Il·lustracions de Jesús Gabán

Tirant lo Blanc Joanot MartorellAdaptació d’Ismael Torres

Joanot Martorell

Tirant lo Blanc

Pròleg i revisió de l’adaptació

Albert HaufCatedràtic de la Universitat de València

Adaptació

Ismael Torres

Il·lustracionsJesús Gabán

Activitats

Ramon Masnou

Edició no venal, 2008

Dipòsit Legal: B. 17.498-2008ISBN: 978-84-316-8762-5Núm. d’Ordre V.V.: AG42

© ISMAEL TORRESSobre l'adaptació.

© JESÚS GABÁNSobre les il·lustracions.

© ALBERT GUILLEM HAUFSobre el pròleg i la revisió de l'adaptació.

© RAMON MASNOUSobre les activitats.

© VICENS VIVES PRIMARIA, S.A.Sobre la present edició segons l'art. 8 del Reial Decret Legislatiu 1/1996.

Obra protegida pel RDL 1/1996, de 12 d'abril pel qual s'aprova el Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual iper la LLEI 23/2006, de 7 de juliol. Els infractors dels drets reconeguts a favor del titular o beneficiaris del ©

podran ser demandats d'acord amb els articles 138 a 141 d'aquesta Llei i podran ser sancionats amb les penes assenyalades als articles 270, 271 i 272 del Codi Penal. Prohibida la reproducció total o parcial per qualsevol mitjà,inclosos els sistemes electrònics d'emmagatzematge, per reproducció, així com el tractament informàtic. Reservat

a favor de l'Editor el dret de préstec públic, lloguer o qualsevol altra forma de cessió d'ús del present exemplar.

IMPRÉS A ESPANYAPRINTED IN SPAIN

Editorial VICENS VIVES. Polígon Els Mollons. C/ Traginers, parcel·la 17. 46970 Alaquàs (València).Imprés per Gráficas INSTAR, S.A.

Tirant lo Blanc

Pròleg 7

De com Tirant lo Blanc va decidir fer-se cavaller 19

Les fabuloses festes de les noces reials 26

De com Tirant va ser armat cavaller 34

Les formidables batalles de Tirant a Londres 48

De com Tirant va alliberar l’illa de Rodes 62

De com Felip va conquistar finalment Ricomana 76

De com Tirant va ser ferit d’amor 81

De com Tirant va declarar el seu amor 94

L’heroica defensa de l’imperi grec 104

De com Tirant va véncer a Bellpuig 120

De com Tirant va requerir d’amors Carmesina 130

De com Tirant va lluitar contra el Gran Caramany 143

De com prosperaren els amors de Tirant 154

De com la Viuda Reposada es venjà de Tirant 163

De com Tirant va cristianitzar la Barberia 170

De com Tirant va tornar a Constantinoble 180

De com Tirant va reconquistar l’imperi 194

Mapa 205

Activitats 209

Índex

De com Tirant va véncer a Bellpuig

A mitjans de setembre, l’emperador i el seu seguici van arribar al

campament de Tirant, instal·lat a la vora del riu Transimeno,

però el van trobar desert. Només hi havia hòmens ferits, patges i

mossos de càrrega que traginaven coses entre les tendes, ja que

tots els soldats que estaven bé de salut havien eixit el dia abans a

defensar viles i fortaleses del contraatac dels moros. Qui podria

descriure l’enorme desil·lusió que va sentir Carmesina quan va

veure que Tirant no hi era? I què podríem dir de la tristesa que

va experimentar Estefania pel fet d’haver-se de separar del seu

promés Diafebus?

De sobte, Carmesina va descobrir un petit negre que corria a

amagar-se en una tenda, com si jugara a conillets i amagar, i, des-

cavalcant, va entrar a la tenda, el va agafar pels cabells i el va por-

tar davant l’emperador.

—Altesa —li va dir—, sou testimoni que, amb ànim esforçat,

he fet presoner un moro. Quan ho sàpia el nostre capità Tirant lo

Blanc, no podrà negar-me que sóc una cavalleresa valenta i ago-

sarada.

L’emperador i el seu seguici van riure amb la gràcia de la prin-

cesa, i Plaerdemavida va exclamar:

120

—Visca la valerosa cavalleresa Carmesina!

—Visca! —va respondre un cor de veus entusiastes.

Tirant, mentrestant, estava lliurant una cruel batalla amb la

cavalleria del soldà. Combatien als afores de Bellpuig, una ciutat

molt ben fortificada al capdamunt d’un turó escarpat. Bellpuig

era un punt estratègic que Tirant volia recuperar, ja que des dels

merlets de la ciutat s’albirava la mar i el pas llunyà dels vaixells.

Però el soldà no estava disposat que li prengueren la ciutat, i ha-

via plantat el seu campament al peu mateix del turó per fer front

als soldats cristians.

