Trastorns de Laprenentatge La Dislexia

TRASTORNS DE L’APRENENTATGE:

LA DISLÈXIA

Cristina Lluch Ros

Tutora: MªÀngels Sarret Pujol

Batxillerat Social

Teresianes de Gràcia

Barcelona, 8 Gener 2010

Dedicat a tots aquells que tenen dislèxia

És molt fàcil fer que un alumne fracassi,

però és tot un art trobar la forma de fer que

aquest alumne utilitzi les seves qualitats per tenir èxit.

INDEX 1. INTRODUCCIÓ 2. TEORIA DE LA DISLÈXIA 2.1 Història de la dislèxia...................................................................................3-6 2.1.2 Orígens....... ......................................................................................3 2.1.2 Principis..... ......................................................................................4 2.1.3 Com s’ha vist al llarg dels anys?.... ...............................................5,6 2.2 Què és la dislèxia........................................................................................7-10 2.2.1 Models de lectura...........................................................................7,8 2.2.2 Definicions dislèxia........................................................................8,9 2.2.3 Diferències entre el cervell d’un dislèctic i d’un no dislèctic.........10 2.3 Les causes......................................................................................................11 2.4 Els símptomes...........................................................................................12-16 2.4.1 Símptomes lingüístics................................................................12,13 2.4.2 Símptomes no lingüístics................................................................14 2.4.3Símptomes preventius......................................................................15 2.4.4 Classificació dels símptomes per edats......................................15,16 2.5 El diagnòstic.............................................................................................17-18 2.6 El tractament.............................................................................................19-22 2.6.1 Estratègies dins l’aula................................................................19,20 2.6.2 El paper dels pares.....................................................................20-22 2.7 Glossari..........................................................................................................23 3. INVESTIGACIÓ DE LA DISLÈXIA 3.1 Entrevista realitzada al centre escolar Teresianes de Gràcia....................23-31 3.1.1 Directora del centre....................................................................23-27 3.1.2 Professora de primària.............................................................. 27-28 3.1.3 Psicòloga del centre...................................................................29-31 3.1.4 Conclusió...................................................................................31 3.2 Associació Catalana de la Dislèxia (ACD)..............................................32-44 3.2.1 Reunions a l’ACD......................................................................34-40 3.2.2 Entrevista Neus Buisàn Cabot...................................................40-45

3.3 Entrevista a l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP)................46-50 3.4 Generalitat de Catalunya..........................................................................51-56 3.4.1 Departament d’Educació...........................................................51,52 3.4.2 Entrevista Maria Cristina Pellisé...............................................54-58 3.5 Unitat de Trastorns de l’Aprenentatge Escolar (UTAE)..........................58,60 3.5.1 Roser Colomé............................................................................58-60 3.6 Anàlisis de publicacions de “LaVanguardia”...........................................60-66 3.6.1 Article I...........................................................................................60 3.6.2 Article II..........................................................................................61 3.6.3 Article III.........................................................................................62 3.7 Escrits de nens dislèctics...........................................................................67,68 3.7.1 Exemple I........................................................................................67 3.7.2 Exemple II.......................................................................................67 3.7.3 Exemple III.....................................................................................68 3.7.4 Exemple IV.....................................................................................68 3.8 Escola El Brot...........................................................................................69-74 3.8.1 Model d’enquesta pels alumnes......................................................71 3.8.2 Respostes extretes......................................................................72-75 4. CONCLUSIONS................................................................................76,77 5. BIBLIOGRAFIA................................................................................78,79 6. ANNEXOS

TRASTONS DE L’APRENENTATGE: La disèxia - Teoria de la dislèxia

1

INTRODUCCIÓ:

Inicialment havia escollit com a tema del meu Treball de Recerca els nens adoptats.

Quan vaig començar a informar-me em vaig adonar que podia ser un tema molt ampli i

que acotar-lo adequadament seria molt difícil. Tot i així em volia centrar en les

adaptacions d’aquests nens a les escoles. El problema va ser que no hi ha molt camp per

investigar, ja que aquests nens quan vénen, generalment, són petits i no s’han de fer

grans adaptacions perquè es poden adaptar sols. Després de veure que el tema no era

adequat i de parlar amb la tutora que em dirigeix el Treball de Recerca vaig decidir

canviar el tema. El nou tema va ser “Els trastorns de l’aprenentatge”.

El vaig escollir perquè m’agrada molt el món de l’educació i des de fa molts anys vull

ser mestra. Aquests trastorns condicionen molts nens en el seu aprenentatge i

m’agradaria saber per què.

“Els trastorns de l’aprenentatge” és un tema molt ampli i s’ha de limitar. Hi ha molts

trastorns de l’aprenentatge per escollir com la dislèxia (trastorn de la lectura), la

disgrafia (trastorn de l’escriptura), la discalcúlia (trastorn del càlcul), la hiperactivitat

(trastorn de l’atenció)… Em vaig decidir per limitar-me a investigar sobre la dislèxia ja

que és un tema que m’afecta de forma indirecta i crec que aprendre sobre aquest tema

m’anirà molt bé per a la professió que vull exercir en un futur. També cal dir que és un

tema molt extens i proper a nosaltres, els estudiants.

L’objectiu d’aquest treball és conèixer aquest trastorn de la lectoescriptura, entendre les

dificultats que suposa als nois que la pateixen, i saber quins són els mètodes que s’han

d’utilitzar per ajudar-los. Crec que aquests tres punts són claus si vull que el treball em

serveixi en un futur.

El treball consta de dues parts, la teòrica i la pràctica.

En la part teòrica trobem: la història de la dislèxia, què és la dislèxia, les causes, els

símptomes, el diagnòstic i el tractament. Les meves primeres fonts han estat llibres i

Internet. A Internet vaig trobar moltes entrades i era massa aviat per seleccionar

material ja que encara no sabia la importància de cadascun. Per tant, vaig buscar en


2

llibres i en vaig trobar un que em podia ajudar “Per què em costa tant aprendre?” escrit

per la Dra. Anna Sans Fitó. En aquest llibre explica el que és fonamental de cada

trastorn de l’aprenentatge, gràcies a això vaig poder anar adquirint conceptes bàsics per

després buscar les pàgines d’interès a Internet. Els altres llibres de què he obtingut

informació s’esmenten a la bibliografia.

Quan ja sabia què era la dislèxia vaig començar la part pràctica: a investigar més sobre

alguns temes que m’interessaven. Aquesta part conté les entrevistes i les enquestes

realitzades a la gent que toca de molt a prop la dislèxia, les reunions que ha organitzat

l’Associació Catalana de la Dislèxia, i l’anàlisi d’algunes publicacions en diaris que

parlen sobre aquest trastorn de l’aprenentatge, una d’elles escrita per la Dra. Anna Sans

Fitó. Així doncs trobem les entrevistes al centre on actualment estic cursant segon de

Batxillerat, amb la directora, la psicòloga i una mestra d’educació primària. Després

d’haver assistit a les reunions de l’ACD (Associació Catalana de la Dislèxia) he pogut

tenir una entrevista a la Sra. Neus Buisàn, presidenta de l’ACD, amb l’objectiu de saber

què pensa ella de la dislèxia. Altres entrevistes com la de l’EAP (Equip

d’Assessorament Psicopedagògic), l’entrevista al Departament d’Ensenyament amb

Maria Cristina Pellisé, per tal de conèixer què és una Adaptació Curricular

Individualitzada i en què es diferencia del Pla Individualitzat, o al centre d’Unitat de

Trastorns de l’Aprenentatge Escolar, amb Roser Colomé, neuropsicòloga del centre

UTAE, amb l’objectiu de conèixer millor com s’elabora un diagnòstic i com afronten

els pares el fet de tenir un fill que pateix aquets trastorn. Per acabar, he analitzat algunes

publicacions en el diari La Vanguardia.

El més interessant per a mi va ser dirigir-me a l’escola El Brot, a Sant Joan d’Espí, una

escola on hi ha nois i noies amb trastorns de l’aprenentatge com la dislèxia. Després de

parlar amb el psicòleg de l’escola i la directora es van passar uns qüestionaris a alguns

alumnes amb dislèxia per saber com la viuen ells.

L’ACD està organitzant una reunió amb alguns diputats del Parlament de Catalunya per

sensibilitzar-los amb la dislèxia, però davant la data de lliurament del treball i en no

haver-se produït la sessió no hi puc assistir. Crec que hagués estat una bona aportació

per al treball.


3

2.1 HISTÒRIA DE LA DISLÈXIA:

La història de la dislèxia ens serveix per veure l’evolució de les teories psicològiques

des del seu origen fins el moment actual i com s’han adaptat a les noves teories

científiques. La història d’aquest trastorn ens mostra les principals teories i l’origen

genètic d’aquest trastorn.

És possible que la dislèxia estigui entre nosaltres des d’abans que comencés la literatura.

Per exemple si un home prehistòric no entenia les pintures que hi havia a la paret

alertant-lo del perill i sortia de la cova se’l menjaven. Actualment les conseqüències de

la dislèxia no són tan exagerades però tenen relació amb la dificultat del

desenvolupament cognitiu i emocional d’una persona.

Podem observar tres etapes dins la història de la dislèxia:

- Orígens de la dislèxia: S’identificaven persones amb problemes de llenguatge i

lectura. A finals del s. XIX es va descobrir la dislèxia del desenvolupament i es

van estudiar les causes i les característiques.

- Evolució: La dislèxia va començar a ser coneguda per un major nombre de

metges i professionals de l’educació.

- Teories modernes: Han explicat la base de la dislèxia en funció del nostre

coneixement actual.

2.1.1 ORÍGENS:

Els orígens de la dislèxia estan lligats als primers descobriments sobre problemes de

llenguatge que a vegades es combinen amb pèrdues de la capacitat de llegir.

A partir del s. XIX es van adonar que l’òrgan on residia el pensament no era el cor sinó

el cervell.

En aquest període s’han de recordar dos metges austríacs. Franz Joseph Gall va suggerir

que cada part específica del cervell tenia una funció precisa. Pierre Paul Broca va

localitzar aquestes àrees específiques i en va determinar la funció lingüística.


4

Durant la història s’han confós casos dislèctics amb casos de retard mental. Podem

destacar tres doctors:

- Dr. A. Kussmaul: Va utilitzar el terme “word blindness” o ceguera de paraules

per determinar un pacient que havia perdut la capacitat de llegir.

- Dr. Bateman: Va definir la dislèxia com un tipus d’amnèsia verbal en la què el

pacient no recorda el significat dels símbols gràfics.

- Dr. Dejerine: El seu treball va ser molt innovador ja que va localitzar la lesió

responsable d’aquestes dificultats de la lectura en el lòbul parietal i en alguns

segments (mitjà i inferior) del lòbul occipital esquerre, incloent les fibres que

connecten els dos lòbuls cerebrals.

2.1.2 PRINCIPIS:

El principi de la història de la dislèxia va ser fa més de cent anys a Gran Bretanya.

La primera vegada que va sortir a la llum aquest terme va ser en una revista i gràcies

a metges oftalmòlegs, d’aquí ve que es creia que la dislèxia era una malaltia del

sistema visual.

L’any 1895 James Hinshelwood va escriure un article en una revista sobre la

memòria visual i la ceguera de les paraules. Més tard W. Pringle Morgan va estudiar

el cas d’un noi de catorze anys intel·ligent però incapaç d’aprendre a llegir. A partir

d’aquest moment Morgan va ser reconegut com el pare de la dislèxia moderna.

En altres països van començar a publicar articles sobre la dislèxia gràcies als quals

es va començar a conèixer el trastorn i es va començar a detectar en la població.

L’any 1917 Hinshelwood va publicar un segon article on es parlava que el defecte es

centrava en l’emmagatzematge i l’adquisició de la memòria visual de lletres i

paraules.

Aquest defecte és hereditari i més comú en el sexe masculí. Aquest mateix autor va

fer una classificació en tres grups:

- Alèxia: Casos amb retard mental

- Dislèxia: Casos amb lleus atracaments en l’aprenentatge i la lectura.

- Ceguera de paraules: Casos més greus de discapacitat en la lectura.


5

2.1.3 COM S’HA VIST AL LLARG DELS ANYS?

1.1.3.1 Durant els anys vint i trenta:

El neuròleg d’Estats Units, Samuel Torrey Orton va ser la figura més important en

la historia de la dislèxia. Aquest neuròleg va investigar el trastorn del llenguatge

amb 3.000 nens i adults que patien aquestes dificultats. Va observar una gran

quantitat d’errors en la lectura i l’escriptura degut a la inversió de lletres aïllades (b

per d) o lletres en paraules (es per se).

Gràcies a aquest estudi va treure una teoria anomenada “signes creuats”. Orton

també va explicar que els dislèctics tenien una percepció diferent de les lletres degut

a un mal funcionament del cervell per la dominació d’un lòbul occipital sobre

l’altre. Aquests defectes es veuen normalment dins la mateixa família cosa que ens

recorda el seu origen genètic.

Es va crear una societat anomenada “Orton Dyslexia Society” per seguir la recerca

d’aquesta realitat.

A Europa l’estudi de la dislèxia seguia el seu propi curs fins que Ombredanne va

introduir l’expressió de la dislèxia en el I Congrés de Psiquiatria Infantil de París el

1937.

2.1.3.2. Durant els anys quaranta, cinquanta i seixanta:

Knud Hermann, un neuròleg del Hospital Universitari de Copenage va analitzar amb

detall les dificultats dels pacients dislèctics.

A finals dels anys seixanta; a França, Alfred Tomatis va proposar una teoria de la

dislèxia com un problema auditiu.

En 1968 el neuròleg Norman Geschwind (de la Universitat de Harvard) va ser un

dels principals impulsors de la neurociència com a disciplina

2.1.3.3 A partir dels anys setanta:

Les teories de la dislèxia comencen a tenir resultats més “prometedors”.


6

La psicòloga Liberman (1971) relaciona els problemes de lectura amb el llenguatge i

l’habilitat de parlar. Els errors d’inversions poden tenir origen en la fonètica. A

partir d’aquest moment es centra especial atenció en aquest darrer camp.

Es van suplantar les teories visuals per unes més lingüístiques.

A Gran Bretanya es van fer molts informes, entre ells el de Warnock (1978) on es va

dir per primer cop que els nens dislèctics necessitaven una educació especial.

El professor de Psicologia de University College of North Wals, T. R. Miles va

crear el “Bangor Dyslexia Teaching System” per corregir els defectes dels dislèctics.

Amb aquest mètode es va enfocar des de diverses àrees: orientació, repetició de

paraules, problemes aritmètics, enumeració de llistes...

2.1.3.4 Durant els anys vuitanta:

Aquest model d’ensenyament es va expandir pel Regne Unit.

Mile y Ellis van dir que els dislèctics no tenien problemes visuals sino lèxics,

especialment a l’hora de donar nom a objectes o elements.

Les teories relacionades amb la deficiència de memòria o visual van disminuir.

Philip Seymous va fer una divisió en tres grups: semàntics, fonològics i visuals, tot i

que la majoria pertanyen al segon grup.

2.1.3.5 Durant els anys noranta:

Bruce Pennington, un psicòleg clínic de la Universitat de Denver a EU va confirmar

algunes teories clàssiques de la dislèxia com les deficiències fonològiques que

perduren tota la vida. Aquest psicòleg va demostrar que llegir depèn de l’habilitat

per relacionar paraules aïllades i unir-les en un context.

