Núúmmeerroo 2233 MMaaiigg 22001100 11000000 eexxeemmppllaarrss

- La pe-drera de l’Ar-gentera i la destrucció del pa-trimoni paisatgístic del Baix Camp

- Mor amb tots els ho-nors Juan A. Sama-ranch

- Un nou atemptat con-tra el patrimoni valencià

- Imperialisme Lingüi-sitc: Una guerra silenci-osa

- Prevaricació, fran-quisme i antifran-quisme

-Laïcitat és de-mocràcia

- Entrevista a Laia Estra-da

Al conjunt dels Països Catalans hi ha més d’1.000.000 d’aturats, això implica vora un 20% de la po-blació, sense comptar tots aquells que havien de treballar en negre per imperatiu legal i social. La situació és realment dramàtica per moltes famílies que no arriben a final de més, però, mentre, en-lloc d’ajudar a la població, els partits polítics parlamentaris, des de la dreta més rància fins a l’es-querra més progressista, es dediquen a privatitzar encara més els serveis públics i preparen reformes laborals neoliberals que retallin encara més els drets dels treballadors. Retallades de pen-sions, detriment de les condicions de cotització, abaratiment dels acomiadaments, augment dels contractes temporals... són la tònica general.

Davant de tots aquests fets, el jovent no podem més que sortir al carrer per reivindicar un ensenya-ment públic i de qualitat que ens permeti entrar al món laboral degudament preparats i una millora de les condicions laborals, que ens permetin tenir un futur digne. Tot i aquest context de crisi capita-lista, bona part de la població no surt al carrer per culpa de la docilitat dels sindicats majoritaris, els sindicats grocs. Ens trobem doncs, que la població està veient com la seva qualitat de vida decau estrepitosament i no es mobilitza, mentre que si que ho fa per les consultes independentistes.El passat 25 d’abril es desenvolupà la tercera onada de consultes, que ha mobilitzat 232.000 perso-nes. Unes consultes que pregunten si els catalans volem la independència de la nació catalana i si volem un estat integrat a la Unió Europea.Des de Maulets no podem més que somriure davant de la paradoxa: per una banda es pregunta so-bre la nació catalana contínuament mantenint l’ambigüitat sobre la territorialitat d’aquesta, (per sort, Alcanar Decideix i Ulldecona Decideix van posar urnes per permetre que els valencians poguessin desplaçar-se fins a aquests municipis i expressar el seu vot) i per l’altra, es pregunta si volem un es-tat dins de la UE, com si una cosa anés lligada a l’altra. El fet d’estar dins de la Unió Europea no deixa d’implicar més polítiques neoliberals, és a dir, retallades de pensions, detriment de les condici-ons de cotització, abaratiment dels acomiadaments, augment dels contractes temporals, privatitza-ció dels serveis... és a dir, més del que ja tenim ara.

Llavors, com pot ser que la població es mobilitzi per realitzar consultes però no ho faci per reivindi-car millores laborals? Senzill, els partits polítics liberals i reformistes els interessa incentivar el feno-men de les consultes i hi posen recursos i infraestructures perquè amb un estat propi amb el mateix sistema de classes la classe burgesa guanyarà més poder polític i econòmic, mentre, les reivindica-cions socials i laborals no només no estan sent incentivades, sinó que es dediquen a desmobilitzar a la població a través dels sindicats pactistes amb la patronal, és a dir, CC.OO. i UGT.

Davant d’aquesta situació no podem més que animar al jovent que surti al carrer per reivindicar la República dels Països Catalans on es potenciïn i es duguin a terme polítiques laborals i socials jus-tes

Podem anar pitjor?

El Departament de Medi Ambient de la Generalitat està valorant actualment una proposta d’ubicació d’una nova pedrera al terme municipal de l’Argentera, con-cretament a les parcel·les 13, 14 i 16 del polígon 7. Estaria tocant a Vilanova d’Escornalbou, just al costat del paratge anomenat estret dels Algars i sota del cim del coll Rodó. En aquesta àrea trobem el naixement de dos barrancs (un del riu Rifà i l’altre de la riera de Vilanova) i, quedarien afectats racons característics de la serra de l’Argentera, com la desenrocada del Bailon i el mateix coll Rodó.

La nova pedrera de l’Argentera es trobaria a tocar de l'emblemàtic monestir d'Escornalbou. És de suposar que els estudis d’integració paisatgística que ha presentat el promotor amaguen prou bé aquesta circumstància, com també la gran quantitat d’espècies cada vegada menys freqüents en aquestes munta-nyes.

El que realment hauria de tenir en compte Medi Ambient és que a la totalitat de comarques del Camp hi ha 56 pedreres, 51 de les quals situades al Baix Camp. D’aquestes, se n’extreu majoritàriament arena, granit i argila, aquests dos dar-rers són uns minerals escassos al territori català.

Aquesta pedrera ja va ser refu-sada fa temps per l’Ajuntament de Vilanova d’Escornalbou i ac-ceptada pel de l’Argentera amb el requisit previ d’un informe fa-vorable del ja citat Departament.