El combat havia començat a l’alba, i a les tres de la vesprada

encara es lluitava en tot el camp. Era terrible veure com tot de ca-

vallers morts i nafrats tenyien de roig l’herba de la plana mentre

molts cavalls corrien a la desbandada sense genet. Pertot ressona-

ven colps de ferros, laments de ferits i crits de terror.

—Per Mahoma! —cridaven els infidels.

—Per Jesucrist! Per l’emperador! —rugien els cristians.

A poqueta nit, es va suspendre la batalla fins l’endemà. Els

moros es van retirar a Bellpuig i els cristians van tornar exhausts

al seu campament. Hi havia hagut molts morts en tots dos bàn-

dols. Tants, que seria impossible comptar les dones que van que-

dar viudes i les donzelles que van quedar òrfenes aquella penosa

jornada. La nit va servir per a curar i alleujar el dolor dels ferits,

molts dels quals van morir per falta de metges o per culpa del

fred.

Amb l’arribada del nou dia va sonar el redoblament dels tam-

bors i la música de les gralles1 mores. Un formiguer de gent va ei-

122

tirant lo blanc

1 gralla: instrument musical de vent, semblant al clarinet però més popular.

xir de les tendes i es va desplegar pel camp en ordre de batalla,

brandant els estendards estampats amb una mitja lluna. A prime-

ra línia es va formar una llarga barrera de soldats de peu amb

llances i escuts molt grans, després es van col·locar els ballesters i,

finalment, la cavalleria, arrenglerada en diverses fileres.

Els cristians, mentrestant, van avivar les fogueres del campa-

ment i van preparar les armes per a la batalla. Els mulaters2 ali-

mentaven els cavalls, els cobrien amb vistoses gualdrapes3 i els

ensellaven. Tirant, que només havia dormit tres hores sense sepa-

rar-se de les armes, va oir missa i després va convocar a la seua

tenda els caps dels esquadrons. Calia fixar el pla d’atac. Com al-

tres vegades, Tirant va recórrer a l’astúcia. El duc de Pera cobriria

el flanc esquerre amb les seues tropes, el duc de Sinòpoli ocupa-

ria el flanc dret, i ell aniria enmig amb el seu esquadró de valero-

sos cavallers.

—Pel que fa a vós, Diafebus —ordenà Tirant—, us embosca-

reu en aquell turó proper amb quatre-cents cavallers fins que jo

us done el senyal d’atacar.

Per acabar, Tirant es va girar cap al duc de Macedònia i li va

dir:

—Vós, senyor duc, anireu amb mi.

Era una posició molt honrosa que reconeixia la dignitat del

duc de Macedònia, però aquest odiava tant Tirant que va dir en

to provocador:

—Jo crec que ens hauríem de retirar fins que se’ns presente

una situació més avantatjosa, o és que voleu enviar a una mort

123

de com tirant va véncer a bellpuig

2 mulater: persona que té cura de les mules.3 gualdrapa: manta llarga que protegeix i adorna la gropa d’un cavall.

segura a tots aquests cavallers cristians? Vós sou un aventurer es-

tranger que se n’anirà tan de pressa com va venir; però els que vi-

vim ací, i tenim en aquest país les nostres dones i fills, desitgem

tornar a casa sans i estalvis. Per què teniu tantes ganes d’entrar en

combat? O és que potser heu fet un pacte secret amb el soldà per

vendre’ns als turcs i lliurar-los l’imperi grec?

La injúria4 era tan greu que Diafebus va empunyar l’espasa

per travessar el duc d’una estocada, però Tirant es va interposar

entre ells dos i, després d’aplacar la fúria del seu cosí, va excla-

mar:

—Teniu la llengua molt llarga! Si no fóra per l’emperador i la

princesa, ara mateix em banyaria les mans amb la sang del vostre

cor. Com se us ocorre injuriar-me així? I sobretot, qui penseu

que us creurà, a vós, que ni tan sols vau saber protegir el fill de

l’emperador i que correu més per recollir el botí que per perse-

guir l’enemic?

El duc va posar la mà al pom de l’espasa, però llavors es va in-

tensificar el redoblament dels tambors moros i el clamor de les

gralles, i això va fer que s’abandonara una disputa que podria ha-

ver acabat amb un duel fatal. Abans d’eixir de la tenda, Tirant va

arengar5 els seus capitans.

—Oh, cavallers dignes d’honor —els va dir—, aquest és el dia

esperat en què vencerem i aconseguirem glòria i llibertat! No te-

meu la multitud d’enemics, ja que molt sovint pocs n’han vençut

molts. Si per ventura algú, pres pel temor, vol fugir, li val més

perdre la vida lluitant, perquè qui ho intente serà pres i esquarte-

124

tirant lo blanc

4 injúria: ofensa.5 arengar: fer un discurs per encoratjar l’ànim dels soldats.

rat com les ovelles. M’estime més que la terra cobrisca els meus

ulls i que les bèsties es mengen la meua carn, que caure vençut!

