Pd t 64

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

2 Les dones soles a la Baixa Edat Mitjana. Mireia Comas

3 Un paseo por mi ciudad. Manuel González

4 Cinc anys de pèrdua de drets de les dones. Mercè Civit

5 Tres anys de la Coordinadora del Mamut. Josep Lligadas

6 La Coeducació. Montserrat Pastor

7 Extra omnes! Mercè Solé

8 Els dijous d’Òmnium continuen. Ricard Caba

9 Viladecans i la independència. Carles Lozano

10 Independents o no, un sol poble. Miguel de la Rubia

11 Penjar banderes sarhauís als balcons. Rosa Mercader

12 Obre un nou espai de restauració. Gabriela Rojman

13 Aturem Eurovegas un any després. Ricard Caba

14 El 23-F, Sant Ramon sota la neu. Jaume Muns

15 Manifestar-nos on toca. Mara Pombo

15 Fogons a Viladecans: Crema per Sant Josep. Maria Armengol

16 La mirada aguda: Corriol Camanegre. Eio Ramon

17 Recerca històrica: La primera Falange de Viladecans. M. Luengo

19 Històries viladecanenques: El Joanet de cal Menut del Begues, místic, pagès, fejocista (2). Andreu Comellas

21 Conèixer Viladecans: 1720: una Festa Major tràgica. J. Lligadas.

23 La memòria en imatges: El món no avança, gira. Jaume Muns

Simples númerosCada cop és més clar que per als qui tenen el poder les persones no tenim valor, ni la vida concreta i propera, ni les il·lusions i els dolors que vivim. De fet, quan sentim parlar els go-vernants sobre les mesures per afrontar la crisi, queda ben clar que les persones no comp-ten. Només compten les xifres, i si per aconseguir fer quadrar les xifres cada cop més gent ha de patir, això no té cap importància. Mai no surt de la seva boca cap paraula que mostri que realment són conscients del dolor que estan provocant.Aquesta concepció és el que hi ha, en definitiva, al darrere de les reformes que es volen fer en la gestió municipal. Volen reduir ajuntaments, volen reduir les competències dels ajun-taments, i volen reduir la pluralitat de la representació en els ajuntaments. Diu que és per racionalitzar les despeses i abaratir costos. Potser sí, tot i que a l’hora de fer càlculs econò-mics, els que en saben sempre acaben demostrant allò que els interessa demostrar. Però en tot cas, l’àmbit municipal és l’àmbit més proper a la ciutadania, un lloc des del qual es pot conèixer la realitat millor que des de cap altre, un punt de referència sobre el qual és més possible incidir i intervenir. I això permet, entre altres coses, que qui hi tingui interès pugui descobrir que l’actuació en la vida col·lectiva –o sigui, la política– no és només una cosa de les altures, sinó que és també el treball i la lluita perquè el lloc on visc i els carrers que trepitjo siguin un espai on valgui la pena viure. Amb la reforma que volen fer, aquest àmbit proper tindrà menys camps d’actuació i menys possibilitats de representar els ciutadans, i les decisions es prendran en llocs cada cop més llunyans, per fer que tots ens anem sentint cada cop més simples números en les estadístiques i cada cop menys persones amb qui cal i val la pena de comptar. I no, no ho hem de permetre.

64Any 7

15 de març de 2013

Sumari

Amb només una lleu-gera mirada a la do-cumentació medieval, descobrim l’abundàn-

cia de textos on apareixen viudes de totes les condicions socials. Les viudes són del tot identificables en la documentació. I això és perquè al costat del seu nom s’especifica clarament el seu estatus de viuda o bé, en molts casos, el de muller d’un marit difunt. El principal ob-jectiu del treball guardonat ha es-tat analitzar el paper que les viu-des jugaren en el si de la societat dels segles XIV i XV, especialment pel que fa a la ciutat de Barcelona i la seva àrea d’influència. Hem volgut fixar-nos en les con-seqüències que comportava el fet de perdre la condició de dona ca-sada, tant a nivell econòmic, com social i personal, tenint en compte que la viduïtat suposa un canvi profund que implica una altera-ció, en alguns casos dramàtica, de les circumstàncies vitals, especial-ment de les dones: la seva posició, així com també les seves obligaci-ons i responsabilitats, es podien veure àmpliament afectades, a causa de la seva dependència so-cial i econòmica del marit durant els anys de casada. Aquesta nova situació feia que, en molts casos, s’haguessin d’enfrontar a vivèn-cies i problemes per als quals no havien rebut cap preparació, ja que la seva educació, general-ment, es limitava al rol tradicional d’esposes i mares. I, a més, havien estat sempre sota la tutela d’un home, primer del pare i després del marit. Tanmateix, la superació d’aquestes dificultats era possible

Les dones soles a la Baixa Edat Mitjana. Una lectura sobre la viduïtat

La històriadora viladecanenca Mireia Comas ha estat guardonada, dins els Premis Ciutat de Barce-lona, amb el Premi Agustí Duran i Sampere d’Història, per la seva tesi doctoral titulada “Les dones soles a l’edat mitjana: una lectura sobre la viduïtat”. Amb aquest motiu, a més de felicitar-la, li hem demanat que ens faci cinc cèntims sobre el seu treball.

gràcies al desenvolupament d’es-tratègies per adaptar-se a les cir-cumstàncies canviants de la seva vida. D’aquesta manera, podem dir que la viduïtat pot compren-dre dues parts: en primer lloc, el fet d’esdevenir vídua, és a dir, la pèrdua del marit i, per tant, el canvi d’estatus; i, en segon lloc, la construcció d’un nou rol social i l’adaptació a les noves circums-tàncies de la seva vida.A partir de la lectura dels testa-ments d’homes casats, es pot es-tablir la situació en què quedaven les dones un cop enviudaven. En general, els marits tendien a dei-xar les seves mullers en millor posició d’allò que dictava la llei, que bàsicament només reconeixia la restitució del dot que la dona havia aportat al matrimoni. Això ens porta a pensar que la majoria de marits intentaven evitar els possibles entrebancs amb què es podia trobar la dona en enviudar, no només de caràcter econòmic, sinó també causats pels enfronta-ments amb els hereus i els parents del difunt. Pel que fa a les qüestions econò-miques, cal dir que aquesta era una de les principals dificultats a què havien de fer front les vídues. L’ombra de la pobresa amenaçava en molts casos el seu dia a dia i, fins i tot, algunes d’elles acabaven patint l’exclusió social. Tanmateix, no podem obviar que moltes ví-dues tenien al seu abast una sèrie de recursos que els permetia fer front a les dificultats o almenys trampejar-les. Un dels mitjans per mantenir-se era tenir un nego-

ci propi o bé una ocupació labo-ral, tot i que cal tenir present que aquesta circumstància no sempre garantia l’entrada suficient de di-ners a la llar per poder subsistir d’una manera digna. És per això que convenia trobar altres fonts d’ingressos per cobrir les necessi-tats, que es podien trobar tant en la caritat institucionalitzada com en la que podien exercir familiars i amics, per tal de contribuir favo-rablement en millorar les condici-ons de vida d’aquestes dones.En definitiva, amb aquesta recerca preteníem establir uns elements comuns que permetessin definir, de la millor manera possible, la condició de la vídua barcelonina de finals de l’Edat Mitjana. Però, com sempre, la casuística és molt variada i podríem trobar tantes històries possibles com vídues van existir a la Barcelona baixme-dieval.

Mireia Comas Via

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 64 - Març 2013 2

Un paseo por mi ciudad

Si sales a dar un paseo por Vilade-cans, que es mi ciudad, pasarás una tarde agradable. Yo te reco-mendaría que no fueses con mu-

cha prisa, y te tomases el paseo con inte-rés, y observarás que hay cosas que merece la pena pararse a mirarlas. Seguramente, has pasado infinidad de veces por el mismo lugar y no te has dado cuenta que hay algunas cosas dignas de contemplar, a las cuales antes no le diste importancia. Sabes que el responsable de no pararnos a contemplar los lugares de interés con de-tenimiento, es la falta de tiempo. Vivimos en una sociedad que todo tiene un precio y el del tiempo es muy caro.Yo te sugiero que dejes alguna vez las pri-sas a un lado, y contemples los siguientes lugares, el edificio Modolell que es don-de esta instalado el ayuntamiento, la Torre del Baró, la zona del Torrente Ballester, el parque Can Xic, la Biblioteca, el Atrium, el parque Josep Tarradellas, la Torre Roja, y si te sientes cansado baja al Parque de la Marina, siéntate frente al lago y mira el juego del agua, que con tanta presión sale del centro del estanque. Siguiendo este hu-milde consejo te sentirás bastante relajado.Cuando descanses, súbete a la pasarela y observarás el parque en su totalidad y quedarás impresionado por su estilo mo-derno, su dimensión, y lo mas bonito de un parque, su limpieza. Y para terminar, sube por el paseo de la Marina que te gus-tará mucho, y cruza la carretera siguiendo la dirección a Sant Climent, te darás de morro con una preciosa avenida que tiene una magnifica zona para pasear, carril de bicicletas, parques infantiles, y una hermo-sa arboleda y muchos bancos para descan-sar, y para rematar el paseo pásate por el parque de Can Ginestar.En fin, no se si habré descrito bien los lu-gares de interés de mi ciudad, pero son los que para mí tienen más importancia, por eso te he invitado a dar este paseo, espe-ro que te guste igual que me gusta a mí. Gracias.

