Transició i democràcia a Espanya.

24
30/04/13 Volumen 1, nº 1 Transició i democràcia a Espanya Jaume Calafat Aloy

description

Aquest treball esta fet en format de revista i tracta la transició i democràcia a Espanya.

Transcript of Transició i democràcia a Espanya.

30/04/13

Volumen 1, nº 1

Transició i democràcia a Espanya

Jaume Calafat Aloy

Transició i democràcia a Espanya Página 2

Index

La transició espanyola: Definició.…………………………..………………………………. Pag. 3

Carrero i Arias.…………………………………………………………………………….... Pag. 4

El franquisme contra els europeus.………………………………………………………… Pag. 5

Els comunistes........................................................................................................................... Pag. 6

Els socialistes............................................................................................................................. Pag. 6

Els centristes............................................................................................................................. Pag. 7

El nacionalisme català.............................................................................................................. Pag. 7

El nacionalisme basc................................................................................................................ Pag. 8

L'escalada del terrorisme: ETA, GRAPO i la ultraderecha................................................ Pag. 9

L'any clau: 1977..................................................................................................................... Pag. 10

La Constitució del 1978......................................................................................................... Pag. 11

La segona legislatura d'UCD i la fi del govern de Suárez (1979-1981)............................. Pag. 12

El cop d'estat del 23-F............................................................................................................ Pag. 13

L'últim govern d'UCD: Calvo Sotelo (1981-1982).............................................................. Pag. 13

Els governs socialistes de Felipe González (1982-1996)...................................................... Pag. 14

El govern del PP (1996-2004)................................................................................................ Pag. 16

El govern del PSOE (2004-2011)........................................................................................... Pag. 17

Realment hi ha democràcia al nostre país?......................................................................... Pag. 18

La cara B de la democràcia espanyola................................................................................. Pag. 19

Les deficiències de la democràcia espanyola....................................................................... Pag. 20

“La democracia española muestra rasgos de cansancio, de agotamiento”....................... Pag. 21

Conclusions de la crítica de la democràcia espanyola........................................................ Pag. 22

Opinió personal...................................................................................................................... Pag. 23

Bibliografia............................................................................................................................. Pag. 24

La Transició Espanyola

és el període històric

durant el qual es porta a

terme el procés pel qual

Espanya deixa enrere el

règim dictatorial del

general Francisco Fran-

co, passant a regir-se

per una constitució que

consagrava un Estat so-

cial i democràtic de

Dret.

Hi ha una àmplia diver-

sitat d'opinions respecte

a les dates que mar-

carien el començament i

la finalització del perío-

de i, consegüent, la deli-

mitació del mateix.

Centrant-nos en què sol

considerar-se pels histo-

riadors com el més pre-

cís, s'iniciaria amb la

mort del general Franco,

el 20 de novembre de

1975. El denominat

Consell de Regència va

assumir, de forma tran-

sitòria, les funcions de

Cap de l'Estat fins al 22

de novembre, data en la

qual és proclamat rei

davant les Corts i el

Consell del Regne Joan

Carles I de Borbó.

El Rei va confirmar en

el seu lloc al president

del Govern del règim

franquista, Carlos Arias

Navarro. Tanmateix,

aviat es manifestaria la

dificultat de dur a terme

reformes polítiques sota

el seu Govern, el que

produiria un distancia-

ment cada vegada major

entre Arias Navarro i

Juan Carlos I. Finalment

el president del Govern

va presentar la seva di-

missió al rei el dia 1 de

juliol de 1976. Arias

Navarro seria succeït en

el càrrec per Adolfo

Suárez, qui s'encarrega-

ria d'entaular les con-

verses amb els princi-

pals líders dels diferents

partits polítics i forces

socials, més o menys

legals o tolerades, de

cara a instaurar un

règim democràtic a Es-

panya.

Aquestes eleccions es

van celebrar finalment

el dia 15 de juny de

1977. Eren les primeres

eleccions democràtiques

des de la Guerra Civil.

La transició espanyola: Definició

Amb una alta

participació

(78,83%), el partit

més votat va ser la

Unió de Centre

Democràtic d'Adolfo

Suárez .

Página 3 Transició i democràcia a Espanya

En 1973 el franquisme dóna

els seus últims cops de cua.

El Caudillo deixa en mans

de l'almirall Luis Carrero

Blanco la Presidència del

Govern per quedar-se només

amb la Prefectura de l'Estat.

El poder real resideix des

dels anys 60 a les mans de

l'Opus Dei, que va ocupant

els llocs de comandament

del país.

A la mort de Carrero

Blanco en l'atemptat perpe-

trat per ETA el 1973.12.20,

li passa, per decisió de la

família Franco, Carlos Arias

Navarro, ja ministre de la

Governació i antic director

de la seguretat nacional: un

vell repressor.

Carlos Arias no li agrada a

ningú: té l'home propòsits

"aperturistes" que consistei-

xen en reformar les Lleis

Fonamentals (la Constitució

del Franquisme), les folgan-

ces haurien de donar marge

suficient per a l'evolució, se-

gons exposa en el seu discurs

a les Corts del 12 de febrer de

1974. Aquestes admirables

inquietuds de Carlos Arias i

dels "reformistes" del règim

no poden agradar als integris-

tes del Franquisme, no ja al

bo de Franco que està a les

últimes, sinó als jerarques

que no volen conservar tam-

poc el status quo, sinó fins i

tot tornar a les essències dels

anys quaranta. Però tampoc

agrada el Govern d'Arias Na-

varro a l'oposició democràti-

ca, evidentment ja que no no-

més no és democràtic, sinó

que a més, en el seu discurs

del 24 de juny de 1975 el Pre-

sident del Consell de Minis-

tres defineix una trinitat de

principis immutables:

Carrero i Arias

En 1972 el general Franco té 80

anys i deixa la Presidència del

Govern a l'Almirall Carrero

Blanco que és assassinat per

ETA a finals de 1973. Li

succeeix Carlos Arias Navarro

els propòsits aperturistes,

exposats en el seu discurs

d'investidura, es queden en foc

d'encenalls.

Página 4 Volumen 1, nº 1

1) Exclusió radical del comunisme "en les seves tendències,

grups o manifestacions", que inclou a qualsevol grup amb

connotacions obreres reivindicatives. Queden doncs excloses

de la possibilitat de legalització un gran nombre d'organitza-

cions ja sigui polítiques o sindicals.

2) L'afirmació de la unitat nacional, que deixa fora de discu-

ssió qualsevol reivindicació nacionalista i qualsevol projecte

autonòmic.

3) El reconeixement de la forma monàrquica de l'Estat.

Franco i Carrero Blanco a bord del iot Azor.

Després de les protes-

tes internacionals per

les execucions capitals

de setembre de 1975,

Carlos Arias omple la

plaça d'Orient per vic-

torejar el Caudillo. Els

discursos dels caps

d'Gobiernmo i d'Estat

són inoblidables.

