TEMA 12.- DESCOLONITZACIÓ TEMA 12.- DESCOLONITZACIÓ I TERCER MÓN (1945-91).I TERCER MÓN (1945-91).

Salvador Vila EsteveSalvador Vila Esteve

Història del Món ContemporaniHistòria del Món Contemporani

1r de Batxillerat1r de Batxillerat

TEMA 12.- DESCOLONITZACIÓ I TERCER MÓN (1945-91).

1.- LES CAUSES DE LA DESCOLONITZACIÓ.1.- LES CAUSES DE LA DESCOLONITZACIÓ.2.- LES PRIMERES INDEPENDÈNCIES ASIÀTIQUES.2.- LES PRIMERES INDEPENDÈNCIES ASIÀTIQUES.3.- ELS CONFLICTES AL PRÒXIM ORIENT.3.- ELS CONFLICTES AL PRÒXIM ORIENT.4.- LA CONFERÈNCIA DE BANDUNG I LA 4.- LA CONFERÈNCIA DE BANDUNG I LA DESCOLONITZACIÓ D’ÀFRICA.DESCOLONITZACIÓ D’ÀFRICA.5.- EL TERCER MÓN I ELS PROBLEMES HERETATS 5.- EL TERCER MÓN I ELS PROBLEMES HERETATS DEL COLONIALISME.DEL COLONIALISME.6.- CONTRASTOS I DESIGUALTATS EN EL MÓN 6.- CONTRASTOS I DESIGUALTATS EN EL MÓN ACTUAL.ACTUAL.

“El moviment de descolonització ha produït una de les transformacions memorables delnostre segle... Des del 1945 més de 80 nacions, els pobles de les quals es trobaven

anteriorment baix un domini colonial, han passat a formar part de les Nacions Unides com a Estats sobirans independents.”

Kofi Annan, Secretari General de les Nacions Unides, febrer del 1999

1.- LES CAUSES DE LA DESCOLONITZACIÓ (I).

L’impacte de laIIª Guerra Mundial

Les derrotes de França i Gran Bretanyaa l’inici debiliten el seu prestigi

Els soldats de les colònies aprenen els ideals de llibertat idemocràcia i els difonen als seus països, formant guerrilles

Els vells imperis perden poder front a les dues noves granspotències (EUA i URSS), que es manifesten anticolonialistes

Les noves organitzacions internacionals, sobretot l’ONU,condemnen el colonialisme i defensen la descolonització

“La subjecció dels pobles a una subjugació, a una dominació i a una explotació estrangera constitueixuna negativa dels drets fonamentals de l’home; és contrària a la Carta de les Nacions Unides i compromet la causa de la pau i la cooperació mundials (...).La manca de preparació en els dominis polític, econòmic i social, o en el de l’ensenyament, no ha deprendre’s mai com a pretext per a retardar la independència (...).Es prendran mesures immediates als territoris baix tutela, els territoris no autònoms i la resta de territorisque encara no han accedit a la independència, per a transferir tots els poders als pobles d’eixos territoris,sense cap condició ni reserva, d’acord amb la seua voluntat i als seus desitjos lliurement expressats,sense cap distinció de raça, de creença o de color, amb la finalitat de permetre’ls gaudir d’una independència i una llibertat completes.”

Resolució 1514 de l’ONU (1960).

Els intel·lectuals i l’església defensen la descolonitzaciói l’autodeterminació dels pobles

“42.- Observem, per últim, que, en l’actualitat, la convivència humana ha sofert una total transformacióen els àmbits social i polític. Tots els pobles, en efecte, han adquirit ja la seua llibertat o estan a puntd’adquirir-la. Per això, en breu termini, no hi haurà pobles dominadors ni pobles dominats.43.- Els homes de tots els països o són ja ciutadans d’un estat independent, o estan a punt de ser-ho. Nohi ha comunitat nacional alguna que vullga estar sotmesa al domini d’una altra. Perquè en el nostre temps resulten anacròniques les teories, que duraren tants segles, en virtut de les quals certes classesrebien un tracte d’inferioritat, mentre d’altres exigien posicions privilegiades, per raó de la seuasituació econòmica i social, del sexe o de la categoria política.”

JOAN XXIII: Pacem in terris (1963).

