Llegat cultural dels conflictes de termes i de jurisdiccions a l’Eramprunyà: Fites, Forques i Dret de Corps.

Josep Rafael ILLA SENDRA

Octubre de 2010, Castelldefels.

III Trobada de Centres d’Estudis i Estudiosos d’Eramprunyà.

Viladecans, 27 de novembre de 2010.

Introducció

Es va decidir dedicar la III Trobada d’Eramprunyà a les tradicions populars, amb

especial atenció a una de caràcter festiu, la Tornaboda, que es va pretendre un símbol de

la feliç solució entre Viladecans i Gavà dels eterns i universals problemes de veïnatge.

Els conflictes de delimitació de la propietat entre particulars, entre entitats territorials

(des de municipis a estats) o entre institucions (església, noblesa, monarquia) han

generat un munt de “tradicions” -des de guerres a actes festius com la Tornaboda-, així

com un ampli llegat normatiu per establir regles de convivència, avenços polítics per

resoldre diferències, millores tecnològiques per mesurar i fixar posicions, etc.

Una de les conseqüències n’ha estat el desenvolupament d’una cultura de la delimitació

dels territoris, amb tot un univers simbòlic associat que es va materialitzar, entre altres,

en fites i en forques, així com en protocols o rituals per a erigir-les o per a fer-ne ús.

Entre les tradicions i manifestacions de cultura popular n’hi ha hagut de tota mena.

Algunes, amb un contingut netament positiu, s’han perdut i és convenient estudiar-les,

divulgar-les i recuperar-les. Unes altres, de naturalesa més discutible, han persistit i

també cal analitzar-les a fons, però per veure si, inversament, convé que passin

definitivament a ser una pràctica que la civilització aconsegueix aturar. És el que, per

exemple, el Parlament de Catalunya ha fet recentment respecte als toros, i que ja a les

illes Canàries es va fer fa temps.

Entre unes (positives però perdudes) i unes altres (negatives que perduren) hi ha

tradicions que han estat afortunadament superades, però no del tot. Exemples d’aquest

grup ho són la pena de mort i l’exemplaritat social del càstig: fa ben poc que s’han

qüestionat i de fet es mantenen en determinats llocs i per a determinades circumstàncies.

Pena de mort i càstig exemplar no els tenim tan lluny i han deixat un pòsit cultural al

territori d’Eramprunyà: topònims, documentació -escrita i gràfica-, monuments menors,

rituals o lamentables celebracions massives. El llegat cultural persisteix si bé tendim a

oblidar què el va originar. Seria bo, doncs, conèixer-lo més, per copsar-ne millor el

sentit i reconèixer el que d’una manera inconscient n’hem incorporat cadascú de

nosaltres. Això pot permetre: en uns casos, no recaure en errors del passat; en d’altres,

restituir la vàlua de coses que s’havien menystingut i que cal recuperar; però sempre ens

ha de servir a tots per valorar com es mereix l’entorn privilegiat que gaudim ara, fruit de

l’esforç i el patiment de les moltes generacions que ens van precedir en l’ocupació

d’aquest territori.

Les Fites:

Aquest treball presenta unes troballes que podrien suposar un ritual singular, propi de

l’Erampunyà o de pobles costaners, respecte a la col·locació de fites i en el fet

d’identificar-les com a tals posant a la base “cloves de cargols i tellines de mar”.

També aporta reflexions i noves informacions sobre una fita rellevant històricament, la

de la Cova Fumada, que mereix un tracte millor, i sobre la possible ubicació de les fites

que delimitaven els termes de gairebé tots els pobles de l’antiga baronia.

Les Forques i el Dret de Corps:

Pel que fa a l’altre focus d’interès, les forques, les troballes que s’exposen consisteixen

en: 1) la probable identificació d’unes forques erigides per la ciutat de Barcelona l’any

1320, de les quals sembla que només s’ha conservat testimoni en documents escrits; i 2)

una precisió en l’aclariment d’un enigmàtic “dret de corps”, del qual no s’han localitzat

referències bibliogràfiques però que s’ha anat perfilant en els estudis dels deu darrers

anys, superant les dificultats que ens han tingut a tots ben distrets.

Amb la troballa de les Forques, Eramprunyà podria aportar a la ciutat de Barcelona un

millor coneixement del seu llegat històric i alhora postular la candidatura a ser

considerat l’indret indefinit i emblemàtic conegut com “la Quinta Forca”.

A.- MARCAR TERRITORI

L’instint animal de supervivència que porta moltes espècies a protegir un espai propi

amb senyals diverses per advertir potencials invasors o competidors, s’ha manifestat

possiblement de la manera més ineficient i més brutal en l’espècie humana.

Malgrat les qualitats diferenciadores dels humans, que potencialment haurien d’haver

permès una més coherent i assenyada resolució d’aquests conflictes de convivència , tot

sembla indicar que sovint s’han gestionat com si fos al servei del contrari.

Per bé que al llarg de la història s’han anat perfeccionant els sistemes de mesura i de

posicionament –adoptant unitats menys variables i subjectives (metres o hectàrees en

lloc de passes o jornals), acordant una aplicació progressivament comuna (des del

Sistema Mètric Decimal al GPS, mentre abans lliures o canes variaven d’una vila a la

del costat), establint càrrecs de responsables i formant gent especialitzada que pogués

garantir un resultat objectiu-, els errors i desacords han estat una constant. També és cert

que els consegüents enfrontaments s’han anat civilitzant i del camp de batalla s’ha

passat –dissortadament no sempre- a despatxos d’advocats o d’experts en gestió i

prevenció de conflictes

A les inevitables desavinences interpersonals, agreujades sovint per la proximitat, cal

afegir-hi conflictes col·lectius, com en els moments de transició de model econòmic

entre sectors ramaders i agricultors.

El Baix Llobregat –com també la zona del Besòs- va ser escenari des de finals del

s. XIV de situacions similars a les produïdes durant els ss. XVIII i XIX amb la

colonització de l’oest americà: unes disputes pel territori i l’aigua que, tot i ser

llunyanes, de ben segur que ens són més properes i coneixem millor gràcies a la

divulgació mitjançant les pel·lícules del “far west”.

Encara que aquests fets van afectar més els termes dels actuals Cornellà, Sant Boi i El

Prat, actes violents com segrestos de bestiar o tancaments de terres, tant “legals” –per

establiments o concessions d’ús de béns vacants (aiguadeixos, arenys) o de béns públics

(aigües corrents, salines, deveses)- com “espontanis” (barrant el pas pels ponts o

destruint-los, posant tanques a horts i camps), van repercutir també d’una banda a

Barcelona i de l’altra als senyors de Viladecans i d’Eramprunyà. Així, la captura de

bestiar per Joan Burguès, senyor de la Torre Burguesa de Viladecans, va tenir com a

resposta la convocatòria de sagramental pels pagesos, que van prendre la Torre per la

força i van recuperar el bestiar. Consten diversos conflictes semblants amb els March.

Pel que fa a Barcelona –vertader detonant d’aquestes tensions, amb els privilegis reials

que aconseguí per donar resposta a les necessitats de la seva concentració humana,

durant la primera meitat del s. XIV- els seus consellers promogueren successives crides

a refer ponts i a treure tanques, amb l’aprovació de despeses per a la restitució dels

mollons amb les armes de la ciutat que havien estat arrencats o trencats1.

No deixa de sorprendre que l’eina base per resoldre aquestes desavinences, el molló o

fita, hagi perdurat tant malgrat ser un recurs primitiu, vulnerable i poc fiable.

1 FERNÁNDEZ i TRABAL, J. “Aprofitaments comunals, prats i pastures al delta del Llobregat (segles

XIV – XV). Conflictes per a la utilització de l’espai a la baixa edat mitjana” Acta Historica et

Archeologica Medievalia, Nº 10, Barcelona, 1989, pàg. 189-220.

BANEGAS LÓPEZ, R.A. “ L’aprovisionament de carn a Barcelona durant els segles XIV i XV”. Tesi

Doctoral, Universitat de Barcelona, 2007, pàg.124-139

A.1 – FITES.

Els senyals per delimitar, orientar o situar són eminentment obra humana. Aquests

artificis, en progressiu desús, no sols han marcat llocs, també han marcat la cultura de

moltes generacions i, a més, constitueixen en si mateixos monuments menors. En ser

substituïts per sistemes més fiables s’han deixat abandonats i corren el risc de

desaparèixer. Per tot el territori de l’Eramprunyà consta la plantació de fites que caldria

no deixar perdre.

També altres fites, com les naturals o les de caràcter híbrid –obra humana, però amb una

finalitat originària diferent i que s’han acabat integrant al paisatge, com camins i

corredores-, compartides entre dos o més poblacions d’Eramprunyà que han passat a

incorporar-se i conformar una cultura local que caldria conèixer millor.

A.1.1.- Fites naturals: Els elements destacats existents al propi entorn han estat un

recurs fàcil que s’ha mantingut fins els nostres dies, tot i els inconvenients que

comporten. Tractant de trobar un “àrbitre”, una mena de designi superior (de senyal

divina) que no es pogués considerar influït per una de les parts interessades, es recorria

a una mare Natura no manipulable per ningú però també en constant evolució i amb

sobtades sortides capricioses. Aquest recurs presenta inconvenients per la subjectivitat a

l’hora de definir la qualitat que fa que sobresurti un determinat element, així com

problemes de durabilitat depenent d’una Natura imprevisible i poc coneguda.

Són llasts que, de sempre, s’han conegut i que condicionen fins i tot referents geogràfics

prou singulars com el mar o els rius. La variabilitat del front marítim o del curs natural

d’un riu o riera (amb una casuística especialment destacable on conflueixen uns i altres,

com és el cas del nostre delta del Llobregat i com ho ha estat al de l’Ebre o a

l’Empordà), amb les consegüents disputes pels aiguadeixos (com en els casos dels

Estanys de Port o del Remolar), no va evitar que, de sempre, fossin un referent2.

