IV TROBADA D’ESTUDIOSOS I CENTRES D’ESTUDIS D’ERAMPRUNYÀ, Castelldefels; 3 de desembre de 2012 ASPECTES DE LA MORFOGÈNESI DE L’EXTREM NORD-EST DEL TERRITORI DE L’ERAMPRUNYÀ. ALGUNES FOSSILITZACIONS DE LÍMITS, FORMES I DENOMINACIONS Josep Maria Solias i Arís, Ph D, KuanUm - Museu de l’Hospitalet Juana María Huélamo Gabaldón, KuanUm - Museu de Viladecans, Ca n’Amat La nostra contribució a aquesta jornada, dedicada a les fites consisteix en l’estudi del territori del límit nord-est de l’Eramprunyà a partir de l’estructura de jaciments i la gènesi del paisatge actual, al sector conegut com Sales i les Oliveretes, a l’extrem del municipi de Viladecans. Les fites són importants com a elements patrimonials per se, però van ser col·locades originalment per a tractar de delimitar propietats i territoris. L’estudi intenta, per tant, veure com s’ha estructurat l’extrem del territori de l’Eramprunyà al llarg de la història, mitjançant les formes dels camps, les fites i la toponímia que es va usar per a fer les afrontacions d’aquests. Aquesta zona ha patit grans transformacions territorials al llarg del segle XX amb la lògica pèrdua de patrimoni presenta encara, però, algunes traces que ens permeten observar com ha estat la seva evolució al llarg dels segles. Arran dels projectes de planificació urbana de les Oliveretes es va procedir, l’any 2001, per encàrrec de l’Ajuntament de Viladecans, a dissenyar un projecte de documentació del patrimoni amb la finalitat de documentar i protegir si s’esqueia, els elements que s’hi podessin trobar. Els elements estudiats ens mostren com hi ha hagut una continuïtat notable en l’aprofitament del territori i dels seus recursos, cosa que fa que apareguin patrons d’assentament que, tot i que evolucionen en cada època històrica, coincideixen en diversos punts geogràfics. Així, s’han localitzat dues parcel·lacions que s’han succeït dins el mateix espai. Aquestes, van aprofitant part de les fites antigues tot fossilitzant els espais, al mateix temps que es renovaven els propis mollons al llarg de la història. El paisatge és el resultat de transformacions naturals i antròpiques i pot arribar a mostrar una part dels processos històrics que l'han configurat: des de grans esdeveniments de remodelació fins a modestes renovacions fruit de la història quotidiana. És, doncs, una expressió més de les societats que ens han precedit i, que a l’igual que nosaltres, l’han anat modelant en funció de les seves necessitats i els seus projectes. L’anàlisi de les formes antròpiques del paisatge - les formes d’hàbitat, les xarxes viàries, els parcel·laris, etc.- ocupa un lloc central en l’arqueologia del paisatge, ja que aquestes reflecteixen en l’espai dinàmiques històriques concretes, permeten definir les successives configuracions d’un territori, entendre el seu procés de formació i, en definitiva, ens apropen a les formes d’organització i a les concepcions de l’espai de diferents èpoques, ja que tradueixen una situació social, econòmica i ideològica. L'arqueomorfologia és la tècnica principal utilitzada per a caracteritzar aquests elements estructuradors i es dirigeix, bàsicament, a l’estudi arqueològic de les

empremtes del paisatge. Aquest tipus d’estudi complementa l’estudi del poblament, l’arqueologia dels assentaments, de les formes d’hàbitat així com de la seva distribució en el territori (PALET, SOLIAS, 1999). Les operacions que es van realitzar per a l’estudi de la morfologia de les Oliveretes van ser:

1. Anàlisi de les formes a partir de discriminar els elements més antics en funció de la seva posició respecte dels més moderns.

