L’Injuve (Institut de la Juventut pertanyent al Ministeri d’I-gualtat) ha proporcionat durant deu anys una plataforma dellançament per als joves dibuixants espanyols. El seu PremiNacional de Còmic s’ha vist ara sintetitzat en una mostra querecull el treball de molts dels autors que hi participaren i queaprofitaren aquest trampolí per fer-se un lloc al món de la

il·lustració. Ara, es Polvorí acull aquesta exposició que finsla propera setmana permet veure quines són les darreres ten-dències, (obscures) en aquests universos dels personatges,les tintes i les històries.

El còmic viu el que alguns qualifiquen de ‘tercera èpo-ca daurada’ i els responsables en són, en bona part, aquests

joves historietistes nascuts durant els anys 80. No són no-més vinyetes, hi ha un rerefons polític, social, i uns dibui-xos que, moltes vegades, són veritables obres d’art. ‘Ca-lavera’, ‘El muerto’, ‘Doble sesión’ o ‘El exilio y la muer-te’ són els títols d’algunes de les histories exposades a l’es-pai recuperat d’es Polvorí.

PASSA A LES PÀGINES 2 I 3 >

MolaDIARIO de IBIZA DIMECRES, 19 D’AGOST DE 2009

�

Hi ha gent que té la capacitat de transmetre idees fent només tres traços. A alguns els agrada comunicar-se-d’aquesta manera i són molts els que gaudeixen llegint o només observant les seues creacions. A Eivissa hi haamants i col·leccionistes dels còmics que ara tenen l’oportunitat de visitar ‘Còmic 10’.

IDEES GRÀFIQUES

ELS PAPERS DE SALAMANCA 4 | EL SOROLL DE LES COSES PETITES 4 | MIRA QUE ET VEIG 5 | ENGANXATS.COM 5

REPORTATGE

Isabel Moore, Eivissa i ÀfricaLa jove pintora de Zimbabue exposa la sevaobra a l’agroturisme Atzaró. «M’emocionenels colors intensos», assegura

7 ENTREVISTA

Luis Galleco, artesà i falconer«Hi ha gent que la meva feina li recorda la seva infantesa»

8

Un reportatge de Raquel SánchezAmb fotos de Lorena Pascual

REPORTATGE

Historietistes

Traços forts, un humor amb freqüència corrosiu, sempre audaç; és el que es troba el visitant quan entra a la sala d’exposicionsd’es Polvorí, a Dalt Vila, on durant tres setmanes (fins el 25 d’agost) es poden contemplar les obres incloses a ‘Còmic 10’, unamostra que reuneix 34 histories de 27 joves dibuixants espanyols que guanyaren el Premi Injuve.

A la petita sala d’exposicions d’es Pol-vorí, a Dalt Vila, arriben tan sols una dot-zena de visitants al dia. És agost, fa moltacalor, la sala és relativament nova i moltagent no sap ni tan sols on està. Tots aquestsfactors expliquen l’escassa assistència a lamostra que commemora els primers deuanys del Premi Nacional de Còmic Injuve.Els matins són per als turistes que recorrenla ciutat antiga i aprofiten per veure la mos-tra mentre es guareixen del sol. Per les tar-des, la gent que puja és gent de l’illa. Al-guns sorprenentment ben informats i inte-ressats pel món del còmic, d’altres ja enformen part, com el jove il·lustrador ei-vissenc, Bartolo Torres, creador de ‘El Jo-ven Lovecraft’, que ha visitat l’exposició iha arrossegat els seus amics.

La mostra recull les obres guanyadoreso finalistes del certamen des de 1998 finsa 2008. Són historietes de 27 dibuixants,la majoria mica optimistes i amb un ves-sant molt tètric, que van guanyar algunade les edicions o només hi van participaraportant frescor, immediatessa i una apro-ximació a les darreres tendències creatives.

Alguns d’aquest joves dibuixants s’hanconvertit ara en sol·licitats il·lustradors quetreballen en la indústria editorial i als mit-jans de comunicació. Alguns dels més co-neguts, dels que millor van saber aprofitaraquest trampolí que suposa el Premi de Cò-mic Injuve o dels que més sort han tingut,els destacam en unes fitxes. L’elenc de pro-tagonistes al complet està format per Fran-cisco José Marchante, AlfonsoAbad/Germán Tejerina, Santiago Valen-zuela, Carlos Maiques, Lorenzo Gómez,Claudia Ferreras, Pablo Auladell, ManuelOrtega, Gustavo Rico, Artur Díaz/MarcosPrior, Alberto Vázquez, Gabriel Hernán-dez Walta, Luis Manchado/Raquel Jimé-nez, Alejandro Viñuela, Esther Gili, FidelMartínez, Álvaro Ortiz, Alfonso Alonso,José Luis López Rubiño/Alejandro Rome-ro, David Rubín, Carlos Vermut, DanielGarcía Cuenca i Martín Romero.

Les històries que presentaren a aquestconcurs tenen entre dos i 14 pàgines i espoden llegir totes en una tarda. Ja ho hanfet alguns del amants d’aquest gènere lite-rari, injustament considerat menor. Unsamants que cada vegada són més.Tradicionalment els aficionats als còmics

han trobat moltes dificultats per desenvo-lupar la seua passió a Eivissa. Les llibre-ries, fins i tot les més grans, tenen molt pocsexemplars i només hi ha una botiga espe-cialitzada en còmic manga a tota l’illa. Elpanorama està canviant i ja no cal aprofi-tar els viatges per carregar a una FNAC.Aquest hivern s’ha obert una secció dedi-cada al còmic a Hipèrbole, i allà es trobenfins a 400 títols diferents. Ara hi ha unfons, hi ha novetats i també la possibilitatque els col·leccionistes encarreguin un ca-pritx.

