Generalitat de Catalunya I E S Rovira-Forns Tierno Galván, 77 08130 Santa Perpètua de Mogoda Tel i Fax (93) 560 42 51 Email:a8053236@centres.xtec.es

1. Presentacions: .Escrit de l’alcaldessa 2 .El nou centre 3 .Escrit de l’AMPA 5 2. Els protagonistes 6 3. Adéu! al vell edifici 8 4. Entrevistes: .L’en3vista 12 .Els companys i les companyes opinen 16 .A Mohamed Teldi 21 5. Articles: .L’AMPA 22 .Taller de l’Edat Mitjana 23 .Visita a Can Deu 24 .Visita a la central tèrmica 26 .Les vil·les romanes 28 .L’Arc de Sant Martí 29 . Taller de restauració 30 .Top Manta-2 32 6. Biografies: .Miguel Sáez 34 .Bob Marley 38 .Amalio Tuning 41 .Deco 43 7. Que locura! 46 8. L’inici i l’avui del Rovira-Forns 48 9. Articles dels reporters: .Olimpíades 2008 55 .Descobreix Colòmbia 59 .Les fures 64 .Residente C/13 66 .Cuines del món 68 .Poemes d’amor 71 10. Oci i humor 72

1/1

MOLTES FELICITATS ! Com a alcaldessa de Santa Perpètua de Mogoda vull felicitar a totes i a tots els estudiants que heu estrenat les noves instal·lacions de l’IES Rovira-Forns. Estic convençuda que les noves condicions en què estudieu ara són molt millors, i espero que això tingui un efecte positiu en els vostres estudis. De la mateixa manera estic convençuda que ara l’equip de professors/es també pot desenvolupar la seva tasca educativa amb més recursos i espais. Heu de saber que el nou IES Rovira-Forns ha estat el fruit de molts anys de lluita i reivindicació de molta gent: de la comunitat educativa del vostre centre, de tot l’Ajuntament i de les associacions de veïns dels diferents barris de Santa Perpètua de Mogoda. Era una demanda justa perquè necessitàvem incrementar la qualitat de l’equipament educatiu, que és el que es mereixen els nostres joves, que no és altra cosa que el futur de la ciutat. Per molts anys! Isabel Garcia Ripoll, Alcaldessa.

2

UN NOU EDIFICI PEL ROVIRA-FORNS

Passejant per les noves instal·lacions de l’Institut em venen moltes imatges i records al cap. Seria fàcil pensar que la il·lusió d’estar en tan bones condicions podria fer esborrar tot l’esforç que ha suposat arribar a aquest punt, però no és així.

Durant els anys que van del 2000 al 2005, vaig tenir la sort de formar part de

l’Equip Directiu del centre com a Cap d’Estudis i això em va permetre viure, des d’un lloc privilegiat, la història d’un esforç col·lectiu per la consecució d’un nou edifici. Recordo, com si fos avui, les primeres i infructuoses converses amb el Sr. Jordi Basiana, aleshores Delegat Territorial, i les accions reivindicatives que vam endegar, sempre procurant ser respectuosos, imaginatius i festius: els faxos de protesta, l’ocupació simbòlica dels terrenys municipals que ara ens acullen (amb festassa inclosa), la campanya “un duro per l’Institut” (encara no hi havia euros!) i, per descomptat, les nombroses converses amb els representants de l’administració educativa.

A finals del 2002, els esforços donaven els seus fruits i s’aprovaven, al

Parlament de Catalunya, els pressupostos del 2003 que incloïen un partida destinada al projecte de construcció del nou edifici. Posteriorment seria escollit el projecte presentat per l’arquitecte Jan Llongueras i s’aprovaria una partida pressupostària per a la construcció del que havia de ser el nou edifici.

L’empresa que havia d’encarregar-se de la construcció era RUBAU SA i,

després d’algunes dificultats inicials (algú assegurava que als terrenys podia haver-hi enterrat un gran sauri prehistòric!), l’estiu del 2005 es van començar a remoure les terres. S’iniciava una construcció que havia de durar poc més d’un any. Alguns de nosaltres semblàvem com aquells jubilats que observen les obres del carrer, i cada setmana procuràvem fer una visita per anar meravellant-nos i il·lusionant-nos amb els petits canvis que anàvem observant.

A les acaballes de l’estiu del 2006 l’edifici estava enllestit però, un cop més,

diverses dificultats van impedir que poguéssim traslladar-nos fins al gener del 2007. Amb l’ocupació efectiva del nou edifici es tanca un greuge que la comunitat

educativa de Santa Perpètua de Mogoda ha patit durant 13 anys. No vull deixar de recordar que les condicions amb què hem hagut de treballar, particularment els últims cursos, han estat lamentables: manca d’espais dignes, inundacions, fallides elèctriques, lavabos que no funcionaven, entre d’altres circumstàncies i eventualitats (gràcies Víctor pels cops de mà!).

Ara, quan les coses han canviat, no voldria oblidar que hem arribat a bon termini

gràcies a l’esforç de moltes persones i entitats: el professorat, tant el que avui està amb nosaltres, com el que ja corre per d’altres indrets (l’Alfred, la Montse, el Joan, el Fèlix..., perdoneu però la llista és molt llarga i no hi caben tots en aquestes línies), l’alumnat (especial menció a alguns dels nostres fans que tan bones paraules ens han dedicat sempre: el David, el Mario, l’Alícia, la Judit...), els pares i mares (tots, però especialment al Sr. Albero, l’Eva, i als actuals integrants de l’AMPA), el personal no

3

docent (la Raquel, el Juanjo i la Maria, quina feinada que van fer durant el trasllat!, ah!, i com no, el nostre company i amic el Sr. Enric), els anteriors equips directius (Josep M i Bea sense la feina dels quals hauria estat més difícil el bon resultat obtingut), l’Ajuntament (l’Aurora, la Lídia, la Maria del Mar, la Neus..., sempre disposades a tirar-nos un cable) i, també, alguns representats de l’administració (el Sr. Blai Gassol, el Sr. Martí Teixidó, el Sr. Vidal, la Sra. Assumpció Serrano) i molts d’altres. Si em descuido d’algú espero que m’ho sabreu perdonar.

Voldria també afegir que, en aquest any i mig que he pogut gaudir de la

responsabilitat de dirigir el centre, he hagut d’encarregar-me de l’organització del trasllat al nou edifici. En aquest sentit voldria agrair a tothom que hi va participar la seva col·laboració i felicitar-los a tots pel magnífic resultat obtingut, especialment els meus companys de Junta Directiva (Josep M, Assum i Elies, sense vosaltres i la vostra dedicació hauria estat impossible!).

Voldria concloure indicant que, malgrat creia convenient fer una mirada enrere,

ara, ja som aquí i el que toca es gaudir del que tenim, però sense deixar de mirar cap al futur amb il·lusió.

La feina no s’acaba i, ara, ens toca gaudir del nostre nou edifici i millorar-lo,

però convé no perdre allò que sempre ha estat el nostre senyal d’identitat, el treball de les persones. Tenir un nou edifici és molt important per nosaltres però no oblidem que un edifici no és res sense les persones que l’ocupen. Tots sabem que disposar d’unes bones condicions materials, no solament és de justícia, sinó que és necessari, però no oblidem que sempre hem defensat que el que realment importava eren les persones, aquelles que hi treballen i aquelles amb les que treballem.

Jordi Monsó, Director de l’IES ROVIRA-FORNS

4

El passat dia 15 de gener va ser el primer dia que els nostres fills i filles van gaudir de les noves instal·lacions de l’IES ROVIRA-FORNS, un edifici modern, equipat i preparat per ajudar l’alumnat en el seu projecte d’aprenentatge.

Feia molt de temps que esperàvem l’arribada d’aquestes noves instal·lacions que suposen un gran canvi qualitatiu ja que des de l’AMPA crèiem que era una qüestió no només necessària, sinó també de justícia que tots els nois i noies de Santa Perpètua de Mogoda poguessin gaudir de les mateixes possibilitats.

Un cop aconseguida aquesta fita, el repte davant el qual ens trobem actualment la junta de l’AMPA és com afrontar el projecte de futur que tenim davant. Ara ja gaudim d’unes bones instal·lacions, i la nostra principal preocupació serà fer tot allò que estigui a les nostres mans per ajudar a millorar el funcionament de l’institut i col·laborar en totes aquelles activitats on els alumnes ens necessitin.

Com a pares som conscients de la importància d’una bona preparació acadèmica per assegurar-los un futur millor. Estem segurs que amb aquestes noves instal·lacions i, sens dubte, amb l’estreta col·laboració família-institut, aquest recorregut acadèmic serà una experiència molt positiva en la vida dels nostres fills.

Junta de l’AMPA IES Rovira-

Forns

Com ha passat el temps, sembla que va ser ahir que tots anàvem atrafegats pensant i preparant accions perquè ens construïssin les noves instal·lacions. Ha estat l’esforç de tots el que ha fet que això, avui, sigui una realitat.

Com a membre de l’AMPA que va participar en tots aquells actes vull recordar a tothom que la unió i complicitat de tots els sectors va fer que les coses es desencallessin desprès de molts anys d’espera. Alhora vull recordar els bons moments que vam passar fent tots els preparatius i els vincles d’amistat que van néixer entre molts de nosaltres, m’agradaria felicitar tots els pares que van fer possibles aquells moments, no en nomenaré cap perquè segurament me’n descuidaria algú i seria injust, de tota manera tots sabeu qui sou.

Res més, només dir que tot i que en aquests moments no tinc cap fill al Rovira- Forns em sento molt orgullosa del que entre tots hem aconseguit i us animo a seguir participant, als nois amb la força que us dona la vostra joventut, i als pares amb la mateixa il·lusió.

Felicitats a tots

Eva Rodríguez (Ex-presidenta de l’AMPA )

5

Dani Barbadillo: Dedico la revista a la meva família i als meus amics. Àlex Cabeza: Aquesta revista la hi dedico als meus companys de classe, al Barça, al meu gos, a la meva família, a Bob Marley i si m’aproven, als profés també. Si em suspenen, no!! Luís León: La revista la hi dedico als meus amics, companys i sobretot a la meva família. Abel Busqué: Dedico la revista a la meva família i als meus amics.

Jula Kebbeh: La hi dedico als meus amics i amigues del col·le i a la meva família. Astrid Ramírez: Dedico la revista a la Jula, a la Mirolanda, a la Lei i a les altres. Thaïs Urizar: Dedico la revista als meus amics, en especial a la Sarita, a l’Eov, a l’Anabel, a l’Osky, al Sauce, a les noies P.M. i a la meva família, en especial els meus cosins i el meu germà Àxel.

Galo Solórzano: Dedico la revista a la meva família i als meus amics. Juliana Osorio: A la meva família i als meus amics de col·le.

6

Anaís Doroteo: Aquesta revista la hi dedico a la Patry, Fati, Aguilera, Cris, Ana, Maria i Miquel. Jesús Aguilera: Dedico la revista a tot l’insti. Patry Hidalgo: La hi dedico als meus amics de la revista (Cortés, Aguilera i Anaís). A les meves amigues de “LAS ANXAS” Faty, Cris, Yoli, Erika, Adriana, Maria, Ingrid i Ana. També la dedico al Pache & Sergio. I en especial la dedico al meu noi Maikel. Miguel Cortés: A la penya

del local, a l’Aguilera i a la millor del col·le, la negra canastera.

7

L’IES Rovira-Forns ja té més de deu anys d’història i és un centre ven

consolidat i reconegut en la societat perpetuenca d’avui. No hi ha dubte, hem sortit guanyant, hem hagut d’esperar i lluitar molts anys per aconseguir un edifici en condicions per a tots, ara ens queda el record de moltes històries, les anècdotes i algun mal de cap oblidat. L’edifici vell és l’origen del nostre edifici actual, i per això, des de la revista, hem volgut fer un petit homenatge. Com veuen els canvis els alumnes del nostre centre.

En aquest institut vaig entrar al primer curs de l’ESO, cap allà el 2003, uf! Ja en

fa 4 anys!. Hi vaig fer moltes amigues noves i amics. L’institut no em venia de nou, ja que durant molts anys l’havia vist des de les reixes del pati del Bernat, el sentia com si fos casa meva i tenia curiositat per veure’l per dintre. Em pensava que em passaria els quatre anys de l’ESO en l’edifici vell, però quan menys m’ho esperava, dels rumors de canvi a visitar l’obra del edifici nou sembla un instant.

Jula Kebbeh 3er

El dilluns dia 15 de gener ja hi anirem, al nou edifici. Tinc moltes ganes de ser-hi perquè té moltes coses noves, i té unes bones instal·lacions per als estudiants. Però el que més em sap greu és que està molt lluny de casa meva. Un dels aspectes que més hem millorat és el pati, perquè és molt gran i amb bones vistes al camp. El nou edifici és molt gran, tant per dins com per fora, l’edifici consta de tres plantes per on es distribueixen moltes aules, tres laboratoris, dues aules-taller, una biblioteca i molts altres espais. Abans d’estrenar-lo, dies enrere van fer una visita guiada per totes les instal·lacions i ja ens van dir quina era la nostra aula.

Abel García 3er B

La visita que vaig fer al centre nou va ser una experiència inoblidable. A la visita ens van acompanyar tres professors, l’Assum, la Sandra i L’Eugeni. Primer de tot, ens van ensenyar com era recepció, i, a poc a poc, tot el centre. Els tres edificis, més o menys, eren molt semblants, només es diferenciaven perquè estaven pintats de tres

8

colors diferent, el verd, el vermell i el blau. També ens van ensenyar les aules, encara que no hi havia cap moble. Després vam anar a la cantina de l’institut, hi havia moltes caixes, i per això ens en vam poder fer una idea de com seria per dins, però dintre del que cap es va veure que estaria força bé. Després vam baixar al gimnàs, que és molt millor del que teníem a l’edifici vell, recordo que em va sorprendre molt veure-hi, allà mateix, un escenari força gran. També em van agradar molt els vestuaris amb les finestres que es tancaven automàticament i els lavabos grans i molt nets, es clar, per estrenar...

Una cosa que m’agrada dels lavabos és que tenen mirall, i així ens podrem mirar els cabells després de fer la classe de gimnàstica. Un altra de les coses que més m’agrada en aquest institut és el pati, és immens, té una pista de futbol, amb unes escales que fan de bancs o grades. Les condicions en general del nou edifici són increïbles al costat del pobre vell edifici... i a sobre està al costat de casa meva.

