106 octubre 15

octubre

PERIÒDIC DIGITAL TERCERA ÈPOCA

Nº 106OCTUBRE 2015

Emporion 100 anys(1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 2 Emporion 100 anys (1915-2015)Emporion 100 anys (1915-2015)

Editorial

Més enllà del 27-S

Les eleccions històriques del 27 de setembre del 2015, amb una participació extraordinària de 77,4 %, han servit per tenir una fotografia política global de Catalunya. Junts pel Sí es va imposar a tot el territori, Ciutadans va ser la segona força més votada, el PP es va enfonsar i la CUP va sortir amb força.

A Torroella, amb participació del 73,3 %, i com a la majoria de poblacions de la nostra comarca, la pri-macia de Junts pel Sí va ser manifesta (3.361 vots), seguida -també a la nostra vila- per Ciutadans (632), la CUP va aconseguir el tercer lloc (462), seguida del PSC (314), PP (274), i Catalunya Sí que es Pot (156).

En el conjunt del país, la victòria de Junts pel Sí és inqüestionable. 62 dels 135 escons indiquen una voluntat majoritària dels catalans per tirar endavant amb el procés d'independència. JXS però s'ha quedat a 6 escons de la majoria absoluta i depèn dels 10 escons de la CUP. Les dues formacions te-nen per davant el difícil repte d'arribar a una entesa per tirar endavant el full de ruta independen-tista. La Coordinadora d'Unitat Popular prefereix anar per la via ràpida i JxS anar creant infrae-structures d'estat durant 18 mesos, després dels quals s'haurien de celebrar eleccions constituents. Aquesta discrepància en les velocitats del procés serà un dels punts claus de les pròximes setmanes.

Ciutadans ha tingut un resultat espectacular, amb 25 escons. De ben segur ha recollit bona part del vot del PP i també del PSC. Dues formacions que han anat a la baixa i que han de replantejar-se en el futur la seva política envers Catalunya. Els electors han castigat sobretot al Partit Popular segu-rament per la seva posició immobilista i mancada de cap mena de proposta per a resoldre les de-mandes d'una majoria de catalans. Massa atacs a Catalunya i massa mentides durant massa temps. El PSC, apostant per una tercera via de trobar un millor encaix de Catalunya dins l'Estat espanyol ha aconseguit minimitzar la caiguda espectacular que només fa uns mesos li pronosticaven totes les enquestes, però també ha de analitzar perquè les seves propostes han tingut el resultat que han tingut.

Catalunya Sí Que es Pot ha entrat amb menys força de l'esperada al Parlament. Segurament la seva indefinició en el tema sobiranista li ha restat capacitat d'atraure més votants. Molts ciutadans no te-nien clar si votant CSQP es donava suport a l'independentisme o a l'unionisme, o a totes dues coses a l'hora. A partir d'ara s'haurà de veure com evoluciona la formació que, no s'ha d'oblidar, engloba Podem, que aspira a governar l'Estat espanyol a partir de les eleccions generals del pròxim desembre.

Finalment a Unió li ha passat factura la seva separació de Convergència, les crítiques als seus antics socis i la seva posició política contrària a la independència. Els democratacristians que s'han quedat a Unió -molts s'han passat a JxS- han desaparegut de l'arc parlamentari català i, es de preveure, que els passi el mateix a les pròximes eleccions generals.Una reflexió profunda, una autocrítica rigorosa i alguna dimissió és el què espera a UDC.

• Editorial

• Un home de nom Eugeni

• Cargol poma & Co.

• La vigència actual de la poesia d'Àngel Guimerà (1845-1924)

• Memòria de la gent

• Un lloc digne per a Fran-cesc Boix

• Agraïment i benvinguda

• Una via lliure a la Diada

• Els deus països més po-bres del món

• Conversa amb Víctor Pou (1)

• "Per aspera ad astra" A l'Anna Saurí, in memo-riam

• Exercicis de català 13

• Proverbis, refranys i fra-ses fetes

• La cuina de la Catrina

• El video dels joves

• Gotes d'humor

• Cinema i espectacles

• Notícies

Emporion • www.emporion.org • 3Emporion 100 anys (1915-2015)

En aquestes darreres setmanes he assistit a una inusitada quantitat de cerimònies d'enterrament de persones amigues. La reiteració de cerimonials m'ha fet pensar que si tractéssim els vius tan bé com tractem els morts, el món seria una bassa d'oli.

Qui mor gaudeix del nostre afecte, comprensió i perdó. No hauríem d'actuar igual amb els vius? Potser, quan algú ens deixa, seria millor mantenir un silenci respectuós. És en el silenci quan se'ns apareixen les qualitats més autèntiques del finat. A un mort li sobren les paraules; els vius, en canvi, som pidolaires de paraules amables i cercadors d'orelles atentes.

Aquest preàmbul no és res més que una justificació del que ara segueix: paraules d'admiració envers una persona viva i que desitjo que per molts anys seguim rebent els beneficis del seu esforç, invariablement dedicat a millorar la vida de les persones concretes i el marc social que ho permet. Em refer-eixo a l'Eugeni Prieto, comissari al llarg dels darrers 10 anys de les mostres d'uns 80 artistes a les sales del Museu de la Mediterrània. Aviat està dit, però fer possible que Torroella sigui una població capdavantera a l'hora de gaudir d'exposicions de tendències artístiques diverses, sovint de gent molt jove, requereix un treball, uns coneixements i una generositat que mereixen un aplaudiment molt fort. Ara l'Eugeni exposa obra pròpia: unes sorprenents fotografies d'una bona part dels artistes que en el seu dia van exposar a les mateixes sales del museu. Us recomano no perdre-us-la; quedareu bocaba-dats davant d'un catàleg fet amb amor, perquè cada retrat no és solament la geografia d'un rostre, és també un esforç per captar els replecs de l'ànima, el batec de vida més íntima i desconeguda.

La feina de comissari és una de les múltiples facetes artístiques i socials de l'Eugeni. També ha estat membre de la Comissió Tècnica del Museu de la Mediterrània. A la dècada dels noranta va reunir una sèrie d'artistes sensacionals, innovadors i transgressors, sota el nom de Memé Detràs, amb els quals va aconseguir organitzar exposicions espectaculars a diferents llocs de les nostres comarques. Va ser aleshores, quan em trobava treballant a museus de Girona i Vic, quan vaig entrar en contacte amb l'Eugeni. Va ser una col·laboració genial i es va confirmar que els bons resultats mai fallen quan la guspira de l'entusiasme és capaç de provocar un incendi d'il·lusions.

Si fa uns anys vaig acceptar anar al Parlament en representació d'un grup de gent independent que desitjava una manera diferent de fer política, va ser perquè qui m'ho va proposar era l'Eugeni. Si una persona intel·ligent, compromesa i bondadosa com ell ho veia clar, no vaig dubtar a anul·lar l'anhelat any sabàtic que iniciava per tastar la duresa de la política. Durant els quatre anys de representació ciutadana vaig sentir el seu suport incondicional i vam gaudir com bojos dels petits èxits i els fracassos van ser menys dramàtics.

L'Eugeni és economista, però la seva tafaneria cultural és àmplia: lector pertinaç, amant de la música, enamorat de la bellesa i, per sobre de tot, un home generós fins al punt d'haver renunciat a les indiscutibles possibilitats d'ascens laboral en lliurar-se en cos i ànima a la representació sindical. Home directe, de fàcil rialla, conversador sense fi i amb gust per apreciar el millor de la vida, converteix a tots els qui compartim la seva amistat en uns afortunats. Torroella, que ha rebut i rep d'ell tants beneficis intangibles, és deutora d'aquest home sense parangó.

Un home de nom Eugeni

Joan Surroca i Sens


El cargol poma, nadiu de l’Amèrica del Sud, va arribar oficialment a Catalunya l’any 2009, quan se’n descobriren exemplars i postes als arros-sars del delta de l’Ebre. És una espècie que es reprodueix massivament amb gran facilitat, que s’alimenta de brots tendres de les plantes d’arròs i que és molt difícil d’eradicar. Una resposta tèbia de les autoritats en re-lació amb programes d’intervenció immediata va suposar l’expansió del mol·lusc per bona part del delta, afectant les collites. Tot i que la recerca i inversió posteriors han permès controlar la plaga, és gairebé impossible aspirar a eliminar tots els exemplars, de manera que el cargol ara ja s’ha de considerar una espècie introduïda, establerta a casa nostra. Malau-radament, aquest estiu s’han localitzat exemplars i postes en un arros-sar empordanès, a Palau-sator. La reduïda mobilitat natural del cargol fa pensar que, com en el cas de l’Ebre, les bèsties hi han estat portades per la mà de l’home. En aquesta ocasió, però, sembla que no s’han escatimat recursos en una intervenció immediata i contundent, amb l’assecatge de la parcel·la i l’aplicació de pesticides, per mirar de tallar d’arrel la possible expansió del nouvingut.

