TIRANT LO BLANCCAP. RESUM BREUS COMENTARISDedicatò-ria i Pròleg

-Invocació i dedicatòria [plagi de la d'Enric de Villena a Pere Pardo de la Casta en oferir-li el 1417 Los dotze treballs d'Hèrcules] a don Ferrando de Portugal , Rei expectant. +Finta de traduir l'obra de l'anglès al portuguès i "a la vulgar valenciana per ço com la nació d'on jo só natural se'n puixa alegrar ajudar" (aprofitar i divertir) a fi que d'altres puguin "traure lo fruit que es pertany" (profit) en pro del "bé comú"; "sols vull portar lo càrrec e no altri ab mi" de l'obra, començada [imita la Crònica de Muntaner]el 2-I-1460.-Exemples militars de la història passada (de la Bíblia, de la Matèria Antiga grecollatina, de la Matèria de Bretanya, d'eremites cristians i de dues santes penedides exprostitutes) i exaltació dels cavallers que per la "república" s'han jugat la vida.

-Ferran de Portugal (1433-70), fill del rei Duarte de Portugal i de Lionor d'Aragó (filla de Ferran I). "Expectant" perquè era cosí i hereu de Pere el Conestable, "rei dels catalans" segons els seus partidaris quan la guerra civil contra Joan II.+La finta és un recurs clàssic que, en Martorell, serà veritat en la primera part del seu llibre, quan adapta el roman-poema anglonormand Guy de Warwick (s.XIII), en la seva reelaboració anglesa (s.XV) i a prosa francesa. Martorell va conèixer el duc de Warwick, Richard de Beauchamp, mort el 1439, darrer any de l’etada de MArtrell a Anglaterra, suposant que no hi tornés e1 1450-51.-Intencionalitat política i aspiració didàctica.

TIRANT A ANGLA-TERRA

I-IX

"En la fèrtil, rica e delitosa illa d'Anglaterra"…habitava el comte Guillem de Varoic (Guy de Warwick), espill de cavallers. Ja gran, s'acomiadà de la muller i dels seus, peregrinà a Jerusalem i retornà al país, on es va recloure en una ermita, no sense haver fet córrer la brama de què havia mort. El comte Guillem va tornar a prop Varoic, a fer d'ermità, i ningú no el reconeixia, ni la seva dona, que sovint li donava almoina. Però, vet aquí que els moros, sota les ordres dels reis de Gibraltar i Tànger, van envair Anglaterra i els anglesos van ser derrotats en nou batalles seguides fins al punt que el rei es va haver de refugiar al castell de Varoic, acollit per la comtessa. Allí té una aparició: ha de fer capità dels seus exèrcits el primer mendicant que se li presenti. Aquest serà Guillem, el qual s'excusarà davant la sol·licitud del rei, però aquest insisteix, plorant, agenollat als seus peus. Aleshores el comte-ermità el tranquil·litza.

X-XII Finalment, accepta lluitar contra la "mafomètica secta", demana al rei que es mostri alegre i li ensenyarà a fer bombardes incendiàries ("foc grec"= salnitre, fòsfor i calç viva). Amb pocs dies, amb material de la seva sala d'armes, en fa, i, de nit, crema les tendes dels caps del campament moro i els anglesos poden atacar, de manera que els moros s'han de refugiar a Alimburg (Killingworth o Kenilworth). Aleshores el rei de Gran Canària envia al rei anglès una “lletra de batalla” reptant-lo a un combat.

Varoic és l'exemple i tutor (Beauchamp, duc de Warwick, va ser tutor d'Enric VI d'Anglaterra. Martorell, fascinat per la cort anglesa, li dedicà una breu obra, arribada a nosaltres. Inacabada, Guillem de Varoic. C.X, discurs retòric i verbós, manlleu de la Història de Jàson Medea, de J. Roís de Corella. "Estotjar llàgrimes" prové de la traducció catalana del Decameron (1429).

XIII-XXVII

Els episodis bèl·lics, tot i la traïció del rei infidel Cale ben Cale, acaben amb la derrota dels moros gràcies al comte-ermità, que empra les pròpies armes davant la sorpresa de la muller. El rei reprén el govern de la corona i, en agraïment, cedeix al fill de Varoic gairebé tota Cornualla i el fa conestable major d’Anglaterra. Les lamentacions i protestes de la comtessa no impedeixen que Guillem de Varoic torni a la vida ermitana. Pacificat el regne, el rei decideix casar-se amb la filla del rei de França i crida els cavallers a la cort a fer exercici d'armes.

XXVIII-XXXIV

Un jove gentilhome de Bretanya [=Tirant], anant amb d'altres companys que acudien a la cort de Londres, s'adormí damunt del cavall [escena calcada de l'inici del Libre de l'Orde de Cavalle-ria, de R. Llull, aleshores autor perseguit per l'Església] i arribà a l'ermita on era Varoic, el qual després de fer-li dir el nom (Tirant <pare senyor de la Marca de Tirània; Blanc<mare es deia Blanca i era filla del duc de Bretanya), atès que li diu que va a la cort a rebre l'orde de cavalleria, l'instrueix sobre la cavalleria, li llegeix part del llibre Arbre de batalles d'Honoré de Bouvet (de fet, li llegeix Llull), li explica la història de Quinto lo Superior (ambaixador del Papa a Constantinoble que pugna contra la profanació de Santa Sofia), el siginificat de les armes defensives i li regala el llibre. [Tirant ha aprovat la teòrica]

El nom de 'Tirant', ¿paragrama irònic de Tristany? Al Guerrin Meschino, d'Andrea da Barberino (s.XV) hi ha un heroi turc amb aquest nom que cau a Adrianòpolis (on serà ferit Tirant). M. Joan de Galba posseïa un llibre titular Anderino Mezquino.

El § 1 del c. XXVII s'assembla a la Tragèdia de Lancelot de mossèn Gras.

Interessant el poder de les paraules de Quinto lo Superior.

XXXV-LIX

Després de saber el significat de les armes ofensives, Tirant retroba els companys camí de Londres i participarà en les festes de noces (que duraran un any i un dia). Acabades les festes, torna a visitar el comte-ermità, com li havia promès, però quan aquest li pregunta qui ha estat el millor cavaller de les justes, Tirant no vol respondre i haurà de ser el seu cosí Diafebus qui ho faci. Tirant ha estat el millor, i li explica els seus primers combat a cavall i peu, i com el rei mateix l'instituí cavaller. En explicar un d'aquests combats, aterra un cavaller (Muntalt), li treu el bacinet del cap i li parla perquè es rendeixi.

LX-LXVII Tirant, com tot cavaller que "té cadira enmig d'infern" li travessa el cap per un ull amb una daga ("més estimà morir que no… ésser blasmat dels bons cavallers", dirà el narrador). Al cap de pocs dies, Tirant va assolir agafar dels pits de la bella Agnès de Berrí un fermall i se'l posà damunt del bonet del cap per mostrar-lo a tothom. El senyor de Vilesermes li vol prendre en una brega, i abans de despartir-los, moren 12 persones (el

Diafebus, narrador.Duresa dels combats: Tirant fa la pràctica de cavaller. Honor i fama valorats com a superiors a la vida.Binomi armes-amor. Fermall d'Agnès com a fetitxe eròtic (donar-li la joia és atorgar-li els seus favors): base, el Filostrato de Boccaccio. El duel, amb coltells de mig

1

narrador, Diafebus, rep quatre ferides). El senyor requereix Tirant en una lletra de batalla i ell, que sols té 20 anys (c.LXIII), s'aconsella amb el rei d'armes Jerusalem. Busquen un jutge, Clarós de Clarença, deixa triar les armes al senyor (ganivets de dos tallants de dos pams i mig, i res per defensar-se), i fan el duel secret, de bon matí, a l'hora de missa, i la baralla és tan forta que fa exclamar al narrador-Diafebus: "Tristes les mares que parits los havies!". Vilesermes hi deixa la vida i Tirant gairebé, si no fos que, avisada la cort per Clarós, tothom acudeix al lloc de la baralla i Agnès posa les seves pells sota el cos de Tirant per donar-li calor, cosa que el refà. Aleshores la noia posa el cap d'ambdós a la seva falda i elogia la seva cavallerositat. Els del bàndol de Tirant fan muntar tenda i llit, criden els metges, el curen, i en processó, van a celebrar una missa de rèquiem a l'Església de Sant Jordi. A la tarda serà proclama vencedor. El Rei visitarà Tirant durant la convalescència.

metre, deixa poques possibilitats de supervivència. [1457: dos cavallers Genís Miquel i Pere Sarrriera, segons M. de Riquer, projectaren combatre amb les mateixes condicons.]C.LXIII:"pas honrat de la cavalleria" relacionat amb el Passo honroso, de Suero de Quiñones (1434): Martorell en tenia còpia. Jerusalem fou un rei d'armes d'Alfons el Magnànim. Clarós pot ser inspirat de Clarenceaux, oficial d'armes de Thomas de Lancaster, fill segon d'Enric IV i duc de Clarence.

LXVIII-LXXXIV

Vencedor de la batalla, dos mesos després, és atacat per un alà del príncep de Gal·les, el qual guanya sense armes. Mata també quatre destacats cavallers, els reis de Frísia, Polònia, i els ducs de Baviera i Borgonya, que hi participaven d'incògnit, però Maldonat, un servidor de Tirant, va descobrir la seva personalitat. La seva fama creix. El cavaller escocès Vila-Fermosa el repta, perquè li ho exigeix la seva dama. Kirieleisopn de Muntalbà, súbdit del rei de Frísa, va voler venjar-lo i, arribat a Londres, en visitar la tomba del seu senyor, ple d'ira, l'esclatà el fel i morí. (Martorell s'enfrontà amb Gonzalbo d'Híjar, comanador de Muntalbà!). El seu germà Tomàs el substituí, però també fou vençut per Tirant. Diafebus també explicà com el rei, acabades les festes al cap d'un any i un dia, instituí l'Orde de cavalleria de la Garrotera (lligacama)

LXXXV El rei vol una orde de 26 cavallers irreprotxables (en dirà l'orde de la Garrotera [Garter, en anglès; jarretière, en francès], amb seu a la capella de Sant Jordi de Windsor, encara avui la distinció honorífica més important de la monarquia britànica, condemanda ja per J. Roís de Corella.) I s'esdevé així: a una noia poc agraciada, Madresilva, li cau la lligama. Un cavaller se li'n riu i li agafa; el Rei acudeix en ajuda de la noia i demana al cavaller que li posi damunt la calça i la llueix així molt temps. La gent fa comentaris Un criat li ho exposa i el Rei, que diu la cèlebre frase Puni [Hony] soit qui mai y pensa ['que sigui punit (o que s'avergonyeixi) qui pensa malament d'això'], i dignifica el fet creant l'orde contra els 'lausangiers' amb un reguitzell de noms que van del duc de Lancaster al marques de Bellpuig o Albert de Riusec (nom que rcorda Vidal de Riu-sec, relacionat amb Joan de Montpalau, enemic de Martorell). I el narrador-Diafebus n'explicarà tot el cerimonial.

L'Enric VI de la novel·la no va instituir l'orde del Garter per l'incident de cap dama; va ser instituïd molt abans, el 1348, per Eduard III. Els estatuts recollits foren promulgats per Enric V (1413-22).Entre els cavallers, una absència: Alfons els Magnànim, que entrà a l'orde el 1450, per qui Martorell sentia animadversió.El nom de Madresilva, ve d'una epístola pseudoovidiana de Juan Rodríguez del Padrón (o de la Cámara) adjunta a la seva traducció de les Heroides d’Ovidi (coeguda com a Bursario), obra que Martorell utilitza més d’un cop. La tradició anglesa atribueix la llegenda de la lligacama a Cterina de Montacute, comtessa de Salisbury o a Jona, filla del comte de Kent. "Les mans dels reis són molt furgues [‘llargues’]…", també és una frase ovidiana.

