NNúúmmeerroo 3300 JJuunnyy 22001111 11..000000 eexxeemmppllaarrss

- Sobre el futur de les acampades Pàg. 3

- Reflexions sobre la crisi capitalista Pàg. 4

- Més atacs a la llengua i a l'ensenyament en català Pàg. 5

- Debat de formació sobre les acampades Pàg. 6

- Contra la repressió... més acció! Pàg. 10

- Aquest mes recoma-nem...Si te'n vas, no tornis Pàg. 11

- Entrevista a Vicent Moreno, president de l'Escola Valenciana Pàg. 12

Finalment el passat 22 de maig es van fer realitat els pitjors pronòstics, ens esperen anys durs ja que haurem de sortir moltes vegades al carrer a protestar i a lluitar contra les polítiques espanyolistes i neoliberals per tal de defensar els nostres drets. Tots els nivells administratius, des de l’ajuntament fins al govern central, han caigut, o hi cauran aviat, en mans de la dreta més rància.

A aquest deplorable panorama cal sumar-li que tots els regidors del nostre ajuntament han anat a parar en mans de partits que assumeixen com a necessàries o desitjables les retallades en serveis socials que s’estan duent a terme a excepció d’un regidor, el primer regidor obtingut per la Candidatura d’Unitat Popular a Reus. Un regidor que es suma al centenar obtingut per la CUP arreu del territori i que mostra que cada cop són més les persones que busquen bastir un projecte anticapitalista a nivell de Països Catalans.

A més a més, dia rere dia s’estan engegant plataformes i assemblees als llocs de treball i estudi per tal de combatre les retallades pressupostàries i l’augment de preus que s’estan imposant des del Govern. Els centenars de persones que es congregaren el passat 26 de maig a la plaça de Sant Jaume de Barcelona són la prova que el moviment estudiantil s’està tornant a organitzar i es prepara per lluitar tan bon punt comenci el curs que ve.

Menció i anàlisi a banda mereixen tot el fenomen dels indignats, moviment suposadament espontani i increïblement heterogeni i que ningú acaba de saber molt bé cap on va ni com acabarà.No obstant això, des de la nostra assemblea volem llençar dues reflexions, per una banda considerem necessari que tot revolucionari faci autocrítica vers els seus mètodes de treball i d’incidència social ja que el fenomen dels indignats ha posat de relleu que hi ha molta gent cabrejada amb el sistema i a la qual nosaltres encara no hi hem sabut arribar.

I per altra banda, veiem essencial la crítica constructiva cap als acampats. Les acampades són un mitjà per difondre i coordinar, no un fi en si mateixes. És essencial evolucionar en el formats de treball, les acampades han sigut un format embrionari que mediatitzà la lluita, no obstant, si no hi ha una evolució cap a noves formes de mobilització aquest moviment com a tal finalitzarà en breu al no tenir prous forces com per mantenir l’acampada de forma permanent. A més, voldríem fer arribar als acampats la idea que els debats polítics, sense una pràctica que assenyali el capitalisme i els seus defensors com a culpables de la crisi, no serveixen a l’hora de canviar el sistema.

2

Agenda d'activitats

11/06 Concentració-casolada davant l'ajuntament de Reus, 12:00h 11/06 Concert "El Camp som Països Catalans", amb l'actua-ció de Cataska, Confluència Se-lectors i DJ Kuru, 23:00 a la pista poliesportiva de Maspujols17/06 Debat de formació so-bre les acampades, 19h al Casal Despertaferro!18/06 Manifestació contra les retallades i la crisi a Reus, 19h Plaça Llibertat/Prat de la Riba19/06 Manifestació contra les retallades i la crisi a Tarrago-na, a les 19h a la plaça Imperial Tarraco22, 23, 24 i 25/06 Barraques Reus. Vine a gaudir de la músi-ca en directe a la barraca de l'AJR i a la de Maulets

Sobre el Punt de Mira

Revista mensual editada per:L'Associació juvenil i Cultural el Sutge de ReusImpresa per:Arts Gràfiques l'EstelDL: T-235-2010ISSN:2013-7281 (v. impresa)2013-729X (v. digital)Contacte:revistapuntdemira@gmail.omWeb:www.revistapuntdemira.blogspot.comSegueix-nos també al facebook

Amb el suport de:

3

Setmanes d'ocupació de les principals places del país, l'impacte en els mitjans de comunicació de masses i la consolidació del moviment sumat a l’enorme victòria política aconseguida al resistir l'intent fracassat de desallotjament de la Plaça Catalunya han aconseguit un enorme despertar de la consciència de les classes oprimides adormides des de feia temps; no obstant es comença a veure un cert esgotament del model organitzatiu i es fa palesa la necessitat de plantejar un canvi d'estratègia a seguir. És per això que plantegem aquesta crítica constructiva per tal de millorar en tot el possible el futur del moviment i fer-lo realment decisiu per a començar a canviar les coses.