L’escassa rendibilitatdels imperis

Els imperis cada vegada costen més de mantindre i sols deixen beneficis a les grans empreses multinacionals

Augmenten les veus i protestes que demanen la descolonització des de les metròpolis

1.- LES CAUSES DE LA 1.- LES CAUSES DE LA DESCOLONITZACIÓ (II).DESCOLONITZACIÓ (II).

La força dels movimentsnacionalistes a les colònies

La població de les colònies pren consciència de laseua pèssima situació en relació a les metròpolis

El nacionalisme s’escampa per les colònies, demanant la independència: comunistes, nacionalistes estrictes,

moviments religioses i moviments ètnics i tribals.

Sorgeixen líders nacionalistes educats a universitatseuropees: Sédar Senghor, Nehru, Gandhi, Nasser,

Ho Chi Minh, Sukarno,...

L’ajuda dels països que es descolonitzen als països encara colonitzats:La Conferència de Bandung (1955) i el moviment dels no-alineats

2.- LES PRIMERES INDEPENDÈNCIES ASIÀTIQUES.

Es produeixen en acabar la IIª Guerra Mundial, unes vegades Es produeixen en acabar la IIª Guerra Mundial, unes vegades negociades (pacíficament), altres després de guerres cruentes.negociades (pacíficament), altres després de guerres cruentes.2.1.- 2.1.- La independència d’IndonèsiaLa independència d’Indonèsia..2.2.- 2.2.- La independència d’IndoxinaLa independència d’Indoxina..2.3.- 2.3.- La independència de l’ÍndiaLa independència de l’Índia..2.4.- 2.4.- El naixement de la República Popular XinaEl naixement de la República Popular Xina..

2.1.- La independència d’Indonèsia.

Indonèsia era una colònia d’Holanda, però va ser ocupada pel Japó durant la IIª G.M.

En acabar la IIª G.M., Sukarnoproclama la independència

Holanda envia l’exèrcit per recuperar lacolònia i comença una guerra de quatre anys

La mediació de Gran Bretanya i l’ONU fa que es negocie la independència:a finals del 1949 Holanda reconeix la indenpendència d’Indonèsia

2.2.- La independència d’Indoxina.

Quan se’n van els ocupant japonesos en acabar la IIª G.M., Ho Chi Minhi les forces comunistes proclamen la independència del Vietnam

França envia immediatament l’exèrcit colonial, donant inici a una llarga i cruenta guerra (1946-54)

La guerrilla comunista rep ajuda soviètica primer i de Xina més tard

Després de la derrota francesa de Dien Bien Phu (1954), França reconeixla independència de Laos, Camdodja i Vietnam

Vietnam es dividirà en dos: un nord comunista i independenti un sud capitalista tutelat per França i Estats Units,

continuant la guerra durant vint anys

2.3.- La independència de l’Índia.Des de la fi de la Iª G.M. hi ha partits anticolonialistes a l’Índia: el Partit

del Congrés de Gandhi i Nehru (hindú) i la Lliga Musulmana d’Alí Jinnah

Protestes demanant la independència: pacífiques (Gandhi) i violentes

En 1945 s’inicien les negociacions per a la descolonització, però el Partit delCongrés és declarat il·legal per les protestes i els seus militants perseguits

Gran Bretanya li dóna la independència a l’Índia en agost del 1947, dividint-la entres estats: l’Índia (hindú), Pakistan (musulmà) i Sri Lanka (antiga Ceilan)

Índia i Pakistan mantenen fins avui un conflicte per la regió índia del Caixmir, de majoria musulmana (mig milió de morts i dotze milions de desplaçats) i pel Pendjab

En 1974 Bangla Desh (Pakistan Oriental) es va independitzar del Pakistan

2.4.- 2.4.- El naixement de la República El naixement de la República Popular Xina (I)Popular Xina (I)..

En 1911 una revolta enderroca l’imperi de Pu Yi i instaurauna república dominada pel partit nacionalista de Sun Yat Sen.

En 1927 Chiang Kai Shek (successor de Sun Yat Sen) instaura una dictaduraque vol evitar qualsevol canvi i ordena l’extermini dels comunistes.

Els membres del Partit Comunista de Xina, encapçalats per Mao Zedong, fugen cap al nord i l’interior del país (La Llarga Marxa de 1934-35).

Entre 1937 i 1945 els japonesos envaeixen Xina.

