Tema 12 Descolonització i Tercer Món

Mapa de la descolonització

Descolonització

• Primera onada: continent asiàtic i Pròxim Orient• Segona onada: Àfrica• Tercera onada: Sud del continent africà• 1955: Conferència de Bandung. Finalitat: proclamar els

seus drets i reivindicacions.• Va representar l’entrada de l’anomenat Tercer Món a

l’escena política internacional.• Acords amb les metròpolis, processos dificultosos i

guerres d’alliberament sagnants.• Neocolonialisme: dependència econòmica dels nous

països respecte de les metròpolis i problemes de subdesenvolupament encara no resolts actualment.

Causes

• Feblesa de les Metròpolis• Context internacional favorable• Força dels moviments nacionalistes

1.1 La feblesa de les metròpolis

• La formació de l’URSS dóna l’esperança als pobles de que, per mitjà de la via revolucionària, poden aconseguir l’alliberament colonial.

• Sorgeixen grups nacionalistes entre les elits indígenes educades a Europa.

• La 2GM posa fi al mite de la potència colonial invencible, quan França i Regne Unit van ser derrotades per l’Eix i gran part de les seves colònies ocupades pel Japó.

• Sorgeixen guerrilles i líders populars, que es convertiran en caps dels moviments per la independència.

• A les metròpolis es qüestiona el model colonial pel seu alt cost econòmic.

1.2 Context internacional favorable

• Després de la 2GM es produeix un nou ordre mundial en que les grans potències colonials no tenen un paper destacat.

• Les dues grans potències de la Guerra Freda no són favorables al colonialisme.

• Els nous organismes internacionals tampoc no són favorables a la colonització.

• L’ONU declara el dret a l’autodeterminació dels pobles el 1945.

• Alguns intel·lectuals, l’església... també són partidaris d’abandonar el model colonial.

1.3 Força dels moviments nacionalistes

• Creixement dels moviments nacionalistes als territoris colonials.

• Tres tipologies: comunistes, nacionalistes i ètnics.

• Liders carismàtics al capdavant d’aquests moviments: Gandhi, Nerhu, Nàsser, Sukarno,...

India• Partit del Congrés i Lliga musulmana.• Teoria de lluita i de resistència basada en

la no-violència: Gandhi• Divisió del país: India i Pakistan.• Independència 1947• Conflicte del Caixmir entre India i

Pakistan.• 1971 Naixement d’un nou estat:

Bangladesh, antic Pakistan oriental.• Conflicte dels Sikhs, minoria religiosa de

l’Índia.

Conflicte del Caixmir: Territori administrat per l’Índia però amb majoria musulmana.

Territori fragmentat en tres estats (Índia, Pakistan i Xina). Litigis fronterers i zona de tensió constant.

Tres guerres entre Índia i Pakistan (1947, 1965 i 1999 )Una guerra amb la Xina (1962)

Sikhisme:

• El Sikhisme és una religió monoteista

• És la cinquena religió més important del món per nombre de devots;

• Són contraris al sistema de castes.

• Volen ser una nació independent.

• El seu territori està dividit entre l´Índia i el Pakistan

Ceilan (1948) Sri Lanka (1972)

• És un Estat asiàtic de tradició mil·lenària famós per ser un puntal de saviesa a l'antiguitat i per ser avui un dels països més densament poblats.

• Abans del 1972 era conegut amb el nom de Ceilan.

• El 1948 esdevingué un estat independent pertanyent al Commonwealth, amb el nom de Ceilan.

Indonèsia

• Colònia holandesa ocupada pels japonesos durant la 2ª.G.M.

• Moviment nacionalista, socialista i islàmic encapçalat per Sukarno.

• Proclama la independència de forma unilateral.

• Negociacions i accés a la independència 1949.

Indoxina : Vietnam, Laos, Cambodja

• Les forces comunistes del Viet-Minh, dirigides per Ho Chi Minh van proclamar la Rep. Democràtica del Vietnam (1945). França hi va enviar tropes i va establir un protectorat al sud del país. Guerra entre el nord i el sud. L’URSS dóna suport al nord comunista i els Estats Units al sud francès.

• El Vietnam va quedar dividit en dos estats separats pel paral·lel 17.

• La guerra va continuar durant més de 20 anys, fins la retirada dels Estats Units el 1975.

