Gramàtica llatina

TERMINACIONS

1a declinació - temes en -a 2a declinació - temes en o/e 2a declinació - els neutres

singl plur singl plur singl plur

nom -a -ae nom -us -i nom -um -avoc -a -ae voc -e -i voc -um -aacu -am -as acu -um -os acu -um -agen -ae -arum gen -i -orum gen -i -orumdat -ae -is dat -o -is dat -o -isabl -a -is abl -o -is abl -o -is

3a declinació - consonant 3a declinació - els neutres 3a declinació - temes en -i


nom -s -es nom -en -a nom -is -esvoc -s -es voc -en -a voc -is -esacu -em -es acu -en -a acu -em -esgen -is -um gen -is -um gen -is -iumdat -i -ibus dat -i -ibus dat -i -ibusabl -e -ibus abl -e -ibus abl -e -ibus

4a declinació- temes en -u 4a declinació - els neutres 5a declinació - temes en -e


nom -us -us nom -u -a nom -es -esvoc -us -us voc -u -a voc -es -esacu -um -us acu -u -a acu -em -esgen -us -um gen -us -um gen -ei -erumdat -ui -ibus dat -i -ibus dat -ei -ebusabl -u -ibus abl -u -ibus abl -e -ebus

Les formes verbals llatines

PRESENT D'INDICATIU (cant, ...)

VERB SER 1a CONJUGACIÓ 2a CONJUGACIÓ 3a CONJUGACIÓ 4a CONJUGACIÓv. e.: a v. e.: e v. e.: i v. e.: i

sum paro habeo duco audioes paras habes ducis audisest parat habet ducit auditsumus paramus habemus ducimus audimusestis paratis habetis ducitis auditissunt parant habent ducunt audiunt

IMPERFET D'INDICATIU (cantava, ...)

VERB SER 1a CONJUGACIÓ 2a CONJUGACIÓ 3a CONJUGACIÓ 4a CONJUGACIÓ

eram parabam habebam ducebam audiebameras parabas habebas ducebas audiebaserat parabat habebat ducebat audiebateramus parabamus habebamus ducebamus audiebamuseratis parabatis habebatis ducebatis audiebatiserant parabant habebant ducebant audiebant

PERFET D'INDICATIU (cantí o vaig cantar..., o com l’indefinit, he + participi)

VERB SER 1a CONJUGACIÓ 2a CONJUGACIÓ 3a CONJUGACIÓ 4a CONJUGACIÓ (irregular)

fui paravi habevi duxi audivifuisti paravisti habevisti duxisti audivistifuit paravit habevit duxit audivitfuimus paravimus habevimus duximus audivimusfuistis paravistis habevistis duxistis audivistisfuerunt paravuerunt habeverunt duxerunt audiverunt

Totes les conjugacions en perfet d'indicatiu tenen vocal d'enllaç U, menys la tercera, en la qual el perfet es pot realitzar de diverses formes:

· Amb vocal d'enllaç U.

· Perfet sigmàtic, en el qual s'afegeix una S al present més la corresponent terminació: scribo=scripsi, duco=duxi, rego=rexi (g / c + s = x).

· Perfet reduplicat, consisteix en la repetició de la consonant del tema de present, amb una vocal entre ambdues que sol ser la -E-: cado = cecidi, do = dedi.

· Perfet de reducció o de variació vocàlica, és el canvi de la vocal del tema de present, com per exemple: facio = feci.

· Perfet apocopat, que consisteix en el.lidir una part de l'arrel del present, com és el cas de decerno = decreui.

· Perfet polirís, és aquell que canvia totes les arrels, com per exemple: fero = tuli = latu.

