NNúúmmeerroo 2244 JJuulliiooll 22001100 11000000 eexxeemmppllaarrss

- 28 de juny: Diada de respecte i toleràn-cia

- Torna l'estiu: Feines precàries pel jovent i grans guanys pels espe-culadors

- Ahir com avui, cap estatut ens farà lliures

- La corrupció s'escampa en l'elit del PP valencià

- Solidaritat amb l'AMDH

- Futbol? tranquils

- Una mirada cap a la cooperació

- Entrevista a Lyudmila Briskina

Estiu, sol, calor i Festa Major!El govern espanyol va fer la seva reforma laboral, just el mateix dia que la selecció es-panyola de futbol jugava el seu primer partit del mundial. Clarament demostra una ma-niobra de distracció amagant una reforma que ens fa més precaris; donant el dret a l'empresari d'acomiadar els seus treballadors lliurement en cas de fallida. Les i els treba-lladors joves també ho tenim fotut, ja que haurem d'acceptar el 75% del sou mínim si l'empresari ho vol. Mentrestant la gent gaudia alegrament d'un gran espectacle futbolístic.

Ara fa pocs dies, el Tribunal Constitucional sentenciava l’estatut, deixant-lo igual o pitjor del que teníem abans. Aquesta acció del TC és, al nostre parer, antidemocràtica i s'en riu de tots els catalans inclosos els que no tenen un esperit catalanista. La persona que demanava un estatut que li donés autodeterminació al Principat o un millor finançament també s'ha vist marginat per l'Estat espanyol. Aquests cada dia que passa veuen amb resignació que l'única alternativa segueix sent la independència i la unificació dels Paï-sos Catalans, la proclama que des de fa més de 40 anys defensa l'Esquerra Indepen-dentista. Davant de totes les provocacions espanyoles, diversos col·lectius de l'EI de Reus ens vam concentrar davant de l’Ajuntament durant la darrera tronada de la Festa Major. Amb la plaça Mercadal plena de persones que gaudien de la Festa, varem des-plegar una estelada gegant i una pancarta on s’hi podia llegir “Avui com ahir, cap esta-tut ens farà lliures”. La resposta dels milers de ciutadans reusencs presents a la plaça va ser reclamar la independència a crits.

Aquest acte va ser una petita mostra del que posteriorment arribà. El dia 10 de juliol l'Esquerra Independentista organitzà una manifestació unitària a Reus. S'aplegaren 400 persones que van marxar per demostrar el seu enuig amb el Tribunal Constitucional i el govern espanyol. A la tarda, la gran demostració de més d'un milió i mig de persones a Barcelona de ben segur farà replantejar els arguments de gran part de la classe política espanyola. Ara bé, per primera vegada, la representat del PP al Parlament de Catalun-ya va ser la única que va dir les coses pel seu nom: “Aquella manifestació no era per l'estatut, sinó per la independència de Catalunya”

A més d'això, la resposta dels ciutadans d'altres nacions solidaritzant-se amb nosaltres com són els casos de la marxa de Donosti, Londres, Nova York, Washington, Berlín, en-tre d'altres, encenen un altre cop la flama internacionalista.

Aquests fets ens animen moltíssim, i volem que la gent protesti i no accepti ni aquest es-tatut, ni cap document que no ens alliberi completament com a Països Catalans.

28 de Juny, dia de reivindicacions arreu del territori per tal d’assolir la igualtat social amb els/les membres LGTB (Lesbianes Gais Transexuals i Bisexuals), encara ara, després de 40 anys de lluita diària pel reconeixement de la plena llibertat sexual ens trobem amb accions mancades totalment de respecte i tolerància. No és una data escollida a l’atzar, doncs recorda un llunyà 28 de juny de 1969 quan, per primer cop, les persones homosexuals van dir prou a la discriminació a la que havien estat sotmeses durant segles. El món avança, però segueixen presents les ments i les posisions més conservadores marcades en gran part per les diferents conviccions religioses d’arreu.

Tanmateix, aquesta lluita es fa evident i present entre els diversos col·lectius de la cuitat on, el passat 29 de Juny (dia de St. Pere) es varen lliurar els Premis Ploma Daurada i Ploma de Plom, que atorga cada any el col·lectiu de gais i lesbianes H2O, amb motiu del dia de l'alliberament gai, lesbià, transsexual i bisexual, és a dir, el 28 de juny. L'acte va tenir lloc al pati de la Casa Rull de Reus, seu de l'IMAC. Al seu balcó principal, com cada any, onejava la bandera de l'arc de Sant Martí.

Mentre el jardí no es parava d’omplir, el Premi Ploma Daurada va recaure, per votació popular, al Casal Despertaferro de Reus, (amb 20 anys d’història) entitat que agrupa diverses associacions com ara Maulets, AJR-CAJEI, CUP…

L'altre nominat era el Centre de Lectura de Reus. El Premi Ploma de Plom, que "distingeix" alguna conducta homòfoba, va anar a parar al canal televisiu Intereconomía. Ningú no es va presentar a recollir el trofeu, i l'organització decidí enviar-los-hi.El segon candidat, premi a l'homofòbia va ser el Tribunal Suprem. Tot i així, posteriorment a la presentació de les candidatures a la Ploma de Plom, el millor candidat passava a ser l'inefable Josep Anton Duran i Lleida, per les seves increïbles declaracions homòfobes, donant enteniment a la clínica barcelonina que "cura" homosexuals. Aquests premis anuals, que representen un reconeixement a la lluita per la tolerància i el respecte a la llibertat sexual; i per contra un càstig públic a entitats o agrupacions homòfobes.