• 1954 França accepta la independència de Cambodja i Laos després d’una important derrota militar.

3.1 La Xina es converteix en república

• 1911: proclamació de la República de la Xina i enderrocament de l’emperador.

• Enfrontaments i divisió del país.• 1927-1937 Període més turbulent.• Dictadura de Chiang Kaisheck, sense reformes

necessàries.• 1921 Fundació del Partit Comunista Xinès• S’enfronta al dictador i és perseguit.• Mao Zedong, líder dels comunistes xinesos.• 1934-1935 Llarga Marxa: expedició de milers de

persones per fugir de la repressió.

3.2 La invasió japonesa i la revolució comunista

• 1937 Els japonesos envaeixen gran part del país.• Front nacionalista antijaponès, que va col·laborar

amb els aliats per derrotar les potències de l’Eix.• 1945 Enfrontament entre les dues forces principals i

guerra civil.• 1947 Els comunistes controlaven la zona nord del

país i s’inicia una ofensiva militar cap al sud.• 1949 Proclamació de la República Popular de la

Xina. País comunista encapçalat per Mao Zedong.

Mao Zedong:Fundador del partit comunista

xinès (1921).President de la República

Popular de la Xina (1949-1976)

3.2 La invasió japonesa i la revolució comunista

• Els no comunistes, amb Chiang Kaisheck al capdavant es van refugiar a l’illa de Formosa (actual Taiwan) i van crear una república nacionalista, que s’ha mantingut fins l’actualitat amb la protecció dels Estats Units.

3.2 La invasió japonesa i la revolució comunista

• Transformació molt important de la Xina comunista: transformació de la propietat, superació dels costums ancestrals i simplificació de l’escriptura.

• Estricte control del Partit Comunista i repressió de la dissidència.

• S’evita la burocratització i es manté un ampli nivell de debat polític.

• La política exterior s’orienta cap als països del Tercer Món.

• 1954: constitució• Ocupació del Tibet

“Dalai Lama” : És el títol de l'autoritat suprema del Tibet i un

dels títols religiosos més importants del budisme

tibetà.Actualment a l'exili,

després de l'ocupació i annexió forçada per part

de la Xina maoista.

3.3 Del model soviètic al capitalisme

• La República Popular de la Xina no va ser reconeguda per la major part de països occidentals i es va decantar cap al model soviètic.

• Col·lectivització ràpida de la terra i prioritat de la industria pesant.

• Dèficit alimentari greu i descontentament popular.• Hostils a la desestalinització després de la mort de

Stalin.• 1958 Ruptura entre la Xina i l’URSS.• “Gran salt endavant” 1958 : els pagesos protagonistes

de la revolució. La comuna va ser la nova forma d’organització i propietat col·lectiva de la terra. Resultats catastròfics.

3.3 Del model soviètic al capitalisme

• 1965-1969 Revolució Cultural: lluita interna del Partit Comunista Xinès entre els partidaris de radicalitzar la revolució i els partidaris d’una política de conciliació i d’enfortiment de l’economia del país. Mao va mobilitzar els joves i va fundar la “Guàrdia Roja” i va guanyar la batalla. Milers de víctimes.

• 1976 Mort de Mao i final de la Revolució Cultural. El nou dirigent Deng Xiaoping es proposa convertir la Xina en una potència econòmica i introduir algunes fórmules capitalistes però sense canviar el règim polític.

• Milloren les relacions de la Xina amb occident. Visita de Nixon a la Xina el 1972.

• Actualment la Xina s’està convertint en una potència econòmica mundial i ha provocat un re equilibri de forces.

L'home del tanc de Tiananmen 1989

• L'home del tanc també anomenat el rebel desconegut és el sobrenom que s'atribuí a un home anònim que esdevingué internacionalment famós al ser gravat i fotografiat davant d'una fila de tancs durant la revolta de la Plaça de Tiananmen del 1989 a la República Popular de la Xina.

• La nit anterior, el fotògraf havia estat assaltat i agredit per la policia xinesa, la qual va confiscar-li el material captat durant la repressió contra els estudiants.

• La fotografia i el metratge de l'home dempeus, sol davant d'una fila de tancs, es van emetre aquella mateixa nit. Fou titular en centenars de diaris i revistes, i el principal titular en molts noticiaris arreu del món.

