ELTEMPSD’HISTÒRIA

A vint-i-cinc anys de l’aprovació de la Cons-titució espanyola dediquem aquest EL TEMPSd’Història a analitzar el que representà i laseves mancances per als temps actuals.

44 EDITORIAL

45 RODA EL MÓN

Als quaranta anysd’una agressió feixista

48 COMBINATÒRIA

La bellesa de les matemàtiquesSantiago Riera i Tuèbols

49 APUNT

Orwell, la consciènciad’una generació

53 FER I DESFER

54 DOSSIER

25 anys de la Constitució62 L’ENTREVISTA amb Josep Antoni

González Casanova71 HISTÒRIA EN LLIBRES

Pierre Vilar, de la històriaraonada a pensar històricament

COORDINACIÓ: PELAI PAGÈS I MIQUEL PAYERAS

DOCUMENTACIÓ GRÀFICA: JESÚS PRATSLAC

ON

STI

TUC

IÓ

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

Departament d’Ensenyament

EL T

EMPS

Sup

lem

ent

men

sual

pub

licat

a E

L TE

MPS

,núm

. 1.0

17

La Constitució espanyola (27 de desembre del 1978) compleix aquest mes el seu vint-i-cinquè aniversari.Motiu més que justificat per dedicar-li el dossier central d’aquest EL TEMPS d’Història. El lector trobaràen aquestes pàgines una contextualització històrica, a càrrec de Pelai Pagès, que il·lustra els trets i els ei-xos polítics que caracteritzaren la conjuntura espanyola, i catalana, en la qual es gestà i desenvolupà tot

el procés constituent que finalitzà en l’aprovació per referèndum de la Constitució. També podrà acompanyar-se, el lector, d’una aportació, la que escriu M. Pilar Molina, sobre l’antecendent

del constitucionalisme espanyol, com fou la Constitució del 1812, anomenada “la Pepa”, la de les Corts de Ca-dis, finalment avortada pel Borbó, després de la victòria en la guerra del Francès.

I, finalment, el lector té al seu abast dues aportacions, en format diferent, de dues veus prou assenyades i deprestigi contrastat. La que ens aporta l’article del catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat PompeuFabra, Marc Carrillo, i del testimoni –amb una entrevista– de l’assessor del PSC i del PSOE durant els treballsde la ponència constitucional, Josep Antoni González Casanova.

Això és, en síntesi formal, el dossier que presentem. Després, cada lector podrà extreure’n conclusions par-ticulars. Però fa l’efecte que no quedarem molt lluny del pensament de la majoria si arribem a la conclusió quela Constitució del 1978 va ser un enorme avenç respecte de tot el decrèpit sistema polític anterior. No va sernomés un efectiu trencament (M. Carrillo) amb la dictadura feixista de Franco sinó, també, un radical canviamb la tradició espanyola conservadora, la qual sempre va ser antiliberal. Però a pesar del gran progrés quefou i que representà, com deia (novament Carrillo) un dels pares de la Constitució dels Estats Units d’Amèri-ca (1787), Thomas Jefferson, la voluntat sobirana del constituent expressada en un moment determinat no potcondicionar la voluntat de les generacions futures. Caldria demanar-se, avui en dia, si no hi ha una expressavoluntat d’aquells que detenen el poder, no només de condicionar sinó de determinar la voluntat d’una part im-portant de les actuals generacions en allò que és, també, part definidora de l’actual Constitució, com és el marcautonòmic i el seu desenvolupament. Com diu J. A. González, “Aznar ha de saber que defensar la Constitucióés no fer el que està fent el seu Govern, que sovint desvirtua el sentit de les normes jurídiques i, per tant, in-compleix la Constitució”.

Important. Essencial. Trencadora. La Constitució del 1978 va permetre canalitzar moltes il·lusions i conver-tir-les en bona part en realitats. Però el temps passa. I cal reformar-la. No només per trobar solucions per al Pa-ís Basc, sinó també per a Catalunya. O per a una monarquia que en el seu funcionament té massa ombres.O per posar en valor real el Senat. O per fer més real el caràcter laic de l’estat i evitar disfuncions beneficia-dores dels interessos de la jerarquia catòlica. O, sobretot, per eliminar el nefast article 145.1 (“En cap cas nos’admetrà la federació de Comunitats Autònomes”), que tan directament ens agredeix… Per tot allò que siganecesssari. Sense perdre de vista el que deia aquesta setmana Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (ponentconstitucional per UCD i, després, militant del PP) en una entrevista, que “en una democràcia constitucionall’anticonstitucionalisme és constitucional. L’únic que és anticonstitucional de veres és negar el debat, el dià-leg i tancar-se a les reformes…”.

La Constitució del 1978:passat, present i… futur?

“La Constitució del 1978 va permetre canalitzar moltes il·lusions i convertir-les

en bona part en realitats. Però el temps passa. I cal reformar-la. No només per trobar

solucions per al País Basc, sinó també per a Catalunya. O, sobretot, per eliminar

el nefast article 145.1, que tan directament ens agredeix”

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 44 EDITORIAL

El 22 de desembre s’escaurà el qua-ranta aniversari d’una agressió fei-xista contra el Casal de Montserrat[1], entitat on s’aplegaven la Lliga

Espiritual de la Mare de Déu de Mont-serrat i cau dels agrupaments escoltes–lògicament confessionals– Mare deDéu de Montserrat, Abat Marcet iMossèn Antoni Batlle. El local i les or-ganitzacions esmentades estaven sota latutela de la comunitat benedictina deMontserrat.

El matí del diumenge 22, en veureque del local en sortia fum, els veïnss’apressaren a avisar els bombers.Aquests, en arribar, van trobar-se quetotes les portes d’accés havien estatforçades i, a l’interior, cremava una pilafeta amb mobles, màrfegues i papers. Laintenció de l’incendi quedava prou cla-ra. Perquè no quedessin possibilitats dedubte, els piròmans havien deixat, perduplicat, una signatura: “España, 1 ban-dera, 1 patria, 1 lengua.” A terra, trepit-jat, un quadre de Sant Jordi, i el pesse-bre –eren vigílies nadalenques– que elsnens havien fet pel dia del pare, comple-tament destrossat, com tot el local i lescoses que hi havia. Els assaltants vanendur-se el fitxer amb les dades dels es-coltes i, pocs dies després, les famíliesvan rebre unes intimidatòries cartes en-capçalades pel “Movimiento Jonsista(Grupo Psicológico)” [2]. D’aquestesn’hi havia quatre models diferents. Enreproduirem només dos:

“El ataque efectuado contra el Centroseparatista ‘Casal de Montserrat’ seña-la el comienzo de la lucha que nuestraorganización llevará a cabo hasta la ex-tirpación total del separatismo. Con ob-jeto de evitarle los desagradables per-juicios y avatares que el desarrollo deesta lucha podría ocasionarle, se le in-vita a que abandone la militancia encualquier organización de tipo separa-tista o pro-separatista.”

“Jefatura de las Juntas Jonsistas deBarcelona”

“Entre la relación de protectores quese halló entre la documentación captu-rada por nuestras milicias en la accióndel pasado 22 de diciembre contra el‘Casal de Montserrat’, figuraba sunombre, lo cual ha dado a que en nues-tros ficheros se le habra expediente co-mo presunto enemigo de la Unidad Na-cional.”

“Censuramos su actitud, con la cualpor el momento atribuimos a una exce-siva buena fe, rayana en la boberia.Desde el momento que esta Jefaturatenga conocimiento a través de su sec-ción de Información de la persistenciade este tipo de subvenciones, su personay sus propiedades quedaran expuestas ala acción directa de nuestras milicias.Todo ello sin perjuicio a exigirle en unfuturo próximo las responsabilidades aque con sus actos se hubiera hechoacreedor.”

“Jefatura de las Juntas Jonsistas deBarcelona”

Quan alguns pares van anar a fer unadenúncia per amenaces a la policia,aquesta no els la va admetre. Va convo-car-se, pel sistema boca-orella, una con-centració per a l’endemà davant el casalatacat. Centenars de persones s’hi aple-garen cantant, com a himne “subversiu”,

El 22 de desembre

fa quatre dècades

de l’agressió contra

el Casal de Montserrat.

Als quaranta anysd’una agressió feixista

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 45RODA EL MÓN

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 46 RODA EL MÓN

el “Virolai”; també es sentiren critsd’“Escarré, Escarré!”. Entre aquests ma-nifestants hi havia militants del FrontNacional de Catalunya, entre ells enBernat Vinyes i Ferré, que en detectardos membres de la brigada politicoso-cial, s’hi va abraonar (en Bernat era uncastell d’home amb gairebé dos metresd’alçada), i un altre company del Front,l’Iridi Casanova i Roige, i el que aixòsigna el vam secundar; els policies, enveure’s enmig d’aquell vendaval, vantreure les pistoles; no cal dir que nosal-tres iniciàrem una “retirada estratègica”i ens vam perdre entre la munió de gent.Un grup nombrós va continuar fins a laplaça de Catalunya amb el “Virolai” alsllavis. Un noi alemany de 17 anys, quefeia fotografies, va ser detingut, li vanprendre la màquina i, posteriorment,fou multat pel governador civil, AntonioIbáñez Freire, amb 10.000 pessetes, que,el 1963, eren molts diners.

El notari a qui els afectats van fer ai-xecar acte de l’estat del Casal va rebreuna ordre del jutge que instruïa el suma-ri prohibint-li donar cap còpia de l’acta,fins i tot, a qui li l’havia encarregat. Fins

aquí uns fets de fa quaranta anys. Però,per què aquesta agressió contra el Casalde Montserrat? Doncs, simplement, pelseu nom.

Les causes. El 14 de novembred’aquell any, l’abat de Montserrat, Au-reli M. Escarré, va fer unes declaracionsal periodista J. A. Novais [3] que es vanpublicar als diaris O Estado de São Pau-lo, del Brasil, i a Le Monde,de París.Aquest darrer, que ja era de venda nor-mal a Barcelona, l’aleshores ministred’Informació i Turisme, Manuel FragaIribarne, el va prohibir a tot l’estat es-panyol.

Les declaracions, d’una gran duresasobretot venint d’un prelat de prestigi,en una època en què les jerarquies ecle-siàstiques continuaven essent incondi-cionals del franquisme, van despertar enels addictes al règim una gran indigna-ció. D’aquestes declaracions se’n vanfer còpies que circularen, clandestina-ment, de manera profusa. Al monestir deMontserrat arribaren piles de cartes i te-legrames, enviats no sols de Catalunya,sinó també d’altres indrets de l’estat, ad-

herint-se a les manifestacions fetes perl’abat. Els catalans se sentiren represen-tats quan denunciava la campanya, obrade Manuel Fraga, que havia fet d’unamanera espectacular per tot el país ambl’eslogan “25 años de paz”; Escarré esva limitar a dir que “el que tenim darre-re nostre no són vint-i-cinc anys de pau,sinó vint-i-cinc anys de victòria”. Tam-bé “el règim espanyol es diu cristià peròno obeeix els principis de base del cris-tianisme”, “allí on no hi ha llibertatautèntica, no hi ha justícia, i això és elque passa a Espanya”. Pel que fa a lallengua, explicava que ell mateix haviaenviat una instància al vicepresident delGovern, el capità general Agustín Mu-ñoz Grandes, demanant la normalitzaciódel català [4]. Tot això, en el tancat móndel nacionalcatolicisme, era una verita-ble bomba.

Les conseqüències. L’abat mitratd’aquella tomba faraònica que és el Va-lle de los Caídos i membre de l’ordrebenedictina, com l’abat Escarré, FrayJusto Pérez de Urbel, va contestar-li enunes afirmacions recollides a primeraplana dels diaris falangistes [5], qualifi-cant-lo d’“intrigante, despechado, enre-dador i calumniador”, i acusant-lo dedonar suport a “campañas antiespaño-las”. Com sempre, es jugava a l’equívocde qui atacava Franco, atacava Espanya.Al cap de deu anys –i gairebé dia perdia, el 16 de desembre del 1973–, Pérezde Urbel, un ultrareaccionari, va adme-tre que Franco l’havia “utilizat” políti-cament.

El Front Nacional de Catalunya va ferun manifest de suport a l’abat Escarrésota el significatiu títol “Ha parlat unhome, ha parlat un poble”. Les represà-lies de la dictadura van prendre diferentsformes: es clausura l’Òmnium Cultural iles entitats que aixoplugava en el seu lo-cal, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Obradel Ballet Popular, l’Agrupació Dramà-tica i el Secretariat d’Ensenyament delCatalà; se suspenen conferències en ca-talà, multant els conferenciants i els or-ganitzadors; elements “incontrolats”apallissen conferenciants [6]; aquestsmateixos personatges llancen còctelsMolotov contra Franciscalia, al carrerBanys Nous, i contra el local dels mi-

EL T

EMPS

Una mostra del calatde l’actitud de l’abaten el nostre pobleés que quan va retirar-sela Mare de Déu de Núriadel seu santuari–per evitar quefos profanada pelnacionalcatolicismeamb el pretext d’unacoronació canònica–,una de les trescondicions per a la sevadevolució era:“El retorn de l’abatEscarré entreel seu poble”

L’atac feixista va deixar la sevasignatura a l’entrada delCasal de Montserrat. A dins,havien trepitjat un quadre deSant Jordi i havien destrossatel pessebre que els més petitshavien fet.

nyons escoltes als caputxins de Sarrià.La delegació a Barcelona del Ministe-ri d’Informació i Turisme (recordem-ho,el de Fraga) va exigir a Montserrat quel’única revista que es publicava en ca-talà, Serra d’Or, solicités permís per se-guir editant-se i que se sotmetés a lacensura prèvia. Com que es tractavad’una publicació de l’Església i, segonsel Concordat, no li calia cap de les duescoses, els monjos s’hi negaren; alesho-res van intimidar l’impremta Seix i Bar-ral perquè deixés d’imprimir-la.

Però amb tot això –i moltes altres co-ses, la llista podria allargar-se força– non’hi havia prou. La dictadura, amb el su-port d’altes jerarquies de la cúria espa-nyola, va pressionar diplomàticament elVaticà fins aconseguir que l’abat Escar-ré prengués el camí de l’exili.

En conèixer-se la marxa de l’abat, deseguida es va convocar una concentra-ció silenciosa (el 26 de març del 1964)davant el Palau de l’Arquebisbat barce-loní per reclamar el seu retorn. Hi ha-via milers de persones i, també, els “gri-sos”, que per primera vegada van pre-sentar-se amb piquets de cavalleria icasc de ferro. Grups de feixistes ambboina vermella [7] i porres, sota la pro-tecció que en tot moment els va donar lapolicia, atacaren els concentrats, que es-camparen amb un sol crit: “Escarré, Es-carré!”. Aquest nom va aparèixer pintatper tot Catalunya. També va fer-se undisc a França, introduït clandestinament,amb diverses homilies de l’abat en la lí-nia del Concili Vaticà II.

Una mostra del calat de l’actitud del’abat en el nostre poble és que quan varetirar-se la Mare de Déu de Núria delseu santuari –per evitar que fos profana-da pel nacionalcatolicisme amb el pre-text d’una coronació canònica–, una deles tres condicions [8] per a la seva de-volució era: “El retorn de l’abat Escarréentre el seu poble.”

