De la Transició i Demoracia fins els dies d'ara a Espanya

Transicio i democra cia a Espanya fins a

l'actualitat

Margalida Venzala Cànaves

28/04/14

Història

Xisca Nicolau

Punts d'interès

especial:

Adolfo Suàrez

(pàg. 16)

Atemptats a

EEUU l’11 de

septiembre

(pàg. 38)

Crisi económica

i bombolla im-

mobiliària (pàg.

42)

Opinió personal

(pàg.52)

Index

Transició espanyola 4

Cop d’estat del 23

de febrer

8

Adolfo Suàrez 16

Constitució española 21

Espanya a la OTAN 29

Espanya a la UE 31

Jocs Olímpic de BCN

del 1992

34

L’euro 36

Atemptats a EEUU

l’11 de septembre

38

Atemptat de Madrid

l’11 de març

39

Crisi económica i bom-

bolla immobiliària 42

Opinió personal 52

Bibliografia 53

Página 2

‘’Una,

Grande

y

Libre’’.

TRANSICIÓ ESPANYOLA La Transició Espanyola és el període històric durant el qual es va dur a ter-

me el procés pel qual Espanya va deixar enrere el règim dictatorial del

general Francisco Franco i va passar a regir-se per

una constitució que consagrava un Estat social i de-

mocràtic de Dret.

S'inicia amb la mort del general Franco, el 20 de no-

vembre de 1975, després de la qual l'anomenat Consell de Regència va

assumir, de forma transitòria, les funcions de la Direcció de l'Estat fins al

22 de novembre, data en què va ser proclamat rei davant les Corts i el

Consell del Regne Joan Carles i de Borbó .

El Rei va confirmar en el seu lloc al President del Govern del règim fran-

quista , Carlos Arias Navarro. Tanmateix, aviat es

manifestaria la dificultat de dur a terme reformes

polítiques sota el seu Govern, el que produiria un

distanciament cada vegada major entre Arias Nava-

rro i Joan Carles I. Finalment el President del Govern

va presentar la seva dimissió al rei el dia 1 de juliol

de 1976. Arias Navarro seria succeït en el càrrec per Adolfo Suárez, qui

s'encarregaria d'entaular les converses amb els principals líders dels dife-

rents partits polítics i forces socials, més o menys legals o tolerades, de

cara a instaurar un règim democràtic a Espanya.

El camí utilitzat va ser l'elaboració d'una nova Llei Fonamental , la vuite-

na , la Llei per a la Reforma Política que , no sense tensions , va ser final-

ment aprovada per les Corts i sotmesa a referèndum el dia 15 de desem-

bre de 1976. Com a conseqüència de la seva aprovació pel poble espan-

yol, aquesta llei es va promulgar el 4 de gener de 1977. Aquesta norma

contenia la derogació tàcita del sistema polític franquista en només cinc

articles i una convocatòria d'eleccions democràtiques .

Arias Navarro

Juan Carles de Borbó

http://es.wikipedia.org/wiki/Una,_Grande_y_Libre




Aquestes eleccions es van celebrar finalment el dia 15 de juny de 1977. Eren les

primeres eleccions democràtiques des de la Guerra Civil. La coalició Unió de

Centre Democràtic va resultar la candidatura més votada encara que no va

aconseguir la majoria absoluta i va ser l'encarregada de formar govern. A partir

d'aquest moment va començar el procés de construcció de la Democràcia a Es-

panya i de la redacció d'una nova constitució.

El 6 de desembre de 1978 es va aprovar en referèndum la Constitució Espanyo-

la , entrant en vigor el 29 de desembre.

A principis de 1981 va dimitir Adolfo Suárez a causa del distanciament amb el

Rei ia les pressions internes del seu partit. Durant la celebració de la votació al

Congrés dels Diputats per elegir com a successor a Leopoldo Calvo - Sotelo es

va produir el cop d'Estat dirigit per Antonio Tejero, Alfonso Armada i Jaime Mi-

lans del Bosch, entre d'altres. El cop, conegut com 23-F, va fracassar.

Les tensions internes de la UCD provocarien la seva desintegració al llarg de

1981 i 1982 , arribant finalment a dissoldre el 1983. El segment democristià

acabaria integrant-se amb Aliança Popular, passant així a ocupar la franja de

centre–dreta. D'altra banda, els membres més propers a la socialdemocràcia

s'unirien a les files del Partit Socialista Obrer Espanyol ( PSOE ).

Mentrestant, l'ex-president Adolfo Suárez i un grup de dissidents del seu ante-

rior partit, la UCD, van iniciar un nou projecte polític centrista que mantindria

representació parlamentària al Congrés fins a les eleccions generals de 1993, el

Centre Democràtic i Social (CDS).

El PSOE va succeir a la UCD després d'obtenir majoria absoluta en les eleccions

generals del 82 , ocupant 202 dels 350 escons , i començant així la II Legislatura

d'Espanya . Per primera vegada des de les eleccions generals de 1936 , un partit

considerat d'esquerres o progressista anava a formar govern .

L'explosió de llibertat que va significar la transició va ser seguida d'una etapa de

creixement i expansió del periodisme amb l'aparició de nous diaris i la consolidació

dels ja coneguts com a líders d'opinió i actors polítics . La transició periodística que

es desenvolupa dins de la transició democràtica i els canvis ideològics que experi-

menten els mitjans de comunicació tindran una influència en els processos de can-

vis polítics generals que es van vivint . Així, l'estudi dels textos editorials que publi-

quen als diaris ia la premsa en aquests anys de transició permet fer una radiografia

bastant exhaustiva de les mutacions i canvis radicals en la presa de posicions ofi-

cials de les empreses periodístiques .

Durant els anys que va durar la transició van tenir lloc diversos centenars de morts ,

tant a les mans de grups terroristes d'extrema esquerra , principalment ETA i el

GRAPO , 1 com a per atacs de grups terroristes d'extrema dreta ; altres van morir a

causa de la intervenció de les forces de l'ordre públic . Les investigacions sobre

aquest tema situen el nombre de víctimes mortals en un interval de 500 a 700 per-

sones ( entre 1975 i els primers anys de la dècada dels 80 ) , la immensa majoria

fruit d'atemptats terroristes , destacant la banda armada ETA, que va ser directa-

ment responsable de bastant més de la meitat de les morts .

No hi ha acord entre historiadors i periodistes respecte a quines serien les dates

d'inici i final de la Transició , sent l'únic període sobre el qual hi ha consens el com-

près entre la mort del dictador Francisco Franco el 20 de novembre de 1975 ( o la

consegüent proclamació de Joan Carles I com a rei d'Espanya dos dies més tard ) i

la celebració de les primeres eleccions democràtiques el 15 de juny de 1977.

No obstant això, molts historiadors retarden el final del període fins a l'aprovació de la Constitució

el desembre de 1978 , moment en què consideren culminat el procés de transició institucional des

d'un règim dictatorial fins a un altre democràtic i constitucional . Altres perllonguen una mica més

el període, fins a la celebració de les primeres eleccions celebrades d'acord amb la nova llei fona-

mental al març de 1979 . Més minoritària és la postura dels qui prolonguen el període fins l'intent

fallit de cop d'Estat de febrer de 1981 , per entendre que fins llavors hauria estat vigent l'amenaça

colpista per part d'un sector de l'Exèrcit. Un sector perllonga la durada de la Transició fins a la cele-

bració de les eleccions que , a l'octubre de 1982 , van donar el triomf al Partit Socialista Obrer Es-

panyol ( PSOE ) , moment en què deixa de governar la Unió de Centre Democràtic ( UCD ) , partit

polític que va liderar el canvi de règim polític . Tampoc falten els que estableixen la fi d'aquest pe-

ríode el 1986, amb l'entrada del país a la Comunitat Econòmica Europea ( futura Unió Europea) .

Finalment , hi ha un sector clarament minoritari que el perllonga fins a les eleccions de l'any 1996

en què va guanyar el Partit Popular , el que donaria al període una durada de més de vint anys .

Respecte a la data d'inici , nombrosos autors l' avancen al 20 de desembre de 1973, data de l'assas-

sinat del president Carrero Blanco , donada la importància que aquest tenia en l'estructura del

règim i l'impacte que va tenir la seva desaparició , que va propiciar diversos intents de reforma per

assegurar la seva subsistència després de la mort de Franco . Finalment , un sector més minoritari

el retrotreu fins i tot a l'aprovació de la Llei Orgànica de l'Estat el 1966 .

El cop d'estat del 23 de febrer, normalment anomenat del 23-F, fou un intent fallit de cop d'es-

tat militar contra el govern democràtic i legítim d'Espanya que es va produir el 23 de fe-

brer de 1981.

Amb l'aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 es dóna el pas a partir del qual semblava

que l’estat espanyol consolidava una transició cap a la democràcia, deixant enrere els quasi 40

anys de dictadura franquista. El context en que es desenvolupava aquest procés cap a un estat

democràtic consolidat, però, preocupava als sectors més reaccionaris i nostàlgics (o no tant) del

règim anterior, ara incrustats en l’estructura estatal del país: el terrorisme d'ETA havia matat

més d'un centenar de militars i policies en l'últim any; els partits d'esquerres havien sortit molt

ben parats a les eleccions de 1979 i els sindicats obrers, recentment legalitzats, mostra-

ven la seva força i, finalment, el desenvolupament de l’estat de les autonomies i les aspi-

racions d’algunes d’elles, les anomenades autonomies històriques, completava aquest

context que s’observava amb molta preocupació pels sectors reaccionaris comentats. En

aquest darrer aspecte, una sèrie d'esdeveniments van incrementar les tensions el 1980.

A començaments d'aquell any va tenir lloc un referèndum a Andalusia per decidir si

aquesta regió accedia a l'autonomia per la via de l'article 151 de la Constitució.

El referèndum va tenir resultat positiu a totes les províncies andaluses tret d'una: Alme-

ria. Això jurídicament hauria pogut bloquejar la via de l'article 151 a Andalusia. Per raons

polítiques, però, es va decidir tirar endavant per la via esmentada. El 20 de març de 1980

Convergència i Unió va guanyar a les eleccions catalanes, i ERC hi va obtenir 14 diputats clau. El

resultat de les eleccions catalanes va ser una sorpresa. De fet, ERC no obtindria uns resultats

millors fins al 2003.

COP D’ESTAT DEL 23 DE

FEBRER

«¡Quieto

todo el

mundo!

¡Al

suelo!»

A final de 1980 el rei Joan Carles va fer una visita al parlament basc. Aquella visita va reflectir

moltes de les tensions presents a la societat espanyola. Al ple de la cambra basca no hi faltava

ningú, ni tan sols els diputats d'Herri Batasuna, que tenien per costum no anar a la cambra basca.

El rei es va dirigir al parlament basc i, tot just en començar, els parlamentaris d'Herri Batasuna es

van aixecar i van començar a cantar la cançó del soldat basc. Davant la tensió, els diputats de tots

els altres partits es van aixecar i es van posar a aplaudir el discurs del rei, fins que les forces de

l'ordre van expulsar els parlamentaris d'Herri Batasuna. En vista d'això, el mateix rei va continuar

llegint un discurs alternatiu que ja tenia preparat en previsió del pogués passar.

