GRAN TEATREDEL LICEU

Temporada 1986/87

e

CONSORCI DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

Generalitat de CatalunyaAjuntament de Barcelona

Ministerio de CulturaDiputació de Barcelona

iSocietat del Gran Teatre del Liceu

CASASMllA

Buenas ideasen artículos para el hogar,la mujer y el recién nacido.

LA BOHÈMEÒpera en 3 actes

Llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi IllicaMúsica de Giacomo Puccini

Funció de GalaDissabte, 7 de febrer, a les 21 h., funció núm. 34, torn e

Dimarts, 10 de febrer, a les 21 h., funció núm. 35, tom ADijous, 12 de febrer, a les 21 h., funció núm. 36, torn BDiumenge, 15 de febrer, a les 17 h., funció núm. 37 torn T

EN BARCELONA DELEGACiÓN EN ZARAGOZA

d05peGRAN VIA CORTS CATALANES, 640

TELÉFONO 318 24 98

08007 BARCELONA ZURITA, 8 TEL. (976) 23 74 54

LA BOHÈME

Producció:Teatro alIa Scala

Decoracions:Franco Zeffirelli

Vestuari:Marcel Escoffier

Rodo/foSchaunard

BenoitMimi

ParpignolMarcello

CollineAlcindoro

Musetta

Sergent duaner

Luis LimaVicenç EsteveDídac MonjoCecilia GasdiaAntonio BernalEnric SerraAlfredo ZanazzoDídac MonjoMaría Angeles PetersRafael Campos

José ColladoFranco Zeffirelli, realitzada

per Antonello Madau-DíazRomano GandolfiVittorio SicuriMiquel OrtegaJaume FranceschJosep M. Alpiste

Cor de Nois de l'Escola Pia Balmes

Director d'OrquestraDirecció d'Escena

Directors del Cor

Mestre ajudant del Cor

Violins concertinos

Solista: Llorenç MaristanyDirector: Antoni Coll i Cruells

ORQUESTRA SIMFÒNICA I CORDEL GRAN TEATRE DEL LICEU

JOYERO

M. Pérez Cabrero, 4 Tel. 2013300 Barcelona-08021 Ijunto Tur6 Pork)

Contingut argumental

Lloc de l'acció: París.

Època: al voltant de l'any 1830.

Acte I. «In Soffitta»

Resum: El fred és el primer tema de conversa entre

Rodolfo i Marcello. Arriba Colline, sorprès de veure

un foc escalfador i poc després fa la seva entradatriomfall'altre amic, Schaunard, que ha aconseguitllenya, tabac, vi i altres queviures. La presència deBenoit, que vol cobrar eilloguer, agusa l'enginy delsquatre bohemis, que se'l treuen de sobre sense haver

pagat i decideixen celebrar la nit de Nadal al BarriLlatí. Rodolfo resta sol uns moments per poderenllestir un article i poc després truca a la portaMimí, una veïna. Un seguit de circumstàncies fa quela conversa es perllongui, i neix l'amor entre els dosjoves.

A la mansarda que Rodolfo i Marcello comparteixen ambSchaunard i amb Colline, el fred no pot vèncer el bon humordel poeta i del pintor, però redueix llurs ganes de treballar.Les flames que produeix el manuscrit d'un drama de Rodolfoels escalfen uns instants i l'entrada de Colline no és massa ale­gre, ja que ia seva visita al Mont de Pietat no ha donat resul­tats pràctics. En canvi, Schaunard, que arriba poc després,ha tingut més sort: ha realitzat uns serveis musicals un xic espe­cials a un anglès ric i capriciós i ha guanyat uns diners queli han permès de comprar llenya, tabac, vi i altres queviures.Tot servirà, però, pels dies propers, perquè avui és la nit deNadal i els quatre bohemis decideixen celebrar-la al Barri Llatí.La sortida s'ajorna uns moments, perquè els amics han de ferfront a Benoit, que ha pujat a la mansarda i vol cobrar eillo­guer. Li ofereixen beguda i l'home es va animant i els explicaun aventura galant, la qual cosa els bohemis agafen com un

pretext per fer veure que s'escandalitzen, tot aprofitant perfer fora Benoit sense haver pagat el lloguer.Quan Marcello, Colline i Schaunard surten, Rodolfo resta soluns moments per a poder acabar un article de fons per al diari«11 Castoro». De seguida truquen a la porta: és Mimí, una

veïna, que demana ajut, car se li ha apagat l'espelma que por-

tava en pujant les escales. Rodolfo la fa entrar perquè puguireposar una mica. Quan Mimí està a punt d'anar-se'n, s'adonaque no té la clau del seu habitacle. L'espelma torna a apagar­se i tots dos cerquen la clau a les fosques: les seves mans estroben i neix l'amor. Rodolfo i Mimí s'expliquen mútuamentqui són i com viuen (Che gelida manina - Mi chiamano Mimí).Els bohemis reclamen des de fora la presència de Rodolfo,però aquest els diu que no està sol i que de seguida es reuniràamb ells, amb la companyia de Mimí. Abans de sortir, totsdos es declaren el seu amor (O soave fanciulla).

Acte II. «Al Quartiere Latino»

Resum: Gran animació al carrer i al Cafè Momus,al Barri Llatí. Rodolfo presenta Mimí als seus amicsi tots plegats seuen a una taula del Cafè Momus.Poc després arriba Musetta amb un vell i ric segui­dor, Alcindoro, i, amb coqueteria, engeloseix el seuex-amant Marcello. Musetta aconsegueix finalmentque Alcindoro vagi al sabater, car la noia diu queles sabates «li fan mal». És el pretext per poder-sereunir de nou amb Marcello, que és potser el seu

únic i autèntic amor. Quan Musetta se'n va ambMarcello i els seus amics, arriba Alcindoro amb lasabata i el cambrer li presenta el compte de la sevataula i també el dels amics de Musetta.

Entre la gran animació del Barri Llatí, en la nit de Nadal, pas­segen Rodolfo i Mimí i també, per altra banda, Colline, Mar­cello i Schaunard. Quan seuen a una taula del Cafè Momus,Rodolfo presenta Mimí als seus amics. Poc després arribaMusetta (evint anys, molta coqueteria, una mica d'ambiciói cap ortografia»), acompanyada pel vell Alcindoro i quan veu

Marcello (el seu ex-amant) seu en una taula molt a prop ambel seu seguidor, tot pronunciant moltes indirectes i dirigintesguards ben significatius al seu vell amor, encara no exhau­rit (Quando men vo). A Marcello Ii costa aguantar-se i final­ment Musetta, tot fingint que li ve massa estreta una sabata,envia Alcindoro a comprar-ne un altre parell, aprofitant perllançar-se ràpidament als braços de Marcello.Els amics teneri un problema. No tenen diners suficients perpagar el compte del Cafè, però Musetta ho soluciona tot quanfa unir el compte d'ells amb el d'ella. Gran animació una altra

vegada, amb una desfilada pel carrer, mentre els bohemiss'enduen Musetta amb ells i arriba Alcindoro amb les sabatesnoves, i veu, sorprès, que li presenten els dos comptes.

Acte III. «La Barrière d'Enfer»

Resum: Freda albada d'hivern a les portes de París,on treballen Musetta i Marcello. Encontre del pin­tor amb Mimí, que plora i no vol veure Rodolfo,perquè diu que, tot i que l'ama, és molt gelós i famolt difícil la vida comuna. La separació semblainevitable. Mimí s'amaga, perquè Rodolfo surt iel primer que diu a Marcello és que vol separar-sede Mimí. Marcello fa retrets al seu amic i aquest,finalment, confessa que estima Mimí més que resal món, però té por perquè està molt malalta. Mimiho sent. Rodolfo vol dissimular, però és imposi­ble. Quan arribi la primavera esdevindrà la sepa­ració, una separació, que també sorgeix, però moltmés sobtada, per a Musetta i Marcello.

Fred i neu en una albada del mes de febrer en una de les por­tes de París, per la qual passen unes dones que vénen de lesrodalies. Mimí, malalta, cerca Marcello, que treballa com a

pintor en un hostal. Amb una veu trencada per la tos, Mimíexplica a Marcello la vida difícil a la qual es veu obligada perla gelosia de Rodolfo i també que voIla separació. A l'hostaltambé ha vingut Rodolfo, que així mateix vol separar-se deMimí, propòsit que manifesta a Marcello, que ha fet amagarMimí per tal que no pugui sentir la conversa. Rodolfo, final­ment, confessa que l'estima més que res al món, però té porperquè està molt malalta (per ritornarla in vita non bastaamare). Poc a poc el pensament en els sofriments de Mimíi un amor inquiet i fort afebleixen la determinació de Rodolfo.Mimí ho ha sentit tot, quan Rodolfo s'adona de la seva pre­sència i vol dissimular, la qual cosa és impossible. Ambdósrecorden els moments bons i els dolents que han viscut ple­gats i qualsevol ressentiment perd força. Romandran encara

junts per passar l'hivern i quan arribi la primavera esdevin­drà la separació (Addio senza rancor). Mentre es disposen a

viure unes darreres setmanes de felicitat, Musetta i Marcellosón protagonistes d'una altra separació, però molt més sob­tada i sorollosa.

Acte IV. «In Soffitta»

Resum: Rodolfo i Marcello s'han separat de Mimíi de Musetta i, després d'un temps, les recordenamb melangia. Quan arriben Colline i Schaunardtorna l'alegria, i se succeeixen els moments diver­tits i optimistes fins l'arribada sobtada de Musetta,que precedeix una Mimí molt malalta, que ha dita Musetta que vol morir junt al seu gran amor.

Tots surten per a intentar satisfer les necessitats °

algun caprici de Mimi, que resta sola amb Rodolfo,a qui fa palès una altra vegada el seu amor. Totsdos recorden els moments més feliços de la seva

relació i poc després de la tornada de Musetta,Marcello, Colline i Schaunard, Mimí mor com depuntetes. En adonar-se'n, Rodolfo plora desespe­rat sobre el cos del seu gran amor.