Pedro González, responsable d’aquestasecció, explica que el còmic no té edat, peròsí un públic a Eivissa molt fidel i moltagraït. Els que més còmics compren i ambmés regularitat són els col·leccionistes, gentde més de 30 anys que té en les vinyetes al-guna cosa més que una afició. Aquests con-sumidors especialitzats ja poden trobar al’illa les històries del francès Tardi, l’italiàHugo Pratt (creador de Corto Maltés) odel xilè Alejandro Jodorowsky, que té unaextraordinària acceptació per part del pú-blic illenc. Les vinyetes ja clàssiques d’A-lan Moore, Frank Miller, Neil Gaiman oBilal comparteixen espai amb les joies delcòmic sudamericà o la novetosa narraciósobre l’11-M, creació dels espanyols PepeGálvez, Antoni Guiral i Joan Mundet.

Els que s’inicien tenen l’oportunitat defer-ho amb obres que el cinema ha tornata posar de moda i que proporcionen nouslectors als còmics, com ara ‘Watchmen’.No falten els mítics Mafalda, Calvin &Hobbes... Hi ha obres de Gili, pseudònimde Gianni Pacinotti, està ‘Arrugas’ de PacoRoca o ‘L’eternauta’ que González defineixcom «una obra mestra sobre la dictaduraargentina». Us animau?

EIVISSA | RAQUEL SÁNCHEZ

2 ||| MOLADIMECRES, 19 D’AGOST DE 2009 | DIARIO de IBIZA

La secció dedicada als còmics i les novel·les gràfiques en la llibreria Hipèrbole LORENA PORTERO

> VE DE LA PORTADA

A Eivissa ja es poden llegir les vinyetesd’Alan Moore, Frank Miller, Neil Gaimano Bilal, que comparteixen espai amb lesjoies del còmic sudamericà o unanovetosa novel·la gràfica sobre l’11-M

Alguns dels joves dibuixants queparticiparen al concurs de l’Injuves’han convertit en il·lustradors que treballen als mitjans decomunicació i a la indústria editorial

MOLA ||| 3DIARIO de IBIZA | DIMECRES, 19 D’AGOST DE 2009

Aquest historietista i dissenyador gràfic va néi-xer l’any 1972 a El Ejido. Va ser el guanyador delPrimer Premi de Còmic de l’Injuve en 2001 i esva fer popular al món de les vinyetes per la seuasèrie ‘10 razones por las que odio trabajar enpublicidad’, publicada en la revista TOS. Hacol·laborat amb publicacions importants comMundos de Papel, Dos Veces Breve, HUMO, Te-beolandia o NSLM. En 2003 va publicar ‘El dia-rio sentimental de Julián Pi’, amb l’editorial As-tiberri. Per aquest treball va estar nominat a di-ferents premis en nombrosos certàmens de cò-mic. També és l’autor de la sèrie ‘Reflexiones deun oficinista’. És un dels 27 dibuixants que for-men part de l’exposició ‘Còmic 10’ que més èxitha aconseguit. Ara, amb una carrera ferma i unnom prou conegut continua immers en nom-brosos projectes.

Aquest artista sevillà de 30 anys, llicenciat enBelles Arts, va ser el guanyador del certamenl’any2003. Des de llavors la seua carrera s’hadesenvolupat molt ràpidament. Ha triomfat enel món de les novel·les gràfiques amb ‘Hacersenadie’ i ‘Cuerda de presas’ (junt amb el guionis-ta Jorge García, nominada a diferents premis ipublicada també a França). A més, és l’autor dela sèrie ‘Enviado Especial’ que es va començar apublicar a la revista HUMO.

Completa la seua feina de dibuixant amb la dedissenyador gràfic i s’encarrega també de la cre-ació de cartells, portades de discs i de llibres.Actualment compagina la seua feina com histo-rietista i il·lustrador amb la de dissenyador grà-fic i multimèdia. Podeu trobar més informaciósobre la seua trajectòria i molts exemples de lesseues il·lustracions a www.fidelmartinez.com.

Lorenzo Gómez,guanyador de 2001

Fidel Martínez, dibuixanti dissenyador gràfic

Té 28 anys. Va fer il·lustracions pel llibre de lescruïlles que surt a la pel·lícula ‘El laberinto delfauno’, de Guillermo del Toro. També ha dibuixatper a l’editorial Santillana i ha col·laborat ambla revista Dos Veces Breve. Aquesta jove ha par-ticipat també en els àlbums ‘Lanza en astillero’i ‘Tapa Roja’, obres col·lectives publicades perEdiciones Sins entido. Aquesta artista madri-lenya també ha treballar per University OxfordPress i, fins i tot, ha fet il·lustracions d’anatomiaper a l’Escuela Japonesa de Shiatsu. Els seus per-sonatges de còmic presenten trets durs i ferms.Lleugerament suavitzats en el cas de lesil·lustracions (no us perdeu l’entrepà de truitade la seua web) i encara més quan es tracta d’o-bra gràfica per a productes infantils. Va donarvida als crèdits de la pel·lícula ‘Alatriste’ i li ha-gués agradat treballar a ‘Els increïbles’.