Pròxim orient al 1945

• 1918: desaparició de l’Imperi Turc• Complexitat (mirar el mapa següent)• Estats independents: Turquia, Iran, Irak• Egipte: estat independent però amb

presència militar britànica (Canal de Suez)• Síria i Líban: protectorats internacionals

sota la vigilància de França.• Palestina: protectorat internacional sota la

vigilància de Gran Bretanya.

Colonialisme després 1 G.M.

4.1 La creació de l’estat d’Israel (1948)Antecedents i cronologia

• 1517: Palestina pertany a l’Imperi Otomà.• 1914: El Govern britànic promet donar suport a

Palestina en els seus desitjos d’independència.• 1920: Palestina es converteix en un mandat

britànic.• 1936: Aixecament àrab.• 1948: Es funda el nou estat d’Israel pe resolució

de l’ONU i comença el conflicte entre israelians i palestins, conflicte encara no resolt en l’actualitat.

4.1 La creació de l’estat d’Israel (1948)

• Palestina: territori poblat per àrabs i sota comandament britànic.

• Hi vivien 600.000 jueus que havien emigrat des d’inicis del segle XX.

• Després de l’Holocaust, necessitat dels jueus de reagrupar-se i tornar a la seva terra d'origen, Palestina.

• 1947 Una resolució de l’ONU va proposar la partició de Palestina en dos estats: un de jueu i un altre palestí.

• 1948 Ben Gurion, líder dels jueus (sionistes) va proclamar l’estat d’Israel.

• El nou estat no va ser reconegut pels palestins ni pels països àrabs de la zona.

• Expulsió dels palestins dels territoris lliurats a Israel i reclusió en camps de refugiats.

Ben Gurion declarant la independència d’Israel 1947

Les guerres

• 1948-1949 Primera guerra araboisraeliana.• 1956 Segona Guerra Araboisraeliana• 1967 Tercera Guerra araboisraeliana (dels sis dies)• 1973 Quarta guerra araboisraeliana

• 1948-1949 Primera guerra araboisraeliana.• Atac de la Lliga Àrab contra Israel i resposta

d’aquest.• Lliga Àrab: Egipte, Síria, Aràbia Saudita, Jordània,

Iraq, Líban, Iemen.• 1949: armistici. Reconeixement del triomf d’Israel.

Reconeixia la partició de Jerusalem en dues zones i atorgava nous territoris a Israel. Els territoris palestins queden reduïts a dues franges a Cisjordània i Gaza sota l’administració d’Egipte i Jordània.

Les guerres:

Evolució dels membres de la Lliga àrab

2.2 Les conseqüències al Món Àrab

• La derrota de la Lliga àrab va tenir conseqüències:• 1952 A Egipte, la monarquia corrupta que governava va

ser enderrocada i es va proclamar la república, liderada per Nasser. Van fer fora els britànics del Sudan i van nacionalitzar el canal de Suez (1956). Nasser es va convertir en un dels líders destacats del món àrab i va ser un dels fundadors del moviment de països no alineats.

• Naixement de noves repúbliques àrabs (Iraq, Somàlia, Mauritània, Iemen del Sud) i estats petrolífers governats per monarquies autoritàries (Aràbia Saudita, Oman, Kuwait, Qatar, Emirats Àrabs)

• Panarabisme, moviment que reivindicava l’autèntica independència i defensava la identitat cultural islàmica enfront del domini occidental. Estableix vincles de col·laboració i ajuda entre els països àrabs enfront de l’enemic comú, l’estat d’Israel

Els països del món àrab

4.3 Les guerres:• 1956 Segona Guerra Araboisraeliana.• Conflicte del canal de Suez, Israel ataca Egipte i envaeix el Sinaí.

Internacionalització del conflicte i retirada israeliana.

• 1967 Tercera Guerra araboisraeliana (dels sis dies)• Atac israelià i ocupació de Betlem, Jerusalem, Jericó, l’Illa de Tiran, Sinaí

fins a Suez i els Alts del Golan. Àrea de seguretat al voltat d’Israel.• 1969 Golda Meir primera ministra d’Israel. Intent de negociació amb els

països àrabs.• 1972 Jocs Olímpics de Munic: matança d’atletes israelians i frustració del

procés.