La principal idea que s’ha de tractar és que és imprescindible l'organització per assolir que aquest moviment tingui èxit. Hem de teixir una xarxa dels col·lectius i organitzacions que treballen en molts i diferents àmbits des de fa temps en defensa dels interessos dels ciutadans i que els han treballat i dotat d’un discurs crític per assegurar-nos poder colpejar de forma precisa. Per exemple, qui sap millor que els propis metges el que fa falta a la sanitat? Hi ha sindicats de metges combatius que clamen en contra de les retallades des de fa temps. O en el camp de l'educació: qui sabrà millor que les AMPES, els sindicats de professors o els d’estudiants què necessitem realment en els nostres centres escolars? És vital treballar amb aquesta gent per enriquir, estendre i coordinar el nostre missatge de rebel·lia i dir-los que no estan sols, que poden comptar amb nosaltres i que nosaltres comptem amb ells.

La segona idea d'aquest escrit és criticar (sempre constructivament) l'estancament i el poc moviment que hi ha en el si de la majoria d'acampades: sembla que sortir de la plaça ens faci por. Hem guanyat la zona d’acampada, però hi ha molts llocs on anar a denunciar i fer-nos conèixer: per exemple, després de la pallissa als indignats de Barcelona, es podria haver fet una concentració davant de la comissaria dels Mossos en senyal de rebuig a la seva sanguinària actuació. Si ens estem queixant que bancs i caixes ens han fotut els quartos, per què no fem un cercavila per la ciutat parant a cada sucursal dient-los que són uns xoriços i que ja no els en deixarem passar ni una? Per què no anem a les seus dels partits polítics que han afavorit a la banca i al capital a dir-los el que pensem d'ells? Si no fem això és per que encara no som un moviment prou madur amb unes bones dinàmiques assembleàries, pot ser és per que estar a la plaça és més còmode o potser per que encara no hem descobert el poder que podem arribar a tenir si ens organitzem i coordinem efectivament.

En definitiva, estendre'ns per tota la ciutat, arribar a tothom i que tothom a qui arribem col·labori amb la revolta dels indignats per aconseguir una societat justa i igualitària que posi fi a aquest capitalisme classista que nomes fa als rics més rics i als pobres més pobres.

Sobre el futur de les acampades

“Crisi econòmica” són segurament les paraules que han estat més repetides en el transcurs dels darrers mesos. De significat incert i temut, planen sobre els caps de tots nosaltres: en depèn la nostra feina, és la causa del nostre atur, o la por al nostre futur. Però, aquesta malèvola crisi econòmica, què és exactament? Com és que ens afecta, si cap de nosaltres es troba fent malabarismes a la borsa, invertint en estranyes empreses, o construint gratacels?

Segurament tothom, afectat per la crisi o no, s’ha fet aquesta pregunta en els darrers temps. Anem doncs a buscar-ne el seu origen, a intentar trobar explicacions per la situació actual.

La crisi econòmica com a tal és una conseqüència directa de l’actual sistema econòmic, implantat a gairebé tots els estat del món. Aquest model econòmic podria ser explicat en dos grans blocs: el sistema productor i el sistema financer. El primer, el productor, es basa en la producció d’uns béns (qualsevol tipus d’objecte) i el seu intercanvi per diners. D’aquesta manera, i cíclicament, els diners generats per la venda, són utilitzats per comprar altres productes, ja que no podem viure únicament del producte que produïm. S’estableix així un cicle productiu, on allò que nosaltres produïm és comprat per un treballador, que fa altres coses que nosaltres comprarem.

Paral·lelament es desenvolupa un segon gran sistema que també és un cicle on es produeixen intercanvis econòmics però en aquest no es fan respecte un producte determinat. Aquests intercanvis van lligats a un interès, com si fos un préstec bancari, i els realitzaran únicament els grans empresaris, propietaris de les fàbriques de productes. Degut a nous interessos aquests “préstecs” de diners o inversions es poden vendre o comprar per una quantitat de diners a altres persones, de forma que el sistema financer es desenvolupa d’aquesta manera fins aconseguir enormes dimensions, on el moviment de diner supera en grans quantitats la riquesa total real que té la mateixa gent i dels productes que generen (el què s’anomena PIB).

Finalment, aquest sistema financer, al no sustentar-se sobre cap producte de valor real, acaba per trontollar, caient com un castell de cartes. Els grans adinerats patrons de les grans empreses perden tota aquesta fortuna fictícia que s’havia acumulat als bancs en forma de diner electrònic. Arribat a aquest punt, no passa res: els agosarats amb ganes d’enriquir-se més i més, van especular massa fort i se’ls gira la truita i són justament “castigats”.

El problema i situació actual es genera degut a la gran quantitat de poder d’aquestes persones ja que són també els grans propietaris de l’altre sistema, el sistema productor. A l’ensorrar-se ells, arrosseguen a la ruïna les empreses que els acompanyen, que entren en fallida i provoquen acomiadaments massius. L’elevada situació d’atur reduirà els recursos econòmics que té aquesta part de la població, impedint-los comprar els productes que fabriquen altres sectors de la societat i arrastrant-los també a ells a la crisi.

