TEMA 14 A. LA TRANSICIÓ (1075-1982)

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC III–Tema 14/5 A (1a part)

Edat contemporània

LA TRANSICIÓ (1975-1982) I LA

DEMOCRÀCIA (1982-1996-2015)

De la transició a

l’Espanya actual

Adolfo Suárez González

(Cebreros, Àvila, 25 de

setembre de 1932 –

Madrid, 23 de març de

2014), primer president

democràtic després la fi

del franquisme.

Joan Carles I de Borbó i

Borbó - Dues Sicílies

(Roma, Itàlia, 5 de gener de

1938), rei d’Espanya des de

el 22 de novembre de 1975

fins el 19 de juny de 2014,

data de l’accés com a cap

de l’Estat del seu fill Felip

VI (va a abdicar el 2 de

juny de 2014).

La transició

política

(1975-1982)


Edat contemporània


DEMOCRÀCIA (1982-1996-2015)

BLOC III–Tema 14/5 B (2a part)

HISTÒRIA D’ESPANYA

TRANSICIÓ, DEMOCRÀCIA I

CONSTITUCIÓ DE 1978

Edat contemporània

Consolidació de

la democràcia

(1978-1982)

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC III–Tema 14/5 C (3a part)


DEMOCRÀCIA (1982-1996-2015)

Edat contemporània

ELECCIONS

2015?

2015?



DEMOCRÀCIA (1982-1996-2015)

Edat contemporània

L’Espanya

actual

(2-19 juny 2014)

L’Espanya

actual

(2 juny 2014)

L’Espanya

actual

(2-19 juny 2014)

BLOC III. TEMA 14/5.

TRANSICIÓ (75-82) I DEMOCRÀCIA (82... EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 14.- Transició política (1975-82) i l’Espanya democràtica (1982 -96-2015) / T-5

14.1.- INTRODUCCIÓ.

14.2.- ELS INICIS DE LA TRANSICIÓ (1975-1978).

14.3.- LES PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES DE 1977.

14.4.- LA CONSTITUCIÓ DE 1978. GESTACIÓ DEL PROCÉS CONSTITUCIONAL.

14.5.- L’ESTAT DE LES AUTONOMIES. MAPA 20 (mapa autonòmic i vies d’accés).

14.6.- CONSOLIDACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA (1978-1982).

14.7.- ELS GOVERNS DE LA DEMOCRÀCIA (1982-2015) I LA INTEGRACIÓ D’ESPANYA EN

EUROPA (1986).

EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 14.- Transició política (1975-1982) i l’Espanya democràtica (1982-1996-2015) // T-5

14.1.- Introducció.

14.2.- Els inicis de la transició (1975-1978). 1v TEXT, op A (2006, juny). 2v preg. op B (2009, juny). 3v preg. op A (2010,

setembre). 4v preg. op B (2011, setembre). 5v preg. op A (2013, setembre). 6v preg. op A (2014, juny).

14.2.1.- Inicis del regnat de Joan Carles I.

14.2.2.- El primer govern de la monarquia: Immobilisme d’Arias Navarro (novembre 1975 - juliol 1976).

14.2.3.- Paper de les forces d’oposició en la transició: dretes, nacionalistes i antifranquistes d’esquerres.

14.2.4.- Les mobilitzacions populars.

14.2.5.- El govern d’Adolfo Suárez González i la Llei de Reforma Política (LRP).

A.- Avenços de l’oposició.

B.- L’any clau: 1977.

14.3.- Les primeres eleccions democràtiques de 1977.

14.3.1.- El procés constitucional.

14.3.2.- Crisi econòmica, consens social i actituds violentes.

A.- La crisi econòmica de 1973.

B.- Els Pactes de la Moncloa i la reforma fiscal.

C.- La qüestió autonòmica, consens social i actituds violentes. MAPA 20.

BLOC III. TEMA 14/5. 1a Part.

TRANSICIÓ (75-82) I DEMOCRÀCIA (82...

1a PART

EDAT CONTEMPORÀNIA


14.4.- La Constitució de 1978. Gestació del procés constitucional. MAPA 20 (mapa autonòmic espanyol i via

d’accés, no surt mai com a mapa). 1v preg. op B (2004, juny). 2v preg. op B (2004, setembre). 3v preg. op B (2005, juny). 4v preg. op B (2005, setembre).

5v preg. op B (2006, juny). 6v preg. op B (2006, setembre). 7v preg. op B (2007, juny). 8v preg. op B (2007, setembre). 9v preg. op B (2012, juny). 10v preg.

op B (2012, setembre). 11v preg. op B (2013, juny). 12v preg. op B (2013, setembre). 13v preg. op A (2014, juny). 14v preg. op B (2014, juny). 15v preg. op

B (2014, setembre).

14.4.1.- La Comissió Constitucional i els “pares de la Constitució”.

14.4.2.- Característiques de la Constitució de 1978.

A.- Parts de la Constitució de 1978.

B.- Contingut de la Constitució de 1978.

14.4.3.- Història de la Constitució.

A.- Tramitació, aprovació, referèndum, noves eleccions.

B.- Reformes de la Constitució.

14.5.- L’Estat de les autonomies. MAPA 20 (mapa autonòmic espanyol i vies d’accés).

14.5.1.- El procés de construcció de l’Estat autonòmic.

A.- El període preautonòmic.

B.- El període autonòmic amb la Constitució de 1978.

14.5.2.- L’organització de l’Estat autonòmic: Estatuts d’autonomia, òrgan de govern i competències.

14.5.3.- Estatut d’autonomia de les Illes Balears. MAPA 20.

14.5.4.- Presidents de les Illes Balears.



2a PART

P

A

R

E

S

CONSTITUCIÓ

Gabriel Cisneros Laborda

(UCD)

Miguel Herrero y

Rodríguez de Miñón

(UCD)

José Pedro Pérez-Llorca

Rodrigo

(UCD)

Gregorio Peces-Barba

Martínez

(PSOE)

Jordi Solé Tura

(PCE-PSUC)

Manuel Fraga Iribarne

(AP, PP)

Miquel Roca i Juvent

(CIU)

Gabriel Cisneros Laborda

(UCD)

Miguel Herrero y

Rodríguez de Miñón

(UCD)

José Pedro Pérez-Llorca

Rodrigo

(UCD)

Gregorio Peces-Barba

Martínez

(PSOE) Jordi Solé Tura

(PCE-PSUC)

Miquel Roca i Juvent

(CIU) Manuel Fraga Iribarne

(AP, PP)

EDAT CONTEMPORÀNIA


14.6.- Consolidació de la democràcia (1978-1982).

14.6.1.- La segona legislatura d’UCD i el final del govern de Suárez (1979-1981).

14.6.2.- Dimissió de Suárez i cop d’estat del 23-F.

14.6.3.- El darrer govern d’UCD: Leopoldo Calvo Sotelo (1981-1982).

14.7.- Els governs de la democràcia (1982-2015) i la integració d’Espanya en Europa (1986). 1v preg. op B

(2008, juny).

14.7.1.- La primera etapa socialista: els governs de Felipe González (1982-1996).

14.7.2.- Els governs del Partit Popular de José María Aznar (1996-2004).

14.7.2.- L’Espanya més actual (2004-2015, fins avui).

BLOC III. TEMA 14/5. 1a i 3a PARTS.


1a i 3a

PARTS

LA TRANSICIÓ (1975-1982)

LA

TRANSICIÓ

(1975-1982)

EDAT CONTEMPORÀNIA




















1a PART











EUROPA (1986).

14.1.- INTRODUCCIÓ El 20 de novembre de 1975 mor Franco.

14.1.- INTRODUCCIÓ Sense Franco, els esdeveniments succeeixen

de manera diferent al que volien els

continuadors del franquisme (el sector del

búnquer immobilista), perquè el govern

d’Adolfo Suárez González i l’oposició

democràtica varen pactar un procés de

transició política.

14.1.- INTRODUCCIÓ El govern d’Adolfo Suárez González i l’oposició democràtica varen pactar un procés de transició

política que suposà:

El desmantellament de la dictadura franquista.

I la instauració d’un règim democràtic (concretat a la Constitució de 1978).

Aquestos darrers 37 anys, que segueixen a la promulgació de la Constitució (1978-2015), s’ha

conformat l’Espanya constitucional (apropant-se al model del països de l’entorn europeu occidental).

Des de les eleccions de març de 1979 (una vegada promulgada la Constitució de desembre de

1978) se succeeixen 5/6 etapes polítiques diferents, atenent als diferents governs:

Des de la consolidació de la democràcia, ha esdevingut una època de creixement econòmic i

modernització sense precedents, partint del procés d’industrialització dels anys 60. Tot i aquest

procés, Espanya es trobava, en els moments de més bonança econòmica, sota la mitjana de prosperitat,

nivell de vida, i avenç tecnològic i cultural respecte alguns països de la UE, i actualment, com és

conegut, ens trobem en una greu crisi estructural del sistema.

1.- 1979-1982, 3 anys de govern d’UCD.

2.- 1982-1996, 14 anys de govern del

PSOE.

3.- 1996-2004, 8 anys de govern del PP.

4.- 2004-2011, 7 anys de govern del PSOE,

eleccions municipals 27 de maig 2007 i

generals el 2008.

5.- 2011-2015, govern de PP de Mariano

Rajoy, eleccions generals 20 novembre 2011.

6.- 2015-fins avui, eleccions municipals i

autonòmiques, i després generals, i govern ?











EUROPA (1986).

14.2.- ELS INICIS DE LA TRANSICIÓ (1975-1978) 1v TEXT, op A (2006, juny). 2v preg. op B (2009,

juny). 3v preg. op A (2010, setembre). 4v preg. op B (2011, setembre). 5v preg. op A (2013, setembre). 6v preg. op A (2014, juny).


14.2.2.- El primer govern de la monarquia: Immobilisme d’Arias Navarro

(novembre 1975 - juliol 1976).

14.2.3.- Paper de les forces d’oposició en la transició: dretes, nacionalistes i

antifranquistes d’esquerre.





14.2.- ELS INICIS DE LA TRANSICIÓ (1975-1978)

LA

TRANSICIÓ

(1975-1982)

14.2.- ELS INICIS DE LA TRANSICIÓ (1975-1978) DEFINICIÓ TRANSICIÓ: Procés de desmantellament de la dictadura franquista (en morir Franco

20 N ’75) i culminació de l’establiment d’un règim democràtic, la seva expressió jurídica és la

Constitució de 1978. TRANSICIÓ: 1v TEXT, op A (2006, juny). 2v preg. op B (2009, juny). 3v preg. op A (2010,


LA TRANSICIÓ (1975-1982)

14.2.- ELS INICIS DE LA TRANSICIÓ (1975-1978) 14.2.1.- Inicis del regnat de Joan Carles I

Dos dies després de la mort de Franco (20 N 1975), el 22 de novembre 1975, es fa efectiva la

designació de Joan Carles I de Borbó com a cap d’Estat, a títol de rei, com a successor i amb els

mateixos poders de Franco, dins un context polític de gran incertesa.


El 22 de novembre 1975, va començar el regnat de Joan Carles I de Borbó com a successor i amb

els mateixos poders de Franco, dins un context polític de gran incertesa.


El 22 de novembre 1975, va començar el regnat de Joan Carles I de Borbó com a successor i amb

els mateixos poders de Franco, dins un context polític de gran incertesa.

El poble espanyol i l’oposició

democràtica no coneixen,

encara, la seva voluntat de

democratitzar el país.

S’inicia un complex procés de

transició que durà de la

dictadura a la instauració d’un

sistema democràtic.

Aquest procés de transició ha

esdevingut, en passar els anys,

un model per a molts països

per l’escàs nivell de violència

que l’acompanyà.


DEMOCRÀCIA (1982-1996-2015)


En morir Franco, Carlos Arias Navarro continua essent el president del govern des de 22 de

novembre del ’75 fins al 1 de juliol del ’76.


En morir Franco, Carlos Arias Navarro continua essent el president del govern des de 22 de

novembre del ’75 fins al 1 de juliol del ’76, mentrestant les diferències entre el “búnquer”

es van aguditzar. El panorama polític espanyol de la dècada dels 70 presentava TRES

ALTERNATIVES possibles: els immobilistes, els reformistes i els rupturistes.

1.- IMMOBILISTES. Blas Piñar.

2.- REFORMISTES O APERTURISTES. Fraga Iribarne o José María de Areilza, i Adolfo Suárez .

3.- RUPTURISTES. Era l’oposició d’esquerres.


El panorama polític espanyol de la dècada dels 70 presentava TRES ALTERNATIVES possibles: els

immobilistes, els reformistes i els rupturistes.

1.- IMMOBILISTES. Organitzats entorn a figures com

Blas Piñar, volien continuar amb el franquisme i no

passar a una democràcia.


TRES ALTERNATIVES possibles: els immobilistes, els reformistes i els rupturistes.

2.- REFORMISTES O APERTURISTES. Molts procedien del franquisme i eren partidaris d’un

sistema democràtic, però reformant les lleis i les institucions franquistes. En aquest grup n’hi havia

polítics veterans de la dictadura, que estaven convençuts de la necessitat del canvi, per exemple,

Manuel Fraga Iribarne (23 novembre 1922 – 15 gener 2012) o José María de Areilza (3 agost 1909 –

22 febrer 1998), o be, joves que no havien viscut la Guerra Civil i que desenvoluparan un paper clau en

la transició, en trobar amb Adolfo Suárez (25 setembre 1932 – 23 març 2014) la persona adient.