PLUSQUAMPERFET D'INDICATIU ( havia + participi)


fueram paraveram habueram duxeram audiveramfueras paraveras habueras duxeras audiverasfuerat paraverat habuerat duxerat audiveratfueramus paraveramus habueramus duxeramus audiveramusfueratis paraveratis habueratis duxeratis audiveratisfuerant paraverant habuerant duxerant audiverant

FUTUR D'INDICATIU (cantaré, ...)


ero parabo habebo ducam audiameris parabis habebis duces audieserit parabit habebit ducet audieterimus parabimus habebimus ducemus audiemuseritis parabitis habebitis ducetis audietiserunt parabunt habebunt ducent audient

Com hem vist, hi ha dos tipus de futur, dividits de la seguent manera:

1. La primera i la segona conjugació.

1.1. Desinències -bo, -bi, -bu.

1.2. Terminacions de present.

2. La tercera i la quarta conjugació.

2.1. Desinències -a, -e.

2.2. Terminacions de present.

FUTUR PERFET (hauré + participi)


fuero paravero habuero duxero audiverofueris paraveris habueris duxeris audiverisfuerit paraverit habuerit duxerit audiveritfuerimus paraverimus habuerimus duxerimus audiverimusfueritis paraveritis habueritis duxeritis audiveritisfuerunt paraverint habuerint duxerint audiverint

PRESENT DE SUBJUNTIU (canti, cantis, ...)


sim parem habeam ducam audiamsis pares habeas ducas audiassit paret habeat ducat audiatsimus paremus habeamus ducamus audiamussitis paretis habeatis ducatis audiatissint parent habeant ducant audiant

IMPERFET DE SUBJUNTIU (cantés, cantessis, ...)


essem pararem haberem ducerem audirem esses parares haberes duceres audiresesset pararet haberet duceret audiretessemus pararemus haberemus duceremus audiremusessetis pararetis haberetis duceretis audiretisessent pararent haberent ducerent audirent

PERFET DE SUBJUNTIU (hagi + participi)


fuerim paraverim habuerim duxerim audiverimfueris paraveris habueris duxeris audiverisfuerit paraverit habuerit duxerit audiveritfuerimus paraverimus habuerimus duxerimus audiverimusfueritis paraveritis habueritis duxeritis audiveritisfuerunt paraverint habuerint duxerint audiverint

PLUSQUAMPERFET DE SUBJUNTIU ( hagués, haguessis... + participi)


fuissem paravissem habuissem duxissem audivissemfuisses paravisses habuisses duxisses audivissemfuisset paravisset habuisset duxisset audivissetfuissemus paravissemus habuissemus duxissemus audivissemusfuissetis paravissetis habuissetis duxissetis audivissetisfuissent paravissent habuissent duxissent audivissent

EL COMPLEMENT PREDICATIU

El complement predicatiu és un nom o un adjectiu que complementa a un altre nom o a un altre adjectiu, però, al mateix temps, també modifica el significat del verb; és a dir, el predicatiu fa a la vegada dues funcions, la de Complement del Nom i la de Complement Circumstancial del verb (normalment de mode).

El predicatiu sol tenir tendència a apareixer només amb aquells verbs que el necessiten, com solen ser els verbs d'opinió, de tria, d'elecció... Tampoc no s'ha de confondre el predicatiu amb un complement agent, malgrat que el verb sigui passiu; per ser un complement agent, hauria de realitzar l'acció dins l'oració passiva.

En llatí, el predicatiu ha d’estar en el mateix cas que la paraula a la qual complementa.

El consideren un fora de sèrie _________

CN__ _____________ ___________________CD V PREDICATIU____________________________________

PREDICAT____________________________________

O.

Maria fou elegida la delegada en mig de la confusió _________________

CN _____________ ______________ __________________________

V PRED. CCL________ ______________________________________________________ SUBJ. PREDICAT______________________________________________________________

O.

Les preposicions més freqüents.