Com a mesura de pressió al consistori, els veïns de la locali-tat segueixen els passos dels al-tres municipis del Baix Camp, com Riudecols, on l’any passat es va constituir l’associació Delterpa amb l’objec-tiu de denunciar les activitats irregulars de les pedreres del seu municipi. Així, els d’Argentera, s’han organitzat i han creat l’associació Defenterra, per la De-fensa del Territori i Patrimoni de l'Argentera i l'Entorn i, ja han organitzat diver-ses activitats com xerrades i una marxa fins al punt on s’hauria de situar la pedrera per denunciar-la.

La nostra comarca, però, no només és coneguda mediambientalment parlant per les seves pedreres. La federació d’Ecologistes de Catalunya va editar a prin-cipis de l’any 2009 un mapa del principat amb els conflictes ambientals de cada comarca. En aquest mapa, que ja no és vigent o bé actual, hi figuren un total de 14 conflictes ambientals de la nostra comarca, i n’hi caldria sumar, entre d’al-tres, la pedrera de l’Argentera, el nou mapa eòlic de Catalunya i el dipòsit de gas metà entre els municipis de Reus i Riudoms, el funcionament del qual es preveu l’any 2012.

Entre aquests conflictes del mapa destaquem la central nuclear de Vandellòs II. A punt de finalitzar el seu temps de vida útil, continua encapçalant el rànquing d’avaries comparant-la amb les altres centrals catalanes.

La pedrera de l’Argentera i la destrucció del patrimoni paisatgístic del Baix Camp Agenda

d'activitats1/05 Manifestació 1r de Maig. 19h Plç Im-perial Tarraco (TGN)

5/05 Presentació i Xerrada sobre els 30 anys de reformes la-borals 20h local CGT (Reus)

12/05 Concentració contra la crisi 10h a l'oficina de treball de la Generalitat (Reus)

15/05 Debat "Jove i Crisi" 18h facultat de medicina (Reus)

21-22-23/05 Aplec Internacionalista (Reus) org. Joventut Catalana d'Esperan-to

Sobre el Punt de Mira

Revista mensual editada per:l'Associació Juvenil i Cultural el Sutge de Reus

Impresa per: Arts Gràfiques l'EstelDL: T-235-2010ISSN: 2013-7281 (v. impresa)2013-729X (v. digital)

Contacte: info@puntdemira.cat

Web: www.puntdemira.catSegueix-nos també des del Facebook

continua a la pàgina següent

També cal esmentar la central tèrmica de cicle com-binat de la plana del Vent, al mateix municipi; el parc eòlic del Motarro, que, tot i tenir un informe fa-vorable de la Ponència Ambiental, continua sent un forat negre a la Xarxa Natura 2000 i l’aigua con-taminada amb nitrats de les Borges del Camp du-rant més de 20 anys.

La capital de la comarca tampoc s’escapa del ma-pa dels conflictes ambientals. Són exemples l’Area de Residencia Estrategica (ARE) del passeig nord i l’imminent construcció del polígon industrial a la carretera del Morell, acabant així amb part de la po-ca agricultura que es conserva a la ciutat i amb l’es-til de vida tradicional dels veïns de Martí Verd.

Tal com hem observat anteriorment, a la nostra co-marca tenim un excés de producció energètica mit-jançant fonts no renovables ni sostenibles mediambientalment parlant. A aquestes cal sumar-hi les produccions d’energies renovables però amb un gran impacte ambiental com els parcs eòlics de Vedat del Pany (municipis de Duesaigües i Riude-cols), de Trucafort (Colldejou i Argentera) i els pre-vistos als municipis d’Hospitalet de l’Infant, Vandellòs, Alforja i l’Arbolí.

A més de l’energia eòlica, com a novetat única a ni-vell europeu, l’empresa Agani Iberpower ja dispo-sa dels permisos necessaris per la construcció, en terreny agrícola, de la futura central termosolar de Riudoms.

Cal citar també l’especulació urbanística que des d’anys ençà ha destrossat, entre moltes altres co-ses, el patrimoni litoral de la nostra comarca així com de tots els Països Catalans.

Per acabar, només esmentar que la situació lamen-table del Baix Camp es repeteix a la majoria de co-marques del Camp (com el Tarragonès, on podem afegir la petroquímica i Port Aventura o l’Alt Camp, on trobem la problemàtica ARE de Valls) i del Prin-cipat.

PPaassssaatteemmppss......

El passat dimecres 21 d’abril va morir Juan Anto-nio Samaranch, president honorífic del Comitè Olímpic Internacional (COI), i al moment vam ser bombardejat en tot moment per televisions i diaris informant-nos sobre la seva vida i la seva obra.

La seva capella ardent s’instal·la al Palau de la Ge-neralitat de Catalunya, honor reservat sols als qui han rebut la Medalla d’Or de la Generalitat, i el seu funeral es celebrà a la Catedral de Barcelona i fou presidit pels Reis d’Espanya.

Podríem entrar a debatre sobre si el president que ha permès la professionalització i la comercialitza-ció dels Jocs Olímpics i que va permetre que es ce-lebressin unes Olimpíades a Barcelona, abocant així la ciutat comtal a un model urbanístic basant en l’especulació que continua en el dia d’avui, es mereix tals honors, no obstant, aquests escrit no pretén iniciar aquest debat.

