ELTEMPSD’HISTÒRIA

EL TEMPS d’Història presenta un amplidossier, amb testimonis directes inclosos,sobre la memòria de la resistència catalanai aragonesa contra el franquisme i el nazis-me, injustament oblidada. Noms com Flo-real Barberà, Joan Català i, sobretot, el re-cord del mestre llibertari Francisco Ponzán,ens permeten recuperar la figura dels injus-tament oblidats resistents contra els totali-tarismes.

45 EDITORIAL

46 OPINIÓ

48 CONNEXIONS

49 COMBINATÒRIA

50 APUNT

53 FER I DESFER

54 DOSSIER

66 RODA EL MÓN

69 LLIBRES

70 L’APARADOR

71 CERCLES D’ART

72 AGENDA

73 ESBÓS

DIRECCIÓAGUSTÍ ALCOBERRO, FERRAN GARCIA-OLIVER, ANTONI MARIMON

COORDINACIÓMIQUEL PAYERAS

ELSR

ESIS

TEN

TSO

BLI

DAT

S

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

Departament d’EnsenyamentJO

RD

I PL

AY

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 45

Aquest número d’EL TEMPS d’Història dedica el seu dossier central a unes persones especials.Només són uns pocs, però ells representen un col·lectiu molt més important quantitativament i, totsjunts, són una part qualitativa de la memòria de la llibertat que mai no s’hauria d’oblidar. Però mas-sa sovint s’ha volgut oblidar.

Són aquells que més arriscaren i més perderen. Són els resistents que no es resignaren a la derrota da-vant el franquisme i els feixistes.

S’organitzaren a l’exili francès, sovint després de passar mesos o anys en els camps d’exiliats en con-dicions duríssimes. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial no dubtaren en quina part era el compromísamb la llibertat. Aquella mateixa França que tan malament havia tractat els exiliats republicans –conse-qüència de la vergonyosa por mateixa que portà les democràcies a la seua miserable neutralitat contra laSegona República– va caure sota la lluenta bota nazi, i els col·laboracionistes francesos apareixeren per-tot arreu, donant força i aparença de legitimitat al règim de Vichy. Però els veterans antifeixistes que ha-vien lluitat contra Franco novament prengueren les armes per lluitar devora dels francesos que s’aixeca-ren contra el règim col·laboracionista.

Durant anys el maquis s’omplí de noms catalans, valencians, aragonesos i espanyols que arriscaren lavida per la llibertat. No de França, en paraules de Ponzán, el mestre llibertari, sinó, simplement, per la lli-bertat. Dels francesos i de tots els ciutadans d’arreu del món, davant de la barbàrie nazi. Lluitaren, moltsmoriren –com el mateix Ponzán, cremat viu pels nazis– i ajudaren a salvar milers de vides.

Vides com la dels jueus perseguits pel nazisme. Altres personatges, com el cinematogràficament famósSchindler, tingueren el seu reconeixement pòstum, oficial o social. D’altres, en vida. Però els nostres re-sistents, no. Ni pòstum, ni en vida. Ni oficial ni social.

Només molt tímidament, algunes iniciatives públiques han buscat aquest mínim reconeixement. Massainsuficient per a tant de sacrifici. Massa miserable per a tanta generositat.

Encara avui dia hem de veure amb dolor com reiteradament la majoria absoluta del conservadorisme es-panyol més retrògrad aixeca la falsa bandera de la farsa de la “superació” d’episodis del passat per nocondemnar l’aixecament franquista contra la legalitat republicana, per no homenatjar com cal els resis-tents, com es furta la memòria i les mínimes compensacions materials i simbòliques dels que no pararenla resistència contra la imposició franquista...

Sí, s’han fetes passes mínimes: a Catalunya, a Balears..., més simbòliques que altra cosa, i són passesper agrair. Però cal encara molt més. Cal el reconeixement públic i social d’uns homes i dones que hoapostaren tot, sovint la vida, per la llibertat. No perderen. Perquè la seua lluita ha esdevingut triomfado-ra a Europa. Però sí que les seues aportacions han estat injustament oblidades, quan no directament si-lenciades. Les seues aportacions i les seues pròpies persones.

Els nostres resistents han patit un doble oblit. El dels països vencedors contra el nazisme, menys quemés compensat simbòlicament amb posterioritat, i, després, el del desinterès que a l’estat espanyol s’hadecretat sobre ells.

Doncs bé, ha d’haver arribat l’hora de trencar el silenci. Els Català, Ponzán, Floreal i tants milers d’al-tres que lluitaren contra el franquisme i el nazisme no es mereixen seguir en l’oblit. Són la memòria dela dignitat. De la nostra dignitat. Perquè la seua la mantingueren, i mantenen, intacta des dels temps queho arriscaren tot en nom de la nostra llibertat. De la llibertat.

Els oblidats i la memòriade la dignitat

EDITORIAL

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 46 OPINIÓ

El Partit Popular que avui lidera José María Aznar té els seus orígens en una formació–Alianza Popular– que sota el paraigua de Manuel Fraga i altres polítics que van serviren els últims anys el règim del general Franco, va obtenir durant els anys de la transicióuns més que modestos resultats electorals. Només la desfeta electoral d’UCD, l’octubre

de l’any 1982, va permetre que AP –que després passaria a dir-se Coalición Democrática perfinalment refundar-se a finals dels vuitanta sota el nom actual de Partit Popular– obtinguésuns resultats discrets, tan discrets que malgrat ser el primer partit de l’oposició no va obtenirni els 100 diputats. El creixement d’aquesta formació ubicada clarament en l’espai més dretàdel mapa polític espanyol va ser en gran mesura possible gràcies a la literal desintegració dela UCD. Una desintegració, tot sigui dit de passada, bastant excepcional si mirem altrespaïsos de l’entorn, ja que es va produir quan aquesta formació governava (1977-1982).

La migradesa dels resultats d’AP en aquells anys de la transició no va impedir que aquestaformació tingués durant el procés constituent (1977-1978) un paper rellevant, en qualsevolcas molt per sobre del que li corrrespondria si haguéssim d’aplicar només la seva representa-tivitat electoral. Això, al meu entendre, s’explica bàsicament per dos motius. El primer per laforta personalitat, populisme i capacitat de presència mediàtica de Manuel Fraga, el ministrefranquista d’Información y Turismo que no dubtava a prendre un bany en les aigües on ha-vien caigut per error bombes amb components radiactius i que anys després, com a ministreresponsable de l’ordre públic, va fer famosa aquella desafortunada frase de clars continguts

totalitaris de “la calle es mía”. La segona, pel fet que AP era la formació que lligava mésdirectament el present que Espanya vivia amb el passat immediat, era clarament la imatgede la transició política on els dirigents més oberturistes del règim franquista i que havienprotagonitzat la reforma econòmica i la fi de l’autarquia (a partir del 1959 amb els famososplanes de desarrollo) ara volien protagonitzar també la nova etapa política.

Amb aquest perfil no ha d’estranyar a ningú que AP fos la formació més bel·ligerant contradeterminats aspectes que finalment la Constitució del 1978 va acabar recollint, especialmenten tot el títol VIII que ordena l’estat de les autonomies i també en d’altres més propis delsdrets i les llibertats individuals. AP va jugar sobretot a través de Manuel Fraga la carta de ladefensa de la unitat de la pàtria com a principal bandera per frenar els plantejaments de tallmés federalitzants defensats per l’esquerra, especialment el PSOE i el PCE. De fet, Fraga vatenir com a aliada permanent, tot i que no sempre visible, la posició de l’exèrcit. Una lecturad’alguns dels escrits de Jordi Solé Tura, un dels altres pares de la Constitució espanyola, ensdeixa ben clar fins a quin punt alguns aspectes de la ponència constitucional es van resoldreal marge de la ponència, a través d’alguns escrits que van arribar a les mans dels ponentsdel grup del govern (UCD) i que, malgrat que Solé Tura no en revela l’autoria (potser no lasap), com a mínim es pot afirmar que van ser inspirats fora del que en aquell moment erala representativitat democràtica dels primers diputats a Corts. Malgrat l’existència d’aquestatutela efectiva, malgrat ser predemocràtica, als treballs de la ponència constitucional, AP nova defensar plenament mai aquella Constitució. No ho va fer fins el 24 de febrer de 1981,quan Fraga va encapçalar amb la resta de dirigents polítics la manifestació de rebuig al teje-razo que hores abans havia intentat –sense èxit aparent però amb evidents conseqüènciesposteriors (LOAPA, ...)– exercir novament una tutela predemocràtica.

Ara, vint-i-tres anys després d’aquella AP de la transició, el PP torna a aixecar la banderade la unitat de la pàtria. La diferència és que la fredor constitucional d’aleshores s’ha con-vertit avui en autèntica eufòria constitucional. És la fe dels conversos, han dit alguns. Potser,sí. Però l’objectiu d’aleshores i d’avui és el mateix: negar una realitat, la plurinacional,i imposar una Espanya única que ofega tot allò que no és de matriu castellana.

D’AP al PP, vint-i-tres anys després...Jordi Sánchez

“Vint-i-tres anys

després d’aquella

AP, el PP torna a

aixecar la bandera

de la unitat de la

pàtria. La diferència

és que la fredor

constitucional

d’aleshores s’ha

convertit avui en

autèntica eufòria

constitucional. És

la fe dels conversos,

han dit alguns”

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 47

Tradicionalment, la història s’ha volgut presentar com una disciplina científica, amb per-sonalitat pròpia i clarament diferenciada de la resta de les ciències socials. Val a dir que,des del segle XIX, l’objectivitat ha estat el cavall de força d’aquesta disciplina. Aquestaha estat la dèria explícita, per bé que fictícia i gairebé inassolible, dels historiadors. I dic

fictícia perquè no em reca d’afirmar que la pretensió d’una història “imparcial” és, a aquestesalçades de la història, i valga la redundància, una pretensió tan ingènua com improbable.Encara més, em sembla que a hores d’ara aquesta actitud davant els fets del passat és pròpiad’aquells que, de manera subreptícia o sibil·lina, mira de sublimar la història nacional a bene-fici d’inventari.

Aquest intent fallit de la història com a “ciència exacta”, i la consegüent entronització de lasubjectivitat al si del seu mètode, ha comportat, com era d’esperar, imponderables ignominio-sos –o afortunades conseqüències, segons es mire–, perquè ha abonat el terreny a la profana-ció del modus operandi i del modus educando històrics: s’hi han imposat l’Éssai a la manera

de Montaigne i tot de tècniques pedagògiques alternatives o complementàries per sobre d’unaconcepció tradicional de l’ensenyament de la història. I tot això a desgrat dels intents barroersdel govern espanyol per tornar a les velles maneres que donen prioritat a les dades en detri-ment de les fórmules narratives. En aquesta línia de tècniques alternatives o complementàries,la irrupció del cinema i de la literatura a les aules és un fet, i planteja apassionades digres-sions entre els que s’hi mostren radicalment en contra i els que en són partidaris entusiastes.

El cinema i la literatura s’han introduït a les classes com a instrument didàctic i com a mate-rial curricular. L’experiència avala aquestes innovadores pràctiques, n’acredita l’ús, ni que sigaamb moderació, i més encara si tenim en compte com està el pati educatiu: l’obligatorietat del’escolarització fins als setze anys que ha imposat la LOGSE –mutilada de recursos logísticsi humans pel Govern popular– demana a crits aquestes, per a alguns, “disbauxes dissuasives”.

Gairebé ningú no qüestiona ja la vàlua del cinema com a producte social i cultural. Tanma-teix, cal reconèixer que l’ús de les pel·lícules i del documental com a alternativa didàcticacomplementària a la classe magistral –mai substitutòria– ha de complir uns mínims de rigorper poder traure’n la màxima rendibilitat i per fer accessible als alumnes els continguts actitu-dinals i conceptuals. Per això, abans de res, es fa necessari un coneixement de les particulari-tats del llenguatge audiovisual. Les imatges ens informen, i ens formen, si sabem fer-ne unalectura crítica. Cal llegir entre línies: desemmascarar les omissions, detectar les el·lipsis, des-cobrir els silencis, revelar les possibles manipulacions... Perquè el “realisme” de la imatge ci-nematogràfica crea la il·lusió de la “veritat” i aquest miratge fal·laç de “veritat” aparentmentirrebatible cal trencar-lo mitjançant la pràctica analítica de la descodificació hipercrítica delmissatge visual: la descomposició dels elements que constitueixen el film, i la posterior re-composició d’aquests elements, ens permetrà de fer-nos-en una idea personal i intransferible.Això val igualment per a la literatura de caire històric i per als documents que són testimonid’una època: novel·la històrica, biografies, dietaris, memoràndums, cròniques, memòries id’altres minúcies de la literatura del jo. Únicament així podrem gaudir de joies cinematogràfi-ques com ara El cuirassat Potemkim, d’Eisenstein; Ciutadà Kane, d’Orson Welles; QuoVadis, de M. Le Roy; La ciutat cremada, d’A. Ribas; Cyrano de Bergerac, de Jean-Paul Rap-peneau... O de delectar-nos amb obres cabdals de la història de la literatura universal com Laplaça del diamant, de Mercè Rodoreda, o El nom de la rosa, d’Umberto Eco. I tot plegat ambel propòsit d’interioritzar críticament els continguts d’una història que ens ha estat sistemàti-cament negada amb l’excusa fal·laç d’una objectivitat sublim que no existeix més que en elsomni grotesc dels sàtrapes de la història.