2.- REFORMISTES O APERTURISTES. Molts procedien del

franquisme i eren partidaris d’un sistema democràtic, però

reformant les lleis i les institucions franquistes. En aquest grup n’hi

havia polítics veterans de la dictadura, que estaven convençuts de

la necessitat del canvi, per exemple, Manuel Fraga Iribarne (23

novembre 1922 – 15 gener 2012).


2.- REFORMISTES O APERTURISTES. Polítics veterans de la dictadura, convençuts de la

necessitat del canvi, per exemple, Manuel Fraga Iribarne (23 novembre 1922 – 15 gener 2012).


2.- REFORMISTES O APERTURISTES. Polítics veterans de la dictadura, convençuts de la

necessitat del canvi, per exemple, José María de Areilza (3 agost 1909 – 22 febrer 1998).


2.- REFORMISTES O APERTURISTES. Joves que no havien viscut la Guerra Civil i que

desenvoluparan un paper clau en la transició, en trobar amb Adolfo Suárez (25 setembre 1932 – 23

març 2014) la persona adient.


El panorama polític espanyol de la dècada dels 70 presentava TRES ALTERNATIVES possibles: els

immobilistes, els reformistes i els rupturistes.

3.- RUPTURISTES. Era l’oposició d’esquerres, que volien acabar d’un cop amb el franquisme.

Dolores Ibárruri, “La Pasionària”

amb Santiago Carrillo (PCE)

Felipe González amb Alfonso Guerra (PSOE) cantant

“La Internacional”.


Així, front a l’IMMOBILISME dels franquistes (Blas Piñar), que volen

que res canvi, el camí cap a la democràcia tenia l’alternativa d’anar cap a

una REFORMA (defensada pel rei i els aperturistes del règim: proposen

que les mateixes institucions de la dictadura s’autoreformin, sense rompre la

legalitat) o cap a la RUPTURA amb el franquisme (la proposta de l’oposició

democràtica: rompre amb el passat i donar pas a un govern provisional de

l’oposició, que instauri les llibertats democràtiques i convoqui eleccions

constituents, potser de forma pactada amb els aperturistes del règim).


L’oposició no confia en la REFORMA, la veu com un simple maquillatge per a perpetuar el poder

dels franquistes, limitant les possibles alternatives (exclusió dels comunistes). Els franquistes seran

fidels al rei només mentre aquest mantingui el règim del “Movimiento”, i ells puguin bloquejar el

procés reformista en institucions com el Consell del Regne, que limita l’elecció de president de govern

als tres candidats que li presentin al rei o a les Corts, que han d’aprovar els canvis legislatius.


Per al rei, la via de la REFORMA és l’única

possible per a no provocar la reacció

involucionista del búnquer (especialment

dels militars) i evitar un greu enfrontament

civil.

Els primers moments de la monarquia de Joan Carles I es caracteritzaren per la indefinició. La

primera decisió del nou rei fou confirmar com a president del Govern a Carlos Arias Navarro

(novembre 75’ fins juliol 76’), que havia presidit l’executiu en la fase final de la dictadura. Aquesta

decisió continuista va ser molt mal interpretada per l’oposició, perquè molts sospitaven que la nova

monarquia seria una mera continuació del règim franquista, ara sense Franco.

14.2.2.- Primer govern monarquia: Immobilisme d’Arias Navarro (novembre 1975 - juliol 1976)


Carlos Arias Navarro

Carlos Arias Navarro primer president del Govern de la monarquia (novembre 75’ fins juliol 76’),

que havia presidit l’executiu en la fase final de la dictadura. L’oposició sospita que la nova monarquia

seria una mera continuació del règim franquista, ara sense Franco.



Carlos Arias Navarro

Però, a les poques setmanes del seu regnat, Joan Carles pren la iniciativa i comença a situar els seus

homes en llocs claus de l’Estat (col·laboradors que l’assessorin): Torcuato Fernández Miranda com

a president de les Corts i, també, presideix el Consell del Regne.



Torcuato Fernández

Miranda


Torcuato Fernández Miranda com a president de les Corts i, també, presideix el Consell del Regne.


Torcuato

Fernández Miranda

Torcuato Fernández Miranda com a president de les Corts i, també, presideix el Consell del Regne.



Torcuato Fernández Miranda

Torcuato Fernández Miranda, president de les Corts i del Consell del Regne, serà el veritable

artífex de la transició, junt amb Adolfo Suárez, ells dissenyaran un pla de canvi polític, anomenat

REFORMA, aplicant canvis controlats per arribar al sistema democràtic des de les pròpies lleis

franquistes.



Aquest nou govern presidit per Arias Navarro inclou personalitats aperturistes: Manuel

Fraga Iribarne, amb el càrrec clau de ministre de l’Interior; el monàrquic José María Areilza;

Garrigues i Osorio com a personalitats destacades, i figures joves i desconegudes com Adolfo Suárez

o Martín Villa, procedents del Movimiento.



Nou govern presidit per Arias Navarro inclou personalitats aperturistes i

figures joves i desconegudes com Adolfo Suárez o Martín Villa, procedents

del Movimiento.





Nou govern presidit per Arias Navarro inclou personalitats aperturistes i figures joves i

desconegudes com Adolfo Suárez o Martín Villa, procedents del Movimiento.


Primer govern de la monarquia de Joan Carles I, presidit per Carlos Arias Navarro

(amb Manuel Fraga Iribarne, José María de Areilza, Adolfo Suárez, Martín Villa, etc...).


Nou govern presidit per Arias Navarro inclou personalitats aperturistes i figures joves i

desconegudes com Adolfo Suárez o Martín Villa, procedents del Movimiento.

El rei expressa la seva vocació reformista (promesa d’obertura política, 4 de desembre), acollida amb

gran satisfacció a Europa.



El rei expressa la seva vocació reformista

(promesa d’obertura política, 4 de desembre),

acollida amb gran satisfacció a Europa.



Joan Carles es multiplica en viatges i entrevistes,

cercant guanyar-se la confiança dels governs estrangers i

dels seus súbdits.

A Barcelona, pronuncia unes frases en català per

reconèixer la personalitat diferenciada de Catalunya.

Renuncia al privilegi de presentació de bisbes, gest

cap a una Església ja clarament decantada (amb

excepcions) per la democratització.

3 juny

1976

Malgrat tot, el programa de govern d’Arias

Navarro, amb una retòrica ineficient, va

fracassar i no va ser capaç d’implementar un

procés de reforma democràtica creïble i que

havia expressat en l’ “esperit del 12 de febrer

de 1974”, i va dur a terme un reformisme

insuficient amb repressió a les protestes

socials i només va aprovar unes lleis sobre el

dret de reunió (extremadament restrictives) i

d’associació (sense partits polítics legalitzats),

cosa que propicià la decepció dels

demòcrates.



12 febrer 1974

Les forces de la DRETA LIBERAL eren molt febles i s’agrupen entorn a figures com Joaquín Ruiz

Giménez i José María Gil Robles o els partidaris de don Juan de Borbó, pare del monarca.

14.2.3.- Paper forces d’oposició en la transició: dretes, nacionalistes i antifranquistes d’esquerra


Les forces de la DRETA LIBERAL eren molt febles i

s’agrupen entorn a figures com Joaquín Ruiz Giménez.



Les forces de la DRETA LIBERAL eren molt

febles i s’agrupen entorn a figures com José María

Gil Robles.



Les forces de la DRETA

LIBERAL eren molt febles i

s’agrupen entorn els partidaris

de don Juan de Borbó, pare

del monarca, entre d’altres.



ÀRBRE GENEALÒGIC BORBÓ

Entre les FORCES NACIONALISTES:

Cal destacar l’aparició de Convergència Democràtica de Catalunya.

Un dels 1rs organismes unitaris, en CATALUNYA, serà l’Assemblea de Catalunya.

En el PAÍS BASC, el Partit Nacionalista Basc serà la força majoritària.




Cal destacar l’aparició d’una nova força hegemònica a CATALUNYA, Convergència

Democràtica de Catalunya (CDC, fundada en 1974 i dirigida por Jordi Pujol).



Jordi Pujol admet haver tingut diners de manera irregular i demana perdó.

L'ex-president es posa a disposició de les autoritats tributàries i judicials. Autor/s: ACN.

Vilaweb. Dissabte 26.07.14


Un dels 1rs organismes unitaris, en CATALUNYA, serà l’Assemblea de Catalunya (ja formada en 1971, hi

participaven tots els grups d’oposició catalans).




En el PAÍS BASC, el Partit Nacionalista Basc serà la força majoritària. Teòricament contrari al terrorisme, en la

pràctica no s’enfrontava amb les accions d’una ETA (escindida del PNB en 1959) cada vegada més activa.



Davant la situació d’incertesa i per a pressionar a favor d’una alternativa democràtica, l’OPOSICIÓ

DEMOCRÀTICA, encara il·legal, prendrà la iniciativa política i actuarà, cada pic més obertament,

per dos camins:



A.- Impulsa mobilitzacions

populars i reivindicatives per

defensar l’anomenada

RUPTURA, demanant llibertats

democràtiques i amnistia per als

presos polítics. Així, el poble

s’avança al canvi legal, prenent-

se per anticipat les llibertats:

assemblees, manifestacions,

vagues... Un indult molt limitat

posa en el carrer a alguns presos

polítics (sindicalistes com

Marcelino Camacho, fundador

de CCOO).

B.- S’organitza, cada vegada

millor, i defineix una

alternativa unitària (s’uneixen

certes forces antifranquistes).



A.- Un indult molt limitat posa en el carrer a alguns presos polítics (sindicalistes com Marcelino

Camacho, fundador de CCOO).

L’OPOSICIÓ DEMOCRÀTICA, encara il·legal, prendrà la iniciativa política: A.- mobilitzacions; i

B.- s’organitza, cada vegada millor, definint una alternativa unitària (s’uneixen certes forces

antifranquistes):

B.1.- PARTITS. Entre les forces d’esquerre destacava el Partit Comunista d’Espanya (PCE), dirigit

des de l’exili per Santiago Carrillo, que serà el partit més organitzat i actiu, que feia oposició

clandestina per acabar amb la dictadura.



B.1.- PARTITS. Entre les forces d’esquerre destacava el Partit Comunista

d’Espanya (PCE), dirigit des de l’exili per Santiago Carrillo, que serà el partit

més organitzat i actiu, que feia oposició clandestina per acabar amb la dictadura.



L’OPOSICIÓ DEMOCRÀTICA, encara il·legal, prendrà la

iniciativa política: A.- mobilitzacions; i B.- i s’organitza, cada

vegada millor, definint una alternativa unitària (s’uneixen certes

forces antifranquistes):



B.2.- PARTITS. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE),

menys fort que el PCE, havia celebrat un Congrés

en Suresnes (França) en 1974, on un nou grup dirigent s’organitza

entorn als dirigents joves de dins d’Espanya, Felipe

González i Alfonso Guerra.

B.2.- PARTITS. El Partit Socialista Obrer Espanyol

(PSOE), menys fort que el PCE, havia celebrat

un Congrés en Suresnes (França) en 1974, on un nou

grup dirigent s’organitza entorn als dirigents joves de

dins d’Espanya, Felipe González i Alfonso Guerra.





antifranquistes):

B.3.- PARTITS. El Partit Socialista Popular d’Enrique Tierno Galván era altra força d’esquerra,

que va acabar finalment per unir-se al PSOE.





antifranquistes):

B.4.- SINDICALISME. L’hegemonia comunista també es reflectia en el món sindical. Comissions

Obreres era el sindicat més poderós, mentre que l’UGT es començava a reorganitzar. La històrica

CNT es convertí en una força merament simbòlica.





antifranquistes):

B.5.- COALICIONS. En un primer moment, les dissensions entre el PCE i el PSOE van impedir

que tota l’oposició democràtica s’agrupés en una única aliança. Així, sorgí la “Junta Democràtica”

(juliol 1974, 1r organisme d’implantació a tota Espanya), dirigida pel Partit Comunista d’Espanya i

amb una forta capacitat de mobilització, que estava integrada també per CCOO, alguns socialistes,

independents, monàrquics de don Juan, carlins demòcrates, i altres grups d’esquerra. Aquest organisme

presentava la proposta de RUPTURA democràtica, és a dir, obrir un procés constituent que, per mitjà

d’un govern provisional, convoqués eleccions generals constituents, que arribés a establir un nou

sistema polític. Demanaven mesures com amnistia, llibertats polítiques i sindicals, legalització de

tots els partits polítics. No s’incorporaren ni PSOE, ni demòcrates cristians (organitzacions febles

encara, però representatives d’un important sector de la societat espanyola).





antifranquistes):

B.6.- COALICIONS. En juliol 1975, al voltant del PSOE, es va formar la “Plataforma de

Convergència Democràtica”, integrada per UGT, PNB, Izquierda Democràtica Espanyola de

Dionisio Ridruejo, PSD, ORT (Organització Revolucionària dels Treballadors), amb un programa

semblant al de la Junta Democràtica.