En l’altre extrem es pot trobar el fet d’escollir com a fita una cosa tan vulgar i

manipulable (en aquest cas: transportable) com una atzavara. Segons la informació

transmesa per un testimoni en el marc d’entrevistes sobre memòria oral de Castelldefels,

aquesta hauria estat fixada com a límit meridional d’una propietat que, trasplantada

progressivament cap a mar cada any –per “uns propietaris que eren de Madrid i sabien

(podien) fer coses així”- fins a arribar on després es va aixecar l’hotel Cactus, va

permetre parcel·lar i urbanitzar una sucosa part de la platja, molt superior a la propietat

original.

Menys exagerat, però també sorprenent –donada la multiplicitat d’arbres peculiars o

destacables i que prop de mar l’adaptació al vent fa que molts dels arbres s’inclinen-, és

el cas del topònim “Pi Tort”, una denominació compartida per Viladecans, Gavà i

Castelldefels en una zona que sembla vincular amb un mateix exemplar singular:

l’actual Carrer del Pi Tort de Castelldefels (tallat pel Canal Olímpic), amb el camí del Pi

Tort que (per darrera La Pava) comença a Castelldefels i segueix per Gavà i amb el Pi

Tort que dóna nom al Pla de Viladecans tocant a la Murtra.

Podria ser que fos així, que el tradicional camí cap a la Murtra des de Castelldefels

adoptés en algun període el nom de l’arbre característic i ja carregat d’història que,

2 VILAR, P. “Catalunya dins l’Espanya Moderna”, Vol III “Transformacions agràries del s. XVIII

català”. Barcelona, Edicions 62, 4ª ed., 1986 pp.187-250, estudia els efectes sobre el territori, de la

transició de ramaderia a agricultura (vist a la Nota 1), la desforestació, l’assecament d’estanys, els

dipòsits fluvials, etc. Per la nostra zona, els límits al mar, la pineda, la Riera de la Sentiu o la Murtra,

són una constant al llarg de segles.

segons el geòmetra Clavera3, era un dels referents en la delimitació dels termes

municipals de Gavà i Viladecans. Ara bé, l’actual Carrer del Pi Tort de Castelldefels,

que segueix la línea de costa entre el ferrocarril i l’autovia, resulta ser perpendicular al

Camí del Pi Tort que l’any 1902 se situava, en un plànol de l’Arxiu Municipal, cap on

ara hi tenim el Carrer de les Botigues4. Prop de la possible cruïlla hi havia un “pi tort”

enmig de la via que es va arrencar fa tres o quatre dècades; possiblement és el que

donava nom al Camí de 1902, un dels potencials trencants cap als sorrals i la platja5.

Prendre com a punts de referència components destacats de l’entorn natural suposa el

risc de desplaçament o pèrdua que la pròpia dinàmica de la naturalesa comporta,

reforçada per una intervenció humana a voltes prou intencionada i directa. Per tant,

podien servir de complement, però calia recórrer a fites més fiables, menys naturals.

Fites híbrides: obres humanes rellevants, fetes per a unes altres funcions diferents a la

delimitació i que acaben integrades al medi natural, al qual donen estabilitat i

regularitat, com ara una corredora o el Camí Ral de València, que s’han emprat també

com fites.

L’aportació de major estabilitat (fetes per durar, si s’espatllen es reparen) i regularitat

(seguint un trajecte al més curt i recte possible), tampoc van evitar errors i conflictes:

només cal veure el resultat del repartiment de les Marines que es va fer en un temps ja

prou avançat, l’any 1721. No es van tenir en compte terrenys ja adjudicats entre els dos

referents, s’atribuiren superfícies que resultaren ser molt inferiors o superiors a les reals,

etc., cosa que va portar a un gran nombre de plets, renegociacions i concòrdies6.

A.1.2.- Fites artificials. Consistents en la introducció d’elements destacats estranys al

medi natural on es col·locaran –clarament fruit de la intervenció humana en les formes i

elaborat amb materials no propis de l’entorn-, es tracta d’instruments expressament

pensats amb la intenció de delimitar.

Per la documentació estudiada, sabem que en la zona d’Eramprunyà predomina el

recurs al que es denomina “pedra de Montjuich”.

El simbolisme de la pedra quant a persistència, unit a l’aportació d’experts (normalment

cridats de poblacions properes, però no implicades directament) i l’ús de recursos com

filloles i contra fites no van impedir que aquestes fites sovint fossin malmeses o

arrencades. Com a reforç, es van afegir elements rituals o sacres per tal d’ aconseguir

més respecte o per convèncer que treure-les era un gran pecat. Del simbolisme de la

pedra i la importància del cerimonial en posar fites -amb curioses pràctiques a diferents

llocs com Castella, França o l’Empordà, com enterrar-hi un gat negre o testos i vidres

trencats, etc.- se’n feia ressò Joan Amades7 .

3 Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà (ABE), Fons Girona. Catàleg de l’Arxiu Nacional de Catalunya

Unitat de Catalogació (UC) 312. “PLA y DEMOSTRACIÓ de la PARTIÓ dels TERMES de GAVÀ i

VILADECANS”. Francisco CLAVERA, Geòmetra, any 1753

4 Arxiu Municipal de Castelldefels. Plànol de quan es va fer una fàbrica de maons, 1902

5 El “camí” del Molinot -que el 1902 i el 1912 seguia el curs del que ara és c/Barcelona (de l’estació cap a

mar)- avui és un carrer paral·lel a l’autopista. Pi Tort també començava perpendicular a la via, paral·lel a

Molinot (i als camins o “carreres” de la Barona, la Pava i els Canyars), però girava a llevant, seguint

direcció a Gavà (probablement l’actual C/ Pi Tort) entre la corredora mestra i la “carrera dels

tallinayres”. Ara bé, com s’ha dit, a poc d’entrar a Gavà no segueix.

6 En diverses UC de l’ABE, com les numerades 958, 1005, 1008, etc. es reflecteixen els errors, les

al·legacions a visures anteriors, nous mesuratges i recanacions com a resultat del repartiment que es va

fer de les Marines l’any 1721.

De la fitació feta l’any 1723 per delimitar els termes de Gavà i Castelldefels es desprèn

una possible particularitat local –caldrà veure si d’Eramprunyà o de pobles costaners-

com és la de “fixar lapidas limitares, vulgarment anomenades fites” consistent a posar

“baix el peu de dita fita o pedra, en senyal que sie fita o terme, i que

divideix los dos termes: clovas de caragols y de tellinas de Mar”8.

Dels múltiples testimonis documentals de fitacions a la zona, aquest és l’únic (de

moment) on apareix aquesta particularitat. Podria tractar-se d’una fitació especial: la

presència d’una representació de la Pia Almoina en un problema que afecta una part

dels límits entre Castelldefels i Gavà, podria indicar-ho així. En tot cas, quedant “el

senyal” de ser fita “baix el peu” semblaria que més que un indicatiu reconeixible

visualment es podria tractar d’un compromís ètic basat en el que podien ser llavors uns

recursos fonamentals de la subsistència i l’economia de les dues poblacions .

Aquest document, a més d’informar-nos d’aquesta singularitat, transmet el que serien

els usos o costums tradicionals –una “cultura de la fitació”- quan descriu amb tot detall

com es determinen els llocs on plantar un total de tretze fites, la manera de fer-ho

(orientant-la com toca: la pedra picada en la qual és “descrit a la part que mira devers

ponent Castelldefels i a la part que mira devers sol ixent Gavà”) i el ritual de

col·locació (presents totes les parts en totes i cadascuna de les fites plantades, per

garantir l’acord en cada un dels punts seleccionats), corroborat amb actes que recalquen

una vegada i una altra la presència de tots els representants de les parts i dels tècnics en

el moment de posar cada fita.

La pèrdua d’aquesta “cultura” queda ben palesa en el cas de la fita de la Cova Fumada,

a Castelldefels, com veurem més endavant.

El treball “Les Fites de Propietat al Delta del Llobregat” (2004)9, que descrivia unes fites

particulars de Castelldefels i de Cornellà, advertia que caldria recuperar fites

probablement en perill de desaparició a llocs com les marines de Viladecans i feia una

crida a les institucions locals per comprometre’s en la preservació d’aquest patrimoni

històrico-artístic en risc de perdre’s. En aquell moment, com ara, han fet més en aquest

sentit les desgràcies naturals –incendis forestals- que la sensibilització social i la

resposta de les corporacions locals.

En els darrers temps s’han localitzat una sèrie de documents que detallen la col·locació

de fites per delimitar els termes de Garraf amb Castelldefels i Gavà10

, de Castelldefels

amb Gavà11

, de Gavà amb Viladecans12

o de Viladecans amb Sant Climent13

.

7 AMADES i GELATS, J. “Folklore de Catalunya”, Vol 3 “Costums i Creences”. Barcelona, Ed. Selecta,

Biblioteca Perenne, N º 24, 1969, pàg. 1183 a 1187.

8 Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona (ACB). Doc.”1723 Capellania en Gavà. Divisió del terme

de Gavà ab lo de Castell de Fels”. Capítol de la Catedral, Capellanies i Vicaries, Capellania de Gavà. 9 CAMPMANY, J., DAURA, J. i SANZ, M. “Les Fites de Propietat al Delta del Llobregat”, dins: “3

es

Jornades d’Estudi del Patrimoni del Baix Llobregat: Comunicar el Patrimoni”. Consell Comarcal del

Baix Llobregat, 2004, pàg.253-260 10

BAUCELLS, J. “El Garraf i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona. Inventari dels Pergamins”.

Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, 1990. Pergamí n º 542. Fitació realitzada entre 2 de

juny de 1592 i 30 de gener de 1593.

Una de les UC de l’ABE, la 1148, documenta una delimitació, seguint les propietats de particulars

com Eusebi Güell i S. Bou, feta l’octubre de 1889 i que aprofità part del que s’havia posat el 1592.

A. 2.- LA F ITA de la COVA FUMADA

Els anys 1571 i 1586, per encàrrec de la Pia Almoina, Nicolau de Credença va fer uns

retrats de la zona del Garraf fins Barcelona. Molt probablement aquests mapes van ser

utilitzats com a proves en el litigi que va acabar amb una sentència de 1590 i la

posterior fitació esmentada dels termes de Garraf amb els de Castelldefels i Gavà

14.

Informa l’acta d’aquesta fitació (la de la nota 10) que eren de pedra de Montjuic, la

primera amb 4 creus gravades, d’un metre d’alçada, situada a 500 metres de la vora del

mar (l’any 1898) davant la Cova Fumada i la resta amb les armes de la Pia Almoina i a

la part superior unes línees marcades indicant la direcció dels termes. Sens dubte la

primera es tracta de la “gran fita de Cova Fumada” que al llarg de segles trobem com a

punt al què es vinculaven les posicions i que afortunadament s’ha conservat.

La tenim: ara bé, dins el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Castelldefels15

aquesta

fita sols apareix en una fotografia -dins la fitxa n º 40 dedicada al jaciment de Cova

Fumada- sense cap mena d’informació relativa a la fita, que ni tan sols s’esmenta.

Entre els “Béns d’interès cultural” dels quals informa el web municipal no se’n diu res.

Entre els “Llocs d’interès” s’hi inclou el jaciment prehistòric de Cova Fumada, però

l’arxiu adjunt només reprodueix una part de la comentada fitxa 40 del Catàleg i no se

n’ofereix ni la imatge16

.

Si aquest és l’estat “administratiu”, el seu estat “material” és pitjor. Hi és, però en un

lloc que ni és de pas ni és fàcil d’arribar-hi, una mena de carreró d’un metre d’ample

que passa entre l’alt mur de formigó d’un pont i les tanques d’una casa. A més, està

encastada de manera que sols n’és visible una cara, justament la que mira a llevant i que

sembla haver estat repicada per eliminar la creu i posar-hi el nom de Sitges (gravat

d’una manera barroera i que hauria d’estar a la cara de ponent). Finalment, sembla haver

estat desplaçada per les obres del ferrocarril, de la carretera i/o de l’autopista, i

replantada de manera que la base soterrada ara queda sobre el terreny, elevant la fita fins

a 1’80 m. (Imatges 1, 2 i 3)

Amagada, encaixonada entre parets de tanques de jardins i diversos comptadors,

orientada al revés i reubicada inadequadament, resulta que mantenim una peça que és

l’antítesi del que hauria d’haver sigut: quelcom destacat en l’entorn, fàcilment visible i

11

Fitació de 1723 seguint la Riera de la Sentiu que es pot consultar, a més de l’Arxiu citat a la nota 8, i

en millor estat, a l’Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona (AHPNB), Notari Ignasi Texidor,

vol 909/14, f.123r a 126r. 12

A més de la UC 312 (nota 3), SOLER VIDAL, J. “Plet de Termes i Pastures entre Gavà i

Viladecans”. Museu Municipal de Gavà, Col·lecció Brugués, 1981.

13

UC 352 de l’ABE, plet entre Viladecans i Sant Climent (desembre de 1676 a juny de 1681).

14

JIMENEZ, N. “Els mapes de la quadra de Garraf segons Nicolau de Credença” I i II.Butlletí del

Grup d’Estudis Sitgetans, Any XXVI, nº 103, nov. 2002, pàg.5-8 i Any XXVII, nº 104, febrer 2003,

pàg.1-6. És un treball de recerca de batxillerat dirigit per J. Clemente que estudia a fons les dues

versions. Més endavant, tractant de les forques, es tornarà a parlar d’aquests mapes detalladament.

15

DD.AA. “Catàleg i Pla Especial de Protecció i Rehabilitació del Patrimoni Arquitectònic de

Castelldefels”. Ajuntament de Castelldefels, 1987. Elaborat entre 1984 i 1985. El text refós es pot

consultar a: http://www.castelldefels.org/fitxers/cultura/Patrimoni%20arquitectònic.htm (sense les

fitxes dels elements patrimonials, vegeu la nota 16)

16

Part de les fitxes dels elements catalogats es pot trobar al web municipal de Castelldefels, entrant per

Ciutadania i, dins l’apartat de Cultura, s’arriba a Patrimoni. Entre els “Béns culturals” i els “Llocs

d’interès”, alguns porten a un fitxer adjunt (la seva fitxa o part d’ella).

que, amb un acurat treball artesanal, transmet un missatge de propietat (de qui la va

posar) i d’orientació fiable (no, com ara, tergiversat). En cas de pretendre mostrar-la per

formar els joves sobre el passat, resultaria un model invers que posaria en qüestió el

seny del professor. Ara que ja en coneixem la personalitat, potser la tractarem millor.

L’any 2004 Campmany, Daura i Sanz feien una crida per l’interès envers fites

particulars, donant per fet que les altres ja es protegien. Disposem ara de documentació

escrita suficient per tractar de localitzar fites tant o més significatives, amb trets prou

interessants en si mateixos: gravats de noms, escuts, creus o dates17

. Potser seria hora ja

de, si fos possible, localitzar-les fent una batuda conjunta, per assegurar-ne la

conservació i donar-los un tractament coherent i que preservi el contingut cultural. Un

esforç cooperatiu entre els municipis de l’antic Eramprunyà i amb el suport d’altres

entitats locals podria ser a temps d’evitar que les que encara han resistit quedin

subjectes a decisions precipitades quan inesperadament –que no equival a “de manera

imprevisible”- s’hi ensopega en emprendre una obra.

__________________

B. – CRIMS i CÀSTIGS. Delimitació jurisdiccional i exemplaritat de la pena.

Un segon àmbit en què es manifesten uns costums i un llegat cultural que cal conèixer

millor té també a veure amb la delimitació, en aquest cas de la jurisdicció criminal, i

amb el seu símbol material: les forques, que no eren solament instruments d’execució i

d’exposició.

B.1.- PROLIFERACIÓ de FORQUES a GARRAF i ERAMPRUNYÀ

L’Eramprunyà i el Garraf, com a territoris fronterers i amb unes condicions que

afavorien la inseguretat tant per terra com per mar, es van veure especialment ben

proveïts d’aquest particular “servei públic”.

- Forques com a Territori de Barcelona. Jaume II, 1320 .

Com explicava Carreras Candi, “a fi de deixar ben arrelada la jurisdicció de Barcelona

en son Territori, los Consellers (de la ciutat de Barcelona), aclarit tot dubte legal, en

1319 i 1320 obtingueren llicència del Rei per erigir forques de pedra, símbol de la

jurisdicció criminal, en los llocs extremers de la ciutat”18

.

Aquests llocs extrems anaven, ja en aquells temps, de “munt Gat a castell de fells”,

passant per “Collçerola” (Montcada/Coll de Finestrelles, Vallvidrera,...). Els límits

terrestres d’aquest “territori ampliat” - precedent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona

actual, però amb una ciutat tancada dins les muralles- passaven a ser, pel que fa al front

marítim, Alella i St. Vicenç de Garraf.

Diu Carreras Candi que “consistien dites forques en tres pilars de pedra e barres de fust

dalt a través” i que en “quiscum pilar foren esculpits senyals, això es, l’escut de

Barcelona”. En realitat senyals o escuts “del Sr Rey e de la Ciutat”, segons aclareix la

seva nota a peu de pàgina, que remet al Llibre Verd i a les Lletres Closes.

- Forques com a Territori de la Pia Almoina. Joan I, 1394.

D’altra banda, a finals del mateix s XIV, el rei Joan I concedia a l’autoritat de la Pia

Almoina de la Catedral de Barcelona, que va anar acumulant propietats en aquesta zona

17

Algunes d’elles amb noms prou interessants com “Fita dita de l’Hostal del Moro” (punt 12 de la

delimitació que apareix a la citada UC 312), propera al Pou del Moro (punt 13), o com el “Pi Tort”, del

qual s’ha tractat a l’apartat de Fites naturals .

18

CARRERAS CANDI, F.“Geografia General de Catalunya”, Vol III “Barcelona I”. Ed. Facsímil, Ed

Catalanes, 1980., pàg.337-338.

fins a convertir-se en “senyora” de Sitges, Garraf, Campdàsens i Miralpeix, el dret a:

“perseguir, jutjar i castigar els crims que a Garraf usualment es cometien, i, per a

reprimir-los, poder tallar orelles, mans, peus, llengua, i alçar forques i mitges forques de

fusta o de pedra on penjar els assassins”19

.

D’aquesta acumulació de forques en el límit d’Eramprunyà i Garraf, ens en va deixar un

testimoni gràfic ben explícit Nicolau de CREDENÇA els anys 1571 i 1586, com s’ha dit

abans. Sobre què s’hi representa es comentarà amb detall més endavant.

El topònim “de les forques” el trobem molt estès per Catalunya, València o les Balears,

com és lògic, especialment amb la forma de puig, turó o pujol. Però, potser fruit de la

mateixa profusió en poc espai, aquí no s’ha conservat. Dels documents es dedueix que

un Pujol de les Forques, referència constant al llarg de segles, era el lloc on es van erigir

les de Barcelona l’any 1320 i devia trobar-se entre Sant Salvador dels Arenys i el poble

de Castelldefels. El testimoni de veïns de Castelldefels que hi viuen des dels anys vint o

trenta sembla permetre identificar el lloc i afirmar que, si més no fins els anys 70,

encara es mantenien una o més d’aquestes forques (pilars).