Patrícia Hidalgo 3er B

Recordo que el dia 31 d’octubre els alumnes de tercer d’ESO vam fer una visita

al nou centre, era l’IES nou! Semblava mentida però després de tant de temps aquell futur llunyà ja era tota una realitat. Quan vaig entrar, la meva primera impressió era que tot era molt gran i encara feia olor a fresc i a nou, passàvem per uns passadissos molt i molt grans, ens van ensenyar totes les aules, la sala d’informàtica, el gimnàs, els lavabos, la cantina, etc. I ara ja sóc aquí, un somni fet realitat.

Anais Doroteo 3er B El vell institut no es tant vell com

es veu a simple vista, l’institut només té 13 anys de vida però l’edifici fa més anys que està construït. El pas de tants alumnes l’ha anat espatllant any darrera any. I ara que anem al nou institut serà més fàcil de cuidar-lo, només cal que tinguem cura de conservar-lo. Jo, en aquest edifici vell he deixat molts bons moments amb el companys i alguns professors! També agradeixo que fessin el nou institut perquè el tinc una mica més a prop de casa. I perquè és molt més gran que el vell. També agrada la novetat després de tres anys en el vell, ja n’estava una mica cansat. L’institut vell m’ha deixat bons i mals moments. El primer any no coneixia a ningú i no va ser molt especial, el segon any ja coneixia a més gent i va ser el millor any i reconec que aquest primer trimestre d’aquest curs no ha estat gaire bo, em refereixo als resultats acadèmics. Però d’ara endavant reconec que haig de canviar per aprofitat millor un centre com aquest.

Àlex Cabeza (XIKY) 3er A

En l’edifici vell d’aquest institut vaig començar 1d`ESO i vam passar moltes

coses divertides i avorrides . Entre les coses més divertides van ser que allí baix vaig conèixer les meves amigues, em sap una mica de greu d’haver marxat però d’altra

9

banda m’agrada el nou edifici perquè té les instal·lacions noves, és més gran que l’altre i a més té cantina.

Astrid Ramírez 3er A

El centre nou a comparació del centre vell, és més gran i més bonic. Allò de bo d’aquest centre és que als canvis de classe ja no cal anar d’un edifici a l’altre perquè totes les aules estan al mateix edifici i a més ara el timbre se sent a tot arreu, perquè està posat en tots els passadissos, fins i tot al gimnàs, on abans no se sentia, ara hi ha un davant dels vestuaris. A l’hora de l’esbarjo tenim una cantina amb màquines per poder comprar alguna cosa. Això està molt bé perquè si està plovent t’hi pots quedar a l’interior per no mullar-te, en canvi en l’altre si plovia t’havies de quedar dins de la classe.

Aquest institut no crec que s’inundi com l’altre. Recordo molt aquella vegada que es va inundar, i al pati hi havia mig metre d’aigua, i ens van haver de treure per les finestres de baix de l’edifici vermell. A l’ultima setmana es va rebentar una canonada i no vam poder anar durant dos dies a classe.

Àlex Ruedas 2º ESO

Jo quan anava al vell institut no

estava gaire contenta perquè quan plovia s’inundava, l’estructura no era gaire bona i això que 1er i 2n estiguéssim en un edifici, 3r, 4r en un altre edifici i 1er i 2n de batxillerat estiguessin en un barracó no m’agradava. Sempre em recordaré de quan jo anava a 1er i va ploure molt mentre nosaltres estàvem dins l’edifici, i a les cinc de la tarda van venir els bombers per a treure’ns per les finestres. Quina feinada! Els bombers

van haver de treure les reixes. També l’últim dia que van estar a l’institut va ser molt trist perquè deixàvem molts records en aquell centre, però sabíem que anàvem a un altre centre nou, que era millor.

El primer dia que varem anar al centre nou no sabíem on estaven les aules, passadissos, escales, era tot una mica complicat, però ens vam adaptar molt ràpid. El centre on som ara és millor, estem tots junts i està en millors condicions. L’estructura està bé, i els patis més o menys, però no m’agrada la pista de futbol, el terreny està inclinat, fa baixada des del centre cap a fora i a l’hora de jugar a pilota es nota una mica. A l’hora de l’esbarjo on més gent hi ha és a la cantina, si obríssin el bar guanyaria més l’estat de la cantina, el gimnàs és molt gran.

Jo crec que hem tingut sort amb aquest centre i hem d’estar contents i sobretot cuidar-lo. Això ja depèn de nosaltres.

Patricia Ponce 2on ESO

El nou institut és molt més bonic que el vell perquè és nou, està decorat amb diferents colors i tot es nou. El vell era lleig i estava molt deteriorat, cada dos per tres

10

tenia problemes, d’inundacions i talls de llum especialment. Però ara és tot diferent, les classes del nou semblen més grans (tot i que no ho són) que les del vell, les finestres també són més grans i això fa que les classes siguin més lluminoses i de moment les persianes no estan trencades, però aquest nou sistema de pujar-les i baixar-les no crec que sigui el millor sistema. El que més m’agrada del nou edifici és el pati, aquest és molt més gran que l’altre i els vestuaris també són grans i estan en bones condicions. En definitiva, no trobo a faltar el vell edifici per res, m’agrada aquest.

Salma Lazaar 2n B

Crec que l’institut nou és molt millor que l’altre. El nou és més gran, el seu gimnàs és més gran i té unes dutxes molt agradables. També té una cantina, que es pot utilitzar a l’hora del pati, allà hi ha unes màquines amb dolços, pastes, sucs i aigua. A la cantina també hi ha jocs per jugar. Amb tot això crec que l’actual supera en molt l’antic centre.

A l’altre centre poca enyorança li he agafat, només vaig estar un any i amb tan poc temps només trobo a faltar que, al pati les pistes de bàsquet i futbol estaven separades. Això era millor perquè no ens molestàvem jugant, ara al nou institut, la pista que hi ha la compartim el bàsquet i el futbol, i això és un rotllo perquè si estàs jugant a bàsquet et vas topant amb els que juguen a futbol. De l’antic centre també m’agradava i, això ho comparteixo amb tota la classe, que a vegades en ploure s’inundava i cabia la possibilitat que a l’endemà no tinguéssim classe, un dia de descans en mig la setmana sempre anava bé.

Però, bromes a part, necessitàvem un centre nou i ja el tenim, i això és l’important, poder-lo aprofitar al màxim.

Héctor Alarcón 2n ESO B

11

Pot ser os preguntareu per aquest títol tant estrany, no us penseu que és un error d’impremta, ni molt menys. En aquest número els reporters de Cadena Perpètua han realitzat unes entrevistes, per ser més clars, tres! entrevistes a tres professores del nostre centre, l’Elena, la Sandra i la Conxi, per coneixer-les una mica més i per veure que pensen del canvi de centre. Malauradament, com ja sabeu l’Elena ja no hi és al centre perquè ja ha tornat en Ferran, però ben segur que la recordeu, especialment els de 1er d’ESO, i si tenim l’oportunitat, el centre li farà arribar un exemplar de la revista.

Entrevista a l’Elena, professora de gimnàstica. Quants anys fa que et dediques a l’ensenyament? - Ja fa uns set anys que em dedico a l’ensenyament. Què et sembla el nou institut? - M’agrada molt el nou centre perquè es ample amb poc soroll i és molt lluminós. T’has adaptat bé al nou centre? - Si, perquè l’espai del gimnàs és més ampli i té molta llum natural, a més té l’avantatge que des de dintre es veu el camp. Com et sembla el gimnàs nou i els vestuaris? - Molt bé m’agrada molt el gimnàs, i com ja he dit abans és molt gran i els vestuaris estan molt ben equipats, a més són més amplis. Que milloraries del gimnàs ? - Ai! Doncs sí, el terra, se’n bruta molt i rellisca molt, i quan els alumnes han de fer algun vall moltes vegades se’ls escapa la cama, (aquí es fica a riure). Quin institut et queda mes lluny, el d’ara o el edifici vell? - Em queden els dos iguals perquè vinc en cotxe i el trajecte és molt semblant. Des de que ens em anat de l’institut vell has notat algun canvi als alumnes? - Si estan més tranquils sobretot al pati, pot ser al estar més a prop del camp estan més tranquil·lets. Consideres que l’institut ha sortit guanyant amb el canvi? - Clar que si! a sortit guanyant molt, en tots els aspectes. Quin record et queda del vell edifici?

12

- Mmm! Al ser més petit era mes acollidor sobretot la sala de professors, hi havia bon ambient, tot era com una gran família. Be, ja sabem que el nou edifici és perfecte, però hi ha alguna cosa que no t’agradi? - Si, el timbre JE JE, és molt ensordidor. Que recomanes a l’alumnat per mantenir el centre en bones condicions? - Que pensin que es un espai on hi hem de conviure tots. Quin és el darrer llibre que has llegit i pel·lícula? - El llibre que e llegit es diu En el blanc i una pel·lícula de dibuixos animats amb els meus fills JE JE. Has tingut que canviar el teu horari habitual per arribar a l’horari a l’institut? - No he tingut que canviar el meu horari habitual mai. Que et semblen els alumnes? - Que son bona gent i que i a molts grups.

Jula Kebbeh i Astrid Ramírez 3er A

Entrevista a la professora de català Sandra Soler. Hola! Sandra!!! T’agrada el nou institut? - Si, molt. El Canvi d’institut ha estat molt important i necessari. Quants anys fa que et dediques a ensenyar? -Fa cinc anys. Quines millores hi trobes en aquest nou edifici? - Tot, les instal·lacions, aules, l’espai tant ample dels passadissos i els departaments, molts necessaris per poder treballar tranquil·lament, etc. Quin es l’últim centre en el que vas ensenyar? I a quants has estat? - A un IES de Sabadell, i he estat en quatre o cinc. I aquest és el primer cop que he fet un trasllat. T’agraden els teus alumnes? - Sempre m’han agradat... je je je je. Es porten bé a les teves classes?

13

- Es podrien portar millor, però no tinc massa queixes. Sempre et trobes algun mirant la lluna de bon matí. Tens problemes de desplaçament per arribar aviat al institut? - No, perquè vinc amb cotxe, però si anés amb autobús seria més difícil, perquè el Vallès està molt mal comunicat pel que fa el transport públic. Que és la primera cosa que canviaries d’aquest institut? - A veure, és un institut nou, per tant no canviaria res. Si que el faria més acollidor, perquè és molt gran, però en cara fa pocs dies que hi estem traslladats. Tot arribarà! I ara respecte a la lectura, quin llibre ens recomanaries per pasar una bona estona? - El manuscrit del segon origen, o bé algun del detectiu Flanagan. T’agrada ser professora de català? - Sí, és la meva feina i per la que vaig decidir un bon dia. Faltes moltes vegades a les teves classes? I els teus alumnes? - Procuro no faltar mai, cal ser responsables amb les teves obligacions diàries, però sempre et pot caure un refredat en qualsevol moment. I respecte als alumnes... n’hi ha de tot. Que trobés a faltar del vell institut? - Ara es més difícil de trobar a un professor, l’has de buscar, pels departaments, passadissos o sala de profes i a l’altre institut hi havia una sala de professors per a tots i era més fàcil trobar-los.

Thais Urízar 3er A

i Galo Solorzano 3er B Entrevista a la Conxita, professora de naturals. Hola Conxita!! - Hola nois Què et sembla el nou institut? - M’agrada molt l’edifici. M’agrada la distribució de les aules, els espais grans i molt il·luminats. Quina diferència i trobes entre el vell i el nou? - Es molt mes agradable per treballar ,no cal passar per fora per donar classes o per anar d’unes aules a altres. Hi ha calefacció i tot funciona amb normalitat, el paisatge que es veu es molt maco, veus els camps i al fons, fins hi tot es pot veure Montserrat. Quants anys fa que et dediques a l’ensenyament? - Ara ja fa uns vint-i-vuit anys. Que et semblen els nous laboratoris?

14

- M’agraden tot i que podrien ser millors, perquè al projecte no estaven previstes algunes coses importants per al laboratori. El que no m’agrada’t es que no han estat acabats a l’hora. De moment no més n’hi ha un d’acabat però suposem que aviat estaran els altres dos. Consideres que l’institut ha sortint guanyant amb el canvi? - Si molt, perquè l’edifici vell estava molt deteriorat hi a més no tenia les instal·lacions adequades per moltes activitats importants per a diferents assignatures. Quin record et queda del vell edifici? - Solament els problemes que van tenir que van obligar a suspendre les classes a causa de les inundacions. Be, ja sabem que el nou edifici és millor que el vell, però hi ha alguna cosa que no t’agradi? - No, la veritat es que m’agrada tot. Amb el nou edifici, has notat algun canvi en l’alumnat? - En general crec que l’alumnat està més motivats amb l’ordre i amb la conservació del centre perquè el sentiu com a mes vostre. Què recomanes a l’alumnat per mantenir el centre en bones condicions? - Recomano a l’alumnat que tots prenguem consciència de que conservin l’edifici net i en ordre és un benefici per a tot l’alumnat actual i per tot l’alumnat que vingui arribant cada any.

Alex Cabeza 3er A I Luís Leon 3er B

15

QQuuèè eenn ppeennsseenn eellss aalluummnneess,, ddeell ccaannvvii dd’’eeddiiffiiccii??,, eellss pprrooffeess sseemmbbllaa qquuee eessttaann mmoolltt ccoonntteennttss;; aaiixxòò mm’’aaggrraaddaa mmoolltt,, aaiixxòò aallttrree nnoo ttaanntt,, ppeerròò bbéé.... mmoolltt bbéé.. PPeerròò ttaammbbéé eennss aaggrraaddaarriiaa ssaabbeerr ll’’ooppiinniióó ddeellss qquuee ddoonneenn vviiddaa aall RRoovviirraa--FFoorrnnss,, aahh!! SSaabbrraann qquuii ééss aaqquueesstt ttaall...... TTiieerrnnoo GGaallvváánn??..

Entrevistem la Cindel Ruedas de 1er d’ESO. T’agrada el nou institut? - Sí, però podrien haver-lo fet millor, les aules són una mica més petites, i trobo que falten bancs al pati.. Quin canvi has trobat de primària a secundària? - Que a secundària es treballa una mica més i has d’estudiar més. Et sembla difícil primer d’ESO? - No gaire. Que t’agrada més d’aquest centre? - Els vestuaris i les aules, perquè estan millor equipades. Quina és la teva assignatura favorita? I quina et costa més? - Gimnàstica, i les que més em costen són socials i naturals. Tens l’institut més a prop de casa teva? - Sí, una mica. T’agrada la cantina? Per què? - Si, però podrien posar alguna cosa més, perquè no hi ha màquina d’entrepans o sandvitxos. Quin canvi has trobat de l’edifici vell a l’edifici nou?

- Que ara tenim la cantina, els lavabos ara estan millor i tenim miralls. Què et semblen els professors? - Estan bé. Que et sembla l’aula que t’ha tocat? - Bé, però convindria canviar les papereres i els esborradors je je je, ja no esborren, només embruten la pissarra. Saps com s’anomena el carrer del nostre institut? - No. Saps qui és Tierno Galván? - No.