Enmig d'aquesta situació de tensió generalitzada, el 1978 es va avortar un primer intent de cop

d’estat encara en la seva fase de preparació: l’Operació Galàxia, i anys després, el 23 de febrer de

1981, es va produir l'ocupació del parlament per forces de la Guàrdia Civil, comandades pel Ti-

nent coronel Antonio Tejero. S’havia produït el cop d’estat del 23-F. La tria de la data no va ser

casual: el president de govern electe Adolfo Suárez havia dimitit el 29 de gener del mateix 1981 i

això va donar lloc a una nova sessió d'investidura, amb Leopoldo Calvo-Sotelo com a candidat,

que es programà per al 20 de febrer del mateix any. En aquesta sessió, Calvo-Sotelo no assolí la

majoria necessària, per la qual cosa es produí una segona volta, que es votà el dia 23 de febrer,

dia del cop d’estat.

El dia 23 de febrer A les 14:20, un grup de guàrdies civils i vehicles camuflats liderats pel tinent

Suárez Alonso inicia l'Operació gàbia: es tanquen els accessos a la zona propera al Congrés dels

Diputats i es comprova que es pot dur a terme l'assalt. A les 18:20 288guàrdies civils arribats en

autocars, encapçalats per Antonio Tejero Molina van assaltar l'hemicicle mentre es duia a terme

la segona votació per a investir Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, del partit UCD, com a president

del govern espanyol. . Al crit de "Todo el mundo al suelo" i disparant tres trets segrestaren el po-

der legislatiu i el govern amb la força de les armes. Al mateix temps, la División Acorazada Brune-

te prenia altres punts clau de Madrid, entre ells RTVE i diferents emissores de ràdio. El capità ge-

neral de l'exèrcit aValència, Milans del Bosch, decretà l'estat d'excepció i feu sortir les tropes de

la III Región Militar que tenia sota el seu comandament al carrer, amb la idea que la resta de capi-

tans generals farien el mateix, cosa que no va succeir.

En assabentar-se dels fets, la societat espanyola va ser colpida per la por. Molts diri-

gents polítics i personatges rellevants es prepararen per haver de destruir documents i

fugir cap a França. Després d'unes hores de buit de poder, es posa en marxa l'Operació

Diana. Fernando Laína, Director de la Seguretat de l'Estat, va actuar de President en

funcions, i els Secretaris d'Estat i Subsecretaris, es van constituir en Govern Provisional.

Després d’hores d’incertesa i postures dubitatives davant els fets que estaven succeint,

el rei d'Espanya Joan Carles I realitza una intervenció televisada on es postula a favor

de l'ordre constitucional, aïllant als militars (molts dels quals creien que actuaven amb

el seu vistiplau, o al menys sense la seva oposició), davant una situació insostenible. Els

militars encerclen l'edifici del Congrés i comencen les negociacions, ja que el parlament

continuava segrestat. La nit del dia 23 fou anomenada la nit dels transistors, perquè

mantingué tothom ben pendent dels esdeveniments. A la 1:14 de la matinada, Joan

Carles Borbó, vestit de Capità General, es dirigeix als ciutadans per televisió, donant per

fracassat el cop d'estat. De fet, cap a les 10 de la nit d'aquell dia, les cadenes de ràdio a

Catalunya van emetre un discurs institucional del president de la Generalitat de Cata-

lunya, Jordi Pujol, primer en català i després en castellà, per tranquil·litzar la població.

Pujol havia parlat amb el rei, el qual li va dir "tranquil, Jordi, tranquil", frase que durant

uns anys va ser força popular a Catalunya. Molt diferent va ser l'actitud del president

del govern basc, Carlos Garaikoetxea, que no va fer res per aturar el cop, es va amagar i

no va estar localitzable fins que va passar el perill. Finalment el 24 de febrer els segres-

tadors es varen rendir definitivament.

COP D’ESTAT DEL 23F

Context de l’esdevinement

Data: 23 de febrero del 1981

Lloc: Espanya

Impulsors: · Antonio Tejero

· Jaime Milans del Bosch

· Alfonso Armada

Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo

Va néixer el 14 d'abril de 1926 a la ciutat de Madrid. Va estudiar enginyeria de ca-

mins a la Universitat de Madrid, en la qual es va llicenciar el 1951. L'any 1967 fou

nomenat president de RENFE i tres anys més tard va esdevenir conseller delegat de

la Unión Explosivos Riotinto, SA.L'any 2002 el rei Joan Carles I li va concedir el títol

de marquès de la Ria de Ribadeo amb Grandesa d'Espanya. Era oncle de Mercedes

Cabrera Calvo-Sotelo, ministra d'Educació en la VIII Legislatura d'Espanya (primera

de José Luis Rodríguez Zapatero) i nebot de José Calvo Sotelo, ministre d'Hisenda

durant la Dictadura de Primo de Rivera i fundador del Bloc Nacional durant

la Segona República Espanyola. Va morir, a l'edat de 82 anys, el 3 de maig de 2008 a

la seva residència de Pozuelo de Alarcón.

Adolfo Suárez González

Llicenciat en Dret per la Universitat de Salamanca i doctorat per la Universi-

tat Complutense de Madrid, va ocupar diferents càrrecs dintre de les estruc-

tures del règim franquista de la mà de Fernando Herrero Tejedor. En 1958,

passa a formar part de la «Secretaria General del Moviment» ascendint, en

1961, a Cap del Gabinet Tècnic del Sotssecretari General, procurador en

Corts per la província d'Àvila el 1967 i governador civil de Segòvia el 1968.

En 1969 és designat Director General de Ràdio Televisió Espanyola, on ja

havia ocupat altres càrrecs entre 1964 i 1968, romanent en el càrrec fins a

1973. A l'abril de 1975, novament de la mà d'Herrero Tejedor, és nomenat

Sotssecretari General del Moviment. L'11 de desembre de 1975, després de

morir Herrero Teixidor en un accident d'automòbil, Adolfo Suárez és nome-

nat ministre Secretari General del Moviment, càrrec en el qual roman en el

primer gabinet de Carlos Arias Navarro, format després de la mort de Fran-

co al novembre de 1975.

PROTAGONISTES

Antonio Tejero Molina

Antonio Tejero Molina (Alhaurín el Grande, província de Màlaga, 1932)

fou tinent coronel de la Guàrdia Civil. Va ser un dels principals capitosts

del cop d'estat del 23 de febrer de 1981 a Espanya, popularment cone-

gut com a 23-F. Ja havia estat processat el 1979 per un intent de cop

d'Estat conegut com a Operació Galàxia. Per aquest fet va ser condem-

nat a set mesos de presó. La vesprada del 23 de febrer, comandant uns

200 guàrdies civils, va assaltar el Congrés dels Diputats, que en aquells

moments celebrava la sessió d'investidura com a president del Govern

de Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo. Va segrestar tots els diputats fins a

les 10 del matí del 24 de febrer de 1981, quan es va lliurar en fracassar

l'intent de cop d'Estat. Va ser processat i condemnat a 30 anys de presó.

Va romandre a la presó d'Alcalá de Henares fins al 2 de desembre de

1996, que va eixir en llibertat condicional. Des de setembre de 1993 ja

gaudia de règim obert. Va ser expulsat de l'Exèrcit espanyol i actual-

ment resideix a Alhaurín de la Torre, Màlaga.

Joan Carles I

Joan Carles I d'Espanya (batejat com a Juan Carlos Alfonso Víctor María

de Borbón y Borbón-Dos Sicilias; nascut el 5 de gener de 1938 a Roma,

(Itàlia) és l'actual rei d'Espanya i per tant comte de Barcelona, entre al-

tres títols històrics. El 22 de novembre de 1975, dos dies després de la

mort de Franco, tal com el dictador havia previst, i després de jurar els

principis fonamentals del feixista Movimiento Nacional, Joan Carles I fou

proclamat rei. Després de succeir a Franco com a cap de l'estat, fou un

dels actors de la transició espanyola, des del Franquisme cap a una mo-

narquia constitucional. Les característiques i funcions que li determina

la Constitució són, entre d'altres, el comandament de les forces arma-

des,sancionar i promulgar les lleis, convocar i dissoldre les Corts Gene-

rals i convocar eleccions. La Casa Reial espanyola és l'organisme públic

que, sota les seves ordres, té com a missió servir-li de suport, i Patrimo-

nio nacional l'ens públic que li gestiona el patrimoni.

«Et recordo,

president, que

en aquest país

hi ha hagut

més d'un cop

d'Estat».

«I jo a tu et

record ,

general, que

a Espanya

segueix

existint la

pena de

mort »

Adolfo Suárez, després

l'intent colpista al Con-

grés dels Diputats.

Alfonso Armada Comyn

Alfonso Armada Comyn, IX marquès de Santa Cruz de Rivadulla, (Madrid, 12

de febrer de 1920 − Madrid, 1 de desembre de 2013) va ser un militar espan-

yol que va assolir notorietat per la seva participació en l'intent de cop d'estat

del 23 de febrer de 1981. El 1945, com a comandant, va ser instructor a diver-

ses escoles militars. Va donar classes militars al príncep Joan Carles i va arribar

a ser membre de l'Estat Major Central. Una altra de les seves tasques va ser

com a secretari general de la casa del rei, ja que va ocupar durant 17 anys. No

obstant això, els seus enfrontaments amb el president del Govern espan-

yol, Adolfo Suárez, i el fet que enviés cartes amb el segell de la Casa Reial es-

panyola demanant el vot per Alianza Popular a les eleccions generals espanyo-

les de 1979 van fer que fos rellevat.De la secretaria del monarca va passar a

ser professor principal de l'Escola Superior de l'Exèrcit i, poc abans del cop

d'Estat del 23 de febrer de 1981, va ocupar els càrrecs de governador militar

de Lleida i, després, segon cap de l'Estat Major de l'exèrcit. Participant actiu

del cop d'estat, va ser condemnat per aquest motiu, però el 24 de desembre

de 1988, després de valorar un informe no vinculant elaborat pel Tribunal Su-

prem, el Govern d'Espanya encapçalat per Felipe González, el va indultar

al·legant raons de salut i que havia manifestat diverses vegades "la seva lleial-

tat a la Corona i a l'ordenament jurídic constitucional". Des de la seva sortida

de presó vivia en el seu pazo d'Ortigueira, a la parròquia de Santa Cruz de Ri-

vadulla (Vedra), a la província gallega de La Corunya. Armada afirmava ésser

una víctima política del cop d'estat. Mor l'1 de desembre de 2013.