• 1973 Quarta guerra araboisraeliana: Projecte de pau del president egipci Anwar al Sadat, rebutjat per Israel. Atac dels països àrabs contra Israel. Potència militar àrab. Guerra econòmica: embargament de petroli als Estats Units, reducció de la producció i augment progressiu del preu. Negociacions de l’ONU i fi de la guerra.

4.3 Les guerres arabisraelianes

• Els països àrabs no van acceptar mai l’estat d’Israel.

• Reivindicaven un estat palestí i ho feien mitjançant la guerra.

• Pròxim orient: àrea d’enfrontament i de tensió mundial, des del punt de vista internacional.

• Els Estats Units donen suport a Israel.• Palestina té el suport dels països àrabs i

de la URSS.

4.4 El problema palestí

Organitzacions de resistència palestina:

• OAP: fundada el 1964 i dirigida per Yasser Arafat. • Acció directa i terrorista contra Israel. • Suport dels països àrabs i refugi als terroristes. • Intervenció militar d’Israel contra el Líban i atacs

sistemàtics als camps de refugiats palestins d’aquest país.

• A partir de 1970 va abandonar el terrorisme, gest reconegut per l’ONU el 1974.

1977 Egipte reconeix l’estat d’Israel.1978 Acords de Camp David entre Israel i Egipte, per iniciativa de Jimmy Carter, president dels Estats Units:

Israel es compromet a abandonar els territoris ocupats del Sinaí. Egipte reconeix Israel. S’obren negociacions entre

Israel i els representants palestins per aconseguir la creació d’un estat palestí.

Les “intifades” i la radicalització

• 1987 Primera Intifada, promoguda per l’OAP. Moviment d’insurrecció civil palestí contra Israel.

• 1988 Proclamació unilateral de l’estat palestí.• 1991 Conferència de Madrid: negociacions entre les

parts en conflicte.• 1993 Acords d’Oslo: creació de zones autònomes a

Jericó, i Gaza, governades pels una autoritat palestina liderada per Arafat. Període de transició cap a la formació d’un estat palestí.

• 2000 Segona Intifada: a causa de l' incompliment dels acords per part d’Israel, la persistència del terrorisme palestí.

• Creixement d’organitzacions palestines radicals: Gihad Islàmica, Hamàs.

• Conflicte no resolt en l’actualitat i focus constant de tensió política internacional.

Jerusalem ha estat font de disputes durant tres mil anys. Les tres religions monoteistes mes importants del món la consideren "ciutat sagrada".

Per als jueus és el lloc on el Rei Salomó va construir el Primer Temple, en el qual es guardava l'Arca de l'Aliança, el lloc mes sagrat per al judaisme del qual nomes queda el Mur de les

Lamentacions. Per als musulmans és el lloc des d’on Mahoma va ascendir als cels en el seu fantàstic viatge

des de Medina, i el lloc cap al qual dirigien les seves oracions abans de mirar a la Meca. I per als cristians és el lloc on Jesús va predicar els seus ensenyaments i on va ser crucificat.

Jerusalem: Cúpula de la Roca

És un temple islàmic construït al segle VII. És un lloc sagrat per als musulmans.

Jerusalem: mur de les lamentacionsÉs un mur de contenció, l'últim vestigi del Segon Temple de Jerusalem, l'edifici

més sagrat del judaisme. Actualment és un lloc de devoció dels creients jueus. Els jueus van al mur de les lamentacions, escriuen un desig o un perdó... i l'entaforen

entre les seves escletxes perquè es faci realitat.

El Mur de Cisjordània o barrera de separació israeliana és una

construcció a Cisjordània que està sent edificada per Israel des

de l'estiu del 2002.L'objectiu declarat d'aquesta

mesura és de protegir la població israeliana impedint físicament

tota «intrusió de terroristes palestins» sobre el territori

israelià.

Mur de Cisjordània

L' Agència de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient(UNRWA)

• És una organització de les Nacions Unides que proporciona i atén el desenvolupament, l'educació, la salut, els serveis socials i l'ajuda d'emergència a més de quatre milions de refugiats palestins que viuen a Jordània, Líban i Síria, com així com a Cisjordània i la Franja de Gaza.

• Es va establir després de la guerra araboisraeliana de 1948 per l'Assemblea General de Nacions Unides en virtut de la Resolució 302, de 8 de desembre de 1949.