La jove Esther Gili i ‘El laberinto del fauno’

Valenzuela és un dels més veterans que ha par-ticipat en el concurs de l’Injuve, encara que noha fet els quaranta. Va néixer a Guipuscoa l’any1971 i es va fer cèlebre per la nisaga d’historie-tes entorn el capità Torrezno. Dins d’aquesta sè-rie es troben ‘Limbo sin fin’, ‘Extramuros’, ‘Losaños oscuros’, ‘Horizontes lejanos’, ‘Escala real’ i‘Capital de provincias del dolor’. Torrezno és unalcohòlic suburbà que és traslladat al Micromón,un univers en miniatura creat al seu soterrani perun funcionari. Aquest dibuixant, com molts delsseus companys, ha col·laborat amb fanzines alllarg de la seua trajectòria professional. Al seuhistoria es troben TOS i Jarabe. D’aquest darrer,produït per estudiants de Belles Arts, en va serfundador. Però també té altres feines més re-cents como ara ‘El lado amargo’, ‘Sociedad limi-tadísima’ o ‘El gabinete del doctor Salgari’.

Santiago Valenzuela,pare del capità Torrezno

Aquest alacantí, de 37 anys, ha destacat com adibuixant de còmics amb dues de les seues pro-duccions ‘La torre blanca’ i ‘ El camino del titi-ritero’. Va guanyar el Premi Nacional de Còmicen la convocatòria de l’any 2000.

Després es va endinsar en el món de la litera-tura infantil, més bé en la il·lustració de relatsi contes per a infants. Ha col·laborat amb algunsescriptors per posar imatges a les seues narra-cions, com va fer en ‘Mar de sábanas’. Tot i ha-ver-se encaminat cap aquest tipus de dibuix, noha deixat de banda altres vies. L’any 2004 vail·lustrar alguns del relats que formen el llibre‘El bosque de los sueños’, d’Antonio RodríguezAlmodóvar, i aquell mateix any es va encarre-gar de les imatges d’una versió molt especial detot un clàssic, els ‘Contes complets’ de HansChristian Andersen.

Pablo Auladell,il·lustrador infantil

Va presentar-se al concurs de l’Injuve l’any2006 i el seu desenvolupament professional haestat un dels més profitosos i dels més diversi-ficats, encara que quasi tots els dibuixants hohan de fer per poder viure de la seua feina. Hacol·laborat com il·lustrador a El Mundo o la re-vista Man. Ha publicat ‘Mighty Sixties’ a l’edi-torial Amaniaco i també ‘El banyan rojo’ a Dib-buks.

Com molts dels altres dibuixants d’aquestaexposició es va formar en l’ Escuela Arte 10 deMadrid. Carlos Vermut ha treballat a més encampanyes de publicitat per a firmes comer-cials tan importants com Mahou, Blockbustero John Smith. També ha publicat a revistes com¡Dibus!, El Manglar, Dos Veces Breve o Bd Ban-da. Finalment sembla haver-se decidit per leshistorietes i haver deixat de banda la il·lustració.

Carlos Vermut,premsa i publicitat

ELS PAPERS

Per Ben Clark

El 9 del 2009El 9. Abans del 10, després del 8. Im-

portants rituals budistes impliquen laparticipació de 9 persones. Hi ha 9 pla-netes al Sistema Solar. El Nou Testamentes troba dividit en 9 subseccions. 9 elsprincipals Déus d’Egipte. 9 vides té ungat (a E.E.U.U. i Anglaterra, a Espanyaen té 7). Els druides consideraven que alcentre de l’Altra Vida hi havia 9 roures,centre de tot equilibri i coneixement. El9. Bona sort a la Xina, mala sort al Japó.Es coneix com un ‘9’ un arma de foc de9 mm. La semarre-ta de Ronaldo.El rècord degols a unMundial,els va ferRonaldo. 9jutjes a laCort Supre-ma delsE.E.U.U. 9mesos per néixer.9 províncies a Sudàfri-ca. ‘Die Walküre’, de Wagner, té 9 val-quíries. Mitjana de mintus de TV sensecap tipus d’anunci o asenada. 9. El 9:nom que l’últim desgraciat en incorpo-rar-se a l’empresa rep durant, aproxi-madament, nou mesos. Nom que ser-veix d’excusa per tractar-lo com un es-clau del segle XXI, aconseguir que s’en-carregui de totes les coses que ningú novol fer. El 9: la pitjor samarreta laboral.

EM VA MARCAR...

DE SALAMANCA

Per Xicu Lluy

«Leonard Cohen recita la seva música»L’ESCRIPTOR PAU SARRADELL ÉS UN CONFÉS ENAMORAT DEL VETERÀ CANTAUTOR CANADENC LEONARD COHEN DES DE FA MOLTS ANYS. «VAIG FER-ME FANSEU EN ESCOLTAR EL DISC ‘SONGS FROM A ROOM’. HAIG D’ADMETRE QUE VA IMPACTAR-ME FORÇA PEL SEU ESTIL, PER LA CADÈNCIA DE LES CANÇONS»,ASSENYALA L’ADMINISTRATIU EIVISSENC. FOU EL SEGON TREBALL DISCOGRÀFIC D’AQUESTA VERITABLE LLEGENDA INTERNACIONAL.

«Els druides consideraven que alcentre de l’Altra Vida hi havia 9roures, centre de tot equilibri iconeixement. El 9. Bona sort a laXina, mala sort al Japó. Es coneixcom ‘9’ un arma de foc de 9 mm»

4 ||| MOLADIMECRES, 19 D’AGOST DE 2009 | DIARIO de IBIZA

ADMINISTRATIU DE L’AEROPORT

És un poeta vocacio-nal nascut a BuenosAires, però instal·lata Eivissa des delsvuit anys d’edat.Amic dels plaersmundans, cuina uns pastissos perxuclar-se els dits i sap gaudir de llargues tertúlies.