Com a conclusió puc dir que la dislèxia comprèn un camp d’estudi molt ampli que

abarca des de l’educació fins la neurobiologia, relacionada amb la genètica.


7

2.2 QUÈ ÉS LA DISLÈXIA?

La dislèxia, també anomenada trastorn específic de la lectura, és un trastorn

neurobiològic i de base genètica.

Es detecta principalment en l’etapa de l’aprenentatge de la lecto-escriptura infantil.

És un trastorn crònic que està present en el 15% de la població.

Està caracteritzat per dificultats en la descodificació de paraules o en la fonètica i

l’ortografia. Aquestes alteracions afecten la velocitat, la fluïdesa i la comprensió lectora

(en menor grau).

Durant l’etapa escolar els símptomes de la dislèxia es van agreujant; aquest trastorn no

es pot justificar per una mala escolarització, dèficits intel·lectuals o sensorials (com la

vista).

2.2.1 MODELS DE LECTURA:

Durant el procés lector es poden distingir dos fases: el reconeixement de les paraules

(on intervé la descodificació) i la comprensió.

Per llegir i entendre les paraules hi ha dos vies diferents:

· Via fonològica

· Via lèxica.


8

- VIA FONOLÒGICA:

La seva funció és transformar símbols gràfics en paraules amb significat.

Davant d’una paraula (casa), passem els grafemes al fonema corresponent, (mig cercle

és la lletra “ce”).

El següent pas és unir tots els fonemes i arribar a un seguit de sons que escoltem mentre

llegim. Després d’escoltar la paraula recordem el significat de forma immediata.

Un dislèctic, en aquesta via, pot trobar problemes tant en la lectura com en l’escriptura.

Per exemple: substitucions de lletres, omissions, invencions, lectura global de la

paraula, velocitat i comprensió lectora alterable i dificultat davant de paraules noves.

- VIA LÈXICA:

La seva funció és tenir un reconeixement immediat de la paraula escrita.

Davant d’una paraula (taula), reconeixeríem la paraula com ho faríem davant del dibuix

d’una taula. Podem deduir que aquesta via és més ràpida que la fonològica.

Aquesta via requereix que el lector sigui capaç de veure els fonemes junts i recordar el

significat de la paraula (ja memoritzada anteriorment) amb el mateix ordre dels

fonemes. Això s’aconsegueix amb l’experiència i la repetició de la lectura, per tant

aquesta via no resultarà factible en paraules noves o desconegudes.

Un dislèctic, en aquesta via, tindria problemes com: la lectura literal de les paraules,

repeticions, rectificacions, sil·labeig, velocitat lectora lenta, comprensió bona en les

paraules i polenta en frases o textos.

2.2.2 DEFICIONS DE DISLÈXIA:

La paraula dislèxia procedeix del grec: dis (dificultat) i lèxia (paraula).

El diccionari de la RAE la defineix com: “Dificultad en el aprendizaje de la lectura, la

escritura o el cálculo, frecuentemente asociada con trastornos de la coordinación motora

y la atención, pero no de la inteligencia”.


9

El Diccionario Terminológico de Ciencias Médicas la defineix com: “Dificultad

aumentada para aprender a leer, sin que existan defectos fundamentales neurológicos de

tipo sensorial o neuropsicólogo lesional”.

En aquestes dues definicions podem observar que apareix una diferenciació entre

dislèxia adquirida (es caracteritza per la pèrdua de la capacitat lectora a causa d’una

lesió cerebral; aquest tipus de dislèxia es pot confondre amb problemes de visió

propera) i dislèxia del desenvolupament (trastorn que es manifesta per la dificultat de

l’aprenentatge encara que hi hagi una bona educació i una intel·ligència adequada).

El Consell de Salut dels Països Baixos la va definir el 1977 així: “ la dislexia está

presente cuando la automatización de la identificación de palabras (lectura) y/o la

escritura de palabras no se desarrolla o se desarrolla de forma muy incompleta o con

gran dificultad”.

La OMS (Organització Mundial de Salut) diu que es tracta “d’un desordre específic de

la lectura”

L’Associació Catalana de la Dislèxia la defineix com: “ una dificultat significativa i

persistent en la forma escrita del llenguatge, que es independent de qualsevol causa

intel·lectual, cultural o emocional i que , per tant, apareix malgrat tenir una

intel·ligència adequada, una escolarització convencional i una situació sociocultural

dintre de la normalitat”.

La Dra. Kaufman, de l’Associació Internacional de la dislèxia explica que: “ no és el

resultat d’una falta de motivació, d’un dany sensorial o d’una instrucció inadequada, de

poca intel·ligència o d’altres condicions incapacitades. És una condició d’un problema

neurològic de famílies. Es tracta d’una dificultat de l’aprenentatge basada en el

llenguatge.”


10

2.2.3. DIFERÈNCIES ENTRE EL CERVELL D’UN DISLÈCTIC I D’UN NO DISLÈCTIC:

D E NO DISLÈCTIC

D E DISLÈCTIC

Gràcies a tècniques d’imatge com la

tomografia axial computada (TAC) o

la ressonància magnètica (RM) s’han

fet treballs per observar les

diferències entre un cervell dislèctic i

un que no ho és.

Els treballs més importants van ser

els de Sally i Kenneth Shaywith ja

que van demostrar que durant

l’activitat lectora el funcionament

entre els dos cervells estudiats era

diferent. Quan un cervell normal

llegeix s’activen àrees de l’hemisferi

cerebral esquerre. Els cervells dels

dislèctics quan llegeixen no presenten

tanta activitat en aquestes àrees i, per

compensar, activen àrees de

l’hemisferi dret que no s’utilitzen en

condicions normals de lectura.

Aquestes diferències van donar suport

a la teoria del model fonològic com a

base del trastorn.


11

2.3 LES CAUSES

Com s’ha explicat anteriorment hi ha diferències entre les àrees implicades en la lectura

d’un cervell dislèctic o d’un altre que no ho és.

També sabem que existeix una important càrrega genètica. Per això es diu que és

probable que hi hagi més d’un membre dislèctic dins de la mateixa família.

L’altra teoria, més acceptada, que podem trobar és la que està relacionada amb

l’embaràs. Gràcies a diversos estudis s’ha descobert que durant l’etapa fetal tots els

embrions tenen una migració neuronal cap al cervell. Els embrions que patiran dislèxia

tenen alteracions en aquesta migració. En aquestes migracions no totes les neurones

arriben al cervell, concretament a les àrees relacionades amb la lecto-escriptura.

Una altra teoria, no tan recolzada, és la següent: L’hemisferi cerebral dret s’encarrega

de les funcions visuals i en els dislèctics va més lent que l’hemisferi cerebral esquerre

que s’encarrega de processar el llenguatge.

Per tant s’afirma que existeix una mala relació entre els dos hemisferis.

Per últim cal parlar d’una teoria relacionada amb la baixa consciència fonològica en els

nens petits. La consciència fonològica és el coneixement que tenim les persones per

dividir la parla i l’escriptura en estructures cada cop més petites.


12

2.4 ELS SÍMPTOMES

El que més acostuma a cridar l’atenció quan un nen té un problema dislèxic és la

dificultat per aprendre i llegir i les característiques de la seva lectura i escriptura. Tot i

així és difícil elaborar un llistat de símptomes ja que:

- No tots els nens dislèxics tenen els mateixos símptomes.

- Alguns símptomes es poden confondre amb altres trastorns com la

hiperactivitat, la desmotivació...

- Cada nen té un grau de dislèxia diferent i per tant mostra una intensitat

diferent en cada símptoma.

- Hi ha símptomes visibles (com l’ortografia) i altres que no ho són i només

els poden veure els especialistes.

- Hi ha símptomes que són preventius i que per tant no representen pròpiament

el trastorn.

De totes formes hi ha dos símptomes que normalment estan presents en tots els

dislèxics, que són: el fracàs escolar i el baix nivell d’autoestima.

Tot i que els símptomes variïn, ja que cada nen desenvolupa millor certs aspectes de la

lectura, l’escriptura i/o l’ortografia, es poden classificar en:

a) Símptomes lingüístics

b) Símptomes no lingüístics (perceptius motors i de conducta)

c) Símptomes preventius.

d) Classificació dels símptomes per les edats.

2.4.1 SÍMPTOMES LINGÜÍSTICS:

- Inversions: El nen escriu les lletres amb

efecte de mirall, mogudes de forma

horitzontal o vertical, encara que de forma

vertical és molt menys freqüent. Aquestes


13

inversions fan que quan el nen llegeixi confongui grafies com: 3 i E, b i d, p i

q, 2 i 5... també poden confondre la posició de les lletres, com per exemple:

LA per AL, EL per LE, MA per AM... fins i tot poden canviar l’ordre de les

síl·labes i llegir maca en lloc de cama, cota en lloc de toca... Quan aquests

problemes són molt repetitius i greus pot arriba a ser impossible llegir el que

el nen vol escriure.

- Omissions, adicions i substitucions: El nen té tendència a afegir (adicions) o

a “menjar-se” (omissions) lletres a l’hora d’escriure o de llegir. També pot

substituir-ne unes per unes altres que s’assemblin, encara que això no és tan

freqüent. A causa d’això ens costa entendre el que el nens escriu.

- Paraules enganxades i partides: És freqüent que el nen escrigui paraules

enganxades o les separi per qualsevol lloc. Això ens demostra que no ha

aconseguit desenvolupar l’ortografia natural igual que els altres nens. És el

signe més visible en l’escriptura.

- Ortografia convencional: Per qualsevol nen dislèxic l’ortografia és molt

difícil d’aprendre i molt fàcil d’oblidar. Per aquest motiu, al nen, li es igual

escriure B o V, C o Z, C o Q... Moltes vegades els logopedes aconsellen

estudiar en castellà ja que és un idioma amb una ortografia més fàcil que el

català o l’anglès.

- Problemes amb la lectura: podem classificar diferents graus de dificultat

lectora en els dislèxics segons diferents problemes:

· El nen dislèxic no llegeix, intenta desxifrar signes.

· Li costa molt llegir i freqüentment fa molts errors.

· Intenta llegir però ho fa de forma molt lenta.

· Pot arribar a llegir correctament, però no entén el contingut. Només fa

bé la part mecànica de la lectura i això és gràcies a una automatització.

Per tant es pot classificar en:


14

· Lleu: El nen al principi de la lectura fa errors dislèxics ( inversions,

omissions...) però es superen dins dels primers anys d’aprenentatge.

· Mitjà: Nens que necessiten anys per desenvolupar capacitats per llegir i

escriure. A vegades algunes dificultats continuen en l’edat adulta, ho

podem veure en el cas que hi hagi una inseguretat en la lectura o la

comprensió, una lletra infantil, moltes faltes d’ortografia i dificultats per

l’expressió escrita.

· Greu: Nens que no són capaços d’aprendre a llegir o a escriure. Passen

els anys i no milloren, sempre fan moltes faltes d’ortografia i la lectura

els és molt costosa.

2.4.2 SÍMPTOMES NO LINGÜÍSTICS:

- Trastorns perceptius:

· Desorientació en l’espai i en el temps: Durant l’etapa de preescolar els

nens confonen ahir, avui i demà, dreta i esquerra, abans i ara... A causa

d’això va lligada la dificultat per expressar les seves experiències, el nen

explica fragments sols i a vegades sense relació.

· Dificultat per diferenciar el fons-figura: Un nen dislèxic té la capacitat

de captar molts detalls però no es fixa en la unitat global.

- Trastorns motors:

Molts dislèctics tenen problemes com vestir-se, tallar, caminar, agafar el llapis,

dibuixar... Podem relacionar aquests trastorns amb la lateralitat creuada. La

lateralitat creuada és el predomini d’un hemisferi cerebral sobre l’altre, per això

la visió i la motricitat no es corresponen. El nen dislèctic pot ser dretà però tenir

com a predominant l’ull esquerre. Això suposa una gran dificultat a l’hora de

llegir i escriure.

- Trastorns de conducta:

El trastorn que més s’associa a la dislèxia és el TDA/H (Trastorn d’atenció i

hiperactivitat). Aquest trastorn es pot presentar com a hiperactivitat o com a falta

d’atenció. La conducta d’aquests nens pot ser conformista (quan fan cas a tot el


15

que els diu l’adult) o inconformista (quan es neguen a fer el que se’ls mana). Tot

i aquesta diferència els nens no són capaços d’elaborar la seva pròpia

organització a l’hora d’estudiar.

2.4.3 SÍMPTOMES PREVENTIUS:

- Dificultat en la identificació dels colors.

- Falta de memòria auditiva

- En el preescolar el nen ha de saber imitar traços simples

- Poc coneixement del cos.

- Desorientació en l’espai.

- Desorientació en el temps.

- Lentitud en el desenvolupament verbal.

Si en una família els pares o el germà són dislèxics és possible que el nen també ho

sigui.

2.4.4 CLASSIFICACIÓ DELS SÍMPTOMES PER LES EDATS:

- Etapa preescolar:

· Lentitud en el llenguatge verbal.

· Confusions en l’espai.

· Alteració entre dies bons i dies dolents en el treball a l’escola.

· Dificultat per aprendre rimes o cançons.

· Dificultat amb les seqüències.

- Etapa preescolar fins nou anys:

· Dificultat per aprendre a llegir i a escriure.

· Falta de concentració o atenció.

· Frustració.

· Dificultat per distingir dreta i esquerra.

· Tendència a escriure números en mirall*.

· Dificultat per aprendre l’alfabet o les taules de multiplicar.


16

- Entre nou i dotze anys:

· Molts errors en la lectura.

· Desorganització a l’hora de treballar.

· Problemes de conducta.

· Dificultat per seguir instruccions.

· Dificultat en les còpies.

- A partir de dotze anys:

· Baixa autoestima.

· Dificultat per planificar i elaborar relats.

· Confusió sobre les instruccions verbals.

· Disgust en la lectura i l’escriptura.


17

2.5 EL DIAGNÒSTIC

L’aspecte fonamental per intuir que ens podem trobar davant d’un cas de dislèxia és

saber veure que hi ha una dificultat per aprendre a llegir i escriure, sempre que no hi

hagin problemes intel·lectuals o alternatius que donin una explicació al trastorn.

Sabent això podem descartar nens amb:

- Defectes de visió

- Defectes d’audició.

- Un coeficient intel·lectual per sota del normal

- Canvis emocionals primaris

- Falta d’educació escolar

- Problemes de salut greus que afectin a l’aprenentatge.

- Un diagnòstic de retard en el desenvolupament.

Un nen amb més de nou anys, s’hauria d’establir amb seguretat al diagnòstic de la

dislèxia. Per un bon diagnòstic primer s’han de revisar els aspectes clínics i després fer

les proves recomanades.

Aspectes clínics en el diagnòstic:

- Dificultat per descodificar paraules aïllades.

- Dificultats importants per llegir paraules rares o desconegudes.

- Lectura amb molts errors i costosa.

- Dificultats ortogràfiques.

- Dificultat per donar nom a figures.

- Mal rendiment en els tests fonològics.

- Dificultats en la lecto-escritura.

- Lectura correcta però no automàtica.

També és favorable valorar si hi ha casos similars a la família. Aquest s’orientarà cap a

la dislèxia si hi ha dificultats fonològiques i de pronunciació (sempre que no s’hagi

diagnosticat un cas de dislàlia*).


