Sant Jordi 2012. Concurs literari

Institut La Llauna | Badalona

SANT

JORDI

CONCURS LITERARI ESCRITS GUANYADORS CURS 2011-2012

Institut La Llauna

1 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.

A continuació us presentem els escrits guanyadors del Concurs de Sant Jordi del curs

2011-2012. Alguns dels premis han quedat deserts i això ens ha permès ampliar la llista

de guanyadors en altres categories.

Volem aprofitar per donar les gràcies a tothom qui hi ha participat i animar-vos a

tornar-ho a fer l’any vinent.

Si voleu recordar les bases del concurs d’enguany, cliqueu aquí.

Institut La Llauna


Els guanyadors/es del Concurs Literari de Sant Jordi 2012 han estat:

1 Modalitat: Català

1.1- Grup I: Primer i segon d’ESO

Narrativa breu: Marta Balagué

Narrativa breu. Menció d’honor: Marta Pascual

Narrativa breu. Menció d’honor: Clàudia Manero

Poesia: Júlia Hernàndez

1.2- Grup II: Tercer i quart d’ESO

Narrativa breu: Joana Niubó

Poesia: Laia Mauri

1.3- Grup III: Batxillerat

Narrativa breu: Núria Marín

Poesia: Ferran Muñoz

2 Modalitat: Castellà


Narrativa breu. Leonardo De Haro

Narrativa breu. Menció d’honor: Oriol Canyellas

Poesia: Marta Balagué


Narrativa breu: desert

Poesia: desert


Narrativa breu: desert

Poesia: Adrià Marcos

3 Modalitat Anglès


Narrativa breu: Marta Balagué


Narrativa breu: desert.


Narrativa breu: Minerva Estruch

Institut La Llauna


1. MODALITAT: CATALÀ


Narrativa breu

La revolta dels mòbils

Marta Balagué

Hola,

Em dic NY152 i us explicaré una història que va passar anys enrere, al 2012.

Dos nois de 15 anys, l’Òscar i en Daniel, que anaven a l’institut La Llauna, tenien una

BlackBerry. Sempre estaven parlant pel xat, que portava incorporat, encara que

només estiguessin a cinc metres.

Tota la seva classe en tenia d’aquestes màquines i quasi mai feien ús del llenguatge

oral per a comunicar-se entre ells.

Un dia de primavera, l’Òscar va tenir la idea de piratejar la seva BlackBerry

descarregant-se i instal·lant-se programes que controlessin les despeses i les

eliminessin. L’Òscar li ho va dir a en Daniel i ell també ho va fer. En Daniel va començar

a escampar-ho per tot l’institut. Es va propagar d’allò més, i fins i tot va arribar a tota

Barcelona. Tres mesos després tot el món utilitzava aquest servei.

L’Òscar i en Daniel estaven satisfets i no tenien cap problema fins que un dia d’hivern,

al cap d’un any, va succeir quelcom inesperat.

Eren les deu de la nit d’un diumenge i en Daniel parlava amb la seva xicota, la Cristina,

per la BlackBerry. Tot just en el moment en què s’acomiadava se’n va anar la llum a tot

l’edifici. Primer va pensar que es tractava d’una sobrecàrrega del sistema, però va

sortir a fora i tota Barcelona estava a les fosques. Ho va deixar córrer perquè creia que

es tractava d’una avaria central i se’n va anar a dormir.

Institut La Llauna


A l’endemà, quan es va despertar, va veure que feia tard per arribar a temps a classe.

Abans de posar els peus a terra va comprovar si havia tornat la llum, però no era així.

Quan va arribar a la porta de l’institut tothom estava molt nerviós. En Daniel no sabia

què passava i va anar directe cap a l’Òscar per esbrinar-ho. Ell li va dir que mirés la

seva BlackBerry i la va treure d’una butxaca de la seva motxilla. Va intentar obrir el

mòbil però no podia, malgrat que havia carregat la bateria durant tota la nit. Van

passar moltes hores desconnectades i finalment sense fer res totes les BlackBerrys i els

mòbils es van posar en marxa emetent uns sorolls molt estranys. Tot eren xifres i

nombres a les pantalles, les fotos apareixien simultàniament i rebien missatges i

correus anònims de persones desconegudes. Tothom estava desconcertat i no

entenien res del que succeïa.

Les autoritats van posar-se i intentaren esbrinar perquè tot el sistema telefònic prenia

decisions sense que ningú els ho digués. No va ser gens fàcil i després de moltes hores

van arribar a una conclusió, les màquines actuaven soles com si estiguessin dotades de

vida pròpia. Començava una de les majors amenaces de la humanitat, la revolució dels

mòbils.

No només va ser un canvi de vida per a l’Òscar i en Daniel, nois acostumats a passar

l’estona aferrats a la BlackBerry, sinó per a la gent de negocis que els utilitzaven com

eines imprescindibles per a els seus treballs.

Els mòbils van prendre el poder i no es podia fer res que ells no autoritzessin. Sabien

tot de tothom i coneixien els secrets més íntims de qualsevol persona, ja que podien

llegir els correus i missatges guardats a les seves bústies i estaven al corrent amb quins

contactes es relacionaven. La xarxa estava totalment connectada i sota la seva

vigilància.

L’Òscar i en Daniel tenien la seva pròpia opinió respecte a la revolució dels mòbils i

creien que la tecnologia havia avançat molt i que cada vegada els enginyers havien

dotat de millores tecnològiques a les màquines que fins i tot, eren capaces

d’autoregular-se. Però el problema era que ara ja dominaven el món.

Institut La Llauna


Poc s’ho pensaven aquells joves que tant els agradava fer enveja als altres i que

anaven fent-se els creguts amb les seves últimes generacions de mòbils o Ipods que

acabarien sotmesos a elles, i el pitjor era que si volien parlar amb els companys ho

havien de fer amb paraules. No s’acostumaven a viure sense fer-se fotos i reenviar-les

contínuament a tots els contactes, per no parlar del Facebook o les piulades del

Twitter que estaven molt de moda. I és que ara ja estaven molt controlats i no se’n

refiaven.

L’Òscar i en Daniel van pensar que havia estat per culpa seva al descarregar-se el

programa pirata que les màquines se havien revelat i per tant ho havien d’arreglar.

Van agafar un vol directe als Estats Units i es van dirigir a la seu de la NASA, pensaven

que si aconseguien desconnectar el satèl·lit que emetia la senyal central dels mòbils

aturarien el problema.

Van tenir molts problemes perquè els fessin cas i no els tractessin com a bojos, però

ells també estaven molt amoïnats i estaven buscant solucions.

Finalment, un alt comandament de la NASA va parlar amb ells i van fer el que calia per

aturar les emissions.

Tornant a casa l’Òscar i en Daniel van parlar de tots els problemes que havien

ocasionat al manipular la Blackberry. Creien que estaven massa enganxats als mòbils i

que els havien fet objectes imprescindibles quan en realitat eren màquines que s’han

de utilitzar bé i no tota l’estona.

En aquests moments que han passat deu anys, us parlo jo, en NY152, un mòbil de

nova generació anomenat, MySelfPhone, sóc descendent d’aquells mòbils antics, però

amb un xip que no ens deixa tenir idees pròpies perquè no ens revelem.

Institut La Llauna


Narrativa breu. Menció d’honor

Els canvis no són tots dolents

Marta Pascual

Els meus pares des de feia bastants anys m’havien comentat que quan arribés a l’

E.S.O. m’apuntarien a les llistes per intentar-me canviar d’escola. Però jo sempre

pensava que encara quedava molt de temps perquè arribés el moment. I sempre

desitjava no parlar gaire del tema perquè em feia angoixa pensar que marxaria de

l’escola, la meva escola! On havia estat durant tota la meva infància, des dels tres anys,

on havia estat amb uns companys de classe amb qui havia compartit tantes

experiències tan bones com dolentes però ho havíem superat junts. Ells formaven

gran part de la meva vida.

Va anar passant el temps i els meus pares em van apuntar a les llistes perquè pogués

entrar a l’IES La Llauna (l’institut on em volien enviar). Jo estava molt nerviosa,

s’acostava cada vegada més la graduació (festa que es feia al Centre on anava en

acabar l’etapa) i no tenia cap notícia. Els meus pensaments sempre eren els mateixos:

Si entrava a l’ institut nou i m’ho deien massa tard com per no poder fer un comiat

amb els meus amics de l’escola com havien fet tots els altres que se’n anaven?

