Restauració i dictadura de Primo de Rivera, 1876-1931

Restauració idictadura dePrimo de Rivera,1876-1931 Santiago Izquierdo Ballester PID_00147742

© FUOC • PID_00147742 Restauració i dictadura de Primo de Rivera, 1876-1931

Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric comquímic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autoritzacióprèvia per escrit dels titulars del copyright.


Índex

Introducció.................................................................................................. 5

Objectius....................................................................................................... 8

1. Política.................................................................................................. 9

1.1. La Restauració borbònica i els primers passos del catalanisme

polític (1875-1901) ...................................................................... 9

1.1.1. Els fonaments de la Restauració .................................... 9

1.1.2. Els dinàstics catalans ..................................................... 11

1.1.3. L'Església catalana en els inicis de la Restauració .......... 12

1.1.4. Republicans i obreristes ................................................. 13

1.1.5. Els inicis del catalanisme polític ................................... 14

1.1.6. La crisi colonial i el Tancament de Caixes .................... 17

1.2. Catalanisme, republicanisme i lluita de classes (1900-1923) ...... 18

1.2.1. El republicanisme .......................................................... 20

1.2.2. Solidaritat Catalana ....................................................... 21

1.2.3. La Setmana Tràgica ........................................................ 22

1.2.4. La Mancomunitat .......................................................... 23

1.2.5. La crisi política de 1917: l'Assemblea de

Parlamentaris ................................................................. 24

1.2.6. La Mancomunitat i el projecte d'Estatut d'autonomia .. 26

1.2.7. La radicalització del moviment catalanista ................... 27

1.3. La Dictadura de Primo de Rivera i Catalunya (1923-1930) ......... 28

1.3.1. La Dictadura i Catalunya .............................................. 28

1.3.2. La repressió institucional i política i la resposta

opositora catalana .......................................................... 29

1.3.3. El camí cap a la República ............................................ 30

2. Economia i societat........................................................................... 33

2.1. Dels inicis de la Restauració fins a la Primera Guerra Mundial

(1875-1914) ................................................................................. 33

2.1.1. L'evolució demogràfica durant la Restauració ............... 33

2.1.2. Les transformacions agràries ......................................... 37

2.1.3. El creixement industrial ................................................ 39

2.1.4. Les finances .................................................................... 43

2.1.5. La conflictivitat social: dels inicis de la Restauració a

la fundació de la CNT ................................................... 44

2.2. Els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-1923) .................. 48

2.2.1. El creixement de la CNT i el pistolerisme dels anys

vint ................................................................................. 48

2.3. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1931) ............................ 52


2.3.1. El món del treball durant la Dictadura ......................... 52

3. Cultura.................................................................................................. 55

3.1. L'eclosió del nacionalisme cultural i del modernisme

(1875-1906) ................................................................................. 55

3.1.1. Una cultura que mira cap a Europa .............................. 55

3.1.2. El món cultural catòlic .................................................. 56

3.1.3. De la Renaixença al nacionalisme cultural: el

modernisme ................................................................... 57

3.2. Noucentisme i primeres avantguardes (1906-1923) ................... 59

3.2.1. Del modernisme al noucentisme .................................. 59

3.2.2. L'obra de la Mancomunitat ........................................... 60

3.2.3. La cultura popular ......................................................... 62

3.2.4. El món del llibre i la premsa ......................................... 63

3.2.5. L'avantguardisme ........................................................... 64

3.2.6. Grups socials nous i formes d'oci noves ........................ 65

3.3. La persecució de la cultura catalana durant la Dictadura de

Primo de Rivera (1923-1930) ...................................................... 67

3.3.1. La persecució de la cultura catalana .............................. 67

3.3.2. L'oposició del món cultural en la persecució

dictatorial ....................................................................... 69

Glossari......................................................................................................... 71

Bibliografia................................................................................................. 74

© FUOC • PID_00147742 5 Restauració i dictadura de Primo de Rivera, 1876-1931

Introducció

El període històric conegut com la Restauració va ser a Catalunya una etapa

d'importants canvis polítics, socials, econòmics i culturals, si bé en acabar-se

aquest període la societat catalana es va moure encara en els límits d'una tran-

sició inacabada a la modernitat.

A Catalunya la primera etapa del règim, entre 1874 i 1898, es va caracteritzar

per l'accés progressiu al primer pla de l'escena pública d'una generació nova de

burgesos, fet que va tenir molt a veure amb l'encarcarament d'un sistema polí-

tic que mostrava una capacitat mínima d'adaptació i modernització, sobretot

en relació amb els interessos de les corporacions econòmiques i cíviques cata-

lanes. En aquest context, la desfeta colonial de 1898, va accelerar la deriva dels

elements directius catalans devers estratègies noves d'intervenció i de defensa

dels interessos de la societat catalana.

A començaments del segle XX aquesta tendència es va fer encara més evident,

sobretot arran del maig de 1901, moment en què se celebren unes eleccions

legislatives que, a Barcelona, es tradueixen en l'elecció de quatre diputats re-

gionalistes, dos de republicans i només un de monàrquic. Aquests resultats

significaven un canvi profund en la política barcelonina, que a partir de 1907

es començaria a estendre irreversiblement a tot Catalunya. Era la fi del torn

dinàstic, dels partits caciquistes estatals i de l'aparició de dues forces polítiques

noves en l'escenari català: la regionalista i la republicana.

Des del començament de segle, doncs, apareixen o s'enforteixen a Catalunya

grups nous i idees noves: la burgesia industrial amb un projecte catalanista,

uns sectors populars que volen canvis i un moviment obrer reivindicatiu. Ca-

talunya es començava a situar en oposició oberta al sistema restauracionista, i

presentava signes de vitalitat que es manifesten en el terreny econòmic, social

i polític.

Del catalanisme polític sorgeixen, de fet, els projectes reformistes i modernit-

zadors principals de tot l'Estat. Les propostes més sòlides de reforma del règim

es plantegen a iniciativa catalana i són plurals i diverses: per a uns calia arribar

a una descentralització basada en el respecte a les peculiaritats regionals; per

a uns altres s'havia de produir un canvi polític profund que desemboqués en

la proclamació de la República, i per a uns tercers calia una revolució social

de base igualitària o anarquista.

És en aquest període i dins d'aquest àmbit polític en què s'aconsegueixen els

èxits més significatius: primer, en forma d'un partit polític modern i catalanis-

ta, la Lliga Regionalista; segon, en forma d'un moviment cívico-polític ampli,


signe de l'ampliació de la base social i popular, la Solidaritat Catalana; i, final-

ment, gràcies a l'aparició d'una institució representativa de tot Catalunya, la

Mancomunitat.

La Gran Guerra i el triomf bolxevic a Rússia repercuteixen en el creixement

industrial de Catalunya. I si per una banda contribueixen a l'enriquiment dels

industrials catalans, per l'altra ajuden a configurar un obrerisme més radica-

litzat, enquadrat majoritàriament en un sindicat de masses: la Confederació

Nacional del Treball. La fi de la guerra, el 1918, significa també l'esclat d'unes

tensions socials i laborals greus que ha de dirimir l'exèrcit, fet que comporta

una militarització en el control dels conflictes i d'altres àmbits de la vida civil,

fins a culminar en la Dictadura de Primo de Rivera.

També la pau europea, basada en part en els catorze punts de Wilson defensors

dels drets dels pobles i de les nacions petites, exalta les esperances dels nacio-

nalistes catalans, els quals se sumen a la campanya autonomista de 1918-1919

i s'encaminen a crear partits catalanistes i independentistes.

En definitiva, industrialització, catalanisme, republicanisme i obrerisme són

uns fenòmens específics que generen unes diferències estructurals i uns ritmes

d'evolució de la societat catalana distints dels d'una societat espanyola que

manifesta hostilitat i incomprensió envers Catalunya i les seves reivindicaci-

ons polítiques i econòmiques.

Aquestes diferències entre una Catalunya industrial, urbana i políticament

dinàmica respecte a una Espanya agrària i en crisi política i institucional es

fan encara més evidents si hi afegim els aspectes culturals. En les dues darre-

res dècades del segle XIX té lloc l'eclosió del modernisme, moviment cultural

que vol inserir la cultura catalana en l'europea, mentre que alguns dels seus

integrants van provar de connectar-lo amb les aspiracions de revolució soci-

al que preconitzaven els cenacles llibertaris. Després, a partir de 1906 apro-

ximadament, la cultura catalana es va obrir als corrents nous, noucentistes,

primer, avantguardistes, després, i a àmbits nous com l'educació, la ciència o

els mitjans de comunicació. Va ser una cultura que es va saber modernitzar i

europeïtzar i va ser capaç de fer-se present en els sectors intel·lectuals, en els

populars i també en les formes noves de lleure. Una cultura que va tenir una

dimensió institucional gràcies a l'obra de la Mancomunitat, però que també va

tenir una dimensió popular. Era cada vegada més, encara que no plenament,

una "cultura de masses".

Amb la Dictadura de Primo de Rivera i el seu intent de desvertebració cultu-

ral i política de Catalunya es frenen bona part de les expectatives polítiques

i culturals catalanes. El règim militar instaurat per Primo de Rivera pretenia

superar la incapacitat de les forces polítiques de reformar l'Estat de manera de-

mocràtica i progressiva, però aviat es va fer evident que una solució autoritària

tampoc no podia solucionar els problemes endèmics de la societat espanyola.


S'arribava així al fracàs d'una Restauració presumptament democràtica, con-

trolada per oligarquies caciquistes. Semblava l'hora d'uns protagonistes polí-

tics nous i de plantejar-se el lloc que havia d'ocupar Catalunya, ja que era la que

havia combatut més obertament contra la dictadura i la que s'havia plantejat

amb més intensitat les sortides possibles del règim dictatorial i monàrquic.


Objectius

Aquest mòdul té com a objectiu principal que els estudiants coneguin les ca-

racterístiques de la Catalunya de la Restauració i els factors que van condici-

onar la seva evolució al llarg d'aquest període. Aquesta pretensió es concreta

en els objectius següents:

1. Entendre quins són els factors diferencials principals, en l'àmbit econòmic,

social, polític i cultural, entre Catalunya i la resta de l'Estat.

2. Analitzar en quin moment, i per què, apareix el catalanisme polític.

3. Estudiar els canvis principals en l'estructura demogràfica catalana.

4. Analitzar les diferents conjuntures polítiques a Catalunya durant la Res-

tauració.

5. Entendre quins van ser els canvis econòmics principals a Catalunya i va-

lorar els límits de la modernització econòmica catalana.

6. Relacionar la història de Catalunya durant aquesta etapa històrica amb el

context espanyol i internacional.

7. Valorar la importància, també a escala internacional, de la cultura catalana

durant aquest període.

8. Entendre que durant aquesta etapa es van assentar les bases per a la mo-

dernització posterior de les estructures socials, polítiques i econòmiques

catalanes.


1. Política

1.1. La Restauració borbònica i els primers passos del

catalanisme polític (1875-1901)

1.1.1. Els fonaments de la Restauració

A finals de desembre de 1874 el general Arsenio Martínez s'aixecava a Sagunt,

i obria així el camí a la Restauració de la monarquia borbònica a Espanya. Al

cap d'uns dies, el 9 de gener de 1875, Alfons XII entrava a Espanya enmig

del fervor popular. L'alegria era lògica: un rei jove i liberal –en el Manifest de

Sandhurst havia expressat el desig de ser un rei constitucional– arribava a una

Espanya afectada per un seguit de problemes.