LXXXVI-XCVII

La fastuosa cort londinenca que fascina Martorell (poc abans de la seva arribada a Londres, el 1432, s'havien celebrat unes fastuoses festes per rebre Enric VI) és explicada aquí amb els capítols o estatuts dels cavallers de l'ordre, el jurament i la divisa. L'ermità-comte de Varoic va estar molt content de sentir els relats de Tirant i d'acomiadar-se d'ell i dels seus companys, que reprengueren el camí per Nantes cap a Bretanya

TIRANT A SICÍLIA I RODES

XCVIII-XCIX

Rebuts Tirant i els seus pel duc de Bretanya, cavallers de la cort de França els informen que els genovesos, d'acord amb el soldà del Caire, aproparen 27 naus a l'illa de Rodes per Rams per prendre ciutat i castell als cavallers de Sant Joan de Jerusalem, esperant el Divendres Sant per entrar-hi subreptíciament mentre dos traïdors genovesos de l'orde canviaven les nous de les ballestes. Vist que "Nostre Senyor algunes vegades pemet algun gran pecat per a major benefici", una galant dama, estimada pel cavaller Simó de Far, lliurant-se al capità dels genovesos obtingué tota aquella informació, la qual exposà a Simó i aquest, tot i haver eixit del castell intempestivament, ho pogué fer saber al Mestre de Rodes. El Divendres Sant esperaren avisats els genovesos i en moriren1375. Reunits el capità genovès i el Soldà a Beirut acorden posar setge a l'illa. Entre mamelucs i moros hi passaren 150 mil combatents, que destruïren el terreny, assetjaren la ciutat i, amb les naus, van assetjar el port perquè no hi entressin vitualles. I el Mestre envià cartes demanant socors

-Rodes, governada per l'orde de l'Hospital o de Sant Joan, sofrí un setge el 1444 per part del Soldà d'Egipte (o Babilònia, nom donat a El caire) Abusaïd Djakmak. Només el duc Felip de Borgonya respongué a la crida del Mestre Joan de Lastic i hi envià una petita esquadra governada per Valerand de Wavrin i de la qual formava part el famós cavaller borgonyó Geofroi de Thoisy (del qual Tirant n'és el transsumpte). S'hi afegiren naus sicilianes i de la corona d'Aragó (cosa que no interessa dir a Martorell, per l'animadversió a Alfons el Magnànim, relacionat amb Thoisy) i aconseguiren aixecar un setge que mantenien els turcs i interessava els genovesos (tot i que s'exagera el seu malvat paper). Martorell en va poder obtenir informació de primera mà del corsari valencià Jaume Vilaragut, amic seu, que hi va participar. També dela crònica del nebot

2

arreu. El duc envia ambaixadors al Rei de França per tal de socórrer Rodes, però aquest se'n desentén. Tirant, amb permís del duc i dels seus pares, arma una bona nau i s'hi dirigeix, acompanyat de Felip, el fill petit del rei francès, tingut per grosser i babau.

de Wavrin, Anchiennes croniques d’Engleterra.-La Dama "sens merci" de Rodes (d'ho-nestedat purament formal però llicenciosa per diners) és un ver episodi d'espionatge que desmitifica l'idealisme cavalleresc i palesa una sovintejada doble moral (codi trobadoresc pragmatisme cru).

C-CIV El criat de Felip de França, anomenat Tenebrós, li fa veure que, jove com és, cal que abandoni la cort paterna i la millor oportunitat la té si acompanya Tirant. Després de reunir-s’hi, arriben plegats a Lisboa, on el rei de Portugal els fa grans honors. Deu dies dsprés posen rumb a Palerm, on els rep el rei de Sicília (Joan II, des de la mort d'Alfons el Magnànim, 1458) i les seva filla Ricomana, de gran bellesa. Felip i Ricomana s'enamoren, però ella està molt preocupada per la ignorància i la grolleria que sospita de Felip, i també per la constant ajuda que l’infant rep de Tirant per dissimular la seva rudesa. Així ocorre quan, per exemple, a punt de començar el dinar porten els pans i Felip, sense esperar a ningú, n’agafa un i en talla dotze llesques grans. Tirant les agafa i traient de la bossa dotze ducats d’or els posa sobre cadascuna de les llesques i les fa donar a dotze pobres. I després explica que és un costum piadós instituït pels reis de França. Les notícies sobre la imminent caiguda de Rodes obliguen Tirant a partir immediatament, en companyia del rei de Sicília que també vol participar en l’empresa. La nau de Tirant arribant a l’illa és confosa amb una de genovesa amb vitualles, que els assetjadors esperaven. Per això es pot apropar a les naus genoveses i és aleshores que carrega totes les veles per passar ràpidament entre els enemics. Aquests s’adonen ara que no era de les seves, però només tenen temps d’atacar-la amb llances i bombardes, i no poden impedir que la nau de Tirant arribi a una platja prop de la ciutat. Els assetjats reconeixen Tirant, que tot seguit arriba a presència del Mestre de Rodes, el qual li refereix els mals que pateix l’illa. Tirant s’adreça aleshores al Mestre de Rodes.

CV-CVI Li diu que les pregàries han estat escoltades, el convida a dinar, reparteix queviures al poble i visiten. Felip i el rei de Sicília, els quals el Mestre convida a posar al castell, cosa que no accepten.Tirant, aquella nit, amb grans lluminàries que s'albiraven des de Turquia, fa veure que el castell ha estat pres i visita el port. S'adona que la nau capitana no és lluny de la platja i promet a un mariner 3000 ducats d'or si la crema l'endemà.L'endemà un cavaller vell aconsellà l'estratagema de minar la moral dels assetjants regalant-los moltes viandes. El rei covidà el Mestre a dinar i, a la tarda, Tirant va voler veure per on els moros feien escaramusses. A la nit, servint-se d'un torn i dues cordes per arrambar una barca amb foc a la capitana dels turcs, el mariner assoleix cremar-la (per la qual cosa rebrà recompensa). El Soldà, desanimat i veient que s'apropava l'hivern, prepara la retirada. Els seus aixequen el campament i, a la nit acampen prop d'una ribera. Al quart dia, oïda la missa, Tirant empaita els moros, es fa amb una atzembla carregada de tresors i deu presoners, i, a la tarda, amb un bergantí, espia si ho recullen tot a les naus. Adonant-se que ja tenen els cavalls embarcats, a la nit, amb 500 homes, n'ataca un miler i en fa una bona estesa. El Soldà torna a la seva terra i els senyors d'allí es reuneixen per anar-lo a veure.

-Realisme: 4 dies seguits i estratagemes militars (la del menjar procedeix de Valeri Màxim: Factorumet dictorum memorabilium, que Martorell podia conèixer en la versió catalana de Canals; la d la crema del vaixell del Dotzè del Cristià, d'Eiximenis, que diu que la poua del corsari libi Arxafat).-Astúcia i intel·ligència de Tirant que aprofita la dels seus i sempre compleix les promeses.-Detallisme acústic de Martorell al c. CVI.. Seguirà un discurs artitzat o retoricat del Mestre , manlleu d'una lamentació d'Andròmaca de Sèneca.

CVII-CIX Un alcaid culpa el Soldà de la derrota i de l’aliança amb els genovesos, demanera que el Sodlà acaba destituït pels seus súbdits i tancat en una gàbia de lleons, on mor. El nou soldà, amb l’ajut del Gran Turc, ataca viles i castells a Grècia, però Rodes en resta alliberada. Tirant, sense acceptar cap dels tresors que el gran Mestre de Rodes li ofereix, embarca cap a Terra Santa amb dues galeres que hi passen de camí. Entre Beirut, Jerusalem i Alexandria, Tirant rescata un gran nombre de captius, amb qui torna a Sicília. Molts d’ells passen a formar part de l’exèrcit de Tirant. A Sicília, arriben ambaixadors del rei de França per acordar el matrimoni entre Felip i Ricomana. Però Ricomana encara desconfia de la intel·ligència del francès i decideix fer venir el filòsof de Calàbria perquè la tregui de dubtes. Ella es queixa a Tirant que, si el pren per marit i no li “ ix tal com jo volria”, estaria en una situació desesperada, qüestió a la qual Tirant respon.

CX Tirant segueix aconsellant el casament ala princesa. El filosof de Calàbria arriba i, a l'hostal, es baralla amb un rufià que li ha pres el lloc on coïa la carn i el mata, per la qual cosa és pres. La infanta no diu res i el rei mana que se li donin 4 unces de pa i 4 d'aigua. Un cavaller també va a parar a la presó, comparteix el seu menjar i el filòsof li endevina que aviat obtindrà la llibertat, per la qual cosa, li demana que digui al rei que se n'apiadi. Com que el rei cerca cavalls per a l'Emperador i ningú no sap explicar-li per què el més bonic de tots té les orelles caigudes, el cavaller

-Tirant, alcavot entre Ricomana i Felip: sentit humà i desimbolt. Tots dos són uns beneits. Barreja de sublim i rotesc.(Darrera el món del poder hi ha una fntasmada). Rastres del Pamphilus o d'altres comèdies llatines?-El rei, bastard.La historieta del filòsof de Calàbria pot provenir de Cento novelle antiche (Novellino) o bé de Libro de los exemplos por A, B, C, de Clemnente Sáncez de Vercial.

3

li recomana el filòsof, el qual li'n diu la causa. El rei li dobla la ració de pa. També endevina que una pedra preciosa (balaix o espinel·la) que li volen vendre es falsa i perdona la vida del venedor. El rei li augmenta a 16 unces la seva ració i quan el retornen a la presó diu als guardians que el rei no és fill de qui pensa (rei Robert). Mogut per la curiositat, el rei vol saber de qui és filll i , vist que només li ha augmentat la ració de pa, li respon que del forner (cosa que comprova quan la reina li confessa que va tenir relacions amb el forner de Reggio Calabria). Alliberat, la Ricomana li fa dir què pensa de Felip. En veure'l el filòsof diu que és ignorant, avar, animós, valent i que morirà rei. Aleshores ella mateixa, foragitant Tirant perquè no l'excusi, el posa a prova. Organitzà un ball fins a les petites, demanà al rei si Felip es podia quedar a dormir a palau i li preparà un llit pompós i un altre de senzill, esperant que es posés al primer. A l'hora d'anar a dormir, Felip pensa estirar-se al senzill, però com que té un estrip a les calces i perd l'agulla i fil que es fa portar pels patges, quan és sol comença a buscar-la, desfà tot el parament del llit senzill, i per mandra de tornar-lo a fer, s'ajau a l'altre, cosa que , per a la fava de la infanta, és senyal de posseir la noblesa que espera d'ell. I crida a Tirant, decidida a casar-s'hi.

-Els dos llits, el pompós i el senzill, recorden El cavaller de la carrete,de Chrétien de Troyes.

CXI-CXIV La Infanta Ricomana s’acaba casant amb Felip. Després de la boda, el rei de Sicília decideix col·laborar en una expedició contra els moros organitzada pel rei de França. Arriben a Trípoli, on Tirant, entre altres cavallers, fa un vot cavalleresc en presència del rei de França: ser el primer a baixar de la nau a lluitar i l’últim a retirar-s’hi. Durant la campanya contra els sarraïns, Tirant es cobreix de glòria, però el vot que havia fet li ocasiona desavi-nences amb Ricard el Venturós, cavaller que vol compartir amb ell la glòria de la batalla, restant també el darrer a retirar-se a la nau. Ricard troba la manera de fer compatible el vot de Tirant i la seva pretensió, ja que demana a Tirant que posi primer el peu a l’escala perquè ell pugui a continuació pujar a la nau: així ell queda l’últim a terra i Tirant és l’últim a retirar-se a la nau. Malgrat tot, les topades entre ells dos continuen (Ricard el repta a tota ultrança) perquè l’honor de la batalla se l’enduu Tirant. El conflicte acaba quan Ricard té l’honor de salvar Tirant d’una mort segura a mans dels moros en les batalles següents i quan li diu que es guardi bé perquè ell farà el possible per venjar-se i matar-lo, Tirant se li agenolla al peus, li reconeix la seva virtud, li demana excuses i li ofereix l'espasa perquè prengui d'ell la venjança que vulgui prometent que mai no li farà res. I es fan amics "fins que la mort els separà". que Després de prendre Tunis, tornen a Palerm i costegen la Barberia fins a Tànger i Gibraltar i les ribes d'Espanya. D'allí van a Marsella, des d'on Tirant viatja a Bretanya a visitar els seus pares. Tanmateix, a precs del rei de Sicília, torna a l’illa, a Palerm.