Les protestes internacio-

nals disgusten molt a

Espanya i Carlos Arias

troba la solució a aques-

ta ingerència vexatòria:

es dirigeix per televisió

als espanyols, dient que

"no sabem què ens pro-

dueix més estupor: si la

violència vesànica dels

agitadors ..., o la culpa-

ble irresponsabilitat dels

responsables dels go-

verns i dels mitjans in-

formatius que l'secun-

den. (...) En aquesta nit,

estic amb tots vosaltres,

espanyols, per demanar

renoveu la vostra ajuda

al Govern amb l'exem-

ple de la vostra unitat

davant la innoble agres-

sió exterior ... ". La ca-

reta aperturista que s'ha-

via posat el 12 de febrer

de 1974 ja està guarda-

da en el bagul dels

oblits de Carlos Arias,

que és ara l'autèntic sen-

tinella de l'ortodòxia

franquista.

Diuen que Franco va

plorar veient al seu Pri-

mer Ministre convocar

per televisió els seus

ciutadans a retre-li ho-

menatge en ocasió del

39 aniversari de la seva

"exaltació a la Prefectu-

ra d'Estat", a la Plaça

d'Orient de Madrid.

I van, segons TVE, un

milió de persones l'1

d'octubre de 1975 a re-

tre homenatge a un

Franco que surt al balcó

del palau amb uniforme

militar, ulleres de sol,

morbo de Pàrkinson i

una veu feble que se

sent dir per megafonia:

"Espanyols: Gràcies per

la vostra viril adhesió i

per aquesta serena i dig-

na manifestació pública

que m'oferiu en des-

greuge a les accions de

què han estat objecte

nostres representa-

cions ... a Europa ... Tot

obeeix a una conspira-

ció maçònica i esquerrà

a la classe política, en

contuberni amb la sub-

versió comunista en el

social, que si a nosaltres

ens honra, a ells els en-

vileix. Aquestes mani-

festacions demostren,

d'altra banda, que el po-

ble espanyol no és un

poble mort, al que se li

pugui enganyar .. . Evi-

dentment, el ser espan-

yol torna avui a ser una

cosa seriosa al món.

¡Arriba España! "

El franquisme contra els europeus

Página 5 Transició i democràcia a Espanya

Una excessiva actitud

de coresponsabilitat i

un tarannà antiquat

potser siguin les raons

que el PCE no es faci

amb el vot massiu de

l'esquerra.

El Partit Comunista

d'Espanya (PCE) ha

estat identificat durant

tot el règim franquista

amb l'oposició, perquè

així ho ha volgut el pro-

pi sistema i així ho ha

paït la majoria de la po-

blació.

A diferència del PSOE,

el PCE no ha renovat la

seva direcció política,

encapçalada per Pasio-

naria en la presidència i

Santiago Carrillo a la

secretaria general.

Aquests personatges

han estat, durant el

règim, mítics per als

militants clandestins,

que pateixen una lleuge-

ra decepció quan els

veuen arribar de l'exili i

descobreixen que estan

fets de carn i ossos.

Però, sobretot, durant la

campanya electoral, a

Carrillo li falta el ganxo

necessari per connectar

amb els joves i amb el

nou electorat potencial.

La falta de ganxo es

manifesta en un llen-

guatge relativament mo-

derat, com ja hem vist,

que si bé ajuda sens du-

bte al desenvolupament

pacífic de la demo-

cràcia, deixa al PCE

amb només 20 escons

en les noves Corts.

d'organització, d'accep-

tació internacional, que

fa que la majoria de la

població acabi identifi-

cant-lo amb l'oposició al

règim. Del 5 al 7 de

desembre de 1976,

abans de la legalització,

el PSOE organitza el

seu primer congrés des-

prés de la mort del dic-

tador, el primer a Espa-

nya després de 32 anys,

el XXVII Congrés del

partit, reunint a Madrid

a personatges de la talla

de Willy Brandt, presi-

dent de la Internacional

socialista, Olof Palme,

primer ministre de Suè-

La joventut, la moder-

nitat, el suport inter-

nacional, la preparació

a través d'enquestes de

mercat de la campan-

ya electoral i l'esforç

per reunir forces afins,

aconsegueixen fer del

PSOE el segon partit

més votat del país.

El Partit Socialista

Obrer Espanyol

(PSOE) és el que va a

recollir el massiu vot

d'esquerres. Després de

la mort de Franco acon-

segueix donar una imat-

ge de joventut, de dina-

misme, de capacitat

cia, Bruno Kreisky, Pri-

mer Ministre d'Àustria,

Anker Joergeson, Pri-

mer Ministre de Dina-

marca, el aplaudidísimo

líder socialista xilè Car-

los Altamirano, l'italià

Pietro Nenni. Tots ells

han arribat per legitimar

com a secretari general

dels socialistes espa-

nyols a Felipe Gonzá-

lez, que encapçala el

partit al costat d'Alfonso

Guerra des de l'anterior

Congrés de Suresnes, en

què la vella guàrdia de

Ramón Llopis els ha

cedit el pas, no sense

algun trauma.

Els comunistes

Els socialistes

Página 6 Transició i democràcia a Espanya

Carrillo i Pasionaria.

Felipe González i Alfonso Guerra.

La UCD reuneix la so-

pa de lletres de les for-

macions moderades

per treure-li profit al

carisma d'Adolfo Suá-

rez.

La Unió de Centre De-

mocràtic (UCD) és un

invent d'Adolfo Suárez

per treure-li profit a la

seva imatge en les elec-

cions. Com algú ha es-

crit, "Suárez coaliga

partits i partidetes, ma-

joritàriament compostos

per amics i amiguets,

plenament conscient

que tots els militants

d'aquella gran coalició

caben en un taxi, això

sí, en un taxi antic".

Més concretament, la

UCD és un intent de

portar a les urnes els

propòsits del grup Tàcit,

que neix durant els da-

rrers dies del dictador i

està format per mode-

rats del règim. Al nove-

mbre de 1976 neix el

Partit Popular que aglu-

tina personalitats molt

diverses entre les que

destaquen José María

de Areilza i Pío Caba-

nillas, tots dos exalts

funcionaris franquistes

i en aquest moment mi-

nistres del gabinet

d'Adolfo Suárez.

Els centristes

nalment d'esquerres a

través del qual Francesc

Macià i Lluís Com-

panys van donar vida

durant la Segona Repú-

blica Espanyola a la Ge-

neralitat de Catalunya,

el govern autònom que

es recolzava en un Esta-

tut d'Autonomia aprovat

per les Corts de Madrid

el 1932.

L'altra branca és la re-

presentada a principi de

segle per la Lliga Re-

gionalista de Francesc

Cambó i que defensa

els interessos de la in-

dustriosa i rica burgesia

catalana. Aquesta sego-

na via no té tant èxit

durant la Segona Repú-

blica, mentre que rella-

nça durant els anys 70 a

través del Pacte Demo-

cràtic per Catalunya

(PDC), del qual el nucli

principal és la Conver-

gència Democràtica de

Catalunya (CDC) de

Jordi Pujol, 01:00 home

sempre més carismàtic

des de 1976 fins a l'ac-

tualitat.