És natural que aquests fets hagin indignat pagesos i la resta de la ciutada-nia. Des d’un punt de vista ambiental, però, convé recordar que aquest és un cas més que s’afegeix a una llarga llista d’espècies introduïdes que cau-sen perjudici tant a ecosistemes autòctons com a activitats econòmiques. A la mateixa zona de l’Ebre és ben conegut l’impacte sobre les infrae-structures causat pel musclo zebra, en aquest cas arribat, amb tota prob-abilitat, en forma de larva amb l’aigua de llast dels vaixells. També per mar les nostres costes estan patint l’arribada d’altres espècies foranes, com ara l’alga tòxica tropical Caulerpa taxifolia, alliberada accidental-ment al Mediterrani i escampada a través de les àncores de les embarca-cions, així com altres espècies marines pròpies de l’Índic, que travessen el canal de Suez. El visó americà, alliberat o escapat de granges que el produïen per la seva pell, ara campa per les riberes dels nostres rius, depredant amb voracitat postes, aus i cries diverses fins a esdevenir una de les principals amenaces per a espècies protegides dels nostres parcs naturals. Als embassaments de diverses conques ibèriques ara hi trobem silurs, peixos gegantins introduïts amb finalitats recreatives per a la pes-

ca, que s’alimenten de les espècies autòctones, sempre molt més petites. Al tram baix del riu Ter no hi ha silurs, però espècies tan dominants com la carpa, el mirallet o el cranc americà també van ser introduïdes a les seves aigües. A les motes hi trobem trams gairebé homogenis de canyes i de falses acàcies, totes dues espècies no indígenes. Tampoc és rar trobar-hi grans tortugues de Florida, parant el sol i fent la competència a les tortugues d’estany i de rierol autòctones. Els jardins han estat una altra via d’entrada d’espècies foranes, com ara el Carpobrotus o ungla de gat, o la cortadèria o plomall de la Pampa, que ara és fàcil de trobar tant en jar-dins com en reserves naturals i vores de carretera. Una xarxa de carret-eres que serveix, per cert, de via d’expansió per espècies com el mosquit tigre, arribat al Vallès l’any 2004 i ara present a tot el litoral. L’agricultura també ha estat porta d’entrada de multitud de llavors i espècies noves.

A totes les espècies enumerades al paràgraf anterior, i a moltes més que no és possible presentar sintèticament, se’ls sol aplicar l’etiqueta “espècie invasora”. Sol ser usada tant per a espècies introduïdes que esdevenen un problema com per a espècies nadiues que es converteixen en plaga. Aquest segon cas inclouria el del senglar, que en els darrers anys, ex-tingits els seus depredadors i encreuat amb porcs domèstics i fins i tot amb porcs-mascota, com el de la varietat vietnamita, causen estralls a l’agricultura. En el món científic, però, en els darrers anys s’ha generat un intens debat sobre la idoneïtat d’anomenar espècies invasores a aquests casos. I és que parlar d’invasor implica, en primer lloc, consciència i en segon lloc intencionalitat. És poc probable que cap dels animals o plan-tes enumerats sigui conscient de trobar-se lluny dels límits naturals de la seva espècie, i encara menys que estigui causant un perjudici. De fet, es pot arribar a considerar que es tracta d’una etiqueta, aquesta d’invasora, còmoda, perquè permet descarregar la consciència de la humanitat mentre transfereix la responsabilitat cap a tercers, les espècies, que a més a més no tenen dret a rèplica. Un simple repàs a les històries de les “in-vasores” revela com, en tots els casos, sense excepció, l’origen de la seva expansió i descontrol és humà. De moment, però, no s’ha consensuat cap etiqueta alternativa adequada i, el que és molt pitjor, tampoc s’han trobat mètodes efectius i eficients per eradicar-ne les poblacions.

Cargol poma & Co.

Albert Llausàs i Pascual


“No hi ha racó de vila o de muntanya on Mossèn Cinto sigui desconegut; després d’ell, solament Gui-merà ha aconseguit una popularitat comparable” Carles Riba (1895-1959)

“Redescobrir Guimerà? Siguem més exactes: tornar a llegir-lo, o, potser, llegir-lo per primer cop” Pere Gimferrer (1945)

Dues conegudes obres d’Àngel Guimerà han obtingut aquesta tempora-da a la cartellera de la ciutat comtal un èxit apoteòsic i merescut: “Terra Baixa”, amb una interpretació superba de Lluis Homar i el musical “Mar i Cel”, representat amb ofici per la companyia Dagoll-Dagom. Això és una clara mostra de la importància de la figura de Guimerà que, com a bon autor clàssic, sempre està d’actualitat i mai passa de moda.

Avancem la notícia que Àngel Guimerà, el dramaturg català més inter-nacional del segle XX, -el Shakespeare de Catalunya, en paraules de Sam Abrams- tindrà un tracte estel·lar la temporada vinent al Teatre Nacional de Catalunya, on es representarà una de les seves obres emblemàtiques “Maria Rosa” i es desplegaran moltes activitats i actes diversos referits a la seva figura i a la seva producció literària.

La vigència actual de la poesia d'Àngel Guimerà (1845-1924)

Adrià Arboix


Això no obstant, l’obra poètica de l’autor de “Mar i Cel”, de “Terra Baixa”, de “La Filla del Mar”i de “La Santa Espina”, entre d’altres, és menys coneguda malgrat ser molt important. I cal que torni a ser llegida, re-comana Blanca Llum Vidal, l’ editora de la darrera versió de la Poesia Completa d’Àngel Guimerà publicada l’any 2010 en una recomanable i acurada monografia.

La poesia de Guimerà s’inclou dins dels cànons romàntics tradicionals amb temàtica històrica, religiosa, intimista i cívica. Segons Arnau Pons, els poemes de Guimerà es caracteritzen perquè comencen i acaben; ex-pliquen un fet; desenvolupen una idea. És una poesia que es llegeix i enl-lamina com poques. En versos de Gabriel Ferrater, Guimerà és autor de “mots que t’arrenquen/ la pell de la llengua/ cada cop que els dius”. “Sols Guimerà troba el crit que va a l’ànima i la fuetada que aixeca el més in-diferent”, va escriure Josep Yxart en el pròleg de la primera edició de les “Poesies” l’any 1887. L’any 1920 es va publicar el seu segon recull poètic amb el nom de “Segon llibre de Poesies”.

Cal remarcar la paradoxa que la seva vocació teatral fou força tardana, ja que la seva primera obra, Gal·la Placídia, s’estrenà quan ell tenia trenta-quatre anys. Guimerà disposava aleshores d’un prestigi enlluernador en el món de les lletres catalanes com a poeta. El Guimerà dramaturg anà creixent posteriorment de dia en dia i finalment sobrepassà la populari-tat d’en Pitarra, i acabà per imposar-se i ser el veritable símbol del teatre català. El dramaturg eclipsà el poeta, però com recorda bé Eduard Girbal Jaume: “en el cel de la poesia hi figuren amb resplendors eternes dos astres de primera magnitud: En Verdaguer i en Guimerà: el poeta diví i el poeta humà”.

Àngel Guimerà i Jorge, va néixer a Santa Cruz de Tenerife (illes Canàries) el dia 6 de maig de 1845. Era fill de pare català i mare canària. La seva formació inicial fou totalment en castellà. Es traslladà al Vendrell quan tenia vuit anys. Posteriorment va anar a estudiar a Barcelona. És consid-erat el “gran lleó” de les lletres catalanes, metàfora utilitzada per recordar el seu temperament vibrant i perquè els seus dots poètics es traduïen en forma de “cruentes urpades literàries”.

Guimerà fou un dels pilars literaris de la Renaixença, junt amb Jacint Verdaguer i Narcís Oller, representants per excel·lència de la poesia i de la novel·la, respectivament. Cal remarcar, en Guimerà, una vessant cívi-ca irrenunciable. L’enlluernava l’esplendor del passat medieval de Catalu-nya que havia estat amagat i silenciat. Josep Maria de Segarra diu: “El seu catalanisme no fou de partit, ni de secular batalla, ni de fam de càrrecs i influències; venia de les runes de Poblet i de Ripoll (...) per això ni la seva paraula, ni els mites que creava trobaren oposició enlloc” L’any 1895, en la presidència de l’Ateneu Barcelonès, Guimerà hi va pronunciar per primera vegada a la història el discurs inaugural en llengua catalana.

