ALIMARA 115

Nú

m.

11

5-

OL

OT

, P

RIM

AV

ER

A 2

01

1 •

3,5

0 €

monografia:

"l'educació"

R E V I S T A D E P E N S A M E N T , O P I N I Ó i R E F L E X I Ó

OBSEQUIPUNT DE LLIBRE

amb aquest número

2

3 Editorial

Articles monogràfics

4 La societat com a element educatiu Joan López

6 L'educació: qui educa avui? Lluís Folch i Soler

8 L'escola, una societat canviant Montserrat Soler i Casas

10 L'escola, avui. Mercè Arnau i Amat Las Heras

12 La classe de religió: llums i ombres Pere Micaló

14 Les activitats extraescolars, pros i contres Rafel Treserras i Fluvià

16 Saber ser per saber estar Mateu Batallé

18 La Llavor: Un espai per donar arrels i ales als infants.

La pàgina jove

20 Experiència positiva Anna Lázaro

Biografia

25 Manuel Malagrida i Fontanet Pilar Riera i Prat

Digui, l'escolto

26 Miquel Angel Zarza Eduard Arbós

Notes sobre l'actualitat garrotxina

24 Josep Murlà

Passatemps

25 Maria Puyuelo i Roser Puig

La tira còmica

26 Guspires

Les dites sobre l'educació

26 Maria Dolors Figueres

L'acudit

27 Pilarín

SUMARI

L’ALiMArA és una revista que edita la Parròquia de Sant Esteve d’Olot i que es publica des de l'any 1982. Aquesta trajectòria li dóna solvència i identitat. Monografies i temes d’interès i actualitat l’han marcat des de sempre, no sols per la qualitat dels articulistes, sinó també per l’actualitat de les temàtiques que tracta; amb perfil i una dinàmica que li permetran seguir endavant amb la seva tasca, comptant, sense dubte, amb el suport dels olotins i olotines.

Comptem amb tots plegats!

Publicació trimestral

Redacció, edició i administració:Passeig d’en Blay, 3Casa rectoralParròquia de Sant Esteve d’OlotTel. 972 26 04 74.

adreça electrònica:[email protected]

Maquetació i impressió:The Graphic room, SC - OLOT

Dipòsit LegalGi-535/82

L'Alimara no es fa responsable, en cap cas, de les opinions i arguments dels nostres articulistes.

pàg.

L'entrevista

(Solucions a la pàgina 26)

3

EDITORIAL

Hem triat parlar d’Educació perquè en aquestes dades tot gira al seu entorn. El mateix mes de març, Olot és anomenada “ciutat educadora” perquè acompleix els objectius necessaris per considerar-la així. Articulistes d’arreu s’atreveixen, de manera continuada, a anar deixant idees sobre el paper de l’escola en la societat actual (al Periòdico, a l’Avui, a La Vanguàrdia) però veus ací que no apareixen prou solucions com per enfilar una bona llista d’errors a corregir. És un terreny endurit per les circumstàncies que ens envolten i segons els nostres col·laboradors l’Escola és un eix important però no l´únic. No li cau tota la responsablitat sinó que aquesta és compartida i Lluís Folch i Soler ens explica, des del punt de vista de pedagog, que som tots i és tot el que educa (o deseduca) som elements d’un col·lectiu que està en activitat constant; el seu fer i el seu desfer envaeixen, d’una forma ben palesa, cadascú de nosaltres, petits, joves, adults, ancians… perquè no hi ha edat exclusiva per ser educats. Sempre és temps per aprendre, per corregir, per crèixer. És tota la vida la resposta a l’educació que s’imparteix conscientment o inconscientment.

L’article de Montserrat Soler ens acosta a l’Educació dient-nos que és intruir, formar, despertar a l’aprenentatge de les coses, saber construir en els educands valors i normes perquè tinguin eines per caminar.El fet de reinventar l’escola és prou contundent i dràstic com per fer-ne cabal, Mateu Batallé ens recorda l’educació cívica de les persones, amb els seus comportaments a l’entorn més pròxim: la taula, el carrer… i ens dóna una pinzellada de com hauriem d’anar parlant amb els menuts, continuadament, perquè tot esdevingués un fet natural. Si no vetllem per modelar l’escultura aquesta serà troquelada i els forats que apareixeran, sens dubte, faran difícil la seva interpretació, imatges que ens apropen a l’escola innovadora: La Llavor,un espai per donar arrels i ales als infants, on s’aplica la pedagogia Waldorf i on els menuts tenen el confort a les aules i el suport individualitzat dels professors.

Per a en Rafel Tresserras les Activitats Extra-escolars convergeixen satisfactòriament en bé de l’aprenentage dels alumnes i les classes de Religió són un referent ètic per a la vida, segons Pere Micalò. Joan Lòpez Carrera ens resol la pregunta de qui és responsable de l’Educació apostant per la societat, diu, sens cap mena de dubte. La manca d’homogeneitat de la societat fa que en ella s’hi trobin forces diverses que la manipulen i alteren… aquest enfrontament dificulta enormement la tasca educativa. La reflexió sobre l’Escola Avui ens ve de la mà de Mercè Arnau i Amat Las Heras, que opinen que el reconeixement social de l’escola serà possible quan aquesta sigui ferma, autònoma i totalment responsable del que té i del que repercuteix.

Llegir el Monogràfic de Primavera ens obre les portes a altres conceptes, potser latents dins nostre, potser conceptes que hem oblidat per la rutina i pel poc contacte que tenim amb els menuts que han de nodrir-se dels valors a les mateixes famílies. L’escola, els pares i, per què no, la societat, haurien d’anar de bracet, escurçant així la distància que es manté entre ells. Podria ser aquest el resum de les pàgines que desgranen un tema d’importància més que notòria.

4


En parlar del tema de la responsabilitat en l’educació, solem dividir-la en nivells: l’Estat, els educadors i els pares. És una bona manera d’acarar el tema i marcar-ne els contorns. Ara bé, parlant en propietat, només hi ha un gran responsable de l’educació: la societat. El que passa és que aquesta, tant en el tema educatiu com en altres grans temes que l’afecten en la seva totalitat, delega la responsabilitat en l’Estat. i aquest n’assumeix directament dos aspectes: el finançament i els programes educatius. A partir d’aquí, l’Estat també delega funcions, bàsicament una: el dur a terme l’educació pròpiament dita que recau en els experts, en unes persones que durant anys s’han estat preparant per realitzar amb garanties la responsabilitat que assumeixen. i són l’aspecte més visible de l’educació. De fet, quan es parla del tema, en el primer que solem pensar és precisament en els mestres i professors, la dimensió humana i professional de l'educació. Ells són els que passen dies i anys en contacte amb els nens i adolescents. i això fa que, a vegades i en èpoques, es delegui tota les responsabilitats en ells, desentenent-se’n els altres sectors implicats.

Pel que respecte als pares, com a elements indispensables en tot aquest procés, cal dir que durant molt temps –temps ja superats en línies generals-, en varen romandre al marge. A vegades voluntàriament i per comoditat però, a vegades també, per la manca de mecanismes adequats que els permetessin la seva col·laboració activa. igualment hem de reconèixer que ajudava a mantenir aquest allunyament l’actitud d’alguns educadors que no veien amb bons ulls la seva participació en l’educació dels que eren, en definitiva, els seus fills. La veien com una intromissió distorsionadora en una feina molt delicada i especialitzada en la qual poca cosa podien aportar. Però la complexitat dels temps en els quals ens toca viure, fonamentada, entre d’altres factors, en el progrés imparable de les noves tecnologies, amb una menció especial

al fenomen de l’internet, ha fet indispensable la participació activa dels pares, sobre tot a través de les seves associacions constituïdes al respecte, al costat i juntament amb els educadors per fer front a la complexitat. No es pot prescindir del paper i de l’aportació dels pares si es volen unes mínimes garanties d’èxit, d’una bona educació, tant des de la perspectiva humana com dels coneixements, que permetin als nostres joves una perfecta integració en una societat que es caracteritza per una contínua i ràpida evolució.

Un tema recurrent quan es discuteix sobre la responsabilitat educativa és el paper de l’Estat. Ningú no discuteix la seva obligació irrenunciable. Però, a partir d’aquí, comencen les discrepàncies sobre els límits que li pertanyen. D’una manera

breu, les podríem resumir en dues. Una és la postura dels qui demanen a l’Estat un compromís total que va més enllà del finançament i, fins i tot, dels continguts del coneixement. També, creuen, ha de garantir l’educació en uns valors mínims que podríem qualificar de valors democràtics. I això mitjançant la creació d’escoles públiques de qualitat que assegurin la igualtat per a tothom. i una segona actitud és la dels qui defensen un paper mínim de l’Estat en l’educació i que es redueix a finançar les escoles que els pares –en l’ús de la seva llibertat- vulguin escollir. No és polèmica fútil. En ella hi ha implicats des dels partits polítics i sindicats fins a les institucions religioses dedicades a l’educació. En el fons hi trobem un enfrontament ideològic. Els actors de la polèmica són molt conscients del paper crucial que té l’educació i el seu control. A través d’ella estem formant les futures generacions que

LA SOCIETATCOM A ELEMENT EDUCATIU

"Un tema recurrent quan es discuteix sobre la

responsabilitat educativa és el paper de l’Estat. "

Joan López CarreraProfessor de filosofia jubilat

5


s’hauran de responsabilitzar de la gestió i direcció de la societat futura. Per aquesta raó la polèmica sol ser apassionada i antagònica.