B.2 .- HIPÒTESI de CINC FORQUES. Candidatura a “LA QUINTA FORCA”

De fa un temps s’ha reobert el tema de la ubicació de la “quinta forca” en un blog20

premiat per la Generalitat el 2009. Aquesta expressió habitual d’origen incert amb què

es vol significar llunyania o dificultat d’accés es va atribuir pel periodista i cronista

barceloní Huertas Claveria a l’existència de quatre forques dins la ciutat i una cinquena

a l’exterior, en el coll de Finestrelles situat al camí per Montcada cap al Vallès, sobre el

turó de la Trinitat21

.

Segons l’historiador de la ciutat de Barcelona Duran i Sanpere, en el “s.XIV tots els

portals tenien creus de pedra i, no gaire lluny, d’altres de similars però de significació

ben contrària. Forques i creus, instruments i símbols paral·lels però contraposats de la

justícia humana i la misericòrdia divina. Les forques, com la jurisdicció terrenal que

representaven, eren correntment fràgils, sovint fetes de fusta i canviaven freqüentment

de lloc, de forma i de nombre”22

. La descripció, referint-se bàsicament a Barcelona,

sembla concordar amb les informacions que recull el Manual de Novells Ardits i amb

l’estudi fet per Riera Viader23

. A la ciutat hi van haver probablement més de quatre

19

“Bàndols i bandolers a les costes de Garraf 1500- 1700”. Butlletí Garraf on line, Febrer de 2009.

20

CORTIJO, D. “Històries de les Història de Barcelona” dins el blog “Les altres Barcelones”

http://altresbarcelones.blogspot.com/search/label/Costums). Premi de la Generalitat de Catalunya 2009 al

Millor bloc de cultura.

21

HUERTAS CLAVERÍA, J. Mª. “La quinta forca”, dins: Mites i gent de Barcelona. Barcelona,

Edicions 62, 2006, pàg.16-17. Un precedent d’aquest plantejament, de 24 de juliol de 2001, es pot trobar

a: : http://beta.districtes.info/node/767. 22

DURAN i SANPERE, A. “ Barcelona i la seva Història. La formació d’una gran ciutat”,Vol I.

Barcelona, Ed. Curial, Documents de Cultura, 1972, p.611.

23

RIERA VIADER, S. “El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de nova planta”. XVII

Congrés d’ Història de la Corona d’Aragó, Setembre 2000, opuscle de 14 pàg. També se’n poden trobar

nombroses referències al Dietari de l’Antic Consell Barceloní: vol I (1390 a 1446), pp. 4, 8 i altres, vol II

(1446 a 1477), pp. 388 i altres. Ajuntament de Barcelona. Institut Municipal d’Història de Barcelona, vol.

I a XVII , 1892 a 1922 (fins 1667).

Serien forques fixes o d’ús continuat almenys les “de Montjuich” , “del Mar”, “del porxo prop lo

Carb”(o “forca prop lo Carbo” o “forques de Carb”), “de la Rambla” (potser diferent de la “del Pla de la

Boqueria”), “de la Plaça Nova” (i probablement “de la Plaça del Blat” i de la Plaça del Rei”)

forques fixes i, en moments d’especial activitat, com el 13 i el 22 de desembre de 1391

-en què es van sentenciar i executar (la major part penjats pel coll a les forques) els

inculpats per l’avalot del Call de l’agost anterior i un corsari genovès (Dietari de l’Antic

Consell Barceloní)-, devien complementar-se amb altres d’ocasionals que podien, a

més, aportar el valor de castigar en el mateix lloc dels fets.

Així, doncs, la del Coll de Finestrelles no seria la que feia cinc de Barcelona. Aquesta

forca devia ser una més dins la sèrie que es va plantar el 1320 per delimitar el “territori

ampli” de Barcelona. Segons la font documental de partida, aquesta sèrie podria estar

formada per: entre quatre i set unitats.

- Partint de la delimitació més antiga de Barcelona, l’any 919 –“del coll de Finestrelles

al mont d’Orsà i del mont Aguilar fins a la mar”-, Duran i Sanpere situa: Finestrelles

tocant a Montcada, al Besòs; el mont Orsà a l’actual Sant Pere Màrtir; Aguilar a

Collcerola, en un pic darrera on hi ha el temple del Tibidabo24

. Tindríem tres ubicacions

a terra i la de mar, però es obvi que no es tracta del “territori ampliat” que es reivindica

l’any 1320.

- Aquest territori reconegut per Jaume II comprenia: “A monte Cathi [Montgat] usque

ad Castrum Felix [Castelldefels] et a monte Catheno [Montcada] seu loco de Finestrellis

et a Coll de Erola [Collserola] et de ipsa Gavarra et de Valle Vitraria [Vallvidrera] et a

Villa Molendinorum Regalium Lubricati [Molins de Rei] usque ad duodecim leucas

infra mare”. Segons això podrien haver estat sis o set els llocs on es van posar forques.

- Un document de 22 d’octubre de 145125, en una picabaralla de la ciutat de Barcelona amb

qui es pretenia senyor de Molins de Rei, Galceran de Requesens, precisa que es van plantar

forques en temps de Jaume II per designar els termes de Barcelona: “a Mungat, al Coll de

Finestrelles prop la Trinitat, al Coll de Cerola a Vallvidrera, a la Gavarra i prop la vila de

Molindereig i a Castelldefels”. En aquest document es recorda que eren formades per

“tres pilars de pedra i barres de fusta dalt a través”, que en cada pilar foren “esculpits

senyals, ço es del Senyor Rey e de la Ciutat” i “posades en los alts”. Al fet de ser tres i

en llocs elevats, cosa que podria tenir la simbologia del Calvari, caldria afegir-hi la

proximitat a camins. També informa que algunes d’elles, amb el temps, havien estat

enderrocades. No sembla que la que es va treure el 1382 de prop de la Llotja –un trasllat

més que un enderroc, com s’ha comentat a la nota 24- sigui part d’aquest conjunt.

Cal advertir primer de la duplicitat de la denominació “finestrelles”. Carreras Candi ja

remetia al filòleg Balari Jovany per la peculiar etimologia d’alguns topònims: per

24

DURAN i SANPERE, A. “Barcelona i la seva Història”,Vol I, Curial, 1972, p. 627. Ja adverteix que hi

ha un Finestrelles a Sarrià i, òbviament, estudia el territori ampliat entre Montgat i Castelldefels (pàg.134

i ss. del mateix volum I ).

Aquest fragment s’ha reproduït per introduir els noms dels límits històrics i pel possible límit mariner. Es

va delimitar i cal comptar-lo? L’any 1382 el Rei Pere, d’Algesires estant, va fer treure la “forca de mar”

per destorbar el projecte d’obres d’ampliació de la Llotja. Era una de les erigides el 1320? Sembla que

més aviat devia ser una de les forques de la ciutat ja que, en posar-les ( l’any 1320), el límit pel mar es va

situar dotze llegües mar endins.

Segons els Usatges de 1495, f. CCLXXXr, en tractar de l’exempció de delmes a la ciutat, es parla de:

Coll de Codines, Riera d’Horta, Puig Aguilar (Coll de Çerola) i mar.

25

AHCB. Consell de Cent. Lletres Closes, Rotlle 126–CC, f.130v-132v : 22 octubre 1451.

“finestra” s’entendria l’extrem d’una muntanya que tanca una regió26

. Per tant,

Barcelona tindria una finestra cap al Vallès, a Montcada, i una cap al Baix Llobregat, a

Esplugues. També complica l’intent d’ubicació la denominació “gavarra”, aplicable a

diversos llocs27

.

Desconcerta la pluralitat de denominacions i potencials ubicacions en el cas de la part

de Collcerola. Aquesta multiplicitat sembla reduir-se quan observem el document de

1451 (on es concreta molt més cada lloc: la de Montcada-Finestrelles aclareix que era

propera a la Trinitat) i un posterior conflicte entre Galceran de Requesens i la ciutat de

Barcelona28

, motivat per l’execució a la forca de la Gavarra (ara a Esplugues de

Llobregat) d’un tal Virgili l’octubre de 148629

: l’havien fet presoner “dins Vallvidreres”

(“qui es dins los termens generals de la insigne ciutat de Barcelona”), el van portar a

“Molindereig” (“qui es pretén ser baronia”) i després a “Sent Feliu de Llobregat” (“del

terme de Barcelona”), on va ser jutjat i sentenciat, per anar finalment al Coll de la

Gavarra, on el van penjar “en les forques que son aquí situades, les quals son de la dita

Ciutat e dins lo terme de aquella”.

Considerant segures les de Montgat, de Castelldefels i de Montcada (Finestrelles, turó

de la Trinitat), cal afegir-ne una quarta, ara ja clara: la de la Gavarra (a Esplugues).

¿N’hi havia una més a Molins de Rei (potser una de les que el document de 1451

recorda ja enderrocades i per això l’any 1486 es fa l’execució a la Gavarra 28

) i una altra

per Collcerola-Vallvidrera? De fet, el document de 1451, que procura situar més

concretament els llocs, descartaria l’opció Molins de Rei: aquesta vila apareix només

com a complement orientador del lloc on es va posar la de la Gavarra. En canvi,

Vallvidrera sembla clarament el lloc concret de Collcerola.

Això suposaria que van ser “cinc” les forques erigides el 1320 per delimitar el territori

de Barcelona. (Imatge 4)

Seguint l’ordre de termenació est-oest i nord-sud, la de Castelldefels seria la segona. Si

se segueix l’ordre de llevant a ponent ocuparia la darrera i cinquena posició de la sèrie.

