Som les dones, només les cuineresde la festa? Aquesta visió semblaestar molt assumida popularment,com un estereotip de la festa, finsal punt que aquell conjunt musicalcatalà, dels anys seixanta i setanta,La Trinca, en una composició mu-sical en què es descrivia els dife-rents moments de la Festa Major,en el que feia referència a la pro-cessó es deia: «i les dones ho hande mirar des del balcó, / víctimesde la segregació». No obstant, unamirada més atenta a tot el feno-men festiu ens pot donar algunessorpreses, sobretot, perquè tot ésmolt més complex del que unaimatge preconcebuda ens podriaproporcionar.

En primer lloc, hauríem departir de les contradiccions in-ternes de tota organització social.Alguns folkloristes van crear laimatge de «puix és popular, tot éssaviesa i perfecció», i això ha estatseguit amb intervals contraris de«tot el que és tradicional és un llastper al progrés», fins arribar al neo-romanticisme de considerar que elpoble representa la lluita contrael poder en tots els seus momentsi que la festa n’és el màxim expo-nent. Doncs no, tot grup social ésuna composició que inclou tambédesequilibris i disfuncions i, comdeia Luiggi Lombardi Satriani, lesclasses subalternes fan crítica alpoder de forma explícita i implíci-ta, però també mostren confor-mitat amb el poder i en reproduei-xen les seves injustícies.Així, aquestautor explicava com en la seva re-cerca sobre aquesta revolta popularcontra el poder, molts activistesassistien als mítings on es cons-cienciaven per a la justícia social,però, en tornar de nit a casa seva,

exigien a les seves dones que elstinguessin el sopar a punt i calent.És a dir, reproduïen, dins de casa,la dominació contra la que lluita-ven en les seves relacions laborals.

En la vida tradicional, la donaha participat en la festa depenentdel grup d’edat al qual pertanyia:nena, fadrina, casada jove, mestres-sa gran, anciana. I hi ha participat,quan institucionalment li era per-mès, per mostrar-se a la comunitatsovint emparada en finalitats sa-grades.Així, des de nena, ha partic-ipat en questes o captiris, com la deles Llucietes, per Santa Llúcia, quanes revestia una nena de Santa Llú-cia i es feia acompanyar per duesmés, les cardenales, amb una caparoja, i amb el seguici de les altresnenes, anaven totes casa per casaper demanar l’oli de la llàntia desanta Llúcia. Aquesta era una festaper a les nenes, que de vegades esfeia per santa Caterina, paral·lela ala dels nens per sant Nicolau o sant

Andreu. Però en elles s’especificavaque es demanava per a l’oli de l’al-tar de la santa. Calia, doncs, em-parar l’acció en una causa sagrada,ja que si l’home exerceix una me-diació política entre la família i lasocietat, la dóna és, en molts aspec-tes, l’encarregada de les relacionsreligioses del grup domèstic.

Però la gran organització permostrar-se a tot el poble i als fo-rasters ha estat sovint la confrariadel Roser, erigida en aixopluc demoltes accions, on el protagonis-me festiu l’ostentaven i encaral’ostenten les dones, allí on la tra-dició ha continuat. Anualment, iamb algunes variants locals, s’esta-blia la elecció de dues majorales,que solien ser una fadrina i unacasada, la fadrina a punt de casar-se i la darrera casada, o dues noiesfadrines, o altres combinacions.D’elles depenia l’organització dela festa, l’engalanament de l’altar, lacapta de fons, tot anant per les

Car

am

ella

MÚ

SIC

A I

CU

LTU

RA

PO

PU

LA

R

6

SOM LES DONES, NOMÉS,LES CUINERES DE LA FESTA?

Josefina Roma

Grup de nenes de Primera Comunió, Sant Boi de Lluçanès.

AR

XIU

BA

LDIR

ISE

LVA

cases el dia de les festes senyala-des o cantant cançons improvisades

amb acompanyament de pandero

en els llevants de taula de festes co-

munes o privades com ara noces.

Aquestes cançons de pandero po-

saven a prova les majorales i el seu

enginy, perquè havien de mostrar

les virtuts que formaven part de

l’univers moral de la comunitat.

