Se sent més QUE NO ES VEU - regio7.cat · res vegades es veu. El podem sentir però veure'l ja...
1
EL RASCLÓ ( RALLUS AQUATICUS) és una d'aquestes aus que, tot i tenir-les a prop de casa, ens passen totalment desapercebudes. La seva timidesa i el seu tarannà espantadís fan que tot sovint puguem sentir el seu crit, de vegades semblant al d’un garrí, però rarament el podem observar amb tranquil·litat. Per Jordi Comellas 14 DISSABTE, 2 D’ABRIL DEL 2011 | Regió7 REVISTAFAUNA FAUNA DE LA CATALUNYA CENTRAL 128 Podeu consultar totes les pàgines a: bloc.regio7.cat/fauna REPORTATGE FOTOGRÀFIC DE : JORDI COMELLAS s un dels grans misteris de les nos- tres zones humides. Hi és, però ra- res vegades es veu. El podem sentir però veure'l ja són figues d’un altre paner. El seu tarannà tímid, espantadís i discret fa que no costi gaire que se’l senti, però el fa ser considerat l'ocell d'aiguamoll més difícil d'ob- servar. És d'hàbits crepusculars, tot i que tam- bé es belluga de dia, però sempre protegit per la vegetació. Si ens sorprèn, emprèn una ràpi- da i atabalada cursa cap al canyissar més pro- per o cap a les plantes que té més a mà, i des- apareix immediatament de la nostra vista. Si és sorprès en un lloc obert, s'ajuda de les ales per fugir, en un vol baix i també atorrollat. Si veure'l és difícil, una altra cosa és sentir- lo. El seu crit estrident delata immediatament la seva presència. Tota la discreció que gasta per passar desapercebut i per amagar el seu niu, la perd pel seu so característic, que delata la seva presència i que recorda el crit d'un garrí. Els seus colors i la seva mida, fa uns centímetres, aca- ben d'ajudar a dificultar-ne l'observació. És més petit que la polla d'aigua i que la polla pintada, amb qui potser s’assembla una mica, i amb les quals comparteix la dèria amagadissa, però de les quals es diferencia pels colors. Per damunt és de color bru oliva amb taques negres. Per sota és d’un gris blavós amb els flancs llistats de blanc i negre i una taca blan- ca a sota de la cua que se li veu quan l'aixeca. El tret més característic, però, és el seu bec, llarg, prim i d'un vermell intens, amb el qual burxa pel fang. Les potes les té llargues, rabassudes i amb uns dits allargats, adaptades al seu hàbi- tat, que li permeten desplaçar-se amb rapide- sa per damunt de terrenys tous i enfilar-se per les plantes. Viu en zones humides amb bona cobertura vegetal, que li permet amagar-se, fer el niu i ali- mentar-se, com ara aiguamolls, marges de rius i rieres, llacs, pantans, on fa el niu totalment en- taforat dins del canyissar però a prop de l'aigua, sobretot molt camuflat. El fet de construir-lo amb joncs o canyissos fa que encara passi més desapercebut. S'alimenta d'insectes, aràcnids, cucs, llavors i baies, però també s'atreveix a menjar crusta- cis, granotes i fins i tot peixos de mida petita. A la Catalunya central hi ha una població es- table de rasclons, amb més o menys individus, a totes les comarques, des de l'Alt Urgell fins al Baix Llobregat Nord, però a l'hivern el seu nombre augmenta amb l'arribada d'exemplars procedents de països del centre i del nord d'Europa que fugen del fred més intens d'a- quelles latituds. Amb tot, és una espècie con- siderada propera a l'amenaça. É L’OCELL D’AIGUAMOLL MÉS DIFÍCIL DE VEURE. Rarament veurem el rascló a pit descobert. Si el sorprenem, s’amagarà de seguida entre el canyissar o les plantes que tingui més a prop. Pràcticament fa tots els seus desplaçaments emparant- se amb la vegetació Se sent més QUE NO ES VEU
Transcript of Se sent més QUE NO ES VEU - regio7.cat · res vegades es veu. El podem sentir però veure'l ja...