4.5 La independència del Magrib• 1956 Independència del Marroc, colònia francesa, amb la

monarquia de Mohamed V.• 1957 Independència de Tunísia, que va esdevenir una

república.• 1956 Espanya accepta la incorporació del Rif al regne de

Marroc.• 1968 Independència de Guinea Equatorial.• 1969 Espanya lliura Ifni al Marroc després d’una guerra

colonial.• 1975 Espanya cedeix el Sàhara occidental al Marroc i

Mauritània després de la Marxa Verda i en els moments finals del franquisme. Oposició del Front Polisario, que va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica i va iniciar una guerra amb el Marroc per aconseguir la independència. Intervenció de l’ONU i promesa d’un referèndum d’autodeterminació que encara no s’ha realitzat. Camps de refugiats de Tindouff a Algèria on viuen refugiats sahrauís sota la protecció de l’ONU.

Marroc: protectorat espanyol (1913-1956)

El cas d’Algèria• Colònia administrada directament per França.• Molt poblada per francesos i territori agrícola molt important.• 1954 Fundació del Front d’Alliberament Nacional (FLN) comandat per

Ben Bella.• Inici d’una insurrecció contra els francesos.• Inici d’una guerra colonial molt dura.• Oposició de l’opinió pública mundial.• Greu crisi política a França.• 1958 El general De Gaulle accedeix al poder a França.• 1959 Autodeterminació d'Algèria.• Revoltes de la població francesa a Algèria, que es sent traïda pel seu

govern.• 1962 Referèndum afirmatiu a França sobre la independència a Algèria.• 1962 Independència d’Algèria i instauració d’una república, presidida

per Ben Bella.

Descolonització de l’Àfrica subsahariana

• Àfrica Britànica: • Kenia (1963): insurrecció dels Mau Mau (1950-53).

Milers de morts.• Ghana (1953), Nigèria (1960), Sierra Leone, Tanganyika

(1961) i Uganda (1962) : independència pactada.• Àfrica Francesa:• Madagascar. Insurrecció(1948).• 1958 Proposta del govern francès: autonomia amb la

protecció de la Metròpoli o independència.• Guinea (independència)• Costa d’Ivori, Senegal, Gabon, Mali, Txad...: autonomia.• No va funcionar el sistema i aquests països van accedir

a la independència el 1960.

El Congo Belga / Zaire / República Democràtica Del Congo (actual)

• Congo Belga, entre 1908 i 1960• 1958 Revolta per la independència.• 1960 Independència acceptada per Bèlgica i dirigida per Lumumba.• República Democràtica del Congo, fins 1971• Bèlgica té interessos miners al país i dona suport a un moviment

secessionista a la zona minera de Katanga• 1961 Assassinat de Lumumba i guerra civil. L’ONU va intervenir per

aconseguir la pau.• 1965 Cop d’estat de Mobutu. Dictadura personal.• 1966 El país pren el nom de Zaire. Procés d’africanització.• 1997 Caiguda de Mobutu. El país canvia el nom i torna a ser la

República Democràtica del Congo.• Conflictes armats, guerres, dictadures... Dificultats per democratitzar

el país.

Descolonització Àfrica Austral

• Sud-àfrica• 1961 Els colons blancs van declarar la independència

unilateral i van consolidar l’Apartheid (segregació racial).• Població negra del país: 70%• Lluita per abolir la discriminació racial, encapçalada per

Nelson Mandela i el seu partit, el Congrés Nacional Africà.

• 1990 Procés per posar fi a l’apartheid.• Alliberament de Mandela, fi de les lleis discriminatòries

per la població negra i nova constitució (1983).• Mandela va ser el primer president negre del país

(1994).

• L'apartheid va ser una política que esdevingué un sistema de segregació racial duta a terme entre 1948 i 1990 durant els governs del Partit Nacional a Sud-Àfrica (i Namíbia mentre restà sota tutela sud-africana).

• Bantustan és el terme amb què es designa cadascun dels deu territoris que figuraven com a reserves tribals d'habitants no blancs a Sud-àfrica i Àfrica del Sud-oest (actual Namíbia), en el marc de les polítiques segregacionistes imposades durant l'època de l'apartheid. Es tractava de reserves destinades a allotjar i concentrar poblacions ètnicamenthomogènies.

