��

Menjar i territori.Recorregut històric per Sant Boi de Llobregat

M. Lledó Barreda i Casanova,1 Carles Serret i Bernús,2 Vanessa Martín (col·laboradora).1

(1) Museu de Sant Boi, (2) Arxiu Històric Municipal de Sant Boi

Introducció

El territori, entès com a espai i temps, és un dels aspectes que més marca el quefer d’una societat. I un dels quefers de la societat és la producció de matèria primera per elaborar menjar. El territori sempre marca el tipus d’alimentació d’una societat; en el nostre cas, d’una població, Sant Boi de Llobregat, i, amb el pas del temps, l’evolució i el canvis de l’alimentació estaran associats a la tecnologia i a les crisis.

Des dels neolític fins a la revolució industrial del segle XIX, les bases econòmiques de tota societat piloten entorn de l’agricultura. A cada època trobem especificatius concrets, però el suport últim, la infraestructura sobre la qual es basa l’organització social, descansa al camp.

Els primers pobladors

Que el territori santboià, quan encara no el coneixem amb aquest nom, era adequat per a la producció agrícola i ramadera ho certifica la troballa de restes del neolític a la muntanya de Sant Ramon. I, de moment, no tornem a tenir vestigis fins a l’època ibèrica.

La presència d’eines agrícoles i de sitges d’aquesta època ens parlen d’excedents agrícoles que s’han produït i que s’han de guardar, sobretot de cereals i el menjar que se’n deriva són farines i pa. Les àmfores iberes també ens parlen d’altres excedents agrícoles com les figues i la cervesa, entre altres produccions. Els atuells de ceràmica d’aquesta època ens parlen del menjar que s’hi podria servir: les olles i les escudelles ens parlen de les sopes i plats caldosos. Els hams i els plats de peix ens parlen de la pesca per alimentar-se. La presència de vi importat comença a ser habitual en aquesta època, així com la introducció del servei del vi (com ho feien grecs i romans). L’estudi dels ossos de la fauna local ens parla de la ramaderia, sobretot, de la presència d’ovicaprins, bou i porc, però també de la caça, com cérvols i llebres.

Mina de ferro ibèrica del segle V aC. i sitges ibèriques del segle III-II aC.

��

XI Trobades de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2018. Cuina i territori.

El pas cap a la romanització significà l’extensió de la producció vitivinícola i la introducció de l’olivera i el consum d’oli. D’aquests dos productes tenim evidència material, tant en les eines (falç de podar vinya) com les estructures arquitectòniques (dipòsits d’opus signinum per a l’excedent de vi i forn d’àmfores), i cultura material (àmfores per transportar-lo i dolis, per emmagatzemar l’oli i també transportar-lo). Però continuen havent-hi sitges, per tant la producció cerealística continua sent important per a l’alimentació de la vil·la d’època romana.

L’estudi de la fauna trobada i datada durant l’Alt Imperi romà ens dona a conèixer una economia alimentària de classe alta, amb una gran diversitat:

Ramaderia: ovicaprí, bòvid, porc domèstic, suïds, gallines i cavall (que també pot ser emprat com a força de tracció).

Caça: porc senglar, llebre, conill, i cérvol (cries).

Au salvatge de mida gran .

Marisqueria: musclos, ostres, lapes, sèpia... que no es troben en altres èpoques.

Porcells, emprats en plats molt elaborats. El consum de porcells s’interpreta com una gestió del ramat destinat a una classe alta.

Es documenten restes d’altres animals, però que no emprats per l’alimentació (gos domèstic). Presència de pells emprades per vestir la persona o la casa: llúdriga, llop, os i pell de felí (linx o pantera).

L’estudi de la fauna, datada durant el Baix Imperi romà, ens mos-tra un canvi important respecte a l’etapa an-terior. Ara tenim un model de granja di-versificada amb ovica-prins, porcs domèstics, bòvids, augment de la presència del cavall i disminució de les ga-llines.

Cau la cacera del porc senglar i el cérvol qua-si que desapareix i en canvi augmenta el co-nill. Aquest fet ens in-dica:

En primer lloc una desforestació intensiva del bosc durant el segle I-II dC, que va tenir com a conseqüència la disminució dels grans mamífers, com el cérvol i el senglar i l’augment del conill i la llebre, millor adaptats al medi arbustiu.