Aquest era el veritable aparador de

les noies, que passaven per aquest

càrrec en algun moment i es mos-

traven a través de la seva interacció

amb els comensals en festa, als ulls

dels possibles pretendents del poble

i les seves famílies i dels forasters.

En el decurs de les festes anyals, són

els nois en general els qui podien

rondar les noies i improvisar can-

çons, per això té un valor especial

el llevant de taula de les majorales

del Roser.

La festa i confraria del Roser

arriben al seu punt màxim en

pobles com Vallbona d’Anoia, es-

tudiat en els anys noranta per

M. Antònia Juan, on el ball de les

majorales del Roser constitueix

una veritable apoteosi per a elles,

que poden designar la seva parella

amb solemnitat.

L’actuació de les nenes i fa-

drines en la festa ha anat tradi-

cionalment unida a la cerca de

parella. La festa ha estat el marc on

les noies han de mostrar-se i, per

tant, no ha estat un temps simple-

ment plàcid, sinó molt treballat.

L’obligatorietat d’estrenar vestit,

de mostrar-se en la processó i en el

ball, sempre sota la supervisió del

grup familiar, les ha posat en pri-

mera fila de l’estratègia familiar de

reproducció social.

Les casades joves apareixien en

la festa per ensenyar la seva ferti-

litat, mostrant els seus nens ben

mudats i endreçats.

Si ens endinsem en el con-

cepte que encapçala aquesta refle-

xió del paper exclusiu de la dona

en la cuina de la festa, hem de

començar per establir que els grans

plats que avui dia pregonen amb

orgull els grans cuiners professio-

nals i els restaurants més sofisticats

han estat manllevats de la cuina

funcional de les grans festes i de les

dones com a protagonistes i pos-

seïdores d’una propietat sobre el

resultat dels àpats a les festes.

La possessió de fórmules espe-

cífiques, del coneixement neces-

sari per quedar bé, no sols davant

de la família estricta sinó també

davant dels forasters convidats, ha

constituït, abans de la popularit-

zació dels llibres de cuina, part de

la dot de les dones, perquè s’here-

tava el procediment de la mare o

d’alguna altra dona de la família

d’orientació. Les cases que pos-

seïen una excel·lència en la cuina

eren apreciades per aquest fet, i les

noies que sortien d’allí se n’em-

portaven la continuïtat. Sovint, la

major part de coneixements culi-

naris se’ls enduia la filla gran, que

havia tingut més possibilitats d’a-

prendre amb la padrina i la mare

les seves especialitats. La cuina,

doncs, s’ha erigit en temps tradi-

cionals en l’aparador de la família

i, per tant, de les noies casadores.

No es tractava sols d’acontentar el

marit, sinó de la representativitat

de la casa i del seu prestigi.

Una característica molt mal

coneguda en aquestos àpats de fes-

ta és la ubicació de la dona en la

invisibilitat. La institució de les

misses primeres venia a completar

aquest quadre. Les dones anaven a

la missa primera, resada i curta, per

tenir més temps per acabar de

preparar el gran dinar, que era la

culminació dels treballs de la festa.

Efectivament, per a la festa s’ha-

vien pintat les escales, el menjador

o el que fes falta. S’havia fet un

veritable esforç de neteja per aco-

llir els forasters. S’havien preparat

els dolços d’intercanvi, d’esmorzar

i dinar, i tot el que requeria més

hores de temps, però els darrers

preparatius s’havien de fer per po-

der servir al punt.Això feia que les

dones es quedessin a la cuina men-

tre els homes i els forasters fossin al

menjador. Aquest fet formal va

escandalitzar moltes consciències

que clamaven per la igualtat d’ho-

mes i dones, però portar les dones

a la taula no solucionava el proble-

ma, ans el contrari, l’agreujava,

perquè llavors la dona havia d’a-

cudir a dos fronts i aixecar-se a

cada moment per servir i acabar la

preparació, sovint en cuines lentes.

PA

RELM

DE…

7

Xiques a la Festa

Major de Cornudella

de Montsant (Priorat).