EL RASCLÓ (RALLUS AQUATICUS) és una d'aquestes aus que, tot i tenir-les a prop de casa,ens passen totalment desapercebudes. La seva timidesa i el seu tarannà espantadís fan quetot sovint puguem sentir el seu crit, de vegades semblant al d’un garrí, però rarament elpodem observar amb tranquil·litat. Per Jordi Comellas
14DISSABTE, 2 D’ABRIL DEL 2011 | Regió7REVISTA�FAUNA
FAUNA DE LA CATALUNYA CENTRAL 128Podeu consultar totes les pàgines a: bloc.regio7.cat/fauna
REP
ORT
ATGE
FOT
OGR
ÀFI
C D
E :J
OR
DI C
OM
ELLA
S
s un dels grans misteris de les nos-tres zones humides. Hi és, però ra-res vegades es veu. El podem sentirperò veure'l ja són figues d’un altre
paner. El seu tarannà tímid, espantadís i discretfa que no costi gaire que se’l senti, però el fa serconsiderat l'ocell d'aiguamoll més difícil d'ob-servar. És d'hàbits crepusculars, tot i que tam-bé es belluga de dia, però sempre protegit perla vegetació. Si ens sorprèn, emprèn una ràpi-da i atabalada cursa cap al canyissar més pro-per o cap a les plantes que té més a mà, i des-apareix immediatament de la nostra vista. Si éssorprès en un lloc obert, s'ajuda de les ales perfugir, en un vol baix i també atorrollat.
Si veure'l és difícil, una altra cosa és sentir-lo. El seu crit estrident delata immediatamentla seva presència. Tota la discreció que gasta perpassar desapercebut i per amagar el seu niu, laperd pel seu so característic, que delata la sevapresència i que recorda el crit d'un garrí. Els seuscolors i la seva mida, fa uns centímetres, aca-ben d'ajudar a dificultar-ne l'observació. És méspetit que la polla d'aigua i que la polla pintada,amb qui potser s’assembla una mica, i amb lesquals comparteix la dèria amagadissa, però deles quals es diferencia pels colors.
Per damunt és de color bru oliva amb taquesnegres. Per sota és d’un gris blavós amb els
flancs llistats de blanc i negre i una taca blan-ca a sota de la cua que se li veu quan l'aixeca.El tret més característic, però, és el seu bec, llarg,prim i d'un vermell intens, amb el qual burxapel fang. Les potes les té llargues, rabassudes iamb uns dits allargats, adaptades al seu hàbi-tat, que li permeten desplaçar-se amb rapide-sa per damunt de terrenys tous i enfilar-se perles plantes.
Viu en zones humides amb bona coberturavegetal, que li permet amagar-se, fer el niu i ali-mentar-se, com ara aiguamolls, marges de riusi rieres, llacs, pantans, on fa el niu totalment en-taforat dins del canyissar però a prop de l'aigua,sobretot molt camuflat. El fet de construir-loamb joncs o canyissos fa que encara passimés desapercebut.
S'alimenta d'insectes, aràcnids, cucs, llavorsi baies, però també s'atreveix a menjar crusta-cis, granotes i fins i tot peixos de mida petita.
A la Catalunya central hi ha una població es-table de rasclons, amb més o menys individus,a totes les comarques, des de l'Alt Urgell fins alBaix Llobregat Nord, però a l'hivern el seunombre augmenta amb l'arribada d'exemplarsprocedents de països del centre i del nordd'Europa que fugen del fred més intens d'a-quelles latituds. Amb tot, és una espècie con-siderada propera a l'amenaça.
É
L’OCELL D’AIGUAMOLLMÉS DIFÍCIL DE VEURE.
Rarament veurem el rasclóa pit descobert. Si el
sorprenem, s’amagarà deseguida entre el canyissar
o les plantes que tinguimés a prop. Pràcticament
fa tots els seusdesplaçaments emparant-
se amb la vegetació
�
Se sent mésQUE NO ES VEU