1. Preposicions d’acusatiu.

• ad : cap a, fins a • ante: davant de, abans de• circum: al voltant de• inter: en mig de, entre• per: a través de, per• trans: a l’altra banda de

2. Preposicions d’ablatiu.

• ab / a: des de, de• cum: amb• de: des de d’alt fins a baix• ex / e: des de l’interior fins a l’exterior• sine: sense

3. Preposicions d’acusatiu i d’ablatiu.

• in: anar o estar a un lloc• sub: per sota o sota• super: passar o estar al damunt de

3.1. Generalment, amb moviment s’utilitza l’acusatiu i en una posició immòbil l’ablatiu.

Els graus de l’adjectiu

Els adjectius en grau positiu

Els adjectius en grau positiu concorden, com tots, en cas, gènere i nombre amb el nom al qual acompanyen, per tant, es declinen de la mateixa dorma; això no vol dir que hagn de pertànyer tots dos a la mateixa declinació; és a dir, l’adjectiu es declina segons el gènere de la paraula a la qual acompanya, segons si és masculina, femenina o neutra, independentment de la declinació a la qual pertanyi aquesta, per exemple:

alta quercus: alta, es declina com la primera declinació, perquè quercus és femenina, i quercus per la quarta, perquè és un tema en U, “l’alzina alta”:

alta quercus altae quercusalta quercus altae quercusaltam quercum altas quercusaltae quercus altarum quercuumaltae quercui altis quercibusalta quercu altis quercibus

Els adjectius en grau comparatiu

DE SUPERIORITAT:

1. Masculins i femenins amb la terminació –ior, -ioris.

2. Neutres amb la terminació –ius, -ioris.

3. Malgrat i dur les terminacions, els adjectius comparatius també es declinen de la mateixa forma que els adjectius positius, indepenentment de la declinació a la qual pertanyin, però això sí, han de concordar amb el nom en gènere i nombre.

D’INFERIORITAT I D’IGUALTAT:

1. Es formen com hem vist en l’esquema anterior.

2. Poden dur o no règim:

a. En nominatiu, quan el segon terme va precedit de la partícula “quam”.

b. En ablatiu, quan no hi ha la partícula anterior.

EL COMPARATIU D’INTENSITAT:

1. Es forma amb el sufix del comparatiu de superioritat més la desinència –es.

Els adjectius en grau superlatiu

· Com es formen?

1. Els que en nominatiu singular acaben en –er afegeixen el sufix –rimus, -a, -um al superlatiu.

2. Si en nominatiu singular acaben en –lis, afegeixen –limus, -a, -um, per formar el superlatiu.

3. Normalment es sol afegir –imus, -a, -um.

4. Quan l’ús dels sufixos no és possible, utilitzam els adverbis de quantitat “maxime” o “minime”.

5. Es declinen igual que un adjectiu de primera classe, per exemple: altus, -a, -um.

6. El superlatiu normalment no sol dur règim, ja que és absolut, però, quan li volguem donar, ho podem fer de les següents formes:

a. ex + ablatiu.

b. inter + acusatiu.

7. Per intensificar el superlatiu s’afegeix alguna de les següents partícules: longe, facile...

La flexió dels pronomsPronoms personals

primera persona segona persona

singular plural singular pluralnominatiu ego nos tu vosacusatiu me nos te vosgenitiu mei nostrum / -i tui vestrum / -idatiu mihi nobis tibi vobis

ablatiu me nobis te vobis

Pronom reflexiu* És el mateix en singular que en plural.

nominatiu ----acusatiu segenitiu suidatiu sibi

ablatiu se

Pronoms demostratius

hic, haec, hoc

singular pluralmasculí femení neutre masculí femení neutre

nominatiu hic haec hoc hi hae haecvocatiu --- --- --- --- --- ---acusatiu hunc hanc hoc hos has haecgenitiu huius huius huius horum harum horumdatiu huic huic huic his his his

ablatiu hoc hac hoc his his his

ille, illa, illud


nominatiu ille illa illud illi illae illavocatiu --- --- --- --- --- ---acusatiu illum illam illud illos illas illagenitiu illius illius illius illorum illarum illorumdatiu illi illi illi illis illis illis

ablatiu illo illa illo illis illis illis

Pronoms anafòrics

is, ea, id


nominatiu is ea id ei eae eavocatiu --- --- --- --- --- ---acusatiu eum eam id eos eas eagenitiu eius eius eius eorum earum eorumdatiu ei ei ei eis eis eis