Zàmbia (1964) i Zimbabwe (1980)

• 1964 Rhodesia del Nord es declara independent i es converteix en Zàmbia

• 1965 Rhodesia del Sud: els blancs proclamen la independència unilateralment i instauren l’apartheid fins 1980 en que la majoria de població negra es va fer amb el poder i van proclamar el nou estat de Zimbabwe.

AFRICA ACTUAL

Colònies portugueses:Angola, Moçambic, Guinea Bissau

• Descolonització tardana• Causa: dictadura de Salazar• Moviments nacionalistes a partir de 1961.• 1974 Revolució dels Clavells, caiguda de

la dictadura a Portugal i democràcia.• Negociació amb les colònies i

independència.

Namíbia: antiga colònia

alemanya sota control de Sud-àfrica

1990 Independència

6.1 Conferència de Bandung (1955)• Reunió dels nous estats sorgits de la descolonització.• Líders: Nerhu (Índia), Sukarno (Indonèsia) i Nasser

(Egipte).• 29 països representats (més de la meitat de la humanitat

i 8% de la riquesa mundial).• Voluntat de ser neutrals i no participar en la política de

blocs.• Reivindicacions: Dret dels pobles a governar-se per si

mateixos, sobirania i igualtat de totes les nacions, condemna de la discriminació racial, rebuig a la intervenció estrangera en els afers interns d’un Estat.

• Coexistència pacífica, desarmament, prohibició d’armament atòmic.

• Reclamen la cooperació internacional i la lluita contra el subdesenvolupament.

• Inici del “Moviment dels Països no alineats”, organització internacional fundada el 1961.

Moviment de països no alineats 1961

6.2 Tercer Món i neocolonialisme

• Tercer Món: països d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina que no es volen alinear amb cap dels dos blocs i que tenen comú una sèrie de característiques derivades del subdesenvolupament econòmic: renda per càpita baixa, desnutrició, analfabetisme, gran creixement demogràfic, excés de població activa ocupada en el sector primari.

• Neocolonialisme: dependència econòmica i cultural de les metròpolis per part de les antigues colònies. Inversions de capital dels països rics que condicionen les decisions dels governs dels nous estats independents. Ingerència en els afers interns d’aquests estats per part dels països rics.

• Causa principal del subdesenvolupament del Tercer Món.

La guerra de Nigèria, un exemple de neocolonialisme:

Alguns països rics van donar suport a la secessió del sud-est de Nigèria (Biafra), rica en minerals i petroli,

que va provocar una sagnant guerra civil en la que van morir dos

milions de persones.

6.3 Característiques del neocolonialisme• Dependència comercial (intercanvi desigual):

exportació de matèries primeres a preus baixos i importació de productes elaborats a preus cars.

• El preus de les matèries primeres no són controlats pels països productors sinó que s’estableixen a les grans borses del comerç internacional a partir de la demanda que hi ha als països rics.

• Preus molt variables que desestabilitzen les economies dels països productors.

• Més estabilitat en els preus dels productes elaborats.• Escassetat de capital: dependència financera del món

desenvolupat. Interessos alts. Prima de risc. Empreses de capital estranger. Mà d’obra barata i avantatges fiscals.

• Dependència tecnològica: Necessitat de comprar tecnologia moderna als països avançats i pagament de “regalies”. Els guanys tornen cap als països rics (flux de capitals). Descapitalització.

El Commonwealth és una organització composta per l'associació de 53 estats independents que, comparteixen lligams històrics amb el Regne Unit. El seu objectiu principal és la cooperació internacional en l'àmbit polític i econòmic i, des del 1950, ser-ne membre no implica cap mena de submissió envers la corona britànica.La reina Elisabet II del Regne Unit és el cap de l'organització i, segons els seus principis, "símbol de la lliure associació dels seus membres". El càrrec és simbòlic.

Fets, conceptes i personatges

• Neocolonialisme• Panarabisme• Sionisme• OAP• FLN• Conferència de Bandung• Guerra dels Sis Dies• Acords de Camp David• Conferència d’Oslo• Front Polisario• Apartheid• Moviment de No alineats

• Yasser Arafat• David Ben Gurion• Gandhi• Nerhu• Golda Meir• Jimmy Carter• De Gaulle• Nasser• Sukarno• Mao Zedong• Chiang Kaiseck• Ho Chi Minh• Nelson Mandela