A la fi de la IIª Guerra Mundial els japonesos es rendeixen i es retiren

Comença una guerra civil entre els nacionalistes de Chang Kai Shek i els comunistes de Mao Zedong (1945-49)

Els comunistes ocupen Pequín i proclamen la República Popular Xina (1949)

2.4.- 2.4.- El naixement de la RepúblicaEl naixement de la RepúblicaPopular Xina (II)Popular Xina (II)..

Entre 1949 i 1958 la Xina de Mao segueix el model soviètic, amb ajuda de l’URSS

En 1958 Mao trenca relacions amb l’URSS i basa la revolució en el camp,amb les comunes com a forma d’organització col·lectiva.

A la mort de Mao (1976) l’han succeït Deng Xiaoping, Juan Zemin i Hu Jintao

S’ha mantingut una dictadura del partit comunista, però econòmicament s’haabandonat el comunisme en favor d’un liberalisme que permet la propietat privada.

3.- ELS CONFLICTES AL PRÒXIM ORIENT (I).La diversitat de situacions, la importància del petroli i el seu control

i les lluites religioses faran del Pròxim Orient un polvorí fins a l’actualitat

Des del 1917 (Declaració Balfour) milers de jueus s’intal·len a Palestina (sionisme)

Foreign Office, 2 de novembre del 1917.Estimat Lord Rothschild:Tinc el plaer de dirigir-li, en nom del Govern de Sa Majestat, la següentdeclaració de simpatia vers les aspiracions dels jueus sionistes, que haestat sotmesa al Gabinet i aprovada per ell.“El Govern de Sa Majestat contempla favorablement l’establiment aPalestina d’una llar nacional per al poble jueu i farà ús dels seus millorsesforços per facilitar la realització d’aquest objectiu, quedant ben entèsque no es farà res que puga perjudicar els drets civils i religiosos de lescomunitats no jueves existents a Palestina ni els drets i l’estatut políticde què gaudeixen els jueus en qualsevol altre país.”Li quedaré agraït si poguera posar aquesta declaració en coneixementde la Federació Sionista.Sincerament seu,Arthur James Balfour.

A la fi de la IIª G.M. els jueus pressionen Gran Bretanya econòmicament i amb atemptats per a que descolonitze la zona i cree un Estat jueu (Israel)

1948: Gran Bretanya se’n va i Ben Gurion proclama l’Estat d’Israelen terres palestines, estat que no serà reconegut pels veïns àrabs

“(...) El 29 de novembre del 1947, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar una resolució proclamant l’establiment de l’Estat jueu en Eretz-Israel; l’Assemblea General sol·licitava l’adopció pelsHabitants d’Eretz-Israel de totes les mesures necessàries per a l’execució d’aquesta resolució. El reconeixementdel dret del poble jueu a establir-se en el seu Estat, fer per les Nacions Unides, és irrevocable.El dret és el dret natural del poble jueu a ser amo del seu propi destí, com totes les nacions, en el seu propiEstat sobirà.En conformitat, nosaltres, membres del Consell del Poble, representants de la comunitat jueva d’Eretz-Israeli del Moviment Sionista estem ací reunits en el dia final del mandat britànic sobre Eretz-Israel i, en virtut delnostre dret natural i històric i la força legal de la resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides perla present declarem l’establiment de l’Estat Jueu en Eretz-Israel, que serà conegut com Estat d’Israel.Declarem que, amb efecte des del moment de la fi del Mandat, que serà aquesta nit, vespra del Sabat, el 6 Iyar 5708 (15 de maig del 1948), abans de l’establiment de les autoritats de l’Estat regularment elegides d’acord ambla Constitució que haurà d’adoptar-se per l’Assemblea Constituent elegida no més tard de l’1 d’octubre del 1948,el Consell del Poble actuarà com a Consell Provisional de l’Estat i el seu òrgan executiu, l’Administració delPoble serà el Govern Provisional de l’Estat Jueu, anomenat Israel.(...) Apel·lem a tot el poble jueu de la Diàspora per a que col·labore junt amb els jueus d’Eretz-Israel en la tascad’immigració i de construcció i per a que estiguen units a ells en la gran lluita per la realització del somni delstemps de la redempció d’Israel.Posant la nostra confiança en el Totpoderós signem aquesta declaració en aquesta sessió del Consell d’Estatprovisional en la terra de la nostra llar, en la ciutat de Tel-Aviv, en vespres del Sabat del dia 5 d’Iyar 5708 (14 de maig del 1948).