ablatiu eo ea eo eis eis eis

idem, eadem, idem


nominatiu idem eadem idem eidem eaedem eademvocatiu --- --- --- --- --- ---acusatiu eundem eandem idem eosdem easdem eademgenitiu eiusdem eiusdem eiusdem eorundem earundem eorundemdatiu eidem eidem eidem eisdem eisdem eisdem

ablatiu eodem eadem eodem eisdem eisdem eisdem

ipse, ipsa, ipsum


nominatiu ipse ipsa ipsum ipsi ipsae ipsavocatiu --- --- --- --- --- ---acusatiu ipsum ipsam ipsum ipsos ipsas ipsagenitiu ipsius ipsius ipsius ipsorum ipsarum ipsorumdatiu ipsi ipsi ipsi ipsis ipsis ipsis

ablatiu ipso ipsa ipso ipsis ipsis ipsis

iste, ista, istud


nominatiu iste ista istud isti istae istavocatiu --- --- --- --- --- ---acusatiu istum istam istud istos istas istagenitiu istius istius istius istorum istarum istorumdatiu isti isti isti istis istis istis

ablatiu isto ista isto istis istis istis

El pronom relatiu i les oracions subordinades de relatiu.

Amplien el significat i la descripció d’un substantiu determinat (objecte, persona...) i forma una oracio. El pronom és el que relaciona un objecte amb la seva ampliació i introdueix una oració subordinada adjectiva o de relatiu amb la seva corresponent funció.


nominatiu qui quae quod qui quae quaevocatiu --- --- --- --- --- ---acusatiu quem quam quod quos quas quaegenitiu cuius cuius cuius quorum quarum quorumdatiu cui cui cui quibus quibus quibus

ablatiu quo qua quo quibus quibus quibus

L’antecedent1 i el pronom relatiu no tenen perquè anar el el mateix cas, ja que es necessiten l’un a l’altre independentment de la funció que realitzin dins les respectives oracions. Però, han de coincidir obligatòriament en gènere i nombre.

La proposició subordinada pot sirectament substituir un nom, sense que aquest aparegui com a antecedent.

VARIANTS: pronom relatiu + cumque = qualsevol que

• En aquest cas es declina només la primera part, el pronom relatiu.

Virgilius quem nuper memoravi egregius poeta fuit.

Qui haec carmina scribit magnus poeta est

In hac urbe, in qua nunc sumus, multi homines habitant.

1 Antecedent: paraula la qual complementa la oració i a la qual normalment substitueix el pronom dins la proposició subordinada.

L’infinitu i les oracions d’infinitiu

ACTIU

Infinitiu de present Infinitiu de perfet Infinitiu de futurAmb la terminació –ere Amb la terminació –isse Amb el tema de supí

sufixat (-um, -am, -um, -os, -as, -a).

1. amare 1. amavisse 1. amaturum2. habere 2. habuisse 2. habiturum3. ducere 3. duxisse 3. ducturum4. audiere 4. audivisse 4. auditurum

Les oracions d’infinitiu llatines són oracions subordinades sustantives amb funció de subjecte, complement directe..., que també pot tenir els seus propis complements.

Els subjectes de les proposicions subordinades d’infinitiu són sempre sustantius masculins; per això quan aquest és de futur, ha de concordar en gènere nombre i persona amb els seu subjecte, d’aquí les desinències.

Hi ha dos tipus d’oracions subordinades d’infinitiu segons el subjecte, concertades i no concertades; si el subjecet de l’oració principal és el mateix que el de la prop. sub. d’infinitiu, parlam de proposicions concertades; si aquest varia, seran prop. sub. d’infinitiu no concertades.

Alhora, les oracions sub. d’infinitiu poden dur a terme diferents funcions dins de l’oració principal: CD, SUBJ... segons la seva possible substitució.