El que aquest escrit vol és fer un breu resum sobre el passat del senyor Samaranch que quasi no ha sortit als mitjans de comunicació i iniciar el debat de per què aquest passat no s’ha volgut escampar.

En Samaranch va neixer el 1920 a Barcelona, fou cridat a files pel bàndol republicà durant la Guerra civil espanyola però desertà, fugí i es passa al bàn-dol franquista. Un cop finalitzada la guerra s’afilià a la Falange Tradicionalista y de las JONS i el 1955 inicià la seva carrera política a l’Ajuntament de Bar-celona com a regidor d’Esports, després anà canvi-ant de càrrec fins a ser president de la Diputació de Barcelona.

Durant l’exercici d’aquest càrrec el sorprengué la mort del dictador i en aquest context ell declarà “soy franquista ciento por ciento”. En vista de les re-formes que s’estaven produint aconseguí ser nome-nat ambaixador espanyol a la URSS i a partir d’aquí treballa per aconseguir els vots necessaris per ser nomenat president del COI.

Després d’aquest brevíssim resum de la vida no tan pública d’en Samaranch, pensem que seria interessant mirar d’entendre per què els diaris naci-onals i els estatals no n’han parlat mentre que els diaris internacionals no han descuidat ni una coma a l’hora d’escriure la seva biografia.

El context que s’està donant a l’Estat espanyol (llui-tes per exhumar foses comunes, tot el cas del jut-ge Garzón, llei de la memòria històrica...) ens està demostrant com, a partir de la transició, s’ha impo-sat una barrera de vidre a tots els fets passats, és a dir, tothom sap qui va donar suport al règim fran-quista, se’n beneficià i cometé crims en el seu nom, no obstant, aquesta barrera impedeix investi-gar el que succeí i jutjar els seus criminals.

El context actual ens demostra com el poder judici-al, el poder polític i el conegut com a quart poder, els mas media, impedeixen investigar les accions dutes a terme pel règim franquista perquè encara hi ha masses “peixos grossos” de l’època vius i amb molt de poder, és a dir, els que tenien poder fa 40 anys continuen tenint-lo avui en dia.

Mor amb tots els honors Juan A. Samaranch

"Si ets capaç d´indignar-te davant qualsevol injusticia... aleshores som companys"

Ernesto Che Guevara

Des de l'inici d'aquest any el barri valencià del Caba-nyal ha estat al punt de mira mediàtic degut a la resistència de les seves veïnes i veïns contra els plans urbanístics que l'Ajuntament de València té per a aquest antic poble mariner.

El Caba-nyal, barri de tradició marinera, s’incorporà a finals del s. XIX a la ciutat de València.

Pel seu traçat urbanístic, el barri presenta una gran sin-gularitat ja que les seves cases es disposen en línies paral·leles vora la mar, la qual cosa els permet aprofi-tar els vents marins i els sols del matí i del vespre, tota una gran mostra de racionalitat urbanística tradicional. A més a més, la seva arquitectura, el modernisme popu-lar és de gran singularitat i bellesa, per la qual cosa a l'any 1993 es declarà com a Bé d’Interès Cultural, és a dir, es dotà el barri amb mesures de protecció.

Les ciutats, però, solen ser modificades per les necessi-tats del capital, i la mobilitat n’és la necessitat principal. Per aquest motiu el Cabanyal, situat a una zona estratè-gica com és el mar i el port, principal focus de desenvo-lupament econòmic de València (America's Cup, circuit urbà de Fórmula 1, Ciutat de les Arts i les Ciències...), és un dels objectius dels plans urbanístics. A l'any 1998 s’aprovà el pla que projectava prolongar l'Avinguda Blasco Ibañez fins el mar a través del cor del Cabanyal, partint-lo en dos i enderrocant 1651 ca-ses, en resposta a això, sorgeix Salvem el Cabanyal, associació en defensa del barri.

Des d’aquell moment la lluita ha estat constant. Per

part de l’Ajuntament s’inicià l’estratègia de degradació del barri a través de la falta d’inversió en infraestructu-res, la qual cosa va fer caure el preu dels pisos i la so-cietat mixta Cabañal 2010, formada per empreses públiques i privades, es dedicaren a comprar cases que havien de ser enderrocades. Però fins que no s’ha començat ara l’enderroc, aques-tes cases han estat llogades sistemàticament a perso-nes que podríem considerar problemàtiques, convertint així el barri en un punt de compra i venda de droga, de marginalitat i deliqüència. A més a més, des de l’any 1998 no s’ha otorgat cap llicència de rehabilitació de cases, degradant així físicament fins a la ruïna i l’abandó els edificis que havien de ser enderrocats.

Des que aquest pla fou aprovat, la lluita veïnal ha treba-llat en diversos focus, especialment el judicial, cosa que ha permès paralitzar l’enderroc d’alguns edificis, no obstant, des de l’Administració s’han saltat les sentències judicials diverses vegades, exemple d’això és l’enderroc de 4 cases tot i la sentència del Tribunal Superior d’aturar-los de forma cautelar.