Penseu en la glòria que obtindreu quan, després de véncer, arri-

beu victoriosos davant les dames de la cort i l’emperador!

Més tard, Tirant ordenà al seu exèrcit que es disposara sobre el

camp de batalla com havia planejat. Les banderes i estendards

onejaven al capdamunt de les piques.6 Llavors, Tirant va fer so-

nar les trompetes per senyalar l’inici de la batalla.

Seguit pels seus cavallers, Tirant va eixir a galop tirat, mentre

els ducs de Pera i de Sinòpoli es mantenien a l’espera, subjectant

els seus cavalls impacients. Una pluja densa de llances i fletxes

queia sobre les tropes cristianes, que avançaven rabents7 per la

plana. Però, quan ja era a tocar dels llancers enemics, Tirant va

frenar el cavall i va indicar als seus cavallers que s’aturaren.

Apressadament, va manar al trompeta que donara l’ordre de reti-

rada, i tots van girar cua i van fugir tan de pressa com havien

vingut.

Els moros, després d’uns instants de desconcert, començaren a

cridar:

—Mireu com fugen! Els cristians renuncien a lluitar!

Aleshores, esperonats per l’esperança d’una victòria fàcil, van

començar a perseguir els hòmens de Tirant com el llop acaça el

cérvol. Els soldats de peu i els ballesters van eixir a la carrera des -

ordenadament brandant piques i llances. Ben prompte els va

avançar la cavalleria. Quan Tirant va mirar arrere, va veure que

l’enemic el seguia com havia previst. Però, tan bon punt va aple-

125

de com tirant va véncer a bellpuig

6 pica: arma semblant a la llança però més curta.7 rabents: molt de pressa.

gar al peu del turó on s’havien emboscat Diafebus i els seus hò-

mens, el comandant en cap de l’exèrcit grec va alçar la bandera

que portava i tothom s’aturà. Tot seguit ordenà a les seues tropes

que atacaren l’enemic. La lluita semblava molt desigual, però la

situació va canviar quan van entrar en combat pels flancs el duc

de Pera i el de Sinòpoli, que van envoltar l’enemic, i a un nou se-

nyal de trom peta, Diafebus i els seus quatre-cents genets eixiren

del bosc i atacaren els enemics per la rereguarda,8 completant una

maniobra envoltant. Els turcs quedaren, així, sense escapatòria

possible. La lluita va ser acarnissada: a peu i a cavall, a espasa i sa-

bre, amb llances i piques, fins amb dagues i coltells.

Tirant va reconéixer el rei de Capadòcia pel lleó d’or del seu

casc. Lluitava esforçadament, i en veure que Tirant se li acostava,

es va preparar per la confrontació. Tan gran fou l’encontre que

els dos combatents van trencar les llances i hòmens i cavalls van

anar a parar a terra. S’alçaren sense perdre temps, disposats a con -

tinuar el combat, però llavors els soldats del rei de Capadòcia acon -

seguiren fer-lo pujar a un altre cavall, i Tirant, decebut per no ha-

ver pogut véncer el seu rival, va muntar també un cavall que ana-

va sense genet i començà a donar colps mortals amb una atxa

que duia lligada al braç. Conscient que l’ànima de l’exèrcit grec

era Tirant, el rei d’Egipte, el de Capadòcia i el d’Àfrica es posaren

d’acord i van decidir atacar-lo tots junts. Però abans que inter-

vingueren, i sense que Tirant se n’adonara, el duc de Macedònia

se li va situar al darrere i, per l’espatla, li va clavar la punta de

l’espasa al coll.

126

tirant lo blanc

8 rereguarda : part de la tropa que va més endarrerida, i que no ataca l’enemico que ho fa al final del combat.

Hipòlit, que ho va veure, va exclamar:

—Oh, duc traïdor! Per què vols matar un dels millors cavallers

del món?

Els tres reis moros, per la seua banda, amb les llances enlaira-

des, iniciaren l’atac contra Tirant, però el rei d’Àfrica va trobar

abans al seu pas el duc de Macedònia, i després d’atacar-lo amb

fúria, li va clavar la llança al cor i el traspassà.