Aquest sistema s’anomena capitalisme, i és el joc de fer-se més fort a costa del més dèbil. La crisi econòmica no és més que l’expressió de la inoperància d’un sistema, de la seva invalidesa per al desenvolupament d’un món just. En aquest article no s’han valorat altres aspectes com la viabilitat ecològica, els diferents rols que s’estableixen entre el primer i el tercer món o efectes derivats com la globalització. Són també elements a analitzar, i que juguen molt en contra d’un sistema que ens porta a un món cada vegada més boig.

4

Reflexions sobre la crisi capitalista"La raó de totes les crisis reals és sempre la pobresa i la limitació del consum de les masses enfront de la tendència de la producció capitalista a desenvolupar les forces productives com si no tinguessin cap altre límit que la capacitat absoluta de consum de la societat "- Karl Marx

Ara fa uns dies el Conseller d’Educació en funcions de la Generalitat Valenciana, Alejandro Font de Mora, va anunciar que havia elaborat l’esborrany d’un decret que establiria una única línia lingüística als centres escolars valencians, suprimint així les línies en valencià, que són les que obtenen millors resultats segons els informes de la pròpia Conselleria en l’aprenentatge de les dues llengües oficials al País Valencià.

D’aquesta forma, i segons el decret, les escoles sols hauran de garantir un mínim de 33% de docència impartida en valencià. Aquest fet, i tenint en compte la realitat social i política del País Valencià, faria que la canalla acabés l’ensenyament obligatori sabent-se expressar correctament a nivell oral i escrit sols en castellà.

La societat civil valenciana ja s’ha mobilitzat al voltant d’Escola Valenciana, entitat cívica en defensa de la llengua, per tal d’exigir la retirada d’aquest esborrany per part de la Conselleria i ja ha anunciat un cicle de mobilitzacions que comença el 4 de juny i finalitzarà quan es retiri l’esborrany, a més, han promogut el Manifest pel consens en l'ensenyament plurilingüe de qualitat: SÍ AL VALENCIÀ.

Pel que fa a les Illes Balears i Pitiüses la cosa no pinta massa millor per la llengua catalana dins de l’àmbit educatiu ja que la recent victòria del Partit Popular fa presagiar que aquest voldrà aplicar les seves promeses electorals i arraconar el català de l’ensenyament.

A més, el PP de les Illes realitzà una campanya electoral on negava la unitat de la llengua i defensava l’existència d’una llengua mallorquina, una llengua menorquina, una llengua eivissenca i una llengua formenterenca.

Enfront el sistema de dues línies educatives per motius lingüístiques que hi ha actualment o el sistema discriminant que la Conselleria vol aprovar ara existeix el sistema d’immersió lingüístic que aplica la Generalitat de Catalunya. Aquest sistema, premiat i elogiat per diversos organismes europeus com a model a seguir per l’alt grau de cohesió social i de coneixement de les dues llengües que assoleixen els seus alumnes, sorgí d’un pacte social i polític a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta i es basa en l’ús de la llengua catalana com a llengua vehicular de l’ensenyament i com a llengua d’integració dels nens nouvinguts.

Aquest sistema però, és periòdicament atacat per part de les forces espanyolistes a través de campanyes de descrèdit o de sentències judicials que argumenten que és una peça més d’una suposada campanya permanent de persecució contra el castellà i que s’obliga als infants a parlar català a classe a base de càstigs.

Exemple d’aquesta persecució foren les sentències que el Tribunal Suprem dictaminà contra la immersió lingüística a meitats de desembre que buscaven obligar a la Generalitat de Catalunya a preguntar els pares en quina llengua volien que els seus fills rebessin l’ensenyament, fet que atempta contra el dret dels infants de rebre un ensenyament de qualitat, ja que la canalla que sigui inscrita en cursos en castellà no disposarà de prou competències com per desenvolupar-se socialment en la llengua pròpia del país.

5

Més atacs a la llengua i a l'ensenyament en català

Aquest espai es per tal de dotar al jovent d'esperit crític individual als debats que tots i totes ens formulem. Aquest espai es complementa amb un debat obert sobre el tema que tindrà lloc al Casal

Despertaferro! dijous 17 de juny a les 19:00h. Us convidem a tots i totes a venir i participar-hi dient i argumentant la vostra opinió.

Article número 1: Avancem del poder mediàtic al poder popular

A L’Estat Espanyol hi està havent un moviment popular que és aplaudit pels mitjans de comunicació burgesos (fet que ens hauria de fer pensar, i molt). Un moviment popular que no vol assumir cap bandera, de moment. Però la línia roja que recorre aquest moviment emancipador revela que els oprimits estem sortint al carrer perquè ja estem farts de que les nostres condicions socials, laborals, polítiques i econòmiques facin pena; i no només això, també ens atrevim a assenyalar vagament, cada cop amb més nitidesa, als culpables: els banquers i el seu embolcall polític. Aquest moviment, per molt que esbombi i es repeteixi a ell mateix que és apolític, és clarament polític, d’esquerres.

