Concurs literari
description
Transcript of Concurs literari
P4
DIBUIX GUANYADOR: Miquel Lleonart
P5
DIBUIX GUANYADOR: Esther Roman
1er PREMI: Maria Moreno (sisè)
2on PREMI: Irene Asensio (sisè)
3er PREMI: Martí Pérez (quart)
PRIMER CURS
1ER PREMI: Eric de Aguilar
2on PREMI: Dani Moya
3er PREMI: Alex Saucedo
SEGON CURS
1er PREMI: Aina Vergés
2on PREMI: Vera Casanovas
3er PREMI: Clàudia Moreno
TERCER CURS
1er PREMI: Sara Alicia
Qui sóc?
2on PREMI: Héctor Calvo
Sense tìtol
3er PREMI: Paula Díaz
L’arbre màgic de la Cloe
QUART CURS
1er PREMI: Mar Medina
El grup de les estrelles al futur!
En una ciutat gran hi havia un nen d’uns deu anys és deia Jon i era un geni,
però a part d’això era un somiatruites, el seu gran somni era anar al futur.
Tenia uns amics molt bons, dos nois i dues noies. Els nois eren en Tomàs, el
forçut i l’altre en Nic el guapo i burlo. Les noies eren les dues molt semblants,
dolces i maques. Una d’elles tenia molt caràcter, és deia Martina però tothom li
deia Tina; l’altre és deia Maia. Tots junts formàvem el grup de les estrelles. I el
seu somni era...
Un dia normal a l’escola, en Jon mirava a la Maia enfadat perquè estava al
costat d’en Marcos, el noi perfecte “bé això diuen les noies” perquè fa bé
l’esport, és llest, guapo, amable, fort...
Ja m’agradaria ser ell, perquè ella el mirava amb uns ulls i un somriure, I amb
aquell nas rodonet... aii.. -Pensava en Jon.
Però ella m’agradava i no la podia culpar ...
Un dia ens vam reunir al meu laboratori perquè els hi volia comunicar que volia
construir una màquina per viatjar al futur i descobrir el que em podria passar.
-Necessito la vostra ajuda. Necessito que em porteu metall, cables, eines...
Maya, vols ser la meva ajudant? Va dir en Jon
- Si!- Va dir.
Mentre anàvem portant coses, li vaig preguntar si volia dissenyar la màquina
del temps que jo anava a construir.
Al final, tant de temps i tant d’esforç, va valer la pena. Va quedar xulíssima!
Però no sabíem si funcionaria. Ens ho vam estar pensant i vam decidir que el
dilluns següent quedaríem per anar a l’era dels dinosaures i al futur!
Durant aquests dies que ens quedaven vam agafar tot el que creiem que
necessitaríem: menjar, roba, llibres de supervivència i de l’era dels dinosaures,
medicaments...
Va arribar el dia;ens vam acomiadar dels pares i... en el solar vam muntar la
màquina del temps. La Maia i jo, vam pujar davant i, en Tomàs, en Nic i la Tina
anaven al darrera.
Tots confiàvem en la màquina, però estàvem nerviosos. Estàvem posant l’any
on volíem anar, vaig arrencar i ...bing bom bum! Estàvem amb els dinosaures!
Era preciós, al·lucinant! Què més podia dir?
Vam baixar de la màquina, li vam ficar un GPS, la vam amagar i llest!
A veure món! Vam veure molt animals i un ou que s’obria que la Maia se’l va
quedar. Vam estar dues hores i vam anar a buscar la màquina del temps. Vam
posar a la nostra era i ...bum bam plom pam! La màquina es va espatllar i vam
anar al futur. L’espai del temps era tot negre. Teníem por, i la Maia em va
abraçar i vaig sortir d’allí tot confiat. Estàvem al futur! No m’ho podia creure. Els
homes i robots del futur ens van arreglar la màquina sense problemes, vaig
posar l’any i vam poder marxar.
En arribar la Maia em va fer un petó i es va acomiadar de mi, dient-me novio. I
de repent...Riiiiing ...tot era un somni!.
2on PREMI: David Muñoz
La forquilla i el ganivet
Hi havia una vegada una forquilla i un ganivet que tots dos estaven cansats de
que els utilitzessin per menjar.
Un dia el ganivet va dir:
- N’estic fart!
I la forquilla va dir:
- Anem-nos d’aquí!-
I així ho van fer. Van sortir del calaix i van fugir per la finestra.
Un cop fora de la casa els dos van dir: hem estat ficats dins del calaix i no hem
pensat mai en sortir i veure el món. I dit i fet van anar per tota la ciutat veient
altres coberts i saludant-los. Tots els coberts tenien enveja, però passat molt de
temps es van adonar que eren els coberts més valuosos de la casa, i desprès
d’un llarg camí van aconseguir arribar a casa. Els seus amics es van alegrar
molt i la família de la casa, buf!!!!!, fins i tot van celebrar una festa, però com
que ja havien comprat uns nous coberts ells van quedar per fer bonic, i els van
cuidar tant que van viure de generació en generació.
