CONCURS LITERARI

BUSQUEM A LA PERSONA MÉS

LITERÀRIA!

Si creus que tu pots ser-ho, no dubtis en llegir les descripcions de

personatges que tens a continuació i endevinar quin personatge litarari és.

0

Per participar, envia’ns la teva resposta al nostre bloc:

http://blocs.xtec.cat/cepcescaldea3r/

Termini: teniu temps fins al proper divendres 30 de novembre.

1

A veure si m’endevines...

Jo no sabia que la platja era un lloc tan dolent. Al principi, era una

meravella, però després vaig sortir cames ajudeu-me. Un dia

meravellós es va convertir en un dia de meteorits. Em vaig

estremir, no podia creure el que veien els meus ulls: aquella cosa

era tan gegant i tan marró i estava a punt de caure’m a sobre!

Després, un remolí que es va fer a l’aigua gairebé se m’emporta,

però per sort vaig trobar el meu paraigües i em va fer volar, ja que

tenia les meves ales mullades. Des d’aquell dia em vaig prometre

que mai més tornaria a apropar-me a la platja.

Sóc negra i petita i m’agrada anar ben preparada als llocs.

Els meus enemics són els meteorits, els nens i l’aigua. Mai més em

tornaré a apropar a un d’ells. Als nens molt menys són els que

provoquen els meteorits i els remolins a l’aigua, sort que anava

ben preparada perquè si no... Ara mateix, ves a saber on seria!

Autora: Aida García

2

El meu llibre és fantastic, a mi m’ha agradat molt!

Sóc un nen nervios, i no respecto els meus comanys ni als

meus pares. Tot i així, de tant en tant faig coses

respectuoses. El que més m’agrada de la meva història és

quan vaig fer una patada a un test. Després canvio.

També m’agrada quan els companys diuen – Apa! El noi ha

vingut ben pentinat i ben arreclat!

Aquesta història meva m’ha il·lusionat!

QUI SÓC?

Autor: Carlos Palleja.

3

Sóc una gossa divertida i inquieta i tinc el cabell marró bastant

fosc. No sóc ni alta ni baixa, sóc bastant vella, però mai se’m

treuen les ganes de jugar. M’agrada anar al bosc perquè soc mig

llop. La meva família és molt bona i em cuida molt. Haig de dir que

el que em cuida es bastant vell, com jo, però l’estimo igual.

Ara acabem de venir d’un viatge amb molts nens i ha sigut molt

molt interessant. Hem vist algunes coses extraodinàries, però

també ha sigut bastant perillós, tot i que el que hi ha hagut per

sobre de tot han estat moments divertits.

QUI SÓC?

Autora: Chiara Ayllón

La veritat, sóc un animal amb molts de colorins, sentit literal. Diuen que als animals

de la meva espècie els fa por els ratolins, però no ho sé exactament, ja que no hi ha

de ratolins a la selva, o almenys en la que visc. Dins d’aquell ramat o manada, com

4

a vosaltres us agradi dir, em sentia diferent, llavors vaig decidir marxar lluny d’allà.

A mig camí vaig tenir una idea que no va funcionar.

Senyals d’identitat .

Jo sóc un animal molt i molt gras, de colorins, encara que abans no m’agradaven, i

amb més amics dels que pensava tenir.

Amics i enemics.

Creia que tenia molts enemics, els altres elefants de la selva. Sense jo saber-ho, tots

i cadascún dels elefants, van fer-me una pròpia festa disfressant-se i pintant-se de

colors. D’aquí a uns dies vindrà el meu cosí, Wilbur, bastant antiquat, per cert, ja

que va néixer i créixer en blanc i negre. Jo, en canvi, soc més nou perquè estic fet

de colorins.

Autor: Dani Perez.

5

QUI SÓC?

Per estrany que us pugui semblar sóc un animal que va sortir d’una

muntanyeta de sorra. Un altre animal molt graciós em va fer un xoriço al

meu cap, així doncs em vaig posar mans a l’obra i va ser una feina

meticulosa perquè vaig haver de recòrrer la granja de punta a punta.

Jo habia de saber qui m’havia fet allò al cap, per tant, vaig anar a

preguntar a tots els animals de la granja, d’un en un. Al final no va sortir

el culpable del meu xoriço, però vaig veure a unes mosques que van

provar el meu xoriço (quin fàstic!).

Em van dir qui era el animal del xoriço. Vaig anar corrents fins trobar el

culpable i sabeu qui era? Era el gos del carnisser!! Malcarat, aquell gos

fastigós, eh?, això no va acabar aquí. Jo tan tranqui-la li vaig fer el meu

petit xoriço, així vem quedar em pau . Per acabar del tot, felicito el meu

autor Werner Holzwarth i al meu il·lustradors Wolf Earlbruch, com també

a l’editorial Kalandraka per una edició fantàstica.

