EL NOI EN UN ALTRE PLANETA SEMBLANT

Hi havia una vegada un noi que a casa seva, dins del llit somiava en ser un

astronauta. Va decidir que aniria a la lluna i va construir un coet. Va posar-se el

tratge i el coet va enlairar-se i “boom”, va caure a la lluna, que se semblava

molt a la terra.

Però la gent parlava de forma estranya i el noi va copiar una flor que va veure

molt bonica i a un habitant de la lluna li va dir unes quantes paraules i es

varen posar a riure tots dos.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Tomàquet verd

(Aaron Vida)

UN VIATGE A LA LLUNA

Temps era temps, hi vivia un nen que somiava fer un viatge a la Lluna.

Sabia que un dia el seu somni es faria realitat i així va ser. Es va treure

el carnet d’astronauta i es va convertir en el millor astronauta del món.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

El Bou furiós

(Henok Vilches)

LA ROSA, LA PUÇA I EL PI

Hi havia una vegada una rosa, una puça i un pi que eren molt amics. La rosa i

la puça eren mot petites i el pi era molt gran i alt.

Un dia la rosa va caure i el pi la va ajudar. Un altre dia, el pi va ensopegar i

també va caure. La rosa i la puça el volien ajudar però no podien perquè eren

massa petites. Van demanar ajuda però ningú les volia ajudar. Al final va venir

un pomer i les va ajudar. Després el pomer va desaparèixer i ja no el van tornar

a veure mai més.

Fins que un dia, anaven passejant i van veure que el pobre pomer havia caigut

al riu i no sabia nedar. Baixava riu avall i no hi havia cap branca d’arbre ni cap

pedra on es pogués agafar. Llavors el pi, va llençar-li un branca d’arbre perquè

s’hi agafés . El pi va estirar molt fort i el va poder salvar. El pomer li va donar

les gràcies i a partir de llavors els quatre es van fer molt amics i no es van

separar mai més.

El dofí blau

(Montse Martínez)

EL CLUB PIRATA FEMENÍ

Hi havia una vegada 3 nenes que eren pirates i es deien: Clàudia, Marina i

Clara.

Un dia la Marina va anar a comprar el diari. Quan va arribar a casa, el van mirar

entre les 3 i de cop van veure...un mapa del tresor!!!

Les 3 pirates es van quedar molt sorpreses. El van mirar millor i la Clara va dir:

- Ahhh! Ens hem d’enfrontar a un pop gegant!

Llavors es van adonar que darrera del mapa i havia escrita alguna cosa....

Hi posava que havien de construir el seu propi vaixell per a poder aconseguir el

tresor.

Així doncs es van posar a treballar dia i nit. Al cap de 4 dies el van acabar i van

començar a navegar.

Enmig del mar es van adonar que el seu vaixell no tenia nom i entre totes 3 el

van pensar i van decidir que s’anomenaria el vaixell Est.

Van arribar a l’illa. La Marina tenia el allargavista i va veure...un tentacle

gegant!

Les tres van agafar les espases i van començar a lluitar amb el pop i van

guanyar.

Després van acampar perquè necessitaven descansar.

L’endemà, van esmorzar cocos i van anar en busca del tresor. Van començar a

caminar per la selva. Van escalar i caminar llargues hores per muntanyes i

turons.

I per fi...el tresor! A dins hi havia...monedes d’or i plata!

Van tornar a Catalunya i es van fer famoses per ser les primeres pirates dones

que aconseguien vèncer a un pop gegant.

I conte contat, conte acabat.

El camell taronja

(Paula Yarza)

LA GRANOTA MODERNA

Fa molts anys quan els gossos no tenien cua i els gats bigotis, en un bosc hi

vivia una granota que cada setmana feia un invent diferent. Ella volia fer-se una

bufanda de punt de mitja, però no sabia com fer-ho, va pensar i pensar...Però

no se li va acudir res.

El que puc fer es preguntar-li als animals del bosc- es va dir a ella mateixa.

Primer al conill- va pensar la granota. Però ell li va dir que no sabia fer mitja. El

conill li va recomanar anar a casa del talp. Quan va arribar va trucar a la porta:

- Qui és? – va pregunta el talp

- Sóc la granota – va respondre

- Entra - li va dir el talp

-Em sabries dir algú que sàpiga fer punt de mitja? - va preguntar la granota.

-Si, l’aranya- va contesta el talp.

La granota tota decidida se´n va anar a veure –la.

-Hola aranya! El talp m’ha dit que tu em podries ensenyar a fer mitja.

-Si, ho faré - li va dir l’aranya.