AR

XIU

CA

RR

UT

XA

L’alliberament i la igualtat no espodien atènyer si no es modifica-va el sistema de cuinar. Les donesmenjaven en els mateixos roglesdels homes quan anaven d’aplec, jaque portaven el menjar fet el diaabans. També s’exhibien els platsdistintius de cada casa, i tots dei-xaven provar la seva especialitat,però les dones ja no havien decuinar en el moment i, per tant,s’asseien en termes d’igualtat enl’aplec. No és doncs que les donesno poguessin seure a la taula, sinóque la preparació dels plats de festarequerien una atenció continuada,que algú, la mestressa i les sevesajudants, les que coneixien l’ofici,havia de portar a terme. La lliber-tat de la cuina contrastava, per altrapart, amb la solemnitat i rigidesadel menjador.

La dona cuinera, en certa ma-nera, és invisible, sí, però no restaa l’ombra. És present en el pres-tigi que atorga la seva excel·lènciaculinària.

Si recorrem els ritus de pas,veurem jugar també aquesta alter-nança d’aparador i d’invisibilitat enla vida tradicional.

Així, si en el part la dona restareclosa, i se l’ha d’anar a veure perfelicitar-la i portar-li regals, enl’ordre tradicional, en la festa quesubratlla el ritu de pas correspo-nent, el bateig, en haver-se emfa-sitzat la necessitat d’un baptismeals pocs dies de néixer per evitar,en cas de mort, una indefinició del’estat del petit en el més enllà, i

dels mals que li poguessin inferiractes de bruixeria o mals esperits,la mare encara es trobava enllitadai restava invisible, ja que era substi-tuïda per la padrina en el ritu.

En canvi, el ritu de pas quesepara la infància de l’adolescència,o el pas d’una infància passiva auna infància responsable, la nena ésla veritable protagonista, mostradaen un aparador, molt més que elnen, ja que es tracta d’una festa denoces en potència. Igual com enles antigues festes de primers demaig les maietes eren vestidesde blanc i mostrades al veïnat, enla Primera Comunió la nena esvesteix de blanc, amb un vestit queja preconitza el de les noces, i en eldecurs del temps no ha fet sinócréixer, ja que avui en dia es con-tinua fent un petit aixovar per alvestit ritual, que des de les cate-quesis s’ha intentat debades reduirquant a fastuositat. Les cases espe-cialitzades venen des de mitjonsamb puntetes, samarretes, enagos,guants, fins a camises de dormir,sabatilles i bata per a llevar-se.Aquest vestit, que converteix la ne-na en un aparador, li servirà tam-bé per acompanyar la processó deCorpus d’aquell any, mostrant-seen un seguici a tothom.

Les noces combinen els dosaspectes d’invisibilitat i d’aparador.Per una part, un munt de tabús fanamagar el vestit i la núvia vestidaper a la festa, als ulls del nuvi; finsi tot, la núvia acudia a l’esglésiacoberta pel vel, que es portava an-

teriorment, només aixecat pel nu-vi en un moment determinat de lacerimònia. En canvi, el seguicid’entrada i sortida de l’església, totdramatitzant el canvi de famíliaque s’opera, personificat pel canvid’acompanyant, ressalta fins almàxim l’aparador de la núvia, mésque a qualsevol altre personatgedel ritual.

Després de la menopausa, comque la dona no es jubila com amestressa, aquest moment repre-senta un moment molt actiu en lapreparació de la festa. Sobre ellarecau no sols el prestigi familiar,sinó també l’organització dels ac-tes, l’acció política en molts as-pectes de la vida del grup. Aquestpaper ha anat creixent fins a l’ac-tualitat, en què la dona s’ha agafatals succedanis de la festa, com elsviatges, on ja no li cal cuinar, o béen el ball, com a tornada a la jo-ventut, sense el compromís querepresentava, de manera que n’em-fasitza l’aspecte lúdic, i, fins i tot,aquesta segona oportunitat acaba,en alguns casos, en unes noves no-ces. És el període en què les mes-tresses poden portar a la pràctica elsseus criteris d’organització festiva.

Veiem, doncs, que en la festatradicional la dona es socialitza peranar-hi amb una tasca concreta, lareproducció social, mitjançant elcasament. Les seves eines seranposar-se en l’aparador del lluï-ment, per a la qual cosa convindràestrenar, presumir i aportar unadot de coneixements culinaris, on

Car

am

ella

MÚ

SIC

A I

CU

LTU

RA

PO

PU

LA

R

8

Casament a la capella

de Viladecans, Sant

Boi de Lluçanès

(1947).