Rodolfo i Marcello estan una altra vegada sols, sense llurs com­

panyes i la melangia els distreu del treball, malgrat l'esforçper dissimular-la amb un to d'indiferència. Quan Schaunardi Colline arriben a la mansarda, els quatre amics inseparablesparen la taula i amb poca matèria i molt humor fingeixen un

gran àpat. Després ... la disbauxa, amb corredisses, ball gro­tesc i duel burlesc entre Colline i Schaunard.Sobtada arribada de Musetta, que precedeix una Mimí moltmalalta que ha dit a Musetta que vol morir junt al seu únici gran amor (Voglio morir con lui). Ha pujat les escales ambdificultats i quan entra, Rodolfo l'envolta i l'acompanya alllit. Ella sembla reviure amb aquestes proves d'amor en una

mansarda en la qual no hi ha més que misèria. Musetta ofe­reix les seves arracades i surt amb Marcello a cercar un medi­cament, un metge i un maneguí (el darrer caprici de Mimí),mentre Colline també surt a empenyorar la seva vecchiazimarra.Mimí resta sola amb Rodolfo i li parla amb tendresa, tot recor­

dant el primer trobament a la mateixa mansarda i els dies més

feliços. Mimí sofreix i la seva respiració va minvant. Musettatorna amb el maneguí, Marcello amb un cordial i Colline sense

la vecchia zimarra, però Mimí, que ha mort com de puntetes,ja no té necessitat de res. En adonar-se'n, Rodolfo plora deses­

perat sobre el cos del seu gran amor.

��7�e

CosturaBoutique

Casanova, 270.· 08021 Barcelona

J. GARÇON, A.VALLVÉ & F.CONTRERAS

SOCIEDAD INSTRUMENTAL DE

AGENTES DE CAMBIOy BOLSA COLEGIADOS, S.A.

ASSESSORAMENT,,

NEGOCIACIOI GESTIÓ DE VALORSI ACTIUS FINANCERS

Barcelona MadridRbla. Catalunya 55 Juan de Mena, 10l3019663 lm 9184

Palma M.Jaume III. 221 72 17 68

ValenciaPaz, 251 332 39 29

La Bobème, entre la crítica i el públic

Els qui professionalment ens dediquem a escriure o a parlarde música als diaris, a les ràdios, les televisions o als progra­

mes, com el que ara tenen a les mans, tindríem una magníficaocasió de callar davant el cas de La Bohème. Els nostres il-lus­tres avantpassats de la premsa torinesa d'aquell primer de

febrer del 1896 van demostrar, efectivament, una sagacitat,un tacte i una clarividència a l'hora de valorar aquesta obra

que difícilment els qui escrivim avui podríem mai superar.Escoltin:«Una música escrita amb molta pressa i molt poc treball deselecció i de llimadura. Pot agradar, però difícilment com­

moure ( ... ). El final de l'obra, tan intensament dramàtic, no

em sembla tenir suficient color ni estar vestit de les adequa­des formes musicals (oo.). La Bohème, de la mateixa manera

que no deixa una gran impressió en l'ànim dels oïdors, tam­

poc no deixarà una herència notable en la història del nostre

teatre líric, i estaria bé que l'autor, considerant-la com un error

momentani, continués en el seu bon camí [el de Manon Les­

caut, vol dir] i es convencés que aquest ha estat un lleuger des­viament del camí de l'art.» Signa el comentari de «La Starnpa»C. Bersezio.I encara:

«Ens preguntem què va empènyer Puccini per la pendentdeplorable d'aquesta Bohème. La pregunta és amarga i ens

la fem amb un punt de dolor, nosaltres que hem aplaudit i

aplaudirem sempre Manon, en la qual es manifesta un com­

positor que sabia conjuminar el magisteri orquestral amb lamés sana italianitat de concepcions. Mestre, vós sou jove i fort,teniu enginy, cultura i fantasia com pocs: avui us heu tret el

caprici d'haver d'obligar el públic a aplaudir-vos quan i on

heu volgut. Per una vegada pot passar. Però en el futur tor­

neu a les grans i difícils batalles de l'art.» Era A. Berta quiaixí parlava des de les pàgines de «La Gazzetta del Popolo».Això pel que fa a l'endemà de l'estrena.Agafem ara el «Dizionario Letterario Bompiani», publicat a

Milà el 1946 -ha passat mig segle just des de l'estrena!-,i llegim a la veu Bohème: «Giacomo Puccini n'ha extret [delllibret d'Illica i Giacosa inspirat en les Scènes de la vie debohème d'Henri Murger] una obra que, junt amb Manon Les­caut, pot dir-se que és la més equilibrada i sincera, si és queper sinceritat s'ha d'entendre únicament el donar lliure sor-

tida a les pròpies tendències sentimentals siguin de la natura­lesa que siguin. ( ... ) L'harmonització que sosté la melodia és,dins els seus límits, tova i delicada i el mateix es pot dir del'orquestració. Tot això posa de manifest una morbosa sensi­bilitat i certament una habilitat teatral, però no art en el sen­

tit elegit de la paraula.» Aquesta vegada signen l'article lessigles F.A.M.Com que per mostra val un botó i ja n'hem donat tres-i com que, en el fons, no som del tot masoquistes-, dei-xem les crítiques aquí.

.

Home de finíssim instint teatral, tal com -d'una o altramanera- els tres textos coincideixen a assenyalar, Puccinis'ensumava alguna cosa quan escrivia poc abans de l'estrenaa Giulio Ricordi que no estava «gens content» que l'obra es

presentés a Torí. El record de Manon Lescaut, estrenada en

aquell mateix escenari justament tres anys abans, no el dei­xava dormir massa tranquil i, pels comentaris que hem vist,no li faltava raó.Però, i el públic? Cap problema. Des de la primera nit finsavui mateix, quan pugi el teló, vostès s'han abocat sobreaquesta obra incondicionalment. Hi van veure de seguida l'art,amb minúscula aquesta vegada, aquell que prové directamentde la vida i que no necessita massa paraules per arribar al cor.

Hi van veure la vida d'Henri Murger, un escriptor menor pos­siblement, que va enfrontar-se amb uns temps difícils al Parísde Lluís Napoleó i que en el llit de mort, quan tenia només39 anys, va deixar dits aquests tres versos:

pas de musique,pas de bruit,pas de bohème.

Aquella havia estat la seva vida (bona o dolenta, no som quiper dir-ho), i en el moment de deixar-la l'evocava tota, sintè­ticament, com s'escau a un poeta. Ens deixava en companyiadels seus personatges, Mimí, Rodolfo, Marcello, Musetta,Schaunard, breus apunts d'una existència. Si Rodolfo haguésmort per explicar-nos-ho a ben segur que hauria utilitzat aques­tes mateixes paraules.I vostès hi van veure també la vida de Puccini. Un Puccinique el1880 arribava a Milà amb una modesta borsa d'estudisper freqüentar el Conservatori d'aquella ciutat i llogava una

cambra amb el seu company de classe Pietro Mascagni. Els

SJ

biògrafs han deixat sucoses anècdotes d'aquella època. Pie­tro i Giacomo feien torns per obrir la porta quan picaven elscreditors: si era per a Giacomo, Pietro s'encarregava de dirque no hi era, que havia marxat, quan en realitat es trobavasilenciosament amagat a l'armari. I viceversa, naturalment:companyerisme obliga.A Milà, a més, a l'hivern hi fa molt fred. Verdi en sabia algunacosa quan va batejar aquells anys de treball i de privacionscom els «anni di galera». La preocupació pel preu del carbói dels aliments, així com les dificultats per obtenir-los, són una

simptomàtica constant en l'epistolari de Puccini d'aquellmoment. I també les freqüents visites al Mont de Pietat: «Hede pagar 15 dies de dispesa i si vaig a Lucca en necessito 20per recuperar el rellotge i l'agulla que han anat a respirar "airesde muntanya"», escrivia el març del 83. Naturalment, ell iPiero no s'estaven de visitar sovint els cafès de la cèntricaGalleria Vittorio Emmanuele, al costat del Duomo. I segonsl'estudiós Mosco Carner, el compositor va haver d'empenyo­rar l'únic abric que tenia a causa d'una certa ballarineta deLa Scala ...

Els sona alguna cosa? Avui contemplem tot això amb un som­

riure benèvol, encara que cap dels que ens trobem reunits en

aquesta sala no hem patit el fred milanès de finals del seglepassat, que a ben segur devia ser molt més rigorós que l'actual.I això, es vulgui o no, marca, i en el cas de Puccini és ben palès.Hem tingut, no obstant això, altres experiències: divertides itristes, empipadores i amables, físiques i psíquiques, profun­des i superficials. El públic torinès, i no els seus profetes, ens

va ensenyar que amb això n'hi havia ben bé prou perenamorar-se perdudament de Mimí i plànyer desesperadamentla seva mort. Per això, precisament, paga més la pena callar.Que vostès gaudeixin de La Bohème, com sempre ho han fet.

Agustí Fancelli

«lo t'amo tanto, e sono tutta tua»,resum de La Bohème de Puccini

Per l'abundor dels climes poètics i l'atmosfera musical tan ten­dra, la partitura de La Bohème pot semblar un treball instin­tiu, realitzat al dictat d'una inspiració sentida de repent i man­

tinguda fins al final de l'òpera. Res més equivocat. L'anàlisid'aquesta música demostra una organització molt acurada pertal d'aconseguir els efectes suggeridors dels ambients en elsquals es mouen els protagonistes. Puccini defuig qualsevol sim­fonisme i crea una quantitat limitada d'idees motrius orques­trades refinadament sobre una harmonia rica de colors queés, en realitat, la que estableix els climes de l'acció dramàtica.Els temes són citats com uns records en l'estructura musical,que esdevé emocionant per la bellesa de les melodies, però almateix temps resulta admirable pel càlcul dels efectes teatrals.Veiem així sempre identificades en els instruments de cordales personalitats de Mimí i Rodolfo, en tant que les fustes sónper a Musetta i per a la resta dels bohemis. Els conjunts sóncaracteritzats per tota l'orquestra, amb brillantor de metallsen el quadre del Barri Llatí i conjunt cambrístic en les escenesdels enamorats.En el primer acte, des del bulliciós tema inicial dels amics-extret d'una composició jovenívola de Puccini- fins al deli­ciós final, que conté una de les atmosferes musicals més bellesque imaginà el compositor, la música canvia de caràcter, i es

torna més reposada, càlida i espiritual amb l'entrada de Mimí.Les cordes substitueixen en importància al vent-fusta, i totala resta de l'acte és una mostra típica de l'art de Puccini en

la construcció gradual d'una escena d'amor que culminarà ambel passional lirisme de les veus de Mimí i Rodolfo en inter­venció conjunta. A les dues romances d'aquest quadre segueixun canvi d'atmosfera determinat per aquest duo, que podiahaver resultat reiteratiu, després d'acabar d'escoltar les matei­xes veus, però el sentit teatral de Puccini fa intervenir les veus

dels amics de Rodolfo en una interrupció del diàleg d'aquesti Mimí, atorgant així varietat a l'escena. La reminiscència deChe gelida manina és tema bàsic en l'orquestra. Diguem depassada que l'última frase de l'esmentat duo és exigida pelcompositor en la dinàmica pp i «perdendosi», però general­ment els intèrprets la canten fort, amb l'agreujant que el tenor,també generalment, dobli el do de la soprano, quan en reali­tat ha de fer un mi, segons que diu la partitura.