I l’abat va retornar… però per morirpocs dies després de trepitjar la terra dela pàtria que tant estimava. L’enterra-ment (el 22 d’octubre del 1968) va seruna impressionant mostra d’homenatgei de reivindicació nacional. Però aques-ta és una altra història.

La història que no canvia és la dels na-cionalistes espanyols –nacionalisme que

per als catalans és hegemònic, opres-sor i genocida–. Avui no cremen casals,però les seves incendiàries invectives, através dels mitjans de comunicació, des-til·len la intolerància i l’odi per totes lesnacions perifèriques de l’estat.

Robert Surroca i Tallaferro

Notes[1] Situat al carrer dels Arcs número 7 de

Barcelona.[2] Les JONS (Juntas de Ofensiva Nacio-

nal Sindicalista) era un grup feixista fundatl’octubre del 1931 per Ramiro Ledesma Ra-mos i Onésimo Redondo (que avui dónacognom al municipi vallisoletà de Quintani-lla de Onésimo). El 1934 es fusiona amb Fa-lange Española. A l’època que van dur a ter-me aquesta acció no tenien cap activitat.

[3] J. A. Novais era el cap corresponsal deldiari francès Le Mondea l’estat espanyol;sempre va acollir la informació que li dona-va l’oposició a la dictadura, difonent-la.Això va costar-li, el 1977, una agressió perpart dels Guerrilleros de Cristo Rey, que elvan colpejar amb una pistola al cap i li vanclavar un arma blanca a la zona glútea.

[4] Aquesta campanya va fer-se acollint-seal dret de petició, reconegut pel Fuero de losEspañoles, en què deia que tothom podiaadreçar-se al Govern amb una instància in-dividual fent una petició. Van recollir-se10.000 instàncies (estan totes microfilma-des) demanant: l’ensenyament del català i enllengua catalana, la publicació de premsa encatalà i el seu ús als mitjans de comunicaciói la normal existència del català en les enti-tats i corporacions que així ho volguessin.El règim no les va contestar, incomplintd’aquesta manera les seves pròpies lleis. Total contrari, la recollida de signatures va pro-vocar detencions, registres policials, multesi pèrdua de llocs de treball.

[5] Solidaridad Nacionalde Barcelona,8 de desembre del 1963.

[6] A Ruiz Giménez li van trencar un dita part de provocar-li diversos hematomes.

[7] Peça que formava part de l’uniforme defalangistes i requetès.

[8] Les altres dues eren: “El lliure nomena-ment per l’Església de bisbes autòctons aCatalunya sense que sigui possible a certesautoritats eclesiàstiques unides a les civilsofegar la veu de la comunitat cristiana local.”(Com veiem avui, la història es repeteix.)I “La dimissió del Dr. Gonzàlez, bisbe recu-sat pels fidels de Barcelona com a no catalài com a imposat, contra l’esperit del Concili,per la intervenció del poder civil.” (Aquestbisbe és el que va provocar la campanya“Volem bisbes catalans”.)

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 47

Últimament les matemàtiques han estat moda: que si és la matèria en què elsalumnes treuen notes més baixes, que si són avorrides, que són abstruses,que no serveixen per a res, etc. Quan, de fet, les matemàtiques no són difí-cils, acostumen a ser divertides, estan amarades de lògica, esperonen les

neurones, serveixen tant per a endinsar-se en altres ciències com, també, per mou-re’s pel món, i a més són belles. Avui vull tractar precisament de la bellesa de lesmatemàtiques.

Els qui s’hi dediquen tenen regles que hi fan referència. Així, si cal escollir entredues demostracions d’un teorema s’escull aquella que és mes curta i/o més bella.No em pregunteu en què consisteix la bellesa de les matemàtiques perquè us con-testaré amb una altra pregunta: en què consisteix la bellesa d’un quadre? No és elmoment d’entrar en disquisicions filosòfiques sobre conceptes subjectius i, doncs,apel·lo a allò que tothom entén per bellesa: una persona, un objecte, i fins i tot unaacció, és bella quan produeix plaer.

Per incidir sobre aquest tema he triat dos casos paradigmàtics dels quals són pro-tagonistes Arthur Koestler i G. H. Hardy.

Koestler és ben conegut, ni que sigui només per la seva famosa novel·la El cero yel infinito. Doncs bé, afiliat al partit comunista, viatjà tres vegades a l’Espanya fran-quista durant la Guerra Civil espanyola. La primera es va fer passar per simpatit-zant de Franco i va entrevistar, com a corresponsal d’un diari anglès, a Sevilla, elgeneral Queipo de Llano, qui, convençut que parlava amb un feixista, no va tenirpas pèls a la llengua. La tercera vegada –a la segona no li va passar res que ens in-teressi– va ser fet presoner per les tropes franquistes i lliurat a Queipo de Llano. Na-turalment, fou condemnat a mort. I ara ve el que jo volia explicar. Esperant a la pre-só el moment en què el cridessin per dur a terme l’execució, Koestler, que tenia unaformació científica seriosa, va revifar les matemàtiques que havia estudiat en la se-va joventut: explica a la seva autobiografia que amb un ferro del somier va co-mençar a rascar el guix de les parets intentant recordar la demostració d’Euclidessobre el fet que la sèrie dels nombres primers és infinita… I diu que en aconseguir-ho va sentir-se envaït d’un plaer enorme, tant d’haver-ho assolit com del fet que lademostració és, assegura, veritablement bella. Coincideixo plenament. (Val a dirque Koestler se salvà a última hora per un afortunat canvi de presoners.)

Hardy, un notable matemàtic del segle XX, va defensar dues característiques deles matemàtiques, la bellesa i la neutralitat, en un llibret preciós, Autojustificaciónde un matemático. Si bé respecte a la neutralitat es va equivocar –potser un altre diaen parlarem–, sobre la bellesa va escriure paraules molt encertades al meu entendre.

Diu: “Les configuracions construïdes per un matemàtic, tal com succeeix amb lesd’un pintor o poeta, han de posseir bellesa. Les idees, tal com els colors i les pa-raules, s’han d’acoblar de manera harmònica. La bellesa així entesa és primordial i,de fet, no hi ha lloc per a les matemàtiques desagradables des d’un punt de vistaestètic.” I afegeix que aquesta qualitat de bellesa va unida a la satisfacció de la tro-balla matemàtica, satisfacció que, naturalment, es multiplica quan la bellesa hi éspresent.

Poder apreciar la bellesa matemàtica, però, implica un aprenentatge i algú, unguia, que sàpiga despertar l’entusiasme. Tal com passa en totes les matèries que des-cobrim al llarg de la nostra vida, això és bo que succeeixi en l’edat en què la per-sona es forma.

“Poder apreciar la bellesa

matemàtica implica un

aprenentatge i algú, un

guia, que sàpiga despertar

l’entusiasme. Tal com passa

en totes les matèries que

descobrim al llarg de la

nostra vida, això és bo que

succeeixi en l’edat en què

la persona es forma”

EL T

EMPS

La bellesa de les matemàtiquesSantiago Riera i Tuèbols, membre de l’IEC i del Departament

d’Història Contemporània de la UB

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 48 COMBINATÒRIA

George Orwell, quan teniaquaranta-dos anys. L’escriptorbritànic va copsar de maneraexcel·lent alguns dels episodismés difícils de la històriade Catalunya.

Quan està a punt d’escolar-se lacommemoració del primer cente-nari de George Orwell és positiude fer un balanç, ni que sigui ràpid

i apressat, sobre el que ha suposat per ala nostra tan malmesa contemporaneï-tat recordar un escriptor que ha estatconsiderat la “consciència crítica d’unageneració” i que, altrament, a desgratd’haver escrit sempre en llengua angle-sa, l’hem sentit tan proper a nosaltres.Fa tres anys Miquel Berga recordavaque quan Doris Lessing va venir a re-collir el XI Premi Catalunya, el maigdel 1999, no es va poder estar de refe-rir-se al fet que unes quantes genera-cions d’anglesos van tenir notícies delnostre país per primera vegada a travésd’un llibre d’Orwell, l’emblemàtic Ho-menatge a Catalunya, un dels millorsllibres que s’han escrit mai sobre laGuerra Civil del 1936-1939.

Només per aquest fet, el deute quehem contret amb Orwell és extraordi-nari i no deixa de ser una paradoxa quel’única plaça que porta el seu nom aBarcelona, i ben segur a tot Catalunya,sigui dels pocs indrets de la ciutat on hiha instal·lades càmeres de vigilància…Però, tornant al centenari del seu naixe-ment, val a dir que el balanç no pot sermés afalagador. Sense les estridènciesque van acompanyar l’arribada de l’any1984, aquell any que dóna títol a undels seus llibres més coneguts, avui po-

dem dir que sabem més coses de l’es-criptor britànic. A banda que, per fi, haaparegut l’edició sencera de l’Home-natge a Catalunya, sense els talls queen la primera edició catalana de l’any1969 havia imposat la censura fran-quista, i que incomprensiblement, s’ha-vien anat reproduint en les edicions se-güents, s’han traduït al català llibrescom Dies de Birmàniai Sense ni cinc aParís i Londres, i s’ha publicat l’extensvolum d’Orwell en España, on es recu-llen tots els escrits orwellians dedicatsa la Guerra Civil. A Barcelona, l’Ajun-tament va organitzar durant el primersemestre un interessant cicle de con-ferències que es va desenvolupar perdiferents biblioteques municipals de laciutat, amb l’objectiu d’animar la genta la lectura, i el proppassat mes d’octu-bre es va inaugurar a Girona una expo-sició que ha de ser itinerant i s’had’instal·lar en altres ciutats dels PaïsosCatalans. Estem a l’espera, també, del’estrena, que esperem que sigui immi-nent, del documental dirigit pel directorescocès Mark Littlewood, i en el qualhan col·laborat la productora catalanaÀrea de Televisió i TV3. Tot plegat, amés dels articles que s’han anat publi-cant en la premsa diària i setmanal so-bre el nostre personatge.

La llista d’Orwell. Però, en el marcde tanta commemoració, el mes de junyva esclatar el que havia de ser una bom-ba informativa, si bé a la fi ha resultatser foc d’encenalls. El periòdic anglèsThe Guardianpublicava el dia 21 dejuny amb tot luxe de detalls que Orwellhavia delatat trenta-vuit simpatitzantscomunistes durant els anys de la guerrafreda. Per fi, George Orwell, el referentètic d’una generació, l’implacable crí-tic de tota mena de totalitarismes, el so-cialista radical, tenia una taca en el seucurrículum. Perquè, a més, entre els“denunciats” hi havia personalitats dela talla dels actors Charles Chaplin iMichael Redgrave, els historiadors Ed-ward H. Carr i Isaac Deutscher, a mésde nombrosos periodistes més o menysconeguts. La notícia la donava a conèi-xer com una gran primícia el periodistaTimothy Garton Ash i l’endemà tota lapremsa europea, i naturalment la del

Orwell, la consciència d’una generacióS’acaba l’any del centenari de George Orwell,

l’escriptor considerat com la “consciència

crítica d’una generació”.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 49APUNTEL

TEM

PS

L’escriptor, formant ambles milícies del Partit Obrerd’Unificació Marxista (POUM),a les casernes Lenin deBarcelona. Gràcies a la sevaalçada, sobresortia enmigdel grup.

nostre país se’n feia ressò, li’n dona-va crèdit i començaven a córrer rius detinta deplorant, com va escriure el se-nyor Enrique Krauze al diari El País,la “paradoxal santedat d’Orwell” i elsseus pecats quan va portar massa llunyla seva oposició al comunisme. Perquèera evident que Orwell s’havia conver-tit en un agent al servei de la causa an-ticomunista que pretenia, com a mínim,realitzar a Europa una cacera de brui-xes similar a la que el senador Mc-Carthy menava als Estats Units…

El que no va dir la premsa, d’entrada,és que no era la primera vegada que lanotícia saltava a les pàgines impresesi que justament el mateix diari anglèsThe Guardianhavia llançat exactamentla mateixa calúmnia el dia 11 de julioldel 1996, set anys abans! En aquestaocasió, els periodistes Richard Norton-Taylor i Seumas Milne publicaven unextens article sota el sensacionalista tí-tol d’“Orwell va proposar una llista ne-gra d’escriptors a un servei de propa-ganda antisoviètica”. La notícia, pertant, era exactament la mateixa, encara

que el motiu de la seva publicació eradiferent. L’any 1996 els periodistes ha-vien trobat la carta que Orwell va es-criure a Celia Kirwan, membre de l’In-formation Research Departament, de-partament secret del Foreign Officebritànic, oferint els seus serveis, mentreque l’any 2003 apareixia la famosa llis-ta que posava de manifest, arran de lapersonalitat d’alguns dels seus mem-bres, la maldestra actitud d’Orwell. Enambdós casos la “sensacional” notíciavenia acompanyada de desqualifica-cions de tota mena, que fins i tot asse-nyalaven que en els darrers anys de laseva vida Orwell havia abdicat de lesseves conviccions socialistes…

Res més lluny de la realitat. D’entra-da, el que sempre van amagar els sen-sacionals periodistes que donaven lanotícia era la relació d’amistat que Or-well mantenia des de feia anys amb Ce-lia Kirwan, que era ni més ni menysque la cunyada de l’escriptor ArthurKoestler, l’autor d’El zero i l’infinit,amb qui Orwell va mantenir durant to-ta la seva vida una estreta amistat. Ber-nard Crick, que l’any 1980 va publicarla primera biografia dedicada a Orwell,explica que el nostre home va fer co-neixença de Celia el Nadal del 1945,quan va ser convidat pel matrimoniKoestler a passar les festes de capd’any del 1946 amb ells, i també haviaestat convidada Celia, la germana bes-sona de la dona d’Arthur, que, amb 29anys, acabava de separar-se del seu ma-rit. Les relacions entre Celia i Orwelldataven, doncs, de feia anys.

Quan el mes de març del 1949 Celiava anar a visitar Orwell al sanatori deCranham, on havia ingressat a conse-qüència de la tuberculosi que el vaacabar matant, ho féu com a amiga queera i no com a membre d’un servei se-cret britànic. I, evidentment, van parlarde projectes comuns, entre els quals fi-gurava un seguit de conferències que elGovern laborista anglès volia realitzarper contrarestar la propaganda estali-nista, en un moment en què havia es-clatat la guerra freda. En la carta queOrwell, després de la seva visita, escri-via a Celia, el 6 d’abril del 1949, desdel sanatori de Cranham, li diu explíci-tament que els únics noms que pot afe-

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 50 APUNTEL

TEM

PS

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 51

gir a la llista de col·laboradors són elsde Franz Borkenau i Gleb Struve. Almateix temps li assenyala que, si li ésd’utilitat, li pot proporcionar una llistade periodistes i escriptors que, a criteriseu, “són criptocomunistes, companysde viatges o simpatitzants, en els qualsno es pot confiar per fer una propagan-da similar”. La llista la conserva a casa,li continua escrivint Orwell, en un car-net on té apuntades tot de coses, i li ad-verteix: “Si et dono aquesta llista, és atítol estrictament confidencial…”. Enun context en què la intel·lectualitatd’esquerra era majoritàriament filoso-viètica i proestalinista, com passavades dels anys trenta, calia saber qui eraqui en cada cas. Però és evident queOrwell no va proposar res al ForeignOffice ni va adreçar cap instància a capservei secret ni va denunciar ningú, en-tre altres coses perquè els periodistes iescriptors que suggeria a Celia Kirwantenien una activitat pública i eren prouconeguts per les seves posicions filoes-talinistes.