DI

PAU SARRADELL,45 ANYS

JORDI SALEWSKI PASCUAL

Ja hem passat la meitat del mes d’agost i les hores de sol a les tardes es comencen a escurçar, és realment una llàstima perquèpareix que l’estiu es vagi acomiadant. Mires el calendari i fas plans per a la pròxima temporada, dient que t’apuntaràs a classed’això i d’allò altre. Però com que al final faràs la meitat i menys, millor te’n vas a la platja encara que sigui tard, segur que el sol

t’espera. No entenc per què els peus són tan sensibles als còdols de la vora dela mar, fa tot l’estiu que entr i surt i cada vegada la planta del peu pateix. Unacosa tenc clara, que per solucionar-ho no faré servir sabates de goma, són an-tinaturals i em molesten per totes bandes, per tant seguiré fent equilibris per da-munts dels còdols. Avui estrén tub i ulleres noves, les altres que tenia tenien unsquants anys i l’aigua entrava per on volia. Entres en un altre món en submer-

gir-te sota l’aigua i descobrir els secrets del fons. En respirar amb la boca i el tub, provoques un soroll que trenca el silenci del mar,provocant un aïllament del que passa a fora. No trobaràs tresors d’or però si una simple i bella natura amb uns quants peixetsdivertits en veure un estrany a ca seua.

EL SOROLL DE LES COSES PETITES Per Jordi Salewski Pascual

Submergeix-teSota l’aigua pots trobar un altre món

Tub: Cilindre buit més llarg que ample, devidre, de metall, de plàstic, etc, que serveix pera conduir gasos o líquids o per a altres usos.[dlc.iec.cat]

S’ho pensa uns segons abans de respondre.«Llibre, no, però un disc que de debò m’ha mar-cat és ‘Songs from a room’ (1969), el segon tre-ball de Leonard Cohen. Fou el primer que vaigescoltar d’ell i, arran d’això, vaig fer-me fanseu. Va impactar-me força pel seu estil tan par-ticular, per la cadència de les cançons», expli-ca l’escriptor eivissenc d’origen argentí. Té ar-guments que demostren que, amb el pas deltemps, ha esdevingut un seguidor fidel del grancantautor canadenc. «L’any passat vaig acudiral seu concert de Lisboa, però enguany me l’heperdut, tot i que actuava a Palma, prop d’Ei-vissa. Qüestions professionals em van impediranar-hi, una llàstima!», assenyala aquest poe-ta vocacional.

En opinió de Pau Sarradell, la forma d’in-terpretar de Cohen resulta magnífica: «No can-ta, més bé podríem dir que recita els textos dela seva música amb la seva veu tan especial.Quan vaig descobrir-lo, ja fa molt de temps,em va sorprendre bastant perquè mai no haviasentit res igual», diu l’autor illenc, que consi-dera que les lletres de les cançons del cantantamericà són, en realitat, «grans poemes». «Te-nen contingut i significat, missatge», assegura.

I nosaltres afegirem que també posseeix una es-cenificació tan austera com eficaç.

És Leonard Cohen (Mont-real, 1934) una fi-gura emblemàtica de la cançó internacional. Vacomençar a rutllar amb el disc titulat precisa-ment ‘Songs of Leonard Cohen’ (1967). Des-prés vingueren ‘Live songs’ (1973), ‘Variouspositions’ (1984), ‘I’m your man’ (1988), ‘Thefuture’ (1992), ‘Live in concert’ (1994), ‘Thenew songs’ (2001), ‘Dear heather’ (2004) i elmés recent ‘Live in London’, produït aquestmateix 2009.

LEONARD COHEN

‘Songs from a room’ EDITAT EL 1969

ES TRACTA DEL SEGON TREBALL DE LA LLARGATRAJECTÒRIA DISCOGRÀFICA DEL CANTAUTORCANADENC, DESPRÉS DE ‘SONGS OF LEONARDCOHEN’ (1967). INCLOU ‘BIRD ON THE WIRE’, ‘THE PARTISAN’, ‘THE OLD REVOLUTION’, ‘THE BUTCHER’ I ‘LADY MIDNIGHT’, ENTRE ALTRES TEMES

Si teniu un mal dia, aquesta pàgina us seràterapèutica. De veritat. Podreu comprovarque realment el que us ha passat no és tan do-lent o, com diu el propi encapçalament de lapàgina «podria ser pitjor». Aquí trobareuanècdotes suposadament reals que ahn arruï-nat el dia de les persones que les escriuen. Pot-ser pensau que les desgràcies de la resta degent no són per riure, però si ells mateixos leshi escriuen aquí ho han fet precisament peraixò, per aconseguir que els teus llavis es cor-bin amb un migsomriure. Els podeu trobarde diferents maneres. Al llistat que apareix en un primer moment trobareu els darrers,però també podeu accedir al rànking dels deu més votats així com separats per temes:amor, amistat, sous, estudis, família, sexe, feina i altres.

EIVISSA | REDACCIÓ

Podria ser pitjor«ASCODEVIDA RECULL ANÈCDOTES QUE HAN DESTROSSAT EL TEU DIA. PERQUÈ GUARDAR-T’HO QUAN POTS ACONSEGUIR UN SOMRIURE DE MILERS DEPERSONES?», AIXÍ ES PRESENTA AQUESTA PÀGINA.

ENGANXATS.COM

www.ascodevida.comUna pàgina només apta per aquells que tenguin molt sentit de l’humor

MOLA | Hi ha res que moli?La veritat és que trobar coses que molin a Eivissa cada cop es famés difícil. No hi ha concerts, ni activitats atractives pels joves, nimedis de transport perquè puguin moure’s per l’illa, ni llocs on anarmés enllà de les discoteques…

NO MOLA | el regidor i l’aparcamentNo mola gens que mentre milers de ciutadans perden la paciènciai el temps intentant aparcar a Vila, la família d’un dels regidorsde l’equip de govern de l’ajuntament s’estigui lucrant cobrant ala gent per poder aparcar a un terreny de la seua propietat.