No obstant, des de moviments revolucionaris s’ha op-tat per la via directa a l’hora de combatre la degradació del barri, és a dir, s’han ocupat diverses cases abando-nades i s’han creat casals i centres socials per tal de dotar de vida al barri i combatre la delinqüència i la dro-goaddicció des de la pedagogia i s’ha treballat per mos-trar a l’Ajuntament que els veïns i veïnes rebutgen la destrucció del barri.

Actualment tot i que el Tribunal Constitucional ha deci-dit la paralització cautelar de tots els enderrocs, l'Ajun-tament sembla no voler acatar las seva sentència i ha fet pública la llista de les següents trenta cases que es-tan al seu punt de mira. Tot això només unes setmanes desprès de les mostres de brutalitat policial que es van viure al Cabanyal contra el veïnat durant els últims en-derrocs.

Un nou atemptat contra el patrimoni valencià

Imperialisme Lingüistic: una guerra silenciosaEl 90% de les llengües del món estan condemnades a desaparèixer en els pròxims 100 anys

L’imperialisme és un fet que s’inicià amb l’aparició del capitalisme, es po-sa en evidència amb les primeres colonitzacions a l’Àfrica o al sud-est asiàtic i que encara es manté vi-gent. Avui en dia però ja ningú en parla; es diu que “ha estat substituït per la globalització”. Si veiem però com la globalització avui existeix, po-dem estar segurs que l’imperalisme també. Ens dominen amb la políti-ca econòmica, des del FMI (Fons Monetari Internacional), el BM (Banc Mundial), o qualsevol d’aquests acrònims que són sinò-nim de misèria i exclusió. També ens dominen culturalment (a través de la música, per exemple); i exer-ceixen un tipus de dominació molt subtil i que sovint ens passa desa-percebuda: la dominació lingüística.

Primer és la realitat, després neix el llenguatge que la descriu i repre-senta. La realitat pot existir sense el llenguatge, però aquest no pot existir sense la realitat. D’aquesta manera, la realitat és la que condici-ona el llenguatge. Tenint en compte l’actual realitat de “globalització” o “imperialisme econòmic”, es pot defi-nir amb facilitat una relació directe entre la llengua i l’economia, en la que la realitat lingüística es veu con-dicionada per la realitat político-econòmica. Així doncs, allà on s’exerceix una dominació econòmi-ca, aquesta va lligada a una domina-ció lingüística (més o menys evident).

Posem un exemple pràctic: la presència d’una força econòmica es-trangera obliga a les forces econòmi-ques nadiues a relacionar-s’hi. La força estrangera, com té origen en un país més fort i desenvolupat s’im-posa sobre la força nadiua (esta-blint una relació d’imperialisme econòmic).

Posteriorment però, les classes do-minants nadiues que controlen les forces econòmiques nadiues, esta-bleixen una relació de “dominats so-cialment” per les classes dominants estrangeres, de tal manera que per reduir el grau de submissió adop-ten la seva llengua o l’integren parci-alment en la seva pràctica social.

Més tard, el poble comença a utilit-zar-la quotidianament. Finalment, el pare ja no té motius per ense-nyar-li al seu fill la llengua autòcto-na, ni el nen per aprendre-la. Així moren les llengües.

Alguns dels llibres que tracten temà-tiques de sociolingüística, reafir-men la següent idea: que l’idioma anglès i el negoci del seu ensenya-ment arreu del món perpetuen un sistema de neoimperialisme, en el sentit que recolzen i consoliden un sistema global del comerç mundial que dona avantatge als països rics i poderosos sobre els països més pobres, per tant, aquests últims es troben en condicions de dominació.

Segons els últims estudis, el 90% de les llengües del món estan con-demnades a desaparèixer en els pròxims 100 anys. Amb la pèrdua d’una llengua, s’està perdent una vi-sió del món, una manera particular d’entendre’l, la riquesa cultural més gran, el fet diferencial. Un intent de protegir les llengües minoritàries, fou la creació de l´Esperanto. Aquesta llengua volia convertir-se en la llengua auxiliar dels ciutadans del món, amb un sentit de solidari-tat i respecte per sobre les barreres ètniques, estatals i econòmiques. Va ser utilitzada històricament per combatre l’imperialisme lingüístic en escoles i ateneus llibertaris, així com a la resta de moviments obrers europeus. Encara existeixen associacions que en reivindiquen el seu ús, la més propera és la Associ-ació Catalana d’Esperanto, que rea-litzarà una trobada internacional a Reus els proper dies 21, 22 i 23 de maig i que Maulets Baix Camp ha ajudat a organitzar.

Un filòsof del segle XIX deia que el pitjor que li pot passar a un esclau és parlar com el seu amo, perquè quan utilitza l’idioma del amo és perquè ja està totalment alienat, ja no es coneix a si mateix, ja s’identi-fica amb el que el sotmet. Creu-re’ns una cosa que no som és un factor que ens juga en contra a l’ho-ra de definir-nos a nosaltres matei-xos.

Davant la notícia del delicte de prevaricació imputat al jutge Garzón en relació amb la repres-sió franquista –no pas en les al-tres acusacions de prevaricació, cas Gurtel i cas Botín– i davant del moviment de suport que intenta identificar-lo com a defen-sor dels drets humans, cal fer les consideracions següents: el jutge Garzón, poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'any 1992, va aprovar la nostra incomunicació en dependències de la Guàrdia Civil.