El nacionalisme català

Jordi Pujol és el conti-

nuador de la tradició

del nacionalisme ca-

talà burgès.

A Catalunya són dues

les branques a les que el

nacionalisme ha donat

origen durant el segle

XX:

Una radical, que advo-

ca per la independència

de Catalunya de la resta

d'Espanya i representa-

da per Esquerra Repu-

blicana de Catalunya

(ERC), el partit tradicio-

Página 7 Volumen 1, nº 1

Adolfo Suarez.

Jordi Pujol.

La substancial desapari-

ció del PNB durant el

franquisme provoca el

naixement d'ETA, un

grup de nois entremaliats

que donaran guerra a

Espanya durant molts

anys. Heus aquí un intent

d'història d'ETA.

Al País Basc, al qual du-

rant el franquisme es diu

Vascongadas, la Segona

República ha donat vida a

un Govern autònom molt

poc abans de l'inici de la

Guerra Civil. El partit na-

cionalista més representa-

tiu era llavors el Partit Na-

cionalista Basc (PNB), d'o-

rigen burgesa, que ha man-

tingut un govern en l'exili i

ha tractat, després del final

de la Segona Guerra

Mundial, de fer escoltar

les seves raons als USA i

davant les Nacions Uni-

des, sense que aquestes

hagin fet res per tornar a

Espanya el seu Govern

legítim. L'activitat políti-

ca davant els fòrums in-

ternacionals contrasta

amb l'estancament de la

lluita dels caps visibles

del PNB al País Basc, i

potser sigui aquesta la

raó per la qual un grup

de joves pertanyents al

partit s'esqueixa el 1958

i crea l'Euskadi eta

Askatasuna (ETA), un

grup polític els principis

són "l'independentisme

innegociable, les posici-

ons radicals en l'estratè-

gia política, els contin-

guts d'un socialisme hu-

manista o el recurs a les

armes si cal per expulsar

l'invasor, units al desig

de fer tabula rasa de tota

la inoperància i el col ·

laboracionisme anteriors

". "ETA agradava pro-

clamar antiespanyola i

no antifranquista no-

més ... ETA creia que la

desaparició del franquis-

me amb la implantació

d'algun tipus de demo-

cràcia, no portaria sense

més la llibertat d'Euskal

Herria".

Les accions violentes d'E-

TA comencen amb aldarulls

al carrer que acaben amb

nombroses detencions i es

fan cada vegada més visi-

bles a partir del seu V ª As-

semblea (1967), immediata-

ment seguida per l'assassi-

nat de l'exponent policial

Melitón Manzanas, conegut

com el torturador d'Irun. Si

durant els últims anys del

franquisme els assassinats

d'ETA són vistos per la res-

ta de partits polítics amb

presència al País Basc ia la

resta d'Espanya si no amb

benevolència almenys sense

decidit rebuig, a partir de la

mort del dictador comencen

a ser unànimement condem-

nats com obstacles a la tran-

sició democràtica.

Onaindía

Les perspectives obertes

per la mort del dictador por-

ten a la separació d'ETA a

ETA polític militar (els poli

-milis, ETA-pm) i ETA mi-

litar (ETA-m), sent la pri-

mera propensa a acompa-

nyar la lluita armada amb

una acció política construc-

tiva, mentre que la segona

prefereix inventar-se una

guerra contra la resta d'Es-

panya, guerra a la qual se-

guirà criminalment jugant

durant molts anys.

El nacionalisme basc

"ETA agradava

proclamar

antiespanyola i no

antifranquista

només …”

Página 8 Transició i democràcia a Espanya

L'escalada del terroris-

me: ETA, GRAPO i la

ultraderecha.Los tres

principals grups de te-

rrorisme en aquest mo-

ment eren:

El grup maoista del

GRAPO: atemptaven

contra les forces arma-

des i de seguretat per-

què, segons les seves

pròpies paraules, aques-

tes forces representen

els instruments repres-

sius d'un estat capitalis-

ta i opressor que engan-

ya al poble treballador,

bé amb la dictadura de

Franco o amb la falsa

democràcia occidental,

liberal i burgesa.

La banda ETA era una

barreja política de na-

cionalisme basc i mar-

xisme leninisme revolu-

cionari. El seu objectiu

és atemptar contra in-

teressos i persones de

l'Estat, amb l'objectiu

final d'aconseguir la in-

dependència.

Els grups de terrorisme

tardofranquista que

adoptaven diferents

noms, encara que com-

partien un mateix dis-

curs i fi; atacaven espe-

cialment als comunistes,

tant a organitzacions

com qualsevol persona

a la qual relacionessin

amb ells.

D'altra banda, els grups

de l'oposició es mostra-

ven cada vegada més

impacients exigint el

desmantellament del

règim franquista en la

major brevetat possible.

La reunió de les forces

polítiques de l'oposició

al març de 1976 dóna

origen a la creació de

"Coordinació Democrà-

tica". Amb això, l'oposi-

ció boicotejava els in-

tents del govern de divi-

dir l'oposició, atraient

als seus sectors més mo-

derats i deixant en la il ·

legalitat al PCE, a altres

grups de l'esquerra i els

nacionalistes catalans i

bascos. Així mateix,

l'oposició va moderar el

seu discurs, exigint una

ruptura o reforma pacta-

da que l'apropava de fet

als plantejaments refor-

mistes del govern.

En canvi, les limitacions

d'aquest govern per li-

derar el canvi polític es

van fer cada vegada més

evidents. Arias Navarro,

molt sensible a les pres-

sions del búnquer, es

trobava amb poc marge

de maniobra davant els

elements reformistes del

seu gabinet, mentre que

aquests topaven amb les

corts franquistes en les

seves primeres temptati-

ves reformistes: al juny

de 1976, després de pu-

blicar-se la "Llei de dret

d'associació de partits

polítics "-de la qual

quedaven exclosos els

partits comunistes-, es

va frustrar l'intent de

Fraga i Areilza de modi-

ficar el Codi Penal, que

considerava delictiva

l'afiliació a qualsevol

partit polític. Encara

que les pressions de

Fernández Miranda van

permetre la seva apro-

vació el dia 30, el pro-

cés cap a un canvi de

govern es va tornar ja

inevitable, i el mateix

Rei, després de declarar

durant un

viatge a

Estats

Units ple-

nament fa-

vorable a la

implantació

d'un siste-

ma demo-

cràtic a Es-

panya, de-

cidir exigir

la dimissió

a Carlos

Arias el 5

de juliol.

L'escalada del terrorisme: ETA i GRAPO

Página 9 Volumen 1, nº 1

El procés de reformes

va estar sempre ame-

naçat per dues forces

oposades que s'alimen-

taven mútuament. D'una

banda, les forces d'ex-

trema dreta, en què

s'agrupaven els residus

del franquisme més dur,

grups terroristes com els

Guerrillers de Crist Rei,

diaris del règim com El

Alcázar, o grups polítics

com Fuerza Nueva diri-

gida per Blas Piñar.