18

Donats aquests símptomes el professional, que no sigui psicòleg o pedagog, a de

sotmetre al nen a unes proves que permetran analitzar el problema, fer un diagnòstic

clar i establir els mètodes d’ajuda més favorables per cada nen.

A continuació hi ha alguns dels test que es recomanen per al diagnòstic:

- Test Estandarditzat de la Lectura. (TALE TALEC)

- Coeficient intel·lectual (WISC-R, WISC-III, K-ABC)

- Test Fonològic.

- Test d’identificació d’objectes.

- Test de vocabulari de Boston.

- Continous Performance Test (CPT).

- Qüestionari per valorar l’atenció. (Corenners).

- Qüestionari per valorar el perfil psicopatològic. (CBCL).

- Bateria d’avaluació dels processos lectors durant l’educació Primària.

(PROLEC).

S’ha d’anar en compte en els test en la formulació dels enunciats. Si hi ha enunciats

llargs, aquests poden dificultar la comprensió, i per tant fer que la resposta no sigui

correcta per manca de comprensió.

*DISLÀLIA: És el trastorn del llenguatge més comú en els nens, el més conegut i més

fàcil d’identificar. Sol presentar-se entre els tres i els cinc anys, amb alteracions en

l’articulació dels fonemes. A un nen li diagnostiquen dislàlia quan es nota que és

incapaç de pronunciar correctament els sons de la parla que són vistos com normals

segons la seva edat i desenvolupament. Un nen amb dislàlia sol substituir una lletra per

una altra, o no pronunciar consonants.


19

2.6 EL TRACTAMENT

L’únic tractament per aquest trastorn és la reeducació. En la reeducació intervenen els

pares, l’escola i els professionals.

Aquestes persones, properes als nens dislèctics, han d’explicar-los el trastorn que

pateixen, mostrar-los el seu suport, ser comprensius i valorar l’esforç que fan tot i que

sovint poden desembocar a un “fracàs escolar”.

Els nens han de ser conscients del trastorn que pateixen. Ells noten que els seus

companys llegeixen i escriuen millor, això afecta negativament la seva autoestima i pot

provocar que es rendeixin.

Per això es recomana seguir unes estratègies dins l’aula i en l’entorn familiar que ajudin

a afavorir el procés d’aprenentatge.

2.6.1 ESTRATÈGIES DINS L’AULA:

- A l’inicia el curs se li ha de fer saber que el professor coneix les seves

dificultats. D’aquesta forma aconseguirem que l’alumne tingui confiança i

sigui conscient que rebrà el suport necessari.

- Els alumnes que pateixen aquest trastorn han de fer un esforç molt més gran

que els altres companys. Per això és important potenciar una bona actitud en el

treball i la superació, més que en el resultat pròpiament de l’activitat.

- Les dificultats ortogràfiques són freqüents en aquests nens. No és correcte

corregir tots els errors alhora, però si tots els errors que s’estiguin estudiant en

aquell moment.

- Cal dir que copiar les errades no és la solució perquè el problema no és de

memòria sinó de consciència fonològica o lèxica.

- Cal donar-li més temps per fer la feina. Acostumen a ser lents copiant, llegint,

prenent apunts o organitzant-se la feina. Pel que fa a la lectura, els mestres

s’han d’assegurar que entén el que llegeix.


20

- No és bo que llegeixi lectures col·lectives ja que es pot sentir ridiculitzat. És

recomanable facilitar-li l’accés a una aula de reforç (per tal que el professor

l’ajudi de manera individual) o pactar lectures perquè se les prepari a casa.

- Si una activitat escrita li costa molt pot resultar positiu fer-la oral. (Sempre que

sigui possible per a l’organització de l’escola).

- Si li suposa molt de temps copiar exercicis, no fer-li copiar l’enunciat.

- És important donar més valor al contingut que al redactat.

- Donar-li feines per fer a casa que siguin més breus, sobretot en la lectura i

l’escriptura.

- Cal fer observacions positives en el seu treball, sense deixar d’ajudar-lo

corregint-li els errors.

- No és bo explicar en públic el seu trastorn i les dificultats que a ell li

comporta.

- En el cas que no domini les taules de multiplicar, deixar-li utilitzar la

calculadora o les taules escrites, per ell, en un full. El més important no és el

resultat sinó el procediment que ha utilitzat.

- Adaptar l’assignatura de llengua anglesa prioritzant la forma oral.

- Tenir en compte el lloc on està assegut: a prop/lluny del professor i els

companys que té al costat.

- Potenciar l’ús de recursos tecnològics: calculadora, corrector ortogràfic,

programes informàtics que afavoreixin l’aprenentatge...

- Ajudar-lo a relacionar conceptes nous amb els que ja sabia.

- Dividir les lliçons en parts i comprovar que entén cada una d’elles.

- En les lectures s’ha de tenir en compte que siguin: curtes, entretingudes,

fàcils... amb l’objectiu que el nen estigui motivat per agafar el llibre.

2.6.2 EL PAPER DELS PARES:

Existeixen tres comportaments diferents que adopten els pares quan saben que el seu fill

es dialèctic.

1) Els pares empàtics, observadors, que coneixen el seu fill i entenen l’explicació

del professional, quan , després d’explorar-lo, descriuen les dificultats del nen.


21

Aquests pares es mostren disposats a fer el que sigui necessari perquè el nen

segueixi endavant de la millor forma possible.

2) Els pares que recriminen el seu fill perquè creuen que fa les coses malament

perquè vol, o que no té força de voluntat. El seu lema és: “si volgués ho faria

millor”. Els professionals, en les entrevistes, parlen amb ells dels problemes del

seu fill i els pares es mostren comprensius, tot i que dies més tard tornin les

recriminacions.

Al poc temps de començar el tractament, els pares recriminen al professional

que el nen no avança, no millora i segueix igual. Els pares han renyat molt al

nen, l’han intentat fer entrar en raó i no s’adonen que van perdent la

comunicació amb el seu fill. En alguns casos s’han pres mesures dràstiques com

els càstics que empitjoren el nen i el problema. Per exemple: se li prohibeix anar

a casa dels amics (quan pot ser que li costi relacionar-se), se’l desapunta de les

activitats extraescolars que li agraden (quan possiblement és l’ única motivació

que tenen).

3) Finalment trobem els pares que després de la consulta es limiten a dir: “ara ja

tenim una opinió” i decideixen no fer res esperant que el temps ho arregli. Són

pares poc disposats a fer un esforç pel seu fill. No cal parlar dels que no arriben

a la consulta.

Els tres tipus de pares haurien de tenir en comú unes estratègies que poden seguir de

forma individual o familiar per ajudar el seu fill.

En el nostre sistema educatiu pensem que la responsabilitat de l’ensenyança recau sobre

els professors. Davant d’un cas dislèctic recau sobre els especialistes, però cal saber que

també és molt important el paper dels pares ja que pels fills són una font d’ajuda

important i propera.

- El paper més important que han de complir els pares és donar suport al nen de

forma emocional i social. Ha de saber que els seus pares entenen el problema

que té i això molts cops requerirà que li donin explicacions de les seves

dificultats dislèctiques.


22

- Es important comunicar-li que se’l seguirà estimant encara que no vagi del tot

bé a l’escola. Els pares han de controlar la seva ansietat ja que això pot fer

augmentar els problemes del nen.

- Els pares i la gent del seu voltant han de deixar clar que el nen pot tenir èxit.

Si fan el contrari el nen tindrà por a intentar-ho.

- Moltes vegades els pares que exerceixen més pressió sobre el nen són els que

han tingut problemes similars a l’escola, el resultat és totalment oposat al que

s’espera. Aquests pares han de compartir amb el seu fill les vivències i els

problemes que van tenir per tal que el nen es senti més “normal”.

- És inútil comparar un nen dislèctic amb un sense problemes. Això normalment

passa entre germans, especialment si el nen que va bé a l’escola és més petit

que el dislèctic. Convé remarcar altres qualitats del nen amb problemes, tot i

que no siguin escolars.

- S’ha de desenvolupar l’autoestima en tots els nivells, especialment quan es

senti decaigut o fracassat. Se l’ha d’avaluar amb el seu propi nivell, esforç i

rendiment.

- És important no exercir una sobreprotecció ja que això pot fer que el nen es

confiï i no s’esforci més.

- Els pares han de tenir en compte que també existeixen dificultats pràctiques,

com per exemple: confusions en les hores del dia, equivocacions dels llocs on

s’han guardat les coses... La solució és donar instruccions clares, concretes i

tenir molta paciència.

- Els pares poden ensenyar. Això depèn de la relació entre pares-fill. A vegades

és impossible i desaconsellable que els pares ajudin els fills. La situació es

carrega d’ansietat i acabar sent perjudicial per al nen.

Com a conclusió de l’apartat es por dir que es convenient organitzar un equip entre

pares, escola i especialistes. Això facilita la coherència i les aportacions mútues que

disminuiran els malentesos. Afavorint un bon tractament aconseguim una millor

reeducació per al nen.


23

3.1 ENTREVISTA REALITZADA AL CENTRE ESCOLAR

TERESIANES DE GRÀCIA:

M’ha semblat interessant observar com es veu la dislèxia des de diferents punts de vista,

dins d’un centre escolar. He escollit el Centre Teresianes de Gràcia de Barcelona, ja que

és on estic cursant segon de Batxillerat i hi tinc fàcil accés.

Les entrevistes han estat realitzades a la directora, a una professora de primària amb una

llarga experiència educativa (especialment de llengües) i a la psicòloga del mateix

centre. Amb l’ajuda d’aquestes tres persones i algunes preguntes comunes en les

entrevistes he pogut veure diferents formes d’enfocar la dislèxia.

Dimecres, 14 d’Octubre del 2009

3.1.1 DIRECTORA DEL CENTRE:

1. Com et dius?

Mª Teresa Ingla i Torner.

2. Quin càrrec tens dins de l’escola i quants anys fa que hi treballes?

Sóc la directora i fa aproximadament trenta-dos anys que hi treballo.

3. Quins són els trastorns de l’aprenentatge més freqüents que us podeu

trobar?

Les dificultats per aprendre a llegir, a escriure i les dificultats de concentració

(TDA). També hi ha altres factors concrets com pot ser un retràs maduratiu o de

l’entorn.

4. Com definiries la dislèxia?

La dislèxia és un trastorn que dificulta l’aprenentatge de la lectura i per tant també

de la comprensió.


24

5. Com i quan es detecta aquest trastorn?

Aquest trastorn comença quan s’inicia l’aprenentatge. Tot i així abans hi ha

símptomes com la lateralitat creuada, o altres de motrius com per exemple el mal

gateig d’un nen.

6. Com actua l’escola davant d’aquests casos?

En primer lloc el tutor o algun professor s’ha d’adonar que existeix o pot existir

aquest trastorn. Seguidament hi ha l’observació per part del gabinet psicopedagògic

de l’escola (entre els seus membres la Roser Feliu). Finalment es deriven a centres

externs a l’escola per fer un bon tractament.

7. Creus que l’escola està suficient informada d’aquest trastorn?

Actualment la dislèxia ha quedat bastant en segon terme, davant d’altres trastorns

més coneguts com el TDA. De totes formes els professors fan cursos de formació

que preparen les universitats.

8. Que aconselles als professors que tenen algun cas a l’aula?

Primer s’han de posar en contacte amb la família i escoltar el que pensen. Quan el

nen ha passat pel gabinet psicopedagògic i per un tractament extern a l’escola, s’ha

de mantenir una bona relació amb els especialistes que s’han encarregat de portar

aquest nen i complir les pautes que ens diuen per ajudar-lo a millorar. Hi ha

professionals que en sabem més que els mestres i nosaltres ens hem de deixar

aconsellar pels especialistes.

9. Quina relació hi ha d’haver entre direcció escolar, professor, pares i

alumne?

La més estreta possible perquè tots incidim en el procés d’aprenentatge del nen.

Hem d’anar tots cohesionats i en la mateixa direcció.


25

10. Es fan reunions exclusives per parlar dels trastorns d’aquests nens, o són

només generals?

Se’n fan d’exclusives. Hi ha reunions que en diem de pla individualitzat i tracten

exclusivament els nens que tenen problemàtiques que poden ser força greus com el

cas d’autistes que hi ha a l’escola o d’altres no tan greus.

11. Els nens dislèctics poden cursar un batxillerat?

Potser si o potser no. Depèn del grau de dislèxia. Hi ha gent dislèctica que s’han tret

un batxillerat i una carrera.

12. Quins problemes es pot trobar un noi dislèctic a l’hora de fer la selectivitat?

Què pot fer l’escola per ajudar-lo?

Els problemes que es pot trobar són els mateixos que durant la seva escolaritat;

necessitarà més temps per entendre els enunciats... Des de l’escola es poden fer

poques coses, perquè legalment no tenim eines de suport per ajudar-lo, no obstant la

llei (LEC) ja contempla els plans individualitzats per al batxillerat. L’escola seguiria

la mateixa línia: fer un pla individualitzat i mirar de tirar endavant.

13. Què és l’EAP? Què aporta a l’escola?

Equip d’Assessorament Pedagògic. L’EAP ens dóna suport, ens ajuda i ens

assessora en els casos amb els nens que tenen dificultats. El seguiment és molt a

distància perquè l’EAP es dedica més a l’escola pública que a la concertada.

En cas de nens amb discapacitats importants ens fa el dictamen que és un document

que oficialitza que el nen té un grau de dificultat.

14. El plà individualitzat:

14.1 Què és un plà individualitzat?

És una adaptació del currículum a les necessitats educatives concretes d’un noi amb

dificultats.


26

14.2 És obligatori fer-lo?

Sempre que el claustre de professors que estan en contacte amb el nen ho cregui

convenient. No és exactament obligatori, però la llei ens dóna aquesta eina per

millorar.

14.3 En quines situacions?

Sempre que s’han exhaurit totes les mesures ordinàries, se n’han de buscar

d’extraordinàries. Si amb un reforç no n’hi ha suficient doncs s’ha de buscar una

altre solució que pot ser el PI.

14.4 Qui l’ha de fer?

L’equip de professors que estan en contacte amb el nen i també la comissió

d’atenció a la diversitat de la qual forma part la psicòloga del centre.

14.5 Amb quin objectiu?

L’objectiu és aconseguir desenvolupar millor les seves capacitats.

Dilluns, 5 d’Octubre del 2009


27

3.1.2 PROFESSORA DE PRIMÀRIA:

1. Com et dius?

Francisca Espasa Moltó.

2. En quin tipus d’escola treballes?

En una escola concertada religiosa.

3. Quants anys portes en l’educació?

Aproximadament uns quaranta anys.

4. A quina edat comença l’aprenentatge de la lectura?

Hi ha moltes teories, però no una edat determinada on comença aquest

aprenentatge. Alguns diuen que com més aviat millor, i d’altres que entre els cinc i

els sis anys s’hauria d’iniciar l’aprenentatge de la lectura.

5. Quina edat és per a tu la ideal per ensenyar a llegir?

Entre els cinc i sis anys.

6. Quins mètodes s’utilitzen? En què consisteixen?

S’ensenya al nen uns sons i amb la unió de dos sons es forma una síl·laba, aquest

mètode s’anomena sil·làbic. També es solen associar paraules amb dibuixos.

7. A quina edat creus que el nen ha de llegir amb fluïdesa?

Seria convenient que llegís amb fluïdesa entre els set i vuit anys.

8. Quins problemes relacionat amb l’aprenentatge de la lectura assenyalaries

en aquests últims anys? Han augmentat? Quina creus que n’és la causa?