I si feia la festa i al final no me n’anava?

Va passar la graduació i seguia sense saber res. Cada vegada estava més nerviosa.

Un dia inesperat de juliol abans de marxar de vacances, la meva mare va trucar a

l’institut preguntant si m’havien acceptat: li van contestar que no.

Quan m`ho va explicar, tot i que ella no estava gens contenta, jo vaig començar a saltar

d’alegria; volia trucar als meus amics per celebrar-ho, quedar amb ells per fer una

guerra d’aigua, explicar-ho a tots els coneguts, a la família... sabia que tenia per davant

les millors vacances.

Institut La Llauna


Però la meva alegria només va durar aquell matí perquè a la tarda, van tornar a trucar

casa. Va agafar el telèfon el meu pare . La secretària de la Llauna informava al meu

pare que hi havia una vacant per a 1r ESO, jo havia estat escollida per ocupar la plaça.

M’havien acceptat!!

Jo estava escoltant des del menjador, veia com el meu pare estava parlant, sense que

em digués res, vaig comprendre què li estaven dient.

La expressió de la meva cara era més de frustració que de tristesa.

Estava indignada.

D’acord que les coses poden canviar, però en aquell moment l’únic que no podia

entendre és que després de la meva alegria en saber que tot seguiria igual, ara una

maleïda trucada ho havia canviat tot.

Ningú podia entendre perquè no parava de plorar, no escoltava el que em deien, Els

meus pares em van estar intentant animar dient-me que m’aniria bé però no els feia

cas, ells veien que era perdre el temps, que no els feia cas, era impossible fer-me

canviar d’opinió.

Ho van intentar durant els dies següents però aquesta vegada no es van rendir, de tant

en tant aconseguien treure’m algun somriure.

Un dia la meva germana i el meu pare van muntar un numeret en un restaurant davant

de molta gent: vam entrar al menjador i van començar a cantar i ballar el “txiqui-

txiqui”, quina vergonya vam passar la meva mare i jo, i ens vam fer un tip de riure.

Aquell, però va ser dels únics somriures que van poder veure els meus pares en tot

l’estiu.

El meu pare cada dia intentava fer-me el numeret aquell amb la meva germana però

no van aconseguir absolutament res. Només que em posés a plorar, ja no em feia

gràcia. A mi més que a ningú em sabia greu que estiguessin pendents de mi però no ho

podia evitar i ningú m’ho podia treure del cap més d’un dia.

Institut La Llauna


Els meus pares estaven molt preocupats perquè veien que jo passaria el meu pitjor

estiu. Em veien tant pansida.

La veritat és que mai havia estat així. Vaig intentar no pensar en l’ institut ni en res

relacionat amb ell però fos com fos cada dia, en algun moment, acabava plorant.

Ningú podia entendre perquè estava tant enfonsada, només jo.

Vaig passar l’agost a Salou, en un apartament que tenim. Allà vaig estar amb un amic

que tinc de la infància i vaig estar-li explicant el que m’havia passat.

Com que ell anava a l’escola amb mi em va estar ajudant molt i va intentar que

somrigués, ell sempre deia que l’últim que s’ha de perdre és el somriure i la felicitat

perquè són unes de les coses més importants per la vida. Jo intentava somriure però la

majoria de vegades era falsament, feia esforços per aconseguir-ho, però no hi havia

remei, es notava.

La veritat és que em va ajudar bastant a oblidar una mica la meva tristor, però no del

tot.

Va anar passant l’estiu i els meus pares estaven, jo crec, més nerviosos que jo. Vaig

estar plorant el dia abans de l’entrada a l’escola però, no vaig voler que ningú i menys

els meus pares se n’adonessin.

Va arribar el dia. Vaig entrar i em vaig quedar en un racó del que seria des de llavors

l’espai on passaria el meu temps d’esbarjo. Era un espai immens al costat del pati que

tenia a la meva antiga escola, les parets eren molt altes, els passadissos molt amples i

amb moltes sortides, era un espai laberíntic, sabia que no m’orientaria bé, sempre em

perdo per tot arreu.

Vaig veure que molta gent ja es coneixia, la majoria venia del mateix centre, com a

mínim a mi m’ho semblava. Durant uns instants vaig tenir pànic, tenia la sensació

d’estar fora de lloc. Què hi feia allà sola!!

Institut La Llauna


Quan van passar uns quants minuts, que se’m van fer eterns, sense solta ni volta, van

aparèixer un grup de noies, que a primera impressió em van semblar molt simpàtiques,

i em van començar a preguntar que com em deia, a quina classe anava...

Vam estar passant una estona, com a mínim per a mi, agradable.

Quan vam entrar a la classe on m’havien assignat vaig seure en una cadira al costat

d’una de les noies d’aquell grup.

Vaig conèixer a molta gent en un dia i, encara que no me’n recordés de tots els noms

sabia que algun dia me’ls acabaria aprenent.

Amb alguns ara som amics inseparables, amb altres només amics i amb altres

simplement companys de classe.

Els amic de l’altre centre sé que no els oblidaré mai, però ara tinc una nova escola i una

nova vida on he pogut començar des de zero, però amb experiència.

Ara sé que em vaig preocupar massa per canviar-me d’escola perquè al final continuo

tenint contacte amb els de l’antiga escola i amb els de l’institut la Llauna.

Institut La Llauna



“J” de Jordi

Clàudia Manero

Des de la mort del pare han canviat moltes coses. Ja no visc a Catalunya, ni tan sols a la

península. Ara sóc una noia distant, callada i solitària. No tinc gaire vida social ja que

crec que tinc masses obligacions a casa com per sortit lliurement. He assolit el paper

de cap de família quan la mare no hi es o està treballant, això significa gairebé sempre.

Ella arriba esgotada a casa i per molt que intenta mostrar-se serena jo se que en el

fons això li costa, i molt. No la puc culpar de res, i se que ella agraeix un plat calent a

taula cada nit. A més, ella ja te un altre problema. Al principi, quan ens vam mudar

aquí la mare va conèixer a en Jack. En Jack era un paio amb bona planta, diners,

simpàtic i amable, i en aquells moments la mare va pensar que començar una relació

amb ell ens ajudaria a tots a sortir del forat i seguir amb les nostres vides. Ell era

amable, ens ajudava, vivia amb nosaltres i es comportava com el pare, però tot això

era una simple farsa. Una farsa que em vaig empassar fins i tot jo. En Jack va resultar

ser un alcohòlic que es gastava tots els diner que no teníem en alcohol, dones i el

pòquer, la seva gran passió. I la mare es va veure obligada a mantenir-lo ja que ell

l'amenaçava de mort si no ho feia o si ni tan sols s'he li acudia xerrar gaire dels cops

que portava per tot el cos. Si, ell la maltractava i ella no hi podia fer res. Si, ho segueix

fent. A mi encara no m'ha posat la mà a sobre, ni ho ha intentat però a la meva

germana petita sí. Aquell cop la mare la va intentar protegir i va acabar amb el braç

trencat, juro que si algun dia puc li faré pagar totes i cada una de les coses que l'hi ha

fet. Els veïns sospiten que alguna cosa no rutlla des de fa temps. Ho veuen a la cara de

la mare quan surt a estendre la roba, o pels cops i crits que s'assenten a casa, i ens

ajuden. Ens porten menjar de tant en tant i es queden amb nosaltres alguns

diumenges que no hi és en Jack. Ens ajuden a estudiar o fer els deures, i fins i tot ens

regalen coses. Els hi estic molt agraïda, no per mi si no per la mare i la Lilah. Els avis no

Institut La Llauna


saben res de tot això, ni tan sols les meves amigues de Barcelona, i esque no hi ha res

mes que em tregui de polleguera que sentin llàstima per mi, i la gent es vegi obligada a

consolar-me sense saber per el que estic passant, a més no vull que els avis hagin de

passar per un altre mal tràngol. La mort del pare es massa recent per ells, i per això

vam decidir principalment de traslladar-nos a Bradford. A ells ja no els hi queda família

allà. Els tiets van marxar cap a Londres i només els veuen un cop al més, sí, el pare era