2. Anàlisi del parcel·lari a partir de l’aplicació de retícules amb una modulació pertanyent a metrologies tradicionals.

3. Visita in situ de les traces estudiades, la qual cosa va permetre trobar elements

mobles, com una fita, que permeten comprendre millor el territori. El sector Oliveretes es troba delimitat per la seva part SSE per la carretera de Sant Boi a Viladecans. El costat Est està format per la divisòria amb el terme de Sant Boi, seguint aproximadament, la carena de Montbaig. El costat Sud i Oest ve delimitat pel torrent Fondo, el qual també representa la frontera amb la zona d’urbanització actual de Viladecans. El costat Nord és, tal vegada, el menys clar: s’ha optat per utilitzar camins i corbes de nivell per posar un límit convencional a la tasca. L’extensió i delimitació de la zona és la que correspon al primer plànol. Per a la realització de l’estudi, el primer pas va consistir en anar eliminant elements del plànol en funció de la seva modernitat, fins arribar a un punt en que els elements i traces restants ja no es podien eliminar. Un cop eliminats els elements moderns, es va procedir a superposar malles ortogonals sobre el plànol del territori i adaptar, aquestes malles a diferents modulacions corresponents a la metrologia de successives èpoques històriques. Així mateix aquestes malles es van anar desplaçant en les diferents direccions que es podien observar. Aquesta tasca va donar com a resultat la localització de dues possibles xarxes parcel·làries regulars superposades al mateix territori, encara que amb diferent orientació i dimensions. A continuació es mostra el resultat amb les traces que corresponen a aquests parcel·laris. 165

Fig. 1: Planta del sector estudiat. El costat dret correspon al límit del terme de Viladecans

Fig. 2: Possible xarxa parcel·lària orientada a uns 6º sexagesimals E amb una modulació

de quadrats de 177 metres de costat.

En blau, la vil·la romana de Sales. En vermell, fita comuna a les dues xarxes localitzades

166

Fig. 3: Possible xarxa parcel·lària orientada a uns 13º sexagesimals a l’oest amb una

modulació aproximada de quadrats de 62 metres de costat. En verd, el mas medieval de Sales. En vermell, fita comuna a les dues xarxes

La primera xarxa es troba orientada, aproximadament, a 6º sexagesimals a l’est i les mides corresponen al mòdul bàsic aproximat de quadrats de 177 metres de costat. En

algunes parts sembla que la malla ha estat dividida de forma regular en fraccions de 59 metres. Les traces de la xarxa es concentren a la part central alta, majoritàriament, al quadrant oest de les Oliveretes. Un traçat que sembla molt significatiu és el del Torrent Fondo, que segueix grosso modo l’orientació d’aquesta malla. No es tampoc l’únic cas en que un accident “natural” segueix l’orientació d’una xarxa ortogonal ja que també s’observa en un dels petits torrents que travessen les Oliveretes, el qual, a la part més alta es converteix en camí. Cal indicar en que en un dels encreuaments d’aquesta xarxa teòrica es troben les restes de la vil·la romana de Sales. La segona xarxa parcel·lària presenta una orientació aproximada de 13º sexagesimals a l’oest i les mides semblen correspondre a un mòdul bàsic aproximat de quadrats de 62 metres de costat. Es conserva millor a la part baixa de les Oliveretes, encara que també es troben traces a la part superior del territori, on en part enllaça amb l’altra divisió. Com a dada interessant cal indicar que en un dels punts on enllacen les dues malles regulars pot haver perviscut una fita comuna a les dues parcel·lacions ja que fossilitza un punt pertanyent a una divisió anterior i queda integrat dins de la nova, encara que el molló, pròpiament dit, hagi estat substituït al llarg de la història. Es troba, precisament, en un encreuament de camins que, possiblement, fossilitzi un punt important dins les Oliveretes, ja que sembla assenyalar un límit molt estable dins el temps. Es tracta d’un senzill paral·lelepípede fet amb gres d’Eramprunyà sense cap tipus d’inscripció o marca antiga que pot haver substituït a altres elements anteriors amb la mateixa finalitat.

Fig. 4 i 5: Fita comuna a totes dues xarxes parcel·làries dins el seu context

Es pot intentar donar una possible cronologia als dos parcel·laris ortogonals detectats a les Oliveretes. Des d’un punt de vista històric, cal tenir clar que una ordenació d’aquest tipus tan sols es pot fer sota una autoritat que domini territori amb capacitat política i tècnica per a poder efectuar una operació d’aquest tipus. Les mides de la primera xarxa corresponen a un mòdul romà de divisió del territori, concretament a 5 actus (equivalents a 600 peus romans), la qual sembla un divisor de la xarxa detectada per J. M. Palet (1997) al Pla de Barcelona. 167