Israel expulsa els musulmans dels seus territoris i els reclou en camps de refugiats

La Lliga Àrab ataca Israel i esclata la Iª Guerra arabo-israeliana (1948-49)

Israel rebutja l’atac i amplia els seus territoris, ocupant el nord i el Negueb

3.- ELS CONFLICTES AL PRÒXIM ORIENT (II).3.- ELS CONFLICTES AL PRÒXIM ORIENT (II).

Conseqüènciesde la Iª guerra

Nasser proclama la república d’Egipte i, en 1956, nacionalitzael canal de Suez

França i Gran Bretanya ocupen el canal i Israel ocupa el Sinaí

L’URSS amenaça d’intervindre i francesos i britànics es retiren

Es forma un moviment panarabista de cooperació i ajuda entre els països islàmics

Comença un llarg conflicte a Iran entre els islamistes, partidarisde nacionalitzar la riquesa, i el govern prooccidental del Xa

IIª Guerraarabo-israeliana

(1956)

Aprofitant el conflicte a Egipte, Israel envaeix el Sinaí

Els àrabs creen l’OAP (1964), liderada per Arafat i recolzadaper l’URSS, front a Israel, recolzada pels Estats Units

IIIª Guerra arabo-israeliana o Guerra dels Sis Dies (1967): l’exèrcit d’Israel ocupaBetlem, Jerusalem, Jericó, Tiran i els alts del Golan, derrotant tots els seus veïns

3.- ELS CONFLICTES AL PRÒXIM ORIENT (III)

IV Guerra arabo-israeliana o del

Yom Kippur (1973)

Egipte proposaun acord a Israel

Israel el rebutja

Egipte i Síria ataquenIsrael sense èxit

Els països àrabs enceten una guerra econòmica: es neguen a vendre petroli als aliats d’Israel i disminueixen la producció

El preu del petroli es multiplica per deu (crisi mundial)

Situacióactual

Més de 300.000 refugiats palestins fora del país

L’exèrcit d’Israel actua impunement (assassinats sense judici previ) als territoris de Gaza i Cisjordània

Els palestins han optat per la intifada, l’acció directa i el terrorisme

L’actual “Fulla de Ruta” preveu la tornada de Gaza i Cisjordània a Palestina i la proclamació d’un Estat palestí a canvi de la pau

La victòria de Hamàs (radicals) a les eleccions palestines ha paralitzatel procés de pau: EUA ha potenciat un colp d’estat d’Al-Fatah a

Cisjordània i el govern de Hamàs s’ha refugiat a Gaza (divisió palestina)

Israel ha bloquejat i bombardejat Gaza amb armes prohibides sobre la població civil i el poble palestí està cada vegada pitjor

4.- LA CONFERÈNCIA DE BANDUNG I LA DESCOLONITZACIÓ D’ÀFRICA.

4.1.- La Conferència de Bandung (Indonèsia, 1955).

4.2.- La descolonització del Nord d’Àfrica.

4.3.- La descolonització de l’Àfrica Subsahariana.

4.1.- La Conferència de Bandung (Indonèsia, 1955).

Va reunir 29 països i és el punt d’inici del moviment dels no-alineats, que anirà creixent cada vegada més fins els anys ‘80

Demanen

Ser neutrals en mig de la Guerra Freda (països no-alineats)

El dret dels pobles a l’autodeterminació (descolonització)

La no intervenció estrangera en els assumptes de cada país

Desarmament general

Cooperació i ajuda internacional als països pobres

DECLARACIÓ EN FAVOR DEL DESENVOLUPAMENT DE LA PAU I LA COOPERACIÓ MUNDIAL.(...) Lliure de sospites i de pors i animats per la fe i la bona voluntat d’una cap a altra, les nacions haurien de practicar latolerància i viure juntes en pau com a bons veïns, desenvolupant una cooperació sobre la base d’aquests deu principis:1. Respecte pels drets fonamentals de l’home i pels fins i principis de la Carta de les Nacions Unides.2. Respecte per la sobirania i la integritat territorial de totes les nacions.3. Reconeixement de la igualtat de totes les races i de totes les nacions, grans i xicotetes.4. Abstenció d’intervencions o interferències en els assumptes interns d’altres països.5. Respecte al dret de tota nació a defensar-se per ella sola o en col·laboració amb altres Estats (...).6. a) Abstenció de participar en acords de defensa col·lectiva que tinguen com a intenció afavorir els interessos

