ELTEMPSD’HISTÒRIA

Entre altres, la data de l’11 de setembrecommemora l’aniversari del suïcidi del líderindi Satanta, símbol del genocidi dels poblesindis d’Amèrica.

44 EDITORIAL

45 RODA EL MÓN

Valencians a les Amèriques49 COMBINATÒRIA

València, 1937: armes químiques50 APUNT

La Barcelona de l’Onze de Setembre del 1714

52 Una data per a moltes històries57 FER I DESFER

58 DOSSIER

Conquesta, colonització i destrucciódels indis

62 Satanta, l’Orador de la praderia64 Els indis en el pensament barroc66 Tres models de relació:

del sotmetiment a l’aniquilació71 La Mosquitia, un regne impossible72 HISTÒRIA EN LLIBRES

COORDINACIÓ: PELAI PAGÈS I MIQUEL PAYERAS

DOCUMENTACIÓ GRÀFICA: JESÚS PRATS

ELS

ALT

RES

11 D

E S

ETE

MB

RE

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

Departament d’Ensenyament

EL T

EMPS

L’11 de setembre del 1878 el cap indi kiowa Satanta es va tirar des del balcó del segon pis de la torre onestava empresonat i va morir. Ara fa 125 anys del suïcidi de Satanta. El dossier d’aquest mes d’EL TEMPS d’Història explica per què Satanta va decidir morir. Milionsd’indis lliures van morir durant el segle XIX en l’Amèrica de les oportunitats i el progrés. Sovint s’ha

afirmat que només l’Amèrica anglosaxona s’havia distingit per la seua actitud hostil a la població autòcto-na que ja vivia al continent en l’arribada dels europeus. I és cert que sobretot des de la independència de lestretze colònies angleses de la costa atlàntica, a la darreria del segle XVIII –quan va sorgir la nova nacióamericana, sovint considerada com la primera democràcia existent en el món–, els pobles indígenes del con-tinent nord es van veure sotmesos a un sistemàtic extermini. Va ser el moment en què es produïren les mas-sives migracions europees cap a la nova Amèrica, terra de promissió, que van iniciar el progressiu avenç endirecció cap a la costa del Pacífic, amb la qual cosa es donava lloc a l’emblemàtica “Conquesta de l’oest”.

Però l’hostilitat contra els indis no va ser una característica únicament dels anglosaxons. Els espanyols,primer, i els criolls, després de les independències d’Hispanoamèrica, es van distingir també per la seua ac-titud contrària als indígenes. Durant els tres llargs segles de colonització espanyola, els indis van ser espo-liats de les seues terres, postergats a les feines més feixugues, sotmesos políticament i socialment, i enmolts casos van patir no pocs episodis de genocidi. Només la política d’integració a la colònia i el mestis-satge podria salvar la imatge de la colonització espanyola. Després de la colonització, la nova classe do-minant dels criolls –els descendents dels primigenis espanyols colonitzadors– va culminar una obra d’es-poliació i d’extermini, sobretot entre les poblacions indígenes que s’havien mantingut al marge de la do-minació blanca i que seguien sent pobles lliures.

A fi de recordar un episodi en molts aspectes emblemàtic de la recent història del continent americà, Jo-sep Miquel Santacreu, de la Universitat d’Alacant, i Antoni Marimon, de la Universitat de les Illes Bale-ars, autors, juntament amb Joan del Alcàzar, del primer manual publicat en català sobre Història Contem-porània d’Amèrica (Universitat de València, 2000), reconstrueixen les tràgiques vicissituds per on vantranscórrer la vida de milers de dones i homes, que van ser víctimes de la xenofòbia i el racisme. La datade l’11 de setembre, doncs, també ens serveix per commemorar aquest genocidi.

L’altre 11 de setembre:el genocidi

dels indis americans

“L’11 de setembre del 1878 el cap indi kiowa Satanta es va tirar des del balcó del

segon pis de la torre on estava empresonat i va morir. Ara fa 125 anys del suïcidi

de Satanta. Milions d’indis lliures van morir durant el segle XIX a l’Amèrica

de les oportunitats i del progrés”

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 44 EDITORIAL

Ales acaballes del segle XIX, la si-

tuació al País Valencià no era gensfavorable. L’estat espanyol aca-bava de perdre les seues darreres

colònies. A aquesta situació crítica es vanafegir tot un seguit de males anyadesamb sequeres, inundacions i pedregades.A més, una plaga de fil·loxera va acabaramb gairebé la totalitat dels ceps de vi-nya. Algunes comarques, com ara la Ma-rina Alta, que vivien del conreu del raïmi de la producció de pansa, es van veure

abocades a una crisi econòmica senseprecedents.

Davant aquesta situació, molts jovesd’aquests indrets van decidir emprendrel’aventura americana. Als primers anysdel segle XX, els Estats Units eren unplat abellidor. Les notícies que arribavend’arreu d’Europa parlaven d’una nacióforta que s’estava construint i que neces-sitava al màxim de mà d’obra disponible.Es deia que aquesta era la terra de lesoportunitats i de la llibertat.

La primera quadrilla de treballadorsvalencians, d’Orba (Marina Alta), va serorganitzada per Vicent de Planelles, ladona del qual treballava a l’Alger, a casad’un empresari amb interessos al fer-rocarril. A partir d’aquesta primera ex-pedició, l’efecte de crida va començara funcionar. Parents, amics i veïns segui-ren els primers emigrants. En pocs anyses va escampar pels pobles de la comar-ca: Benigembla, Orba, Murla, Benido-leig, Pedreguer, Pego, i en menor mesuraper la Safor i altres comarques del vol-tant.

Per arribar als Estats Units, els emi-grants valencians havien de fer un viat-ge llarg i costós. L’odisea començava totjust en treure el bitllet per al vaixell, jaque a més del preu del tiquet havien de

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 45RODA EL MÓN

Tot i que l’emigració valenciana mai no ha tingut

massa anomenada, van ser molts els que van

marxar als Estats Units durant els primers anys

del segle XX, a la recerca d’una vida millor.

Valencians a les Amèriques

Immigrants europeus arribenal port de Nova York. La marxaals Estats Units era llarga i moltcostosa. A més del preu delbitllet, calia demostrar certasolvència econòmica i donarreferències d’algun lloc del paíson es pogueren responsabilitzard’ells.

EL T

EMPS

disposar de vint-i-cinc dòlars per demos-trar la seua solvència, per no ser consi-derats una càrrega. A més a més, haviende donar tot un seguit de dades i un llocde referència als EUA on es pogueren ferresponsables d’ells.

La durada del viatge era de gairebé tressetmanes, ja que havien de fer escala alsports anglesos de Liverpool o Southamp-ton. Als vaixells que creuaven l’Atlàntic,els passatgers de tercera classe, on viat-javen gairebé tots els emigrants, gaudien

L’Illa d’Ellis

L’1 de gener del 1892 va obrir lesportes el Centre d’Immigració de l’I-lla d’Ellis, amb la intenció de posarfre a l’allau desmesurada d’emigrantsque arribaven a les costes nord-ame-ricanes, fugint d’una Europa cada ve-gada més devaluada econòmicamenti políticament. En aquells anys, elsEUA s’anaven formant a força de di-ferents comunitats, amb diferentsllengües, religions i cultures. La porde perdre l’homogeneïtat cultural vacomençar a sorgir com un dels arguments dels primers de-tractors de la immigració. Davant aquesta conjuntura, el Go-vern nord-americà va promulgar una sèrie de lleis que obliga-ven tots els aspirants a entrar als Estats Units a obtenir un cer-tificat d’aptitud. Per poder aconseguir aquest certificat caliapassar tot un seguit de controls. El lloc escollit per dur a ter-me aquestes revisions va ser l’Illa d’Ellis.

Els ferris que conduïen els nouvinguts des dels vaixells finsa l’illa presentaven unes condicions lamentables fins i tot pera l’època. No duien vidres a les finestres, ni lavabos ni cap co-moditat. Molta gent moria pel fred i per la insalubritat mentreesperaven el seu torn per baixar a terra. Un oficial de salut pú-blica del port va afirmar que en els anys en què ell hi va estartreballant va observar que entre un 25 i un 30% dels xiquetsmenors de dos anys morien allí, mentre s’esperaven.

El primer pas en arribar a l’Illa era deixar l’equipatge a l’e-difici principal. Diuen els que passaren per allà que molts delsviatgers es negaven a abandonar l’equipatge perquè aquest eral’únic patrimoni que tenien per afrontar la nova vida. De la sa-la principal passaven a la sala de registre, on eren sotmesos aun examen mèdic –una mica peculiar, pel fet que els metgesdisposaven de sis segons per detectar, d’una manera visual, lesmalalties de cada passatger–. Els facultatius havien de cercarferides, embarassos, símptomes de tracoma o trets facials quedenotaren alguna malaltia psíquica. A totes les persones de lesquals se sospitava que pogueren tenir alguna “malaltia men-tal”, se’ls feia alguna pregunta de lògica. Corre la llegen-da que uns dels metges va interrogar una xica d’ací, amb elsulls una mica confosos i espantats: “Per rentar aquesta escala,

per on començaries, per dalt o perbaix?” La xicota li va respondre ambun anglès molt rudimentari “Me nocome to America to wash floors” (“Jono he vingut a Amèrica per rentar pi-sos”). A partir del 1917, a més de l’e-xamen mèdic, es va exigir també, alscaps de família i als passatgers demes de setze anys, saber llegir i es-criure, si més no en la llengua mater-na. L’analfabetisme era motiu sufi-cient de repatriació. A Orba es conta

que un jove del poble (José Morell Sendra) va passar el con-trol tot i que no sabia ni llegir ni escriure. Un oncle seu queviatjava amb ell li va posar un diari sota el braç i un llapis a labutxaca, amb la qual cosa va passar sense que ningú li fes cappregunta.

Als viatjants que no es consideraven aptes en el primer exa-men visual, se’ls feia una marca a la roba per fer una explora-ció més profunda. Si després d’aquesta segona exploració per-sistia la diagnosi, la persona en qüestió era deportada sensearribar a posar els peus al continent americà.

En el punt àlgid, l’any 1907, l’Illa d’Ellis va arribar a acollirgairebé 2 milions de persones. En els registres mèdics de l’I-lla consta que un dia d’aquest mateix any van passar pel con-trol 17.000 persones. L’any 1949 l’oficina d’immigració vatraslladar les seues oficines a Manhattan, de manera que l’Illava tancar les portes cinc anys més tard, al 1954.

La gestió del centre no va ser sempre clara. La corrupció delsfuncionaris va obligar el mateix president dels Estats Units,Theodore Roosevelt, a posar-hi punt final.

El centre d’immigració de l’Illa d’Ellis forma part, des del1965, del monument de l’Estàtua de la Llibertat. L’any 1990l’edifici va recobrar tota la seua esplendor en inaugurar-se elMuseu de l’Emigració, un lloc amb més de trenta galeries in-dependents i dos teatres. S’hi exhibeixen més de 2.000 objec-tes que inclouen passaports, joieria, eines, articles religiososi vestimentes.

Vicent Camarena (amb la col·laboració de Jaume Monzó)

L’Illa d’Ellis és un petit illot situat just al davant de l’Estàtua de la Llibertat, a l’entradade la badia de Manhattan. L’estat de Nova York el va adquirir al 1808, a Samuel Ellis,el seu propietari i a qui deu el nom, per emmagatzemar-hi munició.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 46 RODA EL MÓN

EL T

EMPS

Dalt, cua de persones a la portad’un banc novaiorquès, al pocd’esclatar el crac borsaridel 1929. A sota, una altra filerade gent a Nova York, en aquestcas a la recerca d’un llocde feina.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 47

de les mateixes comoditats i atencionsque la mercaderia.

Els compartiments dormitori no dispo-saven de les mínimes condicions higièni-ques ni sanitàries. Es tractava d’unes sa-les allargassades on s’amuntegaven elspassatgers, separats, sense cap mena deventilació, els fadrins de les famílies.