TIRANT A L'IMPE-RI GRECCXV-CXVII

Vuit dies després, l’Emperador de Constantinoble envia una carta al rei de Sicília demanant que Tirant passi al seu servei perquè el Soldà del Caire i el Gran Turc s’han apoderat de gran part de l’imperi. A més, a l’amenaça dels infidels se suma la recent mort de l’hereu imperial, traït pels seus mateixos partidaris. Tirant accepta i es dedica a reclutar soldats voluntaris per Itàlia. Finalment, amb un estol d’onze naus parteix cap a Constantinoble, on és rebut magníficament per l’Emperador, que de seguida li atorga la capitania imperial i el nomena general dels exèrcits grecs i de la justícia. Troben tothom molt afligit. L’Emperadriu i la infanta Carmesina, tristes per la mort del príncep, passen els dies de dol tancades en una cambra fosca. Tirant els és presentat i ordena de seguida que s’obrin les finestres perquè entri la claror i que facin cara alegre, que és la millor manera d’enfrontar-se als infidels. L’Emperador es mostra d’acord amb Tirant i ordena que tothom abandoni el dol

CXVIII Mentre l’Emperador parla, Tirant només té ulls per mirar els pits de la seva filla de 14 anys, Carmesina (dues pomes de paradís) , ja que estava descorda-da per el calor que feia. En una cambra al costat hi ha tapissos de parelles d’enamorats tràgicament famoses: Floris-Blancaflor (separats a causa de la diferent religió), Tisbe-Píram (separats per la enemistat de les famílies respectives), Enees-Dido (ella, reina de Cartago, acaba suïcidada a causa de la indiferència d’ell), Tristanty-Isolda (desenamorats per haver begut una poció màgica), Ginebra-Lançalot ella és esposa del rei Artús i ell amic del rei traït) seu. Ricard el Venturós, no entén Tirant quan es refereix a les coses boniques de l’Imperi. Tirant, retirat a la posada, no vol dinar i, si primer diu a Diafebus que sofreix mal de la mar (l’amar: calembour), acaba confessant-li que s’ha enamorat (=’posar la llibertat a mans d’altri’)

-Emparellament de l’aspecte militar i l’amorós. (Enamorament= malatia de l’es-perit). L’obra de Tirant l’equipara als herois grecs.-Els ulls de Tirant reben “past”(=aliment dels anhels físics) per a contemplació dels pits de la noia (que ara substitueixen els que havia tocat de la bella Agnès), però tenen una tradició literària bíblica. El primer petó serà al pit (c. CLXXV).-Fonts: Celestina, Guido delle Collonne (Històries troianes, VII) —best-seller medieval, traduït al català per Jaume Conesa—, Ovidi (Heroides, vv. 250-254), Boccaccio (Filostrato, Filocolo)...

CXIX-CXXV

Diafebus consola en el seu enamorament Tirant, el qual lamenta no ser tan ric com la princesa. Carmesina, que passa d’anomenar-se infanta a princesa a petició de Tirant, també s’ha enamorat d’ell. Durant el Consell de

4

l’Imperi, que ha de preparar la guerra, un cavaller cristià anomenat Montsalvat s’oposa a la preeminència de Tirant a favor del duc de Macedònia, que era cunyat de l’Emperador i padrastre d’Estefania. Però l’Emperador i Carmesina defensen Tirant amb vehemència. Carmesina, a més, el posa en guàrdia contra el duc, sobre qui recauen sospites d’haver ocasionat la mort del príncep imperial. Els sentiments de Tirant per Carmesina són tan intensos que cada cop se sent més trist (en aquest context es lamentarà amb una frase que tindrà significació temàtica: "La fortuna és contraria a los qui bé amen", c. CXX), fet que causa força preocupació entre la família imperial. L’Emperador l’interroga sobre el seu mal.

CXXVI-CXXVII

Tirant li respon que, havent-se adonat d’un gran sospir de l’Emperadriu a l’hora de dinar, s’ha promès a sí mateix venjar-se dels que varen matar el Príncep fill seu, alliberant l’Imperi grec de l’amenaça turca. Tot parlant van i tornen de Pera, a 3 milles de Constantinoble [avui, barri d’Istambul], on l’empe-rador explica a Tirant la història de la ciutat (falsa): la poblaren gentils provinents de la destrucció de Troia, convertits pel seu avi Constantí, mentre el besavi havia estat elegit Emperador i Papa de Roma. L’acompanya fins a la cambra de l’Emperadriu i se’n va a la posada.L’endemà, a l’hora de missa, avisa a l’Emperador que permeti que surtin les naus cap a Xipre a portar vitualles, i Carmesina ho aprofita per dir a Diafebus que rebrà Tirant havent dinat i dansaran. Aquest compra un espill, se’l posa a la mànega, i quan la princesa insistirà que li digui què li passa, aprofitarà l’ocasió per dir-li que està enamorat de la persona que veurà en la imatge que li ofereix (l’espill).Carmesina, a la seva cambra, es complau de ser ella l’enamorada del cavaller, quan entren la Viuda Reposada i Estefania i els explica la requesta que li acaba de fer Tirnat. La Viuda la sermoneja dient-li que Tirant és un simple servent del seu pare i que no s’hi pot unir ni lícitament ni il·lícita. Amoïnada, va a la seva cambra i es lamenta davant d’Estefania d’estar subjecte als pares i d’haver de rebre sermons de la dida. Estefania li exposa els treus tipus d’amor (virtuosa, profitosa i viciosa, que es la que ella prefereix) i tres qualitats de la natura femenina (cobdicia, golafreria i luxúria). Encara li explica el cas de la comtessa de Miravall, abans l’Emperadriu no la cridi i l’amanyagui com una nena.Al dia següent Tirant envia Diafebus a veure com s’ha pres el fet del mirall Carmesina, la qual fa finta de no haver-li agradat la requesta amorosa de Tirant. Aquest (llenya verda tot i les flames de foc) topa amb la llenya seca de la Lleialtat (ella) i no es poden barrejar. Havent dinat, a l’hora de la sesta, van a veure la Princesa, la qual no es mostra gaire afable...

-Les referències a Troia (no llunyana, geogràficament, de Constantinoble, sem-blen provenir del Llibre del tresor de Brunetto Latini.-Carmesina s’adona del mal de Tirant i pren la iniciativa d’interrogar-lo (l’enamorament el porta a passar de nena a dona: serà capaç de guardar el secret, diu, però es tan ingènua que explica la requesta del cavaller davant la Viuda). Tirant, segur en la guerra, està desconcertat davant l’amor. La novel·la pren un nou rumb, perquè tot el vessant amorós es veurà des de dues perspectives (masculina i femenina) -L. Badia ja havia dit que l’interès que susciten les dones en Martorell és libidinós, perquè mai no les jutja (com fan Ferrer, Eiximenis o Roig) i, tot i que sigui deutor de la medieval inferioritat femenina respecte al mascle (i això no li val pas l’etiqueta de “masclista”), retrata anhels sexuals fora de les pautes de comportament social amb versemblança: per primer cop tenim re/presentades les dones des de dins). -Carmesina aprendrà que davant l’amor li cal una actitud defensiva (li cal preservar ‘honor e fama’). Per a la Viuda, la dona honesta ha de defensar la seva virginitat (= el seu prestigi social). Parla amb vehemència, perquè ella també desitja Tirant. Ara bé, la cosina Estefania (donzella de la cort i filla de l’ex-duc de Macedònia) li desplegarà la doble moral que cal davant l’amor. Parodiant els sermons, la noia fa un discurs coherent: les dones han de poder viure les seves vides plenament, sense prescindir del sexe. -Tornem a tenir aquí les fonts de Guido delle Collonne (Històries troianes) per al viciós comportament de les casades (la Miravall) i, per a les tres classes d’amor, Boccaccio (Filocolo)...-Carmesina representarà el paper que li toca de dona altiva i defensora del seu honor, sense deixar d’administrar la seva felicitat amorosa. “Flames de foc...”, cita de les Heorides, d’Ovidi (XVI, v. XXVII)

CXXVIII-CLVI

Carmesina se sent obligada a reprendre el cavaller de requerir-la com si fos una “dona de poca estima”, tot i l’amor que sent per ell, i Tirant, tot i haver deixat clar que els seus sentiments són sincers —li diu que està disposat a morir per ella i arriba a imaginar el seu epitafi (“Ací jau Tirant lo Blanc, qui morí per molt amar”)—, se’n va trist i compungit. Aleshores, la princesa, creient que s’ha excedit, envia Estefania a la cambra de Tirant perquè el consoli. Finalment, com que Estefania no torna, la mateixa Carmesina, acompanyada de Plaerdemavida, una altra donzella de la cort, el va a veure i li demana que oblidi les dures paraules d’abans i li promet deixar-se besar els ulls i el front si no comet cap insensatesa.Mentrestant la situació militar s’agreuja: el duc de Macedònia es mostra incapaç d’aturar l’avenç dels turcs i el Soldà ja es fa anomenar Emperador de Grècia i pensa posar setge a Constantinoble. Dos barons aconsellen l’Emperador que enviï la seva filla cap a Hongria, on és la seva germana, perquè si l’imperi queia quedés l’hereva, però Carmesina, amb habilitat, refusa la proposta. Tirant recluta voluntaris i fa els preparatius per marxar al camp de batalla. (Abans aconsegueix que Carmesina li doni una cota d’armes molt especial: la seva camisa.) Allí aconsegueix una gran i ràpida victòria, cosa que deixa en ridícul el duc de Macedònia (assetjat en una vila) i li n’augmenta l’enveja i la ira. El Soldà demana treves i Tirant, contra el parer del duc de Macedònia,

5

CXXVIII-CLVI (segueix)

no les hi concedeix. Diafebus és l’encarregat de portar la resta de presoners a Constantinoble i explicar la situació al camp de batalla. Allà, Diafebus exalça les gestes i l’enamorament del seu cosí i Estefania lloa les virtuts de Tirant, de qui en broma diu que res del que li demanés no li negaria, “e si ell m’alçava la falda del meu brial, jo li alçaria la mia camisa”. Arriben reforços dels cavallers santjoanistes de Rodes, que Diafebus adreça al camp de batalla.L’ofensiva del Soldà obliga Tirant a refugiar-se al castell de Malveí. El fill del cavaller del castell, anomenat Hipòlit, es fa molt amic de Tirant —se l’arribarà a considerar nebot seu—. L’estratègia prevista de Tirant consistia a fer creure als musulmans que es retirava deixant per perduda la nova batalla, circumstància que aprofita el duc de Macedònia per enviar un missatger a Constantinoble per difamar Tirant fent creure tothom que ha estat derrotat. Però l’exercit de Tirant venç i Diafebus arriba amb una bona quantitat de captius a la capital tot demostrant que ha estat novament victoriós. El Soldà demana concòrdia mitjançant el seu ambaixador Abdal·là Salomó i Tirant hi accedeix a canvi del desarmament general dels turcs. Els presoners i el botí són enviats a Constantinoble.A Constantinoble, Diafebus s’ocupa dels afers amorosos de Tirant, porta un regal a Carmesina i aquesta li farà arribar un valuosíssim regal en diners. Estefania es lliura com a esposa a Diafebus mitjançant un albarà que li dóna en presència de Carmesina (boda secreta). De retorn al camp de batalla, els caps de les restes de l’exèrcit turc decideixen que el rei d’Egipte, hàbil amb les armes, repti Tirant a una batalla a ultrança. Si els turcs veien que el seu rei perdia, matarien Tirant de lluny. Però l’intent de traïció és conegut gràcies a un antic presoner cristià que fa d’espia i ho explica. La valent decisió de Tirant acceptant el repte —que s’hauria de realitzar més endavant— fa créixer l’odi del fracassat duc de Macedònia, el qual s’hi enfronta demanant la capitania per a ell. Tot i que Tirant accedeix a la renúncia, la resta del consell de guerra no ho admet i la conducta del duc és condemnada. L’Emperador en persona es trasllada al camp de batalla per reconduir la situació. Carmesina (vestint l’arnès del cavaller) i Estefania acompanyen el monarca amb un exèrcit de 60 donzelles, totes armades. També els acompanyen un exèrcit de reforç comandat per duc de Messina, provinent de Sicília, on Felip i Ricomana són ara els reis. Es prepara la gran batalla contra els turcs.