Aquesta extrema dreta

va centrar els seus esfo-

rços a encoratjar un cop

militar que posés fi al

procés democràtic. D'al-

tra banda, els grups te-

rroristes nacionalistes

com ETA o d'extrema

esquerra com el GRA-

PO. Amb els seus atacs

a l'exèrcit i les forces

policials alimentaven

les possibilitats d'un cop

militar.

La situació va arribar al

seu moment de màxima

tensió a la setmana del

23 al 29 de gener de

1977, quan una succes-

sió de fets violents va

estar a punt de malbara-

tar la transició. A l'as-

sassinat d'un estudiant

en una manifestació pro

-amnistia per part dels

"Guerrillers de Crist

Rei", li va seguir el se-

grest del president del

Consell Suprem de Justí-

cia Militar, el general

Villaescusa, per part del

GRAPO i la matança de

cinc advocats laboralistes

del PCE a Atocha per

grups de pistolers d'ex-

trema dreta.

La resposta popular va

ser una gran manifestació

de repulsa a Madrid que

es va desenvolupar pací-

ficament i que va mostrar

clarament la voluntat ge-

neral de continuar els

canvis de forma pacífica.

Adolfo Suárez, unint co-

ratge i habilitat política,

va saber sortejar els obs-

tacles i va adoptar mesu-

res que van permetre el

pas a un règim demo-

cràtic. La legalització del

PCE a l'abril de 1977 i

l'amnistia dels presos po-

lítics van portar a la cele-

bració de les primeres

eleccions democràtiques

des de la Segona Re-

pública al juny de

1977.

El partit triomfador

va ser la Unió del

Centre Democràtic

(UCD), amb gairebé el

30% dels vots. Per darrere

va quedar el PCE amb un

9.4% i l'Aliança Popular de

Manuel Fraga amb el

8.0%. Convergència i Unió

de Jordi Pujol i el PNB es

van constituir com les prin-

cipals forces nacionalistes.

El nou govern de Suárez es

va afanyar a fer front als

dos principals desafia-

ments del moment: elabo-

rar una Constitució que

articulés políticament el

nou sistema democràtic i

fer front al terrorisme

d'ETA, que seguia atem-

ptant malgrat una amnistia

total decretada a l'octubre

de 1977, i al perill colpista.

L'any clau: 1977

Página 10 Volumen 1, nº 1

Manifestació contra l'assassinat dels advocats laboralistes a

Atocha.

En el títol preliminar es

contenen els principis

fonamentals de la Cons-

titució:

Es defineix a Espanya

com un Estat social i

democràtic de Dret, es

proclama que la sobira-

nia nacional resideix en

el poble i es defineix la

forma política de l'Estat

com una Monarquia

parlamentària.

L'article 2 fa compatible

la unitat de la Nació

amb el dret a l'autono-

mia de les nacionalitats

i regions. Aquesta és

una de les grans nove-

tats de la Constitució.

El títol I és el més ex-

tens de la Constitució i

conté els drets, llibertats

i deures dels espanyols.

Aquí es recullen els

drets individuals com el

dret a la vida, a la inte-

gritat física, la llibertat

ideològica, religiosa i de

culte, a la llibertat d'ex-

pressió, a l'educació,

etc. També s'inclouen

alguns drets socials com

la protecció a la família,

disposar d'un habitatge

digne, del medi am-

bient, dret al treball, a la

protecció de la salut,

etc.

Pel que fa a la Corona

s'estableix que el Rei és

el Cap de l'Estat i es fi-

xen les seves funcions,

atribucions i prerrogati-

ves. El seu poder és for-

mal.

La Constitució estableix

la separació de poders i

organitza els poders de

l'Estat:

Les Corts estan for-

mades per dues Cam-

bres: el Congrés dels

Diputats i el Senat. Les

dues són triades per su-

fragi universal i exercei-

xen el poder legislatiu.

El Govern, que exer-

ceix el poder executiu,

dirigeix la política inte-

rior i exterior d'Espan-

ya. També té potestat

legislativa ja que pot

presentar projectes de

lleis a les Corts i desen-

volupa els reglaments

de les lleis aprovades.

El president del Govern

és investit pel poder le-

gislatiu.

Els jutges i magistrats

exerceixen el poder ju-

dicial. Es crea el Tribu-

nal Constitucional la

funció és evitar qualse-

vol violació de la Cons-

titució i vigilar que no

hi hagi lleis que contra-

diguin al text constitu-

cional. És també el

màxim òrgan encarregat

de protegir els drets i

llibertats fonamentals.

En el títol VIII la Cons-

titució de 1978 va trac-

tar d'abordar un dels

problemes històrics del

nostre país: unir la uni-

tat de l'Estat amb la di-

versitat de regions i na-

cionalitats que el com-

ponen.

Es van establir les vies

legals perquè els territo-

ris que ho desitgessin i

que complissin una

sèrie de requisits puguin

constituir-se en Comu-

nitats autònomes.

La Constitució del 1978

Página 11 Transició i democràcia a Espanya

Rei Juan Carlos I firmant la Constitució del 78.

La brutal campanya terrorista d'ETA que va causar 77 morts el 1979 i 95 el 1980. Aquests van ser

els dos anys més letals de la banda.

El consegüent desassossec en els cercles militars d'extrema dreta que van iniciar contactes per a la

preparació d'un cop.

La fi del consens amb l'inici per part del PSOE d'una dura campanya d'oposició.

L'aprovació dels estatuts d'autonomia del País

Basc i Catalunya a finals de 1979 i les conse-

güents eleccions autonòmiques que van donar

majoria a les forces nacionalistes. Convergència i

Unió de Jordi Pujol i el PNB.

La crisi interna d'UCD. Les dissensions i crítiques

internes en un partit que havia nascut de forma

artificial van anar minant a poc a poc la posició

de Suárez, sovint enfrontat amb membres del seu

propi partit.

Els governs democràtics

i la integració a Europa

els principals ajunta-

ments mitjançant l'alia-

nça del PSOE i el PCE.

Malgrat aquesta aliança,

Felipe González va fo-

rçar un gir polític i ideo-

lògic al PSOE després

de la celebració del seu

XXVIII Congrés. El

PSOE va abandonar el

marxisme com a ideolo-

gia oficial i es va confi-

gurar com un partit d'es-

querra moderada que

podia aspirar al poder

en unes pròximes elec-

cions.

L'any 1979 es va iniciar

un procés de deteriora-

ment polític que culmi-

narà amb el cop d'estat

frustrat el 1981. Diver-

sos factors expliquen

aquesta crisi política:

La segona legislatura d'UCD i la fi del govern de Suárez (1979-1981)

Després d'aprovar la

Constitució, les Corts

van ser dissoltes i en les

noves eleccions celebra-

des el 1 març 1979 va

tornar a triomfar la

UCD de Suárez. No va

passar així a les elec-

cions municipals, les

primeres democràtiques

des de la II República,

celebrades poc després.