Amb aquests fets i, molt contentes de tenir l’honor de rebre aquest premi que ens posa en un pedestal pel que fa la lluita cap a la igualtat i el respecte, encara queda molt per fer i cal seguir lluitant dia rere dia.

Per altra banda, Maulets ens volem unir al crit del col·lectiu per exigir a les institucions que vetllin de manera permanent per tal d’evitar qualsevol actitud o situació homòfoba, lesbòfoba i trànsfoba, especialment a les escoles, doncs cal que les generacions futures creixin en el ple respecte a la diversitat.

28 juny: Diada pel respecte i la tolerànciaAgenda

d'activitats15, 16 i 17/07 Rebrot, l'aplec de joves dels Països Catalans. Vine amb el nostre bus enviant un email a mauletsbaixcamp@g-mail.com

24, 25/07 Escola d'Estiu de l'Esquerra Independentista del Camp

24, 25/07 Escola Feminista al CSOA l'Espina

29/07 Taller de Rap del "Nota" + sopar i concert al CSOA l'Espina

Sobre el Punt de Mira

Revista mensual editada per:L'Associació juvenil i Cultural el Sutge de Reus

Impresa per:Arts Gràfiques l'Estel

ISSN:2013-7281 (v. impresa)2013-729X (v. digital)

Contacte:info@puntdemira.cat

Web:www.puntdemira.cat

Segueix-nos també al facebook

Un any més arriba el bon temps i amb ell el final del curs escolar i vacances... un parell de mesos lluny de les classes que són benvinguts per quasi tots, no obstant, juntament amb les vacances s’ini-cia un peregrinatge de milers de joves a la recerca de feina, quasi sempre vinculada amb el turisme i l’oci de masses.

Estiu rere estiu veiem com les nostres costes i els nostres litorals són envaïts literalment per milers de joves i no tan joves d’arreu d’Europa i de la res-ta de l’Estat en busca del Sol, de la platja, de la bo-rratxera i del noi o noia de torn amb qui lligar. Exemple d’això en vam tenir durant la Setmana Santa amb el Saloufest, dies en que milers i milers d’estudiants anglesos van ocupar Salou buscant festa sense control, saltant finalment l’alarma so-cial quan es denuncià una violació; i en tindrem ca-da dia d’aquest estiu si anem a visitar qualsevol poble de costa, especialment si anem a Salou.

Aquest turisme, que no podem negar que es dóna a quasi qualsevol poble de costa del mediterrani oc-cidental, s’agreuja encara més al Camp pel fet d’ha-ver-hi un parc d’atraccions, Port Aventura. Aquest, apart de ser reiteradament denunciat per movi-ments socials i veïnals per especulació i destrucció del territori (cal no oblidar els camps de golf i els nous hotels construïts) i per sindicats diversos per

les condicions de treball que ofereix, és un dels fo-cus principals d’atracció del turisme juvenil en bus-ca d’emocions fortes.

No obstant, pensem que seria hipòcrita negar els beneficis econòmics que aquest turisme dóna, tant a l’economia catalana en general com a l’econo-mia local de cadascun d’aquests pobles, econo-mies que sense aquest turisme de masses s’enfonsarien en breu. Per tant, tenim una balança molt complicada on per una banda hi ha uns diners que no neguem que són necessaris i per l’altra hi ha unes condicions laborals precàries, una destruc-ció del territori i un seguit de poblacions tan orienta-des econòmica i socialment al turisme de masses que durant la temporada baixa literalment són po-bles semi-abandonats, sinó, qui no ha anat a Sa-lou un dia d’hivern i ha pensat que estava en un poble fantasma?

Modificar aquesta tendència és, certament, molt complicat, ja que no hem d’oblidar que aquesta ve donada des dels anys setanta. D’altra banda, de natural la gent es mostra contrària al canvi perquè pensa que aquest turisme, com a mínim, en apa-rença, funciona, sense pensar que aquest deixarà de funcionar tan bon punt hi hagi un destí més econòmic que les nostres costes i la moda canvií.

Quines alternatives podem oferir? Més que tot un nou turisme el que aquí podem pensar i oferir són uns nous valors sobre els quals explotar el turis-me. El que necessitem és un turisme que no cadu-qui quan canviïn les modes, un turisme que exploti els trets culturals de la nostra terra sense malme-tre-la.

Les virtuts d’aquest turisme enfront del turisme de masses són clars, enlloc d’un turisme de tempora-des altes i baixes tindríem un turisme permanent tot l’any que generaria uns llocs de treball perma-nents i, en tant que permanents, de major qualitat, evitant així que milers de joves haguessin de bus-car desesperats un lloc de treball de Sol a Sol per un sou miseriós.