Els pilars fonamentals del règim bastit per Antonio Cánovas del Castillo van

quedar establerts en la Constitució de 1876. La sobirania era en mans de la

Corona, que la compartia amb les Corts. El sistema polític restauracionista

establia l'alternança pacífica entre dues forces que compartien punts de vista

semblants amb relació a l'organització de l'estat i als fonaments bàsics de la

societat. Aquest sistema necessitava perquè funcionés correctament un poder

arbitral, paper que s'atorgava a la monarquia en la persona d'Alfons XII. Asse-

gurar el torn pacífic era, doncs, feina de la Corona i conseqüència de la bona

entesa de les grans dues formacions. A banda d'això, José Varela Ortega (2001)

ens recorda que el Ministeri de Governació, els governs civils i els notables

locals, els cacics, s'havien d'encarregar d'assegurar uns resultats pactats als co-

micis. Les xarxes de clients polítics validarien el poder a canvi d'un seguit de

serveis prestats a la comunitat local o provincial: des de carreteres, escoles o

enllumenat fins a tota mena d'influències. Durant els primers anys del règim

s'anirien definint els dos partits que, coincidint en el fonamental (monarquia

constitucional, unitat catòlica, defensa de la propietat), asseguressin l'accés al

govern a les forces dinàstiques. A partir de 1881, el Partit Conservador de Cá-

novas va trobar el seu complement en el Partit Liberal Fusionista de Práxedes

Mateo Sagasta.


El�torn�polític�a�les�Corts�i�a�l'Ajuntament�deBarcelona�(1876-1899)

Font: Jordi Casassas (dir.). Història, política, societat i cultura dels PaïsosCatalans (vol. 1, pàg. 78). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Per a preservar l'eficàcia de l'alternança política limitada a dos partits, calia

eliminar les oposicions antidinàstiques. En bona part això es va assolir amb el

restabliment del sufragi censatari: la llei electoral de 1878 va reduir els 410.000

electors catalans que havien pogut votar en les eleccions constituents de 1876

a poc més de 78.000. Les dones en quedaven excloses, i també tots els homes

majors d'edat que no haguessin pagat la contribució territorial o la matrícula

industrial. A més, la poca representativitat dels districtes electorals assegurava

unes majories dinàstiques confortables.

L'accés als càrrecs públics

La condició de ciutadans quepodien ser elegits per a ocuparcàrrecs públics era encara mésrestrictiva: per a optar a uncàrrec calia constar entre elsdos primers terços de la llistade contribuents. D'altra banda,cal recordar que els processoselectorals eren repetidamentmanipulats per part del rè-gim, com posaven de manifestpràctiques com l'encasillado, lamanipulació del cens o la tupi-nada.


1.1.2. Els dinàstics catalans

El nucli dirigent dels conservadors catalans es reunia al voltant de la Liga del

Orden Social, i en formaven part personalitats com els juristes Manuel Duran

i Bas, Felip Bertran d'Amat i Estanislau Reynals i Rabassa o el fabricant Josep

Ferrer i Vidal. També va tenir un paper destacat Joan Mañé i Flaquer, director

del Diario de Barcelona. Les exigències del conservadorisme català a Cánovas

giraven al voltant d'un seguit de grans qüestions. La primera, que es posés

fi a la guerra carlina a Catalunya. Martínez Campos, nou capità general, ho

va aconseguir en menys d'un any. La segona, es va reclamar el desmantella-

ment de la legislació en matèria de lliure canvi, legislació social i laïcisme. El

canovisme va avançar en aquesta direcció, si bé va actuar amb prudència per

tal d'incorporar sectors del progressisme (cal recordar l'article 11 de la Cons-

titució, que establia la unitat catòlica d'Espanya però també la tolerància de

cultes, mesura que va ser mal rebuda per una part important del clergat). Pel

que fa a la inclusió de reformes posteriors, cal tenir en compte que el disseny

definitiu del marc constitucional restauracionista no es va completar fins al

període 1885-1890. En aquests anys, i fruit del pacte del Pardo, amb què es feia

front a les incerteses originades per la mort d'Alfons XII i quedava reglamentat

el relleu al capdavant del govern entre conservadors i liberals, va tenir lloc el

llarg parlament liberal durant el qual el govern Sagasta va aprovar la llibertat

d'associació i el judici per jurats, la liberalització de la impremta i el sufragi

universal masculí.

Les relacions de Cánovas amb els dinàstics catalans van ser problemàtiques

a causa d'un parell de problemes mal resolts per part del règim, o resolts en

contra d'alguns dels interessos econòmics i polítics dels dinàstics catalans. El

primer problema afectava la resolució de la guerra cubana, que no es va donar

per acabada fins als anys 1878-1879 amb la pau de Zanjón. El 1878, la por

de perdre les restes de l'imperi va dur els conservadors a concedir als cubans

els beneficis reconeguts en la Constitució espanyola. Així, se'ls va autoritzar

l'organització en partits i sindicats obrers i el funcionament de la premsa lliure,

per bé que tot plegat amb tantes restriccions que no van trigar a reactivar-se els

xocs a la Gran Antilla en l'anomenada guerra Chiquita. Tanmateix, la política

que tendia a equiparar els drets dels espanyols peninsulars i els dels criolls

no va entusiasmar el lobby colonial barceloní dels Joan Güell o Antoni López,

marquès de Comillas. Entre 1880 i 1886 aquesta disparitat de criteris es va

manifestar en relació amb l'abolició de l'esclavitud: els grups colonials catalans

s'hi van oposar de manera taxativa.

Un altre dels motius que va enfrontar Cánovas i els conservadors catalans va

ser la política marcadament centralitzadora que va posar en pràctica el govern

Cánovas. Des d'aquest punt de vista, la monarquia era vista com el cim d'un

estat centralitzat i la personificació de la unitat de la pàtria.


Per la seva banda, també el Partit Liberal Fusionista tenia representació a Cata-

lunya. L'home fort del partit al Principat era Víctor Balaguer. Al capdavant del

fusionisme català s'hi trobaven, també, Josep Collaso i Gil i Francesc de P. Rius

i Taulet, l'alcalde barceloní que va fer realitat l'Exposició Universal de 1888. El

cacic que, de Barcelona estant, va assegurar el control de les candidatures i dels

resultats electorals era Josep Comas i Masferrer. Entre els notables adscrits al

liberalisme van destacar Carles Godó i Bartomeu Godó, industrials igualadins

que tenien a Barcelona fàbriques de filats. Els Godó van dotar el partit d'un

òrgan de premsa prestigiós: La Vanguardia (1881).

1.1.3. L'Església catalana en els inicis de la Restauració

Per a l'Església catalana, la Restauració de la monarquia va significar el resta-

bliment de l'ordre social cristià. D'acord amb aquesta convicció, l'Església va

propugnar, durant el darrer quart del segle XIX i des dels bastions de l'interior

del país, la restauració del seu poder. La novetat principal va ser que ho va fer

convençuda de la necessitat de sostreure la defensa dels interessos catòlics de

les mans dels nostàlgics de l'antic règim.

Algunes figures fonamentals en aquesta línia d'actuació nova van ser els mem-

bres de l'escola vigatana: el canonge Jaume Collell i els bisbes Josep Morgades,

de primer des de la seu de Vic i més tard des de Barcelona, i Josep Torras i Bages.

Aquesta posició "mestissa", com es va titllar la dels elements conciliadors, no

diferia de la integrista en qüestions doctrinals. Els uns i els altres condemna-

ven el liberalisme i fomentaven la religiositat popular. Els "mestissos", però,

diferien en matèria d'estratègia política: van decidir trencar amb els carlins i

van passar a respectar el poder instituït, si bé criticant les iniciatives que po-

gués adoptar quan fossin contràries a la unitat catòlica. Allò que Morgades,

Collell o Torras i Bages proposaven era la renúncia a la insurrecció i l'entrada

dels creients en el sistema liberal. De fet, la via armada semblava tancada. Al

llarg de 1875, els carlins perdien Berga, Vic, la Seu d'Urgell i Olot. El febrer de

1876 la guerra es donava per conclosa. A partir d'aquell moment, el partit carlí

va entrar en crisi i va actuar de manera dispersa.

El vigatanisme

El vigatanisme va saber fer una síntesi entre catolicitat i catalanisme, i va contribuir molta fer que els creients abandonessin la identificació entre la defensa dels interessos del'Església i el carlisme, si bé aquesta tasca no va ser gens fàcil. Els tradicionalistes teniena Catalunya personalitats de relleu, des del bisbe d'Urgell, Salvador Casañas, fins a pu-blicistes de renom com Fèlix Sardà i Salvany, autor d'El liberalismo es pecado (1884). Amés, els integristes controlaven bona part de les parròquies amb un clergat addicte i vansaber bastir estratègies hàbils de mobilització pública. No obstant això, el treball de Mor-gades, i d'altres, i el gir que es va viure al Vaticà amb l'ascens de Lleó XIII al soli pontificivan permetre el triomf dels corrents conciliadors sobre els integristes en els grans debatsdoctrinals dels anys vuitanta. Aquesta victòria va fer més factible l'acostament del móncatòlic a conservadors de la mena de Mañé i Duran i, tot seguit, a Enric Prat de la Ribai al catalanisme de la Lliga Regionalista.


1.1.4. Republicans i obreristes

La política popular, protagonista principal durant el Sexenni, va passar a la

marginalitat amb la Restauració monàrquica. En el cas del republicanisme, va

afrontar la nova i delicada situació política des de la divisió interna, com ha

estudiat Àngel Duarte (1987). Els primers sectors republicans que es van re-

organitzar van ser els possibilistes, seguidors de l'històric dirigent Emilio Cas-

telar. Els possibilistes van prendre part en el joc electoral el 1876, fent sortir

Castelar com a diputat electe per Barcelona. Aquestes eleccions i d'altres van

permetre als seguidors de Castelar d'obtenir representació en les diputacions

i en molts municipis urbans. Els noms més coneguts d'aquesta facció van ser

els periodistes Eusebi Corominas o Josep Roca i Roca, l'historiador Salvador

Sanpere i Miquel, l'inventor Narcís Monturiol o el dirigent obrer Pau Alsina.

Els centres i els periòdics possibilistes –La Publicidad (Barcelona), Las Circuns-

tancias (Reus), i els setmanaris La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa–

van esdevenir peces bàsiques en l'intent de fer una política democràtica i de

classes mitjanes i populars.

El sector més progressista del republicanisme estava integrat pels seguidors

de Manuel Ruiz Zorrilla. A l'interior d'aquest grup convivien un progressisme

benestant i oficial, poc partidari de la lluita insurreccional. Els seus integrants

(Joan Giné i Partagàs, Eusebi Jover o Joan Sol i Ortega) estaven més interessats

a fer política, sobretot amb les possibilitats obertes des de 1890 al Parlament.

En això coincidien amb els partidaris de Nicolás Salmerón, formació que aspi-

rava a ocupar l'espai central del moviment republicà. El vell prohom republicà

va protagonitzar, al districte dels Afores de Barcelona (1891-1892), en disputar

l'acta de diputat als cacics dinàstics, un dels episodis més intensos de mobilit-

zació política popular durant aquells anys.