AMUNT I AVALL

Els cavalls corren per la platja de Sanlú-car de Barrameda un altre estiu. Aquestatradició, que es remonta fa un parell de se-gles, és una de les cites més esperades detots els aficionats a les curses de cavalls.

L’arena com a pista de curses a Sanlúcar de Barrameda

Un home passeja pels carrers d’Egipteportant pa de Ramadam dalt del seu capmentre passa per les parets plenes de lestradicionals llànties que compren aquestsdies totes les famílies

El venedor de pa

La model Tyra Banks i altres dones por-ten vestits de pell per la fotografia d’unanunci del seu programa de televisió queaquesta tardor canvia de cadena. Per rodarl’anunci, a més de convertir-se en una donagrassa, Tyra va tallar el trànsit.

Vestides amb la pell d’altres

MIRA QUE ET VEIG

Per Marta Torres

La meua teleestà trista

La meua tele està trista. No hi ha quila consoli. Porta ja un parell de setma-nes que està mandrosa i tenc la seriosasospita de què aprofita quan estic foraper plorar. Mentre estic a casa intentadissimular, però no funciona. Jo sé queno està bé. Fa uns mesos era tot el con-trari. Estava emocionadíssima. Cadacop que sentia als seus circuits les siglesTDT a punt estava de pigar un bot i tot.Jo li agraïa que no ho fes, més que resper allò que diuen les àvies de què si elstelevisors es mouen en calent es mesclenels colors de la pantalla, però tenc la cer-tesa de què ella es reprimia i que si l’-haguès deixat hauria ballat per tot elmoble de la sala tirant els llibres que lifan companyia.

Era feliç imaginant-se a ella mateixapoguent canviar de canal fins a trentavegades sense repetir ni una escena, es-trenant programes, lluint amb gràcia elsdocumentals d’animalons marins quetant ens agraden a totes dues, posantmúsica fantàstica, emetent notícies dedarrera actualitat les 24 hores del dia sivolíem…

Però no. La TDT ha arribat i li ha des-trossat l’ànima a la meua pobra televi-sió. Jo l’espols sovint perquè es sentiguapa. I faig el que puc posant-li al DVDel que sé que li agrada, però és massallesta i ja sap que els discs platejats sónnomés un engany, una manera de dis-treure-la un parell d’hores, fins que tor-na a la seua crua realitat de llargs mi-nuts d’anuncis, sèries que fan olor deboletes d’arna, telebotigues, videoclipsmil vegades repetits… Algú coneix unpsicòleg catòdic?

MÓN INSÒLIT

[Ho trobam a l’Enciclopèdia] Una calota per la calor?SI LLEGIU AIXÒ AL MIGDIA ESTAREU LLEGINT ‘A L’HORA DE SA CALOR’ I SI PORTAU UNA CALOTA EL QUE DUIS ÉS UN BARRET SEMIESFÈRIC

calor: f DIAL loc L’hora de sa calor és el període del dia en què el sol està més alt i fa més calor, que va des del migdia fins a mitja tarda; són hores d’inactivi-tat per les elevades temperatures. [MTT]

calota: f ETNOL/INDUM Barret semiesfèric. A l’hora de conèixer el significat d’aquest mot en el camp de la indumentària, resulta explícita la seua eti-mologia, del francès calotte, del mateix significat, així com la seua equiparació amb carota, que es mostra mitjançant les dues descripcions que rep unamateixa peça, en un document eivissenc de 1693, corresponent al «Pla de Vila» (APE, Hervàs, fol 127 i 133v). Aquesta identificació entre ambdues veus esrepeteix en un inventari de la Marina, realitzat el mateix any. En aquest cas, mitjançant l’al·lusió «altra carota», quan prèviament s’havien esmentat «qua-

tre calotetas en randa» (íd, fol 201). Ja del s XVIII són, per altra banda, altres informes notarials, que aporten més dades sobre la seua conformació o la localitzacióconcreta: «... una Calota pilona (...) Vila de avall» (APE, Riera, 1712, fol 288); «... tres calotas de Cambray y una de drap ginoves guarnidas de randa (...) Quartó delPla de Vila» (APE, Ximeno núm 4, 1716, fol 205); «Una caloteta de criatura (...) Vila inferior» (APE, J Rosell, 1756, fol 123v). [LMP]

«Era feliç imaginant-se canviant decanal fins a 30 vegades, estrenantprogrames, lluint documentalsd’animals marins, posant músicafantàstica, emetent notícies…»

Els cavalls, a la platja REUTERS

L’home recorre els carrers egipcis REUTERS

Un moment de l’anunci REUTERS

MOLA ||| 5DIARIO de IBIZA | DIMECRES, 19 D’AGOST DE 2009

Si us aventurau a buscar tresors nonomés n’heu de trobar, també n’heud’amagar. Només heu de triar unobjecte i un lloc, amagar-lo amb elllibre de visites i registrar-lo a la web

Les indicacions de la pàgina oficiald’aquesta afició inclouen informaciósobre si la ruta és apta per nens ogent en cadira de rodes i si cal creuarun riu o fer escalada per arribar-hi

Una persona, en plena cerca

REPORTATGE

La dèria per buscar tresorsI és que en el lloc assen-

yalat amb una ‘X’ almapa el que trobaran,després de suar i patir,no és res de valor. Bé,potser sí, però el méssegur és que no. Enarribar al punt indicatel més probable és quees trobin una petitafiambrera (en ocasionstambé pot ser una bossaimpermeable) que nomésamaga un llibre de visiteson totes les perso-nes que han trobatel tresor han anatapuntant ladata en quèel varen tro-bar i algunaanècdota opensament de lacerca, així com lahistòria de la perso-na que va amagaraquell tresor i el per-què d’aquest enclau. Així, en trobar el tre-sor, els geocatchers poden descansar unamica i llegir mentre recuperen l’alè.