Britànic. Els meus pares es van conèixer a Barcelona quan estaven estudiant tots dos

arqueologia, es van enamorar i es van casar. Tot els hi anava molt bé. Tenien treball,

una gran casa, bons sous, una bona colla d'amics que els estimaven i una filla que

anava en camí. Jo, la Cher. Cher en francès vol dir “estimada”, a la mare sempre li

havia encantat aquesta paraula que es va convertir en el meu nom. El nom d'una nena

amb els ulls de color mel (com els de la mare), la pell careta i el cabell castany molt

fosc quasi negre i completament llis. Al cap de quatre anys, la que va arribar al món va

ser la Lilah. Aquest es el diminutiu que rep, Delilah es el nom original i el va triar el

pare. La Lilah, al contrari que jo tenia els ulls d'un verd intens i la pell mes fosca, el

cabell castany i suaument ondulat per les puntes. Encara recordo quan cada matí el

pare la despertava cantant-li en català la cançó “Hey there Delilah”. “Ei estimada

Delilah, com es tot per Nova York?” entonava cada matí. Aquesta va ser la primera

cançó que vaig aprendre a tocar amb la guitarra. Em va ensenyar ell quan jo només

tenia vuit anys. Encara recordo les tardes asseguts al sofà mentre jo intentava tocar

alguna cosa que s'entengués. Ara tocar-la es el que em fa desconnectar i ser per una

estoneta jo mateixa.Vaig aver de canviar d'institut ara fa dos anys. No hi tinc gaires

amigues ja que em tanco en mi mateixa i no parlo amb ningú. La única persona que

m'ha aconseguit treure un somriure durant tot aquest temps ha estat la Kelly, la noia

que des del primer dia s'asseu al meu costat. Es molt oberta i diu el que pensa sense

donar-li gaires voltes. També és l'única que sap el que va passar a l'accident que hi va

haver a un jaciment arqueològic de Catalunya on un arqueòleg va morir a l'instant. Ella

té els ulls bruns i el cabell llarg, ros i ondulat. Tampoc es de Bradford, es de Califòrnia.

Ha intentat moltes vegades que surti amb ella i amb les seves amigues, que segueixen

Institut La Llauna


esforçant-se perquè vagi amb elles i em senti còmoda, però això només ho ha

aconseguit un parell de cops.

Avui a l’arribar a l'institut me n'adono de que hi ha molt de rebombori al voltant de les

llistes d'alumnes. No hi faig gaire cas i m'assento al meu lloc amb el cap recolzat a la

motxilla. Als dos minuts arriba la Kelly i sense dir res s'asseu al meu costat deixant-se

caure i em mira somrient, exactament com va fer el primer dia d'institut ara fa dos

anys. Passen les primeres hores i m'aixeco per veure que es el que hi ha a la llista que

cridi tant l'atenció. Arriba un alumne nou. Cau en el número 23 i igual que jo té dos

cognoms però el nom no hi figura. No li dono més voltes i torno al meu lloc. La

setmana següent no puc anar a l'institut perquè la Lilah s'ha posat malalta i no em vull

arriscar a que es quedi sola a casa i la mare no pot deixar de treballar. La Kelly m'ha

vingut a ajudar tots els dies, el cap de setmana ha vingut també la Lennie, una de les

amigues de la Kelly que ha intentat des del primer dia que el meu estat d'ànim millori

sense saber el que em passa. I sovint o aconsegueix. Ella si que hi viu aquí des de

sempre. Es pel roja i amb la cara pigada, els seus ulls són grans, blaus com el mar,

brillants i expressius. Entre les tres hem aconseguir que la Lilah es recuperés amb èxit.

Quan torno a l'institut sento que les noies parlen d'un tal J. “Deu ser el noi nou” penso.

No el veig enlloc, però la sorpresa me l'enduc mes tard. Estic asseguda al banc del

passadís quan sento que algú em parla.

- Ets la Cher oi? -Aquest idioma només el sento a casa quan no hi és en Jack i quan

parlo per telèfon amb la gent que vaig deixar a Catalunya. Em giro a poc a poc i em

quedo mirant a la persona de la qual han sortit aquestes paraules. Es un noi alt i amb

les espatlles amples, té el cabell cap al costat, arrissat i fosc. Em mira amb uns ulls verd

intens molt profunds i amables mentre em somriu.

- Com saps que parlo català?-li pregunto amb cautela. S'asseu al meu costat.

- No ho sé, suposo que ha estat un pressentiment, tot i que el teu nom i el cognom

Adams no ho són, Canals abunda per Catalunya.-em diu mentre encongeix les

espatlles.

Institut La Llauna


-Jo sóc de Montblanc. El miro curiosa.

-Jo sóc de Barcelona, li dic. Un grupet de noies d'una altra classe ens passen pel costat i

el miren mentre xiuxiuegen i riuen. Ell sembla no adonar-se'n. I em segueix mirant

somrient. Es molt simpàtic i m'escolta quan li explico coses d'abans de que morís el

pare, però aquest tema no el toco. Sona la campana i entrem de nou a classe. Entra a

la mateixa que jo i m'he n'adono aleshores que es el noi nou i encara no se com es diu.

S'asseu dos seients davant de mi, es gira i em saluda amb la mà. Al meu costat, la Kelly

em mira encuriosida. Toca optatives, castellà. Esbufego i faig una llista mental del que

haig de fer al arribar a casa mentre els meus companys xaporregen paraules

inintel·ligibles. Noto com algú em mira. És el noi d'abans. Em dedica un somriure i de

seguida li criden l'atenció. Quan sortim, la Kelly em convenç perquè em quedi una

estona amb ella fent una volta. Anem a mirar roba, i ens mengem un gelat. El seu de

llimona i maduixa, el meu de llet merengada, i tot i que insisteixo perquè no ho faci em

convida. Avui estic feliç. Em quedo una estona parlant amb la Kelly, la qual

m'acompanya a casa. M'acomiado d'ella i entro. Llavors ho veig: En Jack s'apropa

amenaçadorament cap a la Lilah que es cobreix la cara amb els braços espantada.

Corro cap a ells i la cobreixo amb el meu cos. A la Lilah no la toca, no li penso

permetre. Noto com el seu puny impacta amb la meva cella, però no em moc. Quan

retira la mà la té plena de sang, se la mira amb repugnància i em dona un cop contra la

paret. Tot i això segueixo sense moure'm. La Lilah fa l'acció d'anar a demanar ajuda

però no la deixo. Tampoc em vull arriscar a tornar-mi i que desprès la mare pateixi les

conseqüències, fins que em començo a marejar i en Jack em dona un cop de puny a

l'estómac. M'agafo la panxa amb les dues mans i caic al terra mentre gemego de dolor

i la Lilah queda desprotegida. Comença a cridar i el rebombori que es forma es tal que

els veïns comencen a picar a la porta i fins i tot intenten passar per el jardí interior.

Aleshores en Jack esbufega, escup al terra i agafa una ampolla de Vodka. Tot seguit

surt per la porta fent un gran terrabastall. La Lilah ve corrents i m'ajuda a aixecar-me Li

faig prometre que no li dirà res a la mare i m'ajuda a netejar el terra. Els preparo el

sopar i me'n vaig al llit. Al dia següent el trau de la cella s'ha infectat, i quan ho veu la

Institut La Llauna


mare em porta de seguida a l'hospital. Li dic que per la nit m'he donat un cop i no li

dono mes explicacions. Arribo dues hores tard a l'institut. No dec fer gaire bona cara, i

la Kelly m'ho confirma. Peró no només ella es preocupa, cinc noies més venen a veure

que m'ha passat i m'ofereixen la seva ajuda. Els hi dono la mateixa versió dels fets que

a la mare. A l'hora del pati però, la Kelly em demana més explicacions i s'asseu amb mi

a un banc a esperar que parli. La criden quan només porta insistint deu minuts i s'en va

fent-me jurar que s'ho explicaré. Em quedo sola, però als pocs segons sento de nou la

seva veu.

- Què t'ha passat al braç?-s'asseu de nou al meu costat mentre em mira preocupat.

Dirigeixo la mirada cap a on diu i ell senyala el gran blau que porto a l'alçada del colze.

Li explico la mateixa versió que a tothom però no sembla molt convençut. Mentre que

parlo els ulls em comencen a picar i s'he m'humitegen.

- No vols parlar del tema oi?-em diu preocupat. Nego amb el cap i provo de somriure.

- He sentit que t'anomenen J...-dic intentant desviar el tema.

- J de Jordi. No saben pronunciar el meu nom.-Em diu somrient. S'hem queda mirant

fixament, sembla que vulgui dir alguna cosa més però sona la campana.