Jaime Milans del Bosch i Ussía

Jaime Milans del Bosch (Madrid, 8 de juny de 1915 – Madrid, 26 de juliol de

1997) fou un militar espanyol fonamentalment conegut per la seva participació

en el Cop d'estat del 23 de febrer de 1981. Surt d'una vella nissaga catalana de

militars coneguda des del segle XV, de la qual el casal familiar es troba a Sant

Vicenç de Montalt. És nét de Joaquim Milans del Bosch i Carrió. Condemnat pel

cop d'estat del 23-F, es negà a sol·licitar un indult reial. En una intervista el 1985

afirmà: «en les mateixes circumstàncies, tornaria a fer el mateix [...] la situació a

Espanya esta pitjor que el 1936 i continua empitjorant-se.» Quasi deu anys des-

prés, el juliol de 1991, surt de presó en llibertat provisional per haver complert

setanta-cinc anys. Milans del Bosch mai no manifestà penediment per la seva

acció pel cop, malgrat que recorregué en contra de la seva expulsió de les For-

ces Armades sense èxit.

TEMORS FUNDATS

Suárez ho havia advertit en públic i en privat. El dia de la seva dimissió, el 29 de

gener , havia expressat davant la càmera el seu desig que el sistema demo-

cràtic de convivència no fos «un cop més, un parèntesi en la història d'Espan-

ya». En els cercles més alts de poder s'havia oposat fermament al nomenament

del general Alfonso Armada com a segon cap de l'Estat Major de l'Exèrcit. «No

descarto que hi hagi un cop d'Estat. I si n'hi ha, Armada haurà estat el seu in-

ductor», va dir al seu exdirector de gabinet Alberto Recarte el 22 de febrer, vigí-

lia del cop.

Cap a les 20 hores Tejero va treure de l'hemicicle a Suárez, Gutiérrez Mellado,

Rodríguez Sahagún, Felipe González, Alfonso Guerra i Santiago Carrillo. Els

recloure en una dependència a part, on tots van témer per la seva vida. A Suá-

rez li van aïllar a la Sala d'Ujieres, custodiat per tres guàrdies civils, als que va

intentar convèncer que el seu intent estava condemnada al fracàs. En un mo-

ment donat, Tejero va encanonar el pit . Suárez va fer un pas endavant i, mirant-

lo als ulls, li va dir: «Cuádrese!» .Tejero, després d'uns tensos instants, va bai-

xar l'arma.

El soroll de sabres va ser una constant en la Transició. La crueltat indi-

cible del terrorisme d'ETA i la forta crisi econòmica fomentaven un brou

de cultiu perillós per l'encara recent democràcia. Alguns membres de

l'Exèrcit, acostumats a quaranta anys de govern militar, miraven amb

recel les reformes de Suárez i van veure amb mals ulls la legalització

del Partit Comunista. Una de les claus del motí va poder estar en què

un sector es sentís traït per aquesta legalització, realitzada el 9 d'abril,

Dissabte Sant de 1977. El motiu és que entenien que en una reunió en-

tre Suárez i trenta alts comandaments militars dels tres exèrcits a la seu

de la Presidència del Govern, al passeig de la Castellana, 3, el presi-

dent els havia assegurat que els estatuts del PCE no permetrien la se-

va legalització .

Precisament a aquella reunió va assistir el vicepresident per a Assum-

ptes de la Defensa el tinent general Fernando de Santiago. Pocs dies

després, De Santiago i Suárez van mantenir una forta discussió a pro-

pòsit de la reforma sindical, que obria les portes a CCOO i UGT. El

diàleg il·lustra l'inevitable xoc entre poder civil i poder militar: «Et recor-

do, president, que en aquest país hi ha hagut més d'un cop d'Estat». «I

jo a tu et record , general, que a Espanya segueix existint la pena de

mort ». El 23-F va ser el moment àlgid d'aquest xoc, l'últim acte irresisti-

blement real de la Transició. El Rei va ordenar i Suárez es va sortir amb

la seva.

ADOLFO SUAREZ Figura més important de la Transició

Página 16

«Jo no vull que

el sistema

democràtic de

convivència

sigui, una

vegada més,

un parèntesi

en la Història

d'Espanya».

Adolfo Suárez González , I duque de Suárez (Cebreros, Àvila, 25 de setem-

bre de 1932 – Madrid, 23 de març de 2014) va esser

un polític i advocat espanyol. Va ser president del govern d'Espanya (1976-

1981) i una figura rellevant de la Transició espanyola. Joan Carles I li va con-

cedir el 1981 el ducat de Suárez, amb grandesa d'Espanya, i va ser també

cavaller de l'Orde del Toisó d'Or.

Llicenciat en Dret per la Universitat de Salamanca i doctorat per

la Universitat Complutense de Madrid, va ocupar diferents càrrecs dintre de

les estructures del règim franquista de la mà de Fernando Herrero Tejedor.

El 1958 passa a formar part de la «Secretaria General del Moviment» ascen-

dint, el 1961, a Cap del Gabinet Tècnic del Sotssecretari General, procura-

dor en Corts per la província d'Àvila el 1967 i governador civil

de Segòvia el 1968. L'any 1969 és designat Director General de Ràdio Televi-

sió Espanyola, on ja havia ocupat altres càrrecs entre 1964 i 1968, roma-

nent en el càrrec fins el 1973.

A l'abril de 1975, novament de la mà d'Herrero Tejedor, és nomenat Sotsse-

cretari General del Moviment. L'11 de

desembre de 1975, després que Herrero

Tejedor morís en un accident d'auto-

mòbil, Adolfo Suárez és nomenat ministre

Secretari General del Moviment, càrrec

en el qual roman en el primer gabinet

de Carlos Arias Navarro, format després

de la mort de Franco el novembre

de 1975.

Adolfo

Suarez

Gonzàlez, el

mito de la

Transición

BIOGRAFIA

Fill primogènit d'Hipòlit Suárez Guerra (juliol de 1907 - 22 març 1980) i Hermi-

nia González Prats (1910 - 18 juliol de 2006). Adolfo Suárez va néixer a Cebre-

ros per decisió de la seva mare, ja que allí tenia aquesta les seves arrels fami-

liars. Tanmateix, la seva residència ja estava establerta a Àvila, on el matrimo-

ni es va traslladar poc temps després de casar-se. Va tenir a més quatre ger-

mans menors: Hipòlit, Maria del Carme ( casada amb Aurelio Delgado Mar-

tín ), Ricardo i José Maria.

La seva mare era molt devota i filla de petits empresaris, mentre que el seu

pare era un procurador de tribunals , fill del secretari del jutjat , amb el qual

mai es va portar bé.

Suárez mai va ser un bon estudiant. Va passar per diversos col·legis, no llegia i

els seus passatemps tenien més a veure amb les festes, l'esport i els jocs de

cartes. Va ser un líder nat en les seves colles de barri i tenia un gran arrosse-

gament entre les dones. També va correspondre a la religiositat de la seva

mare, fundant i presidint des de la seva adolescència diversos organismes lli-

gats amb Acció Catòlica.

Es va casar el 15 de juliol de 1961 amb Amparo Illana Elórtegui, amb qui va

tenir cinc fills: María Amparo "Mariam" (1963-2004), Adolfo (1966), Laura

(1967), Sonsoles ( 968) i Francisco Javier (1969).

Llicenciat en Dret per la Universitat de Salamanca i doctorat per la Universitat Complu-

tense de Madrid, va ocupar diferents càrrecs dintre de les estructures del règim fran-

quista de la mà de Fernando Herrero Tejedor.

El 1958 passa a formar part de la «Secretaria General del Moviment» ascendint,

el 1961, a Cap del Gabinet Tècnic del Sotssecretari General, procurador en Corts per la

província d'Àvila el 1967 i governador civil de Segòvia el 1968. L'any 1969 és designat

Director General de Ràdio Televisió Espanyola, on ja havia ocupat altres càrrecs en-

tre 1964 i 1968, romanent en el càrrec fins el 1973.

A l'abril de 1975, novament de la mà d'Herrero Tejedor, és nomenat Sotssecretari Ge-

neral del Moviment. L'11 de desembre de 1975, després que Herrero Tejedor morís en

un accident d'automòbil, Adolfo Suárez és nomenat ministre Secretari General del Mo-

viment, càrrec en el qual roman en el primer gabinet de Carlos Arias Navarro, format

després de la mort de Franco el novembre de 1975.

FORMACIÓ DE GOVERN

Quan al juliol de 1976 el rei Joan Carles I li va encarregar la formació de govern i el con-

següent desmuntatge de les estructures franquistes, Suárez era un perfecte descone-

gut per a una gran majoria del poble espanyol. No obstant això, als seus 43 anys (amb

no poques dificultats) va aglutinar un grup de polítics de la seva generació que havien

arribat a les conviccions democràtiques per diversos camins. Va saber reunir, al costat

de falangistes "conversos" com ell, asocialdemòcrates, liberals i democristians, entre

d'altres.

En aquesta tasca va tenir l'ajuda de Torcuato Fernández Miranda, que va assolir l'auto-

liquidació de les Corts franquistes i tirar endavant la Llei per la Reforma Política, i amb

la del tinent general Manuel Gutiérrez Mellado, encarregat de tranquil·litzar i controlar

-tant com fos possible- les altes esferes militars, compostes en la seva major part per

militars que havien participat en la Guerra Civil i, per tant, proclius al règim franquista.

Aprovat el Referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política el 15 de desem-

bre de 1976, el 15 de juny de 1977, per primera vegada a Espanya des

de 1936, es van celebrar eleccions generals lliures. Adolfo Suárez surt guanya-

dor de les mateixes, al capdavant d'un conglomerat de formacions de centre-

dreta, aglutinades entorn de la seva persona, sota les sigles UCD (Unió de

Centre Democràtic). Les Corts sortides d'aquelles eleccions, convertides en

constituents, van aprovar la Constitució, que el poble espanyol confirmava

el 6 de desembre de 1978.

El 3 de març de 1979, Adolfo Suárez guanyava per segona vegada unes elec-

cions generals i iniciava el seu tercer mandat com a president del Govern. Va

ser una etapa de govern plena de dificultats polítiques, socials i econòmiques

que el van conduir, davant les tensions sorgides en el seu propi partit, a pre-

sentar la dimissió el 29 de gener de 1981. En el seu missatge al país va afir-

mar: «Jo no vull que el sistema democràtic de convivència sigui, una vegada

més, un parèntesi en la Història d'Espanya».

DESENLLAÇ D’ADOLFO SUAREz

El 21 de març de 2014, el seu fill Adolfo va anunciar que l’estat de salut del

seu pare havia empitjorat i que el seu desenllaç era imminent. Dos dies des-

prés, el 23 de març de 2014 es va produir el desenllaç. Adolfo Suarez va morir

al Centro de Madrid als 81 anys d’edat. Després d'una llarga malaltia neuro-

degenerativa

Al seu capella ardent , instal·lada al Congrés dels Diputats , van acudir a aco-

miadar grans personalitats polítiques , els Reis i els Prínceps d'Astúries, el pre-

sident del Govern , Mariano Rajoy, amb la seva dona, i els tres expresidents

posteriors al seu mandat (excepte Leopoldo Calvo-Sotelo, mort el 2008). Van

acudir a més milers de ciutadans, arribant a formar cues de més de cinc quilò-

metres davant la capella ardent instal ·lada al Congrés dels Diputats

‘’La concòrdia

va ser

posible.’’