CLVII Veient el Soldà que els cristians s’havien preparat per a la batalla, ell també (amb els reis d’Egipe, Capadòcia i d’Àfrica) organitzà els seus exèrcits prop del riu Transimeno: l’anvant-guarda amb llancers, ballesters i arquers; després, cavallers i la reraguarda amb bombarders. A l’hora de l’atac, Tirant segueix aquesta estratègia: els seus dos caps d’ala (els ducs de Pera i de Sinòpoli) han de fer veure que fugen dels enemics, de manera que l’avantguarda turca es descarrega de llances i ballestes per perseguir-los. Fins i tot l’Emperador, des de les torres del castell de Malveí pensa que els cristians fugen, però a una senyal de Tirant s’aturen, es regiren i comencen a atacar els turcs persegui-dors. Tirant afronta el rei de Capadòcia (l’ajudarà Pírimus, un escuder de Diafebus), que es conjurarà amb el rei d’Egipte i d’Àfrica per anar només a matar Tirant, quan fins i tot l’ataca (a traïció) el duc de Macedònia i el fereix a la part de darrera del coll, segons veuen Hipòlit i Pírimus. El duc, tanmateix, caurà d’una llançada mortal del rei d’Àfrica, mentre el d’Egipte i Capadòcia ataquen Tirant i el toquen a l’avantbraç i a la peca d’armadura que cobreix la barba i la boca. Perd queixals i sang, però no accepta fugir del combat com vol Hipòlit i talla el cap al rei de Capadòcia. Diafebus ataca quan encara no li toca, cansat d’esperar. (Era ja hora de vespres: inicis de la tarda). El Soldà i els seus fugen devers Bellpuig i els persegueixen durant tres llegües, de manera que arriben vora la vila de Sant Jordi (a 4 llegües de Bellpuig), on es refugia el rei d’Egipte, sense saber que també hi passen ben a prop la nit Tirant i els seus nobles.

-Estil com el de la Crònica de Muntaner. L’Imperi grec té poc de grec i molt de català amb noms catalans: comte de Plegamans, marquès de Sant Jordi,, ciutats de Bellmunt, castells de Bellpuig o Malveí...-Joc amb els noms: Transimeno no és cap riu identificable a l’Àsia Menor sinó un llac de l’Umbria, on Anníbal va véncer els romans el 271 aC; Pantanalea: illa de Pantel·leria, entre Sicília i Tunísia; Alfons el Magnànim va donar l’illa el 1421 al pare de Francesc de Bellvís, sicilià d’origen valencià-Tirant, guerrer valent e invencible (“no és ara temps sinó de crueldat”), però humà i exemplar (no executa presoners). Martorell no li estalvia ni negligències dels seus (Diafebus, certament, contra l’anhel immoderat de fama de Tirant, que “no en vol fer part a negú” es precipita i li malbarata l’estratagema sense complir el que havia jurat al c. 155) ni traïcions (Duc de Macedònia, usurpador del títol del pare de Estefania, que sempre ha intrigat contra Tirant).-L’atxa ensangonada, inspirada en l’espasa d’Aquil·les, d’acord amb el llibre XXVI de les Històries Troianes de G. delle Collonne.La muller del rei de Capadòcia sortirà de noual CLXIII.

6

CLVII(segueix)

L’endemà Tirant vol reconquerir la ciutat que havia estat cristiana, cosa que s’assolí gràcies a Jacob, un jueu conegut del marquès de Sant Jordi, que degollarà el rei d’Egipte. Tanmateix Tirant no s’alegra de la victòria i explica que si Diafebus hagués obeït haurien pogut matar el Soldà. Qui se n’alegra és l’Emperador, que des de Malveí va al camp de batalla, però no permet que ningú agafi res del botí que han abandonat els serraïns (hi deixa com a vigilants els senyors de Malveí i de Pantanalea). Aleshores Carmesina fa presoner un negret i l’Emperador, vist que Diafebus no li ha anat a donar noves de la victòria (està avergonyit per no haver obeït Tirant), pensa que potser ha mort al camp, cosa que entristeix Estefania i la fa plorar fins que Carmesina no la fa apartar d’allí. Retornats a Malveí, encomana a un missatger una carta per saber de Diafebus.

CLVIII-CLII

Estefania redacta una carta que manifesta l’ànsia amorosa de no saber res de Diafebus, el qual va a informar l’Emperador per encàrrec de Tirant. Amb la carta d’Estefania es reconciliaran Tirant i Diafebus. Per celebrar la victòria, es fan festes al castell de Malveí amb tota la cort. Mentrestant, Ciprès de Partenó, un espia moro al servei dels cristians (batejat pel mateix Tirant al c. CXLIX) informa de la situació exacta dels turcs i de l’arribada de reforços: set naus del Gran Caramany (títol que es donava als emirs turcs de Karaman, al sud de l’Àsia Menor a Turquia) i del rei de la sobirana Índia (potser Armènia, que limitava amb les terres dels Gran Caramany). Aprofitant l’absència de l’Emperador, ocupat reconquerint viles i castells, Tirant aconsegueix que Carmesina li signi un salconduit d’amor i pot fer-li una visita. L’amor entre ells creix, però tots dos pateixen, perquè Carmesina sempre està pendent de la seva virtut i no cedeix als impulsos eròtics de Tirant. L’Emperador, agraït per les victòries que li han proporcionat Diafebus i Tirant, els vol nomenar Gran Conestable i comte de sant Àngel respectivament. Tirant refusa i cedeix el títol de Conestable a Diafebus. Al castell de Malveí, on hi ha instal·lada la cort, les raons amoroses entre Carmesina i Tirant se succeeixen. Tirant li justifica el refús —“ jamés pendré títol negú (...) sinó Emperador o res”— i lamenta amb amargor que ella no vulgui acceptar la seva demanda: que es confirmi “lo vostre voler a complir lo meu desig”. Sigui com sigui, el desig amorós entre ells augmenta fins que Estefania determina que Tirant i Diafebus visitin la cambra de les dames una nit. Plaerdemavida s’adona de tot i ho espia; l’endemà, malciosament, després de demostrar a Estefania que sap que ha perdut la virginitat i jugar amb l'expressió de tenir mal als "talons" (que tornarà a sortir al c. CLXXXIX) explica a la princesa tot el que s’ha esdevingut fent veure que sols ha estat un somni que ha tingut.

CLXIII-CLXIV

Al matí, després de Missa, l’Emperador partí amb el duc de Pera, els barons de Sicília i els presoners, acompanyats de Tirant i Diafebus. Però els digué que se’n tornessin. Abans d’anar-se’n, Tirant va a demanar a Carmesina si li mana res que ell pugi fer i ella esclata en plors. I tot seguit de prendre’n comiat, Tirant “caigué d’una hacanea, en terra, que cavalcava, tot fora de si” (és a dir, ho fingeix per quedar-se). Arribats a Malveí, ordena a Diafebus i a part de l’exèrcit que guardin els camps, mentre ell controlarà al port el desacarregament de blat. Hi arriba a la nit [2ª], troba les naus gairebé descarregades, però l’informen que set naus genoveses han entrat al port de Bellpuig. Fa espionatge amb un llaüt de pescar i al matí l’informen que els enemics tenen set naus, amb tots els cavalls descarregats i tot just comencen a descarregar el blat. Ell vol pendre’ls el blat i a la nit [3ª] es fa a la mar amb cinc naus, que els genovesos prenen com les de Caramany, de manera que els roben les vitualles sense gaire esforç. L’endemà Tirant farà donar blat als senyors de Malveí i de Sant Jordi i s’assegurarà, com li havia anunciat Ciprès de Partenó, que venien amb gran armada el Gran Caramany (amb la filla, que volia donar per muller al Soldà i l’esposa del fill del Gran Turc) i el rei de la sobirana Índia amb d’altres grans senyores (per exemple, la vídua del rei de Capadòcia) amb moltes joies i vestits brodats. Un mariner turc dit Galançó (natural d’Esclavònia o Eslavònia, al nord de Croàcia, mig corsari), que ha sentit parlar de la proposta de combat amb el rei d’Egipte (cf. c.CLII), fa referències al nom de Tirant com a “tirà” (“usurpador” o “lladre”) i li diu tots els penjaments, que el propi Tirant referma xautant-se d’ell mateix fins que es descobreix i li fa regals. Tirant reuneix a l’hora de

-El c. CLXIII (iniciat en l’acabament de l’anterior: “¿Qui pogué dormir aquella nit, uns per amor, altres per dolor?”) és un dels més celebrades de la novel·la , comentat per Vargas Llosa i tot, conegut com el de les “bodes sordes”. El Narrador omniscient, que porta el pes de la narració, de bon primer, sembla que no ens vulgui donar detalls d’aquella reunió tan íntima, però la mirada voyerista de Plaerdemavida ho farà ben aviat. -D. Alonso ja va parlar de la manera realista, desacralitzada, vitalista i atractiva que té Martorell de parlar del món privat del sexe, sense caure mai en l’obscenitat ni el mal gust, en comparació a Chaucer i Boccaccio. -L’entremaliada Plaerdemavida (físicament poc agraciada [cf. CCLXXVII] i amb un somni tan fals com serà el de l’Empera-driu) desperta simpatia i frescor, encara que, inicialment, com que no és bonica ni rica com les altres due, es quedi fora d la cambra de l’amor i, al final, el seu enamorat (Hipòlit) l’acabi abandonant a favor de l'Emperadriu que té un encant irresistible: el del poder.- L’albarà o permís escrit d’Estefania al c. CXLVII (contracte de matrimoni secret o clandestí =bodes sordes) permet el coit a Diafebus, cosa que Tirant encara no assoleix. Altrament, en el joc eròtic, els mascles prenen forçadament les dones com en una victòria militar com ha estudiat L. Badia (cf. cc. CDXXXIV- CDXXXVII). Seguint aquest joc, l’honorabilitat femenina

7

dinar consell de mariners, els exposa el perill que corren vist que els enemics fins i tot han fet una campanya per recollir diners i demana opinió.Un opina que els turcs han nolejat 23 naus genoveses (més 4 baleners i 2 sageties), que no voldran perdre el salari (2 ducats i mig i 3 cavalls), mentre ells son 12 naus i tres galeres: per a ell una cosa és combatre per terra i una altra per mar. Galançó, en canvi, aconsella descarregar les pròpies naus per anar lleugers i resistir els primers atacs d’ells (bombardes de pedres i fletxes). Tirant li fa cas, va a passar la nit [4ª] al castell de Malveí i l’endemà visita el camp de batalla prop de la vila Sant Jordi, que ha estat atacat per 7000 homes a cavall i on ha mort el marquès de Pròixita i 180 homes. Discuteixen, però demana al Conestable Diafebus que li triï per a la batalla marítima 2000 homes d’armes i 2000 ballesters (els bons són el que tenen els asperons tibats; i si els sarjants o soldats d’infanteria no porten asperons, cal veure com porten els panyos o calçons curts). Arribats a port Tirant i els seus (amb companyia del Superior de l’Orde Militar de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem), Galançó li aconsella que una galera segueixi sempre, des d’aquella mateixa nit [5ª] la nau de Caramany, que porta les veles vermelles, amb un llum a popa (així, si la poden haver, tindran més grans tresors) i així es fa. L’endemà també es presenten al port per acompanyar-lo mentre Tirant fa els preparatius per a la batalla naval els barons de Sicília. A l’hora de vespres naus turques són a la vista del port i obliguen a salpar les naus cristianes. La de reraguarda és la del Superior de Sant Joan, que sortí a nit escura [6ª]. L'estragema per a la batalla naval és la següent: naus, barques de pescadors i barquetes tenien ordre d’alçar un fanal, de manera que els enemics en veieren 74 i van pensar que l’estol de Rodes era allí i es van donar a la fuga pels quatre punts cardinals. La nau del Caramany es dirigí a Xipre per passar cap a Alexandria, però la nau de Tirant la pogué perseguir, gràcies a la galera que no l’havia deixat mai de petja. Al matí ja eren soles la nau enemiga i la de Tirant, mentre, en altre lloc, Hipòlit ajudava la que manava el senyor de la Pantanalea i els cristians aconseguiren prendre 12 naus enemigues i que 2 s’estavellessin contra les roques. A migdia començaren a envestir-se les de Tirant i Caramany i així pugnaren nit e dia (7ª nit) fins a l’endemà quan el sol “se volia pondre”(8ª nit), de manera que tingueren 27 encontres. Tirant fou ferit per una sageta al braç i una fletxa a la cuixa. El Gran Caramany va fer vestir la seva filla amb un brocat d'or i lligada a la caixa de joies i riqueses, la llençà al mar amb les altres dones i ell i el rei de la sobirana Índia esperaren que els matessin a la cambra femenina del vaixell. Però Tirant se'ls fa portar al davant i els honora.

exigeix la simulació exagerada de ser forçada (La honestedat malentesa exigia fer veure que la dona no desitjava mai la unió amorosa). Martorell és sensible a la legitimitat del desig eròtic femení.