L'altra gran branca de l'arbre republicà, el federalisme, va recuperar-se lenta-

ment del daltabaix que havia significat la Restauració. A la divisió entre orgà-

nics –seguidors d'Estanislau Figueras– i pactistes –fidels a Francesc Pi i Margall–

s'hi va afegir el sector catalanista de Valentí Almirall. El viatge propagandístic

de Pi i Margall el 1881, i el Congrés Regional Federal al cap de dos anys, van

reactivar un moviment somort durant els primers anys de la Restauració, i que

amb prou feines s'havia dedicat a una certa agitació cultural i periodística. Sota

la direcció de Josep Maria Vallès i Ribot, el federalisme es va dotar d'un pro-

jecte polític que combinava la defensa de l'estructura confederal d'estat amb

un marcat reformisme social popular. Aquesta línia d'actuació nova va quedar

recollida en el Programa Federal de 1894.

En el decurs dels anys noranta es van produir diferents unions republicanes

(1893 i 1896), afavorides per la tolerància implícita en les reformes liberals.

Aquesta redefinició en el camp republicà també va passar per l'assoliment

d'una fusió republicana posterior. Les unions republicanes noves van generar


una xarxa pròpia de comitès, centres i periòdics, que van afavorir la sociabili-

tat republicana popular, tot i que no van poder trencar les rutines i els impe-

diments inherents a les fidelitats personals als vells líders del Sexenni.

L'activitat del republicanisme va experimentar els efectes de l'autonomia crei-

xent d'un moviment obrer molt afectat per la Restauració monàrquica. Com

s'estudia en el treball clàssic de Josep Termes (1972), la Internacional va ser pro-

hibida i la Federació Regional Espanyola va passar a la clandestinitat. Aquestes

mesures van significar la radicalització ideològica i de mètodes en els medis

llibertaris, que van haver d'esperar la pujada dels liberals al govern (1881), per

a recuperar la capacitat organitzativa i crear la Federació de Treballadors de la

Regió Espanyola, que va tenir un dels nuclis fonamentals a Catalunya; l'any

1882 tenia 13.000 federats i els seus líders eren Antoni Pellicer, Eudald Cani-

bell, Josep Llunas, Rafael Farga i Pellicer i Anselmo Lorenzo.

En la dècada dels noranta els llibertaris van oscil·lar entre l'acció sindical, esti-

mulada per la vaga general i violents atemptats, i la producció cultural (certà-

mens socialistes o revistes sociològiques com Acràcia o Ciencia Social).

Molta més estabilitat van tenir els sectors obrers reformistes. Gràcies al sindicat

tèxtil Les Tres Classes de Vapor i el periòdic El Obrero, el societarisme reformista

va garantir-se un model d'actuació sindical diferenciat de l'anarcosindicalisme

de l'FTRE.

El societarisme

A l'interior del societarisme convivien republicans amb socialistes, cooperativistes i mu-tualistes. La cooperativa de consum i de treball, o la mútua, es van convertir en eines ambquè es podia lluitar per a la millora col·lectiva de la condició obrera, en aquelles èpoquesen què les societats de resistència eren prohibides.

El 1888 es creaven el PSOE (fundat en la clandestinitat el 1879) i la Unió General deTreballadors, la direcció de la qual va romandre a Barcelona fins a 1899. En qualsevol cas,entre l'anarcosindicalisme i el societarisme quedava molt poc espai per al desenvolupa-ment a Catalunya del socialisme del PSOE i la UGT.

1.1.5. Els inicis del catalanisme polític

El catalanisme era, juntament amb el republicanisme i l'obrerisme, un dels

pilars que sostenia la política no dinàstica a Catalunya. Un catalanisme que

va tenir transformacions importants en el darrer quart de segle.

El canvi més significatiu que va experimentar el catalanisme durant aquella

època va tenir lloc entre els federals i es va personalitzar en la figura d'Almirall,

que el maig de 1879 va iniciar l'edició del primer diari en llengua catalana:

el Diari Català.

En iniciar-se la dècada dels vuitanta, Almirall es va convertir en el referent

de l'acció catalanista. El 1880 va organitzar el Primer Congrés Catalanista. En

el decurs d'aquelles sessions es va posar de manifest l'hostilitat de La Veu del

Montserrat –la publicació del nucli vigatà no oblidava els orígens laïcistes i re-


publicans d'Almirall– i la distància entre els homes de La Renaixensa (Àngel

Guimerà, Pere Aldavert) i els almirallians (Rossend Arús, Conrad Roure). Tan-

mateix, l'activisme d'Almirall va superar moltes d'aquestes dificultats.

Al cap d'un any, el 1881, Almirall va participar en el Congrés Català de Juris-

consults per intentar posar fre a les tendències unificadores del Codi civil pro-

mogudes des de Madrid.

El Centre Català es va crear el 1882 i, segons Josep Pella i Forgas, era format per "ca-talans de totes les idees religioses o anomenades polítiques, formant-se de tots els ques'interessen per la regeneració del nostre caràcter i la millora de la nostra terra".

Al cap de pocs anys tenia lloc el Segon Congrés Catalanista i el 1885 la pre-

sentació de la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya,

el Memorial de Greuges. El text va tenir Almirall com a principal promotor i

reflectia les reaccions al projecte de conveni comercial amb la Gran Bretanya i

a l'anunci de substitució del dret particular de Catalunya pel dret civil general

espanyol. Malgrat la mobilització de la societat civil catalana, el tractat comer-

cial amb la Gran Bretanya va continuar vigent fins al gener de 1891. En qual-

sevol cas, el Memorial de Greuges, juntament amb la publicació de Lo catalanis-

me i de L'Espagne telle qu'elle est, i també la presidència dels Jocs Florals, tot el

1886, marquen el punt àlgid de l'ascendent d'Almirall en el catalanisme, com

remarquen els treballs de Josep Maria Figueres (1990) i de Josep Pich (2004).


Entitats�catalanistes�(1878-1898)

Font: Manel Risques (dir.). Història de la Catalunya contemporània (pàg. 169). Barcelona: Pòrtic.

A partir de 1887-1888, Narcís Verdaguer i Callís i Enric Prat de la Riba van aga-

far el relleu d'Almirall en la direcció del catalanisme. El 1888, el Centre Català

va experimentar l'escissió de la Lliga de Catalunya –amb Àngel Guimerà i La

Renaixensa– i dels joves universitaris del Centre Escolar Catalanista –a més de

Verdaguer i Prat, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Francesc

Cambó. La campanya que va portar a terme la Lliga en defensa del dret civil

català i contra la unificació amb l'espanyol (1889) va fer possible la fundació

d'una plataforma que aglutinava els dispersos centres catalanistes: la Unió Ca-

talanista, fundada el 1891, i que ha estat estudiada per Jordi Llorens (1992).

La Unió va celebrar, els anys vinents, diverses assemblees per tot Catalunya

en què va tractar els diversos aspectes de la doctrina catalanista i va donar a

conèixer les Bases per a la Constitució Regional Catalana (Manresa, 1892).

Al mateix temps, la Unió va encapçalar el camí encetat el 1886 amb el missatge

catalanista als nacionalistes irlandesos i va promoure, en un intent de situar

el plet català al món, els missatges de solidaritat amb Jordi I, rei dels hel·lens

(1897), i un altre a propòsit de Finlàndia (1899).


En qualsevol cas, la figura en ascens del catalanisme finisecular va ser Enric

Prat de la Riba, autor, en col·laboració amb Pere Muntanyola, del Compendi de

la Doctrina Catalanista (1895) i fundador de la La Veu de Catalunya (1899).

1.1.6. La crisi colonial i el Tancament de Caixes

La pèrdua de les colònies antillanes el 1898 va significar un autèntic trasbals

a Espanya. Més enllà de les pèrdues econòmiques moderades, la crisi coloni-

al va posar de manifest que allò que havia entrat en crisi el 1898 no va ser

l'economia, sinó l'estat, la nació i la societat.

La derrota davant els Estats Units i la signatura posterior de la pau a París

(1898) va fer créixer a Catalunya el neguit del món econòmic i empresarial i les

demandes de regeneració política. La ineficàcia dels partits dinàstics va moti-

var que l'obra regeneradora a Catalunya quedés en mans de la societat civil:

el Foment del Treball Nacional (1899), l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre,

la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, la Societat Econòmica d'Amics del

País (SEAP) i l'Ateneu Barcelonès. Aquestes entitats es van mostrar favorables al

programa regeneracionista avalat pel general Camilo G. Polavieja, que oferia

descentralització i un concert econòmic per a Catalunya. Aquestes esperances

es van fer extensives al cap de poc al govern conservador de Francisco Silvela i

del mateix Polavieja. Va ser aquest govern, del qual formava part Duran i Bas

com a ministre de Gràcia i Justícia, l'encarregat de nomenar els alcaldes cata-

lanistes de Barcelona, Bartomeu Robert, i de Reus, Pau Font de Rubinat. També

va tenir molt a veure amb el nomenament dels eclesiàstics Morgades i Torras i

Bages per als bisbats de Barcelona i Vic. Malauradament, ben aviat les tensions

amb el Govern van frustrar les esperances regeneracionistes, la qual cosa va fer

decidir a aquests sectors socials i econòmics d'acostar-se al catalanisme polític

amb l'objectiu que n'assumís el compromís regeneracionista.

En aquest context, pel mes de juny de 1899, el ministre de Finances, Raimun-

do Fernández Villaverde, va presentar a les Corts un projecte de pressupostos

que va esdevenir polèmic. La reforma pressionava fiscalment la indústria i el

comerç, motiu pel qual va generar les queixes dels col·lectius socials que ha-

vien confiat en el projecte regeneracionista de Silvela i Polavieja. Al comença-

ment de setembre els comerciants catalans es van negar a pagar la contribució,

i van iniciar l'episodi conegut amb el nom de Tancament de Caixes. Al cap de

poques setmanes el Govern va decidir embargar els morosos. A continuació

l'alcalde Robert, encarregat de ratificar els embargaments, es va negar a execu-

tar-los i va presentar la dimissió. Aquest gest va donar lloc a la vaga general

dels comerciants. Les reaccions inevitables de la classe política espanyola van

ser molt crítiques amb el que passava a Catalunya: el Tancament de Caixes

era presentat com una revolta separatista, fins al punt que el 24 d'octubre el

Govern va suspendre les garanties constitucionals a la província de Barcelona.

Vint-i-quatre hores abans havia dimitit Duran i Bas, en desacord amb les me-

sures que havia adoptat el Govern.


La revolta contra la pressió fiscal va obrir el camí a una proposta de concert

econòmic entre l'Estat i Catalunya, que es barrejava amb vagues noves del

comerç i empresonaments nous. El 30 de novembre, Albert Rusiñol, Sebastià

Torres, Bartomeu Robert, Antoni Gallissà i Carles de Camps, en nom de l'FTN,

Lliga de Defensa, la SEAP, l'Ateneu i l'IACSI, van publicar un manifest en què

se censurava l'actuació del govern Silvela. El dinamisme evident de les institu-

cions econòmiques contrastava obertament amb la intransigència de l'Estat.