Torna l'estiu: feines precàries pel jovent i grans guanys pels especuladors

En aquest món hi ha dos classes de persones: els qui fan la història i, els qui la pateixen - Camilo José Cela

“Els Bombers van haver de precintar part de l'immo-ble situat al número 11 del carrer Girona de Tarra-gona, on es varen esfondrar 14 metres quadrats del terra d'un entresol en el qual hi ha ubicada una autoescola. L'incident es va saldar sense ferits, però calgué tancar per precaució els accessos a dos baixos (una perruqueria i un local tancat) i a tres entresols a banda de l'afectat per l'esfondra-ment. Quatre dotacions de bombers es varen adreçar fins al lloc dels fets, que tingueren lloc cap a un quart d'onze del matí, s’està a l'espera de la inspecció dels serveis urbanístics municipals per determinar l'abast dels danys que va patir l'edifici.”

Aquest, tan sols és un petit incident o un mer acci-dent dins les problemàtiques en termes d’habitat-ge i habitabilitat que existeixen actualment a les nostres cuitats.Amb dades com les que presentava la CUP (Candi-datura d’Unitat Popular) durant la campanya con-tra les ARE (àrees residencials estratègiques) impulsades per la Generalitat on es volen cons-truir, parlant del terme municipal de Reus, 7000 ha-bitatges amb 112 hectàrees, veiem com aquest model de desenvolupament continua creixent tot i ser cada vegada més insostenible tan en el marc territorial municipal, com en el marc global.Tenint en compte que a Reus hi ha 6000 habitat-ges buits, el fet que s'hi vulguin construir 7000 habi-tatges s'allunya molt de la realitat de la demanda, encara que 3500 siguin de protecció oficial. Posteriorment al fracàs amb la Sedera i, d’altres campanyes que s’han iniciat arreu del territori per salvar els espais públics urbans com ara la Boca de la Mina, han sorgit propostes de tota mena per tal d’afrontar la problemàtica de creixement espe-culatiu en què ens trobem avui en dia. La creació d’una borsa d’habitatge, és ara mateix necessària per tal de donar vida als centenars de cases que es troben buides als centres de les cui-tats, prioritzar els habitatges de qualitat davant la centralització comercial que pateixen ciutats com

Reus, proporcionar un major nombre de facilitats per la gent gran o bé les persones amb problemes de mobilitat, creant espais de fàcil accés.Per tal d’evitar accidents com el del passat 5 de Juliol a Tarragona, cal potenciar la restauració, re-paració i/o la millora dels habitatges cèntrics que actualment es troben en situació de risc, posant en perill les condicions de vida digne de les perso-nes i la pèrdua de les seves cases, enlloc de crear zones perifèriques amb complexos nous, engran-dint uns sòls que ara mateix no tenim, explotant la terra i les seves treballadores reduint-los-hi l’espai de treball que anys enrere tenien - exemple ben clar, les perifèries de Barcelona, on l’espai indus-trial s’està menjant l’espai agrícola a canvi de xan-tatges i diners bruts-

Per altre banda, no tan sols veiem aquesta pro-blemàtica a les zones urbanes, si no que a locali-tats més petites com pot ser el terme de Maspujols, durant els últims anys, hem vist com ha augmentat el doble en habitatges creant nous complexos que, en cap cas s’adhereixen als pa-trons municipals establerts per la preservació i la conservació del medi i l’aspecte harmònic local. La construcció d’aquests ha deixat diverses vega-des les habitants sense aigua i llum comportant així, el detriment d’un espai rural de tants anys en-rere.No cal anomenar tots els casos de pressió ur-banística que tenen lloc avui en dia, tan sols cal mirar el nostre entorn per veure el detriment de l’espai urbà davant la massiva construcció espe-culativa que porten a terme els diferents ajunta-ments, generalitats, governs centrals.

L’okupació de diverses cases arreu del Camp de Tarragona (l’Espina, la Kulumera, l’Eskerda, Ate-neu Alomà...) s’està fent cada dia més present creant així una alternativa al model actual de crei-xement incontrolat. Calen solucions i aquestes tan sols estan a les nostres mans.

Creixement urbanístic, creixement d'interèsA Reus hi ha 6000 habitatges buits, el fet que s'hi vulguin construir 7000 habitatges s'allunya molt de la realitat

El proppassat 28 de juny el Tribu-nal Constitucional dictà sentèn-cia, després de quatre anys, sobre l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Per fer-ho, però, aquest òrgan col·legiat es veié obligat a analitzar i, votar cada article de l’Estatut per sepa-rat, quan normalment el que es fa és agafar i analitzar la llei en el seu conjunt per tal que tots els seus articles vagin en el ma-teix sentit. No obstant, aquest sis-tema de vot fa que el TC hagi eliminat 13 articles i hagi fet una re-interpretació de 24 més, de for-ma, que l’Estatut, a nivell legal, perd la cohesió interna que li do-nava el fet que tots els articles anessin en una mateixa sintonia. A més, al retocar l’article que con-siderava la Comunitat Autònoma de Catalunya una nació tot l’Esta-tut en si perd la seva legitimitat, ja que es sustentava en la volun-tat sobirana que reposa en el po-ble de tota nació. Els 13 articles declarats inconsti-tucionals i, per tant, eliminats, tracten temes com la normalitza-ció lingüística, el terme nació i l’autogovern. Si ho analitzem, veiem que a nivell lingüístic es priva a l’administració pública i als mitjans de comunicació d’usar el català de forma prefe-rent mentre que a nivell jurídic l’arracona encara més al no do-tar la nostra llengua d’un marc jurídic propi.