A l’època d’August es va procedir a la fundació de Barcino i a l’ordenació del seu territori mitjançant una xarxa quadriculada: la centuriatio o limitatio. La centuriació, fossilitzada parcialment a la plana entre els rius Besòs i Llobregat, es trobava orientada a l’aprofitament de l’espai entre la línia de costa i la Serra Litoral i adequant la xarxa al pendent natural i afavorint la circulació i el drenatge de les aigües superficials (PALET, 1997). Aquesta modulació presenta un mòdul bàsic de 15 x 15 actus, que es combina en la zona més propera al centre urbà amb un altre de 15 x 20 actus. Això s’aconsegueix mitjançant l'ús d'un divisor de 5 actus. Aquest divisor, equiparable a 600 peus, està ben documentat al Laci i a la Campània i va ser utilitzat al sector més proper a la ciutat per a introduir una sèrie de variacions en el mòdul base (PALET, 1997). El que s’hauria detectat a les Oliveretes consistiria, probablement, en fragments d’aquesta organització al sud del Llobregat. En tractar-se d’un espai tan petit només s’han pogut localitzar aquests divisors de 5 actus, que, tal vegada, divideixen altres de més grans. Aquesta divisió també conserva l’adaptació al pendent natural del terreny, com al Pla de Barcelona, per tal de disposar d’un bon drenatge i explotar millor els terrenys. Un altre fet que també s’observa és el de la possible rectificació dels cursos d’aigua ocasionals per tal d’adaptar-los a les divisions de la xarxa parcel·lària. Les divisions d’aquest mòdul de 5 actus en tres parts correspondria a divisors de 200 peus romans i es detecta, especialment, prop de les restes del que, tal vegada, va ser el mas medieval de la Verdera. Tal vegada caldria relacionar aquesta parcel·lació amb la fundació de Barcino i l’estructuració del poblament de la vall del Llobregat per a la seva explotació intensiva agrícola, mitjançant la fundació o remodelació de villae de les que serien bons exemples la de Sales i altres petits assentaments que es troben disseminats per les Oliveretes. La segona divisió regular del territori presenta unes mides que corresponen a un mòdul català. Es tracta de quadrats amb costats que amiden 40 canes de Barcelona. Això semblaria indicar una reestructuració medieval o post-medieval de la zona de les Oliveretes. La cana és una mida de longitud que corresponia a vuit pams (160 cm aproximadament). Una mida molt utilitzada era el seu divisor: la mitja cana, que corresponia a quatre pams (80 cm aproximadament). Les mides, però, no són idèntiques a totes les comarques catalanes. En concret, la cana de Barcelona feia 1’555 metres. A partir de la mida de longitud es poden obtenir mides de superfície, per exemple, la cana de rei. La més utilitzada, però, era la mujada, equivalent a 2.025 canes quadrades,

i corresponia al territori que podien llaurar una parella de bous en un dia. Tampoc era la única mida, ja que també existien, per exemple, la parellada i la jovada amb una superfície entre 25 i 30 àrees (entre 2.500 i 3.000 m2). Tanmateix, es considerava que era el que podien llaurar una parella de bous en un dia, encara que les seves dimensions no corresponien a les de la mujada. La divisió teòrica de quadrats de 40 canes de costat dona com a resultat una superfície de 1.600 canes quadrades (3.844 m2) cadascun, més petits que una mujada però més grans que una jovada o parellada. Les formes preservades semblen indicar una forma allargada dels camps. Encara no podem saber a quin moment històric pertany la segona parcel·lació. El moment més antic possible és el de l’aprisió per part dels comtes de Barcelona. El moment que ens sembla més probable, però, és entre mitjan segle XIII i la sentència arbitral de Montbaig de 1327, quan queda aclarit el domini i la jurisdicció sobre la Torre Burgesa i es procedeix a amollonar els terrenys amb fites. Entre aquestes pensem que pot haver perviscut la fita comuna a les dues parcel·lacions ja que fossilitza un punt pertanyent a una divisió anterior i queda integrat dins de la nova, encara que el molló, pròpiament dit, hagi estat substituït al llarg de la història. A més de les fites que marquen els camps també s’ha localitzat una que sembla assenyalar el límit de la Quadra Burgesa, prop de l’estany del Remolar (fora de l’àrea d’estudi). Es tracta d’un molló fet en pedra sorrenca de Bundtsandstein on es percep clarament una torre de tres cossos amb porta d’arc escarser i finestra quadrada, que recorda la Torre-roja. La datació no és possible, tot i que podria ser anterior a 1606, moment d’una sentència dictada davant les intromissions d’Hug Fivaller de Palou, des del 1562, en que es constata que la Quadra Burgesa tenia les seves delimitacions afitades. D’aquest moment també es podria datar la parcel·lació estudiada. 168

