113

L’església de Ntra. Sra. del Carme és el quart dels temples catòlics de Castelldefels. És el darrer que s’ha aixecat i es va dreçar al carrer Arenys, del barri de Can Bou, al costat de l’autovia C-31, des de la qual s’obté una vista completa de la seva façana frontal.1

HISTÒRIAEl temple –fruit de l’esperit emprenedor del rector de la parròquia de Castelldefels, mossèn Fran-cesc de Paula Sala,� i d’una comunitat de fidels fermament consolidada des dels seus inicis– té una llarga història anterior a la seva construcció. Aquest inici es podria fixar en els primers anys 30 del segle XX, quan es va dissenyar l’estructura urbana de la Pineda de la Marina, a la zona de la platja. La distribució d’usos reservava un terreny, situat a la cantonada dels carrers 11 i el passeig de la Marina, per a aixecar una església o una escola. En una zona reservada per a edificis d’apartaments, la parcel·la restà lliure d’edificació fins a poc després del 1958. Llavors l’Ajuntament va poder con-cedir una llicència per a un ús diferent, i va proposar a l’església, i es materialitzà posteriorment, la cessió a aquesta d’un solar proper, concretament en el número 81 del passeig de la Marina.

Iniciada la dècada de 1960/1970, creixia amb intensitat el nombre de turistes que accedien a la platja. Va començar, per iniciativa del regent d’aleshores, mossèn Joan Sunyer, la celebració de misses de campanya els diumenges d’estiu. Els veïns, que hi donaven suport al sacerdot, van oferir una desin-

� Aquesta comunicació aprofita el contingut d’una sèrie d’articles: CORUGEDO, Arturo: “Décimo aniversario de la iglesia de Nuestra Señora del Carmen”. Revista Mar i Muntanya. Núms. �80, juliol 20�0. p.7; �8�, agost 20�0. p.7; �82, setembre 20�0. p.7.2 El sacerdot arriba a Castelldefels com a Rector a començament de l’any �993, amb un equip que completaven mossèn Marciano Corral Urdiales i mossèn Francisco Pérez López, tot ell provinent de la barcelonina parròquia de Santa Teresa de Jesús, al barri del Carmel. Vid: CARRERAS, Lourdes: “Fent camí amb… Mn. Sala”.Revista Mar i Muntanya. Núm. �3, agost �996. p.7; MIGUEL, Montserrat & CODINA, Albert: “Fent camí amb… Francesc de Paula Sala (mosén Sala)”.Revista Mar i Muntanya. Núm. �25, desembre 2005. p.7. L’entrevista on recordava la consecució de l’església del Carme i la seva dedicació es pot consultar: CLEMENTE HERNÁNDEZ, Javier: “Fent camí amb... Mosén Sala, nuevo vicario episcopal”. Mar i Muntanya. Núm 73, agost 200�. p.6.

UNA ESGLÉSIA CATÒLICA DEL SEGLE XXI. NOSTRA SENYORADEL CARME, DE CASTELLDEFELS

Arturo CorugedoGrup de Recerques Històriques de Castelldefels

Celebracions de las misses de campan-ya a la Pineda de Castelldefels

114

IXTrobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Capelles, ermites, eglésies

teressada col·laboració ajudant en la missa i afavorint el manteniment de les condicions físiques del solar, de manera que fos un marc adequat per a aquelles celebracions. Al començament, les misses eren presidides pel responsable de la parròquia, però també podien participar altres sacerdots que podien estar de pas per la ciutat. Aquesta església estiuenca va tenir un veritable auge, la qual cosa era palesa per la gran assistència a les eucaristies. Es van arribar a celebrar primeres comunions.

Amb posterioritat al 1990, l’empresa propietària d’una residència de gent gran, a tocar amb el solar emprat per a les misses d’estiu, va oferir a l’església una quantitat substancial per la compra del terreny perquè volia ampliar les seves instal·lacions. Mossèn Francesc de Paula Sala, que ja era en aquell moment el rector de Castelldefels, va veure-hi l’oportunitat de dotar la zona de platja i zones properes d’un temple permanent. L’aprovació del bisbat de Barcelona, del que llavors depenia Cas-telldefels, es va obtenir per a dur a terme la venda i posterior compra d’un altre més adequat a la finalitat proposada; un de situat al carrer 11, entre el passeig Marítim i la platja.