Durant tres setmanes n’hi va estar ensenyant. Quan la va tenir acabada, se la

va posar i anava pel carrer fent-se la “xula”. Llavors, tots els seus amics en

volien una igual. Els hi va prometre que els hi faria una per a cadascú. I així ho

va fer.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Llibre

(Pep Bausà)

LA FULLA QUE SE´N DUIA EL VENT

Fa anys i panys hi havia una fulla que menjava molts dolços i estava molt

grassoneta, i el vent no se la podia endur, però la fulla no ho sabia.

Un dia que feia una forta ventada, la fulla estava a casa seva menjant dolços.

Va sortir, i després de caminar una mica pel preciós bosc, va descobrir que el

vent no la feia volar com les altres fulles. Quan es va calma el vent, la fulla va

tornar a casa plorant. Al matí, va decidir anar-se’n d’excursió. Caminant,

caminant es va trobar un mussol.

-Hola mussol!- li va dir la fulla

-Et vull fer una pregunta

-Digues- va dir el mussol

-Vull volar i no sé com fer-ho, va dir-li la fulla

-Podràs volar, si et fas unes ales de joguina, va contestar-li el mussol

La fulla va anar corrents a fer-se les ales, però no va funcionar.

Caminant, caminant es va trobar un castor i la fulla li va dir:

-Hola castor! tu saps com puc volar?

El castor li va respondre ves-te’n a un penya-segat i tira’t. Així ho va fer, però

es va fer molt mal i no va poder volar. De cop i volta, va veure una cova; hi va

entrar i es va trobar amb un grill molt vellet. Li va preguntar com podia volar i ell

li va donar la solució: sense menjar tants dolços. I així ho va fer i li va funcionar.

A la fi va poder volar.

La Mòmia cadàver

(Marta Batista)

LA TORTUGUETA

La tortugueta corre, corre

però sembla que camini

amb les seves quatre potes neda, neda

amb totes les seves forces.

Una va depressa

I l´altra va al seu darrere.

La del davant li diu a l’altre

ei! que no m’atraparàs

l’altra no s’immuta perquè sap que guanyarà.

I arriben a la meta totes dues al seu pas.

Cangur saltarí

(Maria Desaire)

POESIA

Quina vida!!Vaig néixer el 3 d’abril junt a molts més nadons. Era una tarda de primavera, i

l’aire tenia un intens aroma de flor de taronger. Potser és per això que tots els

que vam néixer aquell dia, sempre hem fet una olor especial. Tinc un record

molt borrós d’aquell moment, però sí que crec que tots ens assemblàvem.

No vaig conèixer el meu pare, però segons el que em van dir, era molt viatger,

li agradava volar i veure món. La meva mare em va tenir molt enganxada a ella

des de ben petita, m’alimentava i em cuidava amb tot l’amor del món.

Una mica més gran ja jugava amb la meva mare i amb les meves germanes a

moltes coses, per exemple a moure’ns al mateix ritme. Seguint el ritme del

vent. Quan teníem fred ens encongíem i ens ajuntàvem les unes amb les altres,

això sí que era amistat!

El meu somni era travessar tot el món com el meu pare havia fet. Conèixer

altres paisatges i aprendre coses sobre altres cultures. Potser, si anava molt

lluny, podria arribar a conèixer el meu pare i podria preguntar-li un milió de

coses... Sempre deia que ho faria algun dia però ningú no s’ho creia.

El temps anava passant lentament i jo no deixava de pensar en el viatge que

volia fer. Va arribar un moment que vaig tenir el pressentiment que el dia

s’acostava.

Un dia, capficada en aquests pensaments, algú em va agafar d’imprevist amb

les seves enormes mans i em va ficar dins d’un gran camió amb moltes més

amigues. Allà, sense quasi espai, estava molt espantada. Però vaig pensar que

potser era el transport que em portaria al meu somiat viatge. El viatge pel qual

jo havia nascut.

Tot d’una, el camió va parar, ens van treure i ens van portar a un lloc ben

estrany. Hi havia molta gent i feien molt soroll. Mai havia vist res igual.

Una hora després, una dona grassa em va agafar i em va portar a casa seva

en un cotxe.

Ja havíem arribat. Jo em vaig entristir. Pensava que era un viatge bastant curt i

que no s’assemblava gens al que sempre m’havia imaginat...

De sobte vaig veure dos humans. Un se m’apropava amb un gran ganivet i... PAM!,

em van tallar per la meitat!.

I aquí va acabar la meva història.

Ja ho deien les meves germanes allà penjades al taronger: -El pitjor enemic de

les taronges és el ganivet-

I quina raó tenien!

Esfera

(Inés Jimeno)

Era un matí de tardor i jo encara estava dormint. Estava somiant els dibuixos que vaig veure ahir i que es deien “Els barrufets”. Tractava d’uns follets de color blau que tenen moltes aventures.