Capçalera de la manifestació convocada conjuntament per la Junta Democràtica i la Plataforma de

Convergència Democràtica la tarda del 17 de gener de 1976 en el Passeig de “los Alamos de Oviedo”.



antifranquistes):

B.7.- COALICIONS. Si al final del franquisme (juliol ’74 - juliol ’75), es van formar aquestes dues

plataformes que agruparen a tots els partits polítics contraris al franquisme, ara, el mes de març

de 1976, tota l’oposició democràtica s’agrupa en l’anomenada “Coordinación Democràtica” (la

“Platajunta”), que expressava la seva voluntat de posar fi al règim i que va reforçar les protestes

contra l’ immobilisme del govern d’Arias Navarro. Ambdues publiquen uns punts mínims que hauria

de complir el govern espanyol, si volia comptar amb la seva col·laboració, demanen:



AMNISTIA als presos polítics,

LLIBERTAT política, d’associació

i sindical i ...,

DEMOCRÀCIA plena (una

convocatòria legítima d’eleccions).

Coordinació Democràtica, la “Platajunta”

Tarancón

(Burriana 1907-

València 1994),

famós per les

disputes amb

Franco i el paper

conciliador.

Cardenal

Vicente

Enrique y

Tarancón

Juntament amb l’OPOSICIÓ DEMOCRÀTICA, les MOBILITACIONS POPULARS varen tenir un

important paper en erosionar el govern d’Arias Navarro.

14.2.4.- Les mobilitzacions populars


Primer govern de la monarquia de Joan Carles I, presidit per Carlos Arias Navarro

( amb Manuel Fraga Iribarne, José María de Areilza, Adolfo Suárez, Martín Villa, etc...).

Juntament amb l’OPOSICIÓ DEMOCRÀTICA, les

MOBILITACIONS POPULARS varen tenir un important

paper en erosionar el govern d’Arias Navarro.



Els primers mesos del ’76, hi ha molts d’aldarulls

estudiantils i/o obrers. Una onada de vagues es va estendre

pel país, ja des de gener de 1976.

Els primers mesos del ’76, hi ha molts d’aldarulls estudiantils i/o obrers. Una onada de vagues es va

estendre pel país, ja des de gener de 1976.



La vaga de la Motor Ibérica de

Barcelona (actual Nissan) va durar

100 dies de l’any 1976.

Un dels motius importants d’aquestes mobilitzacions era reivindicar la llibertat dels presos polítics

del franquisme. Coordinació Democràtica exigia que l’alliberament dels presos era la condició per

obrir qualsevol procés de reforma democràtica. L’estiu de 1976, després de les vagues, es va

redactar una reforma del Codi penal, que permetia amnistiar els delictes d’opinió, però aquesta

amnistia no va arribar fins 17 de març de 1977, i molts de presos i lluitadors antifranquistes encara

van quedar empresonats.



Els conflictes laborals van augmentar i tingueren, en aquella època, un doble vessant: a) laboral o

sindical, per una part; i b) un marcat caràcter polític, per altra, doncs demanaven llibertat, amnistia

i estatut d’autonomia a les anomenades nacionalitats històriques.



Vagues generals de caràcter local i comarcal a Catalunya (Sabadell i Baix Llobregat); al País Basc;

llargues vagues i de gran envergadura, del metall, de la construcció i dels transports a Madrid (principi

1976).



EVOLUCIÓ DE LA CONFLICTIVITAT LABORAL (1970-1979)

Anys Nombre de vagues iniciades Nombre de treballadors afectats

1970 1971 1972 1973 1974 1975 1976 1977 1978 1979

1.547 542 853 743

1.730* 2.807 3.662 1.194 1.128 2.680

440.114 196.665 236.421 303.132 426.037 504.300 2.558.800** 2.955.600 3.863.800 5.713.200

* El nombre de vagues es dispara amb la Crisi del Petroli.

** El nombre de treballadors en vaga es dispara per les convocatòries de “vaga general”.

Cal destacar, especialment, la vaga general de Vitòria (març

1976), perquè la resposta repressiva va culminar amb cinc

treballadors morts a mans de la policia i desenes de ferits.



Cal destacar, especialment, la vaga general de Vitòria

(març 1976), perquè la resposta repressiva va culminar

amb cinc treballadors morts a mans de la policia i

desenes de ferits.



Cal destacar, especialment, la vaga general de Vitòria (març 1976), perquè la resposta repressiva va

culminar amb cinc treballadors morts a mans de la policia i desenes de ferits.



4 març 1976

L’acció policial va ser justificada per, el llavors ministre de l’Interior,

Manuel Fraga Iribarne, “La calle es mía”.



En 1975 fou nomenat vicepresident d’Assumptes de

l’Interior i ministre de Governació de l’executiu de Carlos

Arias Navarro, en el primer govern del rei Joan Carles I.



“Vitoria: Fraga Iribarne en l’escenari dels fets”.

ABC, Madrid, 7 i 9 de març de 1976.

L’acció policial va ser justificada per, el llavors ministre de l’Interior,

Manuel Fraga Iribarne, “La calle es mía”. 9 març 1976

El mes de maig 1976 esdevenen el successos de

Montejurra (Navarra), faccions franquistes i

demòcrates dels carlins s’enfrontaren i moriran

dos dels demòcrates.



Les MOBILITZACIONS de l’hivern 1975-1976

van adquirir una dimensió desconeguda fins

llavors.

11 maig

1976

Per tant, no falten les tensions en el primer mig any del regnat de Juan Carlos I. L’agitació obrera

i de l’oposició democràtica va ser contestada pel govern amb els vells “tics” repressius:



a) militarització de serveis públics;

b) detenció de manifestants;

c) permissivitat amb els grups violents

d’ultra-dreta (coneguts significativament

com “incontrolats”);

d) ús del foc reial contra manifestacions

(5 morts a Vitòria),...;

Per tant, no falten les tensions en el primer mig any del regnat de Juan Carlos I. L’agitació obrera

i de l’oposició democràtica va ser contestada pel govern amb els vells “tics” repressius:



a) militarització de serveis públics;

b) detenció de manifestants;

c) permissivitat amb els grups violents

d’ultra-dreta (coneguts significativament

com “incontrolats”);

d) ús del foc reial contra manifestacions

(5 morts a Vitòria),...;

,...; coses que radicalitzaren encara més les protestes i fan dubtar del reformisme del govern, que

es va haver de dedicar a fons en canviar el comportament de les forces d’ordre públic, nervioses pels

continus atemptats terroristes.

Els espanyols es poden assabentar de la realitat

gràcies a un ambient informatiu més obert, a premsa i a

ràdio. El 4 de maig del 1976 apareix el diari EL PAÍS.



Es publica el primer número del diari

EL PAIS, 4 de maig 1976.

4 maig 1976

Felipe González i el

Ministre d’Afers

Exteriors, Fernando

Morán, signen l’entrada

d’Espanya a la

Comunitat Econòmica

Europea (juny 1985; en

vigor 1 gener 1986).

14.7.1.- La primera etapa socialista: els governs de Felipe González (1982-1996)

14.7.- ELS GOVERNS DE LA DEMOCRÀCIA (1982-2013)

CARACTERÍSTIQUES de la primera

legislatura socialista (1982-1986):

Davant la situació de mobilitzacions al país, entre els

hereus del franquisme sorgeixen, ja clarament, dos grups:

14.2.5.- El govern d’Adolfo Suárez González i la Llei de Reforma Política (LRP)


A) els IMMOBILISTES, que optaren per la repressió

policial o l’acció de bandes o grups paramilitars.

B) I un altre sector del franquisme, els REFORMISTES,

que observant la resposta de l’oposició antifranquista, es

preocuparen de la incapacitat del govern d’Arias i amb

el vist-i-plau de la monarquia, intentaren desplaçar del

govern els IMMOBILISTES.

El PROJECTE REFORMISTA

era imprecís, en molts aspectes, i

dirigit des de la legalitat

institucional heretada del

franquisme i no des del carrer, és a

dir, un canvi a partir de les lleis

vigents i les institucions

franquistes, SENSE RUPTURA.

Però, es produeix un CANVI

POLÍTIC.

Es produeix un CANVI POLÍTIC:

- 1 juliol ‘76: Arias Navarro era IMMOBILISTA i, davant la paralització del canvi, el rei que no

havia dissimulat el seu descontent amb la tasca de l’executiu, aconsegueix la seva dimissió (s’havia

convertit en un obstacle per la democratització política i per tal d’estabilitzar la mateixa monarquia).






- 1 juliol ‘76: Torcuato Fernández Miranda (president de les Corts i del Consell del Regne) proposa

al rei 3 candidats, entre els quals està Adolfo Suárez, que és el candidat predilecte de Fernández

Miranda, el qual va maniobrar perquè fos elegit Suárez.


- 1 juliol ‘76: Adolfo Suárez és el candidat predilecte de Torcuato Fernández Miranda (president de

les Corts i del Consell del Regne), el qual va maniobrar perquè fos elegit.




- juliol ‘76: El rei Joan Carles I substituirà Arias per un jove polític, Adolfo Suàrez González, que

connectava amb les pretensions de la Corona, i el nomena cap de govern.



Suárez jurant el càrrec

de president del

govern davant el rei i la

figura de Jesús Crist.

- juliol ‘76: Suárez serà l’home elegit per dirigir la

transició (president 3 juliol ’76 - 29 gener ’81).



14.2.- ELS INICIS DE LA TRANSICIÓ (1975-1978) 14.2.5.- El govern d’Adolfo Suárez González i la Llei de Reforma Política (LRP)

- juliol ‘76: Suárez serà l’home elegit per dirigir la transició (president 3 juliol ’76 - 29 gener ’81).

- juliol ‘76: Suárez serà acollit amb fredor pels

FRANQUISTES / IMMOBILISTES i pels

APERTURISTES, i acollit amb decepció per

l’oposició democràtica o RUPTURISTES

(perquè prové del Movimiento).



Suárez jurant el càrrec de president del govern davant el rei,

Torcuato Fernández Miranda i la figura de Jesús Crist.

4 juliol 1976

- juliol ‘76: Tot i que el seu govern estava format per ministres aperturistes, molts pensaren que

Suárez no era l’home adequat per a liderar el procés cap a la democràcia.



Primer Govern d’Adolfo Suárez, 5 de juliol de 1976.

- juliol ’76: Suárez amb 43 anys (el primer ministre més jove que ha tingut Espanya al segle XX)

cultiva una imatge popular i somrient, tan diferent dels jerarques del franquisme. S’iniciava, així, un

nou estil de fer política i el nou president del govern va adoptar algunes decisions significatives.



El nou president del govern va adoptar algunes decisions significatives:

- Juliol ‘76: va decretar una tímida amnistia política (reivindicada per l’oposició) amb exclusió dels

delictes de sang (indult parcial de presos polítics).

- Va prometre eleccions, organitzades pel govern i convocades per decret llei, amb la participació dels

partits polítics (per tant, la seva prèvia legalització, subjecta al permís del govern).



Carlos Arias Navarro, darrer

president d’un Govern franquista,

felicita a Suárez, després del seu

discurs sobre la Llei d’Associacions

Polítiques (9/6/1976) / EFE.




- Paral·lelament, el seu talant negociador el durà a

iniciar contactes amb l’oposició democràtica (Felipe

González, Tierno Galván), a la vegada que explica,

personalment, els seus plans als reticents alts càrrecs

de l’exèrcit.


- Suárez forma un govern amb joves procedents del franquisme, amb els quals va preparar un

referèndum per donar el vist i plau a una Llei de Reforma del règim de Franco.



- 10 setembre ’76: presentà a les Corts el

Projecte de Llei de Reforma Política (per a la

seva discussió).



La LRP era un text curt, una atrevida proposta

que assumia el llenguatge de la l’oposició

democràtica, doncs preveia la transformació de les

Corts existents en unes Corts bicamerals, un

Congrés dels Diputats i un Senat elegits per

sufragi universal i la legalització d’associacions

polítiques.

- El tràmit de LRP fou un procés molt complex (moltes negociacions amb les “famílies” del nucli dur

del franquisme). Els sectors més IMMOBILISTES (militars i falangistes) foren el principal

problema de Suárez en el procés democratitzador, cada vegada es mostren més irritats per l’evolució

política i pels atemptats terroristes d’ETA i el GRAPO, i començaren a conspirar per a organitzar

un cop militar contra l’incipient procés de reformes.



- Setembre ’76: Suárez nomena al tinent general Gutiérrez Mellado vicepresident del govern amb

funcions de Defensa.



-Setembre ’76: Gutiérrez Mellado serà una figura clau per a controlar el perill colpista en l’exèrcit i

per subjectar els militars al poder civil, de qui es tem el clàssic pronunciament si la reforma va massa

lluny, igual que Torcuato Fernández Miranda que va evitar que el búnquer bloquegés el projecte.



- Tot i les conspiracions colpistes i els actes

terroristes d’ETA, la consciència dels canvis eren

inevitables i el govern du el projecte de Llei de

Reforma Política a les Corts franquistes, cosa que

podia suposar el seu “suïcidi polític”, però...



- 19 novembre ‘76: Suárez va aconseguir que la fos

aprovada per les mateixes Corts franquistes per

majoria (425 sí, 59 no, 13 abstencions). LRP que

contenia la democràcia, la sobirania popular i els

partits polítics. En definitiva, la seva aprovació suposà la

concreció legislativa de l’inici del desmantellament del

franquisme des del propi règim i el camí cap a la

democràcia o, dit d’una altra manera, el harakiri de les

Corts franquistes.