Qui és el responsable de l’educació dels nostres joves? La societat, sense cap mena de dubte. Però la societat no és quelcom homogeni. En el seu si hi glateixen forces polítiques i religioses amb percepcions diferents sobre el camí que hem de seguir. i aquesta discrepància té en l’educació un dels camps d’enfrontament més delicat i de difícil solució. i, d’aquí, la pressió que exerceixen sobre l’Estat: aquest ha de garantir l’educació mínima i sòlida, de qualitat, per a tothom però, alhora, ni pot desentendre’s ni imposar uns esquemes massa rígids, sobretot quant als valors. Una feina gens fàcil, però necessària.•

Imat

ge e

xtre

ta d

'inte

rnet

Bibliografia:- Cardús, S. El desconcert de l’educació. 2000, 3ª ed. Barcelona. La Campana- Savater, F. El valor de educar. 1999. Barcelona. Ariel- Subirats, J.; Albaigés, B. Educació i comunitat: reflexions a l'entorn del treball integrat dels agents educatius [en línia]. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 2006. <http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/publicacions/424.pdf>.- Vitarelli, M.F. Educación y sociedad en el fin de siglo. Europa y América. 1998. San Luis. Argentina. LAE.

6


Lluís Folch i Soler

Educar és fer persones. Educar és acompanyar a la maduresa, i la maduresa és descobrir, organitzar i assumir una escala de valors. Educar és donar i alimentar (educare), educar és desenvolupar (edúcere) i educar és acompanyar tot el procés de despreniment que porta a la maduresa, a la independència i a l’autonomia. Educar és acompanyar i desprendre. Educar es organitzar les immenses possibilitats genètiques del cos humà d’acord amb una escala de valors. Educar és donar llibertat, i la llibertat és la possibilitat de fer i de fer-me superant els obstacles i respectant les prohibicions. Qui educa avui dia?

Els educadors sempre hem estat els pares, i els mestres per delegació dels pares, i la família, els companys, la societat, i totes aquelles persones i institucions que han determinat la nostra manera de sentir, de pensar i de fer; totes aquelles persones que formen l’entorn educatiu. Per educar cal ser-hi, viure i conviure, fent els possibles perquè la nostra manera de sentir, de pensar i de ser sigui transparent i accessible als altres; és la relació educativa. Cal també que la manera de ser de l’educador sigui valuosa per a

L'EDUCACIó:Qui educa avui?

l’educand, perquè si no la valora no la copiarà, no l'assumirà, no s'identificarà; però no tan valuosa que li sembli inaccessible, i avui dia tenim dos problemes que ens ho posen molt difícil:

1r) La autoritat. ¿Oi que un pare o una mare, un mestre o una mestra que estimi els seus fill, o petits al seu càrrec, no dubtaria gens a donar la seva vida per salvar la del petit? ¿Oi que si li va a caure una pedra al cap ens hi posarem nosaltres davant a risc de perdre la vida? Doncs això no és res comparat amb l’esforç, amb la força, amb l’aguant que cal tenir per aguantar límits. L’autoritat és una força que aguanta límits; fins aquí s’arriba i d’aquí no es passa. L’autoritat és molt difícil perquè no és l’esforç d’un instant, sinó el de cada instant de cada dia durant molts dies, anys... i sovint, cansats, acabem dient: "Au, vinga, va, fes el que vulguis!" És la dimissió de l’autoritat, i l’autoritat és necessària per a la seguretat dels infants, que sense seguretat no avancen, o ho fan amb por, i malament. L’autoritat és molt difícil perquè costa i cansa, i no solament per l’esforç que suposa la tutela i l’educació dels petits sinó,

Imat

ge e

xtre

ta d

'inte

rnet

7


i molt especialment, perquè ens obliga a pensar, i pensar és la cosa que cansa més del món. Dic pensar, no dic deixar córrer la imaginació, o els records. Pensar és l’esforç que fem per entendre, per comprendre, per conèixer la realitat, per arribar a la veritat i tenir ben clar què és important, què és menys important i què no és gens important.

Naturalment que l’autoritat, la força que aguanta límits, és la força que marca el terreny per on s’ha de moure l’infant, i hem d’estar molt segurs de la nostra escala de valors si volem tenir la força necessària per imposar-la als altres. Hem de saber en què creiem; si no no tindrem la força per defensar-ho, per predicarho i fins i tot per imposar-ho com a norma de conducta positiva, enriquidora, formativa i necessària per donar el tremp que cal per ser autònom i col·laborador, suficient i humil, ric i generós, mestre i servent dels altres.

2n) Per altra banda la nostra societat decadent, com ho va ser la de roma, Grècia, Mesopotàmia, Egipte, etc., confon la felicitat amb el plaer, la falta d’esforç i la falta de compromís. Podríem dir que la nostra societat decadent ha perdut els valors, però sí que en té, i molt forts. El valor més alt de la nostra societat és el plaer: passar-m'ho bé saltant-me totes les prohibicions que s’hi oposin, fugint del dolor, de l’esforç i del compromís. Aquest valor ha portat totes les cultures antigues a la desaparició.

Per acabar cito unes paraules del meu pare, Lluís Folch i Camarasa, adreçades als pares amb fills adolescents:

"Els pares sovint em pregunten què cal fer, i jo els dic d’entrada que "no ho sé", perquè educar

més que una ciència és un art, i a més no hi ha dos adolescents iguals, com no hi ha dues famílies iguals, ni dos moments iguals en una mateixa família. Però si els haig de dir alguna cosa els diré que primer és necessari revisar en què creiem. És a dir, ordenar tot allò que per nosaltres constitueix un valor, i que vulguis o no transmetem als nostres fills. Així ens podem preguntar, per exemple:

La família és una valor? Déu és un valor? L’amor als altres? La generositat? L’esperit de diàleg? La solidaritat?

O bé: Ser puntual és un valor? Ser responsable? Ser prudent, conscient, lleial, honest, fidel? L’amistat és un valor? El respecte als altres? Ser conseqüent?

O bé: La castedat és un valor? Les tradicions són un valor? L’autoritat és un valor?

És a dir, en què creiem? Perquè si diem el que no creiem sonarà a fals, i els valors s’han de viure en la família.

A continuació ens preguntarem què volem fer, què ens proposem, pensant que ha de ser possi-ble en el món d’avui. Ens cal viure en la realitat.

Confuci deia "recorda que el teu fill no és el teu fill sinó el fill del seu temps". Si teniu dubtes demaneu consell.

Una vegada aclarits i d’acord amb nosaltres mateixos, cal estar disposats a ser molt tolerants i estimar-los més que mai. Cal esperar l’oposició, actituds injustes i potser fins i tot absurdes. Cal mostrar-nos pacients, però ferms en les nostres conviccions, car els hem de servir com a punt de referència. Cal ser molt prudents. En aquests mo-ments se’ns exigeix tant una presència d’ànim com la major flexibilitat. No tenim més remei que sentir una gran simpatia pel nostre adolescent, i actuar amb confiança. Ens cal acollir-lo, acceptant-lo en la seva realitat, i amb esperança."•

"Per educar cal ser-hi, viure i conviure, fent els possibles perquè la nostra manera de

sentir, de pensar i de ser sigui transparent i accessible als

altres, és la relació educativa."

1 Del llibre Educar els fills cada dia és més difícil, de FOLCH i CAMARASA, Lluís; FOLCH i SOLER, Lluís;

FOLCH i SOLER, Jordi. Ed. EUMO. Vic 1994.

<< Confuci deia "recorda que el teu fill no és el teu fill sinó el fill

del seu temps" >>

8


El temps que estem vivint no és solament de crisi, sinó que és també, de profunda transfor-mació i de canvis estructurals. La previsió dels observadors és que res tornarà a ser com era abans i, en conseqüència, la realitat ens abocarà a una manera de viure distinta.

De tot això se’n desprén que els plantejaments de l’Escola també hauran de ser completa-ment diferents, perquè l’escola no pot quedar al marge dels can-vis socials.