El segon acte és un viu contrast amb el romanticisme i la inti­mitat del primer. L'interès es reparteix entre el bullici de lagent que celebra la nit de Nadal i la joia dels bohemis, finsque tots coincideixen en la parada militar. La confusió quesembla presidir aquest acte és més aparent que real, tota vegadaque Puccini compon una estructura musical molt sòlida ambla interferència de diversos temes -els crits del carrer, l'arri­bada del carro de Parpignol, la música del Barri Llatí i leslíriques efusions dels bohemis, de les quals cal recordarl'escruixidora frase de Mimí lo t'amo tanta, e sono tutta tua­

que configuren el desenvolupament de la primera secciód'aquest quadre. Remarquem que quan Rodolfo presentaMimí als seus amics (Questa è Mimí), l'orquestra fa sentir eltema de la mort de la jove. Tota la segona part de l'acte ésdominada per la música de Musetta, el vals de la qual fou ini­cialment una peça per a piano que Puccini va escriure per a

una festa nàutica a Gènova. Per tal que els llibretistes de LaBohème adaptessin els versos a aquesta música, el composi­tor els va donar la mètrica següent: Coccorricò, coccorrico,bisteca, la qual va ser traduïda per Quando m'en va', quandom'en va' so/etta. També Puccini va ser qui féu posar en bocade Schaunard les paraules Fa/so questa re, quan bufa latrompa que vol comprar. Potser sigui adient de recordar queen la novel-la de Murger, aquest personatge és un composi­tor que treballa en un piano que té un re desafinat. Pucciniens en fa memòria amb el xoc a l'orquestra del re bemoll con­

tra el mi bemoll, en el moment que Schaunard diu les esmen­

tades paraules.El tercer acte comença amb la magistral descripció d'unagelada matinada, present a l'orquestra tan delicadament com

senzilla. Sentim tot seguit l'angoixa de Mimí pel menys amor

que darrerament li demostra Rodolfo. Aquest, per la seva part,no aconsegueix aclarir els seus sentiments, i val a dir que aquíPuccini no escriu la música aprofundida que calia esperar, toti que resulta molt agradable. De sobte, però, el compositorse sent commogut per les confessions del poeta al seu amicMarcello: Mimí està malalta, per morir. Ara l'orquestra sona

molt trista i augmenta la tensió emotiva fins que arriba el belli sentimental Addio, do/ce svegliare, la melodia del qual és lamateixa de la cançó So/e e amare, escrita per Puccini l'any1888 per a la revista Paganini. Aquest tema es repeteix encara

quan el duo de Mimí i Rodolfo es converteix en quartet erno­

cionant amb les veus de Musetta i Marcello:

L'estructura dramàtica de l'últim acte és quasi idèntica a ladel primer, però en el bon humor dels bohemis hi ha quelcomd'artificial que la música no deixa de reflectir, com una pre­monició trista del final de Mimí. Tot és més nerviós musical­ment. L'orquestra s'ha tornat més densa i les successives remi­niscències melòdiques són una mena de recapitulació de la breuhistòria amorosa de Mimí i Rodolfo. La romança de Collinei la pregària de Musetta col-laboren a fer patètic el quadre,encara intensament líric amb el punyent Sono andati, que tor­

narà a sortir en l'epíleg orquestral que, com un esclat d'emo­ció, tanca l'òpera. Diuen que Puccini plorava quan escriviala mort de la seva estimada Mimí, i no ens costa gens de creure­

ho, perquè sabem que el compositor s'enamorava de totes lesseves dones de ficció.

Joan Arnau

Giacomo Puccini (1858-1924) - La Bohème (1896)

Puccini neix a Lucca (Toscana) el 22 de desembre de 1858 en

una família amb una gran tradició musical. De petit canta en

un cor i enceta els estudis musicals en la mateixa Lucca, i arribaa ser organista en alguna de les esglésies de la vila. Esdevé afi­cionat a l'òpera assistint a les representacions que es donena la seva ciutat nadiua, al Teatro del Giglio. L'onze de marçde 1876 és una data important per a l'esdevenidor de Puccini:va a peu a Pisa a veure l'estrena en aquella ciutat de l'Aida

verdiana; resta tan entusiasmat que decideix de ser composi­tor d'òperes.L'any 1876 escriu una obra que avui coneixem com a Messa

di Gloria i que li permet d'ésser admès a 1'«Istituto Musicale»de Lucca, que deixa l'any 1880 per continuar els estudis al Con­servatori de Milà, on és deixeble d'Amilcare Ponchielli, l'autor

de La Gioconda. El 1883, com a final dels estudis, aconse­

gueix un primer premi de composició amb el Capriccio Sinfo­nico i l'any següent estrena amb èxit al Teatro dal Verme deMilà la seva primera òpera, Le Villi (una mena de Giselle ope­

rística, que no tindrà massa futur, però que en aquest any 1987es podrà escoltar a Madrid). El1886 Elvira Bonturi (una unióamb moments ben difícils, però que durarà tota la vida) li donaun fill, Tonio, i el 1889 estrena a la Scala una altra òpera,Edgar, ja ben pucciniana, però no del tot reeixida (s'ha dit

que per culpa del libretto).El primer gran èxit (i, a més, durable) és Manon Lescaut (Torí1893), poc després de l'arribada a la que, per molts anys, seriala seva residència a Torre del Lago, on compon La Bohème,potser la seva obra cabdal, que estrena, també a Torí, l'any1896, amb èxit relatiu, que de seguida esdevindrà definitiu.E11900 estrena Tosca a Roma (amb un teatralisme quasi ver­

dià i amb unes innovacions que àdhuc admirà un compositorcom Schonberg). Ja consagrat i famós, Puccini veu el 1904la polèmica estrena de Madama Butterfly a la Scala de Milà,amb un fracàs que durà poc. Amb aquestes tres obres s'haconsiderat Puccini com a capdavanter del verisme, quan, en

realitat, suposaven una sublimació d'aquest corrent amb con­

nexions ben paleses amb el romanticisme i el bel canto.

L'any 1910 estrena La Fanciulla del West al Metropolitan deNova York, en uns moments en els quals una certa avant­

guarda el considera massa conservador, potser menyspreantla gran admiració dels públics d'arreu. El 1917 estrena a

®Monte-Carlo La Rondine, una obra refinada i amable, quedurant molts anys no va ser gaire estimada i que avui ho ésuna mica més. Una altra vegada a Nova York, al Metropoli­tan, s'estrena el 1918 l/ Trittico, tres formes de teatre i tres

concepcions ben diferents, amb la tragèdia de l/ Tabarro, ellirisme de Suor Ange/ica i la comicitat o comèdia de GianniSchicchi (que alguns han vist com el Fa/staff puccinià).En acabar la I Guerra Mundial, Puccini té uns moments no

massa feliços: l'assalta la melangia, moren alguns delsseus amics i ha de deixar la seva preuada residència de Torredel Lago. Per fortuna, la seva relació amb Elvira és mésserena que anys enrera i a més troba refugi en la composicióde la que serà la seva darrera òpera: Turandot, un magní­fic testament inacabat. Amb un càncer a la gola, és intervinguta Brusselles el 24 de novembre de 1924, però una crisi cardíacaposa fi a la seva vida cinc dies després. Funerals a la capitalbelga, comiat multitudinari a Milà (Toscanini dirigeix un frag­ment d'Edgar) i trasllat, dos anys després, de les despulles a

Torre del Lago. Abans, però, havia tingut lloc, a la Scala, el26 d'abril de 1926, l'estrena triomfal de Turandot, que haviaacabat Franco Alfano.Després d'una mena d'atac furibund a Puccini fet l'any 1912

per Fausto Torrefranca, que reflectia una posició que anava

més enllà dels gustos dels públics, passaren encara uns anysfins que la musicologia reconegués a Puccini els mèrits queli pertocaven. En aquesta revaloració intel-lectual de la figurade Puccini tingueren una intervenció rellevant noms com

Mosco Carner, Claudio Sartori i, més tard, Fedele D'Amico.Fent marxa enrera per retrobar-nos amb l'òpera que avui es

representa, La Bohème s'estrenà a Torí l'u de febrer de 1896.

Dirigia un músic jove anomenat Arturo Toscanini i cantaven

els papers principals Cesira Ferrani, Camilla Pasini, Evan

Gorga i Tieste Wilmant. No trigà a arribar l'èxit multitudi­nari per a aquesta òpera i probablement no pels petits canvisintroduïts. L'acollida ja fou triomfal dos mesos després a

Palerm, on s'hagué de repetir tot el quart acte, amb els intèr­

prets ja vestits de carrer.

El segon any de vida de La Bohème fou un bon any per a

aquesta òpera, car s'estrenà a Alexandria, Moscou, Lisboa,Scala de Milà (amb Angelica Pandolfini i Fernando De Lucia),Manchester (en anglès), Berlín (en alemany), Rio de Janeiro,Mèxic, Covent Garden de Londres (amb Alice Esty i Umberto

Salvi); Viena, Los Angeles i L'Haia. L'any següent, 1898,

arribà a Barcelona, al Liceu (estrena a Espanya) el 10 d'abril,dirigida per Rodolfo Ferrari i amb una gran parella protago­nista: Rosina Storchio i Alessandro Bonci, tot completant el

repartiment els noms d' Alice Baron, Carlo Buti, FrancescoNavarrini i Josep Puiggener. Era el mateix any de les estrenes

a Praga, Atenes, Nova York, París, Valparaíso, Varsòvia,Zagreb i Esmirna.El26 de desembre de 1900 s'estrenà al Metropolitan amb NellieMelba i Albert Saleza i el 25 de novembre de 1903 a l'Òperade Viena amb Selma Kurz i Leo Slezak. La Bohème no hadeixat mai de representar-se arreu, en els teatres grans i petits,en les grans ciutats i en els pobles, en molts idiomes diferents,amb grans produccions i amb decoracions més aviat pobres,amb els millors cantants i directors i amb els que no són tan

bons. Una successió, doncs, d'èxits per a una obra que conti­nua essent un gran atractiu per al públic per si mateixa.Una llista d'intèrprets remarcables o de representacions espe­cials fóra interminable. Cal recordar, però, la històrica versióKarajan-Zeffirelli que es donà a la Scala de Milà el gener de1963 amb Mirella Freni i Gianni Raimondi. Aquesta produc­ció es representà moltes temporades seguides, es filmà pelcinema,' la va transmetre en directe l'Eurovisió l'any 1979 (ambCarlos Kleiber, Ileana Cotrubas i Luciano Pavarotti) i la Scalala dugué a Moscou, Viena, Munic i Salzburg, entre d'altresciutats.