particulars d’una de les grans potències. b) Abstenció per part de tota país d’exercitar pressió sobre altres països.7. Abstenció d’actes o amenaces d’agressió i d’ús de la força contra la integritat territorial o el procés

d’independència d’un altre país.8. Solució de tots els problemes internacionals per mitjans pacífics com tractats, conciliacions, arbitratges o

solucions judicials, així com altres mitjans pacífics de lliure selecció de les parts en conformitat amb la Cartade les Nacions Unides.

9. Promoció de l’interés i la cooperació recíproques.10. Respecte per la justícia i les obligacions internacionals.

La Conferència Afroasiàtica declara el seu convenciment de que una cooperació amistosa en conformitat amb aquestsprincipis i amb el desenvolupament de la pau i la seguretat internacionals, així com la cooperació econòmica, social icultural contribuiran a crear una prosperitat comuna i el benestar de tots (...) Bandung (1955).

El moviment dels països no-alineats va impulsar la descolonització a l’Àfrica

DECLARACIÓ SOBRE ELS PROBLEMES DELS POBLES DEPENDENTS

La Conferència Afroasiàtica, després d’haver discutit els problemes dels pobles dependents i del colonialismei els mals que d’ells se’n deriven, es troba d’acord en:1. Declarar que el colonialisme, en totes les seues manifestacions, és un mal al qual cal posar fi ràpidament.2. Afirmar que la subjecció dels pobles al jou estranger, la dominació i l’explotació que constitueixen la

negació dels drets fonamentals de l’home, estan en contradicció amb la Carta de les Nacions Unides isón un obstacle per al desenvolupament de la pau de la cooperació mundial.

3. Declarar el seu recolzament a la causa de la llibertat i de la independència de tots els pobles dependents..4. Cridar a les potències interessades amb la finalitat de que concedeisquen llibertat i independència a

aquests pobles.

Bandung (1955)

4.2.- La descolonització del Nord d’Àfrica (I).

Marroci Tunis

Els dos són colònies franceses, reclamen la seua independència des de la fi de la IIª G.M. i combinen

negociacions pacífiques i atacs terroristes

França negocia la independència del Marroc amb Muhamad V(1956) i li la concedeix a Tunis un any més tard (1957)

La guerrad’Algèria(1954-62)

En aquesta colònia francesa hi havia una abundant població de la metròpoli que s’oposava a la independència

Ben Bella funda el Front d’Alliberament Nacional (1954)i s’enfronta a l’exèrcit colonial francès

El govern de De Gaulle (França) envia tropes i actua molt durament

En 1959, De Gaulle li dóna a Algèria el dret d’autodeteminació

Els colons francesos a Algèria (pieds noirs) s’oposen al dret d’auto-determinació i es revolten per fer canviar al govern francès (1960-61)

Al referendum (1962) el 90% vota per la independència: es proclama la república, amb Ben Bella com a president, i els francesos se’n van

4.2.- La descolonització del nord d’Àfrica (II).Abans del conflicte del Sàhara Occidental, Espanya havia donat la independència

al Marroc espanyol (1956), Ifni (1969) i Guinea Equatorial (1968)

El Sàharaespanyol

En 1975 Espanya es disposava a descolonitzar el Sàhara Occidental,però Marroc envia població (La Marxa Verda) per pressionar

L’exèrcit espanyol es retira ràpidament i deixa el Sàharaen mans del Marroc i Mauritània

Milers de saharauis van haver d’abandonar el seu país i viuen encaraen camps de refugiats en mig del desert, des d’on lluiten per la

independència del seu país amb les armes (Front Polisario)

Mauritània ha renunciar al Sàhara, però entre Marroc i els saharauisencara hi ha un conflicte que, en teoria, s’ha de solucionar amb un

referèndum sobre la independència organitzat per l’ONU

4.3.- La descolonització del’Àfrica subsahariana (I).