A continuació, intentaré par-lar d’aquesta manera nova de fer escola, valent-me de quatre

L’ESCOLA,EN UNA SOCIETAT CANVIANT

conceptes que cauen de ple dins l’àmbit pedagògic, el contingut dels quals, a vegades no acabem de diferenciar. Em refereixo a: l’Educació, l’Ensenyament, la Instrucció i la Formació. Si bé és veritat que una mateixa idea pot trobar-se en més d’un dels esmentats conceptes.

1. -L’Educació. (Educar).- L’Educació és la formació in-tegral de la persona. Dit d’altra manera: la nova educació és preparar per a la vida donant als alumnes una visió de la realiat que faciliti l’estructuració d’una consciència universal, que els ajudi a contemplar les persones

vivint en el planeta terra (sentit de l’ecologia) i que també els faci oberts a les migracions i al pluralisme, ja que hauran de viu-re en un món on hi haurà pobles i cultures diferents.

Per tant, no podem educar per a l’individualisme. El consumisme en què estem instal·lats és un sistema que empeny a preparar persones per a l’agressivitat pròpia dels mercats i de les ganàncies sense escrúpuls.

La nova sensibilitat social re-clama treballar valors com: la tole-rància, la diversitat, la convivència, el respecte als altres, etc.

Montserrat Soler i Casas

Imat

ge e

xtre

ta d

'inte

rnet

9


Aquest procés d’Educació que ha de liderar l’Escola ha de tenir un rerefons ètic que tingui com a fita un amor sense límits a les persones i a la terra on viuen, la ”germana mare terra” com va dir Sant Francesc d’Assís.

2. -l’Ensenyament. (Ense-nyar). - En primer lloc hem de preguntar-nos per a què i què hem d’ensenyar.

L’Escola no pot perdre el seu paper de sempre,que li ha donat identitat: el de transme-tre els ensenyaments bàsics i els instrumentals, com: la Com-prensió Lectora, l’Escriptura, les Matemàtiques, les Ciències So-cials, etc, imprescindibles per futurs aprenentatges.

En aquests moments de can-vi, a més, seran indispensables els idiomes, la comunicació en xarxa, el món digital. Però per sobre de tot això, encara és més important la participació perquè sense ella l’educand no sabria veure davant seu persones, sinó competidors.

Han d’interioritzar què sig-nifica la noció de l’alteritat (tenir en compte l’altre) a fi que enten-guin que el company no és un estrany sinò un amic.

3. Instrucció. (Instruir). - instruir és ensenyar la tècnica. És fer que l’alumne aprengui i domini la tècnica.

El món “actualment” està tecnificat i cal que estiguin pre-parats per donar resposta.

Però no es tracta només d’una instrucció teòrica, sinó pràctica. Cal preparar per ser competents professionalment.Però, atenció perquè la competi-tivitat comporta el risc de fer-nos veure als altres com a enemics i no com a iguals.

El camp de la competició té els seus perills.

L’Escola ha de ser un para-digma de solidaritat.

“Un centre escolar és una empresa educativa, dissenyada per transmetre continguts cientí-fics i tècnics als alumnes a fi i efecte de poder accedir després a les diferents professions” (1)

4.- La Formació. (Formar). - Aquest punt està molt relacionat amb l’anterior. En la formació hi té molt a veure la tècnica però ara s’ha de pensar a formar es-pecialistes que estiguin prepa-rats per fer bé el seu treball.

Sempre, però, i més en època de crisi, les empreses seleccionen els seus treba-lladors. - recordo que en una ocasió vaig saber que una empresa, ben reconeguda per cert, seleccionava personal per cobrir una plaça. Em permeto dir que jo havia tingut a la classe un alumne molt ben dotat i que tenia

qualitats per ser un bon candidat a aquell lloc de l’empresa. També es donava el cas que jo coneixia l’amo de la fàbrica des que érem petits (haviem jugat al carrer). Vaig parlar-li del meu exalumne ressaltant la seva vàlua. En trucar-li (sense haver parlat de condicions ni de res més) la seva resposta va ser aquesta: ”nosaltres volem el millor”. Les paraules de l’empresari, amic meu, les vaig trobar molt apropiades des del seu lloc. Però vista la perspectiva de l’Escola, actualment, jo hi afegiria: el millor, com a tècnic i com a persona.

Per posar punt final em faré meves unes paraules que, tot parlant de l’escola em deia una pedagoga, que també és amiga meva: Actualment l’Escola, l’Educació s’han de reinventar.•

(1).-Carmen Agustí.

L’ESCOLA: MArC DE TrANSFOr-

MACiÓ PErSONAL i SOCiAL

introducció, pàg.5

Editorial Claret - Barcelona 1995.

(2).-revista Athanor (una puerta al

nuevo paradigma). Art.12. ”La esencia

de la Pedagogia”, por Sesha.

El teu anunci aquíper només 75€ [email protected]ó:

I un anunci en un número, 25 €; i mig any (2 números), 40 €. Què esperes? Anuncia't a l'Alimara.

10


Ens demana la revista Alimara una reflexió sobre l’escola d’avui, donada la nos-tra condició d’ensenyants. Hem de puntualitzar: ex ensenyants, ens trobem en aquests moments lluny de la brega diària ja que estem jubilats. Per aquest motiu in-tentarem donar la nostra visió sobre la situació actual amb la perspectiva dels anys vis-cuts al peu del canó i que fan que ens continuï preocupant el món educatiu.

L’escola ha canviat molt en els últims anys...

Si es fa cas només d’estudis sobre l’educació facilitats pels mitjans de comunicació és fàcil que, amb una certa frivolitat, es generi un estat d’opinió de catastrofisme sobre la situació educativa ac-tual.

Segons diferents informes hi ha factors que porten Catalunya a obtenir uns resultats significa-tivament inferiors als d’altres comunitats i països amb realitats socials semblants a la nostra.

És cert que la despesa pública en educació ha augmentat, però aquest increment encara és insuficient per situar el nostre país en una posició mitjana a nivell estatal i europea.

D’altra banda, probablement la important onada migratòria dels darrers cursos està essent un factor d’impacte notable sobre el panorama escolar actual.

Així mateix, en els últims darrers cursos s’ha remarcat la importància per mantenir l’equilibri entre equitat i excel·lència i aquest és un repte difícil per a molts centres, no per manca de voluntat, sinó per qüestions estructurals del propi sistema donada la realitat actual. La dificultat per consolidar equips directius, la manca d’autonomia dels centres, i les incorporacions tardanes d’alumnes al llarg del curs són factors que dificulten aconseguir els objectius fixats.

A les tertúlies radiofòniques o columnes de diari sovint es fa referència a la família com un dels factors responsables de la situació educativa actual. Certament aquesta realitat familiar, laboral i social té un efecte indiscutible sobre la formació acadèmica i personal dels alumnes però en cap cas justifica els resultats inferiors que s’assoleixen aquí .

A banda de tot això pensem, però, que l’escola mai no havia estat tan ben dotada en tots els aspectes; els mestres acaben els seus estudis amb un bon nivell de coneixements teòrics que hauria de garantir la seva professionalitat, han augmentat les plantilles, les dotacions de recursos de tot tipus, programes i serveis educatius de tota mena, implementació de les noves tecnologies, edificis nous de trinca (llevat els mòduls prefabricats), participació de tots els estaments en la vida educativa dels centres, formació permanent a l’abast de tots els ensenyants... L’escola d’ara no té res a veure amb la dels nostres inicis i no parlem tan enllà, de fa tan sols 15 anys...

instaurada la democràcia, i ja alguns anys abans, molts mestres vèiem la possibilitat de canviar coses dins la mateixa escola i amb ella el nostre entorn proper. Ens ho crèiem i ho fèiem amb ganes. No teníem recursos ni una formació bàsica

Mercè Arnau CarbonésAmat Las Heras Sánchez

L'ESCOLA, AVUI

Imat

ge e

xtre

ta d

'inte

rnet

11


sòlida de partida i menys fonaments teòrics que fonamentessin els canvis que ens proposàvem però la intuïció ens hi portava. Compensàvem les mancances amb il·lusió, bona voluntat i dedicació, molta dedicació...

En aquella època va haver-hi una gran millora

del reconeixement social del paper del mestre, va ser el començament de la formació permanent del professorat amb el reciclatge del català com a punt de partida.

Els mestres ens ho crèiem. Hi havia molt per fer i la veritat és que es va fer molta feina i es van trencar molts tabús. Hi va haver un ressorgiment de l’escola i una revaloració del seu paper. Els pares i altres estaments van iniciar la seva partici-pació activa. Va ser una època d’una alta autoes-tima col·lectiva en el món de l’ensenyament.