Autora: Delia Torres

6

Començaré a parlar de mi, explicant el caràcter:

De caràcter sóc una mica despistat. A més a més, sóc bona

persona. També sóc desastrós i sóc masculí.

Ara us explicaré el meu físic:

D’altura sóc molt baixet. Porto un barret vermell, tambéuna

motxilla petitona de color groc molt fluix. M’agrada molt la mel. De

color de pell, sóc marró.

Les meves aficions són:

Sóc molt familiar i m’agrada viatjar i per això sóc un polissó.

QUI SÓC?

Autor: Lucas Palleja

7

QUI SÓC?

Em considero un ‘’nen” lleig, horrorós i mal educat. Tinc el cap en forma de

tomàquet, les celles sempre en diagonal perquè sempre estic enfadat (o aquesta és

la perspectiva d’alguns que m’envolten), els ulls vermells que disparen làsers, les

orelles allargades i en forma d’auricular, el nas gros i en forma de patata, els dents

trencats i gens netes.

Pel que fa la meva vestimenta, és sempre igual, a baix porto una samarreta interior

de ratlles vermelles, a sobre una samarreta blava amb una espècie de cucs liles,

també un cinturó verd marronós, però no perquè sigui d’aquest color si no que està

brut i els pantalons de ratlles vermelles. Per finalitzar vull dir que sóc verd.

També vull dir que els meus pares són bastant lletjos, ells han sigut qui m’han ajudat

a ser mal educat. Vull donar les gràcies (que no ho faig mai) a aquella bruixa

espectacular i al burro, ells van ser qui em van indicar el camí per casar-me amb la

meva estimada princesa, però hi havia un estúpid guàrdia, que el vaig haver de

treure del meu camí.

La gent que no m’agrada és la gent ‘’guapa’’, que es creuen els reis del ‘’mambo’’

com ara tu que segur que estàs llegint o escoltant això.

Aquest sóc jo i la meva vida, orgullós de ser com sóc.

Autor: Alex Sandoval.

8

Jo sóc femenina i sempre m’estic ficant en tots els meus llibres com “ l’Alicia

Patapam”! A més a més, soc súper divertida i extrovertida pels que llegeixen

els meus àlbums. En canvi, per mi sóc normal i corrent; no trobo l’humor en

mi! Per una altra banda, això sí, he fet coses esbojarrades, com per exemple:

pintar un quadre que em va agradar a la paret de casa meva, fer una banda

per Sant Joan... etc i moltes més coses que ja descobrireu. També està la

meva família: la mare, el pare, els germans i el gat! Penso que no estan tan

bojos com jo. Per acabar vull dir que aquesta soc jo, boja i divertida!

Els meus senyals d’identitat.

Sóc un animal femení. Soc baixeta, tinc orelles, dues dents, mans petites, ulls

grans i tinc deu anys. Un animal boig com la “Cosina Clara”! Així sóc jo!

Amics i enemics.

Primer us diré una informació essencial: no tinc enemics! En canvi, d’amics

tinc la meva família que me l’estimo molt! La meva mare, ni alta ni baixa, el

meu pare, ni bonic ni lleig, el meu germà, ni llest ni tonto i el meu gos, ni

blanc ni negre! Aquests són els meus amics i la meva família. Nosaltres som

així, però jo soc la que més destaco!!!

Sabeu qui sóc?

Autora: Andrea Moya.

9

Hola, jo sóc de color lila, també tinc unes urpes molt grans

com d’un ós o més grans encara.

A més a més, tinc ulleres, tincel nas de color rosa i no m

´agrada el sol. Finalment us diré que tinc unes sabates

negres.

Qui sóc?

Autor: Miguel Palleja

10

Per estrany que us pugui semblar, m’agrada molt cridar l’atenció. Diu la meva mare que

sóc molt divertida i extravagant, bé, la meva mare i molta més gent. Segur que si la

Caputxeta, els Tres porquets o el llop haguessin estat amb mi a totes les aventures,

també ho dirien.

Expliquen que a vegades en els meus llibres aparec fent tonteries, però això jo no ho crec.

Sóc amable i molt adulta, tot i que a vegades faig una mica la bebè.

Sempre vull que m’escoltin i si no és així, passo.

Sóc un animal rosadet súper guai.

Sabeu qui sóc?

Autora: Nerea

11

Hola, sóc un gos una mica estrany. Més ben dit, sóc un gos que no

es troba cada dia, especialment perquè parlo i a més a més m’han

passat coses més estranyes encara que jo mateix, com per

exemple que vaig fer la volta al món per evitar que un amic meu

trepitgés una tifa (quan en realitat hem trobava a uns quants

carrers més enllà d’on estava ell). També una vegada vaig haver

de salvar el Nadal perquè el peresós del Rudolf no tenia ganes

portar el trineu. Finalment vaig haver de salvar al sr.Mack ,el pare

de la Kaila i el Robie, d’un delicte que ell no havia comés.