El 25 de març, després de celebrar la missa de corpore insepul-

to, Suárez va ser enterrat pel seu exprés desig al claustre de la

Catedral d'Àvila. Juntament amb les seves restes mortals van

ser enterrats també els de la seva esposa Amparo Illana, que

fins aquell moment havien estat sepultats a la Capella de Mos-

sèn Rubí d'Àvila. En el seu epitafi apareix escrit «La concòrdia va

ser possible».

El Ministeri de Foment va aprovar el 24 de març una ordre mi-

nisterial, a proposta del president del Govern, perquè l'aero-

port de Madrid - Barajas passi a denominar-se Adolfo Suárez

Madrid- Barajas. És el segon espanyol en donar nom a un aero-

port nacional, després l'escriptor i poeta Federico García Lorca

que dóna nom a l'aeroport de Granada. Com a reconeixement a la seva tasca, el monarca li

va imposar a títol pòstum el Collaret de la Real i Distingida Ordre Espanyola de Carlos III,

atorgada per un Consell de Ministres extraordinari, aconseguint així les dues màximes con-

decoracions d'Espanya i Toisó d'Or que li va ser concedida en 2007 i atorgada en vida al Duc

un any després. I també es decretaren 3 dies de dol oficial.

Aeropuerto Adolfo Suárez Madrid-Barajas

CONSTITUCIO ESPANYOLA

La Constitució espanyola de 1978 és la norma suprema de l' ordenament jurídic

del Regne d'Espanya , a la qual estan subjectes els poders públics i els ciutadans

d'Espanya, en vigor des del 29 de desembre de 1978.

La Constitució va ser ratificada en referèndum el 6 de desembre de 1978, sent

posteriorment sancionada pel rei Joan Carles I el 27 de desembre i publicada al

Butlletí Oficial de l'Estat el 29 de desembre del mateix any. La promulgació de la

Constitució va implicar la culminació de l'anomenada Transició Espanyola, que va

tenir lloc com a conseqüència de la mort, el 20 de novembre de 1975, de l'ante-

rior Cap de l'Estat, el general i dictador Francisco Franco, precipitant una sèrie

d'esdeveniments polítics i històrics que van transformar l'anterior règim franquis-

ta en un estat social i democràtic de dret, sota la forma política de Monarquia

Parlamentaria.

El seu títol preliminar proclama un Estat social i democràtic de Dret que propugna

com a valors superiors de l'ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el

pluralisme polític. Així mateix , es consolida el principi de sobirania popular, i s'es-

tableix la monarquia parlamentària com a forma de Govern.

La Constitució estableix una organització territorial basada en l'autonomia de mu-

nicipis, províncies i comunitats autònomes, regint entre ells el principi de solidari-

dad. Després del procés de formació de l'Estat de les Autonomies, les comunitats

autònomes gaudeixen d'una autonomia de naturalesa política que configura a

Espanya com un Estat autonómico.11 les entitats locals, com els municipis i les

províncies, gaudeixen d'una autonomia de naturalesa administrativa, les institu-

cions actuen de conformitat amb criteris d'oportunitat dins del marc legal fixat

per l'Estat i les comunitats autònomes .

El rei és el cap de l'Estat , figura que exerceix funcions de naturalesa eminentment sim-

bòlica i que no té poder efectiu de decisión. Els seus actes tenen una naturalesa regla-

da, la validesa depèn de la ratificació de l'autoritat competent que , segons el cas , és el

president del Govern, el president del Congrés dels Diputats, o un ministre.

La divisió de poders, idea fonamental en el pensament liberal, és establerta implícita-

ment pel text constitucional. A la base, la sobirania nacional permet l'elecció, per sufra-

gi universal (homes i dones, majors de 18 anys), 16 dels representants del poble sobirà

en les Corts, configurades a manera d'un bicameralisme atenuat, integrat pel Congrés

dels Diputats i el Senat. Ambdues cambres comparteixen el poder legislatiu, si bé hi ha

una preponderància del Congrés dels Diputats, que a més és el responsable exclusiu de

la investidura del president del Govern, i la seva eventual cessament per moció de cen-

sura o qüestió de confiança. No obstant això, tant el Congrés com el Senat exerceixen

una tasca de control polític sobre el Govern mitjançant les preguntes i interpel·lacions

parlamentàries.

El Govern, el president és investit pel Congrés dels Diputats, dirigeix el poder executiu,

incloent l'Administració Pública. Els membres del Govern són designats pel president, i

al costat d'ell , componen el Consell de Ministres, òrgan col·legiat que ocupa la cúspide

del poder executiu.

El Govern respon solidàriament de la seva actuació política davant el Congrés dels

Diputats, 17 que, donat el cas, pot destituir en bloc mitjançant una moció de censura ,

que necessàriament ha d'incloure un candidat alternatiu que serà immediatament in-

vestit president del Govern.

El poder judicial recau en els jutges i en el Consell General del Poder Judicial com el seu

màxim òrgan de govern. El Tribunal Constitucional controla que les lleis i les actuacions

de l'administració pública s'ajustin a la Carta Magna.

L'inici del procés de la Transició Espanyola cap a la democràcia representativa

se situa en la mort del dictador i general Francisco Franco el 20 de novembre

de 1975, que va suposar, dos dies després, la proclamació com a rei d'Espanya

de Joan Carles I; designat per aquell, en virtut del que estipula la Llei de Suc-

cessió en la Prefectura de l' Estat de 1947. El 14 maig de 1977, Joan Carles I,

es convertiria en hereu legítim dels drets dinàstics d'Alfons XIII, traspassats

per la renúncia de el seu pare Don Joan. Reconeixement que és constatat en

la constitució, en reconèixer a Joan Carles I com a dipositari de la «dinastia

històrica».

Al juliol de 1976 es produeix el cessament del President Carlos Arias Navarro

després de rebutjar les Corts seu Pla per a la reforma política. La posterior for-

mació d'un Govern presidit per Adolfo Suárez González, designat pel Rei se-

gons la legislació vigent, seria la que aconseguiria obrir el període constituent.

El Govern de Suárez va enviar a les Corts el projecte de llei per a la Reforma

Política a l'octubre de 1976, projecte de llei que va ser aprovat per, posterior-

ment ser sotmès a referèndum seguint els requisits exigits per les Lleis Fona-

mentals (assenyaladament la Llei de Successió en la Direcció de l'Estat).

Aquesta Llei per a la Reforma Política venia a suposar una notable alteració de

les lleis fonamentals, sense introduir ella mateixa un sistema democràtic -

constitucional, però fent possible la creació d'aquest.

La Llei s'inseria formalment en l'ordenament vigent (la seva disposició final la

definia expressament com «Llei fonamental») però diferia radicalment en el

seu esperit d'aquest ordenament, ja que

reconeixia els drets fonamentals de la

persona com inviolables (article 1) , con-

feria la potestat legislativa en exclusiva a

la representació popular (article 2) i pre-

veia un sistema electoral inspirat en prin-

cipis democràtics i de representació pro-

porcional.

Posteriorment, el Reial Decret Llei 20 /1977, de 18 de març , va regular el procediment

per a l'elecció de les Corts, recollint el sistema D' Hondt i el finançament estatal dels

diferents partits polítics. A l'abril del mateix any es legalitzaria el Partit Comunista d'Es-

panya. Tot això permetrà celebrar les eleccions generals de 1977, les primeres lliures

des de febrer de 1936.

Una de les tasques prioritàries de les Corts va ser la redacció d'una Constitució. La Llei

per a la Reforma Política oferia la possibilitat que la iniciativa de la reforma constitucio-

nal correspongués al Govern o al Congrés dels Diputats , triant- aquesta última opció.

La Comissió d'Assumptes Constitucionals i Llibertats Públiques del Congrés dels Dipu-

tats va nomenar una Ponència de set diputats, que va elaborar un avantprojecte de

Constitució. Aquestes set persones , conegudes com els «Pares de la Constitució» van

ser:

Gabriel Cisneros ( UCD )

José Pedro Pérez - Llorca ( UCD )

Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón ( UCD )

Miquel Roca i Junyent ( Pacte Democràtic per Catalunya )

Manuel Fraga Iribarne ( AP )

Gregorio Peces - Barba ( PSOE )

Jordi Solé Tura ( PSUC )

Les set persones escollides per a la redacció de l'avantprojecte de Constitució, jun-

tament amb els seus respectius partits en aquell moment, foren:

Gabriel Cisneros

Pertanyent a la Unió del Centre Democràtic (UCD), en el moment de redacció de la

Constitució eradiputat al Congrés per aquest partit i Director General d'Assistència

i Serveis Socials en elsMinisteris d'Interior i Sanitat, càrrecs que va mantenir fins

al 1979. El 1989 va canviar de formació i va pasar a ser diputat com a membre

del Partit Popular (PP). Va morir el 27 de juliol de 2007després d'una greu malaltia.

Manuel Fraga Iribarne

Diputat per Aliança Popular (AP) en aquell moment, partit del com era membre

fundador, va ser Ministre d'Informació i Turisme durant el Franquisme, vicepresi-

dent del govern i ministre d'Interior durant la Transició, i president de la Xunta de

Galícia fins al 2005. Va morir el 15 de gener de 2012 als 89 anys d'edat com a con-

seqüència d'una aturada cardíaca, diagnosticada dies abans, a la seva casa de Ma-

drid.

Miguel Herrero y Rodríguz de Miñon

Diputat per la UCD en el moment de redactar-se la Carta Magna, aquest madrileny

destacà per la seva presència en la vida acadèmica ja sigui com a col·laborador de

la Universitat Internacional Menéndez Pelayo o com membre de la Reial Acadèmia

de Ciències Morals i Polítiques.

Gregorio Peces—Barba

Durant la redacció de la Constitució era diputat del Partit Socialista Obrer Espan-

yol (PSOE), i ha ocupat importants càrrecs d'importància al llarg de la seva carrera

com el de president del Congrés dels Diputats o el de secretari general de l'Institut

de Drets Humans. Des de 1990 fins al2007 va ser Rector de la Universitat Carlos III,

i Alt comissionat per al Suport a les Víctimes del Terrorisme entre 2004 i 2006. Ca-

tedràtic de Dret Constitucional, és membre de la Reial Acadèmia de Ciències Mo-

rals i Polítiques. Va morir el juliol del 2012 en un hospital d'Oviedo.

José Pedro Pérez—Llorca

Quan va ajudar a redactar la Constitució era diputat per Madrid de la UCD. Després de

les eleccions de 1979 es va convertir en ministre de la Presidència, al deixar la vida polí-

tica el 1982va centrar-se en la seva professió d'advocat.

Miquel Roca i Junyent

Va participar en la redacció del text constitucional com a diputat per Barcelona per part

del Pacte Democràtic per Catalunya. Després de deixar la política en un segon pla, es va

centrar en el seu propi despatx d'advocats, on ocupà la presidència del Consell d'Admi-

nistració.

Jordi Solé Tura

Era diputat del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), partit català federat amb

el Partit Comunista d'Espanya (PCE), en el moment de redacció de la Constitució.