Els dies que vam romandre detin-guts vam ser objecte de tortura, molts de nosaltres teníem na-fres prou visibles que evidencia-ven el tracte que havíem rebut. Tots nosaltres vam declarar da-vant el jutge Garzón sense que aquest fes absolutament res per saber l'origen de les lesions que

presentàvem. Molts de nosal-tres vam fer esment explícit del tracte rebut sense que el jutge s'immutés.

El jutge Garzón va fer servir les declaracions extretes sota tortu-ra per instruir la seva causa. Les denúncies per tortura van ser arxivades totes, sense excep-ció. Ni ell, com a jutge de l'Audi-encia Nacional, ni cap altra instància judicial espanyola van fer cap mena d'investigació.Van haver de passar dotze anys perquè el Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg con-demnés l'Estat espanyol per ha-ver vulnerat l'article número 2 de la Convenció contra la Tortu-ra per no haver investigat les denúncies per tortura tot i les evidències existents.

Aquella condemna va ser literal-ment una condemna per prevari-cació (per no haver fet allò que per llei tocava) i un dels màxims responsables jurídics d'aquesta prevaricació era, precisament, el jutge Garzón. Malgrat la rotun-da sentència, l'aparell polític i jurí-dic espanyol no va aclarir cap mena de responsabilitat.

El mateix jutge va ser el respon-sable judicial de la nostra deten-ció i tortura a mans de la Guàrdia Civil. El jutge que va ser responsable de la nostra de-tenció i tortura és avui víctima de la seva pròpia medicina.

Qui avui jutja el jutge Garzón for-ma part del mateix entramat juri-dicopolític que ell; i si se'n surt, el jutge Garzón continuarà apli-cant les lleis com sempre i, pro-bablement, la incomunicació i la tortura continuaran formant part del seu decàleg i de la seva ma-nera d'instruir.

La tortura i la impunitat són una constant sense solució de conti-nuïtat des de la mort del dicta-dor. Els sectors que van pactar l'anomenada transició van dei-xar intactes una part important de l'estructura de l'estat totalita-ri. L'exemple més paradigmàtic n'és l'Audiencia Nacional, here-va directa del Tribunal de Orden Público franquista, que ha exer-cit un paper especialment re-pressor contra l'independentisme català dels anys vuitanta i noranta, i que continua essent la fórmula tria-da per l'Estat per resoldre deter-minats conflictes polítics.La impunitat que nosaltres vam viure, doncs, té arrels en el fran-quisme i part dels motius pels quals vam ser detinguts tenen també relació amb aquell perío-de i amb la manera com es va voler tancar.

Més de trenta anys després de la mort del dictador, la tortura continua essent una xacra a l'Es-tat espanyol i, malgrat els infor-mes i les sentències

Maulets obre aquest espai d’opinió a totes les organitzacions i col·lectius, com també a totes les persones que hi vulguin participar a títol individual ja que pensem que el

debat és més ampli i més enriquidor com més opinions i més participació tingui.

Així que, oberts a les vostres propostes, envieu articles d’opinió al web www.puntdemira.cat o a info@puntdemira.cat

Prevaricació, franquisme i antifranquisme*El col·lectiu de demandants del 92 al Tribunal d'Estrasburg recorda la seva detenció, les denúncies per tortures que el jutge

Garzón mai va voler investigar, i critica el tracte de víctima que es dóna al magistrat després de ser imputat

internacionals, l'aparell juridico-polític de l'Estat espanyol conti-nua negant la tortura. Cal apuntar que, segons dades de la Coordi-nadora per a la Prevenció de la Tortura, a l'Estat espanyol el nom-bre de denúncies supera les sis mil des de principi del segle XXI.

Com a víctimes de la tortura vo-lem manifestar que no estem d'acord amb el fet que aquest jut-ge segui al banc dels acusats a causa de la iniciativa que moltes associacions i persones anòni-mes estan tirant endavant des de fa anys en contra de la impunitat franquista i a favor de les víctimes de l'alçament feixista, associaci-ons i persones que tenen tot el nostre suport.

Com a víctimes de la tortura voldríem veure l'eradicació total d'aquesta pràctica i de les lleis que la faciliten. Voldríem veure al banc dels acusats els agents que ens van torturar i els seus respon-sables polítics i judicials. Com a víctimes de la tortura voldríem veure el jutge Garzón al banc dels acusats responent per la se-va passivitat davant dels cente-nars de persones torturades que han passat davant d'ell.

*Extret del diari El Punt 24/4/10

Després de l’èxit de les consultes sobiranistes realitzades fins ara a la nostra comarca, on el SI s’ha imposat de manera absoluta i clara a tots els municipis consultats, arribant a aconseguir en total 20.762 vots favorables a la independència de la nació catalana, mentre que l’opció del NO tan sols ha aconseguit arreplegar 1.484 vots.