Em vaig despertar cap a les 12, i em vaig trobar en un bosc. Estirat al terra. Què estrany!

Vaig començar a caminar, fins veure tot de bolets que m’eren familiars. És clar!. Però si allò era el poble barrufet!

Vaig trucar a les portes amb el dit, però ningú no contestava.

Al cap d’un temps vaig sentir unes veus que cantaven de lluny i s’anaven apropant. I finalment del bosc van sortir els barrufets.

S’hem va apropar un que devia ser el gran barrufet. Amb el seu barret i els seus pantalons vermells. Era l’únic que sabia parlar català. I em va dir: -Què hi vens a fer al nostre poble? Pensava que penetrar-hi era impossible.-

Jo li vaig explicar la historia. I ell hem va dir –D’acord. Et deixem estar aquí, però si us plau ajuda’ns una miqueta amb les feines que hàgim de fer.-

- Em sembla bé.- Vaig dir.

Els vaig ajudar tot el dia. I desprès de molt treballar ens vam anar a dormir.

L’endemà vam anar a millorar la resclosa que tenien al riu per guardar aigua. S’havia d’arreglar perquè aguanti. Era molt fàcil per a mi. Quan hem demanaven fusta jo els i portava molta i molt gran.

Anava passant el temps i jo anava fent feines, però cada cop sentia mes enyorança pels meus pares i li vaig demanar consell al gran barrufet. Ell hem va dir que havia de tornar a casa. I com que havia ajudat tant als barrufets, ell em prepararia un encanteri per tornar. Però li faltava un ingredient: “Ulls vermells del drac de Sant Jordi”. I només el tenia en Gargamel.

Jo li vaig dir que l’aconseguiria i me’n vaig anar a buscar-ho.

Trobar aquest ingredient va ser costós. Perquè quan estava a punt d’agafar l’ingredient, va venir en Gargamel i no hem va quedar més remei que lluitar

amb ell i començar a tirar-li potets de líquids que tenia a casa seva. Tots menys l’ingredient que necessitava, és clar.

Desprès d’agafar els “Ulls de drac de Sant Jordi”, li vaig portar al gran barrufet i hem va preparar un encanteri.

Llavors em vaig dormir i em vaig despertar estirat al llit de casa meva.

Conte explicat i conte contat.

Tat-tarit-tu

(Roger Pujadas)

La Júlia de vegades pensa en una vida

millor:

on no hi haguessin guerres en el món.

Ni armes, ni soldats

on tot fos tranquil·litat.

Amb joguines i camions

per poder anar al parc d’atraccions.

Un món on tots els nens

van a l’escola a fer volar estels.

On tothom fos feliç

i pogués anar a París.

On hi hagués un pare i una mare per

estimar

i molts germans per jugar.

Vull que tothom sigui amic meu

tan si és xinès o del Pirineu.

Per jugar cada matí

fins a les tantes de la nit.

Ginesta florida

(Laia Sala)

POESIA

MATAR POT FUMAR:

En Marcel era fumador compulsiu, i això que tenia 12 anys… Un nen una mica rar, ja

que era orfe. A sobre, quasi bé sempre gastava dues caixes de puros al dia! Al cap de

dos mesos ja estava primíssim, semblava un esquelet!! Li van fer varies probes

mèdiques i malauradament no li van servir de res. Al cap de tres dies la va palmar.

Però es va adonar que encara vivia….. A on? Doncs en un altre lloc, tots eren iguals.

Havia anat a parar davant d’un cartell on s’hi llegia: Benvinguts al regne dels morts!

Feu el que vulgueu! No hi ha límits!!

Al Marcel li surten els ulls de les òrbites, quin cop de sort!

Malgrat tots eren idèntics, semblava que alguns el coneixien, li anaven dient mentre

somreien:

Ei matar!!, què tal?

Ell no entenia res, però al final va comprendre que tos, fins i tot ell, es deien Matar.

En Marcel, bé, en Matar, explicà que allà no et pots tornar a morir ni et pot passar

quasi bé res dolent; si menges com un boig no engreixes, si no menges no t’aprimes,

si et peguen o et disparen no passa res, no et fa mal, però el millor per a ell…..és que

pot tornar a fumar!!!

ZEMAK

(Adrià Gil)

CRISTIN: EL MÓN NOU ES REVELA

Estàvem rodejades. La blanca esquena de la Carla seguia sagnant, tacant de roig el

seu cabell ros. Al nostre voltant i el del llac, els homes d’ulls blancs tenien el rostre

inexpressiu. Vaig mirar al meu voltant. No tots. Un noi Jove, amb els ulls blancs com

els demés, estava a la punta del llac (tancant el cercle) amb cara d’espantat. Això em

va donar una idea.