Tirant va aturar com va poder l’escomesa dels dos reis, però la

topada va ser tan forta que ell i el seu cavall tornaren a anar per

terra. Ara Tirant va tardar més a alçar-se, perquè el cavall li havia

caigut sobre el peu esquerre, i el rei d’Egipte ho va aprofitar per

agafar una llança i tirar-la contra Tirant. El projectil va impactar

128

tirant lo blanc

enmig de la galta del cavaller bretó i li va fer caure quatre quei-

xals de colp. I Tirant hauria eixit encara més malparat d’aquella

topada si no haguera estat per l’ajut que va rebre del duc d’Agra-

munt i d’Hipòlit: el primer va ferir el rei d’Egipte en una cama i

Hipòlit el va ajudar a muntar.

Sense fer cas del dolor, Tirant tornà a la batalla i, tot buscant el

rei d’Egipte, va trobar el de Capadòcia, el va fer caure a terra i

li va tallar el cap. La lluita va continuar fins al migdia, quan el

soldà, veient la desfeta que estava patint el seu exèrcit, decidí reti-

rar-se.

El camp va quedar ple de cadàvers. L’exèrcit de Tirant va gua -

nyar un bon botí d’armes, roba, cavalls i presoners, però va haver

de lamentar la mort de més de mil hòmens, que van ser plorats

per vassalls i parents, i entre ells el duc de Babilònia, el virtuós

marqués de Guast, el comte de Plegamans, el marqués de Ferrara

i el traïdor duc de Macedònia.

129

de com tirant va véncer a bellpuig

De com Tirant va requerird’amors Carmesina

Quan Tirant va arribar a Malveí i va saber que l’emperador i Car-

mesina eren a la vila, es va sentir desbordat per l’alegria. També

l’emperador estava feliç i agraït perquè Tirant havia derrotat

l’exèrcit del Gran Turc i el soldà.

—Heu salvat l’imperi grec! —exclamà.

A Carmesina el cor li va fer un salt quan va veure que Tirant

arribava cobert amb la camisa que ella li havia lliurat, i que el ca-

pità duia estripada i plena de sang. Estefania, per la seua banda,

se sentia feliç de poder abraçar el seu estimat Diafebus. Pel que fa

a la Viuda Reposada, no perdia de vista Tirant. Tot i que tenia

més de quaranta anys, era enamoradissa com una adolescent, i es

va sentir decebuda quan va veure que Tirant només tenia ulls per

a Carmesina.

«He de seduir aquest jovenet», pensà la Viuda amb malícia.

El sopar d’aquell dia va ser esplèndid. Es va servir un guisat de

faisà, una au que té una carn que fa molt bé al cor dels enamo-

rats. Però Tirant quasi no va menjar res, i no només perquè enca-

ra tenia la boca molt adolorida, sinó perquè es va passar l’estona

contemplant embadalit la princesa, que duia un vestit vermell

brodat de perles, una corona de diamants i els cabells daurats re-

130

collits en un monyo perfecte, la qual cosa feia que la seua bellesa i

elegància excel·liren.1 Tampoc ella va tastar el sopar: no feia altra

cosa que mirar Tirant amb devoció. Aprofitant un moment en

què el seu pare estava despistat, li va dir:

—Heu de guardar el nostre amor en secret fins que arribe el

moment adequat, encara que sé prou bé que és difícil contenir el

fum quan el cor està en flames.

—Jo sabré conservar el foc en secret —replicà Tirant—, ja que

si perd l’esperança de posseir-vos em convertiré en el més des-

graciat dels mortals.

A les postres, l’emperador es va alçar per brindar pel triomf de

les tropes imperials. Enmig d’un gran silenci, va dir:

—Per l’honra i els mèrits aconseguits al camp de batalla, ator-

gue a Tirant lo Blanc el títol de comte de Sant Àngel, que té una

renda de setanta mil ducats l’any.

Tirant es va posar dret i va contestar:

—Mil gràcies, Altesa, per concedir-me un favor tan alt, però

no vull títols ni riqueses, ja que el meu premi és servir-vos, a vós i

a la fe cristiana. Aquest títol de comte de Sant Àngel podria pas-

sar al meu cosí Diafebus de Montalt: sense ell no hauríem obtin-

gut la victòria.2

Un greu silenci va inundar la sala. Tots, fins i tot Carmesina,

estaven estranyats. Com podia Tirant rebutjar un títol tan hono-

rable? No era ser descortés envers l’emperador?

131

de com tirant va requerir d’amors carmesina

1 excel·lir: sobreeixir, destacar molt dels altres.2 El fet que Tirant no accepte el títol que li ofereix l’emperador, que en princi-

pi sembla un acte d’humilitat, es deu al fet que el cavaller bretó aspira a fermèrits suficients com per ser nomenat emperador de l’imperi grec i poder-secasar així amb Carmesina en igualtat de condicions. L’emperador, com veu-rem de seguida, és de la mateixa opinió.

—Serà com vós vulgueu —va declarar l’emperador—. Nome-

ne Diafebus de Montalt comte de Sant Àngel!