Manuel González Fernández


Aquest 8 de Març es compleix el cinquè any de la crisi econò-mica i financera més

dura des dels anys 30 del darrer segle, amb greus conseqüències socials per a la població i sobretot per les dones. També fa un any que el govern del Partit Popular va aprovar amb la complicitat de CiU –que es va abstenir– la re-forma laboral més agressiva per als treballadors i sobretot per a les treballadores del nostre país.Les polítiques d’austeritat que estan duent a terme els diver-sos governs porten a una re-ducció dràstica de l’Estat del Benestar. Retallant en salut i educació públiques, en es-coles bressol, en la Llei de dependència i en polítiques d’igualtat, incrementen les desigualtats socials i també les desigualtats entre els homes i les dones, reduint els seus drets.Les dones estan assumint la feina de tenir cura de les persones que els governs han deixat de pres-tar, són les que estan pal·liant els efectes de la crisi en el marc de la família, la qual cosa implica llar-gues jornades laborals de treball remunerat i sobretot de treball no remunerat, amb conseqüènci-es negatives envers la seva salut i el seu benestar. Fins quan po-dran assumir aquesta càrrega de treball?A més, hem de tenir en compte que un important percentatge d’ocupació de les dones el tro-bem en els serveis públics que ara s’estan desmantellant. La fei-na que fins ara era remunerada, la continuen fent sense remune-rar, amb les conseqüències que això comporta per a l’autonomia

econòmica i personal de les do-nes.Amb l’excusa de la crisi, moltes de les reivindicacions històriques com són la igualtat salarial, el re-partiment equitatiu del treball entre homes i dones o la coedu-cació, ara ja ni se’n

parla.

L’aplicació de la reforma laboral ha augmentat les desigualtats ja existents en el món laboral tant en la quantitat com en la qualitat de l’ocupació femenina. Segons els estudis realitzats pels sindi-cats CCOO i UGT, a partir de la reforma laboral la bretxa salarial entre homes i dones s’ha incre-mentat i les condicions de treball s’han precaritzant encara més. Moltes de les reivindicacions que ja estaven assolides per molts anys de lluita de les dones, avui estan en qüestió en l’àmbit labo-ral, social i ideològic.

S’estan reduint o eliminant les encara insuficients polítiques públiques per fomentar la igual-tat real entre homes i dones tant en l’àmbit públic com privat; es redueixen les aportacions de la Generalitat als ajuntaments per programes i serveis d’atenció a les dones que pateixen violèn-cia masclista; s’eliminen progra-

mes en matèria d’igualtat; el govern del PP amenaça de carregar-se el dret a l’avor-tament i ara amb la reforma que vol fer a l’administració local deixa sense competèn-

cies als ajuntaments, els que més han fet en aquest sentit.

Les dones sempre hem llui-tat pels nostres drets i pels de

tota la comunitat, i ho haurem de continuar fent amb més in-tensitat. La defensa dels nivells de benestar aconseguits i del dret a un treball digne per a

tothom i sense discriminaci-ons per a les dones són els reptes que tota la ciutada-nia progressista hauríem de defensar, així com els drets cívics i democràtics

de tota la població. Una so-cietat on persisteixen les desi-gualtats de gènere o la violència masclista no és una societat total-ment democràtica.Unes altres polítiques per afron-tar la crisi són possibles i neces-sàries per a construir una societat més justa, equitativa i democràti-ca eliminant les situacions de vi-olència, discriminació i pobresa que pateixen les dones arreu del món.

Mercè Civit

Cinc anys de pèrdua de drets de les dones



El febrer del 2010, o sigui ara fa tres anys, va néixer la Coordinadora d’Entitats “El Mamut de Viladecans”. I ara, com que d’acord amb els estatuts ha calgut renovar

les responsabilitats de la Coordinadora, bo serà recordar una mica com ha anat tot plegat, perquè aquesta és una bona història de treball conjunt que ha donat uns magnífics resultats. Només cal veure la cara dels nens quan s’acosten al Mamut per con-firmar que, efectivament, la cosa ha anat bé.Tot va començar quan, en aquesta revista, vam pen-sar que aniria bé remoure una mica l’ambient de la ciutat plantejant-nos de fer alguna cosa per do-nar identitat pròpia a la festa major. I per parlar-ne, vam convocar, a la festa major d’hivern de 2009, una taula rodona amb els partits presents a l’ajun-tament. A la sortida d’aquell acte, algunes entitats vam decidir reunir-nos per veure com podíem con-cretar tot allò. I, a partir del fet que l’any anterior s’havia fet pública la troballa de restes de mamuts a la bassa de laminació de Can Guardiola, va sorgir la idea de crear, com a símbol ciutadà, la figura d’un Mamut. Seria un símbol molt nou, que no es podria considerar més d’un grup que d’un altre, sinó que d’entrada tothom se’l podia sentir propi.Aquell any, ja, a la festa major del 8 de setembre, just després del pregó, uns exploradors ens van dir que havien vist el Mamut però que només l’havien pogut fotografiar. I una gran pancarta amb la imat-ge del Mamut va ser penjada del capdamunt de la Torre Modolell, amb una certa desil·lusió de la gent que esperava un Mamut pròpiament dit… Però ja aquell any un munt de mocadors grocs van mostrar que aquell símbol era assumit per tothom.El febrer següent, neix la Coordinadora, ja amb un bon nombre d’entitats incorporades, i amb Josep Lligadas de president, Josefa Delgado de vicepre-sidenta, Vicenç Castelló de secretari i Maria Lluï-sa Capdevila de tresorera. I la Coordinadora es planteja un objectiu: a la festa major d’estiu hem de tenir un Mamut com cal. I, efectivament, el vam tenir, gràcies a l’esforç de tots i gràcies a la bona col-laboració de l’Ajuntament. A destacar la campanya dels Mamutaires d’Honor, que són entitats, comer-ços i persones individuals que volen fer una petita aportació econòmica per finançar la festa. Aquell any 2010, doncs, el Mamut va aparèixer després del pregó, i va fer la seva primera actuació estel·lar a la primera Mamullada, el gran èxit de la

festa. Després, a la festa major d’hivern del 2011, va fer la primera cercavila nocturna amb torxes i vi calent. I, a partir d’aquí, ha estat present a les festes majors d’estiu i d’hivern, a la cavalcada de Reis, i a un munt de festes de tots nivells, perquè tothom té ganes de tenir-lo a prop. Per portar-lo, s’ha creat la Colla del Mamut, que està aconseguint que el Mamut vagi aprenent a moure’s, a ballar, a fer una mica de tot. I mentres-tant, la Coordinadora va fent la seva funció gestora, alhora que intenta ser també un punt d’encontre de les diferents entitats de la ciutat que s’hi van ad-herint. Aquest objectiu de ser punt d’encontre és segurament el que més cal treballar perquè sigui realitat, ja que de les 25 entitats que la formen, són encara massa poques les que hi participen de ple. Però tot arribarà…Ara, després de la renovació de responsabilitats, la presidenta és Mercè Solé, el vicepresident Joan Ni-eto (que també és el Cap de Colla de la Colla del Mamut), el secretari Vicenç Castelló i el tresorer Mi-guel de la Rubia. El repte principal és continuar fent que el Mamut sigui vist per tothom com un símbol ciutadà i tothom s’apunti a disfrutar-lo sobretot en els dies de les dues festes majors. I, juntament amb aquest repte, fer que creixi la participació en la Co-ordinadora i en la Colla, que augmenti el nombre d’entitats adherides, que augmenti també el nom-bre de Mamutaires d’Honor… I tot, perquè Vilade-cans vagi creixent en personalitat i en cohesió, que d’això es tracta.L’adreça de la Coordinadora és: [email protected]

Josep Lligadas

Tres anys de la Coordinadora del Mamut

La Coeducació

Coeducar és educar per a la igualtat i la integració real de nens i nenes, evitant rols sexistes. Afrontar el desequilibri que tradicionalment s`ha implantat amb els

rols assignats a homes i dones fa plantejar el treball de la coeducació dùna forma específica. És per això que tota la comunitat educativa ha de compro-metre el seu esforç amb la tasca educativa perquè entre tots fem una societat més igualitària i justa oferint les mateixes oportunitats independentment dels rols i dels prejudicis sexistes.Ens calen polítiques de gènere per a tothom. Cal que la societat entengui que és un problema de tots.Les discriminacions contra les dones se sustenten sobre una estructura social basada en una identitat masculina discriminadora.Vivim en una societat que divideix les persones, homes i dones. S’han de promoure actuacions con-cretes per tal de canviar la situació i dirigir-nos cap a una societat més lliure, menys misògina i més igualitària.Al llarg de la història les dones han anat construint espais de relació i coneixement, uns sa-bers diversos i diferents que ens han ajudat a resol-dre conflictes i a fer-nos cada vegada més grans tot i que encara queda camí per fer. Actualment en molts centres educatius la coeduca-ció es troba en una situació ambigua, alguns consi-deren que coeduquen però tenen encara llibres on no es recull el saber de les dones, a part que hi ha situacions abusives en lòcupació dels espais. Els suposats sabers científics amb els quals s’ensenya són a vegades masclistes o racistes.En els darrers cinquanta anys lèstructura familiar ha canviat, s`ha vist alterat el seu entorn afectiu, l’escola, doncs, en el seu àmbit d’actuació ha de continuar el debat entorn de la coeducació, iden-tificant clarament els reptes que això suposa. S’han d’intentar crear noves habilitats i destreses que no estiguin marcades pel fet de ser nen o nena.Les feminitats i les masculinitats, amb totes les se-ves variants, tenen diversos components entre els quals hi ha el biològic, però també i amb molta for-ça la construcció que les societats i les cultures han fet al llarg dels segles.Des de l’educació no només ens cal treballar a favor de les nenes sinó també a favor dels nens, és a dir, a favor d’altres maneres d’entendre les identitats fe-

menines i masculines que afavoreixin lèquitat en-tre els sexes al mateix temps que el reconeixement de les diferències com un valor i una elecció de lli-bertat.Si treballem enfront de la competitivitat i l’egoisme, es coincideix en la necessitat d’una nova cultura per a l’educació d’una manera de viure que es pugui ensenyar. Actualment la cultura predominant a la nostra societat i als mitjans de comunicació no ens val per educar.La influència dàquests mitjans de comunicació en la transmissió de models, les pautes familiars tra-dicionals, el tipus de relacions interpersonals, afa-voreixen representacions femenines i masculines construïdes sobre la base de la desigualtat i sovint potencien fortes resistències al canvi.Podria semblar que la joventut actual no manté els estereotips i els esquemes tradicionals de gènere, però la majoria de revistes, pel·lícules i música ju-venils sòbstinen a mantenir discursos de feminitat i masculinitat molt similars als d’èpoques anteriors. Sota làparença de desimboltura i llibertats indivi-duals es prioritzen els trets d’agressivitat i força en els nois i la subordinació als cànons de la bellesa en les noies.Però malgrat l’herència cultural i les múltiples con-tradiccions de la situació actual els esforços de su-peració no s’aturen i es pot afirmar que la transfor-mació social ja ha començat i feliçment no es pot capgirar.(Bibliografia: Curs de coeducació per a les persones de referència dels consells escolars).