Amb els anys, però, la tasca de l’escola s’ha anat desdibuixant, ja que les funcions han canviat per un doble motiu: perquè els rols de família i escola estan canviant a nivell global i perquè la societat del coneixement ens trasbalsa els continguts sobre els quals hem de treballar (la incertesa de saber què han d'aprendre els nostres alumnes, és a dir, què necessitaran en la societat del demà); i per postres els canvis no païts amb

tantes lleis d’educació.L’escola s’ha trasbalsat. Se li ha demanat

fer de tot: educació viària, sexual, campanyes de fluor, pastorets, carnestoltes, dia de la pau i de la.... Alguns pares exigents i fiscalitzadors, sense gaire fonament, qüestionant el paper dels

mestres. Molta burocràcia, sensació de desconcert, manca de temps..., els arbres no han deixat veure el bosc i com a conseqüència un gran desencís en tot el professorat.

És que tot va malament? Evidentment que no...

Mirem què hi ha al dar-rere de tots els centres que realment funcionen, que són molts. Creiem que no es trac-ta de màgia, ni d’estructures massa complexes, ni de grans reflexions teòriques. Es tracta de persones amb el cap clar, professionalment preparades, amb una gran

dosi de sentit comú i, fins avui, amb una impaga-ble voluntat d’invertir temps personal i esforços en el camp de l’educació. No tindria perdó deixar perdre aquest gran bagatge pedagògic creat amb tants d’esforços.

El reconeixement social vindrà de la mà de la fermesa en el treball a l'escola, de la responsabilitat en la presa de decisions, de l'autonomia exercida per definir un model educatiu de qualitat i fer-lo en la pràctica... Que s’hi cregui. Que es tingui confiança. I que es sigui capaç de no confondre l'equip amb el grup, la pedagogia amb la burocràcia, la flexibilitat, amb que tothom faci el que vulgui.

No tant de molts recursos sinó de com s’utilitzen.

Exercir la professionalitat és la primera condició per reconquerir el reconeixement social. Aquesta feina ho necessita.•

Anuncia’t a l’Alimara!Posa el teu anunci i el veuran centenars de lectors

[email protected]ó:

12

L’assignatura de religió i Moral Catòlica té unes connotacions especials respecte a les altres àrees del coneixement que configuren el currícu-lum dels alumnes. Això comporta que sigui valora-da en funció de la manera de pensar de cadascú.

Anem a pams. Per començar dues precisions: En el meu raonament em referiré exclusivament a l’escola pública, no a les escoles privades, ni a les escoles que tenen un ideari propi, siguin o no sostingudes amb fons públics. L’altra precisió és classe de religió versus catequesi. Amdós àmbits de formació tenen continguts i vivències diferents, no excloents, sí complementàries.

Iniciem la reflexió emmarcant el tema en el context legal: La normativa de més alt rang és un acord internacional entre la Santa Seu i l’Estat Es-panyol, ratificat el 3 de gener de 1979. Diu: “Por respeto a la libertad de conciencia, dicha enseñan-za (la de la religió confessional catòlica) no tendrá carácter obligatorio para los alumnos. Se garantiza, sin embargo, el derecho a recibirla.”, és a dir, serà d’oferta obligatòria per part dels poders públics i optativa per part dels alumnes. Certament, aquest text dóna dret als pares a escollir per als seus fills, si ho desitgen, la classe de religió i Moral Catòli-ca, evidentment confessional.

Si prenem com a altra referència legal obligada la Declaració Universal dels Drets Humans (ONU, 1948), en el seu article 26.3 es diu “El pare i la mare tenen, amb prioritat, dret a escollir la classe d’educació de llurs fills”.

Certament que són arguments legals i del més alt rang. Tota la regulació de la classe de religió confessional catòlica hauria de respectar aquests principis, tant si legisla l’administració central com l’autonòmica.

I aquest és el discurs afinat de les veus de l’Església catòlica: que es respecti la legalitat vi-gent i que les lleis que la despleguen tinguin molt presents aquestes premisses.

En els darrers anys en el conjunt de l’estat espanyol s’ha notat una davallada constant en l’assistència de l’alumnat a la classe de religió i Moral Catòlica. La veu de la jerarquia eclesiàstica no s’ha fet esperar. La raó donada és que la normativa actual no respecta, en molts casos, la llei de rang superior (sobretot els acords abans esmentats). i tenen raó. Com que l’argumentació inicial es basa en termes legals, la més gran argumentació per trobar-hi les causes de la davallada, també s’ha de fer, correctament, amb termes legals.

Hi ha qui, benvolent, gosa carregar una part de la culpa a la secularització progressiva de la societat. També té les seves raons. El resultat d’aquesta argumentació és que s’ignora la classe de religió. Aquesta ja ha deixat de ser problema. Simplement, la família opta per no inscriure-hi els seus fills. Potser ens dol més que ens ignorin que no pas que ens contradiguin i que ens polemitzin o ens qüestionin la seva bondat i conveniència..

Però la realitat és que a casa nostra només un de cada cinc alumnes assisteix a classe de religió confessional catòlica en els centres públics.

i la resta? Assisteixen a altres ensenyaments alternatius, més o menys engrescadors.

Certament que la classe de religió ens hu-manitza, i el desconeixement d’alguns continguts ens qüestiona la nostra identitat com a poble, que la religió és una matèria instrumental per adquirir altres coneixements (filosofia, història, art, litera-tura...)...

Si tot això és acceptat, com és que el sistema educatiu tolera que hi hagi alumnes que acaben la seva escolarització obligatòria sense haver cursat aquests ensenyaments?

Des de l’Església Catòlica s’hauria de refle-xionar sobre com fem la classe de religió amb els alumnes que tenim actualment a les aules; però també és evident que s’hauria d’iniciar una reflexió serena sobre el 80% de l’alumnat que no hi as-sisteix. Aquests també han de ser motiu de preo-


Pere Micaló

LA CLASSE DE RELIGIó (CONFESSIONAL): Llums i ombres

<< L'ONU, en el seu article 26.3 es diu “El pare i la mare tenen, amb prioritat, dret a escollir la classe d’educació

de llurs fills”.>>

13

cupació per a les diverses confessions religioses, inclosa l’Església Catòlica. Aquests també són fills de Déu.

No amaguem el cap sota l’ala; tot el que fa olor de religió costa de ser benvist. i per fer el pas a assistir a la classe de religió (quan els altres fan al-tres matèries teòricament no curriculars) es neces-sita en segons quines escoles i instituts una dosi d’heroïcitat important davant els altres companys. Percentatges en mà l’alumne que escull religió va contra corrent.

Dit això, penso que a nivell social no es qüestiona tant la religió en si, entesa com un fet cultural, sinó la confessionalitat d’aquesta religió. Actualment hi ha molt poques veus que clamen “tot contingut religiós fora de l’escola pública” .

Voldria, modestament, ser molt objectiu i acurat en l’anàlisi. També manifesto que les qüestions de fons no són gens fàcils de resoldre. L’enrocament en la lletra legal per un costat topa amb la voluntat de la societat explicitada en un 80% a voler ignorar els continguts religiosos confessionals. El resultat és una situació trista, escandalosa i preocupant per a ambdues parts: una incultura religiosa general i extrema per als nostres escolars.

Pel bé dels nostres fills i alumnes, de la nostra societat, és urgent cercar solucions que, essent inclusives, obrin portes a tots (possibi-listes) i que

salvin parcialment els interessos dels implicats. Dic parcialment perquè en els temes de fons l’argument de l’empara de la llei enfront dels percentatges reals –ignorància conscient- són definitius per a ambdues opcions encarades.

Malgrat aquesta descripció de la realitat, cal encendre llums. Hem de ser positius i agosarats. Podem començar a proposar un diàleg partint d’uns punts més o menys acceptats per tots:

Els coneixements de la religió que ha configurat la nostra cultura són bons i necessaris.

La nostra societat cada vegada és més multireligiosa i és bo conèixer i respectar la religió d’altri.

L’home és un ésser que té la dimensió espiri-tual i religiosa. El fet religiós és un aspecte impor-tant per al desenvolupament integral de la persona humana.

Aquestes afirmacions ens podrien portar a una solució provisional però raonable (tot i admetre que té punts grisos).

i si la formulació fora: Religió a l’escola públi-ca sí, obligatòria per a tots els alumnes, però que es pugui impartir des d’un punt de vista confessional i des d’una opció no confessional.

En aquest marc es respectaria la normativa bàsica de la qual en són tan geloses les institucions eclesiàstiques (defensa el dret dels pares) i a la vegada tots els alumnes sortirien de l’escola amb uns continguts religiosos essencials i instrumentals per poder entendre els orígens de la nostra cultura i respectar la d’altri. (lliure opció per a l’alumnat: opció confessional i opció no confessional).

Podria ser l’opció menys dolenta i en la línia del cafè per a tots..

La solució real i efectiva passa per renúncies avui per avui del tot impossible de plantejar en les taules de decisió. Cal deixar que els fets es vagin esdevenint i la llei caigui per la pròpia saó.•


14


Parlar d’educació, debatre sobre educació, significa obrir la carpeta on trobem les activitats extraescolars. Actualment, la majoria d’alumnes no acaben la seva tasca quan finalitzen l’escola sinó que continuen fent activitats en acabar l’horari escolar, i també els caps de setmana i períodes de vacances.