Serà precisament aquesta rigidesa la que portarà les elits catalanes a contactar

amb el regionalisme i presentar una alternativa de regeneració que passés per

una hegemonia catalana nova a l'Estat. El pas següent, en el decurs de l'any

1900, va ser l'aproximació dels dirigents de les corporacions econòmiques amb

els homes del Centre Nacional Català i de La Veu de Catalunya; és a dir, amb

el catalanisme possibilista d'Enric Prat de la Riba.

1.2. Catalanisme, republicanisme i lluita de classes (1900-1923)

L'experiència del govern Silvela-Polavieja va acabar amb un fracàs i la burgesia

catalana va deixar de creure en les possibilitats d'influir en el govern de Ma-

drid. El diàleg de sords entre els sectors hegemònics de Madrid i Barcelona era

difícil per la disparitat d'interessos que tenien els uns i els altres: als desitjos

modernitzadors, proteccionistes i industrials dels catalans, s'hi oposava el tra-

dicionalisme arcaic, lliurecanvista i agrarista castellà. La bipolarització socio-

política era evident: empresaris burgesos enfront de terratinents caciquistes.

El marc social també presentava unes línies molt definides: obrers industrials

davant de camperols disseminats, pobres i menys conflictius. Tot plegat diri-

git per un poder oligàrquic, gens receptiu a les reivindicacions catalanes. Des

d'aquest punt de vista, doncs, no és estrany que a Catalunya el descontenta-

ment d'un sector burgès desemboqués en la creació d'una organització política

nova: la Unió Regionalista (1899).

Coincidint en el temps amb la creació d'aquesta entitat nova que aplegava el

bo i millor de l'empresariat i dels fabricants catalans, s'estava fundant un altre

grup que no trobava encaix en la vella Unió Catalanista: el Centre Nacional

Català (1899), el nucli fundador del qual s'aplegava a l'entorn de La Veu de

Catalunya.

Els dos grups tenien en comú uns interessos econòmics semblants i un catala-

nisme moderat. Per la seva banda, la Unió Regionalista no tenia un projecte

polític definit, atès que els seus líders havien destacat en el món social i dels

negocis, però els faltava pràctica política. El Centre Nacional Català, per la seva

banda, era format per persones amb ambició política, però, a diferència dels

membres de la Unió, els faltava una base social i econòmica consistent. Eren

membres del Centre Nacional Catalanista Enric Prat de la Riba, Jaume Carner,

Lluís Duran i Ventosa, Francesc Cambó i Joan Ventosa i Calvell.


La convocatòria de les eleccions generals que s'havien de celebrar el 19 de maig

de 1901 va precipitar la trobada d'aquests dos grups que van decidir preparar

una candidatura conjunta, coneguda com la dels "quatre presidents": Albert

Rusiñol, Bartomeu Robert, Lluís Domènech i Muntaner i Sebastià Torres.

El triomf a les eleccions fou incontestable, atès que van ser escollits tots quatre

regionalistes. També van ser escollits Francesc Pi i Margall i Alejandro Lerroux,

i un liberal, Pere G. Maristany.

La victòria a les eleccions va accelerar la fusió dels dos grups: l'abril de 1901 era

fundada oficialment la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern i ca-

talanista de la història política catalana, com han posat de manifest les mono-

grafies que li van dedicar Isidre Molas (1972) i Borja de Riquer (1977). La Lliga

tenia la pretensió de convertir-se no pas en un partit polític de masses, sinó de

quadres, interclassista, que aplegués en el seu interior industrials, propietaris

rurals, monàrquics, republicans, regionalistes o nacionalistes, i intel·lectuals,

comerciants, catòlics; en definitiva, un espectre molt representatiu de la soci-

etat mitjana i alta catalana.

Els principis bàsics del programa regionalista es resumien a reivindicar el

desenvolupament econòmic i la modernització de Catalunya, mitjançant un

regionalisme reivindicatiu de la personalitat cultural i administrativa de Ca-

talunya. A partir d'aquesta formulació catalanista, la Lliga farà una crítica del

centralisme i caciquisme típics de la política espanyola i de la marginació de

les elits catalanes. Un altre objectiu regionalista és la formació d'un grup de

pressió a Catalunya per a reformar Espanya i poder influir en el govern central.

Era, per tant, una política pragmàtica, el teòric principal de la qual serà Prat

de la Riba.

Una organització molt efectiva, acompanyada de la vàlua dels seus dirigents

principals, van convertir la Lliga en un partit modern, amb una influència

molt remarcable en la societat catalana durant el primer terç del segle XX. La

Lliga guanyarà eleccions, controlarà alguns ajuntaments, contribuirà a tren-

car el bipartidisme restauracionista, constituirà la primera minoria catalana al

Congrés i es convertirà, a Catalunya, en un element de cohesió política que

facilitarà la conscienciació nacional.

Malgrat tot, els primers anys de vida de la Lliga no van ser fàcils. La conflicti-

vitat obrera, que va tenir una fita clau en la vaga general de 1902, va obligar

el partit a definir-se com a força burgesa. I les eleccions següents, després de

la victòria dels "quatre presidents", li van ser adverses. A les de 1903 per a la

Diputació de Barcelona es va veure superada per la Unión Republicana, a les

de diputats a Corts, també de 1903, va quedar darrere dels republicans, i a les

de diputats provincials i diputats a Corts i per a l'Ajuntament de Barcelona,


totes el 1905, van tornar a guanyar els republicans, si bé aquestes últimes la

Lliga les va viure com una victòria ja que va aconseguir col·locar tots els seus

candidats a Barcelona.

El primer conflicte intern que va haver d'afrontar la Lliga va tenir lloc el 1904,

arran de les divergències sobre la manera com s'havia de rebre el rei. La direc-

ció de la Lliga havia decidit fer el boicot a la visita d'Alfons XIII a Barcelona,

però alguns regidors del partit van assistir a la recepció oficial a l'Ajuntament,

actitud que va provocar una traumàtica escissió interna. Es van separar del

partit els membres més propers al republicanisme i al nacionalisme. El 1906

els escindits fundaran el Centre Nacionalista Republicà.

1.2.1. El republicanisme

Els grups republicans a Catalunya viuen una crisi coincidint amb el canvi de

segle. Les causes d'aquesta crisi són diverses: les divisions internes endèmiques

del vell moviment republicà, l'aparició de grups obrers radicalitzats, el naixe-

ment d'un republicanisme nou a l'entorn d'Alejandro Lerroux i l'hegemonia

progressiva de les classes conservadores. Figures històriques com Pi i Margall,

Almirall o Vallès i Ribot havien deixat una ideologia, però no un partit fort i

cohesionat. Així, doncs, el republicanisme català era incapaç d'oferir alterna-

tives al sistema canovista.

Com han posat de manifest els treballs de José Álvarez Junco (1990) i Joan B.

Culla (1986), el fenomen més nou en el camp republicà va ser el lerrouxisme,

que a partir de 1908 es consolidarà en el Partit Republicà Radical. Lerroux va

tenir l'encert i l'habilitat de connectar amb el desencís popular i amb les seves

ànsies de lluita, va saber recollir la vella tradició del republicanisme català,

es va convertir en el seu líder i va donar forma a una alternativa als partits

dinàstics i també al catalanisme burgès de la Lliga. Juntament amb la Lliga,

el republicanisme lerrouxista contribuirà a trencar a Barcelona, arran de les

eleccions del maig de 1901, el bipartidisme restauracionista, que serà substituït

d'aleshores ençà pel bipartidisme nou Lliga-lerrouxistes.

Lerroux s'havia instal·lat definitivament a Barcelona el 1901, el mateix any de

la creació de la Lliga, sembla que per a combatre el catalanisme regionalista

amb l'ajut del govern de Madrid. Lerroux va saber connectar ben ràpidament

amb els obrers barcelonins, gràcies, en part, a la creació d'una organització

política de base popular àmplia i a una xarxa de centres socials molt eficaços:

Casa del Pueblo, fraternitats o ateneus republicans, on era freqüent de trobar

des d'un economat fins a una escola laica, des d'una biblioteca fins a un metge.


Els elements que definien el lerrouxisme eren el republicanisme,

l'anticlericalisme, l'obrerisme i l'anticatalanisme, tot embolcallat d'una bona

dosi de demagògia i d'un discurs amarat d'estridències verbals. Els mítings i

les campanyes propagandístiques lerrouxistes van tenir un gran impacte en

sectors obrers republicans, anarquistes o sense cap filiació política.

No tot el republicanisme català va ser lerrouxista, encara que aquest fos majo-

ritari a les dues primeres dècades del segle XX. El 1910 va ser fundada la Unió

Federal Nacionalista Republicana (UFNR), fruit de la conjunció entre republi-

cans de la Unió, el Centre Nacionalista Republicà i els federals. Després d'uns

bons resultats a les eleccions generals de 1910, va minvar molt la seva força

fins al punt que la UFNR va decidir fer un pacte electoral amb els lerrouxis-

tes (el pacte de Sant Gervasi, el 1914), decisió que va significar el descrèdit i

l'enfonsament gairebé definitiu de la UFNR. Els intents posteriors de refer el

republicanisme catalanista (Esquerra Catalana, Bloc Republicà Autonomista,

Partit Republicà Català) entre els anys 1915-1920 no aconseguiran cap presèn-

cia política significativa.

1.2.2. Solidaritat Catalana

Solidaritat Catalana va ser un episodi històric breu, però va tenir una trans-

cendència política important, com va posar de manifest al seu moment el tre-

ball clàssic de Joaquim de Camps i Arboix (1970). Els fets que la van motivar

són prou coneguts. Històricament l'Exèrcit espanyol sempre havia vist amb

prevenció l'ascens del catalanisme i l'ús de la llengua catalana. A aquesta si-

tuació hi cal afegir que el 25 de novembre de 1905 el setmanari satíric barce-

loní Cu-cut!, afí a la Lliga Regionalista, va publicar un acudit de Junceda en el

qual es feia una al·lusió irònica a les escasses victòries dels militars espanyols.

Aquests es van considerar ofesos per la publicació catalanista i van assaltar els

locals del Cu-cut! i de La Veu de Catalunya.

Els responsables de l'atac no van ser jutjats (fins i tot alguns d'ells seran ascen-

dits poc després) i, en canvi, es van suspendre el Cu-cut! i La Veu de Catalunya

i es va aprovar una llei especial (Llei de jurisdiccions) que feia dependre de la

jurisdicció militar qualsevol ofensa a l'Exèrcit, a la pàtria o als seus símbols. El

rerefons anticatalà de la llei va fer que els diputats catalans abandonessin el

Congrés quan anava a ser aprovada.

L'anticatalanisme (un catalanisme que, de Madrid estant, era assimilat al sepa-

ratisme) que s'anava generant a la capital de l'Estat va ser contestat a Barcelona

amb unes mobilitzacions populars amb les quals la societat civil catalana volia

retre homenatge als parlamentaris catalans que s'havien oposat a l'aprovació

d'aquesta llei. Recollint la proposta del republicà Nicolás Salmerón, els regio-

nalistes van promoure un moviment unitari d'entesa i unió entre els grups

polítics catalans, el qual va desembocar en la plataforma Solidaritat Catalana


(1906). Era integrada per la Lliga, els republicans nacionalistes i federals, la

Unió Catalanista i els carlins. Només en quedaven fora els lerrouxistes i la dre-

ta monàrquica.