De la mateixa manera, Orwell era unantiestalinista públic i manifest i, a des-grat dels problemes que havia tingutper publicar algunes de les sevesobres, mai no s’havia estat de criticari d’atacar públicament el que algunshan anomenat “l’estalinofília de la in-tel·ligència anglesa”.

El socialisme orwellià. Com és benconegut, Orwell es va convertir en an-tiestalinista bel·ligerant després de laseva experiència catalana durant laGuerra Civil del 1936-1939. Milicià ales files del POUM per casualitat, quanva venir a Barcelona havia publicat unparell de llibres, i tenia en premsa Elcamí de Wigan Pier, el llibre en què re-collia l’experiència del viatge que ha-via realitzat a les zones obreres delnord d’Anglaterra, i en què descriviales condicions de vida i les preocupa-cions dels miners durant els anys de laprofunda depressió econòmica que pa-tia el món capitalista. Per primera ve-gada en aquest llibre exposava el seupensament polític i defensava ambgrans dosis d’ingenuïtat un socialismemolt primari dotat d’un caràcter ètic ihumanista i al mateix temps revolucio-

nari, fins al punt que defensava la ne-cessitat d’un partit socialista diferentals que ja hi havia. “Socialisme signifi-ca justícia i simple decència”, “el so-cialisme és compartit amb l’honradesai el sentit comú”, “l’autèntic socialismeés aquell que no solament creu desitja-ble, sinó que desitja activament veureenderrocada la tirania”… Són frasesque presenten un Orwell molt poc doc-trinari, i amb una concepció del socia-lisme molt poc elaborada, que ha anatforjant en contacte amb la realitat quel’envoltava. Però alhora es tractavad’un socialisme radical que passavaper ser extraordinàriament crític ambels socialistes existents –l’esnobismede molts intel·lectuals de classe mitja-na– i per definir “objectius autèntica-ment revolucionaris”.

Quan Orwell va arribar a Catalunya,el desembre del 1936, el seu bagatgeteòric i doctrinari era molt pobre, peròindubtablement les seves conviccionssocialistes eren molt profundes, tant,que no va dubtar a defensar les sevesidees a les trinxeres de la llibertat, i vavenir a Barcelona a combatre amb lesarmes a la mà al feixisme. La seva ads-cripció a les milícies del POUM, la se-va participació en les lluites internesque van tenir lloc a la rereguarda cata-lana durant els fets de maig del 1937,i sobretot, la repressió a la qual es vaveure sotmès el POUM i el mateix Or-well a partir del mes de juny del 1937 ila campanya de calúmnies a què el PCEi el PSUC els van sotmetre, van deter-minar un canvi fonamental en l’actitudd’Orwell. Des d’ara, es va convertir nosols en un defensor radical del POUMi de la línia política que aquest partithavia defensat –i que qüestionava men-tre va ser a Catalunya–, sinó que es vaconvertir en un antiestalinista radical.

I a partir d’aquest moment va situarcom un dels seus objectius, tant de laseva vida política com literària, la críti-ca radical contra tots els totalitarismesi, naturalment, contra el totalitarismeestalinista.

Sovint, i encara més amb motiu de les“revelacions” proporcionades amb lafamosa llista, s’ha qualificat aquestaactitud d’Orwell com una involució enel seu pensament polític i se l’ha consi-

L’experiència catalana, alhora querefermava les sevesconviccions socialistesi generava el seu antiestalinisme radical, li havia creatunes obsessions queja no va abandonar alllarg de la seva vida i que ajudena entendre‘Animal Farm’ i ‘1984’,les seves duesgrans novel·les,que va publicar, respectivament,el 1945 i el 1949

Primera edició d’Homenatgea Catalunya, de l’any 1938,en la seva versió anglesa.

Els arguments erentan irrefutables queels seus detractorshavien de buscar raonsper a la desqualificaciómés enllà de la vàlualiterària d’unes obresque ningú no s’atreveixa discutir

derat com un anticomunista radical queen plena guerra freda es va posar al ser-vei dels Estats Units i de l’imperialis-me americà. És el que deia, per exem-ple, l’historiador Christopher Hill, vellestalinista, antic militant del PC anglès,en unes declaracions a Independenton Sunday, el 14 de juliol del 1996:“Sempre he sabut que es tractava demoneda falsa. Hi havia alguna cosasospitosa en Orwell. Aquest afer m’en-tristeix i em fa pena, confirma les me-ves pitjors sospites sobre aquest indivi-du. Això quadra perfectament amb el togeneral dels seus articles i de les sevesobres de ficció, un to que sempre ha es-tat molt ambigu. Animal Farmno és si-nó un atac contra el comunisme.” Hompodria trobar declaracions semblants,sempre desqualificatòries i calumnio-ses, a Anglaterra, a França i, natural-ment, també a casa nostra.

Però el cas és que abunden els testi-monis segons els quals Orwell no vaabdicar mai dels seus principis socialis-tes. De fet, la seva experiència a Cata-lunya va servir per a refermar les sevesconviccions socialistes. És el que lideia el 8 de juny del 1937, des del sa-natori Maurín de Barcelona, al seuamic, el també escriptor anglès CyrilConnolly : “Per fi crec de veritat en elsocialisme, cosa que no feia abans”, oun mes i mig després, ja des d’Angla-terra, al seu amic Rayner Heppenstall,“encara crec que és necessari lluitar afavor del socialisme i contra el feixis-me; vull dir, contra el feixisme física-ment i amb armes, encara que sigui perdistingir entre una cosa i l’altra”. I en-cara el novembre del 1945, quan va re-butjar una invitació per donar una con-ferència en una institució conservadoraanglesa, escrivia, explícitament: “Nopuc associar-me a un organisme essen-cialment conservador que pretén defen-sar la democràcia a Europa, però queno té res a dir sobre l’imperialismebritànic. Jo pertanyo a l’esquerra i hede treballar-hi dins.” Cap involucióideològica, doncs, en el pensamentd’Orwell.

Les obsessions d’Orwell. L’expe-riència catalana, alhora que refermavales seves conviccions socialistes i ge-

nerava el seu antiestalinisme radical, lihavia creat unes obsessions que ja nova abandonar al llarg de la seva vidai que ajuden a entendre Animal Farmi1984, les seves dues grans novel·les,que va publicar, respectivament, el1945 i el 1949. L’obsessió contra el ter-ror i la pràctica del terror utilitzat perl’estat i pel poder polític com a instru-ment de control, juntament amb la sevaobsessió per la veritat històrica, forendues constants en les preocupacionsd’Orwell que es van anar aguditzantamb el pas dels anys. A Catalunya, Or-well havia observat que els comunistes,seguint els designis de Stalin, havienutilitzat els mecanismes del terror percontrolar el poder al conjunt del territo-ri republicà després dels fets de maigdel 1937. I s’havia adonat també que lafalta de respecte a la veritat i el recurssistemàtic a la mentida no eren atributsd’una determinada tendència política,sinó que dreta i esquerra hi podien re-córrer quan convenia als seus fins polí-tics. I va acabar relacionant la manipu-lació de la veritat històrica amb l’e-xistència dels totalitarismes.

I els arguments eren tan irrefutablesque els seus detractors havien de bus-car raons per a la desqualificació mésenllà de la vàlua literària d’unes obresque ningú no s’atreveix a discutir. Per-què Animal Farm, mal que li pesi aHill, no és un atac al comunisme, sinóuna crítica visceral contra una revolu-ció traïda, elaborada des de posicionssocialistes, i 1984 retrata l’existènciad’un sistema totalitari que, en el marcd’un món que viu en guerra permanent,utilitza la repressió, el terror i la menti-da per sostenir-se. Les similituds ambla realitat del sistema estalinista a l’an-tiga URSS eren massa evidents perquèels estalinistes ho poguessin resistir.I quan han pogut, han tornat a utilitzarla calúmnia per desautoritzar un delsautors més lúcids del panorama literaridel segle XX europeu i alhora un refe-rent moral de primera fila per totsaquells que creuen que sense llibertatsno hi ha futur, i que, a desgrat de tot, laveritat, com diria Lenin, sempre és re-volucionària.

Pelai Pagès

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 52 APUNTEL

TEM

PS

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 53FER I DESFER

El 1978, l’any en què es va promulgarla nova Constitució monàrquica,fou, indubtablement, com cor-responia a un moment de ressaca

postelectoral, després de les primereseleccions que se celebraven al país des defeia quaranta-un anys, un any farcit d’es-perances, d’incerteses i d’il·lusions, peròtambé de tensions, d’incògnites i de pre-sagis que no sempre eren optimistes. S’a-cabaven de celebrar unes eleccions enquè els partits comunistes i socialistess’havien pogut presentar lliurement,però, en canvi, no ho havien pogut fer elsrepublicans. Existien, almenys aparent-ment, les llibertats de premsa, d’opinió,d’associació i de reunió. Des del mesd’octubre del 1977 Josep Tarradellas, du-rant molts anys president de la Generali-tat de Catalunya a l’exili, presidia des deBarcelona la Generalitat, ara reinstaura-da. Però el franquisme, el règim que estractava de superar, no només no haviadesaparegut, sinó que mantenia unapresència molt activa a les institucions ial carrer, mentre els partits parlamentaris,alguns dels quals eren una herència di-recta del franquisme, maldaven perquè lareforma s’acabés imposant en el marcconstitucional d’una carta magna que ha-via d’ésser monàrquica i havia d’atorgarestabilitat a una situació que era, encara,manifestament inestable.

El manteniment del franquismesociològic i la crispació basca.Perquè, d’entrada, eren nombrosos elssectors franquistes que estaven a l’aguaitl’oportunitat per bloquejar la situació po-lítica i iniciar un procés involucionista.Dins de l’exèrcit i dins dels cossos poli-cíac i judicial encara no s’havia superatdel tot la legalització del partit comunis-ta, el retorn de personatges mítics comDolores Ibárruri –de qui Manuel FragaIribarne, quan fou ministre de la Gover-nació, havia dit que no tindria prou poli-cies per garantir-ne la protecció–, la cele-bració de les eleccions o la restitució dela Generalitat. A Catalunya i al conjuntde l’estat, l’any 1978 es produïren en totsaquests àmbits esdeveniments preocu-pants. Al març, justament, un consell deguerra havia condemnat quatre membresd’Els Joglars, entre altres Albert Boade-lla, a dos anys de presó per “injúries i

Amb no pocs problemes, amb tensions polítiques,

enmig de violència, naixia la Constitució amb

prou consens. A Euskadi, però, no es veia igual.

Com ara.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 54 DOSSIER

1978: l’any u dela democràcia

EFE

ofenses” contra l’exèrcit arran de l’obrade teatre La Torna, centrada entorn a lapersonalitat del ciutadà polonès que ha-via estat ajusticiat juntament amb PuigAntich, el març del 1974. I el mes demaig es produïa un relleu prou significa-tiu a la capitania general de Catalunya: eltinent general Francisco Coloma Galle-gos, que havia estat ministre de l’Exèrciten els darrers governs de Franco, erasubstituït pel general Antonio IbáñezFreire. La crònica del relleu era irrefuta-ble: Coloma s’havia manifestat molt reti-cent envers les noves autoritats autonò-miques. Que dins de les files de l’exèrcithi havia nombrosos moviments es va po-sar ben aviat en evidència: el dia 16 denovembre hom descobria l’existència del’“Operación Galaxia” i eren detinguts eltinent coronel de la Guàrdia Civil Anto-nio Tejero i el capità de la policia Ricar-do Sáenz de Ynestrillas. Sembla que pre-tenien portar a terme una acció prou ago-sarada com era ocupar militarment laMoncloa, segrestar el president del Go-vern, Adolfo Suárez, i forçar la formaciód’un nou govern.

Paral·lelament, dins dels cossos policí-acs la situació no era més bona, com esposava sovint de relleu en ocasió dels es-deveniments que tenien lloc a Euskadi.Durant la celebració de la festa de SanFermín, a Pamplona, per exemple, la po-licia armada va entrar a la plaça de brausa trets, el dia 8 de juliol, i va provocar unmort i uns cent cinquanta ferits. I pocsdies després, el 13 de juliol, una com-panyia de la policia armada protagonitza-va un altre aldarull considerable, a la ciu-tat guipuscoana de Renteria, quan assal-tava els comerços de la vila.

Entremig abundaven les manifestacionsd’extrema dreta, com la que va tenir llocel dia 4 de juny a Madrid, on diversosmilers de manifestants acusaven de “traï-ció” a Adolfo Suárez.

I és que, a més, l’activitat d’ETA seguiacondicionant tot el procés polític espa-nyol. L’organització armada no estavaacceptant la reforma política tal coms’estava portant a terme, i a desgrat quela llei d’amnistia aprovada pel Govern el14 d’octubre del 1977 havia buidat defi-nitivament de bascos les presons –el dar-rer pres, Francisco Aldanondo Badiola,abandonava la presó de Martutene el dia

9 de desembre–, havia decidit prosseguirla lluita armada com a mitjà per aconse-guir la llibertat d’Euskadi, amb un resul-tat escruixidor ja l’any 1978: 68 morts,mentre abans de la mort de Franco, elnombre de víctimes mortals que s’atri-buïa a les accions d’ETA era de 43 en to-tal. Entre aquestes 68 víctimes mortals,sobresurten les del periodista José MaríaPortell, un home que havia intentat ac-tuar com a mitjancer entre ETA i el Go-vern de Suárez, assassinat a Portugalete(Biscaia) el dia 28 de juny; el generalJuan Sánchez Ramos i el tinent coronelJosé Antonio Pérez Rodríguez, a Madridel 21 de juliol; el membre de les GestoresPro Amnistia Iñaki Oláiz, el 30 d’octu-bre; o el magistrat José Francisco Mateu,el 16 de novembre.

Al mateix temps, el GRAPO –el GrupoRevolucionario Antifascista Primero deOctubre–, que depenia del Partit Comu-nista d’Espanya (Reconstituït), seguiaactuant i el 22 de març del 1978 assassi-nava el director general d’InstitucionsPenitenciàries, Jesús Haddad, mentre aBarcelona –on el dia 16 de gener la salade festes Scala havia sofert un atemptatque va provocar la mort de quatre treba-lladors– el 25 de gener havien mort as-sassinats l’exalcalde franquista de Barce-lona Joaquín Viola i la seva dona, Mont-serrat Tarragona, en una acció que es vaatribuir a grups independentistes cata-lans. A Viola li havien col·locat un arte-facte explosiu al cos.

Totes aquestes accions, que provocavenreaccions populars contràries –les mani-festacions contra el terrorisme que haviaauspiciat el plenari del Congrés i del Se-nat havien aplegat el 10 de novembre aBarcelona unes 100.000 persones–, pro-vocaven també accions il·legals que, se-gons totes les sospites, sorgien de les cla-vegueres més profundes de l’estat. Així,el dia 5 d’abril el dirigent independen-tista canari Antonio Cubillo era objected’un atemptat a Algèria, del qual sortiriagreument ferit. Al sud de França una mis-teriosa Triple A portava a terme els seusatemptats en contra dels refugiats bascos.El dia 2 de juliol atemptava contra l’ex-dirigent d’ETA Juan José Etxabe i assas-sinava la seva dona, i el desembre moriaassassinat José Miguel Beñarán, “Arga-la”. Mentre, l’extrema dreta el dia 30

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 55

L’activitat d’ETAseguia condicionanttot el procés políticespanyol. L’organització armada no estava acceptant la reformapolítica tal com s’estava portanta terme, i a desgratque la llei d’amnistiaaprovada pel Governel 14 d’octubredel 1977 havia buidat definitivamentde bascos les presons–el darrer pres, Francisco AldanondoBadiola, abandonavala presó de Martuteneel dia 9 de desembre–,havia decidit prosseguir la lluitaarmada com a mitjàper aconseguir la llibertat d’Euskadi,amb un resultat escruixidorja l’any 1978

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 56 DOSSIER

d’octubre enviava al diari El Paísun pa-quet bomba, matava un treballador i enferia dos més.