Des d’una altra perspectiva, de totes aquestes ubicacions la més allunyada del casc antic

de Barcelona és clarament la de Castelldefels. Si bé no tothom ho veu així, la realitat

física ho confirma30

. Per tant, l’enigma d’on parava la “quinta forca” podria tenir una

26

CARRERAS CANDI, F. op. cit. (18), vol III, p.289. Etimologia de finestra, enforcat, etc.

27

CARBONELL Esteve, Mossèn, “Esplugues de Llobregat, monografia històrica”. Tipografia

Emporium, Barcelona, 1949, p.75: “El coll de la Gavarra seria la serra de muntanyes que uneix Esplugues

amb Sant Just Desvern. En aquell coll hi fou executat l’any 1486 un tal Virgili a les forques que eren

del territori de Barcelona.[...] Segons un document del Llibre de rebuts de Ca’n Pi, per dissort

desaparegut, la “Gavarra era la partida de terra situada entre Hospitalet, Esplugues i Cornellà”. Referència

facilitada per l’Arxiu Històric d’Esplugues i que portà a localitzar el document de la nota 29.

28

VIRELLA i BLODA, A. “ Els Costells Catalans”, Miscel·lània Penedesssenca 1982, pàg. 261 a 280.

Segons aquest estudi, l’any 1430 Alfons el Magnànim dóna la baronia de Molins de Reig i de Santa Creu

d’Olorde a Galceran de Requesens amb facultat de: “erigire furcas, custella, particas et alias meri et mixti

imperi et jurisdiccionis signa”.

Els successius problemes de jurisdicció amb aquest protagonista fan pensar en una retirada d’aquesta

facultat, com en el cas de Burriac (vegeu el treball de GRAUPERA, dins la nota 30).

29

AHCB. Notularum. Consell de Cent, Refª : 1 B XIV 4 (Anys 1483 a 1489), f.162 bis.

30

FAVÀ, Mª “El barri de la “quinta forca”. Diari Avui , de 26 de gener de 2009. En aquest cas no surt de

la base de quatre d’internes i una de forana, sinó de l’existència de cinc forques al voltant de Barcelona,

ara bé: sense concretar on eren les altres (probablement entén que eren a l’entorn immediat, tocant als

portals) assumeix que la del Coll de Finestrelles era la més allunyada.

nova resposta. En un context de centralisme barceloní -que no necessàriament ha de ser

la clau per explicar l’origen de la “quinta forca”- la més allunyada d’aquestes

probablement cinc forques seria la del Pujol de les Forques de Castelldefels.

Altres visions podrien ser de més general aplicació: entenent forca com “enforcament” o

lloc on es desvien o creuen diversos camins (segons Balari Jovany), anar fins a la

cinquena de les bifurcacions des de qualsevol lloc on un estigués, podria ser un sinònim

de llunyania no sols per als ciutadans de la capital. Tot i així, l’opció de Castelldefels o

Garraf podria satisfer també millor els requeriments d’aquesta interpretació (caldria

saber exactament la xarxa viària del moment en què s’inicia l’ús d’aquesta expressió,

però podria molt bé coincidir amb la cinquena cruïlla), especialment quan el límit

extrem de Barcelona per la banda del Llobregat, més enllà del propi areny del

Llobregat, es posava en “els Enforcats”31

.

B.3.- Les FORQUES del PUJOL de les FORQUES de CASTELLDEFELS.

Si més no, d’aquesta en tenim molt probablement constància gràfica i respon al model

descrit de les erigides el 1320: pilars de pedra, amb els senyals de la ciutat de Barcelona

i del rei a cada pilar, en un “alt” i en un dels llocs inequívocament identificats.

Al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona no consta que se n’hagi conservada cap,

ni al seu lloc ni a les sales d’exposició o als magatzems, però podria ser que no hagin

estat identificades com a tals (vegeu comentari a nota 34) ja que el seu format difereix

notablement de l’habitualment representat i assumit: de fusta i a base de dos pals drets i

un de travesser (com al retaule de Sant Jaume de Frontanyà, segons Graupera –nota 30-

, i com la descripció de Duran i Sanpere que s’ha reproduït a l’inici del punt B.2 ).

La foto que es va publicar en una revista local amb el titular “Pedra de les Forques en el

Cim del Pujol”, feta per Francisco Capacés de Cros l’octubre de 1969, mostra un pilar

de pedres complet32

. (Imatge 5)

En una altra publicació més recent33

una fotografia no datada, possiblement posterior,

mostra aquest pilar sense una de les pedres del nivell superior. Els taulons i bidons que

es veuen en primer terme podrien suggerir el seu imminent final. (Imatge 6)

De finals del s.XIX hi ha plànols que semblen indicar que quedaven dos pilars34

. La

considerable separació amb què es representen, uns 15 metres, fa suposar que només

quedaven els pilars extrems i estaven separats entre ells uns 5 o 7 metres.

Es coneixen altres forques també del s. XIV i més lluny de Montgat, les de Burriac (entre Cabrera i

Vilassar). Però no són d’aquesta tongada i també serien més a prop de Barcelona. GRAUPERA, J., “Les

forques del castell de Burriac”. Jornades de Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Actes. Del 13

al 30 d’octubre de 1999. Grup d’Història del Casal. Mataró, 2001, pàgs. 87-91. Del treball en destaco, per

contrastar més avall, aquest paràgraf:

“Si anem als llocs indicats, que acostumen a ser uns rocars, podem observar els forats dels

encaixos dels pals de fusta de les forques. A partir de representacions en algun retaule gòtic,

com el cas del retaule de Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà) conservat al Museu Diocesà i

Comarcal de Solsona, podem veure l'aspecte que deurien tenir aquests instruments repressius”

31

CARRERAS CANDI, F. op. cit. (18), vol III, p. 288: “El territori de Barcelona no acabava al propi

areny del Llobregat, sinó que, per aquella banda, diferents texts dels anys 1044, 1045 i 1073 el posen en

els Inforcats o Enforcats com a límit extrem. Prò ¿ahont eren los Enforcats?”

32

Mar i Muntanya (Publicació de la Parròquia de Castelldefels), nº 61, de l’ 1 d’agost de 2000, p.7.

33

“Castelldefels, passeig per la nostra història”. Grehic - Ajuntament de Castelldefels - Federació de

Comerç i Serveis de Castelldefels, 2006, p. 10. Aquests fotografia és de l’Arxiu Municipal. 34

UC 1139 de l’ABE. Plànol de febrer de 1898 .

La construcció la formen uns dotze nivells de pedres tallades en forma de prisma

rectangular amb una base quadrada, aparentment d’uns 30 o 40 cm de costat, i d’una

alçada doble que la longitud dels costats de la base (60 o 80 cm), posades dues en cada

nivell i alternant-ne l’orientació.

Es pot distingir clarament, com s’assenyalava a l’article de Mar i Muntanya, que a la

quarta filera des de dalt, hi ha gravats dos escuts: un de la ciutat de Barcelona (dividit en

quatre quarts: primer i quart amb la creu, mentre el segon i tercer tenen dues barres

verticals) i l’altre amb les quatre barres.

Per les informacions orals recollides l’estiu de 2010, son considerables les persones que

tenen present que en aquell pujol hi havien vist: “almenys quatre columnes” (tres

persones; una d’elles, en mostrar-li la foto, ho rebaixa a dues); una altra, que “en deien

EL MONOLITO”, i creu que encara hi deu ser; una més ho descriu com “una

COLUMNA DE SACRIFICI” que, segons li havien dit els pares, era on es castigava els

delinqüents i que “de sempre” ha estat allà i creu que encara hi deu seguir i hi ha qui no

recorda una columna, però sí haver treballat en una casa en aquest pujol on va veure

unes pedres gravades, encara que creu recordar que com a banc35

.

De testimonis documentals escrits i orals se’n pot completar el que les imatges no han

captat: entre els pilars, sota les forques, hi havia un gran forat (probablement el

denominat “carner”), els pilars podrien tenir una base descrita com “pedrís” i el conjunt

tenia un entorn protegit de 40 passes, així com els accessos per qualsevol part36

.

Coneixent aspecte i ubicació s’han trobat noves imatges (vegeu Imatge 7 i nota 34).

C.- PENES CORPORALS i MES ENLLÀ DE LA MORT.

Per situar el context cultural d’aquests instruments de càstig, les forques, i copsar millor

el sentit del particular i enigmàtic “dret de corp” sembla oportú donar abans una visió

general dels delictes i càstigs, especialment dels crims més greus, la seva penalització i

l’instrumental necessari.

C.1.- DELICTES i PENALITZACIONS.

En primer lloc potser cal recordar que la presó no s’entenia com fem ara: un lloc on qui

comet delicte compleix la condemna i on es procura la seva reinserció. Pocs segles

enrere, la presó era el lloc on el presoner esperava el judici i on els diners ho podien

aconseguir tot. La privació de llibertat i la presó com a pena reina només tenen sentit en

Essent com som en plena tardor, l’època de buscar bolets, per fer-ne una bona collita només cal saber

com són (l’aspecte), on s’han d’anar a cercar i en quin temps, amb les forques ha passat el mateix. En

diferents imatges conegudes dels anys trenta i cinquanta s’endevina sobre la pedrera un pilar (en foto

aèria, en foto des del mar darrera l’Hotel Playafels). Dels tres pilars en devien quedar dos a finals del s.

XIX (UC 1139) i un d’ells es devia malmetre en la primera meitat del s. XX.