Novel·la i cinema:recursos per a la història

Juli Capilla

“Gairebé ningú

no qüestiona ja

la vàlua del cinema

com a producte

social i cultural.

Però l’ús de les

pel·lícules

i del documental

com a alternaiva

didàctica

complementària a

la classe magistral

ha de complir uns

mínims de rigor per

traure’n la màxima

rendibilitat”

Fa uns quants anys, la construcció d’una de les branques del metro deValència tragué a la llum els vestigis de l’antic Palau Reial de la ciutat.El fet provocà certa polèmica al voltant de si calia o no deixar les tro-balles a la vista i modificar per tant el traçat de la línia del ferrocarril

subterrani, però la veritat és que el que aparegué era ben poca cosa: un frag-ment de columna sobre un sòl de pedra de petites dimensions. S’optà per res-catar les pedres venerables, dur-les a algun museu i continuar amb les obres.L’ocasió va servir perquè es debatera sobre els límits del conservacionismearqueològic i la seua utilitat, i per rescatar-ne en postals i làmines regaladespels diaris l’aspecte que, segons els gravats del segle XVIII, tingué aquell pa-

lau. I tanmateix, tot i que era el moment propici, no hi hagué cap discussió sobre un delsfets més infamants per a la història monumental valenciana: la seua demolició.

L’any 1811, les tropes del general espanyol Blake, enviades per les Corts de Cadis a ladefensa de València davant l’avanç de les tropes franceses, van decidir d’assolar-lo, per porque els francesos l’utilitzaren com a guarnició en el setge de la ciutat. El palau havia estatconstruït per Jaume I sobre la fortalesa àrab de Ibn-al-Aziz, i després de passar per succes-sives ampliacions i reformes s’havia convertit en la residència dels virreis de València. Lareina Germana, viuda de Ferran el Catòlic, i el seu tercer marit, el duc de Calàbria, l’havienconvertit en la residència oficial i després de fer-ne les darreres modificacions hi havien

instal·lat la seua petita cort, on es generà una incipient vida cortesana. Segons les descrip-cions de l’època –potser exagerades–, el palau tenia tantes cambres com dies té l’any.

La situació retirada i pròxima a la vegada, a l’altra banda del riu i fora de l’antiga mura-lla, propicià que es convertira en un lloc d’esplai i tranquil·litat, envoltat de les fonts i jar-dins que avui constitueixen el parc dels Vivers, el més popular de la ciutat. La maniobra deBlake va ser ràpida i contundent –del palau, no en quedà ni una pedra– però, estratègica-ment, era absurda i no va servir de res davant l’avanç de l’exèrcit del general francès Su-chet. Els francesos ni tan sols van entrar a la ciutat pel nord, on es trobava el palau. Els his-toriadors es divideixen entre aquells que, duts per la sensibilitat moderna abominen de lamesura i els que, més discrets, la qualifiquen d’“estranya i poc eficaç maniobra militar”.

Blake va fracassar en tots els seus intents d’aturar un exèrcit que, encara que era inferioren nombre, estava molt millor preparat i equipat que no les seues tropes irregulars i inex-perients. L’únic que va fer bé va ser destruir el palau i encara sort que Suchet hi arribàabans del que els espanyols havien previst. En paraules del mestre Sanchis Guarner: “si essalvà el casal de Sant Pius V –on ara hi ha el Museu de Belles Arts– fou perquè Suchetarribà abans que no hi hagués hagut temps de derrocar-lo.” Resulta temptador imaginar elsexèrcits francesos acostant-se cap a València mentre els que en teoria havien anat a defen-sar-la s’afanyaven a destruir un dels seus monuments més importants.

No sóc especialista en l’època però m’agradaria molt poder consultar fulls i publicacionsa la recerca d’alguna opinió contrària a la destrucció del palau. Malgrat el fervor fanàticcontra el francès que el Palleter i alguns frares ultraconservadors havien encomanat a la po-blació, potser no tothom estava d’acord amb les curioses i maldestres maniobres de Blake.

Els invasors francesos van ser molt més respectuosos que no els “defensors”, i gràcies aaixò podem passejar avui per les sales de l’antic Sant Pius V. L’episodi podria ser una tris-ta anècdota si no fóra perquè molts anys després, i amb excuses molt menys convincentsque una guerra, uns altres governants –aquests plenament locals i legitimats per les urnes–es plantegen continuar la tasca de Blake i fer que un barri, el del Cabanyal, tinga el mateixdestí que el Palau Reial. L’exèrcit de Suchet ens va envair en nom de la Il·lustració peròem fa l’efecte que, sobretot en això, va fracassar.

Estranyes maniobres militarsJordi Sebastià

“Els invasors francesos

van ser molt més

repectuosos que no els

‘defensors’, i gràcies

a això podem passejar

avui per les sales de

l’antic Sant Pius V.

Molts anys després, uns

altres –plenament locals

i legitimats per les urnes–

volen que el Cabanyal

tinga el mateix destí

que el Palau Reial”

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 48 CONNEXIONSR

AFA

GIL

Tenia tot l’aspecte d’una gran troballa arqueolò-gica, amb una inscripció cuneiforme que sug-geria un possible origen: podia ser la mòmiad’una filla del rei Xerxes i tindria uns 2.600

anys d’antiguitat. Però aquell tresor aparegut a la pro-víncia del Balotxistan, al Pakistan, s’ha revelat moltmenys atractiu: es tractaria de la víctima d’un assassi-nat comès fa quaranta anys o menys o, potser, un cosdesenterrat poc després de la seva mort.

Els científics dubtaven sobre la vertadera paternitatde la mòmia, perquè la inscripció en cuneiforme con-tenia errors. I no hauria estat lògic que tan il·lustre per-sonatge –tota una filla de Xerxes– portés una fraseortogràficament incorrecta. Tampoc la mòmia estavadel tot dissecada. Però el que va demostrar finalment

que es tractava d’una enganyifa van ser les proves fetes amb tecnologies com la tomo-grafia computeritzada i l’espectroscòpia de masses. Els resultats van ser anunciats fapocs mesos per investigadors de la universitat alemanya d’Erlanger-Nuremberg. Entrealtres coses varen detectar-hi traces d’isòtops radioactius provinents de les armes nu-clears que van ser provades aproximadament entre 1958 i 1994. Molt després, doncs,de quan visqueren Xerxes i els seus.

Això és una mostra més de com les tecnologies més modernes revelen secrets de famil·lennis. Una altra recerca recent, en aquest cas feta per britànics de la Universitat deBristol, revela alguns dels compostos que els embalsamadors utilitzaven per conservarels morts. Si bé ja es tenien força detalls sobre aquest procés, ara l’anàlisi química apartir d’ínfimes mostres de teixit mostra que es feien servir resines de coníferes, olisvegetals, greixos animals i cera d’abelles. Les propietats d’aquestes substàncies per-meten deduir nous detalls sobre els procés de momificació.

A Egipte, durant l’època arcaica (3100-2686 aC), la momificació era exclusiva delsfaraons. Però a poc a poc els nobles també hi accediren i finalment la conservació delcadàver es va “democratitzar”. Això va permetre que, segles després, els europeus iamericans trobessin nombroses mòmies. Durant la campanya egípcia de Napoleó, quea més de soldats va endur-se botànics, zooòlegs, químics, enginyers, lingüistes i altresinvestigadors, es van aconseguir una enorme quantitat de mòmies i així apareguerenels primers estudis exhaustius.

El seu estudi va tenir un gran interès científic, però també es va convertir en espec-tacle. Moltes conferències sobre l’antic Egipte al segle XIX acabaven amb el desen-rotllament d’una mòmia, fet que atreia molt de públic. Anteriorment, un dels grans“obridors de mòmies” havia estat l’alemany Johan Blumenbach, que en va desembo-licar diverses a Anglaterra a finals del segle XVIII. Va ser ell qui es va adonar quemoltes mòmies eren falses i que corresponien a cadàvers recents. Cosa que té forçamèrit, tenint en compte que no disposava dels mètodes sofisticats que hem exposat alprincipi.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 49

Mòmies sota l’escànerXavier Duran

COMBINATÒRIA

“Moltes conferències sobre

l’antic Egipte, al segle XIX,

acabaven amb el

desenrotllament d’una

mòmia. Un dels grans

‘obridors de mòmies’ havia

estat l’alemany Johan

Blumenback. Va ser qui es

va adonar que moltes eren

falses i que corresponien

a cadàvers recents”

JOAN

RAM

ON

AR

OM

Í

Aparentment, el període de la dicta-dura de Primo de Rivera –i més en-cara el dictador– admet un tracta-ment frívol o anecdòtic; també es

pot silenciar o ignorar, atesa la seva curtadurada (1923-1930), tanmateix seria unerror adoptar qualsevol d’aquestes duesactituds a l’hora de l’anàlisi històrica per-què en aquesta primera dictadura es con-solida el poder ascendent dels militars,que aconsegueixen, per primera vegadaal segle XX, el màxim protagonisme po-lític. I des d’aquesta situació dominantvan intentar imposar una nova concepcióde l’estat i de la política que fou impor-tant en si mateixa i també per les sevesconseqüències, ja que en bona part vaconstituir la base ideològica de la poste-rior dictadura franquista.

En sintonia amb el context de l’èpocavan imitar formes dictatorials i parafei-xistes com ara un nacionalisme radical,un unitarisme i uniformisme excloent,una militarització dels càrrecs, un mono-poli del patriotisme i de la interpretació iconfusió dels conceptes de pàtria, estat,nació, una utilització de l’Església i de lareligió catòlica com a factors legitima-dors i una total supressió de les llibertatspolítiques, socials, culturals i de tota me-na.

Un dels llocs on es va deixar sentir ambespecial intensitat –encara que no ambcrueltat personal– l’actuació política de-rivada d’aquests principis va ser a les ter-res catalanes, sobretot a Catalunya, queés la que més s’havia destacat en la de-fensa d’un catalanisme més definit i exi-

gent. En l’ordre cronològic el primer quees manifesta és la destitució de la majoriade càrrecs i autoritats locals i provincialselegides anteriorment i sospitoses d’uncert catalanisme. En segon lloc, de fetquasi simultàniament, la imposició delcastellà com a única llengua pública i útili una persecució de la llengua i culturacatalanes, de manera no brutal però síconstant i enèrgica. En tercer lloc, el tan-cament o neutralització d’entitats i cen-tres considerats catalanistes. I finalmentla supressió de la Mancomunitat. Des delprimer moment es va prohibir el catalàa les corporacions i institucions oficials itambé a tots aquells llocs que podienprestigiar el seu ús (Església, Col·legid’Advocats de Barcelona, ensenyament ala Universitat de Barcelona i de València,

etc.). En l’àmbit privat es va obligar a re-dactar en castellà la documentació inter-na: llibres d’actes, comptabilitat... Però,sobretot, es va perseguir la projecció defutur de la llengua actuant amb gran se-veritat a les escoles, multant o desterrantels mestres que l’usessin o fins i tot tan-cant els centres d’ensenyament. Enaquesta mateixa línia es va clausurar laProtectora d’Ensenyança Catalana, es vaprohibir la publicació infantil La Maina-da o van ser dissolts els Pomells de Jo-ventut per catalanistes.

La descatalanització lingüística i ideo-lògica es va procurar també mitjançantel tancament d’associacions, centres, ate-neus, sospitosos de catalanistes (qualifi-cats de separatistes en el llenguatge inte-ressat de Primo de Rivera), o bé substi-

Apunts de la dictadurade Primo de Riveraals Països Catalansper Josep Maria Roig Rosich.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 50 APUNT

La dictadura de Primo de Riverava enderrocar a Barcelona lescolumnes erigides amb motiude l’Exposició Internacionaldel 1929, que simbolitzavenles quatre barres de la banderacatalana.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 51

tuint els membres de la Junta per altresd’afins al directori. La prohibició delsJocs Florals a Catalunya va comportarque aquests es desplacessin primer a To-losa de Llenguadoc (1924) i després alRosselló (Perpinyà, Font Romeu) obrintaixí les portes de la Catalunya Nord coma refugi d’intel·lectuals, polítics i artistesdel Principat. En la reforma de la RealAcademia de la Lengua Española del1927 un dels escollits en representació deCatalunya fou Eugeni d’Ors, que alesho-res ja escrivia exclusivament en castellà,i per València ho fou el P. Lluís Fullana,filòleg anticatalà, defensor ja aleshoresd’una ortografia arbitrària i acientíficaper tal de diferenciar el català i el valen-cià. Per Mallorca fou nomenat mossènLlorenç Riber, antic catalanista que iniciàun viratge cap a un servilisme centralista.Sorprenentment per Mallorca no fou es-collit mossèn Alcover, que era un delscandidats, el qual durant tot aquest perío-de va rebre un suport explícit de la dicta-dura per la seva posició propera aleshoresa una actitud espanyolista i pel seu en-frontament a les reformes promogudesper Pompeu Fabra. El català sol no podiafer-se present en l’àmbit públic sota capconcepte, fet que va obligar a traduir elsnoms dels carrers (de vegades no era unasimple traducció sinó substitució: el car-rer de la Mare de Déu de Núria passava adir-se “de la Virgen de Covadonga”, o eldedicat a Joan Maragall acabava sent de“José Espronceda”) i el d’alguns pobles.Tampoc no podia exhibir-se cap símbol;així moltes entitats van haver d’eliminarles quatre barres dels seus segells o logo-tips, i ni la senyera ni les sardanes van sertolerades o només molt esporàdicament.En l’àmbit més anecdòtic hi ha l’intent dela dictadura de promoure a València el1925 l’“Himne de l’Exposició” a la cate-goria d’himne regional, fet que va aixecarl’oposició de molts valencianistes.