D’ençà que el Govern nord-americà vadecidir sancionar les navilieres per l’estattan lamentable dels nouvinguts, aquestesdecidiren alleugerir la penositat del viat-ge amb torns, de manera que tots els pas-satgers de tercera pogueren pujar a co-berta un cop al dia per poder respirar ai-re fresc, ja que als seus compartiments lapudor pròpia de la massa humana s’afe-gia a la pudor dels aliments en mal estati al d’altres olors no tan agradables.

El vertader malson del viatger, però,començava tot just en trepitjar per prime-ra vegada sòl americà. Sense deixar-losdesembarcar, se’ls obligava a pujar a unferri –el qual, evidentment, no era millorqualitativament que l’embarcació queacabaven de deixar–, i els conduïen al’Illa d’Ellis, on havien de passar una sè-rie de controls per ser declarats aptes perentrar als Estats Units. Els que obtenienla certificació adient podien tornar a No-va York per començar una nova vida.

L’estada a la ciutat dels gratacels soliacomençar per una visita a La Valenciana,un establiment regentat per veïns d’Orbaon es reunien les quadrilles i es formalit-zaven els contractes que la majoria ja te-nien emparaulats.

Molts dels valencians que hi anaren enaquests anys s’establiren a Connecticut,al costat mateix de Nova York, per treba-llar a les empreses siderúrgiques i tèxtils.La majoria, però, es posava a treballar enla construcció del ferrocarril al nord delpaís. La feina era dura, però prou ben pa-gada. El sou era d’uns 3 dòlars al dia,mentre que ací guanyaven 3 pessetes. Vi-cent Gregori Moreno, de la Font d’enCarròs (Safor), conta que el seu pare, Vi-cent Gregori Torrens, va comprar quatrefanecades d’hort, una casa i va muntar uncinema mut, amb els diners que va gua-nyar durant tres anys als Estats Units. Novan faltar tampoc, és clar, els més espa-vilats que muntaren el propi negoci. Aixídoncs, es podien trobar tavernes, carnis-series i tota mena d’establiments regen-

tats per valencians. A la sala regentadaper Fernando Zaragoza, Seba, s’organit-zaven revetlles i festes. En una carta es-crita per Joaquín Sendra podem llegir, encastellà: “Per ací es viu molt alegre. Anitférem un ball, érem més de 200. Seba haarreglat una sala i tots els dissabtes femball. Jo toque el llaüt en companyia deltio Bautista (Lelo), de Murla i altres.”

La vida dels emigrants valencians no vaser només treballar i estalviar. Durant laGuerra Civil es va crear Sociedades Es-pañolas Confederadas, una organitzacióen defensa de la república, i el ComitéAntifascista Español. Alguns dels nos-tres hi van treballar molt activament. Unbarber d’Orba, per exemple, anomenatAgustín Carcagente, va dirigir una publi-cació anomenada España Libre.

Tot i que la gran majoria dels valen-cians que emigraren durant el primer terçdel segle XX van fer més o menys fortu-na, van tornar a casa després de tres oquatre anys a les Amèriques. Alguns vanfer un segon viatge, però la crisi econò-mica que va assolar els Estats Units apartir de l’any 1929 els va fer desistir de

EL T

EMPS

A la dècada dels anys vint delsegle passat els emigrantsvalencians van arribar a serprop de trenta mil. Nova Yorkera el lloc de recepció mésimportant.

perllongar la seua estada. L’emigracióvalenciana ha estat sempre una “emigra-ció d’oroneta”, és a dir, d’anada i torna-da. Ha estat sempre lligada a èpoques iesdeveniments puntuals: crisis econòmi-ques, males collites… El valencià, quanes veu obligat a emigrar, ho fa amb la in-tenció de tornar a casa un dia o altre. Defet, la majoria ni tan sols van aprendrel’anglès. Un veí de Pego (Safor), PasqualSendra, que hi va romandre dos anys,contava en tornar: “A l’aigua, water; alpa, bread; i a tota la resta, all right.”

Amb els diners guanyats amb tant d’es-forç compraren cases i bancals i, d’unamanera molt significativa, van ajudar a

millorar els seus pobles. De fet, a Orba hiha un carrer anomenat de les Amèriques,que va ser construït amb els diners gua-nyats dels emigrats.

A la fi dels anys seixanta i principi delssetanta, una nova onada d’emigrants vaabandonar el nostre país per reprendrel’aventura americana. Fills i néts d’emi-grants van recuperar els contactes delsseus pares i avis i van creuar la mar a larecerca d’un vida millor. D’aquesta se-gona onada d’emigració, però, van sermolts els que decidiren quedar-se alsEUA.

Cada estiu, però, els americanostornensens falta a Benigembla, a Orba o a Mur-

la, o a molts altres pobles, per visitar lesseues famílies. Ningú no en fa un gramassa, però, de la visita d’aquests emi-grants, perquè no hi ha una casa aaquests pobles que no tinga una parent oun amic americano.

Vicent Camarena*(amb la col·laboració de

Jaume Monzó)

*Agraïments: a Francisco Caravaca i a Tere (Orba), per

la seua ajuda; a Vicent Gregori (la Font d’en Carròs), per

les seues històries, i a totes les persones que m’han mos-

trat el camí a seguir, en especial a Mia Ramondt (Orbeta),

perquè continue en la seua valuosa tasca de recerca de les

arrels del poble.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 48 RODA EL MÓN

La ValencianaSegurament, quan parlem de La Valenciana, estem parlant d’un punt de re-

ferència obligat en l’estudi de l’emigració valenciana als Estats Units d’Amè-rica.

En els primers anys del segle XX, un parell de veïns d’Orba (Vicente Zara-goza i Fernando Morell Solerobriren el local a la boca del port de Nova York,a la part vella de Manhattan, l’anomenada The Lower East Side. La vida de LaValenciana, però, va lligada a la vida de Francisco Sendra Sendra, un altre veíd’Orba que va adquirir el local, amb Manuel Ivars, de Benissa (Marina Alta).Amb el nou propietari, l’establiment va esdevenir lloc de trobada dels emi-grants valencians, que a la dècada dels anys vint del segle passat van arribar aser gairebé trenta mil, ja que el senyor Sendra disposava de contactes que po-dien facilitar la recerca de feina.

Aquest establiment va adquirir ben aviat un gran renom entre la societat va-lenciana que residia a Nova York. Exercia alhora d’oficina de col·locació, d’es-tafeta de correus i de modest centre comercial. A La Valenciana es podia com-prar un poc de tot, des de roba de feina fins a barrets, tabac i tota mena deproductes de la terra. Però sobre totes les coses, el local regentat per la famíliaSendra era una fonda. Allà paraven tots els que arribaven a Nova York per pri-mer cop i els que hi passaven en recerca d’una nova feina; allà mataven la ga-na, hi bevien i hi cantaven, i ofegaven la seua recança amb els licors del país i,sobretot, es parlava en català. De fet, potser mai no s’haurà parlat tant en la nos-tra llengua en terres americanes com en aquells anys.

A la zona on hi havia La Valenciana hi havia també altres comerços i localsregentats per valencians, com ara la carnisseria La Favorita i dues perruqueries–una de Vicente Montserrat, d’Orba, i l’altra, d’un tal Sòria, d’Oliva (Safor), elnebot del qual encara regenta una perruqueria a Oliva–. També hi havia la Ca-sa Moneo, on es podia comprar paelles, oli i torró. Com no podia ser d’altramanera, a aquest barri es trobava el Círculo Valenciano, al número 104 de Ma-dison Street. Molt a prop dels nostres hi havia la Sociedad Cultural Gallega(número 26 de Cherry Street), i el Centro Vasco-Americano (número 48, tam-bé de Cherry Street).

Actualment el local no existeix. El solar que va ocupar gairebé durant mig se-gle és ocupat per un edifici d’apartaments sense cap menció a l’establiment quehi va haver i la importància que va tindre. Potser ha arribat l’hora que els fillsi els néts dels emigrants li reten l’homenatge que de segur els seus avis li fa-rien. V. C.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 49

“Aquest treball no té més finalitat que la de tractar de fer saber a coneixe-ment general en què consisteix la guerra química, els efectes i la possi-bilitat del seu ús per l’estat espanyol.” Aquesta advertència preliminares troba al principi d’un opuscle titulat “Agressius químics”, publicat el

1937 per l’Institut d’Estudis Valencians. L’autor era Robert Feo i Garcia, alesho-res membre de la Secció de Ciències de l’Institut. Feo havia nascut el 1913 aValència, ciutat on va morir el passat 9 d’agost.

L’Institut va tenir una vida fugaç. Creat l’any 1937, va desaparèixer al final de laGuerra Civil. Havia sorgit gràcies a l’empenta de Francesc Bosch i Morata, delPartit Valencianista d’Esquerra. Bosch va ser conseller de Cultura en constituir-seel Consell Provincial, un dels organismes afavorits pel trasllat a València del go-vern republicà, quan aquest va preveure la imminent caiguda de Madrid.

L’Institut tenia quatre seccions, una de les quals era la de Ciències. A Robert Feo,que durant molts anys seria catedràtic de Física i Química a l’Institut Sant Vicentde València i autor de diversos llibres, el movia un afany divulgatiu. L’opuscle erael número 1 –i no sabem si va ser l’únic– de la “Sèrie Popular de Vulgarisació (sic)Científica”. Després d’un breu repàs de la història més remota de la guerra quími-ca, Feo es trasllada al moment en què es pot dir que neix oficialment: el 22 d’abrildel 1915 (vegeu EL TEMPS d’Història, novembre del 2001). Feo n’explica l’evo-lució durant la I Guerra Mundial. I si ja en l’advertència inicial manifesta queaquesta manera de fer la guerra “és la més humanitària”, aquí disculpa Fritz Ha-ber, el pare de l’invent. Això no és “una taca” en la seva trajectòria, sinó “una deles grans idees que aquest químic va donar per al desenvolupament de la química”.

En les 32 pàgines de l’opuscle, Feo descriu diversos tipus de compostos químicsque poden tenir ús bèl·lic, els efectes, la manera d’obtenir-los… Fins i tot hi incloureceptes. Les dues darreres pàgines, les dedica a unes conclusions molt interes-sants. Així, diu que “tota nació que puga produir difosgen(sic), cloracetofenona,difenilaminclorarsina i iperita pot sostenir una guerra química”, afirmació ben lò-gica. Jutja després que l’ús dels agressius químics “és més humanitari que el delsexplosius”, perquè produeixen “manco de morts i, a més, són sempre rars els ca-sos en què els atacants queden inútils”. Una apreciació que no deu tenir en comp-te moltes lesions greus, com ara la ceguesa, provocada per certes armes químiques.També destaca que “els mitjans de defensa contra aquestes agressions estan mésperfeccionats i són més fàcils d’emprar”, tant per la població civil com pels com-batents. Un argument curiós, ja que, segons sembla, les armes químiques benefi-cien tant l’atacant, pel seu poder, com l’atacat, que es pot defensar fàcilment i quede fet patirà pocs danys.

I en el sisè i darrer punt destaca que “al nostre país [segons ell, l’estat espanyol]tenim abundància de matèries primes (sic) per a fabricar aquests agressius”. Al fi-nal recorda que un dels objectius de l’opuscle era “fer veure que, en cas d’arribara la guerra química, el nostre país pot, en poc temps, estar en condicions de lluitarcomptant (sic) amb tants mitjans bèl·lics com qualsevol altre”. Robert Feo va ela-borar un llibret didàctic i molt descriptiu, si bé poc sensible amb el patiment queprovoquen les armes químiques.

Ara bé: era el 1937, en plena Guerra Civil, i València era la capital de la Repú-blica. Probablement, un moment difícil per valorar amb freda objectivitat el paperd’aquests recursos bèl·lics.

COMBINATÒRIA

En la seva breu existència,

l’Institut d’Estudis

Valencians va publicar

alguns opuscles de

divulgació científica.

El número 1 tractava,

amb condescendència,

de les armes químiques.