La majoria de l’Àfrica subsahariana aconsegueix la independència entre 1955 i 1965, però continuen explotades i amb conflictes ètnics i guerres civils pel poder

L’Àfricabritànica

La majoria de colònies britàniques negocien la seua independènciade forma pacífica, excepte Kenya (revolta dels Mau-Mau)

Exemples: Ghana (Nkrumah, 1957), Nigèria (1960), Serra Lleona (1961), Tanganika (1961), Uganda (1962) i Kenya (Kenyatta, 1963)

Sud-Àfrica

Aconsegueix la independència en 1961

Els blancs instauren un règim d’apartheid

El Congrés Nacional Africà de Nelson Mandela lluitaper acabar amb l’apartheid de forma pacífica

Les protestes internes, les sancions econòmiques del’ONU i la pressió internacional aconsegueixen que

s’aprove una constitució per a tots en 1993 (fi apartheid)

4.3.- La descolonització de l’Àfrica subsahariana (II).

De Gaulle dóna a les colònies franceses la possibilitat de triar entre l’autonomiadins de la Comunitat Francesa o la independència (1958)

Sols Guinea s’independitza (Sékou Touré), però la Comunitat Francesa no funciona i totes les colònies passen a ser independents en 1960

Bèlgica concedeix la independència al Congo Belga en 1960 (Lumumba) desprésde molts anys de lluita i repressió → des d’aleshores s’han succeït les guerres

civils i ètniques pel control del poder i la riquesa minera de l’interior

Les colònies de Portugal (Angola, Moçambic i Guinea-Bissau) van haver de lluitar més de vint anys per aconseguir la independència en 1975

Finalment, Namíbia s’independitza de Sud-Àfrica en 1990

5.- EL TERCER MÓN I ELS PROBLEMES HERETATS DEL COLONIALISME (I).

El colonialisme deixa, com a principal conseqüència, les majors desigualtats dela història de la humanitat: el 20% de la població (països rics) controla el 80%

de la riquesa, mentre dos terços de la humanitat viuen en la pobresa

Pobresa i colonialisme coincideixen: el colonialisme és la principal causa de pobresa

Característiquesdel Tercer Món

Baixa renda per càpita

Malnutrició

Analfabetisme

Fort creixement demogràfic i alta mortalitat

Repartiment molt desigual de la riquesa

Dependència econòmica i tecnològica

Les diferències entre rics i pobres continuen creixent: neocolonialisme i dependència

5.- EL TERCER MÓN I ELS PROBLEMES HERETATS DEL COLONIALISME (II).

Neocolonialisme: control econòmic directe i polític indirecte dels països rics sobre els països pobres

ELS MECANISMES DEL NEOCOLONIALISME SEGONS UN LÍDER DEL TERCER MÓN“El neocolonialisme actual representa l’imperialisme en la seua etapa final, pot ser la més perillosa (...).L’essència del neocolonialisme és que l’Estat que el pateix és, en teoria, independent i té tots els atributs externsde la sobirania internacional. En realitat, el seu sistema econòmic i, amb ell, la seua política estan dirigits des de fora.Els mètodes i la forma d’aquesta direcció poden presentar diverses formes. Per exemple, en un cas extrem, les tropes del poder imperialista poden ocupar el territori de l’Estat neocolonial i controlar el seu govern. Tot i això,més sovint ocorre que el control neocolonialista és exercit mitjançant mesures econòmiques o monetàries.L’Estat neocolonial serà obligat a comprar els productes manufacturats de la potència imperialista mitjançant laprohibició d’importar productes competidors del país que siga. El control sobre la política del govern de l’Estatneocolonial s’assegura amb pagaments pel cost de portar endavant l’Estat, el control sobre el nomenament defuncionaris civils que ocupen llocs des del qual es poden dictar polítiques i el control monetari sobre el canviinternacional a través de la imposició d’un sistema bancari controlat pel poder imperialista (...).El resultat del neocolonialisme és que el capital estranger s’utilitza per a l’explotació més que per al desenvolu-pament de les regions menys desenvolupades del món. La inversió, amb el neocolonialisme, augmenta molt mésdel que disminueix la distància entre els països rics i pobres del món.”K. KRUMAH: Neocolonialisme. L’última etapa de l’imperialisme, Siglo XXI, Mèxic, 1966.