El 1989 va deixar el seu anterior partit per unir-se al PSC, esdevenint posterior-

ment Ministre de Cultura entre 1991 i 1993, i senador per l'Entesa Catalana de Pro-

grés durant la legislatura 2000-2004. Morí el 4 de desembre de 2009.

Com a part de la Transició democràtica espanyola cap a la democràcia, després de la

mort del dictador Francisco Franco i la desaparició del seu règim, una de les tasques

prioritàries de les Corts va ser la redacció d'una Constitució per a dur Espanya a ser un

"Estat social i democràtic de Dret", tal com es recull en la Constitució. Per a tal fi,

la Comissió d'Assumptes Constitucionals i Llibertats Públiques del Congrés de Diputats-

va nomenar una Ponència de set diputats, que va elaborar un avantprojecte de Consti-

tució.

La Llei de Reforma Política de 1977 oferia la possibilitat que la iniciativa de la reforma

constitucional correspongués al Govern o al Congrés de Diputats, triant-se aquesta últi-

ma opció. Per a aquesta fi es van escollir set persones de diversos partits polítics repre-

sentats al Congrés.

L'obstinació del PSOE per deixar fora de la ponència Enrique Tierno Galván com

a pagament per no haver volgut integrar la seva formació Partido Socialista Po-

pular (PSP) dins el PSOE dugué, per una sèrie de raons tècniques, a deixar fora

també els nacionalistes bascos. Aquesta absència es pagaria a un preu molt car:

el Partit Nacionalista Basc (PNB), com a protesta davant la presència

del nacionalisme català però no del basc, no va votar la Constitució, s'hi va abs-

tenir, quedant fins al moment fora del Pacte Constitucional, tot i que l'acta en

funció del règim democràtic del país.

Una altra dificultat va ser el fet que UCD no fos un partit sinó una coalició electo-

ral: els tres ponents d'aquest partit tenien diferents visions de cada assumpte i a

més havien de donar comptes amb les nombroses tendències que s'habitaven

en la coalició, sent Fernando Abril Martorell, vicepresident del Govern per a as-

sumptes polítics, el personatge que més set de protagonisme va tenir en aquest

sentit.

D'altra banda, Peces-Barba i Fraga Iribarne van ser extremadament exigents en

les seves pretensions, arribant el primer a retirar-se de la ponència per a forçar

concessions. Els mediadors són els altres dos pares de la Constitució, Miquel Ro-

ca i, paradoxalment, Jordi Solé Tura, del PCE, que sent, com Santiago Carrillo, la

necessitat de deixar clar el seu sentit de la responsabilitat i la capacitat dels co-

munistes d'arribar a un consens. Els socialistes van ser els únics a votar en con-

tra de la Monarquia parlamentària com a forma d'Estat, encara que més tard,

els comunistes recuperarien les pretensions republicanes.

Són abundants les anècdotes sobre els nombrosos debats a propòsit del text definitiu,

sent les relatives a les reunions secretes fins a altes hores de la matinada de Fernando

Abril Martorell, per part de l'UCD, i d'Alfonso Guerra, per part del PSOE les més nom-

broses. El motiu d'aquestes reunions era que el text definitiu estava sent aprovat en la

comissió per una majoria formada per UCD i AP, i això no li era còmode a la UCD i a la

Corona, que temien que es parlés d'una Constitució reaccionària, i que en el pròxim

programa electoral del PSOE figurés la revisió constitucional. És per això que Adolfo

Suárez va rellevar del càrrec de representant de la UCD davant la comissió al tí-

mid Landelino Lavilla, el braç dret del qual és el ponent Herrero de Miñón, i imposà

a Fernando Abril Martorell, un extravertit animal polític.

L'avantprojecte es va discutir en la Comissió, i, posteriorment, discutit i aprovat

pel Congrés dels Diputats. A continuació, es va procedir a l'examen del text del Congrés

per la Comissió Constitucional del Senat, i el Ple del mateix òrgan. La discrepància entre

el text aprovat pel congrés i l'aprovat pel senat van fer necessària la intervenció d'una

Comissió Mixta Congrés-Senat, que va elaborar un text definitiu. El text fou aprovat

el 31 d'octubre de 1978 al Congrés per 325 vots a favor, 6 en contra (del diputat de EE i

de cinc diputats d'AP) i 14 abstencions (entre les quals figuren les del PNB), i al Senat

per 226 vots a favor, 5 en contra i 8 abstencions.

Aprovat en referèndum, va ser ratificat el dia 6 de desembre de 1978 amb el 87% dels

vots al seu favor, sancionat el dia 27 del mateix mes pel rei Joan Carles I, i publicat

al BOE el 29 de desembre (es va evitar el dia 28 per coincidir amb el dia dels Sants Inno-

cents, tradicionalment dedicat a les bromes). Des de fa força temps, cada 6 de desem-

bre és festa nacional a Espanya, celebrant-se el Dia de la Constitució.

La Constitució espanyola de 1978 és la primera que s'arriba a a Espanya per consens, un

consens assajat en els Pactes de la Moncloa i trobat en poques altres situacions. A això

se suma la seva llarga vigència, fet també únic en la història d'Espanya.

El 7 d'octubre de 2003 amb motiu del 25è aniversari de la Constitució els pares de la

Constitució van fer públic un manifest, la Declaració de Gredos, en la qual demanaven

que es mantingués l'esperit que va permetre la creació de la Constitució, i que s'arribés

a un consens similar al de 1978 en cas de modificar-se.

ESPANYA A LA OTAN

L'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, OTAN (en anglès, NATO: North

Atlantic Treaty Organisation, i en francés, OTAN: Organisation du Traité de

l'Atlantique Nord), a vegades coneguda també com a l'Aliança Atlàntica, és

una organització internacional establerta en 1949 amb l'objectiu de

col·laborar en ladefensa en els camps polític, econòmic i militar. Va néixer

arran d'un acord denominat Tractat de l'Atlàntic Nord que va ser signat

a Washington DC el 4 d'abril de 1949. Els països signants van ser els

del Tractat de Brussel·les (Bèlgica, França, Luxemburg, Països Baixos i el Regne

Unit), Estats Units i Canadà, així com altres cinc països de Europa Occiden-

tal convidats a participar (Dinamarca, Itàlia, Islàndia, Noruega i Portugal).

*1+ Fou dissenyat per a ser una garantia de seguretat dels estats d'Europa Oc-

cidental davant la Unió Soviètica i els seus aliats. El Pacte de Varsòvia es va

crear més tard, en 1955, per a contrarestar a l'OTAN després de l'admissió i el

possible rearmament de la República Federal d'Alemanya. Com li era propi a

la conjuntura de la guerra freda, les forces de l'OTAN van actuar només com

força dissuasòria. Després de la desintegració de la Unió Soviètica, l'OTAN ha

reformulat els seus objectius i activitats, centrant-se en la seguretat de tot

l'hemisferi nord. En aquest marc, es va desenvolupar l'única operació d'atac a

un país de l'OTAN en tota la seva història: l'atac contra Iugoslàvia del 1999.

L'atac estava destinat a aturar la neteja ètnica a Kosovo per part de Sèrbia.

L'ús per part de forces de l'OTAN d'armament radiactiu de baixa intensitat (els

projectils d'urani empobrit) fou polèmic. Des de llavors, l'OTAN ha participat

en les invasions de l'Afganistan i l'Iraq.

La seu de l'OTAN es troba en Brussel·les i la del seu comandament militar (SHAPE)

a Mons, Bèlgica.

Mitjançant els mitjans logístics dels països aliats, l'OTAN cohesiona i organitza els

països aliats en matèria política, econòmica i militar. El Secretari General ésAnders

Fogh Rasmussen, l'ex primer ministre de Dinamarca. Aquest va ser elegit el diumenge 4

d'abril del 2009 durant la cimera del 60 aniversari d'aquesta organització i va prendre

possessió l'1 d'agost de 2009.

Bandera de l’OTAN Escut de l’OTAN

ESPANYA A LA UE El camí d'Espanya cap a Europa va començar a aplanar amb l'arribada de la demo-

cràcia. El 1977 es va presentar la demanda d'adhesió i l'1 gener 1986 va entrar en

vigor el Tractat d'Adhesió. Des de llavors, la transformació econòmica, social i políti-

ca a Espanya ha estat enorme, entre altres motius per l'enorme quantitat de fons

regionals i de cohesió que han accelerat el desenvolupament de la major part de les

regions espanyoles.

El Govern espanyol va presentar el 26 juliol 1977 la demanda d'adhesió a la CEE

(avui Unió Europea), que va culminar vuit anys després, el 12 de juny de 1985, amb

la signatura del Tractat d'Adhesió a Madrid i la integració en la Comunitat Econòmi-

ca l'1 de gener de 1986. Durant el franquisme, el 1962, Espanya havia intentat incor-

porar-se a la Comunitat, però només va aconseguir la signatura d'un acord comer-

cial preferencial (1970). Restaurada la democràcia, el Govern del llavors president,

Adolfo Suárez, va haver d'esperar vuit mesos, fins al 5 de febrer de 1978, perquè el

Consell de Ministres de la CEE realitzés l'obertura formal de les negociacions d'adhe-

sió d'Espanya a la Comunitat econòmica Europea (CEE).

Des de la seva adhesió, Espanya a la Comunitat ha tingut importants avenços en

l'agricultura, la indústria, el sector serveis i, en general, en tota la vida econòmica

espanyola. A més, des del punt de vista de la gestió europea, diversos espanyols han

ocupat alts càrrecs en les institucions europees: Enrique Barón va presidir el Parla-

ment Europeu (1989-1992), que després va estar encapçalat per José María Gil - Ro-

bles (1997-1999) i després per Josep Borrell (2004-2007). Per la seva banda, Javier

Solana, el 1999, va ocupar el càrrec d'Alt Representant de la Política Exterior i de

Seguretat Comuna (PESC) .

Tres anys i mig després de la integració espanyola, el juny de 1989, Espanya va incor-

porar la moneda nacional, la pesseta, al Mecanisme de Canvis del Sistema Monetari

Europeu, creat per França, Itàlia, Dinamarca, Països Baixos i Luxemburg, al març de

1979. Espanya va subscriure el juny de 1991 l'acord de Schengen pel qual, inicial-

ment, vuit països van eliminar els controls a les fronteres interiors, la " Europa sense

fronteres " que va entrar en vigor al març de 1995 i a la qual es van sumar progressi-

vament gairebé tots els Estats membres.

Després de la signatura el 1992 del Tractat de Maastricht, que dotava a la Unió d'una

moneda comuna i adoptava la denominació d'Unió Europea, al desembre de 1995,

coincidint amb el final de la segona presidència espanyola de torn de la UE, es va

acordar en Madrid la denominació de "euro" per a la moneda europea. El 1992 i du-

rant la Cimera d'Edimburg, els Estats membres van instaurar l'anomenat Fons de

Cohesió per a projectes de medi ambient, infraestructures de transport i energia en

països amb un nivell de renda per sota del 90 per cent de la mitjana de la UE. Aquests

fons, amb la resta dels fons estructurals, han revitalitzat el desenvolupament regional

a Espanya, una de les principals característiques de la seva pertinença a la UE.