EL T

EMPS

València, 1937: armes químiquesXavier Duran, escriptor i periodista científic

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 50 APUNT

“Com era la vida quotidiana aBarcelona tres segles enre-re, durant els setges de laguerra de Successió? Com

van superar aquells anys difícils els ca-talans, atrapats enmig d’un conflicte eu-ropeu que havia de marcar per sempremés la història del país?” El reportatgede TV3 “El Born, un vincle amb el pas-sat” respon a aquestes i altres pregun-tes, amb la col·laboració de l’arquitec-te Albert García Espuche i l’historiadorJoaquim Albareda.

Així va presentar aquest reportatgeTelevisió de Catalunya, un treball pe-riodístic i històric que feia un recorre-gut per la Barcelona del principi del se-gle XVIII, un passeig per les restes ar-queològiques descobertes l’any passaten el subsòl de l’antic mercat del Born–el qual, algun dia, es convertirà en unmuseu obert al públic– i que també viat-java fins a altres llocs tan significatiuscom València i Menorca.

El treball de TV3, dirigit per JordiFortuny i Marina Pi, va ser presentatd’una manera claríssimament innova-dora; més enllà, fins i tot, del fonshistòric. La forma i la manera de pre-sentar el reportatge destaquen com a ei-nes perfectes del treball per a la divul-gació de fets històrics en general a tra-vés de la televisió popular. L’ús de latecnologia per fer més entenedora iatractiva la història, a través de la recre-ació o reproducció d’imatges virtuals,ha fet que es donàs una clara perspec-tiva de com era la Barcelona del segle

XVIII. Amb els nous mètodes tecnolò-gics s’ha aconseguit una via d’informa-ció que il·lustra, mai més ben dit, lahistòria, la fa entrar pels ulls a l’espec-tador, i que resulta, en definitiva, ambles tres dimensions recreades virtual-ment, un instrument perfecte per expli-car els esdeveniments pretèrits.

La història, en 3D. “El Born, un vin-cle amb el passat” no és un documen-tal més sobre l’Onze de Setembre. Elsequips de TV3 han incorporat al repor-tatge les últimes aportacions de la histò-ria i l’arqueologia al coneixement d’a-quests fets, amb el suport de les innova-cions tecnològiques més recents.

Entre aquestes novetats hi ha la repro-ducció virtual en tres dimensions de laBarcelona del principi del segle XVIII,amb tots els edificis singulars –moltsdels quals ja han desaparegut–, per “si-tuar en el mapa” les restes arquitectòni-ques descobertes l’any passat en el sub-sòl de l’antic mercat del Born.

Dues maquetes virtuals, dissenyadesper la Universitat Politècnica de Cata-lunya, ofereixen punts de vista inèditsfins ara de les restes del Born (amb l’a-juda d’un escàner de raigs làser), repro-dueixen les vistes de la ciutat tal comles veien els catalans del segle XVIII imostren també com eren els llocs per onvan penetrar a la ciutat les tropes borbò-niques l’Onze de Setembre.

El reportatge divulga dades inèditessobre els habitants del barri –recollidesper l’investigador Albert García Espu-

La Barcelona de l’Onzede Setembre del 1714

TV3 va emetre, el diumenge passat, 7 de setembre,

un reportatge que presenta, a través de la

recreació virtual, com era Barcelona durant

la guerra de Successió.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 51

che–, que van ser obligats a enderrocarles seves cases per construir la Ciutade-lla. La càmera condueix els espectadorsa través d’una passejada per les restesdel Born, que coneixeran com vivien elsbarcelonins del final del segle XVIII.

Una mostra de les enormes potenciali-tats que l’ús adequat de les noves tecno-logies donen a la divulgació històrica.

Miquel Payeras

La guerra de SuccessióLa guerra de Successió va enfrontar dos aspirants a la corona d’Espanya

(Felip V i Carles III l’arxiduc) i dues concepcions de la política. Els regnesde la Corona d’Aragó (Aragó, País Valencià, Catalunya i les Illes Balears) esvan decantar per l’arxiduc perquè representava el constitucionalisme, el mo-del polític fonamentat en institucions representatives, enfront de l’absolutis-me que encarnava Felip V, partidari de l’uniformisme i de la centralització icontrari a qualsevol vestigi de representació política. Al principi del segleXVIII, l’absolutisme avançava en sentit contrari a la modernitat política.

En aquest conflicte també hi va haver motivacions econòmiques. Catalunyava optar per l’arxiduc perquè els francesos, aliats de Felip V, eren compe-tidors dels catalans i envaïen els mercats amb els seus productes. En canvi,Carles III l’arxiduc obria les portes dels mercats d’Europa i Amèrica als ca-talans.

Al 1713, els tractats de pau entre els països en conflicte van posar el puntfinal a la guerra a Europa, però a Catalunya es va prolongar un any més per-què els catalans no van acceptar els pactes, que van representar la victòria ab-solutista als regnes hispànics. M. P.

Les troballes del Born de Barce-lona han permès entendre comera la vida ara fa tres segles.TV3 incorpora, a més, les últimesaportacions de la història i l’arqueologia, amb el suport deles innovacions tecnològiquesmés recents.

TV3

JOR

DI PL

AY

Iniciat el segle XXI, des de Catalunyacada 11 de setembre hom segueix re-cordant una data farcida de simbolis-me per a la nostra història, el dia que

Catalunya va perdre l’autogovern i ambel qual va obrir, després de la guerra de

Successió a la corona d’Espanya, unallarga travessa per evitar perdre les se-ves senyes d’identitat i resistir-se a unaespanyolització forçosa. Gairebé tres se-gles més tard, i després de moltes vicis-situds històriques, el simbolisme d’a-questa data continua més present quemai.

Però avui, davant la perspectiva d’unfutur tan incert com el que viu el mónaquests primers anys del nou segle i delnou mil·lenni, volem recordar altres 11de setembre no menys destructius, em-blemàtics i carregats de simbolisme.D’aquesta manera, Catalunya compar-teix amb altres pobles i societats aques-ta data històrica pel que té de desestruc-turadora. En primer lloc, en el proper 11de setembre es compleixen els 125 anysde la mort violenta del cabdill kiowaamericà Satanta. Com recordem en eldossier d’aquest mateix número d’ELTEMPS d’Història, el suïcidi de Satantasimbolitza la definitiva submissió delspobles indis autòctons del continentamericà al poder dels blancs. La sevamort esdevé la culminació d’un dels ge-nocidis més reprovables i ignominiososde la història.

També es commemoren, però, els tren-ta anys d’una altra data negra i destruc-tiva per a la memòria històrica delsdemòcrates i progressistes d’arreu delmón: l’exèrcit xilè va acabar amb l’ex-periència d’Unitat Popular, de SalvadorAllende, i va imposar una fèrria dictadu-ra de més de tres lustres de durada.

Finalment, tot just fa dos anys, les Tor-res Bessones de Nova York i l’edifici delPentàgon de Washington van ser objectedel primer atac de guerra –si no tenim encompte l’acció militar de Pearl Harbour,a les Illes Hawaii–, que els Estats Unitsconeixien en territori propi des de laguerra de Secessió, de mitjan segle XIX.L’atac a les Torres va representar uncanvi significatiu en el panorama inter-nacional d’aquest nou segle XXI.

L’Onze de Setembre del 1714: laderrota catalana. Ja fa més de centanys que, per una iniciativa que en elsprimers temps va ser espontània i desor-ganitzada, el catalanisme polític va co-mençar a commemorar, des de la pers-pectiva reivindicativa de les llibertats

Una data per a moltes històriesLa data de l’11 de setembre és la marca

per a esdeveniments simbòlics

de característiques diverses però de

naturalesa destructiva semblant.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 52 APUNT

EL T

EMPS

L’onze de setembre, obrad’Antoni Estruch, evocauna data fonamentalper entendre la històriade Catalunya. Aquest dia,l’any 1714, es van perdretotes les institucions pròpies.

perdudes, la data de l’Onze de Setem-bre, la qual recordava la resistència iposterior rendició de Barcelona i lapèrdua de la guerra contra l’exèrcit deFelip V, convertit en rei d’Espanya. Ladata, avui la Diada nacional de Catalu-nya, s’ho valia. Encara ara abunden lespolèmiques historiogràfiques i políti-ques sobre la significació d’aquesta der-rota, i en la perspectiva de la nova ofen-siva espanyolitzadora que s’està vivintdes de fa uns anys, han continuat abun-dant les interpretacions que segueixensituant Felip V i la nova monarquia delsBorbons com a paradigma d’un procésde modernització política i econòmica.Els avenços que Catalunya va experi-mentar en el decurs del segle XVIII se-rien, des d’aquesta perspectiva, el resul-tat de la nova política, iniciada desprésdel 1714.

Aquesta interpretació oblida, però, as-pectes molt importants que, inevitable-ment, van condicionar la vida dels cata-lans. El Decret de Nova Planta no va re-presentar només la desaparició d’unesinstitucions que havien convertit Cata-lunya en la democràcia més antiga delmón, segons va recordar Pau Casals enuna memorable sessió plenària a les Na-cions Unides, l’any 1971. La NovaPlanta va imposar l’absolutisme monàr-quic més despòtic acompanyat d’unapolítica desnacionalitzadora que, en elterreny de la llengua, de les tradicionsi dels costums, pretenia la imposiciód’una altra llengua i d’uns costumsaliens a Catalunya. L’Onze de Setembredel 1714 va representar també l’exili ila presó per a molts catalans –algunesfonts parlen de 30.000 exiliats–, la ma-joria dels quals ja no van retornar maimés, a desgrat de l’amnistia decretada al1725. I, per damunt de tot, va iniciar unprocés històric de decadència política icultural que va costar molt de redreçar.

Des d’aquesta òptica, l’Onze de Se-tembre de fa 289 anys va iniciar un pro-cés històric de llarga durada que en bo-na mesura encara no ha tocat sostre. Elprocés de desestructuració patit per lasocietat catalana a partir del 1714 i du-rant els dos segles següents, agreujat, amés, en el decurs del segle XX: la llar-ga dictadura franquista i tots els canvisque va comportar per al Principat de Ca-

talunya, després de la Guerra Civil, vandeixar la nostra societat en una precarie-tat absoluta, que només amb la recupe-ració de l’autonomia s’ha aconseguittemperar. Però és evident que les temp-tacions jacobines –o felipistes, per utilit-zar un llenguatge més apropiat a l’èpo-ca– de l’estat espanyol no han desapare-gut amb el pas del temps i si ja durantla Segona República –moment en quèper primera vegada des del 1714 es vaaconseguir un primer reconeixement au-tonòmic– es van evidenciar actituds cla-rament anticatalanes, anticatalanistes iantiautonomistes en general, des de lesposicions polítiques i ideològiques mésdiverses, la situació, avui per avui, nosembla que hagi canviat gaire. La dretaespanyola, a desgrat del reciclatge de-mocràtic que almenys aparentment hapatit –un aspecte completament inèdit iinnovador de la seva història recent–, nopot amagar els seus recels i reticènciesenvers realitats nacionals diferents al’espanyola. Per això des de fa un tempss’ha anat desenvolupant sense comple-xos un nou nacionalisme espanyol queqüestiona sovint l’estat autonòmic i eldret a la diferència. Per tot plegat,doncs, la commemoració de l’Onze deSetembre assoleix encara ara i cada anytota una càrrega reivindicativa, d’auto-defensa col·lectiva, més enllà del caràc-ter festiu que des del 1980 la va conver-tir en la Diada nacional de Catalunya.

L’11 de setembre del 1878: elgenocidi dels indis. Però si els cata-lans hem aconseguit sobreviure, a des-grat dels intents que històricament s’handut a terme per assimilar-nos a altresformes culturals i nacionals, no va pas-sar el mateix amb els indis, la poblacióautòctona que poblava el continent ame-ricà abans de l’arribada dels europeus, alfinal del segle XV. Al segle XIX es vadur a terme, tant al sud com al nord delcontinent, una política sistemàtica d’eli-minació i d’extermini de les tribusautòctones que continuaven sent pobleslliures tot i la presència europea en lesmateixes zones després de més de tressegles.