-El nom de Ciprés de Partenó és pres d’un cavaller aragonès, servidor d’Alfons el Magnànim, que es deia Ciprés de Paternoy.

-J. Pujol ha detactat vuit presències de les Heroides, d’Ovidi, en la construcció del discurs de la serventa.-El c. CLXIV és un altre episodi militar, considerat de la “cavalleria marítima”.

8

CLXV-CLXXXVIII

Tirant els anuncia que se'ls perdonarà la vida per la gran clemència de l'Emperador, agraeix la gran victòria naval a Nostre Senyor Déu i entra triomfalment a Constantinoble, on torna a haver-hi la cort. El Gran Caramany i el rei de la sobirana Índia, presoners, són tancats en una gàbia de ferro. La guerra continua per terra, on els cristians sofreixen algunes derrotes, i encara que es demana la presència de Tirant, ell s’ha de quedar a Constantinoble per recuperar-se de les greus ferides rebudes, amb l’atenció sol·lícita de la Viuda Reposada. Aprofita aquest període per mantenir llargs diàlegs amorosos amb Carmesina, que refrena els seus impulsos amorosos —“veig les tues mans cobdicioses”—. Els ambaixadors turcs amb Abdal·là Salomó al capdavant arriben amb la proposta d’una treva de tres mesos, el rescat dels dos reis, que pensen pagar a pes d’or, i l’acabament de la guerra amb l’acord de casar Carmesina amb el mateix Soldà (cosa que deixa desolat Tirant). L’Emperador accedeix a la treva, però, tot i parlar-ho a la cort, no respon les altres qüestions. Carmesina i l’Emperadriu debaten sobre la major importància d’Ardiment o Saviesa per a un cavaller. Abans de contestar les propostes pendents, l’Emperador mana organitzar una gran festa en honor dels embaixadors, on seran presents tots els grans senyors de l'imperi. Aleshores, Estefania, veient que entre els grans senyors no hi havia Diafebus, li envia una lletra al camp de batalla reclamant la seva presència. El Gran Conestable li torna resposta donant fe de la fermesa del seu amor per ella i prometent-li que, un cop acabades les festes, serà al seu costat.

9

CLXXXIX La carta del Conestable arriba a Estefania, quan es troba enraonant amb Carmesina, i es posa molt contenta. A la vigília de la festa Diafebus s'aturà a una llegua de la ciutat. El dia de la festa, el mercat estava preparat amb 24 tinells (mobles-aparador) plens d'or i plata, i altres tresors, taules per menjar i, al mig, el reng a júnyer (='espai per celebrar justes a cavall').Analepsi temporal o salt enrera: Un dia passat, Tirant (avesat a anar a la cambra de la princesa "tostemps a hores indispostes"= 'sempre a hores inconvenients'), trobà Plaerdemavida a la porta de l'habitació de Carmesina i sabent d'ella que l'Emperadriu no era dins, entrà i besà els pits de la princesa tot i la seva resistència i la presència de les serventes que "estaven a la cominal" ('en actitud indiferent'). Però, d'improvís, arriba l'Emperadriu i Tirant s’ha de llençar a terra, li posen roba al damunt per amagar-lo i la princesa s'hi asseual adamunt mentre es pentinava. Llavors, distreta l'Emperadriu amb les hores (brevari), Tirant pot escapolir-se amb la pinta de la princesa. Ara bé, un cop a fora s'adona que l'Emperador s'apropa. Torna a refugiar-se a la cambra de manera que les serventes fan un parapet davant l'Emperadriu i posen Tirant a una altra habitació amb tot de matalassos al damunt. Quan els Emperadors i les serventes se'n van i són ja al passadís, Carmesina, que dol i vol, torna a entrar amb l'excusa que s'ha deixat els guants; Tirant la besa apassionat i, no podent fer més perquè les donzelles li retenien les mans, allargà la cama sota la faldilla de la princesa i amb la sabata li tocà "lo lloc vedat" La princesa fugí i la Viuda Reposada tragué Tirant per la porta de l'hort. Ja a la seva posada Tirant va fer brodar la mitja i la sabata i hi va fer posar en perles, robin si diamants més de 25.000 ducats. Fi de l'analepsiTornem a ser al dia de la festa . Tirant es vesteix amb la sabata-mitja sense arnès i a l'elm hi posa la pinta de Carmesina damunt del Sant Graal amb una inscripció: "No existeix cap virtut que ella no tingui". El cavaller que perdia la justa s'ha de presentar a la Sibil·la, damunt del cadafal, i les dones que representaven les amants mítiques decebudes el castigaven amb assots. I preparant la justa arriba el Conestable, com a "cavaller d'aventura" (espontani) amb tota una escenografia (30 gentilhomes, 6 trompetes i una donzella lligada al seu coll, emblema del presoner d'amor; a l'escut una inscripció: "Maleït amor, que me l’ha fet desitjar / si no li faig patir el meu dolor"). Amb deu carreres derroca els ducs de Sinòpoli i de Pera. Davant Tirant, però, alça la llança i no vol escometre'l. En saber-se que es Diafebus, les dones del cadafal el serveixen com a guanyador dels ducs i el fan seure al sitial de la Sibil·la. (Ara els altres contrincants le n'hauran de treure.) Estefania es desmaia. A la nit, a les dues, arribaren les dances i la mímica. L'Emperador, que s'havia fer aparellar una posada, s'hi retirà sense haver d'anar a palau. I les festes duraren vuit dies. Concursà un cavaller enamorat d'una tal Lionor i un altre dit Gran Noble, el qual, tot i ser vençut per Tirant, l'avergonyí un xic a causa del cavall ( li va fer tocar la mà a terra). I es va prometre no justar més si no tenia al davant rei o príncep. Substituït per Diafebus al camp, s'abillà ricament i ho lliurà al Gran Noble. Al novè dia, acabades les festes, camí de Pera, Carmesina, davant Estefania i la Viuda pregunta a Tirant si això de portar una mitja brodada i l'altre no era costum francesa. Tirant li'n recorda la causa ella li dona esperances ("temps vendrà que així com ara t'has brodada l'una cama, que les dues te poràs brodar, e les poràs posar a ta llibertat llà on desitges").Veuen arribar nou galeres franceses amb 500 francs arquers

-Martorell s'esplaia en la sumptuositat ritual, cerimonial, barroca, lúdica i fastuosa dels esports cavallerescos que eren els següents: justes (combats d'un cavaller contra un altre), torneigs (combats entre dos grups de cavallers) i pas d'armes (un cavaller se situava en un lloc i combatia qualsevol altre que hi volgués passar o acostar-s'hi). Tanmateix, la festa oferta als ambaixadors del Soldà no era cap dels esmentats sinó una variant de justa denominada joc de la Taula Rodona (caracteritzat per la intervenció femenina a l'hora d'oferir elm, escut i llança al mentenidor reptat i a l'hora d'atorgar premis). -La dona segueix estimulant l'activitat cavalleresca i, perquè no oblidem que la lluita i l'amor van junts, hi ha tota l'analepsi del capítol (escena galant, atrevida, enjogassada, sensual i fetitxista: pinta i sabata). Tirant, segueix essent un tímid als ulls de Plaerdemavida. (Hi ha experts, per exemple el professor Ruiz Domènec, que dedueix que Tirant es canvia la mitja mullada [?] com a emblema d'haver despertat el desig eròtic de la noia). Com sigui, el fet de col·locar la pinta damunt del Sant Graal (=calze del Sant Sopar), no sols és una referència a la matèria de Bretanya que Tirant vol superar, sinó una blasfèmia sols explicable pel caràcter fetitxista esmentat.-El gust dels cavallers del s. XV per l'escenografia els porta a viure la vida en funció de l'estètica (teatralització de l'existència). Els personatges de ficció extrets de la Matèria Antiga o de la de Bretanya existeixen al costat dels nostres herois "reals" gràcies a la màgia del teatre i tothom fa veure que pren per real la ficció. D'aquí la Sibil·la damunt les amants decepcionades, la presentació d'incògnit de Diafebus (Últim Ponent =Bretanya) com Lancelot a El cavaller de la carreta ,o l'enfrotnament amb Tirant (imitació de la lluita entre Ivany i Galvany a El cavaller del lleó) o la nau final coberta de negre (la nau de Morgana, ficció coneguda com Entremés del rei Artús). Però el joc teatral permet a la cavalleria palesar un cop més els seus idelas i el seu desig d'aventura.

-Versos sense dificultat.

-Mossèn (<mossènyer, el meu senyor) d'Amer, vescomte de Branques, es un personatge segurament inspirat en el portuguès João d’Almada, comte d’Abranches o de Branches, a qui l’infant Ferran de Portugal —el destinatari del Tirant— va regalar un cavall quan va ser a Catalunya.

10

comanades pel vescomte de Branches, mossèn d'Amer, cosí de Tirant. I l'Emperador prorroga el torneig per a l'endemà, dia en què prega a Tirant que hi participi. També, després de demanar cavalls, ho fa el de Branches (no sense prendre l'ordre de cavalleria de l'Emperadriu). Els 800 cavallers es divideixen en dos bàndols comandats pel duc de Pere i Tirant. Els del primer guanyen fins que l'heroi intervé i mata un cavaller. Al cap de tres hores l'Emperador desparteix el torneig en veure alguna deslleialtat i convida tothom a dinar. Tot seguit arriba una barca coberta de negre amb 4 donzelles (Honor, Castedat, Esperança i Bellesa), que anuncien l'aribada de Morgana.

CXC-CCXXX

Una de les donzelles, Esperança, explica que han arribat amb una nau amb Morgana, la germana del rei Artús, a qui busquen amb desesperació d'ençà de 4 anys, i demana a l’Emperador si en té notícies. L’Emperador les acompanya al port, es presenta a Morgana i li fa saber que amb ell hi ha un cavaller que té una “ molt singular espasa” anomenada Escalibor i que està en companyia d’un cavaller anomenat Fe-sens-pietat. En sentir-lo, Morgana li demana que l’hi deixi veure. De seguida són portats a presència del rei Artús, que inicia un parlament sobre les virtuts de la cavalleria i els vicis del món contemporani. Fe-sens-pietat li va traslladant les preguntes que li fa l’Emperador sobre els béns de la natura, la forma de coronar els reis, què és l’honor, i tot de qüestions sobre la cavalleria, la resposta de les quals troba mirant l’espasa Escalibor. A continuació es traslladen a la nau de Morgana i s’acomiaden dels visitants. [Es tracta d'un entremès en què l'actor que fa de rei Artús aprofita per discursejar sobre les virtuts avalleresques]

Quan Tirant s’acosta a terra en una barca procedent de la nau d’Artús i Morgana, a l’Emperadriu se li acut fer-li mullar la “calça brodada” per descobrir-ne el motiu. Ordena que un moro el porti a coll fins a terra i li mulli una mica la mitja. El moro obeeix i fa veure que el pes de Tirant és tant que cau dins l’aigua i el remulla tot. Les rialles de l’Emperadriu i les donzelles fan veure a Tirant que ha estat objecte d’una burla i demana al moro que s’estiri a terra. Posant-li el peu damunt el cap pronuncia un vot cavalleresc pel qual es compromet a no dormir en llit ni vestir camisa fins que hagi mort o fet presoner un rei o fill de rei. Altres parents i amics de Tirant també fan vots cavallerescos. Després Tirant dóna al moro tots els diamants i perles que duia a la mitja brodada, a més de la majoria de vestits que porta “fins a la camisa”, però no li vol donar la mitja ni la sabata brodades. L’alegria del moro es completa quan l’allibera de la captivitat que sofria.