La vida política. En aquest marc, la vi-da política bullia en una efervescènciainèdita. En el conjunt de l’estat, els granspartits parlamentaris buscaven resituar-se i redefinir tots els seus objectius pro-gramàtics davant la nova situació de-mocràtica. La governamental UCD –queAlfonso Suárez havia improvisat per pre-sentar-se a les eleccions el mes de junyanterior– celebrava el seu primer con-grés, i tot i la reelecció com a presidentdel partit de Suárez, ja es feren evidentsdissensions importants en el seu si. Tam-bé el partit comunista de Santiago Carri-llo celebrava el seu primer congrés enplena legalitat, des dels anys republicans,mentre Felipe González, l’indiscutit diri-gent del PSOE, plantejava la necessitatque el partit abandonés el marxisme coma senya d’identitat ideològica. Poc tempsabans, els partidaris d’Enrique TiernoGalván dins del Partit Socialista Popular(PSP) s’havien unit al PSOE.

A Catalunya, altrament, també es pro-duïen significatius moviments polítics.Mentre l’Esquerra Democràtica de Cata-lunya, el partit que liderava Ramon TriasFargas, al juny s’integrava dins de Con-vergència Democràtica de Catalunya, el16 de juliol els socialistes catalans cele-braven el seu congrés d’unificació, inte-grant dins de la mateixa organització elPartit Socialista de Catalunya (Congrés),el Partit Socialista de Catalunya (Rea-grupament) i la Federació Catalana delPSOE. Sorgia, així, el Partit dels Socia-listes de Catalunya (PSC-PSOE), federata escala estatal amb el PSOE i dirigit perJoan Reventós.

Però més enllà d’aquests moviments,Catalunya vivia en la preocupació de do-tar de contingut un autogovern que noavançava. El mes de gener s’havia cons-tituït la Comissió Mixta de Traspassosentre l’estat i la Generalitat, però la para-lització pràctica de la seva tasca va moti-var que a començament d’abril Josep Tar-radellas realitzés un viatge a Madrid, onva romandre quinze dies i d’on retornàamb promeses de traspassos. El mes defebrer la coalició Entesa dels Catalanshavia llançat una campanya a favor de

l’Estatut d’Autonomia, que el dia de SantJordi va concentrar prop de 100.000 per-sones a la plaça de Sant Jaume, mentrela diada de l’Onze de Setembre d’aquellany eren uns 400.000 catalans els quesortien al carrer per reclamar l’Estatut.A desgrat de les reticències que existienentre el president Tarradellas i l’Assem-blea de Parlamentaris, el dia 3 de juliols’havia constituït una comissió formadaper vint parlamentaris que tenia per mis-sió la redacció de l’Estatut d’Autonomia.El 29 de desembre l’Assemblea de Parla-mentaris aprovava el projecte d’Estatut,que s’havia estat elaborant al parador deSau, amb l’única abstenció del senadorLluís Maria Xirinachs.

Altrament, en el decurs de tot l’any,s’havien produït importants movimentsque afectaven la vida associativa i socialdel nostre país. Si el mes de gener s’ini-ciava el procés de democratització de lesuniversitats catalanes, amb l’elecció, perprimera vegada de manera democràtica,d’Antoni Badia i Margarit com a rectorde la Universitat de Barcelona i de JosepMaria Laporta de la Universitat Autòno-ma, el mes de febrer se celebrava al Pa-lau de Congressos de Montjuïc el primercongrés de periodistes democràtics, ambassistència d’uns vuit-cents periodistes, iel primer de maig d’aquell any se cele-brava, per primera vegada des de feiamolt de temps, la festa dels treballadorsen llibertat. La manifestació de Barcelo-na va aplegar unes 500.000 persones, enun clima de preocupació per una situacióeconòmica que no millorava. Ja el mesd’abril els sindicats UGT i CC OO ha-vien convocat una vaga general d’unahora de durada, en demanda de la plenaocupació i el mes de maig oficialment laxifra d’aturats a tot l’estat superava elmilió de persones, per bé que en la reali-tat era molt més elevada. La recessióeconòmica iniciada el 1973 tardaria en-cara a tocar sostre.

La redacció de la Constitució i elreferèndum. En aquest marc, entrepreocupant i convuls, s’havia de produirel procés de redacció i posterior aprova-ció per referèndum de la nova Constitu-ció, que havia de conferir el marc institu-cional i jurídic a la nova democràcia. Eraclar, per una banda, que les Corts, tant la

Cambra de Diputats com el Senat, sorgi-des de les eleccions del 15 de juny del1977, eren constituents i que, per tant, elprimer repte que se’ls presentava era ela-borar la nova Carta Magna, amb una vo-luntat de consens entre totes les forcespolítiques. Avui sabem que els ponentsde la Constitució –que anaven des de ladreta franquista, representada per FragaIribarne, fins a l’esquerra comunista, querepresentava Jordi Solé Tura, passant pelsocialista Gregorio Peces Barba, el na-cionalista català Miquel Roca i els cen-tristes Gabriel Cisneros, Miguel Herrerode Miñón i José Pedro Pérez Llorca– novan tenir una tasca fàcil; que van existirmoments de ruptura; que alguns, com elsrepresentants de la dreta, no van acceptaren cap cas l’ús del concepte de “naciona-litats” referit a coses diferents que no fos-sin Espanya; que el PSOE va mantenir ladefensa de la república d’una manerasimbòlica, però que no en faria cavall debatalla; que l’Església catòlica es va sen-tir ofesa per la marginació que patia, enla mesura en què es va evidenciar que estractava d’una constitució laica; que homva optar per una constitució llarga perquèels principis liberals –la defensa de lesllibertats– quedessin ben recollits; que,de tota manera, l’opció bicameral apun-tava cap a una sobirania popular modera-da, en què els possibles excessos de-mocràtics de la cambra baixa serien con-venientment retallats per la cambra alta; ique la concessió d’autonomia per a Cata-lunya o per a Euskadi venia esmorteïdaper la concessió, ja contemplada, del“cafè per a tots”, que convertia una rei-vindicació política en una mesura de des-centralització administrativa…

Era evident que l’esquerra –aquella es-querra que tot just feia dos o tres anys re-clamava la ruptura amb el passat fran-quista– havia renunciat a principis ide-ològics que, en un altre moment, hagues-sin semblat inqüestionables: el dret al’autodeterminació, que havia figurat atots els programes polítics, la república,un sistema parlamentari unicameral, oque, en tot cas, el Senat fos la cambra au-tonòmica… Per part de la dreta o delssectors que procedien del franquisme lamateixa acceptació d’un règim parla-mentari i autonòmic era ja tota una nove-tat. I més, si hom té en compte les pres-

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 57

sions de l’exèrcit. Com s’ha dit tantes ve-gades, la cúpula militar de l’exèrcit es-panyol havia fet tota ella la guerra ambFranco i, a més, les accions d’ETA secentraven, en bona mesura, en l’exèrcit,com es va demostrar en l’atemptat del21 de juliol del 1978, el mateix dia queel Congrés de Diputats havia d’aprovarel text constitucional.

Aquella votació, crispada per la notíciade l’atemptat, va posar en evidèncial’eficàcia parlamentària del consens enésser aprovada la Constitució per 258vots a favor, dos en contra –un d’ellsd’Euskadiko Ezkerra– i catorze absten-cions –dues d’Esquerra Republicana deCatalunya–, mentre els vuit diputats delPNB no van assistir a la sessió. Un resul-tat similar es va donar quan el 31 d’octu-bre la Constitució fou aprovada pel Se-nat: 226 vots a favor, cinc en contra –en-tre altres el de Lluís Maria Xirinachs–i vuit abstencions –incloses cinc del grupbasc i una d’Esquerra Republicana–. LaConstitució quedava llesta per ésser ple-biscitada en el camp popular.

Quan el dia 6 de desembre del 1978 esva celebrar, finalment, la consulta popu-lar, el resultat era el que calia esperar. Enl’àmbit espanyol la majoria estava garan-tida; a Catalunya –on havia existit unacampanya a favor del no i/o de l’absten-ció, animada per sectors nacionalistes ide l’esquerra radical– hom podia preveu-re que el suport no fos unànime; i a Eus-kadi era d’esperar que guanyés l’absten-ció. Finalment, els resultats reflectien eldesencís que determinats sectors de lasocietat van manifestar envers el consenspolític. A desgrat que la totalitat de lesforces polítiques parlamentàries i el ma-teix Govern de la Generalitat van fercampanya a favor del sí, només va votarel 67,91% del cens electoral (amb un32,09% d’abstencions), i d’aquest forenpositius el 91,09% de vots, amb la qualcosa a Catalunya va votar afirmativa-ment a favor de la Constitució el 61,43%del total del cens electoral. A les Illes Ba-lears el resultat era una mica més positiu:amb un 70,18 % de participació (29,82%d’abstenció), els vots afirmatius pujavenal 90,22 % dels votants i al 62,78% deltotal del cens. Només al País Valencià lanova Constitució va trobar un suport mésmajoritari: va votar un 74,14% del cens

(amb un 25,86% d’abstenció), i un 89%ho va fer afirmativament, un 65,86% delcens electoral.

El resultat era molt diferent al PaísBasc, on la campanya a favor de l’abs-tenció empresa pel PNB va donar elsseus resultats: la participació fou nomésdel 44,65%, mentre l’abstenció pujavaal 55,35% i només el 70,24% dels votsemesos eren positius, amb la qual cosa alPaís Basc –sense Navarra– la Constitucióera recolzada només pel 30,86% del censelectoral. A Navarra la situació milloravauna mica: l’abstenció només havia pujatfins al 33,37% del cens, i la participaciófou del 66,63%, però els vots emesos fa-vorables eren el 76,42% dels votants, un50,43% del cens electoral, just la meitat.

Aprovada la Constitució del consens,s’obria una nova etapa en la històriad’Espanya, en què encara quedava moltde camí per recórrer abans que hom po-gués considerar consolidada la nova mo-narquia parlamentària. Però, per damuntde tot altre tipus de consideració, una co-sa quedava clara: Euskadi plantejava unrepte a Espanya no gens fàcil de superar.A vint-i-cinc anys de distància, la histò-ria no ha fet més que confirmar, enaquest punt, els auguris més problemà-tics.

Pelai Pagès

Asseguts, els membres de laponència constitucional quesignarien la Carta Magna. D’esquerra a dreta, ManuelFraga, Miquel Roca, GabrielCisneros, José Pedro PérezLlorca, Miguel Herrero yRodríguez de Miñón i JordiSolé Tura. Era el 10 d’abrildel 1978.

EFE

La història del constitucionalisme es-panyol arrenca amb la Constitucióde Cadis del 1812, que va ser ela-borada per les Corts reunides en

aquella ciutat en plena guerra delFrancès (1808-1814). La primera Cons-titució netament liberal de la històriad’Espanya, que també fou acceptada perdiversos pobles americans i europeus,va veure la llum en el marc de la crisi del’antic règim.

La guerra del Francès. Els darrersanys del segle XVIII havien posat demanifest la crisi de la monarquia espa-nyola i del model polític de reformismeil·lustrat. El regnat de Carles IV haviacomportat una crisi política provocadaper la por a la revolució francesa, peruna constant recessió econòmica,agreujada per l’endeutament progressiude l’estat, i per un seguit de conflictesinterns, el motí d’Aranjuez i el procésde lluita contra la invasió francesa, quevan obrir el camí a l’inici del llarg pro-cés de crisi de l’antic règim. El Tractatde Fontainebleau del 1807 comportàl’adhesió del Govern espanyol al blo-

queig continental contra Anglaterra i es-tablí, al mateix temps, una submissió to-tal de la corona espanyola als plans deNapoleó, emperador francès, permetentl’entrada de tropes franceses a la Penín-sula amb el pretext d’envair Portugal.

La presència de l’exèrcit francès, l’ex-periència del motí d’Aranjuez contraGodoy, que va obligar Carles IV a abdi-car a favor del seu fill Ferran, en un mo-ment en què la invasió francesa ja era unfet, i les notícies que arribaven de Baio-na, on Napoleó havia segrestat CarlesIV i Ferran obligant-los a abdicar i no-menant rei d’Espanya el seu germà Jo-sep I, acabaren per cristal·litzar en l’ai-xecament espontani contra l’invasorfrancès. Per tot el territori peninsular esconstituïren juntes locals integrades perles autoritats representatives de la no-blesa, les ordres religioses, el clergat se-cular, la universitat, propietaris i repre-sentants dels gremis, que es van sentirlegitimades per dirigir el país i la guerrai per fer front a les autoritats de Madridfidels a Josep I.

Mentre la Junta Suprema de Govern,establerta en absència del rei, mostrava

Liberalisme entemps de crisi

El constitucionalisme

espanyol arrenca amb

la Constitució de Cadis

del 1812. La primera

netament liberal,

que fou adaptada

per diversos pobles

americans i europeus.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 58 DOSSIER

La proclamació de la Constituciódel 1812, feta a Cadis, va serun esdeveniment cabdal en lahistòria, ja que el liberalismeque la caracteritzava es vaestendre a diversos païsoseuropeus i americans. Es potafirmar que va ser un textavançat al seu temps, tot i quenomés viuria dos anys.

EL T

EMPS

la seva passivitat i el Consell de Caste-lla, els capitans generals i les audièncieses limitaven només al manteniment del’ordre i a obeir les autoritats franceses,el 25 de maig del 1808 es va constituirla Junta d’Astúries, que obrí el camí a laproclamació de divuit juntes provincialsmés a Santander, Sevilla, Cadis, Mallor-ca i d’altres ciutats. A Catalunya, l’en-trada de les tropes franceses va provo-car també l’aparició d’autoritats insur-reccionals: la creació, el 2 de juny aLleida, d’una Junta de Govern i Defen-sa sota la direcció del bisbe va anar se-guida per la constitució d’altres, localso corregimentals, a les localitats mésimportants. Tot plegat propicià el naixe-ment d’una Junta Superior de Catalunyael 18 de juny, que aplegava represen-tants de deu corregiments i que fou pre-sidida pel bisbe Jeroni M. de Torres. I el25 de setembre del 1808 es constituí aAranjuez la Junta Central, que es dissol-gué el 24 de gener del 1810 i possibilitàla convocatòria de Corts generals de lanació pel mateix any. Des dels seus ini-cis la guerra del Francès es va plantejarcom una lluita contra l’invasor, però al

mateix temps com un aixecament popu-lar contra l’antic règim.

El vessant politicosocial de la guerradel Francès es va concretar ben aviat enles Corts, reunides a Cadis, que van ela-borar la Constitució del 1812.