Una oferta plural i variada espera els nostres fills en sortir de l’escola i els caps de setmana, abans de retornar-hi dilluns a primera hora. Des d’activitats esportives a propostes artístiques. Des de reforç o ampliació d’àrees escolars a entitats d’educació en el lleure. i deixeu-me dir d’entrada que això és molt positiu, és bo.

L’educació dels nens i nenes, dels joves, de tots plegats, té moltes més cares que l’escola i la família. Al voltant d’una persona, tot es converteix en un agent educatiu: la mateixa ciutat, les entitats i associacions, el temps de lleure, l’entorn d’amistats, l’esport, l’oferta cul-tural, els espais de relació, ..., i per tant també les activitats extraescolars .

Comencem, doncs, per parlar dels aspectes positius d’aquesta oferta de colors i propostes tan variada.

Les activitats de caire esportiu permeten que els nens i nenes, els nois i noies es mantinguin actius, millorin el seu to muscular, aprenguin a treballar en equip i a relacionar-se en un altre grup diferent del de l’escola, aprenguin a superar-se, a gaudir i competir.

Les activitats de caire artístic: la música, la dansa, les arts plàstiques, el teatre, permeten aprendre i desenvolupar aptituds i actituds que a l’escola es treballen amb menys aprofundiment, faciliten el desenvolupament de la sensibilitat i

Les activitats extraescolars, pros i contres.

estimulen l’esforç i la concentració i la creativitat de la persona.

Les activitats més relacionades amb el que es treballa a l’escola: les llengües estrangeres, les matemàtiques, el reforç de les àrees curriculars, la informàtica, etc, amplien, consoliden o reforcen els continguts i habilitats que els alumnes van adquirint, aprenent i desenvolupant al llarg de la seva escolaritat.

Les activitats d’educació en el lleure: l’escoltisme, els esplais, l’excursionisme, ens

apropen a la natura, creen espais de relació i d’experiències compar-tides, fomenten el joc i la descoberta, ajuden al creixement de la persona.

De ben segur que m’he pogut oblidar d’altres activitats extra-escolars que fan o poden fer els nostres fills. I d’altra banda, que molts dels aspectes positius

els podem treballar i viure en tot el conjunt de propostes citades.

Anem, però, a veure els contres, allò que no acaba de funcionar, allò que ens cal replantejar com a pares, com educadors.

El gran munt de coses, d’activitats que realitzen els infants i joves avui, a causa de moltes raons, com els amplis horaris laborals dels pares, la voluntat de convertir els nens i nenes en petits genis des de ben petits, la idea que cal que ho sàpiguen fer tot. Hi ha alumnes que no són capaços de poder enfrontar-se a més pressió després de sortir de l’escola, i cal tenir-ho en compte.

Els horaris, la manca de temps suficient per fer la feina encomanada per l’escola com estudiar, llegir, investigar… o, simplement, poder explicar vivències, jugar al carrer o a casa, gaudir en famí-lia.

rafel Tresserras i Fluvià

"Els horaris, la manca de temps suficient per fer la feina encomanada per l’escola com estudiar, llegir, investigar… o, simplement, poder explicar

vivències, jugar al carrer o a casa, gaudir en família."

15

fonamental prioritzar què és bo o convenient per a cada infant o jove. És molt important que els pares sàpiguen clarament el per què volen que el seu fill o filla, faci una activitat extraescolar. És necessari que es preguntin si existeix aquella necessitat, si el nen o nena hi està preparat, o si senzillament és una manera d’ocupar el temps.

És ben cert però, que quan parlem d’educació, ens cal destacar el pes de les activitats extraesco-lars. Però amb mesura, amb sentit i amb la vol-untat que siguin un element més en el procés de formació de la persona.•


El neguit i estrès de tots plegats, que ens dóna la sensació que no arribem enlloc. Dels pares o avis que anem amunt i avall quadrant horaris d’entrada i sortida. Dels infants i joves que arriben molt tard a casa, i llavors apareix una activitat de deures que no havíem previst.

L’equilibri entre el que pot agradar i interessar als infants i joves i allò que cal fer perquè toca, perquè és necessari, perquè els altres també ho realitzen, perquè els pares ho creuen, perquè hem d’omplir unes hores fins que els pares no surtin de treballar.

El tema de les activitats extraescolars és una qüestió de temps, de quantitat i de qualitat. És

Ctra. de Santa Pau, 18 - 17800 OLOT (Girona)Tel. 972 26 74 09 - [email protected]

DISSENY GRÀFIC I IMPREMTA DIGITAL

"Informàtica, ballet, música, pintura, taekwondo, anglès, dibuix, dansa, tenis, teatre,..."

16


Saber ser per saber estarMateu BatalléMàster en Publicitat i Relacions Públiques

La bona educació fa possible el creixement de tota persona i les normes d’urbanitat ajuden que el nostre camí sigui socialment correcte. Fins fa poc, l’educació i les normes d’urbanitat eren en-comanades als pares, als avis i a l’escola. Les regles socials, per molt òbvies que ens puguin semblar de tanta evidència i sen-tit comú, s’han deixat d’utilitzar, no es fan servir de manera ade-quada o simplement hi ha una actitud massa permissiva i no se'ls dóna la importància que tenen. Tots, absolutament tots, ens sentim ferits o ens sap greu quan rebem un gest de mala educació. Quedem bé afirmant que s’ha de ser educat, s’han de seguir unes normes i comportar-se de forma políticament correc-ta. Però, per què enganyar-nos, tots tenim dies més bons i més dolents, ens agrada deixar-nos anar, i és quan les normes de bona educació les podem trobar passades de moda o fins i tot carrinclones. Si s’aconsegueix una base sòlida i que les bones maneres formin part de la nostra manera de ser, no ens sentirem obligats a complir per quedar bé o voler mostrar una bona imatge. Ens sortirà de manera natural i no haurem de sobreactuar.

Ser elegant no vol dir gastar-se molts diners alhora d’anar vestit. Cal associar l’elegància amb el bon fer, el bon estar i sobretot fer-ho amb senzillesa i intel·ligència. Dir

bon dia, donar les gràcies, ser delicat i diplomàtic ens fa la vida molt més fàcil i agradable. Per què s’està oblidant tractar de “vostè”? El respecte i la confiança entre les persones s’ha deteriorat fins a tal extrem, que es parla de “tu” en qualsevol situació i persona desconeguda. En moltes ocasions, parlar de “tu” és no tenir en compte tots els tractaments de cortesia i res-pecte. Davant del dubte sempre cal començar la conversa amb “vostè”, fins que l’altra persona ens faci saber que la podem tutejar. Són moltes les anècdotes explicades en situacions que

no s’ha estat a l’alçada: lluint una vestimenta inadequada, menjant de manera incorrecta o comportant-se de forma no apropiada. Ens pot fer molta gràcia, però en el fons sabem que és un perjudici. També és una equivocació pensar que tenir, o aparentar posseir molts diners ha de ser sinònim de gaudir de més privilegis. Massa persones es creuen aquesta relació i els porta a tenir actituds exaltades i a perdre les formes quan no se’ls correspon en el seu desig. L’actitud coneguda com “no saps amb qui estàs parlant”, actualment és límit del

17


desprestigi. Una situació molt repetida en el transport públic és la d’un senyor o senyora es queden clavats davant d’un jove assegut i li demanen si els deixa seure. Tots fem errors, i d’ells se n’aprèn. Petits detalls, de tan senzills, se’ns obliden amb gran facilitat. Les normes d’urbanitat haurien d’ajudar a ser més ben educats en la manera de comportar-se, sobretot en les relacions amb els altres: a l’empresa, a les bo-tigues, passejant, per telèfon... Són diferents els escenaris que utilitzem a la nostra vida diària i poden ser una bona mostra de com fer servir les bones maneres.

A casa també s’haurien de seguir unes normes de saber ser i saber estar. Ens comportem de manera diferent si tenim un convidat? Aquesta qüestió ha estat estudiada per especialistes de l’educació emocional. Les actituds dels membres d’una unitat familiar canvien quan es té una visita. Les maneres de ser i saber estar en aquesta situació solen ser els nivells adequats de bona educació. Si es practica de manera habitual l’exercici de comportar-se com si hi hagués un convidat a casa, es pot comprovar que les conductes i les relacions milloren. Si tenim convidats, traurem els nostres millors recursos per gaudir d’una bona vetllada, d’un bon àpat o d’una bona tertúlia. No per

capritx, ni per presumir de casa o pertinences, sinó per res-pecte a la persona convidada. Hem d’aconseguir que es senti a gust. Ser senzills i naturals sense caure en la hipocresia i l’artificialitat ens ajudarà a aconseguir una estada apropiada. És un honor ser convidat, una prova de respecte i estima. Aspectes que a tots ens agrada i necessi-

tem. Estem d’acord que s’estan perdent les bones maneres, però tampoc seria bo caure a l’altre extrem d’excés de formalitat. Es tracta de trobar l’equilibri a cada context. Com en la vida mateixa, l’equilibri és la fórmula per ser més feliç i procurar que ho siguin els altres.•

18


Des de l’escola, com a mestres, o des de la família, com a pares o mares, compartim una mateixa preocupació, que és la il·lusió pel demà.