Montserrat Pastor Pujadó



O sigui: Tothom fora! Es veu que és l’expressió que fan servir al con-clave per tancar por-

tes i començar la feina d’elegir Papa, un dels pocs càrrecs elegi-bles –encara que molt restringida-ment– dins de l’Església. De fet, aquest “Tothom fora” encaixa bé dins una institució que ja s’ho ha pres per costum: les decisions es prenen sempre entre els “barons” que diria la Teresa Forcades, ba-rons i ben grans, i ordenats, no fos cas. O sigui que la resta sempre estem “extra omnes”.És un tic tan interioritzat dins l’Església que costa treure-se’l de sobre fins i tot als més progres. No fa gaire van emetre per TV3 un reportatge titulat “L’Església rebel”, que feia referència a tota la insubmissió civil i eclesiàstica de molts cristians en l’època del nacionalcatolicisme. El signava, entre d’altres, Església Plural, una associació progressista. Però en el reportatge, entre la quin-zena d’entrevistats només dues dones, i dels homes gairebé tots eren capellans o ex-capellans. O sigui que el documental resultava d’allò més clerical.Potser per tot plegat crec que el gest de Benet XVI en plegar és un gest importantíssim, que obre portes. Com a mínim trenca una imatge que a mi em sembla dis-torsionada del Papa: infal·lible (encara que només quan parla ex-cathedra, o sigui quan fa valer la seva autoritat), màrtir de la causa (a l’estil de Joan Pau II, que consi-derava més important el seu sacri-fici personal que no pas la respon-sabilitat concreta dins l’Església), i autoritat de les autoritats. De fet, el Vaticà sempre produeix la desa-gradable sensació que s’hi venera més el Papa que no pas Jesús. Tot plegat té més a veure amb les va-

nitats i adulacions del poder de qualsevol institució que no pas amb l’Església entesa com a Assemblea –és el sentit original del terme grec– dels se-guidors de Jesús, el Crist. Ara Ratzinger deixarà de ser infal-lible i totpoderós. Ha reconegut les seves limitacions i el seu fracàs, cosa que el fa molt més proper al comú dels mortals. Ha tingut el valor de destapar el tema de la pederàstia i com sol passar en aquests casos, n’ ha quedat ben esquitxat. Amb el seu gest ha col·locat els fo-cus sobre l’imprescindible saneja-ment de les canonades vaticanes. Els cardenals ja no poden fer veu-re que no veuen allò que Benet XVI ha fet evident.I, curiosament, com deia algú no fa gaire, per primera vegada el Papa sembla un home de fe i no un sàtrapa persa (una expressió que Joan XXIII amb sentit de l’hu-mor es va aplicar a si mateix). Jo sóc catòlica practicant (o prac-ticant a estones, per ser més fidel a la realitat). I sóc crítica amb l’or-ganització de la meva Església, però de fet és una institució que m’estimo i que valoro. I no dei-xa de sorprendre’m, aquests dies que se’n parla tant, veure el re-duccionisme que se’n fa des dels mitjans de comunicació. Dins l’Església hi ha hagut i continua havent-hi pederàstia, interessos econòmics inconfessables, enve-ges, vanitats (ai, aquests cardenals amb tantes randes, si es veiessin amb els meus ulls!), masclisme, etc. Segurament si els qui diuen representar l’Església no estigues-

sin tan obsessionats amb el sexe i no es passessin el dia amonestant tothom, no resultaria tan hipòcri-ta tot plegat. Em dol molt que en un moment en què estem saturats per la corrupció política de tot-hom qui toca poder, la l’Església no es diferenciï de la resta.Però per a mi l’Església continua sent aquest espai que m’ajuda a tirar endavant, bo i compartint molts dels valors dels ciutadans no creients. Em posa al davant dia sí i dia també que Déu vol un món just per a totes les persones, especialment per a les més po-bres i que es refia de cadascun de nosaltres (cristians o no) per fer la feina. Al costat de l’exigèn-cia, hi ha l’acolliment, l’acompa-nyament mutu, el perdó quan no estic a l’altura, el sentit de festa. Sense seguretats ni varetes mà-giques. Valoro la contemplació i l’espiritualitat. L’Església és molt més plural i casolana d’allò que els mitjans de comunicació –i ella mateixa– ens posen al davant. Jo, en lloc de l’Extra omnes més aviat diria: tothom hi és benvingut, que ja no recordo com es diu en llatí.

Mercè Solé

Extra omnes!

Fotograma de la pel·lícula Habemus Papam, de Nanni Moretti, que, certament, ha resultat gairebé profètica!


Òmnium Cultural ofe-reix un altre any el seu cicle de prima-vera, una proposta

de tres converses, tres dijous de primavera, amb tres personatges per parlar i compartir inquietuds sobre la llengua, la cultura i el país.Començarem el proper dijous 21 de març, amb la presència de la periodista Rita Marzoa, amb la xerrada titulada “Tots al davant”. Analitzarem com podem dina-mitzar la societat civil, comen-çant per mobilitzar les entitats del nostre país, per tal de poder convèncer a la ciutadania del seu dret a decidir.El 18 d'abril serà el torn del també periodista, Francesc Escribano, ex-director de TV-3 i actual direc-tor de la productora Minoria Ab-soluta. En Francesc ens aportarà la seva visió del paper que ha de jugar la nostra televisió pública, i els mitjans de comunicació, d’una banda per la situació històrica que estem vivint com a país i, de l’altra, per l’oportunitat (també històrica i il·lusionant) que tenim els catalans i les catalanes per a fer de Catalunya un país lliure. Reforçant el compromís social i, no cal dir, sense obviar la realitat lingüística del nostre País, en un futur estat propi. Defensant que les emissores públiques han de complir un rol social sense per-dre qualitat en la seva programa-ció. Qualitat que tan sols es gua-nya amb la creació de continguts “compromesos amb la realitat so-cial més propera”.Finalment el 16 de maig, rebrem la visita de Salvador Cardús, so-ciòleg i doctor en ciències econò-miques, amb qui reflexionarem sobre si ha arribat a un punt en el qual sembla que tots els catalans i les catalanes que podien estar

Els dijous d’Òmnium continuen

d'enguany amb la presència del destacat pintor català Joan Pere Viladecans, amic de Salvador Es-priu i creador d'obres pictòriques a partir de la producció literària de l'autor de Sinera. L'activitat es realitzarà a la Biblioteca de Vila-decans el dimecres 24 d'abril a les 19:00h.Per tot això us animen a partici-par a totes i a cadascuna de les propostes que us fem des d'Òm-nium Viladecans.

Ricard Caba

convençuts de la conveniència de la independència, ja se n'han adonat. Poc o molt segurs, amb o sense pors, però la volen. I no cal dir que els arguments racio-nals han ajudat a tombar moltes resistències. Tanmateix, decisions d'aquesta transcendència, tant les que són a favor com les que són en contra, van acompanyades de sentiments, més enllà dels argu-ments. Els lligams emocionals, els sentiments de pertinença, les pors irracionals... És per això que, ara mateix, el futur de la indepen-dència de Catalunya es juga més en el terreny de l'emoció que en el dels arguments, que en tenim de sobres. Com hem d'encarar aquest final d'etapa?Totes les xerrades les realitzarem a les vuit del vespre a la sala Escor-xador de l'Ateneu Pablo Picasso.Una altra proposta que volem compartir amb vosaltres és l'ho-menatge a Salvador Espriu amb motiu del centenari del seu nai-xement. Acte organitzat conjun-tament amb el grup poètic El Ca-liu i la Biblioteca de Viladecans. L'activitat estarà emmarcada dins dels actes culturals del Sant Jordi


ELECCIONS 25-N: BARRIS DE VILADECANSVots dels partits favorables a l’Estat Propi

(CiU, ERC, CUP, SI)

L’Assemblea Nacional Catalana va orga-nitzar el passat 1 de març un debat titulat “Viladecans i la independència” amb la par-ticipació dels partits polítics viladecanencs

partidaris del dret a decidir. L’acte, que va omplir a vessar l’Auditori Picasso, va ser presentat per To-màs Caroz (ANC) i hi vam participar Carles Loza-no (CiU), José Luis Atienza (ICV), Bàrbara Lligadas (ERC), Albert Buigues (grups de suport a les CUP) i Joan Pidelaserra.Com a introducció, vaig tenir ocasió de presentar un estudi sobre el suport que tenen en la nostra ciutat les formacions partidàries de la independència de Catalunya, en previsió de la Consulta Popular que el President Artur Mas s’ha compromès a convocar l’any 2014.Les principals conclusions que en vam extreure, a partir de les dades de les eleccions del passat 25 de novembre, són:• A nivell de tot Catalunya, les formacions parti-

dàries de l’Estat Propi van rebre 1.787.656 vots, el 49,18% del total; si hi afegim altres partidaris del Dret a Decidir (com Iniciativa Verds), en situem en un 59,11%

• El Baix Llobregat és la comarca que va donar menys suport a l’Estat Propi, amb un 33,84%

• Entre les ciutats catalanes de més de 25.000 ha-bitants, Viladecans és la tercera que va donar-hi menys suport, amb un 23,33%, superant només a Cornellà de Llobregat (21,77%) i Santa Coloma de Gramenet (18,86%)

• Dins de la nostra ciutat, s’observen diferències importants entre els barris. Entre els menys par-tidaris de la independència trobem els de Mont-serratina, Mas Ratés i Can Sellarès; els que hi do-nen més suport són Torre Roja, Alba-rosa i, molt especialment, el Barri Antic.