La traducció en català:

1. Infinitiu de present: acció simultània2. Infinitiu de perfet: acció prèvia o anterior3. Infinitiu de futur: acció posterior

PASSIU

• PRESENT.Es canvia la –e de la desinència del present actiu en infinitiu per una –i a la seva forma passiva, excepte a la tercera conjugació, que canvia tota la desinència –ere per una –i, és a dir, s’afegeix la –i directament al tema.

amo --> amare --> amari , rego --> regere ---> regi, etc.

• PERFETS’agafa el tema de supí del verb corresponent i se li afegeix l’infinitiu del verb “sum”, ser o estar, “esse”, és a dir, es canvia només la forma del verb auxiliar del perfet passiu:

amavisse --> amatum esse, etc.

L’ablatiu absolut

- Participi que connecta amb un nom en ablatiu (tots dos en aquest cas).

- No pertany a l’oració principal, només n’expressa una circumstància.- Aquesta estructura pot incloure elements propis (CD, CI, CC...)

depenents del participi, que no tenen res a veure amb el verb de l’oració principal.

- Sol anar separat de l’oració principaln per signes de puntuació, normalment comes.

- Estructura:SUBST. EN ABL. + PART. EN ABL + COMPL. DEL VERB.

(i complements propis del nom) .

• Exemples:

1. Conflicto proelio, Caesar ponte refici iubet.

Havent acabat el combat, Cèsar va manar refer el pont.Un cop acabat el combat,Després d’acabar el combat,

2. Caesar, albente caelo, legiones instruxit

Quan el cel es feia clar, Cèsar va formar les legions.En fer-se clar el cel,Fent-se el cel clar,

LA VEU PASSIVA

1. CONSTRUCCIÓ.a. Temes de present

i. desinència pròpia +ii. desinència de la veu passiva:

- r- ris / -re- tur- mur- mini- ntur

b. Temes de perfeti. participi: arrel de supí + desinències adjectivals –us, -a, -um, -i,

-ae, -a.ii. verb “ser”, “sum”, en concordància:

1. perfet d’indicatiua. present d’indicatiu actiu del verb “sum”.

2. Plusquamperfet d’indicatiua. imperfet d’indicatiu actiu del verb “sum”.

3. Futur compost d’indicatiua. Futur simple d’indicatiu actiu del verb “sum”.

4. Perfet de subjuntiua. present de subjuntiu actiu del verb “sum”.

5. Plusquamperfet de subjuntiua. imperfet de subjuntiu actiu del verb “sum”.

2. EL COMPLEMENT AGENT. CONSTRUCCIÓ.a. Éssers animats, el més freqüent.

i. preposició a / ab + un substantiu en ablatiu.b. Éssers inanimats.

i. un substantiu en ablatiu directament, sense necessitat d’anar precedit d’una preposició.

3. TRADUCCIÓ.a. Com una passiva normal en català, concordant el verb i els complements.b. Com una passiva reflexa, (amb la partícula “se”).

i. Com una impersonal o imp. gramaticalitzada en mínims casos.ii. Usant el verb com a refexiu.

c. Com una proposició subordinada substantiva de relatiu (adjectiva substantivada), amb funció normalment de C. Agent, o amb tot el sintagma verbal inserit (com a les prop. sub. d’infinitiu).

4. COM ES FORMA EL PARTICIPI AUXILIAR DE LA PASSIVA??a. Amb el tema de supí, (com el que s’usa en els temes de perfet passiu de

les prop. sub. d’infinitiu).amo --> amatus, -a, -um, -i, -ae, -a. Així funcionen tots els verbs.Altres verbs (de la 3a.) fero --> latus, -a, -um, -i, -ae, -a

lego --> lectus, -a, -um, -i, -ae, -a mitto --> missus, -a, -um, -i, -ae, -a, etc.

b. A vegades s’el.lideix el verb ser o “sum” auxiliar dels temps de perfet passius, tot i això, el verb conserva la seva forma i la seva funció, només que el “sum” és una partícula prescindible en no aportar significat al verb. Això només passa quan l’auxiliar sum està en present, és a dir, només amb el perfet d’indicatiu passiu.