Des de la família volem fer-ho d’allò més bé i sentim l’impuls de donar quelcom veritable als nostres fills. Que el món és canviant, ja en tenim constància, i segurament el que ens cal és donar-los la protecció i el desenvolupament integral per tal que arrelin bé aquí, en el nostre entorn, però alhora que es despleguin per ser lliures. La llibertat pot ser la creativitat per trobar solucions imaginatives als nous problemes als quals ens trobarem immersos al llarg de la nostra vida.

La tasca dels mestres és acompanyar el procés evolutiu dels nens i nenes en l’etapa que serà la base per tota la vida i també per la seva salut. Tots sabem l’empremta que alguns mestres han deixat en nosaltres. Llavors, els records de la infantesa són el tresor que portarem al llarg de tota la vida.

La Pedagogia Waldorf /Steiner neix a Alemanya, l’any 1919. El context és el desencís que provoca la primera guerra Mundial. rudolf Steiner, com a pensador del segle XX, dóna un impuls social molt important a partir de l’Antroposofia i l’estudi de l’home, tractant tant temes pedagògics com també referents a la medicina i l’agricultura. La Pedagogia Waldorf – Steiner, encara que creada al segle passat és molt revolucionària i necessària avui dia, ja que ens dóna la base per acompanyar el desenvolupament integral de l’infant proporcionant-li el que necessita a cada moment.

El Jardí d’Infants, el món és bo.L’ambient al Jardí d’infància és acollidor i segur

La Llavorun espai per donar arrels i ales als infants.

ja que l’infant en els seus primers anys de vida necessita tenir una vivència del món com a bo. Quan els adults el descobreixen per primer cop senten la nostàlgia de voler tornar a la infantesa. Emociona l’atmosfera que s’aconsegueix crear, amb senzillesa, amb colors càlids, amb materials nobles de la natura, inacabats (fustes, petxines, pedres, troncs, teles); on tot té el seu lloc, on mi-lers de jocs i aventures es poden imaginar, en una creació constant.

Els grups són formats per nens i nenes de diferents edats, i l’ambient és com el d’una família. La jardinera acompanya amb activitats dignes de ser imitades pels nens, perquè els nens estan en l’etapa de la imitació i el ritme. El ritme ve a ser la respiració donada per la successió d’activitats al llarg del dia, el ritme setmanal, les festes i les estacions. Cada dia de la setmana pertoca a una activitat: aquarel·la, modelatge, l’hort, ceres, pa o bé excursió. Els nens entren cada matí i es lleven les sabates per entrar en el seu espai amb l’escalfor de les sabatilles... Al pati, si plou, no passa res, tothom té botes d’aigua i impermeables; és bona la vivència de les estacions. El dia s’acaba amb un conte, amb el so de la lira i les melodies pentatòniques que venen a unir-se a l’ambient anímic dels infants.

L’educació primària: el món és bell.El currículum Waldorf per a la primària i també

el de secundària és una descoberta entrellaçada d’una organització molt acurada del perquè a cada edat uns aprenentatges. No es basa només en l’intel·lecte sinó que a aquest s'hi arriba per mitjà del sentir i l’actuar (la voluntat), equilibrant

La Llavor

"L’educació és un assumpte que pertany a la societat, en el més ampli sentit: afecta tota la família, tota la comunitat, tota la humanitat en conjunt."

Rudolf Steiner

LA PEDAGOGIA WALDORF

19


el desenvolupament integral del nen. Un ambient anímic càlid així com l’experiència d’un món que és bell són el que impulsa l’infant d’aquestes edats a la descoberta del món i de l’altre harmònicament i saludable.

El dia comença amb la salutació personal del mestre a cadascun dels alumnes i una part rítmica en què amb recitacions, cançons, flauta i poemes s’ harmonitza i activa el grup. Llavors s’inicia la classe principal amb l’àrea que s’imparteixi en el període (3 o 4 setmanes) corresponent. Després d’una pausa arriben les especialitats (la músi-ca, la llengua estrangera, la pintura, l’euritmia, el modelat...) i les manualitats i tallers, el fer servir les mans, per les darreres hores de la jornada. La respiració i el ritme són cabdals per a la salut dels nens.

Els nens confeccionen els seus propis qua-derns de forma bella i acolorida, no hi ha llibres de text. Un mateix mestre tutor acompanya el grup a tota l’etapa educativa, aconseguint així un profund coneixement i comprensió dels seus alumnes.

La Llavor, Pedagogia Waldorf a casa nostra.Molt a prop del nostre barri, anant a La Pinya,

s’està desplegant el projecte La Llavor on famílies

i mestres es troben en un camp de treball continu, on la implicació per l’educació és el motor per tirar endavant.

L’Associació per al Desenvolupament de l’Educació Lliure “La Llavor” és formada per famí-lies conscienciades en l’educació dels fills i que en termes pedagògics fonamenta el seu projecte en la pedagogia Waldorf. La Llavor és un tapís de famílies implicades amb ganes de formar-se i de conviure en un fet comú: la vivència d’una escola. Des de les reunions, el dia a dia, el manteniment, la gestió i la formació de pares, es crea un camp de treball enriquidor que representa una participació social molt important. Els nens veuen la implicació dels pares en tots els àmbits i això ja diu molt per la seva educació.

La Llavor és una iniciativa reconeguda per l’Asociación de Centros Educativos Waldorf com a iniciativa amiga.•

20

EXPERIÈNCIA POSITIVA

Vaig estudiar Magisteri d’Educació infantil entre els anys 2004 i 2007.

Vaig arribar-hi molt motivada, amb moltes ganes d’acabar i de

començar a treballar en aquesta professió tan bonica que porta a educar i

fer créixer els infants. Durant aquest temps, però, vaig veure un clima molt

negativista: que si els nens d’avui en dia no creuen, que si les famílies no

s’impliquen, que si hi ha massa llibertats... Així que, quan vaig començar

a treballar de mestre, a principis de l’any 2008, hi vaig entrar amb una

mica de por. Però la veritat és que no puc dir que totes les afirmacions

que havia sentit siguin certes, ni molt menys!

Des de l’any 2008 fins ara, i com a condició de mestra substituta –és

el que ens toca als novells- he hagut de passar per moltes escoles

(ja en són 12) i per tots els cursos, des de P3 fins a 6è. En tot aquests

temps he pogut comprovar que, certament, fer de mestra no és una tasca

fàcil. Cal molta dedicació –no només les 6 hores de classe, sinó moltes

més-, compromís –amb l’escola, els infants i les seves famílies-, com-

prensió –per entendre que cada infant és diferent i necessita una atenció

individual-, i moltes dosis de paciència, una mica d’autoritat –que no

autoritarisme- i molta estimació per la feina i els alumnes.

Però a mesura que es van adquirint aquestes qualitats, t’adones que

aquesta és una feina molt agraïda. És cert que hi ha nens i nenes

–i famílies- que per la situació en què es troben, que a vegades no és

fàcil, costen més. Però no podem oblidar tots aquells que tenen ganes

de treballar, d’aprendre i de ser millors persones, i de les famílies que

hi posen tot l’esforç perquè sigui així. I és que, últimament, sembla que

passen molt desapercebuts per a la societat.

ANNA LÁZArO i riErA

21

Biografia

LA PLAÇALa plaça de Manuel Mala-

grida està situada a la dreta del passeig de Barcelona (direcció Les Preses). És de forma semi-circular i en el centre s’hi troba la font de Santa Magdalena.

La data d’aprovació en el no-menclàtor de la ciutat fou el 25 de febrer de 1988.

LA PERSONA

Manuel Malagrida i Fonta-net, fill de Ramon Malagrida, un dels notaris més prestigiosos de la ciutat, va néixer a Olot el 20 d’abril de 1864.

Als setze anys anà a viure a Barcelona i uns anys més tard a París, on es familiaritzà amb la indústria del tabac. El 1890 emigrà a l’Argentina on, aprofitant tot el que havia après a París, muntà primer un petit establiment de venda de tabac fins que fundà la fàbrica Cigarrillos París, la qual li proporcionà una gran fortuna. Per tal de donar a conèixer la seva marca de tabac organitzà, el 1900 i el 1901, dos concursos de cartells publicitaris, en els quals participaren artistes de diversos països. Els cartells premiats foren exposats en les principals ciutats europees per acabar a Olot, on deixà una col·lecció al Museu.