Els punts bàsics del seu document programàtic, el Programa del Tívoli, pre-

sentat l'abril de 1907, eren combatre la Llei de jurisdiccions i unes aspiracions

descentralitzadores mínimes. En qualsevol cas, Solidaritat esdevindrà un mo-

viment aglutinador de diversos sectors socials i polítics i ajudarà a difondre el

catalanisme regionalista arreu de Catalunya.

Al cap d'uns mesos de la seva fundació tindran lloc les eleccions provincials

del 10 de març de 1907, a les quals concorre Solidaritat Catalana. El triomf

solidari va ser espectacular: 24 diputats, enfront de 12 de l'oposició (només

1 de lerrouxista). Aquests resultats van aplanar el camí per a l'elecció de Prat

de la Riba –que l'any anterior havia publicat La nacionalitat catalana– com a

president de la Diputació de Barcelona.

Encara va ser més incontestable el triomf a les eleccions generals del 21 d'abril

de 1907. Els comicis van tenir un gran índex de participació (gairebé un 60% a

Barcelona), que es va traduir en un gran triomf solidari, ja que van ser escollits

41 diputats d'un total de 44.

Malgrat les bones expectatives electorals, Solidaritat Catalana no va aconse-

guir cap dels seus grans objectius. A més, la seva heterogeneïtat va fer que

tingués una vida curta i sovint problemàtica, fins a la seva crisi definitiva a

partir de 1909. La crisi va esclatar el 1909, però ja venia d'abans. El Projecte de

llei d'administració local de Maura (1907) havia originat les primeres tensions

dins del moviment solidari, que es van accentuar amb el pressupost de cultu-

ra de l'Ajuntament de Barcelona (1908), que afectava sobretot l'ensenyament,

amb un plantejament innovador i progressista. Els sectors més conservadors

i els més progressistes que formaven part de Solidaritat no van poder posar-

se d'acord en aquestes qüestions. S'arribava així a les eleccions municipals de

maig de 1909, a les quals els integrants de Solidaritat es presenten per separat.

La Setmana Tràgica, al cap de dos mesos, posarà en evidència les diferències

profundes que separaven els solidaris.

1.2.3. La Setmana Tràgica

L'última setmana de juliol de 1909 va esclatar a Barcelona una insurrecció

popular que va posar de manifest una fractura social i política fonda en la

societat barcelonina i catalana.

Joan Connelly Ullman (1972) ens recorda que en l'origen d'aquests fets hi ha

l'antimilitarisme, l'anticlericalisme i unes motivacions de tipus social presents

en la societat catalana des de feia temps; és a dir, cap dels factors era nou, la

novetat residia en la confluència de tots tres en un moviment de protesta i en

la violència amb què es van manifestar. La causa immediata de la insurrecció


va ser la protesta contra l'enviament de reservistes catalans al Marroc, a una

guerra que consideraven fruit dels interessos polítics i econòmics del Govern,

dels militars o dels banquers. Amb l'agreujant, a més, que els reservistes no

eren soldats professionals, sinó soldats de quota, la majoria casats i amb fills,

provinents majoritàriament de la classe obrera, és a dir, que no havien pogut

pagar la quota per a evitar el servei d'armes.

Per tot plegat la impopularitat d'aquesta guerra era molt gran a Catalunya i les

mesures que havia adoptat el govern Maura (la concessió de crèdits extraordi-

naris per a la guerra i la mobilització dels reservistes) van desembocar en una

convocatòria de vaga general per al dilluns 26 de juliol. Ni un informal comitè

de vaga, ni Solidaritat Obrera, ni republicans, ni lerrouxistes van poder, ni vo-

ler, fer-se càrrec de la direcció dels esdeveniments. Com a conseqüència de la

manca de direcció dels esdeveniments, la vaga va derivar cap a una revolta

anticlerical violenta a Barcelona i a altres ciutats industrials de Catalunya.

Al cap d'una setmana de l'inici de la insurrecció el balanç era tràgic: prop d'un

centenar de morts, innombrables ferits i desenes d'esglésies i centres religio-

sos destruïts. També la repressió governamental va ser molt dura: cinc afuse-

llaments (entre els quals, Francesc Ferrer i Guàrdia, director de l'Escola Moder-

na, considerat pel Govern l'instigador dels fets), centenars de desterrats, milers

d'empresonats, clausura dels sindicats, de les escoles laiques i de centres obrers

i republicans.

La Setmana Tràgica va ser el cop de gràcia definitiu per a Solidaritat Catalana i

també un retrocés important en la influència creixent de la Lliga, per l'actitud

dels regionalistes després dels fets. Convé recordar en aquest sentit que la Lliga

va adoptar una actitud ferma en contra dels revoltats i a favor de la repressió

i del govern Maura. Per contra, els grups que es van mostrar més propers i

solidaris amb el moviment, com els lerrouxistes o els republicans nacionalis-

tes, van aconseguir ampliar el seu suport popular. Aquesta conjuntura política

nova es posarà de manifest en les eleccions municipals al final de 1909 i en les

generals de 1910, en les quals la desfeta de la Lliga serà molt clara, en contrast

amb el triomf clar dels lerrouxistes i dels republicans solidaris.

1.2.4. La Mancomunitat

La recuperació electoral i política posterior dels regionalistes tindrà lloc a par-

tir del moment en què decideixen centrar els esforços a reivindicar un projecte

de descentralització per a Catalunya. La Lliga volia aprofitar l'escletxa que po-

dia oferir el projecte futur de mancomunitats, segons el qual es podien man-

comunar les atribucions de les quatre diputacions catalanes.

Segons estipulava aquest limitat projecte descentralitzador, el govern central

autoritzava que a Catalunya es poguessin prendre decisions –de caràcter estric-

tament administratiu, però en cap cas polític– que englobessin tot Catalunya.

El debat per a aprovar el projecte de mancomunitats va ser complex, tens i llarg


(es va perllongar entre els anys 1911 i 1913), si bé a finals d'aquest últim any

un decret del govern conservador d'Eduardo Dato va autoritzar les mancomu-

nitats arreu d'Espanya. Només el Principat va aprofitar aquesta oportunitat. La

Mancomunitat de Catalunya va quedar constituïda oficialment el 6 d'abril de

1914, amb Enric Prat de la Riba com a president. La Lliga hi tenia una presèn-

cia majoritària, però sempre hi va haver una representació pluripartidista.

En els propòsits fundacionals presentats per Prat de la Riba hi havia la intenció

clara de dotar els municipis catalans de carreteres, de telèfon, d'escola pública

i d'una biblioteca popular a cada cap de comarca. Com ens recorda el treball

d'Albert Balcells, Enric Pujol i Jordi Sabater (1996) aquest projecte de moder-

nització de Catalunya es basava en la cultura i en les infraestructures. Només

es va poder dur a terme de manera fragmentària a causa, principalment, de la

lentitud en la cessió de serveis de les diputacions (fins a 1920 no es van com-

pletar), de l'escassetat de recursos econòmics i de la seva curta durada (1914-

1925).

Malgrat tot, era la primera vegada que hi havia una institució única per a tot

Catalunya amb un projecte coherent i definit. A més, la Mancomunitat, al

mateix temps que treballava "Catalunya endins" en la creació d'institucions

i serveis, també volia homologar el país a les grans directrius predominants

a Europa. En aquest sentit la Lliga va demostrar una capacitat de gestió molt

eficaç, amb l'ajut fonamental de col·laboradors de perfils polítics diferents,

en els àmbits en els quals va poder actuar amb una certa normalitat: camins,

ferrocarrils, telèfons, agricultura, beneficència, sanitat, cultura i educació.

1.2.5. La crisi política de 1917: l'Assemblea de Parlamentaris

L'any 1917 Europa vivia immersa en la primera gran guerra mundial. Un en-

frontament bèl·lic que va originar adhesions i divisions entre aliadòfils i ger-

manòfils dins de la societat catalana i espanyola. Fent servir un cert esquema-

tisme, podem concloure que les esquerres i el gruix del catalanisme eren parti-

daris dels aliats, mentre que els conservadors i els monàrquics eren favorables

al triomf dels imperis centrals.

En aquesta conjuntura dramàtica, hi haurà a Espanya símptomes evidents de

descomposició política. Per començar, i davant la caòtica situació política, el

Govern va decidir tancar les Corts. Aquesta mesura va provocar la reacció de la

Lliga, que va decidir convocar els parlamentaris catalans en una assemblea el 5

de juliol de 1917. Hi assistiran gairebé tots, independentment del color polític,

i decidiran demanar la reobertura de les Corts i la reforma de les estructures de

l'Estat, amb l'objectiu de fer possible una autonomia àmplia per a Catalunya

i per a les altres regions espanyoles. El govern Dato no va fer cas d'aquestes

demandes i va prohibir qualsevol altre intent de reunió.


Malgrat això, els parlamentaris van convocar una segona assemblea, que es va

celebrar, en part, a Barcelona el dia 19 de juliol. Hi van assistir els parlamen-

taris republicans i socialistes de Madrid, els quals, juntament amb els catalans

i abans de ser dissolts per la policia, van refermar la necessitat de convocar

eleccions per a unes Corts constituents.

Encara se celebraran dues reunions més a l'octubre, en aquest cas a Madrid,

si bé entremig s'havien produït esdeveniments com la vaga general d'agost o

la presa de posició de les juntes militars de defensa contra el govern de Dato,

que van fer decantar les voluntats conservadores cap a l'ordre establert, i van

oblidar així els compromisos reformistes que s'havien contret en les assemble-

es anteriors.

A finals de 1917 la situació havia canviat respecte a la de pocs mesos enrere.

Els regionalistes, que havien estat els impulsors del moviment assembleari,

eren conscients que havien fracassat en la temptativa de reforma del règim i

van canviar de tàctica: a partir d'aquells moments, en comptes d'enfrontar-se

amb el Govern, la Lliga intentarà participar-hi des de dins. Així, en el primer

govern de concentració nacional (novembre de 1917) presidit per García Prie-

to, hi trobem dos regionalistes: Joan Ventosa i Calvell (Finances) i Felip Rodés

(Instrucció Pública).

No s'havia aconseguit la reforma del règim polític, ni obrir un procés constitu-

ent, per això els republicans i els nacionalistes van acusar la Lliga d'haver traït

el moviment que ella mateixa havia posat en marxa. Els primers criticaven els

regionalistes per haver claudicat en les seves propostes de canvi; els segons, per

haver renunciat a una política catalanista autèntica i acceptar subordinar-se a

l'oligarquia política espanyola. En qualsevol cas, era la primera vegada que un

partit específicament català entrava en el govern central.

A més, les eleccions generals del febrer de 1918 van donar una victòria àmplia

a la Lliga enfront de republicans i socialistes. Això va portar a un govern de

concentració presidit per Antonio Maura, en què trobem regionalistes desta-

cats: Francesc Cambó (ministre de Foment) i Joan Ventosa i Calvell (Ministe-

ri de Proveïments). Aquest govern durarà només vuit mesos i així s'acabarà

l'experiència de la participació catalana en el Govern. El balanç final serà de-

cebedor, ja que els regionalistes no van aconseguir millores econòmiques per

a Catalunya, ni un reconeixement del fet català, ni cap traspàs de serveis a

la Mancomunitat. Arran d'aquest desencís la Lliga va tornar a recloure's en la

política catalana.