Fig. 6: Gravat d’una torre a la fita dels límits de la Quadra Burgesa

Fig. 7: Fita perimetral dels límits de la Quadra Burgesa amb torre gravada

169

Fig 8. La fita en el moment just en que la vam trobar, l’any 2002. Avui es conserva dins els fons de reserva del Museu de Viladecans-Ca n’Amat.

Com a paral·lel iconogràfic d’un motiu de torre presentem el segell de cera del lloc de Mira (Cuenca) que penja d’un document del 4 de desembre de 1252, moment en que el senyor de Mira i el de Viladecans era el mateix: Gil Garcés II d’Azagra.

Fig. 9: Segell de cera del consell de Mira. Arxiu Històric Provincial de Terol

(Concejo de Teruel, A, 1, 6) Quan no existeixen fites, les propietats i territoris es limiten a partir dels noms de lloc. Aquest ús de la toponímia ha fet que part de les denominacions antigues s’hagin preservat pel seu valor de fitació dels termes i terrenys. El propi nom d’Eramprunyà s’ha interpretat com l’evolució d’una area Apronianus referida a un territori o possessió d’un personatge romà d’aquest nom. A Caldes de Montbui i Tarragona hi ha mencions d’Apronianus, els quals podrien tenir un gran fundus en aquesta zona (Olesti, 2009). En la línia d’afrontacions d’aquest territori trobem un altre topònim que pensem que tal vegada pugui provenir d’època romana: Castelldefels (Castrum Felix; Castell Feliu?). Tradicionalment s’ha interpretat com un

topònim derivat de la presència d’un cenobi altmedieval. No podem oblidar, però, a més de l’estructura del lloc, que al Baix Llobregat es van fabricar àmfores marcades amb la marca FELIX. Aquestes es van trobar a Sant Vicenç dels Horts acompanyant la marca SYNEC, i tampoc no podem oblidar que a Castelldefels ha aparegut una làpida dedicada a C. TROCINA SYNECDEMO, és a dir, tots dos noms apareixen associats en ambdues localitats. A la nostra zona, el topònim de substrat més antic és Olorda, que encara perdurava en època medieval per a designar un camp proper a Sales. El nom prové de l’ibèric i s’explica per la presència del gran poblat de Sant Ramon, al cim de Montbaig, que marca un dels límits clars del terme d’Eramprunyà. Un altre topònim romà és el de Gavà. Les primeres mencions del mateix, però, es troben a Viladecans: a Sales. Abans del 947 era una propietat comtal, probablement per aprisió, confrontant amb una strata publica. A les primeres mencions del segle XI (1002 i 1007) s’esmenta com a alodio de Gaiano vel de Sales que apareix grafiat el 1023 com a alaudem de Gevano vel de Sales (Pagès, 1992). Sales és un topònim comú en germànic per indicar una gran casa. Gaianus és un topònim llatí per a explicar l’evolució del qual disposem, actualment, de dues teories. La primera és que es tracta d’un antropònim sirià present a l’Imperi, a partir del segle II (CARBÓ, 2010) i que veiem abastament representat a partir del Baix Imperi especialment al Mediterrani oriental (BRADBURY, 2004; HAAS, 2006; GOFFART, 1966; STARK, 1971), però també a la Península Ibèrica (HERNANDO, 2005) on el trobem representat, fins i tot, en un bisbe d’Empúries (AMICH, 2002). La segona teoria consistiria en que l’antropònim evoluciona al llarg de l’Imperi a partir del nom de Gabius o Gabinius (BECKER, 2009). El fet que es citin tots dos topònims junts -el romà i el germànic- s’explicaria per l’existència d’una altra “villa de Gaiano” datada al segle XI al territori de Terrassa, que arriba a donar nom a un torrent (MIRET, 1914; PUIG, 1995; SOLER, RUIZ, 1999; SOLER, 1906), o altres punts més al Sud que també contenen el mateix antropònim, p.e. “aqua de Gaiano” (COROMINES, 1995). El nostre topònim pot derivar, per tant, d’un fundus Gaianum o bé d’un fundus Gabianum o Gauianum. No coneixem cap personatge amb el nom Gaianus a l’epigrafia barcelonesa i que es pugui paral·lelitzar amb l’altre l’únic de personatge testimoniat és L. Gauius Romanus Tromentina Vibius Secundus, nom que no sabem si pot haver arribat a derivar en el d’aquest fundus. S’ha indicat que la presència del nom Gaianus pot ser deguda a un error de grafia que es corregeix l’any 1023 (Pagès, 1992) quan apareix Gevanus. D’altra banda l’any 1011 es troba citat el topònim Gevanum sense Sales. El fet incontestable, però, és que a les tres butlles papals apareixen tots dos topònims associats. Aquesta constatació ens suggereix o bé que el topònim indica que la 170