El més greu d’aquesta història és quetot el que no havien aconseguit els es-panyols a l’Amèrica hispànica –almenys

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 53

en el conjunt del territori que controla-ven– ho intentarien, després de les inde-pendències, els seus descendents criolls,que van demostrar la voluntat de no dei-xar ni un pam de terreny fora del controldels nous estats. I en el decurs del segleXIX no van ser poques les tribus i elspobles lliures que van acabar desaparei-xent, fustigats pels nous governants i endefensa de la seva llibertat. Però moltesaltres, encara que en condicions de mar-ginació i precarietat social, econòmicai cultural, van subsistir, i en molts estatscontinuen representant proporcions moltimportants de població. Si bé en la granmajoria de casos van acabar patint unprocés d’aculturació i desnacionalitza-ció completa.

Una sort ben diferent van patir els po-bles lliures dels territoris que, en el de-curs del segle XIX, van acabar formantpart dels Estats Units d’Amèrica. L’ex-pansió de les antigues tretze colòniesde la costa atlàntica de l’est, en direccióa l’oest i al sud, en un moment d’im-portants allaus migratòries procedentsd’Europa, va comportar l’espoliació il’extermini de tots els pobles que habita-ven des de temps immemorials els ter-ritoris objecte de l’expansió. Però enaquesta ocasió la política del nou estatva ser unívoca: submissió sense assimi-lació i genocidi. El suïcidi de Satanta,l’11 de setembre del 1878, va ser un gestde rebel·lia en no voler acceptar unescondicions de subsistència que conside-rava degradants pel que quedava del seupoble.

Ara bé, si la població autòctona als Es-tats Units d’Amèrica és, en aquests ini-cis de mil·lenni, completament residual,a l’Amèrica hispànica, en canvi, conti-nua tenint un paper històric de primerordre. La vitalitat reivindicativa que enels darrers anys han demostrat comuni-tats índies de Mèxic, del Brasil o de Bo-lívia és un exemple de la voluntat d’a-quests pobles per seguir essent lliuresi amos dels seus destins. Una esperançade futur que no està de més recordartambé en aquest Onze de Setembre.

L’11 de setembre del 1973: la dic-tadura de Pinochet. Sense moure’nsdel continent americà, l’any 1973 –un11 de setembre que a Catalunya només

es va poder celebrar de manera clandes-tina–, Xile, un país que tenia una de lesdemocràcies més consolidades del cornsud, contemplava incrèdul com un copd’estat militar acabava amb l’experièn-cia del president constitucional SalvadorAllende, que va arribar al poder desprésde la victòria electoral d’Unitat Popular,la candidatura que agrupava socialistes,comunistes i altres forces de l’esquerraxilena. Era una opció pacífica, que plan-tejava una via constitucional cap al so-cialisme, en un moment en què moltssectors de l’esquerra llatinoamericanahavien optat per la via revolucionària enforma de guerrilles. La urgència delscanvis estructurals que requeria la socie-tat llatinoamericana i la incapacitat i lamanca de voluntat de les classes diri-gents de voler portar-les a terme haviaforçat, en els anys cinquanta, la reapari-ció de la guerra de guerrilles, que a par-tir de la revolució cubana, victoriosal’any 1959, va aconseguir una importantdifusió en el conjunt del continent.

Justament per aquesta raó, la victòriad’Unitat Popular xilena va assolir unadimensió històrica: Allende volia de-mostrar que era possible canviar una so-cietat injusta a través de mecanismesconstitucionals i sense recórrer a laviolència. Però el seu programa de na-cionalitzacions –de la banca, dels recur-sos minerals, de les grans empreses in-dustrials– i la reforma agrària que vaimpulsar ben aviat van trobar l’oposiciósistemàtica no només de la dreta mésconservadora. Democràcia Cristiana vamostrar també la seva oposició deses-tabilitzadora a les reformes d’Allendei ben aviat va encapçalar una campa-nya que pretenia deslegitimar el governd’Unitat Popular. Els EUA no van éssertampoc aliens a la voluntat de fer fracas-sar, per tots els mitjans possibles, l’as-saig històric que intentava portar a ter-me el govern encapçalat per SalvadorAllende. I les classes posseïdores xile-nes van acabar trobant en l’exèrcit l’ins-trument tradicional a la seva política in-tervencionista. No en va, l’exèrcit i elmilitarisme eren, des de les guerres de laindependència, un vell recurs massa uti-litzat per les classes dominants ameri-canes per conservar els seus privilegishistòrics.

L’11 de setembre de fa

289 anys va iniciar

un procés històric de

llarga durada que en

bona mesura encara

no ha tocat sostre.

Una precarietat

absoluta, que només

amb la recuperació

de l’autonomia

s’ha pogut temperar.

Però és evident que les

temptacions jacobines

–o felipistes,

per utilitzar un

llenguatge més

apropiat a l’època–

de l’estat espanyol

no han desaparegut

amb el pas del temps

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 54 APUNT

I va ser justament un 11 de setembre,tres anys després d’haver-se iniciat l’ex-periència d’Unitat Popular, la data esco-llida per l’exèrcit per portar a terme elcop d’estat.

El palau de la Moneda, seu del governconstitucional a Santiago de Xile, va sersistemàticament bombardejat per l’avia-ció rebel, mentre Salvador Allende vaoptar per suïcidar-se, abans de plegar-sea les exigències dels militars, com haviafet gairebé cent anys abans Satanta. I men-tre els polítics de l’esquerra parlamentà-ria intentaven salvar la pell –refugiant-se en ambaixades, entrant a la clandesti-nitat…–, tot Xile es va convertir en ungran camp de concentració, i s’iniciavauna repressió sistemàtica, amb execu-cions sumàries i desaparicions injustifi-cades, que van mantenir un clima de ter-ror durant molts mesos. La Junta Militarque va assumir el poder, ben aviat per-sonificada en Augusto Pinochet, va por-tar a terme una autèntica “neteja” contral’esquerra, la qual, fins al 1990 –l’anyen què va acabar la dictadura–, va arri-bar a més de 3.000 víctimes, entre mortsi desapareguts. Han hagut de passar gai-rebé 30 anys des d’aquest 11 de setem-bre destructiu perquè l’Agrupació deFamiliars de Detinguts-Desapareguts,comenci a veure la possibilitat d’una re-paració i d’una depuració de responsabi-litats per la desaparició de 1.185 perso-nes, detingudes per la policia o perl’exèrcit, sense que oficialment mai noes donés cap tipus d’explicació sobre elseu destí final. De fet, la societat xilenaés conscient també que sense la depura-ció de responsabilitats per una repres-sió desproporcionada i injustificableserà molt difícil construir una convivèn-cia pacífica amb vista al futur.

L’11 de setembre del 2001: el noudesordre internacional. Un darrer11 de setembre destructiu, tot just fa dosanys, havia de tenir conseqüències im-previsibles per al futur: l’atac suïcidaque van portar a terme militants de l’or-ganització islamista radical Al-Qaidacontra Nova York i Washington, que vacausar perplexitat, astorament i rebuigarreu del món, havia de caracteritzar uninici de segle i de mil·lenni especial-ment conflictiu. Els Estats Units, colpits

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 55

EL T

EMPS

L’11 de setembre és,a més de la Diada nacionalde Catalunya, la data en quèes va suïcidar Satanta,molest per l’assimilació queels blancs americans volienfer dels indis. A la pàginasegüent, els devastadorsefectes de l’11 de setembredel 2001 a Nova York.

aquesta vegada per un atac tan injustifi-cat com irracional, van reaccionar pre-sentant-se com els capdavanters de lalluita antiterrorista internacional i ini-ciant una autèntica guerra santa contratots els que consideraven enemics i que,per tant, podien fomentar, segons ells,el terrorisme internacional. Sorgia així elque el president nord-americà GeorgeW. Bush va batejar, amb termes quasiapocalíptics, com “l’eix del mal”, i queafectava sobretot un món àrab depri-mit per la misèria i per la permanènciad’enormes desigualtats socials, que desdels anys setanta havia vist com s’ana-ven desenvolupant i guanyant terrenycorrents islamistes radicals.

Els Estats Units, que des de la desapa-rició de la Unió Soviètica, al 1991, ha-vien deixat de tenir un contrapunt quecontrarestés la seva política intervencio-nista arreu del món, van utilitzar el pre-text de l’11 de setembre del 2001 perafermar la seva nova hegemonia mun-dial i, així, han portat a terme, fins ara,dues intervencions militars: una contra

el govern fonamentalista dels talibans al’Afganistan i una altra contra el règimautoritari de Saddam Hussein a l’Iraq.

Aquestes dues intervencions, però,lluny de resoldre la situació de crisi realque patien ambdós països –i que patei-xen encara molts estats del món islà-mic–, ha tendit a agreujar-la. I la follianord-americana, si la vella Europa –laque ha demostrat més seny que moltsdels seus governants– no ho resol, ame-naça amb noves intervencions: els ad-vertiments contra Síria, l’Iran o, a l’Ex-trem Orient, contra Corea del Nord, nosón un bon auguri de futur. El que va co-mençar un 11 de setembre de fa dosanys amenaça de convertir-se en una es-piral de guerres consecutives de difícilresolució. És molt preocupant la dadaconeguda recentment segons la qual ladespesa militar al món durant l’any2002 havia pujat fins a 794.000 milionsde dòlars (el 2,5% del PIB mundial),just el doble de la del 2001.

El nou ordre internacional imposatpels Estats Units d’Amèrica pot acabar

configurant un desordre internacionalpermanent.

Tal com la lliçó històrica deixa palèsde tants 11 de setembre destructius, que-da clar que els conflictes mai no es po-den resoldre amb l’ús de la violència,perquè inevitablement només generenmés violència. Els dos grans reptes defutur que té la humanitat en aquest noumil·lenni, si no vol acabar en una autèn-tica apocalipsi, són, per una banda, po-sar fi a les situacions de misèria genera-litzada que encara afecten molts païsosde Llatinomèrica, del món àrab i islà-mic, d’Àsia i de gairebé tot l’Àfrica sub-sahariana, i, per l’altra, acabar amb lesintoleràncies de tota mena que encarapredominen pertot.

Una defensa de la llibertat dels pobleshauria de servir de recordatori de tants11 de setembre que la història, d’unamanera arbitrària però al mateix tempsintel·ligent, ha vinculat pel seu caràcterdemolidor.

Pelai Pagès

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 56 APUNTEF

E

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 57FER I DESFER

Des de la troballa del continent ame-ricà al 1492 per l’expedició coman-dada per Cristòfor Colom, els im-peris europeus no van parar de co-

lonitzar els territoris del “nou món”, unesvegades en conflictes amb els indis quehi vivien i altres assimilant-los, cristianit-zant-los i incorporant-los, fonamental-ment, al sistema colonial hispànic. Entermes històrics, va ser una guerra deconquesta d’un territori poblat per unespersones de cultura molt diferent de l’eu-ropea però que no estaven organitzadescom un tot ni unides en la lluita contra elsimperis invasors.

La diversitat índia. Segons alguns es-tudiosos, se suposa que hi havia, cap al1492, uns 100 milions d’indis al conti-nent americà. Ara bé, els diversos estudissobre les poblacions índies apunten da-des molt diverses, que van dels 15 als300 milions d’indis. Els indis estaven or-ganitzats de maneres diferents segons elgrau de complexitat sociocultural i mili-tar de cada grup.

Al nord del riu Grande d’Amèrica delNord, i al sud de la conca del riu de laPlata i a l’est dels Andes de l’Amèrica delSud vivien indis nòmades o seminòma-des, com ara els patagons, guaranís, tu-pís, semínoles, apatxes, sioux, comanxes,kiowa, arapahoes, peus negres, iroque-sos, atapascans, esquimals, etc.

Els Andes centrals i el territori comprésentre el sud del riu Grande i el Yucatáneren dominats per dos grans imperis: eldels inques o tawantinsuyus i el dels as-

teques o mexica, que es van imposar so-bre els altres pobles indis de les zonesrespectives. Els diversos grups d’indis del’Amèrica Central i del Yucatán compar-tien la cultura maia, però no formaven unimperi.