Quan acaben les festes que es feien en honor dels ambaixadors turcs del Soldà, l’Emperador els assabenta que no accedeix al rescat del Gran Caramany i del rei de la sobirana Índia ni al casament de Carmesina amb el Soldà.

Els esforços de Tirant per aconseguir, malgrat les dificultats, els favors amorosos de Carmesina continuen amb l’ajuda decidida de Plaerdemavida. La princesa es resisteix a perdre “ la mia tendra virginitat”, perquè el seu pare confia en ella i en la seva “casta vergonya”. A més, la Viuda Reposada, antiga dida de la Princesa, està enamorada apassionadament de Tirant i obstaculitzarà la relació fent creure a Carmesina que Tirant malparla d’ella i s’interessa només per saquejar la riquesa de l’imperi; també li diu que Tirant la forçarà i, si ella s’hi resisteix, farà matar l’Emperador. Carmesina la creu i es distancia de Tirant, situació que l’enfonsa en una gran malenconia.Tirant aleshores demana la mà d’Estefania per al seu cosí Diafebus i amb la boda celebrada a la cort l’Emperador els concedeix el ducat de Macedònia, vacant per la mort de l’anterior duc. La nova duquessa de Macedònia, Estefania, i Plaerdemavida tracten d’afavorir els amors de Tirant, però topen amb l’aferrissada oposició de la Viuda Reposada i els seus enganys. Malgrat tot, Plaerdemavida té a punt la manera de posar remei al dolor de Tirant, i li explica que té la manera d'introduir-lo a la cambra de la princesa.

CCXXXI i CCXXIII

Li diu que hi ha d'anar quan l'Emperador sopi. Aquest el va a buscar per anar a consell, parlen de la guerra i a 'nit escura', mentre l'Emperador sopa amb les dames, ell va a la cambra d'Estefania i d'allí se l'emporta Plaerdemavida a la cambra de la Princesa, on el fa amagar en una caixa feta a la cambra de bany perquè respirés. En retirar-se les dames, Plerdemavida fa els possibles amb espelmes perquè Tirant vegi nua Carmesina i ella, tocant-la, es posa al seu lloc. Abans d'entrar al bany la serventa li posa com a condició de banyar-se amb ella que un dia accepti Tirant al llit. La Princesa respon que si se li trobés, s'estimaria més callar que ser difamada. Mentre enraonen, entra la Viuda Reposada, la princesa li prega educadament que es banyi amb ella i, tot i no ser lletja, com que ho fa amb calces vermelles i capell, sembla un diable. Acabat el bany i la colació de princesa, tothom es retira, menys les dues donzelles que dormien a la seva cambra. Plaerdemavia treu tirant de la caixa, li dóna ànims perquè està tremolant. Però Tirant es trona enrera perquè no la vol enutjar i per l'extrema amor que li té. Plaerdemavida reprèn el cavaller i, amb un breu discurs, l'exhorta a afrontar més

-Episodi del bany de la princesa o de la rata.segueix amb un to divertit, enjogassat, i amb molts aspectes lúbricament eròtis (voyeurisme, lesbianisme…)

-Hauf ha mostrat el sentit humorístic del debat entre Tirant (que es mostra tímid) i l'oportunista Plaerdemavia per a qui "honest" vol dir "secret".

-Plaerdemavida fa el rol de confessor i Tirant prendrà el de pecador penedit.

-Presències textuals de les Heroides d'Ovidi, la Lamentació de Mirra de Roís de Corella, de la litúrgia i de la poesia goliardesca (Manus autem.., del llibre dels Pr: 'Mçans indolents, empobreien; mans diligents, enriqueixen".

-Interessant final d'episodi al·legòric: la princesa crida, Tirant esdevé una rata i en la fugida es trencarà una cama (clares connotacions fàl·liques), amb la qual ja no

11

coratjosament la situació. I quan es decideix, el fa estar mitja hora desorientat, descalç i a les fosques. Finalment el fa estirar-lo al costat de la princesa, mentre ella, dempeus perquè l'espona del llit no arribava a la paret, posa el seu cap entre ells dos i li parla mentre Tirant li acaricia pits i carns, cosa que Carmesina mig endormiscada pensa que fa la noia per espai d'una hora. Però quan sent que es a punt de ser penetrada, s'adona que no és ella i, malgrat les raons i esforços de Plaerdemavida perquè no ho faci (fins i tot li esgarrapa la cara en voler tancar-li la boca), es posa a cridar. La Viuda Reposada ho sent, sospita el que ha passat i quan Carmesina ja desitjava que "la plasent batalla no vengués a fi", la Viuda desperta tothom. Arriben les donzelles i l'Emperadriu i, mentre cerquen llum, Plaerdemavida, que havia previst una altra sortida per a Tirant, fa anar-lo al terrat i li dóna una corda perquè es despengi a l'hort (com que falten més de 12 metres, ha se saltar i es trenca una cama). Davant l'Emperadriu i les serventes VCarmsina dóna l'excusa que una rata li ha pujat a la cara i l'ha esgarrapada mentre Plaerdemavida teu la corda del balcó. En arribar l'Emperador es malfia de l'explicació i ho controla tot, però no troba res. Diafebus pensa que Tirant ha estat descobert i es decideix a combatre a favor seu, però troba l'Emperador al passadís, el qual li diu que tot el rebombori ha esta per una rata i que se'n torni al llit. Estefania acudeix a l'estança de la Princesa i així Plaerdemavida pot veure comes dol Tirant de l'hort estant.

es podrà apropar ni al sexe de la Princesa com havia fet abans.

CCXXXIV-CCLIX

Carmesina, per la seva banda, reprèn la Viuda Reposada, que es defensa al·legant que ha intentat honrar-la, potser més del que ella mateixa volia. Altrament, Hipòlit, el vescomte de Branches i el senyor d'Agramunt volen saber quin rebombori passa a Palau i l'un va a la porta principal i els altres a la de l'hort. D'allí senten la veu estrafeta de Tirant (pel dolor i per no ser recoengut, not saben qui son aquelles persones) i es fa passar per una ànima en pena fins que reconeix que són amics seus i el salven d'aquella situació. Fingeixen que ha tingut una accident de cavall i el mateix Emperador es preocupa molt pel seu estat de salut (els metges de Constantinoble han trobat que la lesió és greu) perquè l'amenaça infidel torna a ser notable: els turcs tornen a entrar a l'Imperi. En la convalescència de Tirant, Plaerdemavida farà de missatger entre els enamorats. Malgrat tot, Tirant decideix anar al camp de batalla, ajudat per Hipòlit i un metge. Quan Diafebus i el vescomte de Branches ho descobreixen i s’assabenten que Tirant ha perdut el coneixement cinc cops durant el viatge recriminen durament Hipòlit; Diafebus, per la seva banda, mata el metge tallant-li el cap per la meitat fins als muscles. La gravíssima situació de Tirant, que pot perdre la cama, aconsella un llarg repòs a Constantinoble. Mentre dura la convalescència del cavaller, Plaerdemavida fa d’enllaç entre ells i s’intercanvien cartes. Mentrestant, l’emperadriu s’enamora del jove Hipòlit i mantenen llargues converses. Havent-se declarat els amors, Hipòlit, tot i sentir-se poca cosa davant l'altesa imperial i no saber com comportar-se, li demana si serà correspost. L'Emperadriu respon a un parlament d'Hipòlit així:

CCLX- CCLXII

Està disposada a passar els límits de la castedat i li dóna una cita a palau a la nit. A palau fa canviar els parament de la seva estança amb l'excusa que l'Emperador la vol visitar. Eliseu, la criada, trobant-la alterada, la fa visitar pels metges…Finalment pot anar a cercar Hipòlit al balcó, el qual no vol entrar a l'estança sense senti , a terra mateix, "l'última fi d'amor". Després van al llit i no dormen en tota la nit. L'endemà Eliseu ho descobreix, però fa que ningú entri, fins que els metges i l'Emperador en persona no truquen a la porta. Hipòlit s'ha d'amagar i l'Emperadriu dóna com a excusa que ha estat somniant amb el seu fill i que el tenia en braços i li besava els pits. La deixen descansar i, aleshores, ella vol fer xantatge a la criada, que mostra una certa dignitat. Els amants passen junts el matí fins a l'hora de dinar (Hipòlit s'amaga al retret) i encara fins al dia següent de manera que Hipòlit passa en el retret de l'Emperadriu una setmana, fins que l'Emperadriu recela i el fa marxar, no sense oferir-li abans un valuós collar de regal.

-Mite d'Hipòlit-Fedra (mare enamorada del fill, en el cas de l'Emperadriu, mort abans de l'arribada de Tirant). Comença a prendre cos una lliçó ben significativa de la novel·la. Els amants que cerquen la satisfacció i l'interès (Hipòlit i Emperadriu) protagonitzaran el final feliç de la novel·la, mentre que com afirma Tirant al c. CXX: "La fortuna és contraria a los qui bé amen". A Menéndez y Pelayo ja li havia semblat escandalós que Hipòlit acabés assumint el tro imperial.-La moral es trenca obertament: l'èxit es reserva als gripadors com Hipòlit, a qui no importa abandonar Plaerdemavida. L'activitat eròtica nocturna de la cort, hieràtica, refinada i sumptuosa, esdevé un vodevil grotesc (si l'Emperador persegueix cambreres segons diu Plaerdemavida, al c. CLXVII, l'augusta senyor ja s'havia insinuat a Tirant). El món bizantí és més aviat valencià. S'ha insinuat que l'Emperadriu seria una contrafigura dels adulteris de Violant d'Arenós a la cort de Gandia.-Fonts: tornem a trobar el Decameron, les

12

Heroides i Lamentaió de Tisbe, de Roís de Corella.

CCLXIII- CCLXXXII

Hipòlit es lamenta perquè vol quedar-se amb l’Emperadriu i, amb la mediació de la donzella Eliseu, aconsegueix restar-hi amagat durant quinze dies rebent els favors de l’Emperadriu, que “ordena” la seva vida amb tota classe de béns i serveis. Aleshores Tirant ja està gairebé restablert i la seva imminent partida al front o camp de batalla mou la Viuda Reposada a sembrar novament discòrdia entre els enamorats. Enganya Carmesina sobre l’interès de Tirant i declara en privat l’amor al cavaller. Com que aquest la rebutja, li fa creure que Carmesina té relacions amb Lauseta, l'hortolà i jardiner negre de palau. Malgrat tot, cap dels dos no se la creu i Tirant i Carmesina es declaren marit i muller amb les fórmules rituals del matrimoni secret. Però la Viuda Reposada reprèn les intrigues i torna a declarar el seu amor a l'heroi.

CCLXXXIII Li confessa que la té captivada, que el vol emparar en la seva desorientació i que a les dues, si vol acudir on li dirà, podrà assabentar-se del que li cal. Tirant hi accedeix. Així, a l'hora de la migdiada, disfressat, el porta a l'estança d'una casa que dóna a l'hort del palau i que ha fet preparar amb dos miralls, un posat damunt d'una finestra alta que reflectís el que s'esdevenia a l'hort i l'altra a baix per poder-ho veure. Aleshores fa deixondir Carmesina i la fa anar a l'hort, on disfressa Plaerdemavida amb robes de l'hortolà negre Lauseta i amb una careta semblant a ell. Allí, enjogassades, Plaerdemavida, travestida de Lauseta, besa i la grapeja les parts íntimes de la princesa davant dels escarafalls de la Viuda i el dolor de Tirant, marit sord de la Princesa, que ho contempla tot des de l'estança i mitjançant el joc de miralls i creu que la princesa s'entén amb l'hortolà negre. Pensant que els miralls el poden enganyar, els trenca i s'enfila com pot a la finestra i veu que l’hortolà fingit s'emporta a Carmesina a la caseta de les eines. En plena lamentació contra la Fortuna ("enemiga de tots aquells qui rectament en lo món viure desitgen"), la Viuda fa que una serventa posi un drap sota les faldilles de Carmesina (com per demostrar que hi ha hagut relacions sexuals) i, tot seguit, va on és Tirant i el troba encara lamentatnt-se. Se li posa a la seva disposició.

