COMPILACIÓ DE LES OBRES PREMIADES EN EL CONCURS LITERARI DE SANT JORDI

CURS 2012-2013

EL SECRET DEL PAU

Era el primer dia de classe, havia arribat un nen nou i tots volíem ser amics seus. Es deia Pau, semblava simpàtic. La mestra ens va asseure junts i a poc a poc ens vam anar coneixent. Aquell mateix dia ens vam apuntar a la coral de l'escola, i el professor Martí ens va dir que aquell cap de setmana aniríem a una casa de colònies que tenia una petita granja amb animals al mig d'un bosc. En arribar-hi tots els animals es van espantar en veure el Pau, el professor Martí va dir que podíem anar a jugar, però quan sonés el xiulet tots hauríem de venir. Vam jugar a fet i amagar i va ser molt divertit. Més tard, va sonar el xiulet i ja érem tots allí, però la Laia no hi era!

El Pau tenia un olfacte molt desenvolupat i em va dir: -Confia en mi, el vaig seguir, i a pocs metres la vam trobar dintre d'un forat. Tenia mal a la cama i s'havia desmaiat.

El Pau la va treure com si fos una nina, es va despertar i plorava de contenta. La Laia havia passat molta por.

Jo en aquell moment em vaig adonar que el Pau era diferent de nosaltres i li vaig prometre que guardaria el secret dels seus estranys poders si els feia servir per fer el bé.

I sempre va ser el meu millor amic.

Camí de l'esperança

Carlos Martinez

3r A

ELS AMICS DE LA CLASSE

Era finals d’abril i tota la classe vam anar d’excursió al bosc. Tots estàvem molt emocionats.

Encara que el viatge era molt llarg, en arribar, tots estàvem molt contents. La primera hora un monitor ens va explicar les diferents especies de flors i animals.

Desprès la senyoreta ens va deixar temps lliure.

Vam decidir jugar a cuit-i-amagar. La Carla, l’Andrea i jo ens vam amagar dins d’una cova. De sobte, vam sentir un soroll darrera nostre, les tres ens vam girar de cop i vam veure un ós petitet. Anàvem a sortir corrents quant la Carla es va adonar que tenia una pota ferida. Vam anar corrents a buscar a la senyoreta. Tots plegats en companya d’una veterinària ens vam dirigir a la cova. La veterinària es va atansar a l’osset amb molta cura. En acabar ens va dir que ara ens tocava a nosaltres fer alguna cosa pel l’osset. I tots els nens i nenes junts li vam anar a buscar aigua, menjar i fulles dels arbres perquè estigués calentet. Tots estàvem molt orgullosos d’haver ajudat l’osset.

Quan ja portàvem una estona mirant-lo va arribar la mare de l’ós i vam haver de marxar. Va ser un dia molt especial que mai oblidarem.

Flor de Neu

Laura Guim Rius

3er A

LA COLLA DE LA PESSIGOLLA

Hi havia una vegada una colla que eren amics des de 3r: La Manolita que era molt i molt guita, la Josefeta que estava una mica encantadeta, la Pilarí que tocava el violí, en Lluïset que era molt baixet i en Josepet que sempre es feia el dormidet.

Aquesta colla feia molt de temps que volien llogar una casa.

Quan van fer els 18 anys es van independitzar i la casa van llogar.

Però sabeu que els va passar???

Que molts diners els van faltar i es van haver de posar a treballar.

Van obrir una cafeteria, però en Lluïset no arribava a la barra, en Josepet s'adormia mentre la gent demanava, la Manolita sempre que podia s’escapolia i la Josefeta passava l'escombreta.

Però un bon dia els va arribar un currículum d'una noia que es deia Pilarí i tocava el violí i al veure aquella catàstrofe ho va organitzar.

A en Lluïset li va posar un tamboret, a en Josepet li donaven cafès ben carregadets i a la Manolita li feien fregar els plats. I amb la feina de tots plegats van aconseguir la meitat del lloguer.

Finalment, la colla d'amics li va donar les gràcies a la Pilarí per haver organitzat el negoci, i a canvi, li van oferir si volia tocar el violí a la cafeteria.

I els hi va dir que sí, i amb l'esforç de tots plegats i en especial la Pilarí van aconseguir la resta de diners que els faltava.

I van viure molt feliços.

I conte contat, aquest conte ja s'ha acabat!!!