A les Antilles, hi havia molta diversitat:des dels caníbals de les Petites Antillesfins als agricultors i recol·lectors de lesGrans Antilles sota el govern de cacics.En els Andes de la vessant del Carib vi-vien indis metal·lúrgics de l’or i grups di-versos.

La conquesta i colonització. L’èpo-ca clàssica de les campanyes de conques-ta escomeses per l’imperi hispànic delsÀustries Carles V i Felip II es va produirdes de l’any 1502, amb les operacionsiniciades per Nicolau de Ovando a l’illaLa Espanyola fins a l’any 1580 la fun-dació de Buenos Aires. Primer, van con-querir i exterminar els indis de les GransAntilles, que van ser substituïts per màd’obra esclava; després, Hernán Cortés iFrancisco Pizarro van conquerir els im-peris dels asteques i dels inques, els indisdels quals van ser assimilats durant elprocés següent de colonització i incorpo-rats com a mà d’obra semiservil amb unaaculturació progressiva; i, finalment, s’hivan estabilitzar unes fronteres imprecisesamb les terres dels indis lliures nòmadeso seminòmades no conquerits ni assimi-lats. Tots els historiadors estan d’acordque la conquesta americana dels Habs-burg va desencadenar la mort de milersd’indis. El Consell d’Índies calculavaque al 1750 quedaven poc menys de 10milions d’indis aculturats i assimilats enles terres conquerides per l’imperi hispà-nic. Després de la incorporació dels indisal sistema colonial, el ritme de les mortses va reduir i, quan es van independitzardefinitivament les colònies de l’imperi,al 1825, es calcula que hi havia 8 milions

Conquesta, colonització i destrucció dels indis

La destrucció dels

pobles indis lliures en

l’Amèrica del segle XIX.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 58 DOSSIER

d’indis assimilats en els nous països in-dependents, que significaven el 42% dela població dels nous estats de l’Amèri-ca hispana. A aquesta xifra, cal sumar elsmestissos, que eren prop de 4 milions.

En les zones conquerides i colonitzadespels anglesos, els portuguesos i els fran-cesos, el nombre d’indis i mestissos eramolt menys important, perquè el procésd’assimilació al sistema colonial no ha-via estat igual d’intens que en l’imperihispànic, que va concedir un estatus ju-rídic als indis assimilats. Contràriament,en les colònies angleses no hi havia indissotmesos ni aculturats ni assimilats, nigaudien de cap estatus jurídic de l’imperi.El nou estat nord-americà independitzatde l’imperi britànic al 1776 consideravaels indis com a estrangers; de fet, els afersindis van ser competència del Ministeride la Guerra fins al 1849, que van passara dependre del Ministeri de l’Interior.

Els nous estats i els indis. Tot i l’e-norme conquesta i colonització dels terri-

toris americans feta pels europeus entreels segles XVI i XVIII, solament vanaconseguir una colonització efectivad’un terç del continent americà. Els indisque no estaven dominats controlaven en-cara unes grans extensions territorials i,de vegades, estaven enmig de les posses-sions d’un mateix imperi que, per poder-hi passar, havia de negociar amb els indisi signar tractats. Quan es va produir la in-dependència de les colònies britàniques,hispàniques i portugueses –entre el 1776i el 1825–, la colonització desenvolupadapels europeus nascuts a Amèrica (criolls)i dels nouvinguts (europeus) era molt pe-rifèrica i els nous estats van heretar delsimperis respectius les fronteres impreci-ses amb els territoris dels diversos grupsindis lliures nòmades no conquerits nisotmesos ni aculturats, que hi resistien ianaven d’un lloc a un altre quan volien,encara que amb conflictes constants entreles diverses tribus i grups. A l’Amèricadel Nord hi havia entre 4 i 5 milions d’in-dis lliures repartits en nombroses tribus,

que dominaven les planures situades en-tre els Apalatxes i les muntanyes Roca-lloses, a més a més d’altres territoris dedifícil accés. A l’Amèrica del Sud n’hihavia vora 3 milions, que vivien a les sel-ves tropicals i centrals, al sud del riu BíoBío de Xile, al sud de Buenos Aires, lafutura província de la República Argenti-na, i al nord del riu Salado de la mateixarepública.

La política índia dels nous estats, unavegada consolidada la independència, vaser conquerir i colonitzar els territorisdels indis lliures com en l’època més du-ra de la conquesta imperial hispànica delsegle XVI, però promoguda ara en el se-gle XIX per uns estats americans inde-pendents amb l’objectiu de conquerir, pa-cificar, civilitzar i poblar amb europeusun territori que es considerava part de lesnoves nacions en construcció, ja fóral’argentina, la xilena o la nord-america-na, i que estava sota el domini d’uns bàr-bars no civilitzats i estrangers. Era la llui-ta entre dos elements contraris i difícils

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 59EL

TEM

PS

de concordar, que l’escriptor i polític ar-gentí Domingo Faustino Sarmiento vadefinir molt acuradament com barbàrieindígena i civilització europea en la no-vel·la Facundo. Civilización y barbarie(Editora Nacional, Madrid, 1975). El ma-teix Sarmiento va ser president de la Re-pública Argentina el 1868 i el seu progra-ma deia que governar era poblar amb eu-ropeus civilitzats l’Argentina dels indisbàrbars.

L’arribada massiva d’immigrants euro-peus durant la segona meitat del segleXIX a l’Argentina va acabar de consoli-dar la idea de la inferioritat dels indis lliu-res nòmades i va permetre desenvoluparla política del poblament. De fet, la cam-panya militar argentina de conquesta im-pulsada per Julio A. Roca al 1879 contraels territoris on vivien els indis de la Pa-tagònia es va anomenar “conquesta del de-sert”. Evidentment, no hi havia un desertgeogràfic ni humà, sinó un desert de civi-lització europea, perquè els boscos i lespraderies estaven poblats per indis lliuresnòmades no aculturats. El resultat en vaser l’extermini i, quan van sobreviure, untracte duríssim. La guerra contra els indisdel desert havia estat iniciada el 1833 peldictador Rosas; però anava pam a pam.Entre el 1833 i el 1870, la frontera ambels indis va avançar des de Necochea finsa Carhue i Bahía Blanca. L’exèrcit argen-tí va construir una línia defensiva de fortsel 1876, anomenada La Zanja, des d’ones va llançar la conquesta final entre1879 i 1883, data que el cabdill indi Na-muncurà es va retre. Pel nord, l’exèrcitargentí també va “pacificar” els indis delChaco entre 1870 i 1885 amb el mateixsistema de línies fortificades, des d’ons’avançava. Actualment, una de les tas-

ques arqueològiques principals de lesuniversitats argentines situades en pobla-cions originades per l’emplaçament d’a-quests forts, com per exemple la de RioCuarto, és l’excavació de les fortifica-cions de la frontera de l’època de la guer-ra contra els indis.

L’exèrcit xilè també va fer una guerramolt dura contra els indis araucans lliuresamb l’objectiu de colonitzar la regió delsud del riu Bío Bío. Un fet força impor-tant va ser la fundació de Punta Arenas al1849. La campanya pacificadora, la vainiciar el coronel Corneli Sepúlveda al1861 i la va culminar el general GregoriUrrutia al 1883. Els araucans van serconcentrats en reduccions. L’any 1895 hiva haver una matança d’indis i 165 pre-soners van ser concentrats a Punta Are-nas.

El cas dels EUA. Encara que les guer-res índies de Xile i l’Argentina van sermolt importants, les guerres índies del se-gle XIX més conegudes entre nosaltressón les nord-americanes, com a conse-qüència, sobretot, de les pel·lícules del’Oest. D’aquestes, cal destacar, d’entremoltes altres, la trilogia de John Ford ola pel·lícula Genet blau, que denuncia lamatança de Wounded Knee.

Quan la nova república dels EstatsUnits d’Amèrica va signar la pau ambel vell imperi britànic, el 1783, va rebre elterritori indi situat entre els Apalatxes iel riu Mississipí creat pels britànics el1763, tancat a la colonització i sotmès ales estipulacions dels tractats amb les tri-bus índies; i el 1803 van comprar l’enor-me territori de la Louisiana als francesos.

El jove Govern nord-americà va obrirplenament els nous territoris a la colonit-zació i va començar l’expansió des delsestats de la costa atlàntica cap a l’interior,que els indis no van poder aturar. Durantla guerra de 1812-1814 entre els EUAi l’imperi britànic, el cabdill shawneeTecumseh va intentar d’unir els indis delterritori indi per frenar l’avanç colonit-zador; però no ho va aconseguir. Va servençut i mort l’any 1813 al riu Thamesd’Ontario. Després de la guerra, els EUAvan deportar cap a l’oest del Mississipítotes les tribus índies que havien donatsuport als britànics. La deportació va serregulada finalment per la llei del trasllat

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 60 DOSSIER

En les zones conquerides i colonitzades pels anglesos, els portuguesos i elsfrancesos, el nombred’indis i mestissos era molt menys important, perquè elprocés d’assimilacióal sistema colonial no havia estat igual d’intens que en l’imperi hispànic, que va concedirun estatus jurídicals indis assimilats.Contràriament, en les colònies angleses no hi havia indis sotmesos ni aculturats ni assimilats, ni gaudiende cap estatus jurídicde l’imperi

EL T

EMPS

del 1830 cap a l’oest del Mississipí. Eltrasllat dels indis del nord-est de l’anticterritori indi del temps de l’imperi bri-tànic es va completar el 1832, quan elsEUA van derrotar els sauk i els fox, ques’hi resistien. Al nord-oest de l’estat deGeòrgia, els cherokees van proclamar unestat independent el 1827 amb la finalitatde modernitzar-se, però no va ser accep-tat i van ser deportats a Oklahoma entre1838 i 1839. Al sud-est de Geòrgia i Flo-rida, els seminoles s’hi van resistir i elsEUA van desenvolupar tres guerres con-tra ells conegudes com les guerres semi-noles: la primera, entre 1817 i 1818; lasegona, entre 1835 i 1842; i la tercera,entre 1855 i 1858.

Després de l’aplicació de la llei del tras-llat del 1830, la frontera amb els indis esva situar a l’oest del Mississipí. Un anydesprés del tractat de Guadalupe-Hidalgo(1848), pel qual Mèxic va cedir als EUAtots els territoris situats al nord de riuGrande, el comissari d’Afers Indis, unaoficina creada al 1826 per conciliar elsindis i els colons, va proposar la reclusiódels indis en reserves per preservar-ne laidentitat; però les reserves van ser vulne-rades i hi va haver nombrosos conflictesentre els indis i els colons o els empresa-ris que volien construir-hi carreteres, fe-rrocarrils o passar bestiar i caravanes capa la costa del Pacífic.

Les dues rutes cap al Pacífic més im-portants eren la d’Oregon i la de SantaFe. La pressió dels colons en aquestes ru-tes va ser cada vegada més forta, sobretotdesprés de l’annexió del territori d’Ore-gon al 1846 i la troballa d’or a Califòrniaal 1848. Els indis s’hi resistiren i van serdurament castigats. Les tribus que viviena Califòrnia sumaven 200.000 personesl’any 1848, dels quals quedaren només48.000 al 1856, i 30.000 l’any 1864. Elsd’Oregon van patir una sort semblant.Els únics indis lliures nòmades que que-daven eren els de les praderies, que vanobrir una guerra general contra els colonsdurant la dècada del 1860. El colp finalcontra els indis lliures de les praderiesnord-americanes va arribar amb la cons-trucció i explotació del ferrocarril en ladècada del 1870 i l’extermini dels bisons,que eren la base de la seua economia.

Després de la guerra de Secessió, el Go-vern va crear al 1867 un territori indi de

180.000 quilòmetres quadrats en l’actualestat d’Oklahoma, on va dur 75.000 in-dis, però el territori va ser violat pelscaçadors i finalment suprimit al 1889 du-rant un procés de conversió dels territoriscomunals indis en petites propietats agrà-ries (amb polítiques com la Dawes Act,del 1887, i la Curtiss Act, del 1898).També va suprimir la política de tractatsamb les tribus índies signats fins al 1871,que van ser substituïts per acords decaràcter intern. Els tractats més famososde l’època final de la guerra van ser elsde Fort Laramil, del 1865 i 1868. Tot ila llibertat religiosa proclamada per laConstitució dels EUA, la dansa del Soldels sioux oglala va ser il·legalitzadal’any 1881.