-Aquest episodi del joc de miralls, on el narrador ens demostra que les aparences enganyen és els més significatius de l'obra, peruè l'idealisme queda retut davant l'engany. Tirant no veu sinó una pantomima teatral (amb màscara i tot), però Martorell sap quela ralitat la tenim sempre mediatitzada per les "imatges" de la realitat (llibres, pintures…)

-Rastres textuals: Joan Roís de Corella: Història de Jàson i Medea, Tragèdia de Caldesa… O bé Boccaccio: Fiammetta.. Al Roman de la Rose l'enamorat ha de desxifrar l'enigma de l'amor en un jardí clos com l'hort del palau. I el nom de Lauseta reporta a la cèlebre composició troba-doresca de Bernat de Ventadron Can vei la lauzeta mover… ("Quan veig l'alosa que mou ses ales joisoa…") i el clima (l'enamorat ja no és ell mateix d'ençà que s'emmirallà en els ulls de l'estimada)del text és molt semblant al de Tirant. Narcís en el mirall farà imprecacions contra les dones s'exiliarà de Constantinoble.

CCLXXXIV-CCXCVI

La Viuda li explica que també ella estava molt adolorida, com a dida que havia estat de la Princesa, cosa que consola poc Tirant, ja que ha vist com allò que ell tant anhelava, ho ha aconseguit Lauseta sense esforç. Es desespera pensant en el que ha vist, i la Viuda Reposada aprofita la seva desesperació per fer-li propostes amoroses. Tirant la rebutja, surt d’allà i, quan troba casualment el Lauseta veritable el mata.Mentrestant, l’imperi torna a estar en perill perquè les dissensions entre el duc de Pera i Diafebus, nou duc de Macedònia, han permès la victòria turca i, a més, els turcs han fet molts presoners, entre els quals hi ha el mateix Diafebus. El desconsol a la cort de Constantinoble s’agreuja amb la notícia que Tirant s’ha trencat altre vegada la mateixa cama i fa témer per la seva vida. Amb la salut recuperada gràcies al consell d’una jueva, Tirant, que no ha adreçat la paraula a Carmesina per la suposada ofensa d'infidelitat, s’embarca per anar a lluitar contra els turcs sense acomiadar-se. La princesa, estranyada per l’actitud de Tirant, envia Plaerdemavida a bord de la nau, on aconsegueix que Tirant li expliqui les raons de la seva actitud. Plaerdemavida li demostra l’engany tramat per la Viuda Reposada i demana que Hipòlit, mentre ella resta amb Tirant a la galera, vagi a buscar la roba i la careta de la disfressa de Lauseta, que era sota el seu llit a palau, i que van servir per al joc. De retorn, Hipòlit ja no pot pujar a la galera perquè la mar s’ha embravit, però amb una corda fa arribar a Tirant la màscara i la disfressa del jardiner. Tirant, doncs, queda convençut de la innocència de la princesa i demana perdó a Plaerdemavida, que tampoc no pot baixar dela nau a causa de la mala mar. Aleshores la nau és arrossegada a la deriva mar endins.

13

TIRANT AL NORD D’ÀFRI-CACCXCVII-CCCXI

La galera de Tirant i Plaerdemavida, navegant a la deriva, naufraga a les costes de Barberia (Magrib o Nord d'Àfrica actuals, conformat a la novel·la pels regnes de Fes [Marroc], el de Tremissèn [o Tlemceén, en la novel·la Tremicèn, en el nord-oest d’Algèria, annexionat al de Fes des de 1389], el de Bugia [Bejaïa, a Algèria] i el de Tunis [Tunísia]. Ells se salven, però arriben a la platja separats: la donzella és recollida per un vell moro bondadós, que la duu a Rafal, prop de Tunis, i la tracta molt bé, i el cavaller cau en mans del Cabdillo sobre los Cabdillos (amir al umara, "emir dels emirs" o capità general), un alt funcionari del rei de Tremissèn, que viatja amb una ambaixada per al rei de Tunis, l’acull amb simpatia, li promet riquesa i el fa vestir “a la morisca” en entrar al seu servei. El fill del Cabdillo, però, el fa empresonar. La filla del rei de Tremissèn, Maragdina, està promesa amb el fill del Cabdillo, però el rei de la Gran Etiòpia, el negre Escariano, pretén casar-s’hi i ataca Tremissèn amb l’ajut del rei de Tunis. En un primer moment, els atacs tenen èxit; aleshores, el Cabdillo intueix que Tirant, ara anomenat Blanc per ocultar en part el seu passat, pot ser un bon cavaller i el pot ajudar, perquè en el seu cos hi ha senyals d’haver participat en nombroses batalles. Per això el treu de la presó on el tenia el seu fill. La col·laboració de Tirant serveix per alliberar el rei de Tremissèn, la seva filla i el fill del Cabdillo, que estaven assetjats en un castell. Com a recompensa, Tirant aconsegueix la llibertat, però promet al rei no marxar fins haver mort, empresonat o foragitat Escariano. Malgrat una ambaixada pacificadora de Tirant davant Escariano, aquest no pensa a aturar la guerra fins aconseguir casar-se amb Maragdina, la qual tanmateix s’ha enamorat del cavaller cristià. La situació és cada cop més desfavorable al rei de Tremissèn, i Tirant ha de marxar per defensar una ciutat molt important del regne. Amb l’ajuda traïdora d’un jueu, el rei Escariano aprofita aquest moment per entrar a Tremissèn. Mata el rei, els seus fills i el del Cabdillo, s’apodera de Maragdina i l’empresona en el castell de Mont Túber. Les notícies arriben a Tirant i al Cabdillo, quan a Tremissèn són a punt de lliurar-se a Escariano. Tirant retroba aleshores un captiu cristià albanès amb qui havia parlat moltes vegades abans. Li promet alliberar-lo si l'ajuda a introduir-se al castell enemic de Mont Túber deixant-se assotar —sense fer-li gaire mal— i tallar “un poc de les orelles”.

14

CCCXII-CCCXV

El cristià albanès es posa a les ordres de Tirant, que paga el seu rescat i mana alçar el campament a les portes de la vila en el castell de la qual hi ha Escariano i la reina (Maragdina, atesa la mort dels seus). De fet, els vilatans del rei etíop no temen gaire el setge dels cristians, perquè no tenen bombardes (Tirant sols fa tallar els arbres fruiters de les rodalies) i aviat confraternitzen. Un dia que Escariano envia missatgers per fer tractes, refusats per Blanc i el Cabdillo, el cristià albanès realitza el pla ordit per Tirant: roba un pitxer de plata, és castigat amb reducció d'orelles i assots, però escapa cap ala la vila i castell enemics, on obté d'Escariano pas franc d'anar i venir per poder-li dur notícies de l'actitud dels cristians. Tirant el premia, li dóna diners i préssecs que ell ofereix a la reina i li demana que digui a Escariano que ell prepara molt de pa com a senyal que vol presentar-se al castell abans de tres o quatre dies. Els préssecs acontenten tant la reina del seu dolor que permeten a Escariano de pregar-li que oblidi la mort dels seus, però ella li respon que no l'ofengui prenent-li el plor tot comparant-se amb dones mítiques que se suïcidaren (Adriana, Fedra, Sipile i Enone). En efecte, Tirant anà al castell al cap de tres dies per parlar de concòrdia i se'n tornà, però allargà aquell comportament dos mesos, fins que l'albanès es va guanyar la confiança de tots, posà una taverna, des d'on donava vi a totes les guàrdies del castell i es passaven la nit fent tabola amb timblas en comptes de vigilar. Tot és fruit de l'estratègia de Tirant: una nit que l'albanès aconsegueix emborratxar els soldats de guàrdia (a qui adorm amb herbes i degolla), l'heroi amb el Cabdillo i els seus entren al castell. Escariano i Maragdina es fan forts a la torra mestra, i el Cabdillo resta admirat i afalaga Tirant.

-La novel·la canvia d'escenari. Tirant, tanmateix, desposseït del poder que tenia a Constantinoble, continua mostrant-se un militar extraordinari (astut i bon estratega, capaç d'envoltar-se de col·laboradors eficaços com el cristià albanès, que pro-tagonitza bona part d'aquestes perícopes.

-Àfrica té una funció d'exili madurador i de redempció dels errors comesos en el passat: ara, com Varoic, no pot escapar del seu destí d'home d'armes cristianes (d'aquí les conversions)

-Contrast entre l'acció narrativa (sembla un reportatge filmat) i els parlaments, retòrics i alambinats, concords amb la "valenciana prosa" del XV.

-Manlleus textuals: el parlament d'Escariano a Maragdina és el de Paris a Helena de les Històries troianes, de Guido delle Colonne. També hi ha prèstecs de la Fiammetta de Boccaccio.

Noms de dones mítques tràgiques: Adriana és Ariadna, enamorada de Teseu; Fedra era la madrastra d’Hipòlit, a qui va sol·licitar favors amorosos; Sipile és Hipsipila, que va tenir amors amb Jàson; Enone era una nimfa enamorada de Paris

15

CCCXVI-CDVII

El Cabdillo lloa les habilitats de Tirant i li demana de represaliar els vençuts, però Tirant li recorda l’art de la cavalleria i l’obligació de perdonar l’enemic virtuós. Tirant allibera Maragdina i aconsegueix la rendició del rei Escariano, que és empresonat. L’albanès suplica a Tirant que el faci cavaller. Tirant rebutja la petició perquè l’honor de la cavalleria és “cosa molt delicada” i l’albanès ha ofès el rei Escariano; en canvi, en recompensa, li dóna una gran quantitat de diners.Maragdina, enamorada de Tirant, li manifesta el seu amor, però ell la rebutja perquè, segons diu, es manté fidel a

Carmesina. Després, la convenç perquè es converteixi al cristianisme i la bateja. Escariano, que ho ha sabut i ha estat rebutjat per Maragdina, també demana fer-se cristià, per la qual cosa Tirant l’adoctrina i després el bateja. Es fan germans d’armes i es juren fidelitat absoluta.Tirant, ajudat per un frare valencià de la Mercè que havia vingut a rescatar captius (com era la tasca principal de

la seva ordre), emprèn una acció evangelitzadora pel nord d’Àfrica que el duu a batejar més de quaranta-quatre mil moros. Maragdina insisteix a casar-se amb Tirant, però ell la convenç que ho faci amb Escariano, que, com a marit, esdevé també rei de Tremissèn. Tirant actua ja com a capità general de tots els regnes africans conquerits i cristianitzats. Hi ha, però, grans senyors a qui no ha agradat l’evangelització duta a terme per Tirant. En especial al Cabdillo no li sembla bé que Tirant tingui tant de poder i li recrimina que hagin d’abandonar la seva llei musulmana. Escariano s’enfada i el mata, amb el consegüent disgust de Tirant, tot i que no diu res per no empitjorar la situació. El rei Escariano, de tota manera, es penedeix espontàniament de la seva mala rauxa. Els exèrcits infidels , aleshores, ataquen els regnes cristians de Tirant. Just aleshores se li uneix el senyor d’Agramunt —cosí de Tirant— que havia arribat amb el mateix vaixell que ell i havia estat captiu a Tunis, però que Tirant havia alliberat en les seves campanyes. Les batalles entre musulmans i cristians se succeeixen i els de Tirant arriben davant la ciutat de Montàgata, on regnava una donzella. Estan decidits a atacar-la perquè els seus habitants havien ferit el senyor d’Agramunt, però allà hi havia Plaerdemavida com a donzella de la reina, que s’assabenta que són les forces de Tirant les que són a punt d’arrasar la ciutat. Vestida de mora i d’incògnit, decideix presentar-se davant Tirant; a poc a poc, va fent al·lusions a les gestes del cavaller a Grècia i als amors amb Carmesina. Tirant no la reconeix i el relat apassionat de Plaerdemavida el va afectant fins al punt que cau desmaiat. Ella s’asseu a terra i es posa el cos de Tirant sobre la falda i la cara sobre els pits nus per refer-lo. El senyor d’Agramunt, malinformat pel rei Escariano, entra en aquell moment i pensa que la donzella mora ha volgut matar Tirant, així que l’ataca, però només aconsegueix ferir Tirant en una mà. Tirant, ja força refet, reprèn el senyor d’Agramunt, que queda avergonyit. Plaerdemavida descobreix la seva identitat i Tirant li dedica grans honors, fent que la situïn en un cadafal perquè sigui reverenciada com a reina. El senyor d’Agramunt es disculpa davant Tirant que, amb la intercessió d’Escariano, el perdona. La ciutat és perdonada i hi ha grans festes. La reina de Montàgata vol ser batejada i tota la ciutat es fa cristiana. Abans, però, Tirant demana a la reina de Montàgata que es casi amb un cavaller cristià anomenat Melquisedec. També converteix el senyor d’Agramunt en rei de Fes i Bugia i el casa amb Plaerdemavida, motiu pel qual se celebren noves festes. Aleshores envia Melquisedec com a ambaixador a Constantinoble per tenir notícies de la situació a l’imperi grec.L’avanç turc gairebé ha reduït l’imperi a la ciutat i Carmesina, reclosa en un monestir perquè creia que Tirant era mort, li fa arribar una carta mitjançant Melquisedec. Tirant en queda fortament impressionat. Amb l’ajut del senyor d’Agramunt i del rei Escariano, decideix reunir un gran estol a Contestina (a l'Algèria) per derrotar definitivament els turcs, però mentrestant continua la seva tasca evangelitzadora, ara amb un frare mercedari de Lleida anomenat Joan Ferrer: en tres dies aconsegueixen batejar 334.000 infidels. Finalment, envia el cavaller Espèrcius a Sicília, a demanar més reforços a Felip per salvar l’imperi grec i el rei de Sicília fa els preparatius necessaris per unir-se a les forces de Tirant.