La incapacitat de concentració. Aquests problemes han augmentat perquè vivim en

una “societat d’imatge” on és freqüent l’ús de la televisió o l’ordinador abans que el

d’un llibre, que implica un esforç pel nen.


28

9. Com definiries la dislèxia?

Un aspecte patològic on el nen no té assolit el sentit espaial. Jo, com a mestre, si

veig que un nen no distingeix entre dreta i esquerra, ahir o avui... ja puc començar a

pensar que alguna cosa no funciona correctament. Tot i això la dislèxia abarca un

camp molt més ampli.

10. Has tingut alumnes dislèctics?

Sí.

11. Com i quan es detecta aquest trastorn?

Es detecta en la lectoescriptura. Es poden començar a detectar trets aviat, però no es

pot assegurar un cas de dislèxia fins als vuit o nou anys.

12. Com actua l’escola o el professor davant d’aquests casos?

Amb molta dedicació i paciència de cara al nen. Aquest presenta una dificultat

d’estudi i concentració que s’ha d’entendre. Ser comprensiu no vol dir deixar que el

nen faci el que vulgui “perquè no pot”, el nen sí que pot, i se li ha d’exigir dins del

seu límit.

13. Creus que rebeu suficient informació per saber detectar un possible cas de

dislèxia o algun altre trastorn de l’aprenentatge?

No puc parlar del que ensenyen actualment a la carrera de magisteri, però amb

l’experiència s’aprèn a veure qui pot patir dislèxia. Quan jo estudiava, la dislèxia no

sortia en el temari de la carrera.

14. Recordes algun cas anecdòtic que necessités més atenció del normal?

No. Les dislèxies que he vist encara no s’havien manifestat del tot, eren només trets

dislèxics.

Dimarts, 29 de Setembre del 2009


29

3.1.3 PSICÒLOGA DEL CENTRE:

1. Com et dius?

Roser Feliu Torruella.

2. Quants anys fa que ets psicòloga?

Fa cinc anys que estic llicenciada.

3. Quins són els trastorns de l’aprenentatge més freqüents?

Crec que els més freqüents són: la dislèxia, la discalcúlia i el trastorn per dèficit de

l’aprenentatge o TDA

4. Què és per a tu la dislèxia?

És un trastorn de l’adquisició de la lectoescriptura.

5. Per què creus que és important diagnosticar i tractar la dislèxia a temps?

Per evitar un fracàs escolar, perquè el nen pugui gaudir d’un aprenentatge amb èxit i

viure’l amb tranquil·litat.

6. Creus que els professors estan suficient informats d’aquest trastorn?

Fa uns anys ho estaven més que ara.

7. Quins passos pot fer l’escola per ajudar un nen dislèctic?

Primer l’observació, ja que costa de diagnosticar. Ha d’haver tingut una

escolarització a temps i el seu coeficient intel·lectual no ha de ratllar el límit. També

és bo fer una adaptació del contingut i la metodologia de l’aprenentatge d’aquest

nen.


30

8. Quan un professor t’adreça un nen que sospiten que és dislèctic:

8.1 Quines pautes segueixes tu com a psicòloga?

Principalment l’observació i l’exploració. Si el nen ja ve diagnosticat parlo amb el

professor per adaptar les classes. Si no ve diagnosticat es fan unes proves i s’observa

el desenvolupament que té dins l’aula.

8.2 Fas tu les proves del diagnòstic? Quines són?

Sí, però també crec que és molt important el que diu el professor ja que de vegades

és aquest el que la pot detectar.

Les proves que jo faig són: RAVEN (lateralitat creuada), REVERSAL (percepció

espacial) i WISC (mesurar el coeficient intel·lectual).

8.3 El derives a algun centre especial?

Depèn de l’afectació de la dislèxia en el nen. Tot i això el nen necessita ajuda

externa com per exemple: classes particulars, reforç, reeducació...

9. Què aconselles als professors que tenen algun cas a l’aula?

El primer de tot situar-lo a primera fila. No fer-lo llegir grans lectures ni copiar els

enunciats per tal de reduir el volum de feina. Tot i així s’ha de garantir la qualitat de

la feina feta. “S’ha de fer poc però bé”.

10. Coneixes alumnes dislèctics d’aquesta escola? Com els has tractat?

Sí. Han vingut derivats de fora i es fa el pla individualitzat del nen, es treballa amb

els professors i se li expliquen les conseqüències del trastorn que pateix.

11. Com reaccionen els pares quan saben que el seu fill és dislèctic?

Depèn de cada família, però els pares normalment reaccionen amb angoixa i

patiment. Tot i això intenten ajudar al màxim el nen amb tots els recursos.


31

12. Has fet algun curset o has assistit a alguna xerrada informativa sobre la

dislèxia? Qui l’ha organitzat?

Sí, A la Universitat de Barcelona van fer una conferència. No recordo qui ho va

organitzar. He anat també a una xerrada del centre Fundació Eulàlia Torras de Beà.

13. Com col·labora l’EAP (Equip d’Assessorament Psicopedagògic) amb

aquests nens o l’escola?

Pot fer un dictamen per saber que oficialment aquest nen no pot seguir una

escolarització normal. També participa en l’aportació de recursos i fa el seguiment

de l’escola per comprovar que segueix adequadament al nen que pateix el trastorn.

3.1.4 CONCLUSIÓ: Si analitzem algunes de les preguntes i respostes que s’han dut a terme veiem que: la

definició de dislèxia de la gent entrevistada és raonable i variada, es podria parlar

també d’un trastorn de l’aprenentatge caracteritzat per la descodificació de paraules,

la fluïdesa o la comprensió lectora.

Sobre com i quan es detecta, sabem que l’escola es conscient que es detecta quan

s’inicia l’aprenentatge sobre els 8 o 9 anys, que és l’edat on es poden començar a

descartar problemes maduratius.

Quan he preguntat pels trastorns de l’aprenentatge més freqüents, he vist que els que

més es coneixen són els problemes amb l’atenció i la concentració. Cal saber, però

que les dificultats relacionades amb l’atenció poden ser problemes o trastorns. La

professora, Francisca Espasa, ens explica que un problema és la societat d’imatge en

què vivim, mentre que la directora, Maite Ingla, ens parla pròpiament de trastorns

com el TDA.

Pel que fa a les reaccions de l’escola, m’he interessat per saber com actua aquesta i

si els professors estan ben informats sobre aquest trastorn. En primer lloc les

respostes han estat ben diverses, però en totes es diu que s’ha d’establir una bona

relació entre l’escola, l’especialista i la família. També es parla de donar atenció,

paciència i comprensió a aquest nen per ajudar-lo a progressar. Pel que fa a la

segona qüestió, les respostes han estat una mica contradictòries, per tant crec que la

dislèxia és un tema que sempre ha estat present però en segon terme. Només aquella


32

gent que són especialistes han sabut posar-la al capdavant dels trastorns de

l’aprenentatge mes freqüents actualment.

Maite Ingla:“La dislèxia és una dificultat no un impossible”

3.2 ASSOCIACIÓ CATALANA DE LA DISLÈXIA

L'Associació Catalana de Dislèxia va ser constituïda el 22 d'abril de 1992 per un grup de

pares, mares i professionals preocupats per la situació que les persones amb problemes

d'aprenentatge en general o amb dislèxia viuen en el nostre país.

L'ACD vol reunir tots els sectors interessats en el desenvolupament físic i psíquic dels

nens i nenes dislèctics, així com les àrees formatives i laborals dels adults i adolescents

dislèctics o amb dificultats específiques d'aprenentatge. I també tot el món professional

implicat: mestres, professors, neuròlegs, logopedes, pediatres, psicòlegs,..

L'Associació pretén donar resposta a les necessitats educatives i socials de les persones

amb dislèxia o amb altres dificultats específiques d'aprenentatge.

Segons l’associació:

La dislèxia és una dificultat significativa i persistent en la forma escrita del llenguatge,

que és independent de qualsevol causa intel·lectual, cultural i emocional i que, per tant,

apareix malgrat tenir una intel·ligència adequada, una escolarització convencional i una

situació sociocultural dintre de la normalitat.

Es caracteritza perquè les adquisicions de la persona en l'àmbit de la lectoescriptura es

troben molt per sota del nivell esperat en funció de la seva intel·ligència i la seva edat

cronològica. És un problema de tipus cognitiu, que afecta aquelles habilitats

lingüístiques associades amb l'escriptura, particularment el pas de la codificació visual a

la verbal, la memòria a curt termini, la percepció i la seqüenciació. Es manifesta amb

una dificultat d'automatització especialment en la lectura, l'ortografia i, en ocasions


33

també en el càlcul aritmètic.

Exigir, doncs, a una persona que pateix dislèxia el mateix nivell de coneixements

ortogràfics o la mateixa velocitat lectora que la resta dels alumnes, és abocar al fracàs

una persona que, amb una intel·ligència i capacitat intel·lectual dintre de la mitjana (i,

en alguns casos, per damunt), té un problema específic d'aprenentatge.

Senzillament, els dislèctics tenen una manera diferent d'aprendre. La majoria de les

persones dislèctiques estan prou capacitades per accedir a qualsevol nivell

d'ensenyament, però massa sovint el sistema educatiu barra el pas als dislèctics abocant-

los al fracàs escolar o bé oferint-los sortides per a les quals no estan gens motivats i que

són l'origen de profundes frustracions personals.

“Si pares, mares, mestres i professorat entenem quines són les dificultats

que tenen els nens i nens dislèctics, podrem ajudar-los molt,

no només amb el nostre suport, sinó també amb una ajuda adequada”.


34

3.2.1 REUNIONS A L’ASSOCIACIÓ CATALANA DE LA DISLÈXIA

Dimarts, 6 d’Octubre del 2009

Els primers dimarts de cada més, al C/ Jaume Piquet 23 (Casa Orlandai) té lloc una

reunió per tractar el tema de la dislèxia. Acudeixen a ella pares que tenen fills dislèctics.

La primera reunió què vaig assistir la va convocar la Senyora Neus Buisán Cabot,

presidenta de la Assosicació Catalana de la Dislèxia (A.C.D).

La reunió es va dividir en dues parts.

Inicialment ens va parlar de la nova llei, la LEC, concretament de l’article 82. Aquesta

llei és la única de l’Estat Espanyol que parla dels trastorns específics de l’aprenentatge.

Va ser aprovada el Juny del 2009 al Parlament Català, i aquest any s’han demanat

ajudes a l’administració per posar en pràctica les millores en la metodologia.

El concepte de metodologia és que no hi ha modificació en el contingut, sinó que s’ha

de fer un canvi en els mètodes d’ensenyar. Igual que hi ha diferents tipus de dislèxia,

també hi ha diferents mètodes: la tecnologia (com els correctors), les avaluacions orals,

tenir les taules de multiplicar al costat...

L’Associació Catalana de la Dislèxia s’ofereix als pares amb nens dislèctics a anar a les

escoles a veure els diferents mètodes que utilitzen i confirmar que s’apliqui l’adequat

per cada nen. L’associació considera que l’escola ha de fer un pla individualitzat, quan

el nen després d’estar diagnosticat i d’haver rebut les classes de reforç i de reeducació

necessàries, encara continua amb els mateixos símptomes.

En la segona part de la reunió, la gran majoria de pares van exposar els casos particulars

en els que es trobaven.

1) Un mestre ens explica que per primer cop es troba davant d’un nen amb

dislèxia i no sap com tractar-lo. L’escola li ha dit que ha de fer-li un pla

individualitzat i dins la seva escola no hi ha la suficient informació per saber

com fer-ho. La Neus Buisán li explica què és la dislèxia i li diu que el primer

que pot tenir en compte és que el nen no pot arribar al mateix punt que els

seus companys.


35

2) Una mare, professora de secundària, es queixa de la incomprensió que rep el

seu fill. La solució que ella ha trobat és canviar el nen d’escola i no sap si ha

fet bé o no. Per estar més segura diu que ha demanat una entrevista amb el

professor de la nova escola i la Neus Buisán va intervenir dient que un

membre de l’associació la podia acompanyar a l’escola a parlar del problema

amb l’actual tutor.

La Neus ens explicava que ella té dos fills dislèctics i quan anava a l’escola la

tractaven com si tingués “poques llums”. Ella ens va posar un exemple molt clar:

si un nen diabètic a l’escola se li fa cas per saber quan s’ha de punxar i el

professor sol·licita entrevista amb els pares per estar informat del problema, per

què tot això no passa quan el nen que hi ha a l’escola en lloc de ser diabètic és

dislèctic?

3) El tercer cas és el d’un pare dislèctic que pregunta si a la carrera de magisteri

dediquen hores a estudiar els trastorns de l’aprenentatge. Maria Rosa, una

professora llicenciada respon que no se’n dedicava cap. El pare pregunta si

des de l’associació no es podria tractar aquest aspecte ja que el percentatge

més alt de fracàs escolar està donat per la dislèxia. La Neus li contesta que

esta completament d’acord amb la seva opinió, però que des de l’associació

no s’hi pot fer res.

4) La Rita, es una noia que cursa segon de batxillerat i és dislèctica. La reacció

és fer-li una pregunta immediata: “Com et sents?”, ella sorpresa explica que

força bé i que veu que altres companys s’han quedat pel camí, o no treuen

tan bones notes com ella. La Neus somriu i li contesta: “Molt bé, això és el

resultat del teu esforç”. Ella continua explicant què fa en aquesta reunió. Ha

vingut perquè està fent el Treball d’investigació d’aquest trastorn.

Fonamentalment el basa en els seus professors, i els classifica entre bons i

dolents. Els mals professors són aquells que et diuen tots els defectes i

l’avergonyeixen davant de la classe. Un pare intervé i la felicita per tot el que


36

està fent i ella diu que no hauria arribat fins on està ara sense l’ajuda dels

seus pares.

Aquest tema ha causat molt nerviosisme a l’aula. Els pares i la Neus Buisán

exposen alguns fets amb què s’han trobat els seus fills dins l’escola. La primera

en intervenir és una mare que ens explica que al seu fill li van donar en DINA3

les taules de multiplicar davant de tota la classe perquè fes les operacions

correctament. La mare ens diu que el seu fill es va sentir molt avergonyit i que a

partir d’aquell moment no es sent igual a les classes de matemàtiques.

Seguidament un pare es va queixar que els professors li marcaven al seu fill totes

les faltes d’ortografia i que això suposava que el nen tingués la moral molt baixa.

O en els dictats, per exemple, quan se’ls han d’intercanviar entre ells i corregir-

se’ls... La Neus intervé i diu: “Com ha de corregir el nen el dictat d’una altre

persona si no sap ni fer el seu?” Seguidament, ella mateixa explica que els

professors haurien de saber jugar amb la sensibilitat i les emocions del nen. No

se l’ha de deixar en evidència davant de la classe, perquè el que s’aconsegueix és

que el nen es senti diferent.

5) Una mare que té el seu fill fent sisè de primària explica que li van fer llegir

un text a la classe de castellà i que el nen estava nerviós (perquè sabia que no

llegia igual de bé que altres) i va llegir malament. Quan va acabar la

professora li va dir: “ Lees peor que un niño de tercero de primaria”. La mare

impotent va anar a parlar amb l’escola i aquest fet no s’ha tornat a repetir.