L’última batalla de la guerra contra elsindis es va desencadenar en una reservael 29 de desembre del 1890, mentre uncentenar de sioux i més de 200 dones inens, atemorits per l’assassinat de SittingBull nou dies abans, van seguir la dansadels esperits del xaman de la tribu. Va serla matança produïda en el campament delSetè de Cavalleria en el Wounded KneeCreek.

El 1890 quedaven, als EUA, 248.000indis; al segle XVIII n’eren 4 o 5 milions.

Josep Miquel Santacreu SolerUniversitat d’Alacant

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 61

A la pàgina del costat,quadre que mostra el que esconeixia com una reducciód’indis, un nucli de poblacióindígena format per lesautoritats hispanes a Amèricaamb el propòsit que els indisabandonaren els seus hàbitstradicionals i feren vida civil.Amb això resultava moltmés fàcil explotar-losi adoctrinar-los religiosament.Dalt, moment de la pel·lículaRío Lobo, de Howard Hawks,de l’any 1971.

EL T

EMPS

Satanta (1823-1878) era el cap d’unatribu kiowa de 2.000 membres. Latribu vivia en les praderies que hihavia entre el riu Arkansas i el Rio

Grande, territori que compartia amb al-tres tribus, com ara la comanxe. Allí vaviure lliure tota la joventut, robant o cap-turant cavalls.

Des del 1840, milers de colons van co-mençar a travessar des de l’est cap a l’o-est les terres on vivia la tribu, per una ru-ta anomenada de Santa Fe. Cada any hipassaven més colons, fins que, cap al fi-nal de la dècada del 1850, alguns d’a-quests van decidir establir-se en les terreskiowes i comanxes de la ruta. El 1860 elsenfrontaments entre les tribus índies i en-tre aquestes i els colons es van generalit-zar, entre altres coses perquè els caps deles tribus no es posaven d’acord sobrel’enfrontament que havien de dur a termeamb els colons. Hi havia caps de tribusque estaven a favor de la pau, com a únic

mètode per a sobreviure, perquè opina-ven que els blancs eren massa poderosos.Altres caps, però, creien que amb la guer-ra es podia aconseguir el camí a la lliber-tat. Satanta estava entre aquests.

Al principi del 1867, els caps de les tri-bus kiowes es van reunir a Fort Dodgeamb el general nord-americà Scott pernegociar un tractat de pau, que Satanta,en principi, va acceptar. El general va re-galar un uniforme i un barret de l’exèrciten agraïment a Satanta, però aquest pocsmesos després va atacar Fort Dodge i hiva robar alguns cavalls del Setè de Ca-valleria. Com a resposta, el Govern nord-americà va promoure noves negociacionsde pau al final del 1867, que se celebra-ren en el bosc de Medicine Lodge Creek.

En l’acord de les negociacions, Satantava fer un discurs en defensa de la prade-ria i dels costums i tradicions dels kio-wes, pel qual, a partir de llavors, se’l vaanomenar l’Orador de la praderia. De lamateixa manera, el general Sherman vamostrar la superioritat de l’home blanc iva manifestar que l’arribada d’aquest alsterritoris indis seria inaturable, per a laqual cosa va proposar, al poble indi, detraslladar-se al nou territori indi delimitatd’Oklahoma. Finalment, la majoria de lestribus van acceptar els acords de pau, vanabandonar les praderies i es van traslla-dar al nou territori indi d’Oklahoma, d’onnomés podrien eixir per a caçar búfals deles praderies amb la finalitat de comple-tar els aliments que els donaria setmanal-ment l’agència de la reserva.

Al cap d’un any, els kiowes ja passavenfam, perquè les racions setmanals erenescasses, de manera que van començar aeixir de la reserva per a atacar les carava-nes i les granges de les praderies quan notrobaven búfals. El general Sherman vaderogar-los la llibertat de caçar búfals fo-ra del territori indi, cada vegada més es-cassos, i els va proposar de cultivar blatde moro, com les tribus dels wichites;però els kiowes eren caçadors lliures iconsideraven l’agricultura com una cosade dones.

L’any 1871, Satanta i altres kiowes i co-manxes van atacar i robar una caravanade vitualles destinada a Fort Richardson,a l’estat de Texas. Uns dies després, enanar a l’agència per recollir la ració set-manal de queviures, Satanta i més com-

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 62 DOSSIER

Satanta, l’Orador dela praderia

Satanta, nascut el 1823,

va ser el cap d’una

tribu kiowa d’homes

lliures que vivia a les

praderies que hi havia

entre Arkansas

i Rio Grande.

L’11 de setembre

del 1878 es va suïcidar.

panys seus indis van ser interrogats peresbrinar qui havia atacat la caravana. Sa-tanta va confessar que havia estat ell quihavia dirigit l’atac, amb l’argument quepassaven fam i que necessitaven més ali-ments. En aquest moment Satanta va ferun altre discurs en defensa de les tradi-cions i els costums, a pesar dels adverti-ments dels caps indis que l’acompanya-ven. Santata i els caps indis que van par-ticipar-hi van ser detinguts. Poc desprésvan ser condemnats a mort, però la penava ser commutada, després de les pres-sions socials, per cadena perpètua

Amb la condició que no eixiren de la re-serva, van ser alibertats al 1873; però lavida dels kiowes era difícil, perquè ja ha-vien perdut les praderies i hi havia pocsbúfals. Com que els caçadors de pells debúfals havien acabat amb la font econò-mica clau dels kiowes, aquests, al 1874,juntament amb altres ètnies i tribus, vanatacar els campaments de caçadors delnord de Texas i tots els blancs de lesgranges i caravanes que hi trobaven. Lapremsa texana va culpar dels fets els capsindis alliberats, un dels quals era Satanta.

Després d’aquest atac, el general Sher-man va escometre una campanya de pa-cificació consistent en recomptes dels in-dis, que s’havien de presentar cada set-mana a Fort Sill, i en la persecució i mortdels que no ho feien. La lluita a les pra-deries entre els indis i els soldats de Sher-man, més nombrosos i molt més ben ar-mats i alimentats, va durar tot l’estiu del1874. Satanta s’hi va lliurar voluntària-ment al final del 1874 i va jurar que nohavia participat en la guerra, però sí quehavia eixit de la reserva per a caçar ali-ments. El general va insistir perquè l’em-presonaren i va ser condemnat novamenta cadena perpètua. Al 1878, molt dèbil,va ser traslladat a l’hospital del presidi.L’11 de setembre del 1878 es va suïcidar.

Onze anys abans, en les converses depau del 1867, Satanta havia dit que novolia quedar-se quiet en un lloc, que esti-mava la terra i els búfals i que volia con-servar-ho tot, que volia continuar vagantper la praderia com sempre, perquè aixíera lliure i feliç; que si havien de viure encases, llavors empal·lidiria i moririen.

Josep Miquel Santacreu SolerUniversitat d’Alacant

El kiowa Satanta ha esdevingutun referent del món indígena,sobretot per la sevaresistència contra lesimposicions dels colons.N’estava segur que amb laguerra es podia aconseguirla llibertat. FInalment, va morirsuïcidat.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 63

EL T

EMPS

En les conversesde pau del 1867,

Satanta havia dit queno volia quedar-se

quiet en un lloc,que estimava la terrai els búfals i que volia

conservar-ho tot,que volia continuar

vagant per lapraderia, com sempre,

perquè així eralliure i feliç

Quan els europeus es van trobar ambels indis americans, no els va serdifícil traçar un fil conductor desdels sers híbrids animals-homes de

la imatgeria hel·lenística –centaures, es-finxs, sirenes…–, fins als salvatges, sà-tirs, faunes o dimonis que poblaven elfolklore medieval. Com aquests, els indiseren éssers que vivien en els marges de lacivilització, i no podien representar mésque la naturalesa corrompuda i concupis-cent (sant Agustí, Luter…). Així doncs,l’indígena havia de ser destruït, amagat o,en el millor dels casos, domesticat per aser emprat com a força de treball, que nohavia de ser excessiva, si fem cas al pareBartolomé de las Casas, que els va reem-plaçar per robustos homes negres trans-portats des de l’Àfrica.

La nova naturalesa humana. Quanels continentals van tindre notícies d’a-questes exòtiques gents, van servir tambéperquè teòlegs, filòsofs i polítics de l’oc-cident cristià redefiniren la naturalesa hu-mana, desbordada per aquests descobri-ments. L’indi de les Amèriques va sermodel per als ecològics caníbals de Mon-taigne, per a l’home en el seu estat de na-turalesa de Hobbes, per a les nobilíssimessalvatges de Lope de Vega i els no menysnobles salvatges de Diderot i Rousseau,per a les sarcàstiques comparacions entreel yahooi l’anglès de Jonathan Swift…Ara bé, què calia fer amb els indis?

Els protestants anglosaxons i holan-desos van veure els infeliços indis coml’encarnació del mal; així doncs, els vanexterminar o, en algun cas, traslladar enreserves. Una vegada tancats, els vanconvertir en objectes científics per a lainvestigació del comportament humà enla seua condició natural, i més tard vanjustificar cínicament aquest aïllamentcom la millor manera de no ser conta-minats pels pervertits, decadents i cor-ruptes burgesos dels països rics.

Els catòlics de l’imperi hispà, que se-guint les passes de Roma haviend’“anar i predicar l’evangeli de l’amora totes les gents”, van lligar més fi i vaninspirar dues de les construccions teòri-ques més sobreïxents del barroc espa-nyol: una en moral, i una altra en litera-tura.

Els jesuïtes van defensar la moral pro-babilista enfront del rigorisme luterà ijansenista, en bona mesura per a salvarles ànimes dels indis, els costums delsquals –el canibalisme, la idolatria, lafornicació contra natura…– poblaven elnou imaginari cristià. En no presentar-se en el seu infantil enteniment cap raóper dubtar en l’elecció entre el bo i elpitjor, els pares de la Companyia vanconvenir la “ignorància invencible” delsindis, la qual cosa els alliberava del pe-cat mortal per absència de malícia en laseua intenció.

En la representació literària, Calderónde la Barca integra el salvatge en el trà-gic procés que condueix l’home fins a lajustícia. El salvatge és protagonista dela seua obra excepcional, La vida essueño, en l’arrancada de l’obra i en elseu final. Segimon, un compost d’homei fera, es troba les figures de la civilitza-

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 64 DOSSIER

Els indis en el pensamentbarroc

Quan els europeus es van trobar amb els indis

americans, la filosofia va haver de donar resposta

al que semblava una nova naturalesa humana.

ció: el seu pare, el rei, rics burgesos, mí-sers que pateixen, criats egoistes, bellesdames… i estableixen un complicat jocde relacions que l’obliguen a calibrarestratègies per a eixir d’aquest estat denaturalesa i de presó, de somni i de con-fusió, posant a prova el propi món:“Veuré, donant-te mort,/ si és somni o siés veritat”, diu a Clotaldo; “Així, perveure-ho si puc, cosa és plana,/ que tira-ré el teu honor per la finestra”, li diu aRosana. El salvatge no està condemnaten el seu estat, sinó que ha d’actuar i,valent-se del llenguatge (expressió de lapròpia humanitat), podrà comprome-tre’s amb el món fins a personificar al

final de l’obra –i vestit una altra vegadade salvatge–, la justícia i la prudència.El teatre de Calderón mostra que la lli-bertat s’aconsegueix gràcies a la dialèc-tica entre el salvatge i el civilitzat.

Si el protestantisme anglosaxó aban-donava l’indi al seu mitjà, als seus re-cursos i a les seues forces, el catolicis-me jesuític va voler integrar el salvatgei el que civilitza com una dialèctica dela història. Un dualisme antropològic ifilosòfic a què, segons pareix, vam se-guir enfrontats.