5. EL PAS D’ACTIVA A PASSIVA.a. Es canvia el verb de l’oració segons les normes anteriors.b. El subjecte passa a ser C. Agent.c. El C. Directe passa a ser el subjecte pacient de l’oració.d. Els altres complements resten iguals.e. exemple:

i. Romani longam viam in Hispaniam construxerant.

ii. Longa via in Hispania a Romanis constructa erat.

• S’ha de comprovar que tots els elements concorden amb els altres de l’oració amb els quals és necessari que ho faci, com per exemple el verb amb el subjecte.

LES FORMES NOMINALS DEL VERB. EL PARTICIPI

Són les formes nominals i adjectives del verb i es declinen com els adjectius dentals de la tercera declinació. Solen complementar un nom amb el qual concorden en gènere, nombre i cas.

• Participis de present. Només pot ser actiu i es forma afegint una desinència de consonant sonora dental : -nt i una –s, per tant, la –t- s’assibila en el nominatiu, però es manté en els altres cassos.

- parans --> parantis- habens --> habentis- ducens --> ducentis- audiens --> audientis

a. Expressen una acció simultània activa.b. Es tradueixen per gerundis catalans o per props. de

relatiu. c. En elles el subjecte sempre realitza una acció.

i. homo ambulans____ ________nom. part. concertat· L’home caminant.· L’home que camina.

• Participis de perfet. Es construeixen com els adjectius de la segona declinació, és a dir, de tres terminacions, tot i que entre l’arrel i la terminació hi afegeix una –t-

- paro --> paratus, -a, -um- habeo --> habitus, -a, -um- duco --> ductus, -a, -um- audio --> auditus, -a, -um

a. Es tradueixen per un participi adjectivat o per una prop. subordinada de relatiu.

b. Expressa una ecció anterior passiva.c. Es creen a partir del supíd. La te a vegades es pot assibilar o transformar en

una –s.-e. exemple:

i. homo paratus____ ______ nom. Part. concertat· L’home preparat.· L’home que s’ha preparat.

• Participis de futur. Es formen amb el sufix –tur- i la terminació dels adjectius de la segona (de tres terminacions).

- paro --> paraturus, -a, -um- habeo --> habiturus, -a, -um

- duco --> ducturus, -a, -um- audio --> auditurus, -a, -um

a. Expressa una acció posterior activa.b. Es tradueix com una perífrasi d’obligació o una

prop. subordinada causal.c. exemple:

i. homo ambulaturus____ __________ nom. part. concertat· L’home que caminarà.· L’home que ha de caminar.

*El participi, com a verb, pot portar complements propis, CD, CC...

LES PROPOSICIONS COORDINADES. TIPUS I VALORS DE LES SEVES CONJUNCIONS

1. Copulatives:

a. sumen el significat de les proposicions.

b. conjuncions: et, ac, atque, -que --> i, etiam, quoque --> també, nec, neque --> ni, i no, ne... quidem ---> ni tan sols.

c. correlacions: et...et --> no només... sinó també..., nec... nec... --> ni... ni..., etc.

2. Disjuntives:

a. exclouen el significat d’una de les proposicions o el limiten.

b. conjuncions: aut, vel, sive, seu, –ve --> o, o bé

3. Adversatives:

a. es produeix una incompatibilitat de contingut semàntic o bé es limita fortament el significat d’una de les proposicions.

b. conjuncions: at, at vero --> però, per contra, sed --> però, autem, vero, verum --> però, de tota manera, tame, attamen --> malgrat tot.

4. Causals o explicatives:

a. augmenten el significat d’una de les proposicions.

b. conjuncions: nam, namque, enim, etenim --> perquè, en efecte, ja que.

5. Il.latives o conclusives:

a. tanquen el significat d’una proposició, explicant-ne la conseqüència, etc.

b. conjuncions: ergo, igitur, itaque --> així doncs, aleshores, quare, quamobrem, ideo --> per això, per la qual cosa, proinde --> per tant, doncs, en conseqüència.

Gramàtica llatina

Education

Transcript of Gramàtica llatina