Guimerà fou candidat a Premi Nobel de Literatura disset vegades con-secutives i Gallen i Nosell conclouen amb claredat -en un recent treball d’investigació literària- que el Premi Nobel no li va ser finalment ator-gat per raons estrictament extraliteràries. Per a més informació sobre aquesta qüestió, consulteu la referència bibliogràfica número 3.

La tremenda actualitat de l’obra poètica de Guimerà fa que calgui rei-vindicar-la, per llegir-la, rellegir-la i repensar-la. És fàcil i reconfortant recomanar aquesta tasca quan ens enfrontem a un geni com ell, tan im-pactant i tan sòlid, que té encara facetes literàries i personals massa poc conegudes.

Referències bibliogràfiques

1. Guimerà A. Poesia Completa. Edició de Blanca Llum Vidal. Edicions de 1984. Barcelona, 2010.

2. Bordes J. Nova vida a Guimerà. El Punt Avui, divendres 12 de juny de 2015, pàgina 25.

3. Arboix A. Angel Guimerà (1845-1924). Disset vegades consecutives candidat a premi Nobel de literatura. Emporion 2012, agost, numero 68. http://www.emporion.org/index.php/2013-03-07-16-56-18/2012/item/1873-%C3%A0ngel-guimer%C3%A0-1845-1924

La nit de Sant Joan, oh! quina nit de joia! Espurnegen los ulls, les cares s’enrojolen, i guspires i estels en l’espai se confonen. D’un foc a l’altre foc mon esperit s’envola; com criminal, de lluny hi veig dansar les colles; los gossos, espantats, ensopegant me troben. La porta del fossar, com si em digués “acosta’t”, s’ha obert amb un gemec; altre gemec l’ha closa; i, enrere, quin brogit de ferrets i bandoles! Pertot arreu los morts eixiren de la fossa; d’ací d’allà pels murs treuen lo cap enfora; la nit de Sant Joan quina enyorança els dóna!

Al mig del cementir tots los infants s’acollen; vola en sos fronts encar la cabellera rossa; dant-se les mans, rabents, los focs follets enronden. Lo més xiquet de tots perquè és petit no el volen: “Dau-me les mans”, los diu; més ells, roda que roda, per terra l’han llençat. Va descalcet i plora. Entre els ermots caigut, cap a mi gira el rostre. Era un fillet hermós, de sa mare la joia. Tan volgut entre els vius, fins los morts l’abandonen! “Ja vinc, lo fillet meu! És la vida, allà fora!” Més los morts m’han sentit i fugen a les fosses, l’un amb l’altre topant, fent-se pas amb los colzes.

Plorant lo pobrissó, rere els altres com corre! Quan a mi gira els ulls, si plorava, més plora. Quina por que li he fet!... Ja l’ha cobert la llosa. La porta del fossar, com si em digués “entorna’t”, amb un gemec s’ha obert, altre gemec l’ha closa; i, pertot, quin brogit de ferrets i bandoles! Àngel Guimerà (1845-1924)

LA NIT DE SANT JOAN


Carme Cristòfol i Ferrer, quasi centenària

Carme Cristòfol i Ferrer va venir al món l'octubre de 1916, ara fa noran-ta-nou anys, al carrer de Primitiu Artigas de la nostra vila, i no s'ha mo-gut mai d'aquest carrer: nasqué on ara hi ha la galeria Atrium, a la canto-nada amb la plaça de Pere Rigau; quan tenia tres anys, el seu pare comprà una casa que feia cantonada amb el carrer del Carme, i allà anà a viure la família i hi passà vint-i-dos anys; finalment, es van traslladar uns pocs metres més cap a plaça, sempre a la mateixa banda de carrer, a la casa on ara la Carme viu amb la seva filla Maria Antònia i el seu gendre Ramon.

El pare, en Josep Cristòfol, fou un músic famós a la vila i molt més enllà, va tocar durant quaranta-dos anys als "Montgrins", li deien en "Pepitu del fiscorn". El seu instrument era un excel·lent "Rampone" italià, de so brillant i pastós. Quan ell va haver de deixar l'ofici per l'edat, el "Ram-pone" va passar a un bon deixeble seu de Verges, perquè en Pepitu el volia en bons llavis, fins que aquell tresor retornà als "Montgrins", ja que ara n'és propietari en Francesc Clar. I també ha retornat a la música la família, atès que un seu nét toca el trombó, precisament l'altre instru-ment que tocava en Pepitu, a més del fiscorn.

Ja se sap que les famílies dels nostres músics no vivien pas només del seu ofici, degut a l'atzarosa fortuna de les cobles i orquestres, i que totes complementaven els ingressos amb alguna altra dedicació, en general una botiga. I aquest va ser el cas d'en Josep Cristòfol i la seva dona, ens ho explica la Carme.

-- L'avi Martí Ferrer tenia terra, la cultivava, i venia el gra de la collita a la plaça de les Mesures, vull dir a l'actual plaça del peix o de Pere Rigau, que rebia aquell nom perquè s'hi mesuraven els volums de gra que es compraven i venien, car en aquells temps el gra no es venia a pes. L'avi va posar una botiga de queviures per a la seva filla –la meva mare- als baixos de la casa que habitaven, i allà anava a parar el gra que no es venia a l'engròs. Així, és natural que, sent botiguera la mare, jo l'ajudés de ben petita... pensa que em calia pujar en un tamboret per arribar a les bal-ances! –riu.

Més endavant fou la Carme qui va dur el negoci, que passà de la canto-nada del carrer del Carme a la casa on ara viu; gairebé es pot dir que va néixer en una botiga de queviures i que en una botiga de queviures ha passat tota la vida. A l'estança que ara fa de rebedor i sala d'estar, trepit-gem l'antic mosaic de la botiga; ens il·lumina el mateix llum que tant de temps va lluir damunt del taulell, dels sacs de llegums, del sabó; contem-plem la taula de marbre on la Carme tallava el bacallà; admirem la porta interior, alta i estreta, de dos batents, amb vitralls d'inspiració arabesca; ens embadalim davant els venerables armaris de lleixes que va construir l'avi Viñas, plens de records de la vella activitat: les balances de l'any de la picor, els jocs de peses de ferro i de llautó, els llauradors de la venda a granel, els pots de vidre per a pastes i caramels...

És una dona plena d'energia i optimisme, d'experiències i remembranc-es. Comentem els temps terribles de la guerra, del comitè, dels person-atges que es van fer amos de Torroella, aleshores ella ja era prou gran, s'acostava als vint anys. Li llegeixo algun paràgraf de les memòries del mestre Salvador Dabau, i comença a rememorar els fets de juliol del 1936.

-- Sí, me'n recordo d'en Pey, l'encarregat de posar els cartells del Centre,

el cine del carrer d'Ullà, propietat de la família Mascort; al pobre home el van matar, li deien criat servil dels senyors. Precisament el cafeter del Centre era en Miquel Cristòfol, el meu oncle; al seu fill, en Miquelet, el consideraven perillós, el van detenir una nit i el van deixar anar l'endemà al matí, però aviat va desaparèixer i anà al front, amb els "nacionals". Quan detenien algú, les famílies no sabien si el tornarien a veure, i els senyors, atemorits, fugien, abandonaven les seves cases, les quals eren ocupades per la gent del comitè. La família Quintana, que vivia aquí al davant, es va venir a amagar a casa nostra i hi va passar tota la nit. Vull dir els Quintana Alabau del carrer Primitiu Artigas, no els de Fora Por-tal.

Repassem alguns noms de membres del comitè, la Carme recorda bé en Pahí, que era mecànic; en Joan Vicens, del "Cafè d'en Nitu", que fou alcalde d'un ajuntament que es deia antifeixista i fou afusellat acabada la guerra; "el Barb", que era paleta; i el qui va ser pitjor, en Miquel Fontàs, aquell foraster venedor d'olives que li deien "el Borni"; i d'altres: qui eren, quin ofici feien...

-- Varen cremar l'Església dels Dolors, amb un altar preciós, i varen destruir imatges i altars de l'Església de Sant Genís i de Sant Antoni. Un jove es va disfressar de capellà i va ajudar a fer destrosses i a calar foc, això deien... I van matar mossèn Narcís, el rector, i turmentar i assassinar el vicari, i el capellà de les monges... Després van col·lectivitzar els oficis: la seu de les modistes era el Centre; la dels barbers i perruqueres, el Cin-ema; la dels paletes, l'església... I van obligar tothom a dur joies i objectes de valor a la seu del comitè, que era el palau Solterra, i anaven valorant, "aquesta és bona, aquesta no val res"...

En el decurs de la conversa surt l'anècdota: una fotografia dels anys vui-tanta amb tres personatges; al mig, en Pepet, l'amo del cafè de can Sidro; a una banda, en Pahí, primer president del Comitè l'any 1936; a l'altra Pepitu Geli, responsable local de Falange Española el 1939. En Geli havia estat en una txeca dels "rojos" i hi havia patit turments atroços; en Pahí va estar exiliat una pila d'anys, en guanyar els "feixistes". Un símbol de pau i reconciliació? M'agradaria veure la foto.