La intenció homogeneïtzadora de ladictadura era incompatible amb la des-centralització administrativa de què gau-dia Catalunya amb la Mancomunitat, peraixò primer es va procurar aigualir-la,fent extensiva la seva implantació a mol-tes altres zones de l’estat (a València vaavançar força amb l’ajut d’Acción Valen-ciana, grup proper al directori), i quanaixò no va ser possible es va procurar

desnaturalitzar-la i espanyolitzar-la, peracabar sent suprimida l’any 1925. Tambéa València va ser prohibit un monumentsimbòlic a la “Regió”, tot i ser promogutper valencians fidels al règim, exigint quees fes a la “Província”. A part d’això, enl’àmbit polític van ser prohibits els par-tits, destituïts els alcaldes elegits i es vaimposar un funcionariat aliè (delegats go-vernatius, censors, etc.), sovint sorgit del’estament militar. És cert, tanmateix, quea la dictadura no li va faltar tampoc lacol·laboració d’un sector de catalans benpresents en els càrrecs polítics, jerarquieseclesiàstiques, sometent, etc. amb una to-tal submissió a les directrius o a la volun-tat del directori.

De la resignació a la bel·ligerància.Pot sobtar la passivitat amb què es va re-bre aquest pronunciament militar però és

EL T

EMPS

que, a part que responia als interessosdels sectors dominants (a Catalunya s’hivan adherir les cambres de comerç i na-vegació, l’Institut Agrícola català de SantIsidre, la Cambra Oficial d’Indústria o elFoment del Treball, entre altres) fou rebutmés com una resposta crítica al passatque no pas com un bon projecte de futur.Amb el temps, però, les actuacions es-mentades anteriorment van alterar la vidacívica i ciutadana i van radicalitzar mol-tes actituds. Esquemàticament podríemagrupar les reaccions en quatre tipus bendiferents: una resistència violenta, queavui es qualificaria de “terrorista” i queva donar lloc a petits grups com La Ban-dera Negra, la Societat d’Estudis Militars(SEM) o l’Organització Militar Catalana(ORMICA), i que es va manifestar en elcomplot de Garraf del maig de 1925; unaaltra seria la lluita armada oberta, ambl’intent d’invasió des de Prats de Molló el1926, dirigida per Francesc Macià; la ter-cera, una reacció cultural que va compor-tar la publicació de nous diaris i revistesen català, l’aparició de noves editorials,la difusió més generalitzada de la litera-tura catalana, etc., i, finalment, una novasensibilitat política que reafirmava la

identitat entre democràcia, catalanisme irepública.

Les dues últimes presenten un balançforça positiu, mentre que les dues prime-res si bé no van aconseguir els seus ob-jectius, sí que van obtenir un cert suportque va ajudar a desprestigiar el règimdictatorial i a defensar i legitimar elsdrets de Catalunya. Entre aquestes hipodríem incloure també –encara que ambmoltes matisacions– la insurrecció aValència el 1926, coneguda amb el nomde la “Sanjuanada”, amb la participacióde republicans valencians, o l’encapça-lada per José Sánchez Guerra, també desde València l’any 1929.

De fet, a Catalunya la resposta en l’àm-bit cultural va acabar substituint la lluitaarmada i va prendre una consistència no-table, reacció cultural que també es vaproduir a València, a les illes i al Rosse-lló. Al Principat les noves editorials i pu-blicacions són molt nombroses; a Valèn-cia es pot citar l’editorial Estel (1928),Taules de poesia (1927) i Taula de lesLletres Valencianes (1927); a Mallorcal’Associació per la Cultura de Mallorcava treure la revista La Nostra Terra, itambé al Rosselló hi trobem amb una no-va sensibilitat L’Éveil Catalan, Catalu-nya i Rosselló i Som. És remarcable quea les terres de la Catalunya Nord, sensecap reivindicació política pròpia, es vadonar molt de suport a Estat Català, aFrancesc Macià i es van acollir molts re-fugiats catalans. A més, L’Éveil Catalanva anar informant periòdicament i ambdetall de la repressió que es produïa con-tra Catalunya.

Tot plegat va arribar al ciutadà mitjà iva generar un clima d’aversió a la dicta-dura que es manifestava en múltiples de-talls quotidians com ara llegir una deter-minada premsa, publicar les esqueles encatalà (es van multiplicar durant aquestsanys fins i tot en la premsa en castellà),aprofitant qualsevol efemèride (partit defutbol, enterraments de Guimerà o Gau-dí,) per manifestar un rebuig a les prohi-bicions, acudits contra la monarquia o eldictador, etc. I, en un altre àmbit, tambées pot recordar l’eficaç tasca del mallor-quí Antoni M. Sbert, líder del movimentuniversitari contra la dictadura.

En definitiva, la defensa de la llengua,de la cultura, de la catalanitat quotidiana,

es va enfortir substituint la tasca políticai la revolta violenta i va esdevenir unfront mobilitzador molt eficaç. I és queera la primera dictadura, no era massacruel i no es tenia por.

Un miratge de benestar econòmic.1923-30 és, però, un període complex jaque fou també el de la gran immigraciócap a Barcelona atreta per les obres delmetro i per l’Exposició Internacional.Fou un augment de població obrera laqual, a diferència de l’immediat períodeanterior, es mostrarà més pacífica omenys revoltada i és que la CNT passavaper un moment difícil, la UGT es mostra-va dòcil i fins cooperadora en els comitèsparitaris creats per la dictadura, i el dicta-dor (i Martínez Anido i Arlegui) no vanestalviar energies per reprimir qualsevolagitació social. Tanmateix, igual com vapassar amb les reivindicacions catalanis-tes –que la persecució va radicalitzar ivan evolucionar des del regionalisme capal nacionalisme– també dins del movi-ment obrer va sorgir la FAI a Valèncial’any 1927.

A Barcelona, l’Exposició Internacionaldel 1929 va impulsar molta obra públicai diverses indústries com la construcció,la metal·lúrgica o les elèctriques. Aques-ta exposició era un vell somni de la bur-gesia catalana i de Cambó en particular,somni que va fer seu la dictadura tot mar-ginant-ne els primers promotors per im-pedir qualsevol reflex català.

Tot plegat, al marge d’altres mesures depolítica econòmica general (alta cotitza-ció de la pesseta, creació dels monopolisTelefónica i Campsa, fort endeutamentde l’estat, etc.) van crear una sensació defalsa prosperitat econòmica que es vadesemmascarar cap al final i que va aju-dar a potenciar un allunyament de certssectors burgesos catalans respecte als ho-mes de la dictadura.

Fou un signe més de la pèrdua de suportsocial que desembocà en la crisi final dePrimo de Rivera, el qual, a més, va in-complir moltes de les promeses inicialsi no va ser capaç de regenerar cap aspec-te de la vida pública tal com s’havia pro-posat. Provisionalment, amb la caigudade la dictadura va caure també la monar-quia i es va obrir el pas a un règim de-mocràtic.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 52 APUNT

El règim instaurat per MiguelPrimo de Rivera va generar unclima d’aversió a la dictaduraque es manifestava en múltiplesdetalls quotidians com arallegir una determinada premsa,publicar esqueles en català,acudits contra la monarquiao el dictador, etc.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 53FER I DESFER

Cementiri de Montjuïc, Barcelona,12 de novembre de 2001. Françacelebra l’armistici de la PrimeraGuerra Mundial. Davant el mo-

nument francès als caiguts de totes lesguerres, el Cònsol General de França,Christian Rouyer, atorga al llibertari ca-talà Floreal Barberà la Creu de Comba-tent Voluntari de la Resistència (Creu deLorena) i la Creu de Combatent (1939-1945). Segurament és la primera vegadaque el Govern francès fa un reconeixe-ment públic, al nostre país, als republi-cans que van lluitar contra el nazisme.

En el pedestal del monument, sota elsnoms de les víctimes franceses, comba-tents de les forces regulars, figura també,inscrit en la pedra, el del llibertari ara-gonès Francisco Ponzán Vidal, l’homeque va organitzar una de les xarxesd’evasió més importants del Pirineu du-rant la Segona Guerra Mundial. Ponzán iels homes del seu grup van passar clan-destinament per la frontera milers d’ho-mes i dones que fugien dels nazis. Vancol·laborar amb l’Intelligence Servicebritànic i el contraespionatge francès,entre d’altres.

Aprofitaven els viatges d’entrada en ter-ritori espanyol per intentar reorganitzar laresistència antifranquista. Molts van per-dre la vida o van patir anys d’internamenten les presons franquistes. D’altres, tam-bé van patir la repressió i la venjança delsnazis o dels col·laboracionistes francesos.Després de la guerra, les autoritats fran-ceses els van ignorar. Aquella gent tantútil, de sobte es va convertir en perillosapels seus interessos. En aquesta actitud,paradoxalment, també van caure els sec-tors oficialistes de la CNT a França.

Han estat anys de silenci i marginació.A poc a poc, i tard, se’ls va retornant allloc que els correspon en la història. Enaquest sentit, cal destacar la feina feta perl’escriptor Antonio Téllez, que va estarmés de cinc anys investigant la històriade Ponzán i el seu grup, recollida en elllibre La red de evasión del grupo Pon-zán. Anarquistas en la guerra secretacontra el fraqnuismo y el nazismo (1936-1944). Francisco Ponzán va ser assassi-nat i cremat per la Gestapo, el 17 d’agostde 1944, prop de Tolosa de Llenguadoc,al bosc de Buzet sur Tarn, dos dies abansde l’alliberament de la ciutat.

Ell és un dels nostres resistents oblidats.La seva història, la seva memòria, va ser,i és, molesta. Francesos i espanyols, gau-llistes i franquistes, i ara, “demòcrates”d’un costat o de l’altre del Pirineu, hanfet els possibles per ignorar-los.

En plena joventut, Floreal Barberà vacol·laborar amb els grups de FranciscoPonzán. Ell, com centenars d’altres quevan arriscar les seves vides lluitant contrael nazisme al costat dels aliats, desprésd’haver-ho fet durant tres anys contraFranco, és un perfecte desconegut a la se-va terra.

Ells són els protagonistes anònims d’unimportant capítol de la nostra història queha estat deliberadament silenciat. Avuiels recordem en aquest dossier.

Xavier Montanyà

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 54 DOSSIERJO

RD

I PL

AY

Contra el silenci

El compromís li ve de família. Flore-al Barberà va néixer en una famíliade militància anarcosindicalista.Els seus pares eren militants de la

CNT. Per causa d’aquest activisime lafamília Barberà s’hagué d’exiliar a l’es-tat francès. El joveníssim Floreal era totjust un nen de tres anys. No van tornar aterritori de l’estat espanyol fins bastantsanys després, i enmig de circumstànciesdramàtiques. Tornaren l’any 1937. Enplena Guerra Civil. Floreal, fidel al seucompromís amb la llibertat, no dubtà aintegrar-se en l’exèrcit fidel a la legalitat.

Es va incorporar a la 117a Brigada de la25a Divisió. Més tard, els últims mesosde la guerra, va servir les armes de laRepública en l’aviació. La sort de la le-galitat democràtica era ja escrita. Les tro-pes franquistes avançaven imparables.Les tropes lleials es batien en retirada.L’exèrcit rebel assolia victòria rere victò-ria. Quan l’exèrcit franquista va ocuparCatalunya, Barberà va seguir el camí detants d’altres republicans. Va ser un mésdels prop de mig milió de persones quevan creuar la frontera francesa, cap al’exili. Just exiliat, va ser internat en el

camp d’Argelers, però se’n va escapartan aviat com va poder.

Una vegada instal·lat a Tolosa, va co-nèixer Francisco Ponzán i els seus ho-mes. Aviat va participar en algunes mis-sions del grup. No era l’únic compromísdel resistent. També col·laborava amb ladirectora de la Creu Roja de la ciutat,Madame Cassagnavére. Aquesta últimaresponsabilitat el dugué a exercir tasquesd’informació i salvament de personesperseguides pels nazis alemanys. El mesde maig del 1943 va ser detingut per lapolicia del règim col·laboracionista deVichy, poques setmanes després de ladarrera i definitiva caiguda de Ponzán,amb qui va coincidir a la presó de SaintMichel de Tolosa. S’hi passà un mes, finsque el van internar al camp de concentra-ció de Noé, prop de Tolosa, on també es-taven els seus pares.

Gràcies a les gestions de la Creu Roja,va poder sortir del camp, legalment, unsmesos més tard.

Poc després protagonitzaria l’acció méssignificativa i arriscada de la seva vida,la que relata, amb les seves pròpies pa-raules, en les pàgines següents.