La promulgació de la Constitució.De fet, la Constitució del 1812 va néixercom a resposta al denominat Estatut deBaiona del 1807, que havia estat presen-tat per Napoleó i aprovat per una assem-blea de majoria de nobles a la ciutatfrancesa. Si bé el seu objectiu fou ende-gar una política de regeneració del país,no es tractà d’una constitució en no serelaborat per representants de la nacióespanyola. Considerat com a carta ator-gada per un rei estranger que no conso-lidà la seva corona, que pràcticamentmai fou aplicada, ja que les condicionsde la guerra no ho van permetre, el seucaràcter liberal va suscitar el recolza-ment d’un sector d’intel·lectuals i fun-cionaris. I l’Estatut de Baiona va tenirun paper històric destacat en el naixe-ment del constitucionalisme, en provo-car la redacció d’una constitució alter-

nativa, la del 1812, per part dels ques’enfrontaven a la invasió napoleònica.

Efectivament, en la Junta Central vaarrelar la necessitat de convocar Cortsamb la finalitat d’iniciar un procés revo-lucionari i reformador. Aquestes final-ment es reuniren a Cadis el 24 de se-tembre del 1810, i ja en el discurs inau-gural de la primera sessió s’afirmarencom a dipositàries de la sobirania nacio-nal, privant de legitimitat a la monar-quia de Josep Bonaparte i a l’Estatut deBaiona. Els diputats que les integraveneren en total 308, dels quals 97 ereneclesiàstics, 8 títols del regne, 37 mili-tars, 16 catedràtics, 60 advocats, 55 fun-cionaris públics, 15 propietaris, 9 ma-rins, 5 comerciants, 4 escriptors i 2 met-ges. A Cadis no van tenir representacióles classes populars.

El primer president de les Corts, llocque ocuparia durant un mes, fou el dipu-tat català Ramon Llàtzer de Dou i deBassols, jurista conservador nascut aBarcelona. També arribaren a desenvo-lupar aquest càrrec l’eclesiàstic i políticde Mataró Jaume Creus i Martí, ques’oposà a les reformes polítiques esco-meses per les Corts, i Joan de Balle iMilans del Bosch, l’advocat i polític queseria també diputat en les Corts deltrienni liberal. La composició dels dipu-tats catalans a les Corts de Cadis es vacaracteritzar per la heterogeneïtat. Lesseves tendències i visions polítiqueseren molt diferents. Es diferencià unsector reaccionari representat per homesque, com Jaume Creus i Martí, RamonLlàtzer de Dou i Francesc Papiol, s’es-forçaren per mantenir la societat d’anticrègim oposant-se a tota reforma política.Contràriament, l’historiador, filòleg ipolític barceloní Antoni de Capmany deMontpalau i Surís fou el diputat catalàde més rellevància a Cadis que participàen les sessions parlamentàries al costatd’altres que, com Joan de Balle i el po-lític aranès Felip d’Aner d’Esteva, el di-putat que destacà per les seves nombro-ses intervencions, també van tenir certaimportància a les Corts.

“La Pepa”. Proclamada el dia 19 demarç i coneguda popularment com “laPepa”, la Constitució del 1812 marca elsinicis, extremadament conflictius i me-

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 59

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 60 DOSSIER

reixedors de l’oberta oposició de la mo-narquia i de la noblesa, del procés cons-titucional a Espanya. Fou el llegat mésimportant de les Corts de Cadis, la le-gislació de les quals tenia com a objec-tius promoure la transformació de la so-cietat i constituir un nou règim. Va ser laprimera Constitució liberal, resultatd’un compromís entre liberals i absolu-tistes, que afavoria els primers arran dela situació política en què es va gestar.Es basava en els pilars bàsics de lail·lustració i representava els principisfonamentals del liberalisme polític: ladivisió de poders, el reconeixement deles llibertats personals i públiques i laigualtat davant la llei. Les mateixes po-sicions liberals eren les que defensavenels col·laboracionistes amb els france-sos, que ben aviat foren denominatsafrancesats.

Al text constitucional i de manera in-troductòria es deixa ben clar que lesCorts generals i extraordinàries, enabsència del rei Ferran VII, en nom deDéu, decreten la constitució política pelbon govern de l’estat. La Constitució espresenta en deu títols, estructurats en ca-pítols, que despleguen 384 articles, co-ronats pel manament als espanyols decomplir-la com a llei fonamental de lamonarquia.

Hom partia del principi que el poderresideix en la nació (art. 3), el conjuntde ciutadans, sense distinció d’esta-ments, que s’expressa a través de lesCorts, formades per representants de lanació. La proclamació de la sobiranianacional constitueix la base de tota lafutura reforma liberal de l’estat: el reco-neixement dels drets individuals, la li-mitació del poder del monarca, la sepa-ració de poders, la supressió de privile-gis… Però al costat del reconeixementde la llibertat i independència de la na-ció espanyola, que no podia ser patrimo-ni de cap família ni persona (art. 2), s’a-torga al monarca un paper preponderanten establir la monarquia hereditària (art.14), malgrat que es prenen mesures pertal de limitar les seves actuacions, o finsi tot anul·lar-les, si el monarca intentésrestablir l’absolutisme. La utilització,per primera vegada, del concepte de“nació espanyola”, clarament contrapo-sat als pressupòsits polítics en què se

sustentava l’organització de l’antic rè-gim, és especialment important perquèconfigura la nova concepció de l’estatcentralitzat i homogeni que introduiranels liberals espanyols.

I de la declaració de sobirania nacio-nal, i de la necessitat de garantir l’exer-cici dels drets de l’individu, arrencal’organització del sistema polític: s’esta-bleix la separació de poders, deixantl’executiu a mans del rei, el legislatiu ales Corts amb el monarca, i confiant eljudicial als tribunals (art. 15, 16, 17).

Les Corts representen la institució cen-tral del nou règim. Elaboren les lleis, de-cideixen sobre la successió de la corona,aproven tractats internacionals, fixenanualment les contribucions i les forcesde l’exèrcit (art. 131). La composició deles Corts és de predomini burgès, resul-tat de l’exigència als diputats d’una ren-da anual proporcionada procedent debéns propis (art. 92) i de l’eliminaciódels sectors que no tinguessin determi-nada posició econòmica.

El monarca posseeix la direcció delGovern i de l’administració. Intervé enl’elaboració de les lleis a través de lainiciativa i la sanció (art. 142), en virtutde la iniciativa legal (art. 171) i del vetosuspensiu, al llarg de dues legislatures,dels projectes aprovats per les Corts(art. 142 a 152). I quan les lleis han es-tat publicades a les Corts, correspon almonarca la seva promulgació solemne(art. 154). Els ministres han de ratificartotes les decisions del rei.

La justícia és competència exclusivadels tribunals, prohibint-se explícita-ment la intervenció del rei i de les Corts(art. 242 i 243). Si bé s’estableixl’existència d’una única jurisdicció enles causes comuns, civils i militars per atota classe de persones (art. 248), al ma-teix temps es manté que militars i ecle-siàstics seguiran gaudint del privilegidel seu estat (art. 249 i 250).

Es crea també un Consell d’Estat, inte-grat per 40 ciutadans escollits i propo-sats per les Corts entre eclesiàstics,grans d’Espanya i persones distingidesper la seva formació intel·lectual, nome-nat pel rei com a principal òrgan consul-tiu del monarca, per tal d’evitar la in-fluència de les “cambres” de palau (art.231).

La Junta Central vaarrelar la necessitatde convocar Cortsamb la finalitatd’iniciar un procés revolucionarii reformador.Aquestes es reunirena Cadis el 24 de setembre del 1810,i ja en el discurs inaugural de la primera sessió s’afirmaren com a dipositàries de la sobirania nacional, privant de legitimitatla monarquia de Josep Bonapartei l’Estatut de Baiona.Dels 308 diputats,97 eren eclesiàstics, 8 títols del regne, 37 militars, 16 catedràtics, 60 advocats, 5 funcionaris públics,15 propietaris,9 marins,5 comerciants, 4 escriptors i 2 metges, però no representantsde les classes populars

El 4 de maig del 1814 el reiFerran VII derogava, mitjançantun reial decret, la Constituciódel 1812. Amb aquesta decisiófeia renéixer l’absolutismea l’estat espanyol.

La Constitució conté una declaració dedrets, reflectida al llarg de tot el text,com el dret a la propietat i la resta dedrets legítims de tots els individus quecomponen la nació (art. 4), el dret de lli-bertat d’impremta (art. 131), el dretd’igualtat davant la llei (art, 248), o eldret de representar les Corts o el rei pertal de reclamar l’ observança de la Cons-titució (art. 373). Al costat del reco-neixement dels drets individuals s’esta-bleix que la religió d’Espanya “és i seràperpètuament la catòlica, apostòlica, ro-mana, única vertadera”, emetent un ju-dici de valors i en una clara concessióals absolutistes i a l’Església. S’afirmatambé que compta amb la protecció dela nació a través de “lleis sàvies i justes”i es prohibeix l’exercici de qualsevol al-tra confessió religiosa (art. 12).

Els diputats de Cadis van establir unseguit de mecanismes que havien de ser-vir per a preservar el sistema políticconstitucional, en previsió de possiblesoposicions a la monarquia constitucio-nal que poguessin protagonitzar el ma-teix rei o els sectors privilegiats. S’esti-pulà que qualsevol disposició del rei ha-via de ser necessàriament subscrita pelministre del ram a què la qüestió corres-pongués, requisit indispensable per ferefectiva dita ordre (art. 225). Tambémarcava la periodicitat en què les Cortss’havien de reunir, consignant que el reino podria impedir, ni suspendre, ni dis-soldre les seves sessions. La DiputacióPermanent de les Corts era l’organismeque, mentre aquelles no es reunien, ha-via de vetllar pel compliment de laConstitució i si calgués convocar Cortsextraordinàries (art. 160).

Però malgrat aquestes previsions, laConstitució del 1812, important permarcar el començament del constitucio-nalisme espanyol i per potenciar la ideaque el poder no pot ser absolut, sinó li-mitat, i que ha de respondre a la volun-tat general de la nació, no es va poderaplicar a causa de la situació bèl·lica quevivia el país i perquè les Corts tampoccontrolaven tot el territori de l’estat.Quan Ferran VII recuperà la corona,com a conseqüència del tractat de Va-lençay (desembre del 1813) amb Napo-leó, utilitzà el suport dels diputats ano-menats “servils”, que havien donat a

conèixer la seva actitud anticonstitucio-nal en el Manifest dels Perses (12d’abril del 1814), per evitar jurar laConstitució. El dia 4 de maig del 1814 elmonarca, per reial decret, va derogar laConstitució, iniciant així el restablimentde l’absolutisme. No fou fins al pronun-ciament de Riego l’any 1820, que vainaugurar el breu parèntesi constitucio-nal del trienni liberal, quan per primerai única vegada a la història va ser vigentla Constitució del 1812, la primeraconstitució liberal de l’estat espanyol.

Maria Pilar Molina Javierre

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 61

EL T

EMPS

Josep Antoni González Casanova(Barcelona, 2 de desembre de 1935)és catedràtic de Dret Constitucional.És un pare a l’ombra de la Constitu-

ció, ja que va assessorar el PSC i elPSOE en la tramitació de la Carta Mag-na. També va participar com a jurista enla redacció dels estatuts de Catalunya,Euskadi i Galícia. Ha estat membre delConsell Consultiu de la Generalitat deCatalunya i acaba de ser nomenat síndicde greuges de la Universitat de Barcelo-na. Amb ell repassem com va anar aquell“cafè per a tothom”.

—Quins plantejaments fonamentalstenien els socialistes catalans per a laConstitució?

—El PSC volia una constitució quereconegués el dret a l’autonomia de lesnacionalitats i regions d’Espanya.Consideràvem, igual com el PCE i elPSUC, que l’autonomia de Catalunyanomés tindria força i podria ser ga-rantida si no érem una excepció; peraixò volíem exportar a tot Espanya elnostre projecte per Catalunya. De fet,aquest va ser un èxit important delsponents catalans.

—I a què es va renunciar en nom delconsens?

—Els socialistes no vam fer grans re-núncies. De fet, es va imposar el nostreprojecte autonòmic i vam dur el pesdel títol VIII, de les autonomies, quereconeix i garanteix el dret a l’autono-mia de les nacionalitats i regions queintegren Espanya, i la solidaritat entreelles. D’altra banda, és cert que tení-em la pretensió d’un senat que fos re-presentatiu de les comunitats autòno-mes, però la dreta s’hi va negar.

—Però el model de distribució de com-petències que proposaven els socialistes,el PCE i el PSUC no va ser acceptat.

—L’esquerra desitjàvem un sistemafederal de distribució de competèn-cies, amb unes atribucions de l’estat,d’altres de les comunitats autònomesi algunes de compartides. Ben senzill.Però es va imposar la fórmula de laUCD, AP i CiU, que posaven totes lescompetències en el mateix sac. Aquestsistema de competències exclusives del’estat, que es resol amb un “sense per-judici de” per transferir-les, ha pro-vocat que durant 25 anys el TribunalConstitucional hagi d’interpretar demanera constant a qui correspon cadacompetència.

—Quin interès tenia el nacionalismecatalà en aquest model centralitzat?

—Tenia una funció política que com-partien la UCD i CiU. En aquest esti-ra-i-arronsa, el Govern espanyol po-dia al·legar que defensava la unitatd’Espanya contra la Catalunya sepa-ratista, i a CiU li permetia aixecar labandera de la Catalunya irredempta itrepitjada quan se li negués una com-petència a Madrid. El mateix joc quevan fer Adolfo Suárez i Jordi Pujol elfan ara José María Aznar i Artur Mas.

—Potser ens hem deixat una renúnciaideològica. Els socialistes es considera-ven republicans, però van acceptar lamonarquia sense posar-hi entrebancs.

—En el cas concret de Joan Carles I,discutir-ho hagués creat una situaciómolt desestabilitzadora, i tots els par-tits ja ens havíem posat d’acord queaquesta qüestió no es plantejaria. Pera mi no va ser una renúncia, perquèvam defensar una monarquia parla-

“El recurs contrael pla Ibarretxe és una barbaritat”

Josep Antoni

González Casanova

(Barcelona, 1935)

és catedràtic de

Dret Constitucional i un

dels ‘pares a l’ombra’,

per part socialista,

de la Constitució

espanyola de 1978.

En aquesta conversa

parla de tot aquell

procés, però també

de la situació actual,

amb el pla Ibarretxe

en primer pla.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 62 L’ENTREVISTA

“El PSC volia una constitucióque reconegués el dret a l’autonomia de lesnacionalitats i regions d’Espanya. Consideràvem,igual com el PCE i el PSUC,que l’autonomia de Catalunyanomés tindria força i podria ser garantida si no érem unaexcepció, i per això volíem exportar a tot Espanya el nostre projecte per Catalunya.”

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 63

mentària, que, de fet, és una repúblicacoronada.

—El PSOE ja tenia previst renunciar ala república i només fer-ne una defensasimbòlica. Això es va utilitzar com a ei-na de negociació per a arrencar altresavantatges?

—Exactament. El PSOE va anarajornant la seva posició, en el fonscom una amenaça perquè si la Cons-titució sortia massa de dreta els socia-listes votaríem contra la monarquia.Però no va ser necessari amenaçar,tothom sabia que no posaríem entre-bancs.

—De fet, vostè mateix va redactar l’es-borrany referit a la monarquia, que vaarribar a mans de Joan Carles I en un in-tent de pressió.