AR

XIU

BA

LDIR

ISE

LVA

l’especialització és del tot signi-ficativa i en la qual intervindrantotes les dones de la família perquèés un patrimoni familiar.

Per continuar reflexionantsobre l’espai públic i privat en lafesta i en la quotidianitat tradi-cional, com hem fet en parlar deles cuineres, hem de tenir en comp-te que, en la vida quotidiana tradi-cional, la dona ha sortit al carrerper regar-lo, mostrant-lo com unacontinuïtat endreçada de la casa,però també hi ha sortit per cosir ala tarda i reunir-se amb les veïnes,fent un repàs als esdeveniments ide tot el qui passa pel davant. Elsdies de festa, com els diumenges,l’espai del carrer ha estat guanyatper al joc de les dones, que engrups de veïnes s’han ajuntat tra-dicionalment per jugar. En moltspobles, l’activitat en el carrer esde-venia molt més diversificada, jaque es dinava i berenava al carrerquan els homes no eren a casa, i,per tant, la vida en l’espai públicde les dones s’intensificava.

Hi ha una festa tradicional-ment assignada a les dones casades,Santa Àgata, el 5 de febrer.Aquestafesta està situada al final del pe-ríode de l’hivern, una època enquè se celebren festes d’inversió,des de Sant Andreu o Sant Nico-lau, la festa dels Nens, santa Ca-

terina o Santa Llúcia, la festa de lesNoies, els Sants Innocents, SantAntoni, festa dels Animals també,fins a Carnaval. Hi ha un paral·le-lisme entre la festa de Santa Llúciai la de Santa Àgata, ambdues santesmàrtirs sicilianes. Santa Àgata, ver-ge i màrtir, va viure a Catània en elsegle III, i el seu pretendent, dece-but, la va denunciar per ser cris-tiana. Entre les moltes tortures queva haver de patir, li van tallar elspits; per aquest fet se la representaportant un plat amb els pits, i vaser proclamada patrona de les ma-res que crien i, per extensió, de lesdones casades. Santa Llúcia, tambéverge i màrtir, va morir a Siracusa,a començaments del segle IV. Sesap que era devota de santa Àgata ique va anar a la seva tomba perdemanar-li la salut per a la sevamare. Sembla que també un pre-tendent decebut la va denunciarcom a cristiana i va morir amb elcoll travessat per una daga.Ara bé,la història posterior i el seu nom,que fa referència a la llum (via lucis

o ‘camí de llum’), van fer créixer lacreença que havia estat martiritza-da traient-li els ulls, de manera quees representa portant els ulls en unplat, i se la té per advocada de lavista, a més de les noies fadrines. Elque si és cert és que a santa Llúciai a santa Àgata se les representa

portant en un plat, l’una els pits,l’altra els ulls. I així, juntes, estanrepresentades en una pedra de claude volta en el convent de SantDomènec de Balaguer. Santa Àga-ta, paradoxalment, essent verge illevant-li els pits, és patrona de lesdones casades o mestresses de casa,produint-se així una inversió designificats.

Quina és l’especificitat de lafesta de les Àguedes? En principi,és la festa de les dones casades,però sovint són les mestressesgrans qui la porten a terme.Aques-tes, ja lliures de tot afany de repro-ducció, gaudien de molta més lli-bertat i dirigien, en certa manera,no sols la política domèstica, sinóla de la comunitat. Això era benconegut, per tant, no hi havia in-versió en el fet que manessin undia de la seva festa. El que canvia-va era que es feien visibles en l’es-pai públic, tot dirigint la festa. Ellesorganitzen el ball, com encara fana Albatàrrec,Almacelles,Almenar iAitona (Segrià). Es distribueix pabeneït, poden apallissar els homes,conviden o tenen un menjar per aelles soles. En certa manera, es re-petia el que en molts pobles es feiael Dijous de Comares, un dels di-jous precedents del Carnaval, enquè les dones convidaven els ho-mes. És a dir, que Santa Àgata se

PA

RELM

DE…

9

Processó de Santa

Àgueda, on les donesporten la imatge.

Mont-roig (2006).

NU

RI

AN

GO

STO

celebra com una festa carnavalesca,en el curs de la qual tot s’hi val ipot passar desapercebuda aquestainversió de rols dels sexes.