Aquesta iniciativa ha sabut reunir l’instint de classe d’alguns treballadors i treballadores, aturades, estudiants, independentistes, pensionistes, dones explotades... però encara no som suficients. No només això, aquest entramat de subjectivitats no és suficient per imposar res a l’Estat Espanyol. Els canvis reals els farem amb un poder objectiu o no els farem. Transformar les idees en realitat no es fa resant sinó posant-nos mans a l’obra; participar en les assemblees que es fan cada dia a les 20.00 a la Plaça d la Font és un primer pas, però ni molt menys l’últim. La realitat és mòbil, o avancem o retrocedim, i suposo que tots i totes les que estem reunides apostem per avançar.

Bismarck va haver de cedir el dret de seguretat social als treballadors i treballadores després de la cruenta batalla (amb milers de morts d’un bàndol i pocs de l’altre) que va enfrontar la Commune de París contra dos exèrcits (l’invasor prussià i el nacional francès burgès) al 1871 i que just ara celebra el seu 140è aniversari. El dret de vaga, el dret de baixa laboral, les successives reduccions de la jornada laboral, el dret de baixa per maternitat,... van néixer, entre d’altres, sota l’ombra de la triomfal revolució boltxevic de 1917.

Totes les millores socials s’han aconseguit a base de bufetades i el Treball Social, la Sociologia i altres ciències burgeses tergiversen la història dient que aquests drets han aparegut per obra de l’Esperit Sant, negant la lluita de classes. Fins i tot a la pacífica Revolució del Clavells portuguesa, i a la independència de Kosovo hi havia latent el poder dels fusells donant suport a una iniciativa política. A Egipte l’exèrcit nacional va recolzar les classes populars en comptes d’empoderar l’oligarquia. Aquí tenim clar que l’exèrcit espanyol (i la seva força regional: els Mossos d’Esquadra) són altament reaccionaris, defensaran la monarquia, defensaran la seva casta i sobretot no deixaran que els pobles oprimits aconsegueixin la seva independència: antes roja que rota.

Els lladres d’americana i corbata, ajudats de l’Església Catòlica, ens han educat històricament perquè tolerem aquest robatori i han aconseguit tenir guàrdies morals a cada cantonada, fins hi tot entre nosaltres, i seran el primer obstacle que haurem de superar a nivell intern: «estima el teu enemic, posa l’altra galta, no-mataràs». Només els ingenus poden creure que els poderosos renunciaran als seus beneficis sense oposar-hi resistència. Que no ens enganyin, la seva democràcia la van imposar tallant colls al 1789 i avui segueixen civilitzant l’Afganistan, Líbia i l’Iraq a base de bombes humanitàries.

6

La qüestió no és si violència-si/violència-no, és aquí on volen que ens encallem i sovint ho aconsegueixen, la qüestió és la violència de qui i en benefici de què i cal tenir present que fins al moment ells surten guanyant.Avui toleren la nostra presència als carrers i els fa gràcia treure’ns per la tele, (hippies, gossos, arracades, okupes,.. és un fetitxe) però si tot va bé i avancem en les nostres reivindicacions, aleshores ens ocultaran i ens transformaran en veritables orcos de Mordor, com fan amb el jovent d’Euskal Herria, de Grècia o Irlanda. Només la nostra força i determinació serà el que ens mantindrà en peu.

Per això és important no menysprear la teoria revolucionària perquè ens ajudarà en els nostres passos pràctics; hem d’estudiar les revoltes i revolucions, tant victorioses com fracassades i tant del passat com del present per així, com a mínim, no cometre errors que ja s’hagin comès. Quan ens decidim a passar de les paraules als fets afrontarem la prova de foc. La unitat la trobarem a l’escalfor de la batalla i diguem-ho sense por, també als calabossos; i també descobrirem als traïdors i bocamolls. Aquesta empresa que ens hem proposat no la solucionarem ni amb tres dies ni un any, la revolució és un projecte a llarg termini i la lluita serà extremadament dura. L’Estat Espanyol ens ha posat la bota a sobre i ningú aconseguirà que ens la tregui per les bones. Davant d’això només hi ha dues postures: o suportem aixafats segles i segles o ens barallem per alliberar-nos. Que cadascú decideixi el que prefereixi. Però qui decideixi seguir aixafat, com a mínim, que no molesti als qui desitgin alliberar-se perquè quan aquests ho aconsegueixin, la victòria serà per tothom.