TIRANT TORNA A L'IMPE-RI GRECCDVIII- CDIX

Després d’haver demanat a Escariano que recluti un exèrcit a la seva terra d’Etiòpia, Tirant parteix de Contestina cap a Constantinoble, però fa escala a Palerm, per reunir-se amb l’estol del rei de Sicília. Marxen plegats cap a Constantinoble. Mentrestant, el rei Escariano fa batejar la seva gent, prepara les tropes i inicia el camí cap a la capital de l’imperi grec.

16

CDX Espèrcius, veient que el rei de Sicília respon a la crida de Tirant, se'n va de Palerm a Constantina per explicar-ho a Tirant. Al cap de pocs dies, tanmateix, Tirant i el seu estol arriben a Palerm, de manera que es creuen i Espercius no el troba a Constatina ni a Palerm, on retorna, perquè, en arribar-hi, Tirant ja ha partit fa quinze dies. No el troba a Valona (Vlöre, a Albània) i agafa la direcció del canal de Romania (Estret dels Dardanels), però naufragà a l'illa de Lango (Kos, al nord-oest de Rodes, prop de la costa d'Anatòlia) i se salvà amb deu homes. Un pastor li explica que aquella és una illa encantada. Hipocràs, el seu príncep, tenia una filla que la deessa Diana convertí en un drac, el qual sols podria desencantar un cavaller capaç de besar-li la boca. Ara la noia-drac habita en les voltes o coves d'un castell antic, i cap dels que han intentat desencantar-la no ho han aconseguit. Espèrcius, malgrat ell mateix, ho aconsegueix i es troba amb una gentil i bellíssima dama.

-Capítol desconcertant i fantasiós, que sembla contradir el verisme de la novel·la, però d'acord amb l'imaginari cavalleresc i, tanmateix, sense sortir-se del tema de les relacions cavaller-dama. (Tot i la mescladissa o tropell ['tropelía'] de Martorell en fer la paròdia del desencantament: és ella la que besa el cavaller i no a l'inrevès, d'acord amb l'encanteri.-El parlament del pastor procedeix d’un llibre de viatges —amb molts elements meravellosos— de sir John Mandeville (1322-1372) redactat en francès, el Voyage d’outre mer (Viatge a ultramar). Al costat de nombroses traduccions medievals, se’n va fer una de catalana abans de 1410, avui perduda. El tema del "petó feroç" provè de la novel·la artúrica Li blaus desconeüs (El bell desconegut), de Renaud de Beaujeu. També hi ha Boccaccio i autocitació: quan parlen cavaller-dama Martorell reprodueix fragments de parlaments entre Hipòlit i l'Emperadriu

CDXI-CDXXXIII

El cavaller Espèrcius ofereix el seu amor a la filla d’Hipòcrates i ella li correspon. Fan venir gent a poblar l’illa, la cristianitzen i s’hi queden a viure.Tirant ha arribat al port de Troia. Els grecs, per la seva banda, resisteixen a Constantinoble amb moltes dificultats dirigits per Hipòlit, tot i que un missatger de Tirant arriba a Constantinoble i els dóna esperances. En canvi, la Viuda Reposada, quan s’assabenta que Tirant és a prop, tem el descobriment de les seves malifetes, i se suïcida prenent verí. L’estol de Tirant, a trenc d'alba, ataca per sorpresa les naus turques i les fa presoneres. Després els talla la fugida per terra i socorre la ciutat. Mentre els turcs estan en aquesta angoixosa situació, sense poder retirar-se i sense poder rebre ajuda, Tirant tramet Plaerdemavida a la ciutat per intercedir davant Carmesina i negocia amb els turcs la rendició. I immediatament es dirigeix a Constantinoble, formalment per informar l'Emperador de les propostes de pau, però amb l'esperança secreta d'entrevistar-se amb Carmesina. El Soldà i el Gran Turc es veuen perduts i li proposen pau i treva per a tres mesos o més, o pau final a cent anys, propostes que Tirant vol consultar amb l’Emperador. D'aquí que viatja d'incògnit a Constantinoble. Plaerdemavida, reina de Fes, ja i ha confirmat a Carmesina els bons sentiments del cavaller.

CDXXXIV-CDXXXVII

Acabat el consell amb els seus barons sobre les propostes turques, Tirant viatja a la capital, deixant el camp sota responsabilitat dels reis de Fes (senyor d'Agramunt) i de Sicília (Felip). Fa les 20 milles de distància de fosc i hi arriba a les deu de la nit. Acudeix a Plaerdemavida, reina de Fes, que li recomana que no perdi temps i obtingui la victòria que anhelada sobre Carmesina al llit. Fent-li ella de mitjançera, fa venir Carmesina a dormir a la seva estança i els dos enamorats poden, finalment, mantenir relacions tranquils, malgrat les queixes d'urbanitat i un cert desencís final de la princesa ("Açò és el que jo tant desitjava?") que acaba desmaiada (potser perquè ideal i ralitat mai no s'acaben de conformar). Plaerdemavida la retorna i malgrat la pèrdua de la virginitat ("pèrdua per escampament dels meus carmesins estrados") passen tota la nit "en aquell benaventurat deport que solen fer los enamorats". [El fat del desastre final és a punt d'arribar]

-Vitalisme intens en la consumació e l'amor i altitud de la mitjancera. --Lliçó pagana: cal sempre aprofitar el moment?-El parlament retòric de la princesa (simulació de dona forçada com a fórmula d'urbanitat eròtica) substitueix els esdeveniments, cosa que permet al narrador a no fer-ne la descripció detallada.-Fonts: poema ovidià (Militat omnis amans et habet sua castra Cupido), Pamphilus i Facet.

17

CDXXXVIII-CDLXXXVII

L’endemà, consumada la realció [s’havien promès en matrimoni abans de l’engany de la Viuda que pagà Lauseta], Tirant comunica a l’Emperador i a Hipòlit, que feia de capità de les forces imperials en absència seva, la proposta dels turcs. Després de reunir el consell i sentir la seva resolució, l’Emperador accepta la pau final de cent anys i un dia, si el Soldà i el Gran Turc es lliuren com a presoners i els seus soldats marxen sense armes i a peu. Estefania suplica a Tirant que alliberi Diafebus, presoner des d’abans que Tirant naufragués. Tirant torna al campament i informa els ambaixadors turcs de l’oferta de l’Emperador, que ells accepten. Entra a Constantinoble amb l’exèrcit i els presoners, i és aclamat pel poble. Uns dies després arriben el rei de Sicília i el senyor d’Agramunt, rei de Fes i marit de Plaerdemavida, i se celebren festes amb gran participació popular. Després, Tirant urgeix cada dia Carmesina perquè se celebri el seu casament, cosa que ella promet de bon grat i demana que la divina Virtut doni llarga vida a Tirant per posseir molt de temps la corona imperial. Tirant vol reconquerir les terres de mans dels enemics, cosa que l'Emperador li agraeix, no sense abans concedir-li el títol de Cèsar de l'Imperi i lliurar-li la mà de Carmesina. Finalment, doncs, abans d'emprendre la campanya, Tirant i Carmesina celebren oficialment les esposalles davant l'Arquebisbe i amb grans i sumptuoses festes (encara que al cap. CDLII es digui textualment que a tothom "fon plasent molt aquest matrimoni", cal considerar les 'esposalles' com uns desposoris que permetien a la parella fer vida conjunta fins a la celebració sagramental del matrimoni, les bodes pròpiament dites que Tirant mai no pogué celebrar, malgrat —vegi's c. CDLXVI—s'esperava que fes.) L’Emperador fa una crida per divulgar que Tirant és el successor imperial, i el nou Cèsar parteix per recobrar tot l’Imperi ben aviat. Maragdina arriba a Constantinoble, on és molt ben rebuda, mentre l’exèrcit d’Escariano s’uneix al de Tirant per alliberar ciutats i províncies encara en poder de l’enemic. (Al c. CDLXV fins i tot s'exagera força: Tirant conquesta tota Grècia, Àsia Menor i Pèrisa…!) Diafebus, en una d’aquelles ciutats, és rescatat i la ràpida campanya continua fins a la reconquesta total de l’Imperi. A la cort, les festes, amb esposalles i bodes entre cavallers i donzelles de palau (per exemple, entre l'Almirall de Tiant, marquès de Liçana i Elisea, filla del duc de Pera), s’allarguen per fer més honor al dia que Tirant "prendria benedicció ab la princesa" (és a dir, tindria lloc la seva celebració matrimonial amb Carmesina). Però la Fortuna —al dir del narrador, que avisa als humans des de l'inici del c. CDLXVII i el final de l'anterior— no ho va permetre i Tirant no va poder veure “ la fi del que tant havia desitjat e treballat” (c. CDLXVI). En efecte, prop d'Adrianòpolis Tirant se sent malalt, s'adona que morirà i demana confessar-se i combregar. Després, Tirant pronuncia una oració, fa testament deixant com a hereu a Hipòlit i escriu unes paraules de comiat a la Princesa. L’Emperador hi envia Diafebus, Hipòlit i els metges. Tirant vol anar a Constantinoble, però mor de camí. Les greus lamentacions de l’Emperador descobreixen la notícia a Carmesina, que es llança sobre el cos fred de Tirant i el besa “ab tanta força que es rompé lo nas”. Els seus plors són inconsolables. El dolor és tan intens que, preveient la seva mort, es confessa i fa testament, nomenant hereva la seva mare, l’Emperadriu. Mentrestant, l’Emperador mor de dolor en veure la fi de Tirant i l’agonia de la seva filla, la qual mor poc després. Aquests luctuosos esdeveniments no han impedit, tanmateix, que l’Emperadriu segueixi rebent les atencions amoroses d’Hipòlit. Els cavallers de l’imperi, d'acord amb el Testament de Tirant i la princesa, acorden aleshores que Hipòlit i l’Emperadriu, “atesa l’amistat antiga” que hi havia entre ells, governin un cop casats, resolució que la parella accepta ben de gust. (Al final del c. CCLXII ja havia estat anunciat) El nou Emperador acomiada l’exèrcit després de pagar generosament tota la gent d’armes. Fa enviar els cossos embalsamats de Tirant i Carmesina a Bretanya, en compliment de la seves últimes voluntats, encàrrec que acompleixen el vescomte de Branches i el senyor d’Agramunt. A Bretanya se celebren uns fastuosos funerals, dels quals informen el nou Emperador al seu retorn a Constantinoble. La fortuna afavorí el regnat d'Hipòlit. Un cop fet Emperador, va treure de la presó el Soldà i el Gran Turc i altres reis, va fer pau i treva amb ells i els retornà a Turquia. L'Emperadriu només va viure tres anys més i, aleshores, Hipòlit es casà amb una filla del rei d'Anglaterra, bellísima i devotíssima cristiana, amb la qual tingué un fill, de nom també Hipòlit. Els Emperadors van arribar a molt vells i "són col·locats en la glòria de paradís". DEO GRATIAS

18