Els seus pares s’exiliaren quan tenia tres anys.

Tornà en plena Guerra Civil i combaté. S’exilià

a França. Fou internat en un camp. Se’n fugà.

Entrà en la resistència. Fou detingut.

Se’n sortí, i aleshores protagonitzà l’acció més

significativa i arriscada de la seva vida.

Text de Xavier Montanyà.

Floreal Barberà, el perfil del resistent

JOR

DI PL

AY

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 55

JOR

DI PL

AY

Floreal Barberà explica, en primera persona,

la seva intervenció en el salvament

de 62 jueus de la persecució nazi

a finals de la Segona Guerra Mundial.

Transcripció de Xavier Montanyà.

Seixanta-dos jueusperduts al Pirineu fugint dels nazis

Corria l’any 1944. Jo tenia 23 anysi em buscava la Gestapo. MadameCassagnavére, responsable de laCreu Roja a Tolosa, m’oferí d’a-

magar-me en un convent de trapencs oparticipar en una missió de pas de fron-tera cap a Espanya.

Vaig acceptar la missió. Era una aven-tura i, a més, podria retrobar-me ambel meu germà, empresonat a Barcelonades del 1940, i portar-lo a França. Jono ho feia per diners. No em pagaven a

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 56 DOSSIERJO

RD

I PL

AY

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 57JO

RD

I PL

AY

tant la peça, com a molts guies france-sos.

La missió estava organitzada per laOrganisation Juive de Combat (OJC),un organisme de les Forces Françaisesde l’Interior, la Resistència pròpiamentdita. La meva funció era integrar-me enun grup de combatents jueus que passa-va clandestinament cap a Espanya pelPirineu i encarregar-me de la seguretatd’un d’ells, un tal Dika. Vaig suposarque era un home important, però desco-neixia la seva verdadera identitat, comera lògic.

Anys més tard, vaig saber que es trac-tava del capità Jules Jefroykin, fundadorde l’OJC i molt buscat per la Gestapo.

Morel, de nom real Jacques Roitman,cap regional de l’OJC, em va donar unesordres secretes i molt precises, sobre lamissió: “En cas d’enfrontament amb elsnazis a la muntanya, abandoneu tothomi us salveu els dos”, em va dir. Jo no elsimportava res, és clar, però anava ambDika, que era un peix gros. I va afegirque Dika no podia caure viu en mansdels alemanys. Més clar no podia ser.De tota manera, jo també tenia clar queno em podia deixar agafar viu.

La missió. A finals d’abril de 1944, emvan indicar que, el dia tal a l’hora tal,havia de prendre un tren a Tolosa i des-prés un autobús cap a Saint Girons.Durant el trajecte, havia d’estar atent perbaixar-me’n quan ho fes un senyor queresponia a una determinada descripció.I així va ser.

En mig de la carretera, el senyor es vaaixecar i tres o quatre més vam fer elmateix. Vam baixar de l’autobús i uncop hagut marxat ens vam saludar, sen-se creuar gaires paraules. Ens va guiar,pel bosc, muntanya amunt, fins arribara un pla, on ja hi havia força gent espe-rant. Allà em van presentar Dika. Ensvan distribuir el menjar: terrossos de su-cre, xocolata, un tros de cansalada moltgruixuda i una cantimplora d’aiguar-dent. Era menjar per poc temps.

Semblava com si tinguessin previstque la cosa durés només un parell dedies. També ens vam repartir unes me-tralletes Sten. Em va semblar poca cosa,sincerament. Jo em vaig fer amb unametralleta, però també duia la meva pis-

tola Beretta. Érem massa gent i teníempoques armes.

El grup l’integraven dos guies france-sos i 62 persones, entre els quals hi ha-via cinc noies i alguns homes d’edat,que devien ser persones de pes. Un erael sogre de Dika, pare d’Andrea Turas-se. Encara recordo el nom perquè erala persona amb qui jo havia de contac-tar a la tornada. El telèfon era: “Anjou3805”. No l’he oblidat, malgrat les pa-llisses que em van donar més tard per-què cantés.

La marxa. De nit, seguint les instru-cions dels guies, vam creuar la carreterade Saint Girons a Foix, en petits grups,de cinc en cinc, molt lentament, vigilantque no vinguessin patrulles. Es va fer in-terminable. Érem molts. Sentíem sorollsestranys, com si hi hagués ferrers picant.Més tard vam pensar que potser estavapreparat per tal de protegir-nos.

L’endemà, en una esplanada dalt de lamuntanya, vam descansar una bona es-tona. Em vaig fixar que els encarregatsdel comboi parlaven amb els guies fran-cesos, segurament, de diners, perquè elsvan donar un sobre. Ho feien per interès,no eren gent de l’organització. Els guiesens van dir que Espanya era davant nos-tre, que ens dividíssim en dos grups pertal de passar amb més seguretat, i quecada grup prengués un camí diferent, elsque ells ens indicaven. I se’n van anar.Ens van deixar sols. Sense mapes, nibrúixola. Aquest va ser el començamentde la traïció.

La ruta era: pic de Mont Valièr, Bar-longuera, Vall d’Aran. La destinació eraEsterri d’Àneu. Jo no coneixia aquellesmuntanyes, només sabia que a la fondad’Esterri havíem de trobar un enllaç del’organització.

Traïts i perduts. Vam constituir dosgrups. Un més nombrós que l’altre. Jovaig decidir, després de comentar-hoamb Dika, que anéssim amb el grup mésgran, unes quaranta persones. Vam co-mençar a caminar pel camí indicat. Eramolt estret. La pedra era negra, depissarra. En una roca vaig veure un se-nyal rodó, pintat blanc i vermell. Allòem va alertar. No eren anys per a fer ex-cursions, francament.

Estàvem en plena zona reservada. Vaigtenir com una intuïció. Vam caminar ho-res. Jo em malfiava. Tenia la sensacióque la ruta que ens havien indicat noportava a Espanya. Em semblava queanàvem en cercle, que tornàvem cap aFrança, però per un altre costat. “Atu-rem el comboi”, vaig dir a Dika. I li vaigexplicar les meves sospites. En aquellmoment, ell va decidir que jo prenguésel comandament. No tenia cap pla. Vaigdecidir seguir endavant. El camí s’ana-va estrenyent. Era com un congost. Emvaig posar davant, amb Dika, a l’aguaitper si passava alguna cosa.

En aquell moment, jo ja estava con-vençut que ens havien traït. Al cap depoc, el camí ens va dur a un prat moltgran. Hi havia una boira molt espessa.De tant en tant, s’aixecava. “Per aquí nopassem”, vaig dir. Era massa arriscat.

De lluny vam veure un noi que guarda-va bestiar. Tres de nosaltres, armats, enshi vam acostar. El noi es va espantar.“Tranquil, no passa res. On som?”, livaig dir. “Per aquí esteu tornant cap aFrança. I allà, en aquell bosc, estan elsalemanys”, va contestar.

Ràpidament, vam tornar enrere, peròquan estàvem arribant al congost, la boi-ra es va aixecar i els alemanys van co-mençar a disparar. Els vam contestar,sense parar de córrer, i ens vam refugiar

en el congost. Per sort, els alemanys nohi van entrar. Vam girar cua i tots capenrere a marxa ràpida. Es va fer fosc i vanevar. Ho teníem tot a favor.

Vam arribar al lloc on ens havien dei-xat els guies. Allà la neu era molt copio-sa. Hi havia una cabana on vam passarla nit. Encara quedava menjar. A mitjanit, vaig sortir del refugi. Tot era blanc.Se’m plantejava un greu dilema. Seguirles ordres que havia rebut: endur-me Di-ka i abandonar el grup, o continuar ambtota l’expedició. Vaig decidir no aban-donar ningú, tot i que hagués estat mésfàcil. Vaig incomplir les ordres.

Abans que es fes de dia, vam marxaren una direcció absolutament contrària ala ruta que ens havien indicat els guiestraïdors. Quan era de dia i el temps eraclar, vam veure l’altre grup, després decaminar una bona estona. Ens vam reu-nir. Érem tots. Hi havia molts caminsque podíem seguir, però no sabíem quinhavíem de seguir. I els alemanys ensbuscaven. Jo suposo que no van dispararmés perquè devien saber que Dika eraamb nosaltres i el volien viu. El més se-gur era no seguir cap camí. Vaig ordenara tota l’expedició d’escalar la muntanya.Era l’única salvació. Va ser una ascensiómolt difícil, molt dura. Vam estar tresdies sense menjar, a part que molts esvan fer ferides i contusions. L’escaladava ser salvatge, no estàvem preparats.N’hi havia que rodolaven muntanyaavall, i havien de tornar a començar.

Jo m’orientava, més o menys, amb elsol i el rellotge. Vam escalar pel pic deMont Valièr, però que així es deia hovam saber després.

Un cop dalt, ens vam perdre en la neu.Era molt difícil d’orientar-se i de re-conèixer el terreny que trepitjàvem. Devegades, la neu ens arribava a la cintura.Era impossible. El sogre de Dika va mo-rir l’endemà. Era un home gran i no hova resistir. Va ser un miracle que no mo-rissin més persones. El van voler enter-rar i fer unes oracions, però jo m’hi vaigoposar. No podíem perdre temps. Lameva responsabilitat era salvar els vius,no enterrar els morts. Sap greu, però ésaixí.

Molts sagnaven, tenien la roba estripa-da. Va ser molt dur. No sabíem on érem.De fet, per ser sincer, mai no vam saber

JOR

DI PL

AY

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 58 DOSSIER

“Quan Dika i jo de nou ens vamretrobar, a París l’any 1957,el primer que li va dir a la mevadona va ser: ‘Si sóc viu ésgràcies al seu marit. Però jotambé tinc un mèrit: haverconfiat en ell.’ Són d’aquellescoses que no s’obliden.”

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 59

on érem. L’únic que jo sabia era que peranar a Espanya havia d’anar cap al sud.Vam arribar a una altra cabana, al pla deBarlonguera. La moral estava per terra.La gent començava a posar-se histèrica.

Menjaven neu, que els cremava la bo-ca. No teníem res més. Van produir-seles primeres baralles per agafar lloc dinsla cabana. Cridaven molt. Dúiem unanoia en una llitera improvisada. A un elvaig haver de desarmar perquè estavatrastocat. Calia prendre decisions. Vaigconstituir un grup, per afinitat, els queem van semblar més forts, més decidits.Vam apuntar amb les armes a la resta delcomboi per fer-los callar. Era perillós.Els alemanys ens podien sentir. Al prin-cipi ens van fer cas, però al cap d’unaestona hi tornaven. Era impossible con-trolar-los. Ho vam deixar córrer i vamsortir de la cabana.

“Dika, vaig dir, estem molt a propd’Espanya, però aquesta situació no potcontinuar. Proposo fer un petit grup,marxar, entrar a Espanya, demanar aju-da i venir-los a buscar.” Ell hi va estard’acord.

Se m’havia trencat un taló. Un noi,previsor, duia unes espardenyes de re-canvi i me les va donar. També em vaoferir uns terrossos de sucre. Me’ls vaigmenjar de seguida i em vaig marejar.Vam marxar. Un dels nostres va caure enun barranc i el vam haver d’abandonar.Era el segon mort.

Hi havia moltíssima neu. Feia fred. Di-ka va caure diverses vegades. Jo l’aju-dava a aixecar-se. De sobte, em va dir:“No puc més. Fem mitja volta. Tornema França i entreguem-nos a la policiafrancesa en el primer poblet que tro-bem.” Jo vaig dir als altres –érem cinco sis– que tiressin endavant, que darrerela propera serralada ja estaríem salvats.M’ho inventava, però era el que real-ment intuïa. En realitat, no volia quesentissin la nostra conversa. Quan ensvam quedar sols, li vaig dir a Dika:“Vostè és el cap; però el cap del comboisóc jo. Aquí no es rendeix ningú. Tin-gui’m confiança. Ens salvarem. Com?No ho sé. Però ens salvarem.” I va ac-ceptar.

Quan ens vam trobar a París, l’any1957, el primer que li va dir a la mevadona va ser: “Si sóc viu és gràcies al seu

marit. Però jo també tinc un mèrit: haverconfiat en ell.” Són d’aquelles coses queno s’obliden.

Finalment, vam arribar a l’extrem de laserralada. El paisatge canviava. A la partfrancesa hi havia molta neu. A la part es-panyola, no. Era primavera. Tot eraverd. Sens dubte, el que teníem davantera Espanya. Vam veure una cabana ivaques, i fins i tot soldats. De fet, noméshi havia una cabana. La resta era un mi-ratge produït per l’esgotament. Ens vamquedar adormits.

Quan vam despertar hi havia duesàligues al costat nostre. Després del quehavíem passat, les àligues ens feienriure.

A l’altre costat. Vam desmuntar lesarmes i les vam llençar, per no entrar ar-mats en territori espanyol. Amb una cer-ta cautela, ens vam acostar a la cabana.Hi havia un home més gran que nosal-tres i molt de fum.

En veure’ns, va quedar una mica parat,però no va dir res. Li vaig dir que ne-cessitàvem ajuda, que portàvem diessense menjar. Ens va oferir pa i llet enabundància. Jo li parlava en francès,barrejant-hi paraules en espanyol. Desobte va dir: “Aquests fills de puta delsalemanys!”, en català. Aleshores, li vaigexplicar la veritat.