El president del Govern, Felipe González, signa el Tractat d'Adhesió d'Espanya a la Co-

munitat Econòmica Europea en el Saló de Columnes del Palau Reial, el 12 de juny de

1985, davant l'atenta mirada de SM el rei.

Espanya ha participat activament en la negociació de tots els tractats poste-

riors: Amsterdam (1997), Niça (2001), el fallit Tractat constitucional (2004) i

Lisboa (2009). A més, ha fet aportacions duradores a la construcció d'Europa

en àmbits tan variats com la ciutadania de la Unió, la política de cohesió, la

diversitat cultural i lingüística, la cooperació judicial o la lluita contra el terro-

risme. Ha portat la seva empremta a les relacions exteriors, especialment pel

que fa a la política cap a Llatinoamèrica i la ribera sud de la Mediterrània.

Espanya ha exercit la presidència de torn semestral del Consell en quatre oca-

sions, dues, el 1989 i 1995 durant els governs de Felipe González, la tercera,

el 2002, amb José María Aznar, i l'última el 2010 amb José Luís Rodríguez Za-

patero. El compromís d'Espanya amb el procés de construcció europea ha

estat sempre molt intens, per a Espanya Europa ha estat una referència de

llibertats i prosperitat, i ,amb independència dels nostres diferents governs,

Espanya sempre s'ha mostrat favorable a una major integració política i

econòmica.

A la Comissió Europea, institució guardiana dels Tractats de la UE, diversos

espanyols han destacat per les seves carteres com comissaris europeus; Mar-

celino Oreja, Pedro Solbes, Loyola de Palacio, Abel Matutes, Manuel Marín i

Joaquín Almunia. Per la seva banda, Javier Solana va exercir una dècada el

càrrec d'Alt Representant de Política Exterior i de Seguretat Comuna de la UE,

conegut com "Mr PESC".

Al Parlament Europeu, institució en la qual resideix la democràcia europea,

els espanyols també han exercit el seu lideratge, arribant a tenir tres presi-

dents fins al moment: Enrique Barón (1989-1992), José María Gil - Robles

(1997-1999) i Josep Borrell (2004-2007).

La Unió Europea és el marc natural de desenvolupament polític i econòmic

del nostre país, i per això en aquests moments de crisi econòmica Espanya

està assumint totes les seves responsabilitats en la posada en marxa dels ins-

truments i de les polítiques europees de resposta a la crisi i d'impuls de la re-

cuperació, buscant una Unió més eficaç, més democràtica i més propera als

ciutadans.

Jocs Olímpics de Barcelona del

1992 Els Jocs Olímpics d'estiu de 1992, oficialment Jocs Olím-

pics de la XXV Olimpíada, es van celebrar a la ciutat

de Barcelona entre els dies 25 de juliol i 9

d'agost de 1992. Hi participaren 9.356 atletes (6.652 ho-

mes i 2.704 dones) de 169 comitès nacionals, que com-

petiren en 32 esports i 286 especialitats.

La cerimònia inaugural va tenir lloc al remodelat Estadi

Olímpic de Montjuïc (al qual posteriorment se li va donar

el nom de Lluís Companys), que tot i que va ésser inaugu-

rat en ocasió de l'Exposició Internacional de Barcelona de

1929, fou renovat completament per tal d'acollir els Jocs

Olímpics de Barcelona'92 i només se'n va conservar la

façana.

Amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, al voltant d'a-

quest estadi s'hi aixecà l'Anella Olímpica, formada per

les piscines Picornell, les piscines de salts de Montjuïc, el

camp d'hoquei de Pau Negre, el Palau Sant Jordi, l'edifici

de l'INEFC i d'altres instal·lacions.

També es construïren noves instal·lacions arreu de la

ciutat, com el poliesportiu de l'Espanya Industrial al barri d'Hostafrancs, on es desenvoluparen les com-

peticions d'halterofília.

Els Jocs Olímpics es van caracteritzar per la seva descentralització en diferents subseus properes a la

ciutat que van suposar un important esforç de renovació d'infraestructures i de divulgació de la imatge

de la ciutat a tot el món.

Per aquest motiu es construïren diferents viles olímpiques per als atletes,

al Poblenou, Montigalà (Badalona), entre altres.

La torxa olímpica dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992 fou dissenyada

pel català André Ricard. En ella hi figura el lema "XXV OLIMPÍADA BARCELONA

1992" així com el logotip dels Jocs. La torxa va visitar en 39 dies les 17 comunitats

autònomes, recorrent més de 6.000 km. Va passar per 652 localitats i es va aturar

en 60 d'elles, participant-hi un total de 9.500 portadors. Actualment es conserva a

la col·lecció permanent delMuseu de les Arts Decoratives, que forma part

del Disseny Hub Barcelona.

L'any 1987 Freddie Mercury i Montserrat Caballé gravaren la cançó Barcelona,

peça principal de l'àlbum del mateix nom i que serví de promoció a la ciutat per

tal d'aconseguir els Jocs. La cançó s'havia d'interpretar en la Cerimònia d'Obertu-

ra però la prematura mort del cantant britànic vuit mesos abans de l'inici dels

Jocs impedí aquest fet.

El 31 de diciembre de 1998, se fijaron los tipos de cambio irrevocables entre el euro y

las monedas de los Estados miembros que participaron en la tercera fase de la Unión

Económica Monetaria (UEM). El 1 de enero de 1999 nacieron las monedas en euros y se

constituyó el Eurosistema -formado por el Banco Central Europeo (BCE)y todos los ban-

cos centrales de los países de la zona del euro-, responsable de definir la política mone-

taria en la nueva zona del euro. Se abrió así un período de transición que finalizó el 1 de

enero de 2002 con la puesta en circulación de los billetes y las monedas en euros y la

retirada de los billetes y las monedas nacionales. Durante este período de adaptación, el

euro existió únicamente como moneda escritural, utilizada en los mercados financieros;

mientras tanto, las administraciones y las empresas adoptaron medidas para adecuar su

contabilidad, la doble indicación de los precios en las etiquetas de los comercios, etc.

Todo ello apoyado por un plan de comunicación global dirigido a familiarizar al gran pú-

blico con los nuevos billetes y monedas introducidos en el sistema.

En el año 2000, el Consejo resolvió que Grecia podía adherirse a la zona del euro, lo cual

se hizo efectivo el 1 de enero de 2001. En estos años se inició la producción de los bille-

tes y las monedas en euros. Con el fin de facilitar la transición y la entrada del euro físico

en la fecha prevista, los bancos centrales distribuyeron previamente una parte del efec-

tivo entre los bancos comerciales (cerca de 144.000 millones de euros) para que estos a

su vez lo hicieran llegar a los comercios

minoristas y se evitasen problemas de

liquidez. Estonia; y el 1 de enero de 2014

en Letonia.

L’EURO

El 1 de enero de 2002 comenzó a circular la nueva moneda, el 3 de enero el 96% de los

cajeros automáticos de la zona del euro ya dispensaban billetes en euros y una semana

después del lanzamiento, más de la mitad de las transacciones en efectivo se hicieron

en euros. Los billetes y monedas nacionales dejaron de ser de curso legal el 28 de fe-

brero de 2002; el euro se convirtió en la nueva moneda de más de 300 millones de ciu-

dadanos en 12 países.

Las nuevas incorporaciones

El 1 de enero de 2007 el euro pasó a ser moneda legal en Eslovenia; el 1 de enero de

2008, en Chipre y Malta; el 1 de enero de 2009, en Eslovaquia; el 1 de enero de 2011,

en

Els atemptats de l'11 de setembre del 2001, coneguts mundialment com 11-S. Van ser una

sèrie d'atemptats produïts als Estats Units. Però tot i haver succeït en un altre continent, a l'al-

tre costat del toll, afecte a Espanya.

Els atacs de l'11 de setembre de 2001 (coneguts com els numerònims 9/11 en el món anglosa-

xó i 11-S en el món llatí), van ser una sèrie de quatreatemptats suïcides coordinats per al-

Qaeda als Estats Units el dimarts 11 de setembre de 2001. Aquell matí, 19 terroristes van se-

grestar quatre avions comercials. Els segrestadors van estavellar intencionadament dos dels

avions a les Torres Bessones del World Trade Center a Nova York, matant tots els passatgers i

milers de persones que treballaven als edificis. Ambdues torres van esfondrar-se en dues ho-

res, destrossant edificis propers i malmetent-ne d'altres. Un tercer avió va ser estavellat

al Pentàgon. Els segrestadors havien canviat la direcció de l'últim vol cap aWashington, D.C.,

amb objectius incerts que podrien ser la Casa Blanca o el Capitoli dels Estats Units; tanmateix,

es va estavellar en un camp a prop de Shanksville a la Pennsilvània rural després que els passat-

gers intentessin recuperar el control de l'avió. No hi va haver supervivents en cap dels vols.

El matí de l'11 de setembre de 2001, segons el govern dels Estats Units, 19 homes afiliats a l'or-

ganització terrorista Al-Qaeda*3+ (entre els quals hi havia quatre pilots) van embarcar en

quatre vols comercials de passatgers, van fer-se amb el control dels aparells i els van estavellar

deliberadament contra les Torres Bessones (2), el Pentàgon i el quart va caure en un camp als

afores de la ciutat de Shanksville, Pennsilvània al comtat de Somerset. S'han confirmat 2.793

defuncions i resten 24 persones desaparegudes com a resultat d'aquests atacs.

Aquest fet canvi el rumb de la història mundial. Va ser un

atemptat contra els Estats Units que canvi moltes coses

en el transcurs de la història. Un canvi de mentalitat bru-

tal. Que també afecte a Espanya. La gent li temia a viatjar

amb avió i això va portar a que el turisme es reduciera

considerablement a tot el món i també al nostre país.

L'atemptat de l'11M va ser una conseqüència directa d'a-

quest atemptat, l'atemptat més greu d'Espanya.

Atemptats de l'11 de setembre de

2001

Atemptat de Madrid de l'11

de març de 2004

L'11 de març de 2004 hi va haver un atemptat terrorista a Madrid, amb una

sèrie de 10 explosions simultànies en tres trens de rodalies de RENFE a pri-

mera hora del matí. Va ser comès, presumptament, per una cèl·lula islamis-

ta local que pretenia emular accions de Al-Qaeda. En l'atac van morir 191

persones i cap a 1700 van resultar ferides de diversa consideració, una de

les quals encara avui continua en coma, i es calcula que en total 2057 van

patir lesions. Aquest atac terrorista és un dels més importants que han tingut

lloc a Europa, i el més important a Espanya. El grup va ser desarticulat per

la policia poques setmanes després i alguns dels membres, entre ells Jamal

Ahmidan "El Chino", es van suïcidar en un pis de la ciutat de Leganés en

veure's envoltats.