L'hora següent passa lenta i gris. Tinc el cap recolzat a la mà, i per fi sona el timbre que

anuncia el final de la classe. No em moc del lloc i segueixo en la mateixa posició, al

contrari dels meus companys inclosa la Kelly que surten a velocitat llum de l'aula. Crec

que estic sola, però de nou m'equivoco. Algú s'asseu al meu costat, em giro i és en

Jordi. Em mira somrient amb una rosa de les que creixen al costat pati entre les mans.

Me l'allarga i em diu:

-He pensat que t'agradaria una cosa bonica en aquests moments.-Segueixo parada i

llavors em deposita la flor a les mans. Me l'atanso al nas i l'oloro. Somric.

Institut La Llauna


Ja han passat cinc dies des de que en Jordi em va regalar la rosa, i en Jack no ha tornat

a casa en tot aquest temps. Sincerament me n'alegro molt. L'incident de l'altre dia em

fa veure la realitat de la situació amb altres ulls, i decideixo fer´hi alguna cosa i posar-hi

fi a aquest calvari. El primer pas, es explicar-li a algú en qui pugui confiar. A l'hora del

pati agafo a la Kelly i en Jordi per la mà i els porto al racó mes apartat de l'institut fora

de mirades indiscretes. Respiro fondo mentre que els dos em miren amb cara de

sorpresa. Per fi em decideixo a començar a parlar.

- Sabeu per quin motiu em vaig mudar a Bradford?-la Kelly assenteix però en Jordi fa

que no amb el cap.-Doncs perquè fa dos anys que el meu pare va morir en un accident

a la feina.-noto com els ulls s'he m'humitegen però segueixo parlant.-Quan vaig

arribar, la mare va conèixer en Jack, i aquest ara resulta ser un alcohòlic sense família

al qual hem de mantenir a contra de la nostra voluntat. I no, no el podem fotre fora, ni

tan sols denunciar, perquè ens ha amenaçat de mort. No nomes això, si no que el trau,

el cop del braç i el blau al coll també son obra seva. Peró no son res comparat amb el

que li fa a la mare. Li ha arribat a trencar el braç.-faig un esforç sobre humà per retenir

les llàgrimes. La Kelly es tapa la boca amb les mans mentre que en Jordi em mira amb

els ulls oberts com plats.-Doncs no puc deixar que la mare segueixi patint i la vull

ajudar. Puc comptar amb vosaltres?-Ara ja si, les llàgrimes baixen abundantment per

les meves galtes i em mullen la samarreta. La Kelly es llença a abraçar-me i em jura que

li farem pagar entre els tres tot el que ha fet a aquell cretí. Es separa de mi i aquest cop

es en Jordi el que m'abraça. Enterra el meu cap al seu pit i la seva samarreta comença

a semblar que acabi de sortir de la rentadora, però ell no es separa. Segueix oferint-me

la seva protecció fins que la meva respiració es torna pausada i contínua. El primer que

diu quan ens separem és:

- Només sortir ens anem cap a casa teva.

La Kelly m'acompanya als lavabos i em rento la cara. Sona la campana i pugem a classe.

Comença la següent classe, però en Jordi no hi és. Tampoc hi son les seves coses.

Acaben les classes i la Kelly i jo sortim com dos llamps de l'institut. En Jordi ens espera

Institut La Llauna


a la cantonada amb una càmera de vídeo a les mans i un somriure de suficiència als

llavis. De camí cap a casa ens explica el pla.

- Mira, la Kelly i jo posem la càmera en un lloc on es vegi bé tot el panorama del

menjador i tu fas el que hagis de fer. Nosaltres ens amaguem en algun lloc i tu fas vida

normal. Gravem tot el que faci i ho portem a la bòfia.-totes dues assentim.

Arribem a casa i ells dos s'afanyen a instal·lar la càmera en un lloc on no es vegi. La

cosa costa més del que creiem i de cop sentim un cop de porta molt fort. S'hem glaça

la sang a les venes i es confirmen les meves sospites quan s'escolta a en Jack cridar tot

borratxo. Empenyo sense miraments a en Jordi i la Kelly cap a l'habitació i em quedo

allà parada. Intento semblar tranquil·la i pel que sembla de moment funciona. Tot va

bé, massa i tot, però llavors en aquest precís moment en Jack xoca contra el piano que

tenim a casa i la càmera cau a terra fent un gran terrabastall. Ell la observa amb

deteniment, pestanyeja i la seva cara es transforma en una ganyota d'odi que em mira

fixament. Agafa el gerro i el trenca contra el terra. Llavors agafa el tros mes gran i mes

punxegut i s'hem llença a sobre. L'únic que puc fer es ajupir-me i ferm-me una bola

mentre amb els braços em cobreixo el cap. Espero el cop i el dolor, però no arriben.

Sento uns gemecs apagats i poc a poc obro els ulls. El que veig em deixa astorada. En

Jordi es davant meu amb un mirall que ens cobreix als dos i en Jack es al terra amb el

tros de vidre del gerro clavat al pit. La Kelly es tapa la boca amb les dues mans mentre

ens mira. El vidre en xocar contra el mirall, ha relliscat cal avall i de l'impuls en Jack se

l'ha acabat auto clavant. En Jordi llença el mirall al terra que es trenca en mil bocins i

correm. Els tres, cap a la mateixa direcció sense un destí concret. L'única cosa que

volem es allunyar-nos de tot: de la casa, d'en Jack i del que acaba de passar. Ens

aturem a un parc que és a mig quilòmetre de casa i ens deixem caure en un banc

exhaustos. No parlem, només mirem de recuperar la respiració i relaxar-nos per

pensar amb claredat però el primer que sento quan vaig a parlar es el meu mòbil.

L'agafo amb les mans tremoloses. És la mare que em demana que vagi a comissaria.

No se quina emoció detectar-li a la veu. Els hi comunico als demés i tots tres ens

Institut La Llauna


dirigim a la comissaria. Sóc l'única que hi entro. Per un moment penso en tot el que li

pot passar a la mare si descobreixen el que ha passat, no se si es qualificaria d'accident

o d'una cosa pitjor. Entro tremolosa al despatx on m'indica la noia que m'ha rebut a

l'entrada i em sorprenc en veure a un home de mitjana edat amb el cabell canós i els

ulls blaus que em somriu. Em fa asseure a la cadira que hi ha davant seu i em mira amb

un dolç somriure. Fora, a la finestra hi veig alguna cosa escrita en el baf del vidre.

“Sort, tot sortirà bé-J”. J de Jordi, penso.

- Cher sis plau... Em podries parlar de tot el que us feia en Jack?-Que?! Aquella

pregunta em sorprèn de debò. Ordeno les idees, respiro profundament, em relaxo i

començo a explicar-li tot: Des de els dies que passava fora de casa fins el cop que li va

trencar el braç a la mare. No em deixo cap detall. Passem així dues hores i després de

prometrem que ens ajudaran en tot, em fan passar a una sala on em miren les ferides i

els cops. Jo només hi estic mitja hora però la mare hi està ficada tres. La Lilah i jo

l'esperem fora assegudes a la sala d'espera. Quan surt ens mira amb un somriure i ens

abraça. Llavors noto que plora, i intueixo que es d'alegria. Per fi, ja no haurem de patir

més.

- Que us sembla si anem a casa dels avis i s'ho expliquem tot?-ens pregunta. Assentim,

la Lilah massa efusivament i la mare comença a riure. Feia tant de temps que no la veia

tan contenta que fins i tot jo començo a plorar. Sortim i em trobo a en Jordi esperant-

me. Corro cap a ell sense poder evitar-ho i l'abraço amb força, ell em correspon a

l'abraçada. Estem així uns minuts fins que sento la veu de la Kelly que fa uns petits

sorolls. Em giro i l'abraço, però no nomes hi és ella. Vuit noies més entre elles la Lennie

m'han vingut a buscar i a donar-me el seu suport. No havia estat tan feliç des d'abans

de la mort del pare. Sembla que per fi s'ha acabat aquesta etapa de mals auguris

donant peu a una que promet durar molt de temps. M'acomiado de tothom i pujo al

cotxe amb la mare i la Lilah, tot son riures i felicitat. Mentre la mare condueix i la Lilah

canta la cançó que sona a la ràdio, rebo un missatge. “Vols que anem demà al cine?-J”

No puc evitar que un somriure se’m pinti tot sol a la cara. J de Jordi.