Entrevistem Cecilio de 1er d’ESO. T’agrada el nou institut? - Si, és molt gran i molt net.

16

Quin canvi has trobat de primària a secundària? - Trobo que a l’hora de treballar t’exigeixen més a la secundària. Et sembla difícil primer d’ESO? - Doncs, més o menys, segons l’assignatura. Però s’hi ha d’estudiar més. Què t’agrada més d’aquest institut? - Que les aules són més grans i sobretot el pati. Quina és la teva assignatura favorita? I quina et costa més? - Ciències naturals, i la que més em costa és socials. Tens l’institut més a prop de casa teva?

- No, haig que caminar més que abans. T’agrada la cantina? Per què? - Encara no hi he entrat. Perquè prefereixo estar fora, al pati. Quin canvi has trobat de l’edifici vell a l’edifici nou? - Els passadissos, són molt llargs, la llum natural que entra per les finestres i les aules. Què et semblen els professors? - A vegades fan por, però en el fons són bons.

Què et sembla l’aula que ta tocat? - M’agrada molt. Saps com s’anomena el carrer del nostre institut? - No És Tierno Galván. Saps qui va ser aquesta persona? - No Ara toca a Sara Sánchez de 1r d’ESO. T’agrada el nou institut? - Sí, molt. Quin canvi has trobat de primària a secundària? - Que a primària es fan menys hores i que ara ens toca ser els més petits de l’institut. Et sembla difícil primer d’ESO? - No, de moment ho vaig portant bé. Què t’agrada més d’aquest institut? - Les aules, el gimnàs i els lavabos. Quina és la teva assignatura favorita? I quina et costa més? més? - La que més m’agrada és català, i la que més em costa és socials. Tens l’institut més a prop de casa teva? - No, de fet ara el tinc una mica més lluny, però m’és igual. T’agrada la cantina? Per què? - No, perquè no hi ha res. (La resposta és d’abans que hi posessin les màquines de begudes i pastes, és clar!)

17

Quin canvi has trobat de l’edifici vell a l’edifici nou? - Que ara els lavabos estàn en més bones condicions i tenen miralls i que l’edifici és molt més gran. Què et semblen els professors? - Són normals, perquè són molt

exigents i bordes. Què et sembla l’aula que t’ha tocat? - M’agrada molt. Saps com s’anomena el carrer del nostre institut? -No. (Tierno Galván) Saps qui és aquesta persona? - No sé qui és. Entrevistem a l’Anaïs Ruiz de 3er d’ESO. T’agrada el nou institut? - Si, m’agrada molt, perquè està en millors condicions que l’altre. Que t’agrada més d’aquest institut? - La cantina. Quina és la teva assignatura favorita? I quina et costa més? - Anglès. La que em costa més és Tecno. Tens l’institut més a prop de casa teva? - El tinc igual de lluny.

Ja que estàs al nou institut tens més ganes d’estudiar? - No! Les ganes són les mateixes je je je... (riu). Quin consell li dones a l’alumnat per mantenir en bones condicions el nou centre? - Que ja que tenin l’edifici nou, que no el degradin, perquè ha de durar molts anys. T’agrada la cantina? Per què? - Sí. Perquè a l’hivern s’hi està molt calentet. Quin canvi has trobat de l’edifici vell a l’edifici nou? - La calefacció, perquè fa molta calor, el gimnàs ès més gran i les aules són millors. Però no hi ha bancs al pati, ah! I més fonts! Què et sembla l’aula que t’ha tocat? - Què es bastant petita T’agrada el gimnàs? - Si, és més gran ,té escenari, hi ha més lloc per guardar les coses.

Saps com s’anomena el carrer del nostre institut? - No ho sé. (Tierno Galván) Saps qui fou aquesta persona? - Ni idea.

18

Entrevista a Dani Barbadillo de 3er d’ESO. T’agrada el nou institut? - No està malament, però sembla una guarderia. Què t’agrada més d’aquest institut? - El pati, perquè és més gran. Quina és la teva assignatura favorita? I quina et costa més? - Cap, però la que pot passar és gimnàstica. Tens l’institut més a prop de casa teva? - Sí home! No, jajaja. Ja que estàs al nou institut tens més ganes d’estudiar? - Les mateixes jeje (no). Quin consell li dones a l’alumnat per mantenir en bones condicions el nou centre? - Que el cuidin, que no el pintin i que no el trenquin. T’agrada la cantina? Per què? - Si, perquè hi ha màquines, i no hi fa fred a l’hivern. Quin canvi has trobat de l’edifici vell a l’edifici nou? - Que almenys aquest no cau a trossos i que és gran i t’hi perds, (doncs, ja fa dos mesos que hi som ...). Què et sembla l’aula que t’ha tocat? - No està malament, és igual que totes. T’agrada el gimnàs? - Si, és molt gran i està en més millors condicions que l’altre.

Saps com s’anomena el carrer del nostre institut? - No. Saps qui és aquest personatge? - I, qui era aquest?...

Entrevistem a Gisela Roberto de 3er d’ESO. T’agrada el nou institut? - Si, m’agrada molt. Que t’agrada més d’aquest institut? - El pati, el laboratori i la cantina. Quina és la teva assignatura favorita? I quina et costa més? - Eh...Català i la que mes em costa és Tecno Tens d’institut més a prop de casa teva? - Si, ara el tinc al costat. Ja que estàs al nou institut tens més ganes d’estudiar? - No! Son les mateixes ganes. Quin consell l’hi dones al alumnat per mantenir en bones condicions el nou centre? - Que no l‘embrutin i que no trenquin les coses. T’agrada la cantina? Per què? - Si, perquè està coberta i estàs a la teva bola. Quin canvi has trobat de l’edifici vell a l’edifici nou? - L’edifici, tot! je je je.

19

Que et sembla l’aula que t’ha tocat? - Bé, bé, si, m’agrada força. T’agrada el gimnàs? - Sí, és més gran que el vell. Saps com s’anomena el carrer del nostre institut? - Si, Tierno Galván. Saps qui fou aquesta persona? - No ho sé.

Pel que podem observar sembla que als nostres companys els hi agrada força, el nou edifici, però ens crida l’atenció el fet de veure que no coneixen el nom del carrer on es troba el nostre centre. Bé, si haguéssim preguntat a més companys potser en quedaríem esgarrifats, als profes no, ells tot ho saben!

Doncs aquí el teniu, amics i amigues, un home molt estimat i respectat pels ciutadans de Madrid, és més, en el temps que en va ser l’alcalde la seva popularitat va superar les fronteres de la ciutat de Madrid i el reconeixement i l’estimació del poble era general arreu de l’Estat. Llegiu-ho i coneixereu una mica el vostre carrer.

ENRIQUE TIERNO GALVÁN

Sociòleg, polític i assagista espanyol, va néixer i morir a Madrid (1918-1986). Doctor en Dret i Filosofia i Lletres, fou catedràtic de Dret polític de la Universitat de Múrcia (1948-1953) i de Salamanca (1953-1965).

Al 1965 fou separat de la docència per encapçalar una manifestació estudiantil junt amb Aranguren i García Calvo a la Ciutat Universitària madrilenya. Professor a Princenton, Estats Units (1966-1967), va tornar a Espanya, fundant el 1968, en la clandestinitat, el Partido Socialista del Interior, que a partir de 1974 va passar-se anomenar-se Partido Socialista Popular (P.S.P.), amb el qual fou elegit diputat per Madrid en les eleccions del juny de 1977. El 1978 el P.S.P. es va integrar al Partido Socialista Obrero Español (PSOE.) i a l’abril del mateix any fou anomenat president honorari. Fou reelegit diputat en les legislatives de març de 1979 i a l’abril del mateix any fou elegit alcalde de Madrid per una coalicion entre comunistes i socialistes, càrrec per al qual fou reelegit l’abril de 1983 fins a la seva mort el 1986. Durant els seus quasi set anys de mandat, va portar a la pràctica importants reformes, i va arribar a tenir una gran popularitat i carisma entre els ciutadans de Madrid. Respecte a la seva faceta docent, el primer govern de la monarquia el va restituïr a la seva càtedra de Salamanca, passant posteriorment a ocupar la mateixa càtedra en la Universidad Autónoma de Madrid.

 Tahis Urízar 3er A, Galo Solórzano i Luís León 3er B 

20

Mohamed Teldi és el nou Tècnic Integrador Social del centre. Ajuda els alumnes i afavoreix que hi hagi un bon clima de convivència. També fa alguna activitat amb ells, com per exemple l’hort que estan preparant, ell amb alguns alumnes de primer de l’ESO, en un tros de terreny del centre nou. Per poder conéixer-lo una mica més els reporters de la revista 38 li hem fet un reportatge que ara us presentem.

-D’on ets? Quan temps fa que vas venir? -Sóc del Marroc i fa 16 anys que vaig venir. -És la primera vegada que estàs treballant en un centre? -És la primera vegada, però he estat set anys als serveis socials de l’ajuntament de Santa Coloma, com a educador social. -Explica un mica quina és la teva tasca al centre -Sóc Tecnic Integrador Social. Les tasques que faig: treballo amb nens, “si es deixen ajudar”, que tenen necessitats socio-educatives, normalment són alumnes que tenen dificultats per adquirir coneixements i tenen problemes de conducta. I facilitar un clima de bona convivència en l’institut. -T’agrada treballar amb joves? -M’agrada molt. -Creus que el nou edifici influirà positivament els alumnes? -Positivament sí, per una part, però per l’altra part depèn d’ells mateixos. -Al temps lliure què t’agrada fer?

-Veure pel·lícules, que tracten temes socials i escrits amb la realitat social, i posar-la amb joves de barri -T’agrada treballar a aquests centre? -De moment estic bé, m’agrada molt -Quants idiomes parles? -Parlo 6 idiomes: berber, àrab, francès, castellà, català i alemany. -On vas fer la teva carrera? -Aquí a Catalunya, a la Central, UB, (Universitat de Barcelona). -Quina musica escoltes, música europea o música del teu país? -De les dues i música de

diferents ètnies.

Anaïs Doroteo i Patricia Hidalgo 3er B

21

Llums... garlandes... nadales... figuretes... pessebres... i moltes altres coses vam poder trobar a la fira de Nadal d’enguany.

Van ser moltes les entitats que van participar aquest any i una d’elles va ser l’AMPA de l’IES ROVIRA-FORNS, que amb l’ajut dels alumnes de 4art d’ESO van posar una paradeta on es venien polvorons, xocolata, cafè, pessebres i fins i tot una beguda calenta típica de Finlàndia.

Van participar una vintena d’alumnes, que unes setmanes abans van inundar el nostre poble de caixes i caixes de polvorons i de números per a un sorteig. Amb els diners que van guanyar els alumnes de 4art han pogut pagar part del viatge que han fet a Itàlia, i esperem que s’ho hagin passat d’allò més bé.

Amb aquestes línies volem agrair la participació i la col·laboració de tots i totes, i molt especialment dels pares que han participat de forma més directa com la Veli, que es va encarregar de la paradeta, en Rafa, que va anar a comprar els polvorons i la Consol que es va encarregar de la part administrativa.

A tots moltes gracies!

Ah!!!!!!!!! I moltes felicitats a la guanyadora del sorteig!

22

Els nens i nenes de segon vam anar a La Granja a fer un taller sobre l’Edat Mitjana que consistia primer, a veure unes diapositives que ens explicaven coses sobre aquesta època de la nostra història com per exemple on estaven situats els visigots... , desprès vam anar a fer un a visita al museu i ens van ensenyar algunes de les peces que es van trobar a Santa Perpètua de Mogoda, concretament a l’església i ens van explicar el que eren.

Al final del taller vam fer un joc sobre l’Edat Mitjana que era una barreja entre el joc de l’oca i el parxís, en el qual hi havia cinc personatges: dos nobles, un artesà, un eclesiàstic i un pagès. Cada personatges tenia cinc monedes, menys el pagès que només tenia cinc sacs de blat, el joc consistia en tirar el dau, moure el personatges i llegir una carta que t’indicava què havies de fer com ara, per exemple, si venia la pesta negra i et mories, havies de pagar o et donaven diners, avançar o retrocedir caselles... També ens van indicar on encara hi ha alguns llocs de la zona d’origen medieval per anar a visitar, per poder observar i veure com eren les edificacions de l’Edat Mitjana.

Oriol Alonso Ortiz 2n B

23

El dia 8 de febrer els alumnes de 2ºn d’ESO vam anar d’excursió

a la masia Can Deu, prop de Sabadell. Vàrem quedar a les nou del matí a la porta de l’institut, era un dia fresc i agradable, en arribar, el primer que vam fer va ser esmorzar i després, els nostres professors, l’Alicia i en Josep Maria ens van separar en dos grups per començar la visita. El meu grup va començar pel museu, allà ens van explicar com els pagesos molien el gra per fer pa, també com feien l’oli d’oliva i com feien el vi. Va ser molt interessant veure que cada treball tenia unes eines pròpies, com la falç, que serveix per tallar el blat.

Després vam poder visitar la masia, la primera sala que vam veure era el menjador, una sala gran i molt ben moblada, allà el nostre guia ens va explicar que només feien servir el menjador per ocasions especials, reunions familiars, festes o visites importants. El menjador tenia dues portes que donaven a les habitacions, hi vam entrar a una d’elles i hi vam poder observar que el llit era molt petit i alt.

Després vam visitar la cuina, era l’espai de la casa més utilitzat, ja que és aquest lloc on es feia la vida quotidiana, on es menjava i on la família es reunia per parlar al voltant fel foc. De fet, la llar de foc situat a la cuina era enorme i gairebé sempre estava encès, especialment a l’hivern.

En sortir de la casa gran el guia es va portar al “pàrking” de l’època on vam poder veure una sèrie de carruatges utilitzats en aquella època. Després vam tornar al pati on havíem esmorzat i allà ens van explicar que aquell lloc on érem, era l’era, el lloc on se separava el blat de la tija. En una altra zona de la finca ens van ensenyar l’estable o hi ha alguns dels animals més típics d’un mas o casa de camp, hi vam veure un ase, molt acostumat a rebre visites d’estudiants, una vaca, un porc, ànecs i gallines.

Finalment ens van donar un dossier on vàrem haver de respondre una sèrie de preguntes sobre tot el que havíem vist. En acabar vam tornar a casa per menjar, i a la tarda... al col·le!, cansat però a classe. Seria interessant que, si es realitza aquesta visita el proper curs, poguéssim quedar-nos a menjar pel camp, per acabar bé la sortida.