19 novembre 1976. Adolfo Suárez aplaudeix als procuradors

després d’aprovar la Llei de Reforma Política per majoria

(425 sí, 59 no, 13 abstencions).

- 15 desembre ‘76: la LRP fou sotmesa a referèndum popular, amb la finalitat de legitimar el

resultat, i va ser aprovada per la majoria de la població (94’1% de vots favorables, amb una

participació del 77’7%).



- 15 desembre ‘76: la LRP fou sotmesa a referèndum popular, amb la finalitat de legitimar el

resultat, i va ser aprovada per la majoria de la població (94’1% de vots favorables, amb una

participació del 77’7%).



Demanen el SÍ el govern i els reformistes, així

com alguns grups opositors; el NO, les noves

organitzacions d’extrema dreta (Fuerza Nueva,

FE de la JONS). La imprecisió del projecte i la

presència de les forces franquistes en una

posició privilegiada no agradà a l’oposició, així

demanaren l’abstenció la major parts de les

forces de l’oposició d’esquerres i els

nacionalistes, això sí, comptaren amb pocs

mitjans propagandístics per a impulsar-la

(22’3% abstenció).

16 desembre 1976. LRP és sotmesa a referèndum.

16 desembre 1976

- El resultat demostrà que el govern va ser capaç de mantenir la iniciativa política, la qual cosa

obligà a l’oposició a replantejar-se la seva estratègia política. L’oposició que, en un principi, havia

desconfiat de Suárez, passa a acceptar allò inevitable, que la fi del franquisme no es realitzaria

mitjançant una RUPTURA DEMOCRÀTICA (govern provisional, amnistia, legalització de tots els

partits, eleccions lliures,...), i va haver de renunciar a un nombre determinat de continguts de la seva

proposta de RUPTURA POLÍTICA, per exemple, el rebuig a la monarquia, la formació d’un govern

provisional o el dret a l’autodeterminació.



- A partir d’ara, gran part de l’oposició passa a

donar suport a un procés de reforma, que

conduiria a l’establiment del règim democràtic.



En aquest sentit, cal esmentar

que una constant de la transició

és que, als moments clau,

baixa la conflictivitat social

(sindicats i partits d’esquerres

donen un marge de confiança a

Suárez, malgrat la crisi

econòmica, provocada per la

conjuntura de 1973).

- Una constant de la transició és que, als moments clau, baixa la

conflictivitat social (sindicats i partits d’esquerres donen un

marge de confiança a Suárez), mentre augmenten els atemptats

terroristes tant d’extrema esquerra com d’ultradreta (extrema

esquerra: ETA, FRAP, GRAPO; ultradreta: Triple A, Batallón

Vasco-Español, Guerrilleros de Cristo Rey).



Els Grups de

Resistència

Antifeixista

Primer d’Octubre

(GRAPO)

naixeren en l’estiu

de 1975.

- Als moments clau, baixa la conflictivitat social (sindicats i partits d’esquerres donen un marge de confiança a

Suárez), mentre augmenten els atemptats terroristes tant d’extrema esquerra com d’ultradreta (extrema esquerra:

ETA, FRAP, GRAPO; ultradreta: Triple A, Batallón Vasco-Español, Guerrilleros de Cristo Rey).



VÍCTIMES MORTALS DEL TERRORISME

Anys ETA GRAPO Extrema dreta Altres TOTAL

1974 1975 1976 1977 1978 1979 1980 1981 1982 1983 1984 1985

17 16 17 17 12 65 78 96 40 43 33 37

- 5 1 7 6

31 6 5 2 2 5 0

0 0 3 8 1 6

20 1 0 0 0 0

0 5 0 1

13 3 2 2 2 2 3

21

17 26 21 28 85

118 124 38 44 47 41 51

TOTAL 484 70 39 54 647

La transició es va aconseguir per les següents CAUSES:

1) Renovada força reformista de la monarquia, en un moment de fortes tensions, quan la

democratització semblava inevitable.

2) Suport de la majoria dels procuradors a les Corts a la proposta de Suárez, perquè anava

acompanyada d’unes determinades garanties: no exigir responsabilitats als implicats en la dictadura i

mantenir il·legalitzada l’esquerra comunista. Representava una transició sense risc. Només el

búnquer es va negar.



A.- Avenços de l’oposició



La participació en el canvi, mitjançant la LRP,

va propiciar l’acció pròpia dels partits polítics.

Poc a poc, l’oposició surt de la clandestinitat a

la llum en desembre de 1976:

El PSOE.

Santiago Carrillo.

Els organismes unitaris (“Platajunta”) es

van anar afeblint.

S’aboleixen els TOP.




En desembre de 1976, el PSOE celebra el seu

XXVII Congrés, sota el lema “Socialisme és

llibertat”, amb autorització del govern i presència

dels principals líders dels socialistes europeus.




En desembre de 1976, el PSOE celebra el seu XXVII Congrés, sota el lema “Socialisme és

llibertat”, amb autorització del govern i presència dels principals líders dels socialistes europeus.

7 desembre 1976




El líder comunista Santiago Carrillo que, des de principis de l’any 1976 es trobava clandestinament a

Espanya, no s’amaga per fer una roda de premsa en Madrid, reclamant el dret del PCE a ser legalitzat;

serà detingut, el 23 de desembre de 1976, però alliberat uns dies més tard.




Al mateix temps, els organismes unitaris

(la Junta Democràtica i la Plataforma de

Convergència Democràtica, la “Platajunta”)

es varen anar afeblint.

Capçalera de la manifestació

convocada conjuntament per la

Junta Democràtica i la

Plataforma de Convergència

Democràtica,

la tarda del 17 de gener de 1976,

en el Passeig de “los Alamos de

Oviedo”.

Coordinació Democràtica, la “Platajunta”




S’aboleixen els TOP (Tribunals d’Ordre Públic, creats l’any 1963, tribunals civils per a jutjar delictes

polítics, no de sang, substituint els tribunals militars en aquestos casos).

B.- L’any clau: 1977



Fou una etapa de fortes tensions. El procés de reformes va estar

sempre amenaçat per dues forces oposades que s’alimentaven mútuament:

l’extrema dreta i l’extrema esquerre.

Els Grups de Resistència

Antifeixista Primer

d’Octubre (GRAPO)

naixeren en l’estiu de 1975.




Fou una etapa de fortes tensions.

Per un costat, les forces

d’extrema dreta, que agrupaven

els residus del franquisme més

dur, grups terroristes com els

Guerrilleros de Cristo Rey,...




Per un costat, les forces d’extrema dreta, que agrupaven els residus del franquisme més dur, diaris

del règim com El Alcázar,...




Per un costat, les forces d’extrema dreta, que

agrupaven els residus del franquisme més dur, grups

polítics com Fuerza Nueva dirigida per Blas Piñar,...




Fou una etapa de fortes tensions. L’extrema dreta (residus del franquisme

més dur), els Guerrilleros de Cristo Rey, El Alcázar, o Fuerza Nueva

dirigida per Blas Piñar. Aquesta extrema dreta centra el seus esforços

en alentir un cop militar, que posés fi al procés democràtic.




Per altra banda, els grups terroristes nacionalistes com ETA o

d’extrema esquerra com el GRAPO, amb els seus atacs a l’exèrcit i

les forces policials alimentaven les possibilitats d’un colp militar.


Antifeixista Primer

d’Octubre (GRAPO)





La situació va arribar al seu punt de màxima tensió en la setmana del 23 al 29 de gener de 1977,

moments dramàtics pel futur de la democràcia, quan una successió de fets violents va estar a punt

d’acabar amb la transició. Les manifestacions per una amnistia total es succeeixen, especialment, al

País Basc, on es produïren algunes morts causades per la policia o per l’ultradreta.




A l’assassinat d’un estudiant en una manifestació pro-amnistia per part

dels “Guerrilleros de Cristo Rey”, li succeeix...

..., li succeeix que els

GRAPO segresten als

presidents del Consell

de l’Estat (Antonio

María de Oriol y

Urquijo) i del Consell

Superior de Justícia

Militar (el general

Villaescusa).

Diumenge 12 desembre 1976




..., li succeeix que els

GRAPO segresten als

presidents del Consell de

l’Estat (Antonio María de

Oriol y Urquijo) i del

Consell Superior de

Justícia Militar (el

general Villaescusa).

A l’assassinat d’un

estudiant en una

manifestació pro-

amnistia per part

dels “Guerrilleros

de Cristo Rey”, li

succeeix...

Desembre 1976




Poc després, el 24 de gener de

1977, un grup de pistolers ultra-

dretans va assassinar 5 advocats

laboralistes, lligats a CCOO i al

PCE, al seu despatx del carrer

Atocha, i va cometre atemptats

contra institucions que volien la

democràcia.




Poc després, el 24 de gener de 1977, un grup de pistolers ultra

– dretans va assassinar 5 advocats laboralistes, lligats a

CCOO i al PCE, al seu despatx del carrer Atocha, i va

cometre atemptats contra institucions que volien la democràcia.




El seu enterrament es converteix en una

impressionant manifestació de força,

disciplina i serenitat (es va complir la

consigna de silenci) d’un Partit

Comunista, encara il·legal.

Multitudinari enterrament dels advocats

comunistes morts a l’atemptat

del carrer Atocha de Madrid (1977) per part

de l’ultradreta.




Aquesta resposta popular i silenciosa de repulsa, en el Madrid de 1977, va demostrar la voluntat

general de continuar els canvis de forma pacífica.

Multitudinari enterrament dels advocats comunistes morts a l’atemptat

del carrer Atocha de Madrid (1977) per part de l’ultradreta.




Aquesta resposta popular i silenciosa de repulsa, en el

Madrid de 1977, va demostrar la voluntat general de

continuar els canvis de forma pacífica.

Multitudinari enterrament dels advocats

comunistes morts a l’atemptat

del carrer Atocha de Madrid (1977) per

part de l’ultradreta.




27 gener

1977




La Vanguardia Española

Dijous 27 gener 1977




EL PCE, EN EL CARRER.

L’any 1977, els moviments per la legalització del PCE es precipiten.

El 24 de gener, cinc treballadors d’un despax laboralista dels carrer d’Atocha són assassinats per grups ultradretans.




El GRAPO i ETA hi van contestar amb l’assassinat de

militars i policies.

Els Grups de

Resistència

Antifeixista

Primer

d’Octubre

(GRAPO)

naixeren en

l’estiu de 1975.




El GRAPO i ETA hi van contestar amb

l’assassinat de militars i policies.

Els assassinats de guàrdies civils són aprofitats per l’extrema dreta civil i militar per crear tensió als

funerals, que pretén rompre la moderació de l’esquerra i provocar qualque reacció violenta, que

justifiqui una involució en el procés democratitzador.

Dissabte 20 octubre 1979




En aquesta situació de forta tensió, la legitimitat de les eleccions de la futura democràcia passava

per la participació, sense exclusions, de totes les forces polítiques i el gran problema era la

legalització del PCE. El búnquer, sobretot els militars, es negaven a acceptar-la. Adolfo Suárez li

posa coratge i habilitat política, i va saber sortejar els obstacles, adoptant mesures que permeteren el

pas a un règim democràtic.




A principis de febrer de 1977 es relaxa la tensió:

- La policia allibera els dos segrestats pel GRAPO.

Dissabte 12 de

febrer 1977





- La policia allibera els dos segrestats pel GRAPO.





- Aprovada la LRP, els mesos següents, es dicta un

decret de legalització de partits polítics sense

interferència de l’executiu (queda en mans del

Tribunal Suprem).

- A principi de 1977, es comencen a legalitzar,

progressivament, els partits de l’oposició, excepte el

PCE i altres més a l’esquerre (PTE, ORT, OICE, MC,

PCT, LC, LCR, etc.), i els republicans (com ERC).





- S’amplia l’amnistia de presos polítics i es legalitza la vaga i el tancament patronal.





- Més transcendental serà la legalització del PCE, el 9 d’abril, dissabte Sant.

Diumenge de Pasqua 10 abril 1977





- Més transcendental serà la legalització del PCE,

el 9 d’abril, dissabte Sant.

Diumenge de Pasqua 10 abril 1977





- Més transcendental serà la legalització del PCE, el 9 d’abril, dissabte Sant. Diumenge Pasqua

10 abril 1977






- I el PCE va moderar les seves radicals posicions,

cosa que evidencia que la democràcia no estarà

limitada per la por als militars, els quals protesten

aïradament aquesta mesura (es fa en contra d’allò

que s’havia acordat amb el “búnquer”).





- Poc més tard, es permet la llibertat sindical i es legalitzen les centrals sindicals democràtiques

(CCOO, UGT, USO...), tot això per consolidar la legitimitat democràtica de les eleccions.





- Es va avançar en l’exercici de les llibertats i es varen desmantellar les organitzacions franquistes.

- Principi d’abril 1977, Suárez suprimeix la Secretaria General del Movimiento Nacional (càrrec

que ell mateix ostentava just uns anys abans).





- Es va avançar en l’exercici de les llibertats i es varen

desmantellar les organitzacions franquistes.

- Principi d’abril 1977, Suárez suprimeix la Secretaria General

del Movimiento Nacional (càrrec que ell mateix ostentava just uns

anys abans) i la CNS (Central Nacional Sindical).