El poblet més pròxim era Montgarri.Vam quedar que ell anava cap allà a bus-car ajuda: homes i mules, per anar a res-catar la resta de l’expedició. Jo vaig pu-jar amb ells per indicar-li on eren els al-tres. Després, amb els del meu grup,vam tirar muntanya avall fins Esterrid’Àneu. Per casualitat, vam anar a pararon havíem d’anar. Va ser miraculós.Quan érem prop del poble, em vaigavançar fins la primera casa, silenciosa-ment. Miro per la finestra i veig unsguàrdies civils jugant a cartes. Era elcuartelillo.

No podíem passar per allà. Vam entraral poble per un altre costat. Anàrem a lafonda, el lloc on se suposava que ens es-perava un enllaç. Però no hi havia nin-gú.

Aleshores, rebentats com estàvem, ensvam fotre a riure. A fer punyetes! Vammenjar tot el que vam poder i ens vamanar a dormir.

“El sogre de Dika va morirl’endemà. Era un homegran i no va resistir elfred. Va ser un miracle queno morissin més persones.El van voler enterrar i ferunes oracions, però jom’hi vaig oposar.No podíem perdre temps.La meva responsabilitatera salvar els vius,no enterrar els morts.Sap greu, però és així.”

XAVI

ER M

ON

TAN

YÀ

“No sabíem on érem.De fet, per ser sincer, mai novam saber on érem. L’únicque jo sabia és que per anara Espanya havia d’anarcap al sud.”[...]“Finalment, vam arribara l’extrem de la serralada. El paisatge canviava. A la partfrancesa hi havia molta neu.A la part espanyola, no.Era primavera. Tot era verd.Sens dubte, el que teníemdavant era Espanya.”

I la policia espanyola. A mitjanit,truquen a la porta. Era la policia espan-yola. Els vam explicar un conte, queérem francesos, que ens havíem perdut,etc.

Els recordo omplint els atestats, picanta màquina amb dos dits. No entenien resde res. Però el més divertit era la caraque van posar quan va començar a arri-bar, mica en mica, la resta del comboi.Bruts, esparracats, ferits,...

Semblava un exèrcit derrotat. Els po-licies estaven bocabadats. Mai no ha-vien vist una cosa igual. Jo tampoc.Érem 60 persones, gairebé vam ocupartot el poble. A la noia ferida la vanportar a l’hospital de Viella. I van se-guir fent atestats a dojo. No donavenl’abast.

Dika va fer una telefonada a Barcelo-na. L’endemà es van presentar a Esterriel doctor Samuel Sequerra, director del’American Joint Distribution Commit-tee a Barcelona, d’ajuda als apàtrides,en Cruspinera i el doctor Schwartz. Vamcaminar per la carretera per parlar ambtranquil·litat. Ells van felicitar Dika, jaque donaven l’expedició per perduda. Jovaig fer mitja volta i me’n vaig anar. Noper fer-los una descortesia, sinó pensant:“ja s’ho couran ells mateixos.” Dika emcrida, em fa tornar, i els diu: “No és a mique cal felicitar, sinó a François, que, amés, no és dels nostres.”

Ells van subornar els guàrdies perquècanviessin tots els atestats. Calia quetinguéssim menys de vint o més de qua-ranta-cinc anys per evitar l’edat militar,cosa que no corresponia al nostre físic.

Vam anar cap a Lleida. Allà, a la Jefa-tura de Policía, ens van fer un interroga-tori com cal. Els interessava saber peron havíem passat. Eren informacionsque ells, després, passaven als ale-manys. Cadascú explicava un lloc dife-rent.

Ens van ficar a tots a la presó, peròl’American Joint em va donar diners percomprar cartrons de tabac i bon menjar,que ens portaven calent d’una fonda. Di-ka i jo en vam sortir en pocs dies. Ensvan portar cap a Barcelona. Un altra ve-gada a Jefatura. Jo era francès, el meunom fals era François Buhler i l’organit-zació ho havia muntat tot molt bé perquèno ens passés res. Ens van instal·lar enpensions, ells havien d’anar cap a Àfri-ca del Nord, però jo volia retrobar-meamb el meu germà i anar-nos-en cap aFrança.

I així va ser. Em van encarregar una al-tra missió, però a la Cerdanya em vandetenir el mes de juliol del mateix any44, i vaig estar a les presons de Gironai de Barcelona, fins el Nadal del 1945.El meu germà Calixto Barberà, desprésd’haver estat a La Model del 1940 al 44,també va ser detingut amb mi, i va patirun any i mig més de presó.

Vaig retrobar Dika, Jules Jefroykin, iJack Svita, un altre combatent jueu queanava amb nosaltres, a París, a la seu del’OJC-FFI, el març del 1946. A la restad’integrants de l’expedició no els he vistmai més.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 60 DOSSIERXA

VIER

MO

NTA

NYÀ

“N’hi hauria d’haver hagutmolts més com ell. Eraun home idealista deveritat. Molt bona per-

sona, intel·ligent, culte, tenia molta ins-trucció: era mestre. Va ajudar a tothomque s’ho mereixia. No era un homed’acció. No li podies donar una pistola,la salut no li ho permetia, era moltmiop. En canvi, tenia molt bon cap. Eravalent i arriscat. Aquesta va ser la seva

perdició. Al final, no va prendre prouprecaucions.”

Així recorda avui Joan Català (Lla-vorsí, Pallars Sobirà, 1913), guia demuntanya i un dels homes més valuo-sos del grup Ponzán, la figura del mes-tre llibertari aragonès que va esdevenirl’enemic número u dels nazis a la fron-tera pirinenca.

Les històries de Ponzán i Català estanestretament lligades des de la Guerra

Joan Català,

guia de muntanya

i un dels homes

més valuosos del

grup de resistència

de Francisco Ponzán,

recorda i evoca

la figura d’aquest

mestre llibertari

aragonès, el qual

va esdevenir l’enemic

número u dels nazis

als Pirineus.

Un article

de Xavier Montanyà.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 61

Francisco Ponzán: el resistent oblidat, recordat per Joan Català

XAVI

ER M

ON

TAN

YÀ

Civil fins l’assassinat de Ponzán, el 17d’agost del 1944, cremat per la Gestapoprop de Tolosa. L’activitat d’aquellsanys va marcar la vida de Català persempre.

La trobada. Català va començar a tre-ballar per Ponzán en el SIEP (Serveid’Intel·ligència Especial Perifèrica),durant la Guerra Civil. Realitzaven tas-ques d’espionatge darrere la línia defoc, fins que el febrer del 1939 passena França, com tants d’altres, pel pont dela Guingueta.

“Vam ser dels últims a passar. El riuera ple d’armes. Els francesos les re-quisaven i molts les destruïen i lesllençaven al riu, per tal de no entregar-les. N’érem tants que els gendarmes nopodien controlar-nos a tots. Vam poderamagar les pistoles automàtiques i lamunició. I un cop a la Cerdanya france-sa, vam fer un amagatall en un prat ivam omplir cinc bidons de llet de vintlitres amb el material”, explica JoanCatalà.

Pocs dies després, el grup Ponzán vaser internat al camp de Vernet d’Arié-ge, un dels pitjors. Havia estat un campde concentració de la Primera GuerraMundial, però ja no quedaven ni barra-cons.

“L’únic que tenien bé era la filferrada.Amb això sí que s’havien gastat els ca-lers. D’aquells camps, no n’hi haviacap de bo, però aquell era terrible, alprincipi. Era hivern, hi havia molta hu-mitat. Estàvem tots tirats pels prats. Lasanitat no existia. Molts van morir i elsenterraven allà mateix. Ponzán, d’a-cord amb nosaltres, es va oferir perconstruir les barraques. I així ho vamfer. Dúiem un braçalet vermell que ensautoritzava a circular pertot arreu.”

La fuga i la resistència. El 18 demaig del 1939, seguint les instruccionsde Ponzán, Joan Català i dos companysmés es fuguen del camp. Aquesta seriala primera escapada del llarg historialde fuguista que Català es guanyariaa pols durant la seva vida. Ja havientingut prou per saber com les gastavenels francesos. Aprofiten la mobilitatque els permet el braçalet de fusters i lafoscor de la nit. Als afores del poble els

espera en un cotxe el senyor Jean Be-nazet, mecànic francès, que els porta alseu poble, Varilhes, i els ajuda, pocdesprés, a arribar fins Andorra.

“La nostra missió era instal·lar-nos aAndorra i des d’allà començar a prepa-rar camins de muntanya i buscar casesde confiança. Volíem obrir una ruta elmés segura possible per a anar a peufins a Manresa i d’allà prendre el trenfins a Barcelona. Al principi, els con-trabandistes ens van ajudar a conèixercases segures, després ja vam anarsols.”

L’objectiu de Ponzán era reorganitzarla resistència antifranquista a l’interiori ajudar els companys empresonats oque havien de fugir. Ponzán va sortirdel camp amb un contracte de treball demecànic, proporcionat per Benazet. Ca-talà i Benazet van anar a recuperar elscinc bidons d’armes i munició.

“Aquell dia ens vam retrobar ambPonzán a Varilhes. Havíem anat tantranquils amb cotxe, com si res, passantentre França, Andorra i Espanya, carre-gats amb els cinc bidons d’armes. Noteníem por. El que té por no pot dedi-car-se a aquests treballs. Ponzán i unmembre de la CNT ens esperaven. Totsvam estar contents. Nosaltres ens envam quedar les que ens feien falta i laresta les vam donar a l’organització.Amb aquelles pistoles es van armar totsels primers grups que vam portar desd’Andorra cap a Barcelona a fer sabo-tatges. Per desgràcia, tots van caure.”

L’any 1940, un oficial anglès anome-nat Marshall, de l’Intelligence Servicebritànic, contacta amb el grup i els pro-posa de treballar per a ells, passant gentper la muntanya i efectuant tasquesd’espionatge. Ponzán accepta.

“Passàvem agents, militars, i gentnormal, des de França cap al consulatanglès a Barcelona. Jo preferia fer decorreu. No m’agradava passar gent.Eren molt lents, quan a un no se li des-cordava l’espardenya, l’altre es cansa-va. Jo preferia dur paquets, anar sol.Caminava molt bé per la muntanya, erael meu terreny preferit. I si em cansavaem posava a córrer.”

Les dots de lideratge de Ponzán ereninequívoques, com recorda Català: “Ellens valorava, sabia els mèrits de cadas-

“N’hi hauria d’haver hagutmolts més com Ponzán.Era un home idealistade veritat. Molt bona persona,intel·ligent i culte: era mestre. Va ajudar tothom que s’homereixia. No era un homed’acció. No li podies donaruna pistola, la salut no li hopermetia, era molt miop.En canvi, tenia molt bon cap.Era valent i arriscat. Aquestava ser la seva perdició.Al final, no va prendre prouprecaucions…”

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 62 DOSSIER

XAVI

ER M

ON

TAN

YÀ

XAVI

ER M

ON

TAN

YÀ

cú. A mi mai no m’havien dit: ‘fesaixò’. M’hi hagués negat. Em deia: ‘hiha això per fer...’. I jo acceptava. Maino vaig dir que no, encara que es trac-tés de passar gent. Els que fossin. Perexemple, quan l’ocupació vaig treuredel país el secretari de Leon Blumm, laseva dona i el seu fill. Els vam enviarcap a Portugal i es van salvar.”

L’agost del 1940, l’Intelligence Ser-vice britànic posa en contacte Francis-co Ponzán amb el contraespionatgefrancès. Després de l’ocupació alema-

nya de París, els anglesos decideixenabandonar França. Robert Terres, aliasLieutenant Tessier o El Padre, en el seullibre Double jeu pour la France (París,1977), recorda així la primera entrevis-ta: “Ponzán era un home sorprenent:proscrit, anarquista, lluitador aguerrit,una mica terrorista, una mica contra-bandista; prim, de veu suau, em va sa-ludar amb gran cortesia i més aviatsemblava, amb les ulleres de munturade conxa, els trets fins i purs, el som-riure aparentment tímid sota un front

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 63

XAVI

ER M

ON

TAN

YÀ

Les autoritats franceses vaninternar en nombrosos campsde concentració els refugiatsde la Guerra Civil espanyola.L’exili va ser permanent per prop de 125.000 persones,que van establir-se a Françadefinitivament.

bombat i calba incipient, un jove pro-fessor.”

Una feina infatigable. Els anglesospagaven amb diners els serveis delgrup, una ajuda que servia per a mante-nir-se i ajudar els companys empreso-nats a l’interior. Però els francesos,amb el país ocupat pels alemanys, no-més els van oferir a canvi papers i se-guretat a les fronteres. I així van seguirtreballant. L’activitat del grup era enor-me. Ponzán i els seus homes eren infa-tigables. A més de jueus i gent que cor-rien perill a França, van salvar moltspilots aliats que queien en territori ocu-pat.

Els enemics que tenien els homesde Ponzán es multiplicaven. Havien desortejar gendarmes francesos i ale-manys, carrabiners, policia espanyola,guàrdies civils i als agents de la Briga-da Político-Social. El cercle es tancavacada vegada més. Però, com si d’un des-afiament es tractés, l’activitat del grupanava en augment.