• La nota més positiva és que, tot i que s’ha par-lat d’una mobilització destacada dels sectors més antisobiranistes, les formacions catalanistes es mantenen per sobre dels 7.300 vots (el segon millor resultat de la història), dels quals, tres cin-quenes parts corresponen a Convergència i Unió.

En la fase de debat, vaig tenir ocasió de suggerir tres claus per aconseguir augmentar el nombre de par-tidaris de l’estat propi. En la meva opinió, hem de ser convincents en que el nou estat serà democràtic (cosa que inclou un compromís per la pluralitat, el respecte a les minories i la lluita contra la corrupció), ha de ser pròsper (demostrar que sortirem abans de

Viladecans i la independènciala crisi en una Catalunya sobirana) i ha de ser pro-per (no només una lluita de partits polítics).

Carles Lozano

Resultat de les eleccions del passat 25-N a Catalunya

Resultat de les eleccions del passat 25-N a Viladecans

Viladecans 23,33%Barri Antic 37,53%La Torre-Roja-Campreciós 28,54%Alba-Rosa-Can Guardiola 28,43%Barri de Sales 25,93%Grup Sant Jordi 25,72%Can Palmer-Can Batllori 23,67%El Ginestar 22,29%Eixample Centre 22,17%El Torrent Ballester 19,25%El Poblat Roca 18,27%Can Sellarés 16,73%Mas Ratés 15,72%La Montserratina 13,88%

Fa uns dies vàrem gaudir d’un bon debat entorn a la independència de Catalunya promogut per la ANC de Viladecans, on es van poder sentir diversos plantejaments

sobre com exercir el “dret a decidir”. Crec que hi va haver una exposició en la qual es plantejaven els resultats de les darreres eleccions com a un plebiscit entorn de la independència de Catalunya. Això que podia ser un element impor-tant no era l’únic que es posava en qüestió, ja que les polítiques exercides pels diferents partits també eren un element a tenir en compte. També, es volia presentar la nostra ciutat i a la nostra comarca com una illa on en el futur procés serien “territoris uni-onistes” com si algunes decisions no fossin tan legí-times com les altres. Per mi, Viladecans no ha estat, ni és, ni serà una illa. Senzillament, és Viladecans amb la seva composició social i el reflex electoral d’aquesta composició. I és que els de Viladecans, encertadament o no, som així.En altres moments es van arribar els raonaments dels ponents, uns varen plantejar que el vot a favor “d’un estat propi” era d’aquells que se senten cata-lans o que volen viure millor i que creuen que amb un estat propi això serà una realitat. Però també van plantejar que un vot en contra d’aquest estat propi seria d’aquells que no es senten catalans o creuen que viuran millor a l’Estat Espanyol. Tant CiU com ERC van plantejar l’espoli de l’Estat Espanyol a Catalunya com el principal motiu de que els cata-

Independents o no, un sol poble

lans tinguem debilitat el nostre benestar i serveis públics. Per altra part, ICV-EUiA i la gent de suport de les CUP, i el militant del PSC, van plantejar que aquest procés nacional havia d’estar acompanyat per un canvi social i que el model actual, exercit des del Govern actual de Catalunya, tenia molt a veure amb la situació dels i de les catalanes. Des d’alguns ponents es va ressaltar que a més del dèficit fiscal amb l’Estat Espanyol teníem a Catalunya un impor-tant frau fiscal que impossibilitava el finançament de les polítiques de la Generalitat.Sota un punt d’acord, “el dret a decidir”, va sorgir un interessant debat de models d’esquerres o de dretes per a una futura Catalunya, encara que per a alguns en aquest moment només era important l’anar vers un nou Estat Català, independentment del model social, econòmic o polític del nou Estat.Des del meu punt de vista, som davant d’un im-portant repte com a Nació, i que indubtablement és possiblement més important que el resultat, ja que hem d’exercir un dels drets reconeguts a la Carta de Drets Humans de les Nacions Unides, “el dret a l’autodeterminació dels pobles”. El resultat final, sigui favorable a uns o altres haurà d’anar acompa-nyat amb el fet que l’endemà de la consulta, els ciu-tadans i ciutadanes de Catalunya, el Baix Llobregat i Viladecans siguin un sol poble.

Miguel de la Rubia

“No t’amaguis! No l’amaguis! Posa la bandera sahrauí al balcó!” La Plataforma d’Acció Interna-cional per als Presos Sahrauís

Gdeim Izik inicia una campanya que demana que les persones solidàries amb el poble sahrauí no s’amaguin, que es mos-trin a la societat d’una manera clara i inequívo-ca: penjant una bandera sahrauí al balcó o a la fi-nestra. Cal que el moviment so-lidari amb el poble sah-rauí marqui de manera inequívoca i gens ambi-gua davant del veïnat i de la societat. Som molts i moltes les persones solidàries amb el poble sahrauí, disperses, que potser no coincideixen en actes, concentracions o manifestacions. L’efecte d’una bandera al balcó és d’una contundència extraordinària, que difícilment podria ser obviada per l’opinió pública.

Campanya per penjar banderes sarhauís als balcons

Així farem evident sentiments que creiem que aquests dies compartim la majoria de nosaltres: so-lidaritat amb el poble sahrauí, solidaritat amb els presos polítics sahrauís, rebuig a l’ocupació marro-quina i a la complicitat de la comunitat internacio-nal i suport al referèndum d’autodeterminació del

poble sahrauí. El 27 de febrer, 37è ani-versari de la proclama-ció de la República Àrab Sahrauí Democràtica, la Plataforma d’Acció fa una crida a la ciutadania perquè un cop passi la diada mantinguin pen-jades les banderes sah-rauís fins que el poble sahrauí pugui decidir lliurement el seu futur. El 27 febrer celebrem 37 anys de la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica. 37

anys de lluita contra l’ocupant, de sofriment i d’es-perança. La població sahrauí sofreix l’exili, pateix la vulne-ració dels drets humans als territoris ocupats pel Marroc, l’espoli de les riqueses naturals, la indife-rència de la comunitat internacional i la traïció dels governs espanyols. El moviment solidari recordem el 27 de febrer amb el compromís d’estar sempre al costat del poble sahrauí, al costat de la justícia. La solidaritat i la justícia no poden ser neutrals. És necessari fer evident la nostra solidaritat amb el poble sahrauí a cada moment per aconseguir la mà-xima implicació i difusió. Penjar una bandera sahrauí al balcó és un petit acte simbòlic que reafirma la solidaritat particular i col-lectiva amb el poble sahrauí, davant l’ocupació, les constants agressions, el sofriment i el silenci infor-matiu. La Plataforma d’Acció demana que s’enviïn fotos de balcons i finestres al correu electrònic [email protected] <mailto:[email protected]>

Rosa Mercader

Nou èxit del “Teatre per un forat”, la crea-ció del grup de teatre del Centre Ocupacio-nal Caviga, que ja ha-vien presentat aquest estiu passat al Teatre al carrer.Un molt bon especta-cle, sens dubte, que en un teatre tancat com és l’Àtrium va permetre apreciar-ne els detalls. I una excel·lent reflexió sobre els prejudicis en relació a la disca-pacitat.

Teatre per un Forat, a l’Àtrium


Obre un nou espai de restauració

Conservant el nom de Sant Jordi ha reobert les seves portes la cafeteria/bar situada al Grup Sant Jordi, molt a prop de l’esco-la Sant Gabriel, del centre esportiu Áccu-

ra i a només 100 metres del Centre Comercial Vila Marina, i posant l’accent en el men-jar que agrada a tothom: les tapes, els pinxos, els bo-cates... és a dir, la cuina casolana de tota la vida.

El gestor d’aquest canvi és el senyor Luis Manuel Flores Curbenas, el qual acaba d’arribar des de Vene-çuela amb la seva família, disposat amb totes les seves energies i tot el seu entusiasme a reconstruir aquest espai perquè sigui un lloc de troba-da ideal per a famílies i parelles del veïnat i de rodalies.

La reforma de l’espai l’ha dut a ter-me “Puzzle”, un consultori d’arquitectura i interio-risme que ja fa 25 anys que treballa en aquesta àrea.

L’objectiu d’aquesta reforma ha sigut la transfor-mació del local, però amb petits canvis. S’ha refor-mat pensant sobretot en els clients, que estiguin cò-modes, que puguin trobar un espai nou i diferent, lluminós, alegre i vital. Amb un pressupost ajustat i

només amb canvis de color, mobiliari i llum s’ha acon-seguit un resultat extraordinari.

La prova defini-tiva que estàvem fent bé les coses la vam tenir quan –mentre duraven

les obres– va venir a “xafardejar” un grup de nens veïns i van escriu-re a la nova pissarra: “Benvinguts Amics. El Millor Bar del Món”.

Si voleu ampliar aquesta informa-ció, podeu contactar amb el telèfon 629 705 007 o bé amb [email protected]

Gabriela Rojman

Nous locals a la parròquia de la Mare de Déu de Sales (o la del Tobogan, com mol-ta gent la coneix). La parròquia compleix enguany els 50 anys des de la seva cre-ació, sempre amb Mn. Celestino Bravo, que continua al peu del canó, al capdavant. Els locals s’inauguraren el passat 2 de març amb la presència del bisbe Agustí Cortés i de gent de totes les parròquies de Viladecans.