L'esquerra va conquerir

Página 12 Transició i democràcia a Espanya

Suarez exultant durant el I Congrés de la UCD

el 1978.

Mentre se celebrava la

votació d'investidura un

grup de guàrdies civils

dirigits pel tinent coro-

nel Tejero van entrar a

les Corts segrestant al

poder legislatiu i execu-

tiu. El capità general de

València, Jaime Milans

del Bosch, decretava

l'estat de guerra i publi-

cava un ban que recor-

dava els de l'estiu del

1936. El segon cap de

l'Estat Major de l'Exèr-

cit, Alfonso Armada,

era un altre dels princi-

pals colpistes.

El cop no va comptar,

però, amb el suport uni-

tari de l'exèrcit. La tasca

d'alguns militars com el

capità general de Ma-

drid, Quintana Lacaci,

posteriorment assassinat

per ETA, va ser clau per

avortar el cop. El mo-

ment decisiu va arribar

a la matina-

da quan el

rei es va di-

rigir als ciu-

tadans, ex-

plicant les

ordres que

havia trans-

mès als alts

càrrecs mili-

tars de sub-

missió a l'or-

dre constitucional.

El cop d'estat del 23-F

adhesió si guanyava les

eleccions.

A l'octubre de 1982,

Calvo Sotelo va convo-

car eleccions. El PSOE

va aconseguir un triomf

aclaparador amb més de

10 milions de vots i ma-

joria absoluta al Con-

grés dels Diputats. El

projecte de "canvi" de

Felipe González havia

atropellat una UCD que

gairebé va desaparèixer

a les eleccions i va ser

substituïda per l'Aliança

Popular de Manuel Fra-

ga com el principal par-

tit de la dreta.

L'últim govern d'UCD: Calvo Sotelo (1981-1982)

Calvo Sotelo va gover-

nar només un any i mig

en un període marcat

per la descomposició

del seu propi partit,

l'aprovació de la Llei

del Divorci amb una

fenomenal oposició de

l'Església i l'escàndol de

l'enverinament massiu

per oli de colza desnatu-

ralitzat.

Al maig de 1982, amb

l'oposició dels partits

d'esquerra, Espanya va

ingressar a l'Organitza-

ció de l'Atlàntic Nord

(OTAN). El PSOE va

prometre un referèndum

popular sobre aquesta

Página 13 Volumen 1, nº 1

Tejero al Congrés dels Diputats durant el

cop del 23 febrer 1981

A la primera legislatu-

ra socialista (1982-

1986), el govern de

González va haver de

fer front a una difícil

situació econòmica. El

gabinet socialista va

aprovar un estricte pla

d'estabilització

econòmica que va im-

plicar un procés de re-

conversió industrial que

va portar al tancament

de moltes indústries ob-

soletes. Aquestes mesu-

res van provocar el des-

concert entre les cen-

trals sindicals, però van

permetre sanejar l'eco-

nomia i preparar-la per

a la recuperació.

El govern socialista va

haver de fer front a una

dura campanya terroris-

ta d'ETA, amb més de

cent morts durant la le-

gislatura. Aquesta refor-

ma va ser un dels grans

èxits del gabinet

Altres mesures van ser

l'aprovació de la refor-

ma universitària, la LO-

DE, que establia l'en-

senyament gratuït i obli-

gatori fins als setze

anys.

Espanya finalment va

aconseguir accedir a la

Comunitat Econòmica

Europea l'1 de gener de

1986.

Com a contrapartida,

Felipe González va can-

viar radicalment el seu

discurs sobre l'OTAN.

La negativa a l'ingrés en

l'aliança militar occi-

dental es va tornar a su-

port. González va man-

tenir la seva promesa de

convocar un referèndum

i va demanar el vot afir-

matiu a la permanència

a l'OTAN. El triomf de

la postura defensada per

González possiblement

va marcar el seu zenit

com a líder polític.

El 1986, el PSOE va

tornar a guanyar les

eleccions per majoria

absoluta propiciant la

crisi entre els seus con-

trincants.

La segona legislatura

socialista (1986-1989)

va estar marcada per un

fort desenvolupament

econòmic que duraria

fins a 1992. Aquest

creixement es va con-

cretar una ambiciosa

política d'inversions pú-

bliques en infraestructu-

res afavorida per la

transferència de fons

procedents de la CEE.

Els serveis educatius,

sanitaris i de pensions

van créixer de manera

notable, sent sufragats

Els governs socialistes de Felipe González (1982-1996)

Página 14 Transició i democràcia a Espanya

Alfonso Guerra i Felipe González saluden

després del triomf del PSOE el 1982. Espanya ingressa a la Comunitat Econòmica Europea.

per un sistema fiscal

relativament progressiu.

Per primera vegada es

podia parlar d'un Estat

del Benestar a Espanya.

El creixement econòmic

i les mesures liberalitza-

dores del govern van

portar un augment de

les diferències de rique-

sa entre els diversos

grups socials. Els sindi-

cats CCOO i UGT orga-

nitzar una vaga general

el 14 de desembre de

1988.

El 1989, el PSOE va

tornar a guanyar per

majoria absoluta. En

aquesta tercera legisla-

tura del PSOE (1989-

1993), Espanya va cele-

brar el 1992 dos esdeve-

niments internacionals,

els Jocs Olímpics de

Barcelona i l'Expo de

Sevilla que van mostrar

una imatge de país mo-

dern molt diferent a

l'Espanya de la dictadu-

ra de Franco.

No obstant això, la re-

cessió mundial iniciada

principis dels noranta va

colpejar durament al

nostre país. La crisi

econòmica, agreujada

per la incorrecta política

econòmica del govern,

va disparar la inflació i

l'atur va arribar a la

dramàtica xifra de tres

milions de desocupats.

La crisi econòmica va

ser l'avantsala de l'esclat

d'escàndols de corrupció

(germà d'Alfonso Gue-

rra i FILESA) que van

afectar al govern socia-

lista.

A les eleccions de

1993, el PSOE va tor-

nar a vèncer encara

que aquesta vegada

sense majoria absoluta

pel que necessita el su-

port parlamentari de

Convergència i Unió

de Pujol. Les forces de

dreta s'havien reorgani-

tzat en el Partit Popular

que era dirigit des de

1989 per Jose María

Aznar. S'iniciava així la

quarta legislatura amb

Felipe González al go-

vern del país (1993-

1996).

Les dificultats econòmi-

ques, els escàndols i la

dura campanya de l'opo-

sició van portar al fet

que, després negar-li

Pujol el suport per apro-

var els pressupostos,

Felipe González convo-

qués eleccions el 1996.

Página 15 Volumen 1, nº 1

Atemptat d'ETA contra la caserna de la Guàrdia Civil a

Vic, 1991.

Jose María Aznar no va

aconseguir la majoria

absoluta i es va veure

obligat a pactar amb les

minories nacionalistes

per accedir a la presi-

dència del govern. El

gir cap a la dreta es va

veure corroborat amb

les victòries del PP a les

eleccions autonòmiques

i municipals. El cicle

socialista sota el liderat-

ge de Felipe González

havia tocat la seva fi.