—La UCD va dur l’esborrany al rei,tot i que havia deixat clar que no espronunciaria sobre la Constitució. Livan dir: “Miri, no li donen cap poder,i ho han fet els socialistes, els socialis-tes catalans!”. La sorpresa per a la

UCD va ser que el rei es va empipar iva contestar-los: “Potser que els hauréd’estar molt agraït el dia de demà alssocialistes catalans, perquè així no tin-dré feina.” Aquesta anècdota indicaamb quina dignitat el rei va respondrea aquestes pressions.

—El PSOE també va anar a veure elrei.

—Sí, però no per a pressionar-lo.A la Comissió Constitucional es vacrear un enfrontament fix: hi haviauna aliança de la dreta, que sumava19 vots, i les altres forces democràti-ques en sumaven 17. Sempre podiaimposar-se la dreta, però això eraanar contra l’esperit de la Constitu-ció; per això els socialistes van protes-tar i jo vaig suggerir a Felipe Gonzálezque anés a veure el rei, perquè creiaque havia de saber que sortia un textmassa reaccionari.

—Amb la intervenció o no del rei, fi-nalment es va arribar al famós consens.Com va anar?

JOR

DI PL

AY

—Penso que el rei va fer alguna ges-tió amb Suárez, perquè de sobte laUCD va substituir les persones queduien la direcció del debat, i va posar-hi al capdavant un valencià, FernandoAbril Martorell. A partir d’aquell mo-ment, a base de sopars secrets en des-patxos d’advocats, en bars i tavernes,va arribar el consens. Després, noméscalia anar a la comissió a escenificarl’acord, fugint dels periodistes i dei-xant de banda Manuel Fraga.

—Malgrat aquest “cafè per a tothom”,el conflicte polític existent era evident.En algun moment va pensar que tot ple-gat se n’anava en orris?

—Hi va haver un moment molt crí-tic, durant les negociacions inicials.El socialista Gregorio Peces Barba vaabandonar la ponència constitucionalperquè hi havia una aliança entre ladreta franquista, exfranquista i CiUcontra l’esquerra. Era un front enqüestions socials, però amenaçava decontinuar en altres àmbits. L’estratè-gia de la UCD va ser fer pinça ambCiU i pressionar el partit comunista,molt condicionat per la seva recent le-galització, per posar el PSOE en unasituació incòmoda i frenar les seves as-piracions.

—Al seu parer, qui en va sortir més be-neficiat, d’aquest consens?

—Van guanyar els partits d’esquer-ra, perquè eren els que tenien les ideesmés clares. La UCD no sabia exacta-ment què volia, els seus representantsno es posaven d’acord mai. En MiquelRoca també tenia les idees clares, peròera molt flexible i podia canviar sobrela marxa. D’altra banda, Jordi SoléTura actuava amb prudència, per or-dre de Santiago Carrillo. Amb tot, vafer un paper magnífic.

—Es van cometre errors?—Jo en destacaria tres. Es va accep-

tar una fórmula de censura per partdel Parlament al Govern, la moció decensura constructiva, que fa que siguipràcticament impossible fer caure ungovern. Tots els partits la van acceptaramb l’excusa que tenien por que elspogués passar a ells. També es va con-vertir el Senat en una cambra inútilque ajorna les decisions del Congrés ique no representa les comunitats autò-

nomes. Finalment, el referèndum i lainiciativa legislativa popular van serregulades de forma excessivament es-tricta. En el cas del referèndum, lescomunitats autònomes necessiten elpermís del Govern espanyol per cele-brar-lo. És en certa manera el que esdiscuteix ara amb el pla Ibarretxe.

—La Constitució no va posar cap límitde matèria de reforma. Fins i tot es po-dria passar a una república, o a una con-federació d’estats, seguint els procedi-ments de reforma. Hi ha inconstituciona-litat, en la proposta del lehendakari?

—Els governs autonòmics podenpresentar iniciatives de reforma cons-titucional. Per tant, el Govern basc,a condició que segueixi les regles del’Estatut d’Autonomia i de la Consti-tució, pot reclamar la independència iel que vulgui sense que sigui inconsti-tucional.

—Doncs el Govern espanyol ha dut elpla Ibarretxe al Tribunal Constitucional,que qualifica d’“intent d’atacar la Cons-titució i la unitat d’Espanya”…

—Aquest recurs és una barbaritatjurídica. La Constitució permet unareforma total; per tant, qualsevol pro-jecte que no sigui compatible amb laConstitució pot ser constitucional en elsentit que la mateixa Constitució ac-cepta que hi hagi iniciatives que notinguin res a veure amb ella. Per aaquests casos estableix la via de la re-forma. El pla Ibarretxe és totalmentconstitucional.

—El Tribunal Constitucional, doncs,ha de rebutjar el recurs?

—La interpretació que ha fet l’advo-cat de l’estat, pressionat claríssima-ment per Aznar, ha estat donar unaversió, al meu entendre, errònia i mal-intencionada, del procés que ha seguitel Govern basc en relació amb la Me-sa del Parlament. La qualificació jurí-dica no és correcta, i si el Tribunal ac-tua amb autèntica independència, hade negar-se a acceptar el recurs. Az-nar ha de saber que defensar la Cons-titució no és fer com fa el seu Govern,que sovint desvirtua el sentit de lesnormes jurídiques i, per tant, no com-pleix la Constitució.

Gemma Aguilera

“La interpretació del’advocat de l’estat,pressionat per Aznar,ha estat donaruna versió errònia i malintencionada,del procés que ha seguit el Govern bascen relació a la Mesadel Parlament. Si el Tribunal actuaamb independència,ha de negar-sea acceptar el recurs.Aznar ha de saberque defensar laConstitució no és fercom fa el seu Govern,que sovint desvirtua el sentit de les normesjurídiques”

JOR

DI PL

AY

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 64 L’ENTREVISTA

La Constitució com a excepcióa la història constitucionalespanyola. La Constitució del1978, la primera constitució espa-

nyola vigent després de vint-i-cinc anys,és una excepció a la història de l’estatespanyol contemporani. Una història enquè la regla ha estat la proliferació delsrègims autoritaris, les dictadures, elspronunciaments militars i les guerres ci-vils. Una història en què el procés deconstrucció d’un sistema liberal a Es-panya ha estat la crònica de la frustraciód’una revolució burgesa com la que en elpassat havien perpetrat Anglaterra(1648-1688) i un segle més tard França(1789). Un procés en el qual les formesdemocràtiques de govern han estat l’ex-cepció, malgrat les vuit constitucions vi-gents i algunes altres no promulgades(el projecte progressista del 1856 i l’as-saig republicanofederal del 1873), enquè sens dubte destaca el curt i, tanma-teix, fructífer període de vida en pau quefou la Segona República (1931-1936).

Per comprendre la rellevància històricade la Constitució del 27 de desembre del1978, només el fet que hagi estat vigentdurant cinc lustres suposa ja una fitaprou significativa en un període històricen què el constitucionalisme estava pro-tagonitzat per constitucions, que fossinliberals (1812, 1837, 1869), o modera-des (1834, 1845, 1876), per sobre de toteren constitucions nominals, mancadesde força normativa i d’eficàcia jurídica,qualitats aquestes que impedien la sevaexigibilitat davant els tribunals de jus-

tícia. La Constitució no passava de seruna norma programàtica sobre l’organit-zació dels poders de l’estat, però senseque operés com una limitació de la sevaactuació per garantir els drets i llibertatsdels ciutadans. La Constitució no era laprimera norma jurídica de l’estat, per-què, de fet, la principal font de l’ordena-ment era el reglament administratiu dic-tat pel Govern, en què el rei exercia nosolament el poder executiu, sinó quecompartia amb les Corts la potestat le-gislativa. Per una altra banda, la legiti-mació democràtica del poder era en ge-neral molt limitada. Perquè el sufragiuniversal masculí fou reconegut per pri-mera vegada un cop triomfa la revolucióGloriosa que va enderrocar la monarquiacorrupta d’Isabel II (1868), i la Constitu-ció democràtica de 1869 l’inclou quanregulà els drets de participació política.Tanmateix, el 1874, el règim de la Res-tauració alfonsina el va suprimir en fa-vor del sufragi censatari i no tornaria aser reconegut sinó després del 1890,però en un sistema polític en què el caci-quisme construït pel sistema bipartidistava adulterar el sentit de la voluntat po-pular en un país amb una estructura de lapropietat pròpia d’una economia agrària,basada en grans propietaris i un alt índexd’analfabetisme. Així mateix, la monar-quia borbònica de la Restauració (1874-1923) disposava d’un poder efectiu so-bre la vida política fins al punt d’alterarles atribucions de les Corts generals. Enefecte, el rei feia ús de forma molt ins-trumental del seu poder de dissolució delParlament, la qual cosa va permetre laformació de governs més al gust del ma-teix monarca i dels grups de pressió quel’envoltaven i influïen sobre la seva ca-pacitat de decisió (fet que va donar lloca la coneguda institució hispànica delborboneo), que no pas al sentit del resul-tat de les eleccions. Aquestes eren l’ex-pressió d’un procés electoral que es de-

La Constituciódel trencament

La Constitució del 1978 va ser un rotund

trencament amb tot l’anterior. Però als vint-i-cinc

anys és necessari adaptar-se a la major

necessitat d’autogovern d’algunes autonomies.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 65

senvolupava sense garanties, en què lavulneració de la voluntat dels electors através d’una altra institució clàssica de lavida política de l’època, com era la tupi-nada, esdevingué una pràctica habitualde les autoritats polítiques.

A més, aquesta estructura institucionales projectava sobre una realitat políticaen la qual, especialment després de lapèrdua de les darreres colònies el 1898(Cuba i les Filipines), es va caracteritzarper tres factors que han condicionat lavida política de l’Espanya contemporà-nia. Un d’ells fou la incidència de l’exèr-cit sobre el poder civil, que es va fer ca-da vegada més intensa, fins al punt d’ar-ribar a enderrocar, amb el vistiplau delrei Alfons XIII, el règim de la Restaura-ció i donar pas a la dictadura de Primode Rivera (1923-1931), quan perillava lamateixa permanència de la monarquiadesprés de la seva implicació en la des-feta de la guerra al Marroc i la corrupcióadministrativa que va traspuar. Un altreva ser la configuració del poder políticde l’estat sota una lògica centralista, nosolament amb els règims autoritaris quees van succeir, sinó també quan es vanintentar establir règims liberals: en uncas o en un altre, la diversitat políticaque representaven el moviments regio-nalistes i nacionalistes no va trobar res-posta en l’organització institucional del’estat espanyol. Les úniques excepcionsles ofereixen les dues experiències repu-blicanes: la primera, amb l’assaig fede-ral (1873-1874), amb la no promulgadaConstitució del 1873, que no va ni po-sar-se en pràctica; i la segona, amb l’es-tat integral de la Segona República, quefou l’excepció històrica en un mar domi-nat per una concepció unitària de l’estati que va permetre la institucionalitzacióde l’autonomia política per a Catalunya(1932) i, ja encetada la Guerra Civil,l’autogovern del País Basc (1936). I eltercer, fou l’especial incidència de l’Es-glésia catòlica, amb el control de l’ense-nyament, en l’organització del consenti-ment de la població, segons uns paràme-tres morals i socials que legitimaren ladominació de les classes socials que do-naven suport al model d’estat que el rè-gim de la Restauració va consolidar.

L’enderrocament de la Segona Repú-blica per l’aixecament militar del 18 de

juliol del 1936 i la dictadura franquista(1936-1975) que succeí a la Guerra Civilva suposar, un cop més, el fracàs de larevolució liberal i el retorn a un modeld’estat que, sota una forma autocràticad’exercici del poder, inspirada en el cor-porativisme feixista europeu dels anystrenta, trobava les seves arrels socials enel moderantisme i el règim de la Restau-ració. El franquisme no era, doncs, unaexcepció històrica, sinó l’expressió d’u-na línia de continuïtat amb formes degovern identificades per la negació deles llibertats públiques, l’estructura cen-tralista de l’estat, a més del seu caràcterconfessional i una estructura social queaccentuà les desigualtats socials, tot i lamodernització del sistema econòmic quela dictadura va dur a terme a partir de ladècada dels anys seixanta.

La transició a la democràcia i laConstitució: la Constitució foula ruptura. Formalment, la Constituciófou una conseqüència de la llei 1/1977,de 4 de gener per a la reforma política.El procediment per a la seva elaboraciófou predeterminat per aquesta llei apro-vada per les Corts franquistes a inicia-tiva del Govern Suárez. Materialment,però, significà el primer factor de ruptu-ra política amb el règim de la dictadura.El resultat de les eleccions del 15 dejuny del 1977, amb una important repre-sentació de l’esquerra i dels partits na-cionalistes, va imposar a la Unión deCentro Democrático l’elaboració d’untext constitucional de nova planta, impe-dint així els intents d’Alianza Popular deFraga Iribarne de no anar més enllà d’unsimple maquillatge de les lleis fonamen-tals franquistes. La Constitució fou,doncs, el primer factor de ruptura en unasocietat en què tots els aparells de l’estat(l’administració central, el poder judi-cial, l’administració local, l’exèrcit, etc.)estaven en mans del personal políticfranquista. Va ser elaborada i aprovadaen una societat, com la de llavors, en laqual les forces de l’oposició democràtica(partits polítics i sindicats) esmerçavenels seus esforços per condicionar i am-pliar l’abast d’un procés de reforma po-lítica que dirigien els reformistes sorgitsde les elits polítiques que havien nodritel règim de Franco. Això va fer que, per

a l’oposició, en especial per a l’esquerraque representava el Partit Comunistad’Espanya i el Partit Socialista Unificatde Catalunya, i malgrat els seus ascen-dents republicans, l’opció política prin-cipal no girés el voltant de la forma degovern (república o monarquia), sinóque quedés centrada en l’alternativa en-tre democràcia i dictadura. En aquestsentit, els trets essencials del programade l’oposició que planà sobre el procésconstituent, que s’encetà un cop elegi-des les primeres corts democràtiquesdesprés de quaranta anys, foren els se-güents: l’amnistia dels presos polítics, elrestabliment inmediat de les llibertatspúbliques, el reconeixement de l’auto-nomia política dels pobles que volgues-sin accedir-hi (en especial, de Catalunya,el País Basc i Galícia), la subordinacióde l’exèrcit al poder civil i l’aconfessio-nalitat de l’estat.

Però tot això, que es va desenvoluparen un context de consens polític, tan po-sitiu per moltes raons, no podia amagarl’acceptació per part de l’esquerra, deforma realista i resignada en uns casos isobtadament passiva quan el Partit So-cialista Obrer Espanyol va accedir al go-vern de l’estat el 1982, de la institucio-nalització de la desmemòria històrica.Un oblit que va recaure tant sobre lesresponsabilitats de la repressió i delscrims del franquisme, com també sobrela lluita contra la dictadura duta a termeper generacions d’homes i dones quevan donar el millor de si mateixos pelrestabliment de la democràcia a Espa-nya.

Aquest és, doncs, el context en el quales desenvolupà l’activitat de les Cortsgenerals entre juny del 1977 i desembredel 1979, que exercia la doble funcióconstituent i la legislativa ordinària. Enel primer cas, fou la que va concloureamb el referèndum constitucional del 6de desembre del 1978, amb l’aprovacióàmpliament majoritària del projecte, cir-cumstància que, tanmateix, no pot feroblidar la forta abstenció registrada alPaís Basc; i en el segon, la funció legis-lativa ordinària, que consistí en l’apro-vació d’un conjunt de lleis que, com apart integrant dels Pactes de la Moncloa,perseguien adaptar l’estructura bàsica del’ordenament jurídic estatal a la nova lò-

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 66 DOSSIER

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 67

gica política democràtica, amb les refor-mes de la legislació civil i penal, a mésd’establir un procediment especial per ala garantia dels drets fonamentals davantels tribunals ordinaris.