A més de treballar per als serveis an-glesos i francesos, van col·laborar ambla xarxa d’evasió Pat O’Leary, el grupbelga Sabot i altres organitzacionsclandestines aliades.

“Jo sabia que un dia o altre cauria, peraixò vaig dir a Ponzán: no em presentisningú, no vull saber noms. Tu fes elscontactes i m’encarregues el que cre-guis que puc fer millor.”

Explica Català que, en aquells anys vapatir nombroses detencions, interro-gatoris i empresonaments. No obstantaixò, Català, irreductible, va protago-nitzar quatre fugues espectaculars: dela presó del Cisne de Madrid, del jutjatde guàrdia de Barcelona, de Caraban-chel Alto i de la Model de Barcelona,d’on va marxar saltant sol el mur exte-rior, després d’estabornir un dels guàr-dies.

“Jo havia nascut lliure, m’agradavaviure lliure. Si em tancaven, m’escapa-va. La culpa no era meva. La presó noestava feta per a mi. No era el meulloc”, afirma Català.

El temut Quintela, cap de la BrigadaPolítico-Social de Barcelona, es va to-par moltes vegades amb ell a Jefatura:“Era bastant alt i gros. Feia cara de res-pecte. D’aquelles cares que hi van,saps?… No tenia manies. Li agradavarepartir llenya. Va matar i en va fermalbé molts dels nostres. A mi em vaproposar que treballés per a ell. Jo livaig dir que d’aquell pa no en menjava.‘Et podriràs a la presó’, em va dir. Peròjo me n’escapava i em tornaven a aga-far. Crec que em tenia per un casimpossible.”

Mentrestant, Francisco Ponzán, haviaestat detingut l’any 1942, però El Padreel va poder alliberar.

“A més de passar gent, començà a fal-sificar papers i documents per a tot-hom. Es veu que no se li acabava d’om-plir el cap. Necessitava més. Era peri-llós tot allò, ja hi havia massa gent quepodia saber de nosaltres. Ell es va con-fiar. No va prendre prou precaucions.Va baixar la guàrdia. Era molt entregat,molt valent. I això va ser la seva perdi-ció”, recorda Català, que en els últimstemps d’activitat del grup va estar em-presonat a Espanya.

Per Ponzán, calia arriscar-ho tot, els

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 64 DOSSIER

XAVI

ER M

ON

TAN

YÀ

Joan Català va ser detingut aFrança l’any 1951, per assaltaramb altres col·legues unafurgoneta de Correus.La policia francesa va ferconstar en l’informe: “la sevaactivitat durant l’ocupacióalemanya al servei dels aliatsés indiscutible. Admirableconeixedor dels passos fronte-rers entre França i Espanya,va prestar serveis eminents.L’amor al risc inherent enaquest individu fa d’ell un homesummament perillós i no estaràde més recordar que és unespecialista de l’evasió.”Joan Català va sortir enllibertat després de complircatorze anys i mig de condemnaa les presons franceses. Maimés ha tornat a viure a França.

moments eren crítics, tal com va mani-festar en una reunió a Tolosa: “No és lapàtria francesa la que és en perill, ni lallibertat de França: el que està en joc ésla llibertat, la cultura, la pau mundial.”

L’any 1943 Ponzán és detingut perdarrera vegada i empresonat a SaintMichel, Tolosa. La Gestapo el reclamai, finalment, l’intendent general de po-licia Pierre Marty, que seria afusellatdesprés de l’alliberament, signa l’or-dre d’entrega de Ponzán als alemanys,que el van liquidar cruelment, dos diesabans de l’alliberament de la ciutat, el17 d’agost del 1944.

L’oblit. Robert Terres, cap del contra-espionatge francès als Pirineus, va es-criure anys després: “Ponzán Vidal, elmeu amic Paco, heroic cap del meuequip de guies, detingut novamentl’any 1943, regat amb benzina i crematpels alemanys poc abans de l’allibera-ment de Tolosa: ignorat, calumniat i apenes gratificat amb una medalleta a tí-tol pòstum. Català, Revola, López, La-guarta, Aguado Martínez i tants d’altresdels seus companys empresonats, inter-nats en camps de concentració, execu-tats. La sort dels sobrevivents: abando-nats, en la misèria, de vegades sensedocuments, per una França per la quals’havien jugat la pell cada dia durantmés de tres anys.”

Joan Català va viure, en pròpia pell,l’abandonament i el menyspreu que elGovern i la policia francesa els dedica-ven un cop havien complert la seva fun-ció. Un any i mig després d’acabada laguerra, Joan Català va sortir de la presóde Carabanchel i se’n va anar cap aFrança. Estava malalt, no tenia docu-ments, ni diners. A la frontera va ser de-tingut i conduït a la Territoire (Serveide Vigilància del Territori) de Tolosa.“Allà em van proposar treballar per aells i jo no vaig acceptar. Els interessa-va espiar els espanyols exiliats. Volienque fes de confident. M’hi vaig negar.Per sort, El Padre em va poder posar enllibertat, però amb el temps tot es vaanar complicant més. Fins i tot per a ElPadre. Em negaven els papers, no m’a-tenien a l’hospital perquè no tenia se-guretat social, malvivia en cases decompanys... Els francesos es van dedi-

car a purgar tots els que havíem treba-llat per a ells. Devien pensar: el que éscapaç en la guerra ho és en la postguer-ra. Quan ja no els vam fer falta… Gar-rotada! Així va ser.”

Joan Català va ser detingut a Françal’any 1951, per assaltar amb altrescol·legues una furgoneta de Correus.L’opinió que tenia la policia francesadels antics col·laboradors de la re-sistència és evident en una nota policialsobre ell, signada a Tolosa el 16 de ju-liol de 1951 per l’inspector Pierre Go-not: “La seva activitat durant l’ocupa-ció alemanya al servei dels aliats és in-discutible. Admirable coneixedor delspassos fronterers entre França i Espa-nya, va prestar serveis eminents. L’a-mor al risc inherent en aquest individufa d’ell un home summament perillós ino estarà de més recordar que és un es-pecialista de l’evasió.”

Joan Català va sortir en llibertat des-prés de complir catorze anys i mig decondemna a les presons franceses. Maimés ha tornat a viure a França.

Francisco Ponzán va rebre a títol pòs-tum les següents distincions: l’any1948, l’estat major de l’exèrcit francèsel nomena capità i li atorga dues creusde guerra amb Palma. El rei d’Anglater-ra el condecora amb el Llorer de Plata.El president dels EUA, Dwight Eisen-hower, li dedica un certificat de gratituti, l’any 1998, el mariscal en cap de lesforces aèries britàniques li concedeixun certificat commemoratiu en nom dela Royal Air Forces Escaping Society.Al seu país, excepció feta del nom ins-crit en el monument als francesos cai-guts, en el cementiri de Montjuïc deBarcelona, és completament descone-gut i ignorat.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 65

Dos dies abans de l’alliberamentde Tolosa, la Gestapo vaassassinar cruelment Ponzán,“regat amb benzina i cremat”,com ha recordat Robert Terres,cap del contraespionatgefrancès als Pirineus i amicpersonal del mestre aragonès.La sort dels supervivents tambéva ser injusta: “immersos en lamisèria, de vegades sensedocuments, oblidats en unaFrança per la qual s’havien jugatla pell cada dia durant més detres anys”, apunta Terres.

XAVI

ER M

ON

TAN

YÀ

Els enemics que tenienels homes de Ponzánes multiplicaven. El cercle es tancava cada vegada més. Però, com sid’un desafiament es tractés,l’activitat del grupanava en augment

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 66 RODA EL MÓN

Perdre’s per la Barcelona medievali reviure l’ambient d’aquells se-gles, una ciutat de mariners, arte-sans, camperols i mercaders. Un

passeig pel centre històric, des dels orí-gens ibers amb els pobladors laietansfins al segle XIX, passant pels romans,les construccions romàniques i l’esplen-dor de la corona d’Aragó durant els se-gles del gòtic, sense oblidar la Ribera, elbarri dels gremis, i el Call, el barri delsjueus. Mireu de descobrir tot això sim-plement deixant-vos endur, caminantsense una ruta fixada. A cada pas quedoneu us sentireu comerciants, mari-ners, burgesos o pobres. Cada raconet,cada detall, us sorprendrà.

Al barri Gòtic es conserven les restesde l’antiga ciutat romana i el conjuntd’edificacions medievals, que revelen

l’existència d’un passat gloriós on varesidir la monarquia catalana durantcinc-cents anys. El centre històric és laplaça del Rei, limitada pel Palau ReialMajor, un edifici del segle XII que con-serva en el seu interior el saló del Tinell,residència dels reis catalans, i la capellade Santa Àgata, temple gòtic del segleXIV. Completen aquest conjunt el palaudel Lloctinent i el palau Clariana Pa-dellàs, que allotja el Museu d’Històriade la Ciutat. La plaça en els seus inicisva servir de corral, però amb el tempsva anar adquirint una gran importànciacomercial.

La construcció de la catedral gòtica vacomençar a finals del segle XIII i acabàsis segles després. La part més antiga ésla porta de Sant Iu, i la façana principals’enllestí l’any 1890. Cal destacar l’altarprincipal i el campanar (segle XV), elclaustre (segle XV), els bancs del cor,el púlpit, la cripta de Santa Eulàlia (unade les dues patrones de Barcelona), i laporta de la Pietat. Si entreu al temple, hitrobareu una font on tradicionalment,per la vigília i el dia de Corpus, s’hi fael ritual de l’ou com balla, que data delsegle XV i que consisteix a posar un oudamunt el raig d’aigua, de manera quel’ou queda suspès en l’aire per la pressióde l’aigua. Si l’ou no es trenca, tindrembona sort.

L’entorn de la catedral, amb l’esglésiaromànica de Santa Llúcia, la casa dela Pia Almoina, la casa del Canonge i lacasa de l’Ardiaca, ens oferirà una visióde conjunt dels edificis monumentals,que anticipen allò que trobarem en en-dinsar-nos pels carrerons del barri, unscarrers empedrats on la història i l’artenriqueixen cada racó.

La plaça de Ramon Berenguer, al cos-tat de la Via Laietana, és l’indret quemillor reflecteix la Barcelona antiga,acumula gran quantitat de construccionsgòtiques, acull la façana lateral del Pa-lau Reial i de la capella de Santa Àgata,i la part més ben conservada de la mura-lla romana i les seves torres.

Origen romà. Tot i les transforma-cions patides durant l’edat mitjana, en-cara queden empremtes de l’origenromà de Barcelona. El Cardus era unavia romana que feia d’eix est-oest de la

El passat esplendorós de Barcino

Un passeig per la

història d’una ciutat,

Barcelona, des dels

orígens ibers fins al

segle XIX, sense sortir

del centre històric.

Per Gemma Aguilera.

Sis segles va durar la construc-ció de la imponent catedralgòtica de Barcelona. La part mésantiga és la porta de Sant Iu, delsegle XIII, i la façana principalno va enllestir-se fins l’any 1890.

ciutat, que avui el podem dibuixar se-guint el traçat del carrer del Bisbe, i l’eixnord-sud anomenat Decamus, que co-bria el trajecte que ara ocupen el carrerde la Llibreteria i el carrer del Call.

Encara es conserva un petit tram de lesmuralles romanes, que es poden recons-truir mitjançant els seus passatges pelscarrers de la Palla al sud, l’avinguda dela Catedral i la Plaça Nova a ponent,i els carrers Tapineria i Sots-TinentNavarro al nord. Al carrer Tapineria hitreballaven els sabaters. El nom té l’ori-gen en unes sandàlies anomenades tapi-nes que usaven les dones a l’edat mitja-na. Es feien de suro folrat de cuir ambuna coberta de roba.

Arribem a la plaça de l’Àngel, l’antigaporta de la muralla romana que ens dónaaccés a la ciutat. Allí prendrem el carrerdel Sots-Tinent Navarro, popularmentconegut com “carrer de les muralles ro-manes”, per arribar a la plaça dels Tragi-ners, on hi vivien els atzemblers i els tra-giners. I a esquenes de l’actual plaça deSant Jaume va néixer la ciutat romana,a la zona més elevada del Mons Táber.Era el punt on s’encreuaven els dos car-rers principals de la ciutat i allí hi haviael fòrum, que acollia els edificis admi-nistratius de la ciutat, el palau de la Ge-neralitat i l’ajuntament. El palau de laGeneralitat va patir ampliacions i remo-delacions que van des del segle XV amitjan segle XVII. Avui s’hi entrecreuenelements gòtics purs, gòtics flamígers,renaixentistes i d’altres de barrocs. Justal costat hi trobarem el carrer del Bisbe,l’artèria principal de la ciutat romana.Aquest carrer continua sent una de lesgrans vies de la Barcelona gòtica, i ac-tualment la unió entre la plaça Nova i laplaça de Sant Jaume.

Herència judaica. Sense que ens n’a-donem creuem el carrer del Bisbe i tre-pitgem territori jueu. El barri del Call estrobava aproximadament entre l’actualplaça de Sant Jaume, el carrer Ferran, laplaça Nova i la Rambla. El carrer deSant Domènec del Call és al mig d’allòque un dia va ser el barri jueu. Va rebreaquest nom perquè el dia 5 d’agost del1391, festivitat de Sant Domènec, unavalot va destruir completament el barrii va fer-ne fora la comunitat que hi vivia.