El 16 de març de 2012, ara fa just un any, en una assemblea de ciutadans i entitats a Viladecans

es va constituir la plataforma “Aturem Eurovegas – Salvem el Delta del Llobregat” (PAEV). La possibilitat que l’empresa “Las Vegas Sands Corporation” constru-ís un macro-complex d’oci i joc al cor dels terrenys agrícoles del Del-ta del Llobregat suposava un cop mortal per a aquest espai natural i la pagesia deltaica, però sobretot implicava la perpetuació d’un mo-del de desenvolupament econò-mic caduc que és, en gran part, el responsable d’aquesta crisi-estafa que estem patint els darrers anys. No era casualitat que aquest pro-jecte arribés en aquell moment: taxes d’atur històriques, amb milers de famílies desnonades amb tots els seus membres pa-rats. Davant d’aquesta conjun-tura, el magnat Adelson, amb la connivència del govern de CiU, i dels alcaldes dels PSC de la zona, prometia que Eurovegas crearia 200.000 llocs de treball. Això va fer que els primers mesos l’opinió pública i gran part de la població acollís aquest projecte amb el braços oberts. Però la in-commensurable feina de la PAEV (bicicletada, manifestacions, infi-nitat de xerrades, etc.) va aconse-guir a poc a poc girar la truita, des-muntant amb arguments sòlids les suposades bondats d’aquest projecte especulador que només portaria beneficis als promotors... i als seus còmplices del carrer de Còrsega.

El poder de l’opinió publicaMés de 4.500 entitats i milers de persones es van adherir a la plata-forma, i una diversitat molt gran de col·lectius socials com el Col-legi d’Advocats, Associacions de Veïns, la Unió de Pagesos, centres excursionistes, estaments eclesiàs-

tics, la majoria de partits polítics, personalitats del mon cultural, etc. van manifestar obertament la seva oposició frontal a aquest disbarat. Es va produir una mobilització ciutadana sense precedents per la defensa del Delta del Llobregat. El 21 d’abril es va organitzar un bici-cletada que va reunir més de 2.000 persones al cor del Parc Agrari, el 17 de juny vam omplir la Plaça de Sant Jaume, el 8 de juny un Con-cert al Parc de Vilamarina de Vila-decans, el 25 de juny vam rebre a la comitiva de Las Vegas Sands a l’ae-roport i a la zona agrícola de Sant Boi, el 28 de juliol vam portar la protesta al Mercat de la Boqueria... Fins i tot el Setmanari La Directa i la PAEV va editat i repartir 100.000 exemplars d’una publicació en de-fensa del Delta del Llobregat, per tot el Baix Llobregat.

El Delta del Llobregat rere EurovegasDesprés de sis intensos i esgota-dors mesos de lluita, vam rebre la notícia que Eurovegas marxava a Madrid. Però la alegria va ser continguda ja que només s’acom-plia un dels objectius de la PAEV. Tot i així, ha sigut una experiència molt positiva que ens ha generat molta angoixa però que ha tingut dues conseqüències molt destaca-bles:• Comunió entre una part de la

pagesia i els ecologistes, histò-ricament poc avinguts. Aques-ta aliança és vital i indispen-sable per a la conservació del Delta del Llobregat.

• Trobada d’un conjunt d’en-titats i persones del territori que fins aleshores lluitaven de manera inconnexa. D’aques-ta plataforma ha sorgit un grup heterogeni de persones preocupades per la defensa d’aquest meravellós racó de la geografia catalana.

Però des de la PAEV sempre hem sigut conscients que la protecció del Delta del Llobregat no s’acaba-va amb l’enderrocament d’Euro-vegas. Així que, el 27 d’octubre de 2012, en una assemblea a Sant Boi, vam decidir refundar-nos en una nova plataforma: “Delta Viu – Pla-taforma per la recuperació dels es-pais agraris i naturals del Delta del Llobregat”, mantenint l’esperit de lluita però en clau més constructi-va. Els objectius principals són la defensa del Delta del Llobregat i de la Vall Baixa, i el foment de mo-dels de desenvolupament sosteni-bles socialment i ecològicament, tot dinamitzant l’agricultura i po-sant en valor els espais naturals d’aquestes zones.Aquesta nova plataforma hereta el compromís d’oposar-se al pro-jecte d’Eurovegas, i el 26 de gener de 2013, coincidint amb la ma-nifestació organitzada a Madrid el 27 de gener contra aquest des-propòsit, es va concentrar a l’es-tació de Sants per mostrar la seva solidaritat amb el poble de Ma-drid i per acomiadar els tres com-panys que marxaven a la capital per participar en la manifestació. Recentment hem llençat la campa-nya “Pagesia per al futur”, fent una crida a les administracions perquè facilitin i impulsin l’accés als ter-renys agrícoles de la plana deltai-ca que actualment estan en desús. També hem fet una exposició iti-nerant sobre els valors naturals del Delta del Llobregat i les seves amenaces que des de novembre del 2012 està viatjant per la comar-ca, amb la intenció que durant els pròxims dos anys en puguin gau-dir totes les poblacions deltaiques. Celebrem que un any després la lluita sigui encara molt viva i espe-rem que us engresquin les nostres propostes de futur i ens recolzeu per aconseguir un Delta Viu!!!

Ricard Caba

Aturem Eurovegas un any després



El 23-F, Sant Ramon sota la neuFotografies de Jaume Muns

Fogons a Viladecans

El meu avi es deia Josep, i pel seu sant era costum que fes cre-ma catalana, això sí, sempre amb una cassola nova. Parlo de finals dels anys 20 i mitjans dels 30 del segle passat. Després la meva mare va continuar, i aquesta és la seva recepta.

Ingredients per a 6 persones: 1 litre de llet sencera; 180 gr. de sucre; 6 rovells d’ou; pell de llimona; 40 gr. de midó de blat (es pot substitu-ir per una cremadina o un sobre de flam); 1 tronquet de canyella.Preparació: Poseu a bullir 75 cl. de llet amb la pell de llimona i la ca-nyella. A part diluïu el midó o la cremadina en 25 cl. de llet, procu-rant que no faci grumolls. Afegiu-hi el sucre i els rovells i barregeu-ho bé. Quan la llet amb la pell de llimona ja bulli, aboqueu-ne una mica a la barreja de la llet, sucre i ous. Remeneu-ho molt bé perquè es barregi i aboqueu-ho tot a la resta de la llet. Torneu-ho al foc fins que la barreja s’espesseixi, però que no arribi a bullir. Es treu del foc, i es pot po-sar en platets o bols individuals, o en una plàtera, segons es vulgui.Ah, també es pot cremar sucre per sobre, però aquesta ja no es la re-cepta de la meva família.

Maria Armengol

Crema per Sant Josep

Ei, envieu-nos les

vostres rece

ptes!

Manifestar-nos on toca

Crec que el conjunt de la societat catalana s'està equivocant. Ens estem equivocant. Tal i com estan les coses, actualment és ser un il·lús pensar que el Govern de la Generalitat pot seguir governant sense fer ni una sola retallada més. Sincerament, a tots aquells que diuen que no se n'ha de fer cap més ja no me'ls crec. Si governessin ja en parlaríem. L'altra cosa és com

la Generalitat ha fet fins ara i com segueix fent aquestes retallades. Si s'estan retallant sous als funci-onaris, retirant recursos per a la sanitat i l'ensenyament, fonamentals en la nostra societat, llavors la

pregunta és: ¿per què no es va començar pels sous més alts, els alts càrrecs, els cotxes oficials dels polítics, les dietes innecessàries, etc.? Amb això els nostres governants no donen gens d'exemple i ara només ens faltaven tots aquests casos de corrupció. Els ciutadans n'estem més que farts, sobretot aquelles per-sones que pateixen els efectes més greus de la crisi. Sort d'organitzacions com Càritas, Creu Roja, la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques i moltes més. Si no ara mateix els carrers estarien plens de persones fent pillatge, robant-se i atacant-se entre elles.Si el Govern Central de Madrid fos fiscalment just amb Catalunya i donés els diners que necessitem i que ens pertoquen, segurament la Generalitat no hau-

ria de fer ni una retallada més. Així ho han dit i reiterat ja uns quants economistes i persones prou ente-ses en aquests temes. Llavors jo pregunto: què fem organitzant multitud de petites manifestacions gai-rebé diàries sense grans efectes? Què fem a la Plaça de Sant Jaume davant de la Generalitat? El que hem de fer és unir-nos tots els ciutadans i anar a manifestar-nos davant de la Delegació del Govern Central que tenim a Barcelona. El problema més gran de tots els catalans, pensem com pensem a nivell polític, estiguem aturats o no, desnonats o no, és aquest. Per què, doncs, no anem a manifestar-nos on toca?

Marta Pombo Sallés



la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Charadrius alexandrinus-Corriol camanegre-Chorlitejo patinegro

Viladecans 06/12/12. 5 exemplars hivernant a la platja del Remolar

Fa 16 cm de llargària. Nidifica, en solitari o bé en reduïdes colònies, al llarg de la línia de la costa. Fa el niu en una petita depressió on diposita tres ous pintats que es confonen amb el medi i que són covats pels dos progenitors al llarg de 25 dies. La seua àrea de distribució s’ha vist reduïda en les darreres dècades a causa de la destrucció del seu hàbitat natural. Així, per exemple, malgrat el seu nom anglès (Kentish Plover) ja fa temps que no cria a Kent ni a la resta de Gran Bretanya.

Font: wikipedia.