Les perspectives de la Constitu-ció als vint-i-cinc anys. La Constitu-ció del 1978 és la constitució democràti-ca que en la inestable història del consti-tucionalisme espanyol contemporani jaha tingut el període de vigència més du-rador. Aquest fet és especialment positiuperquè l’estabilitat i la permanència enla norma constitucional és sempre un va-lor afegit que garanteix la seva viabilitatcom a instrument regulador de la vidapolítica en els estats democràtics.

Però la necessària estabilitat no éssinònim d’immutabilitat. Deia ThomasJefferson, un dels pares fundadors de laConstitució nord-americana del 1787, lamés antiga de les constitucions escrites,que la voluntat sobirana del constituentexpressada en un moment històric deter-minat no pot condicionar la voluntat deles generacions futures. La qual cosasignifica que el valor democràtic de lanorma suprema està també vinculat ala seva capacitat d’afrontar el repte de laseva adaptació a les noves realitats a tra-vés, si s’escau, de la reforma d’allò queessent vàlid en un moment històric de-terminat, exigeix la seva actualització o,fins i tot, una nova regulació. En aquestsentit, segurament una eventual reformade la Constitució espanyola potser hau-ria d’institucionalitzar en el seu contin-gut la idea d’Europa. En qualsevol cas,no hi ha dubte que el Senat hauriad’adaptar-se a la descentralització políti-ca ja consolidada en les comunitats autò-nomes. Però l’autogovern hauria d’abas-tar un nivell de qualitat del qual en l’ac-tualitat aquelles estan mancades. Peraconseguir aquesta fita no sempre es fanecessària la revisió constitucional. Enla mesura que el constituent va manteniruna deliberada ambigüitat a l’hora dedefinir el sistema de distribució de com-petències en el títol VIII de la Constitu-ció espanyola, i que aquesta incertesa esva mantenir també en els estatuts d’auto-nomia, ha estat el legislador estatal qui através de la legislació bàsica de l’article149.1 de la Constitució, al capdavall, ha

determinat l’àmbit de l’autogovern. I elproblema ha estat que l’abast de la legis-lació bàsica ha respost al criteri de la di-rectriu precisa i detallada, i no a la de-terminació de grans principis que ope-ressin com una mena de mínim comúdenominador per a totes les comunitatsautònomes, però deixant un marge demaniobra més ampli als parlaments au-tonòmics.

No ha estat així, i la conseqüència ésuna autonomia de baixa qualitat. Pertant, sense reformar la Constitució, peròamb una legislació bàsica en un sentitmés proper als grans principis, les co-munitats autònomes podrien disposard’un major nivell d’autogovern.

Marc CarrilloUniversitat Pompeu Fabra

De tots els Països Catalans,va ser al País Valencià onel suport a la Carta Magnava ser més explícit.A la imatge, la plaça del Mercatde València, dies abans delreferèndum d’aprovació.

ANA

TOR

RAL

BA

Des de fa un temps és cert que favint-i-cinc anys de gairebé tot, i lesefemèrides es succeeixen les unesa les altres. Aquest mes de desem-

bre fa un quart de segle de la promulga-ció de la Constitució espanyola, i en unaltre pla, fa ben poc, també s’ha celebratel vint-i-cinquè aniversari de la sortidaal carrer d’El Periódico. Amb l’apariciód’aquest diari es completà el panoramaprincipal que ha constituït el sistema depremsa diària d’informació general a Ca-talunya que, en termes generals, ens haarribat fins fa molt poc temps sense can-vis significatius.

Totes dues celebracions tenen aspectesen comú. Resulta clar que els mitjans decomunicació, i en concret la premsa dià-ria, són elements importants en la cons-trucció d’un sistema democràtic. Per al-tra banda, com també havia esdevinguten l’establiment del nou sistema polític,aquells foren uns anys molt moguts pelque fa a l’organització del sistema d’in-formació diària.

Uns que vénen i altres que se’nvan. Entre la mort del general Francoi la victòria per majoria absoluta delPSOE el 1982, la premsa diària a Cata-lunya experimentà uns canvis extraordi-naris. Un dels elements més visibles d’a-quests canvis fou la renovació total de lescapçaleres existents aleshores. Dels dia-ris d’informació general existents a Bar-celona a la mort del dictador avui en diatan sols es manté La Vanguardia.

Els altres diaris que completaren l’es-tructura bàsica de la situació de la prem-sa diària a Catalunya sorgiren en aquestperíode. La diada de Sant Jordi del 1976aparegué els primer número de l’Avui aBarcelona i d’El Paísa Madrid. No foufins al 1982 que El Paíscreà la seva edi-ció catalana, amb continguts propis enpart diferenciats del que es produïa a lacapital de l’estat. Per altra banda, com jahem indicat, el 1978 fou l’any de la sor-tida al carrer d’El Periódico.

Sense gaires presses però progressiva-ment, els primers governs constitucio-nals anaren liquidant la premsa del Mo-vimiento Nacional, el partit únic en elpoder durant el règim anterior. Ja desprésdel 1975 s’havia adaptat la nomenclaturad’aquesta cadena a la nova situació, de-nominant-se Medios de ComunicaciónSocial del Estado. A Catalunya la xarxaestava formada per capçaleres fundadesels anys quaranta a Barcelona i a les al-tres capitals provincials, així com a algu-nes altres ciutats importants. En la majorpart dels casos eren publicacions que re-sultaven completament antieconòmiquesi deficitàries però que s’havien mantin-gut en peu per raons d’ordre estrictamentpolític i per les necessitats de propagan-da del règim.

El 1979 els dos primers diaris en caureforen Solidaridad Nacionali La Prensa,de Barcelona, més endavant es procedi-ria a la subhasta i privatització de la xar-xa comarcal, la qual fou completada el1984.

De ‘parlament de paper’ a empreses

periodístiques. La premsa diària d’abast general

a Catalunya durant els anys de la transició.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 68 DOSSIER

La premsa catalana durant els anys de la transició

El 1981 van desaparèixer Tele/ExprésiMundo Diario. Tots dos diaris, en elsanys finals del franquisme, el primer desdel 1964 i l’altre des del 1974, s’haviensituat entre els més progressistes i críticscontra el règim, amb les lògiques limita-cions que la situació política imposava.L’any 1980 havia estat el del primer tan-cament del Diari de Barcelona, tot i queun temps després reapareixeria duranttres mesos a partir d’una experiènciad’autogestió protagonitzada pels seustreballadors. Així mateix, i malgrat quela seva desaparició no es produiria fins al1985, la crisi financera i de lectors esmanifestà amb força a dos altres diarishistòrics de la ciutat de Barcelona: ElCorreo Cataláni El Noticiero Universal.

Dels dotze diaris d’informació generalde difusió catalana existents el 1975 espassà a la xifra crítica de tan sols tres,a més d’El País, publicat a Madrid peròque tenia a Catalunya una gran difusió.

El realisme polític a la premsa dià-ria. En el context del desencís caracte-rístic d’aquells anys es produí la trans-formació de l’estructura empresarial delsector, que estigué condicionada per lagran estabilitat existent durant anys enla venda d’exemplars. Ni tan sols en elsmoments més àlgids de la transició aug-mentà significativament la venda de dia-ris. Així, la difusió voltà durant aquestperíode entorn dels 450.000 exemplars,considerant el conjunt de publicacions.Resulta un tant sorprenent que l’efer-vescència política del moment no es tra-duís en un augment de vendes, però talcom s’ha interpretat aquest fenomen, noes podien improvisar uns hàbits de lectu-ra, d’un dia per l’altre, entre una poblacióque no els tenia.

Així doncs, la mateixa estabilitat delmercat portà a una forta competència en-tre les diverses publicacions per aconse-guir una quota importat del conjunt delectors de diaris. Que la lluita fou afer-rissada ho mostra la gran quantitat decanvis en les capçaleres produïts durantaquest període, però també les transfor-macions de l’estructura empresarial.

A part de la premsa de propietat estatalja esmentada, que va desaparèixer, hi ha-via altres models empresarials que ex-perimentaren canvis. Empreses familiars

que després de dedicar-s’hi gairebé unsegle acabaren abandonant el negoci dela premsa diària, com els Mencheta d’ElNoticiero Universal, nous consorcis d’o-rígens poc clars com el creat al voltant deSebastià Auger del Grupo Mundo, o elmateix grup Zeta consolidat a partir del’èxit de revistes eròtiques i que estava aldarrere d’El Periódico. Un cas molt es-pecial i diferent dels anteriors fou el del’ Avui, assenyalat en un principi per lagran participació popular i vinculat a em-presaris relacionats amb altres accionsculturals a favor de la llengua catalana.

Paral·lelament, a partir del 1975 tambés’havia produït la introducció d’innova-cions tecnològiques importants al sec-tor. Per superar la crisi que es vivia, l’es-tratègia empresarial es basà en el canvitecnològic, tot intentant reduir els costosde producció. En aquest sentit, els nousarribats ho tingueren més fàcil respectede la resta, ja que pogueren introduir lesnoves tecnologies sense costos –econò-mics o personals– addicionals. En con-junt, això significà una reducció de lesplantilles de treballadors de tallers i unaugment, si més no, en proporció del’àrea de redacció.

Durant aquests anys es manifestarenamb força les diferències existents entreles redaccions formades pels periodistesque elaboraven els diaris i la propietat decada capçalera. Molts periodistes havienparticipat activament en la lluita anti-franquista, i durant aquests anys de tran-sició hagueren d’acomodar-se a les no-ves formes d’actuació de propietaris ieditors. La censura governativa havia de-saparegut però altres condicionamentssorgiren amb força i la substituïren al’hora de posar limitacions sobre què po-dia i calia publicar-se. Així, s’ajustà l’es-tructura jeràrquica de les redaccions peraconseguir la imposició dels criteris de lapropietat.

Les tensions en aquest sentit foren ge-nerals, però en alguns casos es manifes-taren de forma més visible. La compradel Diari de Barcelonaper un empresarivinculat als sectors més dretans de la po-lítica catalana provocà, el 1977, una grancrisi que portà a la sortida de l’empresad’un grup de trenta professionals queal·legaren problemes de consciència percontinuar-hi treballant. El 1979, el con-

Dalt, La Vanguardia, el diari líderal Principat durant la transiciócap a la democràcia. L’exemplarés del primer de febrer del 1981.Per la seva banda, Avui va serel precursor de la premsa diàriaen català un cop mort Franco.No eren temps fàcils, perquès’arrossegava el llast de la pocaescolarització en la llenguapròpia.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 69

EFE

/ EL

TEM

PS

El Periódico, que acaba de fer unquart de segle, ha ocupat l’espaiprogressista, tot captant bonapart de la classe obrera i de laimmigració procedent de la restade l’estat espanyol. Des del1997 edita el diari de formabilingüe. El lector pot triar lallengua en què vol adquirir-lo.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 70 DOSSIER

flicte generat pels problemes de cobra-ment dels treballadors del Grupo Mundo,editor de Mundo Diario, amagava desa-vinences entre la direcció i els redactors,bàsicament quant a qui era responsableen la definició de la línia editorial.

Els canvis en l’estructura empresarialportaren a un reajustament respecte la si-tuació anterior, en què existia un compo-nent voluntarista i militant que anà per-dent pes en funció de les conveniènciesdel negoci. Això portà també a la mode-ració de les línies editorials.

Qui llegeix què? Tot i que de mica enmica s’anà configurant un eclecticismeideològic i que les diferències entre uns ialtres diaris cada cop foren menys mar-cades, si més no en comparació al perío-de anterior, poden rastrejar-se durantaquests anys l’existència de projectes di-ferents.

Per una banda tenim a La Vanguardiaal capdavant de tots els altres periòdicspel que fa a difusió, amb gairebé uns200.000 exemplars diaris. Tot i que fa demal dir, podríem considerar-lo com undiari conservador, caracteritzat pel rigoren els seus continguts i que respon a unmodel informatiu d’opinió. Un model si-milar a l’aplicat per El País, que es ca-racteritza també pels seus llargs articlesi especialment per l’existència d’un grannombre d’articles d’opinió. Si bé, enaquest cas, en conjunt podríem consi-derar el diari com a progressista. A partd’això, és un diari al qual se li ha retretde representar un “neonacionalisme es-panyolista”. En tot cas sembla tenir unllast en no ser una publicació estricta-ment catalana, la qual cosa podria expli-car les limitacions de la seva difusió aCatalunya, d’uns 50.000 exemplars, moltallunyada de la dels líders del sector.

En l’altre extrem ens trobem ambl’ Avui, que malgrat poder-se considerarse’ns dubte el diari nacionalista de Cata-lunya, no aconseguí en tots aquells anysuna distribució superior als 40.000exemplars, la xifra mínima del que esconsidera imprescindible per manteniren peu un diari de difusió catalana. Du-rant molts anys fou en solitari l’únic edi-tat íntegrament en català, la qual cosa ac-tuà possiblement en aquells temps ini-cials més com un inconvenient que no

pas com un avantatge pel seu èxit edi-torial. Ha calgut que tota una generacióhagi estat escolaritzada en català perquèresulti rendible la venda de premsa diàriaen català. Aquesta ha estat la iniciativaempresa darrerament per El Periódicoamb la seva doble edició, o tot just expli-ca l’expansió iniciada per El Punt, diaride Girona que tracta d’aconseguir unadistribució per tot Catalunya.

Quan s’han assenyalat les diferènciesexistents respecte d’altres llocs d’Eu-ropa, com ara Alemanya o Anglaterra,quant a la difusió de la premsa diària,també s’ha manifestat que aquesta pro-porció més alta de lectors quant al con-junt de la població es fonamenta enl’existència d’un potent sector de premsagroga i sensacionalista. No existí durantels anys de la transició un referent simi-lar al cas català. Potser semblà inicial-ment que El Periódicoestava cridat a re-alitzar aquesta tasca, per la seva creacióper part del grup editor de l’Interviú i perl’elecció d’un model periodístic, di-guem-ne lleuger. Però, en tot cas, l’elec-ció d’aquest model de diari, en què esdonà una gran importància a la maqueta-ció i als continguts gràfics, estigué deter-minat pel públic vers al qual es dirigí lapublicació i no per una intencionalitatsensacionalista. L’orientació general deldiari fou progressista i popular, i la lectu-ra fàcil de les notícies el convertí en eldiari de la classe obrera catalana i de l’e-migració. Fou un model d’èxit, que reco-llí bona part dels lectors de Mundo Dia-rio quan aquest desaparegué i que passàen pocs anys de 50.000 a 150.000 exem-plars de distribució mitjana. En certa ma-nera equidistant d’El Paísi de l’Avui, nojugà la carta de l’agitació política del seupúblic en contra del nacionalisme català,amb la qual cosa contribuí a manteniruns nivells de convivència entre les di-verses comunitats de Catalunya més queacceptable durant tots aquests anys.

Uns anys en què els “parlaments de pa-per”, com es va batejar la incidència dela premsa llavors, perderen la seva fun-ció política i es convertiren en la baseeconòmica d’alguns dels principalsgrups de comunicació social existents enl’actualitat.