1.2.6. La Mancomunitat i el projecte d'Estatut d'autonomia

La Mancomunitat de Catalunya va restar al marge de tota aquesta conflictivi-

tat, ateses les seves escasses competències en qüestions socials i polítiques. El

1917, a més, va morir Prat de la Riba, que serà reemplaçat a la presidència de

la Mancomunitat per Josep Puig i Cadafalch.

Al cap de tres anys de la seva fundació, s'havia fet evident la limitació de la

Mancomunitat com a eina política, i més ara, quan la Lliga volia posar en

marxa una temptativa nova per a recuperar la idea d'un projecte autonòmic

per a Catalunya. Amb aquesta reivindicació els regionalistes es farien perdonar

en part la seva "deserció" de l'Assemblea de Parlamentaris i, a més, aprofitaven

l'eufòria que havien despertat a Europa les propostes autodeterministes patro-

cinades pel president nord-americà Thomas W. Wilson. Hi va haver un tercer

element que va esperonar els regionalistes: a la seva esquerra havia aparegut

el Partit Republicà Català (1917), integrat per elements com Francesc Layret,

Lluís Companys, Marcel·lí Domingo o Gabriel Alomar, que tenien la pretensió

de capitalitzar un catalanisme decebut amb el regionalisme i, per tant, més

radical.

Davant la bona acollida popular que tenia la campanya autonomista, la Man-

comunitat va decidir tirar endavant unes bases per a aconseguir l'autonomia a

Catalunya. Com era de preveure, a la capital de l'Estat i a bona part de l'Espanya

castellana s'havia manifestat un gran recel enfront de les reivindicacions cata-

lanes, fins al punt que quan aquestes van ser presentades a Corts van suscitar

un debat agre tan ple d'hostilitat que els diputats catalans van decidir aban-

donar la cambra.

La situació encara es va enterbolir més quan es van presentar dos projectes

d'Estatut d'autonomia diferents. Un de redactat per una comissió extraparla-

mentària a Madrid (sense representants catalans) i un altre de redactat per la

Mancomunitat i els parlamentaris catalans (va ser aprovat el 26 de gener de

1919). Tots dos documents eren força incompatibles: un per massa esquifit i

l'altre per la desconfiança que despertava qualsevol reivindicació catalana a

Madrid.

En aquest context tan complicat, un fet inesperat va posar fi a qualsevol pos-

sibilitat autonomista: la vaga de La Canadenca, a la qual ens haurem de re-

ferir més endavant. Convé recordar ara, però, que davant la disjuntiva entre

defensar els interessos de classe o els interessos catalanistes, la burgesia i la

Lliga Regionalista van decantar-se per la supeditació al govern de Madrid i per

buscar la protecció de les forces d'ordre, de manera que van renunciar a les

reivindicacions autonomistes catalanes.


Davant de les manifestacions obreres, el Govern va decidir clausurar les Corts

i suspendre les garanties constitucionals, i així va quedar ajornada per a una

altra ocasió la discussió sobre les reivindicacions autonòmiques catalanes.

Les�garanties�constitucionals�a�Barcelona�(1901-1921)

Font: Josep Termes. De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (vol. 6, pàg. 301). Barcelona: Edicions 62.

1.2.7. La radicalització del moviment catalanista

Al llarg d'aquests anys no es van radicalitzar únicament els enfrontaments so-

cials, sinó també el moviment catalanista. En aquesta etapa, i en contraposició

a la Lliga, van aparèixer partits amb unes aspiracions més marcadament naci-

onalistes, que s'acompanyaven de plantejaments socials més progressistes. Els

objectius eren formar una esquerra catalana nova que tingués capacitat per

a integrar les classes populars en un projecte catalanista que contrarestés el

conservadorisme i l'ambigüitat regionalista de la Lliga, l'anticatalanisme ler-

rouxista i l'apoliticisme (a vegades anticatalanisme) de la Confederació Naci-

onal del Treball, el sindicat anarquista principal.

Des d'un punt de vista cronològic, el primer grup que es va manifestar públi-

cament va ser l'esmentat Partit Republicà Català (1917), que ha de ser entès

com l'intent de crear un socialisme català. Els promotors principals del pro-

jecte eren Layret, Domingo i Companys, que també seran els responsables de

comandar el procés de radicalització progressiva del Partit Republicà Català,

evolució que el portarà a proposar-se l'adhesió a la Tercera Internacional co-

munista. Pels volts de 1919 el partit intentarà atreure als seus rengles Salvador

Seguí, amb l'objectiu de captar el sector sindicalista, però Layret serà assassi-

nat i Companys i altres dirigents seran empresonats i el partit anirà diluint-se

sense aconseguir els seus propòsits.


El segon intent clar de radicalització del catalanisme es produirà el 1919 de la

mà de Francesc Macià i de la seva Federació Democràtica Nacionalista (FDN).

L'FDN tenia un programa polític de caràcter independentista i socialitzant i

pretenia aglutinar joves radicals del CADCI, entitats catalanistes com La Falç o

fins i tot els sectors més esquerrans i radicalitzats de la Unió Catalanista. L'FDN

tindrà poc ressò i el 1922 Macià, Daniel Cardona, Ramon Duran i d'altres cre-

aran Estat Català, una organització situada al marge de la vida parlamentària

i partidària de la via armada, seguint l'exemple irlandès.

També la Lliga Regionalista experimentarà un procés de certa radicalització, si

més no per part d'alguns dels sectors que estan integrats en el partit. És així

com cal entendre la celebració, el 1922, d'una Conferència Nacional Catalana

convocada per les Joventuts de la Lliga i alguns intel·lectuals liberals i republi-

cans. La conseqüència més evident d'aquest acte serà l'escissió que es produirà

dins de la Lliga, seguida de la creació immediata d'Acció Catalana. Integren el

partit nou noms de prestigi, com Lluís Nicolau d'Olwer, Jaume Bofill i Mates o

Antoni Rovira i Virgili. Acció Catalana tindrà la pretensió d'aglutinar diferents

corrents nacionalistes i arribarà fins i tot a vèncer la Lliga en les eleccions de

1923. Malgrat les bones expectatives inicials, la seva indefinició social i polí-

tica i l'arribada de la Dictadura de Primo de Rivera frenaran ben ràpidament

l'ascens d'Acció Catalana.

En el camp socialista català també trobem certs moviments de caire renovador

i que volen incidir en un grau més alt de catalanització, malgrat la feblesa del

socialisme català. Històricament el PSOE s'havia manifestat indiferent, si no

hostil, respecte a la qüestió catalana. Aquestes posicions van ser contestades

per alguns socialistes catalans (Rafael Campalans), els quals creien que si el

socialisme volia arrelar a Catalunya havia de ser fent compatibles catalanisme

i socialisme. Això va portar Campalans, Manuel Serra i Moret, Gabriel Alomar

o Joaquim Xirau a crear la Unió Socialista de Catalunya (1923), que es carac-

teritzarà pel fet de ser un partit de classe, nacionalista, demòcrata i reformista.

Com en el cas d'Acció Catalana, la seva implantació va ser molt modesta. I,

a més, va ser dificultada per una dictadura, la de Primo de Rivera, que estava

a punt de capgirar-ho tot.

1.3. La Dictadura de Primo de Rivera i Catalunya (1923-1930)

1.3.1. La Dictadura i Catalunya

El general Miguel Primo de Rivera havia estat nomenat capità general de la IV

regió militar el març de 1922. De fet, abans del cop militar, el 13 de setembre

de 1923, Primo havia fet declaracions de respecte a Catalunya, la seva llen-

gua i la seva cultura. Fins i tot va arribar a insinuar la concessió d'una certa


autonomia per a Catalunya. Aquestes "promeses" inicials, però, van canviar

molt ràpidament, i van deixar pas a una política repressora mantinguda amb

fermesa l'endemà mateix del cop.

Un cop que els militars justificaven basant-se en la caòtica situació política

i social espanyola. Des d'aquest punt de vista, la corrupció política a què ha-

via portat el règim de la Restauració, amb el descrèdit dels partits i de les elec-

cions, el caciquisme o el conflicte enquistat del Marroc justificaven –segons

l'estament militar– un pronunciament per a, deien, prendre les regnes del po-

der i regenerar la vida política. També hi tenien una forta incidència, però,

alguns fets específics de Catalunya, com la violenta conflictivitat social que es

vivia als carrers de Barcelona des de feia uns quants mesos, el catalanisme en

ascens –vist com a separatisme fora de Catalunya–, i fins i tot un cert beneplà-

cit de l'oligarquia catalana a una solució de força que posés fi al desordre social.

Repercussions de la Dictadura de Primo de Rivera

Amb la instauració de la Dictadura els militars passen a ocupar el poder de l'Estat perprimera vegada al segle XX. La configuració política nova es va caracteritzar per la defensade la sobirania de l'Estat per damunt de tot, entesa a partir d'uns criteris uniformistes icentralitzadors, per un espanyolisme homogeneïtzador, per la imposició d'un partit únic–la Unión Patriótica– creat i subordinat al Directori militar i per un corporativisme enpolítica social molt proper al feixisme italià a partir d'un pseudosindicalisme controlatper l'Estat.

1.3.2. La repressió institucional i política i la resposta opositora

catalana

En el manifest redactat el 12 de setembre de 1923 titulat Al país y al Ejército,

Primo de Rivera parlava d'aturar la "descarada propaganda separatista". Al cap

de sis dies el dictador publicava un decret per a la repressió del separatisme

en què s'establia que "serán juzgados por los tribunales militares los delitos

contra la seguridad y unidad de la Patria y cuanto tienda a disgregarla, restarle

fortaleza y rebajar su concepto" (article 1). Al cap d'un mes les autoritats noves

ja havien clausurat més de cinquanta entitats catalanistes i prohibit un bon

grapat de manifestacions en llengua catalana.

En aquest procés sistemàtic de desmantellament de les institucions públiques i

privades catalanes, destaca el cas emblemàtic de la Mancomunitat. En el con-

text d'una política tan centralitzadora com la primoriverista no encaixava un

organisme diferenciat per a Catalunya i encara menys si es caracteritzava pel

fet de potenciar determinats aspectes de la personalitat catalana. Un primer

pas previ a la clausura posterior de la Mancomunitat va ser, pel desembre de

1923, forçar la dimissió del seu president, Puig i Cadafalch. A partir d'aquell

moment la Mancomunitat va passar a mans d'un home fidel a Primo de Rive-

ra, Alfons Sala, que va procurar espanyolitzar-la.

Sala va imposar l'ús del castellà, va buidar de sentit moltes de les propostes que

s'havien fet i va menysprear bona part de la tasca cultural duta a terme. Bona

part dels centres educatius dependents de la Mancomunitat van ser clausurats i


es van aturar projectes que estaven en marxa. Tot plegat preparava l'eliminació

imminent de la Mancomunitat, que es va esdevenir definitivament amb la

implantació d'un estatut provincial nou (març de 1925) i el retorn a la divisió

en diputacions provincials.

Al marge d'aquest tancament, tota vida política pública pròpia va desaparèixer

en ser prohibits els partits polítics i els sindicats. Les eleccions van ser supri-

mides, els alcaldes van ser designats pels governadors militars i la majoria de

càrrecs administratius i polítics d'importància van ser ocupats per militars. A

més, es va depurar el funcionariat públic, per a col·locar en el seu lloc persones

fidels en tots els àmbits.