És clar, el llac!- vaig pensar.

Bona idea – va dir la veu femenina que de vegades sentia dins la seva ment.

Vaja, ja me n’havia oblidat de tu- li vaig dir, amb mala intenció.

No siguis Aixa, va…..

Abans que em parlés jo ja havia començat a córrer cap al llac. Vaig saltar a l’aigua.

Vaig pensar en el drac marí i ho vaig aconseguir, em vaig transformar en ell.

Instintivament, vaig treure el cap de l’aigua i el vaig arquejar elegantment sobre el noi,

mirant-lo als ulls mentre ell aixecava el cap cada cop més espantat. Poc a poc, la por

d’aquella cara va desaparèixer i als ulls van començar a aparèixer una pupil·la i un iris

blau cel.

El noi va començar a saltar des d’on era fins al meu coll i del meu coll fins a terra. Va

agafar la Carla i va cridar-me.

- Vola!

Vaig sortir de l’aigua com una anaconda d’uns tres metres amb cap de drac, amb

només unes curtes potes del davant de tres urpes cadascuna i de color blau, amb la

cua acabada en punta de llança. Vaig transformar-me de nou en mi i vaig negar amb el

cap. El noi va mirar cap al cel i va dir:

- No pots…. Dormold!

Un immens drac verd fosc va aparèixer sobre nostre i va col·locar la cua al terra. El noi

va començar a escalar-la amb la Carla agafada i jo vaig fer el mateix. Un cop a dalt, el

drac es va alçar, allunyant-se dels homes d’ulols blancs.

No m’ho creia, estàvem salvades.

IRONARA

(Gemma Ayats)

Poema monosil·làbic sense sentit:

Pell pèl, ruc bou,

Gras és, bon noi.

Gall be, quin pes!

Deu ser, un poll?

Vell prim, gos gat,

És verd o blau.

Sap res, res sap,

Cap gran i amb fam!

Fa xip, fa xop,

Fa bup, fa por!

Té cap, amb pèl,

Té ulls de gel.

Sap rus, sap txec,

Sap turc. Com?

Si és curt!

Zemak

(Adrià Gil)

POESIA

El millor serà que no ens tornem a veure

És hora que cadascú segueixi el seu camí, ens hem de separar i no em fa cap pena perquè... Ja sóc gran!

Encara recordo aquell dia que vam fer la funció de teatre de Romeo i Julieta, jo feia de Julieta. Ho vaig passar tan malament que no em sortien les paraules que havia de recitar... I tot per culpa teva!

Ahhhh! I el primer dia d’institut també ho vaig passar malament, tothom m’estava mirant com si fos una estranya. Sort que després la gent es va calmar i cadascú va anar “a la seva bola”.

També recordo quan aquell noi tan guapo em va demanar per anar junts al cinema. En aquell instant em vaig quedar tan parada que no vaig poder dir res, sort que després vaig reaccionar.

Bé, hem passat tantes coses que ja ni em recordo de la meitat, però tot i així, Senyora Vergonya, serà millor que no ens tornem a veure mai més.

Punk

(Clàudia Guberna)

El Menjar

La una en punt com sempre, a veure qui em menjarà avui… Oh, no! Em menjarà el nen més dolent de l’escola!

M’està punxant amb la forquilla, quin mal! Està a punt de mastegar-me, nooo!

M’està deglutint… Eh! Això és divertit, sembla un tobogan però en picat, uuuhhh! Quina foscor!

He arribat a una bossa en forma de “J”, sembla una rentadora. Ara m’estic ficat en una canonada molt llarga i em dutxen per tot arreu, una part de mi travessa la canonada i l’altra es queda aquí. Adéu!

Passo per una canonada més ampla i curta, això sembla un túnel de rentat perquè m’estan absorbint tota l’aigua i em quedo supersec.

Estic sortint a l’exterior i fent puenting... Visca! He caigut en un llac. Sort que s’ha acabat. Quin mareig de viatge! Per cert, quina pudor que faig...

Rat Fink

(Guillem Junqueras)

La tortuga Gal·la

La Gal·la és una tortuga

bastant entretinguda

i molt tossuda.

Té gairebé vint-i-cinc anys

i segur que arribarà als cent.

Menja enciam i verduretes,

ella sí que fa una bona dieta.

Té una closca molt dura

què ha passat molta aventura.

Quan s’acosta la fredor

es posa a hivernar sense parar,

i quan arriba el bon temps

sempre surt a passejar.

Diuen que les tortugues són lentes

però la meva Gal·la

corre com una bala.

És bonica i petiteta,

la meva tortugueta!

Nate Robinson

(Lluís Morató)

POESIA