propietat inicial agafa, com a mínim, des de Sales fins a Sant Pere de Gavà, i després queda fixat el nom llatí a la part Sud i el germànic a la part Nord del territori, o bé que el topònim llatí es desplaça cap el Sud o el germànic cap el nord a inicis del segle XI (no és infreqüent el desplaçament relatiu a topònims als Països Catalans, per exemple, Pollentia – Pollença). També, per tal d’animar la discussió, coneixem a la contrada el lloc denominat l’any 1011 Canis vallis, que, sembla que es pot relacionar amb el nom de Viladecans, encara que no s’acaba de veure la regla filològica de la seva evolució cap a “villa de Canibus”.

Document 832, de 29 d’abril de 1011, confirmant les propietats del monestir de Sant Cugat, on es pot llegir el topònim Canis vallis (ACA, Cartulario Sant Cugat, Doc. 832, fol. 268 r i v)

Analitzant formalment el Cartulari on apareix la topònim es pot observar com la menció apareix just abans de Sancti Clementi, de qui la separa un punt fet amb tinta més clara que la resta del document (si és que no es tracta d’una taca). El mateix passa amb la N de canis que es troba sobre la lletra A. Per la posició en el document podem veure com es parlaria en primer lloc de Castelldefels, després d’aquesta vall amb Sant Climent, per passar, tot seguit a Gavà i la Sentiu. Es tractaria, doncs, de la Canis vallis Sancti Clementi. Com a hipòtesi agosarada es podria fer derivar aquesta vall d’una Canii vallis o vall de Cani, un antropònim romà derivat de Caiano (molt semblant a Gaiano) i ha donat lloc a topònims com Canyà a Girona o Caniac al Llenguadoc. En aquest cas es tractaria per tant d’un nom que designaria la vall on es trobava el fundus d’aquest personatge. Una altra possibilitat parteix del fet que no podem oblidar que canna significa en llatí clàssic “vall poc marcada”. L’evolució redundant al segle XI pot ser “Canis vallis” i la traducció aproximada seria la de “la vall OBERTA -poc profunda- de Sant Climent” (COROMINES, 1995). Fins aquí la nostra aportació, feta amb la intenció de generar discussió científica entre els participants a les Jornades. Ens agradaria, per tant, que aquest escrit podés ser debatut i contrastat amb altres punts de vista i que, entre tots, millorem el coneixement sobre aquesta antiga jurisdicció en la que vivim o treballem i que, de ben segur, tots estimem.

BIBLIOGRAFIA AMICH I RAURICH, Narcís M. (2002) Les seus episcopals de Girona i Empúries i les terres del nord-est de Catalunya a les fonts escrites d'època tardoantiga (segles IV-VII) Tesi doctoral. Universitat de Girona BECKER, Lidia (2009) Untersuchung der Personennamen vorrömischer, griechischer und lateinisch-romanischer Etymologie auf der Iberischen Halbinsel im Mittelalter (6.-12. Jahrhundert) Berlin, New York (Walter de Gruyter – Max Niemeyer Verlag) BRADBURY, Scott (2004) Selected Letters of Libanius from the Age of Constatius and Julian, Liverpool University Press