A continuació l’emperador es va tornar a asseure i va xiuxiue-

jar a la seua filla:

—No he conegut mai un cavaller tan noble i virtuós com Ti-

rant. Mereix ser rei i, si Déu m’ajuda, jo mateix m’encarregaré de

coronar-lo.

En sentir aquestes paraules, el cor de Carmesina va fer un salt

d’alegria. Quasi al mateix temps, va notar la puntera d’un peu

que s’obria pas davall les seues faldilles i avançava amb decisió

cap al lloc prohibit. Carmesina sabia que aquell peu era el de Ti-

rant, i es va posar roja com la grana.

De sobte, els músics van començar la música de ball i Carme-

sina, com impulsada per una molla, va saltar del seu seient dispo-

sada a dansar. Al mateix temps, la Viuda Reposada, que també es

delia per ballar amb Tirant, se li va posar davant per convidar-lo

a dansar i li va dir amb mirada ardent:

—No us ve de gust compartir amors amb una dama com jo?

És cert que ja no sóc una donzella, però tinc una experiència que

totes les joves envegen.

—Jo us estimaria, gentil dama —replicà Tirant—, si el meu

esperit fóra lliure, però el meu pensament ja està captiu.

I apressadament va anar a l’encontre de Carmesina. Mentre

dansaven, tots dos es deien paraules dolces a cau d’orella i som-

reien.

—De vegades m’estimaria més morir acoltellat que sofrir aques -

ta pena d’amor per més temps —deia ell.

—Tingueu paciència —replicava ella amb picardia—. En aques -

ta vida, res que tinga valor s’obté sense esforç.

132

tirant lo blanc

—És que no teniu pietat de mi? No em penseu donar mai una

prova d’amor que sostinga les meues esperances? Deixeu-me al-

menys besar-vos les mans.

Carmesina es va estar una estona en silenci, però finalment li

va dir:

—D’ara en avant, les teues mans tindran tots els privilegis so-

bre la meua persona; en teniu tot el dret.

Després, girant-se bruscament, se’n va anar de pressa i cor -

rents i es va tancar a la seua cambra. Els dubtes la turmentaven i

no sabia si riure o plorar. Es va estirar al llit, sense despullar-se i

sense ni tan sols traure’s la corona, i va posar-se a pensar en Ti-

rant. Després es va alçar, es va asseure al davant de l’espill i va

desfer-se el monyo, amb la qual cosa els cabells van lliscar lliure-

ment fins molt a prop de terra. «Tirant és un estranger», es deia,

alhora que començava a pentinar-se amb un raspall d’or. «I si li

lliure el meu amor i després se’n va? Si perd la castedat, em des-

honraré a mi mateixa i deshonraré mon pare».

També Tirant estava cavil·lós. Sol a les seues estances, s’havia

estirat al llit i, amb la vista clavada al sostre, ara sospirava malen-

coniosament, ara somreia. S’havia descalçat un peu, però no es va

traure la sabata que havia estat tan a prop del lloc que més desit-

java posseir: per ell era com un objecte sagrat.

L’endemà, Estefania va anar a buscar Tirant per demanar-li

ajut.

—Estime el vostre cosí Diafebus amb tota la meua ànima —li

va confessar—. Us pregue que demaneu a l’emperador que em

done llicència per casar-m’hi.

No només Tirant va intervenir en favor d’Estefania, sinó tam-

bé Carmesina i fins i tot la mateixa emperadriu, que gaudia molt

134

tirant lo blanc

veient com els joves s’enamoraven i es casaven. L’emperador va

acceptar l’aliança de bon grat, i la princesa va regalar un mocador

als promesos que contenia deu mil ducats d’or. Però no es va fi-

xar data per a la cerimònia, perquè Tirant i els seus hòmens ha-

vien de tornar immediatament a la guerra.

Carmesina ho sabia, i va perdre la gana i el color només de

pensar que el seu estimat tornaria a allunyar-se. Fins i tot es ma-

rejava quan caminava, i per això quasi no es movia del llit. El dis-

sabte al matí va eixir recolzada en Plaerdemavida per assistir al

Consell. Amb la cara coberta amb un vel perquè ningú poguera

veure-li els ulls banyats en llàgrimes, va entrar a la sala on l’em-

perador conversava amb Tirant. Quan el va veure, Carmesina es

va posar pàl·lida com la cera i va caure desmaiada a terra. Els met -

ges hi van anar ràpidament i la van reanimar, però no van saber

determinar la causa d’aquell desmai.

—Que repose —li van aconsellar—, i que prenga infusions

d’herbes i malvasia,3 que són els remeis més adequats per al mal

de panxa.