La Carme explica que pocs anys després de la guerra es va casar amb en Joan Geli, pintor, que van tenir dues filles, i que ella continuà quaranta anys més portant la botiga. Mai no va comprar per sobre del que li calia, per descomptes que li fessin, i mai no va deixar de pagar puntualment una factura, i així, quan un venedor li oferia mercaderia nova, ella ja havia pagat l'anterior. L'any 1984 -tenia 67 anys-, es va adonar que l'auge dels supermercats delmarien la venda dels botiguers, i va decidir deixar-ho córrer, plegar.

Ara es veu feliç; de fet, fa la impressió que sempre n'ha estat de feliç.

He anat a veure la Carme Cristòfol amb un cistell de preguntes i n'he sor-tit amb un sac de respostes. Recordo als meus lectors que la persona que m'ha estat comentant tots aquests fets i els noms dels protagonistes i les circumstàncies de tot plegat, durant més d'un parell d'hores de conversa, sense aparença de cap mostra de cansament, és una dona de noranta-nou anys. Una dona que ha vist com Torroella passava de l'espelma a la llum elèctrica, del pou a l'aigua corrent, del carrer polsós a l'enquitranat, de l'Ateneu al Museu de la Mediterrània i l'Espai Ter, de ser quatre gats a vessar d'immigrants i turistes...

Carme, moltes gràcies per unes hores impagables, i que conserveu, anys a venir, aquesta energia, aquesta mirada clara, aquest humor.

Memòria de la gent

Jaume Bassa Pasqual


El passat mes de maig, en un viatge organitzat per l'Associació Triangle Blau de Figueres, després de recórrer les terres de Normandia a fi de trepitjar de prop les arenes de les platges d'Utah, Omaha, Gold, Juno i Sword, escenari on va tenir lloc el desembarcament de les tropes alia-des -l'operació militar més gran de la història i que va suposar el pas més important per a la recuperació de la llibertat i la democràcia per Europa, després dels anys d'ocupació i tirania nazi-, vàrem arribar-nos fins a París per visitar el cementiri Pere-Lachaise, un dels cementiris més grans de la capital francesa, on hi ha enterrades personalitats com l'escriptor Balzac, el compositor Bizet, la cantant Maria Callas, el com-positor Chopin, el cineasta Méliès, el cantant Morrison, l'escriptor Oscar Wilde i també el president del govern de la II República espanyola, Juan Negrín, entre moltes altres.

També acull monuments dedicats als deportats dels camps de concen-tració i d'extermini nazis, entre els quals n'hi ha un de dedicat als repub-licans espanyols morts per la llibertat. Un emblemàtic monument que honora tots els republicans espanyols morts als camps d'extermini dels quals cinc mil ho feren en un dels camps més terribles que el règim nazi va projectar i utilitzar, el de Mauthausen.

Francesc Boix fotografo mathausenEn aquest camp hi va ser internat un jove fotògraf lluitador a la guerra espanyola, que després d'exiliar-se a França, va ser detingut per la Gestapo i portat presoner a aquest recinte. Fou Francesc Boix, sobre el qual, en aquests moments, hi ha dedicada una interessant exposició als Museu d'Història de Catalunya de Barcelona.

Francesc Boix fou un jove fotògraf català, militant a les Joventuts So-cialistes Unificades, corresponsal de guerra a les zones del front d'Aragó i del Segre. Es va exiliar als 19 anys i va passar pels camps de Vernet d'Ariège i Sètfonts. Al cap d'un any, va ser capturat pels nazis i deportat finalment al camp de Mauthausen.

Per la seva joventut i el fet que tenia uns bons coneixements de foto-grafia, va ser destinat al departament d'identificació de presos, on feia retrats d'aquests, d'esdeveniments diversos, de comandaments del camp, d'altes jerarquies que el visitaven i de fets sobre la barbàrie nazi. Amb la col·laboració d'altres companys i especialment dels més joves del Kom-ando Poschacher, que anaven a treballar cada dia a fora del camp, i tam-bé d'Anna Pointner, una veïna del poble de Mauthausen, varen poder sostreure unes 20.000 còpies fotogràfiques que aquesta veïna va amagar en un mur de casa seva fins acabada la guerra.

Boix va ser l'autor de la famosa fotografia de la pancarta de benvinguda als aliats el dia de l'alliberament, el 5 de maig de 1945. Després es trasl-ladà a París, on va donar a conèixer algunes de les fotografies a publica-cions pròximes al Partit Comunista francès.

Esdevingué un dels màxims coneixedors del camp de Mauthausen i com

a tal va ser l'únic testimoni català en els judicis de Nuremberg i Dachau. Les seves fotografies varen ser proves que varen demostrar els crims del genocidi nazi i que van servir per poder desemmascarar molts implicats.

Francesc Boix va morir de tuberculosi a París el 4 de juliol de 1951 a l'edat de 30 anys. Està enterrat al cementiri de Thiais, als afores de París. En el nostre viatge vàrem anar a visitar la seva tomba. Està situada en un lloc mal conservat i, tot que rep visites de l'Amical de Mauthausen català i francès, val a dir que ni la tomba ni el lloc fan honor a la seva persona i a allò que representa.

Pierrette Saez, que ens va acompanyar a la visita als dos cementiris, que és filla d'exiliats i presidenta de la delegació dels republicans espanyols de l'Amical de Mauthausen a França, ens va dirigir unes emotives paraules i ens va explicar que, des de fa uns anys, estan lluitant per aconseguir un lloc més digne per enterrar-hi les despulles de Francesc Boix. En el seu parlament ens va recordar que fou Alejandro Vernizo, un supervivent del camp de Gusen, el que va denunciar la vergonya que suposava el fet que Boix restés enterrat en un lloc on tot és desolació i tristesa i que es mereixia un lloc amb més verdor, més al centre de París i més fàcil de visitar. Ella i la seva companya varen recollir la proposta de Vernizo i es van moure per aconseguir portar-la a cap. Ens va dir que ara estava con-tenta perquè ja havien aconseguit la quantitat de diners necessària per fer el trasllat, pendent només dels tràmits burocràtics pertinents. Així doncs, el coratge de Francesc Boix podrà ser honrat i reconegut en un lloc més adequat i fàcil de visitar, possiblement el mateix cementiri de Pere-Lachaise.

Quan vàrem cobrir la tomba actual de Francesc Boix amb la bandera republicana i la senyera, amb veu ofuscada pel sentiment, Pierret Saez ens va recordar: "Més de 450.000 republicans espanyols es van haver d'exiliar per defensar aquesta bandera, més de 7.000 varen ser reclosos en camps d'extermini i més de 5.000 hi varen morir. Francesc Boix és un d'ells. Conserveu la bandera republicana!"

Un lloc digne per a Francesc Boix

Jordi Bellapart


A l'Assemblea General d'EMPORION de 2014, l'aleshores president Jaume Bassa va manifestar el seu desig de presentar la renúncia al càrrec una veg-ada acabats els actes commemoratius del centenari de la revista. Tal com va anunciar, ho va fer efectiu, coincidint amb l'Assemblea General d'enguany.

Descriure en unes quantes paraules la personalitat d'en Jaume Bassa i algunes de les activitats on ha deixat marcada la seva empremta és del tot impos-sible; ho circumscriuré molt breument a la seva etapa com a president de la revista EMPORION. Soci fundador i president des de l'inici de la tercera època, avui, als seus vuitanta-dos anys, és una persona dinàmica, emprenedora i agosarada, amb el toc d'equilibri i prudència que solen acompanyar la intel·ligència, l'experiència i els anys. El seu temperament rigorós i perfeccionista, el fa ser molt exigent tant amb si mateix com amb els altres, però la seva generositat, juntament amb un tarannà sincer, franc i obert, fa que sempre es trobi en ell una mà estesa per col·laborar o ajudar a resoldre qualsevol qüestió que es pugui plantejar tant individualment com col·lectiva.

En Jaume ha esdevingut, per a l'actual singladura de la revista, un personatge clau i fonamental; m'atreveixo a dir de manera contundent i sense por d'equivocar-me que la seva labor ha estat comparable a la que en altres temps i circumstàncies van fer a EMPORION Pere Blasi, Francesc Viver o Camps i Arboix, entre d'altres. Ell ha estat l'ànima i el pal de paller de la revista des que es va iniciar la tercera època i el seu nom hi anirà per sempre indissociablement lligat.