Organitzem-nos, creem i tastem el què vol dir realment poder popular. Cal que avancem en connectar amb altres lluites: Anem a les concentracions dels treballadors i treballadores de

la sanitat que ja hi ha programades, anem a la universitat i instituts, a les fàbriques, als barris,... avancem cap a una vaga general que faci tremolar aquesta xusma... si ens limitem a dormir i a parlar en una plaça haurem perdut l’ocasió d’avançar més en la imposició dels nostres propòsits. Plutarc deia: assegurem-nos de tenir enemics exteriors perquè sinó ens començarem a barallar entre nosaltres. No cal que parlem tantes coses supèrflues ara per ara que no fan res més que buscar les nostres petites diferències i minar les nostres relacions personals! Sortim a conquerir els nostres drets! Lluitem contra l’Estat Espanyol! Pràctica!

Escrit per Jordi Romeu, publicat a www.llibertat.cat

Article número 2:La revolta dels "indignats" només té sentit si camina cap a la independència

“Molt em temo que el moviment dels indignats que acampen a la Plaça Catalunya i, simptomàticament, a la ‘puerta del Sol', reprodueixi els anhels que ho volen transformar tot menys la mateixa estructura de l'Estat”

Un dels drames de la història de la Catalunya contemporània ha consistit en el fet que els moviments d'emancipació nacional o bé han estat esclafats per una burgesia sense ànima o bé han estat dissolts en una revolució social amb elements del proletariat i del subproletariat de matriu espanyola. Algunes de les grans crisis que ha viscut el país durant el segle XX han basculat entre aquests dos pols en els quals el catalanisme sempre ha acabat esqueixat per un conflicte de classes que ha beneficiat els poders al voltant del quilòmetre zero de Madrid.En un context molt diferent, i sortosament amb menys pulsions violentes, temo molt que el moviment dels “indignats” que acampen a la plaça Catalunya i, simptomàticament, a la Puerta del Sol,

7

Continua a la pàgina següent

reprodueixi aquests anhels que ho volen transformar tot menys la mateixa estructura de l'Estat. Un immobilisme de fons que, com també és habitual, disposa de la irresponsable complicitat d'alguns actors polítics i intel·lectuals de l'esquerra catalana, de vegades autoanomenada “catalanista”, que recolzen totes les lluites antiglobalitzadores, però que miren cap a una altra banda quan la reivindicació de drets es concreta en el dret a l'autodeterminació, unes elits suposadament progressistes que han fomentat durant dècades l'autoodi nacional i la persistència de bosses de població d'origen espanyol no integrades al país.

Comparativament, els 500 acampats de la plaça Catalunya dels primers dies amb les seves incertes demandes han tingut més repercussió en els mitjans espanyols i mundials que el milió de catalans que van desfilar pel passeig de Gràcia el 10 de juliol de l'any passat per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i cridant “independència” o que les més de 900.000 persones que han votat per l'Estat propi en els municipis del país a les consultes populars. Potser també caldria recordar que la plantada organitzada al parc de la Ciutadella per exigir als diputats del Parlament que tramitessin la proposició de llei de declaració d'independència presentada per SI va haver de suportar la befa dels mitjans de comunicació catalans i el desallotjament expeditiu a càrrec de la Guàrdia Urbana de Barcelona comandada per Jordi Hereu que, en canvi, s'ha mostrat tolerant i passiu a l'hora de dissoldre la concentració dels “indignats”.

En aquesta tessitura, des del catalanisme ens hem de preguntar per què, tenint un pes social molt superior al d'altres moviments, som incapaços de canalitzar les energies per propiciar que els anhels de transformació social desemboquin en una transformació nacional. I la resposta és que des del mateix país es drecen poderosos dics de contenció que, quan la situació es troba oberta i a punt de rebentar, acaben reconduint les aigües cap a l'ordre espanyol.

Des del juliol de l'any passat que els catalans podríem tenir el nostre Tahrir independentista, amb un lideratge que hagués sabut conjugar les protestes derivades de la crisi socioeconòmica amb la situació d'espoliació i de dominació política de què es víctima el país, i que hagués aprofitat l'empenta de les grans manifestacions ciutadanes per reclamar una democràcia avançada que permeti celebrar referèndums de sobirania oficials, però bona part de l'estament polític i dels actors socials que podrien haver empès el moviment van preferir esmorteir-lo o combatre'l amb hostilitat, potser en part per incertesa, per covardia, per por de no controlar els canvis, però, sobretot, per continuar gaudint dels privilegis del sistema autonòmic que, a ells, els ha encimbellat a considerables cotes de benestar personal.

El centredreta representat per CiU va acomboiar les reivindicacions nacionals fins que, un cop parapetats a la Generalitat, s'han dedicat a invocar excuses per esquivar el procés de ruptura amb Espanya i esperar que baixi la reverberació, i ara han de bregar amb un conflicte social que desconeix (i menysprea) les demandes de sobirania atiades per grups alternatius i també per alguns sectors de l'esquerra tripartida desallotjada del poder. Unes protestes, a la plaça Catalunya, ancorades, tal com dic, en un marc mental espanyol, sigui perquè molts d'ells són fills i néts d'un sistema que no ha aconseguit integrar-los en la catalanitat, sigui perquè identifiquen que l'únic canvi real de les estructures socioeconòmiques només pot procedir d'un canvi de qui té el poder i els recursos: Espanya.