Després de l’esforç, dedicació i feina altruista que porten fent els més de 1300 voluntaris de tot el Baix Camp des de fa molts mesos organitzant una multitud d’actes, xerrades, col·loquis, reunions, trobades, debats... i tot amb l’objectiu de crear i formar opinió entre la societat catalana de la necessitat o no de tenir un estat propi, sempre des de la imparcialitat d’una comissió organitzadora dotada de funcions d’estat per tal d’afavorir la participació i garantir la fiabilitat de tot el procés. Tenint en compte la dificultat que suposa fer una campanya d’aquestes dimensions sobretot a les ciutats més grans la participació ha estat tot un èxit.

Després de tota aquesta feina ara cal fer un pas més enllà perquè no quedi com una anècdota als ulls dels nostres colonitzadors, cal internacionalitzar el conflicte, cal que el món sàpiga que entre Espanya i França hi ha una nació que ha estat lliure i que ho vol tornar a ser. És per això que el proper 8 de maig cal anar a la manifestació unitària davant de la seu de l’ONU a Ginebra. Per fer sentir la nostra veu davant de totes les nacions lliures del món.

Independència i democràcia

Un pas més enllàPer Pau Gort Machado

El concepte de classes que Marx determinava estava bàsicament decantat per una naturalesa econòmica, tot i que la seva idea de l’estratificació social ja havia estat postulada per altres autors anteriors a ell. Però la tesis que Marx presenta és més que això, si més no, la inter-pretació que dóna de la història i la societat, en compa-rar les relacions socials amb la producció de béns.

El concepte de classes doncs, no es podria entendre com una unitat bàsica de les relacions i conflictes que sorgeixen entre una comunitat capitalista si no fos per-què s’ha creat la necessitat que existeixi. Dit d’una altra manera, el que no podem pretendre és crear una sèrie de criteris de classe si no sabem perquè s’han format aquestes classes. Com diu Marx en la “Contribució a la crítica de la economia política”: No és la consciència dels homes la que determina la seva existència, sinó al revés, la seva existència social és la que determina la seva consciència. El concepte de classe ve donat per una divisió del tre-ball, que al mateix temps és jerarquitzat amb figures de dominació i subordinació, es crea així una situació basa-da en el context del treball i no pas en el treball en si ma-teix. En aquest sentit de classe, no té cap importància la producció de l’obre, sinó la situació de rols i necessi-tat en que es troba aquest.

Per exemple, no serà important que un sabater faci sa-bates, sinó si aquestes sabates les fa per sobreviure, per guanyar més diners o bé invertir... El que crearà la classe serà la col·lisió de treballadors o empresaris, que aparcaran el benefici propi per buscar un bé comú entre els de la seva classe, aquesta serà la característi-ca principal que determinarà l’origen d'una forma d'estra-tificació social. Creant una divisió d’interessos entre status socials.

A més a més, aquesta divisió comporta una actuació dins el mercat productiu diferent entre si ets dels que ve-

nen la pròpia força de treball, o ets dels qui la com-pren. Però a la pràctica, i més en les societats modernes, aquesta clara diferència s’ha anat diluint per culpa d’una ampliació de posicions de treball i d’una je-rarquització categòrica d’aquestes posicions, que han anat difuminant el contrast de pobres i rics creant així classes mitges, classes baixes i molt baixes o classes altes i molt altes. Llavors, com podem diferenciar que es pugui comprar o vendre força de treball sense justifi-car un patró que ens aclareixi aquest procés? Una ma-nera de definir-ho seria entenent que som per una banda ciutadans que entrem en l’esfera de la política buscant el bé comú i, per altra consumidors que entrem en l’esfera del mercat per buscar el propi benefici.En aquest sentit, la major part dels individus en algun moment del dia seran mínimament explotadors i míni-mament explotats, ja que com a ciutadans ens adequa-rem a una situació que faci funcionar el sistema, que ens accepti i mantingui la nostra supervivència al ma-teix temps (encara que haguem de ser explotats) i, com a consumidors ens marcarem uns desitjos que s’hau-ran de satisfer (encara que haguem d’explotar o negar la realitat de l’explotació). En contra del que pensava Marx, que el temps portaria el moment en que les di-ferències socials desapareixerien i, quedaria només la figura del dominador i el subordinat com a únic reclam de classe o posició social, tot sembla indicar que és just el contrari, doncs les diferències ètniques, ideològi-ques, religioses... han anat augmentant, creant una xar-xa social més àmplia, amb nous valors que han fet trontollar l’estabilitat d’una societat dividida tan sols pel treball.

Aquest procés pot ser inconscient però a la vegada rea-lista, des del moment en que la societat obre els ulls i comença a qüestionar-se el poder absolut de l’Estat. Aquest, mica en mica perd el seu poder il·limitat i les se-ves facultats incondicionals, com ara el poder eclesiàs-tic que es recolzava sobre ell, a partir d’aquí s’obre el camp de la política i en aquest la dimensió del domina-dor i el subordinat. D’aquesta manera, es va creant la societat moderna on ja és difícilment perceptible qui exerceix poder sobre qui. Seguit d’això també serà difí-cil determinar quina feina és més valuosa o important, si la d’un obrer de fàbrica o la d’un expert en màrque-ting i, perquè uns cobren més que d’altres? Tot i que a tothom li afecta el capitalisme, no tots el pateixen de la mateixa manera.

El concepte de classe existeix actualment i és necessariament definit en el procés de treball?