A mitjans de l’última dècada del segle passat, ja acabat i en ús el temple catòlic de Nostra Senyora de Montserrat, al barri de Vistalegre, la parròquia podia, i va decidir, donar un impuls a la cons-trucció del quart temple. No obstant això, no hi havia l’aprovació unànime a la proposta d’ubicació. L’Associació de Propietaris de la Pineda no estava conforme amb l’existència de la nova església en el lloc esmentat i l’Ajuntament preparava una nova qualificació d’usos per a la zona. Davant aquesta situació, l’alcalde Agustín Marina va proposar a la parròquia, i aquesta accepta, una permuta amb un terreny propietat del Municipi i qualificat per a propòsits de benefici col·lectiu, i que resulta ser el del carrer Arenys. La situació geogràfica no és exactament corresponent a la zona de la platja, però és relativament accessible als seus veïns i, alhora, permetia ampliar la zona d’influència de la nova església a altres zones residencials de la ciutat, com ara Can Bou.3

El cost material del terreny no era cap obstacle. Sumant les aportacions del Bisbat, una col·laboració econòmica de l’Ajuntament i les donacions dels feligresos, es podia confiar que quedarien cobertes les necessitats econòmiques per a aixecar un temple; quan estiguessin coberts també els tràmits d’elaboració del projecte. El 15 de maig de 1999, es va poder celebrar l’acte de col·locació de la prime-ra pedra.� La dedicació del temple esdevindria el � de juny de �001, amb lluïda i concorreguda missa presidida pel llavors bisbe auxiliar Barcelona, monsenyor Joan Enric Vives i Sicília (actual arquebis-be de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra), i cooficiada també amb els sacerdots de la parròquia.5

ARQUITECTURA DE L’EDIFICI Projectat per l’arquitecte Jaume Miret i Mas,6 del grup MMAR, té la particularitat de la seva planta

3 “La parroquia de Castelldefels, ante la necesidad de dar mejor atención a los feligreses residentes en las zonas de Marisol, Gran Vía Mar, Can Bou, La Pineda, Lluminetas, Playafels y los que en verano acuden a las playas y puertos deportivos para practicar las diferentes aficiones marineras, acometerá en breve la construcción de un nuevo templo en la zona de la playa (...) bajo la advocación de Nuestra Señora del Carmen” . “Nuestra Señora del Carmen. Nuevo Templo” Revista Mar i Muntanya. Núm. 36, juliol �998. p.7. L’optimisme inicial caldria matisar-lo. Vid: “Can Bou. Todavía sin iglesia, se busca local”. Revista Mar i Muntanya. Núm. 40, novembre �998. p.7. Tot i així, ja es donava per fet que l’obra esdevindria una realitat en un llibre la primera edició del qual apareix el desembre de �998. Vid: “El futur” a: CAMPMANY, Josep: Castelldefels i la mar. Ajuntament de Castelldefels. Castelldefels, �998. pp.��9s.4 “Primera piedra de la iglesia de Can Bou”. Revista Mar i Muntanya. Núm. 47, juny �999. p.�; p.8. I també: “Un templo de piedras vivas”. Revista Mar i Muntanya. Núm. 60, juliol 2000. p.�5 Abans de la cerimònia de dedicació ja s’havien celebrat misses amb l’església sense acabar. Ho recorden dues crò-niques del 2000: “El proppassat �5 de juliol, a les 8 de la tarda, mossèn Sala celebrà la primera missa al nou temple de la Mare de Déu del Carme. Pràcticament es pot dir que es va fer una missa de campanya, com aquelles que es feien sota els pins, doncs el nou temple encara no té ni portes, ni sostre, entre altres coses (...) En aquesta primera celebració varen assistir unes dues-centes persones, però això sí, només varen poder tenir seient els que se’l van portar (...) Des d’aquestes línies agraïm l’esforç de l’equip d’obres per tal de què per la festa de la Mare de Déu del Carme s’hagi pogut disposar del temple”. “En el temple del Carme es celebren misses els caps de setmana”. Revista Mar i Muntanya. Núm. 6�, agost 2000. p.4. Vid. “Misas en verano en la iglesia del Carmen”. Revista Mar i Muntanya. Núm. 63, octubre 2000. p.8. D’altra banda, la cerimònia de dedicació s’esperava per al mateix any 2000, concretament per al �7 de desembre, i així s’havia anunciat. Vid: “Un nou temple, una nova Església”. Revista Mar i Muntanya. Núm. 65, desembre 2000. p.�. Però calgué rectificar: Vid: “No pudo ser, pero será”. Revista Mar i Muntanya. Núm. 68, gener 200�.Finalment se’n feu l’anunci definitiu i correcte -Vid. Revista Mar i Muntanya. Núm. 70, maig 2000. p. �; Revista Mar i Muntanya. Núm. 7�, juny 200�. p.4-, així com els reportatges que ho provaven: “Una nova església i un nou prevere” Revista Mar i Muntanya. Núm. 72, juliol 200�. p.�; “Dedicación de la nueva iglesia del Carmen”. Revista Mar i Mun-tanya. Núm. 72, juliol 200�. p.86 L’església del Carme va ser inclosa com a punt d’interès de Castelldefels a la campanya “Turisme 24 hores” engega-da per l’Ajuntament l’any 2007. En conseqüència, apareixia en el material publicat, en diversos idiomes, i en la guia sonora de la mateixa iniciativa. Vid. Castelldefels. Turisme 24h. Ajuntament de Castelldefels. gener 2007. Dip. Legal B-7889-07. El juliol de 2008, el GREHIC va proposar formalment la inclusió del temple en el Catàleg i Pla Especial de Protecció i Rehabilitació del Patrimoni Arquitectònic de Castelldefels. Ho va fer per carta adreçada a qui llavors era