Institut La Llauna


Poesia

M’agradaria fer-te un regal

Júlia Hernàndez

M’agradaria fer-te un regal

d’aquells que no s’obliden,

d’aquells que, quan l’obres, t’emociones,

d’aquells amb què hi somies.

M’agradaria que t’expressés, per mi, els meus sentiments,

i que sabessis que, encara que marxis,

mai seràs el meu passat, sempre seràs el meu present.

També m’agradaria dir-te, abans que sigui massa tard

que res és impossible si estàs al meu costat

i és que cada dia, en cada instant

tu m’has anat demostrant

que no ets un simple company

que per mi ets més important.

Potser tenim diferències

però això ja m’és igual.

L’únic que et demano

és que no canviïs mai.

Vull que sàpigues que tu ets tota la meva vida,

i que per la meva vida tu ets més que algú.

Vull que sàpigues que mai ningú omplirà el buit que sento.

Vull que sàpigues que sempre pensaré en tu.

Institut La Llauna



Narrativa breu

Alè de rosa

Joana Niubó

Refem el camí de sorra fina que travessa els prats verds i lluminosos. L'aire fa una olor

fresca i dolça alhora i tot sembla estar fet de contradiccions. Cada passa que faig enmig

d'aquest quadre de colors vius i alegres, pintat amb la traça i delicadesa del millor dels

artistes, significa una mica més de llibertat per a mi i, en canvi, la meva mà s'uneix i es

lliga cada cop més a la teva, fent-me sentir cada cop més a prop teu.

Hem recorregut aquest camí milers de vegades, però ara tot és diferent, nou. Em

recordo sortint cada matí d'estiu de casa amb els pantalons fregant-me les cuixes, els

genolls pelats i els cabells per sota les orelles. Enfilava fent saltirons distrets el carrer

de casa meva mentre em col·locava amb delicadesa el barret de plomes de la tribu dels

peus petits per anar a buscar la tribu.

- Bon dia, Cara Vermella- em deies i em donaves la mà amb energia i la mirada

solemne.

- Bon dia, Cabell d'Esponja- et deia rient per sota el nas.

I corríem sense parar ni cansar-nos mai. La innocència i llibertat ens guiaven mentre

travessàvem els camps rient i saltant com poltres embogits. I construíem cabanes dalt

dels arbres i somnis que arribaven fins al cel “i encara més amunt!”. I tornàvem a casa

esgotats, feliços i amb dues o tres esgarrinxades més de les quals lamentar-nos durant

el sopar.

Institut La Llauna


Ara, refem el camí a passes grans i harmòniques; i cada arbre, cada flor, cada pedra

són diferents, fins i tot tu ets diferent, però m'agrada. I em sento totalmet

acompanyada i plena, no tinc por de res, simplement disfruto cada segon que estic al

teu costat i la meva única preocupació és que arribi el moment que hagi de separar-me

de tu. Tímidament i sempre amb una mica de vergonya, malgrat el temps que fa que

ens coneixem, em deixo caure sobre teu deixant anar una rialla sense ni tan sols

adonar-me'n. I tu també rius i em comences a perseguir travessant el verd de la gespa i

l'aire amb rapidesa. I com un incendi descontrolat que arrasa la muntanya, l'emoció i

excitació arrasa el meu cos. I començo a córrer com mai no ho havia fet, escapant-me

amb totes les meves forces de tu malgrat que l'únic que vull és que m'atrapis. I sense

voler-ho però tampoc sense cap ganes d'aturar-ho, de dins meu s'escapen petits

xiscles i grans riallades que fan fora totes les pors com una flama que consumeix el

paper. I crido:

- Deixa'm, deixa'm!

Mentre aparto els teus braços forts i pigats del meu cos, però ho faig com si talment et

fes una carícia. Però m'atrapes. El teu cos es deixa caure sobre el meu mentre el meu

cau sobre la gespa flonja que ens recull i ens protegeix. Puc sentir cada part del teu cos

sobre el meu, però no m'aixafes, al contrari, m'eleves. Em mires amb una mirada

penetrant i sento que devores cada part del meu interior, però en canvi no em sento

ferida, sinó reconfortada. La teva boca resta entreoberta per poder recobrar l'aire

perdut durant la cursa que ara entra dins teu acompassadament i al mateix temps que

el teu pit presiona el meu. I encara no sé com, l'aire que entra dins teu en surt

perfumat per la més atraient de les aromes, i no puc deixar de respirar el teu aire, com

si fos el meu propi aire i no pogués respirar res més que el teu espectacular alè per

poder sobreviure. I tot el teu cos fa també aquesta olor dolça i fresca que fa que

només vulgui acariciar-te i apropar-me cada cop més a tu, fins que ja no hi hagi un tu i

un jo, només un nosaltres sense plural. I així ho faig. I em beses tan dolçament que

Institut La Llauna


amb prou feines noto els teus llavis sobre els meus, teus, meus... El teu nas sempre tan

recte i ferm es torna tou i suau mentre acaricia i ressegueix el meu amb la mateixa

precisió que el planejar dels ocells sobre nostre. I sento que no et puc desitjar i estimar

més o el que abans havia sigut el meu cos esclataria en milers i milers de bocinets i

s'escamparien per l'aire com el pol·len de la rosa més bella.

Poesia

Força per volar

Laia Mauri

Estimat Amor, fragància encisadora, anhel de llibertat;

amb els braços oberts t'esperava

doncs quan tu fugies d'aquesta ciutat

l'enyorança ja m'atrapava i no em deixava respirar.

Sort que has tornat,

perquè en aquesta àrida i freda vida

no existeix cap nit més trista

que la d'un pobre enamorat.

Estimada Felicitat, dolça silueta,

tota sola t'esperava en aquest prat verd i llarg

provant, d'engruna en engruna,

aconseguir fer-te tornar.

Institut La Llauna


Quan dolçament t'embarcaves al vaixell del no-retorn

amb recança i melangia veia partir amb tu

aquelles paraules prohibides

que no fóren dites al seu torn.

Estimat, que amb desimboltura i encant trobaves

la conjunció d'allò tan buscat,

que feies encaixar totes les peces

de l'enigma més embrollat.

Amb goig celebro la teva existència,

i en ella haver trobat

un vent càlid que bé em pot fer caure

com donar-me força per volar.

Institut La Llauna



Narrativa breu

Com tornar a néixer

Núria Marín

Sempre he pensat que la vida, al final del camí, dóna a cadascú el que li toca, però ara

que ja tinc una edat he pogut comprovar que encara que t’ho mereixis ningú no et

regala res, per molt que hagis estat tota la vida lluitant i esforçant-te. Almenys en el

meu cas. No estic contenta amb el que tinc, no estic satisfeta de res que he fet.

Sempre m’he quedat de braços plegats davant les coses, no sóc capaç d’actuar i això

m’ha portat al fracàs. Sí, sóc una fracassada.

Per fi acabo la jornada de feina, per sort avui em tocava plegar abans, els nens han

estat molt pesats, sobretot el de la tercera fila, que es diu… això! En Joan, el maleït

Joan! Un nen mimat que mai fa cas del que li diu. De vegades et trobes amb cada

gamarús que vénen ganes de fotre un crit, així segur que s’espavilaria..., que tinc 30

anys més que ells carai!

Tanco el garatge i entro a casa. El llum del menjador és encès, que estrany, és

impossible que me l’hagi deixat encès aquest matí, simplement perquè quan em llevo

no l’utilitzo. Bé tant és, l’apago i deixo l’abric al respatller de la primera cadira que

trobo. Tot seguit entro al lavabo i les tovalloles molles al damunt de la pica em fan

deduir que fa poc que algú s’hi ha dutxat, però... com pot ser? En Ramon és a casa?

Impossible, ell ara mateix és en un congres a Madrid. Potser ha tornat abans, però que

rar, aquest mateix matí ens hem telefonat.

Institut La Llauna


Surto en direcció al dormitori. Però que hi fan aquestes sabates de taló aquí al mig!?

La setmana que ve agafaré l’avió cap a París, no em cal passar per casa tot i que hi tinc

la major part de les coses. Per a mi ja s’ha acabat aquesta actitud passiva davant la

vida, una actitud que al llarg de tota la meva existència m’ha perjudicat i no penso

caure-hi una altre vegada.

Si com diu la mare vaig a veure en Ramon em trobaré amb tots els records fatals, això

ja seria massa, tot em tornaria a la ment com una onada expansiva envaint cada racó

del meu cor i no ho vull.