Finalment, veiem com el TC inter-preta tota una sèrie d’articles (arti-cles 5, 6.2, 33.5, 35.1, 35.2...) de tal forma que a la llarga po-den suposar tota una sèrie de restriccions pels catalanopar-lants a l’hora de relacionar-se amb l’Estat.

A partir d’aquest anàlisi, si ente-nem que els Països Catalans s’estructuren a partir de la nos-tra unitat lingüística, sols podem entendre aquesta sèrie de retalla-des vers la normalització lingüísti-ca com una forma d’alienar-nos com a poble mitjançant la deslegi-timació de la llengua, una llen-gua que no és útil per comunicar-se amb el poder és una eina inútil que, de normal, no es transmet a les noves gene-racions, qui donaria un martell trencat als seus fills com una ei-na útil?

Per acabar de posar la cirereta al pastís, podem veure com, a di-ferència de l’Estatut retallat, la sentència del TC si que va tota en una sola direcció.

Un poble alienat lingüísticament a la llarga perd la cultura i la se-va essència com a poble, lla-vors, perquè ha de necessitar un poble fantasma un autogovern? Sabem que fer aquest tipus de proclames són, a curt termini, exagerades, no obstant, l’expe-riència d’altres pobles propers (Occitània) ens demostra que aquests tres elements van molt units.

Davant la sentència emesa, po-dem veureu com els tics de sem-pre es repeteixen, el PP i el PSOE sempre troben que ells són el bàndol guanyador, el PSC fa malabars per agradar a Ma-drid i als seus votants catalans, CiU es reparteix els papers per tal de guanyar vots: Mas fa d’in-dependentista i Duran d’autono-mista. ERC, en vista que hi ha eleccions properament, es pinta a si mateix com l’avantguarda in-dependentista i, finalment ICV, que al ser un partit petit no condi-ciona massa el joc, veu com la seva militància tradicionalment federalista està apropant-se a les tesis independentistes.

Davant de tot això, diversos col·lectius de la societat civil prin-cipatina porten mesos treballant per organitzar la gran manifesta-ció en rebuig d’aquesta. Aquesta va tenir lloc al dia 10 d'aquest mes.

Avui com ahir, cap estatut ens farà lliures

Dies previs a la gran marxa, la sucursal catalana del PSOE va intentar boicotejar-la acon-seguint canviar la distribució i suprimint la lectura del mani-fest unitari. A més, per acabar d'encendre els ànims el Tribu-nal Constitucional va fer públi-ques les interpretacions dels articles el dia abans de la mo-bilització, una evident provoca-ció cap als i les catalanes.

Davant d'aquestes agressions, la societat civil catalana va as-sistir en massa a la convocatò-ria (més d'un milió i mig de catalans). Però el tret els va sortir per l'esquena als partits botiflers del parlament, ja que tan sols una petita minoria dels assistents hi va anar per a defensar l'estatut. Mai s'ha-vien tantes persones juntes als Països Catalans cridant In-dependència.

Com a actes previs a aquesta gran marxa l'esquerra indepen-dentista de diverses localitats del Camp, com per exemple les capitals del Baix Camp, el Tarragonès i el Priorat, va or-ganitzar diverses accions com la de l'última tronada de Sant Pere, concentracions davant els ajuntaments i una manifes-tació el dia 10 al matí.

Poc a poc la cosa està creixent, fa mesos s'inicià amb uns pocs empresa-ris i imputat rere imputat ha tacat regidors, alcaldes i, finalment, l'elit del PP valencià i de les institucions. A dia d'avui ja estan imputats per casos de corrupció Carlos Fabra, president de la diputació de Castelló, José Joaquín Ripoll, president de la diputació d'Alacant, i Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, i els jutjats encara continuen investigant, per tant, encara no sabem fins a quins nivells i a quants càrrecs pot imputar.

Mentre, per defensar-se políticament i evitar la dimissió dels seus cà-rrecs institucionals, el PP argumenta i escampa que ens trobem davant d'una conspiració política orquestrada pel PSOE amb l'ajut de la justícia i de la polícia per tal de debilitar políticament el PP i així poder entrar al go-vern del País Valencià a les properes eleccions autonòmiques. Amb aquest argument, el PP pretén recórrer a la presumpció d'innocència que té tot imputat per tal d'evitar que algú demani la dimissió dels càrrecs ins-titucionals imputats enlloc de demanar responsabilitat als càrrecs institucionals i als seus militants per tal de complir amb el seu deure vers tots els valencians i valencianes.