115

triangular, condicionada per l’entorn de la parcel·la. Això, lluny de ser un inconvenient, facilita que el temple tingui la possibilitat de tenir capacitats va-riables adequades a les característiques d’ús. S’ha de tenir en compte que el nombre d’assistents als serveis religiosos presenta grans variacions, de-penent del moment de l’any; sent molt quantiós a l’estiu i restringit a l’hivern. Per a aquesta adequació, hi ha un primer espai amb capacitat per a unes �50 persones, tancat per una gran pantalla amb portes, i que s’utilitza a l’hivern. A l’estiu, si l’assistència ho fa necessari, una zona coberta, a la manera d’un porxo, entre les portes i el jardí pavimentat d’entrada, facilita la ubicació d’un altre nombre d’assistents i, finalment i per a casos excepcionals, hi ha encara la possibilitat d’ocupar el jardí davan-ter, que queda aïllat de l’exterior per una tanca.

L’interior, molt auster, de parets de formigó vist, sempre es defineix per l’ús de la línia recta. A par-tir del vèrtex dominant del triangle que conforma la planta de l’edifici, es troba aixecat el presbiteri amb l’altar. Els bancs per al poble reunit es distribueixen seguint l’ordre que estableix la paret de l’entrada principal, davant el vèrtex. Al costat de l’esquerra de l’entrada, hi ha la petita capella del Santíssim Sagrament, amb llum natural que entra per un vi-trall policrom, i l’entrada a la sagristia, així com discrets accessos a espais de diverses aplicacions i a la planta superior, un espai dedicat a habitatge, sales de reunió i un balcó interior que permet situar els cantaires del cor. El cantó dret de la nau té tres petits espais triangulars, a manera de capelles obertes amb finestrals de panells fixes d’alabastre que faciliten l’entrada de llum natural. També a la dreta, tot seguit després del porxo, una petita habitació està destinada a reunions de diverses activitats en petits grups.

Exteriorment, i a distància, el més notable de la construcció, són les tres torres que allotgen les campanes,7 agulles metàl·liques, en forma d’estilitzades piràmides de base triangular, projecta-des amunt, que parlen de l’espiritualitat pròpia de l’edifici. Les tres torres, i la reiteració de motius triangulars, podria suggerir a alguns la representació de la Santíssima Trinitat. Altres, tanmateix, volen veure en les tres agulles altes, l’evocació dels pals d’una nau i ho relacionen amb el caràcter mariner del culte a Ntra. Sra. del Carme, titular del temple.

L’agulla principal, al centre, estava projectada per assolir l’alçada de 38 metres, marcant una fita per sobre de la línia dels sostres de les edificacions del seu voltant.8 D’altra banda, l’interior, buit, permetia l’entrada de llum a l’interior de l’edifici.