Aquest mes de març de 2013 es compliran 74 anys de la constitució de la primera junta di-rectiva, coneguda, de la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Na-

cional Sindicalista (FET y de las JONS), a Viladecans, el partit únic sobre el qual es sustentarà la dictadura militar de Franco. Es un bona data per a conèixer qui formava aquella primera Falange local.1

El 7 de març de 1939, el doctor Vicente Ferro, com a cap local de Falange proposa a la Secretaria Provincial del Mo-vimiento l’estructura orgànica de Viladecans:Cap: Vicente Ferro EstradeSecretari: Alfred Deu Perull (Borrull ?)Delegat d’Informació i Investigació: Joan Miernau DomènechDelegat de l’Auxili Social: Gregorio Giménez y Fernández de Córdoba Delegat d’Administració: Josep Calvet VentosaDelegat d’Organitzacions Juvenils: Nicasi Marieges MasDelegada de la Secció Femenina: Maria Tort RocaEls antecedents d’aquesta Falange local que es constitueix, documentalment, cinc setmanes després de l’entrada de les tropes franquistes a Viladecans (25 de gener de 1939), cal cercar-la un o dos anys abans, en el temps de la revo-lució i la guerra, quan la vida de tothom està en perill i es radicalitzen les postures polítiques. La violència revoluci-onària, sobretot en els primers mesos del conflicte armat, va implicar la persecució i l’assassinat de frares, monges, capellans i “homes d’església i d’ordre”, i en molts pobles, la destrucció d’esglésies, rectories, ermites i símbols religi-osos. A Viladecans, aquesta virulència quedaria reflectida en l’ensorrament de l’església parroquial i la destrossa de la talla de la Mare de Déu de Sales, i en l’empaitada dels homes d’església i d’idees conservadores o dretanes. Mal-grat això, al poble, no es va produir cap assassinat de religiosos ni de seglars perquè els homes del Front Popu-lar i del Comitè de Milícies Antifeixistes van vetllar per la seva integritat, com així ho van testimoniar Vicente Ferro Estrade i Francesc Arnau Pasqual –falangistes tots dos, i el segon membre de la primera Comissió Gestora Municipal franquista– al març de 1943, en les declaracions realitza-des en el consell de guerra instruït contra Josep Iturrioz, per al cas dels assassinats del quatre germans Gabrielistes, exculpant els dirigents locals Josep Iturrioz Rebull (ERC) i Marià Sanjuan Cuchí (CNT). Serà aquesta persecució revolucionària practicada sobre els catòlics i homes d’església la que farà que el jovent lo-cal adscrit a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, els coneguts com a “fejocistes”, liderats per Jaume Abril

1 Per ampliar la informació es pot consultar el meu article “La Falange local en els primers anys del franquisme a Viladecans (1939-1945)”, publicat a Materials del Baix Llobregat, Centre d’Estudis Comar-cal del Baix Llobregat, núm. 17, 2011.

La primera Falange de Viladecans. III Año Triunfal, 1939

Puig i Joan Comellas Guitart, evolucionin ideològicament cap a postulats falangistes i donin suport al bàndol fran-quista així com a les xarxes quintacolumnistes, que a la rereguarda intentaven soscavar la moral i defensa del règim republicà. Sembla que aquesta seria l’evolució ide-ològica d’alguns dels fejocistes de Viladecans, entre ells Jaume Abril, Joan Comellas, Andreu Calbet Puigdomè-nech, Marcel·lí Calbet Cendra o Joan Miernau Domènech. D’altres com Vicente Ferro, home conservador, de fortes creences religioses, o de dretes, com Nicasi Marieges Mas o Joan Janer Roselló, també farien aquest recorregut ideo-lògic cap la quintacolumna i el falangisme.Així, el 31 de gener de 1938 una batuda del Servei d’In-vestigació Militar (SIM) de la República provocà la caigu-da del grup quintacolumnista de Viladecans. En aquesta batuda són detinguts i empresonats Jaume Abril, Vicente Ferro, Joan Janer i Marcel·lí Calbet, alguns per ser catòlics, altres per ser falangistes, en la clandestinitat, i d’altres per ser les dues coses. És molt possible que en Ferro, Abril o Marieges, com a falangistes, formessin part d’alguna de les xarxes quinta-columnistes que, secretament, operaven a Barcelona, en-tre elles la denominada Luis de Ocharán, de filiació falan-gista, que tenia per cap Carlos Carranceja, amic de Luys Santamarina, màxim cap de la falange secreta catalana. Aquesta xarxa de falangistes quintacolumnistes quedaria desarticulada amb l’assassinat del seu líder, Carranceja, i dinou persones més, entre elles, Jaume Abril, el 4 d’abril de 1938, a les costes de Garraf, a mans de membres del SIM. Tots ells eren de filiació falangista. Janer i Calbet es-taran empresonats fins al novembre de 1938 i Ferro fins al gener de 1939, alliberat amb l’entrada de les tropes fran-quistes a Barcelona.Tenim constància d’altres persones, que després formari-en part de la Falange local, i que en els anys revolucio-naris, també formarien part d’aquesta xarxa de sabotatge contra la República, entre ells Joan Miernau que divulga-ria “los partes nacionales” i que “al liberarse Viladecans fué de los primeros en organizar la Falange Local”; o l’An-dreu Doñate Royo que faria “propaganda a favor del Mo-vimiento entre los jóvenes de su edad”.Al Baix Llobregat també operava una altre xarxa quinta-columnista, denominada “V Columna”, que tenia per cap a Francisco de Carol, de Sant Vicenç dels Horts, el qual trobarem com a cap de la Falange de Sant Vicenç el 20 de març de 1939 quan les milícies falangistes d’aquell poble, entren a Viladecans i amb l’aquiescència de les autoritats municipals –Pere Masellach Monmany com a alcalde– i de la Falange local –Vicente Ferro, com a cap–, detenen i traslladen a la prefectura de Falange de Sant Vicenç dels Horts els veïns i parella Adolfo Casé Pitarque i Virginia Amposta Amposta. Aquests, després de la celebració d’un


Recerca històrica

consell de guerra, seran assassinats al Camp de la Bota el 8 d’agost de 1939, una vegada “S.E. el Jefe del Estado, no-ticiada que le ha sido la parte dispositiva de la sentencia (...) se da por Enterado de la pena impuesta”.Per tant, com veiem, alguns dels que formaran aquesta primera estructura de la Falange local, l’any 1939, ja eren coneguts del Movimiento. Hi destaca, però, la presència d’una dona, Maria Tort Roca (Viladecans, 1912) com a responsable de la Sección Femenina i que també formarà part de la primera Comissió Gestora Municipal, constitu-ïda el 6 de febrer de 1939. Maria Tort serà la primera dona regidora en la història de Viladecans. Ocuparà el càrrec, sembla, però, que de manera testimonial fins al 2 d’abril de 1941. Al desembre de 1939 ja no figura com a delegada local de la Sección Femenina.D’aquesta primera organització falangista cal assenyalar el seu cap, en Vicente Ferro, i els delegats d’Investigació i Informació així com el d’Organització Juvenil, en Joan Miernau i Nicasi Marieges, respectivament, perquè poste-riorment seran alcaldes, falangistes, de Viladecans.Vicente Ferro (1895-1943), gadità de naixement, arriba a Viladecans a principis de la dècada de 1920. Es casarà amb una neboda de Pere Masellach Monmany, l’alcalde de les dictadures, perquè ho va ser durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i després amb la primera Comissió Gestora Municipal franquista (1939-1941). Ferro, metge de professió, i metge titular de Viladecans entre 1929 i 1938 i 1939-1941, era un home de conviccions catòliques i polí-ticament conservador. Es desconeix la seva filiació fins al 6 d’octubre de 1934, quan amb el fracàs de la insurrecció de l’esquerra contra el govern filofeixista de la CEDA, va ser nomenat cap local d’Acció Ciutadana, entitat formada per antics membres del Sometent. Coneixem la seva de-tenció al gener de 1938 i com al novembre del mateix any es condemnat pel Tribunal Especial de Guardia núm. 1, de

Barcelona, a la pena de sis anys i un dia d’internament en camps de treball pel delicte d’alta traïció. Els tribunals es-pecials van ser creats pel govern republicà per a perseguir als grups quintacolumnistes així com als derrotistes o es-pies contraris a la República. Ferro, una vegada alliberada Barcelona, tornaria a Viladecans a exercir la medicina en paral·lel a la seva prefectura a la Falange local, entre 1939 i 1941. Entre l’agost i el novembre de 1940, per problemes de salut, delegaria el comandament en Joan Comellas, que feia les funcions de secretari del partit.Nicasi Marieges, nascut a Viladecans l’any 1906, pagès de professió i afiliat a l’Institut Català de Sant Isidre durant la República i “forzado a la Unió de Rabassaires” durant la revolució declara que “durante el dominio rojo-separa-tista” va ingressar en el grup falangista Santa Maria, de Barcelona i que per això va estar detingut. L’any 1939 el trobarem dins d’aquesta primera estructura orgànica de Falange i entre 1941 i 1945 serà alcalde de Viladecans.Finalment, cal ressaltar el nomenament del jove Joan Mi-ernau –21 anys, l’any 1939– en la influent delegació d’In-formació i Investigació; important, perquè des d’aquesta delegació on es confeccionaven tots els informes d’ante-cedents polítics i socials que les diverses autoritats civils, militars i judicials, demanen sobre els veïns, encausats en consells de guerra, expedients de responsabilitats políti-ques, avals per a la sortida de presoners dels camps de concentració i batallons de treball o depuracions profes-sionals, d’entre altres. Informes que tots sabem, podien canviar la vida de les persones. Miernau seria regidor municipal entre 1947 i 1952 i alcalde de Viladecans durant el període de 1952 a 1965.