.

Pel que fa al Liceu, La Bohème, lògicament, també és un delstítols més populars, havent arribat ja a la xifra de dues-centestretze representacions, amb protagonistes (en els darrers sei­xanta anys) com Mercè Capsir, Maria Espinalt, Victòria delsÀngels, Renata Tebaldi, Enriqueta Tarrés, Virginia Zeani,Montserrat Caballé, Jeannette Pilou, Elena Mauti Nunziata,Ileana Cotrubas, Carme Hernández, Miguel Fleta, GiacomoLauri-Volpi, Pau Civil, Mario Filippeschi, Gianni Poggi,Gianni Raimondi, Jaume Aragall, Luciano Pavarotti, Giu­seppe Giacomini, Plácido Domingo i Josep Carreras entred'altres. La darrera representació, abans de les d'enguany, foula del 25 de març de 1983.

Pau Nadal

José Collado (Director d'orquestra).Vittorio Sicuri (Director del Cor)

Va néixer a Bunyoll'any 1946 i estudiàal Conservatori de València (violí, com­

posició i direcció d'orquestra). EI1972-73assistí al curs de perfeccionament a Sienaamb Franco Ferrara, i hi aconseguí elPremi d'Honor. Des de l'any 1976 finsal1979 fou director de l'Orquestra Muni­cipal de València i actualment és Gene­

ralmusikdirekror del Teatre de l'Opera de Karlsruhe. Com a director de con­

certs ha estat al capdavant, entre d'altres, de les següents orquestres:Filharmònica de Viena, Mozarteum de Salzburg, de la Ràdio de Munic, Sim­fònica de Mainz, Residència de L'Haia, Filharmònica de Rotterdam, Ràdiode Hilversum, London Sinfonietta, Orquestra Lamoureux, Conservatori deParís, RAI de Milà, de la Ràdio de Polònia, Nacional de Iugoslàvia, Filhar­mònica de Quebec, Nacional d'Espanya i Ciutat de Barcelona. De 1975 a 1979fou director musical del Festival Internacional de Montepulciano i com a direc­tor operístic ha actuat als teatres següents: Òpera de Viena: Metropolitan d.eNova York, Scala de Milà, Opera de Munic, Opera de Zunc, Regio de Ton,Bari Trieste Pisa Macerata i Madrid. A Barcelona ha dirigit l'Orquestrade l� Ciutat �l Pal�u de la Música Catalana i a la Plaça de la Catedral (reci­tals de Montserrat Caballé i Josep Carreras). Enguany es presenta al GranTeatre del Liceu.

Inicià els seus estudis musicals a Parmai a Milà. L'any 1970 entrà a formar partde la Scala de Milà, on durant tres anysexercí la seva activitat com a mestre col­laborador, treballant també amb els mes­

tres registes Strehler, Zeffirelli, De Filippo,Ponnelle, Ronconi, etc. L'any 1972 co­

mençà a col-laborar amb Romano Gan­dolfi, primer com a ajudam en la rasca de mestre del Cor de la Scala, i des­prés com a mestre de cor. Ha preparat estrenes mundials d'òperes modernes(entre les quals Donnerstag aus Licht de Stockhausen) i ha dirigit en diversesocasions el Corale Scaligero. Des de la temporada 1982-83 comparteix junta­ment amb Romano Gandolfi la responsabilitat del Cor del Gran Teatre delLiceu, que l'any 1986 aconseguí un gran èxit en la seva primera sortida a

l'estranger (JI Corsaro a Nimes).

Romano Gandolfi (Director del Cor)

Nascuda a Verona l'any 1960, a vint anys

guanyà el concurs televisiu «MariaCallas» i com a premi fou protagonistade Luisa Miller a Pavia per a la Televi­sió, amb la direcció de Gavazzeni. L'any1982 debutà al Comunale de Florènciaamb Capu/eti ed i Montecchi i pocs diesdesprés a la Scala de Milà amb Anna

Bo/ena, en substitució de Montserrat Caballé. Tornà a Florència (al Comu­nale i al Maggio Musicale) amb The Rake's Progress, Fa/staff amb Giulini,Gianni Schicchi, Adriano in Siria i La Traviata amb Kleiber. Altres dates impor­tants d'aquesta revelació en el món de l'òpera són: La Sonnambu/a al SanCarlo de Nàpols, Gianni Schicchi a la Scala, Turandot al'Arena de Verona,Mosè a Pesaro, Moise, Jérusa/em i La Traviata a l'Opera de París, La Bohèmea Macerata amb régie de Ken Russell, Turandot al San Carlo de Nàpols, l/Viaggio a Reims a Pesaro i a la Scala, Rigo/etto a Macerata, La Sonnambu/aa Madrid, Luisa Miller a Viena i Roméo et Juliette al Metropolitan de NovaYork. També ha cantat a Oviedo i al Palau de la Música Catalana (Requiemde Verdi, amb Zubin Mehta). I tot això només en sis anys de carrera. Ambaquestes representacions de La Bohème actua per primera vegada al Liceu.

Cecilia Gasdia (Soprano: Mimí)

Nasqué a Medesano i féu els estudis musi­cals al Conservatori de Parma, on obtin­gué el Diploma de piano i composició. Hacol-laborat amb Roberto Benaglio, jun­tament amb el qual entrà a la Scala deMilà. L'any 1966 fou reclamat pel Tea­t re Colón de Buenos Aires, i l'any 1970fou nomenat mestre del Cor de la Scala

i des de la temporada 1982-83 hu es del del Gran Teatre del Liceu. Ha dirigitorquestres a Parma, la Scala, Tokyo, Rio de Janeiro, Leningrad, Berlín, Bos­ton Barcelona Madrid València, Roma, Bolonya, Nàpols i Trieste, diriginttant òpera clàs�ica com �oucentista i també concerts. Per al segell discogràficCetra ha enregistrat la Petite Messe So/ennelle de Rossini (que el proper mes

de juny dirigirà al Palau de la Música Catalana amb el Cor del Liceu) i pera Deutsche Grammophon tota la producció del Teatre de la Scala des de

1970 a 1982.Nasqué a Córdoba (Argentina) l'any 1950i féu els estudis musicals a Buenos Aires(amb Carlos Guichandut), a Madrid i a

Roma (amb Gina Cigna). Guanyà un

premi al Concurs Viñas, el segon a Tolosai el primer al Concurs Lauri-Volpi. Aviatdebutà a Lisboa, Estrasburg, Barcelona,

....... Nova York i París i poc desprésa Munic,la Scala de Milà (Faust), Suutgart, i Nova York. L'any 1978 es presentà a

Berlín (Don Car/o), Arena de Verona: (La Bohème i Madama Butterfly), Metro-

Luis Lima (Tenor: Rodolfo)

politan de Nova York (La Traviata) i San Francisco (Riga/etta). Des d'ales­hores sovintegen les seves actuacions en tots els grans teatres i el seu prestigicreix cada dia: Colón de Buenos Aires, Frankfurt, Hamburg, Viena, CoventGarden de Londres, Madrid, Florència, Roma, Salzburg, París, etc. Recent­ment ha inaugurat la temporada 1986-87 al San Carlo de Nàpols amb Car­men. AI Liceu ha cantat Gemma di Vergy, Medea, Un ballo in maschera, AnnaBo/ena i Mefistofele.

M� Angeles Peters (Soprano: Musetta)

Nasqué a Imperia. Formà part d'una

jazzband abans d' encetar els estudis decant i d'aconseguir premis als concursos

de Gènova i de la RAI de Milà, entre

d'altres. Mil nou-cents vuitanta-u fou elprimer any important de la seva carrera:

Der fliegende Hollander a Treviso, AnnaBo/ena a Brussel-les, Nabucco a Trieste i

Aida a L'Arena de Verona. En pocs anys ha cantat a tots els teatres impor­tants d'itàlia (Torí, Bolonya, Roma, Scala de Milà, Nàpols, etc.) i també hoha fet a Niça, Viena, Munic, Las Palmas, Bilbao, Lieja, Edimburg, San Diego,Bema, Ginebra, Ludwisburg i París. Del seu calendari per a la temporada1986-87 hom pot destacar Aida al Metropolitan de Nova York, Viena i París,Don Giovanni a Torí i Riga/etta a Vancouver. Amb les representacions deLa Bohème actua per primera vegada al Gran Teatre del Liceu.

Alfredo Zanazzo (Baix: Colline)

Estudià al Conservatori de València ambEmília Muñoz i Rosa Gil. Posteriormentperfeccionà els estudis amb Bechi, Schi­lawsky i Campogalliani entre d'altres.Després d'aconseguir sengles borsesd'estudis al Concurs Viñas de Barcelona,obtingué un primer guardó al concurs dela Scala de Milà i dos anys després guanyà

el Concurs Bastianini de Siena. La Serva Padrona a la Piccola Scala de Milàsuposà l'any 1982 l'inici oficial de la seva carrera. Després ha cantat, entred'altres ciutats, a Dublín(Lucia di Lammermoor), Fano (Riga/etta), Palerm(L 'Elisir d'amare), Novara (Don Pasqua/e), Madrid (Riga/etta i Las Golon­drinas), etc. Al Liceu ha cantat Falstaff, Werther i Don Giovanni.