CANTARELL, E.; COMAS, M.; MUNTANER, C. (2011) El llibre de la baronia d’Eramprunyà, Pagès editors CARBÓ GARCÍA, Juan Ramón (2010) Los cultos orientales en la Dacia romana. Formas de difusión, integración y control social e ideológico. Universidad de Salamanca COROMINES, J. (1995) Onomasticon Cataloniae – Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, volum III, Barcelona 1989–1997 GALLARDO, J. L. (2002) “A l’entorn de la toponímia medieval: Viladecans, Sales i altres noms de lloc” a IZQUIERDO, P.; LUENGO, M. Eds. Història de Viladecans, Viladecans, Arxiu Històric de Viladecans GOFFART, Walter (1966) Le Mans Forgeries. A chapter from the History of the Church Property in the Ninth century, Harvard College.

HERNANDO SOBRINO, Rosario (2005) Epigrafia romana de Ávila

HAAS, Chistopher (2006) Alexandria in late Antiquity. Topography and social conflict. Jhons Hopkins University Press

HUÉLAMO, J.M.; SOLIAS, J.M. (inèdit) Propuesta de escudo heráldico para el municipio de Mira, Ayuntamiento de Mira (1995) HUÉLAMO, J.M.; SOLIAS, J.M. (en premsa) “Can Manyoses (Viladecans, Baix Llobregat): l’abocador d’un nou centre productor de ceràmica”, Marques i terrisseries d’àmfores al Baix Llobregat, Corpus International des Timbres Amphoriques, Institut d’Estudis Catalans – Union Académique International, Barcelona IZQUIERDO, P. (1994) "El Terme d'Eramprunyà, de la Baixa Romanitat al Feudalisme: una revisió crítica", Miscel·lània d'homenatge a Jaume Codina, Columna-Ajuntament del Prat del Llobregat, Barcelona, p.273-308 MIRET i SANS, J. (1914), «Los noms personals y geogràfichs de la encontrada de Terrasa en los segles Xè y XIè», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, vol. VII Pp., 485-509. 2ª part 171

OLESTI, O. (2009) “Propietat i riquesa a l’ager Barcinonensis” a CARRERAS, C; GUITART, J. (eds.) Barcino I. Marques i terrisseries d’àmfores al Pla de Barcelona, pp. 141-158, Corpus International des Timbres amphoriques (fascicule 15), Institut d’Estudis Catalans – Union Académique International, Barcelona PAGÈS PARETAS, M. (1992) Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat, Biblioteca Abat Oliba, Publicacions de l’Abadia de Montserrat PALET, J. M. (1997) Estudi territorial del Pla de Barcelona. Estructuració i evolució entre l’època ibero-romana i l’altmedieval. Segles II-I aC-X-XI dC, Barcelona, Centre d’Arqueologia de la Ciutat, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona PALET, J. M.; SOLIAS, J.M. (inèdit) “La transformació del territori de <Barcino> des de la romanització a l’antiguitat tardana”, El pont del Diable. Taula Rodona Internacional, Ponència encarregada, Castellbisbal – Martorell, 1999 PUIG I USTRELL, R. (1995) El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomatari dels segles X i XI. Barcelona: Fundació Noguera, (3 volums) SOLER i JIMÉNEZ, Joan; RUIZ i GÓMEZ, Vicenç (1999) “Els palaus de Terrassa. Estudi de la presencia musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia” Terme, núm 14 SOLER i PALET, Josep (1906) Contribució a la historia antiga de Catalunya: Egara-Terrassa, Impro. de la casa provincial de caritat, - 104 pàg. SOLIAS, J. M. (inèdit) Les Oliveretes. Estudi de morfogènesi, Arxiu Històric de Viladecans (2001) SOLIAS, J. M. (1983) Excavacions a l’ermita de Ntra. Sra. de Sales (Viladecans, Baix Llobregat) Barcelona, Generalitat de Catalunya, (Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 3) SOLIAS, J.M. (1990) El poblament ibèric i romà del curs inferior del Llobregat, Barcelona, Universitat de Barcelona, Tesi Doctoral SOLIAS, J. M. (1998) “El poblament romà” a IZQUIERDO, P.; LUENGO, M. Eds. Història de Viladecans, Viladecans, Arxiu Històric de Viladecans STARK, Jürgen Kurt (1971) Personal names in Palmyrene inscriptions,

172