Pompeia

Mireia Soldado

3r B

EL CAVALLER DE LA SALA D’ACTES

Cada any per celebrar Sant Jordi al col·legi fem un certamen literari. Enguany, uns dies abans, a l’hora del pati mentre jugàvem a futbol, uns nens grans de la ESO ens van prendre la pilota i ens van dir que no ens la tornarien si no descobríem qui era el cavaller de Sant Jordi que cada any apareixia a la Sala d’Actes mentre tots érem a classe.

Els dies següents només pensàvem en descobrir l’enigma. Finalment, vam decidir que un de nosaltres s’amagaria a la Sala d’Actes i així desemmascararia el cavaller. I si la professora ens preguntava per ell, diríem que l’havien cridat a la porteria. I així ho vam fer; al tornar de classe de gimnàstica, i com que estava oberta, un s’hi va amagar. Tots estàvem nerviosos a veure si sentíem el galop del cavall o l’espasa del cavaller. Però a mitja classe de medi el que vam sentir va ser l’altaveu: “Tutores de tercer, a la porteria si us plau”.

Les senyores de la neteja havien trobat el nostre detectiu. Llavors sí que els de tercer vam guanyar el certamen literari. Per premi ens van castigar a fer una redacció sobre “El Cavaller de la Sala d’Actes”.

Escriptor Inspirat

Oriol Culleré

3r B

LES VEUS MISTERIOSES

Un dia una colla d’amics que es deien Jordi, Marta, Eloi i Marina estaven parlant al pati del col·legi. De sobte, la Marta havia d’anar al lavabo. Quan va entrar va sentir unes veus molt estranyes i va començar a investigar. Al cap de deu minuts els seus amics ja estaven preocupats i la van anar a buscar. En arribar es van quedar bocabadats perquè la Marta no parava de mirar per aquí i per allà i llavors el Jordi va dir:

-Marta, què estàs fent?

-Estic investigant les veus estranyes del lavabo - va contestar.

Quan la Marta els va acabar d’explicar què li havia passat, tots junts van començar a investigar.

Van començar a preguntar als nens i deien que no en sabien res de les veus del lavabo. Llavors l’Eloi va dir que si els nens no ho sabien, per què no ho preguntaven a les persones que treballaven al col·legi. Tots els amics van dir que sí, i van començar a preguntar als professors, al director, a la secretària i a les cuineres. Tots van dir que no sabien res de res.

Al dia següent les cuineres es van adonar que a sota de la cuina hi havia els lavabos. Les cuineres van anar a parlar amb la colla d’amics i els van dir:

-Aquelles veus que sovint sentiu al lavabo som nosaltres quan preparem el dinar, perquè la cuina és a sobre dels lavabos...

La colla d’amics van estar molt contents d’haver resolt el cas.

Conte investigat ja l’han esbrinat.

Penguin

Yannis Toure

4t A

LA SHANDY

Érem als voltants de les festes de Setmana Santa i amb la mestra preparàvem la festa de la primavera de l’escola. De sobte, algú va trucar a la porta de la classe. Era la directora que venia acompanyada d’una nena, més o menys de la nostra edat, prima, amb la pell molt morena i els cabells llargs i negres. Van entrar a la classe i la directora ens la va presentar. Ens va dir que es deia Shandy, era d’Haití i per un temps seria una companya més de classe.

La Shandy ens va saludar a tots molt tímidament i va seure en una de les cadires buides que quedaven a la classe, al costat de l’Elsa. A l’hora de l’esbarjo la Shandy va seure sola prop d’una olivera que hi ha al pati de l’escola i va estar-se allí fins que vam tornar a la classe. Un cop vam ser de nou tots a l’aula, la mestra va demanar a la Shandy que ens expliqués a tots per què estava allí.

Ella, amb una veu tremolosa i de peu davant de tots, ens va dir que vivia en un poblet d’Haití molt proper al mar, que feia uns quinze dies un tsunami l’havia destruït i tota la seva família havia desaparegut. També va afegir que, com altres nens i nenes, s’havia quedat sense família i als que havien pogut rescatar, els havien portat aquí, a un Centre d’Acollida.

Tots ens vam quedar molt tristos quan ens va acabar d’explicar el que havia passat: s’havia quedat sense família i estava sola…

Durant les setmanes següents, tots vam intentar que la Shandy se sentís més bé i estigués més còmoda amb tots nosaltres i vam aconseguir-ho!