Avui, a l'hora del relleu, fent un breu repàs al passat, crec que es pot sentir orgullós de com amb un reduït grup d'escollits companys i col·laboradors van fer possible que la nau d'EMPORION sortís del silenci i la foscor de tants anys, per emprendre una nova singladura; pot estar orgullós, també, de la fer-mesa com ha manejat el timó, del rumb que li va marcar, de fins on l'ha fet arribar i, finalment, de deixar al nou president un equip unit i cohesionat. En Jaume plega a petició pròpia com a president, però sortosament, com crec que no podia ser d'altra manera, continuarà formant part del Consell de Re-dacció, col·laborant amb els seus escrits i estimulant-nos a seguir lluitant, per millorar dia a dia aquesta revista que tots tant estimem. Gràcies, Jaume.

Amb la renúncia d'en Jaume, la revista no ha pas quedat òrfena de president, a la mateixa assemblea d'enguany va ser elegit qui l'havia de substituir al capdavant d'EMPORION: en Jordi Bellapart i Roig, fins aleshores vicepresident.

A l'hora de parlar d'en Jordi, en un espai tan limitat, genera a qui escriu la mateixa complicació que en Jaume, són tantes les activitats que desenvolupa i ha desenvolupat al llarg de la seva vida, que és impossible d'abastar-ho tot en poques paraules. Ho faré també esquemàticament, referint-me tan sols a la seva labor a EMPORION i alguna de les activitats que més li apassionen. Mentre vaig escrivint, penso que tampoc m'hi he d'escarrassar gaire, en Jordi Bellapart i les seves activitats són sobradament conegudes i reconegudes per quasi tothom. Soci fundador, membre destacat i col·laborador habitual d'aquesta tercera època d'EMPORION, els seus articles o la secció el vídeo del mes, són una mostra dels seus coneixements i bon saber fer. La seva capacitat de diàleg i entesa fan també molt difícil no arribar a l'acord amb ell.

Vinculat a la vida social, cultural i política de la vila, va ser regidor municipal en diverses legislatures, formant part de diferents equips de govern on va ser responsable d'urbanisme, patrimoni i comerç. Apassionat pel món del cinema, ha fet un bon nombre de filmacions on ha recollit i deixat constància d'una sèrie de personatges, d'anècdotes i retalls de la vida de Torroella i el seu entorn, que segurament dintre d'uns anys s'haurien diluït en el temps, sense tenir-ne un testimoni i un record tan fidedigne com el que ell aporta. Va ser un dels promotors del Cineclub Torroellenc del qual actualment és el president.

És de justícia remarcar de manera molt especial que, principalment gràcies a ell, Torroella és un dels pocs pobles on encara tenim el privilegi de poder gaudir d'una àmplia i confortable sala de cine, dotada amb l'última tecnologia digital: el Cinema Montgrí.

És també membre actiu de l'Associació del Llibre de la Festa Major, on sol col·laborar habitualment.

Per tot això i per moltes altres activitats que s'han hagut de quedar al tinter, ha rebut molt merescudament una de les Medalles del Montgrí 2015.

Tant els lectors, com els qui col·laborem en la revista EMPORION, podem felicitar-nos per la labor i l'encert del president sortint, alhora que donem la benvinguda a en Jordi com a nou president i li desitgem el millor. Que sigui per molts anys! Gràcies, Jordi.

Agraïment i benvinguda

Josep Fuster


La Diada ha omplert massivament des del final de la Meridiana fins al Parlament de Catalunya. L’oneig dels punters de diferents colors, amb gent de procedències diferents (un milió quatre-centes mil persones, segons dades dels Mossos d’Esquadra -fundats el segle XVIII, abolits diverses vegades i restablerts l’any 1994 com a policia democràtica de Catalunya).

Als participants i al flameig d’incomptables banderes catalanes, gegants, castellers... s’uniren a la gent, tots junts, a l’avinguda de la Meridiana i als carrers que porten al Parlament de Catalunya. Al parc de la Ciut-adella, lloc històric d’un barri barceloní que fou arrasat per construir-hi la Ciutadella. El poble que hi residia va omplir el nou barri de la Barce-loneta i la Ciutadella fou sortosament arrasada, ja que el seu objectiu era dominar i destruir Barcelona, si ho creien necessari!

Crec que l’article aquest mes serà reduït en extensió als que normalment publico a EMPORION, ja que per necessitats d’edició no puc esperar el resultat de les eleccions del dia 27, convocades per atorgar-les d’un

caràcter plebiscitari d’independència, encara que en plena Via Meridi-ana vaig creure-les plenament favorables al SÍ volem.

No puc oblidar tampoc les consignes: Via lliure a la democràcia al món. A la sostenibilitat , a la justícia social, a la innovació, a la diversitat, a la igualtat, a la solidaritat, a la cultura i l’ed ucació i com la més important per l’equilibri territorial, avui desequilibri!

Ni tampoc cal oblidar la nostra música i les nostres cançons. Sé que tots vosaltres, lectors, sabeu sobradament els textos de les dues cançons que es varen sentir a la Meridiana en la Diada: Els segadors i Venim del nord, venim del sud; no obstant això, no està de més recordar-les. Pel que fa referència a Els segadors, no sabia per quina versió, si l’antiga o la mod-erna, més moderada. Potser per mantenir aquesta moderació, he triat la moderna. Espero que al llegir aquest article recordareu els que vàreu estar com jo mateix ben acompanyat, la sensació de llibertat i de “con-vivència” amb tots aquells que creguin que voler la llibertat no és el pitjor dels nostres mals presents i futurs, ans al contrari!

Una via lliure a la Diada

Santi Sató

I aquí comencen ELS SEGADORS:

Catalunya, triomfant, tornarà a ser rica i plena! Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba! Bon cop de falç! Bon cop de falç, defensors de la terra! Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors! Ara és hora d’estar alerta! Per quan vingui un altre juny esmolem ben bé les eines!

Bon cop de falç! Bon cop de falç, defensors de la terra! Bon cop de falç!

Que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya: com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes!

Bon cop de falç! Bon cop de falç, defensors de la terra! Bon cop de falç!

I segueix la cançó de Lluís Llach

VENIM DEL NORD, VENIM DEL SUD:

Venim del nord venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no creiem en les fronteres si darrere hi ha un company amb les seves mans esteses a un pervindre alliberat. I caminem per poder ser i volem ser per caminar. Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no ens mena cap bandera que no es digui llibertat, la llibertat de vida plena que és llibertat dels meus companys. I volem ser per caminar i caminar per poder ser.

Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no sabem himnes triomfals ni marcar el pas del vencedor, que si la lluita és sagnant serà amb vergonya de la sang. I caminem per poder ser i volem ser per caminar. Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, seran inútils les cadenes d’un poder sempre esclavitzant, quan és la vida mateixa que ens obliga a cada pas. I caminem per poder ser i volem ser per caminar.


El Níger, Etiòpia, Mali, Burkina Faso, Burundi, Somàlia, la República Centre Africana, Libèria, Guinea i Sierra Leone són els deu estats més pobres del món. Tots són africans i estan situats en la franja central del continent. Tots tenen elements en comú que els han portat a la situació de pobresa extrema, tot i que la majoria té prou recursos per no ocupar aquest trist rànquing.

Com es calcula la pobresa d'un país? L'indicador que ho reflecteix és l'Índex de Pobresa Mundial (IPM) que no només es basa en els aspectes econòmics, sinó que hi inclou les carències que una persona pobra ha d'afrontar respecte a l'educació, la salut o el nivell de vida. L'IPM avalua la pobresa en termes individuals, amb persones pobres que són les que tenen més privacions. Per això s'utilitzen deu paràmetres. El primer és l'educació i es miren els anys d'escolarització, si hi ha accés, si cap membre de la família ha completat cinc anys d'escolaritat i el nombre d'infants en edat escolar que no van a classe.

El segon paràmetre és la salut, i el tercer l'índex de mortalitat infantil. El quart element que l'IPM té en compte és la nutrició i la qualitat de vida. El cinquè, si la casa té electricitat. El sisè, si la casa té bany amb condi-cions suficients o si s'ha de compartir. El setè paràmetre és si la casa té aigua potable o està a més de trenta minuts caminant des de la llar. El vuitè paràmetre de l'IPM té en compte si el pis de la casa és brut, és de sorra o hi ha fems. El novè element que es té en compte és si a la casa es cuina amb llenya, carbó o fems. I el desè i últim són els béns, si no n'hi ha cap o si la llar no té més que o una ràdio, o una televisió, o un telèfon, o una bicicleta o una moto.

Amb aquests elements ja es pot imaginar com ha de ser viure per exem-ple al Níger. Amb 17,5 milions d'habitants i una superfície de 1.267.000 quilòmetres quadrats –el 22è estat amb més territori del planeta- la ren-da per càpita d'aquesta antiga colònia francesa és només de 676 dòlars/any. Dos terços de la seva població estan per sota el llindar de la pobresa.