Héctor 2º

24

25

L’alumnat de segon d’ESO ha visitat la central tèrmica de cicle combinat del Besòs.

La central va ser construïda l'any 2002. Consta de 2 grups idèntics de producció d’energia elèctrica que són de propietat i operació totalment independents. Cada grup té una potència neta de 400 MW. Un d’ells és propietat d’Endesa i l’altra de Gas Natural. El rendiment total de la planta és del 58 %, valor que supera en més d’un 20 % el rendiment dels grups tèrmics convencionals. Abans de visitar la central vam anar a una aula amb un monitor que ens va explicar, amb unes diapositives, la generació, el transport, la distribució i el tractament d’aigües de la central.

També vam veure un esquema amb les parts d'una central tèrmica de cicle combinat. Vam haver d'omplir un dossier d'activitats i després vam anar a visitar les diferents parts de la central: les canonades de gas, la turbina de gas, l'evaporador, la sala de control, la caldera de recuperació, el dipòsit d'aigua dessalada, el transformador i finalment la piscina de decantació. Durant la visita vam haver de portar cascs perquè era perillós.

Oriol Alonso

2n ESO A

26

27

Les vil·les romanes són centres d’explotació agrícola i ramadera que es van desenvolupar per les zones rurals per tot l’imperi romà.

Estaven formades per dues parts ben diferents, per un costat la casa del propietari amb una decoració més sumptuosa i amb els banys privats, i l’altra és la part rural, on vivia el servei i els treballadors; aquesta part estava relacionada amb els camps de conreu, diversos tallers i

magatzems. D’això tractava el taller que vam realitzar els alumnes de 2n d’ESO. En aquest

taller vam veure unes diapositives on sortia una vil·la romana, els objectes i mobles que hi havia, la decoració i les parts que tenia. En aquest taller a més de veure unes diapositives sobre la vida rural en les vil·les, vam fer dues peces de fang que s’anomena antefixa que en les vil·les romanes es col·locaven al final de la teulada per decorar i tapar les juntes de les teulades. Les figures eren la cara d’un lleó i la cara d’una dona. Per fer les figures primer vam pastar el fang, després el vam posar en els motlles, de lleó i de la cara, ben premsat perquè agafés la forma. A continuació vam treure el fang dels motlles vam tallar el sobrant dels costats, vam allisar les arrugues i ens les vam emportar a casa perquè s’assequessin. A més, abans de fer les peces de fang ens van ensenyar els objectes que hi ha al museu que s’han trobat a les vil·les de Santa Perpetua de Mogoda, i ens van indicar on eren perquè poguéssim anar a visitar la zona.

Cara de dona Cara de lleò

Oriol Alonso Ortiz

28

Tot va començar un dia de l’any 4000 aC .Tots els animals del món feien el que més els hi agradava, el cocodril es banyava, el musclo esperava la nit per jugar, el guepard feia curses entre els seus amics… Tots eren feliços al seu món i ningú voldria canviar la seva vida .

Un dia un gran ocell, l’àguila, va veure com d’una cova apareixia un grup d’animals desconeguts per a ella. Aquells animals eren humans, éssers encara en evolució .L’àguila va apropar-se a ells i els va dir:

- Sóc Martí l’ocell més gran d’aquest bosc. Marxeu! Aquí només vivim animals que ens agrada la pau i a vosaltres us he vist agafar pals llargs que desprès llenceu i feu venir a nosaltres, els animals, la son eterna.

Els homes se la van quedar mirant i un d’ells li va dir:

- Nosaltres us fem dormir eternament perquè ens doneu l’aliment necessari per a poder viure. Mai no en marxarem, i seguirem adormint tots els animals que necessitem per poder sobreviure.

L’àguila espantada per l’advertiment de l’home va fugir cap al bosc on vivien tots els animals. Allà l’àguila va fer cridar tots els animals del bosc per advertir-los que devien marxar el més lluny possible. Un cadell de gos que corria per allà li va preguntar a l’àguila com podrien fer-ho, si per sortir-ne necessitaven volar.

L’àguila sorpresa per l’evidència que va assenyalar el cadell va contestar:

- A vegades cauen gotes d’aigua molt juntes. Només haureu de pujar a la muntanya i quan caiguin les gotes salteu tots junts i us agafeu a les gotes.

Al cap d’uns dies va començar a ploure i tots els animals van veure com els homes s’amagaven a la seva cova per no mullar-se.

Els animals tots junts, van anar cap a la muntanya més alta que hi havia al seu bosc, quan van arribar tots a dalt, liderats per l’àguila, van saltar tots junts formant un gran arc de tots els colors que tenien els animals a la seva pell: el marró del gos, el groc de la girafa ,el blanc dels ànecs, fins i tot alguns peixos de color blau van fer un gran esforç per arribar a dalt per saltar.

Els homes quan van veure aquell arc de colors el van nomenar, “l’arc de Sant Martí”. Tots els homes van sortir de la cova per a viure millor aquell meravellosa imatge que els animals havien format.

A més a més que els animals van aconseguir escapar de l’ésser humà, a ells, els humans, els va obligar a aprendre a cultivar les fruites i hortalisses que més els agradaven i a tenir més respecte cap als animals que encara viuen amb nosaltres i esperem que hi visquin sempre.

Hèctor Alarcón 2n ESO

29

En el taller de marqueteria estamos aprendiendo todos los alumnos de l’aula oberta a hacer marqueteria. En esta fotografia vemos como estabamos haciendo la banqueta. Es una banqueta quadrada echa con listones y sirve para sentarse y guardar cosas, yo la estoy pintando de color avellana. Primero hemos tenido que cortar los listones, luego los hemos tratado con matacarcoma y luego los hemos lijado muy bien y los hemos pintado del color que hemos queri­ do. Despues de pintar y abrillantar queda como un espejo. 

Julián 

En esta foto salgo yo.  Estaba haciendo la banqueta de color negro y rojo.  Eso de pintar es una mierda, pero bueno ya la he terminado y ahora me alegro, porque me mola que te cagas. El Luis es el professor que me ha enseñado como se hacia.  El Eugeni es un motivado porque podria estar hacieno otras cosas para él y no las hace por ayudarnos. No te abures en el taller porque el Miguel y el Jamadi siempre se estan peleando o cantando y bueno en fin me gusta. Jonathan 

Hola soy Miguel Correa, este trimestre estamos haciendo marqueteria por la tarde en la granja. En marqueteria hemos hecho un dibujo geometrico en una 

tabla de madera, que la estoy haciendo especialmente para mi madre. Luego los profes Eugeni y Lluis nos ayudaban mucho, y a todos nos a salido muy bien. Ahora estamos haciendo un sillín para sentarse con palos de madera, tambien tenemos que pintarlo y luego lo lijamos y se acaba, ponemos un cojín arriba de el sillín y terminamos.  La pintaré de rojo y blanco y cuando acabe me la llevaré para mi casa y me  la pondré en mi habitación.

30

Hola somos seis alumnos y dos profesores en un taller, hemos hecho una tabla de marqueteria y la hemos hecho con una hoja de papel, hemos hecho lineas al papel, y hemos cortado trozos de fullola. Hemos cortado las piezas y las hemos pegado a la tabla con cola de conejo. Luego las hemos lijado y abrillantado, ha quedado como un espejo. Algunos hemos pensado en convertir la madera en un reloj de pared. Generoso. 

Hola soy Miguel Cortés, aquí estoy lijando unos listones de madera. Estoy lijando estos listones para hacer una banqueta, después de acabar de lijar estos listones los pintaré de color avellana. En este taller nunca me aburro porque estoy con mis primos y con mi colega el Jamadi, el Jona, el Felix y el Lluis que es un profe enrrollao. 

Hola, me llamo Félix, voy a explicar como hice mi banqueta. Por las tardes vamos con nuestro profesor Eugeni a la Granja Soldevila.  Allí tenemos otro profesor que nos hace marqueteria y se llama Lluis. El otro dia hicimos una banqueta, cortamos la madera a la medida, luego las lijamos y les pusimos una capa de matacarcoma. Empezamos a pintar los listones, yo los pinté de color negro y las patas de un color blanco crudo.  Luego lo que queda mal pintado lo lijas y lo vuelves a repasar.  Luego hay que clavar los listones y las patas. Coges la tela que quieras coger, yo elegí una tela de terciopelo blanco crudo como las patas. Coges una madera y la goma espuma y lo pegas con cola de contacto.  Luego solo falta coser la tela, asi es como se hace una banqueta.

31

JORDI MONSÓ: “No soy un superman” by David Bustamante

JOSEP Mª: “Un caso perdido” by Miguel Sáez

ASSUM: “Antes muerta que sencilla” by María Isabel

ELIES: “Pues va a ser que no” by María Isabel

Mª JOSÉ: “Sol, arena y mar” by Luis Miguel

MONTSE PAGÈS: “No cierres la puerta” by La toplera

ALÍCIA: “Fiera inquieta” by Ángela Forero (Pasión de gavilanes)

JORDI CORELLANO: “La diferencia entre la fe y la ciencia” by Fangoria

ROSER: “Mi pequeño tesoro” by Presuntos Implicados

TONI: “Acordes” by Pecos

NACHO: “Atrapados en la red” by Tam Tam Go

ISABEL VALVERDE: “Manos arriba” by K-Narias

FINA: “Un minuto de sol” by Eros Ramazzotti

LLUÏSA: “Comme ci, comme ça” by María Isabel

MERITXELL, MIQUEL I JOSEP CATASÚS: “Menudo viaje” by Lunnis

FERNANDO: “Súbete a mi moto” by Menudo

PROFES D’ANGLÉS: “Washisnein” by María Isabel

PROFES DE MATES: “La marcha de los números” by Miliki

PROFES DE CLÀSSIQUES: “Corazón latino” by David Bisbal

PROFES DE CIÈNCIES: “Animales de laboratorio” by Ska-p

MOHAMED: “Vente conmigo al huerto” by Victor Manuel

RAQUEL: “Las llaves de Raquel” by Café Quijano

JUANJO: “Colgado” by David Bustamante

32

MARÍA: “Déjala correr” by Los Rocío Jurado

DEPT DE CCSS: “Yo no me sentaría en tu mesa” by Los fabulosos

DEPT DE LLENGÜES: “De mil colores” by Rosario Flores

DEPT DE TECNOLOGIA: “Brigadas metálicas” by Brigadas

Metálicas

EDIFICI NOU: “A patinar, pitufos” by Pitufos

ALUMNES DE 1r: “La chicas son guerreras” by Coz

ALUMNES DE 2n: “No me enseñen la lección” by Mecano

ALUMNES DE 3r: “Planeta ruido” by Tahures zurdos

ALUMNES DE 4t: “Mi mundo está vacío” by Nino Bravo

BATXILLERAT: “No vengo ni voy” by Julio Iglesias

TRASLLAT: “Que locura” by Miguel Sáez

CANTINA: “Nada vuelve a su lugar” by Xerónimo

GUÀRDIES: “Si tú no estás aquí” by Rosana

CLAUSTRE: “Fantasmas a go go” by Rosana

33

Diumenge 5 d'Octubre de 1975 a

les 9h del matí, a San Fernando (Cadis ) i envoltat de nou germans més grans, va néixer un gran artista, Miguel Sáez! Aquest simpàtic gadità de 31 anys tenia clar des de petit que volia dedicar-se a la música, afició que li ve gairebé per herència, tots els seus germans canten, encara que l'únic que s’hi dedica professionalment és ell. La seva mare canta flamenc i el seu pare era compositor de comparses als carnavals de Cadis. Va començar a cantar amb només 9 anys acompanyat d'una guitarra. El noi va demostrar que tenia talent, i, d'interpretar melodies flamenques, va passar ràpidament a escriure els seus propis temes. Als 16 anys va compondre la seva primera cançó "Un dia más" que la podem trobar en el seu primer disc publicat per HORUS, la seva discogràfica durant els primers anys. Es titula “Miguel Sáez” i conté un total de dotze temes compostos per ell mateix. Dos anys més tard edita el seu segon disc amb el qual s'assenta

en el món de la música. Aquest disc es titula “Qué locura” i inclou dos duets, amb Yolanda Ramos i Glòria Gómez, i on destaquen temes tan ballats com “Mala mujer”, “Qué locura” i "Mal herío". Amb aquest disc va aconseguir el seu primer disc d´or. Al 2002 edita el seu tercer disc “Dispárame” en el qual trobem a un Miguel més rocker però sense perdre aquest toc llatí-flamenc que el caracteritza. Amb aquest disc ens va fer ballar a ritme de cançons com “Dispárame” o “Dame”. Sis anys després, Miguel Sáez torna a la càrrega però aquesta vegada trencant-nos els esquemes, DIVUCSA és la companyia que aposta per ell. “Mi Flow” –el meu estil-, és el títol d'aquest treball en el qual trobem un Miguel diferent al qual ens tenia acostumats; demostra la seva versatilitat i evolució, en definitiva, es mostra més madur, tant en les lletres com en les interpretacions. Miguel Sáez és el primer artista

34

espanyol que s'atreveix a gravar un disc de “Reggaeton” i ho fa seu com tot el que toca, donant-li el seu toc personal que ens recorda al seu Cadis natal. Aquest disc inclou dotze temes compostos per ell mateix, un duo amb Aitor García, i dues balades, una d'elles, “Amanece en mí”, serà la banda sonora d'una telenovel·la veneçolana.

És el disc on més s'involucra, participant en la producció, viatjant a Cuba i triant els temes que posteriorment inclourà en el disc i participant en l'enregistrament del video-clip del seu primer single “Chicas locas”. Aquesta cancó es converteix en una de les més punxades a les discoteques de tot el país. Un any més tard i després de vendre milers de còpies, Miguel Sáez reedita aquest disc, i ens regala “Mi Reggaeflow” amb dos temes inèdits, un remix de “Chicas locas”, un duo amb Miguel Nández i els video clips dels seus tres singles “Chicas locas”, “Tú estás buena”, i “Obsesión”.

Al el 2006 Miguel Sáez arriba disposat a seguir sorprenent al seu públic i surt a la venda "La vida es una historia" un disc que inclou 14 cançons (una d'elles a duo amb Sergio Contreras) i un DVD amb els 14 vídeo clips (des del primer disc). Miguel Saez és el primer artista espanyol que edita un disc en el nou format DAVD (àudio i video en un mateix disc). “¿Dónde estabas...” és el primer single d'aquest sisè disc.

A més de cantar i compondre per a ell mateix, Miguel Sáez també ho fa per a altres artistes, ja que és un compositor en tota regla. “Como quererte” de Yolanda Ramos, “Excúsame” de Raúl, “quiero besarte” de Roser, “Que te den candela”, “Bandolero”, “Mentira” de Bea Bronchal, "Andaluces disparando cante" de Sergio Contreras… són alguns dels temes compostos per ell. Però també hi ha més artistes que conten amb cançons seves en els seus discos, com és el cas de Dyango, Agüita Salá, etc.