La sinagoga major va ser destruïda, commoltes propietats més, i només se’n con-serven uns traços a l’interior dels bai-xos.

Tot i així, encara perdura part de l’es-tructura i alguns vestigis que ens perme-ten fer un recorregut per la història i lasignificació del barri dins la Barcelonamedieval.

TIN

A B

AGU

É

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 67

Al carrer de Sant Domènec del Call hitrobarem la casa més antiga de Barcelo-na. Tampoc no podem deixar de visitarles restes del castell Nou, el carrer delsBanys Nous, l’església de la Trinitat(antiga sinagoga), l’hospital de Sant Se-ver, el Gremi de Sabaters i la casa delsCalderers, sense oblidar la primera sina-goga, del segle XI. La vida econòmica,cultural i religiosa dels jueus tenia llocportes endins del Call, perquè les lleisels prohibien de vendre els productespropis i treballar fora del barri. Als seuscarrerons hi tenien carnisseries, forns itallers d’argenters i teixidors que elspermetien ser autosuficients. Fins i totels van obligar a tapar les portes i fines-tres que donaven als murs exteriors delCall.

La porta al mar. La flaire del mar, l’o-lor a peix i els crits dels mercaders ensha dut sense adonar-nos-en fins a la Ri-bera, el barri dels comerciants. Imagi-nem que aquí els carrers són estrets iempetitits per pedrissos, l’ambient ésbulliciós, els mercaders van amunt iavall amb carretons carregats de peix,als portals de les cases dels artesansi botiguers hi ha instal·lats taulells pervendre els seus productes, també barra-ques de pescadors alineades a la façanamarítima. Els mercats s’estenen pel car-rer en paradetes improvisades, cada co-sa té el seu lloc per vendre’s, la plaça de

l’Oli, la plaça de les Cireres o la plaçadel Blat.

Un passeig pels carrers que duen elnom d’antics gremis ens durà a dos edi-ficis paradigmàtics, Santa Maria delMar i la Llotja, a més a més d’antics pa-laus concentrats sobretot al carrer deMontcada, que fan palesa la importànciade la noblesa, la burgesia i els mercadersa la Barcelona medieval.

Caminarem cap al Portal Major finspoder aturar-nos davant de Santa Mariadel Mar. Ens perdrem pels carrerons idescobrirem de manera natural les vol-tes dels Encants, la Llotja de Mar, laplaça dels Ollers, el Fossar de les More-res, el Passeig del Born (antic espai dereunió per a les festes paganes), el mer-cat del Born, els porxos d’en Fontseré,els porxos del Rec, la Seca, la Meca i elpalau dels Marquesos de Llió, entremoltes joies més. Tot i que el barri de laRibera va néixer fora de les muralles,amb l’edificació de la muralla de mari de llevant, el barri quedà integrat ala ciutat i en fou un dels centres neuràl-gics.

I els qui tenim la sort de passejar-hisovint sabem que el centre històric de laciutat és completament màgic, a cadainstant ens descobreix un indret nou,una sensació nova, que fa que, de bensegur, mai arribem a conèixer del totla magnitud del bressol de la capitalcatalana.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 68 RODA EL MÓN TI

NA

BAG

UÉ

Tres mostres de la riquesa delcentre històric barceloní.A l’esquerra, la plaça del Rei,que en els seus inicis va servirde corral i amb el temps vaadquirir un bon relleu comercial.Ja a la vora de la mar, a la dreta,el palau dels Marquesos de Lió,i a sota, l’interior de l’esglésiade Santa Maria del Mar. El barride la Ribera va néixer fora deles muralles, però després s’hiva integrar fins al punt d’esde-venir un dels centres neuràlgics.

Miquel Batllori: Galeria de perso-natges. Obra completa, vol. XVII.Editorial 3 i 4. València, 2001.

L’any 1975 va veure la llum l’obra deMiquel Batllori Galeria de personatges.De Benedetto Croce a Jaume Vicens iVives, un text sens dubte important per aentendre el context generacional i cul-tural en què s’insereix la tasca histo-riogràfica del jesuïta català (Barcelona,1909). Ara, en el marc de l’“Obra com-pleta”, apareix aquest volum, de títol si-milar i de continguts generosament am-pliats. Així, dels vint-i-dos personatgesressenyats en aquell primer treball, espassa als cinquanta-cinc. A més, moltsdels personatges que ja van ser presen-tats aleshores es completen ara ambnous articles i aproximacions.

El subgènere del retrat literari disposad’una àmplia tradició a casa nostra, comremarca l’historiador Albert Manent enel pròleg del volum. En Batllori, però,es caracteritza per dos trets destacats –amés d’una inequívoca i elegant voluntatd’estil, ben present en totes les sevesobres. Ens referim, d’una banda, a unavolguda implicació personal per part del’autor, cosa que explica que la majorpart dels personatges presentats hagintingut una relació directa –i sovint im-portant– amb ell; les escasses excep-cions, en tot cas, es refereixen a lecturesque en algun moment han marcat tambéla seva actuació vital i intel·lectual. Lasegona característica és la reflexió apro-fundida sobre les bases del pensamentde cada un d’ells, cosa que ens permetpassar, sense solució de continuïtat, dela descripció dels personatges a la pre-sentació, més general, de corrents, mo-viments, idees i estils. D’aquesta mane-ra, la lectura del volum assoleix la sen-sació d’una personalíssima i gens tòpicavisió de conjunt d’unes generacions –lade Batllori, però també les immediata-ment precedents– en els contextos queha viscut i estudiat –Catalunya, l’estatespanyol, Europa i Llatinoamèrica.

Des d’aquesta doble premissa, hi ha alvolum una important presència d’ecle-siàstics, tant del segle XIX (Jacint Ver-daguer, Miquel Costa i Llobera, JosepTorras i Bages) com del període de laSegona República i la guerra (Francesc

Vidal i Barraquer, Carles Cardó), com,encara, de les generacions que vanafrontar el darrer concili i el postconcili(Joaquim-Anselm Albareda, Narcís Ju-bany, Ángel Suquía, Carlo M. Martini).En un marc cronològic similar, Batlloripresenta alguns dels grans intel·lectualsi dels protagonistes del món de la cultu-ra del vuit-cents (Joan Alcover, JoanMaragall, Rubén Darío, a més d’altresja esmentats) i de la República i de la re-sistència (Josep M. de Sagarra, Josep-M. Cruzet, Manuel Sanchis Guarner).Sens dubte, hi ha una àmplia presènciade mallorquins (Joan Estelrich, JoanPons, Miquel Forteza), que testimonienels anys que Batllori va passar a l’illa,després de la Guerra Civil, i els nom-brosos lligams que hi va mantenir.

Però un dels gremis més àmpliamentrepresentats, en nombre i en aprofundi-ment intel·lectual, és el dels historia-dors. No podia ser d’altra forma, teninten compte la trajectòria professional delpare Batllori. Tenim, també aquí, unaàmplia representació internacional(Benedetto Croce, Federicio Chabod),hispànica (Ramón Menéndez Pidal,Gregorio Marañón, Josep Antoni Mara-vall –autor valencià de temàtica penin-sular–, Julio Caro Baroja) i catalana

(Joaquim Carreras i Artau, Antoni Ru-bió i Lluch, Ramon d’Abadal, JordiRubió i Balaguer, Jaume Vicens i Vi-ves). Les dues ressenyes del primer àm-bit em semblen importantíssimes, tantper copsar les aportacions dels dos au-tors com per comprendre el pensamenthistoriogràfic de Batllori –caracteritzatper la prevenció davant qualsevol tò-pic preconcebut, i per la recerca d’unahistòria total, que combini els aspectespolíticoinstitucionals, socioeconòmics iculturals. De l’àmbit hispànic, em per-meto destacar la reflexió que, a travésde la glossa de Caro Baroja, i coincidinten línies generals amb aquest autor, Bat-llori realitza sobre el debat entre Clau-dio Sánchez Albornoz i Américo Castro–un debat que migpartí la comunitathistoriogràfica espanyola després de laguerra. Però si un personatge justificatot el llibre, aquest és Jaume Vicens i Vi-ves. Batllori hi aplica els seus dots d’ob-servació i d’anàlisi, bo i presentant-neun retrat psicològic i intel·lectual d’unagran alçada –de vegades, volgudamentcontingut en les petites distàncies, so-vint de gran agudesa en la percepció deles idees profundes i de la seva filiació.

Agustí Alcoberro

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 69LLIBRES

MAR

C V

ILA

EL CÍSTER, IDEALS I REALI-TAT D’UN ORDE MONÀSTICFerran Garcia-Oliver.Universitat de València.CEIC “Alfons el Vell”.València, 2001. 215 pp.

Aquells monjos blancs que, desdel cor de la Borgonya, es pro-posaren regenerar l’espiritualitatd’Occident a finals del segle XI,no han deixat mai d’interessar elshistoriadors. La visió tradicionaldel Císter dibuixava un orde nas-cut en la marginalitat de les es-tructures feudals, creador d’unadilatada xarxa de monestirs com anuclis d’espiritualitat i de colonit-zació de territoris erms. La granjaera el centre de producció, treballi innovació tecnològica i, dirigidaper monjos conversos, esdevinguél’eina clau per aconseguir impor-tants millores en la productivitat

agrària. A més, la radicalitat del programa espiritual explicava l’èxit de la seua expansióper tot Europa.

Aquesta visió idealitzada ha estat objecte d’una profunda revisió en els últims anys.També en el Simposi Internacional sobre el Císter. Valldigna (1298-1998), celebrat en elmarc dels Premis d’Octubre del 1998, els especialistes que s’hi reuniren presentaren se-rioses objeccions a les tesis tradicionals de la pobresa inicial, la solitud dels monestirs enels deserts i el seu lideratge tecnològic. Ara tenim ocasió de comprovar-ho amb la publi-cació de les actes d’aquell encontre científic.

Des del punt de vista de la tecnologia, el Císter, gràcies a l’extensa xarxa d’establimentsi als seus forts lligams genealògics i jeràrquics, actuà de manera eficaç com a cadena detransmissió dels coneixements tecnològics, sobretot de les noves infraestructures hidràu-liques de les quals, més que inventors, en foren els difusors. Des del punt de vista de l’or-ganització del paisatge els monjos blancs serien més aviat reordenadors del poblamentque no colonitzadors, ja que la seua tasca consistiria bàsicament a efectuar recomposi-cions parcel·làries i a traslladar llogarets allà on convenia per augmentar i diversificar laproducció agrària.

En l’aspecte polític el Císter assumí el paper de defensor de la cristianitat i actuà comun vertader exèrcit papal contra l’heretgia càtara. La reforma de l’espiritualitat cister-cenca consistí en l’aportació de nous valors que alimentaren les ànsies dels fidels insa-tisfets a través d’un retorn a la puresa original de la regla de Sant Benet ora et labora,que dignificava el treball manual, i la imitació de Crist com a ideal de vida cristiana.Aquest aspecte quedà en part obscurit per la precoç acceptació de rendes agràries de cam-perols dependents que afavorí l’enriquiment dels monestirs. Ara bé, els primers cistercencselevaren un clam de puresa, severitat i sobrietat constructiva que ressonà fortament dinsun panorama artístic en què el gòtic enlluernador triomfava sobre un romànic ja superat.

La gran contribució del llibre és la incorporació de Valldigna, eterna oblidada, al mapadels establiments cistercencs i la del seu establiment filial: el priorat de Sant Bernat deRascanya. Aquesta fundació reial del final del segle XIII va ser un peó de la colonitzacióvalenciana en un territori de poblament morisc, un centre cultural important del regne iun instrument de l’acció política dels reis de la corona d’Aragó.

Isabel Canet

[+ llibres]

Rosa M. Alabrús. Felip Vi l’opinió dels catalans.Pagès editors. Lleida, 2001.

El llibre descriu i analitza els di-versos corrents de pensamentpolític presents al Principat enel període comprès entre la fide la guerra dels Segadors imitjan segle XVIII. Les fonts uti-litzades provenen bàsicamentde la literatura de controvèrsia–fullets, romanços, al·legacionsjurídiques, libels, etc.–, moltabundant a l’època. Així, l’obrarepassa el procés de construc-ció ideològica de l’austriacismei del filipisme polítics a Catalu-nya, els textos resistencialistesdels darrers anys de la Guerrade Successió i la pervivènciade l’austriacisme més enllà dela desfeta del 1714.

Jordi Casassas. Albert Gha-nime: Homenatge a FrancescPi i Margall, 1824-1901.Intel·lectual i polític federal.Col·lecció CatalansIl·lustres, 14. Generalitat deCatalunya. Barcelona, 2001.