Manuel Luengo Carrasco

Estructura de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS de Viladecans (1939-1941)

Càrrec7 març 1939 1940 1941

Nom Nom Nom

Cap Vicente Ferro Estrade Vicente Ferro Estrade

Joan Comellas Guitart

Vicente Ferro Estrade

Joan Comellas Guitart Secretari Alfred Deu Perull (Borrull ?) Joan Comellas Guitart Joan Comellas Guitart

Delegació de Informació i Investigació Joan Miernau DomènchAndreu Calbet Puigdoménech

Joan Bonich Martí José María Léon Gómez

Delegació de l’Auxili Social Gregorio Gimenez y Fernández de Córdoba

Gregorio Gimenez y Fernández de Córdoba

Joan Janer Roselló Joan Janer Roselló

Delegació d’Administració Josep Calvet VentosaFrancesc Piñol Bosch

Claudi Balletbó PugésClaudi Balletbó Pugés

Delegació d’Organitzacions Juvenils Nicasi Marieges Mas Baldiri Barat Baqués Baldiri Barat BaquésDelegació de la Secció Femenina Maria Tort Roca Josefa Comellas GuitartDelegació de Formació Nacional Sindica-lista Andreu Calbet Puigdoménech

Delegació de Propaganda Jaume Gorgas Pugés Jaume Gorgas PugésCap de Milícies Nicasi Marieges Mas Nicasi Marieges MasDelegació d’Excaptius Joan Janer Roselló Joan Janer Roselló Joan Janer RosellóDelegació d’Excombatents Miquel Cardona

Delegat de la CNS Nicasi Marieges MasNicasi Marieges Mas

Benito Fernández Larrauri


El Joanet de cal Menut del Begues, místic, pagès, fejocista (2)

Dels joves dirigents de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, més de dos-cents mori-

ren tirotejats a les tanques dels ce-mentiris o en qualsevol revolt de carretera, a la llum de la lluna o a ple sol, en els primers dies poste-riors al 18 de juliol de 1936. Dels pobles del voltant, els passats per les armes a Gavà van ser quatre, dos al Prat i un a Sant Boi. En el conjunt de Catalunya bona part d’ells va poder fugir o amagar-se. Alguns passaren a col·laborar amb els sublevats, com fou el cas del president Millet; altres s’incorpo-raren a l’exèrcit republicà un cop “normalitzada” la situació, com el vicepresident Pere Tarrés. Tots ells ho feren més o menys de cor, i és que tots també tenien per bons els valors de la República: Llibertat, Igualtat i Fraternitat. En Jaume Abril, president del grup de Vi-

ladecans, després de ser detingut pel S.I.M. amb altra gent de Vila-decans, i tancat al vaixell “Villa de Madrid” sota acusació de ser quintacolumnista de la Falange, acabà essent afusellat, sense judi-ci, juntament amb dinou detinguts més, a les Costes de Garraf, en una vergonyosa acció de represàlia de la policia militar del Govern de la República d’Espanya que provocà les protestes del president Com-panys el dia 4 d’abril de 1938. Va tenir la desgràcia que el seu cog-nom el feia primer a totes les llis-tes alfabètiques. En Joan Comellas i Guitart, per la seva banda, abans del Nadal de l’any 1937, quan va ser l’hora d’anar al front de la seva lleva, no s’hi presentà. I, després de sospe-sar el risc de passar a França, va acabar amagant-se al pis dels on-cles Salvador Faura i Pepeta Gui-tart, a l’eixample barceloní, du-rant els darrers quinze mesos de la guerra, sense treure el nas per l’escala ni deixar-se veure per cap finestra. Evidentment que aque-lla tràgica guerra que els militars feixistes havien iniciat contra la legalitat republicana no tenia cap justificació. Però també val la pena tenir present que aquells joves cristians van experimentar que allò que més estimaven, el seu cristianisme, era cruelment perse-guit pels que s’havien fet els amos del poder en el bàndol republicà. I van reaccionar com millor van saber.Recloure’s en un pis volia dir lle-gir. En els quinze mesos d’estada a Barcelona en Joan Comellas es va enllestir les obres completes d’en Verdaguer i d’en Maragall. Per si

no en tenia prou, o per variar, cada setmana la seva cosina Rosa Faura li comprava un llibre als encants, ara de Joaquim Ruyra, ara Pitar-ra, Guimerà, o Casas i Amigó... Val a dir dels llibres llegits durant tota la seva vida, que cap altre li agradà tant com “Mireia”, de Fre-deric Mistral, traduït per Maria-Antònia Salvà, comprat en aquells mesos “d’assaonar el dur codony”, que es diu en el poema. Abans de fer els seixanta anys de vida, amb la seva esposa Antònia Doña-te i Royo, és a dir, el meu pare i la mare meva, resseguiren amb Land Rover els llocs i paisatges d’aquell gran poema escrit en provençal, avui llengua pràcticament morta, que li representà a l’autor el pre-mi Nobel de Literatura de 1904: la plana de Crau, Nimes, Arles, Aigües-Mortes, La Camarga, Aix en Provence, etc. Però no sols de poesia i narrativa visqué l’home en aquells mesos de vida monacal, també va aprendre a llegir en francés, diccionari en mà i gramàtica a prop, allargassant els minsos coneixements adquirits de petit a l’escola amb l’herma-no pagès Fulgence Fuzeau com a mestre. D’aquesta manera podia seguir el punt de vista de la prem-sa francesa que de tant en tant la seva cosina li proporcionava. Tam-bé, com a aliment substitutiu de l’esperit del “Cercle d’Estudis” de la Federació, llegia diversos llibres religiosos enduts de casa, com ara “El diàleg interior” de Carles Cardó o, “La Doctrina Social de la Iglesia”, del pare Rutten, dominic belga recolzador de Cardijn, on comentava les encícliques “Re-rum Novarum” i “Quadragésimo


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Anno”. De tots els subratllats que estudiosament el meu pare féu en aquest darrer llibre, us en remarco un: El trabajo de los hombres, consi-derado en su totalidad, es decir, la pro-ducción nacional de un país, no tiene por objeto enriquecer constantemente a una exigua minoría de ciudadanos, sino asegurar una holgura relativa a la masa de la población. No puede lla-marse cristiana una sociedad que aca-ba por condenar a un número consi-derable de ciudadanos, que se llaman proletarios, a no poseer más propiedad que sus brazos, y a verse siempre ame-nazados con la pérdida del empleo en caso de crisis; o de una notable reduc-ción de ingresos, en caso de accidente o enfermedad.Si bé la Federació (F.J.C.C) va ser apolítica per definició i no anava més enllà de ser moviment social d’inspiració catòlica, en Joan Co-mellas, políticament, podria haver votat fàcilment a Unió Democràti-ca de Catalunya (UDC) d’en Car-rasco i Formiguera, com quasi bé la immensa majoria dels “fejocis-tes” si hagués, o haguessin, tingut l’oportunitat de fer-ho a les últi-mes eleccions d’abans de la guer-ra, les del febrer de 1936, guanya-des pel Front d’Esquerres. Però, només tenia divuit anys i el dret de vot era a partir dels vint-i-un. La UDC, quedà enmig dels dos grans confrontats: Front i Lliga Regiona-lista i va ser dels aliats de tots dos que l’UDC en rebé les plantofa-des. Dels seus dirigents, en Badia i Tobella fou mort pels “incontro-lats”, i en Carrasco i Formiguera per en Franco. En el cas del meu pare, val a dir que equiparava tant la qüestió social com la nacional, i és cosa de recordar que la UDC havia recolzat la Llei de Contrac-tes de Conreu d’Esquerra Repu-blicana. L’àvia Angelona, sa mare, tirava una mica més cap a la Lliga. Recordo quan, l’any 1970, quan ella tenia vuitanta-sis anys i ja no es podia moure, xerrant en tornar del camp, li vaig preguntar: En què quedem, iaia, en Companys, va ser bo o no? i ella, alçant la veu: I tant..., però pels rabassaires!, continuant

jo: I, doncs..., que no eren dels nostres, aquests? i llavors, jugant amb la fonètica i el sentit de les paraules em contestà sil.labejant i galejant la veu: He dit: pels a-rra-bas-sai-res!, donant-me a entendre una de les accepcions de la parau-la que vol dir: prendre alguna cosa amb vio-lència.A canvi de tenir el noi ben amagat, a la seva mare li tocava cada setmana agafar el tren a Gavà per visitar-lo, i dur un farcell a sa germana, ara amb patates, ara amb tomàquets, bròquils, mongetes, alls, cebes, moniatos, escarxofes..., prunes, figues, préssecs, pomes..., tot de fruits dels propis camps, segons temporada, i ous, cansalada, bo-tifarres o conill del propi celler. Aquesta llista de queviures ens parla, per si mateixa, de que no fo-ren gaires els pagesos propietaris que passaren gana durant la guer-ra i de com ho tingueren de fàcil per fer canvis i estraperlades en els anys de racionament posterior.La col.lectivització de terres de conreu durant la guerra no afec-tà a les de Cal Menut del Begues. Aquesta responia a la relació justa entre nombre de mujades i homes a la família per treballar-les. En el cas d’en Joan Comellas els homes de la casa n’eren tres: el seu pare Josep llavors malaltís, el gendre-cunyat Antonet Canals Serrat, espòs de la germana Rosita, i ell mateix.Acabada la guerra el Joanet de cal Menut del Begues sortí del cau i tornà a casa. Però no per tornar a llaurar, sembrar i plantar, sinó per anar a fer el servei militar. Li tocà fer-lo a Vitòria. Era tal la quanti-tat de brutícia i xinxes que hi tro-bà; tants els renegaires, blasfems, malparlats i borratxos que fou el primer quan demanaren volun-taris per anar a Sant Sebastià, en no estar gens avesat a refinaments

del llenguatge malgrat la fama que traginaven els pagesos. Allà, escollit com a ordenança pel capità de la com-panyia, ni a la ca-serna s’estigué: passà els mesos donant classes de repàs als fills de l’oficial al do-micili d’aquests. Sortia a passe-jar a diari per la Concha i pogué, novament, anar

a missa de manera regular a la catedral del Bon Pastor de Do-nòstia. Com que no gastava i fins i tot guanyava diners, no sols no li calia l’ajut de casa sinó que so-vint enviava perfums i xocolata a les seves germanes Pepeta i Rosita de Viladecans, i encara es perme-tia anar a visitar i ajudar amics. L’Esteve Sala, per exemple, pagès veí i company del viatge a Brusel-les, que s’ho passava molt mala-ment fent el soldat per la frontera basco-navarresa, m’ho recordava allà pels anys noranta. De Sant Sebastià recordava, com a curiosi-tat, el sentir parlar l’alemany a les mainaderes teutones dels nens de casa rica, bo i passejant pel passeig i platja de la Concha, dutes per en-senyar-los l’idioma dels qui s’es-perava guanyadors de la II Guerra Mundial.El servei militar de Joan Come-llas només durà quinze mesos, en contra del que era habitual fins aleshores. S’acollí al dret vigent des d’aquell mateix 1940, de ser fill únic d’un pagès que havia fet seixanta anys, com era el seu cas, per poder atendre el cultiu de les terres. Mentrestant, fou l’Antonet de la germana Rosita qui, mig amo mig mosso de la casa, passà la re-lla esventrant la terra, esterrossà les gleves i sembrà la civada i l’or-di a l’espera de l’hereu. El sogre emmalaltia.