La caça intensiva de cérvols i senglar durant les èpoques anteriors, afegida a la caça de cries de cérvol durant els segles I-II dC haurien ajudat a l’extinció.

Canvis dins l’estructura econòmica que provoquen que la producció s’orienti cap a la ramaderia i es deixi de banda la cacera de grans mamífers.

Dels darrers anys de la romanització (fins al segle VIII) ens han arribat 15 sitges, per tant l’agricultura cerealística continua, almenys per al consum propi, i l’evidència material d’aquest període disminueix respecte a etapes anteriors. Sembla que hi ha una important reducció de població.

L’època medieval

El segle VIII marca un punt d’inflexió entre els models de producció i la irrupció de l’Islam a la península suposa el col·lapse definitiu del món antic i l’arrencada d’una nova estructura social, econòmica i política que cristal·litza en el feudalisme. Apareixen el senyors i els vassalls, els serfs

•

•

•

•

•

•

•

•

•

Graffiti romà d’un llop caçant un

cèrvol (segle II dC.

��

i les obligacions feudals que prenen als pagesos l’excedent del seu treball, per poder mantenir una nova classe militar.

Ens trobem que en època medieval les jurisdiccions de Sant Boi tenien la terra dividida en propietat pagesa emfitèutica en un 93 % i alodial només el 7 %. Aquestes peces de terra eren d’extensió variable: des de la superfície d’una era o un hort fins a les més grans, com el mas d’en Parellada al lloc dels Còdols, de 50 mujades, al camí de Torrelles, o unes marines de Pere Viader en part conreades, vora l’estany del Remolar, de 60 mujades.

L’estudi antropològic dels individus de la necròpoli associada a l’ermita de Sant Pere de les Puel·les (segles IX-XI), ens mostra una altra realitat, estem davant una població mal alimentada, especialment les dones.

El segle XIV marcarà un nou punt d’inflexió, el model feudal es troba esgotat, l’expansió que s’havia portat en els últims segles toca sostre i el precari equilibri es trenca i dona pas a una època de recessió econòmica i crisi.

El comerç, el mercat, la fira i el forn.

La situació estratègica que té la vila, en una cruïlla de camins, afavoreix el desenvolupament comercial i el progrés aconseguit, especialment, per les fires i mercat santboià.

El mercat té lloc a la plaça de l’Alou i és controlat pel senyor del Castell, que en cobra la privativa en la venda i té el monopoli dels pesos i les mesures en sengles privilegis reials des del segle XIII. Segons aquests privilegis, tots els habitants de la vila, tant del Reial, de l’Alou, com de la Pobla, els dies de mercat havien de pesar i mesurar amb les mesures i pesos del senyor del Castell.

Els productes venuts al mercat són: oli, carn i pa.

La fira o les refires generalment són de bestiar i se celebren amb regularitat. La principal fira és la de maig; les transaccions són escasses, però la procedència de compradors i venedors és heterogènia: des del Maresme fins a l’Anoia. Compradors i passants componen un moviment bigarrat i fins i tot multitudinari, amb gent de totes les procedències. Pel que fa a les botigues la Pobla només tenia un forn, on havien d’anar a coure el pa els veïns, i una carnisseria, on havien de comprar la carn que volien. L’Alou, més poblat, comptava també amb un forn de puja, el molí vora el riu i sis taules de carnisseries entre la plaça i el carrer.

El jaciment del Fonollar (casa senyorial)

L’estudi de la fauna dels estrats medievlas del jaciment arqueològic del Fonollar, dona la presència d’aus i mamífers, emprats per a l’alimentació; en canvi la presència de valves malacològiques mostra que van ser recollides a la platja, una vegada mortes, i emprades per fer penjolls.

Les aus presents són de la família de la gallina domèstica: gallina, gall, pollastre, pularda i capó. Altres aus són el faisà, la perdiu roja, la fotja, el torlit i el durbec. Tots aquests exemplars va ser utilitzats per a l’alimentació. En canvi la presència del mussol banyut no està tan clar que fos per alimentar-se.

Els mamífers trobats són de la família dels ovicaprins: ovelles i cabres i de la família dels bovins: vaca, bou i toro. Els altres mamífers són el porc, el cavall, el conill i els rosegadors.