La Shandy va començar a relacionar-se més, a parlar més i a jugar més amb tots nosaltres a l’hora de l’esbarjo, però sobretot, ho va fer amb l’Elsa.

Van arribar les vacances de Setmana Santa i van estar una setmana sense anar a l’escola i sense veure la Shandy.

En tornar de les vacances, el primer dia d’escola, la Shandy no hi era. Tots ens vam preocupar moltíssim i vam demanar a la mestra

què havia passat amb ella. La mestra ens va explicar que la Shandy, segurament, havia de tornar a Haití, ja que no havien trobat cap família d’acollida per a ella. Tots ens vam entristir molt i l’Elsa més que ningú. Últimament havia fet molt bona amistat amb la Shandy i això de no poder tornar a veure-la la va angoixar moltíssim.

Sense pensar-ho, tots alhora vam demanar a la mestra si entre tots podíem acollir la Shandy un temps a casa nostra perquè es pogués quedar, però ella ens va dir que no podia ser, que havia de trobar una família per poder viure sempre amb ells.

Van anar passant els dies i tot i que la Shandy va tornar a l’escola, sabíem que no es quedaria per massa temps.

Tots intentàvem estar contents per ella, però en el fons teníem una gran tristesa perquè havia de marxar, i l’Elsa era la que pitjor ho estava passant.

Un dia, però, l’Elsa va entrar a classe amb la Shandy agafada de la mà; totes dues portaven una gran rialla. Ens vam mirar els uns als altres en veure que estaven tan contentes, sense saber què passava.

La mestra va fer silenci a la classe i va demanar a l’Elsa que expliqués a tots la gran notícia. Tots estaven encuriosits per saber què passava. Llavors l’Elsa, amb un somriure d’orella a orella, ens va dir: “Companys, la Shandy es quedarà per sempre amb nosaltres. Els meus pares han decidit acollir-la i ens ho han concedit. Des d’avui la Shandy serà una companya més de classe i la meva germana”.

Quina alegria ens havia donat l’Elsa! Tots vam xisclar i aplaudir emocionats. Des d’aquell instant La Shandy seria per sempre una companya més.

Lluna Blava

Paula Grinyó

4t A

SI NO VOLS ESTAR SOL...

Els amics són el millor

per arribar a tenir un bon cor.

Sempre has de tenir l’esperança

de que de tu tinguin confiança.

No és la quantitat

ni tampoc la riquesa.

El que importa és l’honestedat

que per a tu ha estat emesa.

L’amistat és un tresor

que no és pot despreciar,

perquè tota ella és com l’or,

de valuosa, per conservar.

En l’amistat hi ha una cosa imprescindible:

la companyonia i el pacifisme.

No busquis mai bregues

si vols que t’ajudin quan penques.

I per últim vull afegir

que tothom pot ser el teu amic.

És igual de quina raça sigui

perquè en tu sempre confiï.

Friendship

Jordi Roca

5è A

Friendship

L’AMISTAT

Quina sort és per mi tenir

bons amics per compartir

alegries, dificultats

moments dolços, moments salats.

Quan tot rutlla, quan tot va bé,

amb els amics m’agrada ser.

Saltar, córrer, rialles, cançons,

Compartir amb ells il·lusions.

Quan alguna cosa falla,

i només tinc ganes de plorar,

sé que tinc una espatlla

i un amic que m’ajudarà.

A casa, al col·legi i a l’esplai,

tenir amics és el més “guai”.

Sempre a punt i al meu costat

jo em sento acompanyat.

El pare i la mare són els primers

i el meu germà sempre hi és.

Els avis són els incondicionals

i la resta els fenomenals.

Els amics són un tresor,

no abunden, són a preu d’or

Qui t’estima et farà plorar,

sovint cal recordar.

Els amics que avui tinc

i que tot ho compartim

m’agradaria conservar

i a la vellesa amb ells estar.

Ratolí de biblioteca

Berta Culleré

5è A

UN AMIC, UN TRESOR!

El qui té un amic

pot estar molt agraït.

És, de tots, el més ric.

Què bonic! Tenir un amic.

Generositat i amabilitat repartirem,

si tu i jo, amics serem.

Amb tu, tot ho compartirem,

i molt bé ens ho passarem.

Amb respecte I confiança,

no perdis l’esperança,

d’amics no en tindràs mancança

i un, de l’amistat, no es cansa.