3er PREMI: Alba Marco
La meva mare
La meva mare me l’estimo molt. Té la careta rodoneta com una cirereta, els ulls
els té verds com un prat d’ herba, el nas mitjanet com un pastisset.
Els seus llavis són dolços com caramels, la seva veu es com el cant d’ un
rossinyol, les seves orelles són úniques. El seu cabell és marró un color que
m’agrada molt. Té els seus defectes com totes les mares, cap mare és
perfecta.
El meu amor per ella és especial, per a mi és la millor mare del món , però està
clar, no tots pensen així, però jo sí.
Si algú canviés la meva mare no seria ella, a mi m’agrada com és. Quan tinc
malsons em diu que pensi en coses maques i jo penso en ella.
Cuina molt bé i, el que més m’agrada del que fa, són les croquetes de pernil , i
de dolç el pastís de galeta i xocolata.
Jo quan sigui gran vull ser com ella, una mare bona que sap cuidar els seus
fills, una mare que busca sempre la manera d’ajudar als seus fills.
CINQUÈ
1er PREMI: Mireia Reyes
Un autocar semblant a una selva
Això era un dia tranquil com tants altres, estava a l’escola, tranquil·la i contenta,
amb la mateixa rutina de sempre. L’únic de diferent era que aquell dia tocava
sortida, tots els nenes i nenes de 5è ens vam preparar, però no semblava que
ens preparéssim, semblava una estampida de micos cridant, corrents i saltant.
Al final, vam sortir de l’escola i vam entrar a l’autocar, per sort ens vam asseure
ràpid i amb ràpid em refereixo a nens corrents, tirant-se pels seients i saltant
per veure qui arribava més alt. Això va tardar, si fa o no fa....Una hora
sencereta!
I.....per fi, la calma, el conductor va arrencar i es va endinsar a la carretera,va
ser qüestió de segons per a que tots es posessin a parlar. Suposo que ja
sabreu com va això dels autocars, per ser una bona sortida en autocar hi ha
d’haver els nens de darrere que no paren de tocar els nassos, la parella de
davant que va al seu rotllo, ah!, m’oblidava, és imprescindible el nen o nena
que a l’escola no ha anat al lavabo i durant el trajecte no es para de pixar.
També hi pot estar el grup de davant de tot que no para de cantar cançons com
la del pot de colacao o semblants. Doncs, tornant al tema, va passar
exactament el que he explicat, tot l’autocar semblava una selva plena
d’animals, l’única diferència era que els animals eren nens i nenes tirant
paperets en l’aire d’una punta a l’altre. Me’n recordo que vaig preguntar a la
professora quan faltava per arribar al nostre destí desconegut i ella, com totes
les professores va dir que ja faltava poc i que tornés al meu lloc. Feia molta
calor i la meva parella i jo, amb uns paperets ens vam fer uns ventalls. Recordo
vagament que les professores no paraven de dir que miréssim per les finestres,
que hi havia unes vistes precioses. Quasi ningú mirava però les professores
insistien, eren bastant pesadetes, en aquell moment se m’acudien tots els
sinònims de pesades com per exemple insuportables, cansines....Vaig tornar a
preguntar a la professora que quan faltava, aquesta vegada em va dir que m’he
n’anés, que era una borinot insuportable. Tots els nens i nenes, com de costum
van cridar que poses la radio. El conductor la va posar i en aquell mateix
moment va sonar una cançó tan insuportable!. Era la cançó de relaxing cup of
café con leche. Però per sort després van posar una cançó que m’encanta,com
explicar-ho.....era com una inundació dins les meves orelles de música
celestial,era la cançó de One Direction, es nota que m’agrada? Es va acabar la
música i amb ella la meva felicitat plena. Les professores va cridar que ja erem
al nostre destí desconegut. Era l’escola! Vam baixar de l’autocar i ens van dir
que vam fer el mateix que un bus turístic havíem de mirar per les finestres per
mirar el paisatge, per això insistien tant. Recordo que tots ens vam quedar amb
una cara de “ens esteu prenen el pel?” mentre les professores reien totes
cofoies.
Vam entrar a l’escola per agafar les motxilles i després me’n vaig anar cap a
casa. L’únic que volia en aquell mateix moment era descansar. Vaig dormir
molt bé, però al dia següent, de bon matí, va resultar que la meva conilleta i la
meva gosseta es van posar d’acord per a mossegar-me les meves sabatilles
preferides, no va ser un dia perfecte a causa d’aquella sorpresa de bon matí
però no va anar malament, va anar lo millor que podia, bé.
2on PREMI: Marta Patiño
La rosa
La rosa sola i seca
està allà en el terra.