Per Maulets Baix Camp

L’associació Reus Lúdica reivindica un estat laic com a camí per for-mar una societat realment culta, on la gent sigui lliure de creure o pen-sar el que vulgui amb bases reals, amb cultura ,lluny de les demagògi-es que es donen com a certes,sen-se alliçonar-los amb teories úniques i dubtoses i indiscutibles; si això es produís aconseguiríem una societat amb esperit crític i real-ment democràtica doncs els indivi-dus tindrien tots els ventalls per a poder comparar i escollir el que fos més adient. Democràcia en estat pur.

A la ciutat de Reus després d’uns anys de decadència de la setmana santa on molta gent progressista pensàvem que ja ens allunyàvem de velles tradicions més pròpies d’al-tres cultures foranies i no pas d’una ciutat catalana, avançada i amb an-hels europeus, estem vivint la fal·le-ra anyal de les processons cosa que implica talls de carrers i places, carrers plens de cera(que rellisca moltíssim) sorolls fortíssims d’una colla de timbalers adoptats de no sa-bem on, furgonetes amb megafonia dins les processons,peinetes espa-nyoles, cartells escabrosos amb peus ensangonats, persones amb la cara tapada (tipus kukuxklan, he-reus de la inquisició), representants públics en àmbits que haurien d’es-tar reservats a la vida privada, etc.

Per aquests motius fa dos anys que el divendres sant un grup d’amics vam començar a fer un esmorzar de pa amb tomaca i botifarres a la plaça Patacada, obert a tothom on donàvem informació sobre laïcitat, apostasia... Enguany per no quedar-nos amb un acte simplement lúdic hem fet una xerrada, per cert molt exitosa, sobre “Laïcitat, educació i

ciutadania” amb el professor d’ètica de la UB, membre fundador de la lli-ga per la laïcitat i del patronat de la fundació Ferrer i Guàrdia el senyor Vicenç Molina.

La sorpresa fou nostra quan des-prés de demanar a l’Ajuntament de Reus el permís per fer el tercer es-morzar de botifarra aquesta vegada al carrer sant Joan (davant del ge-gant indi), ens el deneguéssim al·le-gant que faríem soroll i olor, però resulta que no disposàvem, ni ne-cessitàvem equip d’àudio i que no preteníem fer cap mena d’olor per-què les botifarres eren crues i el pa amb tomaca no creiem que faci una olor tan ofensiva que pugui moles-tar a ningú. No oblidem que el ma-teix espai que ens han denegat s’hi posen xurreries, el tió solidari, el canó de Reus, desfilades de tota mena i just al davant el mercat cen-tral.... ah i el mateix divendres sant a primera hora del mati hi passa una processó amb megafonia eixor-dadora.És que els dos anys anterior no ha-guéssim pogut fer el mateix soroll i olor? O, potser el problema rau en que aquest any l’espai demanat és massa cèntric, es veu massa, es no-ta molt que no tots els ciutadans pensem igual?

Per a més “inri” el senyor que ens ha denegat el permís és un regidor socialista que es passa tota la set-mana santa rodant per Reus fent un soroll eixordador com a membre d’una colla de timbalers.

Com potser que aquest senyor si-gui qui dictamina si un grup de ciu-tadans poden o no fer un esmorzar, una reunió, en un carrer o plaça de la ciutat (una ciutat tant nostra com seva) quina autoritat té per dir-nos el que podem fer o no.Malgrat les prohibicions hem fet l’esmorzar igualment i enguany més que mai la botifarrada de divendres sant ha estat un èxit de participació (hi han passat entre cent i cent vint perso-nes), d’intercanvi d’idees i d’amistat.L’autoritarisme d’alguns arriba a lí-mits cada vegada més preocu-pants, sembla que després d’uns anys d’obertura ara tornen els vells valors de temps que haurien d’estar oblidats.

Exigim que la utilització dels espais públics sigui un tema a debatre per tota la ciutadania de Reus amb una participació real de tothom. Que no es pressuposi el poder d’alguns per la simple raó, decadent i poc realis-ta, que sempre s’ha fet o que ha es-devingut tradició. Som al segle XXI i si volem una ter-ra com diu el poeta Salvador Espriu “on diuen que la gent és neta/ i no-ble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!” em de renovar-nos, canviar, evolucionar, mai caminar enrere: els canvis fan por però són neces-saris.Ah, per cert, seguirem fent l’esmor-zar de botifarra divendres sant l’any vinent i l’altre i l’altre... i intentarem fer taca d’oli a tots els pobles i ciu-tats on hi hagi persones lliures, cul-tes, progressistes i felices.