(continuarà)


Som el 8 de setembre de 1720. És la festa de la Mare de Déu de Sales, el dia de la Festa Ma-jor de Viladecans, aleshores un petit poble de pagesos que ronda entre els 200 i els 250

habitants. Poquíssima gent. Però aquella poquís-sima gent està de Festa Major. Va ser per aquells anys, en efecte, que es va canviar la Festa Major del dia de Sant Joan, el 24 de juny (que era el dia en què tradicionalment s’havia celebrat sempre), al dia de la Mare de Déu de Sales, el 8 de setembre. L’últim any que ens consta que la Festa Major és per Sant Joan és el 1655, i el primer que ens consta que és per la Mare de Déu de Sales és el 1728, en què se’ns diu que trien el 8 de setembre, dia de la Festa Ma-jor, per posar la primera pedra de la nova església parroquial: això vol dir que aleshores la Festa Ma-jor del 8 de setembre ja està consolidada, i per tant hem de pensar que el 1720 ja se celebrava.Som, doncs, el dia de la Festa Major. Al matí, han dit la missa a l’ermita, com es feia llavors, i després comencen els actes festius, en els quals hi partici-pen no només gent de Viladecans sinó també gent dels pobles del voltant. Tot normal. Però és alesho-res que arriba la tragèdia. Feia pocs anys que s’havia acabat la Guerra de Suc-cesió, amb la caiguda de Barcelona l’11 de setem-bre de 1714. Els anys immediatament posteriors, per aquestes terres del Baix Llobregat i del Delta no va passar gran cosa. Els municipis eren governats per persones designades pels vencedors, i la gent s’anava habituant a la nova situació. Però cada cop anava creixent la incomoditat i les protestes pels impostos que anaven augmentant: les contribuci-ons endarrerides de l’època de la guerra, el mante-niment de les tropes que recorrien els pobles per fer efectius els cobraments, l’impost suplementari per edificar la Ciutadella barcelonina… Per assegurar el pagament a la zona baixa del Llobregat, es va no-menar un delegat anomenat Josep Fornaguera, que va allotjar-se en una de les millors cases de Sant Boi, que tenia com a propietari Baldiri Mateu, mentre que a les cases del voltant s’hi allotjava la seva es-corta de soldats de cavalleria.I el 1719 va esclatar la rebel·lió. Com que a Sant Boi no pagaven tot el que els reclamaven, una nit va ve-nir de Barcelona una partida de soldats i es van en-dur lligat el batlle, Feliu Moragas. Uns quants sant-

1720: una Festa Major tràgica

boians, en saber-ho, van fugir. Alhora, va començar un reclutament de santboians per fer de soldats, i els que van poder també van fugir. I es van unir amb al-tres fugitius d’altres llocs, i així va néixer la guerrilla anomenada dels “carrasquets” o “carrasclets”.I arribem a l’any 1720. A les 8 del matí del dia 16 de gener, una partida nombrosa de carrasquets va ocu-par Sant Boi. Van entrar a la casa on s’allotjava Josep Fornaguera, el van torturar i el van matar juntament amb el seu nebot i dos soldats de l’escorta. La resta de soldats pogueren fugir o amagar-se excepte tres, que van ser agafats i morts. A la tarda van venir sol-dats de Barcelona i, davant la por que saquegessin i incendiessin la vila, va fugir molta gent, entre els quals força joves que es van unir a la guerrilla.La situació es va anar agreujant, la presència de les tropes es va fer cada cop més nombrosa, i els impos-tos van continuar creixent. I amb tot plegat, la gent es va anar espantant i la guerrilla va perdre cada cop més força, fins a desaparèixer gairebé totalment.Però la persecució dels qui havien intervingut en els fets del 16 de gener va continuar. I aquí és quan ens trobem amb la història que ens afecta. El 8 de setembre de 1720, efectivament, arriben a Sant Boi deu soldats de cavalleria i el botxí, amb una ordre clara. De Sant Boi se’n van a Viladecans i allà dete-nen dos fills d’un tal Silvestre Ferrer –no ens cons-ta com es deien els fills, només tenim el nom del pare–. Els fills han estat delatats com a còmplices de la mort de Josep Fornaguera. Els agafen, els pengen de dues moreres a la vista de tot el poble i, un cop

Unes moreres, l’arbre on van penjar els germans Ferrer


conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

morts, posen els caps dels executats en dues gàbi-es de ferro i deixen els cossos perquè els enterri el poble de Viladecans. Les gàbies amb els caps se les enduen a Sant Boi, i les pengen en dos llocs estratè-gics i ben visibles. Segons els registres comptables de la vila de sant Boi, el municipi va pagar una lliu-ra i vuit sous per proporcionar aiguardent al botxí, quan va venir a “posar los caps”. Les gàbies amb les calaveres van estar allà penjades durant cent anys. I no va ser fins el 1820, amb la revolució progressista i constitucionalista de Riego, que no van ser tretes.Realment, una història esfereïdora. I ara explicaré d’on ha sortit tota aquesta informació. La prime-ra notícia la vaig trobar en el recent llibre de Josep Campmany Gavà i Eramprunyà al segle XVII publi-cat pel Centre d’Estudis de Gavà el 2012. Allà, a la pagina 178, esmenta breument el fet, i remet a l’ex-plicació més extensa que es troba al llibre de diver-sos autors titulat Guerrilles al Baix Llobregat, publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat el 1986. Allà, a les pàgines 131-142, Jaume Codina explica tota l’activitat guerrillera a la nostra zona després de la Guerra de Successió, i que inclou la història dels germans Ferrer.La font que utilitza són uns manuscrits que, al se-gle XIX, va redactar el pagès santboià Magí Castells Comas, en dues versions, una en català més breu, i una altra en castellà més llarga. En aquests manus-crits parla de coses del seu temps però també recull tot d’informació de cent anys abans, obra potser d’algun avantpassat seu que l’hauria deixat escrita. La part que ens afecta seria, naturalment, obra de l’avantpassat, menys la notícia de la retirada de les gàbies, incorporada per Magí Castells. Aquests ma-nuscrits, però, actualment no se sap on són, i només podem disposar de la transcripció que en va fer l’any 1943 Carles Martí Vilà. El text d’aquesta trans-cripció me l’ha facilitat Carles Serret, responsable de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi, el qual és, d’altra banda, coautor de la Història de Sant Boi de Llobregat, publicada per l’Ajuntament de Sant Boi l’any 1993, i on a les pàgines 166-184 s’expliquen també els fets, afegint-hi la informació, obtinguda d’altres investigacions, sobre l’aiguardent del botxí.Doncs ara, per acabar, reproduirem aquí les dues versions que relaten la nostra història. Diu la versió catalana: “Setembre 8 Vingueren 10 soldats de caball y lo botxí anaren en Viladecans agafaren dos fills de Silbestra Farrer complices de la mort de D. Joseph Fornaguera feta en Semboy casa Llaugé en lo día 16 Janer del pnt. any. Després de ferlos disposar ab Deu los mataren y portaren los caps en Semboy, los posaren en una gabia de ferro cada un y los coloca-ren un en casa las Monjas Gerónimas del Pon y ca-

rrer de San Baldiri, y lo altre en Casa las Monjas de Valldonsella, situada en la Pobla en lo Carrer Major de la Vila; lo que hi hagué gran consternació”.I diu la versió castellana:“8 Setiembre por la mañana llegaron en Semboy 10 soldados a caballo junto con el verdugo de Barce-lona con sus despachos arreglados se fueron inme-diatamente en el vecino pueblo de Viladecans en casa Silvestra Farrer prendieron a dos hijos suyos por ser delatados complises en la muerte de D. José Fornaguera en la casa de Baudilio Mateu (a) Llaugé hecha en el día 16 Enero del corriente año.Después de hacerles disponer de su alma con Dios los horcaron en unos árboles llamados Moreras en vista de su pueblo por escarmiento y se llevaron sus cabezas poniéndolas en dos jaulas de yerro, se las llevaron en Semboy y fueron puestas elevadas una en casa del Señorío de las S.S. Monjas de Valldon-cella en vistas de casa Baudilio Mateu, y la otra en casa Señorío de las S.S. Monjas Gerónimas entran-do en la villa por la parte de Barcelona. Los solda-dos con el verdugo se marcharon en Barcelona, y el pueblo de Viladecans hubo de dar sepultura a los cadabres.Nota: en el año de 1820 que se proclama la Consti-tucion, por mandato del Gobierno desaparecieron las jaulas de yerro con los restos de sus cabezas que fueron puestos en el año 1720 como se habló de lo dicho en la anterior columna. Dando fe de la dicha en la presente nota el mismo que la escribe”.

Josep Lligadas Vendrell

El cas més conegut de la pràctica de posar en una gà-bia el cap dels executats és el del general Moragues. Aquí, en una pintura d’Ernest Descals.


EL MóN NO AVANÇA, GIRA

El 27 de gener del 1979 les as-sociacions de veïns de Viladecans, convocades per la Coordinadora d’Associacions de Veïns, varen protagonitzar una de les mani-festacions mes multitudinàries fetes mai a la nostra ciutat. Es demanava un ambulatori digne per als aleshores 50.000 habi-tants de la localitat, una sanitat pública i gratuïta i la no priva-tització de la Seguretat Social.

Trenta anys després les manifes-tacions, i les pancartes a l’hospi-tal tornen a reclamar uns drets que van costar molts anys d’acon-seguir i que ara corren el perill de perdre’s.


la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

Pd t 64

Documents

Transcript of Pd t 64