Els aficionats a aquesta mena d’aventu-ra, que recorda una mica les de pirates i lesdels protagonistes de les històries de les-criptora Enid Blyton, estan comunicatsmitjançant internet. Allà, igual que ocorreamb el fenomen bookcrossing, hi ha unapàgina (www.geocaching.com) on es tro-ba informació dels tresors amagats a tot elmón, però el més pràctic és anar a la webdel país de residència. En el cas d’Espan-ya, la pàgina és www.geocaching-hispa-no.com. En total, a tot el món hi ha gaire-bé un millió de geocachers que aprofitenel temps lliure i les vacances per recórrerel món buscant tresors.

En el cas de Balears, la web assegura hiha prop de 300 tresors amagats, algunsd’ells a Eivissa. Per saber on són, un s’hade registrar a la pàgina dels buscadors.N’hi ha de dos classes, els normals, i elsd’or. Aquests paguen una quota cada any

i tenen

accès a uns tresors especials. Però sensepagar res també és possible fer-se busca-dor. Si entrau a la pàgina oficial troba-reu que no només són geocachers elsadults. Al contrari, hi ha molts adoles-cents i fins i tot nens que aprofiten elscaps de setmana per cercar tresors. Finsi tot han aficionat als seus pares i surtentots en família a passejar per boscos, plat-ges i ciutats a trobar les valuoses fiam-breres.

Trobar i amagarTots els que aconsegueixen trobar el tre-sor han d’enviar un mail o notificació a lapersona que va amagar el tresor. Aquest,a més, pot anar controlant i visitant el llocsecret per veure el llibre de registres i lle-gir les històries dels que han trobat el seutresor. A més, qui el trobi ha de deixar-neun altre propi o deixar allà el que ja hi ha.Els tresors poden ser qualsevol cosa. Ane-guets de goma pel bany, joies de joguina,llibres, calendaris, dibuixos… És possi-

ble que trobeu alguna cosa una mica mésimportant, però en general els objectes quehi deixa la gent solen ser objectes sense gai-re valor.

Perquè clar, si us aventurau en això debuscar tresors no només n’heu de trobar,també n’heu d’amagar. Si tothom en bus-ca i ningú n’amaga, la cosa no acaba defuncionar. Per amagar un tresor nomésheu de triar un objecte (si voleu) i ficar-lo

dins una fiambrera o una bossa imper-meable amb el llibre de visites, on heu

d’explicar perquè heu triataquest lloc i l’objecte. Des-prés, heu d’entrar a la pàgi-na web oficial i inscriure-hi el

tresor, amb les coordena-des, el nivell de dificultat

i les característiquesdel lloc. I ja nomésheu d’esperar a quealgun aficionat s’a-

venturi a trobar-lo. A

EIVISSA | MARTA TORRES la pàgina es recomana que, qui amagui untresor, inclogui alguns llocs curiosos quees puguin veure per la zona, així com al-tres indicacions: si hi ha hotels o algun bara prop.

Fiambreres fantasmalsA la pàgina web trobareu un llistat de totsels tresors amagats arreu del món. Així quesi anau de viatge, podeu consultar què hiha al lloc de destinació. Podeu buscar-losper país, per codi postal, per estat, per Co-munitat Autònoma… I, a més, un cop lo-calitzats, podeu consultar si l’aventura ésapta per nens, per gent que es mou ambcadira de rodes i fins i tot la dificultat. Nopenseu que això de la dificultat és una ase-nada. Si us hi fixau, veureu que per arri-bar als llocs on es troben alguns tresors ésnecessari creuar un riu, passar un esfereï-dor pont estret, encertar més enigmes quel’oracle de Delfos o fins i tot fer una micad’escalada.

Per practicar aques-ta curiosa activitat és

imprescindible portarun terminal GPS que fa-ciliti trobar les coorde-nades, encara que hi ha

alguns tresors en els que, pre-cisament la gràcia està a tro-bar el tresor sense indicacionsmolt exactes. A més, heu de

saber que hi ha diferents ti-pus de tresors. Hi ha els nor-

mals, que s’indiquenamb una fiambreraverda; els múltiples,que són una cadena detresors, és a dir, que perarribar al darrer n’heude trobar abans un bonparell; mini tresors,que només inclouen elllibre de visites, i vir-tuals (el seu simboletés un fantasma), és adir, que el tresor con-

sisteix en les indica-cions per arribar a un

lloc de difícil accès però me-ravellós o en un pensament.

Així que si no sabeu quèfer el que queda d’estiu iels llargs caps de setma-

na d’avorrit hivern ales Pitiüses sempre po-deu buscar tresors. Te-

niu a punt les botes i lescantimplores?

6 ||| MOLADIMECRES, 19 D’AGOST DE 2009 | DIARIO de IBIZA

Heu sentit a parlar del ‘geocatching’? No? Doncs es la nova afició (alguns asseguren que es tracta d’un autèntic esport) que tégent de tot el món i que consisteix, ni més ni menys que a buscar tresors amagats no per pirates, sinó per altres aficionats arecórrer muntanyes, platges i barrancs buscant simplement pel plaer de buscar.