Recorda que pots enviar els teus propis articles d'opinió entrant a

www.puntdemira.cat o bé enviant un correu a info@puntdemira.cat

Laïcitat és democràciaPer Montserrat Foraster Adserà, membre de l'Ass. Reus Lúdica

Quan i com es crea la coor-dinadora? Quines organit-zacions en formen part?La Coordinadora es forma ar-ran d´una reunió el 14 de no-vembre a Sabadell, on es reuniren totes les diverses plataformes contra la crisi, i que seguien en més o menys mesura la campanya “Que la crisi la paguin els rics”.La reunió en sí es va promoci-onar per donar una resposta a la Presidència Espanyola de la Unió Europea. Es van discutir diferents estratègies, i es va elaborar un calendari de possibles actes (la troba-da de ministres, l´1 de maig, etc.).A nivell del Camp, els dife-rents col·lectius vinculats a l´Esquerra Independentista del Camp ja havien iniciat la campanya l’any anterior. Es va decidir presentar la idea a altres col·lectius de la ciutat de Tarragona, i així buscar la seva adhesió. El primer acte que es va realitzar va ser una concentració unitària con-tra la trobada de ministres de treball de la Unió Euro-pea. Allí encara només érem col·lectius de Tarragona (En-davant, Assemblea de Joves la Guspira–CAJEI, CO.BAS, CGT, IAC, Plataforma de Pa-rados de Bonavista, Platafor-ma del Metall i Cau de Llunes), i la concentració es va signar en nom de tots els col·lectius.Arrel d´aquest acte seguiren les reunions i sorgí la idea de constituir-nos com a Coor-dinadora, ja que al tenir la intenció de sumar quants més col·lectius millor, vam va-lorar que signar les iniciati-ves conjuntes com a

coordinadora era molt més àgil que fer-ho com a col·lec-tius. En aquest punt s´afegi-ren la CUP de Tarragona, i la secció sindical de la CGT a Maymo (una empresa de la metal·lúrgia en concurs de creditors, que està rebent moltes pressions). Quan vam començar a organitzar l´1 de maig, s´afegiren a les reunions altres col·lectius de l´Esquerra Independentista del Camp i l´esquerra antica-pitalista, de tal manera que la coordinadora comptava amb presència d’altres comar-ques, que era un dels seus objectius.

Quina necessitat els va moure per crear-la?Ja es tenia de feia temps la idea de formar alguna cosa unitària, amb les entitats d’es-querra de visió rupturista i trencadora; que vulguéssin convidar a la mobilització i la lluita per canviar la complica-da situació actual.

El perquè del nom o què vol dir exactament?Vam considerar que era un nom amb contingut i conside-rem que és una reivindicació essencial per a superar l´actu-al situació de crisi, i per a avançar en la construcció d’un model completament di-ferent. Quan parlem de “re-partir el treball” estem fent referència a la supressió d´ho-res extres, com a element fo-namental, però també apuntem a la reducció de les jornades. D’altra banda, quan diem “repartim la ri-quesa” estem exigint que aquesta redistribució del tre-ball no signifiqui una reduc-ció salarial o un detriment de

les condicions de les treballa-dores i treballadors, i això només és possible si es re-parteixen les plusvàlues gene-rades; i alhora, quan reivindiquem el repartiment de la riquesa, volem denunci-ar que mai hi ha diners per a l’educació, per la sanitat, per les prestacions socials, etc. mentre que en el moment en què els bancs i caixes i les grans empreses ploren per les seves pèrdues, aparei-xen diners per tot arreu, que són públics, que van a parar a mans privades. Exigir el re-partiment de la riquesa és de-nunciar que en el sistema capitalista, els beneficis són privats, però les pèrdues són públiques, perquè són socialit-zades.

Quins objectius té ara ma-teix? I en un futur?Actualment, la Coordinadora es troba immersa en l´organit-zació de l´1 de maig unitari al Camp. L´objectiu a curt-mig termini és créixer, agluti-nant totes aquelles entitats que comparteixin els objec-tius, per tal de poder consci-enciar i mobilitzar amb més eficàcia, arribant al major nombre de sectors de la soci-etat. En un futur, la finalitat de la Coordinadora ha de ser po-der respondre de forma ràpi-da i eficaç adaptant-se a les circumstàncies. També ens agradaria que el seu nivell d´actuació sortís de Tarrago-na, i arribés a tot el Camp de manera permanent.D’altra banda, la coordinació amb altres Plataformes o Co-ordinadores similars d´arreu del territori ens permet donar respostes simultànies en cas

necessari. Per exemple, la consigna de la manifestació a Tarragona, és la mateixa que la que es farà a Barcelo-na.

Quina fita espera assolir l'1 de maig, entenent aquest com el 1er acte? I què reivindica?Volem treure al carrer la res-posta social que no s´està donant, donar-li una empen-ta. Volem posar de manifest que la resposta institucional (aquest pacte social que es materialitzarà amb la refor-ma laboral) agreujarà la situ-ació a mitjà i llarg termini. Es vol combatre la passivitat de la classe treballadora pro-piciada pels sindicats grocs, i denunciar el seu servilisme envers la patronal. El lema que hem aprovat ho explici-ta: ens volen imposar unes retallades socials i laborals que incrementaran encara més la precarietat de la clas-se treballadora; les propos-tes en relació a aquesta nova reforma laboral que hi ha sobre la taula són aber-rants, i el paper del PSOE i dels sindicats majoritaris és lamentable. És per això que animem a prendre consciència de la ne-cessitat d’una vaga general, que ho aturi.Es vol treure al carrer a tota la gent no organitzada, fer col·lectives i públiques les nostres problemàtiques. Vo-lem ser crítics/es i crea-tius/es: crítics amb el sistema, i creatius en la cons-trucció de les seves alternati-ves; i aportar aquestes visió als treballadors i treballado-res.