35

Dins les activitats en Memòria Oral del GREHIC l’estiu de 2010 s’han entrevistat un grup de persones

sobre l’evolució del barri de “Les Botigues” que en molts casos han manifestat que “des del barri es veien

allà dalt del que en deien el pujolet” i en alguns casos diuen haver-hi estat a tocar: un d’ells diu que “hi

havia un terraplè al costat i un forat entre els pilars”, un altre que “hi anava sovint a caçar ànecs i s’hi

asseien per esmorzar”; un tercer que hi anaven “tots els caps de setmana (quan no hi havia mercat a

Barcelona) a caçar conills (el pare) i esquirols (ell)”.

36

AHPNB. Notari Ignasi Texidor, vol. 909/8 (Manual de 1709 a 1711) Una de les afrontacions d’una

peça de terra era : “(a l’oest) part amb el Camí Ral i part amb Lo Padrís de las Forcas...” Notari M.

Texidor Llaurador, vol. 1028/5 (anys 1756 a 1758), f.88r a 90v (de 1758) Establiment a Pau Aymerich

pels Barons d’una peça de 9 mojades que inclou la Torre de la Guarda i les Forques “per executarse la

justícia”, raó per la qual es reserven la Torre (i “seixanta passos a tot son rededor”) i les “ditas Forcas ab

lo terreno ahont son construhidas a quaranta passos també a tot son rededor ab tot lo domini i jurisdicció i

las entradas per totas parts”

un sistema jurídic que reconeix els drets individuals. No podien tenir-lo abans, quan el

sistema jurídic es basava en el privilegi37

.

Fent una ràpida síntesi del que diuen diferents especialistes en dret penal i la seva

història38

, convé constatar que en dret romà no existia pròpiament la pena de forca. Ni la

“suspensio en l’arbre infelix” ni la “furca” responen al concepte modern. La furca o

patíbul era una fusta bifurcada amb dues puntes, en forma de Y, que no era instrument

de matar, sinó d’exposar un condemnat a la vergonya pública; servia per a passejar el

reu ignominiosament (denigració per a ell i família) i per a fustigar-lo. En dret medieval

germànic trobem ja la forca, amb un caràcter especialment deshonrós: els germànics

penjaven pel coll els desertors i traïdors –amb el valor afegit que les ànimes dels

enforcats no trobaven descans en el més enllà.-, de manera que no s’imposava als nobles

delinqüents. A l’Edat Mitjana s’aplicava en pobles i de vegades formava part dels seus

costums, dels furs d’alguns municipis.

De manera un xic esquemàtica, les diferents penalitzacions podrien dividir-se en:

menors, com les pecuniàries; intermèdies, com les infamatòries, les vergonyants i

algunes penes corporals -des de fuetejar a tallar mans o llengua, aplicades aquestes

sobre un reu lligat sigui passejant-lo pels carrers, a peu o muntat en una mula, o fixat a

un costell (costellum, picota o rollo)39

; i penes capitals, com la foguera o la forca.

Algunes penes com el desterrament o la condemna de per vida a treballs forçats a

galeres (o a mines o a salines) podien ser una pena de mort diferida i agreujada; en

canvi, la crueltat d’alguns mètodes de pena capital feia que la mateixa sentència

condemnatòria permetés ofegar o estrangular el reu (prèviament i discreta, a la presó),

de manera que el turment s’aplicava a un cos ja inert.

Certes penalitzacions anaven més enllà de la mort del condemnat: no permetent la

sepultura (i el repòs de l’ànima), impedint portar dol als parents i castigant també

aquests per la via de confiscacions i d’altres sistemes, o esborrant-ne la memòria

(damnatio memoriae), en destruir tot rastre de la seva existència. Es tractava de reforçar

la dissuasió que la simple pèrdua de la vida no aconseguia. Com exposava Cerdà de

Tallada l’any 1574, són tres els objectius o beneficis del càstig: “satisfaccion de la

37

HERAS SANTOS, J.L. “La justicia penal de los Austrias en la Corona de Castilla”. Salamanca, Ediciones de la

Universidad de Salamanca, 1991, pàg. 265.

38

SUEIRO, D. “La pena de muerte: ceremonial, historia, procedimientos” Madrid 1974.

SERRANO DAURA, J. “Senyoriu i municipi a la Catalunya Nova: Batllia de Miravet (..) i Baronies de Flix i

d’Entença”. Tesi doctoral , Facultat de Dret, Univ.Pompeu Fabra, Barcelona, 1996. TELLEZ , A. “La pena de muerte en el marco del punitivismo contemporáneo”. Anuario de Derecho Penal 2007 -

Pena de Muerte y Política Criminal. Universidad Católica de Perú i Universitat de Fribourg (Suïssa), pàg. 153-176.

39

Sobre costells a Catalunya s’ha citat a (28) el treball de Virella.

De la polivalència i la interrelació entre els diversos instruments de suplici i execució, en què un

condemnat podia patir suplici en un lloc (o diversos, inclòs el trajecte), executat en un altre i exposat en

diversos més (en el cas de l’esquarterament, el cap podia anar a parar a una gàbia i cada quart a una forca

de barris o poblacions diferents), en són mostra els casos del Dietari de l’Antic Consell Barceloní

comentats a la nota (23). En el cas del conegut “la Pera”, executat a Valls l’any 1815, un quart es va

portar a Cubelles, un dels llocs on “el bandoler” havia comès els seus crims.

AMADES, op. cit. a (7), p. 1191. Recull que, segons la tradició, on avui s’escau la Plaça de l’Àngel hi

havia un Piló on s’havia aixecat la Forca i on assotaven els castigats a aquesta pena. Aquest Piló creu que

podia ser una fita primitiva que hauria estat esmentada el s. XIV però que encara podia ser anterior,

lligant-la a la partió en quatre quarters de la ciutat romana i fins prehistòrica.

parte, escarmiento para el delinquente y la correccion publica, porque los demas se

amedrenten y escarmienten en cabeça agena”40

.

Però convé tenir present que per a ser objecte de condicionaments similars no calia

cometre un delicte: entre les càrregues que podien exigir-se als pagesos hi havia el dret

“de flassada de cap de casa”, consistent en el fet de no poder enterrar un pagès difunt

fins que s’entregava al senyor la millor manta del mas41

. Per altre costat, si bé la pena de mort i els seus afegitons solien reservar-se a delictes

majors, també es van aplicar a un amplíssim repertori de situacions, inclòs el petó d’una

dona, com recorda TELLEZ (nota 38). Entre els principals delictes, amb penes més

greus i que justifiquen retenir en presó hi podia haver: l’homicidi, la falsedat de

moneda, casos de lesa majestat, la sodomia o la inseguretat en camins.

Així, Cerdà de Tallada, en el cas de sodomia diu que “Por leyes de Castilla tienen pena

de muerte natural así el agente como el paciente; y en otro lugar dispone que los que

fueren hallados en tal pecado ambos a dos quiere sean castrados ante todo el pueblo, y

que después al tercero dia sean colgados por las piernas hasta que mueran, y que no

sean quitados del lugar que fueren colgados, por ningun tiempo”42

. El subratllat destaca

la part final, que resulta significativa per a l’objecte del present treball. Com ho és el

que diu el mateix autor respecte a la protecció especial de la seguretat dels camins: “Es

también muy frecuentado en este Reyno (...) quebrantar la salvaguarda de los caminos

reales, haziendo robos con fuerça a los caminantes, los quales incurren en pena de

muerte natural”42

.

C.2.- PARTICULARITATS de la PENA DE FORCA.

Les agressions comeses en camí reial, els delictes contra la seguretat en tràfic marítim i

els relacionats amb bandolerisme eren clars candidats a la pena de forca i tenien un

entorn favorable a l’àrea d’Eramprunyà-Garraf per fer-ne veritables mals endèmics.

Amb una especial incidència aquí de delictes penats amb la forca, es fa més destacable

la component d’exemplaritat que portava intrínsecament aquesta pena i una de les seves

conseqüències: es tracta d’una de les excepcions a “la concessió del benefici de la

sepultura”, ni que se supliqui43

.

40

CERDAN de TALLADA, T. “Visita de la cárcel y de los presos”, Valencia, 1574 (279 imatges dins: BiValDi,

Biblioteca Valenciana Digital). Epístola de l’autor, imatge 27 de 279.

Aclariment: La referència es dóna en la forma CERDAN (la oficial) però a les imatges 7 i 8 (úniques dues

pàgines en català de les 279) el Lloctinent al Regne de València, Iñigo Lopez de Mendoça, en fer la

concessió de llicència , parla de l’autor com Thomas Cerda de Tallada, natural de Xàtiva, els dos cops que

l’anomena. GUERRERO, M. “Una muestra de la Crudelitas Creditoris: La privación de sepultura del deudor”.

Anuario da Facultade de Dereito, Universidade da Coruña, Nº 6 (2002), pàg. 419 – 435. MOMMSEN, T. “El Derecho Penal Romano”(1899). Pamplona, Ed. Analecta, 1999, pàg. 429 i ss 41

JORDÀ, A. “Los remensas: evolución de un conflicto jurídico y social del campesinado catalán en la

Edad Media”. Boletin de la Real Academia de la Historia. Tom CLXXXVII. Quadern II. Maig-Agost

1990, pàg,217 - 297.

42

CERDÀ de TALLADA, T. , op. cit a (40) pàg.214 de 279 (sodomia), pàg.230/279 (seguretat en camins).