Aznar va centrar els

seus esforços en una

política econòmica orto-

doxa que reduís el dèfi-

cit públic i reactivar

l'activitat econòmica

privada. El gran objec-

tiu era complir els ano-

menats criteris de con-

vergència (inflació, deu-

te, dèficit ...) establerts

en el Tractat de Maastri-

cht de 1991 i que un cop

assolits permetrien Es-

panya unir-se a la nova

divisa europea, l'Euro.

La política econòmica

va ser un èxit. L'activi-

tat econòmica es va

reactivar, l'atur va bai-

xar de manera notable i

el sanejament de l'eco-

nomia portaria a que

Espanya participés en el

naixement de l'euro el

1999.

El terrorisme d'ETA va

arribar a la seva expres-

sió més sagnant a l'estiu

de 1997 amb l'assassinat

del regidor del PP a

l'ajuntament basc d'Er-

mua, Miguel Ángel

Blanco. La crueltat de la

banda terrorista i la tas-

ca dels col · lectius que

portaven anys enfron-

tant-se a la violència al

País Basc va desencade-

nar una important reac-

ció popular que es va

anomenar l '"esperit

d'Ermua".

El govern d'Aznar, amb

el suport de l'oposició

socialista, es va llançar

decididament a una po-

lítica de duresa amb

ETA i amb l'entorn na-

cionalista. La reacció al

camp albertzale va ser

el Pacte de Lizarra-

Estella de 1998, un

acord de totes les forces

nacionalistes, des del

PNB a ETA, per ava-

nçar cap a la indepen-

dència. Uns dies després

ETA va declarar una

treva indefinida i sense

condicions.

Les eleccions convoca-

des l'any 2000 van mar-

car el moment d'apogeu

del PP i Aznar. El nou

segle es va iniciar amb

una majoria absoluta del

PP a les Corts.

L'economia espanyola

va continuar creixent a

un ritme superior al dels

seus veïns europeus. Els

índexs macroeconòmics

van col · locar a Espan-

ya en bona posició en el

procés de convergència

europea. Es va establir

l'IPC oficial i hi va ha-

ver un augment de sala-

ris, tot i que el preu de

l'habitatge va continuar

pujant i augmentar l'es-

peculació immobiliària.

El govern del PP (1996-2004)

Página 16 Transició i democràcia a Espanya

Aznar després del seu triomf electoral el 2000 .

La VIII Legislatura

d'Espanya va començar

el 2 d'abril de 2004, data

de constitució de les

noves Corts després del

triomf per majoria sim-

ple del Partit Socialista

Obrer Espanyol en les

eleccions generals cele-

brades el 14 de març de

2004.

El nou govern, presidit

per José Luis Rodríguez

Zapatero, s'ha caracteri-

tzat per la continuïtat

bàsica amb la política

econòmica del govern

sortint (tot i que amb

cert augment de la des-

pesa pública), el foment

de mesures socials con-

siderades progressistes,

com el matrimoni ho-

mosexual o una nova

regularització d'emi-

grants, l'inici d'un ano-

menat procés de pau

amb ETA i la reforma

d'Estatuts d'Autonomia.

En el terreny internacio-

nal, es van retirar les

tropes de l'Iraq i s'ha

promogut l'Aliança de

Civilitzacions.

En aquesta legislatura

es van succeir diversos

successos polèmics que

intensificar el debat po-

lític i van provocar la

ruptura de l'entesa entre

els dos grans partits,

quedant-se el PP en

moltes ocasions aïllat de

la resta de formacions.

Assumptes com el terro-

risme d'ETA, les refor-

mes dels estatuts d'auto-

nomia, l'allunyament

del Govern i l'Església,

l'interès del capital es-

tranger per les empreses

espanyoles i l'enfronta-

ment entre grups me-

diàtics a compte de la

investigació i judici de

l'11-M, van ser entre

d'altres els que van portar a que la d'2004-2008

passés a la història com la legislatura de la crispa-

ció.

La crisi econòmica

A Espanya, aquest impacte va adquirir la forma

d'una crisi immobiliària. A final de les vacances,

va estar marcat per l'esclat de la crisi financera

internacional i, amb ella, pels cada vegada més

alarmants símptomes que oferia l'economia espan-

yola.

A finals del mes d'abril, el ministre d'Economia

Pedro Solbes va afirmar que la previsió del 3,1%

de creixement de l'economia espanyola per al

2008, es va quedar «una mica desfasada», i va re-

baixar el creixement de l'economia al voltant del

2 , 4%. Solbes va defensar que Espanya recupera-

ria el seu creixement en l'any 2010. També va as-

segurar que el superàvit pot suportar l'alça de

l'atur que, en el pitjor dels casos, arribaria al

10% .11 Però les dades reals emesos al gener de

2009 pel Banc d'Espanya són més descoratjadors

que les previsions. L'economia espanyola només

va créixer durant el 2008 el 1,1%-una "substancial

desacceleració" en comparació amb la xifra regis-

trada en any anterior (3,7%), i després de dos tri-

mestres consecutius (tercer i quart) de creixement

negatiu l'economia va entrar oficialment en reces-

sió. L'atur va augmentar en 1.280.300 persones

durant el 2008, de manera que el nombre total de

desocupats es va situar en 3.207.900.

El govern del PSOE (2004-2011)

Página 17 Volumen 1, nº 1

José luis Rodríguez Zapatero.

Articles

d’opinió

d'Estat capaç de ser por-

tada a la pràctica. Així

doncs, com acabo de

dir, Plató no apostava

per un Estat governat

pels millors filòsofs,

pensava que creant una

sèrie de lleis, l'estat fun-

cionaria millor, ja que

aquestes hauria de ser

obeïdes tant pels gover-

nats com pels gover-

nants.

El problema està en els

representants. En la nos-

tra societat, hi ha un

nombre variable de Par-

tits polítics, als quals

nosaltres, com a ciu-

tadans d'aquesta socie-

tat, triarem mitjançant

sufragi, al partit que ens

sembli millor preparat, i

que tingui els millors

projectes per crear el

benestar al nostre país.

Aquests partits, abans

de celebrar-se les elec-

cions, comencen a crear

i inventar nous projectes

per al futur de l'Estat en

el qual militen. Amb

aquests projectes, el que

aparenten aconseguir és

el suport del poble, per-

què aquest voti a aquest

partit i ho intenti col ·

locar al poder, per una

vegada allà realitzar els

projectes que havia

promès. Ara bé, l'interès

de crear uns projectes

electorals per part dels

partits polítics, si és el

d'intentar aconseguir el

suport dels ciutadans,

però no per comprome-

tre amb ells a dur a ter-

me les expectatives de

futur que el partit havia

promès, sinó que intenta

per tots els mitjans

aconseguir vots del po-

ble, per tal d'aconseguir

arribar al poder, sent

únicament aquesta la

principal fita que tenen

tots els polítics, el po-

der. Per això he dit

abans que els Partits

polítics, per intentar

convèncer els votants,

creen i inventen formes

de millorar la societat,

l'únic que pretenen, sen-

se tenir en compte la

dignitat humana dels

ciutadans, és aconseguir

el seu vot, manipulán-

doles i fent-los creure

que tot el que el Partit

ha promès fer, va a rea-

litzar-lo.