Obro la porta de l’habitació. I no em puc creure el que veig. Els llençols blancs

cobreixen una noia rossa que dorm plàcidament i al costat un home pelut que com

sempre, està destapat perquè té calor.

Em sento una estranya, jo no hauria de ser aquí. Aquests no són els meus llençols,

aquest no és el meu marit i aquesta no és casa meva. Lentament em retiro, tanco la

porta de l’habitació, agafo la jaqueta i la bossa i avanço silenciosament cap a la sortida

d’aquest infern.

Un cop al carrer camino, agafo un pas lleuger i finalment corro. Corro per aquells

carrers desconeguts que fins ara havien sigut la meva rutina, corro amb totes les

forces, com mai no havia corregut. Corro per fugir d’aquest abisme en que s’ha

convertit la meva vida en un sol minut. Un minut ràpid però que serà etern.

Ara em trobo a la terrassa de casa els pares fumant mentre observo el mar, penso en

aquest vent que em ve de cara i em porta la sal del gran blau. Em sento lliure. Demà

me n’aniré i no crec que mai aquest mar de Catalunya torni a deixar-me el cos salat,

tinc ganes de marxar i aquest cop ja no és per fugir, és per tornar a començar. Sé que

la mare tenia raó quan deia que algun dia hauria de tornar a veure en Ramon, per això

demà abans d’agafar l’avió aniré a on ja no goso dir que és casa meva i li diré que me’n

vaig, que me’n vaig per no tornar i que per molt que insisteixi no li donaré ni adreces,

ni telèfons, ni correus que puguin facilitar-li el contacte amb mi.

Institut La Llauna


Que me’n vaig de veritat perquè sóc lliure, perquè ja no hi ha res que em faci mal. Els

records, o més ben dit, les ferides, han estat curades i puc seguir endavant.

Ara m’espera París, una ciutat que sempre m’havia encisat i que per primer cop tinc

l’oportunitat d’establir-hi vincles, serà la meva nova llar i allà serà on espero viure-hi

els millors moments de la meva vida. Perquè jo, acabo de néixer.

Poesia

La neu que cau

Ferran Muñoz Soler

Si volguessis,

una tarda de maig

et trauria la roba

i en algun punt del Montseny

un nen arrencaria l’escorça

a un arbre.

Si volguessis,

faria un altre glop

a la llet merengada i

compararia el seu gust dolç

amb les teves dents.

Institut La Llauna


Si volguessis,

riuríem tots dos junts

en un banc de la Rambla,

i nedar sí que em vindria de gust

en els teus ulls.

Si volguessis,

el cel seria negre

i la mar blanca,

i no ens separaria

ni el sugus més blau.

Si volguessis.

Però tu no vols, i a fora la neu cau

Com avions de paper, que planen

I es fonen en explosions de menta.

Ni tu ni jo ni ningú no podem fer-hi res.

Institut La Llauna


2. MODALITAT: CASTELLÀ


Narrativa breu

La fábrica de sus sueños

Leonardo De Haro

Mi historia comienza el 2 de abril de 1923, el día comenzó con un brillante pero frío sol

de primavera. Yo me acababa de mudar a esa desconocida ciudad llamada Badalona,

por eso después de más de 15 minutos perdido se me ocurrió preguntar a un peatón.

El peatón me explicó un poco cuáles eran las calles principales y los lugares que me

podrían ser de interés como el mercado más próximo a mi casa. En vista de las horas

deambulando desorientado, decidí comprar un mapa y me di cuenta entonces que

Badalona era una ciudad industrial llena de fábricas. No tenía nada que hacer y tenía

que encontrar trabajo así que decidí dar una vuelta por la misma. Después de estar

caminando durante un tiempo, vi una fábrica que destacaba, era especial, tenía un

presentimiento sobre ésta, no sabía lo que era, pero había algo que me decía que

aquella fábrica cambiaría mi vida. Por curiosidad más que nada, decidí entrar a verla y

como no dejaban entrar a nadie que no fuera trabajador, me tuve que hacer pasar por

un trabajador. Una vez adentro me di cuenta de dos cosas muy entrañas, primero que

las máquinas sonaban formando una extraña melodía y que todos los trabajadores

sonreían con una espectral y malévola expresión en sus rostros y de vez en cuando se

escuchaba alguna risa inquietante.

Entonces tuve la sensación que una mano me cogía por el hombro. Se me heló la

sangre. Intenté salir corriendo pero los músculos no me respondían, empecé a girar

muy despacio. Cuando me hube vuelto vi que el propietario de la mano era el guarda

de la fábrica. Ahora ya mucho más tranquilo le expliqué al guarda que era nuevo en la

ciudad y buscaba trabajo, y que como el lugar me había llamado la atención, decidí

Institut La Llauna


verla por dentro. Él me dijo que si buscaba trabajo, tenían una plaza libre. Le respondí

que me lo pensaría, aunque yo no estaba dispuesto a aceptar un trabajo allí después

del pánico que había pasado.

Pero al día siguiente, con toda lógica, acepté el trabajo. Ya llevaba más de dos

semanas y si no encontraba trabajo rápido no podría pagar el alquiler, además estaba

más que bien pagado y muy cerca de mi casa.

Me tuve que concienciar que mi primera experiencia en la fábrica había sido una

ilusión debida al calor, al cansancio y que nada era fuera de lo normal. De esta manera

fue como al día siguiente comencé en mi nuevo trabajo. Me mostraron la fábrica por

dentro, era compleja con todas sus máquinas procesadoras. No una fábrica de latas

diabólica como yo había pensado. El proceso que utilizaban era el más innovador del

mercado industrial, un método llamado impresión de litografía.

Durante el siguiente año no escuché nunca más aquella melodía espectral, ni la risa

diabólica que imaginé en mi primera visita, aunque de vez en cuando se escuchaba

algún golpe metálico muy fuerte. Durante ese año trabajé muy duro, de forma

concienzuda y constante y así, a base de tenacidad, fui ascendiendo puestos de

trabajo hasta llegar a ser el jefe de mantenimiento de la fábrica G.Ander o más

conocida como “La Llauna”. El sueldo inicial era de 5 pesetas al día, mientras que lo

que acabé cobrando como jefe de mantenimiento fueron de 10 pesetas diarias.

Un día de tantos, como estaba solo en la ciudad y nada me esperaba más que la

lúgubre pensión en la que me alojaba, me quedé, como muchos días hacía, pero esta

vez no pude con el cansancio y me dormí. Debía ser medianoche cuando me despertó

aquel grito, aquel grito que nunca olvidaré: ¡Ah, auxilio! Me asusté tanto que no podía

respirar, pasados unos segundos hice la acción más estúpida o heroica que podía

hacer. Salí corriendo en busca de quien estaba gritando. Los gritos venían de las

escaleras principales, las que daban al primer piso. En unos pocos segundos ya estaba

en las escaleras donde vi a una mujer luchando por deshacerse de una mano que le

cogía por el brazo, corrí para ayudarla y al llegar vi una cara, una cara indescriptible, los

Institut La Llauna


ojos en blanco, una herida que le atravesaba toda la cara pasando por un ojo, la nariz y

terminando cerca de la vena yugular, todas las cosas horribles que había visto en las

vitrinas de exposición no se podía ni comparar con aquella cara, por si fuera poco

aquel individuo tenía todo el cuerpo y la cara blanca. Yo le di un puñetazo en la cara

pero, increíblemente mi mano le traspasó la cabeza, entonces lo comprendí aquella

persona era un fantasma. El fantasma me miró con su diabólica mirada y soltó a la

chica que cayó al suelo, el fantasma gritó como aullando, acto seguido susurró mi

nombre y se lanzó volando hacia mí, yo me estaba preparando para lo peor, pero

instintivamente salté hacia un lado y esquivé el fantasma, que, al darme la vuelta había

desaparecido. La chica me dijo que estaba bien pero muy asustada, me dijo que era la

hija del propietario de la fábrica y que ella sólo iba a buscar unos papeles por su padre.

La acompañé hasta la salida, ella me preguntó si vivía muy lejos, yo le contesté que no,

y ella se fue, con un automóvil, que era un vehículo para ricos y yo había visto muy

pocos.

Al día siguiente fui a la fábrica con una navaja por si acaso, ese día fui con el propósito

de descubrir algo del fantasma. Pregunté por aquí y por allá si sabían de algún hombre

que se hubiera muerto y tuviesen una cicatriz como la que vi en la cara del fantasma.