6) Un matrimoni tenen la filla a primer de batxillerat. L’any passat el tutor de

quart d’ESO va dir que la noia no podria fer batxillerat per la gran quantitat

de faltes que feia i ella es va desmotivar. Actualment l’obstacle més proper

és la selectivitat. La Neus Buisán explica que abans a la selectivitat els

dislèctics es podien quedar fent l’examen els vint minuts que tenien de

descans, i que ara això ha canviat. S’ha ampliat el temps de descans de vint a

quaranta-cinc minuts. Tenen més temps per fer l’examen i també tenen

descans. De moment són tots els canvis que hi ha a la selectivitat per aquests

nens.


37

7) Un pare explica que la seva filla està a sisè de primària. El pare es queixa

que els professors “per treure-se’l de sobre” li deien que la nena era

immadura i que anés al psicòleg. Això va passar fins a cinquè de primària

quan el professor volia fer repetir la nena. El pare indignat ens explica que

ell no la va deixar repetir. La Neus preocupada torna a dir que des de

l’Associació Catalana de la Dislèxia poden anar a parlar amb els professors, i

ell li explica que no cal perquè la nena ja està diagnosticada i fent una

reeducació. La Neus li contesta que ara l’únic que li falta a aqueta nena és un

pla individualitzat.

Dissabte, 24 d’Octubre del 2009


38

L’Associació ha organitzat una altra reunió al C/Canet 4. A aquesta acudeixen pares i

fills dislèctics. Els pares estan en una sala amb la directora de l’Associació i els nens i

joves a una altra sala amb un psicopedagog. La intenció de reunir a aquests nens

dislèctics és que comparteixin els problemes amb els que es troben tant a les escoles

com a casa i vegin que no són els únics que pateixen aquest trastorn.

Es va introduir el tema dient que només entenent el que passa a les persones podem

actuar en conseqüència: “Iguals fins on sigui possible, diferents fins on sigui necessari”.

A partir d’aquí els pares i els fills i joves es van separar. Quan estàvem sols amb el

psicopedagog es van parlar de moltes coses, entre elles i la que considero més important

és alguna experiència que els nens i joves recordin especialment desagradable.

El psicopedagog va preferir que les experiències fossin escrites en un paper i que

després cada nen/noi llegís la seva.

El professional, juntament amb els nens, molt amablement em van deixar copiar

aquestes experiències tal qual estaven escrites.

“Llegir en veu alta davant dels companys o amics” (18 anys, 1r Batxillerat)

“Què cada cop que llegir es riuen de mi per que no mentenen i parlo malamant” (14

anys, 3r ESO)

“La situación desagradable era a la hora de los deberes, siempre los hacia mal” (14

anys, 2n ESO)

“Quan jo anaba a un centre e els nens de la classe s’hen enreien perqué no llegia bé” (13

anys, 2n ESO)

“Recordo quan apreniem a multiplicar a l’escola i quan ens preguntàven tan sovint les

taules de multiplilicar i jo no aconseguia aprendre-me-les” (16 anys, 1r Batxillerat)


39

“Les faltes d’ortografia. La gent molts cops es riu” (15 anys)

“La incomprensión, de parte de algun professor y algun que otro compañero” (11 anys,

6è primària)

“Els cps de setmana amb molts deures de l’escola per acabar” (11 anys, 6è primària)

“Quan em van recomanar que no fes batxillerat que no valia, però he aprovat primer”

(16 anys, 2n Batxillerat)

En tots aquests escrits hi ha dos punts que m’han sorprès molt. Primerament

l’escriptura, on podem veure omissions, faltes d’ortografia, escriptura de lletres que no

formen part de la paraula...” El segon punt que m’ha sorprès però era lògic de trobar és

que l’única experiència que es repeteix diverses vegades és la de la lectura. Al final de

la reunió, el psicopedagog em va comentar que la majoria de nens senten “por” quan

han de llegir a classe i que veritablement és un problema per a ells. Afirma que alguns

dels nens o nois que no han escrit la por davant de la lectura col·lectiva és potser perquè

ja s’han acostumat.

Dimarts, 20 d’Octubre 2009


40

Després d’haver assistit a la primera reunió i haver vist la bona predisposició per

ajudar els nens, pares i mestres he volgut fer una entrevista a la presidenta de

l’Associació Catalana de la Dislèxia, per saber personalment que n’opina ella.

3.2.2 NEUS BUISÁN CABOT

1. Quins van ser el principals motius per fundar aquesta associació?

Es va fundar perquè hi havia un grup de pares i professionals amb la mateixa

situació: hi havia uns problemes en els nens i no trobàvem la solució. L’únic centre

que hi havia en aquell moment a Barcelona era el centre de Montserrat Estiles i a

partir d’allà varem començar a veure la necessitat d’unir-nos i crear la Associació.

Fa vint anys les coses estaven molt pitjor i els pares tampoc sabien quin era el millor

camí per als fills, les respostes de l’escola no eren adients, sovint perquè no

coneixien la dislèxia.

La Associació té com a objectiu donar suport i ajudar les famílies que es troben en

aquesta situació.

2. Amb quants socis compta actualment?

Superem els cinc-cents socis en aquest moment. Qualsevol associació amb un

nombre major de cent socis està considerada una gran associació.

3. Què és per a vostè la dislèxia?

La dislèxia és el trastorn del llenguatge que afecta la lectoescriptura, és una

disfunció neurològica que dificulta els processos verbals vinculats a aquest camp.

Els mecanismes de la memòria verbals i ortogràfica funcionen malament.

La dislèxia és en la lectura inscriptiva i la disortografia és la manifestació més

consistents a llarg termini de la dislèxia. En la lectura pots millorar els mecanismes i

arribar a fer una lectura, no ràpida, però sí comprensiva. Escriure correctament des

del punt de vista ortogràfic no s’acaba d’assolir mai; jo segueixo sent disortogràfica.


41

4. Quines en són les causes?

El que tenim clar és que és una disfunció neurològica que afecta el procés de

l’adquisició de la lectura i l’escriptura. Tot i això, molt sovint trobem un antecedent

familiar dialèctic.

A la meva família es veu molt clar: jo sóc dislèctica i els meus dos fills també ho

són.

5. Com va saber que vostè era dislèctica? A quina edat? Va rebre ajuda per

part d’algú?

Que et passa el que et passa, ho saps tota la vida, el que no saps és el nom. Jo vaig

saber el nom del que em passava quan li van fer el diagnòstic a la meva filla.

Diguem que jo m’he autodiagnosticat.

Un dislèctic sempre es veu el tonto de la classe, no li agrada escriure amb els

companys perquè fa moltes faltes d’ortografia i els altres se’n poden riure... sempre

sabem que ens trobem amb petits entrebancs durant l’aprenentatge.

6. Com va descobrir que els seus fills també ho eren? A quina edat?

Ho vaig descobrir quan els van fer un diagnòstic adequat. La nena va ser als dotze

anys i el nen als vuit. Sempre havia pensat que el meu fill no ho seria.

Recordo quan a la meva filla li van diagnòstica dislèxia que em va dir: “mama no

sóc tonta, sóc dislèctica”.

7. Van poder acabar tots els estudis? I cursar una carrera?

Sí. El meu fill té la carrera de cinema i la meva filla va començar estadística i ho va

deixar. Actualment ella és fotògrafa.

Això no vol dir que tots els nens dislèctics puguin. De totes formes les Universitats

són només una via per accedir a un treball.

8. Considera que actualment tots els professionals que tracten aquest tema

estan més ben informats que abans?

En comparança a quan va començar l’Associació evidentment. Hem avançat molt

però continuo pensant que no hi ha suficient formació.


42

Sempre que hem fan aquesta pregunta penso en el mateix. Quan en una escola arriba

un nen amb cadira de rodes, tothom sap com ha d’actuar i tothom posa els mitjans

necessaris per fer-ho, en canvi quan arriba un nen dislèctic la majoria de professors

ni ho saben que ho és i com a conseqüència no s’apliquen les mesures necessàries.

El que es necessita és que el fet que hi hagi un diagnòstic impliqui immediatament

una actuació.

Per tant, hem avançat molt des de fa vint anys, però no estem en el lloc que hauríem

d’estar.

9. Qui ha de diagnosticar la dislèxia?

No hi ha un professional concret. Qui diagnostica la dislèxia és aquell que és

competent i especialitzat per fer-ho. El problema no està en la professió sinó en el

professional.

10. La dislèxia té diferents graus?

Sí, però el problema és la quantitat de variables que incideixen en aquest trastorn; un

diagnòstic a temps, una escola que entengui el nen, un tractament en el moment

adequat.

Una dislèxia severa ben tractada pot ser millor que una dislèxia no tan severa mal

tractada. Dic mal tractada quan ens referim a escoles i professors sobretot, quan per

exemple es “maltracta” el nen dient-li que el que ha fet està massa ben fet per ell.

11. Hi ha escoles específiques per a aquests nens? Quines?

A Catalunya hi ha una escola específica que és El Brot. Només deriven a nens que

estan molt tocats per aquest trastorn ja que, suposadament, als nens amb un grau de

dislèxia normal, s’haurien de tractar bé a les escoles.

12. En quina llengua és convenient fer la reeducació?

Depèn. Normalment la reeducació es fa amb la llengua materna, però també ens

trobem que a les escoles a Catalunya predomina més el català. Llavors, quan el nen

és petit s’utilitza la llengua materna i quan ja és més gran el català perquè és el que

es treballa a l’escola.


43

De totes formes d’idioma de la reeducació no és massa important ja que el català i el

castellà estan bastant lligats en quant a estructura lingüística.

13. En la primera reunió a la qual vaig assistir, vaig veure que hi ha molts

pares angoixats pel tracte que reben a les escoles; què creus que haurien de

fer per tranquil·litzar-se?

Les famílies informades i amb coneixement de saber el que s’ha de fer a casa

estaran més tranquil·les. El que pretenem és acompanyar les famílies perquè puguin

tenir una major tranquil·litat pel que fa a la seva actuació. També donem suport a

l’hora d’anar a parlar amb l’escola, jo sempre dic: “màxima cordialitat, màxima

energia”.

14. Segons van dir molts pares; perquè creus que els nens són tractats de

ganduls, tontos, immadurs…?

Perquè la societat actual està basada en blanc o negre. Blanc són aquells que no

tenen cap problema en l’aprenentatge i negre són els que pateixen aquest trastorn.

Ningú es para a analitzar per què el nen no aprèn com els altres, quin és el verdader

problema que impedeix l’aprenentatge, segurament si els professionals ho

coneguessin els nens no serien tractats ni de tontos ni de ganduls.

15. Si aquests nens no són tractats adequadament poden tenir problemes

d’autoestima o de poca motivació personal?

Sí, poden tenir problemes d’autoimatge, depressió... tot això és el que després

detecten els psicòlegs.

Per exemple a un psicòleg li portem un nen als 6 anys i ens diu que el nen està

perfecte, aquest mateix nen li portem als dotze anys i ens diu que té depressió. Però

a què es deguda aquesta depressió? Potser es sent malament dins de la classe perquè

es veu inferior o diferent als altres.

Crec que si es tracten adequadament i en el moment oportú ens podem estalviar

molts problemes psicològics.


44

16. Quins objectius té actualment l’ACD?

Aconseguir que existeixin uns protocols adequats de detecció i adequació dintre de

l’escola i incidir en el sistema educatiu per aconseguir un diagnòstic i un tractament.

Teníem com a objectiu que la llei ens donés suport i ara ho hem aconseguit, no de la

forma que volíem, però ho hem aconseguit. Ara falta que es porti a terme

17. Amb quines altres associacions esteu en contacte?

L’ACD és la més antiga de l’Estat Espanyol, però estem en contacte amb altres

associacions com: la EDA (European Dyslexia Asosiation) i a nivell espanyol, la

FEDIS (Federació Espanyola de Dislèxia).

18. El parlament de Catalunya ha aprovat alguna llei que ajudi els nens

dislèctics? Quina?

Sí, la LEC el 10 de juliol del 2009 va aprovar dos propostes que nosaltres (ACD)

vam fer a diferents grups parlamentaris. Una és l’article 56: Educació Infantil i

l’altra és l’article 82: Criteris d’organització dels centres per a atendre els alumnes

amb trastorns d’aprenentatge o de comunicació relacionats amb l’aprenentatge

escolar. Dins d’aquest dos articles hi ha la dislèxia; en el primer es parla de la

detecció precoç i en el segon de l’atenció metodològica adequada.

Ara nosaltres hem d’incidir amb l’administració per veure com es desenvoluparà

adequadament aquesta llei.

El fet que hi hagi un diagnòstic ha de mobilitzar uns recursos i uns criteris que, en

aquests moments, no existeixen. Segurament amb el que arribarem a incidir

trobarem resultats d’aquí un any.

Presidenta de l’Associació Catalana de la Dislèxia: Neus Buisán Cabot


45

Al final de l’entrevista em va donar una copia dels dos articles de la nova llei que

adjunto a continuació:

CAPÍTOL II: Ensenyaments de règim general.

- Article 56. Educació infantil.

3. durant l’Educació Infantil s’ha d’assegurar la detecció precoç de les necessitats

educatives específiques i de les manifestacions evolutives que puguin indicar un risc

de trastorn dels alumnes que han de rebre una atenció ajustada a llurs

característiques singulars.

- Article 82. Criteris d’organització dels centres per a atendre els alumnes amb

trastorns d’aprenentatge o de comunicació relacionats amb l’aprenentatge escolar.

1. El projecte educatiu de cada centre ha d’incloure els elements metodològics i

organitzatius necessaris per a atendre adequadament els alumnes amb trastorns

d’aprenentatge o de comunicació que puguin afectar a l’aprenentatge i la capacitat

de relació, de comunicació o de comportament.

2. L’Administració educativa ha d’establir, per mitjà dels serveis educatius,

protocols per a la identificació dels trastorns d’aprenentatge o de comunicació i

l’atenció metodològica adequada.


46

EQUIP D’ASSESSORAMENT PSICOPEDAGÒGIC (EAP)

Dijous, 22 d’Octubre del 2009

Després d’haver fet entrevistes tant a la meva escola com a l’ACD i de veure que l’EAP

és un punt important dins d’aquest trastorn he cregut oportú realitzar una entrevista

dirigida al director de l’EAP del meu barri, Gràcia.

El meu objectiu era conèixer la seva forma de treballar i les seves característiques.

ENTREVISTA EAP (Gràcia)

1.- Com es dius i quin càrrec ocupa?

Juan de Diego i treballo com a psicopedagòg i director de l’EAP de Gràcia.

2.- Què és l’EAP i quines són les seves funcions?

Les sigles volen dir: Equip d’Assessorament Psicopedagògic. Depenem del

Departament d’Educació i la funció seria assessorar i donar suport als docents. Tot i així

també fem l’avaluació d’aquells alumnes que puguin tenir algun tipus de dificultat o

necessitat educativa especial. Ajudem quan s’han de fer adaptacions escolars, tant

individuals com de grup... les nostres funcions estan molt relacionades amb les

demandes que ens faci el professorat o els centres.

3.- A quina zona o districte pertany de Barcelona?

Aquest EAP, pertany a Gràcia i recull totes les escoles d’aquest districte.

4.- Quins professionals treballen dins d’aquest departament?

A l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic treballen: psicopedagogues que poden ser

amb titulació de psicologia, pedagogia o psicopedagogia, i després hi ha treballadors

socials (un a cada equip), però també pot ser que hi hagi altres treballadors, depèn de

l’EAP, com fisioterapeuta, logopedes.