Si algun dia veieu un gos així soc jo:

Tinc el pél d’un marro claret, també tinc les orelles petites, tinc el

morro molt llarg i per ser un gos la meva altura és normal.

Finalment vull dir-vos que encara no he mencionat uns amics

meus, són els mofetes que es vengen dels humans per castigar els

nens.

Autor: Adrián Francès

12

Hola, sóc un nen i per no enganyar-vos us diré que no sóc ni alt ni

baix. M’agrada molt el xocolata, sobretot la

rajola del senyor Willy Wonka. Tinc quatre avis

al llit que no surten des de fa quatre anys,

estan arrugats, però tot i així els estimo molt.

Amics i Enemics:

No tinc cap amic, bé, apartant el senyor Wonka i els meus avis, als

altres no els importo gens ni mica. Finalment vull dir una petita

cosa, quan passo per allà, em refereixo a la fabrica de xocolata,

m’agrada molt el seu olor.

QUI SÓC ?

Autor: Salvador Palleja Pisa.

13

Hola! Sóc una noia, potser de la vostra edat, i com ja sabeu els meus pares

va anar als camp de concentració.

Els meus enemics són els pensaments, sovint em faig moltes preguntes

sobre què els hi va passar als meus pares. Hi ha una frase que no s’esborra

“en su camino hacia la muerte, mi madre me lanzo a la vida” La meva mare

em va llançar del vagó on viatjava, pel forat de la finestreta petitona que va

aconseguir obrir amb l’ajut del meu pare. Al cap d’uns minuts, uns homes

em van veure, després, em va acollir una senyora amable i simpàtica. La

resta, ja la coneixeu.

Una de les parts preferides de la meva història és la següent:

“Alguien dijo que un día nosotros llegaríamos a ser tantos como estrellas hay en el firmamento.

6.000.000 de esas estrellas se apagaron entre 1933 i 1945. Cada una de ellas era uno de los

mios cuya vida fue destuida y cuya familia fue tronchada como un árbol.

Hoy mi arbol vuelve a tener raices y mi estrella todavía brilla en el cielo.”

Autora: Vanessa Recio

14

Jo sóc.......Un personatge d’allò més divertit. El que passa és que tot ho faig amb

bona intenció, però tot surt malament. Jo no li faria mal a una mosca i

menys a un mosquit.

Per la meva edat no sóc ni alt ni baix, tinc el cabell castany i aixafadet

com la caca de la vaca de l’àlbum de ‘’La Talpeta que volia saber qui li

havia fet allò al cap’’ . Sempre o casi sempre porto la samarreta lila amb

la lletra “E”, els pantalons són grisos amb línies negres i les sabates

molt llargues i grises també.

Tinc un millor amic que es molt llest, tot i que de tant en tant li trenco

les ulleres, però no passa res, està acostumat.

M’agrada el rock especialment AC/DC. Sóc hiperactiu, més que

superactiu!! M’agrada menjar llapis de colors, de diferents sabors com

vainilla i maduixa. No tinc germans. Per cert, que sapigueu que tinc una

casa a un arbre!!

Autora: Michelle Raya López

15

QUI SÓC?

Jo, vaig caure rodant des de la montaya. Jo no tinc les mans molt llarges ni els peus,

però tinc una boca molt gran. A la meva raça li agrada la carn i els ànecs, però a mi

crec que no. Potser sóc una raça d’ànec que no es coneix perquè jo em sento ànec.

Com que sóc igual que els ànecs, jo també i els defensaré dels animals maleducats.

Autor: Raúl Kchich

16

Descripció en primera persona

Jo sóc fort, gran i lleig, però me n’orgulleixo de ser així. No existeix ningú més repugnant

que jo! El meu foc crema més que el d’un drac i sóc més cruel que qualsevol altra bèstia,

sí, sóc el millor. A mi mai m’han agradat els finals feliços, però és que el meu és molt

tendre... La princesa més lletja del món i jo...

A part d’ella i els meus pares no tinc cap amic; m’agrada fer patir a tothom! Jo no tinc por

a ningú, m’he enfrontat a molts cavallers i cap d’ells ha pogut guanyar-me. Necessitarien a

en “Superman” pe guanyar-me en un combat, però... el que més m’aterra és pensar que

algun dia el món estarà ple de nens contents, flors per tot arreu i cançons boniques; se’m

posen els pels de punta al pensar-ho.

Ja us he dit que sóc molt lleig, però voleu saber perquè la gent fuig en veurem?

El meu nas recorda a una patata abonyegada, el meu cap és gros i la punta té forma de

bony com els que li fa la seva mare a en “Shin Chan”, però més allargat, unes urpes

esmolades i una pell verda com la d’un rèptil.