Realment hi ha democràcia al nostre país?

En un breu resum, la

democràcia Atenesa, era

una democràcia directa,

en què era el poble el

que directament gover-

nava, també podia ser

representativa, com ho

és en la nostra societat,

però en aquells temps,

el representant era fidel

als seus ciutadans, i

realment intentava

aconseguir un Estat de

benestar i que aquest

funcionés correctament.

Al principi, el poder se

li atribuïa a la persona

oa les persones més

sàvies del poble, i pos-

teriorment, va ser Plató

el que va crear les lleis

per governar un territo-

ri, ja que ell es va limi-

tar a crear no un Estat

Ideal, per a ell impossi-

ble, sinó la millor forma

Página 18 Transició i democràcia a Espanya

La història recent d'Espanya, les

últimes dècades que anomenem

democràcia, no està escrita en lletra

de motlle, ni daurada, ni tan sols en

net. Al contrari, està escrita en vul-

gars quaderns de comptabilitat,

quadriculats i emplenar a mà amb

lletra atapeïda i descurada, amb

abreviatures i guixades.

La història de la democràcia espan-

yola no l'han escrit cronistes ni his-

toriadors, tampoc periodistes ni no-

vel · listes, sinó meticulosos comp-

tables que anotaven entrades i sorti-

des de diners, es mullaven el rovell

del dit per passar la pàgina i usaven

paper calca per quedar-se amb

còpia de tot .

És Bárcenas, però no només ell. El

seu quadern ja el coneixem, al-

menys algunes pàgines, però hi ha

molts altres llibres de comptabilitat

B guardats en calaixos, en arxius,

en caixes fortes. Una legió de treso-

rers encorbats sobre els seus escrip-

toris, sota un flexo, anotant noms

de pagadors i cobradors, quantitats,

dates, escrivint sense saber-ho

pàgines històriques.

Fins que no coneguem aquests qua-

derns, aquesta comptabilitat B, no

podrem completar la veritable

història d'Espanya. Només conei-

xem la cara A, la qual explica que

hi havia una dictadura i després en-

tre el rei i uns quants dirigents polí-

tics de gran talla ens van portar la

democràcia, i després van arribar el

desenvolupament, la modernitza-

ció, la marca Espanya, els serveis

públics, l'Ave , els grans esdeveni-

ments, la Unió Europea, l'OTAN,

els èxits esportius i culturals, un rei

simpàtic i esportiu, un príncep enamo-

rat d'una plebea, les empreses conque-

rint el planeta, edificis emblemàtics,

segona residència, hotels amb encant,

la banca campiona del món i el millor

futbol d'Europa. Fins que va arribar la

crisi, com una catàstrofe natural, i ho

va arrasar tot. Fin

Aquesta és la cara A. De l'altra, de la

B, coneixem espurnes que van escapar

durant aquests anys: investigacions

judicials, exclusives periodístiques i

denúncies ciutadanes que van crear a

ràfegues aquest soterrani on els comp-

tables escrivien la veritable història en

el quadern. Corrupció, comissions,

suborns, portes giratòries, privatitza-

cions per als amics, pelotazos obscens,

saquejos de les arques públiques, con-

tractes arreglats, tractes tancats en un

restaurant de luxe, amiguets de l'àni-

ma, casaments a l'Escorial, patrimonis

inflats, maquillatges comptables, fun-

dacions

sinònim de lu-

cre, caixes d'es-

talvi desvalisa-

des, enginyeria

financera,

plans d'urba-

nisme, evasió

fiscal, maletins,

sobres, com-

ptes a Suïssa,

caceres.

La cara B de la democràcia espanyola

Página 19 Volumen 1, nº 1

La cara A de la democràcia va so-

nar bé durant anys, era una cançó

fàcil, enganxosa, tots la taral ·. De

tant en tant es ratllava, saltava o

sonava bruta, havia escàndols, ha-

via robatoris, havia precarietat i

desigualtat, però el disc seguia gi-

rant sense distorsionar massa, fins

que en els últims anys va co-

mençar a encallar, a alentir-se, a

sonar cada vegada més brut, fins a

resultar tan insuportable que ens

tapem les orelles. Així que ara to-

ca donar-li la volta al disc i sentir

l'altra versió de la història al com-

plet, la cara B.

Creiem saber molt, saber-ho gaire-

bé tot, però en realitat sabem molt

poc. Només coneixem fragments

solts d'aquesta cara B. Els historia-

dors del futur que vulguin enten-

dre aquest temps, que vulguin

comprendre com la jove demo-

cràcia espanyola es va enfon-

sar en tan poc temps, com un

país pròsper es va arruïnar tan

de pressa, no entendran res, no

podran escriure aquesta

història mentre no tinguin ac-

cés a els quaderns dels comp-

tables. Els de Bárcenas, els

quaderns del PP, però també

els d'altres partits, i els de les

empreses que també tenien la

seva caixa B i posaven els di-

ners dels suborns, i els dels

bancs que perdonaven deutes

ia canvi rebien ulls grossos,

ajudes i algun indult, i els dels

beneficiaris de les privatitza-

cions, i els de la Casa Reial i

totes les seves ramificacions, i

els dels grans mitjans de co-

municació que tant van contri-

buir a l'ocultació.

No només els historiadors. No-

saltres també, els ciutadans, si

volem refundar aquest país

arruïnat i podrit, si volem cons-

truir alguna cosa millor, alguna

cosa habitable, necessitem

conèixer aquesta cara B, neces-

sitem llegir totes aquestes en-

trades i sortides manuscrites en

els quaderns, identificar tots els

noms, sumar les quantitats sos-

tretes, llegir aquest fulletó els

capítols estan repartits en cente-

nars de llibres comptables.

Aquí és on s'explica com hem

arribat fins aquí, què ens ha

passat, com hem caigut. Qui

ens ha malvenut.

Aquests són els documents se-

crets de la història d'Espanya,

però aquí no hi ha institució

que els hagi de desclassificar

passats uns anys. I mentre no

surtin a la llum, no ens assaben-

tarem bé del país en què vivim.

Que ho nacional s'assimili als conservador

i gairebé als reaccionari, podia tenir certa

explicació (una altra cosa és justificació)

en el franquisme i anant cap enrere, a la

guerra civil, en la qual un dels bàndols es

feia dir nacional, però avui, en els albors

del segle XXI, quin sentit té aquesta identi-

ficació? La idea del nacional, el concepte

il·lustrat d'Estat-Nació (comunitat de de

ciutadans iguals subjectes a l'imperi de la

llei) suposa a Occident la superació de

l'Antic Règim i el germen del que serien

els estats democràtics. Però a Espanya, per

Les deficiències de la democràcia espanyola, que cada dia es fan més patents, prove-

nen de l'època de la transició que, tantes vegades, s'ha declarat exemplar.

arcans motius que enfonsen les seves arrels

en diversos segles enrere, la idea nacional

segueix sent tema de bàndols.