La mayoría evitaba responder aquellas preguntas, hasta que un hombre que

aparentaba unos 50 años de cara amable, mirada tranquila, nariz chata y una sonrisa

que expresaba sinceridad y amabilidad, me dijo que justo el día después de que la

fábrica se estrenara una viga cayó sobre el propietario de la fábrica con tan mala

suerte que le dejó media cara colgando de unos pocos trozos de piel y, al coserle le

quedó esta cicatriz, pero que murió años después asesinado en su despacho por su

hijo adoptivo y me dijo que se dice que el propietario juró que se vengaría de todos los

descendientes de su hijo adoptivo. Fue entonces cuando pensé en la hija del

propietario. Fui a hablar con el Señor con la excusa de que una máquina estaba

averiada. Una vez dentro, cuando le planteé la avería, nos pusimos a hablar. Por alguna

razón nos pasamos más de una hora hablando, sin saber por qué el propietario me dio

las gracias mil y una veces, le pregunté que por qué me daba las gracias y él me dijo

Institut La Llauna


que de no ser por mí habrían atracado a su hija, yo recordé mi "velada" de la noche

anterior con el fantasma. Le dije que no había sido nada, pero él me dijo que si algún

día me quisiera casar con su hija tendría su bendición, yo al oír eso me alegré porque,

por lo que había visto la noche anterior era bastante guapa.

La noche siguiente volví a quedarme hasta tarde para ver el fantasma, saber más sobre

él e investigar. Hacia la una de la madrugada vi a alguien entrando en la fábrica, era un

encapuchado con una linterna en una mano y un manojo de llaves al otro. El

propietario voz que no era muy ágil se cayó y por toda la fábrica resonó su grito. Yo,

lo seguí hasta debajo de las escaleras principales donde apareció una gran luz blanca y

luego desapareció. Salí con cuidado de mi escondite y comprobando que no me veía

nadie fui donde el encapuchado había desaparecido. Vi un cuadro de control y una

puerta sin cerradura, abrí el cuadro de control que tenía muchos interruptores y

botones, apreté varios a ver si sonaban igual que los que había escuchado antes,

estuve media hora probando secuencias hasta que conseguí que sonara la secuencia

del encapuchado, pero no pasó nada. Pensé en la puerta que no se abría y al recordar

la luz que había encendido probé pulsar el interruptor de la luz y al hacerlo, la puerta

se abrió.

Detrás de la puerta había un laboratorio con un gran círculo metálico conectado a

cables de todas partes, se sentía un ruido leve pero continuo como una mosca, un

zzzzz interminable, y de golpe noté un golpe muy fuerte en la nuca. Me desperté atado

a una silla con nudos que ni Houdini hubiera podido deshacer. Vi un encapuchado. Se

acercó a mí y se quitó la capucha, el rostro del encapuchado, mejor dicho la

encapuchada era el rostro de la hija del propietario de la fábrica.

En ese laboratorio se estaba tramando algo ilegal, algo que después se vendía de

contrabando y el fantasma había intentado atacarla porque no le gustaba lo que

hacían en la fábrica de sus sueños. Ya veía cerca mi fin, así que le pregunté que por

qué hacía aquello si era ya multimillonaria y heredera de una fábrica tan importante

como la fábrica G.Arder, ella contesto despacio, segura y su respuesta fue simple y

Institut La Llauna


concreta. Quería poder. Sus últimas palabras antes de intentar matarme fueron: ¿Cuál

es tu propósito?, ¿Crees que podrás salvar al mundo tu solo?, que patético eres, pero

sin embargo me salvaste y por eso tu muerte será rápida e indolora.

Busqué alguna cosa con la que liberarme de los nudos de las manos pero nada. Cuando

me estaba apuntando una pistola con silenciador para acabar conmigo, recordé la vieja

navaja de mi padre. Ella disparó justo un instante después de yo quedar libre y

agacharme. Salté contra ella, no sin llevarme un balazo en el costado izquierdo. Yo no

quise matarla por lo que la até y destruí todas las máquinas y papeles para que no

fuese reconstruida.

Por alguna razón mientras destruía la máquina, esta explotó y se formó un remolino

similar al de de los agujeros negros que se veían en los libros de ciencia, solo que

alternaban el negro y el rojo. Ella comenzó a decirme que qué había hecho, que ahora

hasta que no hubiese consumido un alma no pararía de crecer destruyéndolo todo a su

paso. Con un acto reflejo la empujé cuando estaba cerca del remolino. Mientras el

remolino encogía y se llevaba a la hija del propietario ella dijo: yo te maldigo a ti y a

todos tus descendientes y si me reencarno solo viviré para destruirte. Así que si alguna

vez veis algún profesor o alumno yendo bajo las escaleras o con pintas bastante

siniestras es más que posible que sea la reencarnación de la hija del propietario de una

fábrica llamada G.Arder en esa entrañable ciudad, llamada Badalona.

Institut La Llauna



La Pesadilla

Oriol Canyellas

Al final me habéis convencido: iré a ver al psicólogo. Buscaré uno que me quede

cerca de casa o del trabajo para no perder más tiempo del absolutamente necesario.

Aunque sigo creyendo que se va a quedar con mi dinero y no me solucionará nada.

Ay, qué descuido, si aún no me he presentado: mi nombre es Eric Rodríguez

Hernández, tengo 28 años y soy DJ (discjockey). Mi problema empezó cuando tenía

más o menos 6 años, una noche tuve una pesadilla que marcó mi vida hasta la

actualidad, aunque entonces – claro – yo no lo sabía.

Se trataba de lo siguiente: yo era un bebé de 2 o 3 años y mi madre me estaba dando

la cena en mi trona. Como yo era muy movido, siempre me abrochaba los cinturones

de la sillita.

Pero esa noche, mi madre tenía un dolor de cabeza atípico.

Así que me dejó solo mientras terminaba mi pastel para tomarse una pastilla. Por lo

visto se equivocó de pastilla y en vez de coger una para el dolor de cabeza, cogió un

somnífero. Yo la vi pasar por delante en dirección a su habitación, pero tenía mí pastel

y no le presté mucha atención hasta que acabé mi postre y no vino a recogerme.

Empecé a llamarla, alzando la voz cada vez más. Al cabo de poco ya estaba gritando y

llorando a la vez. Ella no venía. Empecé a darle golpes con la cuchara a todo lo que

tenía a mi alcance. Pero solo conseguí que una débil voz me dijera:

¡Calla, Eric!

Institut La Llauna


De repente se abrió un agujero en la pared y de ella empezaron a salir los más

horribles monstruos que mi imaginación podía crear. Al principio estuvieron bailando a

mi alrededor y burlándose de mí. Luego, del agujero empezaron a sacar bandejas y

más bandejas de pasteles.

“¿Te gustan los pasteles, Eric? ¡Come, come! Son todos para ti”. Y empezaron a

darme trozo tras trozo de pastel. Al principio estaba tan asustado que abría la boca

porque tenía miedo. Luego empecé a comer con más ganas hasta que estuve a punto

de explotar. En ese momento dijeron: “Ahora es nuestro turno y como tú estás tan

relleno tienes la suerte de ser nuestro postre”.

Esa pesadilla se iba haciendo cada vez más y más frecuente. Hace no sé cuántos años

que me despierto cada noche gritando: “¡¡¡¡¡¡Mamá, me comen!!!!!!”.

Evidentemente no hay nadie. Mi madre está en su casa, yo vivo solo y hace tiempo que

dejé de comer pasteles. Aún así me despierto cada noche sudando, con un sobresalto

increíble y el corazón a toda pastilla. Hay noches en que me ocurre hasta dos veces.

Haciéndoles caso a mis amigos y a mi madre, he venido a consultarle a usted. ¿Cree

que me puede quitar eso de la cabeza?

Eric, su caso, aunque bastante curioso por lo de los pasteles, es frecuente en la

sociedad actual. Vivimos estresados por nuestro trabajo, por el traficó, porque no

hacen ninguna película por la televisión, etc. Es muy sencillo de tratar. Estoy

convencido de que hoy usted va a dormir de muerte. Voy a someterle a un trance

hipnótico. Cuando despierte habrán acabado para siempre sus pesadillas. explicó el

doctor.

¡Fantástico! Vamos a ello, entonces.