L’amistat és el millor regal,

si ets una persona com cal.

Un amic no et farà cap mal.

I sinó, quin pal!

Si tens alguna preocupació,

el teu amic et donarà una solució.

I amb paciència i estimació

tot ho fareu amb il·lusió.

Que no et faci cap peresa,

si el teu amic et demana tendresa,

Però, sobretot, honradesa,

la família i els amics, quina riquesa!

El Poeta Targarí

Eloi Vergé

5è B

CUINEM L’AMISTAT

Un gran tresor és l’amistat,

noble sentiment que cal apreciar.

Amb tendresa el cor omple de felicitat,

malgrat no tothom sap conservar.

Important és plantar una llavor,

cuidar-la amb amor i il·lusió,

estimar-la per tal que brilli com l’or,

sabent fer-la créixer amb passió.

Un sentiment que cal saber cuinar:

n’hem d’evaporar les llàgrimes,

grans dosis de joc s’hi han de barrejar,

reduint-ne els mals amb un xup-xup de rialles.

Arrebossarem, primer, amb farina de confiança;

netejarem, desprès, els mals humors.

Tot equilibrant aquests ingredients en la balança,

recomanem no afegir-hi ràbies ni temors.

Estofarem amb somnis i projectes,

servirem en una safata de lleialtat,

oblidant-nos d’altres receptes,

reconeixent que així es cuina una bona amistat.

Mr. Bean

Roc Viladot

5è B

L’AMISTAT

Relacions interpersonals,

Singulars o plurals,

Sentiment existent

i relació permanent.

Diferents gustos,

diferent sexe,

però tots iguals

quant junts estan.

A vegades profunda,

a vegades superficial,

a cops pensada,

però sempre emocional.

L’amistat s’ha de cuidar,

no es pot tirar,

l’hem d’estimar

i també apreciar.

Jobs

Toni Boté

6é A

L’AMISTAT

Un amic és aquell company eixerit,

amb qui faig els deures i escric.

També un secret

en veu baixa li vull dir:

en un carreró estret,

sense principi ni final,

la nostra amistat resplendeix

de manera incondicional,

només has de ser tu mateix.

Amb tu vull compartir,

al llarg de la meva vida,

grans moment d’alegria

i si algun moment et veig patir

sempre tindràs la meva companyia.

Aquesta bonica relació

els dos hem de cuidar

amb interès i dedicació

si la nostra amistat volem conservar.

Compartint afecte i dedicació

i deixant l’orgull a un costat

tindrem l’ocasió

de forjar una gran amistat

que mai oblidaràs

i sempre recordaràs.

L’amistat

quin gran tresor

entre amics de veritat.

Shakespeare

Jordi Pedrós

6è

L’AMISTAT

La bona amistat

és tenir un amic de veritat,

amb qui moltes coses compartir

i també amb qui et puguis divertir.

És evident

que hauràs de ser pacient,

haurà de ser arriscat

perquè segur que et toca un amic despistat.

Quan tenim una malaltia

i ens trobem malament,

entre els amics i l’ alegria,

ens fan tenir un bon sentiment.

Quan un amic es posa a plorar

l’ hem de consolar,

és un signe de sinceritat

i també de lleialtat.

Hem d’ intentar millorar la convivència

sense acabar la paciència.

És bo saber escoltar

i alhora tolerar.

L’ amistat ens produeix felicitat

i també una gran llibertat.

Tots ens hem d’ animar

i saber-nos disculpar.

Per ajudar cal acceptar i respectar

però no culpar ni enfadar,

ens hem de decidir

i també saber gaudir.

A tot això ajuda el joc i l’ excursió,

l’ amistat és clau amb una bona expressió.

Cal doncs una bona estimació

per una bona relació.

Cavernícola

Eloi Pla

6è B

L’AMISTAT

Què podem dir de l’amistat?una relació mútua,a vegades bonaa vegades crua.

Comença a la infantesaessent tot nou i sorpresa,entre despreocupació i riallesens duu tot sovint baralles.

Continua a l’adolescència i el caràcter ens canvia,fent de l’amistat en més plors que alegria.

Tots sabem queuna vertadera amistat,és aquella que tindràstant si hi ets com si te’n vas.

I finalment la vellesa l’última etapa de la vida,quan l’amistat es converteixen bellesa i tendresa.

Fènix 11*23 Adrià Cañellas 6è B