I, en el cas, de les acampadas a la Puerta del Sol, unes protestes que de vegades freguen la catalanofòbia, de manera que la reacció social

8

9

alternativa no s'allunya gens del discurs polític convencional. La forta aversió a la pluralitat nacional i a qualsevol insinuació que posi en perill la unitat de l'Estat palpita en la grotesca demanada de circumscripció electoral única espanyola i també en els comentaris al Twitter d'alguns dels manifestants madrilenys. Entre dijous i divendres de la setmana passada, quan a Barcelona es començava a reclamar que el motiu spanish revolution fos substituït per catalan revolution, des de Sol es queixaven dient que “ya estáis con la independencia; No os carguéis la intención de la acampada; no mezcléis la política”, tot identificant, doncs, la reclamació sobiranista amb el sentit més pejoratiu de l'activitat política –a la qual ingènuament, o amb tota la mala intenció, ells creuen no dedicar-s'hi.

En qualsevol cas, si té algun sentit que prosperi la revolta dels “indignats” a Catalunya, només és precisament si deriva cap a un moviment que aplegui les reivindicacions socials amb les reivindicacions nacionals, una veritable catalan revolution que enarbori els ideals de justícia, d'igualtat i de llibertat individual i col·lectiva.

Escrit per Hèctor López i extret de www.radiocatalunya.ca

Qüestions a debatre

- Perquè existeixen aquestes acampades? Les justifiqueu?

- Penseu que les acampades realment són, o esdevindran, una revolució?

- Quin hauria de ser el següent pas dels acampats?

- Quin model organitzatiu creieu que haurien d'adoptar les acampades?

Vine i participa a aquest debat obert el proper 17 de juny a les 19:00h al Casal Despertaferro! (C/ Martí Napolità 7 de Reus)

Maulets obrim aquest espai d’opinió a totes les organitzacions i col·lectius, com també a totes les persones que hi vulguin participar a títol individual ja que pensem que el debat és més ampli i més

enriquidor com més opinions i més participació tingui.

Així que, oberts a les vostres propostes, envieu articles d’opinió al web www.revistapuntdemira.blogspot.com o enviant-ho a revistapuntdemira@gmail.com

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans del 2000 repressió és: Acció de reprimir. Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació deter-minada.Aquest és el tipus de repressió més fàcil d’identificar com a tal. La raó de les armes. Quan els treballadors i treballadores, joves, aturades, immigrants,... ens decidim d’una vegada a prendre’ns la vida amb dignitat i responsabilitat els banquers i altres lladres no dubten en enviar-nos les organitzacions armades dirigides per les seves eines polítiques, en el nostre cas els estats espanyol i francès. Cal veure com s’han acarnissat contra els manifestants aquest passat 1er de Maig a Barcelona. L’imperi espanyol no només ha assassinat durant segles arreu del planeta per tal d’acumular riquesa a les seva metròpoli, sinó que encara ho fa avui amb el recent assassinant del militant independentista i comunista Jon Anza, per no parlar de la tortura sistemàtica aplicada arbitràriament als ciutadans i ciutadans basques. Utilitzar les armes cap a l’estranger està encara més de moda i a més a més fa augmentar la popularitat, veiem com l’Estat Espanyol felicita Barack Obama, premi Nobel de la Pau, per l’assassinat (democràtic) d’Osama Bin Laden; veiem com els demòcrates de CCOO i UGT animen el nostre entranyable estat a bombardejar civils libis en tant que operacions humanitàries. Són els temps que ens ha tocat viure, en altres èpoques hi havia els lleons o la foguera de la Inquisició, avui tenim la Constitució Espanyola i l’estat de dret.Però no ens hem d’enganyar, aquest tipus de repressió no és tant desitjable pel règim actual, doncs ens volen vendre la idea de Ciutadania Europea, Estat del benestar,... han après que és millor utilitzar mitjans de prevenció per tal de que els súbdits no es revoltin i així no veure’s forçats a utilitzar les armes.