Potser penseu que les històries d’amor només serveixen amb la gent maca, oi? Doncs us

equivoqueu perquè en el meu cas l’aspecte de príncep blau és molt diferent de com us la

podeu arribar a imaginar.

Autor: Dani V.

17

Saltxitxes, salsxitxes i més saltxitxes! Em costa molt fer

veritables confessions, però no puc aguantar més, em declaro

compradora compulsiva a la carnisseria del mercat. He esgotat

tots els punts de la targeta “ M’agrada molt la carn” . Em fa

l’afecte que la carnissera m’ha agafat mania, cada vegada que

vaig a comprar em fulmina amb la seva mirada de recel. Vet

aquí el culpable, el meu preciós cocodrilet , Finn Herman , el

major consumidor de carn del món. Quan li estaven a punt de

donar el premi, per haver menjat més carn, la gent devia

haver marxat perquè ja no quedava ningú. Segurament van

quedar tant bocabadats que se’n van haver d’anar a casa.

Estava molt clar que ell havia guanyat, així que jo mateixa

vaig premiar al meu cocodril.

Personalitat

No em considero un persona maniàtica, ni molt menys egoista,

per aquests motius crec que sóc generosa i, és més, estic

disposada a guanyar el premi a millor cuidadora de cocodrils.

Penso que si aquelles nenetes, les Penderwick, cuidessin al

meu Finn Herman, el pobre ja no seria aquí. També crec que

si hi ha d’haver algun “Principito” aquest ha de ser el meu

cocodril, amb la seva pell verda llustrosa no es pot posar

competència ,eh,Konrad?

Defectes

18

La gent diu que m’enrotllo com una persiana ,però segur que

no es així, oi? Per altra banda, diuen que sóc pesada amb el

Finn Herman, però no els hi faig gaire cas.

Autora : Miranda.

19

Jo sóc un nen ben eixerit. Bé, potser més que un nen, hauria de dir un jove ben eixerit, sobretot si penso

en tot el que he viscut. Diria que en poc temps, m’he fet gran de cop. Des de petit, tot i tenir-ho tot:

joguines, disfresses, roba, capricis…tot!, sempre havia volgut viure grans aventures. Quan passejava amb

la meva cangur pels canals de Venècia, sempre envejava la vida dels nens i nenes que corrien lliures pels

carrerons. Pensava que de ben segur vivien vides més emocionants i arriscades que la meva. En això de

buscar aventures i emocions, tinc molt en comú amb la Pippi o en Max, tot i que la meva imaginació no

arriba tan lluny com per enriure-me’n de policies i mestres o anar-me’n al país on viuen els monstres.

Quan vaig descobrir que durant el dia podia viure la vida de nen benestant i al vespre transformar-me en

algú respectat tan sols pel fet de portar una capa, una màscara i unes botes, em vaig sentir poderós, ple de

vida i amb un munt de ganes de viure els vespres intensament. Des que em vaig fer amic d’uns nens que

malvivien pels canals i els vaig oferir com a refugi un vell cinema, tot va canviar. La vida era, per fi,

apassionant. Mai hagués pensat conèixer una illa secreta, com tampoc poder assolir un dels meus gran

somnis: créixer de cop.

Ja us ho he dit, però jo sóc un jove alt, fort i prim. Tinc els cabells foscos; ni massa llargs ni massa curts,

d’una mida mitjana. Els meus ulls són clars, d’un verd poma. Em reconeixereu per la meva indumentària:

botes negres, màscara negra i capa, com no podia ser d’una altra manera, també negra.

D’amics, no en conec cap altres de més fidels que la colla que vam formar al cinema. Tot i cadascú d’ells

tenen algun tret que els fa especials. Queda lleig destacar un per sobre dels altres, però crec que haig de

confessar que en Bo sempre m’ha semblat un dels amics més especials. La seva admiració per la meva

feina i la seva persistència per ensortir-se’n, m’ha semblat sempre una mostra de valentia , tot i la seva

curta edat. D’enemics, diria que només n’he tingut dos de destacats: els Hartileb i els carabinieri. Us

preguntareu per en Barbaroja. Pobret, tan sols és un vell que fa negocis foscos, però sense gran malícia;

crec que tan sols vol tenir molts diners, ara bé, em sembla que ni ell sap per a què els vol. Sí, sí, sé que ara

us esteu preguntant per en Víctor. Em sembla que després de tot el que vam viure amb el Pròsper, en Bo i

tota la colla, no es pot etiquetar com a enemic, ja que, des del principi, vaig creure que tenia un bon fons

amagat darrere aquelles disfresses extravagants de detectiu. Quin fart de riure quan el vèiem amb aquella

indumentària! I el pobre es pensava que realment semblava un altre.

Autora: Lara Reyes López

20