La conclusió econòmica principal és que estem davant d’una economia de pastoreig: els individus grans d’edat servien per a la llet, la llana o cuir i el joves per menjar. En el cas dels bous i els cavalls es podien emprar com a força de treball o transport; els porcs mascles preferiblement es menjaven joves. Els conills els caçaven per menjar i per les pells.

Es detecta l’acció carronyera de carnívors no humans, marques d’haver estat mossegats per l’acció, probablement, de gossos, dels quals no ha arribat cap fragment ossi. I també dels rosegadors que degueren entrar en el dipòsit abans de ser tancat i segellat entre el segle XVI i XVII.

Menjar i territori. Recorregut històric per Sant Boi de Llobregat

��

XI Trobades de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2018. Cuina i territori.

El segle XVI

L’agricultura continua sent la base de l’economia local i anava progressant de mica en mica. L’arribada constant de nous braços joves (els immigrants gascons) pal·lià la manca de gent en les explotacions agràries, provocada pel descens demogràfic a causa de les pestes, des del segle XIV. El tàndem amo-mossos, dins del sistema feudal, es va veure més eficaç i econòmic que el d’amo i esclau.

En aquest moment, com a mostra de contínua expansió, es continuaren preparant noves terres per ser conreades. Els inventaris mostren masos de pagesos benestants de grans dimensions. Els propietaris imposaren als arrendataris condicions severes, que aquests acceptaven perquè necessitaven terra. Alhora, la generalització de la carreta, a Sant Boi la primera apareix a un mas de Marina l’any 1547, revolucionà el sistema productiu.

Com a exemple, trobem un contracte arrendatari on figuren, entre les condicions, els productes duts a vendre a ciutat. En el contracte consta que li deixava part de les cases al poble i també les terres i vinyes on es produïa raïm, peres, carxofes i albercocs, que havien de ser portats a vendre a Barcelona en carreta.

Can Tries era una de les masies més antigues de la barriada de Sant Pere. Hi han notícies de la masia des del segle XVI: als textos de l’arxiu parroquial la trobem com una família benestant, gran propietària de ramats d’ovelles, bous i cavalls així com propietària de terres, entre les quals hi havia una vinya, part fonamental de la seva economia.

Pel que fa a la pesca, el senyor del Fonollar tenia accés al mar des de l’estany del Remolar . El paratge era ric en pesca i atreia pescadors professionals com Janot Alfonso, que n’era l’arrendatari i que tenia peixateria a Barcelona. No menys abundant era la caça d’aus aquàtiques. El dret de propietat del senyor del Fonollar li era discutit per un altre barceloní, Joan Canyelles, amo de l’estany de l’Albufera i del Prat Saliner, on hi ha una explotació de sal.

És interessant destacar que en el contracte, amb data de 1565, amb el senyor del Fonollar, s’esmenta la reserva de tres dies concrets perquè el senyor hi pesqui: un dia de març, un de maig i un de setembre, elegits pel senyor, amb la possibilitat de fer dos bols in mari, és a dir, dos transports de la barca fins a la propera Barcelona, la qual cosa és indicativa de l’abundància de la pesca.

El Fonollar (casa senyorial)

��

El segle XVII

La recuperació econòmica es manifestà tant en el terreny pre-industrial com en el comercial i l’agrícola i afectà no solament Barcelona sinó tot el Principat. Tot i les guerres contra França de 1683 i de 1689, amb la invasió francesa que comportà aquesta darrera, i les revoltes de la ruralia catalana contra els allotjaments militars (1687-88 i 1689-90) no es deturà el procés ascendent de l’economia catalana.

La generalització de les botigues de poble és un fenomen europeu que es donà en aquesta primera meitat del segle XVII i que ajudava en la millora alimentària de la gent. Si més no, ara podrien escollir entre un ventall més variat d’aliments.

En començar el segle, el dret de tallar a les carnisseries de l’Alou i el Reial corresponia a Joan de Cardona, senyor de la casa del Puig. El seu procurador arrendava als jurats per un preu mòdic (40 lliures al 1602, 30 lliures al 1604 o 50 al 1614) el dret de tallar-hi carn.