En tot partit o organització de gran ta-many hi ha lluites de poder internes i famílies de militants que aposten per una política o dirigents diferents d'al-tres, no obstant, és interessant veure com en el PP valencià els imputats per corrupció esquitxen a totes les famílies, ja siguin de la família de Camps o de la família d'en Zaplana, com és el cas d'en Ripoll, president de la diputació d'Alacant.

La corrupció s'escampa en l'elitdel PP valencià

Solidaritat amb l'AMDHDes de la celebració del seu 9è Congrés Nacional (2010), d’on sorgí el lema “Un moviment de drets humans i democràtic fort per a una constitució democràtica, un estat de dret i una societat de dignitat i de ciutadania”, l’Associació Marroquí de Drets Humans (AMDH) és objecte d’una important ofensiva reaccionària ja que pateix atacs sense precedents provinents de les forces polítiques conservadores del Marroc.

L’AMDH es va crear el juny de 1979 amb l’objectiu de treballar al costat de totes les forces democràti-ques del país i internacionals, permetent un espai de denúncia per a les violacions de drets humans re-latius a la repressió política, malbaratament de di-ner públics, corrupció i les múltiples formes de depravació econòmica que repercuteixen sobre els drets econòmics, socials i culturals del poble marro-quí. Cal destacar en el treball dels seus inicis el fet de fer públiques tortures, segrestos, exilis forçats, massacres col·lectives i execucions extrajudicials. AMDH inicià doncs el seu treball amb la denúncia d’aquest tipus de fet: dins del mateix Marroc i tras-passant les fronteres africanes, mediterrànies i atlàn-tiques.

Tot i aquesta important funció de denuncia que duu a terme l’entitat, AMDH s’ha trobat amb una força adversària: els mateixos agents que atempten con-tra els drets humans. Aquests han iniciat amb el re-colzament de la premsa oficial i les forces conservadores una campanya de calúmnies i mani-pulació per tal de desacredità les lluites de l’associa-ció. Aquesta ofensiva es basa essencialment sobre les posicions que l’entitat pren sobre les qüestions del Sàhara, la laïcitat i les llibertats individuals.

El mateix mes passat, un dels grups parlamentaris demanava una suspensió de breus minuts a la sego-na cambra com a senyal de protesta pels “eslògans escollits durant l’últim congrés de AMDH, que atemp-taven a les causes sagrades de la nació i de la uni-tat territorial”. De la mateixa manera, el mateix president d’aquest grup acusava AMDH “d’incitar a la homosexualitat, a postures contra l’Islam i igno-rar l’Alcorà en recolzar la igualtat en termes de l’herència entre homes i dones”.

És curiós veure doncs, com a la realitat de l’Estat Espanyol semblen reproduir-se algunes d’aquestes justificacions en determinats partits polítics.

La negació dels drets a l’autodeterminació tenen una mateixa justificació, aquí i al Marroc: “les cau-ses sagrades de la nació”. També comentar la res-posta sobre la homosexualitat: fa poc creava un important ressò mediàtic una clínica de Barcelona que “curava la malaltia”. Bé, basant-nos en aquests conceptes sembla ser que aquesta dreta conserva-dora, quan es vegi “incitada a ser homosexual” ja tenen lloc on “desincitar-se’n”.

Els membres i militants de AMDH es volen reafir-mar en un posicionament plenament pacífic, apos-tant per una solució democràtica al conflicte del Sàhara i la necessitat d’oposar-se a qualsevol tipus de violacions originades pel conflicte. Basant les se-ves accions en els drets humans universals, l’asso-ciació considera la laïcitat com a característica de l’estat de dret, així com la igualtat en tots els àmbits i sense cap reserva entre homes i dones, i la defen-sa de la llibertat en la orientació sexual. Els mateixos militants volen denunciar la passivitat i la connivència dels poders polítics davant la conti-nua repressió als aturats, la impunitat judicial per a determinades persones, així com la repressió de premsa (amb l’embargament de dos diaris, i la prohibició de diverses revistes).

Mentrestant, fins a sis organitzacions jurídiques han denunciat al Ministeri d’Indústria de l’Estat Es-panyol a l’Audiència Nacional per tal de frenar la venda d’armament bèl·lic a un país que viola els drets humans.

Maulets obre aquest espai d’opinió a totes les organitzacions i col·lectius, com també a totes les persones que hi vulguin participar a títol individual ja que pensem que el debat és més ampli i més

enriquidor com més opinions i més participació tingui.

Així que, oberts a les vostres propostes, envieu articles d’opinió al web www.puntdemira.cat o enviant-ho a info@puntdemira.cat

És comprensible que les alegries manifestades pels seguidors de la selecció espanyola que viuen ací facen que alguns dubten del futur que ens espe-ra. Però no hauríem de perdre el món de vista: el país no canviarà de soca-rel per un partit de futbol.

Entenc, si voleu, que des d'una determinada posi-ció política és molt poc agradable de veure aquesta festa en les nostres ciutats –en algunes, que hi ha de tot i l'abast i la intensitat general tampoc no són comparables a les de les grans celebracions del Barça, per exemple. L'esport té aquesta gràcia: con-cita reaccions molt epidèrmiques, que permeten de soltar adrenalina fàcil i compulsiva. Ahir la selecció espanyola va jugar molt millor que no l'alemanya i es mereixia l'arribada a la final del mundial. A mi, personalment, no em fa res. No m'emociona. Però tampoc no m'irrita.