Fernando Miguel Pérez HerranzUniversitat d’Alacant

El perill d’un sobtat atacplanava sobre l’ànim delsprimers colons. Aquellspoblats aïllats que s’havienassentat prop d’algunafrontera índia resultavenmolt vulnerables.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 65

Si el protestantismeanglosaxó

abandonava l’indi alseu mitjà, als seus

recursos i a les seuesforces, el catolicisme

jesuític va voler integrar el salvatge

i el que civilitza comuna dialèctica de la

història. Un dualismeantropològic i

filosòfic a què, segonspareix, vam seguir

enfrontats

EL T

EMPS

Tres models, o potser només un. Eldel sotmetiment absolut o bé l’ani-quilació dels indis. Els tres governsdel estats nous sorgits de la inde-

pendència d’Espanya –el Perú, l’Uruguaii l’Argentina– buscaren i aconseguirenels seus grans objectius envers els indisdurant el segle XIX.

La República del Perú davant delproblema indi. El Perú és, probable-ment, el millor exemple d’un estat ambpoblació majoritàriament indígena peròamb hegemonia absolutament criolla, ésa dir, dels descendents dels conqueridorsespanyols.

El nou estat peruà va intentar suprimirel problema indi, d’altra banda omnipre-sent, des de dalt. Es volia crear, a partirde l’estat, una nació homogènia basadaen la cultura occidental. Durant tot el se-gle XIX hi va haver un procés homoge-neïtzador amb l’objectiu de convertir elsindis en “peruans”. En cap cas hi va ha-ver una fusió d’elements hispànics i in-dis. No es van admetre ni la creativitat niles peculiaritats culturals dels hereus delpassat prehispànic. Fins i tot quan es par-lava de fonamentar la unitat del Perú enel mestissatge, el predomini del compo-nent hispànic era aclaparador. De fet, l’a-portació indígena es limitava a un recordnostàlgic del gloriós passat prehispànic.

Així, la República peruana va legislarcom si no hi hagués diferències etnico-culturals entre els seus ciutadans. En un

context d’absoluta incomunicació entreindis i criolls, els governants peruans ig-noraven completament els drets de lescultures no hispàniques. Es va pretendreinstaurar, per decret, una unitat que noexistia. Els espanyols, almenys, havienreconegut l’existència de diferències.

La “desavinença” entre criolls i indissota la República del Perú va ser afavori-da per l’auge del centralisme de Lima i eldesigual desenvolupament entre la costa ila serra. El Perú es va configurar com unarepública unitària i les tendències fede-rals mai no reeixiren. El centralisme deLima es va consolidar a causa del recelde les elits cap al pluralisme cultural, queera vist com un obstacle per a la cons-trucció d’una “autèntica” nació i com unpossible factor de disgregació.

La igualtat teòrica dels indis no va im-plicar, en absolut, la fi de la seva margi-nació social, política i econòmica. A més,va comportar la desaparició d’algunesinstitucions, com els Protectors d’Indis,que els havien emparat davant el poderdels sectors privilegiats. Durant el governde San Martín (1821-22), es decretà queels indis fossin anomenats ciutadans. So-ta l’administració de Bolívar (1824-26),es va decretar que els indis tenien dreta la propietat privada de la terra, fet quepretenia crear una classe de petits propie-taris però que alhora posava en perill lapropietat comunal.

Tanmateix, cap d’aquestes mesures vatenir repercussions importants. La legis-

Tres models de relació:del sotmetiment a l’aniquilació

El Perú, l’Uruguai i l’Argentina, els nous estats

sorgits de la independència d’Espanya,

representen tres models de relació amb els indis.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 66 DOSSIER

Al Perú, la “desavinença” entrecriolls i indis va ser afavoridaper l’auge del centralisme deLima i el desigual comportamententre la costa i la serra. El paísva configurar-se com una repúbli-ca unitària i les tendènciesfederals mai no reeixiren.

lació republicana envers les terres comu-nals va ser ambigua i contradictòria. Espromulgaren lleis que tan aviat protegienles comunitats com les abolien. Mésefectiva va ser la supressió, per San Mar-tín, de la mita i de totes les formes de tre-ball forçat.

Durant la primera meitat del segle XIX,la desorganització política i la crisieconòmica permeteren un cert alleugeri-ment als indis. Així i tot, el tribut indíge-na aportava el 26% del pressupost del Pe-rú, la qual cosa significa el 80% de lescontribucions directes. Aquest tribut dis-criminador va ser abolit per San Martín(1821), restablert al 1826 i suprimit defi-nitivament al 1854 per Ramón Castilla.

Durant la segona meitat del segle XIX,la consolidació estatal i l’auge agrícolavan perjudicar les comunitats índies. Lalegislació liberal va permetre la consoli-dació de les hisendes de la serra peruanaa costa de les terres comunals indígenes.A més, la supressió de l’esmentat tribut

indígena va fer que l’estat no tengués in-terès a mantenir les terres dels amerindis.El malcontent dels indis es va expressaren un conjunt d’aixecaments pagesos decaràcter local.

Cap al 1866, a Puno, entorn de la So-cietat d’Amics dels Indis i de la figura deJuan Bustamante Dueñas, va aparèixerel primer moviment indigenista. De ca-ràcter reformista, aquest moviment con-siderava que els indis, tot i ser majoria (el75% de la població), continuaven margi-nats i no s’havien beneficiat de la inde-pendència. De fet, vivien pitjor que en elperíode colonial. Tot i que Bustamanterebutjava molts dels costums dels indisi que no volia cap tipus de revolució, i en-cara menys una guerra racial, els seus ad-versaris el presentaren com un enemic dela raça blanca i alguns indis van veure, enell, una mena de descendent dels inques.

Al 1867, els indis de l’altiplà s’aixeca-ren en armes a causa de la reimplanta-ció del tribut personal. Durant la repres-

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 67EL

TEM

PS

sió van morir Bustamante i alguns capsindis. Amb tot, la mala consciència delssectors dirigents blancs i de la costa eraprou gran perquè la derrota índia noacabàs en un bany de sang.

Evidentment, el problema indi conti-nuava vigent i les autoritats encara triga-rien dècades a intentar alguna mena desolució.

La desaparició dels indis de l’Uru-guai. El modern estat de la RepúblicaOriental de l’Uruguai, sorgit el 1828, vadestacar per l’eliminació completa queva fer de la població índia nòmada i lliu-re. Per a les noves autoritats, com tambéper a les de l’Argentina i el Brasil de l’è-poca, l’eliminació dels indis insubmisosera imprescindible per a l’organitzacióde l’estat i per a l’explotació de les ter-res de l’interior. La població ameríndianòmada no va merèixer cap mena de con-sideració i va ser qualificada com a “hor-des salvatges i degradades”.

Pel que fa als indis sotmesos i acultu-rats, a l’inici de la república ja haviendesaparegut com a grup cultural diferen-ciat i organitzat els guaranís i els chanó-es. Els descendents d’aquests indis, nom-brosos a les zones rurals, constituïen unproletariat que treballava com a jornalera les grans hisendes o anava pels campsen recerca de treballs ocasionals. Aquestspagesos, que no eren ni criolls ni indis in-submisos, eren anomenats paisans.

En aquesta classe social econòmica-ment subordinada i culturalment hispa-nitzada, s’hi uniren els indis guaranísprocedents principalment de les set mis-sions de l’oest del riu Uruguai.

Aquestes missions, al 1801, van ser ocu-pades pel Brasil. Arran de la guerra del’Uruguai i les Províncies Unides del Riude la Plata (la futura Argentina) contra elBrasil (1825-28), van ser persuadits pelsargentins orientals perquè abandonas-sin els seus pobles i passassin al territoride la nova república. Es tractava d’uns4.000 o 8.000 guaranís. Al 1828 fundarenels pobles de Santa Rosa del Guareim,anomenat posteriorment Bella Unión. Elsindis van patir una penúria enorme i al1832 van fer un aixecament. La revoltava ser esclafada violentament per Berna-bé Rivera. Els guaranís procedents de lesmissions no van estar en condicions de

construir una cultura pròpia i, en el termede tres generacions, fins i tot van perdrela seva llengua, substituïda pel castellà.

Els indis charruas, de l’actual territoride l’Uruguai, tot i que molt afeblits, vanmantenir la seva llibertat fins al 1831. Eldomini de l’equitació i la constitució debandes relativament nombroses els vapermetre tenir un paper d’una certa im-portància durant les guerres d’inde-pendència. Uns 650 charruas col·labora-ren amb Artigas en el Setge de Montevi-deo (1812). Posteriorment, el nou estatde l’Uruguai va optar per eliminar-losamb l’excusa que robaven ramat als hi-sendats. Al 1831, mitjançant una traïció,l’exèrcit oriental va massacrar i destruirla nació dels charruas en el combat deSalsipuedes. L’any 1840 quedaven divuitcharruas. Ben aviat va desaparèixer qual-sevol vestigi d’aquest orgullós poble indi.

La destrucció dels pobles indis del’actual Argentina en el segle XIX.El predomini de la idea que els indiss’havien d’integrar unilateralment alsnous estats nació iberoamericans va pro-vocar la destrucció dels grups que mai nohavien estat sotmesos als poders colo-nials i no podien acceptar passivament elseu anihilament polític i cultural.

El territori de l’actual Argentina va serescenari de la destrucció més ràpida i es-pectacular d’importants nacions amerín-dies. Només la part més septentrional del’àrea cultural ameríndia de les planes delsud-est era ocupada pels colons d’origenespanyol en el segle XVIII. En aquestafranja, relativament estreta, havien fun-dat ciutats com Buenos Aires, Córdobao Mendoza. Al sud d’aquesta regió, lesvastes extensions de la Pampa i la Pa-tagònia eren habitades per pobles indisque tenien un model de vida semblant aldels pobles de les praderies nord-ame-ricanes. S’organitzaven en bandes mi-gratòries i depenien de la caça del gua-nac. Alguns dels pobles més importantseren els pehuenche, tehuelche i araucans.També pertanyien a aquesta àrea cultu-ral alguns dels pobles que habitaven l’illade Terra del Foc, com els haush i elsselk’nam. Al nord de la zona dominadapels espanyols, el Gran Chaco era una al-tra immensa bossa en què els indis conti-nuaven sent els amos del seu destí.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 68 DOSSIER

El modern estatde la República Orientalde l’Uruguai, sorgitel 1828, va destacarper eliminar completamentla població índia nòmada i lliure.Per a les noves autoritats, comtambé per a les del’Argentina i el Brasil de l’època,l’eliminació dels indis insubmisosera imprescindibleper a l’organitzacióde l’estat i per al’explotació de lesterres de l’interior

En els primers decennis del segle XIX,aquests indis aprofitaren les lluites entreels independentistes i els espanyols pri-mer, i entre Buenos Aires i les provínciesde l’interior després, i fins i tot van acon-seguir fer retrocedir la frontera colonit-zadora en alguns llocs. En algunes oca-sions, l’activitat depredadora contra elsblancs era una important font de recur-sos. En aquesta època, bona part del mónindi patia unes importants transforma-cions, ja que s’havien difós extraordinà-riament elements criolls, com el cavall,l’alcohol o la plata, i es produïen movi-ments de població que afavorien una cer-ta homogeneïtzació a favor de la llenguai la cultura dels araucans, que arribavenfins i tot a la mateixa frontera de BuenosAires.

El 1810, la frontera meridional ambels indis anava pel riu Salado; només 170quilòmetres al sud de Buenos Aires, pas-sava per les planures cordobeses i traves-sava per la meitat la província de Men-doza. En els anys vint, es va produir un

important avanç de la frontera de Bue-nos Aires i es va fundar Bahía Blanca. El1828, en un moment d’absència d’un po-der central, els governadors de BuenosAires i de Mendoza van dirigir la prime-ra expedició important contra els indis dela Pampa. Els grans propietaris ramaderseren els més interessats a espoliar els in-dis, ja que es necessitaven més terres perpoder ampliar els seus lucratius negocis.