- POLÍTICA EXTERIOR. Espanya restableix relacions diplomàtiques amb dos estats ben

significatius: Mèxic (s’havia mantingut fidel a la República) i la URSS.

Adolfo Suárez i José López Portillo van normalitzar les relacions Espanya-Mèxic.

DOCUMENT 6.- “Exilio en México. Es importante destacar el papel del Presidente Lázaro

Cárdenas; la mejor manera de resumir su actitud hacia los exiliados es reproducir la

contestación del Presidente cuando, en el Consejo de Ministros convocado para tratar el tema

de la acogida de los exiliados, contestó a los opositores que le planteaban:

¿Como vamos a acoger a todos sin previa selección?; Lázaro Cárdenas Contestó:

‘A los que han luchado en su país a favor del Gobierno legalmente

constituido, no les vamos a ofender con un interrogatorio. Hay que

recibirlos a todos’.”







En Sevilla, entrevista entre Adolfo Suárez (president govern) i José López Portillo (president de Mèxic).






significatius: Mèxic i la URSS.

A la URSS li preocupava que Espanya entrés en l’OTAN. El

propi primer ministre, Alexei Kosiguin, va advertir a

Marcelino Oreja, en la primera visita d’un ministre d’Afers

Exteriors espanyol a Moscou en tota la història (17 gener 1979),

que Espanya cauria en la irrellevància una vegada dins

d’aquest sistema militar. “Els americans els donaran ordres i

vostès hauran de complir-les”, li va argumentar el número

dos de Leónidas Breznev.

Primer ministre de la

URSS, Alexei Kosiguin.

Marcelino Oreja

Leónidas Breznev.





- POLÍTICA EXTERIOR. Espanya restableix relacions diplomàtiques amb Mèxic i la URSS, i amb

altres potències.

Adolfo Suárez i el rei reben, en Barajas,

a Jimmy Carter (president EUA).

Adolfo Suárez amb Fidel Castro

i el rei Joan Carles I amb Fidel Castro. Adolfo Suárez va rebre a

Yasser Arafat (1977, a dalt, la

polèmica abraçada) i a Fidel

Castro (dreta), en la Moncloa,

que segons Washington eren

“l’eix del mal” de l’època.






significatius: Mèxic (s’havia mantingut fidel a la República) i la URSS, i amb altres potències.

Adolfo Suárez amb Jimmy Carter, el president dels EUA.











EUROPA (1986).

14.3.- LES PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES DE 1977. 1v TEXT, op A (2006, juny). 2v preg. op B (2009, juny). 3v preg. op A (2010, setembre).

4v preg. op B (2011, setembre). 5v preg. op A (2013, setembre). 6v preg. op A (2014, juny).





C.- Qüestió autonòmica, consens social i actituds violentes. MAPA 20.

14.3.- PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES 1977

14.3.- PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES 1977 Dies després de legalitzar el PCE, el 15 d’abril de 1977, el govern d’Adolfo Suárez convoca

eleccions generals per a dos mesos més tard, que se celebren el 15 de juny de 1977.

14.3.- PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES 1977 Adolfo Suárez convoca eleccions generals,

que se celebren el 15 de juny de 1977.

14.3.- PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES 1977 Adolfo Suárez convoca eleccions generals,

que se celebren el 15 de juny de 1977.

Les forces polítiques comencen a

mobilitzar-se i sorgeixen molts grups

polítics, hi havia més de 200 partits (legals

i il·legals), alguns amb escassa militància.


UCD (Unión de Centro Democrático).

AP (Alianza Popular).

PSOE.

PCE.

Altres: ORT, PTE, OICE, PCT, MC, LC, LCR, BR.

Grups nacionalistes.

Comença una febril activitat organitzativa, propagandística i per formar COALICIONS:



UCD (Unión de Centro Democrático) al voltant de Suárez

(coalició de 6 partits d’orientació liberal, demòcrata-cristiana i, fins

i tot, social-demòcrata, on es mesclen tendències procedents del

reformisme franquista amb gent de l’oposició democràtica).


Leopoldo Calvo Sotelo



AP (Alianza Popular) aglutinava a 7 partits de la dreta (que s’havien legalitzat com

associacions, abans de la Llei de partits), dirigits pels “7 Magnífics”, personatges

provenint de la darrera etapa del franquisme, amb Fraga Iribarne i López Rodó.

Laureano López Rodó,

Ministre del “Plan del

Desarrollo”



PSOE, opció d’un socialisme democràtic i marxista, els seus líders dos joves sevillans: Felipe

González i Alfonso Guerra.



PCE, entorn al dirigents històrics Santiago Carrillo i Dolores

Ibárruri, representaven el baluard de l’esquerra i de la lluita

antifranquista.



PCE, entorn al dirigents històrics Santiago Carrillo i Dolores Ibárruri, representaven el baluard de

l’esquerra i de la lluita antifranquista.



Altres grups: ORT (maoista), PTE, OICE, PCT, MC, UCE, BR, LC, LCR, o grups nacionalistes

es presentaren amb diverses coalicions o plataformes.



Tot això va passar dins d’un clima de violència pels atemptats terroristes (bàsicament per ETA).

Però, la campanya electoral es desenvolupà en ordre i pacíficament, amb gran assistència als mítings

dels principals partits.

Cartells de la campanya institucional en pro de la participació, en les eleccions generals del 15 de Juny 1977.


14.3.- PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES 1977 Tot això va passar dins d’un clima de violència pels atemptats terroristes (bàsicament per ETA).

Però, la campanya electoral es desenvolupà en ordre i pacíficament, amb gran assistència als mítings

dels principals partits.

Cartells de la campanya institucional en pro de la participació, en les eleccions generals del 15 de Juny 1977.

14.3.- PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES 1977 Mentrestant, tornen a Espanya significatius exiliats, com Dolores Ibàrruri, “La Pasionària”.

14.3.- PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES 1977 També, don Joan havia cedit els seus drets dinàstics al rei Joan Carles (maig 1977), posant fi a la

irregularitat successòria que Franco havia provocat.

ÀRBRE GENEALÒGIC BORBÓ

14.3.- PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES 1977 També, don Joan havia cedit els seus drets dinàstics al rei Joan Carles (maig 1977), posant fi a la

irregularitat successòria que Franco havia provocat.

14.3.- PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES 1977 El 15 de juny del ’77, sense incidents i amb una alta participació (80%), hi ha eleccions lliures.

Suárez junt a la seva esposa, Amparo Illana, votant en les eleccions generals de juny de 1977.

14.3.- PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES 1977 El 15 de juny del ’77, sense incidents i amb una alta participació (80%), hi ha eleccions lliures.

Espanya elegeix el primer parlament democràtic des de febrer de 1936, format per 350 diputats i 200

senadors (2011, 350 diputats i 208 senadors).

Suárez junt a la seva esposa, Amparo Illana, votant en les eleccions generals de juny de 1977.


Les primeres eleccions democràtiques van donar la victòria a UCD (166); el PSOE segona força

política (118); el PCE lluny de les seves expectatives (20); així com li va passar a AP (16); l’extrema

esquerra no va aconseguir representació. S’obrí el camí a unes Corts constituents i tot aquest procés

culminarà amb l’aprovació per referèndum del 6 de desembre de 1978 de la Constitució

14.3.- PRIMERES ELECCIONS

DEMOCRÀTIQUES 1977

Les primeres eleccions

democràtiques van donar la

victòria a UCD (166); el PSOE

segona força política (118); el

PCE lluny de les seves

expectatives (20); així com li va

passar a AP (16); l’extrema

esquerra no va aconseguir

representació. S’obrí el camí a

unes Corts constituents i tot

aquest procés culminarà amb

l’aprovació per referèndum del

6 de desembre de 1978 de la

Constitució

14.3.- PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES 1977 El RESULTAT:

- Amb la victòria de la UCD i 166 diputats (34’44%),

triomfa la continuïtat de Suárez.


- El PSOE serà la primera força d’oposició, amb 118

diputats, dirigits per Felipe González (29’32%, davant

la sorpresa de molts, el PSOE va aconseguir

l’hegemonia de l’esquerra).


- Dels 19 diputats del PCE (9’33%), tercera força

política, destaquen figures com Dolores Ibarruri “La

Pasionària”, Santiago Carrillo i Rafael Alberti.


- Aliança Popular (AP),

encapçalada pel polític veterà

Manuel Fraga Iribarne, treu 16

diputats (8’21%). Va quedar

lluny de les seves expectatives.

Carlos Arias Navarro, candidat al Senat, i

Manuel Fraga Iribarne, líder d’Aliança

Popular, en el mitin de “Las Ventas” de

Madrid. Arxiu eleccions 15 de juny 1977.

Laureano López Rodó,

Ministre del “Plan del

Desarrollo”


- Bons resultats obtenen, a les seves respectives zones, els nacionalistes catalans (11 diputats de

CDC – Convergència Democràtica de Catalunya - de Jordi Pujol, 2 democràta-cristians, i 1 d’ERC),

i bascos (PNB, 8 diputats, i 1 Euskadiko Ezkerra), que es constituïren com a les principals forces

nacionalistes.





nacionalistes.

Joan Reventós (PSC).

Jordi Pujol (Pacte Democràtic,

PDC).





nacionalistes.


- La coalició d’Unió Socialista, formada pel PSP de

Tierno Galván i diversos partits nacionalistes

d’esquerres, com el PS de les Illes (futur PSM, ara

MÉS), se’n du una decepció amb només 6 diputats. El

PSP s’integrarà al PSOE l’any següent.


- Fracassà, a nivell estatal, la coalició democràta-

cristiana que encapçalava Joaquín Ruiz Jiménez

(ministre d’Educació amb Franco i passat a l’oposició arrel

del incidents universitaris de 1956, amb ferits greus) i el

vell líder de la CEDA, José María Gil Robles. Només es

salven els bascos del PNB i els catalans d’UDC.


- Alguns grups a l’esquerra del PCE, encara no legalitzats, es varen presentar com candidatures sota

nom diferent, sense treure diputats.


- Igual que altres grups

d’extrema-dreta com Fuerza

Nueva o FE de las JONS, que

tampoc van treure diputats.


- Al Senat hi ha una pintoresca varietat, amb prestigiosos independents elegits amb candidatures

unitàries, i els 40 senadors designats pel rei, segons la Llei de Reforma Política (abolit per la futura

Constitució), bàsicament personatges de la cultura i l’economia, com Camilo José Cela, responsable

d’esmenes estilístiques al projecte constitucional.

14.3.- PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES 1977 14.3.1.- El procés constitucional

En base als bons resultats, Suárez forma el primer govern de la democràcia amb membres del seu

partit i esdevé el primer president democràtic.

El nou govern de Suárez

s’afanya a fer front als

principals envits del

moment:

a) elaborar una Constitució

que articuli políticament el

nou sistema democràtic;

b) combatre el terrorisme

d’ETA, que seguia atemptant

malgrat una amnistia total

decretada en octubre de

1977;

i c) aturar el perill colpista.

14.3.- PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES 1977 14.3.1.- El procés constitucional

Les noves Corts, reunides el 22 de juliol de 1977, s’autoproclamaren Corts Constituents (un extrem

no previst per la Llei de Reforma Política), i es creà la Comissió Constitucional, els anomenats “pares

de la Constitució” (els encarregats d’elaborar la Constitució de 1978), una ponència formada per 7

diputats de tots els partits que tenien àmplia representació a les Corts. Tot aquest delicat procés polític

s’havia de fer en un context de profunda crisi econòmica.

Moment en què s’aprova la Llei d’Amnistia d’octubre de 1977.

14.3.- PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES 1977 14.3.2.- Crisi econòmica, consens social i actituds violentes

A.- La crisi econòmica de 1973

Completat el procés electoral (i dins el període de

la transició política de la dictadura a la

democràcia), el nou govern de Suárez torna

l’atenció al problema que tenia aparcat durant la

reforma política: la crisi econòmica (que duraria

una dècada, 1973-83).

El mandat de Suárez i la transició

van coincidir amb l’inici d’una crisi

econòmica internacional a causa de

la pujada del preu del petroli, en el

context de la guerra del Yom Kippur

(Israel contra Síria i Egipte).

La crisi del petroli de 1973 (també coneguda com primera crisi del

petroli) va començar el 23 d’agost de 1973, arran de la decisió de la

Organització de Països Àrabs Exportadors de Petroli (que agrupava

els països àrabs membres de la “OPEP” més Egipte, Síria i Tunísia)

amb membres del Golf Pèrsic de la “OPEP” (cosa que incloïa a Iran).

La decisió era no exportar més petroli als països que havien donat

suport a Israel durant la guerra del YOM KIPPUR (anomenada així

per la data commemorativa jueva Yom Kipur), que enfrontava a Israel

amb Síria i Egipte. Aquesta mesura incloïa als Estats Units i als seus

aliats d’Europa Occidental.

L’augment del preu unit a la gran dependència que tenia el món

industrialitzat del petroli, va provocar un fort efecte inflacionista i una

reducció de l’activitat econòmica dels països afectats. Aquestos països

van respondre amb una sèrie de mesures permanents amb la finalitat

de frenar la seva dependència exterior.