I no m'emociona ni m'irrita perquè ja em considere 'moralment exclòs', per dir-ho amb aquesta frase que ha fet fortuna. Però entenc que la gent que no se sent exclosa s'alegre de la victòria d'una selec-ció en què juguen molts dels seus, oimés si aques-ta victòria s'ateny amb un gol que en recorda un altre de molt semblant al Santiago Bernabeu no fa tant.

Però no ens tornem boigs, ara: fa dos anys Espan-ya va guanyar l'Eurocopa, la festa ja va ser grossa en alguns llocs i, malgrat això, avui l'independentis-me és molt més potent, infinitament més potent, que no ho era fa dos anys i una nit. No perdem de vista el nord per tan poca cosa. Diumenge és possi-ble que Espanya guanye el Mundial. Enhorabona, si ho aconsegueix. Però, a mi, aquest cap de set-mana allò que m'interessarà de veres és saber si serem capaços dissabte d'omplir Barcelona de ma-nifestants per la independència.

I dit això, no puc fer-hi res, si n'hi ha que volen patir més del compte pensant que ai, ai, ai i que un gol de Puyol tindrà més força política i poder de convic-ció moral que dècades d'espoli econòmic, de dèficit de les infrastructures, de maltractament sistemàtic de la llengua, o d'actuacions com la sentència del constitucional, la persecució de les consultes i tota la resta de coses que, després de trenta anys, han portat l'independentisme al punt extraordinari en què es troba ara. No puc fer-hi res, sinó explicar als amics patidors que, després del partit he sopat molt tranquil·lament, he mirat un film i, en acabat, he escrit aquest article. Jo confie en els meus, i la independència és a tocar.

Futbol? Tranquils*Per Vicent Partal (extret de www.vilaweb.cat)

En un moment tan important de caos, m'aturo a pensar i, reflexiono. Sembla que el món s'estigui tornant boig, però no és així. Han estat molts anys d'especulació i de corrupció. L'Estat ha permès que els constructors, promotors, arquitectes i em-presaris guanyessin més diners dels que mai hau-rien imaginat en aquests darrers anys, això sí, gràcies als i les treballadores, les que compraven pisos pel doble del seu preu real. Totes vam entrar en el seu moment, a la roda de la luxúria i de les ànsies del mer metall. I ara, de què ens sorprenem?

Anys enrere ens mobilitzàvem i ens manifestàvem perquè "la nostra estimada Pàtria" no entrés en guerra amb l'Iraq, tots vam sortir al carrer, ens vam unir, cridar ... i no només un dia, els que van ser necessaris. Però com era d'esperar, tot va se-guir el seu curs. Som titelles d'un sistema pensat i creat per gent asseguda en una cadira, calculant quants milers de milions poden guanyar amb l'es-forç dels altres i, més trist encara, de la vida dels al-tres.

On és ara tota aquesta gent que es va manifestar per salvar vides a l'estranger? Al sofà de casa. Ens conformem. Estem en un moment de decep-ció i “passotisme”, una barreja explosiva que ens enfonsa moralment i, augmenta en proporció l'an-gle d'acció dels/les governants.

Del 2007 al 2010 han augmentat la llum un 26%, la gasolina el mateix i, el que és més important, el nostre pa. I, seguim queixant-nos, sense fer res. Ara redueixen els sous dels funcionaris un 5% i congelen les pensions, posen mà a les butxaques dels treballadors/es. I, seguim sense fer res.

Semblem un ramat d'ovelles, però ja ens està bé mentre poguem seguir consumint coses inne-cessàries i omplint-nos les butxaques de merdes capitalistes. ¿També augmentaran les tarifes dels museus, cinemes i llibreries? Potser sí, d'aquesta manera ens prendrien el que ens pot donar la lli-bertat: el coneixement i la saviesa. Però la cultura no dóna tants diners, com les armes i la religió. Treballo de funcionària i, m'ha costat arribar on sóc. Aquest mes em redueixen el 5% de les pa-gues extres i del sou brut, sí, del sou brut, així els senyors governants poden embutxacar més di-ners. Gairebé un sou sencer de l'any. Tanmateix, aquest fet no em fa tan de mal com veure que es-tem en una època de pèrdua de valors i d'ideals. Som uns hipòcrites, i m'incloc en aquest grup.

Sí, hipòcrita i, amb majúscules, per no ser transpa-rents i parlar d'amagat, entre trasters i passadis-sos, on l'Estat i els seus governants no ens poden escoltar. És que no hem après res del nostre pas-sat? Hauríem de tenir més present la lluita dels nostres pares i avis per tenir una vida millor.

Si és difícil arribar on són ells i/o fer-nos escoltar, unim-nos. Comencem per reconèixer la nostra condició de persones humanes que som, ajudem-nos, perquè fer-nos les coses més difícils entre nosaltres si exteriorment ja ens ho fan? La huma-nitat no la podem perdre perquè som humans, però sí la dignitat i, el que és pitjor, la nostra essència i la nostra llibertat.