Tot i això, el Níger és un país ric en urani, or i petroli, però el seu princi-pal problema és la falta d'aigua. Això fa que només un 3,9% del seu ter-ritori sigui de terres de conreu. Des que va aconseguir la independència el 1960, el país ha tingut una democràcia inestable, amb reiterats cops d'estat.

La colonització d'aquesta zona de l'Àfrica se la van repartir francesos i britànics el segle XIX. Els francesos van arrasar el sud del país els anys 1898 i 1899 i van afavorir la comunitat musulmana mentre intentaven destruir les estructures dels animistes indígenes. No va ser fins a la dècada dels anys quaranta del segle XX , coincidint amb la II Guerra Mundial, quan França va començar el procés de descentralització. Que culminaria el 1960.

Si la colonització va ser complicada, tant al Níger com a molts altres estats africans, la descolonització va ser molt pitjor. Els canvis socials imposats, sistemes polítics que poden servir per als europeus però no per a d'altres cultures, l'intent de mantenir el control de l'antiga colònia per acabar-ne d'extreure el màxim possible i la col·locació en el poder de polítics corruptes i afins han estat elements molt habituals. Les conse-qüències són que mig segle després, moltes d'aquestes excolònies estan en una situació extremadament difícil i tenen unes perspectives molt complicades.

El canvi climàtic ha accentuat les sequeres extremes i per al Níger, ser el tercer productor del món d'urani, no repercuteix en absolut en una població que encara, en la seva major part, es dedica a la pastura. Tota aquesta zona de l'Àfrica és un autèntic polvorí, sigui perquè és territori d'estats semifallits o fallits; abonat a l'aparició de grups terroristes is-lamistes radicals com Boko Haram, que des de Nigèria ja està començant a fer incursions al sud del Níger; i sotmesa a una demografia disposada a desplaçar-se davant les dures condicions de vida que tenen.

No deixa de ser curiós que Occident i Europa es preocupin relativament poc d'aquests temes i no ho tinguin com una prioritat estratègica pel seu futur. Si les primeres setmanes de setembre l'allau de refugiats sirians copava totes les portades, de sobte un cas com el de Volkswagen les ha fet desaparèixer dels mitjans. Una crisi dels països rics ha solapat sense ma-nies la crisi del pobres. Més cap al sud no hi ha res, no existeix. Haurem d'esperar fins als 2050, quan el continent africà passi a ser més poblat que l'Àsia i quan els problemes latents que hi ha esclatin amb prou força per esquitxar Europa.

Els deus països més pobres del món

Josep Martinoy


Ens trobem a Can Pou, a Calonge, a la casa dels pares, sota una bella porxada, a tocar d’una piscina amb suaus esglaons. Suposo que és el necessari regressus ad originem d’aquest home encuriosit pel món i per les seves complexes relacions globals. En Víctor mestreja en les formes quan parla. I parla molt, amb una energia prodigiosa, sobre els temes que l’absorbeixen: Europa, les relacions internacionals, la geopolítica mundial, l’economia, la política local. Coneix molt bé els passadissos del poder de Brussel·les i els seustempos. No em sorprendria que en alguna estança vaticana s’hi trobés, mig perdut, un quadre signat per Giotto o Paolo Uccello amb el seu rostre; tampoc m’estranyaria que en alguna altra vida hagués participat de les tertúlies apassionades que mantenien Maquiavel, Da Vinci i Cèsar Borgia en la turbulenta Roma del comença-ment del setze. Celebrem que en Víctor hagi tret al mercat un nou lli-bre, Relaciones Internacionales, geopolítica y economia mundial, perquè ens dóna algunes de les claus imprescindibles per pensar el segle XXI.

Víctor, què t’empeny a escriure aquest llibre?

Aquest llibre neix de les notes que he anat preparant, especialment les que he anat elaborant al llarg dels anys fent les classes d’Economia mun-dial i Relacions internacionals a la Universitat Internacional de Catalu-nya. També aquelles que he anat acumulant a l’hora de preparar xerrades o cursos en altres universitats. Si m’ho permets, ara, per exemple, estem preparant un curs que es dirà Catalunya, Espanya, la Unió Europea: in-dependència versus interdependència, i òbviament continuo prenent notes.

Un dels valors d’aquest llibre és que expliques coses d’una extraordinària complexitat amb una gran senzillesa i claredat, fuges de l’estèril pedante-ria.

Mira, jo sóc acadèmic i practitioner alhora, és a dir, sóc professor per-què naturalment faig classes, però la meva vida professional no ha estat únicament acadèmica, sinó que ha tingut un vessant molt pràctic: he estat directiu d’empreses, he participat en la política catalana, he estat funcionari internacional, sóc consultor... Per tant, la meva formació és molt polièdrica. I la meva idea sempre és captar inputs (informació) per generar outputs (llibres, conferències, articles, etc.); per això, una de les ciutats més interessants en aquest sentit és Brussel·les. Allà es couen moltes coses. I aquest llibre s’amara d’aquesta llarga experiència.

Explicar com interpretar el segle XXI no és pas fàcil.

Exacte! Però fixa’t que jo he dividit el llibre en tres grans apartats, que són tres grans models interpretatius de la realitat: les relacions interna-cionals, la geopolítica i l’economia mundial.

Què hem d’entendre per relacions internacionals, geopolítica i economia mundial?

Bé, les relacions internacionals és una mena de saber miscel·lani, no és una disciplina científica; a més és molt jove, va néixer arran de la com-moció que va provocar la primera guerra mundial, i és un compendi d’història, dret, antropologia, filosofia, economia i de psicologia que ajuden a entendre què mou les relacions entre països. La geopolítica, dis-ciplina que m’entusiasma, estudia les actuacions i estratègies que pren el Poder, ja sigui el dels estats, el de les grans organitzacions internacionals o el de qualsevol altra forma de poder, en l’àmbit geogràfic. I deixa’m que et recomani un llibre: La venjança de la geografia, de Kaplan, que és una bona aportació a aquesta disciplina. I, finalment, l’economia mundial. Jo sóc un economista que s’interessa per l’economia com a ciència social amb un vessant humanista, més que no pas com a seguidor dels models matemàtics aplicats a l’economia, que són summament sofisticats i al-lunyats de la realitat. L’economia que defenso ofereix claus que expliquen comportaments individuals i col·lectius

Per què sostens que són tan importants els anys 1914 i 1989?

Un punt d’inflexió fonamental de la història d’Europa és l’any 1989, per-què és la caiguda del mur de Berlín, i el començament del segle XXI; i l’altre, per descomptat, és 1914 perquè és alhora el començament i el fi-nal d’Europa des de molts punts de vista. Per tant, el segle XX ha estat un segle curt, que es veu marcat per la decadència d’Europa i l’ascens dels Estats Units. Però alhora no hauríem d’oblidar un parell de dates més: el 1978, quan la Xina, de la mà de Deng Xiaoping, canvia el seu model econòmic, i el 1991, quan l’Índia també el canvia.

De tota manera, davant les dues grans guerres que han trinxat Europa, aquesta ha sabut respondre amb una construcció política d’un gran abast, perquè és un model centrat en la pau i la reconciliació, en la pros-peritat econòmica. És un model on es preserven sobretot els drets dels ciutadans, un model pragmàtic d’integració regional. Recorda que la Unió Europea significa unió i diversitat.

Quan parles d’Europa, en fas una mirada històrica.

Sí, descric succintament els fets pels quals Europa va esdevenir he-gemònica, entre d’altres raons per la superioritat tecnològica, des del segle XV fins al 1914. Això passava mentre la Xina dormia; però alerta, que només ha dormit uns dos-cents anys, el segle XIX i el XX, al llarg de la seva mil·lenària història la Xina sempre ha estat una primera potència.

(Acabarà al pròxim número d’EMPORION.)

Conversa ambVíctor Pou (1)

Norbert Botella i Ventura


Proverbis, refranys i frases fetesJaume Bassa

"Per aspres camins fins als astres". Aquest era el lema de l'Anna Saurí, que ens va deixar el dia 8 de setembre als 49 anys. Era filla de Tor, de la casa de la plaça on anàvem a buscar la llet de les vaques que munyien els seus pares. Es va llicenciar en llengües clàssiques i era professora de grec i llatí. Els últims 18 anys va exercir la docència a l'IES el Pedró de l'Escala. Vivia a Torroella.