Nasqué a Barcelona, on va estudiar ambElsa Scampini, Maria Valls i Carme Bra­cons de Colomer. L'any 1969 guanyà elprimer premi d'interpretació del concurs

organitzat per Radio Nacional de España;des d'aleshores ha actuat ininterrompu­dament a totes les temporades del GranTeatre del Liceu, destacant en òperes com

Don Giovanni, Samson el Dalila, Fa/staff, Fedora, Simon Boccanegra, Luciadi Lammermoor, Cavalleria rusticana, Faust, La Bohème, Pagliacci, L 'Elisird'amare, Turandot, Adriana Lecouvreur, Tasca, L'Italiana in Algeri, Wertheri Carmen, fins a assolir-hi, fins ara, la xifra de dues-centes vint-i-nou repre­sentacions. Ha intervingut també en festivals i temporades a Madrid, Valèn­cia, Oviedo, Bilbao, Saragossa, Las Palmas, La Coruña, San Sebastián, Tene­rife, Granada, Londres, Roma, Linz, París, Niça, Munic, Colònia, Nirnes,Tours, Toló, Caracas, Bogotà i Nàpols.

Enric Serra (Baríton: Marcello)

Vicenç Esteve

Contenido argumental

Lugar de la acción: París.Época: alrededor del año 1830.

Acto 1. «In Soffit/a»Resumen: El frío es el primer tema de conversaciónentre Rodolfo y Marcello. Llega Colline, sorpren­dido por ver un calentador fuego y poco despuéshace su triunfal entrada el otro amigo, Schaunard,que ha conseguido leña, tabaco, vino y otros víve­res. La presencia de Benoit, que quiere cobrar elalquiler, aguza ei ingenio de los cuatro bohemios,que se lo quitan de encima sin haber pagado y deci­den celebrar la Nochebuena en el Barrio Latino.Rodolfo queda solo unos momentos para poder aca­

bar un artículo y poco después llama a la puertaMimí, una vecina. Una serie de circunstancias haceque se prolongue la conversación, naciendo el amor

.entre los dos jóvenes.

En la buhardilla que Rodolfo y Marcello comparten con

Schaunard y Colline, el frío no puede con el buen humor delpoeta y del pintor, pero aminora sus ganas de trabajar. Lasllamas que produce el manuscrito de un drama de Rodolfolos calientan unos instantes y la entrada de Colline no es dema­siado alegre, puesto que su visita al Monte de Piedad no hadado resultados prácticos. En cambio, Schaunard, que llegapoco después, ha tenido más suerte: ha realizado unos servi­cios musicales un poco especiales a un rico y caprichoso inglésy ha ganado un dinero que le ha permitido comprar leña,tabaco, vino y otros víveres. Todo servirá, no obstante, paralos próximos días, porque hoyes la Nochebuena y los cuatrobohemios deciden celebrarla en el Barrio Latino. La salida se

aplaza unos momentos, porque los amigos deben hacer frentea Benoit, que ha subido a la buhardilla y quiere cobrar el alqui­ler. Le ofrecen bebida y el hombre se va animando y les explicauna aventura galante, lo cual toman los bohemios como un

pretexto para hacer ver que se escandalizan, aprovechandopara echar a Benoit sin haber pagado el alquiler.Cuando Marcello, Colline y Schaunard salen, Rodolfo quedasolo unos momentos para poder acabar un artículo de fondo

para el diario «11 Castoro». En seguida llaman a la puerta:es Mimí, una vecina, que pide ayuda, porque se le ha apa-

J�

MARCAMOS LA PAUTA

Porque abriendo caminoscreamos piezas maestras en su género.

Porque siguiendo el ritmo de los tiemposdescubrimos formas que cubren cualquier riesgo.

Porque nuestras ideas sirven

para asegurar los pasos de todos.

Porque desde 1879 nuestro trabajoes inspirar confianza y seguridad.

"

C9-1�FI1B7BSECURDS

Creamos seguridad.Diagonal, 431 bis - 08036 Barceloru

��

GALERIASMarcando esh1o.

BARCELONA Puerta del Angel. Diagonal MADRID. Callao. Gaya. Arapiles. Vaguada. Serrano

PALMA DE MALLORCA • VALENCIA • ALICANTE • MURCIA. ALBACETE I Y ALBACETE 11

ZARAGOZA. OVIEDO. VALLADOLID. VITORIA. BILBAO· BURGOS· EIBAR • LAS PALMASSANTA CRUZ GE TENERIFE. SEVILLA. CORDOBA. GRANADA· JAEN • CADIZ· BADAJOZDON BENITO.

gado la vela que llevaba al subir las escaleras. Rodolfo la haceentrar para que pueda reposar un poco. Cuando Mimí estáa punto de irse, se da cuenta de que no tiene la llave de su

vivienda. La vela vuelve a apagarse y los dos buscan la llavea oscuras, encontrándose sus manos y naciendo el amor.

Rodolfo y Mimí se explican mutuamente quién son y cómoviven (Che gelida manina - Mi chiamano Mimi). Los bohemiosreclaman desde fuera la presencia de Rodolfo, pero éste lesdice que no está solo y que en seguida se reunirá con ellos,con la compañía de Mimí. Antes de salir, ambos se declaransu amor (O soave fanciulla).

Acto II. «Al Quartiere Latino»Resumen: Gran animación en la calle y en el CaféMomus, en el Barrio Latino. Rodolfo presentaMimí a sus amigos y todos juntos toman asientoen una mesa del Café Momus. Poco después llegaMusetta con un viejo y rico seguidor, Alcindoro,y, con coquetería, da celos' a su ex amante Marce­llo. Musetta consigue finalmente que Alcindorovaya al zapatero, porque la muchacha dice que los

zapatos «le hacen daño». Es el pretexto para poderreunirse de nuevo con Marcello, que es quizás su

único y auténtico amor. Cuando Musetta se va con

Marcello y sus amigos, llega Alcindoro con elzapato y el camarero le presenta la cuenta de su

mesa y también la de los amigos de Musetta.Entre la gran animación del Barrio Latino, en la Nochebuena,pasean Rodolfo y Mimí y también, por otro lado, Colline,Marcello y Schaunard. Cuando toman asiento en una mesa

del Café Momus, Rodolfo presenta Mimí a sus amigos. Pocodespués llega Musetta (eveinte años, mucha coquetería, un

poco de ambición y ninguna ortografía»), acompañada porel viejo Alcindoro y cuando ve a Marcello (su ex amante) toma

asiento en una mesa muy próxima con su seguidor, pronun­ciando muchas indirectas y dirigiendo miradas muy significa­tivas a su viejo amor, todavía no agotado (Quando men vo).A Marcello le cuesta aguantarse y finalmente Musetta, fin­giendo que un zapato le aprieta, envía Alcindoro a comprarotro par, aprovechando para lanzarse rápidamente a los bra­zos de Marcello.Los amigos tienen un problema. No tienen dinero suficientepara pagar la cuenta del Café) pero Musetta lo soluciona todo

cuando hace unir la cuenta de ellos con la suya. Gran anima­ción otra vez con un desfile por la calle, mientras los bohe­mios se llevan a Musetta con ellos y llega Alcindoro con loszapatos nuevos, viendo sorprendido cómo le presentan las doscuentas.

Acto III. «La Barrière d'Enfer»Resumen: Fría aurora de invierno a las puertasde París, donde trabajan Musetta y Marcello.Encuentro del pintor con Mimí, quien llora y no

quiere ver a Rodolfo, porque dice que, aunque laama, es muy celoso y hace muy difícilla vida encomún. La separación parece inevitable. Mimí se

esconde, porque Rodolfo sale y lo primero quedice a Marcello es que quiere separarse de Mimí.Marcello formula reproches a su amigo y éste,finalmente, confiesa que ama a Mimí más quenada en el mundo, pero tiene miedo porque estámuy enferma. Mimí lo oye. Rodolfo quiere disi­mular, pero es imposible. Cuando llegue la pri­mavera se producirá la separación, una separaciónque también surge, pero mucho más repentina,para Musetta y Marcello.

Frío y nieve en una aurora del mes de febrero en una de laspuertas de París, por la que pasan una mujeres que vienende las cercanías. Mimí, enferma, busca a Marcello, que tra­

baja como pintor en una hostería. Con una voz rota por latos; Mimí explica a Marcello la vida difícil a que se ve obli­gada por los celos de Rodolfo y también que quiere la separa­ción. A la hostería ha venido también Rodol'fo, que asimismoquiere separarse de Mimí, propósito que manifiesta a Marce­llo, quien ha hecho esconderse a Mimí para que no pueda escu­

char la conversión. Rodolfo, finalmente, confiesa que ama a

Mimí más que a nada en el mundo, pero tiene miedo porqueestá muy enferma (per ritornarla in vita non basta amare). Pocoa poco el pensamiento en los sufrimientos de Mimí y un amor

inquieto y fuerte debilitan la determinación de Rodolfo. Mimílo ha oído todo, cuando Rodolfo se da cuenta de su presenciay quiere disimular, lo cual es imposible. Ambos recuerdan losmomentos buenos y malos que han vivido juntos y cualquierresentimiento pierde fuerza. Permanecerán todavía juntos parapasar el invierno y cuando llegue la primavera se producirála separación (Addio senza ranear). Mientras se disponen para

Vidosa sabe mucho de ese

mundo en donde se dan citala sensibilidad y la intimidad.

VIDOSA crea nuevas dimensiones

Balmes, 341-343 - 08006 BARCELONA

DISTRIBUIDOR OFICIAL SONY

unas últimas semanas de felicidad, Musetta y Marcello son

protagonistas de otra separación, pero mucho más repentinay ruidosa.

Acto IV.· «In Soffitta»Resumen: Rodolfo y Marcello se han separado deMimí y de Musetta y, después de un tiempo, lasrecuerdan con nostalgia. Cuando llegan Colline ySchaunard vuelve la alegría, sucediéndose losmomentos divertidos y optimistas hasta la repen­tina llegada de Musetta, que precede a una Mimímuy enferma que ha dicho a Musetta que quieremorir junto a su gran amor. Todos salen paraintentar satisfacer las necesidades o algún capri­cho de Mimí, que queda sola con Rodolfo, a quienhace patente de nuevo su amor. Ambos recuerdanlos momentos más felices de su relación y pocodespués del regreso de Musetta, Marcello, Colliney Schaunard, Mimí muere como de puntillas. Aldarse cuenta, Rodolfo llora desesperado sobre elcuerpo de su gran amor.