Unim-nos!Per Laura Miràngels, mestra d'educació infantil

Quan algú comenta que vol rea-litzar un viatge solidari perquè necessita ajudar, no ho diu d’una forma purament altruista, sinó que el que segurament vul-gui dir és que vol compartir per transcendir i així autorealitzar-se. Un viatge d’aquest tipus es converteix en una experiència catàrtica, doncs els estímuls són tan poderosos i estimulants que al tornar hi ha hagut un can-vi amb un valor sanador, te-rapèutic.

Fa dos anys, quan em trobava en un estat de falsa seguretat, cosa que em feia sentir còmoda-ment insensible, vaig rebre una revista que em va arribar d’un amic que va anar a fer ajuda hu-manitària a Colòmbia, a la sel-va. La meva primera reacció va ser que els mitjans de comunica-ció ens enganyen contínua-ment, tergiversant la informació a la seva conveniència.

I la segona reacció va ser pen-sar que un dia m’agradaria viu-re aquesta ajuda humanitària en primera persona, per veure-ho a través dels meus propis ulls i poder comunicar-ho a la resta. Trencar amb els prejudi-cis i amb tot el que la il·lusió de consens percep com a bo només pel simple fet que ha es-tat imposat pel sistema.

Així, un destí es va repetir en el meu interior: Nicaragua. Bus-cant vaig arribar fins a SOAR-PAL on vaig realitzar un viatge que em va canviar per dintre.

No només per la convivència amb els membres de la briga-da, on vaig conèixer a dues per-sones molt especials que em van obrir molt el món a nivell polític i emocional. Sinó per ha-ver tingut el luxe de conviure amb una família, que mai obli-daré.

L’ ajuda era una cosa simbòli-ca, una excusa per compartir i empapar-te d’una nova realitat. Omplir la motxilla per desprès compartir-la amb els teus en-torns propers. I sobretot, créi-xer com a persones. Lluitant per a una generació humana on la creativitat i l’esperit dinà-mic siguin els motors, on si-guem conscient, responsables i lliures. On un dia tots plegats pu-guem dansar com el quadre de “La dansa” de Matisse.

Els consells que dono a tots els/les brigadistes que s’ani-men a protagonitzar aquesta gran aventura és que enfoquin la convivència amb la brigada com un treball en equip que té les mateixes motivacions i, que no l’espatllin deixant-se portar per desviacions narcisistes i oc-cidentals, que només porten un ambient de treball negatiu. Que s’endinsin en una altra reali-tat amb la mentalitat oberta, dei-xant que tots i cadascun dels

estímuls entrin, per captar l’essència del lloc en estat pur. Que parlin amb tothom, perquè a les converses és on es troba la veritable història, sense cen-sures ni limitacions.

I sobretot, deixar durant aquests instants la teva antiga vida, tots els lligams que et pu-guin fer patir, perquè al menys, durant aquests instants pugueu viure la experiència en sintonia amb el vostre centre interior i aquest benestar es transformi en vitalitat que podreu repartir entre els menys afortunats.

Al final, desprès del viatge, se-gurament us pregunteu: Qui ha ajudat a qui? I al tornar, no es tracta de fer comparacions, com: “ara valoro més el d’ aquí”, sinó, protegir aquesta ex-periència que forma part del nostre cor, el sistema s’encarre-garà contínuament en contami-nar-nos per aconseguir el seu objectiu, que consumim; i és que el que consumim ens aca-barà consumint.

Però, tenint en compte que nai-xem despullats i morim despu-llats... Què millor que experimentar un viatge solidari per així créixer com a persones i ajudar a fer un món millor?

Recorda que pots enviar els teus propis articles d'opinió entrant a

www.puntdemira.cat o bé enviant un correu a info@puntdemira.cat

Una mirada cap a la cooperacióPer Raül Torres, membre de la brigada SOARPAL, cooperant a Palacagüina (Nicaragua)

“Nosaltres no som les víctimes de Xernòbil, som els supervivents!”L’accident de Xernòbil fou el més im-portant de la història. Va tenir lloc el dissabte 26 d’abril de 1986 quan el reactor nº 4 acumulà massa poten-cia, fet que donà lloc a una gran ex-plosió d’hidrogen escampant així un enorme mantell de pluja radioacti-va que comportaria mort i deforma-cions a generacions i generacions de bielorussos i ucraïnesos.

Com va passar l’accident de la nu-clear de Xernòbil?Bé, no puc parlar amb tecnicismes ja que ni soc experta amb energia nuclear ni malgrat tot m’han donat la formació suficient, puc parlar doncs des del que jo vaig veure i viu-re.Durant la matinada del 26 d’abril, quan ens vam despertar, des de les finestres podíem veure una gran massa de boira que tapava tota la ciutat, vam tancar les finestres, des-coneixíem totalment què era el que passava, ningú ho sabia, només em venia al cap la central, les notí-cies no deien res, al carrer no hi ha-via ningú. Tot era buit i negre.