La indignació que va aixecar aquesta activitat repressora va significar l'aparició

de diversos moviments d'oposició, alguns dels quals no negligien l'ús de la

violència contra el règim. Dues de les temptatives revolucionàries catalanistes

que van tenir més ressò van ser el complot de Garraf i els fets de Prats de Molló.

El complot de Garraf (1925) va consistir en l'intent de col·locació d'un explo-

siu als túnels del tren de la costa del Garraf que havia d'explotar al pas de la

comitiva reial de viatge cap a Madrid. Tanmateix, el projecte d'atemptat va ser

descobert i es va acusar joves escamots d'Estat Català (una secció anomenada

Bandera Negra) i d'altres de la Societat d'Estudis Militars (SEM), propera a Acció

Catalana.

El segon moviment armat van ser els fets de Prats de Molló (1926), protago-

nitzats per Francesc Macià. Aquesta temptativa va consistir a preparar amb un

grup de voluntaris catalans una incursió armada a Catalunya des de Prats de

Molló, amb la intenció de proclamar la República catalana. Tanmateix, la de-

lació d'un confident va fer fracassar l'operació, i Macià i altres conjurats mem-

bres d'Estat Català van ser jutjats a París. En qualsevol cas, el judici va donar

molta publicitat i ressonància arreu d'Europa al plet de Catalunya contra la

Dictadura i va acabar amb una sentència molt benvolent.

1.3.3. El camí cap a la República

Entre febrer de 1930 i abril de 193l, quan ja era evident que la Dictadura

s'esgotava, es va intentar dur a terme una transició entre el règim dictatorial

i una altra de tipus constitucional basada en un cert retorn a la Constitució

de 1876.

Aquest període de transició va ser conegut com la Dictatova, i va ser dirigit pel

general Dámaso Berenguer i més tard per l'almirall Juan Bautista Aznar. Tant

l'un com l'altre van anar legalitzant alguns partits i organitzacions sindicals,

van permetre una certa democratització de les institucions municipals i pro-

vincials, i van anar permetent unes llibertats cíviques i polítiques més grans.


Tanmateix, totes aquestes reformes es van posar en pràctica molt lentament

i amb moltes restriccions, la qual cosa va contribuir a enfortir l'oposició repu-

blicana.

A Catalunya aquesta oposició es va manifestar el març de 1930 amb la redac-

ció del Manifest d'intel·ligència republicana, signat per republicans, catalanistes,

cenetistes i d'altres. Els contactes polítics entre els representants republicans

espanyols i catalans van culminar l'agost de 1930 en el pacte de Sant Sebastià.

Els acords principals recollits en aquest pacte van ser el reconeixement del dret

de Catalunya a l'autonomia i el compromís de treballar per l'adveniment de

la República a Espanya.

Aprofitant la conjuntura política nova, a Catalunya s'intentarà una unió de les

forces d'esquerres, tot i que finalment fracassarà. No obstant això, cal remar-

car, dins del corrent marxista, la formació del Bloc Obrer i Camperol (1930),

nascut de la fusió del Partit Comunista Català i la Federació Comunista Cata-

lanobalear.

Per la seva banda, el catalanisme republicà i moderadament esquerrà repre-

sentat per Acció Catalana i Acció Republicana donarà lloc al Partit Catalanista

Republicà (PCR), dirigit per Antoni Rovira i Virgili, Jaume Bofill i Mates i Lluís

Nicolau d'Olwer. Tot feia pensar que el PCR, situat entre la Lliga i l'esquerra

radical, havia de tenir un protagonisme important en el futur. Tanmateix, el

retorn de Macià de l'exili va fer possible que es reunissin al seu voltant grups

com els de L'Opinió, Estat Català, Partit Republicà Català i sectors federals de

comarques. Amb ells es va convocar la Conferència d'Esquerres Catalanes, que

havia de donar lloc al naixement inesperat d'Esquerra Republicana de Catalu-

nya (març de 1931). El partit nou, que sorgia un mes abans de les eleccions

municipals, es caracteritzava pel fet de tenir un ideari socialitzant, republicà i

catalanista radical, però tenia com un dels seus actius principals el carisma de

Macià, a banda d'una influència molt marcada sobre les classes populars no

enquadrades en altres moviments polítics. Tampoc no era gens negligible la

seva implantació potent a comarques.

A Catalunya es van poder observar molt clarament les dues opcions polítiques

que es van configurar en aquest procés de transició envers un règim democrà-

tic. D'una banda, l'opció reformista i moderadament monàrquica, representa-

da per la Lliga Regionalista, que pretenia l'evolució envers formes democràti-

ques liberals i l'establiment d'unes relacions entre Catalunya i Espanya basades

en la concòrdia i en el reconeixement de la descentralització administrativa

per als catalans. D'altra banda, hi havia l'opció republicana, que va convergir

sobretot en Esquerra Republicana de Catalunya, partidària de trencar amb el

règim monàrquic, d'aprofundir en la via democràtica i també del reconeixe-

ment nacional de Catalunya. Aquesta serà l'opció política que s'imposarà a

Catalunya els anys trenta.


El punt final d'aquest procés de transició va portar com a conseqüència lògica

la caiguda de la Dictadura i, amb aquesta caiguda, la de la institució monàr-

quica. A partir d'aquest moment, les forces republicanes i d'esquerra protago-

nitzaran un període nou plenament democràtic. Començava la Segona Repú-

blica.


2. Economia i societat

2.1. Dels inicis de la Restauració fins a la Primera Guerra

Mundial (1875-1914)

2.1.1. L'evolució demogràfica durant la Restauració

El tret que caracteritza millor l'evolució social i econòmica de la Catalunya

d'aquests anys és el fet que la societat catalana es movia encara en els límits

d'una transició inacabada a la modernitat.

L'any 1877 Catalunya tenia 1.752.000 habitants. Al cap d'un quart de segle, el

1900, la població arribava gairebé a 2 milions de persones. No obstant aquest

creixement, des del començament de la dècada dels seixanta i fins a la dels

noranta, el ritme d'expansió de la població havia disminuït a conseqüència del

descens de la fecunditat i de la natalitat. La mortalitat continuava essent alta i

no va experimentar un descens significatiu. Un altre fenomen demogràfic que

tindrà molta significació en els anys vinents, el de les migracions, es movia

encara durant aquells anys en unes xifres molt modestes, ja que les migracions

massives procedents d'altres regions encara havien d'arribar; en qualsevol cas,

ja es pot començar a parlar de la presència d'immigrants en les darreres dèca-

des del segle: es tractava bàsicament de col·lectius de valencians, aragonesos

i murcians.

La població, relativament estancada pel que fa als valors globals, es movia

a l'interior del país i ho feia en un doble sentit. D'una banda, els habitants

del camp es desplaçaven a Barcelona i als nuclis industrials que l'envoltaven.

D'altra banda, ens hem de referir al moviment migratori que portava catalans

de les comarques interiors, sobretot les pirinenques, cap al litoral tarragoní i

barceloní.


Densitat�comarcal�de�població�(1900)

Font: Josep Termes. De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (pàg. 290). Barcelona: Edicions 62.

Aquests canvis en la demografia tenien una incidència directa en bona part

dels canvis urbanístics que experimentaven les ciutats catalanes principals,

amb Barcelona al capdavant. Deixant de banda la celebració, sota l'alcaldia

de Francesc de P. Rius i Taulet, de l'Exposició Universal de Barcelona (1888),

que va refermar la capitalitat barcelonina, alhora que va servir de motor per a

renovar el centre urbà, cal recordar que els anys noranta Barcelona disposava

d'un parell d'eixos d'expansió que descongestionaven Ciutat Vella. El primer,

el passeig de Gràcia, eix central de l'Eixample dissenyat per Ildefons Cerdà

(1854-1859), i que feia les funcions de centre burgès nou. El segon d'aquests

eixos d'expansió era un Paral·lel incipient ple de barracons, cerveseries i ta-

vernes, centre de la sociabilitat popular. Finalment, i després de l'agregació

de les localitats dels Afores (1897), Barcelona va poder superar el mig milió

d'habitants, de manera que concentrava més d'un de cada quatre catalans.

Donar una resposta planificada al creixement espacial i demogràfic de les ciu-

tats va ser el motiu que va portar a la proliferació de projectes que s'acollien a

la llei d'eixamples de poblacions de 1876. Sabadell (1876), Vilanova i la Geltrú

(1876), Terrassa (1878), Mataró (1878), Tortosa (1878), Tarragona (1890), Ba-


dalona (1895) i Girona (1897) van dissenyar reformes que estaven destinades

a resoldre els problemes d'habitatge, trànsit i higiene, i que van acabar confi-

gurant la seva fesomia com a ciutats.

Malgrat els avenços en aquest sentit, les reformes van tenir un impacte relatiu.

Catalunya encara va continuar patint epidèmies, com la de còlera de 1885,

que, si bé d'una virulència moderada, encara feien ben palesa l'existència de

condicions de vida que afavorien el desenvolupament de malalties infeccioses

i una mortalitat infantil alta. La insalubritat de les aigües, la ventilació pèssima

dels habitatges o els dèficits en la dieta dels sectors populars expliquen que

Barcelona acumulés el 41% dels afectats pel brot epidèmic de 1885.

En les viles i ciutats de les comarques interiors i pirinenques, l'aïllament en

què vivien explica en bona part el despoblament ràpid que van experimentar

durant els primers anys de la Restauració. Escapar de l'aïllament, juntament

amb la crisi agrària i l'expansió industrial, constituïen uns estímuls clars per

a les migracions internes.

Si analitzem l'evolució de la població catalana entre 1900 i 1930, es pot cons-

tatar un creixement molt remarcable, després d'un cert estancament a final

de segle. A més, s'observa una modernització evident dels trets que caracterit-

zen aquesta evolució demogràfica, que s'acosta a uns paràmetres europeus i

s'allunya dels de la resta de l'Estat.

Els�municipis�amb�més�habitants�de�Catalunya�(1900)

Municipi Habitants

Barcelona 533.000

Reus 26.681

Tortosa 24.452

Tarragona 23.423

Sabadell 23.294

Manresa 23.252

Lleida 21.432

Mataró 19.704

Badalona 19.240

Terrassa 15.956

Girona 15.787

Font: Manel Risques (dir.). Història de la Catalunya contemporània(pàg. 175). Barcelona: Pòrtic

L'any 1900 Reus era, amb més de 27.000 habitants, la segona ciutat catalana.

La capital del Baix Camp, com passava amb Valls, Igualada, Vic o Olot, havia

crescut a la primera meitat del segle. Ara, quan s'iniciava el segle XX, altres


ciutats prenien el relleu i passaven a formar part de la xarxa urbana que, cen-

trada en les comarques del Vallès Occidental i el Baix Llobregat, havia de de-

finir demogràficament el país. Cal destacar en aquest sentit el creixement de

Sabadell (de 19.000 a 28.000 habitants, entre 1887 i 1910), Terrassa (de 13.000

a 22.000) i Badalona (de 13.000 a 21.000). Manresa, gràcies a l'expansió del

tèxtil, Sant Feliu de Guíxols, port que donava sortida a la producció tapera, o

Mataró formaven part també del conjunt de ciutats en expansió. Mentrestant,

les ciutats del sud de Catalunya perdien pes, amb l'excepció d'una Tortosa que

experimentarà un creixement moderat (de 25.000 a 28.000 habitants). En ini-

ciar-se la segona dècada del segle nou, les ciutats que superaven els 20.000

habitants eren, per aquest ordre, Sabadell, Tortosa, Reus, Lleida, Tarragona,

Terrassa i Manresa.