47

5.- Què és per a vostè la dislèxia?

No tots ens posem d’acord però la dislèxia per a mi és un trastorn de la capacitat de

llegir i escriure, i que no ve donat per una manca de capacitat genèrica. Una persona

dislèctica seria aquella que pot fer bé un altre tipus d’aprenentatge que no estigui

relacionat amb la capacitat de llegir i escriure.

6.- L’EAP dóna més suport als pares o als professors dels nens dislèctics?

En principi som un suport a la docència, tot i així també s’avalua el tracte de les escoles

amb els nens i s’aconsella les famílies.

7.- Com ajuda l’EAP als nens dislèctics dins de les escoles?

Avaluant les seves necessitats i donant pautes als professors per ajudar-los. També es

pot orientar la família perquè vagin a algun lloc on se’ls pugui ajudar específicament.

8.- Establiu contacte directe amb els professors? A quines escoles us dediqueu

més?

Si, és la nostra feina. Ens dediquem sobretot a les escoles públiques, que són les

sostingudes amb fons públics i tenim un horari fixe per anar-hi. No ens dediquem tant a

les escoles concertades però sí que quan hi ha demanda per part dels professors o el

gabinet psicopedagògic de l’escola hi anem i els ajudem.

Per tant hi ha preferència a les públiques, i a les privades no hi anem.

9.- Quan un professor o uns pares porten el seu fill a l’EAP perquè sospiten de

dislèxia:

9.1. L’EAP fa les proves del diagnòstic?

Si un professors demana a l’EAP que faci l’observació d’un nen, l’EAP fa l’avaluació

psicopedagògica d’aquest nen. Aquesta avaluació pot ser de dues formes; una si s’han

de fer els test, que és el que considerem més clínic, i l’altra si s’avalua la forma

d’aprenentatge del nen pròpiament.


48

9.2. Quins tractaments recomana?

L’EAP no fa tractaments, però sí que quan s’ha vist que el nen no avança tot i posar

altres recursos com les classes particulars o les classes de reforç, es recomana una

reeducació.

9.3. Deriven el nen a algun centre especial?

Sí. S’ha de tenir en compte que l’EAP és una associació pública, per tant derivem els

nens a centres públics. Tot i així el nen, sempre que la família vulgui o ho demani,

també se’l pot derivar a un centre privat.

10.- Sota el seu punt de vista, què poden fer les escoles o els instituts per un nen

dislèctic?

Moltes coses. El més important seria procurar que la dislèxia no impedeixi

l’aprenentatge en general. S’hauria d’intentar facilitar al nen uns altres mètodes

d’aprenentatge com per exemple: les imatges, l’ús dels ordinadors, més temps en els

exàmens, controls orals... Sinó el que fem és valorar els alumnes segons la seva

dificultat, i pot ser que el nen sàpiga molt més del que ens mostra en un examen escrit

perquè té una dificultat en aquest àmbit.

Dins de l’escola el professorat ha d’entendre que una persona dislèctica no és incapaç

d’aprendre, i per això se li han de cedir altres mitjans per accedir a l’aprenentatge.

11.- L’EAP facilita als professors unes estratègies claus per tractar millor els nens

amb aquest trastorn?

Sí. Podem donar un llistat d’estratègies a seguir, i també una en concret per algun

alumne que tingui dificultats molt greus, però la majoria d’elles són molt similars.

12.- Creu que la dislèxia és un trastorn que preocupa al Departament

d’Ensenyament?

Sí. Crec que la dislèxia preocupa tant com altres trastorns. El fracàs escolar preocupa

bastant en general i més al Departament d’Ensenyament. Els mitjans que fa servir són

diversos.


49

13.- Pla Individualitzat (PI)

13.1. Què és un PI?

És una adaptació general del currículum per uns alumnes en concret en el cas que ja

s’hagin intentat fer altres adaptacions més ordinàries i no han acabat de funcionar.

13.2 Qui ha de decidir si es fa un PI o no?

La comissió d’atenció a la diversitat, que està situada dins de l’escola i consta de:

l’equip directiu, professionals diversos del centre (professors, gabinet psicopedagògic,

coordinadors de cicle...) i professionals externs a l’escola (EAP), és qui promou i

decideix si s’ha de fer o no. El centre hauria de tenir un model de pla individualitzat en

la programació ordinària de l’escola i després adaptar petits aspectes a les necessitats de

cada nen.

13.3. Qui l’ha de fer?

El PI es realitza dins del centre i el fa el docent acompanyat pel tutor. L’aprovació l’ha

de fer la direcció del centre.

L’EAP pot ajudar les escoles concertades a fer aquest Pla Individualitzat.

13.4. Hi ha alguna relació entre el PI i les famílies o és només de l’escola?

Sí. La família ha d’estar informada de totes les decisions i ha de quedar constància

escrita que s’han tingut en compte les opinions dels pares.

No hi ha cap obligació de tenir un document firmat, però com he dit, sí de deixar

constància, per això normalment les famílies ho han de signar.

13.5. El resultat de posar-lo en pràctica amb nens dislèctics és satisfactori?

No ho sabem encara perquè els plans individualitzats es van començar a dur a terme a

mitjans de l’any passat. Jo, personalment, crec que si tots els professionals es reuneixen

i arriben a aquesta conclusió acceptada per tots, sí que han de donar resultats

satisfactoris. Tot i així, el pla no millora les coses, el que millora les coses és que aquest

es porti a terme amb la coordinació adequada de tots els professors del curs.


50

13.6. Podríem dir que gràcies al PI els nens tenen més bona autoestima?

Sí. Els nens, sobretot els més grans, quan veuen que un conjunt de professionals (i

pares) es posen d’acord per ajudar-los i entendre’ls es motiven i s’esforcen més.

En finalitzar l’entrevista i després de veure que he mostrat especial interès en els temes

relacionats amb el pla individualitzat, m’ha aconsellat que: per saber-ne més, em

dirigeixi al Departament d’Ensenyament de la Generalitat.

De totes maneres Juan de Diego molt amablement, m’ha deixat adjuntar un exemple

d’un informe que ha elaborat l’EAP per petició de la direcció d’un centre per a un

alumne de 1r de Batxillerat.

Seguidament li he ensenyat un document de l’EAP de Nou Barris basat en les

estratègies a seguir per mestres i professors davant d’alumnat amb trets dislèctics. M’ha

comentat que tots els EAP parteixen de la mateixa base estratègica aproximadament, per

tant he cregut convenient adjuntar també aquest document.

*ANNEXOS:

- Informe de l’EAP elaborat a petició de la direcció del centre sobre la petició

d’adaptació curricular per a l’alumne.

- Estratègies a seguir per mestres i professors/es davant d’alumnat amb trets

dislèxics.

Director EAP Gràcia: Joan de Diego


51

3.4 GENERALITAT DE CATALUNYA:

3.4.1 DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ:

La Generalitat de Catalunya dirigeix al Departament d’Educació unes imatges gràfiques

sobre la planificació educativa. Cal reflexionar i aprofundir per treballar a l’aula amb la

diversitat d’alumnes ja que és un aspecte present en tots els centres educatius.

Les mesures que es prenen per millorar les condicions d’aprenentatge dels alumnes

engloben tots els àmbits de les escoles.

Un dels aspectes característics dels centres és el Pla d’atenció a la diversitat. Dins

d’aquest es torben les mesures d’atenció a l’alumnat de les quals es parla en el projecte

educatiu del centre.


52

Dins de la xarxa de la diversitat, trobem diferents respostes pels alumnes:

- Segons l’àmbit organitzatiu: agrupament dels alumnes, la

distribució...

- Segons el curricular i el metodològic: programacions multinivell i

treball cooperatiu.

- Segons acció tutorial

- Segons avaluació


53

El centre pot necessitar mesures específiques per a alguns alumnes.

Aquestes mesures específiques poder ser:

- L’aula d’acollida

- USEE (Unitat de suport d’educació especial)

- Programes de diversificació curricular: concretament a 3r i 4t d’ESO

En alguns casos els centres necessiten col·laborar amb recursos externs a

l’escola com per exemple les Unitats d’Escolarització Compartida (UEC), l’atenció

educativa domiciliària... Aquests recursos externs participen en l’atenció dels alumnes

del centre.


54

Dijous, 26 de Novembre del 2009

Fa dos anys que existeixen els Plans Individualitzats (PI), i molta gent encara parla

d’Adaptacions Curriculars Individualitzades (ACI). Cal saber que aquest terme ja no

existeix i per això m’he dirigit al Departament d’Ensenyament amb l’objectiu

d’informar-me sobre les diferències que hi ha i poder-les explicar en aquest treball

d’una forma clara i concreta.

3.4.2. MARIA CRISTINA PELLISE:

1. Com es diu?

Mª Cristina Pellise i Pascual.

2. Quants anys fa que treballa al Departament d’Ensenyament?

Fa vint-i-sis o vint-i-set anys que hi treballo.

3. Quin càrrec ocupa?

Actualment, Cap de servei de diversificació curricular.

4. A què es dedica el Departament d’Ensenyament?

A establir el marc curricular i organitzatiu de l’educació a Catalunya.

5. Quin és l’objectiu del Departament d’Ensenyament davant de nens

dislèctics?

L’objectiu del Departament és igual per tots els alumnes, però principalment, que

progressin, que aprenguin i que tinguin èxit.

6. Pel que fa a la selectivitat; hi ha alguna adaptació o modificació per aquests

nois?

Les proves de les PAU no depenen del Departament d’Educació sinó del

Departament d’Universitats, és a dir, és un altre departament el que les organitza. De


55

totes maneres, la selectivitat té previst un òrgan que és el Tribunal d’Incidències on

qualsevol alumne, sigui dislèctic o amb qualsevol altre dèficit d’aprenentatge, pot

demanar que estudiïn la seva situació i a partir d’aquí valorar si cal fer alguna

adaptació a l’examen.

Jo sé d’alumnes amb altres dèficits, no la dislèxia, que han pogut fer l’examen

separat dels altres alumnes o amb ajudes tecnològiques, és a dir, el que s’adapta són

les mesures tècniques per poder realitzar la prova però el nivell d’exigència no varia.

7. Què és una Adaptació Curricular Individualitzada?

Adaptacions n’hi ha hagut sempre, però el concepte d’ACI es va fer just després

d’aparèixer la LOGSE (Llei Orgànica d’ordenació General del Sistema Educatiu) al

1990. L’ACI va canviar a PI al 2006 amb la LOE (Llei Orgànica d’Educació).

L’ACI pretén donar suport a aquells alumnes que tenen una major dificultat per

aprendre, per això s’estudia el problema del nen en qüestió i s’adapta el seu

currículum. Aquesta adaptació generalment es basa en la reducció de temari segons

el grau de dislèxia i l’estudi previ, i si el grau és molt elevat hi ha petites ajudes

tècniques com l’ús de la calculadora o els exàmens orals.

Els professors fan un programa de la matèria, general i comú, per a tots els alumnes

i quan tenen un alumne dislèctic han de tenir en compte, en la programació d’aula,

les seves dificultats i arribar a uns acords d’avaluació. L’ACI s’ha de fer per escrit

en el moment en què el nen té moltes ajudes tècniques en matèries tan diverses.

Han de complir uns punts que marca el Departament d’Ensenyament però la

redacció i el format que tenen depenen de l’escola.

La fa el coordinador de l’ACI que acostuma a ser el tutor de l’alumne. Seguidament

el director de l’escola l’envia a l’inspector i aquest la valora positivament. A partir

d’aquí el director de serveis territorials fa una resolució on diu que autoritza l’escola

per dur a terme l’ACI.


56

La durada de l’Adaptació Curricular Individualitzada la marca l’evolució de

l’alumne. De totes formes és aconsellable revisar-la cada trimestres i canviar-la cada

any ja que el nen tindrà assolits uns coneixements diferents que a principi del curs.

Encara que la gent continuï parlant de Adaptacions Curriculars ja no existeixen. Ara

hi ha els Plans Individualitzats.

8. Què és un Pla Individualitzat?

El Pla Individualitzat és la planificació educativa personalitzada, contextual,

funcional i concreta respecte a les capacitats o competències bàsiques del curs, cicle

o etapa educativa. És una mesura d’atenció a la diversitat de caràcter excepcional

que té com a finalitat la participació adequada de l’alumne dins del centre.

Es pot elaborar en qualsevol moment de l’escolaritat de l’alumne i en qualsevol

etapa educativa. Pot ser també per la demanda d’algun membre de l’equip docent

quan es vegi que les ajudes tècniques establertes prèviament són insuficients.

El tutor o el coordinador és responsable de l’elaboració i el seguiment del Pla. S’ha

de comptar amb els pares durant la presa de decisions, donant-los a conèixer el

contingut del pla i tenint en compte la seva opinió per prendre la decisió final. El PI

l’aprova el director del centre i hi ha de constar la participació o el coneixement dels

pares (per escrit). Finalment, la comissió d’atenció a la diversitat promou les

mesures d’informació general, ajuda i assessorament al tutor.

Els punts que ha de complir un PI els marca el Departament d’Ensenyament i

orientativament són:

- Dades personals i acadèmiques i nom del tutor i dels mestres que hi

intervenen.

- Justificació: Descripció dels motius pels quals l’alumne necessita el PI.

- Planificació dels objectius i les actuacions.

- Criteris d’avaluació.

- L’horari de l’alumne: quadre setmanal on s’indica les activitats a les quals

participa l’alumne i els suports que rep.


57

- Suports: Poden ser personals o d’ajudes tècniques.

· Personals: logopeda, auxiliar d’educació especial...

· Ajudes tècniques: Adaptacions com l’ús de l’ordinador, la calculadora,

la situació a l’aula...

El Pla Individualitzat té la durada que determina l’equip que l’elabora, en funció

dels objectius a assolir per l’alumne. Cada final de curs escolar, s’han d’avaluar

els resultats obtinguts, planificar les actuacions per al proper curs i decidir si

l’alumne ha de seguir o no amb el PI.

3.4.2.1 CONCLUSIÓ:

Després d’haver parlat amb la Cristina Pellise, he pogut entendre amb major

claredat els dos conceptes per separat, i la conclusió que en puc treure és la

comparació entre una Adaptació Curricular Individualitzada i un Pla Individualitzat.

Parlàvem d’ACI quan va aparèixer la LOGSE al 1990 i a partir del 2006 amb la

nova llei d’ensenyament LOE parlem de PI. Amb els PI el que es pretén és

simplificar els tràmits per dur-lo a terme.

Per tant trobem diferències també ja que en l’ACI intervenen: el coordinador o el

tutor, el director del centre, l’inspector i el director de serveis territorials. Mentre

que en el PI intervenen: el coordinador o el tutor, el director i els pares, encara que

també pot influir la comissió d’atenció a la diversitat.

La finalitat en els dos casos és donar suport i ajuda a aquells alumnes que tenen

dificultats per aprendre, la diferència es troba en que en les ACI es dóna més

importància al temari i a l’adaptació o reducció d’aquests, i no tant a les ajudes

tècniques, en canvi en el PI és dona més importància a les ajudes tècniques que a la

reducció o adaptació del temari.

L’ ACI o el PI s’ha de fer quan en la programació de la matèria els professors tenen

tantes ajudes tècniques pel mateix alumne que això impliqui que no puguin portar

l’assignatura al mateix ritme que els altres alumnes de la classe.