El que crida l’atenció és que lapoblació ho veu amb menysteni-ment, amb condescendència; finsi tot avui es veu com una festa ver-gonyosa per als homes. Passa encerta manera com en alguns po-bles el dilluns i dimarts de Carna-val, on la supremacia de les doness’intentava escurçar tot avançant elrellotge de l’església perquè el tocde l’Àngelus, que assenyalava el fi-nal del mandat de les dones, sonésmés aviat.

Les dones, en les festes delcurs de l’any, han estat objecte desanció moral, com en les enra-mades o en la penjada de naps aArenys, avui ja contestada per lesnoies. Però és aquest paper passiu,receptor, el que es canvia, tant perCarnaval com en la festa de lesÀguedes, i per això les dones esfan blanc del sentiment ambiva-lent dels homes cap a les dones, jaque la imatge de la mare, queofereix menjar, amor i cura, es veucontrarestada pel seu domini i po-der. En la festa de les Àguedes i enel Carnaval, els homes i les donescomparteixen i disputen el mateixterritori. Per als homes, això re-presenta la cavalcada de les dones,on la dona simbolitza el desordre.Per això se les ridiculitza en xiri-gotes de carnaval, en què elshomes es vesteixen de dones perescarnir el seu paper. El somriuredavant de les Àguedes té aquest

sentit de voler reforçar l’estructurajeràrquica, malgrat que deixaveure els conflictes que es mostrenper guardar viva la reivindicacióigualitària. Però menystenint lesmestresses només s’expressa la im-potència davant de les dones queja tenen ben guanyat el poderpolític quotidià.

Des de fa temps s’observa en lafesta un augment de la presènciafemenina, àdhuc en papers ritualsque fins fa poc eren reservats alshomes, com passa en les danses,castells i balls de bastons, per dir-ne només uns exemples palesos.

Aquest avenç pot fer-se perreivindicació, ja que l’estructurasocial ha canviat i, per tant, la donaveu natural que el seu paper a lafesta canviï, i també per substitu-ció, és a dir, per deserció de l’homeen papers festius clau, que són aga-fats i salvats de la seva desaparicióper l’actuació de les dones.

El procés de conquesta delsllocs festius es produeix en el campde la música, de la dansa, del risc,i de vegades segueix el mateix ca-mí d’integració que es dóna per alsnouvinguts. La dona és col·locadaen el darrer nivell, ascendint deforma semblant. D’alguna manerapodríem veure el fenomen coma paral·lel amb el que travessenels pobles nadius de l’Amèrica delNord, posats a la cua, darrere delspobles nouvinguts, en l’ascensió ila integració social.

Aquest avenç pot generar con-flictes que costa de resoldre, ja ques’han de vèncer moltes resistències

d’ordre tradicional, ritual, o sim-plement per l’impacte del canvi,com la reivindicació de les donesbasques que volen participar en elsAlardes amb un paper diferent alde cantineres.

Quan es tracta de la substitu-ció per deserció dels homes, elpaper de la dona ha arribat a salvarla continuïtat de la festa, com passaen el ball de bastons, o en el cantdels Rosarieros de Híjar, on l’acti-tud decidida de la dona per parti-cipar-hi ha salvat una instituciópatrimonial cabdal.

En aquest camí se segueix unsentit contrari al que s’havia do-nat en la representació de papersfemenins en la festa, representatsper homes, com en balls parlats ien tantes representacions paratea-trals. La intervenció de les donesera vista com a perillosa, portado-ra del desordre. Després d’haverguanyat el seu lloc en la repre-sentació dels papers femenins queli corresponien, s’ha fet un pasmés. Avui dia, la necessitat ha fetconquerir a les dones molts llocsen els grups festius i en la sevaorganització. L’abandonament del’home ha fet guanyar territori ala dona. Poc a poc. s’ha anat capa la feminització de la vida reli-giosa i de la manipulació de lesforces simbòliques. La festa és,doncs, un aparador significatiu d’a-quest procés.

Les dones som les cuineres dela festa, però en un sentit mésampli, perquè en la nostra cuinasocial es cou veritablement la festa.

Car

amel

laM

ÚSIC

A I

CU

LTU

RA

PO

PU

LA

R

10