L’emperador estava molt preocupat, però Plaerdemavida s’hi

va acostar i li va xiuxiuejar amb to afalagador:

—Senyor, la princesa està trista perquè, des que era xiqueta, ha

tingut sempre Estefania al costat. Ara Estefania està a punt de ca-

sar-se, i la princesa es pregunta: «I jo, quan tindré marit? On deu

ser el cavaller que conquerirà el meu amor?». Sent tan bella, dis-

creta i honrada, i l’hereua de l’imperi grec, només un rei té mè-

rits i títols per meréixer-la, però, on deu ser aquest rei?

L’emperador va assentir amb cara preocupada.

135

de com tirant va requerir d’amors carmesina

3 malvasia: tipus de cep importat d’Orient que fa un raïm blanc i dolç.

—Teniu raó —va dir—. Hauria de pensar a buscar marit a

Carmesina, de la mateixa manera que m’encarregue d’instruir-la

en els assumptes de govern.

—Si fóra cosa meua, Altesa —va dir Plaerdemavida amb ulls

entremaliats—, sabeu a qui donaria per marit a la princesa?

Plaerdemavida va fer una pausa, com si no gosara dir el que

estava pensant. Expectant, l’emperador va preguntar:

—Digueu-m’ho sense embuts, a qui?

La donzella va respondre amb convicció:

—Al cavaller més virtuós del món, que és Tirant lo Blanc! Qui

sinó ell ha vençut el Gran Turc i el soldà?

—Que salada ets, Plaerdemavida! Tan sols per la gràcia amb

què m’has donat aquest consell, et recompensaré amb cinquanta

mil ducats. Però ara anem a veure Carmesina.

La princesa era al llit sense forces i amb els ulls enrogits pel

plor. L’emperador li va explicar el que li havia dit Plaerdemavida,

i Carmesina es va ruboritzar.

—Pare meu —balbucejà morta de vergonya—, Plaerdemavida

és una xicota esbojarrada i atrevida que sempre diu el primer que

li ve a la boca…

—Però filla, tu voldries el nostre capità per marit?

Carmesina va empassar-se la saliva abans de contestar.

—Senyor —va aconseguir dir a l’últim—, quan Tirant con-

querisca tot el territori que els moros ens han pres, jo faré el que

vós em maneu.

—Bona resposta —va assentir l’emperador, i va somriure, feliç

de tenir una filla tan obedient i assenyada.

Tirant havia quedat molt preocupat després de presenciar el

desmai de Carmesina, i se sentia pres per la malenconia. Obses-

136

tirant lo blanc

sionat pel desig de posseir la princesa, el turmentava el fet de no

saber si la podria tenir mai entre els braços. No es va alçar en tot

el dissabte; es va estar tot el dia al llit, amb un peu calçat i l’altre

descalç, sospirant sense parar per Carmesina. A poqueta nit, va

rebre la visita de Plaerdemavida.

—Ajudeu-me —li va pregar Tirant—. Fins ara mai no havia

sofrit una passió tan forta i cruel, i no sé com reaccionar.

—Sabeu que l’emperador ha preguntat a Carmesina si us vol-

dria per marit…?

—I què ha contestat? —va preguntar Tirant amb gran ansie-

tat, alçant mig cos del llit.

—Ha dit que… potser, quan haguéreu expulsat l’últim turc de

l’imperi, es casaria amb vós.

—Oh, amor ingrat! —va exclamar Tirant amb ulls desconcer-

tats—. I què faré fins llavors?

—Tingueu paciència. El que us convé és confiar en mi: quan

siga negra nit tornaré.

I efectivament, unes hores més tard Plaerdemavida va tornar i

va agafar Tirant de la mà. Tots dos van eixir al passadís descalços,

per evitar que els sentiren. Plaerdemavida va guiar Tirant fins al

vestidor que estava al costat de la cambra de Carmesina i li va

mostrar un bagul.

—Amagueu-vos ací, senyor Tirant, i no feu gens de soroll.

El cavaller la va obeir. Es va ficar dins el bagul, tot encongit.

Després, Plaerdemavida va col·locar amb cura un drap de lli da-

vall de la vora de la tapa, per tal que quedara un clevill per on Ti-

rant poguera veure-hi i respirar. De seguida van entrar unes don-

zelles amb llibrells d’aigua calenta que van buidar al bany, i quan

tot estava llest, va aparéixer Carmesina i va començar a despu-

137

de com tirant va requerir d’amors carmesina

llar-se. Per augmentar el plaer de Tirant, Plaerdemavida va agafar

una candela encesa i la va acostar a la princesa. Llavors li va dir:

—A fe, senyora, que si Tirant es trobara ací i us poguera tocar

com faig jo, em pense que seria més feliç que si el nomenaren se-

nyor del reialme de França.

—No t’ho cregues gens —contestà la princesa—, que ell s’esti-

maria més ser rei…

—Oh, Tirant! —exclamà Plaerdemavida—. On deus ser ara?