Rodolfo y Marcello están otra vez solos, sin sus compañerasy la nostalgia les distrae del trabajo, a pesar del esfuerzo pordisimularla con un tono de indiferencia. Cuando Schaunardy Colline llegan a la buhardilla, los cuatro inseparables ami­gos ponen la mesa y con poca materia y mucho humor fingenun gran ágape. Después ... el desenfreno, con carreras, bailegrotesco y duelo burlesco entre Colline y Schaunard.Repentina llegada de Musetta, que precede a una Mimí muyenferma que ha dicho a Musetta que quiere morir junto a su

único y gran amor (Voglio morir con lui). Ha subido las esca­

leras con dificultades y cuando entra, Rodolfo la rodea y laacompaña a la cama. Ella parece revivir con estas pruebas deamor en una buhardilla en la cual no hay más que miseria.Musetta ofrece sus pendientes y sale con Marcello para bus­car un medicamento,"un médico y un manguito (el últimocapricho de Mimí), mientras Colline también sale para empe­ñar su vecchia zimarra.Mimí queda sola con Rodolfo y le habla tiernamente, recor­

dando el primer encuentro en la misma buhardilla y los díasmás felices. Mimí sufre y su respiración se va debilitando.Musetta vuelve con el manguito, Marcello con un cordial yColline sin la vecchia zimarra, pero Mimí, que ha muerto como

de puntillas, ya no necesita nada. Al darse cuenta, Rodolfollora desesperado sobre el cuerpo de su gran amor.

Giacomo Puccini (1858-1924) - La Bohème (1896)

Puccini nace en Lucca (Toscana) el 22 de diciembre de 1858en una familia con gran tradición musical. De pequeño cantaen un coro y comienza sus estudios musicales en la mismaLucca, llegando a ser organista en alguna de las iglesias dela villa. Llega a aficionarse a la ópera asistiendo a las repre­sentaciones que se dan en su ciudad natal, en el Teatro delGiglio. El 11 de marzo de 1876 es una fecha importante parael futuro de Puccini: va a pie a Pisa para ver el estreno en

aquella ciudad de la verdiana Aida, quedando tan entusias­mado como para decidir que será compositor de óperas.El año 1876 escribe una obra que hoy conocemos como Messadi Gloria y que le permite ser admitido en el «Istituto Musi­cale» de Lucca, que deja en el año 1880 para continuar losestudios en el Conservatorio de Milán, donde es discípulo deAmilcare Ponchielli, el autor de La Gioconda. En 1883, como

final de los estudios, consigue un primer premio de composi­ción con el Capriccio Sinfonico y el siguiente año estrena con

éxito en el Teatro dal Verme de Milán su primera ópera, LeVilli (una especie de Giselle operística, que no tendrá dema­siado futuro, pero que en este año 1987 podrá escucharse en

Madrid). En 1886 Elvira Bonturi (una unión con momentos

muy difíciles, pero que durará toda la vida) le da un hijo,Tonio, y en 1889 estrena en la Scala otra ópera, Edgar, yamuy pucciniana, pero no del todo lograda (se ha dicho quepor culpa del libretto).El primer gran éxito (y además, duradero), es Manan Lescaut

(Turín 1893), poco después de la llegada a la que, durantemuchos años, sería su residencia en Torre del Lago, dondecompone La Bohème, quizás su obra capital, que estrena, tam­bién en Turín, el año 1896, con relativo éxito, que enseguidasería definitivo. En 1900 estrena Tosca en Roma (con un tea­tralismo casi verdiano y con unas innovaciones que inclusoadmiró un compositor como Schonberg). Ya consagrado yfamoso, Puccini ve en 1904 el polémico estreno de MadamaButterfly en la Scala de Milán, con un fracaso que duró poco.Con estas obras se ha considerado a Puccini como abande­rado del verismo, cuando, en realidad, suponían una subli­mación de esta corriente con conexiones bien manifiestas con

el romanticismo y el bel canto.En el año 1910 estrena La Fanciulla del West en el Metropoli-

ES POSIBLE RECUPERARLO IRREPETIBLE

tan de Nueva York, en unos momentos en los que una ciertavanguardia lo considera como demasiado conservador, qui­zás despreciando la gran admiración de los públicos de todaspartes. En 1917 estrena en Monte-Carla La Rondine, una obrarefinada y amable, que durante muchos años no fue muy apre­ciada y que hoy lo es un poco más. Otra vez en Nueva York,en el Metropolitan, se estrena en 1918 II Trittico, tres formasde teatro y tres concepciones muy diferentes, con la tragediade II Tabarro, el lirismo de Suor Angelica y la comicidad a

comedia de Gianni Schicchi (que algunos han visto como elFalstaff pucciniano).Al acabar la I Guerra Mundial, Puccini tiene unos momentosno demasiado felices: le asalta la melancolía, mueren algunosde sus amigos y ha de dejar su apreciada residencia de Torredel Lago. Por fortuna, su relación con Elvira es más serena

que años atrás y además encuentra refugio en la composiciónde la que será su última ópera: Turandot, un magnífico testa­mento inacabado. Es intervenido en Bruselas de un cáncer degarganta el 24 de noviembre de 1924, pero una crisis cardíacapone fin a su vida cinco días después. Funerales en la capitalbelga, multitudinaria despedida en Milán (Toscanini dirige un

fragmento de Edgar) y traslado, dos años después, de los res­

tos a Torre del Lago. Antes, no obstante, había tenido lugar,en la Scala, el26 de abril de 1926, el estreno triunfal de Turan­dot, que había acabado Franco Alfana.Después de una especie de ataque furibundo a Puccini hechoel año 1912 por Fausto Torrefranca, que reflejaba una posi­ción que iba más allá de los gustos de los públicos, pasarontodavía unos años hasta que la musicología reconociese a Puc­cini los méritos que le correspondían. En esta revalorizaciónintelectual de la figura de Puccini tuvieron una relevante inter­vención nombres como Mosco Carner, Claudia Sartori y, mástarde, Fedele D' Amico.Haciendo marcha atrás para volvernos a encontrar con laópera que hoy se representa, La Bohème se estrenó en Turínelide febrero de 1896. Dirigía un joven músico llamadoArturo Toscanini y cantaban los papeles principales CesiraFerrani, Camilla Pasini, Evan Gorga y Tieste Wilmant. Notardó en llegar el éxito multitudinario para esta ópera y pro­bablemente no por los pequeños cambios introducidos. La aco­

gida ya fue triunfal dos meses después en Palermo, teniendoque repetirse todo el cuarto acto, con los intérpretes ya vesti­dos de calle.

No le des más vueltasSi se pone tu camisa y le gustan tus relojes, no te debe sorprender que te quite la colonia.

¡Qué es un toque de frescura) Claro. y también la mejor forma de reconocer tu buen gusto.No le des más vueltas. Regálasela ... y regálatela.

t:.

/ LEGRAIN

®El segundo año de vida de La Bohème fue un buen año paraesta ópera, puesto que se estrenó en Alejandría, Moscú, Lis­boa, Scala de Milán (con Angelica Pandolfini y Fernando DeLucia), Manchester (en inglés), Berlín (en alemán), Río de

Janeiro, México, Covent Garden de Londres (can Alice Estyy Umberto Salvi), Viena, Los Angeles y La Haya. El año

siguiente, 1898, llegó a Barcelona, al Liceu (estreno en España)el 10 de abril, dirigida por Rodolfo Ferrari y con una granpareja protagonista: Rosina Storchio y Alessandro Bonci, com­

pletando el reparto los nombres de Alice Baron, Carla Buti,Francesco Navarrini y Josep Puiggener. Era el mismo año delos estrenos en Praga, Atenas, Nueva York, París, Valparaíso,Varsovia, Zagreb y Esmirna.El 26 de diciembre de 1900 se estrenó en el Metropolitan con

Nellie Melba y Albert Saleza y el 25 de noviembre de 1903en la Ópera de Viena con Selma Kurz y Leo Slezak. La Bohèmeno ha dejado de representarse nunca en todas partes, en losteatros grandes y pequeños, en las grandes ciudades y en lospueblos, en muchos idiomas diferentes, con grandes produc­ciones y con decorados más bien pobres, con los mejores can­

tantes y directores y con los que no son tan buenos. Una suce­

sión, pues, de éxitos para una obra que continúa siendo un

gran atractivo para el público por sí misma.Una lista de intérpretes destacados a de representaciones espe­ciales sería interminable. Es preciso recordar, no obstante, lahistórica versión Karajan-Zeffirelli que se dio en la Scala deMilán en enero de 1963 con Mirella Freni y Gianni Raimondi.Esta producción se representó muchas temporadas seguidas,se filmó para el cine, la transmitió en directo la Eurovisiónen 1979 (can Carlos Kleiber, Ileana Cotrubas y Luciano Pava­rotti)y la Scala la llevó a Moscú, Viena, Munich y Salzburgo,entre otras ciudades.En cuanto al Liceu, La Bohème, lógicamente, también es uno

de los más populares títulos, habiendo llegado ya a la cifrade doscientas trece representaciones, con protagonistas (en losúltimos sesenta años) como Mercè Capsir, Maria Espinalt, Vic­toria de los Ángeles, Renata Tebaldi, Enriqueta Tarrés, Vir­ginia Zeani, Montserrat Caballé, Jeannette Pilau, Elena MautiNunziata, Ileana Cotrubas, Carme Hernández, Miguel Fleta,Giacomo Lauri-Volpi, Pau Civil, Mario Filippeschi, GianniPoggi, Gianni Raimondi, Jaume Aragall, Luciano Pavarotti,Giuseppe Giacomini, Plácido Domingo y Josep Carreras entreotros. La última representación, antes de las actuales, fue ladel 25 de marzo de 1983.

Bflk�[flOLASOSTRASLESENTARANDEPERLAS.Seleccionadas, presentadassobre un lecho de hielo picado;¡qué buen aspecto tienenlas ostras de Brasserie Flo!¡Y qué fresco sabor!Hasta su precio es cautivador.Diviértase probándolas:le sentarán de perlas.¡QUE "BRASSERIE"!LA BRASSERIE flO ... OH LA LA!.

Jonqueres, 10

BARCELONAReservas Tel. 317 80 37Abierto todos los días, domingosy festivos inclusive.