Indicacions d’lguns dels tresors amagats a les Pitiüses Una fiambrera plena de tresors

REPORTATGE | ART

L’emoció dels colors

No viu de l’art sinó de la seva feina de dependenta en un negoci de bijuteria de Dalt Vila. La jove pintora africana IsabelMoore resideix, a més, a Cala Llonga. Sempre està, per tant, envoltada de turistes. Nascuda el 1985 a Harare, la capital de Zimbabue, aquesta al·lota eixerida presenta la seva obra pictòrica a la sala cultural de l’agroturisme Atzaró.

«Allò que anomenem art és la meva re-acció natural per viure, les meves cir-cumstàncies, les meves emocions, bones itambé dolentes». Així s’expressa IsabelMoore, una jove artista que ja porta qua-tre anys de residència a les Pitiüses. Ac-tualment viu a Cala Llonga, al terme mu-nicipal de Santa Eulària del Riu, un lloc«ideal» per desenvolupar la seva afició perla pintura. No és una professional del ram,perquè ha de guanyar-se els cigrons coma dependenta en una botiga de bijuteriadel recinte emmurallat d’Eivissa, però fael que pot i el que li agrada. I això, ara perara, ja és moltíssim. «Em trobo a gust al’illa, de debò, encara que algun dia tor-naré a Àfrica. És el meu destí», assenyalauna autora difícil d’encasellar. «En aquestsinstants, només penso en els meus qua-dres. Una vegada exposats, ja m’he que-dat una mica més tranquil·la», confessa.

L’agroturisme Atzaró, un dels més di-nàmics culturalment parlant, ens ofereix,fins al 5 de setembre, una selecció de pin-tures d’Isabel Moore, que ja ha presentatel seu treball a Es Polvorí, Las Dalias, elPalau de Congressos de Santa Eulària i elrestaurant Bambuddha Grove. L’autoraafricana és membre de l’Associació d’Ar-tistes Visuals de les Illes Balears (AAVIB),una entitat que ajuda els creadors més jo-ves. «Jo faig moltes coses, quant a l’art.Pinto tot allò que em proposo i utilitzo deforma habitual colors molt intensos. M’e-mocionen molt. M’encanta el contrast en-tre el blanc i el negre», explica Moore. Esdecanta per les peces de grans dimensions.A les instal·lacions d’Atzaró, Moore ex-hibeix algun collage, un nu femení i, so-bretot, paisatges marítims eivissencs, unade les seves obsessions artístiques. La sen-sualitat acostuma a palesar-se en els seusdibuixos encisadors. Deu ser herència sub-sahariana.

Isabel Moore, una al·lota simpàtica iriallera, s’ha enamorat d’Eivissa. Això, per

descomptat, no constitueix cap novetatdins el món bellugadís de la creació. Vapassar-se l’últim hivern a l’illa, però en-guany viatjarà. «No sé on aniré. A l’es-tranger, segur», diu. «A Cala Llonga es-tic bé. S’ha d’aprofitar el que tenim, siguil’època de l’any que sigui. La primavera,per exemple, és molt bonica. A l’estiu, nosurto gaire de nit. Només he entrat un copa la discoteca Pachá. Abans feia més fes-ta. Ara estic més concentrada en la pin-tura», indica.

La sang cridaÀfrica, el continent desesperat, empeny.«Sempre acabo tornant a casa. Allí tinc lameva família, bona part de la meva vida.És el meu racó», admet. Va conèixer Ei-vissa de vacances i va decidir romandre-hi pel seu xicot, un madrileny establert al’illa. «El temps aquí és excel·lent, moltmillor que a Londres, on vivia abans. M’a-grada, sí. Hi ha molts artistes interessants.He trobat un espai per pensar i expressar-me», assegura Isabel Moore. L’exposicióde l’agroturisme Atzaró està funcionantbé: «Estic contenta». Ella sap que aplegartrenta o quaranta persones a la inaugura-ció ja suposa un èxit. Mentrestant, pre-para una nova exposició per a la tardor,abans d’abandonar provisionalment lanostra terra el novembre. «Però regressa-ré pel març», promet.

Zimbabue representa una evident iconstant font d’inspiració. Les referènciessón inevitables. «No té res en comú ambles Pitiüses, la veritat. Em captiven els co-lors, la llum, la màgia i la gent d’Àfrica.Sé que, després de tot, hi tornaré definiti-vament», insisteix Isabel Moore. Els seusquadres, tant figuratius com abstractes,pengen de les parets de l’Atzaró i podranser contemplats durant les dues properessetmanes. Gaudim, doncs, d’aquest estilpeculiar, refrescant, una barreja de sensa-cions africanes i mediterrànies. L’emociódels colors.

EIVISSA | XICU LLUY

Isabel Moore exposa els seus quadres fins al 5 de setembre a l’agroturisme Atzaró DI