El mateix diccionari també ens ofereix aquesta definició: Procés o mecanisme psíquic mitjançant el qual resten inconscients determinats elements dinàmics de l’activitat instintiva, per tal com aquest són penosos o perillosos per l’individu, o hi són vistos, en virtut dels costums de moral imperant al seu entorn.Aquí és on hem de centrar-nos. El 12 de maig de 2010 l’Estat Espanyol estava tècnicament en fallida, el PSOE-PSC ens ha imposat una Reforma Laboral, ens han retallat les pensions i el sou dels funcionaris, ara venen retallades a la sanitat, d’aquí no res haurem de pactar individualment i aïllades contra els empresaris, el feminicidi continua en marxa i ningú mou un dit, l’Estat Espanyol retalla un estatut que de per si ja feia pena i prohibeixen la televisió de parla catalana a part de la nació, el Tribunal Suprem ataca la nostra llengua,... i la gent surt massivament i de manera organitzada no per lluitar sinó per sotmetre’s a la simbologia de la més brutal organització terrorista de la història, l’Església Catòlica, per Setmana Santa. Impressionant. El poder simbòlic és igual o més nociu que el material. Veiem com la identitat espanyola es reforça més amb partits de futbol que no pas per un projecte conscient.La moral cristiana s’ha imbricat bé amb el mode de producció capitalista. Per una banda ens inculquen una bona manera d’anar pel món que beneficia clarament als rics: estima el teu enemic i posa l’altra galta. Per l’altra Marx ens parla que en el capitalisme les mercaderies són un fetitxe, tesi que podem sintetizar de la següent manera: Las diferencias sociales, las clases enemigas y la explotación desaparecen para convertirse en una masa aborregada y genuflexua en el templo mercantil. Ante el altar del dinero, las personas elevamos al rango de fetiche adorable a la mercancía, a lo que es un simple producto de nuestro trabajo en el capitalismo. Nos humillamos ante las cosas que hemos creado con nuestro trabajo, tratándolas como dioses, como fetiches caprichosos y omnipotentes, mientras que, a

Contra la repressió... més acció!Escrit per Jordi Romeu, militant d'Endavant (OSAN) de l'Assemblea local del Tarragonés

10

la inversa, reducimos a las personas, nos reducimos a nosotros mismos, a simples cosas deshumanizadas, impersonales, que deben ser tratadas sin consideración alguna. Las mercancías, lo que se compra y se vende, está en el altar y le debemos obediencia, y nosotros, sus creadores, estamos arrodillados.1

Hem de superar el posar l’altra galta, hem de superar sotmetre’ns al capital. Ernesto Guevara, des de les muntanyes de Bolívia i amb el fusell a la mà ens diu al 1967: Los pueblos de tres continentes observan y aprenden su lección en Vietnam. Ya que, con la amenaza de la guerra, los imperialistas ejercen su chantaje sobre la humanidad, no temer la guerra, es la respuesta justa.2

Moltes joves rebem pressions de tot tipus quan comencem a enrolar-nos en organitzacions revolucionàries, quan comencem a desenvolupar les nostres sexualitats, quan anem amb unes amistats i no amb unes altres, quan comencem a freqüentar certs locals,... el poder adult té por del què ens pugui passar o del què puguin dir les veïnes. El poder adult ens reprimeix quan comencem a rebel·lar-nos, a no acceptar les expectatives dels nostres pares que ens veuen com una propietat privada seva en la qual intenten projectar les seves frustracions.

Com en qualsevol tipus d’opressió que patim els joves treballadors d’un poble oprimit, especialment les joves, no hem de dubtar ni un segon en plantar cara i si ho fem de manera col·lectiva, conscient i organitzada tenim més garanties d’èxit que no pas si ens perdem en l’aïllament individual.

________________________________1. GIL DE SAN VICENTE, IÑAKI. Vínculo y mediación entre la teoría y la práctica. La praxis como pedagogía revolucionaria. Euskal Herria 10.1.20112.GUEVARA, ERNESTO. Mensaje a los pueblos del Mundo a través de la Tricontinental. 1967.

11

Títol: Si te’n vas no tornisAutor: Rolando d'AlessandroCol·lecció: Veles e vents, núm. 6Edició: febrer del 2011Editorial: Edicions el Jonc

Que la vida és un camí tortuós ple de revolts, caigudes i represes, no n’hi ha cap dubte, i aquest llibre n’és l’exemple més fefaent. Escrit amb voluntat autobiogràfica, Si te’n vas no tornis

ens narra el trajecte vital i polític d’un jove militant d’esquerres italià que, acusat injustament d’haver comès un crim comú, es veu obligat a dur la vida d’un nòmada desarrelat i sense papers durant més de 30 anys, recorrent mig Europa a la recerca d’una nova identitat i un futur, tot evitant caure de nou a les mans de l’aparell judicial italià.

Al mateix temps, el llibre és un repàs a través de les experiències viscudes en primera persona d’alguns dels episodis més convulsos de la història recent europea narrats des de la participació de l’autor en alguns dels més actius moviments d’esquerra revolucionària que, d’ençà de la dècada dels 70, sacsejaren la vida política italiana, la francesa i també la catalana, a la recerca d’un món sense explotats ni explotadors.

Aquest mes recomanem el llibre: Si te'n vas, no tornis

“"Hem de deixar de ser valencianocallants i passar a ser valencianoparlants"

Escola Valenciana ha insistit en la necessitat de “despolititzar” la llengua. A què es refereixen exactament? Jo dic molt una frase: el valencià no té color polític. El valencià és cosa de totes i tots, és patrimoni del poble valencià. No és de cap partit ni de cap color. I és per això que entenem que és cosa de to-tes i tots utilitzar-lo, potenciar-lo i impulsar-lo. La promoció del valen-cià ha de ser una política de país, no d'uns o altres. El problema és que el valencià a vegades serveix per a omplir-se la boca, molts que diuen que el defensen no el parlen en públic perquè tenen vergonya. De fet, això mateix els hauria de fer vergonya. Hem de treure la màs-cara a aquesta gent, tinga el color polític que tinga. Els qui la parlem l’hem de defen-sar a totes. Per això ens trobareu al costat d’aquelles polítiques que afavorisquen el procés de recupera-ció i enfortiment de la nostra llen-gua i en contra d’aquelles que ho entrebanquen, vinguen d’on vin-guen. Qualsevol govern que s’esti-ma la seua llengua, vol que es llija i que s’escriga.