58

Un altre punt en comú és que tant les ACI com els Pi han de complir uns punts

marcats pel Departament d’Ensenyament, però després la forma de redactar el

document és lliure a cada escola.

Per acabar un altre aspecte en comú és la durada. La durada la marca l’evolució de

l’alumne.

3.5 UNITAT TRASTORNS DE L?APRENENTATGE ESCOLAR

(UTAE) Dijous, 3 de Desembre del 2009

M’he dirigit a una de les neuropsicòlogues del centre UTAE (Unitat de Trastorns de

l’Aprenentatge Escolar), la Roser Colomé amb l’objectiu de conèixer millor com

s’elabora un bon diagnòstic, saber quins tipus de reeducació hi ha i també com afronten

els pares el fet de tenir un fill dislèctic.

3.5.1 ROSER COLOMÉ:

Hi ha moltes proves per poder diagnosticar la dislèxia, però no n’hi ha cap en concret.

Les proves mèdiques no estan indicades ni donen el diagnòstic, però sí que influeixen

per saber el resultat.

El diagnòstic és clínic i es basa en:

- Història clínica: Consta de si el nen té antecedents familiars amb trastorns de

l’aprenentatge i també de les característiques del desenvolupament del nen, és a dir,

si li costa llegir, si fa moltes faltes, si no aprèn igual que els altres companys... La

història clínica l’obtenim gràcies a la informació dels pares i de l’escola.

Un cop ja tenim la història clínica “intervenim” els professionals que fem l’estudi

neuropsicològic.

- Estudi neuropsicològic: Se li fan una sèrie de proves. La primera acostuma a ser el

WISC, actualment el WISC IV, que ens serveix per mirar el coeficient intel·lectual

del nen. Si aquest no és normal, és a dir està per sobre o per sota del coeficient

intel·lectual estàndard en una edat determinada, no estem davant d’un cas clar de


59

dislèxia. Si el resultat d’aquest test és normal per l’edat del nen pot ser que sigui

dislèxia.

Ara cal fer les proves pròpiament del diagnòstic. Les proves les poden realitzar

diferents professionals i això vol dir que potser a un li va millor fer una prova perquè

veu amb més claredat els resultat que a un altre. Per tant, les proves que s’apliquen

depenen del professional que les fa.

Aquestes proves serveixen per mirar les següents funcions cognitives:

· Memòria.

· Llenguatge.

· Funcions visioconstructives.

· Atenció

· Lectoescriptura.

Depenent de quines proves d’aquestes fallin el professional pot diagnosticar una

dislèxia o no.

A partir de quan es detecta la dislèxia es fa una reeducació específica de la lectura i

l’escriptura. Aquesta reeducació la decideix el professional depenent del nen i de com

evoluciona.

Quan el nen està cursant entre primer i quart de primària , és a dir, s’ha detectat la

dislèxia a temps es treballa la base del trastorn que és la consciència fonològica. A

partir de cinquè de primària es fa una compensació dels dèficits, és a dir, se’ls ensenya

algunes estratègies per estudiar i aprendre millor.

Normalment quan a un nen se li diagnostica dislèxia els pares es senten millor perquè

ja saben el que li passa al seu fill i ara només s’han de deixar guiar per nosaltres, els

professionals. D’aquesta manera el nen aprendrà millor i se li aplicaran les mesures

necessàries per al dèficit que té.

De totes formes, no tots els pares assumeixen que tenen un fill amb dislèxia ja que

sovint ho associen únicament amb el fracàs escolar, no tenen en compte que el nen se’n

pot sortir.


60

A continuació adjunto un exemple de diagnòstic complet fet per la Roser Colomé al

centre Isep.

3.6 ANALISIS DE PUBLICACIONS A LA VANGUARDIA:

La Vanguardia és un diari que va sortir d’1 de Febrer de 1881 i el seu director actual és

José Antich. Actualment no hi ha hemeroteca però sí que es poden trobar els articles a la

web. De tots els articles, n’he escollit tres, publicats en anys diferents i que tracten sobre

diversos aspectes de la dislèxia.

Les conclusions que n’he pogut extreure són les següents:

3.6.1 ARTICLE I:

El primer article de la dislèxia que va sortir va ser el dia 7 de Gener de 1979. Es titula

“Qué es y qué debe hacerse con la dislèxia?”.

Segons l’article la dislèxia és un tema present en la nostra realitat i ho defineix com una

dificultat en la lectura. Aquest trastorn es presenta en nens en els quals el nivell

d’intel·ligència està dins dels límits de normalitat i està present en el 28% de la població

escolaritzada. Davant d’un nen amb trastorns de l’aprenentatge, s’ha de fer una

exploració individual. Dos altres aspectes a destacar són la maduració del nen i l’origen

de la dislèxia. Davant d’un nen que no tingui sis anys no podem parlar de dislèxia ja que

pot ser manca de maduració. Pot ser originada i causada per trastorns de maduració i

alteracions neuropsicòlogiques que afecten el sistema nerviós central, per tant podem

parlar d’una disfunció cerebral.

Crec que aquest article explica la dislèxia d’una forma molt breu però entenedora ja que

parla sobre: què és, el diagnòstic, com afecta a la població escolar i els seus orígens.


61

3.6.2 ARTICLE II:

Aquest article va sortir el dia 15 de Desembre del 2008 i crec que és important perquè

explica alguns errors que moltes vegades nosaltres no veiem pel fet que no ens trobem

en aquest problema.

Anna Sans comenta que normalment el 10% dels alumnes d’una classe tenen problemes

en l’aprenentatge i sovint estan relacionats amb trastorns com la dislèxia.

Neus Buisán ens explica que els Departaments d’Educació i de Sanitat donen la

suficient atenció als trastorns de l’aprenentatge, mentre què les famílies que ho estan

patint pensen el contrari. Això es veu reflectit que força vegades costa trobar un bon

diagnòstic i una bona reeducació. Les famílies expliquen que els exàmens no estan

adaptats a aquests nens.

Segons l’article, les primeres persones que haurien de detectar aquests trastorns són els

mestres i no ho fan perquè no estan suficientment capacitats per fer-ho, això no es culpa

d’ells ja que molts van a cursets de formació. És culpa de les Universitats ja que no

donen suficient informació als alumnes sobre aquests trastorns. S’afegeix que en el cas

que un Mestre detecti un possible cas de dislèxia es demana ajuda a l’EAP corresponent

que soviet no té suficient formació per fer un bon diagnòstic.

L’error en el sistema sanitari és la falta de personal format per diagnosticar i atendre

aquets nens. En el cas que l’EAP dirigeixi aquests nens a centres de salut per realitzar el

diagnòstic, aquests estaran presents només en menys d’un 1% de la població escolar de

Catalunya.

Finalment, els errors en la reeducació són que aquesta és massa llarga i cara

econòmicament. Seria ideal fer-la a l’escola, comenta l’article, però les famílies han de

buscar ajuda externa.

Aquest article parla molt dels errors que engloben la dislèxia, però actualment molts

d’aquests estan solucionats, per exemple les escoles. La majoria de nens dislèctics qui

se’ls fa un diagnòstic arriben al centre mèdic a través de l’escola o la logopèdia.


62

3.6.3 ARTICLE III:

El tercer article va ser publicat el dia 16 de Desembre del 2008. Es titula “Los

trastornos del aprendizaje requieren exámenes adaptados”. Crec significatiu aquest

article ja que durant l’escolarització, que és l’àmbit on més es manifesta la dislèxia, els

exàmens són un tema important, constant i present.

L’objectiu principal no és reduir el temari sinó, tenir en compte que tenen unes

dificultats específiques i per tant que s’ha de canviar el procés d’avaluació. Els nens

dislèctic haurien de tenir dret a fer els exàmens orals i si s’han de fer escrits a no

comptar les faltes ortogràfiques. Aquestes mesures no s’apliquen només en els canvis,

sinó també a les classes. Els nens dislèctics haurien de tenir dret a situar-se a primera

fila o a no llegir en veu alta. En molts casos el fracàs escolar d’aquests nen és perquè el

sistema educatiu de l’escola no està ben adaptat a aquests nens.

Aquest article pretén remarcar que els nens dislèctics són igual d’intel·ligents que la

resta de la població escolar però que tenen uns trastorns en l’aprenentatge i que

necessiten adaptar alguns aspectes que els envolten, com els exàmens.


63

ARTICLE I:


64

ARTICLE II:


65


66

ARTICLE III:


67

3.7 ESCRITS DE NENS DISLÈCTICS: Per entendre millor la dislèxia crec que l’hem de veure reflectida en algun lloc. Els nens amb dislèxia es caracteritzen per tenir una lectura lenta i costosa i una escriptura amb faltes, omissions, canvis de lletres, falta de puntuacions… que soviet ens dificulta la lectura. Per aquest motiu a continuació trobem alguns escrits anònims de nens i nens amb dislèxia on hi veiem reflectits alguns aspectes propis de la dislèxia. 3.7.1 EXEMPLE I:

En aquest text de 4t de primària no trobem faltes gaire “anormals” per l’edat del nen/a, però sí que hi ha confusions de lletres com guant en lloc de quant o duplicació de lletres com prresec en lloc de préssec. 3.7.2 EXEMPLE II:

Són dos exercicis d’un examen de 5è de primària on veiem que el nen/a entén l’enunciat i fa el que se li demana, però hi ha molts errors ortogràfics que corregeix la professora.


68

3.7.3 EXEMPLE III:

És un text de 5è de primària on trobem, a part de faltes ortogràfiques, faltes gramaticals com la concordança entre esta y prendas. Un altre aspecte important es que quan ella mateixa es corregeix les faltes, algunes les torna a copiar malament. 3.7.4 EXEMPLE IV:

Aquest text és d’un nen/a de 5è de primària i podem veure que fa moltes més faltes de les que faria un nen a la seva edat. Inclús escriu faltes que ja haurien d’estar assolides com: fàcil o bo. Cal dir que algunes de les faltes que torbem també les fan nens que no tenen dislèxia.


69

3.8 ESCOLA EL BROT:

Divendres, 4 de Desembre del 2009

Un altre punt de vista per conèixer la dislèxia és saber com pensen les persones que la

pateixen. Per aquest motiu m’he dirigit a l’escola El Brot, situada a Sant Joan d’Espí. És

una escola que tracta únicament amb nens que tenen algun trastorns de l’aprenentatge,

entre ells la dislèxia.

A l’escola he pogut parlar amb el psicòleg, el Xavier, i la directora, l’Helena. Ells

m’han explicat com funciona l’escola.

A l’escola no hi ha lloc per la desil·lusió,

Ni la sensació de fracàs o impotència, tothom

té dret a l’oportunitat de tirar endavant

a aprendre, a ser un membre participatiu

de la cultura del seu país i ajudar a fer un

món millor, ple de valors i sentit de viure’l.

El Brot és una escola de primària i secundària amb un ensenyament individualitzat per

a cada alumne i està oberta a tots els nens i nenes entre sis i catorze anys. Es caracteritza

perquè no hi ha la pressió d’uns programes donats, hi ha un màxim de quinze alumnes

per classe, s’atenen rigorosament els nens amb dificultats en la lectoescriptura i es

valora el rendiment de cada nen de forma personalitzada i sense uns exàmens marcats.

Ens basem en el sistema pedagògic d’Ovide Decroly, adaptant-lo a la nostra escola. Per

tant ens fonamentem en:

- Centres d’interès, que sorgeixen de les necessitats dels nens i les seves

motivacions.

- Observació de la natura, l’entorn social, els esdeveniments... com a estímul per

aprendre...

- A partir d’un tema determinat englobem i ensenyem totes les matèries, sense la

pressió de les assignatures.


70

- Coordinació de les idees seguint l’interès per aprendre del nen amb:

· Ensenyament personalitzat

· Activitats a l’aire lliure

· Potencialització del procés de socialització a través dels càrrecs,

assemblees...

Per a nosaltres, els alumnes dislèctics no són nens endarrerits, sinó nens que aprenen

amb un ritme diferent.

Aquesta escola respecta la individualització dels alumnes, el creixement personal, el

respecte pel propi desenvolupament, la capacitat intel·lectual de cadascú i la

necessitat de ser una persona culta.

A continuació hi ha el model d’enquesta que la directora de l’escola, molt amablement,

va passar a deu alumnes després que jo hagués parlat amb ella i el psicòleg.

D’aquest 10 alumnes el 50% són nois i l’altre 50%, noies.

Les seves edats són: de disset anys (10%), de setze anys (40%), de quinze anys (20%) i

de catorze anys el (30%).


71

3.8.1 MODEL D’ENQUESTA:

Sabent que patiu aquest trastorn de l’aprenentatge, la dislèxia, us agrairia que em

poguéssiu contestar aquestes preguntes de forma concreta.

1.- Què és per a vosaltres la dislèxia?

2.- Quines dificultats us comporta aquest trastorn?

3.- Alguna vegada us heu sentit poc recolzats acadèmicament?

Sí No

4.- Qui són les persones de qui heu rebut més suport?

Pares Docents del centre Professionals externs

(logopedes, psicòlegs...)

5.- Heu estat en altres escoles?

Sí No

6.- A diferència de l’altra escola, us sentiu millor aquí, acadèmicament? Per què?

7.- Valoreu positivament el mètode d’ensenyament d’aquesta escola respecte al de les

escoles ordinàries? Per què?

Sí No

8.- Us costa molt estudiar?

Sí No

9.- Quins mètodes utilitzeu per fer-ho?

10.- Quina assignatura (d’estudi) és més fàcil? I més difícil?

11.- Teniu ajudes extraescolars? Quines?

Sí No

12.- Què us aporta aquesta escola a nivell d’estudis i a nivell personal?

13.- Expliqueu alguna anècdota que recordeu especialment, relacionada amb la dislèxia.


72

3.8.2 RESPOSTES EXTRETES:

Els resultats obtinguts són els següents:

De la primera pregunta:

Un 80% han contestat la pregunta.

Per als nois de catorze anys, és un problema de l’aprenentatge que afecta la lectura i

amb esforç es pot solucionar. Amb els nois de quinze anys les respostes són molt

escasses i es basen en un problema de l’aprenentatge que afecta la lectura i l’escriptura.

En els de setze anys trobem una resposta que diu: “és una dificultat dels estudis”, però

els altres han contestat que és un trastorn que afecta la lectoescritura. Finalment, és

curiós veure que la noia de disset anys contesta a la pregunta dient: “confonem la dreta

i l’esquerra, ens costa llejit (llegir) i fem faltes d’ortografia”.

Aquests nois saben de forma pràctica què és aquest trastorn i el que els suposa, tot i que

la majoria ho defineixen com un problema i no com un trastorn.

De la segona pregunta:

Un 90% han contestat la pregunta.

Els nois de catorze anys parlen de l’atenció a classe, la lectura (confondre lletres) i

l’ortografia. Els de quinze anys han contestat: immaduresa a l’hora d’estudiar, lectura i

escriptura. Els de setze anys responen que les dificultats més importants les troben en

llegir i escriure. Una resposta curiosa d’un d’aquests nois és: “leer, estudiar, entendre

etc...”. En aquesta resposta podem veure un canvi d’idioma en només tres paraules. Les

dificultats que comporta a una noia de disset anys són que ha d’estar més atenta a classe

i prendre més atenció en les faltes d’ortografia.

En aquesta pregunta veiem que tots els nois coincideixen que els afecta la lectura i

l’escriptura, per tant i com ja sabíem, és un trastorn de l’aprenentatge que afecta

majoritàriament la lectoescriptura i això els nois ho noten.