Inicialment, el govern espanyol va culpar ETA de l'atac, i va pressionar per-

què l'ONU aproves la resolució 1530, mencionant ETA com a autora de

l'atemptat. Tot i això, l'endemà aquesta organització va negar la seva partici-

pació en els fets, i un diari britànic va publicar un correu electrònic d'un grup

extremista anomenat per ell mateix islàmic, les Brigades d'Abu Hafs al Nas-

ri, fent-se responsable de l'atac.

El comunicat de les Brigades d'Abu Hafs al Masri (Al Qaida), diu que l'atac

és en resposta als conflictes de l'Afganistan, l'Iraq, Palestina i Caixmir. Acu-

sa Espanya de formar part d'una croada contra l'islam, juntament amb

els Estats Units, el Regne Unit i altres països, i amenaça de continuar els

seus atacs terroristes, llevat que s'aturi l'anomenada guerra global contra el

terrorisme, que identifica amb una guerra contra l'Islam.

L'endemà de l'atac es produïren grans manifestacions de rebuig a tot arreu

d'Espanya.

El 13 de març, es van detenir tres marroquins i dos indis, per la seva presumpta participació

en la venda de la targeta SIM del telèfon mòbil, i del propi telèfon, que feia d'activador, a una

bossa bomba que no va explotar, trobada a la comissaria de Vallecas. El mateix dia, el Minis-

teri de l'Interior va trobar una cinta reclamant per Al Qaida l'autoria de l'atemptat de Madrid.

La Cadena de Ràdio SER va informar que, segons fonts dels serveis secrets espanyols

(CNI), ja feia temps que es treballava amb la hipòtesi de què Al Qaida podia atemptar a Es-

panya. Segons la mateixa cadena, és la primera vegada que el govern espanyol es dirigeix

als periodistes directament per telèfon per dir que un atemptat és obra d'ETA. Segons investi-

gacions posteriors el CNI no tenia coneixement d'aquests indicis, però faria temps que la poli-

cia espanyola hauria tingut confidents pròxims a la xarxa terrorista.

La incertesa sobre l'autoria dels fets, i el fet que les eleccions generals espanyoles havien de

tenir lloc tres dies després, va fer que alguns mitjans comencessin a qüestionar la informació

donada pel govern, i a demanar més transparència. El vespre del 13 de març, es van produir

manifestacions convocades a través de SMS i Internet davant les seus del Partit Popular, que

en aquells dies ocupava el govern, en diverses localitats espanyoles. El fet que aquestes ma-

nifestacions es fessin en vigília de les eleccions, durant la jornada de reflexió, va ser criticat

durament pel Partit Popular.

Les eleccions del 14 de març van donar la victòria al PSOE, amb una davallada important en

el nombre d'escons del PP, tot i que el nombre de vots pràcticament es va mantenir. Es creu

que la controvèrsia originada sobre la política informativa del govern després de l'atemptat

així com la sospita d'haver patit un atemptat islamista després d'haver enviat tropes a l'Iraq,

va afectar negativament les expectatives de vot del PP i, sobretot, va mobilitzar la part més

abstencionista de l'electorat, que va votar majoritàriament al PSOE, ja que totes les enques-

tes prèvies predeien una victòria més o menys clara del PP.

Després de les eleccions, van seguir les detencions; el 26 de març van trobar

detonadors, explosius i petjades de més de 20 persones en una casa

de Chichón (Madrid). El dia 3 d'abril, set terroristes es van suicidar (immolació)

a la localitat madrilenya de Leganés detonant una carga explosiva al veure's

rodejats per la Policia. En aquesta incursió mor el GEO Francisco Javier To-

rronteras, conviertint-se en la víctima 192 dels atemptats de Madrid.

L'atemptat és conegut amb el numerònim 11-M.

Aquest atemptat va ser una conseqüèn-

cia directa dels atenta dos del 11S als

Estats Units. Després dels atemptats de

l'11-S, els EUA va començar una guerra

contra l'Iraq. I el grup terrorista Al-Qaida

va perpetrar aquest atemptat a Espanya

a causa de que el nostre país era un ali-

do americà.

També afecte a la imminents eleccions

generals. Tots els sondejos van assen-

yalar el PP com a vencedor amb molt

avantatge, i després d'aquests antetados

va ser molt diferent. Ja que va ser el

PSOE qui va aconseguir la majoria per

governar.

Crisi econòmica i bombolla immobi-

liària Per crisi econòmica de 2008-2014, també anomenada Gran Recessió, coneix a la crisi econòmica mundial

que va començar l'any 2008, i va ser originada als Estats Units. Entre els principals factors causants de la

crisi es troba la desregulació econòmica, els alts preus de les matèries primeres a causa d'una elevada

inflació planetària, la sobrevalorización del producte, crisi alimentària mundial i energètica, i l'amenaça

d'una recessió a tot el món, així com una crisi creditícia, hipotecària i de confiança en els mercats.

La crisi iniciada el 2008 ha estat assenyalada per molts especialistes internacionals com la «crisi dels

països desenvolupats», ja que les seves conseqüències s'observen fonamentalment als països més rics del

món.

Antecedents: Elevats preus de les matèries primeres

La dècada dels anys 2000 va ser testimoni de l'increment dels preus de les matèries primeres després de

la seva abaratiment en el període 1980-2000. Però el 2008, l'increment dels preus d'aquestes matèries

primeres-particularment, del preu del petroli i del menjar-va augmentar tant que va començar a causar

veritables danys econòmics, amenaçant amb problemes socials en els països que es troben en vies de

desenvolupament, l'estagflació i l'estancament de la globalització.

Al gener de 2008, el preu del petroli va superar els US $ 100/barril per primera vegada en la seva història,

4 i va arribar als US $ 147/barril en julio5 causa de fenòmens especulatius d'alta volatilitat que van con-

duir a un fort descens durant el mes d'agost.

El mateix va succeir amb un dels principals metalls industrials, el coure, que venia experimentant un verti-

ginós augment en la seva cotització des de 2003, principalment per la cada vegada major demanda de les

noves potències emergents, com la Xina i l'Índia , sumada a altres factors com inventaris decreixents i

conflictivitat laboral a les mines cupríferas de Xile, el primer país exportador a nivell mundial del mine-

ral.6 al gener de 2008, la cotització del coure a la London Metall Exchange ( Borsa de Metalls de Londres )

va superar per primera vegada en la seva història els US $ 8.000 la tonelada a principis del mes de juliol

va arribar US $ 8.940 la tona, 8 rècord absolut des que es tenen registres de la seva cotització a la LME, a

partir de 1979 . Aquest valor a nivells històrics ser un 272, 5% més que l'antic rècord absolut d'US $ 3.280

la tona registrat el 24 gener 1989 - sense ajust per inflació- .

Després d'aquest màxim i en línia amb la conducta del petroli , la cotització del coure va

registrar una abrupta caiguda de més del 50 % des del rècord de juliol (a octubre de

2008) en un marc de volatilitat mai abans vist.

Materials essencials en la producció , com l'àcid sulfúric i la sosa càustica van veure tam-

bé incrementats els seus preus fins a un 600%.

La crisi del petroli i dels aliments va ser objecte de debat en la 34 . ª Cimera del G -8 .

Extensió de la crisi.

La crisi es va estendre ràpidament pels països desenvolupats de tot el món. Japó, per

exemple, va patir una contracció del -0,6% en el segon trimestre del 2008. Austràlia i No-

va Zelanda també van patir contraccions. Cal destacar que és cada vegada més gran la

preocupació sobre el futur dels països amb economies puixants i emergents, tal com ho

és la incertesa respecte a països com ara la Xina i l'Índia a Àsia; Argentina, Brasil i Mèxic a

Amèrica i Sud-àfrica al continent africà, cadascun d'ells líders en les seves regions i, tam-

bé afectats per l'actual crisi económica.

En el primer trimestre del 2009, els índexs borsaris de les borses dels Estats Units i Euro-

pa van ser superades per les de països emergents com la Xina i el Brasil. Brasil i Rússia

van augmentar els seus índexs un 9% en moneda local; l'índex de l'Índia va passar a ser

positiu i l'índex compost de Xangai, a la Xina , va augmentar un 30%, la qual cosa es va

justificar per la fortalesa i estabilització dels sectors financers d'aquests mercats i per la

recerca d'inversions de riesgo. Una cronologia d'esdeveniments que testimonien l'exten-

sió és la següent:

· Els fluxos van baixar d'US $ 1,2 bilions (2007) a US $ 707.000 milions (2008) i s'espera

que baixin a US $ 363.000 milions per al 2009.

A l'abril de 2009 s'informa que com a conseqüència de la crisi i la desocupació, el món àrab

s'ha de considerar una «bomba de temps». Així mateix , s'informa que Egipte temia pel retorn

de 500.000 treballadors de països del Golfo.

· Al març de 2009 es va informar que, arran de la crisi , el món àrab va perdre 3 mil milions de

dólares.

· Arran de la crisi el Banc Mundial preveia un any dur el 2009 a molts països árabes. El deterio-

rament de les condicions econòmiques afavorir el sorgiment de moviments de protesta mas-

sius al Nord d'Àfrica i Orient Mitjà, particularment a Tunísia , Líbia , Egipte i Síria . En els tres

primers es va enderrocar als governs autocràtics aliats tradicionals d'occident .

· Al maig de 2009 Nacions Unides informa d'una caiguda de la inversió estrangera en orient

proximo.

· Al setembre de 2009 s'informa que els bancs àrabs han perdut gairebé $ 4 mil milions des de

l'inici de la crisi financera mundial.

Inflació global, deflació global

Al febrer de 2008, Reuters va informar que la inflació havia pujat a nivells històrics per tot el

món. A mitjan 2008, les dades de l'FMI indicaven que la inflació es trobava en màxims en els

països exportadors de petroli, a causa del augment de les reserves de divises estrangeres. I

també en molts països subdesarrollados.

La inflació també augmentava en els països desenvolupats, però molt menys i pujant casí ex-

clusivament pel preu de productes importats. Els tipus d'interès a la zona euro i als EUA seguir

relativament baixos.

Per al 2009 el problema era l'invers: el panorama econòmic apuntava a la deflació, cosa que,

per exemple, va portar a la FED a situar el tipus d'interès en pràcticament el 0% 22 El 2011

l'Organització Internacional del Treball va assenyalar que es va assolir un màxim històric

d'aturats, amb 205 milions a tot el món.

Guerra de divises i guerra comercial

A l'octubre de 2010 apareixen senyals clars d'una possible guerra de divises (dòlar ,

euro , ien i iuan). Els països rebaixarien la cotització de les seves monedes a la recer-

ca d'avantatges competitius -per facilitar l'exportació- que ajudin a sortir de la crisi ,

però , si es produeix una guerra de divises i un cercle de rebaixes s'accentuaria l'en-

frontament comercial arribant a una guerra comercial que accentuaria i retardaria

inevitablement la recuperació . Precisament també hi va haver una guerra comercial

durant la Gran Depressió , iniciada pels Estats Units i Gran Bretanya . En aquesta

ocasió els ulls es dirigeixen a la Xina qui és acusada per Estats Units , en particular ,

de maniobrar per mantenir artificialment sota el Yuan.23 Per Immanuel Wallerstein

la pèrdua de pes del dòlar és real i pot produir-se una caiguda sobtada que generi un

caos extraordinari o una caiguda suau que vagi substituint el dòlar com a moneda de

referència , .24 si bé aquesta possibilitat és molt improbable , mentre els EUA no els

interessi .