La Bohème

ACTE IDans la mansarde que Rodolfo et Marcello partagent avec

Schaunard et Colline, le froid n'a aucune prise sur la bonnehumeur du poète et du peintre, mais gèle plutêt leur envie detravailler. Et la brève flamme d'un manuscrit de Rodolfo ne

suffit certainement pas à les rechauffer. CoUine revient désoléd'une infructueuse visite au mont-de-piété, tandis que Schau­nard fait une entrée triomphale; l'hereuse rencontre d'un richeanglais lui a permis de refournir leur pauvre garde-manger.Bouteilles et victuailles serviront pour les prochains jours, tan­

dis que ce soir on ira faire réveillon dehors. Mais nos quatreamis devront d'abord affronter Benoit, venu réclamer les ter­

mes échus. ns lui offrent à boire et l'incitent à leur raconter

une de ses aventures galantes, ce qui leur donnera l'occasionde se montrer indignés et de le mettre à la porte, naturelle­ment sans l'avoir payé. Marcello, Colline et Schaunard sor­

tent. Rodolfo doit terminer un article et les suivra plus tard.A peine est-il seul qu'on frappe à la porte: c'est Mimi, quivient demander de la lumière. Rodolfo la reçoit avec empres­sement, lorsqu'elle s'apprête à quitter, elle s'aperçoit d'avoirperdu la clé. La chandelle s'éteint encore unefois et dans l'obs­curité leurs mains se rencontrent. L'amour fleurit rapidementes Rodolfo et Mimi se confient l'histoire de leur vie. Mais lesamis du jeune poète, impatients, le reiancent sous la fenêtre.II leur crie qu'il les rejoindra aussitêt au Quartier Latin, en

leur annonçant mêrne qu'il ne sera pas seul, Mimi l'accom­pagnera.

ACTE IILes quatre amis et Mimi se trouvent au Quartier Latin, parmila foule heureuse de la veille de Noel. ns prennent place à une

table du Café Momus et Rodolfo présente Mimi à ses amis.Musetta arrive au bras du vieux Alcindoro et, apercevant Mar­cello, s'installe à une table voisine. Elle harcèle aussitêt de sar­

casmes et de regards malicieux son ancien amant, dont elleparaït toujours amoureuse. Marcello se malt rise à grand'peine.Musetta feint de souffrir à cause d'une chaussure trop étroite,prie Alcindoro d'aller lui en acheter une autre paire et peutfinalement se jeter dans les bras de Marcello. Au moment dequitter, les amis n'ont pas assez d'argent pour payer le sou­

per. Musetta les tire d'embarras en leur disant d'ajouter leur

note à la sienne. La retraite militaire passe et Musetta est por­tée en triomphe, tandis qu'au pauvre AIcindoro n'est réser­vée, à son retour, que la surprise d'avoir deux notes à payer.

ACTE IIIUn jour d'hiver. II neige. A la barrière d'Enfer passent desfemmes venant de la campagne. Mimi, souffrante, chercheMarcello qui travaiIIe dans une guinguette. D'une voix briséepar la toux elle lui raconte la vie de tourments que lui faitRodolfo à cause de sa jalousie et lui confie son intention deIe quitter. Survient Rodolfo, décidé lui aussi de rompre avecMimi. II s'ouvre a Marcello, qui a demandé à la jeune filIede se cacher. L'idée des souffrances qu'endure Mimi et son

inquiet mais tenace amour pour elle fIéchissent la volonté deRodolfo. Si bien que lorsqu'il s'aperçoit de sa présence, iI luirappelle toutes les heures de joie et d'amertume vécues ensem­ble et tout ressentiment disparaït. lIs décident de ne se quitterqu'au printemps. Tandis qu'ils s'acheminent vers leurs der­nières semaines de bonheur, Musetta et Marcello reprennentleurs éternelles disputes.

ACTEIVRodolfo et Marcello se retrouvent seuls, sans leurs arnies. Lanostalgie les empêche de travaiIIer. Colline et Schaunard vien­nent les rejoindre et les quatre amis se mettent à table devantun maigre diner. Et, après le «banquet», danses et duel bur­lesque entre Colline et Schaunard. À ce moment la portes'ouvre et Musetta annonce I'arrivée de Mimi, qui veut revoir,se sachant près de mourir, le seul homme qu'elle ait jamaisaimé. Rodolfo la reçoit dans ses bras presqu'évanouie.L'amour les reprend une fois de plus. Dans la pauvre man­

sarde règne la misère. Musetta offre ses boucles d'oreilIe,Colline ira engager au mont-de-piété sa vieiIIe douiIIette porque l'on puisse chercher un médecin et quelques remèdes. Res­tée seule avec Rodolfo, Mimi lui parle avec tendresse. lIs se

souviennent ensemble de leur première rencontre, des joursheureux de leur amour. Mimi souffre, son coeur faiblit. Etlorsque Musetta et Marcello reviennent avec un manchon etun cordial, Mimi n'a plus besoin de rien.

�TRADICIONAL CRUCERO

I SEMANA.

SANTA

BUQUE"EUGENIO e"

DEL 10 AL 20 DE ABRIL

ITINERARIO:BARCElONA-MIKONOS-ESTAMBUlVOlOS (METEORA) ATEN.A,S (PIREO)PALERMO-BARCELONA

PRECIOS ESPECIALES PARA:NIÑOS, VIAJES DE NOVIOS,TERCERA EDAD y GRUPOS JOVENES .

...y en todas Jas Agendas de WcliesBARCELONA Vía Layetana, 30 Tel.: 3198100

lniormes y Reservas: lHARRA y Cía.

ACT IIRodolfo, Mimi, Colline, Marcello and Schaunard join the gayChristmas Eve throng in the Latin Quarter and find a tablefor themselves at the Café Momus where Rodolfo introducesMimi to her friends. Presently along comes Musetta with an

elderly escort, Alcindoro. When she notices her old love,Marcello, she sits down at a nearby table with her jealousescort and sets about tormenting Marcello with allusive phrasesand coquettish glances. Marcello is hardly able to master hisfeelings. In the end Musetta gets rid of Alcindoro by pretend­ing that one of her shoes hurts her and bustling him off to

buy her a new pair. As soon as he has gone she flings herselfinto Marcello's arms. Marcello and her friends are in the

La Bohème

ACTE IThe freezing cold of the garret which the poet Rodolfo andthe painter Marcello share with Schaunard and Colline doesnot lower their spirits, and the manuscript of a drama byRodolfo certainly does note generate enough warmth to restore

them. Colline comes back forlorn from a fruitless expedition to

the pawnbroker's. Schaunard, in contrast, has an. air oftriumph when he enters. He had the fortune to meet a rich

Englishman, and the encounter has enabled him to bringenough food for all of them. The food and drink, however,are for tomorrow's needs. Today is Christmas Eve, and on

Christmas Eve one should dine out. But first of all the fourfriends have to deal with their landlord, Benoit, who has calledfor the rent. They offer him a drink and when, under itsmellowing influence, he tells them of an amorous adventurehe has had they pretend to be shocked and bundle him out -

omitting of course, to pay him. Marcello, Colline and Schau­nard go out. Rodolfo, who has to finish off an article, is to

join them later. He is not left alone for long. There is a knockat the door. It is Mimi. She is on her way up to her room

but her candle has gone out. Rodolfo receives her solicitously.Fortified by his kindness, Mimi is about to go on her way whenshe discovers she has lost her key. While she and Rodolfo are

searching for it, the candle goes out again. In the darknesstheir hands meet. It is the beginning of their love for eachother. They tell each other about themselves. From the court­

yard Rodolfo's friends can be heard calling him. He calls backthat he will be with them soon, but he will not be alone: Mimiis coming with him.

awkward position of not having enough money to pay for theirsupper. Musetta comes to their rescue by having their billadded to hers. A military parade goes past. When Alcindororeturns with the shoes he finds, instead of Musetta, only a

double bill to pay for.

ACT IIIA bitter winter's dawn. Snow is falling. Country women enter­

ing the city by the Barrière d'Enfer pass by. Mimi, now ailing,has come to seek out Marcello who is making ends meet bypainting in a nearby tavern. In a voice wracked by coughing,Mimi tells Marcello of the stormy life she has because ofRodolfo's jealously. She has made up her mind to leave him.However, Rodolfo, who has also decided that they must part,is already at the tavern. He has told his decision to Marcello.But when he learns of her presence he goes to her and, as theyshare remembrances of the sweet and bitter days they havestay together, all rancour melts away. They resolve to livedtogether for the rest of the winter, then, when spring comes,they will go their separate ways. As Rodolfo and Mimi go offtowards their last weeks of happiness, Marcello and Musettatake up again the thread of their continual wrangling.

ACT IVRodolfo and Marcello are back in their garret. They have sepa­rated from their loves. Their longing for them, which they tryunsuccessfully to hide, makes work impossible. Schaunard andColline join them, and the four devoted friends have suppertogether pretending that their meal is a sumptuous banquet.After the banquet, a ball and a mock duel between Collineand Schaunard. Suddenly the door is thrown open. Musettais on the threshold in a state of great perturbation. With heris Mimí who, desperately ill and knowing that she has not longto live, wishes to see once more the only man she has ever

really loved. Rodolfo is at Mimi's side in an instant, full oftender anxiety, and she takes heart again. Once again they are

mastered by their love for one another. Musetta determinesto pawn her earrings and goes out with Marcello to get medi­cine and a doctor. Colline decides to pawn his old cloak. Mimi,who is left alone with Rodolfo, speaks to him sadly andtenderly. Together they recall their first meeting and the happydays bygone. Mimi's sufferings grow more acute, her breath­ing ever more shallow. Musetta returns with a muff, andMarceno with a restorative. But nothing any can help Mimiany longer.

Discografia de La Bohème

La present discografia només ofereix les versions comerciats

íntegres, a partir del 1946. Els personatges són esmentats en

l'ordre següent: Mimí, Musetta, Rodolfo i Marcello. A con­

tinuació el cor, l' orquestra i el director.

1946 RCA VICTOR, LM 6060 (13, 78 r.p.m.)Licia Albanese, Ann McKnight, Jan Peerce, FrancescoValentino.Cor i Orquestra de la NBC. Dir.: Arturo Toscanini.

1947 COLUMBIA, C-OP 27 (13, 78 r.p.m.)Bidú Sayào, Mimi Benzell, Richard Tucker, FrancescoValentino.Cor i Orquestra del Metropolitan de Nova York. Dir.:

Giuseppe Antonicelli.

1951 CLS, AMDRL 22811Renata Tebaldi, Elda Ribetti, Giacomo Lauri-Volpi,Tito Gobbi.Cor i Orquestra del San Carlo de Nàpols. Dir.: GabrieleSantini.