Bien, relájese y mire fijamente al cristal que tengo en la mano. ¿Ve como la luz

pasa a través de él y estalla en miles de reflejos de tranquilos colores? Le pesan los

ojos, Eric, déjese llevar por el sueño y desaparecerán todos sus temores.

Institut La Llauna


Cuando desperté estaba atado y amordazado a una pesada silla de madera en un sitio

muy diferente a la consulta a la que había entrado. Lo que no había cambiado era el

psicólogo, aunque ahora llevaba una bata blanca y un delantal de carnicero, manchado

de sangre. En la mano llevaba un enorme bol del que sobresalía el mango de una

cuchara de madera, de esas de remover la sopa y que olía a algo dulce que me pareció

reconocer como de pastel.

Intenté chillar, pero mi boca no podía emitir ningún sonido. Solamente mis ojos podían

expresar el terror que sentía en esos momentos.

Como le he dicho antes, Eric, se acabaron sus pesadillas. Hoy va a dormir usted de

MUERTE. Y yo me voy a meter las botas con esa carne tan tierna que tiene usted,

aunque que ya va siendo hora de tutearnos, ya que vas a ser mi cena durante unas

cuantas noches. Además, esa idea de rellenarte de natillas es genial ¡Ojalá se me

hubiera ocurrido antes! Con todos esos jovencitos y jovencitas que han saciado mi

necesidad de carne humana y nunca había pensado en hacer un buen relleno. En fin,

ahora voy a quitarte la mordaza, estás en el sótano de mi casa. Está insonorizado y no

tengo vecinos a menos de dos kilómetros. O sea que puedes chillar tanto como

quieras. Lo prefiero en realidad. ¡Ah! Se me olvidaba. Te he preparado tres boles más

como éste: leche merengada, crema de chocolate, natillas y dulce de leche. Espero

encontrar el relleno a mi gusto.

Como estoy seguro que no piensas colaborar, Eric, te voy a enseñar lo que he

comprado especialmente para tí en una tienda para dentistas: se llama abrebocas y te

obligará a tener la boca abierta, sin que tenga que ayudarme ningún otro monstruo.

Solos tú y yo ¿estás contento?

Si esto es lo que usted entiende por terapia de choque, le advierto que se está

pasando de la raya y pienso demandarle al colegio de médicos. ¡Le aseguro que nos

veremos en los juzgados!

Institut La Llauna


No, al contrario, esto no es ninguna terapia. Es un culto que aprendí en un poblado

perdido de Centroamérica. Ellos se comen a los yanquis estúpidos que se pierden por

ahí.

Ya me estaba imaginando cómo el tipo me iba a atiborrar de dulces a la fuerza cuando,

de repente, se abrió un agujero en la pared a su espalda y apareció una garra que me

resultaba tremendamente familiar.

“Creo que no es el único a quien le gusta la carne rellena de dulces”, fue mi último

pensamiento.

Poesia

Regálame un sueño

Marta Balagué

He querido recordar

de entre todos mis libros

que son mis compañeros,

¿Cuál me hizo primero soñar?

Tal vez fue uno de princesas,

o de islas de piratas aventureros,

de chicas de alambre maravillosas

y otros de complicados misterios.

Institut La Llauna


Regálame un libro, amigo,

que quiero volar

y viajar entre sus páginas,

caminar sin andar.

Mi compañero de noche eres

y el mejor de mis amigos,

pues conoces mis gustos

y siempre me diviertes.

En busca de historias emocionantes

abro expectante tus láminas,

de personajes interesantes

están llenas tus páginas.


que quiero volar


caminar sin andar.

Institut La Llauna


Estás hecho de palabras,

de recuerdos, de diálogos,

de voces y susurros

y algunos de lecciones largas.

Si me obligan no te quiero

y si te escojo me apasionas,

pierdo el reparador sueño

haciendo volar palomas.


que quiero volar


caminar sin andar...

Institut La Llauna



Poesia

Adrià Marcos

Vivo con impío mis costumbres, ya mi vida se consume.

El diáfano vidrio de la botella me susurra pero

ya no queda alcohol para embriagarme y olvidarme tu perfume

y mi cuerpo derrotado es colilla sucia en cenicero.

Prefiero yacer bajo el dolor de tu silencio,

seguir siendo esclavo de tus ojos de cristal

aunque en ellos se refleje el castigo que presencio,

que el puro color de tu iris no me deja respirar.

Si es tu pelo las cortinas que me impiden ver a la cordura

tienes tú los labios que tantean mi locura.

Viajo hacia otro mundo observando tu mirada y tu sonrisa

quiero ser un ápice de viento y formar parte de tu brisa.

Juro que soy capaz de mantener la bandera que se iza,

que lucha en incesante combate contra el viento

y evitar que se vaya deshaciendo

este frágil dibujo hecho con tiza.

Quiero poder derrocar el pilar negro de la cúpula

y no dar esta elección por errónea,

insistir en los recuerdos que con férula

han golpeado ya mi córnea.

Institut La Llauna


3. MODALITAT: ANGLÈS


Narrativa breu

Surprise trip

Marta Balagué

My mother’s name’s Rosario. She had to emigrate because of unemployment one year

ago. My brother and I had to stay in La Paz with our cousins because we weren’t

adults.

My name’s Maria and I write letters to my mum every two weeks because I miss her.

Here’s an example:

Monday,19thMarch

Dear mum,

Hi mum, how are you?

Here in La Paz we’re doing the season in French, this language is difficult but I’m only

learning a little. I hope that you are working a lot for us! My best friend, Maribel, is

very sad because her granddad has died. Here the weather is very overcast and in

Badalona?

I miss you!!

Lots of love,

Maria

Institut La Llauna


Here’s an answer from my mother:

Sunday, 25th March

Dear Maria,

I’m very good here in Badalona, and you?

Badalona has an exceptional good situation, between the sea and the mountain. There

are a lot of restaurant where you can eat different kind of food from countries around

the world. I have been to the Roman’s baths and the Roman theatre. There’s a famous

basketball team with a very big stadium.

A big hug,

Rosario

And one day of May I had a very big surprise.

The weather was very cool and breeze. It was Saturday and everybody was working on

the coffee plant. I was reading a newspaper, while my brother came from working.

Then I started to write another letter and when I finished I went to the post office.

Normally, there aren’t a lot of people so I bought a stamp and I through the letter into

the post box. Then, I came back and I saw a letter under the door that said: GO TO THE

LIVING ROOM.

I went to the living room and I saw my MUM! I started to scream loudly and the first

thing that I did was give her a very enormous hug and a lot of kisses.

She told me why she was in La Paz and it was because in Badalona is summer and

there were holidays for everybody. That day I was very happy because I didn’t know

that, now every August my mum comes to La Paz.

Suzanne

Institut La Llauna



Narrativa breu

Life is a great sunrise

Minerva Estruch

Daphne was a regular latecomer but had a very special reason for getting up early the

next day, so she set the alarm for 5am. The clock rang shrilly when it was still dark and,

despite being absolutely sleepy, she hurried because she was really excited. She woke

up, put on some worn out shorts and a blue tank top and brushed her wavy red hair.

When she was done, she glanced at her apartment before closing the door and rushed

into the street. The village was still quiet, she started running down the deserted

avenue dangling her fiery hair but ten minutes later she had to stop because she was

panting. Then, she realized that she didn’t have to walk briskly because, in fact, nobody

was waiting for her. She decided to take her time and stroll peacefully towards the

place where she wanted to go.

Daphne, finally, arrived at the beach where she had been planning to go for a week.

The day before, their friends asked her why she was going to the seaside at daybreak

because some of them thought she was pulling their leg. Actually, she was saying it

seriously. She had been living in that hamlet since she was a kid and she had never

seen the sunrise. When she reached the beach, she decided to skirt the shore before

sitting to watch the amazing scenery that was about to come. The air was fresh and

the waves were wetting her feet. After a while, she was so relaxed that she decided to

sit on the soft sand. She sighed deeply and enjoyed the moment.

And there she was, sitting in front of the most breath-taking scenery she had ever

seen. She was gazing at it amazed, it was an incredible sunrise. She thought that she

was very fortunate and that if she had had Champagne she would have toasted to her

luck. The sun was rising and the sky had turned orange and pink. She thought that that

image could turn the sulkiest person in the world into the kindest. Sometimes it is near

you where you find the most extraordinary things. It was stunning.

Sant Jordi 2012. Concurs literari

Documents

Transcript of Sant Jordi 2012. Concurs literari