Quan ho van saber i què van fer?Hores més tard trucava el meu pa-re des de Kíev, allí ja els havia arri-bat la informació, havia explotat un reactor de la nuclear, tot i això, conti-nuàvem sense saber quins eren els perills d’aquest i la seva radioactivi-tat.Després d’una dura discussió amb el meu marit, el vaig convèncer per-què prengués la filla cap a Kíev en una primera evacuació que van fer al cap d’ aproximadament 20h. Les persones es llançaven de braços als autocars que arribaven, la plaça era plena, no hi cabia ningú, tot-hom volia fugir d’aquell horror desco-negut. Jo però, em vaig haver de quedar ja que durant aquella setma-na tenia les claus de l’escola on tre-ballava, havia d’anar-hi i dir als nens i a les mares que marxessin tan ràpid com els fos possible, no podia quedar-se ningú, la central es trobava a 18 km de casa nostra quan la radioactivitat ordinària tras-passa els 25 km, com podia ser veri-tat? Em vaig haver de quedar sis dies més esperant una segona evacua-ció, no teníem ni electre ni llum, vaig estar sis dies sola en aquell de-sastre sense saber res del marit i la filla.

Quines mesures es varen pren-dre per part de les institucions tant pel que fa la central com per les seves vides (habitatge, econo-mia...)?L’estat desenvolupà un programa de vivendes, amb l’evacuació et dei-xaven una suma ínfima de diners i un pis sense mobles, aquests di-ners doncs o te’ls gastaves per so-breviure o et compraves mobles, passats sis mesos havies d’abando-nar el pis o comprar-lo, tenint en compte que no tenies diners, per tant, les seves mesures no ens van servir de res ja que la majoria no ho vam acceptar i ens instal·làvem a cases de familiars o coneguts. Com aquesta, mil anècdotes podria explicar de barbaritats que va fer l’estat en aquell moment.

Mesos més tard, varem saber que uns segons més tard de l’accident, les institucions van enviar homes a apagar l’incendi per tal que no arribés a la central 4, per altre ban-da, hi va haver un grup de treballa-dors que els van destinar a canvi de grans quantitats econòmiques dins el reactor per tal de tapar l’ober-tura i poder-ho engegar de nou, tre-balladors que entraren allí menys protegits que els avicultors, els do-naren simples mascaretes afirmant que no els passaria res. Llavors, per-què aquelles recompenses econòmi-ques tan grans? Al cap de dos dies, la majoria dels homes que havien entrat al reactor moriren per causes desconegudes, moriren enganyats com encara en moren ara.

Les institucions no es varen pronun-ciar fins passats molts mesos anun-ciant dades que mai han estat verídiques ni coherents creant en-frontaments entre aquestes i organit-zacions com Green Pace, que presentà un anàlisi dels fets total-ment diferent.

I actualment?Actualment ens trobem igual que mesos després de l’accident, pas-sats uns 24 anys continuem sense saber del tot els morts que hi ha ha-gut a causa de la radioactivitat eme-sa (se’n calculen més de mig milió, entre ells l’enginyer tècnic nuclear del govern), continuem sense sa-ber com s’hauria pogut evitar el de-sastre, continuem sense saber com podem evitar que els nostres nets

neixin amb deformacions físiques i psíquiques, sense saber com po-dem aconseguir una millor agricultu-ra conreada en un sòl net de cesi, sense saber per tant, el què i el com del nostre passat i el que és més important, el què i el com del nostre futur.

Parlem de malalties i morts a cau-sa de la radioactivitats, aquest aspecte afectà també casa seva?Per descomptat, uns anys més tard em detectaren càncer de tiroides, que és al cap i a la fi, la malaltia que porten dins la majoria dels ucraïnesos, i la única que li podem posar un nom. A part, com tota la meva família, patim greus proble-mes intestinals i també als ronyons ja que el menjar que consumim por-ta partícules de cesi i estronci, fet que compromet la cadena alimenta-ria de moltes generacions, sense una renovació del sòl, sempre con-sumirem partícules d’aquell acci-dent, les quals ens van matant interiorment. L’últim fet detonant, ha estat el naixement del meu nét, amb una generació entremig tot-hom tenia l’esperança que aquest ja fos sa i fort. El meu nét va néixer amb algunes deformacions físi-ques, de les quals evitaria parlar.

Existeix alguna mena d’assegu-rança social o mesura per l’ajuda econòmica de les famílies afecta-des?(riu) I tant que sí! El meu marit va estar treballant a la central uns me-sos més tard per tal d’ajudar a la re-construcció de la planta, actualment pateix invalideses, com molts altres ucraïnesos. L’estat ens dóna 300€ l’any per tal de comprar aliments sans i ens garanteix entre 300 i 500€ per tal de viure de forma “saludable”.

Bé, vol afegir algun missatge per tots els que encara ara amb aquestes proves tan evidents se-gueixen aprovant les construc-cions nuclears?Penso que amb tot el que he dit, queda clara la fiabilitat nuclear, tot i això crec i és molt important remar-car que: cal anar amb compte abans de prendre decisions que pu-guin comprometre tants milions de persones.