43

CERDÀ de TALLADA, T. , op. cit a (40) p. 258 de 279 . Digne de destacar és el següent paràgraf:

“No se suele conceder por los Jueces sepultura a los cuerpos de los sentenciados y condenados a

muerte, si no fuere pedido; y aun pidiendolo, en delictos graves y atroces, y en los que por ellos estava

establecida pena de ser ahorcados, no se les concede el tal beneficio de la sepultura, dexandolo al buen

arbitrio del Juez, por razon del exemplo que de ver los cuerpos de los condenados se saca”

Del rigor amb què es prenia aquest objectiu d’exemplaritat en són mostra casos com el

de 1314, en què es penja el cadàver d’un “sobrejuntero” que havia estat despenjat sense

permís “sin completar el tiempo previsto”, o el d’Olite l’any 1345, quan uns familiars

van despenjar sense permís un lladre i el prebost en va ordenar la forca per segona

vegada44

.

De què resultaria que “el tiempo necesario para servir de escarmiento público” seria un

“plazo temporal, hoy desconocido” que “estaba perfectamente regulado y los agentes

ejecutivos garantizaban su cumplimiento”44

.

Amb aquest darrer aclariment entrem ja en el marc del que tractarem en l’apartat

següent: garantir el compliment de la pena imposada als condemnats a la forca

comportava un servei de vigilància. El mateix treball sobre Navarra informa que l’any

1344 a Sangüesa es va ordenar construir un mur per evitar l’acarnissament dels gossos

amb els penjats a la forca i que en els casos de condemna a ser penjat pels peus la mort

podia tardar tres o quatre dies a produir-se, cosa que obligava a una vigilància44

.

C.3.- El DRET DE CORPS.

En diversos documents de l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà (ABE) apareix el

pagament d’un sou pel dret anomenat unes vegades “de corps” i altres: de “corp”, de

“porc”, “pro corpo” i “per porch”, especialment als capbreus de Castelldefels (no s’ha

trobat als de Gavà ni de Sant Climent, si bé no han estat revisats exhaustivament). On

més freqüent i en formes més variades apareix és al capbreu de 158745

. D’abans en

sabem que era un ingrés de la casa i quadra de Castelldefels que l’any 1490 es diu que

ja venia del temps de Relat (de 1340, segons la “stima” que es comenta a la nota 45).

No havent pogut localitzar cap referència bibliogràfica ni font d’informació que tractés

d’aquest dret, ha calgut posar-hi una mica d’imaginació. En una primera interpretació

podia semblar un error d’escriptura i que es referís al “dret de cóps” o de mesuratge dels

grans. També podria haver estat relacionat, en aparèixer només a Castelldefels, amb un

instrument de pesca anomenat “cop”, amb què “es pesquen llissas a l’encesa”46

.

Una primera explicació raonable per a les versions entorn de “porc”, encara que basada

en “cos” es donava en una publicació de l’any 200247

. Proposava que era un impost a

pagar per cada cap de porc mort o venut. Però aquesta possibilitat no s’ajustava a la

traducció al castellà que es va localitzar en un altre document de l’ABE, on en deia “por

44

SEGURA URRA, F. ``La pena de muerte en la Navarra Medieval´´. Clío & Crimen (Revista del

Centro de Historia del Crimen de Durango), nº 4 (2007), pàg. 277-305

45

UC 1 de l’ABE Capbreu de 1587, pel notari Nadal Castelló.

UC 51 de l’ABE, Estimació de la Casa i Quadra de Castelldefels, de 1490, p.6. En revisar el

ingressos diu que en temps Relat, a més de censos, es rebien Drets( entre ells “per Corp”) però que

no es presta (pels mals usos i sentència reial) i que es compensa amb pagaments (si bé, no es cobren).

Malgrat tot, en una concòrdia amb els barons de 1758, entre els deutes a pagar per la Universitat de

Castelldefels s’inclouen 39 anualitats pendents (1719 –1757) del dret de Corp (UC 461 de l’ABE).

46

UPF (Universitat Pompeu Fabra). “Fons de la Guerra de Successió (1680- 1750)”. Del Fons de 421

documents, el doc nº 371, en ocasió de plaga de llagosta, proposa aquest instrument (o el de pescar la

saboga) com un dels remeis per matar-les. (http://mdc.cbuc.cat)

47

DD. AA. “Guia del Patrimoni Arquitectònic de Castelldefels II: Les Masies”. Ajuntament de

Castelldefels, 2002, p. 24. A la nota del marge que aclareix el text, numerada 15, es diu: “Els capbreus

de Castelldefels solen recollir les dues prestacions esmentades: “un sou per cos si s’occeix o es ven un

porc i , (...) deu ous per a la cistella (donatiu a l’església)” (...)”

el cuervo”48

. Aquesta variant de cuervo podria haver relacionat aquest dret amb la

Corvea (treball gratuït a la terra del senyor), però el de corps és un pagament en diner.

Una nova interpretació en una publicació més recent, de 2009, planteja que es tractaria

d’un cens per la “custòdia dels condemnats a mort a les presons senyorials”49

. Es basa

en un document de l’Arxiu Municipal de Castelldefels de 1781 –document que, per ara,

ha estat impossible de localitzar-, que tindria el seu origen en la pretensió dels barons, el

juny de 1778, d’exigir al comú (ajuntament) el pagament d’uns censos. Ara bé, seguint el fil del litigi derivat d’aquella exigència dels barons, les al·legacions

presentades pels advocats Drs. Miquel Palaudaries i Nadal i Josep Francesc Mirós el

15 de desembre de 1778, per defensar el dret del comú a negar-se a pagar, aclareixen

més aquest règim de vigilància: es tractava d’impedir que els animals carronyaires o

rapinyaires (entre ells els corbs, cuervos) es mengessin els cossos (corps, cuerpos) dels

penjats a la forca i garantir que l’efecte de suposada exemplaritat preventiva del càstig

quedés desvirtuat o reduït. El que argumenten els advocats és el següent:

“En quanto al Sueldo del Corp, según los mismos informes y noticias, se impuso

entre las casas y familias que en tiempo muy antiguo se hallaban en el citado

lugar por la obligación debían tener o tenían los Sres Baronales de guardar o

custodiar los cuerpos de los hombres ajusticiados en el lugar del suplicio, por

tener en aquel tiempo el ejercicio de la omnimoda jurisdicción criminal, a fin de

impedir el que las aves de rapiña y otros animales no se comiesen aquellos

cuerpos”50

C.4 .- FORQUES als MAPES de NICOLAU DE CREDENÇA.

Si la pena de mort es prou rebutjable en si mateixa, ja s’ha comentat els afegits de

sadisme que podien acompanyar-la en casos considerats greus. En el cas concret

d’Eramprunyà i del manteniment del cos exposat en tenim infortunadament un dels

exemples extrems: si fem cas dels testimonis gràfics de Nicolau de Credença, un dels

quarts inferiors d’un tal Frabero, esquarterat, era exposat sobre la Cala Ginesta51a

l’any

1571 i seguia exposat igual en fer una segona reproducció de la zona quinze anys més

tard, el 1586 51b

. Que el segon mapa no era una simple còpia del primer ho acredita el

fet que està clarament actualitzat –hi apareix la Torre Barona, construïda el 1583- i

48

UC 913 de l’ABE, Concòrdia de 1758 entre els marmerssors del testament de Narcisa Colldesans (...).

Plet originat amb la venda l’any 1719 de la casa de l’hostal al comú. La denominació “cuervo” és a la

Imatge 9 (de 10).

49

DD.AA. “Constructors de consciència i de canvi. Una aproximació als moviments socials des del

Baix Llobregat” . Estudis 2, R de recerca, Edicions del Llobregat, Juny 2009, p.162. El document

esmentat com a font d’informació era a l’Arxiu Municipal de Castelldefels, Armari 2, Caixa 2,

Correspondència 1780-1799, carpeta de 1781.

50

Arxiu Municipal de Castelldefels, Armari 2, Caixa 1 “Correspondència 1720-1779”, carpeta de 1778.

El subratllat destaca el que interessa per a aquest treball.

51

Aquests mapes es conserven a l’Arxiu Capitular de la S.E. Catedral Basílica de Barcelona (A.C.B.)

a) sobre el Camí a Sitges, a la “Serra del Lladra”, tocant a la Riera de Vallbona per ponent (l’any

1586 retola el lloc també Serra del Lladre, però afegeix el nom de la Punta de Vallbona, i queda

millor indicat que era entre aquesta Punta i la Peña de Martell).

b) canvia el nom Frabero (el 1571 ) per “Fabraro” (el 1586).

c) de situar-lo en ple sorral, sota un Camí a Sitges que dibuixa vorejant el mar, i al costat de

l’anotació “ací comensa lo areny de St. Salvador”, posa aquest pou sobre el Camí, que aquest

cop passa a mitja muntanya.

corregit (el pou que va situar primer a la platja, es representa ara en una zona més alta i

probablement més fidedigna 51c

). (Mapa de 1571: Imatges 8, 9 i 10) (Mapa de 1586:

Imatges 11 i 12)

Mantenir un home ajagut amb la nota aclaridora “mort” a l’altra banda de la Riera de

Vallbona, a llevant, es podria prendre com un indicatiu del risc del camí de les costes de

Garraf. Per tant, el mateix es podria dir del “corter d’en Fabraro”: no seria un

anacronisme sinó que Credença el va mantenir com un avís de la perillositat. Ara bé, es

podria haver deixat la forca sense la personalització i de fet les forques que situa l’any

1571 sobre la Cova Fumada (sense dibuixar, però amb l’anotació inequívoca de “forcas

del puig de coba fumada”) i a mig camí entre Sant Salvador i Castelldefels (aquí sense

anotació, però sí una representació gràfica prou significativa de dos arbres en forma d’Y

similars al d’en Frabero) desapareixen en la nova versió de 1586. Es manté, en canvi, la

forca de la Punta del Puig den Ramon, sota el Mas dels Vinyals (amb el rètol de

“forcas” i representat com dos arbres en forma d’Y que, en aquest cas, aguanten un pal

travesser).