La trajectòria de l'Anna és tan sorprenent com esplèndida, tant pels seus orígens com per la seva dedicació professional. Uns orígens que no feien presagiar uns estudis clàssics ni una professió tan socialment devaluada com la d'ensenyar Humanitats a nois i noies adolescents . L'Anna va trencar motlles, tant és així que el dia del seu comiat, tots els que omplíem a vessar la plaça de Tor, a més de sentir moltes veus que ens parlaven amb emoció de la mare, la companya o l'amiga, vam poder sentir alumnes i companys seus de Cultura Clàssica de la UdG parlar en grec i llatí amb normalitat. Escoltar-los ens ajudava a sentir-nos els hereus d'una cultura que ens enviava missatges molt savis, que eren vius i ens parlaven de l'essencial. L'Anna havia obert les portes de la saviesa de l'antiguitat clàssica a centenars d'alumnes amb una extraordinària simpatia i les obria a tots els que l'acomiadàvem a Tor, tan a prop de la seva estimada Empúries.

L'Anna feia fàcil i atractiu tot el que ensenyava perquè ho feia amb un gran coneixement, amb molta passió i somrient sempre. Les mostres d'estimació que rebia dels alumnes i que va rebre també en el comiat que li van fer a l'Institut són molt eloqüents. Contínuament organitzava lectures de clàssics, excursions, trobades amb altres instituts o viatges a Itàlia i Grècia. Tot eren activitats interessantíssimes, que exigien esforç i que prestigiaven la matèria i la feien molt especial. Quan explicava mitologia, tenia embadalits els seus alumnes i els que acudien a les conferències que feia al Museu de la Medi-terrània de Torroella amb la Lina Vilamitjana. Seria no acabar mai parlar de les seves qualitats per transmetre el que és més difícil d'ensenyar, que és ensenyar a viure aprenent constantment dels més savis.

Quan tan sovint sentim a parlar de reduir les hores d'humanitats o de llengües clàssiques als plans d'estudis amb l'excusa d'afavorir les matèries que tenen aplicacions dites pràctiques, ens hem de preguntar ¿de què ens volen privar les autoritats acadèmiques? D'aprendre a pensar, a argumentar, a estimar, a ser lliures, a viure?

A l'Institut de l'Escala, al costat d'Empúries, centenars d'alumnes han tingut el grandíssim privilegi d'aprendre grec, llatí i cultura clàssica al costat de l'Anna. Per camins difícils –que l'Anna feia amables- han conegut la bellesa: Per aspera ad astra.

El pas de l’any

Ficats com estem en el món dels refranys des de fa mesos, no hi serà de més dedicar ara tres articles seguits (els d’octubre, novembre i desembre) als que contemplen el pas del temps. Naturalment, d’entre els moltíssims per escollir, ens haurem de limitar a uns pocs, quatre mesos per article i dos refranys per a cada mes. Si bé tots són de comprensió immediata, com cal en tractar-se del saber popular transmès generació darrere gen-eració, hi faré petits comentaris personals.

Gener “Aigua de gener, omple bótes i graner” La gent del camp sap bé que la pluja de gener és beneficiosa per a vinyes i cereals.

“De gener a gener el diner és del banquer” Sempre ha estat clar de qui depèn el finançament de persones, famílies i empreses.

Febrer “Si la Candelera plora, el fred és fora; si la Candelera riu, el fred és viu” La festa de la Candelera se celebra el 2 de febrer.

“Pel febrer floreix l’ametller” I moltes vegades ho paga car si el fred és viu.

Març “El sol de març torra la closca als burros” Acostumats encara al fred, prenem el sol tranquils, i en paguem les

conseqüències.

“Març marçot, mata la vella vora el foc, i la jove si pot” Pensem que ha arribat el bon temps, ens en refiem, i de vegades ens costa car.

Abril “A l’abril, gotes mil” - “A l’abril cada gota val per mil” L’abril sol ser plujós, i la seva pluja augura una bona collita.

“A l’abril no et treguis un fil” - “Abril finat, hivern acabat” Mes insegur, més val no desabrigar-se fins que sigui ben finat.

Solucions proposades per a “como mucho”:

“a tot estirar” ................................ (Pere Camps Pascual, Ma. Rosa Mateu) “tirant llarg” ................................. (J.C.B.) “pel cap alt” ................................... (Roser Benet, Ma. Rosa Mateu) “màxim” – “com a màxim” ............ (Ma. Rosa Mateu)

Observeu aquestes expressions: “pel cap alt” ....................... com a màxim “pel cap baix” .................... com a mínim “si fa no fa” ........................ aproximadament

“a no ser que” Feu una proposta: Quina expressió catalana de significat semblant podríem utilitzar?

"Per aspera ad astra" A l'Anna Saurí, in memoriamRoser Benet i Pugès


La cuina de la Catrina

Caterina Bosch

Pasta amb tonyina

Ingredients per a 4 persones:

• 200 gr de pasta, macarrons.

• 4 cebes grans

• 1 cullerada gran de tonyina engrunada.

• 2 tomates petites de sucar pa

• Oli

• Sal

• 1 bitxo

• 1 pot gran de olives negres sense pinyol

PREPARACIÓ

Talleu la ceba a la juliana, deixeu-la afogar. Un cop agafi una mica de color afegiu-hi la tomata. Una vegada confitada poseu-hi les olives tal-lades, deixeu-ho uns minuts tot junt. Traieu-ho del foc i afegiu-hi la tonyina, tot molt ben remenat juntament amb la pasta ja bullida.

Pollastre rostit amb mandonguilles

• 4 cuixes

• 2 grapons

• 2 cebes grans

• 2 grans d'all

• Sal

• Pebre

• Oli

• 12 Mandonguilles

• Vi ranci

• Conyac

• Aigua

• 250 gr bolets

PREPARACIÓ

Talleu i salpebreu el pollastre.

En una cassola enrossiu el pollastre lentament.

A mitja cocció afegiu-hi els alls, les cebes trinxades. Tapeu-ho i deix-eu-ho acabar de coure amb una mica d'aigua. Tireu-hi el vi ranci i el conyac i gireu el pollastre. Deixeu evaporar l'alcohol i afegiu-hi una mica d'aigua. Afegiu-hi les mandonguilles, seguidament els bolets i deixeu-ho acabar de coure.

Si la salsa ha quedat massa lleugera espesseïu-la amb una mica de mai-zena.


Gotes d'humorFuster


Notícies

NOTÍCIES DE SETEMBRE

TORROELLA I L’ESTARTITMossèn Vicenç Fiol es recordà de DUDAL. At-enent les darreres voluntats de Vicenç Fiol, a la missa exequial d’Ullà es va fer una col·lecta i la quantitat recollida es repartí a parts iguals

entre ÀKAN de Girona i DUDAL de Torroella. Fiol havia estat col·laborador d’ÀKAN i cofun-dador de DUDAL. Aquesta entitat, amb seu al carrer de Sant Genís (Esplai), és lloc d’acollida d’immigrants per facilitar-los formació, ajut per trobar solució a necessitats bàsiques, i adaptació a la societat torroellenca.

Anna Saurí Font ens deixà. Veïna de Torroella i professora de l’Institut El Pedró de l’Escala, de 49 anys, companya de Miquel Bofill, bon amic d’EMPORION i del Llibre de la Festa Major de Torroella, morí el dimarts 8 víctima d’accident a la carretera de Verges a Figueres, al terme de Ventalló. Enterrada en la intimitat, el dissabte 19 es va fer un acte col·lectiu de comiat a la plaça de Tor.

Exposició de puntes de coixí. Es va inaugurar a la capella de Sant Antoni el divendres 4.

Exposició A-10. Eugeni Prieto, el comissari de les exposicions d’art del Museu de la Mediter-rània s’acomiadà amb una exposició de foto-grafies. Amb ella, deixava de ser el comissari per ser l’artista. Es va inaugurar el dissabte 5.

Festa dels Masos. Es va celebrar el dissabte

5 amb missa en honor de Santa Maria del Mar, a la seva capella, seguida de sardanes i la tradicio-nal berenada popular.

Precampanya i campanya electoral. De cara al 27-S es van fer diversos actes dels partits i coalicions, al Museu de la Mediterrània, a la plaça de la Vila, i a l’Estartit, alguns amb gran assistència de públic i moltes preguntes als can-didats.

Diada de germanor de l’Associació de Masos. Va tenir lloc el diumenge 6, a l’Estartit, amb una ar-rossada popular.

Sopar popular de la Diada. Es va fer el dijous 10 al vespre a l’Estartit. El va seguir un concert de cançons catalanes.

Diada Nacional 11 de setembre. Es van cel-ebrar diversos festeigs: a Torroella, trobada de puntaires; hissada de l’estelada a la rotonda del lledoner, amb el cant dels segadors pel Cor Anselm Viola i Coral del Recer; vermut popular; sortida d’autocars a la “Via lliure” de Barcelona; sardanes; sopar del Recer; ball. A l’Estartit, xerrada conferència de candidats de “Junts pel Sí”; hissada de l’estelada a la rotonda d’entrada a l’Estartit; al vespre, sopar popular.