Núria Balanza, Cristina Toledano 1er A Sara Chaves 1er B i Mireia Ávila 1er C

35

Baby yo represento a la farándula a todas las mujeres reggateándolas, seduciéndolas, envolviéndolas con mi flow latino. Y yo me muero en la farándula porque pa eso me trajo mama pa revolver a todos aquellos que quieran gozar conmigo. Ahora yo tengo el mando ya las bocinas están retumbando todas las yales están reggaeteando y no quieren parar de bailar, hasta mañana. La fiesta comenzó, esto esta caliente para que lo bailes de mil formas diferentes. Señores cantando, señoras bailando, los chicos brincando y las nenas perreando. Viene bajando reggaetones para to las nenas es Miguel Sáez, mi pana partiendo la escena es español y en reggaeton él si la tira buena él que activa con su flow la sangre de tus venas. Están retorciéndose, se están doblando porque saben que mi música esta pegando los criticones están murmurando, los que me quieren siempre me están apoyando. Y yo pinchando, pa to los bandos, pa que tú sepas que ya me estoy conectando esto es en serio no estoy jugando vengo activao y ahora si lo estoy tirando. Ahora yo tengo el mando ya las bocinas están retumbando todas las yales están reggaeteando y no quieren parar de bailar, hasta mañana. Y yo no estoy en na lo que quiero es gozar, con mi gente perrear pa poder vacilar hasta la mañana take isin´t pana o hasta la hora que me de la gana (bis)

36

Ahora yo tengo el mando ya las bocinas están retumbando todas las yales están reggaeteando y no quieren parar de bailar, hasta mañana. Baby yo represento a la farándula a todas las mujeres reggateándolas, seduciéndolas, envolviéndolas con mi flow latino. Y yo me muero en la farándula porque pa eso me trajo mama pa revolver a todos aquellos que quieran gozar conmigo. Esto es farándula!!

37

A mitjans dels 70 Bob Marley va captivar al món amb el ritme hipnòtic de les seves “pregàries pop”. Fou reconegut com un home predestinat, un ésser de llum enfront la foscor de la societat política per als rastafaris anomenada “babilònia“. Ell volia viure en positiu però també en negatiu, volia estar en un equilibri. Els the wailers que traduït al espanyol significa “els que gemeguen” van ser el grup perfecte per acompanyar a Bob.

Amat però també temut, la primera súper estrella que va donar el tercer món va estar en el punt de mira de la CIA, temien que fes trontollar la política del Carib per les seves proclames de llibertat, paraula poc grata per als interessos dominants.

Ell podria ser l’home mes perillós, el seu nom podria aparèixer en la llista dels mes buscats, la musica era la seva forma de defensar-se.

Disparen a Marley, publicat en tots el diaris americans, per a molts l’atemptat que quasi li costa

la vida en 1976, va tenir regust a complot ianqui. Marley va dir que el seu déu, Selassié, el va protegir. Mai abans en la història de les religions hi va haver un predicador tan “pop”, amb tanta arribada als sectors de la societat.

Marley només obeïa al seu déu Jah, al qual li cantava obeint una vegada més la Bíblia. Una cançó de Marley va ser titulada “guerra” convertida en un himne rastafari. En uns dels seus concerts va aconseguir que dos polítics jamaicans enfrontats es reconciliessin amb una gran abraçada.

L’espiritualitat pràctica era un signe molt Marley. Quan Bob cantava, ens estava dient que ens mantinguéssim forts en la lluita, perquè si perds el que portes dins ho perdràs tot, hem de tenir un fort sentit espiritual i una ment forta. Un últim missatge arribava a la multitud iniciats la dècada dels 80 contra els rumors sobre la seva salut. Bob Marley es va dirigir als seus seguidors : a tots els rastas que em segueixen ja sabeu que estic afectat per un càncer molt greu al meu cap, només volia agrair-vos el vostre interès, que estaré be i tornaré en 1981, gravant i fent representacions als meus seguidors! Meravellós! És Bob qui us parla, pau i amor ens veiem!

Poc desprès ja havia perdut les seves simbòliques

38

rastas. El 11 de maig se 1981 l’estrella s’apagava per encendre el mite. Durant dies la multitud s’hi va acomiadar amb rituals etíops mil·lenaris i amb tots el honors d’un cap d’Estat.

Bob no acataria la seva mort. En la tomba de bronze, la seva mà dreta acariciava la seva guitarra i amb l’esquerra sostenia la Bíblia oberta pel salm 23, El Bon Pastor, uns dels seus preferits. Només tenia trenta-sis any, li’n van faltar per a acomplir el seu somni: aconseguir l’impossible: transformar-se en la imatge de la seva pròpia religió. Nom: Robert Nesta Marley Neix: 6 de febrer de 1945 Lloc: Nine Miles, Saint Ann. Jamaica Mor: 11 de maig de 1981 Estil de música: reggae Instruments: vocalista i guitarra Temps: 1960-1981

MÚSICA REGGAE La espiritualitat de la musica Reggae és una força

invisible, és una força positiva. El que fa tant especial aquesta musica és que té el que no s’ensenya a l’escola. És un estil de música espiritual i religiosa, les seves lletres són lloances a Jah, (molt sovint s’exclama Rastafari volent dir “príncep tafari” que fa referència al nom de naixement de Ras Tafari Makonnen, de Haile selassie Rei d’Etiòpia (1892-1975), venerat com un profeta pels rastafaris. Altres temes recurrents en les lletres són la pobresa, la resistència a l’opressió del govern i les lloances a la ganja o marihuana. Hi ha qui considera que el màxim apogeu del roots reggae es va produir en la dècada dels 90 amb cantants com: Johny Clarke, Horace Andy i Lincoln Thompson treballant amb productors d’estudis com Lee “Scratch” Perry, King Tubby i Coxsone Dodd.

El roots reggae és una part important de la cultura jamaicana. Però hi ha altres formes de reggae, com el dancehall, que gaudeix de la mateixa popularitat a Jamaica, el Roots Reggae ha trobat un petit, però creixent lloc a nivell mundial.

NO WOMAN NO CRY No, woman, no cry; No, woman, no cry; No, woman, no cry; No, woman, no cry. Say, Say, Say I remember when we used to sit In the government yard in Trenchtown Oba, ob-serving the hypocrites As they would mingle with the good No, dona, no ploris

No, dona, no ploris No, dona, no ploris No, dona, no ploris Perquè jo recordo quan sovint seiem En un pati governamental a la trinxera Observant als hipòcrites Barrejar-se amb les bones persones que coneixem Els bons amics que hem perdut people we meet Good friends we have had, oh good friends

39

we've lost along the way In this great future you can't forget your past So dry your tears I say No woman, no cry No woman, no cry Little darling, don't shed no tears No woman, no cry Said, said, said I remember when we used to sit In the government yard in Trenchtown And then Georgie would make the fire light while the log wood burnin' through the night Then we would cook corn meal porridge Of which I'll share with you

My feet is my only carriage So I've got to push on through But while I'm gone... Everything 's gonna be alright Everything 's gonna be alright Everything 's gonna be alright Everything 's gonna be alright Everything 's gonna be alright Everything 's gonna be alright Everything 's gonna be alright Everything 's gonna be alright So, no woman, no cry No, no woman, no woman, no cry Oh, little darling, don't shed no tears No woman, no cry No woman, no woman, no woman, no cry No woman, no cry Oh, my little darlin' please don't shed no tears No woman, no cry, yeah Al llarg del camí En aquest gran futur

No pots oblidar el teu passat Així doncs eixuga les teves llàgrimes, jo dic No, dona, no ploris No, dona, no ploris Oh estimada, no vessis cap llàgrima No, dona, no ploris Perquè jo recordo quan solíem seure En un pati governamental a la trinxera Quan Georgie feia les llums de foc Jo dic, el tronc cremarà a través de les nits Aleshores nosaltres cuinarem polenta al fang El qual jo el compartiré amb tu Els meus peus són el meu únic carruatge Aleshores he d’empènyer cap al davant I mentre me’n vaig Tot estarà bé Tot estarà bé Tot estarà bé ara Tot estarà bé Tot estarà bé ara Tot estarà bé No, dona, no ploris No, dona, no ploris No, dona, no ploris Oh estimada, no vessis cap llàgrima No, dona, no ploris Oh estimada, no vessis cap llàgrima No, dona, no ploris Dic que. Dic que, dic que recordo No, dona, no ploris Tu i jo i tu i jo i tu i jo No, dona, no ploris Perquè jo recordo quan solíem seure allí No, dona, no ploris En un pati governamental No, dona, no ploris No, dona, no ploris, si No, dona, no ploris (tu dolça estimada) No, dona, no ploris No, dona, no ploris, si No, dona, no ploris No, dona, no ploris, si

Àlex Cabeza 3er A

40

Amalio Martínez Ruiz va néixer a Terrassa el 14 de gener de 1977, en el si d’una família obrera immigrant arribada des d'Andalusia. Amalio és el petit de cinc germans.

La seva joventut va discórrer íntimament relacionada amb el món de les dues rodes. Als cinc anys ja muntava amb moto i a causa de les lesions de genoll que s’hi va fer, va començar a córrer en BMX fins als 16 anys, quan va haver de deixar-ho totalment a la quarta operació de genoll, per la qual cosa va decidir provar en el Critérium amb una Honda NSR. I és que, qui porta la moto en la sang mai la deixa. En l'actualitat Amalio gaudeix fent les seves filigranes sobre un scooter i sortint cada diumenge amb el seu Quad. Amalio va estudiar en un col·legi de Terrassa fins als 14 anys, moment que van començar a treballar en una fàbrica d'injecció de plàstic.

Aquella primera relació amb el motor va avivar en ell un foc interior que perdura en l'actualitat. D'aquest primer treball va passar a repartidor de recanvis per a, per fi, treballar en un taller de carrosseria i pintura dedicat a vehicles de grans dimensions, camions i autobusos. Allí Amalio va aprendre totes les tècniques, des de les més antigues com el picat de xapa, fins a les més modernes com la pintura artística, gràcies a un home anomenat Margarit que anava a retolar els camions. En aquells moments, Amalio ja realitzava els seus treballs pintant i modificant les bicicletes i motos dels seus amics i la seva pròpia.

Va arribar el seu primer cotxe, el Ford Escort de color negre que va personalitzar seguint l'estil racing; de fet, les carreres han estat l'origen de molts túnners .Aquest va ser el seu autèntic laboratori rodant, que va acabar de reproduir el virus del tuning en la seva ment.

La infecció tuning va afectar greument el jove Amalio, que als 21 anys, i amb molta decisió, va decidir muntar el seu propi taller, Amalio Tuning. I ho va fer malgrat que molts li deien que es tractava d'una bogeria, que no arribaria enlloc i que del tuning no es podia pas menjar; com diria el mateix Amalio: Merda per tothom qui

41

ho va dir , ja que sis anys més tard, Amalio ja era un dels grans del tuning nacional i internacional. El seu curiós logotip va sorgir d'algú molt estimat per ell, la seva mare, que sempre el cridava com el rei de la casa. I com a tal es comporta ara, gràcies al seu caràcter transgressor i poca solta. Tal com ell diu: al rei el que és del rei, i a Amalio el tuning. És el Rei del tuning, el seu particular estil sempre ha

marcat els seus treballs, majoritàriament cotxes, encara que des de fa poc temps també prepara motos, especialment models Harley, i realitza treballs de pintura a diversos stunts, com el rus Xtrem.

Amalio sempre s'ha sentit atret per la cultura americana del motor, per la qual cosa no és d'estranyar la seva passió pel custom, el hot-rod i fins i tot les Harley. Tot això es veu reflectit en la seva carrera fins a l’estrellat; personatges com ara Ed Roth, Von Ducth, Jesse James o Craig Freiser, Kustom School Garage és la primera escola professional de tuning a nivell nacional i fa de la unió de dos grans preparadors reconeguts internacionalment :Amalio i Madvein que impartiran tant teoria com pràcticament la seva experiència i coneixements als alumnes de la Kustonl School Garage. Té al seu abast molts cotxes modificats (tuning) de molta gent que l’hi deixen, alguns són seus com per exemple un VW New Beetle, un Audi A3 o un Citroen Saxo. Per a ell el millor cotxe que ha preparat des que es dedica al món del tuning és el Hummer H2 i una Yamaha R1 del rus Xtrem un xicot que fa meravelles amb la moto. Ara té una línia de llantes personificades amb el seu símbol una corona de tres puntes.

Els seus hobyyes són els tatuatges i els pírcings, té molts per arreu del seu cos, també n’és característic la gran perilla que porta i la seva peculiar forma de vestir. Amalio sol anar a totes les concentracions o fires que es convoquen per Espanya i per França i va amb el seu equip, tots el seus cotxes i motos tunings i sempre prepara espectacles en la seva carpa, des d’una piscina i barbacoa per als convidats fins a cotxes on hi deixa pujar els visitants.

Fitxa personal. Nom: Amalio Martínez Ruiz Població: Terrassa Edat: 30 anys Altura: 1.74 cm. Pes: 85 kg. Caràcter: transgressor Zodíac: Capricorn Color: negre Moto pròpia: quad Gas Gas Hobby: córrer amb el seu kart i el seu quad Olor: oli cremat de 747 Música: rap, hip-hop, heavy i Los Chichos Menjar: patates fregides i Coca-Cola

Luís León 3er B

42

Anderson Luís de Souza, conegut millor com a Deco,

és un futbolista d'origen brasiler, encara que nacionalitzat portuguès. Va néixer el 1977 a São Bernardo do Camp (Estat de São Paulo). Jugà de mitjapunta al seu primer equip que va ser el Sport Club Corinthians Paulista. El sobrenom de Deco li ve de petit, quan li acostumaven a cridar “De”, que era un diminutiu d’Anderson, i també cuzinho, que és una expressió típica brasilera que vol dir que és una persona que no calla mai. El resultat de la combinació de “De cuzinho” va donar “Deco”, i actualment és el seu nom futbolístic. Juga

actualment com a mitjapunta titular al FC Barcelona, recent campió de la Lliga espanyola de futbol. La seva alçada és de 177 cm i pesa 73 kg. És un futbolista d'extraordinària tècnica individual, potent xut des de fora de l'àrea, i amb una gran capacitat per a distribuir la pilota.