L’arquitecte Miret dóna l’explicació sobre les tres torres: “A part d’allotjar les tres campanes que Regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament, senyor Joan Sau, després Alcalde de la Ciutat. Tot el contingut de l’escrit es pot consultar a l’annex número � del llibre: CLEMENTE, Marc: El puente de la Corredora Maestra. Guía del Patrimonio Arquitectónico de Castelldefels III. Ajuntament de Castelldefels-GREHIC. Castelldefels, 20�3. pp.93-99.7 Les campanes estan ornades; tenen un relleu amb la representació del logotip del Jubileu de l’any 2000. Vid: “El logotipo del jubileo 2000”. Mar i Muntanya. Núm 57, abril 2000. p.3. 8 Aquesta alçada va topar amb la normativa municipal i es van posar limitacions. Finalment les línies rectes del disseny original es van trencar per quedar els campanars a una alçada inferior. Aquest rigor extrem, donada la singularitat i bellesa de la idea original, va ser denunciat pel GREHIC (al temps que es felicitava per la desaparició d’un gran rètol publicitari de l’entorn del temple): “El compromís del Grehic amb preservació del patrimoni ens condueix a manifestar la satisfacció per la desaparició de l’immens reclam publicitari d’aquell enorme “mira” a l’autovia (...). S’ha actuat, doncs, en favor del paisatge urbà de qualitat i visió diàfana de l’església de can Bou. Hagués estat una llàstima haver estat permissius amb una agressió tan evident... i més, sabent que en la zona s’havia estat tan primmirat que, al projecte original dels tres campanars de l’església es van posar entrebancs, perquè sobrepassarien l’alçada permesa per a les edificacions de la zona. Aquí algú lamentarà que la cosa va ser massa estricte. La raó: el resultat és que les tres sagetes que haurien d’apuntar cap amunt no tenen l’esveltesa en què pensà l’arquitecte i amb la que es presentà la maqueta. Si us fixeu, veureu que la línia ascensional de les piràmides no és recte, sinó que es veu estranyament rectificada sense poder definir una punxa que visualment ens hagués satisfet més”. EDITORIAL “Entre poc i massa”. El Torreó. Núm 44. Octubre-desembre 20�4. p.�.

Arturo Corugedo. Una església catòlica del segle XXI. Nostra Senyora del Carme, de Castelldefels

Eucaristia cele-brada a l’interior de l’església del Carme, l’any 2000, amb un edifici en-cara sense enllestir completament.

116

IXTrobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Capelles, ermites, eglésies

s’acostumen a posar habitualment en els temples, s’està fent una referència a les tres creus de la muntanya del Calvari; per això hi ha una de les agulles que és més alta, perquè és la principal, men-tre que les altres dos són les que la flanquegen. Aquesta relació que es fa amb les tres creus no tan sols satisfà l’aspecte litúrgic i el caràcter d’església que queda manifest, sinó que –com que l’agulla central agafa una alçada de 38 metres– dintre de l’esplanada de Castelldefels assenyala una fita urbana”.9

D’altra banda, el mobiliari va ser dissenyat també pels arquitectes, excepció feta dels bancs, per als que l’únic que van fer és donar als fusters una idea del que estimaven més adequat.

Dins la sobrietat de l’edifici, el més impactant de contemplar, en el seu interior, és la imatge situada darrere l’altar. Contrasta i hi des-taca una peça treballada en fusta policromada, emmarcada en el fons amb una mena de baldaquí. La imatge artística que s’ha asso-ciat amb la representació de Ntra. Sra. del Carme, majestàtica i de mida natural, apareix asseguda en un tron daurat, com la veritable reina del cel i la terra, els seus també rics vestits amb ornaments d’or, formen part de la talla en fusta. El conjunt va ser donat per una família pietosa que, per més de �00 anys, havien posseït l’obra a casa seva de Barcelona i que sufragaren la restauració a que es va sotmetre abans de la seva col·locació a l’església.10

LA COMUNITATUns mesos abans de la inauguració de l’església, el sacerdot responsable de la parròquia de Castell- defels va convocar els membres de la feligresia que, voluntàriament, s’oferien per a la preparació de la cerimònia de dedicació. Va rebre la resposta necessària i va assignar als fidels les responsabi-litats segons les aptituds i els desitjos d’aquells. Diversos d’aquells pioners, van formar des de l’inici el germen d’una comunitat de creients que es va anar consolidant i porta a terme activitats dignes d’un grup eclesial amb voluntat de servei.