Com m’agradaria que fores ací i pogueres veure i tocar la cosa que

més aprecies en aquest món i en l’altre! Mira, senyor Tirant, heus

ací els cabells de la princesa? Jo els bese en nom teu. Heus ací els

ulls i la boca. Jo els bese per tu. Mira ara les seues cris tal ·lines ma-

melles: mira com són de menudes, dures, blanques i llises; jo les

bese per tu. Oh, trista de mi, si fóra home, voldria acabar ací els

meus dies!

—Calla, calla —va riure la princesa—, mira que estàs ben boja!

Tirant s’ho mirava tot amb els ulls esbatanats i a males penes

podia contenir els ardents desitjos d’eixir del cofre. Estant en

aquestes raons, entrà la Viuda Reposada i la princesa li pregà que

es banyara amb ella. La Viuda es despullà, deixant-se només po-

sades unes calces roges i un capell de lli al cap. I per bé que tenia

una figura molt bella, les calces i el barret al cap la desfavorien

tant que pareixia un diable.4

Acabat el bany, Carmesina se’n tornà a la seua cambra, i lla-

vors Plaerdemavida es va acostar al cofre on hi havia Tirant.

—Ara, senyor Tirant, espereu-me ben quietet —xiuxiuejà.

138

tirant lo blanc

4 L’humorisme i el to distés i popular amb què Martorell descriu algunes deles escenes amoroses i eròtiques del Tirant és un dels aspectes que fan d’aques -ta obra una novel·la moderna i que la distancien d’altres novel·les de l’època.

Quan la princesa i les seues donzelles s’adormiren, Plaerdema-

vida s’alçà del llit i va anar a buscar Tirant.

—I ara, despulleu-vos —li va dir.

A Tirant li tremolaven les mans, els peus i el cor.

—Què és això? —preguntà Plaerdemavida—. No hi ha home

al món que siga valent en les armes i que no siga temorós entre

dones. En les batalles us enfronteu sense por a tots els hòmens

del món, i ací tremoleu per la vista d’una sola donzella.

—Jure per Déu que m’estimaria més entrar en lliça en camp

clos a tota ultrança contra deu cavallers, que veure’m com em veig

ara.

Plaerdemavida el va agafar de la mà i Tirant, tremolant, la va

seguir.

—Donzella, m’estimaria més deixar-ho córrer, perquè abans

desitjaria la mort que ofendre la princesa —li va dir—. La voldria

conquerir amb amor, i no amb engany i dolor.

Plaerdemavida es va enfadar molt per les paraules de Tirant.

—Oh, cavaller de poc ànim! El temor d’una donzella us es-

panta? Deixeu-vos de romanços i seguiu-me.

Tirant va obeir, i Plaerdemavida el va guiar fins al llit de Car-

mesina. Tirant es va estirar al costat de la princesa, i Plaerdema-

vida es va situar a la capçalera del llit, des d’on podia dirigir les

insegures escomeses de l’atabalat cavaller. Tirant va començar a

acariciar amb plaer el cos de Carmesina, fins que la va despertar.

—Déu meu, em vols deixar dormir tranquil·la! —exclamà la

princesa, pensant que qui la tocava era Plaerdemavida.

—Dormiu i deixeu-me fer, perquè jo estic aquí en lloc de Ti-

rant. Oh, virtuós cavaller, si tingueres la mà on jo la tinc, que

content estaries!

140

tirant lo blanc

Quan Tirant va notar que Carmesina s’adormia profundament,

va provar de satisfer el seu desig, però la princesa es despertà de

colp i, veient que tenia un home al llit, es va incorporar brusca-

ment i va fer un xiscle de por. La Viuda Reposada i diverses donze-

lles, que dormien molt a prop, van eixir corrents per ajudar la

princesa. Unes anaven amb camisa i les altres mig nues, i totes cri-

daven horroritzades davant la porta de l’habitació de Carmesina.

—Obriu la porta! Què us passa, senyora?

Mentrestant, Plaerdemavida va ajudar Tirant a vestir-se, el va

guiar fins a un terrat i li va donar una corda perquè poguera bai-

xar fins a l’hort sense perill.

Tirant va lligar la corda i, sense mirar si arribava a terra o no,

s’hi despenjà precipitadament. Però la corda no era prou llarga i

Ti rant va quedar penjat a una distància considerable

del terra. Només podia fer una cosa: saltar! Però va

caure malament i es va trencar una cama.

Mentrestant, tothom al castell estava despert.

Els guàrdies cor rien d’una banda a l’altra i els

criats s’agrupaven desconcertats. Enmig de la

confusió, molts pensaven que els turcs havien

entrat a sang i foc al castell. Fins l’emperador va

eixir de les seues estances amb camisa de dormir i

l’espasa a la mà, i, en arribar davant de la cambra de

Carmesina, cridà:

—Filla meua, obriu! Què us passa? Qui us ofén i

us ataca?