Caiacada Illes Medes. Es va fer el diumenge 13.

Pirates i Corsaris a les Illes Medes. Com ja és tradi-cional, es van celebrar diversos actes a l’Estartit. - Els Pirates al Cinema. Es va inaugu-rar el dissabte 12 l’exposició de, que re-starà oberta fins al 25 d’octubre. - Cercavila, espectacle pirotècnic i desembarca-ment dels pirates. Va tenir lloc el divendres 18.

La peli del mes: IRRACIONAL MAN

PER A AQUEST MES D’OCTUBRE

XIII JORNADES ERNEST LLUCHDissabte, 3

TEMPORADA ALTA A L’ESPAI TER – “ALLEGRO” Dissabte, 10 JORNADES GASTRONÒMIQUES LA POMA A LA CUINATot el mes


El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

EMPORION publica de forma pref-erent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a:

[email protected] (recomanat màxim 30 paraules)

- Visites guiades a les Medes i als Masos fortifi-cats, i espectacles. Es varen fer al llarg dels dies-dissabte 19 i diumenge 20.

Havaneres a l’Estartit. Van tenir lloc el dissabte 19 a les terrasses del Port.

Memòria fotogràfica. Es va presentar el Projecte a la Llar de Jubilats, el Recer, el divendres 18.

51è. Aplec de la sardana. Organitzat per l’Associació Sardanista Continuïtat, es va fer el diumenge 20als Jardins John Lennon. Al matí va tenir lloc el 30è. Concurs Comarcal de Col-les.

Estructures militars al Parc Natural. Gent del Ter va organitzar el diumenge 20 la visita a la Torre Mora de Platja de Pals i Castell de Begur.

Festa de la Mercè. Com és tradicional, el diven-dres 25 la Fundació de l’Hospital Asil va organ-itzar una audició de sardanes a plaça, amb la Cobla Foment del Montgrí.

Botifarrada de la Penya Barcelonista. Es va pro-gramar per al migdia del dissabte 26 a la plaça dels Dolors.

Resultats electorals del 27-S. Al nostre municipi la participació va ser del 73,3 %. Vots totals: 5.375. Els partits més votats: Junts pel Sí (3.361), Ciutadans (632), CUP (462), PSC (314), PP (274), Catalunya Sí Que es Pot (156).

CATALUNYAResultats electorals. Les eleccions del diumenge 27 es van tancar a tot el país amb una partici-pació rècord del 78 %. Els resultats, pendents del vot per correu, van ser en escons: Junts pel Sí (62), Ciutadans (25), PSC (16), PP (11), Cata-lunya Sí Que es Pot (11), CUP (10).

Clima preelectoral. Els primers dies del mes, abans de començar la campanya electoral, es van realitzar multitud d’actes a tot el país de presentació de les candidatures per al 27-S. Di-versos polítics de l’Estat es van deixar veure en els actes dels seus partits o coalicions.

Acte oficial de la Diada. Per no interferir amb el període de campanya, es va anticipar al dia 9, i es va fer a la plaça de Sant Jaume.

Gran manifestació de la Meridiana. Una mas-siva participació, estimada en 1,4 milions per la guàrdia urbana, va respondre el divendres 11 a la crida per a la celebració de la Diada, i va omplir de gom a gom aquesta gran avinguda de Barce-lona, sense cap incident. L’anomenada “Via lli-ure” va ser un èxit d’organització, i va tenir una

gran càrrega simbòlica.

El problema dels “top manta”. Afecta sobretot Barcelona, i no es troba solució, a aquest com-erç il·legal de molts immigrants, controlat per màfies. El dia 14 l’oposició a Ada Colau va acu-sar l’Ajuntament d’ineficaç en aquest afer.

Altre cop el Tribunal Constitucional. Deixà en suspens el projecte d’Hisenda catalana per un recurs del PP. També impedí l’increment d’ingressos autonòmics amb taxes a operadores d’internet per fomentar la indústria audiovisual.

Cercle d’Economia. El dimecres 16 va proposar consulta si el dia 27 hi hagués majoria del Sí.

Campanya electoral. Començada el dia 11, i malgrat que inicialment els partits d’àmbit es-tatal no acceptaven el plantejament plebiscitari, varen entrar totalment en el terreny del Sí o No a la independència. Diversos empresaris, econ-omistes, científics, etc. varen expressar la seva opinió.

ESPANYAFelipe González, a la campanya del 27-S. A finals d’agost, el diari “El País” va publicar una carta oberta de l’expresident socialista, adreçada “als catalans”, on arribava a comparar el govern de la Generalitat amb els governants nazis i feix-istes. El diumenge 6 els candidats de “Junts pel Sí” van contestar amb una carta “als espanyols” en el mateix diari.

Reforma “exprés” del Tribunal Constitucio-nal. El Congrés va aprovar, només amb els vots del PP, una iniciativa perquè el T.C. pugui sancionar l’incompliment de les seves sentèn-cies. La mesura, que pot implicar mesures d’incapacitació política, feta pensant en Catalu-nya, va ser refusada per l’oposició, i mal vista per una part del mateix tribunal.

El ministre de Defensa parlà de l’exèrcit. Fent referència al sobiranisme català, el dia 8 va dir que l’exèrcit no es mouria si es complien les lleis.

Després de la Diada de Catalunya. Cap reacció del govern de l’Estat, excepte el menysteniment.

També a la campanya catalana Merkel, Cam-eron, Obama i la Comissió Europea. L’ofensiva diplomàtica espanyola es va fer sentir: Merkel va dir que s’havia de garantir la integritat ter-ritorial dels estats, Cameron i el portaveu de la C.E. van assegurar que Catalunya quedaria fora de la U.E., Obama manifestà a Felip VI que vo-lia una Espanya forta i unida.

La banca en contra i reacció de Mas Colell. El di-vendres 18 els grans bancs espanyols van adver-tir que es replantejaran la presència a Catalu-nya si s’independitza i alguns empresaris van assenyalar la seva reserva o preocupació. El conseller d’Economia Mas-Colell va qualificar el govern espanyol d’irresponsable per fer una “pressió enorme” a la banca.

Rajoy fa el ridícul en una entrevista. El dilluns 21, a “Onda Cero” no sabia si els catalans perd-rien la nacionalitat espanyola i la ciutadania

europea en cas d’independència de Catalunya.

El governador del Banc d’Espanya i el president de la Comissió europea. El primer va espantar amb un “corralito” a Catalunya si s’independitzava, i després ho va retirar; el segon va fer un comuni-cat dient que era un afer intern espanyol, però la traducció castellana va ser manipulada.

MÓNEl drama dels refugiats. Europa es va veure enfrontada a multituds de sirians i refugiats d’altres procedències i de morts en circumstàn-cies penoses. Van ser particularment dures les actuacions a Hongria contra els que intentaven adreçar-se a Àustria i Alemanya, però milers ho van aconseguir.

Solució per majoria. Merkel va liderar l’acolliment, Alemanya es disposava a acceptar 500.000 refugiats els pròxims anys. Finalment, el dimarts 22 la UE va acordar “per àmplia ma-joria” un repartiment dels 120.000 refugiats.

Obama i el canvi climàtic. El president nord-americà inaugurà a Alaska la cimera interna-cional de l’Àrtic, amb una crida a l’acceleració de les mesures contra l’escalfament del planeta “abans no sigui massa tard”.

Gran Bretanya. El dissabte 12 es va produir un gir a l’esquerra dels laboristes. Jeremy Corbyn va ser elegit nou dirigent del partit Laborista britànic.

Grècia. De nou, a les eleccions del diumenge 13, el partit Syriza es va imposar clarament.

Volkswagen. El dilluns 21 es va descobrir als EUA que el grup havia falsejat el nivell d’emissió contaminant de 11 milions de vehicles diesel.

ESPORTSBàsquet a Torroella. El diumenge 20 es va organ-itzar la celebració dels 30 anys d’activitats.

Natació. Per al diumenge 27 swimnolimits va programar la travessa de la Cala Pedrosa a la Platgeta de l’Estartit.

Socis Fundadors

Jaume BassaJordi BellapartMontserrat BlaiXavier FerrerVicenç FiolGabriel MartinoyCels SaisSanti SatóJoan SurrocaEnric TorrentPlàcid Busquets

Consell de redacció

Jaume BassaJordi BellapartRoser BenetXavier FerrerJosep FusterGabriel MartinoyAnna M. MercaderCels SaisEnric Torrent Josep MartinoyPlàcid Busquets

Jordi Bellapart - PresidentAnna M. Mercader - SecretariPlàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts

Edita Associació Emporion

1915 - 2015

106 octubre 15

Documents

Transcript of 106 octubre 15