ACLARIMENT



Des del 1973, la crisi del petroli havia copejat durament a

Espanya i el món industrialitzat, en general, s’enfrontava a

una depressió econòmica (desconeguda a Europa des de la

2GM), reflectida en:

a) un creixement alarmant de la inflació;

b) depreciació dels salaris; i...

c) alta taxa d’atur.



A partir de 1975, l’economia espanyola patiria la crisi amb una gravetat extrema (problemes

econòmics afegits als errors de les autoritats econòmiques), i a partir de 1979 una nova pujada del

petroli incrementa, encara més, la recessió, que va generar:

a) un procés inflacionista (per l’encariment del petroli, perquè la OPEP -Organització de Països

Exportadors de Petroli- quadruplica el seu preu, en una situació de crisi del dòlar);

b) molta més recessió en els mercats i en la producció;

c) depreciació dels salaris;

d) alta taxa d’atur...



L’alça de preus va incrementar els pagaments pendents del petroli importat, mentre que les

exportacions es reduïen per pèrdua de competitivitat a causa de la inflació (la pujada de preus va

assolir taxes del 20% anual). Entre 1973 i 1974, el dèficit de la balança comercial es va duplicar,

dèficit pal·liat durant els primers anys per:

a) la devaluació de la

pesseta per a poder

mantenir les

exportacions;

b) pels ingressos del

turisme;

i c) per les inversions

de capital estranger

a llarg termini.

Gràfic de l’evolució dels preus del petroli a llarg termini (1861-2007). La línia taronja indica el

nivell de preus constants, ajustats segons la inflació. La línea blava mostra els preus corrents.





La crisi energètica va derivar en una crisi industrial que va tenir 2 causes:

a.- L’augment dels costos de producció i dels preus de venda com a conseqüència de l’alt consum

energètic per unitat produïda (en un moment d’encariment del petroli).

b.- El gran pes en la indústria espanyola dels béns de consum (activitats industrials de poc contingut

tecnològic), que foren les que més es van ressentir.



Com a resultat, l’atur va créixer molt anualment, en 1979 va arribar a un 10% (dades

macroeconòmiques de la taxa d’atur, a Espanya, en maig 2014: 25’1 %) i la renda anual per habitant,

en el conjunt de l’Estat espanyol, va créixer molt poc (menys de l’1%, menor va ser a Astúries,

Cantàbria, Catalunya i Madrid) i al País Basc (baluard de la indústria pesant) va minvar.



Els errors de la política econòmica es poden observar analitzant el sector siderúrgic: s’inicia la crisi

i s’amplia la producció preveient una expansió de la demanda, sense tenir en compte el canvi de

situació. Conseqüència: excés de capacitat productiva (molta oferta) i la necessària i espectacular

reconversió industrial posterior (provocà atur i malestar social).



Van ser moltes les errades de la política de lluita

contra la crisi del govern de la UCD, perquè

estaven més preocupats pels problemes polítics.

Els ministres d’Indústria van agreujar els

problemes de la crisi en incorporar al sector

públic algunes empreses privades que feien

fallida o que tenien greus dificultats, per tant, van

augmentar les pèrdues del grup *INI,

incrementant la despesa pública i els seus efectes

negatius sobre al taxa d’inflació, que ja es patia.



*INI: Institut Nacional d’Indústria,

creat en 1941 (etapa autàrquica

franquista), per què l’Estat fundés

empreses que es feren càrrec dels

sectors que no resultaven rendibles

per al capital privat (Iberia,

ENSIDESA, ENDESA, SEAT, etc.)


B.- Els Pactes de la Moncloa i la reforma fiscal

Van passar quasi quatre anys, des del començament de la recessió econòmica, sense produir-se canvis

significatius en la política econòmica, tot i que s’havien pres mesures econòmiques d’urgència: a)

devaluació de la pesseta un 20%; b) congelació salarial; c) pujades d’imposts (junt als alts preus per

la inflació); c) plans contra l’atur, especialment a les zones rurals, on era més alt.



Amb la finalitat d’estabilitzar la situació econòmica i de reduir la

conflictivitat social, que aquestes mesures probablement

agreujarien, Suárez comença un fructífer diàleg amb Santiago

Carrillo, com a pont cap al món sindical.



L’acord s’estén als altres partits parlamentaris i a

les centrals sindicals,...

14.3.- PRIMERES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES 1977 14.3.2.- Crisi econòmica, consens social i actituds violentes B.- Pactes Moncloa i reforma fiscal



L’acord s’estén als altres partits parlamentaris i a les centrals sindicals,...



L’acord s’estén als altres partits parlamentaris i a les centrals sindicals, que signen els Pactes de la

Moncloa, el 25 d’octubre de 1977, acords de col·laboració contra la crisi econòmica, ratificats pel

Congrés dos dies després.

1977-2015 = 38 anys



Pactes de la Moncloa, el 25 d’octubre de 1977, acords de col·laboració contra la crisi econòmica,

ratificats pel Congrés dos dies després.



Encara que no sempre es varen complir, els Pactes de la Moncloa mostrarien la voluntat de les forces

polítiques i sindicals d’evitar la confrontació per permetre la recuperació econòmica i la consolidació

de la democràcia. Es popularitza la paraula CONSENS (que també s’aplicarà a la redacció del

projecte constitucional).



Es popularitza la paraula CONSENS (que també s’aplicarà a la redacció del projecte constitucional).



Els dos objectius fonamentals dels Pactes foren: a) reduir la inflació i b) posar en pràctica un conjunt

de reformes per repartir equitativament els costos de la crisi.

a.- Per reduir inflació: a) devaluació pesseta (20%); b) control de la despesa pública (fins i tot de la Seguretat

Social, poc controlada fins al moment); c) racionalitzar l’elevat consum d’energia.

b.- Per repartir els costos de la crisi, el signants es comprometen a fer: a) una reforma fiscal; b) un nou marc de

relacions laborals (que tractava d’evitar la conflictivitat social); i c) pujar els salaris segons la inflació prevista.



Com a conseqüència dels Pactes de la Moncloa, es van establir les

bases d’una reforma tributaria i de la Seguretat Social, que

permetria modernitzar l’estructura fiscal espanyola (bastant

endarrerida): 1977 entra en vigor l’impost sobre patrimonis (IBI),

en 1978 l’IRPF (Impost de la Renda sobre les Persones Físiques).

Així, amb un segle de retard, Espanya s’incorporava a l’estructura

tributària del països desenvolupats del seu entorn i podia començar

les passes cap a la construcció de la societat del Benestar.







C.- Qüestió autonòmica, consens social i actituds violentes.

MAPA 20.



C.- La qüestió autonòmica, consens social i actituds violentes

MAPA 20: Lectura i/o elaboració del mapa autonòmic espanyol amb indicació de la via d’accés a

l’autonomia. B3-T5/14 (aquí la introducció).



El mateix 1977, s’abordà la qüestió autonòmica (molt present durant la transició democràtica).

A Catalunya més d’un milió i mig de persones es manifestaren (la major manifestació pacífica vista

fins llavors) i exigeixen l’autonomia en la Diada de l’Onze de Setembre.

Imatge de la manifestació de l’11 de

setembre de 1976 a Sant Boi .



Suárez aconsegueix la tornada de Josep Tarradellas, darrer president

de la Generalitat a l’exili, per encapçalar una Generalitat provisional.

“Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!”,

va dir Tarradellas.



Al País Basc, la reivindicació autonòmica es

mescla amb la demanda d’amnistia política

pels presos d’ETA, encara considerats

popularment com lluitadors per la llibertat.



Les Corts votaren, a l’octubre de 1977, la darrera amnistia, que va posar punt final a la repressió

franquista.

Moment en què s’aprova la Llei d’Amnistia d’octubre de 1977.



Les Corts votaren, a l’octubre de 1977, la darrera

amnistia, que va posar punt final a la repressió

franquista, i al final d’any 1977 es constitueix el règim

pre-autònomic basc



Totes les altres regions comencen a definir-se per l’autonomia, aconseguint moltes d’elles règims

preautonòmics durant 1978.



En aquest sentit, cal tornar a esmentar que una constant

de la transició és que, als moments clau, baixa la

conflictivitat social (sindicats i partits d’esquerres

donen un marge de confiança a Suárez, malgrat la crisi

econòmica, provocada per la conjuntura de 1973),

mentre augmenten els atemptats terroristes tant

d’extrema esquerra com d’ultradreta.

Les principals amenaces provenien de

l’involucionisme, el colpisme militar i

del terrorisme.



INVOLUCIONISME: Les forces de l’extrema dreta, nostàlgiques del franquisme, es van mobilitzar

per impedir la democràcia espanyola: “Guerrilleros del Cristo Rey”, “Triple A”, o “Batallón Vasco-

Español”.



COLPISME: Mentrestant, pel novembre de 1978, es

descobreix una conspiració per fer un cop militar,

l’“Operació Galàxia”,...



COLPISME: Mentrestant, pel novembre de 1978, es descobreix una conspiració per fer un cop

militar, l’“Operación Galaxia”,...

“Operación Galaxia”, on

està implicat el tinent

coronel de la Guàrdia civil,

Antonio Tejero (pren el

nom de la cafeteria Galaxia

on es varen reunir, el dia 11

de novembre de 1978,

després “Van Gogh Café”).

Les penes imposades per la

justícia militar foren molt

lleus.

“Operació Galàxia”: detinguts el

capità Ynestrillas i el coronel

Tejero per planejar un colp

d’Estat contra Suárez.



“Operació Galàxia”, on està implicat el tinent coronel de la Guàrdia civil, Antonio Tejero (pren el

nom de la cafeteria Galaxia on es varen reunir, el dia 11 de novembre de 1978, després “Van Gogh

Café”). Les penes imposades per la justícia militar foren molt lleus.

Militars implicats en

l’“Operació Galàxia,

antecedent del cop del 23-F.



El TERRORISME d’extrema esquerra va estar vinculat a l’aparició

d’organitzacions com el GRAPO o FRAP. La principal activitat

terrorista provenia d’ETA.


Antifeixista Primer

d’Octubre (GRAPO)



Edat contemporània


DEMOCRÀCIA (1982-1996-2015)

EDAT CONTEMPORÀNIA




















1a PART





Edat contemporània











EUROPA (1986).

EDAT CONTEMPORÀNIA






B (2014, setembre).

















2a PART

EDAT CONTEMPORÀNIA







(2008, juny).




BLOC III. TEMA 14/5. 1a i 3a Parts.


1a i 3a

PARTS

14.4.- LA CONSTITUCIÓ DE 1978.

GESTACIÓ DEL PROCÉS CONSTITUCIONAL

14.4.- LA CONSTITUCIÓ DE 1978. GESTACIÓ DEL PROCÉS CONSTITUCIONAL. MAPA 20 (mapa autonòmic espanyol i via d’accés, no surt mai com a mapa). 1v preg. op B (2004, juny). 2v preg. op B (2004,

setembre). 3v preg. op B (2005, juny). 4v preg. op B (2005, setembre). 5v preg. op B (2006, juny). 6v preg. op B (2006, setembre). 7v

preg. op B (2007, juny). 8v preg. op B (2007, setembre). 9v preg. op B (2012, juny). 10v preg. op B (2012, setembre). 11v preg. op B

(2013, juny). 12v preg. op B (2013, setembre). 13v preg. op A (2014, juny). 14v preg. op B (2014, juny). 15v preg. op B (2014,

setembre).








14.5.- L’ESTAT DE LES AUTONOMIES

14.5.- L’ESTAT DE LES AUTONOMIES. MAPA 20 (mapa autonòmic espanyol i vies d’accés). 15v preg. op B (2014, setembre).




14.5.2.- L’organització de l’Estat autonòmic: Estatuts d’autonomia, òrgan de govern i

competències.



14.5.- L’ESTAT DE LES AUTONOMIES

EDAT CONTEMPORÀNIA






B (2014, setembre).

















2a PART

14.4.- LA CONSTITUCIÓ DE 1978.

GESTACIÓ DEL PROCÉS CONSTITUCIONAL MAPA 20 (sempre pregunta 15v)

INTRODUCCIÓ (partiu d’un resum dels passos donats amb anterioritat). PPT (a part).



DEMOCRÀCIA (1982-1996-2015)

Edat contemporània

ELECCIONS

2015?

2015?



DEMOCRÀCIA (1982-1996-2015)

Edat contemporània

EDAT CONTEMPORÀNIA




14.6.2.- Dimissió de Suárez i cop d’estat del 23-F de 1981.



(2008, juny).




BLOC III. TEMA 14/5. 1a i 3a Parts.


1a i 3a

PARTS











EUROPA (1986).

Consolidació de

la democràcia

(1978-1982)


14.6.1.- Segona legislatura d’UCD i final del govern de Suárez (1979-1981).



14.6.- CONSOLIDACIÓ DEMOCRÀTICA (1978-1982)


Interior del Congrés dels Diputats

(Font: http://jullei.wordpress.com/)

Aprovada la Constitució, les primeres Corts democràtiques són dissoltes (una vegada complida la

seva missió) i es convoquen noves eleccions legislatives, celebrades dia 1 de març de 1979.

15 juny 1977 - 2014, 37 anys de democràcia, 350 diputats i una desena de partits polítics amb

representació composaven la nova democràcia espanyola, fora es quedaren grups encara no legalitzats.