DECCA, LXT 2622/23Renata Tebaldi, Hilde Gueden, Giacinto Prandelli,Giovanni Inghillieri .

.

Cor i Orquestra de l'Acadèmia Santa Cecília de Roma.Dir.: Alberto Erede.

REMINGTON 199/80Daniza Ilitsch, Ruthilde Boesch, Radko Delorso, T.

Baylé.Cor de l'Òpera de l'Estat de Viena. Orquestra Simfò­nica d' Àustria. Dir.: Wilhelm Loibner.

1952 CETRA, 1237Rosanna Carteri, Elvira Ramella, Ferruccio Tagliavini,Giuseppe Taddei.Cor i Orquestra de la RAI de Torí. Dir.: GabrieleSantini.

La natura és l' origen de totes les coses bones.

..i.m.w,Yoghourts, flam, cremes, formatges ..

-aliments frescos i naturals-

REMINGTON 199/99 (ROYAL 1542/3)Frances Schimenti, Mafalda Micheluzzi, GiacomoLauri-Volpi, Giovanni Ciavola.Cor i Orquestra de l'Òpera de Roma. Dir.: AlbertoPaoletti.

1955 MEZHDUNARODNAJA KNIGA D 0416/22

(versió en llengua russa)Irina Maslennikova, G. Sacharova, Sergej Lemèsev,Pavel Lisitsian.Cor i Orquestra de la Ràdio de Moscou. Dir.: SamuelSamosud.

GUILDE INTERNATIONAL DU DISQUE SMS 141

Marilyn Tyler, Corri Bijster, David Garen, PaoloGorin.Cor i Orquestra de l'Òpera Society de Nova York. Dir.:Carl Bamberger.

1956 EMI VS LALP 311/12, Compact EMI 163-000126/27

(1985)Victoria de los Ángeles, Lucine Amara, Jussi Bjoer­ling, Robert Merrill.Cor i Orquestra de la RCA. Dir.: Thomas Bee-

cham.

PATHÉ DTX 177/8 (versió en llengua francesa)Martha Angelici, Christiane Castelli, Roger Gardes,Michel Roux.Cor i Orquestra de l'Òpera Comique de París. Dir.:Tzpine.

1957 LA VOZ DE SU AMO VSA LALP 416/17,Compact EMI 163-000.449/50 (1985)Maria Callas, Anna Moffo, Giuseppe Di Stefano,Rolando Panerai.Cor i Orquestra de la Scala de Milà. Dir.: AntoninoVotto.

PHILIPS, A 000444/5Antonietta Stella, Bruna Rizzoli, Gianni Poggi, Renato

Capecchi.Cor i Orquestra del San Carlo de Nàpols. Dir.: Fran­

cesco Molinari-Pradelli.

Deseo recibir en mi domicilio las videocassettes que señalo con una X '"::REA CHENIER ��:gAN LESCAUT &CARMEN .

.

I SISTEMA O VHS O BETAEl precio de cada videocassette es de 9.845 pts. (IVA inc.), más 400 pts. por gastos deempaquetado y envío que pagaré:

TALOi'i Bancario adjunto.VISA. MASTERCARD. a

0lIJ 1 I I I I ! I I I I III

Contra REEMBOLSOEUROCARD.

caduca finalLI.,LI__..!,..,.-,--,i'iOMBRE completo

_

DOMICILIO--

N0

POBLACION_

No pagaré gastos de empaquetado y envío aprovechandosuOl!líRilTAlIl]!llA'NBmi)¡1J(i)

FIRMA (imprescindible)

LAPRIMERACAIXAOBERTAA CATALUNYA.

Fundada en 1844.

L'ÚLTIMA.

Entre la primera i l'última hi ha 142

anys. La primera s'inaugurà el 1844.L'última el 1986. Amb l'última tecnologiaPerò sense perdre allò primer.El tracte humà de Caixa de Barcelona.

Especialment ara. Quan els Caixers deCaixa de Barcelona són automàtics.Caixa de Barcelona. Aquests 142 anyshan passat amb la velocitat d'una fletxa.

Que sempre ha anat cap a on assenyala.Cap amunt.

CAIXA DE BARCELONA

1959 DECCA LXT 5542/43 i SXL 2170/71,Compact 411 868-2Renata Tebaldi, Gianna D' Angelo, Carlo Bergonzi,Ettore Bastianini.Cor i Orquestra de l' Acadèmia Santa Cecília de Roma.

Dir.: Tullio Serafin.

1960 DGG, 2726059 (en alemany)Pilar Lorengar, Rita Streich, Sándor Konya, DietrichFischer - Dieskau.Cor i Orquestra de l'Òpera de l'Estat de Berlín. Dir.:Alberto Erede.

ETERNA 820168/69Dora Antonioli, Aureliana Beltrami, Sandor Konya,Dietrich Fischer-Dieskau.Cor i Orquestra de la Ràdio de Berlín. Dir.: Bruna

Rigacci.

1961 MEZHDUNARODNAJA KNIGA D 02554/9 (versió en llen­gua russa)Elizaveta Sumskaja, A. Yakovenko, Ivan Kozlovskj,I. Burlak.Cor i Orquestra Filharmònica de Moscou. Dir.: SamuelSamasud.

1962 DGG, 2705038Renata Scotto, Jolanda Meneguzzer, Gianni Poggi,Tito Gobbi.Cor i Orquestra del Maggio Musicale Fiorentino. Dir.:Antonino Votta.

RCA VICTOR LM 6095Anna Moffa, Mary Costa, Richard Tucker, RobertMerrill.Cor i Orquestra de l'Òpera de Roma. Dir.: ErichLeinsdorf.

1963 MELODRAM 414 (d'una representació a l'Òpera deViena)Mirella Freni, Hilde Gueden, Gianni Raimondi,Rolando Panerai.Cor i Orquestra de l'Òpera de Viena. Dir.: Herbert van

Karajan.

LA VOZ DE SU AMO - ANGEL AN/SAN 131/32Mirella Freni, Mariella Adani, Nicolai Gedda, MarioSereni.Cor i Orquestra de l'Òpera de Roma. Dir.: ThomasSchippers.

1973 DECCA, SET 565/66Mirella Freni, Elisabeth Harwood, Luciano Pavarotti,Rolando Panerai.Cor de l'Òpera de Berlín i Orquestra Filharmònica deBerlín. Dir.: Herbert von Karajan.

1974 RCA, ARL 2 0381Montserrat Caballé, Judith Blegen, Plácido Domingo,Sherrill Milnes.Cor i Orquestra Filharmònica de Londres. Dir.: Sir

Georg Solti.

ESTRO ARMONICO (d'una representació a la Scala de

Milà)Ileana Cotrubas, Margherita Guglielmi, Luciano Pava­

rotti, Rolando Panerai.Cor i Orquestra de la Scala de Milà. Dir.: GeorgesPrêtre.

1978 PHILIPS, 6769031Katia Ricciarelli, Ashely Putnam, Josep Carreras,Ingvar Wixell.Cor i Orquestra del Covent Garden de Londres. Dir.:Colin Davis.

1980 LA VOZ DE SU AMO, EM! SLS 163-003807/08Renata Scotto, Carol Neblett, Alfredo Kraus, SherrillMilnes.Ambrosian Opera Chorus i National PhilharmonicOrchestra. Dir.: James Levine.

1985 LA VOZ DE SU AMO, EM! 165-370279-3Lucia Popp, Barbara Daniels, Francisco Araiza, Wolf­

gang Brendel.Cor i Orquestra de la Ràdio Bàvara de Munic. Dir.:Stefan Soltesz.

F. X. Mata

Notes importants: En atenció als artistes i al públic en

general, s'exigeix l'adequada correcció en el vestir (senyors:americana i corbata), i es prega la màxima puntualitat: no

es permetrà l'entrada a la sala un cop començada la re­

presentació, ni verificar enregistraments, fotografies o fil­mar escenes de cap mena.

El Consorci del Gran Teatre del Liceu, si les circumstàn­cies ho reclamen, podrà alterar les dates, els programes o

els intèrprets anunciats en aquest programa.En compliment d'allò que disposa -l'Article 92 del Regla­ment d'Espectacles, és prohibit de fumar als passadissos;hom ha d'utilitzar el Saló del ler, pis i el vestíbul del'entrada.

t Accés pel carrer Sant Pau, núm.6. per a minusvàlids.

1, bis, d'ús exclusiu

Comentaris: Roger Alier, Joan Arnau, Xosé Aviñoa, PauNadal. Coordinador d'aquest programa: PauNadal.

Programes: Publi-Tempo

Portada: Musa de la Música, de Venanci Vallmitjana (Escalaprincipal, Gran Teatre del Liceu)

Mirella Freni, Fiorenza Cossotto, Ermanno Mauro, EnricSerra, Piero de Palma, Rosa M? Ysàs, Alfredo Heilbron,Vincenç Esteve

PRÒXIMES FUNCIONS

ADRIANA LECOUVREURF. Cilèa

Director d'Orquestra: Roberto AbbadoDirector d'Escena: Silvia CassiniDirectors del Cor: Romano Gandolfi / Vittorio SicuriProducció: Teatro dell'Opera (Roma)

Funció de GalaDivendres, 20 de febrer, 21 h., funció núm. 38, torn C

Dilluns, 23 de febrer, 21 h., funció núm. 39, torn ADijous, 26 de febrer, 21 h., funció núm. 40, torn BDiumenge, 1 de març, 17 h., funció núm. 41 torn T

RIGOLETTOG. Verdi

Director d'Orquestra: Romano GandolfiDirector del Cor: Vittorio Sicuri

Adriana Anelli, Leo Nucci, Alfredo Kraus (7-11-15),Pietro Ballo (9-13), Alfredo Zanazzo, Pablo Pascual,Conrad Gaspà, Vicenç Esteve, Cecília Fondevila

Funció de Gala:Dissabte, 7 de març, 21 h., funció núm. 42, torn C

Dilluns, 9 de març, 21 h., funció núm. 43, torn BDimecres, 11 de març, 21 h., funció núm. 44, torn ADivendres, 13 de març, 21 h., funció fora d'abonamentDiumenge, 15 de març, 17 h., funció núm. 45, torn T

1I.pvk>1t!'a ......pa... Dip. Legal B. 36.522 -1986 - SALIMBA