Diversos han estat els sacerdots que han atès la comunitat. En els primers temps, mossèn Sala, era l’encarregat de presidir la missa dominical celebrada en català. Per als oficis en castellà, de dissab-tes a la tarda, el celebrant va ser el sacerdot panameny Rory H. Gutiérrez, mentre estava residint a Castelldefels amb motiu de fer estudis superiors de Litúrgia a Barcelona.11 Aquest clergue dinàmic s’esforçà principalment, i amb èxit, en “nuclear una comunidad” (tal com ell deia). Amb aquesta fi-nalitat una iniciativa seva, molt encertada, va ser instituir petites reunions, que anomena “àgapes”, celebrada després de la missa vespertina de dissabte; els fidels voluntàriament proporcionaven un piscolabis que es compartia i animava la xerrada, reforçant la cohesió. Després de dos anys que deixaren petjada, mossèn Rory va tornar a la seva diòcesi de Panamà i, per uns mesos, oficià la mis-sa en castellà el pare Eduardo Martínez, equatorià, qui temporalment va viure a Castelldefels.1� Amb posterioritat, la missa de vigília, en castellà, ha estat celebrada per sacerdots vicaris de la parròquia destacant-ne, pels molts anys que se n’ocupà, mossèn Marciano Corral Urdiales, que havia arribat a Castelldefels destinat des de l’any 1993.13

9 CLEMENTE HERNÁNDEZ, Javier: “Fent camí amb… Jaume Miret”. Mar i Muntanya núm.59. Juny 2000. pàg. 6. L’entrevista citada serví, a ben segur, per a escriure: “L’obra, concebuda com un espai sagrat per al culte, es desenvo-lupa a partir d’una base triangular. Les moltes arestes que provoca el triangle queden contextualitzades en un entorn dur marcat per la presència colindant de l’autovia. Una mena de muralla de formigó fa de barrera per a protegir la cúpula i les tres agulles que defineixen, amb la seva verticalitat, el caràcter espiritual de l’edifici. Les agulles acullen les campanes i permeten alhora l’entrada de la llum a l’interior de l’edifici. Els campanars -simbòlicament les tres creus del calvari o tres mastelers d’un vaixell- són, doncs, tres lucernaris fets amb una estructura de ferro. Els respectius peus d’aquestes estructures s’aguanten amb unes peces de neoprè per a dotar-les d’elasticitat. La cúpula està recoberta de coure, un material tradicional per al cobriment d’esglésies”. CLEMENTE HERNÁNDEZ, Javier: Castelldefels. Col·lecció “La Creu de Terme” núm 28. Cossetània edicions. Tarragona, 2004. p.�00.�0 De la història de la talla i del procés d’aquesta restauració en parlà la seva artífex a: CLEMENTE, Javier: “Fent camí amb... Adela Arbò Argente”. Mar i Muntanya. Núm ��6, març 2005. p.6.�� Vid: C[ODINA] ANDRÉS, A: “Fent camí amb... mosén Rory”. Mar i Muntanya. Núm 75, octubre 200�. p.6; MI-GUEL, Montse & FONT, Ramon: “Fent camí amb... Mn Rory Humberto Gutiérrez”. Mar i Muntanya. Núm 96, juliol 2003. p.6.�2 Vid: CODINA, Albert: “Fent camí amb... mossèn Eduardo Martínez Cordero”. Mar i Muntanya. Núm �0�, de-sembre 2003. p.6.�3 Tot i que l’entrevista que citem és anterior a l’aixecament del temple, pot ser útil per descobrir el tarannà del protago-

Imatge exterior de l’església, ornada

amb un quadre de Josep Maria Casellas, per a

la celebració de la festivitat de

Nostra Senyora del Carme.

117

De l’església de Nostra Senyora del Carme es pot destacar també un grup de litúrgia que regu-larment celebrava reunions d’estudi. A la faceta de preocupació per la litúrgia afegeix les tasques d’animació des del cant, molt eficaçment, Miguel Valenciano,1� durant molt de temps acompanyat a l’orgue per Jacinto Hernández.15

Encara quan no s’havia complert un any de funcionament del temple del Carme, ja dedicat, Miguel Valenciano escrigué una mena de crònica del que ja s’havia viscut, però que donava un nou alè al que s’esperava a venir. Val la pena de llegir com capta el pols de la comunitat i el lloc on prega:

«Próximo ya a cumplirse el año de la dedicación al culto de la nueva iglesia del Carmen, vamos a hacer un pequeño balance y una reflexión conjunta de esta corta, pero intensa andadura: La pri-mera impresión, tras la ceremonia de dedicación, fue espléndida. Los sábados por la tarde, sobre todo, era prácticamente «lleno». A medida que fue quedando atrás el verano y nos adentrábamos en los días de invierno, vimos disminuir la afluencia de fieles. Aquí cabe hacer una puntualización muy concreta y es que, al acoger en su demarcación al sector de la playa y ser que esta zona normalmente multiplica su población en verano, al volver la gente a su lugar de procedencia, obviamente, vimos mermada la feligresía. Otra impresión relevante que se percibe al estar en el interior del templo es -¿cómo lo diré?-... es como si te sintieras invitado al recogimiento, a la espiritualidad... fluye el fervor. Tal vez sea por sus formas triangulares, con resortes piramidales; efectos que canalizan y conducen la concentración y la atención a un punto, que es justamente el presbiterio. Sea por esto u otras causas, la cuestión es que coinciden los fieles en esto. A opinión de un servidor, es una iglesia preciosa, acorde con la modernidad de los tiempos actuales y, so-bre todo, por la sensación que percibo en su interior. Todas las celebraciones son cantadas y con acompañamiento al órgano a cargo de Jacinto Hernández, que ya conocíamos de Santa Eulalia de Bellamar. Tuvimos una gran satisfacción al aceptar Mn. Sala la compra de un magnífico órga-no litúrgico que estrenamos el primero de noviembre del 2001, festividad de Todos los Santos. En la iglesia del Carmen únicamente se dicen las misas dominicales: el sábado a las 19’00, en castellano, y el domingo a las 10’00, en catalán. Los sábados celebra normalmente Mn. Rory y los domingos, también normalmente, Mn. Francesc de Paula Sala que, como todos sabemos, es Vicario Episcopal y en ocasiones su arduo trabajo de desplazamientos le impide celebrar en Cas-telldefels, contadas veces. En la actualidad estamos con algunos proyectos como son el formar y consolidar un grupo de liturgia responsable y eficaz. Hay que destacar, sin embargo, que nunca han faltado lectores y que de la formación de este grupo Mn. Rory se encarga muy gustosamen-te. Entiendo que todas las personas que se prestan para poner voz a la palabra de Dios deben hacerlo con profundo respeto y conscientes de que lo que están proclamando para hacerlo con toda la claridad, precisión y técnica de pronunciación que sean capaces. Normalmente hay varias personas que quieren hacerlo y las más de las veces sólo sube al presbiterio una o dos personas mientras que el resto se queda sin opción. Considero importante esta reflexión. Igualmente, para estas personas que quieren y «nunca les toca», señalo que deben dejar constancia en sacristía de su ofrecimiento y, de ese modo, si en una celebración ya está adjudicada una y otra lectura... pues para el próximo día; siempre con un compromiso serio y procurando formarse litúrgicamente en el seno de los respectivos grupos de liturgia. Nadie me ha dicho que diga esto; lo digo por mi cuenta ya que así lo creo. Volviendo al Carmen, y de verdad que no os pesará, si aún no habéis ido, visitadla. Id un sábado a las 19’00 o un domingo a las 10’00; mejor 20 minutos antes para que en-sayéis con nosotros los cantos y podáis participar plenamente en la celebración de la eucaristía. Otra observación realmente importante hace referencia a la adaptación tan rápida y sin reservas de los fieles de esta zona: Cuatro veranos atrás las celebraciones eran en la Pineda, al aire libre; hace tres, al aire libre también en el colegio Edumar; hace dos en la iglesia sin acabar, casi al aire libre también. La tradición de estar a la intemperie arrastraba de muchas décadas. Se podía advertir, pues, una actitud, compostura, falta de recogimiento y, en ocasiones, de silencio, etc. que puede conllevar el celebrar al aire libre. De golpe, el verano del estreno de la iglesia, el del 2001, toda esa gente dentro de un templo donde todo se oye, todo retumba... los cantos que no conocían por otra parte... y el engranaje de todo esto con el tema litúrgico... Bueno, desde mi cometido -mejor, desde mi servicio- un sincero agradecimiento por la pronta adaptación y participación en las celebraciones y, en especial, en los cantos. Así, con estas premisas, os esperamos a todos con gran gozo a la que, por ser Casa de Dios, es casa vuestra».16