14.6.- CONSOLIDACIÓ DEMOCRÀTICA (1978-1982) 14.6.1.- La segona legislatura d’UCD i el final del govern de Suárez (1979-1981)

Els resultats de les eleccions legislatives, celebrades dia 1 de març de 1979, són molt similars als de

1977, triomfa novament la Unión de Centro Democrático (UCD) de Suárez, tot i que amb resultats

més ajustats que a l’any 1977, però AP (amb el nom de Coalició Democràtica) baixa a només 9

diputats i entren al parlament altres forces nacionalistes o regionalistes com la nova coalició abertzale

Herri Batasuna, el partit Socialista d’Andalusia, a més de canaris, navarresos i aragonesos.

L’extrema-dreta aconsegueix, amb

Blas Piñar (Unión Nacional),

l’únic diputat en totes les

legislatures democràtiques.

Suárez torna a formar govern de la

UCD.


Suárez junt a la seva esposa, Amparo Illana, votant en les eleccions generals de 1 març de 1979.


-juliol ‘76: Suárez serà l’home elegit per dirigir la transició (president 3 juliol ’76 - 29 gener ’81).


Suárez torna a formar govern de la UCD.


Aquesta legislatura no va significar l’inici d’un període d’estabilitat, perquè les dificultats de la

conjuntura econòmica encara eren enormes.

El nou govern continua l’activitat reformista en la línia

de la política de consens dissenyada pels Pactes de la

Moncloa (25 d’octubre de 1977), que va comportar, en

aquest moments, la promulgació de l’Estatut dels

Treballadors (1979) i l’Acord nacional sobre

ocupació (1981). Però, a nivell econòmic no es va

emprendre la reforma de les estructures productives

del país, perquè la vida política era prioritària.


Als problemes interns del partit governant (UCD) es va afegir el seu fracàs relatiu en les primeres

eleccions municipals democràtiques des de la II República, celebrades poc després (3 abril 1979).

A diferència de les legislatives, el triomf en la majoria de les

ciutats és per a les esquerres i es constitueixen ajuntaments

d’esquerra a les principals ciutats, presagi del declivi de la

UCD, que vendria per la qüestió del procés autonòmic i per

les divisions internes (que posaven de manifest la feblesa

del partit i va precipitar el govern cap a la crisi).


El PSOE i el PCE signen un pacte per governar conjuntament els ajuntaments, on junts tenen la

majoria de regidors, al que s’afegeixen sovint partits nacionalistes d’esquerres. L’esquerra i,

especialment, el PSOE, guanyarà als ajuntaments experiència de govern, iniciant una important

transformació de la vida municipal: plans d’urbanisme anti-especulatius, dotació de serveis i

infraestructures als barris obrers, animació cultural, assistència social, diàleg amb les

associacions de veïns (que havien jugat un paper molt important en la lluita anti-franquista),

reorganització del funcionariat i de les finances municipals, etc.


Tot i l’aliança PSOE i PCE, Felipe González força un gir polític i ideològic en el PSOE, després de la

celebració del seu XXVIII Congrés. El PSOE abandona el marxisme com ideologia oficial i es

configura com un partit d’esquerra moderada, que podia aspirar al poder en unes pròximes eleccions.


En març de 1980, es fan eleccions autonòmiques al

País Basc i a Catalunya i UCD va perdre la meitat

dels vots aconseguits a 1979, a favor d’altres forces

polítiques. La política governamental anava perdent

suport, mentre l’oposició guanyava força i es

beneficiava del malestar social i polític, així com de

la crisi interna de la UCD.

21 de març de 1980


L’any 1979 s’havia iniciat un procés de

deteriorament polític i, durant el

1980, la UCD governava entre crisi,

procés que culminarà amb el cop

d’estat frustrat de 1981 (23-F, Tejero).


Diversos factors expliquen aquesta crisi política del govern de la UCD (1979, 1980):

1.- La brutal campanya terrorista d’ETA, que causà 77 morts en 1979 i 95 en 1980. Aquestos foren els dos anys

més letals de la banda. El terrorisme etarra (de caràcter independentista) va continuar colpejant molt durament i

provoca més morts en un any de democràcia que en tot el franquisme, a mesura que perdia la legitimació popular,

que li donava la repressió franquista.






VÍCTIMES MORTALS DEL TERRORISME

Anys ETA GRAPO Extrema dreta Altres TOTAL

1974 1975 1976 1977 1978 1979 1980 1981 1982 1983 1984 1985

17 16 17 17 12 65 78 96 40 43 33 37

- 5 1 7 6

31 6 5 2 2 5 0

0 0 3 8 1 6

20 1 0 0 0 0

0 5 0 1

13 3 2 2 2 2 3

21

17 26 21 28 85

118 124 38 44 47 41 51

TOTAL 484 70 39 54 647



1.- El terrorisme etarra segresta empresaris o els extorsiona amb “l’impost revolucionari” per finançar-se, i intenta

recuperar la popularitat amb atemptats contra la central nuclear de Lemóniz i, sobretot, amb els atacs a policies i

militars cerca provocar-los a una reacció antidemocràtica, que llanci al conjunt del nacionalisme basc a la

radicalització i, en part, ho aconseguí.

Presidents de govern (primers ministres) assassinats.

RECORDATORI



2.- També actua el terrorisme anticapitalista (GRAPO, FRAP), la qual cosa crea tensions en el camí cap a la

democràcia i situa la violència en primer pla de la vida política.

Cartell de 1980 amb el símbol del Grapo.


Antifeixista Primer

d’Octubre (GRAPO)




3.- I el consegüent malestar en els cercles militars d’extrema dreta que iniciaren contactes per a la preparació del

cop de 1981.



3.- I el consegüent malestar en els cercles militars d’extrema

dreta que iniciaren contactes per a la preparació del cop de 1981.

“Operació Galàxia”, on està

implicat el tinent coronel de la

Guàrdia civil, Antonio Tejero

(pren el nom de la cafeteria

Galaxia on es varen reunir, el dia

11 de novembre de 1978, avui

“Van Gogh Café”). Foren

detinguts el capità Ynestrillas i el

coronel Tejero per planejar un

colp d’Estat contra Suárez. Les

penes imposades per la justícia

militar foren molt lleus.



3.- I el consegüent malestar en els cercles militars d’extrema

dreta que iniciaren contactes per a la preparació del cop de 1981.

Militars implicats en

l’“Operació Galàxia”,

antecedent del cop del 23-F

(pren el nom de la cafeteria

Galaxia on es varen reunir,

el dia 11 de novembre de

1978, avui “Van Gogh

Café”). Foren detinguts el

capità Ynestrillas i el

coronel Tejero.



4.- L’aprovació dels Estatuts d’autonomia del País Basc i Catalunya (desembre 1979)

i les consegüents eleccions autonòmiques, que donaren majoria a les forces

nacionalistes: Convergència i Unió de Jordi Pujol i el PNB.



4.- L’aprovació dels Estatuts d’autonomia del País Basc i Catalunya (desembre 1979) i les consegüents eleccions

autonòmiques, que donaren majoria a les forces nacionalistes: Convergència i Unió de Jordi Pujol i el PNB.



5.- El final del consens amb l’inici per part del PSOE d’una dura campanya d’oposició: Suárez s’enfronta a la

primera moció de censura presentada pel PSOE a les Corts (maig 1980).



6.- La crisi interna i el fraccionament d’UCD. A finals de l’any 1980, Adolfo

Suárez tindrà cada vegada més problemes dins del seu propi partit: moltes

dissensions i crítiques internes, en un partit que havia nascut de forma artificial,

que anaren minant, poc a poc, la posició de Suárez, amb molta freqüència

enfrontat amb membres del seu propi partit, així, va perdent popularitat i es

veu assetjat dins el seu partit pels “barons” (dirigents dels partits de diferents

corrents d’opinió), que reclamen un repartiment del poder.



6.- La crisi interna i el fraccionament

d’UCD. A finals de l’any 1980, els

“barons” (dirigents dels partits de

diferents corrents d’opinió) reclamen un

repartiment del poder.

6.- Es pot dir que Suárez es va mostrar

més eficaç en el desmantellament del

franquisme, que en l’edificació de la

democràcia i en aconseguir un

lideratge incontestable dins la UCD,

tampoc va aconseguir aquest lideratge

com a president del govern. Suárez

haurà de fer dues remodelacions del

govern el 1980.


Crisi política del govern de la UCD (1979, 1980):

Primera pàgina de “La Voz de Galicia” que, el 30 de

gener de 1981, recollia la decisió d’Adolfo Suárez de

dimitir com a president.

La paràlisi governativa era total i no deixava avançar

en les necessàries reformes per adequar les estructures

de l’Estat a la nova legislació constitucional, cosa que

va precipitar la dimissió de Suárez.

14.6.- CONSOLIDACIÓ DEMOCRÀTICA (1978-1982) 14.6.2.- Dimissió de Suárez i cop d’estat del 23-F de 1981

Estimant que no té ple suport del seu partit, Suárez dimiteix (29 gener 1981) com a president del

govern i del partit, en el II Congrés d’UCD celebrat a Palma de Mallorca.

Adolfo Suárez amb el llavors batle de La Bañeza, Antonio Fernández Calvo, en el congrés de Palma Mallorca (1981).

Portades del 30 de gener de 1981.

30 de gener de 1981.

Una família veu per televisió la

dimissió d’Adolfo Suárez.

En 1976, Adolfo Suárez

lliurava la Copa del

“Generalíssimo” (després copa

del Rei) al capità, Gárate, de

l’“Atlético de Madrid”, el

conjunt “colchonero”

s’adjudica la quinta copa

després de guanyar per 1-0 al

Saragossa.


Estimant que no té ple suport del seu partit, Suárez dimiteix (29 gener 1981) com a president del

govern i del partit, i el II Congrés d’UCD, celebrat a Palma de Mallorca, va elegir al dirigent

Leopoldo Calvo Sotelo com a successor de Suárez i candidat a la presidència del Govern.

Finalment, Adolfo Suárez presenta la seva dimissió,

quasi cinc anys després de ser anomenat president del govern pel rei Joan Carles I.


Després de no obtenir, Leopoldo Calvo Sotelo, la majoria

suficient en una primera votació del Congrés dels diputats,

es va fixar pel dia 23 de febrer la segona votació per a la seva

investidura. Leopoldo Calvo Sotelo presentaria el seu

projecte de govern al Congrés de diputats, projecte que es

coneix amb el nom de Moció d’investidura.

La investidura de Leopoldo Calvo Sotelo rep l’aplaudiment del president, Adolfo Suárez, en 1981.


Després de no obtenir, Leopoldo Calvo Sotelo, la majoria

suficient en una primera votació del Congrés dels diputats,

es va fixar pel dia 23 de febrer la segona votació per a la seva

investidura. Leopoldo Calvo Sotelo presentaria el seu

projecte de govern al Congrés de diputats, projecte que es

coneix amb el nom de Moció d’investidura.

La investidura de Leopoldo

Calvo Sotelo rep l’aplaudiment

del president, Adolfo Suárez, en

1981, i de Gutiérrez Mellado.


En aquest context, l’amenaça principal al sistema democràtic provenia, fonamentalment, de la

reacció militar de contingut ultra i corporatiu, és a dir, de la pervivència en l’estament militar d’un

sector franquista, alarmat per la legalització del Partit Comunista i declaradament hostil al procés

democràtic, al desenvolupament autonòmic, al terrorisme i a l’anunciada reforma del mateix

exèrcit. Aquestos factors van precipitar una acció subversiva dins l’exèrcit, que va cristal·litzar i es

farà efectiva amb l’intent de cop d’Estat de 23-F.

Mentre altres sectors de l’extrema dreta,

sovint vinculats a l’aparell repressiu del

franquisme, van organitzar grups de

pistolers, com els Guerrilleros de Cristo Rey,

La Triple A o el Batallón Vasco Español.


La trama colpista, amb connexions civils, que pretenia la

destrucció de la democràcia esperava el moment propici i va

aprofitar la circumstància de la Moció d’investidura.

Així, el 23 de febrer de 1981, mentre el

Congrés de diputats estava votant la

Moció d’investidura de Calvo Sotelo,

com a president del govern,...,

,..., uns dos-cents guàrdies civils, comandats pel tinent

coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero, van irrompre

a l’hemicicle de les Corts (1981, 23 F).


Així, el 23 de febrer de 1981, mentre el Congrés de diputats

estava votant la Moció d’investidura de Calvo Sotelo, com a

president del govern, uns dos-cents guàrdies civils, comandats

pel tinent coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero, van

irrompre a l’hemicicle de les Corts (1981, 23 F), van

interrompre la votació per la força, anuncien l’arribada d’una

nova autoritat militar i va retenir (segrestrar) tots els diputats,

és a dir, el poder legislatiu i l’executiu.


El 23 de febrer de 1981, mentre el Congrés votava la Moció d’investidura de Calvo Sotelo, com a

president del govern, uns dos-cents guàrdies civils, comandats pel tinent coronel de la guàrdia civil

Antonio Tejero, van irrompre a l’hemicicle de les Corts (1981, 23 F),...,

,.., van

interrompre

la votació

per la força,

anuncien

l’arribada

d’una nova

autoritat

militar i va

retenir

(segrestrar)

tots els

diputats, és

a dir, el

poder

legislatiu i

l’executiu.