Des de 1601 hi hagué un recàrrec en els preus de la carn, posat pels jurats: 4 diners en ovella i cabra, 3 diners en moltó i porc, sempre per lliura carnissera. Als documents conservats trobem que en el contracte per tallar carn, tant a la plaça de l’Alou com al Pou Comú i a la Pobla, estipulava l’obligació d’oferir ovella a tothom, fent-ne 1 diner i 2 diners als pobres. Alhora, a cada festa, dos moltons i sempre que n’hi hagués necessitat per a malalts. Un porc setmanal, els dissabtes de sant Miquel (29 de setembre) a Nadal.

La popularització del consum del glaç a Catalunya es produeix a partir de la 2ª meitat del segle XVI i la seva utilització es mantindrà fins a la introducció progressiva del gel artificial, ja a les acaballes del segle XIX. Durant el segle XVII es regularitzà la venda de glaç o neu per a la conservació dels aliments. El glaç s’utilitzava per conservar el peix i altres aliments delicats, elaborar refrigeris, gelats i productes de pastisseria de luxe.

Un canvi important en l’agricultura catalana no es va produir fins al darrer terç del segle XVII, quan es va començar un procés d’especialització en els cultius. Aleshores, a les comarques de la costa catalana es va intensificar el cultiu de la vinya, que, ja al segle següent, obriria les portes al negoci d’exportació d’aiguardent.

Si comparem les collites de gra de la vila a la primera meitat del segle, durant la recuperació després de la catàstrofe de la guerra, amb aquesta de l’últim quart del segle, l’avenç quantitatiu representa un 30 % més. Alguns pagesos, com els masovers de la Torre Salbana, de Francesc Balaguer, els Mateu o els Parellada de la Bohiga a Marina, tenien almenys mitja dotzena de servidors estables. Podien collir perfectament més d’un centenar de quarteres de blat, cosaque ja els garantia passar l’any amb excedent. Encara que no arribessin a tenir un sobrant comercialitzable.

Finals del segle XVIII A causa de l’escassetat general de collites a bona part d’Europa, al 1788 es produí un encariment del pa i d’altres queviures; a Barcelona això provocà un greu avalot, conegut amb el nom de Rebomboris del Pa (28 de febrer i 1 de març de 1789), durant el qual l’exèrcit hagué de fer cara al poble, disposat a incendiar diversos edificis públics.

També, el conflicte de la rabassa morta creava tensions entre propietaris i conreadors, especialment al Vallès, el Baix Llobregat i el Penedès.

En augmentar el valor de les terres, alhora que es produïa una inflació creixent, els propietaris consideraren que es veien perjudicats perquè la millora dels mètodes agrícoles prolongava extraordinàriament la vida dels ceps, mentre perdia vàlua el preu de l’arrendament que així s’estenia per diverses generacions.

El conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l’audiència de Barcelona, la qual fallà el 1756 que el contracte de rabassa morta restava cancel·lat amb la mort dels ceps o bé al cap de cinquanta anys. Aquest sistema fou la font d’un gran nombre de conflictes, especialment arran de la mort dels ceps en arribar-hi la plaga de la fil·loxera. Tots aquests conflictes incitaren les actuacions col·lectives dels rabassaires, que es van unir per a la defensa del dret de romandre a la terra que conreaven.

Menjar i territori. Recorregut històric per Sant Boi de Llobregat

��

XI Trobades de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2018. Cuina i territori.

El segle XIX. De l’agricultura a la revolució industrial

Sant Boi, amb uns 5.000 habitants, va abordar el canvi de segle quan es trobava dins una sèrie de transformacions econòmiques, que van establir les bases del canvi de la seva estructura, essencialment rural, per una futura realitat industrial.

L’agricultura continuava sense deturar-se amb la intensificació dels conreus deltaics, la supressió del guaret i la introducció de l’ús d’adobs naturals i artificials. A més, el cultiu cada cop més predominant era el de llegums i fruiterars. Per a l’evolució agrícola del Delta havia resultat bàsica la construcció del canal de la dreta del Llobregat i, a partir de 1890, l’inici de l’explotació de les aigües subterrànies.

També cal esmentar la important renovació tecnològica en l’àmbit de les eines de treball agrícola.