L’he agafat, l’he olorat
i me l’he emportat.
A casa l’ he plantat,
L’ he regat, l’ he mimat
i molt carinyo li he agafat.
Oh rosa meva!
però quin goig que fas,
que inclús el veí ha preguntat
on t’he agafat.
Com és que tant bonica estàs?
Amb els pètals tan vermells
les punxes esmolades
i les fulles verdes.
Avui t’he portat a la classe de quart
I a tothom li has agradat.
T’he tornat a regar
i llavors blanca t’has tornat,
mai he vist una cosa igual.
Li he preguntat a la mare
què t’havia passat
i m’ha dit que havies canviat.
Què t’ha passat?
m’he preguntat.
I al final t’has assecat
T’he guardat i t’he mirat
i he pensat
Ara amb la mort t’has topat,
que a la fi t’ha trobat.
3er PREMI: Yaura Cuevas
La meva àvia
La meva àvia és la millor
per això l’estimo amb el meu cor.
El seu nom és Lluïsa i
m’agrada com m’acaricia.
Ella, és rodoneta,
i bastant baixeta
com si fos una patufeta.
És tan especial
com un ram de flors al camp.
Ella em cuida bé,
com si fos el seu bebé
A vegades em porto malament,
I ella em diu:
Calma’t i portat bé.
Ella és molt carinyosa i
quan m’abraça sembla una óssa,
però és preciosa.
A nosaltres ens agrada jugar al parxís
i sempre em deixa guanyar perquè sí.
Ella plora molt
i em trenca el cor
Si la vida fos eterna,
m’agradaria passar-la amb ella.
SISÈ
1er PREMI: Maria Moreno
Per sempre amb vosaltres
Durant nou anys
Hem estat units,
donant-nos suport
com a companys I amics.
Però ara arriba el moment,
I hem de ser valents,
Mirar cap endavant
amb el cap ben alt.
El moment de separar-nos´
de seguir el nostre camí,
de vetllar pels estudis
i de posar a aquesta etapa, fi.
Per aquests anys
Que he passat tan bons amb vosaltres.
Gràcies companys,
gràcies companyes.
Gràcies,
Per recolzar-me,
Per fer-me més feliç
i per ajudar-me a fer el camí.
Per aquests amics de debò,
que sempre els portaré al cor.
Mai els oblidaré,
per sempre més us recordaré.
2on PREMI: Pau Fernández
La separació
Tot va començar un dia ennuvolat,no tenia res a fer fins que vaig veure els
meus pares discutint. Vaig pensar que potser els meus pares no s’estimaven.
M’ho vaig pensar bé,i no,era impossible que no s’estimessin, perquè havien
passat molts moments importants, i jo els veia bé.
Van passar els mesos i em vaig adonar que em volien dir alguna cosa, però no
sabien com fer-ho...
A la fi em van comunicar aquella cosa tan important que em volien dir. La cosa
important era que els meus pares es separaven. Al principi no entenia que volia
dir, però després que la meva mare m’ho expliqués ho començava a entendre.
La separació em portaria problemes:haver de canviar de casa, anar a molts
psicòlegs, acceptar la nova situació, veure els pares per separat, tot costa
d’assumir…
Han passat anys, ara mateix no m’afecta, ja ho tinc superat, moltes preguntes
que tenia ja s’han resolt gràcies a la gent que m’estima i m’ha fet costat.
3er PREMI: Rubén Bellido
El meu pare
El meu pare és una persona molt especial per a mi, és el meu punt de mira
perquè a mi em sembla una persona exemplar, i per qui no el conegui es diu
Juan Carlos, no us diré els cognoms que si no sabreu qui soc i el concurs no
tindrà cap gràcia, doncs com anava dient, el meu pare es mecànic d’ascensors
d’una empresa que es diu “Schindler”, si no la coneixeu de res, a l’empresa ,
cada vegada que pugeu en ascensor fixeu-vos en la placa d’identificació, així
de fàcil. Em viscut molts moments junts i sempre que juguem plegats ens ho
passem d’allò més bé, m’enrecordo perfectament de quan m’ensenyava a anar
en bicicleta, quan juguem junts als jocs de cotxes, i quan s’amagava darrere de
la porta, m’espantava i me’n anava corrents cames ajudeu-me, ai... quan era
petit... Ara, cada nit, a més a més de fer-me pessigolles fins que peto, em fa
una xerradeta de com està l’actualitat d’avui dia, ell té molt bona relació amb la
mare i se l’estima molt, i sap que això m’agrada. S’esforça per tots tres, la
meva germana , la mare i jo, ell prepara l’esmorzar, fa les millors patates
fregides, condueix el cotxe, l’autocaravana, ens porta a l’escola i moltes coses
més. Així és el meu pare, i si volgués, us escriuria tres pàgines més, perquè si
he de parlar d’ell... Això és tot i espero que us hagi agradat.