L’any 1833, el dictador Rosas, de Bue-nos Aires, va realitzar una “Campanyadel Desert”, però encara no hi va haveruna ocupació massiva de terres. En rea-litat, va constituir una excepció en unaèpoca en què els criolls actuaven a la de-fensiva i preferien pactar amb els granscacics indis. El 1852, arran de la caigudade Rosas, el cacic Juan Calfucurá gover-nava, des de Salinas Grandes (a l’oest del’actual província de Buenos Aires) unaconfederació índia prou important perparticipar en les lluites civils entre laConfederació Argentina i Buenos Aires,capaç de llançar grans atacs contra les

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 69

L’arribada dels blancs a l’illaargentina de Terra del Foc vadur moltes malalties, cosaque va fer minvar la poblacióindígena. A poc a poc, els quequedaren van anar assimilantels costums dels nouvinguts.

EL T

EMPS

Aquesta dona va ser l’últimasupervivent dels iàgans. De fet,a l’inici del segle passat ja solsmalvivien uns pocs centenars.El Govern de Buenos Airesva vendre grans extensionsde terreny al colons europeussense tenir en compte elsaborígens, un aspecte que vacrear problemes seriosos.

ciutats properes a la frontera. Les tropesde Buenos Aires només el pogueren der-rotar al 1859, en el combat de San Carlosde Bolívar.

Durant els anys cinquanta i seixantavan ser freqüents els atacs dels indis con-tra les fronteres més desprotegides. Elcreixement i la diversificació de l’econo-mia ramadera feien que els atacs indis(anomenats malones) fossin, en ocasions,molt fructífers. El poder crioll va decidiraleshores un atac frontal per acabar d’u-na vegada amb una lluita que ja feia 344anys que durava. El 1876, l’exèrcit ar-gentí va construir una línia defensiva, LaZanja, des d’on van fer partir les ofen-sives posteriors. Paral·lelament, va enge-gar l’ocupació efectiva de la Pampa. Enel període 1879-1883 s’aplicà una autèn-tica solució final per als indis de la Pa-tagònia. Es tracta de la “conquesta deldesert” (vegeu també les pàgines 58 a61), anomenada així perquè es realitzavasobre un territori sense presència d’ho-

mes blancs. No era un desert en un sentitcientífic, ja que la Pampa és coberta deboscos, estepes i sabanes i tenia una im-portant població índia. El seu principalimpulsor va ésser el militar i polític Ju-lio A. Roca, primer com a ministre de laGuerra (1879), i després com a presidentde la República Argentina (des del 1880).

La resistència dels indis es va veuredificultada per les noves tècniques mili-tars utilitzades pels argentins, el desgastprovocat per les anteriors campanyes, lesdificultats per continuar el tradicionalcomerç transandí i els efectes de les ma-lalties dutes pels blancs. En aquesta oca-sió l’exèrcit argentí va ocupar a poc a pocel terreny sense deixar cap resistènciadarrere seu. L’any 1879 es van ocuparles terres situades al nord del riu Negro.Els anys següents s’ocuparen les terresde Neuquén, i el 1883 es va rendir el cab-dill indi Namuncurá, potser el darrer re-sistent.

El tracte donat als indis vençuts va serduríssim. Molts nins i joves van ser se-grestats i separats de les famílies. Traslla-dats a les ciutats argentines, la majoriamoriren de pigota i tuberculosi.

A l’illa de Terra del Foc, la sort delsindis també va ser espantosa. El 1881,Xile i l’Argentina es van repartir l’illa. El1884, aquest estat va crear la governacióde Terra del Foc. El Govern de BuenosAires va vendre grans extensions als co-lons europeus sense tenir en compte l’e-xistència de població autòctona. Benaviat, però, la colonització ramadera del’illa va provocar enfrontaments amb elsindis. Aquests no comprenien el concep-te de propietat privada i s’apoderavend’ovelles que pasturaven lliurement. Laresposta dels colons solia ser bàrbara:disparar contra els aborígens. Aquests esrefugiaren a l’interior de l’illa, a les zo-nes més remotes i més boscoses. A l’ini-ci del segle XX, ja només malvivien al’illa uns 1.500 indis chonos, alakalufsi iàgans.

Al nord de l’Argentina, els indis delChaco austral i central van ser sotmesosmilitarment a partir del 1870. Al cap dequinze anys la dominació argentina, l’a-nomenada “pacificació”, era completa.

Antoni MarimonUniversitat de les Illes Balears

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 70 DOSSIEREL

TEM

PS

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 71

Al’àrea cultural ameríndia circum-

caríbica, a l’inici del segle XX,els únics pobles indis lliures erenels de la costa atlàntica dels ac-

tuals estats de Nicaragua, Hondures iBelize; els pobles que habitaven algu-nes regions de boscos tropicals de Cos-ta Rica i Panamà; i els d’algunes zonesremotes de la part septentrional deColòmbia i Veneçuela. De tots aquests,cal destacar els indis mosquitos (o mis-quitos) de la costa atlàntica d’AmèricaCentral, un poble que parla la llenguahomònima, del grup txibtxa. La seva si-tuació perifèrica i la presència delsbritànics va fer que Espanya, de fet, maino ocupàs les seves terres. Durant algu-nes dècades va existir una mena d’em-brió de “regne” sota la protecció britàni-ca, que, amb el temps, tal vegada hauriapogut donar pas a un estat indi americà.

Tanmateix, les pressions dels EstatsUnits i de Nicaragua van posar fi aaquesta possibilitat, però no aconsegui-ren callar un poble amb una extraor-dinària personalitat i una notable capa-citat d’adaptació.

Cap al 1825-30, aprofitant el nou con-text provocat per les independències

hispanoamericanes, els britànics vanconsolidar la seva influència a la regió i,al 1847, van arribar a crear el protecto-rat de Mosquitia, cas insòlit en la histò-ria dels pobles indis d’Amèrica Central.En aquesta zona, durant els seglesXVIII i XIX, els indis es van mesclaramb la població negra que els anglesosvan dur de l’Àfrica per treballar en lesseves plantacions, però sense perdre laseva llengua índia. Els britànics fomen-taren la seva oposició als espanyols pri-mer, i als nicaragüencs després. Proveïtsd’armes de foc, no sols mantengueren laseva personalitat sinó que es van esten-dre per la costa atlàntica, des d’Hondu-res fins a Panamà, i van sotmetre altrespobles indis, com els sumus. De fet, lesautoritats criolles de Costa Rica van pa-gar tribut als mosquitos entre 1779 i1841. Els contactes freqüents amb elsbritànics també van afavorir una certadifusió de la llengua anglesa i, des del1847, un procés evangelitzador a càrrecde l’Església moraviana. Amb el temps,els mosquitos, que havien rebutjat sem-pre els evangelitzadors catòlics, es vancristianitzar completament i es va pro-duir una identificació completa entreésser mosquito i ésser cristià moravià.D’altra banda, les autoritats britàniquesvan potenciar una “monarquia” quesempre va tenir un poder limitat i unprestigi més que discutit.

El protectorat britànic sobre els indismosquitos es va mantenir fins al 1860.Llavors, pel tractat de Managua, el ter-ritori va passar a Nicaragua a canvi delpagament anual d’una pensió al rei delsmosquitos. Amb la mort del rei (1864),Managua es va negar a continuar pagantla pensió i, de fet, Mosquitia va tornara ser completament autònoma. Nomésva ser incorporada definitivament a Nica-ragua al 1894, quan el president, el ge-neral José Santos Zelaya, va envair elterritori i expulsar el rei dels mosquitos.

Tanmateix, fins i tot aleshores no es vaproduir una assimilació de la poblaciómosquita, que habitava una regió perifè-rica i econòmicament marginal, de ma-nera que va mantenir la seva identitatdurant el segle XX.

Antoni MarimonUniversitat de les Illes Balears

La Mosquitia, unregne impossible

Durant el segle XIX,

la possibilitat d’un

regne dels mosquitos

va ser ben real.

Tanmateix, la pressió

dels Estats Units

i de Nicaragua

no ho va permetre.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 72 HISTÒRIA EN LLIBRES

Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques

Gràcies a una àmplia erudició i a molts anys de recerca sistemàti-ca, les autores han elaborat un interessant i suggestiu assaigsobre la Barcelona medieval, a l’època del gòtic, que se centrasobretot en els aspectes de la vida quotidiana que van configurarla història dels barcelonins i barcelonines durant els darrers seglesdel llarg període medieval: a partir d’un capítol inicial sobre la ciutati els seus habitants, i l’ambient urbà del període, es passa revistaa aspectes com els mercats i les fires, les festes, la vida a la llar,la família, la socialització dels infants i els joves, i acaba amb unsuggerent capítol sobre la cultura de les dones. Estudi amèi rigorós alhora, el llibre ens apropa a una etapa enormementinteressant de la nostra història. P. P.

Carme Batlle i Gallart, Teresa Vinyoles i VidalRafael Dalmau ed., Barcelona, 2002. 222 pàgines.

La Rambla de Barcelona. Estudi d’història urbana

Obra pòstuma de Manuel Arranz (Barcelona, 1946-1990), quereconstrueix la història de la Rambla barcelonina des de la cons-trucció de la muralla de Jaume I, al segle XIII, fins a l’actualitat.El llibre reflecteix, especialment, els diferents projectes urbanís-tics que es van elaborar durant els segles XVIII i XIX i que vanacabar configurant el passeig barceloní com a centre neuràlgicde la ciutat i escenari de primer ordre de la vida social i políticade la ciutat. L’obra recull interessants plànols de la Rambla enel decurs del temps i fotografies de diferents moments de laRambla barcelonina en el decurs del segle XX. Redactada perl’autor l’any 1980, el compendi històric acaba l’any 1975, però elperiodista Josep Maria Huertas n’escriu la continuació, a l’epíleg,fins als primers anys del nou segle XXI. El llibre disposa tambéd’un pròleg de Joan Fuguet. P. P.

Manuel Arranz HerreroRafael Dalmau ed., Barcelona, 2003. 125 pàgines.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

DE SETEMBRE

DE 2003 73

Ebre 38 és la primera revista d’història de les seves característiques quees publica a àmbit internacional. Editada pel Taller de Projectes de la Uni-versitat de Barcelona, vol cobrir un buit més que evident en la produccióhistoriogràfica sobre un tema cabdal de la nostra contemporaneïtat mésimmediata. Dirigida per Pelai Pagès i Francesc Xavier Hernández, disposad’un consell assessor en què hi ha, entre altres, Paul Preston, Gabriel Jack-son, Svetlana Pozharskaya, Josep Massot i Muntaner i Eduard Pons Prades.La revista s’estructura en tres seccions diferents –“Història”, “Cultura,patrimoni i didàctica” i “Miscel·lània”– i recull articles en català, castellài anglès. Entre aquests sobresurten els treballs dedicats als informes en-viats per la direcció política de les Brigades Internacionals a Moscou, la for-mació d’aviadors republicans a la Unió Soviètica, la construcció d’un torpe-

de aeri que es va portar a terme a Catalunya durant la Guerra Civil o la percepció didàctica sobre labatalla de l’Ebre. Aquest primer número –en què també han col·laborat l’Arxiu Nacional de Catalunyai l’Associació Arxiu, Guerra i Exili (AGE)– és una mostra del que pretén ser la revista, dedicada a untema que continua despertant un clar interès en la nostra societat, més enllà del cercle d’estudiosos.

Publicacions de la Universitat de Barcelona. Número 1, maig 2003.

Història contemporània de Catalunya

La història és un dels trets que conforma la identitat nacionalcatalana i que fa del cas català un model suggeridor de l’evolucióamb una fermesa en la seva pervivència. Al llarg d’aquesta obraes presenten els fets més importants de la història de Catalunyadels segles XIX i XX, precedits per una breu introducció del perío-de anterior que s’enriqueix amb una cronologia i una explicaciósobre l’evolució de la Generalitat de Catalunya.

El llibre, a més, es presenta amb un CD complementari, en elqual el lector podrà accedir a una gran quantitat de documentaciói informació complementària per a la comprensió d’aquest períodede la història.

Josep Maria Figueres i ArtiguesEditorial UOC, Barcelona, 2003. 271 pàgines.

Ebre 38Revista Internacional de la Guerra Civil. 1936-1939

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

Departament d’Ensenyament

EL T

EMPS