La porta finalment s’obrí i l’emperador, les donzelles i els criats

es precipitaren dins la cambra. Carmesina, del llit estant i tapada

amb els llençols, va cridar:

141

de com tirant va requerir d’amors carmesina

—Una rata! Una rata ha saltat sobre el meu llit i m’ha arrapat

la cara!

—Sí, sí, una rata! —va assentir Plaerdemavida.

—Rates, rates! —xisclaren aterrides les donzelles.

A la llum de les espelmes, la princesa semblava molt espantada

i els seus ulls vagaven d’un racó a l’altre de l’estança. Temia que

Tirant s’haguera fet mal en saltar a l’hort, i va començar a plorar

amargament. L’emperador, que era un home sagaç, sospitava que

hi havia gat amagat, i va revisar tota l’estança amb l’espasa enlai-

rada. Es va estirar a terra per mirar davall del llit, va obrir un ar-

mari, va passar al vestidor i va alçar la tapa del cofre, i finalment

va eixir al terrat, però no hi va trobar res d’estrany en la nit silen-

ciosa i sense lluna. També la Viuda Reposada, que s’havia desper-

tat quan somiava en Tirant, buscava per la cambra alguna peça

de vestir que delatara la presència d’un home. Però no en va tro-

bar cap.

142

tirant lo blanc

De com Tirant va lluitarcontra el Gran Caramany

Quan l’emperador va abandonar l’habitació de la princesa, Plaer-

demavida es va afanyar a anar a buscar Hipòlit, el nebot de Ti-

rant, i li va explicar que el seu oncle havia patit un accident.

Hipòlit, amb l’ajut d’uns quants hòmens, va recollir Tirant del

ter ra del pati.

—Cal que me’n vaja del castell de seguida —li deia Tirant—.

Si l’emperador em veu amb la cama trencada, començarà a sospi-

tar. Li haureu de dir que me n’he hagut d’anar urgentment a Bell-

puig perquè els turcs han atacat la ciutat.

De manera que, quan li hagueren encanyat1 la cama trencada,

Tirant va marxar de Malveí. Com que no podia muntar a cavall,

els seus hòmens el dugueren fins a Bellpuig en una llitera. Més que

la cama, a Tirant li feia mal el cor. «Després de tot el que ha pas-

sat», pensava, «Carmesina no em voldrà veure mai més a la vida».

Tirant va descansar en una casa de Bellpuig durant un parell

de setmanes. A qui li preguntava què li havia passat, li responia

que havia caigut del cavall mentre feia un passeig.

143

1 encanyar : fer que es mantinga rígid un membre trencat lligant-hi un o dostrossos de canya amb benes.

Fins que, una vesprada, uns soldats van entrar al lloc on des-

cansava dient:

—Capità, us portem un presoner!

Era un moro molt corpulent, vestit amb roba luxosa, turbant

de seda i capa de viatge. Amb veu molt cortesa, el presoner va dir

a Tirant:

—Senyor, tot i que he nascut en aquesta terra d’infidels, sóc

fill d’una esclava cristiana que em va inculcar en secret la seua fe

des de ben menut. Tots em coneixen per un nom moro, però ve-

ritablement em dic Galançó i sóc d’Esclavònia. He vingut per ser

batejat perquè vull viure i morir en la fe de Crist.

—Alerta, capità! —va intervenir llavors el cap dels soldats—.

A mi em sembla que aquest home és un espia i que prova d’en-

ganyar-nos.

Conscient que era molt difícil que el cregueren, el tal Galançó

va decidir revelar a Tirant un secret que havia sentit explicar a la

cort del soldà i que per força havia de resultar molt valuós per a

les tropes cristianes.

—Senyor —va dir—, el Gran Turc espera nou naus plenes a

vessar de blat, ordi, oli i carn.

—I qui les envia?

—El Gran Caramany, que ha aplegat un exèrcit de cinquanta

mil hòmens; s’esperen a l’altra riba del Bòsfor, i ho tenen tot a

punt per a creuar l’estret. També hi viatja una de les filles del

Gran Caramany, que és extraordinàriament bella.

Tirant va pensar que aquell home no podia mentir sobre uns

fets que es podien comprovar ben fàcilment. Així, va creure Ga-

lançó i va ordenar que l’acompanyaren fins a l’església perquè

poguera ser batejat per l’arquebisbe.

144

tirant lo blanc

Polígon Els Mollons. c/ Traginers, parcel·la 17 • 46970 Alaquàs (València)Tel. 96 198 62 10 • Fax 96 151 21 30 • e@vicensvives.es • www.vicensvives.es