Deco va començar a jugar a futbol als equips del Bonfim, al Brasil. El 1995 va debutar amb divuit anys en la primera divisió brasilera, com a jugador del Nacional São Paulo. En aquest club va jugar les temporades 1995, 1996 i 1997, abans de donar el salt al futbol europeu passà breument pel Corinthians durant el 1997. En la temporada 1996-1997, Deco va arribar a Europa per jugar al SL Benfica, però el conjunt portuguès ho va cedir al Alverca, el seu equip filial de la segona divisió portuguesa. Després de la gran campanya que va realitzar, el Porto es va interessar pel jugador, però no el va fitxar directament. Deco va jugar un any, la temporada 1997-1998, al modest SC Salgueiros, pas previ abans de ser fitxat per l’Oporto la temporada següent, la 1998- 1999 .

Deco va jugar sis temporades al FC Porto

plenes d'èxits, tant col·lectius com individuals, que el van catapultar cap a les altes esferes del futbol portuguès i europeu. Va conquerir tres Lligues, tres Copes de Portugal, una Copa de la UEFA i la Lliga de Campions de la temporada 2003-2004 que el FC Porto va guanyar a l'AS Mònaco en una final en la qual Deco va ser designat el millor jugador. Situat al cim del futbol europeu, va decidir canviar d'aires. Va rebre nombroses i multimilionàries ofertes de grans clubs com el Bayern de Munich o el Chelsea F.C., equip al qual hi va anar el seu entrenador del FC Porto José Mourinho. Però Deco es va decantar per l’oferta del FC Barcelona, inferior econòmicament, però que li va atreure pel projecte esportiu, i perquè va dir que sempre havia sentit simpaties per un club, el FC Barcelona, en el qual havien triomfat grans

43

futbolistes brasilers com Romário, Ronaldo, Rivaldo o Ronaldinho, i amb el qual hi podia coincidir.

Va arribar al FC Barcelona l'estiu de 2004 amb la marca de ser considerat una de les

grans estrelles del futbol europeu. Va debutar en la Primera divisió espanyola el 29 d'agost de 2004 en el partit Racing - FC Barcelona (0-2). Va fer una gran temporada. Va ser, des del primer dia, titular en el conjunt blaugrana, es va convertir en un dels jugadors més destacats de la lliga, i va contribuir activament a la proclamació, del Barça com a campió de la Lliga espanyola de futbol en la temporada 2004- 2005, amb el qual el club català trencava una sequera de sis anys sense títols. Els afeccionats del FC Barcelona el van votar com al segon millor jugador de l'equip durant la temporada, per davant de jugadors més bons com ara Ronaldinho, Xavi i Carles Puyol, i només per darrere de Samuel Eto'o. Recentment ha ampliat el seu contracte amb el club fins al juny de 2010.

A més, cal afegir que al desembre de 2004, sent ja jugador del FC Barcelona, va ser distingit amb el “Baló de plata” que el valorava com al segon millor jugador del futbol europeu de l'any 2004, sent només superat per l’ucranià Andréi Shevchenko. L'any 2006, va jugar amb el FC Barcelona la final del Mundialito de Clubs, que no hi va poder guanyar, però li van atorgar els premis al millor jugador del Mundialito i al millor jugador de la final. Selecció nacional

Ha estat internacional amb la Selecció Nacional de Futbol de Portugal en 19 ocasions. El debut com a internacional es va produir el 29 de març de 2003 en el partit Portugal - Brasil (2-1). En aquest partit Deco va ser l'autor d'un gol de lliure directe que va donar la victòria a la selecció portuguesa: el primer triomf lusità sobre els brasilers en 37 anys. Va participar amb la Selecció portuguesa en l’Eurocopa de Portugal de 2004 on va aconseguir el subcampionat en perdre amb Grècia per un a zero. Deco va ser triat el millor jugador de la final i del torneig. És considerat com el successor de Rui Costa, jugador del Benfica de Lisboa.

Palmarès 2004 Guanyador de la Lliga de Campions (FC Oporto) 2006 Guanyador de la Lliga de Campions FC Barcelona) 2003 Guanyador de la UEFA (FC Oporto) 2006 Guanyador de la Super Copa d’Espanya (FC Barcelona) 2003 Campionat de Portugal (FC Oporto) 2005 Campió de la lliga Espanyola (FC Barcelona) 2006 Campió de la lliga Espanyola (FC Barcelona) 2001 Guanyador de la Copa de Portugal (FC Oporto) 2004 Segon del Campionat d'Europa (Portugal)

44

On juga Deco és un jugador del mig del camp que ofereix moltes possibilitats tàctiques.

Destaca pel seu toc de pilota, per la seva tècnica individual i per ser un gran passador. És bàsicament un creador de joc d'atac, que pot jugar com a mitjapunta, interior dret o esquerre o mig centre.

A banda de les seves habilitats per fer jugar l'equip, Deco també destaca per la seva tasca com a recuperador, gràcies al seu esperit de lluita. Això li permet complementar-se amb altres jugadors en tasques de contenció al mig del camp. A més, es tracta d'un jugador intel·ligent, amb un gran sentit tàctic, d'aquells que fa l’efecte que tot el que fan sobre el camp té una causa i un sentit. Ja sigui amb la pilota o sense. Deco té molta arribada a l'àrea i molta creativitat. A més, es caracteritza per la seva facilitat per xutar a porteria, especialment en els llançaments de falta a prop de la frontal de l'àrea.

20 DECO

Nom: Anderson Luís de Souza

Lloc de naixença: São Bernardo do Camp (Brasil)

Data de naixença: 27 d’agost de 1977

Alçada: 177 cm.

Pes: 73 Kg.

Debut: 18 d’agost de 2004

Steven Gerrard del Liverpool, (el de la

dreta), salta per prendre-li la pilota a Deco durant el partit de la Champions League, a la primera part del partit. Jugat a Liverpool (Anglaterra) el dia 6 de març del 2007. Fotografia presa a les 21:46 h.

Galo Solórzano 3er B

45

46

47

48

49

50

51

52

53

54

Els Jocs Olímpics de 2008, oficialment Jocs de la XXIX Olimpíada tindran lloc

a Beijing, la capital de la República Popular de la Xina, del 8 al 24 d'agost de 2008. Algunes proves tindran lloc en instal·lacions construïdes en ciutats properes i en la ciutat costanera de Qingdao i a Hong Kong. La ciutat fou triada el 13 de juliol del 2001 durant la Sessió 112 del COI a Moscou, amb 56 vots, derrotant a Toronto, París, Estambul i Osaka.

Beijing significa literalment "Capital del Nord", en contrast amb Nanjing ("Capital del Sud"). El seu nom original Ciutat Púrpura Prohibida, procedeix del seu paral·lelisme amb la Constel·lació Lluminosa Púrpura en la qual l'Estrella Polar, igual que l'emperador en la terra, es troba al centre. La seva construcció es deu al trasllat de capitalitat de Nanjing a Beijing, que va decidir l'emperador Yongle quan va obtenir tron imperial el 1404.

La població total de la municipalitat de Beijing el 2003 era de 14,56 milions d'habitants, dels quals prop de 11,49 milions tenien un hukou (targeta de residència) de Beijing i 3,07 milions posseeixen permisos de residència temporals. A més, hi ha molts treballadors immigrants que viuen de forma il·legal en la ciutat sense cap classe de permís de residència.

Nom: Beijing Olympic Stadium Arquitecte: Herzog & Meuron Data d’inauguració: 2008 Cost: $500 milions Capacitat:100.000 persones

L'Estadi Olímpic de Beijing costarà 500 milions de dòlars i serà utilitzat per a la cerimònia inaugural i cerimònia de tancament dels Jocs Olímpics de l'any 2008. El futur Estadi Olímpic Nacional de Beijing, conegut també com "estadi-niu de Beijing" estarà concebut amb

unes malles embullades formant un niu metàl·lic i un encoixinat aleatori d’etiltetrafluoretilè, trenat d'acer sobre la multitud i la gespa, creant aquesta forma de niu que s’ofereix al públic, des de l’interior la sensació és de ser dins d’una esfera tancada provocant un sensació estranyament íntima.

Beijing està sota el control directe del govern central des de la creació de la

República Popular xinesa. És una de les ciutats més grans de la Xina, tan sols superada per Shanghai, també és un important nus de comunicacions, doncs posseeix múltiples

55

línies de ferrocarril, autopistes i carreteres, avui és el cor cultural, polític i social de la Xina.

Beijing, té una extensió de 1500 km2, és una de les més grans ciutats del món, plana, i perfectament quadriculada. Amb un trànsit caòtic i uns transports públics poc desenvolupats, la circulació no arriba a ser, no obstant això, tan lenta com en altres capitals asiàtiques. És fàcil orientar-se, al centre de la ciutat està la Ciutat Prohibida i la Plaça Tiananmen. L’avinguda Changan, amb més de 40 km de longitud, travessa la ciutat d’est a oest.

Beijing és una ciutat plena d’atractius, i és una de les ciutats amb més monuments considerats per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat, monuments com la Gran Muralla, la Ciutat Prohibida, el Palau d’Estiu o el Temple del Cel han merescut aquest qualificatiu.

La Ciutat Prohibida, el palau de la família imperial.

Aquest complex té 800 edificis i més de 9.000 habitacions. És la major col·lecció d’estructures de fusta antigues que es conserven en el món, i va ser declarada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat el 1987. El Palau Imperial està situat al nord de la plaça Tiananmen i es pot accedir a ell a través de la Porta de Tiananmen, era el centre del poder de les dinasties Ming (1368-1644) i Qing (1644-1911) durant un llarg període des de 1420 fins 1911. Avui ja no està ocupada per la reialesa, però és un símbol de la sobirania xinesa i de

Beijing, i apareix en els segells de la República Popular de la Xina. El Palau és una de les majors atraccions turístiques del món.

Aquest conjunt de palaus fou anomenat Ciutat Prohibida perquè les persones corrents no podien entrar sense permisos especials en aquella època i només els cortesans podien obtenir audiència de l’emperador.

Pavelló de Tahie (Harmonia Suprema)

Gineceu Xuxiu, on vivien les concubines de l’emperador.

56

Els tres pavellons principals de la Ciutat Prohibida

Jardí Imperial, una obra amb pavellons, quioscos, turons artificials i llacs.

La magnífica arquitectura i els valuosos objectes culturals i artístics de la Ciutat

Prohibida atrauen cada any a set milions de visitants de totes les parts del món. Construïda entre 1406 i 1420, allí van viure 24 emperadors fins 1911, quan va tenir lloc la revolució que enderrocà a l’última dinastia imperial de la Xina, la Qing.

Amb més de 9,000 habitacions, la Ciutat Prohibida és la major ciutat imperial i la millor conservada de les que existeixen actualment a la Xina.

La gran quantitat de construccions del palau, està protigit per una fossa de 52 metres d’amplen i una muralla de deu metres d’alt. El tamany i l’espai del palau estava calculat amb exactitud segons la funció i importància de cada un dels pavellons.

El palau està dividit en dues parts: la Cort Exterior i la Cort Interior, i les construccions més impressionants són el Saló de l’Harmonia Suprema (Taihe Dian), el Saló de l’Harmonia Central (Zhonghe Dian) i el Saló de l’Harmonia Conservada (Baohe Dian). Vist des de lluny, aquests tres salons, construïts sobre una fundació de marbre blanc de vuit metres d’alt, mostra una grandiositat casi llegendària. El Saló de l’Harmonia Suprema, el més elegant dels tres, i conegut com el "Saló del Tron d’Oro", era el lloc on es celebraven les grans cerimònies.

57

El Saló de l’Harmonia Central era on els emperadors assajaven les cerimònies i descansaven abans d’entrar al Saló de l’Harmonia Suprema, mentre que el de l’Harmonia Conservada servia de saló de banquets. La Cort Interior és l’àrea on els emperadors arreglaven els assumptes quotidians i on habitaven amb l’emperadriu i les seves concubines.

Amb la Revolució Republicana de 1911, l’últim emperador de la dinastia Qing, Aisin Giorro Pu Yi, i la seva família reial va poder continuar vivint a la Ciutat Prohibida, hi va viure fins al 1924, l’any següent, la Ciutat Prohibida es convertí en un museu cultural i històric obert al públic. Els visitants poden passejar amb llibertat pel Jardí Imperial i entrar en molts del pavellons.

El govern municipal de Beijing inicià al 2002 un projecte de restauració a gran escala al Palau Imperial, que finalitzarà abans dels Jocs Olímpics de Beijing el 2008.

Plaza de Tiananmen

La Plaza

de Tiananmen ocupa un espai de 40 hectàrees, és la major plaça pública del món feta en el cor de la ciutat. Amb el

règim comunista es van destruir grans edificis oficials per caviar la configuració de la plaça per fer-la més gran. La idea era que fos escenari per a les grans demostracions populars de suport al règim. Aquest és l’escenari principal de la història recent de la Xina; aquí Mao Zedong proclamà la República Popular de la Xina a l’octubre de 1949; es van fer grans demostracions d’adhesió al règim d’un milió de Guàrdies Rojos. Però també, aquesta plaça ha ocupat un lloc central com a escenari del descontent i l’oposició estudiantil al govern comunista, on es recorda com l’episodi més dramàtic la coneguda revolta estudiantil de 1989, amb les imatges de violència i repressió que van donar la volta al món. Avui aquesta plaça està molt cuidada i s’aplica una multa a la persona que escup o embruta el terra.

Per a molts xinesos aquest és un lloc de peregrinació ja que aquí hi és la tomba de Mao, el Monument als Herois, un gran obelisc homenatge als morts a favor de la lluita revolucionaria, la Gran Sala del Poble, el museu de la Revolució i el museu d’Història Xina. A l’entrada de la plaça hi ha una pantalla que abans mostrava els segons que faltaven fins a la devolució de Hong Kong. Després d’aquesta devolució mostrava els segons restants fins la devolució de Macao. Per al turista aquesta plaça adquireix unes proporcions inhumanes, només explicables si pensem en la importància simbòlica i militar d’aquest lloc.

Galo Solórzano 3er B

58

República de Colòmbia, és el nom oficial d’aquest país de Sud-Amèrica, limita al nord amb Panamà i el mar del Carib, a l’est amb Veneçuela i Brasil, al sud amb Perú i Equador, i a l’oest amb l’oceà Pacífic. Colòmbia és l’únic país d’Amèrica del Sud amb costes tant en l’oceà Atlàntic com en l’oceà Pacífic. Clima

Colòmbia es localitza completament dintre de la zona càlida, un terme meteorològic que designa les àrees de la superfície de la Terra entre el tròpic de Càncer i el tròpic de

Capricorn. No obstant, el clima varia amb l’altitud. Les regions costaneres baixes i les depressions de les valls del Patía i de la Magdalena són de clima tòrrid, amb temperatures anuals que arriben un promig de 24 a 26,7 ºC. No hi ha estacions i el clima de cada regió es manté relativament estable durant tot l’any, encara que s’alternen períodes de tres mesos de pluja i tres meses secs. Els recursos naturals

Els recursos minerals del país són variats i extensos. Destaquen les reserves carboníferes del nord i els jaciments petroliers i de gas natural de l’orient. Colòmbia és el primer productor mundial de maragdes i també ocupa un lloc important en la producció d’or, plata, ferro, sal, platí, coure, gas natural, carbó i urani. Una de las mines de carbó més destacades és la del Cerrejón, en La Guajira. La població i les seves característiques.