Podria ser que haguessin estat enderrocades aquestes últimes forques en aquells 15

anys. Però justament de poc temps després tenim constància de la presa de possessió de

la jurisdicció criminal per part d’Estefania, vídua d’Hug Fivaller. Era el 1590 i es va fer

precisament al Pujol de les Forques, amb el ritual corresponent52

.

No és descartable pensar, per bé que avui dia sembli que una bestiesa així és impensable

i que ha de tractar-se d’un error en fer la còpia del mapa anterior, que l’anacronisme el

posem amb la nostra visió present. De fet la visió de l’època que ens transmet Cerdà de

Tallada –més coetani no pot ser, ja que precisament escriu el seu tractat l’any 1574,

entre el primer mapa de Credença, de 1571, i el segon, de 1586- es prou explícit: “que

no sean quitados del lugar que fueron colgados por ningun tiempo”.

S’ha d’entendre en la seva literalitat? Vist el que s’ha resumit fins aquí, per més que

costi d’entendre, sembla que efectivament ho pretenia. I això justificaria establir una

vigilància, amb el corresponent cost de mantenir qui s’encarregava aquesta “feina”53

.

52

AHPNB Notari Nadal Castelló, vol.488/7, sense índex ni numeració de pàgines, en molt mal estat.

Acta de presa de possessió, entre el 9 i el 14 de febrer de 1590, per Estefania de Palou, vidua d’Hug

Fivaller March i de Palou de les baronies d’Eramprunyà i de Font Rubí (al Penedès), així com de la

Quadra de Vilanova.

En cada població es fan actes de presa de possessió del territori, de nomenament de l’alcalde, de

vassallatge, però a Castelldefels s’hi afegeix –per tenir ubicades al seu terme les forques- l’acte de

jurisdicció criminal.

El document notarial, en mal estat de conservació, és de molt difícil lectura. Del ritual, per ara, en queda

clar que comença proclamant tres vegades “Possessió per la molt Il·lustre Senyora Dona Stephania de

Palou” i, en signe de jurisdicció criminal, al lloc on estan plantades les forques (el Puig de les Forques), el

nunci Joan Garneda ... (fa alguna cosa -no intel·ligible de moment- i després també hi intervé el noble

Pere Queralt).

Del ritual quan s’erigien no en tenim informació, però del dels relleus en la jurisdicció criminal sí:

SERRANO DAURA, J. Op.cit. (38), p.1167 : “(...) en un acte que se celebra a la plaça del lloc,

s’assumeix [la jurisdicció criminal] plantant-hi una forca de 3 braços en la que es penja un guant,

mentre el senyor o el seu procurador es treuen l'espasa”

No sols aquestes forques, oblidades al mapa de 1586, seguien al seu lloc. Al retrat d’horror que fa

Credença -amb quatre llocs de forques, un home mort i un quart d’home esquarterat, tot en un espai d’un

parell de quilòmetres i d’una zona amb un índex de població baixíssim- potser s’haurien d’afegir més

instruments del terror que, per secundaris o massa petits, podrien haver estat descartats per Credença.

Deia Teodor Creus el 1893 que, quan es va fer la carretera i el pas del ferrocarril pel Garraf , entre 1870 i

1880, es van destruir les gàbies que hi havia al Pas de la Mala Dona (de VIRELLA, Nota 29).

53

AHCB. Notularum. Consell de Cent, Refª : 1 B XIV 4, (Anys 1483 a 1489) f. sense numerar

(següent al 162bis, ja citat a la nota 29).

Un cost que assumien els senyors (era la seva obligació) però després repercutien en els

seus vassalls cobrant el “dret de corps”.

Estem davant d’uns usos, costums i tradicions que feliçment donem per superats i, en

conseqüència, tenim oblidats o amagats. No és fàcil assumir el salvatgisme local o

propi, però cal tenir-lo present i tractar de conèixer-lo millor, ja que d’una manera o

altra ha deixat el seu llegat a la nostra cultura. Repassar els plantejaments que exposa

Cerdà de Tallada respecte als drets i autoritat del marit envers la seva esposa, o respecte

als del mestre en relació als seus deixebles sembla avui el viatge a un altre món, però

revelen uns costums, una tradició i cultura del càstig i escarment arrelats a la població,

que no es resolen amb canvis de les normes. Cada dia ens mostren, lamentablement, la

seva pervivència i potser la manera de progressar realment i desfer-se’n sigui -més que

l’oblit i l’amagar la pols sota la catifa- ventilar-los, il·luminar-los bé i, un cop

reconeguts, rebutjar-los de manera voluntària i conscient.

L’exemplaritat del càstig convertit en lamentable espectacle popular va tenir un dels

últims escenaris també en terres d’Eramprunyà, no gaire lluny del Pujol de les Forques.

Va ser l’any 1895 i ja no es permetien execucions a la forca, prohibida unes poques

dècades abans. Això no va ser obstacle per convertir l’execució en una festa que,

aprofitant la tecnologia ferroviària acabada d’estrenar, va atraure bastants milers de

persones fins a un poblet de pocs centenars de veïns i gaudir d’un magnífic dia de juny

amb el rerefons d’un cadàver exposat des de primera hora del matí fins la posta de sol,

en un dels dies més llargs de l’any. El llibre que es va publicar sobre aquest fet54

va

recollir els comentaris dels diaris de l’època:

“La Campana de Gracia dice que era una “animada romería” , El Eco, además de

llamar a los que contemplaron la ejecución “rebaño curioso”, “turistas de la muerte” y

“voraces inconscientes”, añade que “fueron quasi los mismos que suelen acudir á las

corridas de toros”, comentando que los asistentes, haciendo gala de una gran

tranquilidad de espíritu, merendaron y durmieron la siesta como si tal cosa, lo mismo

que los Hermanos que acompañaron al reo Figueras”.

_______________________________

G. de R. , llavors “Regent la Governació de Cathalunya”, al·lega que va tenir presoner Virgili quatre

dies i havia corregut la noticia per la ciutat com per haver enviat Barcelona el seu síndic per avisar-lo si es

considerava perjudicada la ciutat en els seus privilegis. I afegeix :

“E fora stat rahonable” que “los (prohomens de la maçanera)* los quals, si així es, no deuen ignorar

aquestes coses, e als quals lo dit Senyor [el Regent, G. de R.]** manà metessen una travessa a la forqua

per penjar lo dit home, e obeynt ho feren, Si haguessen dit lo dit perjudici, Si les dites forques son dins lo

territori de la dita Insigne Ciutat com se preten...”

* l’escrit és de difícil interpretació en conjunt, però especialment inoportú en el punt de nomenar el que

podrien ser “vigilants o encarregats” de les forques. Sembla dir “prohomens de la maçanera”.

**Pel que en diu G. de R.(de fet escriu el seu procurador): ell els va manar muntar la forca (posant el pal

travesser) i ho van fer, sense advertir-lo que ell no era competent per utilitzar-les, ja que eren forques de

la ciutat, i una cosa així no pot ser que la desconeguin (donant per suposats una certa “formació” o

“ofici” dels “encarregats”)

54

NAVARRO, J. et al, “El Crimen de Castelldefels. Castelldefels a finales del s. XIX”, Octubre de

1999. A: http://www.castelldefels.org/fitxers/cultura/El%20Crimen%20de%20Castelldefels.htm

El comentari final sobre els “Hermanos” es reprodueix íntegrament del diari “El Eco de Sitges”

del 23 de juny de 1895: “Ver marchar los curiosos á presenciar el patíbulo, y ver como algunos

Hermanos de la Paz y Caridad, ó no sé de qué Congregación, comieron en la Fonda de Sitges, como

Colla de Sant Mus; animarse durante la comida; reír a carcajada suelta; olvidar el acto de la

mañana, en clase de veteranos, y haber pasado un buen día”.

====================

CONCLUSIONS:

- Tenim tradicions populars de tota mena. N’hi ha que s’han perdut i convé reprendre,

però també n’hi ha que semblen superades i més valdria conèixer-les millor per

eradicar-ne l’efecte subconscient que continuen tenint en la societat actual.

- Els símbols materials de les tradicions de delimitació territorial poden ser una eina de

record i coneixement d’un passat obscur que més val il·luminar per poder desactivar-lo.

Tenim a Eramprunyà unes “fites de terme” i unes “forques” amb prou interès històric

com per no deixar-les perdre en l’oblit.

- Recuperar aquests monuments menors que, per la seva pròpia naturalesa, depassen

l’àmbit d’un municipi determinat pot ser un repte a la nostra capacitat de treball en

comú com a entitats culturals d’Eramprunyà i -per no haver d’esperar la contribució de

nous desastres naturals- per estimular l’encarrilament d’una positiva i assenyada

“cooperació” entre entitats locals que caldrà fer un dia o altre i més val que no sigui

forçada i de males maneres, obligada per això que en diuen “els mercats”.

- L’ús de “cloves de cargols i tellines de mar” en el ritual de fitació, el particular “dret

de corps” i la possibilitat de tenir la “quinta forca” poden constituir un llegat de cultura

popular a Eramprunyà, específic i diferenciador.

======================

Agraïments: Per les aportacions que m’han permès fer aquest treball, a Joan Josep Vas i Marta de Planell (dels Arxius Municipals

de Castelldefels i d’Esplugues, respectivament), a Imma Ferrer i Mn. Josep Baucells (de l’Axiu Capitular), a Jordi Rogent

(Departament de Patrimoni Arquitectònic, Ajuntament de Barcelona), a Xavier Pons i Max Turull (Facultat de Dret, UB), a Mª

Antònia Mas i Xavier Clemente (membres del GREHIC) i a Clara Illa Girona i M. Carme Illa Munné (Acadèmia de Bones Lletres).