Jordi Ibarz Gelabert

EL T

EMPS

La compra del‘Diari de Barcelona’per un empresarivinculat als sectorsdretans de la políticacatalana provocà,el 1977, una gran crisique portà a la sortidade l’empresa d’un grupde trenta professionalsque al·legarenproblemes deconsciència percontinuar-hi treballant

El 1994, Pierre Vilar va decidir titularel seu darrer llibre, bàsicament unllibre de records,Pensar històrica-ment. Es tractava d’una expressió

que resumia, en els darrers anys de la se-va vida, moltes de les seves preocupa-cions intel·lectuals. No sols sobre l’oficide l’historiador, sinó sobre la maneracom l’historiador podia influir, a travésde l’ensenyament, sobre la formació detot el món. Els textos següents permetenresseguir aquest tipus de preocupacionscom una constant del pensament vilarià.Són un complement d’uns altres, publicatsen el número 1.013 d’aquest setmanari.

1937: Del discurs pronunciat al Lycéede Sens en l’acte de clausura del curs,el juliol del 1937. Reproduït dins“ L’ensenyament de la Història”, Refle-xions d’un historiador, Universitat deValència, 1992:

La història ha patit nombrosos atacs:des de dalt, des de baix, i dels bàndolsmés diversos.

Quants greuges contradictoris hi ha ha-gut en el camp de l’educació! És unaciència massa senzilla, en diu un, que no-més deixa al xiquet una memòria sobre-carregada de narracions encadenades, so-vint convencionals.

És un tema massa complex, en diu unaltre: els fenòmens col·lectius no s’expli-quen als nens. Ells no en tenen cap expe-riència i més val protegir-los del tristcontacte. S’ha de deixar, per això, el joveesperit nou i desemparat davant els fenò-mens històrics? És cert que està protegit?Als deu anys, la meva generació experi-mentava la guerra. Més joves, els nostrescadets experimentaven l’atur i la fam. I fa

quasi un any, en un país veí, jo ensenyavahistòria a uns adolescents que, des d’ales-hores, han sofert una tràgica entrada en laguerra civil. Hem de creure que hi ha in-terès a ignorar allò que ens destrueix?

I si gosés, us prohibiria, amics meus,d’agafar durant aquestes vacances capllibre d’història, igual que, si haguera go-sat, us hauria prohibit, durant el curs, lanostra petita biblioteca històrica. Hi hatan pocs llibres que hi podríem col·locar!Dediqueu-vos, doncs, als jocs i oblideu lahistòria. Esperem que la història viventno us afecte. Però torneu l’any que ve alsvostres manuals i a les vostres classessense aquest somriure condescendentque de vegades tenen els entremaliatsrespecte a les matèries “de memòria”.Perquè l’objectiu de la història és ense-nyar-vos a pensar davant els problemesmés greus del món

1973: De l’“Assaig de diàleg amb Alt-husser”, article aparegut per primeravegada a la revista Annales. E. S. C.:

A la pregunta: què és la història? no espot respondre de manera més satisfactò-ria amb la teoria que amb la pràctica. No-més podem intentar de fer-ho, a la mane-ra de Marx, amb la doble passió de fer se-va una matèria complexa, el que exigeixsempre un minimumteòric, i de construirl’objecte de pensament que li correspon,el que exigeix a la vegada evadir-se de la

matèria i tenir-la present. No és possiblela recerca sense la teoria –i la pocaexigència teòrica de l’historiador irritajustament el filòsof–. Però tampoc pothaver-hi teoria sense recerca, o el teòricserà molt aviat acusat, com no fa gaire hoha estat l’economista, de manipular cai-xes buides.

Pensar històricament, heus aquí el mar-xisme. Que d’això en resulti o no un “his-toricisme” és una discussió (com en elcas de l’humanisme) sobre mots. Jo no-més desconfio de les negacions apassio-nades.

1979: Del pròleg del llibre Iniciación alvocabulario histórico, Barcelona, Críti-ca:

No he renunciat, tanmateix, a procla-mar, en un àmbit modest, l’àmbit pe-dagògic, que la història és l’únic instru-ment que pot obrir les portes a un conei-xement del món d’una manera si no“científica”, almenys “raonada”.

En aquests contactes amb aprenentsd’historiadors principiants, de vegadeshe recorregut a un text: vostè, per què volfer història? Resposta gairebé unànime:“Per conèixer el passat, amb l’objectiude comprendre el present.” La fórmula,a primera vista, és positiva. La història jano és, per a molts joves, curiositat onostàlgia del passat, col·lecció d’imatgesseductores o glorioses, sinó desig d’un

Pierre Vilar, de lahistòria raonadaa pensar històricament

Una selecció de textos de Vilar (1906-2003)

que mostren les seves preocupacions sobre

com l’historiador pot influir sobre la formació.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 71HISTÒRIA EN LLIBRES

coneixement explicatiu, útil per al pre-sent.

Si ens hi aturem una mica més, la fór-mula no és del tot tranquil·litzadora. Lahistòria tradicional també creia que ensfaria “conèixer” el passat i inferir per alpresent algunes esporàdiques “lliçons dela història”, banalment polítiques o vul-garment morals. El que esperem d’una“història raonada” és una altra cosa. Perexpressar del que es tracta, tal vegada elmillor és invertir els termes de la respos-ta dels joves: s’ha de comprendre el pas-sat per conèixer el present.

1982: Del pròleg del llibre Une histoireen construction, París, EPHESS:

Com sempre, en el moment d’escriureel mot “història” he dubtat. Majúscula ominúscula? “Història” o “història”. Tot elpassat amb els seus enigmes i els seusprestigis? O solament el que en sabem iensenyem? Aquesta confusió constant-ment present entre la matèria d’un conei-xement i el coneixement d’una matèria ésla font dels grans equívocs. L’actual de-bat sobre l’ensenyament de la històrian’és una prova.

El que és decebedor és que prenguemencara aquestes banalitats per “lliçonsd’història”, cent trenta anys després delManifestde Marx i Engels, aquesta pri-mera crida a una història científica nova-ment definida, i cinquanta anys desprésdel primer número dels Annalesde Lu-cien Febvre i Marc Bloch.

Així, tants combats per la història hanestat inútils? O han estat perduts? Pitjorencara, no hauran pas contribuït a cons-truir una altra màscara per a la bona/ma-la consciència de les nostres societats?Molts dels articles aquí reunits consti-tueixen un testimoni, justament, d’anticscombats contra aquestes posicions tanca-des en què s’organitza la il·lusió de lesexplicacions úniques: contra el pande-mografisme sota la bandera de Malthus,contra el panmonetarisme inspirat deKeynes, contra l’esquematisme de les“propensions” de Rostow, contra unquantitativisme econòmic de pretensionsingènues, contra els “sabers” fixos deMichel Foucault, contra la història deRaymond Aron amb un retard de mig se-gle, contra el subjectivisme d’Henri Mar-

rou, que, malgrat tot, va acabar estantd’acord (ens apreciem molt) que “l’histo-riador és en la història” és, després de tot,una fórmula marxista! Tot plegat sónmolts “contra”. Cal afegir que no he anatmai contra els homes? Ni tan sols contraels pensaments, cadascun dels quals, enel marc on sorgeix, representa el seu pa-per, que l’anàlisi històrica pot treure a lallum. Jo només he anat contra la utilitza-ció abusiva dels historiadors de mane-res de pensar antihistòriques. Se’m diràque, d’aquesta manera, aquests “modesde pensament” eren sovint “modes” toutcourt. I que he combatut contra molins devent. Recordar-ho podrà servir sempreper a posar en guàrdia contra les girouet-tes.

1985: De “La solitud del marxista defons”, publicat a la Revista Espace-Temps, núm. 29. Reproduït dins PierreVilar, Pensar la Historia, Mèxic, Insti-tuto de Investigaciones Dr. José MaríaLuis Mora, 1992:

Em sembla que des que hi ha “sociolo-gies”, “ciències econòmiques”, es pro-dueix un menyspreu creixent per la histò-ria, una pretensió de prescindir-ne. Inver-sament, la història s’ha preocupat moltper fer-se “econòmica”, “psicològica”,etcètera. De vegades amb èxit, però nosempre. De qualsevol manera, jo noméspuc precisar la meva posició personal, iaquesta és clara: que la història és l’únicapossibilitat, per a tota ciència social, decopsar les realitats en moviment, i quequalsevol ciència social que s’evadeixide la història resulta una falsa ciència queaspira a absoluts totalment quimèrics. Ditaixò, de vegades tinc la sensació de serl’únic que pensa així. O els historiadorsfan la història com es feia fa cent anys obé es mostren tímids o intimidats enfrontde les altres “ciències”; i les altres cièn-cies es declaren de tant en tant provoca-dorament ahistòriques. Tanmateix, alllarg de la meva carrera, he tingut diver-ses vegades la satisfacció de veure elseconomistes i sociòlegs venir a confiar-me els seus maldecaps o els seus dubtesen les seves investigacions pretensioses, idemanar-li a la història que els il·luminiuna mica. Però només dono a aquestesexcepcions la importància marginal que

em semblen tenir en l’evolució –poc en-grescadora– de les “ciències socials”.

1987: De la conferència “Pensar histò-ricament”, pronunciada a Àvila en lacloenda dels cursos d’estiu de la Fun-dación Sánchez-Albornoz el 30 de ju-liol del 1987. Reproduïda dins Refle-xions d’un historiador, Universitat deValència, 1992:

Permeteu-me encara un record personal(saben que les persones majors en tenenen abundància). Era a Atenes, durant elsanys seixanta. Eren les dues o tres de lamatinada. Des de les nou de la nit del diaanterior, el diàleg entre “intel·lectuals”grecs i francesos no havia parat. No re-cordo quina frase vaig pronunciar quan,de sobte, Nikos Poulantzas, que acaba-ven de presentar-me, m’interpel·là ambuna veu retronant: “Ha caigut enl’historicisme!”.

“He caigut en l’historicisme?”, li vaigcontestar amb mal humor. Com hi podria“caure”? Hi nedo, hi visc, hi respiro. Pen-sar al marge de la història em sembla tanimpossible com a un peix viure fora del’aigua! Accepto que un filòsof (sempremés o menys teòleg) mire el món subspecie aeternitatisi que un agent de can-vi visca sota el signe del curt termini.Però voler pensar la societat, veure la na-tura i pretendre dissertar-hi, exigeix unacontínua referència a les dimensions tem-porals: temps de les galàxies i temps deles glaciacions, temps de l’arada i tempsdel tractor, temps de la diligència i tempsdel supersònic, temps de l’esclavitud itemps del salari, temps dels clans i tempsdels imperis, temps de la llança i tempsdel submarí atòmic, qualsevol anàlisi quees limita a la lògica d’un d’aquests tempso que els suposa una lògica comuna, cor-re el risc de perdre’s i de perdre’ns.

Afegim que aquestes temporalitats nomarquen de la mateixa manera tots elsespais terrestres ni totes les masses hu-manes alhora. “Pensar històricament” (itant fa si és “caure en l’historicisme”!),és, doncs, situar, mesurar i datar contí-nuament. Dintre dels límits del possi-ble, evidentment! Però no hi ha res demés necessari per a un saber que tenirconsciència dels seus límits. La majoriade les vegades, però, els sabers orgullo-

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 72 HISTÒRIA EN LLIBRES

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE DESEMBRE

DE 2003 73

sos de situar-se fora de la història ho obli-den.

1992: De l’entrevista de Jean Boutier aPierre Vilar l’abril del 1992, “La mé-moire vive des historiens”. Dins Passésrecomposés. Camps et chantiers de l’his-toire, París, Editions Autrement, 1995:

Al costat de la formació de l’historia-dor, hi ha la formació de tot el món. Vaigfer una de les meves darreres exposi-cions, diguem-ne metodològiques, per ala inauguració a Àvila de la FundaciónSánchez-Albornoz, el juliol del 1987: hivaig desenvolupar el que vaig anomenarel pensament històric, és a dir, l’educacióhistòrica general que s’hauria de donar atothom. Aquest plantejament hauria detenir repercussions immediates sobre eldesig dels historiadors d’aclarir algunsproblemes. Arran del procés Barbie, LeMondehavia publicat un dossier títulat“Un procés per a la història”: aquest títolem va impressionar molt. No era pasaquest procés el que ha aclarit la història,és la història que ha aclarit aquest procés.Dir que M. Barbie era un nazi no ens deiares sobre què era un nazi. M’era exacta-ment igual saber si tal dia a tal hora M.Barbie havia ordenat tal cosa. Des delpunt de vista judicial, és perfecte, però noem digueu que es tracta d’una exposiciód’història. La història és saber per quèhan existit els Barbie, per què aquest ti-pus d’individu ha existit en l’exèrcit hit-lerià… i no pas el fet de situar tal cosa atal hora, tal senyor a tal lloc, perquè faciaixò i allò. Si el procés podia aclarir lahistòria, és sobretot l’anàlisi històrica laque devia ajudar a veure clar en aquestafer. L’objecte de la història no és pasexactament el mateix que el de la justícia.

1997: De l’entrevista a Pierre Vilar re-alitzada a París el 5 de desembre del1997 per Aron Cohen i Pablo Luna(Universitat de Granada, en premsa):

No crec que hi hagi gent que neguiaquestes coses: el segle XVI no és el ma-teix que el segle XX, Itàlia no és el ma-teix que Anglaterra; són coses que tot-hom accepta. El problema és que moltesvegades no s’apliquen. Són l’historiadori el geògraf els qui es pregunten sempre

sobre el “quan” i sobre l’“on” de les co-ses; és a dir, en el lloc pel qual m’interes-so podien pensar d’aquesta manera od’aquesta altra perquè així se’ls havia en-senyat, quins costums tenien, quina reli-gió i des de quan, quines influències re-bien, etc. Pensar històricament i geogrà-ficament és preguntar-se sempre: quanpassa això que explique, on ens trobem?Què sabem del que passa en el lloc queestudiem…? Què havia passat abans? Nodic: què va passar després? Perquè pen-sar un període a partir del que sabem queva passar després és força perillós: po-dem acabar amb fórmules del tipus “Ale-manya estava preparada per ser protes-tant i Espanya per ser catòlica”, etc. Hemd’intentar veure les coses d’una altra ma-nera, atenent sempre a coordenades detemps i lloc, i sense oblidar que realitatscom Espanya o França engloben en elseu si situacions sovint molt diverses.Hem de situar sempre les coses, veure’nles relacions i tot fer-ho en el temps. Noés cap consell per als historiadors perquèés una cosa consubstancial al seu ofici,però els qui no són historiadors ni geò-grafs sovint pensen les coses com si fos-sin iguals des dels temps més llunyans.Aquest és l’ensenyament que ha de trans-metre l’historiador, per evitar opinions tanfreqüents del tipus “Espanya és tal cosa”,“França tal altra”, etc., quan? I, què s’en-tén per “Espanya” i per “França”?

Rosa Congost

“Hem d’intentarveure les cosesd’una altra manera,atenent sempre a lescoordenades de tempsi lloc, i sense oblidarque realitats comEspanya o Françaengloben en el seu sisituacionsmolt diverses.Hem de situarsempre les coses,veure’n les relacionsi tot fer-hoen el temps”

JES

ÚS

CIS

CAR

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

Departament d’Ensenyament

RAF

A G

IL /

EFE