El 1819 s’iniciaren les obres de construcció del canal de la dreta del Llobregat, però no acabaren fins al 1885, per la qual cosa la intensificació del regadiu no arribà fins a aquesta data. Paral·lelament, entre 1886-1890, la malaltia de la fil·loxera provocarà el retrocés del cultiu de la vinya i el posterior abandó de la majoria de masies de muntanya, com el cas de Can Tutusaus.

La fil·loxera arribà al Baix Llobregat entre el 1886 i el 1890 a través del Vallès Occidental i el Barcelonès. La mort dels ceps europeus facilità que molts arrendataris restituïssin les terres als propietaris davant de la impossibilitat de poder cultivar-les. Nombrosos rabassaires foren desnonats i els jornalers es quedaren sense feina.

A Sant Boi, la fil·loxera coincidí amb el pugó dels pomers, la serpeta dels tarongers i una altra plaga desconeguda dels presseguers, de manera que la collita fou molt dolenta.

La crisi política i econòmica implicà un augment de l’atur i la pobresa, en especial entre els obrers i els jornalers, que durà força temps. Almenys des del 1900 l’Ajuntament impulsà una sensible quantitat de mesures per atenuar-los, les quals evidenciaren la dimensió del problema.

El 1900 destinà el cinquanta per cent del cobrament del recàrrec municipal sobre les cèdules personals d’aquell any a les famílies en situació de precarietat. El 1905 féu gestions perquè els forners abaixessin el preu del pa als obrers. I el 1909 acordà contribuir amb dues-centes cinquanta pessetes d’un Capítol de Beneficència a una subscripció oberta per socórrer la classe jornalera.

Cabana de pedra seca associada a

la vinya. Foto-grafia cedida per

Xavier Sànchez

��

El segle XX

La crisi econòmica va ser molt important, però amb el temps van sortir alternatives com les hortalisses i les freuites, que esconvertiren en els motors de l’exportació comarcal. Les especialitzacions ajudaren a superar la crisdi de la fil·loxera.

Les estadístiques del quinquenni 1905-1910 deixen clar que Sant Boi destacava molt per damunt de la resta de poblacions. El seu producte estrella eren les pomes, amb una producció de mil cinc-centes tones. Fins i tot el 1915 se’n creà una espècie autòctona denominada la mare llobregatina.

El Sindicat Agrícola de Sant Boi fou constituït el març del 1909 amb l’objectiu de subministrar adobs i llavors a bon preu als seus associats. Acollí tant pagesos benestants com, sobretot, petits propietaris, parcers i arrendataris. I tot just un mes després fou establerta la Caixa Rural del Sindicat, la primera de la comarca del Baix Llobregat.

Els anys inicials es caracteritzaren per la precarietat i els pocs recursos, una situació que anà millorant gradualment. Cap al gener de 1912 es va crear una comissió d’experimentació de nous aparells, conreus i productes químics el resultat de la qual va ser la compra d’una màquina de batre, una RUSTON.

El Sindicat va significar la forja d’un capital social, vehiculat per la vida sindical, que ajudà a la integració de la petita propietat camperola a les relacions de producció capitalistes i, per tant, a la superació de la crisi agrícola finisecular.

La persistent crisi econòmica va fer que l’Ajuntament decidís emprendre obres públiques per ocupar els obrers i els jornalers. El 1910 es contractaren divuit peons destinats a la reparació del camí de Cal Pinques.

L’any següent es construí una font al xamfrà de Cal Perenya. I el 1914 s’invertiren dues-centes pessetes a arreglar el paviment dels carrers. A més, aquell mateix any el governador civil prohibí esmerçar quantitats en diversions, festejos, despeses de representació i viatges, perquè calia proporcionar treball als repatriats de la Guerra del Rif (1911-1927). Durant el Ple de 10 de febrer del 1918, el regidor Joan Condeminas denuncià les importants crescudes dels preus dels aliments, l’estagnació dels jornals i l’agreujament de l’atur i va proposar una considerable moderació en el règim municipal de despesa, que fou aprovada.

A partir del segon quart del segle XX, canvien les bases econòmiques, i això ja formaria part d’un altre estudi.

Sant Boi de Llobregat a principis del segle XX. Clixé d’Enric Missé

Menjar i territori. Recorregut històric per Sant Boi de Llobregat