La segona mancança és la dels partits. La

nostra arquitectura constitucional i el nostre

sistema electoral està concebut perquè hi ha-

gi, almenys, dos grans partits: un conserva-

dor-liberal i un altre socialdemòcrata; l'ideal

és que tots dos tinguin coherència ideològica

i implantació nacional i amb uns quadres for-

mats per persones amb un bon nivell in-

tel·lectual i moral.

Les deficiències de la democràcia espanyola

La primera i

principal és que cal

un sentit del

nacional, un ideari

de projecte comú

que és la medul·la

de les grans

democràcies del

món

Página 20 Transició i democràcia a Espanya

Manuel Alcántara ha publicat recent-

ment el seu últim llibre, L'ofici del

polític, en què reivindica la professio-

nalització del polític, malgrat la "mala

imatge" que té. Per a això aporta dos

antídots: "Que hi hagi transparència"

i, a més, "una revàlida".

Està en joc la democràcia a Espan-

ya?

La democràcia, tal com la concebem

ara, amb un sistema electoral i amb

drets bàsics, no està ni en joc ni en

perill. No obstant això, sí que mostra

trets de cert esgotament, de cert cansa-

ment.

Què vol dir, que abans estava bé i

ara va a pitjor?

No vull dir que haguem estat en una

situació idíl · lica, meravellosa, i que

anem a menys. La situació mai va ser

idíl · lica. Sí que va ser, evidentment,

infinitament millor, respecte a on ve-

níem. Aquesta va ser la clau de la

transició a la democràcia, és que evi-

dentment es va aconseguir consolidar

una pauta de comportament polític

que havia estat difícil de consolidar en

la història d'Espanya.

Per què cap dels dos partits polítics

majoritaris decideix afrontar el

canvi del sistema electoral?

Perquè amb el 40% dels vots un partit

ja té majoria absoluta.

¿I per què ningú es pren seriosa-

ment el canvi del Senat?

Ningú vol, perquè aquí apareixen els

dos principals partits nacionals i com

no creuen en la filosofia de l'Estat de

les autonomies no s'atreveixen a donar

més prerrogatives al Senat.

¿Espanya ha d'anar cap al federa-

lisme?

Espanya és, pràcticament de fet, un

Estat federal, encara que hi ha ele-

ments, com el Senat, on no es com-

pleix la lògica federal. Però en al-

tres casos, Espanya té un procés de

descentralització més avançat que el

que hi ha en països federals. Al Se-

nat hauria d'haver una presència

molt forta per part de les autono-

mies, que tinguessin capacitat de

constituir com a circumscripcions

electorals a l'hora d'elegir els seus

senadors i que

qüestions rela-

tives al pacte

autonòmic es

donin allà.

Avui, tal com

és el Senat, és

una Cambra

pràcticament

inútil.

"La democràcia espanyola mostra trets de cansament, d'esgotament"

“Els partits polítics han

acabat tenint el

monopoli absolut de la

vida política. Res no es

mou que no decideixin

els partits"

Página 21 Volumen 1, nº 1

El catedrático de Ciencia Política

Manuel Alcántara.

Com a conclusió a la crítica del sistema polític des de l'15-M davant les Elec-

cions Generals del 20-N, cal millorar la democràcia representiva i avançar en

la participació legítima del poble en el seu govern, i per a això cal redissenyar

el sistema polític, reformant totes les normes sigui necessari per aconseguir:

Una separació de poders efectiva, que torni la independència al poder

judicial i doti al legislatiu de veritable autonomia davant l'executiu, amb

la finalitat última de que tots els poders emanen efectivament del poble i

no dels partits hegemònics.

Una legislació específica per als partits polítics que els obligui a funcio-

nar de manera democràtica i completament transparent i accessible als

ciutadans, perquè serveixin com a representació de la voluntat popular i

no dels seus propis interessos.

Un sistema electoral més proporcional i obert, a triar entre els molts sis-

temes existents i en vigor en altres països, que aconsegueixi que tots els

vots siguin útils i secrets.

Augmentar les llibertats polítiques disponibles, sent d'urgència la ini-

ciativa popular a la reforma constitucional, a la revocació de càrrecs pú-

blics, la iniciativa legislativa de qualsevol categoria i al referendum,

control de la gestió pública mitjançant consells ciutadans i l'establiment

de consells ciutadans codecisorios.

Et demanem que difonguis aquest document entre les persones del teu voltant,

ja que la majoria dels ciutadans desconeixen les mancances d'aquest sistema i

l'existència d'alternatives que sí funcionen en molts altres països. També t'ani-

mem a que col · laboris en les assemblees i grups de treball al teu abast, i que

vagis a les mobilitzacions per aconseguir un sistema més obert i participatiu

per als ciutadans.

Conclusions de la crítica de la democràcia espanyola

Página 22 Transició i democràcia a Espanya

Opinió personal

Página 23 Volumen 1, nº 1

A mesura que passen els treballs, hi ha més informació per internet, perquè són més actuals i recents.

Ha estat fàcil aconseguir informació, però ha estat més difícil que els altres treballs, perquè l’hem fet en

format de revista i mai havia fet res similar. El fet de poder fer el treball a les hores d’informàtica ha

esta de molt d’ajut perquè podíem demanar dubtes sobre el funcionament del Publisher al professor

d’informàtica.

Sobre el tema del treball, cal dir que quasi no sabia res del procés de presidents que ha tingut el nostre

país i molt menys l’ordre d’aquests. Ara ja ho tinc molt clar, i m’agrada estar informat sobre aquest te-

ma. M’han sorprès les intervencions de la banda terrorista ETA, perquè quan van fer més mal, jo enca-

ra no havia nascut.

Jaume Calafat Aloy.

4 ESO.

3ª Avaluació.

Història / Informàtica.

30/04/13.

Transició i democràcia a

Espanya.

Bibliografia

http://vespito.net/historia/ (15-16/04/13)

http://www.historiasiglo20.org/HE/16.htm (19-20-22-23/04/13)

https://es.wikipedia.org/wiki/Presidente_del_Gobierno_de_Espa%C3%B1a (23-26/04/13)

http://html.rincondelvago.com/democracia-en-espana.html (26/04/13)

http://www.eldiario.es/zonacritica/corrupcion_PP_Barcenas_democracia_Espana_6_96300390.html

(26/04/13)

http://www.ellibrepensador.com/2013/04/05/las-deficiencias-de-la-democracia-espanola/ (26/04/13)

http://miradescritiques.blogspot.com.es/2013/01/la-democracia-espanola-muestra-rasgos.html (28/04/13)

http://checkthis.com/4xx (28/04/13)