Triple dependènciadels països pobres

Comercial o intercanvi desigual

Financera: depenen dels crèdits de bancs estrangers (deuteextern) i de les inversions de multinacionals estrangeres que

busquen mà d’obra barata i beneficis fiscals

Tant els interessos dels crèdits com els beneficis de lesmultinacionals se’n van dels països pobres als rics

No tenen diners per investigar i han de comprar la tecnologiacara als països rics (i pagar les royalties de patents)

Conclusió: els diners van dels països pobres als rics, augmentant les diferències i impedint que els pobres puguen eixir de la pobresa

6.- CONTRASTOS I DESIGUALTATS EN EL MÓN ACTUAL.

- El món actual es caracteritza per les desigualtats extremes entre els països desenvolupats i els subdesenvolupats.

6.1.- Contrastos demogràfics.6.2.- Indicadors del desenvolupament.6.3.- L’accés desigual a la riquesa.6.4.- La dimensió social del subdesenvolupament.6.5.- La magnitud del deute al Tercer Món.6.6.- Possibles solucions al problema de la pobresa.

6.1.- Contrastos demogràfics.

Creixement vegetatiu nul o escàs als països rics i gran als països pobres

Natalitat, mortalitat i mortalitat infantil són baixes als països rics i altes als pobres

Esperança de vida: molt alta als països rics (80 anys) i baixa als pobres (60 anys)

Envelliment de la població als països rics i majoria de població jove als pobres

L’augment de la població és un problema per als països pobres: no hi ha suficients recursos alimentaris (ni aigua potable) per a tots

Moviments migratoris: la gent emigra, fugint de la pobresa, dels països pobres cap als rics

6.2.- Indicadors del desenvolupament.

PIB per càpita: resultat de dividir la riquesa d’un país pel nombre d’habitants

Línia de pobresa humana: proporció de població que viu per baix del nivell de pobresa

Index de Desenvolupament Humà (IDH): index que barreja indicadorseconòmics (PIB per càpita), demogràfics (esperança de vida) i socioeducatius

Altres: nivell d’estudis, percentatge d’escolaritzats, metges cada mil habitants, alfabetització, esperança de vida, calòries diàries per habitant, diferències de renda,

diferències en diferents indicadors segons el gènere o sexe,...

6.3.- L’accés desigual a la riquesa.Els països rics tenen la riquesa, el poder i les multinacionals, mentre els pobres

no arriben a mil dòlars per habitant i any, els lleven els recursos i no poden decidir

Els països pobres sí que tenen riquesa i recursos naturals (petroli, minerals,...), peròestan controlats per les multinacionals dels països rics, que s’emporten els beneficis

Les multinacionals instal·len fàbriques que necessiten mà d’obra barata, abundant i poc qualificada als països pobres, pagant salaris de misèria

Els centres d’investigació i disseny (més valor i mà d’obra qualificada) es quedenals països rics (com els beneficis), i la fabricació es trasllada als pobres

6.4.- La dimensió social del subdesenvolupament.

Poblaciópobra

CERCLE DE LA POBRESA

No poden estalviar

No podeninvertir

No poden produir

més béns

Als països pobres la majoria viu en condicions properes a la subsistència

Altes taxes d’analfabetisme que dificulten el desenvolupament social (especialmentgreu en les dones) i l’aplicació de les innovacions tecnològiques

La situació de les dones és especialment greu: més pobres, més dificultats per accedir a l’educació, discriminació social i jurídica, abusos,...

6.5.- La magnitud del deute al Tercer Món.El deute extern és un dels problemes més greus dels països pobres

Els crèdits que demanaren per eixir de la pobresa no els han aprofitat (corrupció,guerres), els interessos han pujat i el deute inicial s’ha disparat

Els països pobres dediquen la major part dels ingressos a pagar els interessos del deute i no poden invertir en educació, sanitat i desenvolupament

6.6.- Possibles solucions al problemade la pobresa.

S’ha de millorar el desigual repartiment de la riquesa, cada vegada més injust

Augment de l’ajuda dels països desenvolupats del 0’3% del PIB al 0’7% del PIB

Controlar el destí de l’ajuda, evitant la corrupció i el negoci de les armes

Condonar el deute als països més pobres

Fixar preus adequats als productes del Tercer Món: comerç just

Augmentar les inversions en sanitat i educació als països pobres

Prestar especial atenció a la situació de les dones, facilitant-les l’accés a l’educació

Controlar el creixement demogràfic i la incidència de les epidèmiesamb una millor educació sexual