Quan tornà del vell continent es va establir a Barcelona, on es va fer construir un edifici d’estil modernista al passeig de Gràcia 27, el qual encara es pot admirar.

Moria a la ciutat comtal el 15 de maig de 1946.

L’OBRA

Tot i que Manuel Malagrida tenia fixada la seva residència a Barcelona, passava llargues temporades a la seva ciutat natal. Després de comprar uns terrenys al Pla de Llacs i a l’altra banda del Fluvià, va promoure i urbanitzar la denominada Ciutat Jardí, amb grans torres i edificis envoltats de jardins, coneguda com l’Eixample Malagrida (1916-1925). Entre el 1920 i el 1922 s’hi construí un xalet senyorial convertit, actualment, en alberg juvenil.

Entre moltes altres obres cedí terrenys per a la construcció del Grup Escolar, avui Grup Escolar Malagrida, per a la Biblioteca Popular de la Mancomunitat i per a les casernes militars. Va construir el pont de Colom, cedí les aigües del Pou Malagrida, necessàries per a l’abastament de la ciutat i es va fer càrrec d’obres de millora efectuades

al Santuari del Tura i a l’Hospital Sant Jaume.

El 1927 organitzà la visita del rei Alfons Xiii i família, el qual inaugurà la ciutat jardí, el pont de Colom i posà la primera pedra del Grup Escolar.

Durant la Dictadura fou dipu-tat a Barcelona

PREMIS I RECONEIXEMENTS

Va ser distingit amb la Gran Creu d’isabel la Catòlica, amb el títol de cavaller de l’Ordre de Carles iii i posseïa la Gran Placa d’Honor i Mèrit de la Creu Roja Espanyola. Fou nomenat Fill Pre-dilecte d’Olot el 1913 i el 1957 declarat Fill il·lustre de la Ciutat.

El 1947 se li erigí un monòlit a l’Eixample Malagrida en recordança seva i el seu retrat s’exhibeix a la Galeria d’Olotins Il·lustres.•

MANUEL MALAGRIDA I FONTANETPilar riera i Prat

22

El tema d’aquest mes va d’EDUCACiÓ, avui un terme llargament discutit i polemitzat des de distints àmbits i que ens afecta a tots una miqueta. Per parlar del tema he tingut una xerrada amb un Director d’Escola, en MiQUEL ÀNGEL ZArZA, que quan el van nomenar per a aquest càrrec, molta gent es pensava que venia de fora i res més lluny d’això, ja que en “Zarza” com se'l coneixia en els diferents espais on es movia, va entrar als “APiTS” com a alumne, va continuar com a monitor d’esports, va ser entrenador de l’Escola de Futbol del col·legi, professor, i finalment ha assolit el càrrec de Director i com a persona qualificada en el camp de l’educació li faig la primera pregunta.

Què volem dir quan parlem d’educació?

Bé, aquesta es una bona pregunta malgrat que és complex respondre-la perquè inclou diverses coses i a vegades s’utilitza una mica frívolament, per mi l’educació és instruir una persona en els valors adequats, proporcionant-li els continguts acadèmics necessaris per al seu desenvolupa-ment personal.

Qui ha d’educar. La familia? L’escola?

La família sense cap dubte, l’escola només col·labora, malgrat darrerament algunes veus volen tergiversar els conceptes i ens volen assignar responsabilitats que no ens pertoquen.

L’entorn és favorable en aquests sentit?

Jo penso que no, ans al contrari, abans el nen/a no tenia tants imputs de tants llocs que el distreuen sovint del seu entorn educatiu, internet, televisió, viatges, avui qualsevol estudiant ha realitzat activitats fora de l’entorn familiar, fins i tot ha viatjat a d’altres països..., a la nostra època fer un viatge a Barcelona era excepcional; existeixen moltes influències…

Com quines?

La mateixa societat, els amics, els mitjans, abans la família era un sistema de protecció, ara el nen/a és molt lliure i autònom, les amistats, les sortides el dissabte…

Les activitats escolars… són suficients, massa?

Sincerament penso que massa, no tenen espais de tranquil·litat i diàleg, els nois surten de l’escola i estan ocupadíssims, treballs extraescolars, idiomes, esports. Abans es jugava al carrer, ara veus pocs nens jugant al carrer, ni tan sols conversen llargament.

Què pots dir-nos del fracàs escolar?

En això les notícies són positives, per sort la nostra comarca té poquíssim fracàs escolar; però, compte! l’administració ha de posar els recursos necessaris perquè això continuï així. Un exemple d’avui són els alumnes que acaben la secundària a 16 anys i fins als 18 no poden ingressar a l’escola d’adults; repeteixo: s’han de millorar els recursos.

Teniu indicadors fidedignes ?

Si, l´iME fa un recull anyal de tots els indicadors amb els alumnes de 4art.d´ESO dels iES d’Olot i ens mostren una línia prou bona.

Les solucions passen per fer repetir curs?

És molt complicat… cada cas és diferent, no existeixen solucions a la carta, fer repetir a segons quins alumnes, no és millorar el seu nivell acadèmic i, n’hi ha que potser aconseguiran les competències necessàries, sense repetir.

Els recursos són suficients?

Mai no n’hi ha prou, però no tot són els diners, potser els mateixos recursos ben administrats donarien més fruits.

Les retallades anunciades afecten la vostra escola?

Sí; de moment ens han abaixat els salari, i les retallades es poden fer evidents en diverses coses; un exemple… retallaran les aules d’acollida, què fem si no podem atendre l’aprenentatge intensiu dels nouvinguts?, ténim hindús, gambians, 10 o 12 procedències diferents, aquesta gent neces-sita aquestes aules prèvies perquè en un temps prudencial puguin seguir la seva escolarització amb normalitat.

Quantes hores de classe tenen a primària… són suficients?

Penso que sí que són suficients, és més

Digui, l’escolto

MIQUEL ÀNGEL ZARZA

per Eduard Arbós i Eceiza

23

important la qualitat que la quantitat, actualment tenen 25 hores curriculars i 5 de complementà-ries; aquest conjunt ben organitzat i amb una metodologia convenient són prou adequats per assolir els objectius marcats.

Quantes hores necessita un professor/a, per preparar les seves hores lectives?

Actualment la jornada d’un professor a l’escola privada concertada són 30 hores; d’aquestes, 5 són de preparació, programació, atenció a les famílies, etc. per a mi són clarament insuficients.

Hi ha absentisme escolar a la Garrotxa?

No, gràcies a Déu i ho hem de dir així perquè hi ha poblacions que tenen vertaders problemes, aquí a La Garrotxa no tenim incidència, si bé tam-bé em consta que es fan seguiments exhaustius perquè això no passi, si un alumne fa una absència continuada a l’escola ràpidament es convoca la família per resoldre la situació. S’està molt al cas.

La tv és l’enemic de l’estudiant?

En altres èpoques, si; ara ja no, hi ha altres fonts que influencien, com és el cas d’internet i les aplicacions de les xarxes socials; ara el nen no es recorda que a casa hi ha una o dues televisions.

Quin és el paper que hauria de tenir la familia en l’educació?

El més important… la família ha de ser el pal de paller en el sentit de tenir la màxima responsabili-tat en l’educació dels fills, no solament els avis o l’escola.

La nova reestructuració en què us afecta?

Ens afectaran més les retallades anunciades; potser seria més important eliminar tanta improvi-sació i tenir més tranquil·litat.

Com us afecta el problema de la supressió d’ordinadors?

En principi no ens afecta, perquè som els de la primera onada i ens han garantit la continuació del projecte, seria molt negatiu que això anés enrere, ja que és un projecte positiu i irreversible

Com ha anat la setmana blanca: positiu? negatiu?

A nivell organitzatiu totalment negativa, primer per la improvisació; segon, no estem preparats com a país, tenim la cultura que tenim, aquí ja fem 14 diades festives durant l’any, a d’altres països només en fan 5; i tercer, per posar un exemple, els efectes col·laterals són una complicació per a les famílies i porten molt d’enrenou.

Quina seria doncs per a tu la carta als reis?

En primer lloc, pau i tranquil·litat per part de l’administració, en segon lloc, més recursos per atendre la diversitat i protegir els nens en risc i per últim donar més hores al professorat per poder fer la feina en condicions.

Un prec?

Que realment es cregui en l’educació com un motor de canvi social.

Un retret?

Que no s’aboquin sobre l’escola totes les obligacions, salut, seguretat vial... l’escola no pot resoldre-ho tot.

Quants nouvinguts teniu a l’escola? I de quants països?

Aproximadament un 17 %, 100 i escaig sobre el total amb majoria d’hindús i gambians.

S’integren?

Fantàsticament, això és un èxit de tota la Ciutat, i el repartiment escolar per tots els centres un encert i un gran esforç de tolerància i compren-sió per part de tots els implicats.