73

De la tercera pregunta:

És una pregunta test on el 30% dels alumnes han contestat que sempre s’han sentit

recolzats acadèmicament, i el 70% han contestat que algun cop no s’han sentit recolzats

acadèmicament.

De la quarta pregunta:

El 80% dels alumnes han contestat que les persones per quin s’han sentit més

recolzades han estat els pares, el 10% han dit que han estat els docents del centre

(actual) i l’altre 10% han dit que són professionals externs.

Moltes vegades els pares senten la frase: “Deixeu-los sols...”, “Que aprenguin a fer les

coses ells...”, “No estigueu tant al darrere...” o “No els sobreprotegiu...”. Si els pares no

estiguessin darrere d’aquests nens constantment ells; potser per immaduresa o per poca

motivació de tirar endavant sols, deixarien els estudis, que és el que passa a molts. En

l’enquesta queda demostrat que els membres dels quals reben més suport són dels pares.

De la cinquena pregunta:

El 100% dels alumnes han estat en altres escoles abans d’entrar al Brot.

Si relacionem aquesta pregunta amb la pregunta tres veiem que del total d’alumnes que

han estat en altres centres ordinaris, la gran majoria no s’han sentit recolzats, tot i que hi

ha una minoria que sí que ho ha estat.

De la sisena pregunta:

El 100% dels alumnes responen que en aquesta escola els entenen millor, que el centre

els aporta tranquil·litat i en algunes respostes parlen de la reducció dels deures o del

neguit que tenien en les altres escoles pels exàmens. Tot i així, hi ha una resposta de la

noia de disset anys que diu: “dapen del moment. Avagades amb Sentu tonta”.

De la setena pregunta:

El 100% dels alumnes han contestat que sí que valoren positivament el mètode

d’ensenyament extraordinari amb què estan sent educats. Molts d’ells ho comparen amb

les altres escoles i diuen que abans es sentien aclaparats pels llibres, els exàmens, els

deures... i que ara aprenen però d’una altra manera. Una resposta força maca d’un noi de


74

catorze anys és la següent: “ Som dislexics però no tontos per això podem estudiar com

a les altres escoles però més lent i estudiariem més o menys el mateix.”

Per tant, amb aquestes dues últimes preguntes, es pot confirmar que per als alumnes

amb aquest trastorn és millor rebre la mateixa educació d’una forma més lenta i amb un

mètode d’ensenyament diferent (Decroly). Diuen que en una escola extraordinària

coneixen totes les seves necessitats.

Les escoles ordinàries coneixen aquestes dificultats però es troben amb una gran

diversitat d’alumnes amb problemes diferents i adaptar-se a tots sovint és difícil.

De la vuitena pregunta:

El 40% diuen que no els costa estudiar i el 60 % diuen que sí. S’ha de tenir en compte

també que del 40% hi ha els alumnes més grans i algun amb dislèxia severa, mentre que

del 60% són els més petits però algun també amb dislèxia severa.

De la novena pregunta:

Els nens de catorze anys responen que s’ho llegeixen i ho repeteixen i alguns amb l’ajut

dels pares aconsegueixen anar més tranquils als exàmens. Els de quinze anys

coincideixen amb els de catorze i diuen que llegir i repetir.

Els de setze anys s’ho llegeixen i ho repeteixen però es fan esquemes i resums per

estudiar-s’ho. La noia de disset anys diu que demana a la seva mare que l’ajudi a fer-se

els esquemes i els apunts per estudiar.

De la desena pregunta:

En aquesta pregunta les respostes són molt relatives, ja que en ser una pregunta

composta molts nois han escrit només la més fàcil o la més difícil. Tot i així els resultats

extrets són que les assignatures més fàcils són: dibuix, naturals o socials, i les més

difícils són les tres llengües: català, castellà i angles, i les matemàtiques.

La conclusió d’aquestes tres últimes preguntes és que a algunes alumnes els costa més

estudiar que als altres i això depèn de l’edat, si a part de tenir dislèxia tenen un trastorn

de l’atenció (TDA), si tenen una dislèxia més severa o no. Els mètodes que utilitzen

solen ser llegir, copiar (resum o esquema) i dir-ho en veu alta (explicar-ho a algú). Com


75

ja sabem la dislèxia és un trastorn que afecta principalment la lectoescritura i per tant és

completament lògic que les assignatures que més costin siguin les llengües.

De l’onzena pregunta:

El 100% han contestat que no, i una noia de setze anys ha dit que abans tenia una

professora però ara ja no li fa falta perquè pot aprovar

De la dotzena pregunta:

Els nois de catorze anys diuen que els aporta tècniques d’estudi que els ajuden a

estudiar tots els continguts, i alguns d’ells diuen que aquests continguts són iguals que

els de les altres escoles. Els nois de quinze anys no han respost la pregunta i els de setze

han donat respostes diverses, tot i que en general parlen de continguts, i que en aquesta

escola es senten millor perquè els comprenen i no han d’aguantar que els altres

companys es riguin d’ells a l’hora de llegir en veu alta. La resposta de la noia de disset

anys ha estat: “Que aprens igual que a les altres escolas peromes apoc a poc. i Ma

aportat que he notat que nosoc tonta com ambdeien”.

En aquesta última resposta podem veure realment que hi ha gent dislèctica que s’ha

sentit dir que són tontos quan el que tenen en realitat és un trastorn. Com deia la Neus

Buisàn, ells saben que el tenen i la gent nota que en aquell alumne hi ha alguna cosa que

no funciona, però és més fàcil dir que són tontos o mandrosos, que no buscar el que

realment li passa a aquest alumne, té dislèxia.

De la tretzena pregunta:

Només el 20% dels alumnes m’han contestat, i les dues respostes obtingudes són:

Noia quinze anys: “ Quan vaig vindre en portes obertes amb van explicar lo que volia

dir i lo que era la dislexia”

Noia disset anys: “ Una ex amiga sempre es fica amb mi per se dislèxica”

En les dues respostes podem veure que la dislèxia no es gaire coneguda entre els nois i

noies. Si de veritat es conegués la dislèxia els nois no es riurien de la gent que pateix el

trastorn.


76

Els resultats d’aquesta enquesta m’han aportat més del que m’esperava. Ara entenc com

es sentien, com es senten i com afronten el trastorn que pateixen.

4. CONCLUSIONS: Al llarg d’aquest treball el meu objectiu ha estat conèixer la dislèxia, entendre les

dificultats que suposa als nois que la pateixen i saber quins són els mètodes que s’han

d’utilitzar per ajudar-los.

Gràcies als apartats que componen la part teòrica he pogut conèixer la dislèxia i

concretament en l’apartat del tractament saber quins mètodes s’han d’utilitzar per ajudar

aquests nens. Pel que fa a la comprensió d’aquests nens m’ha servit molt la part

pràctica, sobretot les reunions de l’ACD (Associació Catalana de la Dislèxia), on els

pares explicaven com es sentien els seus fills, o les enquestes que he realitzat a l’escola

El Brot, on molts nens expliquen de diferents maneres que ells creuen que són tontos

perquè tothom els ho diu, i no saben el contrari fins que no coneixen el trastorn. Crec

que és per aquest motiu que al llarg del treball he sentit molts cops la frase “No sóc

tonto/a sóc dislèctic/a”.

Els resultats de l’estudi sobre la dislèxia demostren que és un trastorn de l’aprenentatge

molt freqüent que afecta bàsicament la lectoescriptura i que té una forta càrrega

hereditària. No existeix cap prova ni test específic per al diagnòstic ja que, com deia la

Roser Colomé, els test que s’utilitzin depenen del professional que faci el diagnòstic. El

més important del tractament és explicar al nen, de forma natural, el trastorn que té i a

què el condiciona. Seguidament es necessària una reeducació precoç, el més aviat

possible, començant per treballar la consciència fonològica i després ensenyar diverses

tècniques d’estudi. Pel que fa a l’aula, pot ser positiu parlar de les diferències i la

diversitat entre tots els alumnes, siguin dislèctics o no.

La recerca pràctica m’ha permès veure la dislèxia des dels diferents punts de vista dels

diversos professionals. Conèixer en quins àmbits es treballa aquest trastorn:

associacions, hospitals, centres de logopèdia, escoles ordinàries i extraordinàries....


77

Gràcies als resultats de l’entrevista amb la Sra. Maria Cristina Pellise he aprofundit en

les diferències entre les ACI i els PI, un aspecte de què no s’ha parlat gaire en la part

teòrica.

En general, pel que he vist a les reunions de l’ACD, a l’entrevista de la Neus Buisàn i a

l’entrevista amb l’EAP (Equip d’Assessorament Psicopedagògic), generalment, els

professors cada cop estan més informats però tot i així encara queda molt per aprendre.

Recordem breument que molts pares en les reunions es queixaven que els professors no

saben com atendre els seus fills, i per això quan vaig anar a l’EAP vaig demanar-los un

document redactat per ells: “Estratègies a seguir per mestres i professors amb alumnes

dislèctics”. En la segona reunió de l’ACD, amb el psicopedagog, es va veure alguna de

les pors més freqüents d’aquests nens, la lectura en públic. Gràcies a documents com els

de l’EAP i a les experiències més freqüent que viuen aquets nens, els professors poden

posar-se en la seva situació, entendre’ls i ajudar-los com es mereixen.

D’aquest treball es desprèn que la societat coneix la dislèxia en un segon terme. Molta

gent sap què és un trastorn de l’aprenentatge però no el coneixen, entre aquesta gent els

professors i els pares. Els professors es senten dir que no estan suficientment qualificats

per atendre nens amb aquets trastorn, els pares que són massa sobreprotectors, i els

alumnes que són uns ganduls i que s’haurien d’esforçar més. La Sra. Maria Cristina

Pellise i la Sra. Neus Buisàn coincideixen que per ajudar millor al nen s’han

d’harmonitzar les relacions entre aquestes tres persones.

En aquest treball s’ha parlat sobre les estratègies que poden seguir els professors quan

tenen un nen dislèctic (diagnosticat) dins l’aula, però no s’ha parlat sobre com poden

detectar els primers símptomes i no confondre’ls amb trets pròpis de la immaduresa de

l’edat. Per tant, crec que aquest últim punt seria un possible camp d’estudi que ajudaria

els docents a estar més a prop d’aquest trastorn.

Considero que aquest treball ha estat molt útil per a mi i per al meu futur, i per tant he

complert el meu objectiu.


78

5. BIBLIOGRAFIA: 5.1 LLIBRES:

Artigas, Josep

Buisàn, Neus

Carmona, Cristina El niño incomprendido

García, Katy

Noguer, Sílvia

Rigau, Eugenia

Ed. Amat, Barcelona 2009

Bravo Valdivieso, Luis. Dislexias y retraso lector

Ed. Santillana, Barcelona 2007

Sans Fitó, Anna. Per què em costa tant aprendre?

Ed. Edebé, Barcelona 2008

Torras de Beà, Eulàlia. Dislexia en el desarrollo psíquico: su psicodiámica

Ed. Paidós, Barcelona 2002

5.2 PÀGINES WEB:

http://www.acd.cat/ACD/

http://www.cesdonbosco.com/dislexia/videos.html (VIDIOS)

http://www.psyncron.com/es/docs/dislexia_3.pdfhttp://www.psyncron.com/es/docs/disl

exia_3.pdf

http://es.wikipedia.org/wiki/L%C3%B3bulo_occipital

http://bioinformatica.uab.es/biocomputacio/treballs0001/colillas/web%20dislexia/Diagn

ostico.htm

http://www.psicopedagogia.com/dislexia

http://es.wikipedia.org/wiki/Dislexia#Causas

http://www.acd.cat/ACD/

http://www.cesdonbosco.com/dislexia/videos.html

http://www.psyncron.com/es/docs/dislexia_3.pdfhttp:/www.psyncron.com/es/docs/dislexia_3.pdf

http://www.psyncron.com/es/docs/dislexia_3.pdfhttp:/www.psyncron.com/es/docs/dislexia_3.pdf

http://es.wikipedia.org/wiki/L%C3%B3bulo_occipital

http://bioinformatica.uab.es/biocomputacio/treballs0001/colillas/web%20dislexia/Diagnostico.htm

http://bioinformatica.uab.es/biocomputacio/treballs0001/colillas/web%20dislexia/Diagnostico.htm


http://es.wikipedia.org/wiki/Dislexia#Causas


79

http://www.espaciologopedico.com/articulos/articulos2.php?Id_articulo=349

http://www.dislexiasinbarreras.com/diagnostico.htm

http://www.dislexiasinbarreras.com/causas.htm

http://ibgwww.colorado.edu/~gayan/anupsi4.pdf

http://www.psicocentro.com/cgi-bin/articulo_s.asp?texto=art56001


http://www.elbrot.es/famososdislexics/fam%20cat.html

5.3 LLOCS D’INTERÈS:

- Per l’orientació de pares i fills amb dislèxia:

Centre UTAE: C/ Santa Rosa, 39-57,3ªpl. Edifici Docent.

ES 08950 Esplugues (Barcelona).

- Reunions de l’ACD per compartir opinions entre pares, fills i professionals.

Casa Orlandai: C/ Jaume Piquet, 23

08017 Barcelona.

http://www.espaciologopedico.com/articulos/articulos2.php?Id_articulo=349

http://www.dislexiasinbarreras.com/diagnostico.htm

http://www.dislexiasinbarreras.com/causas.htm

http://ibgwww.colorado.edu/~gayan/anupsi4.pdf

http://www.psicocentro.com/cgi-bin/articulo_s.asp?texto=art56001


http://www.elbrot.es/famososdislexics/fam%20cat.html

ANNEXOS

I

ANNEXOS

- Informe e l’EAP elaborat a petició de la direcció del centre

sobre la petició d’adaptació curricular per a l’alumne.

- Estratègies a seguir per mestres i professors/es davant

d’alumnat amb trets dislèxics.

- Enquestes realitzades a l’escola El Brot

ANNEXOS

II

INFORME DE L’EAP ELABORAT A PETICIÓ DE LA DIRECCIÓ

DEL CENTRE SOBRE LA PETICIÓ D’ADAPTACIÓ

CURRICULAR PER A L’ALUMNE

ANNEXOS

III

ANNEXOS

IV

ANNEXOS

V

ANNEXOS

VI

ANNEXOS

VII

ESTATÈGIES A SEGUIR PER MESTRES I PROFESSOS/ES

DAVANT D’ALUMNAT AMB TRETS DISLÈXICS

ANNEXOS

VIII

ANNEXOS

IX

ANNEXOS

X

ANNEXOS

XI

ENQUESTES REALITZADES A L’ESCOLA EL BROT

ANNEXOS

XII

ANNEXOS

XIII

ANNEXOS

XIV

ANNEXOS

XV

ANNEXOS

XVI

ANNEXOS

XVII

ANNEXOS

XVIII

ANNEXOS

XIX

ANNEXOS

XX

ANNEXOS

XXI

ANNEXOS

XXII

ANNEXOS

XXIII

ANNEXOS

XXIV

ANNEXOS

XXV

ANNEXOS

XXVI

ANNEXOS

XXVII

ANNEXOS

XXVIII

ANNEXOS

XXIX

ANNEXOS

XXX

ANNEXOS

XXXI

Trastorns de Laprenentatge La Dislexia

Documents

Transcript of Trastorns de Laprenentatge La Dislexia