Crisi a Europa

El Banc Central Europeu ( BCE ) va ser incapaç de preveure la crisi, va prendre les pri-

meres mesures amb retard, i bàsicament ha imposat mesures d'austeritat i conten-

ció de la despesa pública, que parteix han fet el crèdit escàs i han dificultat l'accés a

finançament de consumidors i productors.

El fenomen es va expandir ràpidament per diversos països europeus, i alguns van

patir greus efectes. Dinamarca va entrar en recessió (sis mesos consecutius de crei-

xement econòmic negatiu) en el primer trimestre del 2008. En el segon trimestre del

2008, el conjunt de l'economia de l'eurozona es va contraure en un -0,2% , 40 en-

capçalada pels retrocessos a França (-0,3%) i Alemanya (-0,5%). Altres economies

importants, com l'espanyola, van evitar la contracció (+0,1 %) però només van créi-

xer molt dèbilment en el mateix período, amb forts increments en la desocupació.

El dia 7 d'octubre de 2008, la reunió de l'ECOFIN, organisme del Consell Europeu compost

pels ministres d'Economia i Hisenda dels Estats membres, així com pels ministres de Pres-

supost si es debaten qüestions pressupostàries, va decidir que tots els Estats membres

proporcionaran, per un període inicial d'almenys un any, una protecció garantida als

dipòsits personals per als particulars per una quantitat d'almenys 50.000 euros.

En la mateixa jornada, l'Executiu espanyol va anunciar que elevava la garantia mínima dels

dipòsits en bancs i caixes d'estalvi espanyoles des dels 20.000 euros actuals per titular i

entitat a 100.000. També va anunciar la creació d'un fons amb càrrec al Tresor de 30.000

milions d'euros, ampliables a 50.000, per adquirir actius de màxima qualitat a les entitats

financeres espanyoles per garantir el finançament d'empreses i ciutadans .

El Banc Central Europeu va reduir la seva taxa d'interès de referència de 4,25% a 1,25 % a

l'octubre tot i que és més gran que la d'EE .UU. Según FMI, l'economia de la UE es con-

traurà 4% aquest any , i 0,3 % el 2010 . Això es deu a la tardana reacció de les autoritats ja

que Europa tenia problemes menys greus, la por a la inflació ia un augment del deute pú-

blic. Atès que Europa representa el 30 % del comerç mundial, retardarà la recuperació de

l'economia mundial.

En l'últim trimestre del 2012 el PIB de l'eurozona va retrocedir un 0,9 % respecte a igual

període de l'any anterior i del 0,6% respecte al tercer trimestre del 2012 . Fins i tot va re-

trocedir 0,6% el PIB d'Alemanya, doncs està sentint les polítiques d'austeritat imposades a

altres països, que han debilitat el comerç exterior. Cal assenyalar que a la zona euro hi ha

economies molt divergents, amb interessos oposats. D'una banda la economies del nord

amb Alemanya al seu cap, que desitjaven una retallada en la despesa pública per tal de fer

baixar la prima de reg que paguen els països per finançar-se als mercats. D'altra banda hi

havia els països que desitjaven polítiques keynesianes que fessin repartir la creació de llocs

de treball. Alemanya (major economia de la zona euro) va imposar la seva visió.

Crisi financera española

La crisi financera espanyola del 2008-2012 es va iniciar com a part de la crisi financera global

del 2007-2012 i ha continuat com a part de la crisi del deute sobirà europeu, que ha afectat

principalment als estats del sud d'Europa i Irlanda. A Espanya, la crisi es va generar per prés-

tecs hipotecaris de llarg termini (per 40 anys), la caiguda del mercat de la construcció que va

provocar la fallida de grans empreses del sector, i un augment greu de l'atur que arribada al

22'9% a desembre del 2011.

Espanya va seguir el camí del creixement econòmic quan el partit governant va canviar el

2004, mantenint un fort creixement del PIB durant el primer mandat del president José Luis

Rodríguez Zapatero, tot i això alguns problemes de l'economia espanyola ja es van fer evi-

dents. Entre aquests, d'acord amb el Financial Times, hi havia un enorme dèficit comercial

d'Espanya (que va arribar a la sorprenent xifra de 10% del PIB del país en l'estiu de 2008), la

"pèrdua de competitivitat enfront dels seus principals socis comercials" i, també, com a part

d'aquest últim, una taxa d'inflació que tradicionalment havia estat més alta que la dels seus

socis europeus, per aquell temps es veuen especialment afectats per l'augment de preus de

l'habitatge del 150% des de 1998, i un creixent endeutament de les famílies (115%) principal-

ment relacionats amb el boom immobiliari espanyol i l'alça en els preus del petroli.

El govern espanyol pronòsticava el creixement del PIB per al 2008 del 2,3%. Aquesta xifra es

va revisar successivament pel Ministeri d'Economia a 1,6. Aquesta xifra es veia millor que els

de la majoria dels països desenvolupats. En realitat, aquest tipus de representació efectiva

d'estancament del PIB per persona, a causa del elevat creixement demogràfic d'Espanya. En

l'actualitat la majoria dels analistes independents esti-

men que la taxa era en realitat al voltant de 0,8% en

lloc, del 3% de creixement anual del PIB durant la

dècada 1997-2007. Després, durant el tercer trimestre

del 2008, el PIB nacional es va contreure per primera

vegada en 15 anys, el febrer de 2009, es va confirmar

que Espanya, al llarg d'altres economies europees, ha-

via entrat en recessió oficialment i la renda per càpita

expanyola va baixar per sota de la mitjana europea per

primer cop en 10 anys en 2011.

Bombolla immobiliària a Espanya

La Bombolla immobiliària a Espanya es defineix com la sobrevaloració dels actius immobilia-

ris iniciada al 1999 fins a l'actualitat, produïda per un període especulatiu i fomentada pels

baixos tipus d'interès. Del 1999 al 2006, l'habitatge a Espanya va créixer de preu molt per sobre

de l'Índex de Preus de Consum, mentre els tipus d'interès eren molt baixos. A partir del 2006,

els tipus d'interès fixats pel Banc Central Europeu van començar a pujar, de manera que moltes

famílies, que tenien contractada una hipoteca de tipus variable, van veure com havien de pagar

a l'entorn de 200 euros més d'hipoteca. A això cal afegir-hi l'esgotament del mercat: el 2007 el

temps de venda d'un immoble era molt més llarg que anys enrere i en alguns casos fins i tot va

baixar un xic el preu de pisos i cases.

L'expressió bombolla immobiliària a Espanya fa referència a l'existència d'una bombolla especu-

lativa en el mercat de béns immobles a Espanya.

Entre els anys 1986 a 1992 va tenir lloc una bombolla immobiliària que va afectar els preus però

no tant al volum construït. La bombolla de la qual tracta aquest article va tenir el seu co-

mençament el 1997 i ha durat fins a finals de 2007 o principis de 2008 quan es va produir el seu

esclat i les conseqüències. Els seus efectes principals han estat l'aprofundiment de la crisi immo-

biliària espanyola, la nacionalització de nombroses caixes d'estalvis trencades (Caixa Castella-la

Manxa, CajaSur, Caja Mediterráneo-CAM, Novacaixagalicia, Caixa Catalunya, Unnim i Bankia),

ajuts públics per fusions de moltes entitats bancàries i l'augment de desnonaments a Espanya

en aplicació de la llei hipotecària espanyola.

Opinió personal

Aquest treball sobre la història d'Espanya des de la Transició i democràcia fins al dia

d'avui ha estat un treball molt educatiu i interessant. He pogut conèixer molts deta-

lls sobre la història espanyola que desconeixia , igual que molts successos d'Espanya.

Aquest treball ha estat dels més difícils que he fet a causa d'elaborar una revista di-

gital no és tan senzill com fer un treball en un Word, és molt més complicat i reque-

reix més temps. Hi havia molta informació sobre el tema del treball i seleccionar que

és important i que no és complicat. De vegades l'excés d'informació no és bo, com

en aquest cas. Ja que no sabia que havia de considerar important i que no.

Encara que hagi estat difícil aquest treball m'ha agradat ja que mai havia fet un en

format de revista digital. Ha estat entretingut. Perquè alhora que he après molt més

sobre la història del nostre país també he après com es fa servir correctament el Pu-

blisher i com fer una revista digital, potser hagi de tornar a fer una altra i aquesta

feina em ajudat a aprendre .

'Mai jauràs sense saber alguna cosa nova.' Aquesta frase va molt bé amb la feina. Ja

que cada dia que he estat fent el treball he après alguna cosa nova i el saber no ocu-

pa lloc. I en els temps que corren saber no està de més.

Página 52

Bibliografia

http://es.wikipedia.org/wiki/Transici%C3%B3n_Espa%C3%B1ola (20/04/14)

http://es.wikipedia.org/wiki/Constituci%C3%B3n_espa%C3%B1ola_de_1978 (20/04/14)

http://es.wikipedia.org/wiki/Ampliaci%C3%B3n_de_la_Uni%C3%B3n_Europea (20/04/14)

http://es.wikipedia.org/wiki/Espa%C3%B1a#Siglo_XXI (20/04/14)

http://www.exteriores.gob.es/Portal/es/PoliticaExteriorCooperacion/UnionEuropea/

Paginas/EspUE.aspx (20/04/14)

http://es.wikipedia.org/wiki/Juegos_Ol%C3%ADmpicos_de_Barcelona_1992 (20/04/14)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Cobi (21/04/14)

http://es.wikipedia.org/wiki/Copa_Mundial_de_F%C3%BAtbol_de_1982 (21/04/14)

http://www.bde.es/bde/es/secciones/eurosistema/uem/euro/ (21/04/14)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Atemptats_de_l%2711_de_setembre_de_2001 (21/04/14)

http://es.wikipedia.org/wiki/

Atentados_del_11_de_marzo_de_2004#La_hip.C3.B3tesis_islamista (22/04/14)

http://es.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez (22/04/14)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez_Gonz%C3%A1lez (22/04/14)

http://www.abc.es/espana/20140321/abci-adolfo-suarez-golpe-estado-201403211118.html

(22/04/14)

http://es.wikipedia.org/wiki/Crisis_econ%C3%B3mica_espa%C3%

B1ola_de_2008#Burbuja_inmobiliaria (24/04/14)

http://es.wikipedia.org/wiki/Burbuja_inmobiliaria_en_Espa%C3%B1a (24/04/14)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Cop_d'estat_del_23_de_febrer (24/04/14)

De la Transició i Demoracia fins els dies d'ara a Espanya

Documents

Transcript of De la Transició i Demoracia fins els dies d'ara a Espanya