Per acabar: tots tenim alguna anècdota diver-tida…

A veure, que pensi una mica… un dia entra un pare a recollir el seu fill i en veure'm a mi li pregunta al nen… qui es aquest senyor? i el nen li contesta tot seriós… És el senyor que neteja i escombra. Això va passar perquè un dia el nen em va veure escombrant (coses que passen en una escola )….

Doncs apa, que quedi net el passadis…

interessant la xerrada amb en Miquel Àngel per esbrinar una mica aquest fenomen de l’educació que ha esdevingut aquests darrers anys com una espècie de “galimaties” amb constants canvis de criteri per part dels “governants” que no han ajudat gens ni mica a clarificar o millorar el sistema que ens ha col·locat quasi al final de la llista dels països europeus pel que fa al fracàs escolar; potser és veritat el que diuen, que tenim els adolescents més connectats, però més sols que mai, com diria aquell còmic del Polònia… Perdoneu! Però algú ho havia de dir.•

Digui, l’escolto

24

Notes sobre...

Temps de fires a Olot i comarcaDe gener a març tenen lloc diverses fires a Olot i en alguns pobles de la Garrotxa. A la Fira de Sant An-toni, la cada vegada més popular Fira del Fesol, de Santa Pau, segueixen la Fira del Fajol, de Batet de la Serra, i la Fira del Farro, de la Vall de Bianya. Després hi ha la Fira de l’Embotit, d’Olot; la Fira de Quaresma, de Tortellà, i la Fira de Sant Josep, de Sant Jaume de Llierca. Totes tenen les seves particularitats però les distingeix un denominador comú: molta partici-pació i una gran assistència de públic, sense oblidar les connotacions econòmiques, que no deixen de ser importants en una època de crisi com la que es viu actualment.

Inauguració de l’edifici Plaça Balmes – Al final de gener es va inaugurar l’edifici Plaça Balmes, d’Olot, que acull cinquanta-dos apartaments destinats a ús de la gent gran. Les places han estat totalment cobertes. L’edifici compta amb diverses sales i servei d’infermeria. És una millora important, posada al servei de la gent gran, que ha suposat una inversió de 3.5 milions d’euros.

Premis Sant Fèlix per a dues entitats garrotxines – Amb motiu de la festivitat de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, el Bisbat de Girona va lliurar, a Olot, els premis Sant Fèlix, que enguany han estat atorgats a dues entitats garrotxines: Amics de l’Alta Garrotxa i Càritas Garrotxa. L’acte va ser presidit pel bisbe de Girona, Mons. Francesc Pardo.

Castellfollit de la Roca crea el Parc de les Escul-tures – Un gran projecte comença a agafar forma al poble: el Parc de les Escultures. De moment n’hi ha una d’Esteve Casanoves, però s’hi aniran col·locant més peces escultòriques, com les de Quim Domene i Carlos Pazos. Es tracta d’oferir una motivació cul-tural al patrimoni geològic i natural del municipi.

Estacions quaresmals de les parròquies d’Olot – Un any més, coincidint amb el període penitencial, les parròquies de la ciutat d’Olot han organitzat les estacions quaresmals 2011, amb el lema «Fent camí. Travessant el desert». Començaren el dimecres de

cendra i acabaren la setmana de Passió; la cloenda es féu al santuari de la Mare de Déu del Tura.

Felip de Borbó visità la Garrotxa – El príncep de Girona, Felip de Borbó, va efectuar, pel febrer, una nova estada a la Garrotxa. Va visitar, a Olot, l’Escola Joan XXiii, d’educació especial, i inaugurà a Begudà el Museu d’Arts Gràfiques, del Grup Alzamora.

Convocades les eleccions municipals – Al final de març es van convocar les eleccions municipals, que tindran lloc el diumenge 22 de maig. Hi haurà, doncs, renovació dels consistoris i també l’adéu de persones que, com l’alcalde d’Olot, Lluís Sacrest, i el de la Vall de Bianya, Albert Busquets, donen per acabada la seva dedicació en el camp de la política local.

Ales a la Cultura per a Lluís Balcells – El que va ser president del Centre Catòlic i ho és actualment de l’Agrupació Sardanista Olot, el polifacètic Lluís Balcells i Coll, ha rebut la distinció Ales a la Cultura, que li va ser imposada per l’alcalde d’Olot al final de març. Balcells ha dedicat tota la seva vida a activitats ciutadanes diverses, per la qual cosa el premi ha estat més que merescut.

Ha estat inaugurada la plaça de les Monges – A mitjan març es va efectuar la inauguració de la plaça de les Monges, d’Olot, nou espai públic situat prop del convent de les monges del Cor de Maria i del lloc on hi havia hagut la casa conventual de les monges vetlladores, les de l’institut de Sant Josep de Girona. S’hi ha instal·lat una barana amb motius artístics, di-ssenyada per Quim Domene.

«Olot, temps de cultura» i l’Any Maragall – L’abril és, des de fa uns anys, especialment dedicat al món de la literatura, a la capital de la Garrotxa. Una vega-da més s’ha desplegat la programació «Olot, temps de paraules», aquesta vegada dedicada a enaltir i re-cordar, coincidint amb l’Any Maragall, d’abast nacio-nal català, la figura i l’obra del poeta Joan Maragall, que durant uns anys va estiuejar a Olot i va escriure el famós poema La Fageda d’en Jordà.•

l’actualitat garrotxinaJosep Murlà

25

PER SubSCRIuRE’S A L’ALIMARA.

Es tracta simplement d’omplir la bulleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També, podeu fer el pagament en efectiu*.

Passatemps

Sopa de lletres

A E V A L O R S I XT S E N I F E T A NE C I E D O S A T IN O N T E R P R U AC I V I S M E E T HI E D U C A C I O MO F E N I C T A R DT N A F N I E G E SU B R I C O L A E T

Troba els 8 noms relacionats amb el tema d'aquest número.

Sudoku

7 8 2 1 5

4 9 5

9 2 8 3 4

5 4 7 8 3

3 9 5 7 2

2 3 1 4 7

9 4 7

4 7 3 5 1

(*) a: Parròquia de Sant Esteve d’Olot, Passeig d’en Blay, nº3 d’Olot o dipositar-la personalment a la bústia o enviant un email a [email protected]

Amics,

Us faig saber que desitjo fer el pagament de

la subscripció anual de l’ALIMARA a través del

compte que us indico.

Atentament,

Firma

TransferènciaEfectiu

13 € anuals

--

Nom i cognoms:

NIF:

Adreça: CP:

Població:

Telèfon:

Correu electrònic:

ENTITAT OFICINA CONTROL COMPTE O LLIBRETA

Butlleta de subscripció

-

EndevinallaObrint i tancant la boca, cuso el que no és cosit,no m'utilitzen modistes i ni fil no faig servir.

Troba les 10 diferències

26

Solucions

Dites relacionades amb l'educació

1. L’educació ens ensenya a conviure amb la gent i a respectar les idees i la manera de fer dels altres. (Miquel Martí i Pol)

2. L’educació fa la gent fàcil de dirigir però difícil de manipular, fàcil de governar, però impossible d’esclavitzar. (Henry Peter Brougham)

3. Si voleu que els vostres fills surtin bé, passeu amb ells el doble de temps i gasteu-hi la meitat de diners. (Abigail van Buren)

4. El vertader orfe és el que no ha rebut educació. (proverbi turc)

5. Eduqueu els nens i no caldrà castigar els homes. (Pitàgores de Samos)

6. Si fas plans a un any vista, sembra arròs. Si els fas per a dos lustres, planta un arbre. Si són per a tota la vida, educa una persona. (Proverbi xinès)

7. Abans de casar-me tenia sis teories sobre la manera d’educar els nens. Ara tinc sis nens i cap teoria. (Lord Rochester)

8. La televisió és meravellosa. No sols ens produeix mal de cap sinó que a més, en la seva publicitat, hi trobem les pastilles per alleugerir-lo. (Bette Davis)

9. Trobo la televisió molt educativa. Cada vegada que l’encenc, em retiro a una altra habitació a llegir un llibre. (Groucho Marx)

Maria Dolors Figueres

(dite

s tr

etes

d’In

tern

et “

Un

pols

im d

e R

efra

nys

dins

el P

rogr

ama

20 –

Ref

rany

s so

bre

l’esc

ola”

i “P

rove

rbia

.net

”)

Solució endevinalla: la grapadoraEDUCACIó - CIVISME - FORMACIó - RESPECTE VALORS - INFANT - ATENCIó - TUTOR

784326915

631495728

952781364

546279183

127863549

398154672

263518497

815947236

479632851

AEVALORSIXTSENIFETANECIEDOSATINONTERPRUACIVISMEETHIEDUCACIOMOFENICTARDTNAFNIEGESUBRICOLAET

27

L’acudit de la Pilarín

ALIMARA 115

Documents

Transcript of ALIMARA 115