Escola Valenciana pensa que cal sumar el PP al consens per la llengua. És possible això? fins on estaria disposada a arri-bar la plataforma per a integrar els populars en el pacte? No es tracta de moure's o no. No-saltres tenim unes propostes, ben treballades, referents a l'educació i a l'ús social de la llengua, propos-tes que traslladem a tothom, siga qui siga, perquè les estudie, con-versem al respecte, les millorem si podem i llavors si vol aquesta al-tra part les incorpora a la seua pràctica política, sindical o de l'àm-bit que siga. Per exemple, hem ela-borat un document de propostes dirigides als partits polítics en llen-gua i educació. Les hem explica-des i qui ha volgut les ha assumides. Ara nosaltres fiscalitza-rem el grau de compliment d'aquests partits amb els seus compromisos.

Sobre el Partit Popular en concret he de dir que ens estem reunint amb representants municipals d'aquest partit, i creiem que hi ha un sector del mateix de determina-des comarques que estarien dispo-sats a alçar la veu contra la eliminació de les línies en valencià en el cas de dur-se a terme. És una qüestió en la qual hem de man-tenir tots una postura de responsa-bilitat, anar a poc a poc, parlar i escoltar a tothom.

Pot semblar una paradoxa pre-tendre arribar a consensos en matèria lingüística amb un PP que al llarg de les seues quatre dècades de govern ha mantin-gut un conflicte gairebé continu amb el món educatiu valencià. Per què, doncs, vol ara Escola Valenciana entendre’s amb els populars? Nosaltres volem, com he dit abans, que l'impuls del valencià si-ga una política prioritària del país. I per això volem parlar amb tothom. Per nosaltres, com es diu, que no en quede. Que ningú puga dir que no té les nostres propostes da-munt la taula. Si un cop provada la interlocució no s'obtenen resultats, doncs aquesta fase quedarà tanca-da. També hem de tindre clar que els partits no són monolítics, hi ha sensibilitats diferents, també en el tema de la llengua. I hem de saber aprofitar-ho.

Algunes veus dins del món na-cionalista valencià creuen amb resignació que no hi haurà al País Valencià cap alternativa de govern al PP durant els pròxims anys. Què n'opina? La pràctica diària d'Escola Valencia-na ha de viure al marge de les ma-jories parlamentàries. És evident que pot haver-hi responsables polí-tics més o menys decidits i sensi-bles a donar l'impuls del valencià, o que posen més pals a les rodes del futur de la llengua, però nosal-tres tenim la nostra línia clara, go-verne qui governe: fer avançar la llengua en l'educació i en la socie-tat. I si cal parlar amb qui siga, s'hi

parla, i si cal enfrontar-se amb qui siga, ens hi enfrontem.

Parlem ara sobre els mitjans de comunicació. Un altre dels pi-lars en la normalització del va-lencià hauria d’haver estat, Ràdio Televisió Valenciana (RTVV). No és cert? RTVV té en la seua llei de creació justament el que comentes: ser un referent de la normalització. Ho ha aplicat de forma molt incompleta, és evident. Per exemple, funciona bé la programació infantil, cent per cent en valencià. En l'última Nit d'Escola, a principis de març, vam decidir premiar el model de la programació infantil de RTVV, juntament amb el Club Super 3 de Televisió de Catalunya, per la seua contribució a la norma-lització. A última hora Canal 9 va decidir no acudir a recollir el premi. És tota una declaració d'inten-cions.

Amb el tancament de les emis-sions de TV3, l’oferta de cade-nes de televisió en valencià s’ha reduït encara més. Penseu im-pulsar campanyes per l’intercan-vi dels mitjans de comunicació en la llengua compartida? Escola Valenciana ha estat sem-pre a favor que tots els ciutadans que compartim llengua hem de re-bre totes les televisions en la nos-tra llengua. Estem oberts a totes les col·laboracions que facen falta.

Li agradaria comentar-nos algu-na qüestió a la qual no hagem fet referència? Ens queden, com dius, mil i un te-mes per parlar. I això que ja por-tem una bona estona! No acabaríem mai. Si voleu, quan vul-gueu, tornem a fer una altra entre-vista. Jo encantat de la vida. De motius no ens en faltaran, segur. Només, si em permets, una última reflexió: hem de deixar de ser va-lencianocallants i passar a ser va-lencianoparlants, però de veres. Ens hem de fer visibles.

12