Pintura d’una dona nua DI

L’artista de Zimbabue, davant d’una de les seves obres DI

MOLA ||| 7DIARIO de IBIZA | DIMECRES, 19 D’AGOST DE 2009

8 ||| MOLADIMECRES, 19 D’AGOST DE 2009 | DIARIO de IBIZA

ENTREVISTA

LUIS GALLEGOARTESÀ I FALCONER

—Com va ser treballar a l’aeroport ambfalcons?–Vaig entrar per un anunci al vostre diari,que deia que es buscava un jove responsa-ble per treballar amb aus rapinyaires. —I tenia experiència?—No, però vaig ser seleccionat entre unmunt de gent que s’hi presentava. Desprésens van fer un mes de formació a Menor-ca amb el cap i m’ensenyaren l’ofici. Tam-bé em vaig treure el titolet que fa falta percircular dins un aeroport i quan vaig arri-bar a Eivissa m’assignaren un pardal quefos fàcil, que es deia ‘Negro’ i vaig co-mençar a fer rondes per l’aeroport, primeracompanyat i després tot sol. Poc a pocvaig començar a serconscient de la respon-sabilitat que compor-tava la feina. Estaramb les aus és polit,pero aterren moltsavions, amb moltespersones a bord... Ésun treball amb vides enjoc. Normalment nopassa res, perquè fentvolar les rapinyaires,les gavines i la restad’aus saben que aque-lla zona és ‘territori co-manche’. Però quan hiha molt de vent, perexemple, et pot venirtot un estol d’aus. Ésmolt estressant. Porta-vem escopetes ambpostes per foragitar-les.Recordo que em crida-va ma germana i con-testar-li que estava moltagobiat per aquestamena de coses. —En un moment donat, canvies d’aires.Com va estar aquest salt?—Hi ha un moment que decideixo mar-xar de la feina. M’agradava però era mol-ta responsabilitat i no la volia assumir enaquell moment i no estava prou ben pa-gada. Paro el cotxe i dic “fins aquí”. Tru-co al cap i li dic que plego. Després va en-trar un amic meu al meu lloc i li donarenel mateix pardal, ‘Negro’, que es va esca-par al cap de poc; el vaig tornar una micacabronet. Buscava alguna cosa que em do-nés una estabilitat laboral, una seguretat,però decideixo que allí no la trobaré. Co-menço a fer termporades a les platges.Vaig estar llogant barques dos anys a CalaTarida i després vaig passar a l’escola d’es-quí aquàtic, això per guanyar-me la vida,pero també buscava una cosa que m’om-plís. La ceptreria és un ofici que és un art.Demana molts anys de dedicació peraprendre.—I l’art?—Recordo la meva professora de primerde Primària cridant la mare a l’escola. Jopensava que seria per alguna cosa que ha-via fet malament, però era per ensenar-liuna figura de plastilina que havia fet, que

li va agradar tant que em va dir que m’o-blidés de les mates i les lletres i em con-centrès en allò. Vaig estudiar cinema a Ma-drid i sempre he buscat l’expressió creati-va. Buscava crear en tres dimensions, m’a-gradava el volum i les formes de la natu-ra. Em va venir com un raig. A una boti-ga de decoració vaig veure mobles i no vaigtenir cap dubte que això és el que volia fer.Vaig anar a uns varaderos i vaig buscar fus-tes. No tenia molt clar com fer-les servir,perquè no sé res d’ebanisteria, però ambuna serra de calar i unes puntes vaig fer laprimera taula i a les dos setmanes en teniadues de grans per vendre a Sant Jordi. Lagent em preguntava per aquelles formesextranyes, amb volums, que havia fet. Mai

havia tingut tanta cons-tància en una mateixacosa. Amb altres coses,m’hi posava quan emsentia creatiu. Ara m’o-bligo a treballar-ho. —Unes rutines per co-mençar a produir?—A mirar quines cosesfuncionen per a tu. Siuna classe de fusta com-bina amb una altra, jun-tant-les, ja provoquesalguna cosa. Tot roda. —Com ho fa?—Tinc tots els retalls defusta i busco el que mésm’agrada i vaig buscanti aferrant més trossos.Ja veig alguna cosa, ju-gant a juntar-los. Veigdos cossos, potser lescames i li trob el joc. Lesfustes em marquen elpas següent a fer. Tincels meus animals prefe-rits, com els camaleons

o els calamars. Veig la imatge i em venenles ganes de fer-lo. Quan l’he acabat, nor-malment el duc a la meva tauleta de nit iés amb mi uns dies.—Què tal li va amb les seves tauletes i ani-mals? La gent se’ls emporta?—Les tauletes ajuden a crear un ambient,són rústiques i amoroses. Són quelcom bastamb detalls suaus.—Busca aquest aspecte rústic?—Els acabats són bastos, m’encanta quees vegin els claus i fer els tiradors. Per unabanda hi ha hòsties, però també delicade-sa.—I cap on va?—A seguir creant. La meva intenció ésmuntar un petit taller i fer elque se’m vagiocorreguent. Veure que en va sortint. Pelmoment, que no visc del que faig, per a miés un procés més lliure, no penses més queen fer coses. —Li diuen què els agrada de la seva feina?—Veuen alguna cosa que els recorda laseva infància, els agrada. Una noia, l’altradia, se’n va emportar un camaleó per queli portès sort a la seva nova casa. Li vaigfer una rebaixa molt gran per què se’l em-portès, per a mí està molt bé.

SANT JOSEP | ALBERTO FERRER

Els retalls de fusta són la materia primera de Gallego A. F. F.

«Jugo a juntar trossos de fusta fins que tenen forma»

Gallego ha descobert la seva vena creativa plegant retalls de fusta i convertint-los en una segona oportunitat. Va començar fent uns mobles enminiatura d’aspecte tosc, ara també crea camaleons, calamars, pollastres i tota mena d’animals que ven als mercadillos d’artesans d’Eivissa.

Va estudiar cinema a Madrid, però la seva primera feina a Eivissa va ser de falconer, espantant aus a l’aeroport.

«La gent veu alguna cosa als meusmobles que els recorda la sevainfància. Una noia, l’altre dia, se’n vaemportar un camaleó que li donèssort a la seva nova casa»

«Tinc els meus animals preferits,com els camaleons i els calamars.Quan tinc les fustes, veig la imatge iem venen ganes de fer-la. Quanacabo el porto al meu llit uns dies»

«M’agradava la feina defalconer, espantant les ausper que no passin a les pistes,però era molt estressant perles vides que hi ha en joc”

Gallego amb la seva obra