nista. Vid: CARRERAS, Lourdes: “Fent camí amb... Mn. Marciano”. Mar i Muntanya. Núm �7, desembre �996. p.6.�4 Miguel Valenciano començà dirigint cant litúrgic per a la comunitat catòlica de Castelldefels a l’església de Bella-mar i, poc després, al bressol del temple del Carme, al solar emprat per a dir les misses de campanya a la Pineda. Vid: MIGUEL, Montserrat: “Fent camí amb... Miguel Valenciano Arranz”. Mar i Muntanya. Núm 42, febrer �999. p.6. �5 CODINA ANDRÉS, Albert: “Fent camí amb... Jacinto Hernández Montes”. Mar i Muntanya. Núm �60, novembre 2008. p.6�6 VALENCIANO, Miguel: “¡¡Mare de Déu del Carme!!”. Mar i Muntanya. Núm 80, març 2002. p.7

Arturo Corugedo. Una església catòlica del segle XXI. Nostra Senyora del Carme, de Castelldefels

118

IXTrobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Capelles, ermites, eglésies

Així mateix, cada nit, durant tot el període en què mossèn Sala fou Rector de Castelldefels, i sota la direcció de la sen-yora Aurora García,17 es resava el Sant Rosari. Es de desta-car també que els dissabtes, dues hores abans de la missa, un grup del Moviment de Renovació Carismàtica Catòlica celebrés sessions de perfecció espiritual. Durant un temps també s’oficiava, mensualment, missa en llengua france-sa.18

L’església del Carme, per descomptat, té la seva gran fes-ta anual 16 de juliol, dia de la seva festa. En el marc de la celebració, comença al temple la tradicional processó marítima seguint el camí de Club Nàutic a Club Marítim de Castelldefels, o viceversa, perquè cada any la ruta alterna. Abans de la processó, una imatge de la Verge del Carme, de propietat particular, que presidirà la processó en un veler, s’introdueix a espatlles al temple i es beneeix especialment

per l’oficiant, que durant molt de temps va ser mossèn Sala. És en aquestes ocasions del 16 de juliol, quan l’església llueix més i optimitza la seva gran capacitat acollint una afluència nombrosa.

A part dels esmentats Miguel Valenciano, Jacinto Hernández i la senyora Aurora García, són les seves mullers o marit; respectivament, membres que contribueixen (o ho van fer), i molt, a donar caliu a la comunitat: Pilar Saumell, Teresa Suárez,19 i Pablo Pérez. Si ens aturem en els primers deu anys de funcionament del temple, es podria també recordar a d’altres que han cohesionat el grup de fidels: els matrimonis formats per Joan Prats i Regina Amorós, Arturo Corugedo,�0 i María Pilar Mozo; les germanes Teresa i Maria Rosa Termes; les senyores Rosa Genís, Pilar García i Pepita Ca-laf,�1 i la senyoreta Ingrid Martínez.�� També va col·laborar fins que va deixar de residir a Castellde-fels, el senyor Jordi Borges. Un record molt especial per a aquells que van marxar, també durant el desenari de l’església, i que van deixar la seva empremta inesborrable: Mari Font, Mercé Busquets i Mariona Bruach.

�7 MIGUEL, Montserrat: “Fent camí amb... Aurora García y Pablo Pérez”. Mar i Muntanya. Núm 54, gener 2000. p.6.�8 Vid: MARTÍNEZ, Ingrid: “Fent camí amb... la parroquia francesa de Barcelona en Castelldefels”. Mar i Muntanya. Núm �73, desembre 2009. p.6.�9 CODINA ANDRÉS, Albert: “Fent camí amb... Teresa Suárez Bonastre”. Mar i Muntanya. Núm �69, agost 2009. p.6.20 CODINA, Albert: “Fent camí amb... Arturo Corugedo”. Mar i Muntanya. Núm �93, agost 20��. p.62� CODINA ANDRÉS, Albert: “Fent camí amb... Pepita Calaf Folch”. Mar i Muntanya. Núm �53, abril 2008. p.6.22 CODINA, Albert: “Fent camí amb... Ingrid Martínez Ubriaco”. Mar i Muntanya. Núm �4�, abril 2007. p.6.

Moments de la celebració del dia

de la titular del temple, l’any 2010.