La població colombiana és el resultat de la mescla entre els espanyols i europeus que van conquerir i colonitzar el territori des del segle XVI fins el XIX, els africans importats com esclaus des del segle XVII fins a inicis del XIX, i els aborígens americans (indígenes). Des del segle XIX i al llarg del segle XX la immigració dels àrabs, especialment cap a la costa del Carib i l’illa de San Andrés, ha estat cada cop més rellevant. En les diferents regions del país poden identificar-se tres grups: mestissos (mescla indígena-blanc), mulat (mescla negre-blanc) i zambo (mescla indígena-negre). La major part de la població del país, que resideix en les límits de les serralades i els altiplans, és mestissa. En la costa caribenya dominen mestissos i mulats, i a la costa

59

Pacífica destaquen mulats i zambos. Un 2,7% de la població reclama pertànyer a una ètnia indígena o a una negritut, i això comporta tenir uns drets especials (terra, educació, participació política) reconeguts en la Constitució de 1991.

Segons el Departamento Administrativo Nacional de Estadísticas (DANE), la població estimada el 1998 era de 38.580.949 habitants. Més del 74% de la població habita en àrees urbanes. Els principals nuclis de població es troben a prop de les valls dels rius Magdalena i Cauca, de la regió costanera de Carib i de l’altiplà Cundiboyà de la serralada Oriental, anomenada sabana de Bogotà, on s’ubica la capital de la república.

Llengües parlades i religió. L’idioma oficial és l’espanyol, però es parlen més de 60 dialectes indígenes, que

provenen de les famílies lingüístiques arawak, karib (carib), chibcha i tukano oriental. A prop del 95% dels colombians són catòlics, però la Constitució de 1991 establí la llibertat de culte. Al país existeixen minories de protestants, jueus i d’altres religions.

Fauna i flora.

Entre els animals salvatges es poden trobar els més grans mamífers d’Amèrica del Sud, com jaguar, el puma, el tapir, el pecarí, l’ós formiguer, el caricú, armadillo i divereses espècies de micos, com el mono chucuto. Els llangardaixos, que temps enrere abundaren al llarg dels principals rius, s’han caçado de manera intensiva, per la qual cosa a l’actualitat són molt escassos. A les regions tropicals habiten moltes varietats de serps. Entre les aus més destacades apareix el còndor, boltó, tucà, paujil, cigonya, i el colibrí. La flora i fauna autòctones són tan variades com la topografia. Al llarg de la costa del Carib creixen manglars i cocoters. Des del nivell del mar i fins els 5.000 m, hi ha nombrosos boscos que ocupen un total de 53 milions d’hectàrees (529.880 km², el 51% de la superfície total), on es troben arbres comercialment aprofitables, com ara el caoba, el palesant, el roure, la noguera, el cedre, el pi i algunes varietats de bàlsam. Entre las plantes tropicals tenim l’hule (cautxú), la quina, la vainilla, sarsaparella i gengibre.

tapir

pecarí

puma

60

El comerç. El principal producte d’exportació és el cafè, el qual generalment representa a

prop de la tercera part del valor anual de les exportacions totals del país. Altres dels principals productes d’exportació són el petroli, els productes de cotó, les flors fresques, les bananes, productes químics, el sucre, el carbó, l’or, les maragdes i el bestiar boví. Les importacions més considerables són els equips mecànics i elèctrics, productes químics, aliments i metalls. Els Estats Units són els principals socis comercials de Colòmbia, seguit d’Alemanya, Brasil, Països Baixos, Argentina, Xile, Mèxic, Japó i Veneçuela. El 1996 es calcula que el valor de les exportacions anuals van ser 10.587 milions de dòlars i el de les importacions en 13.684 milions de dòlars. Riu Magdalena.

El riu Magdalena, mostrat aquí prop de Port Boyacá, en la zona central de Colòmbia, és el principal riu del país. Discorre pel nord entre les serralades Oriental i Central, dues aliniacions dels Andes. Travessa la regió septentrional de terres baixes on conflueix amb el riu Cauca abans de desembocar en el mar Carib, prop de la ciutat de Barranquilla. La longitud total del Magdalena és de 1.540 quilòmetres. El tram entre el Carib i L'Orada, a uns 600 km del mar, va ser en el seu temps una important ruta fluvial navegable i avui ho és només en el seu tram final. El riu és en gran part poc profund i tortuós. La recent desforestació ha causat al·luvions que, al seu torn, han reduït la seva navegabilitat.

61

Cartagena de Índias

Cartagena de Índias, és una important ciutat del nord de Colòmbia, capital del departament de Bolívar i port en el mar Carib. La ciutat es localitza en una illa de petita extensió i poc profunda de la badia, una de les millors de la part septentrional de Sud-América. Cartagena està unida a terra ferma per una carretera elevada. La part antiga de la ciutat té dos forts històrics i està envoltada per una muralla que en alguns llocs té 12 metres d'ample i que va ser construïda en l'època colonial espanyola. Entre els edificis notables de la ciutat es troben la catedral, l'església jesuïta de San Juan de Déu i el palau que va ser seu de la Inquisició espanyola a Amèrica del Sud. Aquí està també situada la Universitat de Cartagena (1827) i la ciutat constitueix la terminal d'un vell oleoducte que s'estén uns 600 km cap a l'interior de Colòmbia.

El seu port, fortaleses i monuments van fer que fos declarada Patrimoni cultural de la Humanitat el 1984. Al començament de la dècada de 1990 el turisme va adquirir major importància en l'economia de la ciutat. Actualment es conserven per al turisme més de 30 llocs dintre del "Corralito de Pedra", com anomenen els seus habitants a la ciutat emmurallada. El castell de San Felipe de Baralles, és un dels principals forts construïts pels espanyols per a defensar la ciutat. La catedral construïda al segle XVI té tres naus separades amb unes magnífiques voltes de creueria. La façana té una porta renaixentista i la seva torre campanar es va finalitzar a principis del segle XX.

Fundada en 1533 pels espanyols, per Don Pedro de Heredia, Cartagena aviat es va convertir en un pròsper port comercial, durant el domini espanyol va ser el més important centre comercial d'or i esclaus. La corona espanyola va construir un mur en pedra al voltant de la ciutat per a evitar els atacs dels pirates que van assolar el Carib des

del segle XVI. Va ser coneguda com la “Reina de les Índies”. En 1544 els pirates van saquejar la ciutat. A principis del segle XVII, constituïa el segon nucli comercial més important d’entre tots els territoris colonitzats pels espanyols, després de ciutat de Mèxic. Revolucionaris nacionalistes liderats per Simón Bolívar, anomenat El Libertador, van prendre la ciutat als espanyols el 1815, la van tornar a perdre aquest

mateix any i la van recuperar el 1821. Els dies 14 i 15 de juny de 1994 va acollir la IV Cimera Iberoamericana. La seva població actual és de 829.476 habitants.

62

Casalots del Barri de Manga Les cases antigues del barri de Manga a Cartagena són en la seva majoria

Patrimonis Nacionals pel seu gran valor històric i arquitectònic. Llastimosament aquestes cases es veuen amenaçades diàriament per la construcció de moderns edificis d’apartaments i l’abandó a què són sotmeses per part dels seus propietaris i l’Estat. La construcció d’aquestes cases va arribar al seu punt àlgid a la primera dècada del segle XX, com a resposta de les classes altes a l’amuntegament que es vivia per aquella època al centre històric de la ciutat. Plaça de Bolívar

Aquesta plaça és un dels llocs de trobada per a la població, ja que es troba al centre de la ciutat. Primer es va conèixer com a Plaza de la Iglesia, més tard com Plaza Mayor, lloc on es realitzaven els grans acts militars de l’època, per en 1610 s’instal·là en Cartagena de Indias el Sant Tribunal de la Inquisició i va prendre el nom de Plaza de la Inquisición.

Anteriorment aquest parc era una plaça, on es feien les curses de bous de la ciutat, i fou aquí on el poble començà la seva afició per als braus. L’ 11 de novembre de 1896 s’inaugurà el Parc on fou col·locat quatre anys després l’estàtua eqüestre de El Libertador Simón Bolívar, de qui avui porta el nom aquesta plaça, Plaza de Bolívar.

La visita d'aquesta fortalesa del segle XVII contrasta amb la part nova de la ciutat. El castell de San Felipe de Baralles, està situat en la península des de la qual s'arriba a la Cartagena actual. La ciutat s'estén per l’illa de Pispa Manzanillo.

Juliana Osorio 3ºA

63

Què són les fures?

Les fures són mascotes, animalets tan domèstics com els gossos o els gats, solament que pertanyen a la família dels mustèlids, com els minks, les llúdrigues i els erminis. No són ni rosegadors, ni animals silvestres. Es creu que les fures tenen

gairebé 2400 anys de vida domèstica amb l’home i a causa d’això han perdut els seus instints i habilitats necessàries per a sobreviure en llibertat. De fet, l’esperança de vida d’una fura que escapa de casa és de 3 a 5 dies. La causa més comuna de mort en aquestes circumstàncies és la deshidratació i la inanició, encara que a causa de la seva naturalesa temerària resulta molt senzill que algun depredador (gos o gat) els doni mort. Mai deixis escapar a una fura, si ja no pots atendre-la porta-la a un centre d’acollida d’animals.

Encara que moltes botigues de mascotes classifiquen les fures com a animals exòtics, la veritat és que aquest terme és més apropiat per animals que encara podem trobar vivint en llibertat. Què mengen?

A les botigues podem trobar menjar especial per a fures, és sense cap dubte, la millor opció. Un aliment es pot considerar excel·lent si no té gens de carn, no triïs aquells que contenen subproductes d’alguna carn o farines com primer ingredient. Fixa’t també en els fets nutricionals (regularment els trobes prop de la llista d’ingredients), especialment revisa que el nivell de proteïna sigui almenys entre un 34% i un 38% i si és més, millor! És recomanable alimentar les fures amb menjar sec com ara el pinso, perquè el seu temps de caducitat és més gran, preveu problemes en dents i genives i és més fàcil d’emmagatzemar.

L’altra possibilitat és donar-li menjar de casa, però a la llarga resulta molt car. Cal invertir temps, diners i esforç a més, si algun dia, per alguna raó, has de deixar la teva fura a cura d'algú altre, aquesta persona haurà de cuinar-li exactament com tu ho fas o en cas contrari la teva fura es negarà a menjar. Les fures són molt exigents i una vegada que s’acostumen a uns tipus d’aliments costa molt fer-les canviar els hàbits. És molt convenient que li ensenyis a variar el seu menú tot oferint-li complements alimentaris propis de les fures. Casos especials.

Quan la fura compleix els quatre anys és considerada com a gran i es recomana afegir mitja culleradeta d’oli o greix animal a la seva dieta regular. Això amb la finalitat de facilitar els moviments intestinals i millorar la seva digestió. També es recomana reduir el percentatge de proteïnes contingudes en la seva dieta.

64

També es poden presentar problemes dentals, el que justifica que hagis d’estovar el seu menjar amb aigua o comencis a oferir-li aliments enllaunats, com els de menjar de gat.

L’allotjament.

Abans de decidir-te a tenir una fura (o qualsevol mascota) cal tenir en compte si podem estar per l’animal i si disposa d’un espai adequat. Portar una mascota a una casa que no està en condicions de rebre-la resultarà incòmode per a l’animalet i per als de casa.. Les fures poden estar lliures per casa però sempre tenint la precaució de bloquejar accessos i racons que poden ser perillosos. Llocs perillosos com el darrera de la nevera, cables de la llum, les bosses de les escombraries, ...

A les fures els agrada excavar la terra, per tant, cal tenir protegides les plantes, si no es vol tenir una sorpresa, cal protegir-les amb pedres o no deixar els testos a prop de les fures. Cal molta atenció quan es tanca la nevera o el forn, així com en treure les escombraries: la nostra fura pot estar jugant o dormint a dins! Les fures aprenen fàcilment a fer les seves necessitats dins d’una safata o caixa de plàstic amb pedretes del tipus que s’utilitzen pels gats.

La gàbia de la fura ha de ser de les mitjanes, que es pugui moure per dins quan està tancada, aquests animalons s’adapten bé als espais no gaire grans, sempre i quan en puguin sortir per córrer i perquè hi jugueu amb elles al menys un parell d’hores diàries. Una fura no és una mascota que pugui viure tancada tot el temps, si no pots donar-li espai i jugar-hi cada dia, no tinguis mascotes, cap. Els animals no són joguines d’usar i abandonar-los, si tu no ets responsable oblida-te’n, no n’agafis cap. Una mida apropiada per una gàbia de fura, que pugui estar en condicions, seria de 100 cm. X 70 cm. X 50 cm (com a mínim). Informació sobre les fures. - El seu pes pot anar entre 500g a 2.5 kg, varia segons l’època de l’any. - Pot tenir entre 44 a 60 cm de llarg, incloent la cua. - El mascle és generalment dues vegades més gran que la femella. - Poden arribar fins als 10 anys de vida. - Té 5 dits en cada pota, amb unes bones urpes. - Maduresa sexual entre els 9 i 12 mesos. - Les femelles pareixen regularment entre març i agost. - Pes al néixer, entre 5 a 15 grams.

Dani Barbadillo 3er A

65

Calle 13 és un duet de reggaeton i hip-hop de Puerto Rico. El duet està compost per dos mig-germans: René Pérez que es fa dir Residente i Eduardo Cabra que es fa dir Visitante. Els seus malnoms provenen de la identificació que havien de donar al guàrdia de seguretat per poder entrar a casa seva en Trujillo Alto. René és el cantant i escriptor, i Eduardo fa els cors, també és escriptor i pianista. La seva germana, Ileana Cabra anomenada PG-13 participa en algunes cançons amb veu femenina. El nom “Calle13” prové del nom del carrer on van créixer en Trujillo Alto (Mèxic). El duet es va donar a conèixer al 2005 amb dos èxits, seguits en les emisores de ràdio de Puerto Rico. Les cançons eren “ Se Vale To-To” i “Querido FBI”.

A finals del 2005 van aconseguir fer el seu primer disc anomenat “Calle 13” , el qual va rebre males crítiques. Han estat nominats al Grammy llatins pels seus èxits “Atrévete te,te!” i “Chulín Culín Cunflay”, en aquesta última cançó fa duet amb Julio Voltio.