23 de febrer de 1981, Moció d’investidura

de Calvo Sotelo. Antonio Tejero i uns dos-

cents guàrdies civils van irrompre a

l’hemicicle de les Corts, van interrompre la

votació per la força, anuncien l’arribada

d’una nova autoritat militar i va retenir

(segrestrar) tots els diputats, és a dir, el

poder legislatiu i l’executiu.

Suárez corre cap a Gutiérrez Mellado, empentat pels colpistes, sota la mirada de Tejero.


Paral·lelament, el capità general de València, Jaime Milans del Bosch,

proclama l’estat de guerra a la regió i va treure els tancs al carrer, publicant

un bàndol que recordava els de l’estiu de 1936, alhora que es constatava el

temor de la població civil i la divisió dels militars. Els objectius dels colpistes

eren confusos i segurament no coincidents, però tots compartien una clara

intenció de paralitzar el procés democràtic i d’atorgar a l’exèrcit un paper

rellevant en el govern que es constituiria posteriorment.

El rei compartint entrepà amb Milans

del Bosch, capità de la III Regió Militar.


Incertesa, insomni i por..., fins la una de la matinada. ..... ???


Però, el cop no va comptar amb el

suport unitari de l’exèrcit. La tasca

d’alguns militares com el capità general

de Madrid, Guillermo Quintana Lacaci,

posteriorment assassinat por ETA, fou

clau per a avortar el cop.


Forces militars ocupen RTVE, “és la nit de la ràdio”, el mitjà que va mantenir informats els espanyol

del que ocorria, mentre la pantalla gris de la TVE emetia música militar.

AVANCE INFORMATIVO.

Iñaki Gabilondo es va posar, per

primera vegada, davant de la TV, per

informar del 23-F de 1981.


El rei (comandant dels exèrcits) parla amb la resta de capitans generals i

constata que el cop d’estat està neutralitzat. Els subsecretaris dels ministres

es constituïren en govern mentre es negocia amb Tejero per la llibertat dels

hostatges (un dels negociadors, el general Alfonso Armada, segon cap de

l’Estat Major de l’Exèrcit, resultarà que està implicat en el cop).


Un dels negociadors, el general Alfonso Armada, segon cap de

l’Estat Major de l’Exèrcit, resultarà que està implicat en el cop.


A la una de la matinada el rei parla al país per televisió (ja desocupada).

El 23-F de 1981, el rei Joan Carles I es dirigeix al poble espanyol.


A la una de la matinada el rei parla al país per televisió (ja desocupada), comunicant que el cop

d’estat es considera ja fracassat, però s’haurà d’esperar al dematí següent perquè es rendeixin els

colpistes del Congrés.

El 23-F de 1981,

el rei Joan Carles I

es dirigeix al poble

espanyol.


Dos dies després del cop, el dia 25 de febrer, Leopoldo Calvo

Sotelo aconsegueix ser investit nou cap del govern per majoria

absoluta,...,


Dos dies després del cop, el dia 25

de febrer, Leopoldo Calvo Sotelo

aconsegueix ser investit nou cap del

govern per majoria absoluta,...,

La investidura de Leopoldo Calvo Sotelo rep l’aplaudiment del president, Adolfo Suárez, en 1981.


El dia 25 de febrer, Leopoldo Calvo Sotelo aconsegueix ser investit nou cap del govern per majoria

absoluta,...,

El reis, junt al president del Govern i els nous ministres en el Palau de la Zarzuela. 02/12/1981. EFE



absoluta,...,


El 25 de febrer, Leopoldo Calvo Sotelo aconsegueix ser

investit nou cap del govern per majoria absoluta,..., i el dia

27, milions de ciutadans es manifesten a tot Espanya en

defensa de la democràcia.



absoluta,..., i el dia 27, milions de ciutadans es manifesten a tot Espanya en defensa de la

democràcia. El fracàs del cop d’estat té la virtut de manifestar la solidesa de la democràcia: contra

la involució, els partits majoritaris s’uneixen, deixant de banda les seves diferències, i la major part de

militars, darrere el rei, han estat amb la Constitució.

Capçalera de la manifestació després del cop d’estat del 23-F de 1981 (27/II/1981).


El fracàs del cop d’estat té la virtut de manifestar

la solidesa de la democràcia: contra la involució,

els partits majoritaris s’uneixen, deixant de banda les

seves diferències, i la major part de militars,

darrere el rei, han estat amb la Constitució.


El fracàs del cop d’estat té la virtut de manifestar la solidesa de la democràcia: contra la involució,

els partits majoritaris s’uneixen, deixant de banda les seves diferències, i la major part de militars,

darrere el rei, han estat amb la Constitució.


Més d’un any després, la justícia militar condemnà, en un consell de guerra, als principals implicats

en l’intent de cop d’estat (només un civil i 32 militars, amb el general Alfonso Armada com a oficial

de rang més alt), dictant sentències que es varen considerar benignes. Recorregudes pel govern

davant el Tribunal Suprem, la sentència definitiva condemnà els principals implicats, Tejero, Milans

del Bosch i Armada a 30 anys de presó (1982+30=2012). El fracàs de 23-F va representar el principi

de la desaparició de l’amenaça militar, però haurien de passar uns quants anys perquè s’esvaís

completament (hi hagué un altre intent de cop el dia anterior a les eleccions de 1982).


Pel maig de 1981, van haver més sobresalts

per a la democràcia: l’assassinat a Almeria

de tres joves de Santander, que la Guàrdia

Civil havia pres per terroristes; i l’assalt al

Banc Central de Barcelona, amb més de

dos-cents hostatges que, en principi, es va

relacionar amb els colpistes del 23-F i que

va resultar obra de delinqüents comuns.


Pel maig de 1981, van haver més sobresalts per a la

democràcia: l’assassinat a Almeria de tres joves de

Santander, que la Guàrdia Civil havia pres per

terroristes; i l’assalt al Banc Central de Barcelona,

amb més de dos-cents hostatges que, en principi, es

va relacionar amb els colpistes del 23-F i que va

resultar obra de delinqüents comuns.

Mor a Madrid, el 23 de març de 2014.

14.6.- CONSOLIDACIÓ DEMOCRÀTICA (1978-1982) 14.6.3.- El darrer govern d’UCD: Leopoldo Calvo Sotelo (1981-1982)

Durant aquest període i com a efecte del cop d’Estat es dóna

una involució quan UCD (de Leopoldo Calvo Sotelo) i

PSOE aproven la Llei Orgànica d’Harmonització del

Procés Autonòmic (LOAPA, en 1982), que congela les

transferències i romp el consens amb els partits

nacionalistes, el contingut d’aquesta llei va ser,

posteriorment, anul·lat pel Tribunal Constitucional.


Mentre, es retardava l’ingrés a la Comunitat Econòmica

Europea (CEE). Amb anterioritat en l’etapa franquista, l’any

1962 Espanya va sol·licitar l’ingrés, però l’hi van negar

perquè els estatuts especificaven que només podien ser

admesos els règims democràtics, tot i que l’any 1970 es va

aconseguir signar un Acord preferencial que va permetre

reduir considerablement els aranzels i va afavorir les

exportacions industrials espanyoles.

No serà fins final de gener de 1985, ja amb el PSOE al

poder, que se’ns concedirà l’entrada.


No serà fins final de gener de 1985, ja amb el

PSOE al poder, que se’ns concedirà l’entrada.


Calvo Sotelo inicia les passes per entrar a la OTAN.

Tota la dreta, la nacionalista inclosa, li donà

suport, mentre l’esquerra s’hi oposa: el PCE

recull mig milió de signatures en demanda d’un

referèndum i el PSOE fa la campanya “OTAN:

d’entrada, no”.


Calvo Sotelo inicia les passes per entrar a la OTAN. Tota la dreta, la nacionalista inclosa, li donà

suport, mentre l’esquerra s’hi oposa: el PCE recull mig milió de signatures en demanda d’un

referèndum i el PSOE fa la campanya “OTAN: d’entrada, no”.


Calvo Sotelo inicia les passes per entrar a la OTAN. Tota la dreta, la

nacionalista inclosa, li donà suport, mentre l’esquerra s’hi oposa: el

PCE recull mig milió de signatures en demanda d’un referèndum i el

PSOE fa la campanya “OTAN: d’entrada, no”.

Moviments veïnals.



En maig de 1982, Espanya es va convertir en el setzè

membre de l’Organización del Atlántico Norte

(OTAN).

Leopoldo Calvo Sotelo, Margaret Thatcher i Ronald Reagan

en una reunió de l’OTAN.



En maig de 1982, Espanya es va convertir en el setzè

membre de l’Organización del Atlántico Norte (OTAN).

El PSOE va prometre un referèndum popular sobre

aquesta adhesió si guanyava les eleccions. Un pic en el

poder, es desdiran de la seva postura anterior, i convocaran

un referèndum en què, per estret marge de vots, es decidirà

la permanència en l’Aliança Atlàntica.


Calvo Sotelo va governar sols un any i mig, en un període en

què continuà la descomposició interna de la UCD.

En Oviedo, el 3-10-1981, durant el primer

discurs del príncep Felip (junt a Joan

Carles i Leopoldo Calvo Sotelo). EFE

El desenvolupament legislatiu de la Constitució, en temes

com la Llei del divorci (abril 1981) provocà la mobilització

dels grups democristians de la UCD, de la dreta, i una forta

oposició de l’Església; temes com l’ensenyament, les

relacions laborals, la universitat, les televisions privades, a

més de l’escàndol de l’enverinament massiu per l’oli de colza

desnaturalitzat, etc., són motiu de divisions entre les variades

ideologies i personalitats que formaven el partit.


El gir cap a la dreta i el reforçament del centralisme, a més, dels fracassos a les distintes eleccions

autonòmiques acceleren la crisi i la definitiva desintegració de la UCD. Importants dirigents impulsen

escissions: el socialdemòcrata PAD, el liberal PDL (Partido Demócrata Liberal), el demòcrata-cristià

PDP (Partido Demócrata Popular) i el CDS (Suárez abandona la UCD i amb els seus seguidors crea,

juliol 1982, un nou partit, el Centro Democrático i Social), mentre altres líders s’acosten a AP o al

PSOE (atomització de la UCD). l


El govern de Calvo Sotelo, després d’una breu trajectòria, va entrar en

una fase d’agonia i el grup parlamentari perd un terç de diputats amb

les fugues. Calvo Sotelo, finalment, dissol el Parlament, el 28 d’agost

de 1982, i convoca eleccions generals anticipades pel 28 d’octubre de

1982. També el PCE s’enfronta a les eleccions enmig d’una crisi interna.


Abans de començar la campanya electoral, es

descobreix un nou complot militar per donar un

cop d’estat just el dia anterior a les eleccions (pel 27

d’octubre de 1982).

El 27 d’OCTUBRE de 1982, jornada de reflexió

prèvia a la primera victòria electoral del PSOE,

estava previst un cop d’estat.


Amb una participació entorn als 80%, el PSOE guanya les eleccions (28 octubre 1982) amb un

triomf aclaparador de quasi la meitat de vots emesos (més de 10 milions de vots) i majoria

absoluta al Congrés dels diputats.


La coalició AP-PDP de Manuel Fraga es

converteix en el principal grup d’oposició

de dretes, mentre s’enfonsa UCD

(liderada, ara, per Landelino Lavilla).


El PCE perd molts vots i entra

tímidament el CDS de Suárez.


Entra tímidament el CDS de Suárez.

Mor a Madrid, el 23 de març de 2014.


Les eleccions generals de 28 d’octubre de 1982 i la victòria del PSOE, marquen el final del procés

de transició i van iniciar una etapa constitucional de consolidació definitiva del règim democràtic a

Espanya.


Comença una nova etapa amb el projecte de

“canvi” que havia estat el lema dels socialistes a la

campanya electoral.


Comença una nova etapa amb el projecte de “canvi” que havia estat el lema dels socialistes a la

campanya electoral.


En 1985 Adolfo Suárez, ja decebut del govern del PSOE, i encara amb aspiracions a succeir com a president ...

Consolidació de

la democràcia

(1978-1982)





Edat contemporània











EUROPA (1986).



DEMOCRÀCIA (1982-1996-2015)

Edat contemporània










14.7.- ELS GOVERNS DE LA DEMOCRÀCIA (1982-2015) I LA INTEGRACIÓ D’ESPANYA

EN EUROPA (1986).

EDAT CONTEMPORÀNIA







(2008, juny).




BLOC III. TEMA 14/5. 1a i 3a PARTS.


1a i 3a

PARTS

14.7.- ELS GOVERNS DE LA DEMOCRÀCIA (1982-2015)

I LA INTEGRACIÓ D’ESPANYA EN EUROPA (1986)

14.7.- ELS GOVERNS DE LA DEMOCRÀCIA (1982-2015) I LA

INTEGRACIÓ D’ESPANYA EN EUROPA (1986). 1v preg. op B (2008, juny).

14.7.1.- La primera etapa socialista: els governs de Felipe

González (1982-1996).

14.7.2.- Els governs del Partit Popular de José María Aznar

(1996-2004).


ELECCIONS

2015?

2015?



DEMOCRÀCIA (1982-1996-2015)

Edat contemporània





Edat contemporània

TEMA 14 A. LA TRANSICIÓ (1075-1982)

Education

Transcript of TEMA 14 A. LA TRANSICIÓ (1075-1982)