L’obra aplega un recull de tex-tos, ampli i representatiu, dequi va ser el principal teòric delfederalisme, i que va esdevenircap de l’executiu de la PrimeraRepública. L’estudi introductoriressegueix la trajectòria vital,ideològica i política de Pi i Mar-gall, tot situant-la en els diver-sos contextos en què es vadesenvolupar. Com a teòric, esdestaca la importància de lesseves obres La reacción y larevolución (1854), on, sota lainfluència de Proudhon, establíla teoria del pacte federal,i Las Nacionalidades (1877),on precisà aquesta idea,així com els principals puntsde debat amb el socialismei el catalanisme naixents.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 70 L’APARADOR EL

TEM

PS

Henry VIIIMés enllà de la tornada de Montserrat

Caballé al Gran Teatre del Liceu i del’homenatge que se li ha dedicat en com-memoració del quarantè aniversari delseu debut en la gran òpera catalana, larepresentació de Henry VIII, de CamilleSaint-Saëns, al Liceu, del 4 al 17 de ge-ner del 2002, promou reflexions de totamena, tant per a l’historiador com per al’historiador de l’art. No en va, un episo-di històric del segle XVI determinant pera la història europea es presenta reinter-pretat pel romanticisme i l’historicismedel segle XIX en una versió actual. El lli-bret està basat en La Cisma de Inglaterrade Calderón de la Barca i The Life ofHenry VIII de William Shakespeare. Lavinculació de Camille Saint-Saëns ambEspanya, els símbols que vehicula aquestepisodi històric i el pes cultural dels per-sonatges, Enric VIII, Anna Bolena i Ca-terina d’Aragó, fan que res no sigui ba-nal en una producció d’aquest tipus.

Henry VIII tracta del repudi de la reinaCaterina d’Aragó pel rei Enric VIII, ena-morat de la dama d’honor, Anna Bolena,repudi que va portar al cisma de l’esglé-sia d’Anglaterra a causa de la negativade Roma d’anul·lar el matrimoni reial.El tema era idoni per encendre les pas-sions romàntiques. Entre el desamor delrei per la reina Caterina, la passió amo-rosa d’Enric VIII i les relacions inflama-des de l’ambaixador espanyol, Gómez

de Feria, i Anna Bolena, la gelosia delrei en relació a aquest fet i, lligant-ho tot,el nacionalisme del poble anglès contrala interferència del poder papal se situentots els elements d’una trama romànticaen literatura i art. Per damunt de tot, elpersonatge de Caterina d’Aragó (Mont-serrat Caballé) víctima resignada perògenerosa, noble i plena de sentimentsidealitzats, heroïna romàntica marginadadel poder i de l’amor fins a les darreresconseqüència de la mort.

Precisament, aquest darrer episodi del’òpera es presenta amb una escenogra-fia encertada que interpreta i reprodueixbé el moment de la creació operística(1883), com un veritable quadre histo-ricista del segle XIX, una d’aquellespintures romàntiques que recuperava lahistòria medieval o renaixentista ambgran èmfasi idealitzat i una posada enescena que responia a la reinterpretacióque del passat feien aquells que l’acaba-ven de descobrir. Els temes artisticolite-raris corresponen a cinquanta anys abansi se situen més cap als anys trenta i qua-ranta que no pas vuitanta del segle XIX,i en aquest sentit Camille Saint-Saënss’apuntava a clixés ja ben assimilats. Hiha en la interpretació de l’òpera que co-mento un notable esforç per reconstituirl’atmosfera del segle XIX més que nopas la veritat històrica de l’Anglaterra de1530-1536. I això és correcte, ja que cor-respon a la voluntat creativa de la peçai a la seva estrena a l’Òpera de París el1883. L’atenció a la indumentària, a l’es-

cenografia i a l’atmosfera és lloable i enla representació del Liceu no s’ha dubtata “perdre temps” en anècdotes potserallunyades de l’òpera mateixa com a fe-nomen musical però sens dubte properesa l’esperit del creador; així, per exemple,els llargs moments dedicats a una parti-da de jeu de paume, l’antecessor del ten-nis actual, i a la més llarga encara esce-nografia d’un ballet davant del rei per alqual s’ha convidat un ballarí de l’enver-gadura de Julio Bocca.

Els especialistes en òpera discutiran al-tres aspectes lligats al cant, a la músicao a la interpretació. A mi m’ha interessatde remarcar en aquesta nota, entre arti història, la manera com avui dia espot arribar a percebre a través d’aquestaòpera en quatre actes lligada a la tradicióde la grand-opèra francesa tot el que elsegle XIX ens ha deixat de reinterpreta-ció del passat; un passat, el de l’edat mit-jana i el Renaixement, que coneixem engran part precisament gràcies als es-forços reinterpretatius d’aquells que elvan descobrir, reinterpretar i difondredurant la segona meïtat del segle XIX.

Xavier Barral i Altet

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 71CERCLES D’ARTEF

E

La lluita i el sacrifici dels guerrillersantifranquistes no han estat prou re-conegudes des del restabliment de lademocràcia. Ho indica, per exemple,el fet que la bibliografia i la docu-mentació del tema són limitades. Una pàgina interessant és:http://www.xtec.es/~apastor/Maquis/document.htm, en la qualpodem trobar documentació diversa.

També podem consultar http://ter.ddgi/plaestany/text/crutmaqu.htm, amb informació sobreel context històric del maquis i unade les rutes emprades: la del pla del’Estany.

Jesús Castillo

Els maquis: els guerrillers oblidats

Els anells dela crisi

Cert és que de pel·lícules fantàstiquesn’hi ha sempre, a les cartelleres. I, detant en tant, algunes tenen gran èxit. Peròno és tan comú que se n’ajuntin duesamb èxits enormes, com ara passa ambdues horribles mostres del cinema mésalienant, com són El senyor dels anellsi Harry Potter. Alguns diuen que elstemps de crisi s’avancen a través de dossímptomes que mai no fallen i que augu-ren problemes. Primer, la moda per a lesdones. Segon, el gust pel gènere fantàs-tic en els espectacles, sobretot cine. Res-pecte el primer, la moda d’aquest hivern,bàsicament negre i gris, amb poca mi-nifaldilla, potser auguri quelcom de totaixò. Caldrà veure què ens espera a l’es-tiu, però els primers símptomes no sóngens optimistes. Si, a més, relacionam lamoda femenina que ens ve a sobre, tanpoc alegre i tan excessivament llarga,amb el que arrasa en el cine, la conclusióés òbvia: d’aquí no res, la crisi. I grossa.

I és que l’èxit de dues produccions ci-nematogràfiques tan deplorables com Elsenyor dels anells i Harry Potter indica

que quan les “masses” necessiten de tanalienadores evasions és que estam da-vant d’un recurs sociològic de defensadavant una crisi. Només així es pot en-tendre tan enorme èxit. Per ventura no téres a veure. Possiblement. Però és curiósobservar la doble ofensiva fantàstica enaquests temps de precrisi. D’una bandal’edulcorada ridiculesa del Potter (que,d’altra banda, deixa envinagradament enevidència el nacionalisme light que japer a l’únic que gemega és perquè li hotradueixin: patètic) i, de l’altra, l’obses-siva i perillosa fantasia del anells queevoca la mitologia nazi. I totes dues al-hora. En el passat segle, abans de cadagran crisi econòmica, la moda i el cine estornaven així: trista una i aberrantmentfantàstic l’altre.

La història, ja se sap, mai no es repe-teix, tot i que sempre ho pareix. Veuremenguany si aquestes curioses coincidèn-cies entre l’estètica trista de la moda fe-menina i l’èxit de tan fantasioses i do-lentes pel·lícules auguren la primeragran crisi econòmica del segle i delmil·lenni. Esperem, si és així, que no si-gui paral·lela, la seva intensitat, a l’èxitde taquilla de les dues pel·lícules.

Miquel Payeras

[+]

Mercat medievalA Benissa, a la Marina Alta, el 26 i27 de gener se celebra el darrer capde setmana de la fira i porrat deSant Antoni, amb l’atracció centraldel mercat medieval que es muntadurant aquests dos dies.

Joies dels temps“I acumularen tresors” és el títol so-ta el qual es presenta una interes-sant exposició de joies i pedres pre-cioses que s’han anat trobant a di-verses excavacions arqueològiques.Amb el subtítol, “mil anys d’històriaa les nostres terres” es pot enten-dre el significat que ens acosta lamostra. Fins el 17 de febrer a la sa-la d’exposicions de la CAM, d’Alcoi.Els horaris són d’11.30 a 13.30 hi les tardes de 18 a 21 h.

La caricaturaA la Casa de Cultura d’Alzira es potveure l’exposició de dibuixos satíricsi caricatures fetes durant els anysvint i trenta del segle passat pelmestre Ernest Guasp, nascut aAlzira el 1901, que publicà entreels anys 1920 i 1930 en nombrosespublicacions periòdiques com ara LaVanguardia o El Noticiero Universal.

RiefenstahlNo serà cap exposició, però qualse-vol interessat en la història del cine,que s’apunti la data 22 d’agost.Aquest serà el dia que es presen-tarà el darrer (segur) film de l’ale-manya Leni Riefenstahl, quaranta-vuit anys després de deixar aquestafeina. Es tractarà d’un documentalsobre l’oceà Índic. Però tant se valel què. L’important és el qui. Rie-fenstahl, que farà cent anys el diade l’estrena, és famosa per haverestat una de les grans directoresdel règim nazi. Féu algunes de lesmés mítiques aportacions a la ico-nografia nazi, com El Triomf de la vo-luntat (1933) sobre el congrés delpartit nazi a Nüremberg, o Els déusde l’estadi (1936) sobre els JocsOlímpics de Berlín.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 72 AGENDA EL

TEM

PS

UN RECORDPER LUCRÈCIAper Joan F. Mira

Avui que escric aquest paper, dia 6 degener, fa exactament cinc segles, cinc-cents anys, que Lucrècia Borja s’aco-miadava de son pare el papa, esperanto tement que no el veuria mai més. Jas’havia casat per poders amb l’hereu delducat de Ferrara, Alfonso d’Este, el seutercer marit, i els enviats ferraresos jahavien acabat de comptar els cent milducats del dot, un dot esplèndid, com nose n’havia vist mai a Roma, un dot deprincesa. Aquell matí del dia de reis eltemps havia girat a tramuntana, i feia unoratge inclement, de fred intens i de neuencara lleugera, un d’aquells dies tancruels d’hivern que de tant en tant cauensobre Roma. Lucrècia va fer el seu dar-rer desdejuni al palau de Santa Maria in

Portico, contigu als palaus apostòlics,on tans anys havia residit en companyiad’Adriana del Milà, Joana de Montcadai altres ties i cosines valencianes. Possi-blement s’acomiadà, si no ho havia fetabans, dels seus fillets Roderic i Joan,un el fruit del matrimoni feliç amb unpríncep de Nàpols, i un altre el producte

de fosques i mal explicades aventures.Però havia de deixar els infants a Roma,el legítim i el fosc: era la condició perser duquessa de Ferrara. Va eixir doncsdel palau on havia viscut els últims deuanys, i quins deu anys, i pujà al Vaticà,a les estances paternes: ací no haviacanviat res, ni la disposició de les salesborgianes, ni els murals resplendents dePinturicchio, ni la gran llar de foc on diuen capitals romanes “Alexandre papa VIBorja, valencià”. En l’escena, tal com laimagina la gran Maria Bellonci, biògra-fa de Lucrècia, el papa era a la sala delPapagai, assegut al seu tron, i als peusdel tron hi havia encara el coixí on soliaseure la filla. Es van quedar sols, i nin-gú sap de què van parlar.

Un eros, escriu Maria Bellonci, alenaen tota la vida de Lucrècia, un eros totalque li havia fet elegir com a motto la co-bla de Pedro de Estúñiga: “Yo piensoque si muriese/ y con mis males finase/desear,/ Tan grande amor feneciese/ quetodo el mundo quedase/ sin amar.” Peròla filla de Roderic de Borja no tinguéconsciència que el seu eros fóra un erosdespietat, una emanació que provocavaal seu voltant el torbament i de vegadesla desgràcia. Desarmada, mansueta, diuBellonci, va ser en realitat germana ver-dadera de Cèsar Borja, il Valentino, isemblant a l’exigència prensil i salvatgedel poder que dominà el germà va ser laseua exigència de ser amada. “Ameu-la,que no vol altra cosa”, escrivia el poetaErcole Strozzi a Francesco Gonzaga deMàntua, cunyat de la duquessa de Ferra-ra. Lucrècia no va enverinar mai ningú,no va matar ni fer matar ningú; i tanma-teix, contra tots els documents, contratots els testimonis, contra la lògica ma-teixa, la llegenda d’una Lucrècia Borjademoníaca, fúria o bruixa lúbrica, dis-pensadora de mort i de verins, resisteixcom una sentència. Pobra Lucrècia, fillade papa: la seua soledat és un aïllamentsense temps i sense lloc, tan absent i dis-tant com la cara que falsament se supo-sa que és la seua en les sales que va ferpintar son pare, rossa, fràgil i trista. Val-ga aquesta petita memòria, ara que sotael nom dels Borja (la “primera famíliadel crim”, valga’m Déu, i el papa comun capomafia!) tornen a circular exten-sament les antigues infàmies.

ELTEMPSDEL 15 AL 21

DE GENER

DE 2002 73ESBÓS

“No va enverinar

mai ningú, no va

matar ni fer matar

ningú; tanmateix,

la llegenda d’una

Lucrècia Borja

demoníaca, fúria

o bruixa lúbrica,

és com una sentència”

EL T

EMPS

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

Departament d’Ensenyament

JOR

DI PL

AY