Atrévete, te, te, te Salte del closet, Destápate, quítate el esmalte Deja de taparte que nadie va a retratarte Levántate, ponte hyper Préndete, sácale chispas al estárter Préndete en fuego como un lighter Sacúdete el sudor como si fueras un wiper Que tú eres callejera, “Street Fighter” Cambia esa cara de seria Esa cara de intelectual, de enciclopedia Que te voy a inyectar con la bacteria Pa’ que des vuelta como machina de feria Señorita intelectual, ya sé que tienes El área abdominal que va a explotar Como fiesta patronal, que va a explotar

Como palestino… Yo se que a ti te gusta el pop-rock latino Pero es que el reggaeton se te mete por los intestinos Por debajo de la falda como un submarino Y te saca lo de indio taino Ya tu sabes, en tapa-rabo, mama En el nombre de Agüeybana No hay mas na’, para na’ que yo te vo’a mentir Yo se que yo también quiero consumir de tu perejil Y tú viniste amazónica como Brasil Tú viniste a matarla como “Kill Bill” Tú viniste a beber cerveza de barril Tú sabes que tú conmigo tienes refill Atrévete, te, te, te Salte del closet, Destápate, quítate el esmalte

66

Deja de taparte que nadie va a retratarte Levántate, ponte hyper Préndete, sácale chispas al estárter Préndete en fuego como un lighter Sacúdete el sudor como si fueras un wiper Que tú eres callejera, “Street Fighter” Hello, deja el show Súbete la mini-falda Hasta la espalda Súbetela, deja el show, más alta Que ahora vamo’a bailar por to’a la jarda Mira, nena, ¿quieres un sipi? No importa si eres rapera o eres hippie Si eres de Bayamón o de Guaynabo City Conmigo no te pongas picky Esto es hasta abajo, cógele el tricky Esto es fácil, estoy es un mamey ¿Qué importa si te gusta Green Day? ¿Qué importa si te gusta Coldplay? Esto es directo, sin parar, one-way Yo te lo juro de que por ley Aquí to’a las boricuas saben karate Ellas cocinan con salsa de tomate Mojan el arroz con un poco de aguacate

Pa’ cosechar nalgas de 14 quilates Atrévete, te, te, te Salte del closet, Destápate, quítate el esmalte Deja de taparte que nadie va a retratarte Levántate, ponte hyper Préndete, sácale chispas al estárter Préndete en fuego como un lighter Sacúdete el sudor como si fueras un wiper Que tú eres callejera, “Street Fighter” Atrévete, te, te, te Salte del closet, Destápate, quítate el esmalte Deja de taparte que nadie va a retratarte Levántate, ponte hyper Préndete, sácale chispas al estárter Préndete en fuego como un lighter Sacúdete el sudor como si fueras un wiper Que tú eres callejera, “Street Fighter”

Patricia Hidalgo 3er B

67

Xevu de Gàmbia.

Hola sóc la Jula ara us presentaré uns dels menjars típics del meu país. Aquest menjar típic és el xevu i se sol menjar amb la família quan celebrem alguna de les nostres festes, per exemple quan se celebra el naixement d’algun nen a la família o altres festes com el Cap d’Any. Ara us explicaré aquest plat típic. Ingredients: - Un pollastre - 3 tomàquets - Una ceba - Una mica de sal - Oli - Pebre - 1/2 litre d’aigua o brou - Una tassa i mitja d’arròs per persona - 2 dents d’all - Albergínia

Preparació: Com ja he dit abans, aquest menjar es diu xevu. Primer de tot trossegem el pollastre, i mentrestant a la cassola posem un bon raig d’oli i el deixem que s’escalfi, tot seguit tirem els trossos de pollastre remenant-los fins que quedin dauradets. Un cop dauradets els traiem i els deixem en un plat. Amb el mateix oli farem el sofregit: agafem els tres tomàquets, els pelem i els trossegem; agafem la ceba i també la trossegem en trossets molt petits; farem el mateix amb l’albergínia i ho tirem tot junt a la cassola i després, quan veiem que la ceba està dauradeta hi tirem ½ litre de brou. Agafem l’arròs, el netegem i el posem al microones per a que es torri una mica, aleshores quan el brou comença a bullir hi tirem l’arròs fins que absorbeixi tot el brou i s’abaixa el foc. Després, tot plegat es presenta al plat, tot junt o amb el pollastre a banda.

Cebiche de mero del Perú.

Hola em dic Astrid i sóc del Perú. Ara us ensenyaré un plat típic del meu país. El plat que us explicaré ara, es diu cebiche de mero, de fet, el peix també pot ser tonyina o lluç. Aquest plat és per a 4 persones si són més persones podeu posar més quantitats d’ingredients. Ingredients: - 3 filets de mero, aquest és un peix sense espines i el venen a qualsevol supermercat. - 4 o 5 llimones - Un tros de branca d’api - 4 cebes

- 4 dents d’all - Un pot de blat de moro dolç - Un branqueta de julivert - 7 o 8 patates per cuinar - Unes 4 fulles d’enciam - Sal

Preparació:

68

S’agafa el mero i es talla a quadradets i es posa en una font, després les llimones s’exprimeixen en l’expremedor i el suc es posa per sobre del mero i es remena bé, i es deixa reposar 10 o 15 minuts perquè amb l’àcid de la llimona el mero no queda cru. Després el tall d’api es talla a quadrets molt petits i amb l’all es fa el mateix. Un cop tot tallat a trossets l’api i l’all es fiquen amb el mero i la llimona i es remena bé.

I per últim posem en una cassola les patates i les bullim, quan ja ho estan es treuen de la cassola, per a què es puguin pelar fàcilment cal ruixar-les amb aigua freda, i les tallem en rodanxes i les deixem en un recipient a banda. Aleshores, ja està tot per portar-lo a taula, com a base, al plat hi posem unes tres o quatre rodanxes de patates, unes fulles d’enciam, i al damunt el mero amb els seus ingredient, agafem la ceba i la tallem en rodanxes i la posa a sobre del mero. El julivert, en trossos molt petits, el posem a sobre de la ceba i per acabar posem un parell de cullerades de blat de moro dolç. Ja tenim tot a punt per menjar. Bon profit! Marquesa de Xocolata de Colòmbia Ingredients: - 1 barra gran de xocolata para tassa - 3 ous - 2 tasses de sucre - 1 llauna de llet condensada - Ratlladura de 3 llimones verdes - 250 grams de mantega - 2 paquets grans de galetes de vainilla sense crema Preparació:

En una olla hi posarem la mantega i la posem a fondre a foc lent juntament amb la barra de xocolata, després hi afegirem la llauna de llet condensada, ho anem removent constantment per tal que no s’enganxi. En un motlle hi batrem la clara dels tres ous a punt de neu. A la barreja que tenim al foc hi afegim el rovell dels tres ous. Removem fins que tot quedi molt ben unit i fins que la xocolata estigui tota desfeta. Hi afegim el sucre i continuem removent a poc a poc mentre hi anem tirant les clares batudes. Deixem que s’unifiqui fins a formar una crema uniforme. Quan ja ho tinguem ben uniforme li abaixem el foc.

En un recipient per a pastissos hi col·loquem una capa de galetes, la cobrim amb la crema, hi col·loquem un altra capa de galetes i la tornem a cobrir, ... i així fins que s’acabi la mescla. Ho deixem reposar a la nevera. Un cop encetada cal mantenir-la a la nevera.

Bastonets de iuca de l’Equador

69

Ingredients: - 5 trossos grans de iuca (mandioca). Avui és fàcil de trobar a qualsevol botiga d’aliments. - 1 ou - 2 cullerades de mantega - farina de blat - ½ culleradeta de sal Preparació:

Cal que bullim la mandioca amb poca aigua, quan estigui tova l’hem de treure i l’escorrem, després la triturem. A la massa s’hi afegeix l’ou, la mantega, la sal i la barregem bé. Hi anem afegint la farina fins que es vegi que la textura de la massa queda suau.

Hi amassem els bastonets i els fregim amb una bona quantitat d’oli. Finalment per servir-los cal escórrer-los l’oli que sobra, això ho podem fer deixant les barretes sobre paper de cuina. Amanida de mandioca d’Equador Ingredients: - 3 o 4 mandioques (iuca) - 1 cullerada de vinagre - 1 culleradeta de sal - maionesa - pebre roig - trossets de pebrot verd - ceba tendra o julivert, a triar - una dent d’all, ben picadeta - trossets de cansalada Preparació:

Primer de tot tallem els extrems de la mandioca i li treiem la pell marró i dura, de fet hem d’anar traient diferents capes fins a trobar la textura blanca i fina. Després cal que la tallem per la meitat per tal de treure el cor fibrós del centre. Aleshores, ja està preparada per tallar-la a dauets. Fiquem els daus en una cassola i hi afegim aigua fins cobrir els daus, hi afegim el vinagre i la sal i ho removem. Ha de bullir durant 25 o 30 minuts, fins que quedi ben tendra. L’escorrem i ho deixem refredar totalment. Per fer el plat cal barrejar-ho tot, la maionesa, el pebrot verd, la ceba tendra, o julivert, un polsim de pebre roig, la cansalada, l’all; tot en un vol gran amb els dauets de mandioca. Un cop tot ben barrejat, l’amanida ja es pot servir o guardar-la a la nevera fins al moment de servir. La iuca. Ho saps?

En comprar la iuca, seleccioneu aquells tubèrculs que tinguin una consistència ferma i que estiguin ben formats. No ha de tenir taques a la pell i l’olor ha ser fresc. Es pot guardar la iuca, sense pelar-la, en un lloc sec i fresc ben bé una setmana. Si ja està pelada, la podeu cobrir-la amb aigua, tapada i a la nevera no més d’un dia. Ben tapada i congelada es conservar fins a 3 mesos. Mai no l’heu de menjar crua! cal que estigui bullida per consumir-la.

Astrid, Jula i Galo, 3er A i B

70

De la mañana a la noche de tu cuerpo al mío

de tu color a mi mirada de tu aire a mi aire

de tu voz a mi entender de tu gozo a mi deseo de tu caricia a mi beso

de tu amor... a mi amor.

Estaba dormido, no te sentí desperté, no estabas

pronuncié tu nombre, silencio volví a llamarte, más silencio

me inquieté, lloré tu ausencia dolió

... tu recuerdo empezó.

Llamando a tu puerta encontré dulzuras recorriendo tus vientos hallé bondad mirando tus ojos me gustó tu alma

entrando en tus palabras morí de amor.

Amaneceré en tus labios, los llenaré de besos y escribiré poemas en tu piel, luego lentamente,

sin abrir los ojos, te declararé mi amor.

Te digo adiós y, acaso, te quiero todavía, no puedo olvidarte, pero te digo adiós. No sé si me quisiste, no sé si te quería,

o tal vez nos quisimos, demasiado, los dos.

Ese cariño nuestro apasionado y loco, me lo metí en el alma, para quererte a ti.

No sé si te amé mucho, no sé si te amé poco, pero sé que nunca volveré a amar así.

Te digo adiós y, acaso, con esta despedida mis mejores sueños mueren dentro de mí.

Pero te digo adiós, para toda la vida aunque toda la vida siga pensando en ti.

Jula i Astrid 3er A

71

72

Un tio en les dutxes li diu a un altre: Ei! Pere passa’m un altre xampú. - Però si ja en tens un. - Sí home, però aquest és per cabells secs i jo ja me’ls he mullat.

Un home en travessar el carrer passa per davant d’una vidriera, i l’home es veu reflectit, al vidre, el que fa que es passi tot el dia pensant: "¿De què conec jo a aquell tio que estava a la vidriera? ¿On l’he vist jo abans?" A la nit, ja ajagut al llit segueix donant-li voltes al cap i al final es pica el front i diu: "¡Òstima, ja ho sé! ¡És qui es talla els cabells davant meu a la perruqueria!"

Cómo puedes cambiarle el sexo a un burro ?Pues lo metes en una habitación hasta que se aburra.

Uns astronautes es reuneixen en la NASA. El rus diu: - Nosaltres enviarem un coet a Mercuri, per estudiar l’atmosfera d’aquell planeta. Un dels Estats Units diu: - Nosaltres enviarem un ràdar a la Lluna per estudiar l’interior d’aqell satélite I l’espanyol diu: -Nosaltres enviarem un coet al Sol... En aquell moment tots diuen: ¡Però el coet, en acostar-se al Sol, es fondrà! I l’espanyol respon:- Bé , però és que nosaltres no hi anirem pas de dia....

73

Això era un home que fa un viatge a Nova York i compra un televisor per

l venedor. s

A mi m’agradaria ser mariner.

n vaixells?

os amics es troben en un camí. Un orta un sac a l’espatlla.

ue puc uedar-me’n un?

ots quedar-te’ls tots os..

Com es diu 99 en japonès? uachi chen

ual es el animal que tiene 3’14 ojos? l piojo

Cual es el colmo del gandul? ue se levante temprano para estar más

regalar-li a la família. - ¿És que no hi ha televisors en el seu país?, li va preguntar e- I tant que n’hi ha ¡, però els programed’aquí m’agraden molt més.

El recluta en el servei militar:

-¿Vostè sap nedar? -¡I ara!, que potser no tene Dp- ¿Què hi dus a la bossa? Diu l’altre - Pollastres, -respon el primer. - Si encerto quants en portes …qq - Si hi encertes, pd- D’acord, doncs... ¡Cinc! ¿C C-E ¿Qtiempo sin hacer nada.

74

75

Intenta descobrir en la sopa aquests espais del nostre institut : -Cantina -Sala de professors -Montserrat Roig -Secretaria -Charles Darwin -Aula dibuix -Galileo Galilei - Audiovisuals

arie Curie -Consergeria

Abel García i Luis León 3er B

Y P R L E G A G I

-M S M C A D E A U S E O A A F Q S M A X I T L U E C A T C I N R G U D L L C T U V G A N L G R A T A I R F J A A V I C B I U I X E B I S L E G T D J B P I T P Y L I T C N D N T C O E U L L N U I H E U A S A U V I H U P L S A E S J L O B R X T I C O J N R R C F V Z J P G I I R G G X P L V O I D O C Q N A A D A U I J A H M X F F E A A U M A L E R B L P C O N S E R G E R I A E I D T I O L A G B G S L U C M O B D L A U D F N Y F V E S M Q X J D B F E L J E B V A U D I O V I S U A L S I U X D C M R S C D R N E L T X S C A A O X V P M O N T S E R R A T R O I G Z E D F G H J K A I Y H U Q A R V N I C H A R L E S T A R W I N O A T D E R A C O H G I M C P L A D U J A L

76

121