EL RASCLÓ (RALLUS AQUATICUS) és una d'aquestes aus que, tot i tenir-les a prop de casa,ens passen totalment desapercebudes. La seva timidesa i el seu tarannà espantadís fan quetot sovint puguem sentir el seu crit, de vegades semblant al d’un garrí, però rarament elpodem observar amb tranquil·litat. Per Jordi Comellas

14DISSABTE, 2 D’ABRIL DEL 2011 | Regió7REVISTA�FAUNA

FAUNA DE LA CATALUNYA CENTRAL 128Podeu consultar totes les pàgines a: bloc.regio7.cat/fauna

REP

ORT

ATGE

FOT

OGR

ÀFI

C D

E :J

OR

DI C

OM

ELLA

S

s un dels grans misteris de les nos-tres zones humides. Hi és, però ra-res vegades es veu. El podem sentirperò veure'l ja són figues d’un altre

paner. El seu tarannà tímid, espantadís i discretfa que no costi gaire que se’l senti, però el fa serconsiderat l'ocell d'aiguamoll més difícil d'ob-servar. És d'hàbits crepusculars, tot i que tam-bé es belluga de dia, però sempre protegit perla vegetació. Si ens sorprèn, emprèn una ràpi-da i atabalada cursa cap al canyissar més pro-per o cap a les plantes que té més a mà, i des-apareix immediatament de la nostra vista. Si éssorprès en un lloc obert, s'ajuda de les ales perfugir, en un vol baix i també atorrollat.

Si veure'l és difícil, una altra cosa és sentir-lo. El seu crit estrident delata immediatamentla seva presència. Tota la discreció que gasta perpassar desapercebut i per amagar el seu niu, laperd pel seu so característic, que delata la sevapresència i que recorda el crit d'un garrí. Els seuscolors i la seva mida, fa uns centímetres, aca-ben d'ajudar a dificultar-ne l'observació. És méspetit que la polla d'aigua i que la polla pintada,amb qui potser s’assembla una mica, i amb lesquals comparteix la dèria amagadissa, però deles quals es diferencia pels colors.

Per damunt és de color bru oliva amb taquesnegres. Per sota és d’un gris blavós amb els

flancs llistats de blanc i negre i una taca blan-ca a sota de la cua que se li veu quan l'aixeca.El tret més característic, però, és el seu bec, llarg,prim i d'un vermell intens, amb el qual burxapel fang. Les potes les té llargues, rabassudes iamb uns dits allargats, adaptades al seu hàbi-tat, que li permeten desplaçar-se amb rapide-sa per damunt de terrenys tous i enfilar-se perles plantes.

Viu en zones humides amb bona coberturavegetal, que li permet amagar-se, fer el niu i ali-mentar-se, com ara aiguamolls, marges de riusi rieres, llacs, pantans, on fa el niu totalment en-taforat dins del canyissar però a prop de l'aigua,sobretot molt camuflat. El fet de construir-loamb joncs o canyissos fa que encara passimés desapercebut.

S'alimenta d'insectes, aràcnids, cucs, llavorsi baies, però també s'atreveix a menjar crusta-cis, granotes i fins i tot peixos de mida petita.

A la Catalunya central hi ha una població es-table de rasclons, amb més o menys individus,a totes les comarques, des de l'Alt Urgell fins alBaix Llobregat Nord, però a l'hivern el seunombre augmenta amb l'arribada d'exemplarsprocedents de països del centre i del nordd'Europa que fugen del fred més intens d'a-quelles latituds. Amb tot, és una espècie con-siderada propera a l'amenaça.

É

L’OCELL D’AIGUAMOLLMÉS DIFÍCIL DE VEURE.

Rarament veurem el rasclóa pit descobert. Si el

sorprenem, s’amagarà deseguida entre el canyissar

o les plantes que tinguimés a prop. Pràcticament

fa tots els seusdesplaçaments emparant-

se amb la vegetació

�

Se sent mésQUE NO ES VEU