A mesura que avança el segle, la població total de Catalunya creix molt en xi-

fres absolutes i també en comparació de la resta d'Espanya: entre 1900 i 1930 la

població catalana va passar de 2 milions a més de 2 milions i mig d'habitants.

Una bona part de l'increment de població està justificada per la immigració,

que va ser força nombrosa entre 1916 i 1930. La immigració, atreta per les

obres del metro i per les obres de la futura Exposició Internacional de 1929, es

va centrar sobretot a Barcelona i després en altres zones urbanes pròximes al li-

toral català. Provenia sobretot de les zones de l'interior de Catalunya, d'Aragó,

de Múrcia i d'Andalusia, i amb una mitjana anual d'uns 32.000 immigrants

(en el període 1920-1930) es va convertir en l'element principal del canvi de-

mogràfic.

L'altra explicació de l'increment demogràfic era el creixement vegetatiu, però

aquest decreixia amb una certa rapidesa, sobretot pel descens de la natalitat,

mentre que la mortalitat era encara elevada. El 1930 la natalitat a Catalunya

era del 20% i la mortalitat, entorn del l5,5%.

Població�de�Catalunya�(1910-1930)

Províncies 1910 1920 1930 Densitat (1930)

Barcelona 1.141.735 1.349.280 1.800.640 234

Tarragona 338.485 355.150 350.670 54

Girona 319.680 325.620 325.550 55

Lleida 284.970 314.670 314.435 26

Total (10,5)�2.084.870 (11)�2.344.720 (11,8)�2.791.295 70

Entre parèntesis hi figura el percentatge sobre el total de la població espanyola.Font: Manel Risques (dir.). Història de la Catalunya contemporània (pàg. 205). Barcelona: Pòrtic.

És durant el període 1900-1930 quan Barcelona es configurarà com la gran

capital catalana i mediterrània. Barcelona es beneficiarà, de primer, dels grans

moviments migratoris interiors de Catalunya i, després, dels vinguts de fora. El

1900 tenia 537.355 habitants, que representaven gairebé el 28% del total ca-

talà, i el 1930 havia assolit 1.005.565 habitants, que eren el 36% dels habitants


de Catalunya. Aquest creixement es va deure, en part, a l'annexió d'alguns

municipis –Sant Andreu, Sants, Gràcia, Sarrià, les Corts, Horta–, però aquest

fet no és suficient per a explicar el dinamisme i l'expansió en tots els aspectes

de Barcelona durant aquells anys.

A part del Barcelonès, hi haurà altres comarques que incrementaran la pobla-

ció, com és el cas del Vallès Occidental o del Bages, mentre que n'hi haurà

d'altres que en perdran, com les pirinenques, el Priorat, la Conca de Barberà

i la majoria de les lleidatanes. La resta de comarques tarragonines i gironines

es mantindran relativament estables.

L'any 1930 les cinc primeres ciutats de Catalunya eren Barcelona (1.005.565

habitants), Sabadell (45.605), Badalona (44.291), Terrassa (39.975) i Lleida

(38.868).

2.1.2. Les transformacions agràries

La majoria de la societat catalana del darrer quart de segle continuava essent

rural. L'any 1877, el sector agrari ocupava gairebé el 53% de la població activa

catalana. Al cap d'un quart de segle, el 1900, el percentatge havia baixat fins al

44%. En els mateixos anys l'ocupació a la indústria va passar del 26% al 33,3%

del conjunt de la força de treball, i els serveis van pujar del 21,2% al 23%.

El trasbals més important que va tenir el camp català a finals del segle

XIX va ser la destrucció de la majoria dels ceps arran de la invasió de la

fil·loxera. L'arribada dels primers brots epidèmics a l'Empordà (1879) va signi-

ficar l'entrada d'un paràsit que va romandre en algunes comarques catalanes

fins a 1910. Les 379.806 hectàrees dedicades a la vinya en el conjunt de Ca-

talunya l'any 1883 es van convertir, el 1898, en 193.091. Les províncies de

Barcelona i Lleida van ser les més afectades, amb reduccions de gairebé dues

terceres parts de l'àrea de conreu. En algunes comarques de l'interior, com el

Priorat, la fil·loxera va accelerar dràsticament la despoblació.

Durant aquells anys, el camp català va ser escenari de conflictes. En aquest sen-

tit, ens hem de referir a l'aparició del sindicalisme pagès i a l'eclosió d'una con-

flictivitat oberta entre els propietaris i la petita pagesia. Aquesta dinàmica es va

accentuar, sobretot, a conseqüència de la crisi agrària finisecular. L'activisme

sindical pagès va tenir una incidència especial en les comarques del Baix Llo-

bregat i els dos Penedès.

La propagació progressiva de la fil·loxera va generar una crisi social fonda al

camp català. En aquest moment, els guanys que havia generat l'exportació de

vi català a França en els primers temps de la Restauració van donar pas a una

davallada dràstica de la producció amb la mort dels ceps i a un enfrontament

entre els propietaris i els rabassaires. Aquests últims havien assumit que el

contracte de rabassa morta havia esdevingut un contracte que els garantia a

perpetuïtat el domini útil de les terres que treballaven. Per als propietaris, en


canvi, la mort dels ceps els va permetre de desnonar molts rabassaires al·legant

que el seu contracte era un mer contracte d'arrendament. Aquesta lluita es va

traslladar als tribunals, però també a les urnes, com va posar de manifest el

vot rabassaire a candidatures republicanes. La resposta dels propietaris no es

va fer esperar i es va traduir, a part de la intensa activitat de l'Institut Agrícola

Català de Sant Isidre, en l'inici d'un procés de constitució de cambres agràries i

en la celebració, el 1898, d'un congrés vitivinícola a Sant Sadurní d'Anoia que

es troba en els orígens de la Federació Agrícola Catalanobalear (1899).

En començar el segle XX, el sector primari vivia un cert creixement i recupera-

ció després de la crisi de la fil·loxera. La seva situació era de millora en alguns

sectors, si bé amb tendència a l'estancament de manera global, atès que perdia

pes econòmic enfront de la indústria. Entre 1900 i 1930 el món rural va perdre

prop de 100.000 pagesos, mentre que el percentatge de població activa que es

dedicava a l'agricultura es va reduir del 53% al 27%. Tanmateix, això no es va

traduir en una disminució de la superfície conreada, ja que la mecanització

i les tècniques noves van mantenir la producció i van permetre millorar la

productivitat.

L'extensió del regadiu, el consum més gran de fertilitzants artificials, la millo-

ra de l'instrumental agrícola, la selecció de llavors, l'especialització agrícola i

la introducció de conreus nous són alguns dels factors que ens permeten en-

tendre l'augment de la productivitat. Sense oblidar-nos, és clar, de la influèn-

cia de la política de la Mancomunitat respecte a les activitats agrícoles. En

aquest sentit convé recordar que l'assessorament i l'ajut de la Mancomunitat

mitjançant alguns dels seus organismes (Escola Superior d'Agricultura, gran-

ges experimentals, Acció Social Agrària) van servir d'estímul en el procés de

modernització de l'agricultura.

Per sectors, el vitivinícola continuava essent el més important, després de la

recuperació posterior a la fil·loxera. Els anys trenta la vinya ocupava una ter-

cera part de la superfície conreada i el vi era el producte agrícola principal

d'exportació, si bé en recessió per culpa de la caiguda dels preus i la sobrepro-

ducció.

Els cereals constituïen el segon conreu tradicional. La producció, sobretot de

blat, era insuficient i s'importava de la resta d'Espanya i de l'estranger, perquè

resultava més barat. A Catalunya es dedicaven a aquest conreu terres de secà

poc productives i, a excepció dels anys de la Primera Guerra Mundial, va es-

devenir un conreu poc rendible econòmicament. L'oli va ser un producte més

estable, ja que en bona part s'exportava, tot i que es va trobar una competència

forta als mercats exteriors.


Conreus�predominants�a�Catalunya�(1860,�1885�i�1900)

Font: Jordi Casassas (dir.). Història, política, societat i cultura dels Països Catalans (vol. 8, pàg. 253). Barcelona: EnciclopèdiaCatalana.

En qualsevol cas, cap dels tres productes agrícoles típicament mediterranis pre-

sentava un futur gaire afalagador, raó per la qual el terreny català va ser pro-

gressivament un terreny de conflictes i de malestar, tant per la falta de bene-

ficis com pels conflictes derivats de la propietat de la terra.

Eren els productes nous, com l'arròs del delta de l'Ebre, els ametllers, els ave-

llaners, els garrofers o les patates del Maresme, els que evidenciaven un cert

dinamisme gràcies a la demanda, l'augment de preus i les exportacions. Aquest

també era el cas d'algunes activitats industrials basades en l'agricultura i la

ramaderia: indústria de pastes de sopa, conserves de llegums i verdures, xam-

pany o formatges.

2.1.3. El creixement industrial

La Restauració de la monarquia va coincidir amb un cicle econòmic expan-

siu a escala internacional que va influir positivament en l'activitat industrial.

També el creixement urbà d'aquells anys va ajudar a augmentar el consum i

la diversitat de la demanda dels productes manufacturats va afavorir una di-

versificació industrial tímida. Aquesta bonança econòmica va permetre que la

El cooperativisme i elsindicalisme agrari

Dos fenòmens destacables delcamp català en aquesta èpo-ca van ser el cooperativismeper a reduir costos i el sindi-calisme agrari, també amb fi-nalitats econòmiques, a mésd'altres de culturals, recreativesi de defensa dels interessos delcamp.


indústria renovés la maquinària, inaugurés fàbriques modernes i modifiqués el

mapa industrial d'una Catalunya que, a poc a poc, es convertirà en la "fàbrica

d'Espanya", com la van definir Jordi Nadal i Jordi Maluquer (1985).

En iniciar-se la dècada dels vuitanta, i per a fer front a la contracció del mercat

interior, els fabricants catalans van portar a terme una campanya en demanda

de la protecció aranzelària, gràcies a la qual la indústria catalana es va veure

afavorida econòmicament per una política comercial que implicava rebaixes

aranzelàries amb les colònies (1882, 1886).

D'altra banda, la renovació de l'utillatge industrial es va posar de manifest

amb la mecanització del tissatge i el desplaçament dels telers manuals: l'any

1890 els 16.700 telers mecànics cotoners superaven els 3.000 de manuals. A la

filatura la mecanització es va concretar en l'augment de les selfactines. Gràcies

a l'utillatge industrial nou, la mà d'obra podia ser substituïda per una de poca

qualificació i escassa força física: la dona i els nens passaven a ser, a partir

d'aquells moments, una reserva de força de treball atractiva pel seu baix cost

i docilitat.

L'ampliació del mapa industrial català pot ser explicada per una sèrie de raons.

D'una banda, les limitacions dels recursos carbonífers autòctons obligaven els

empresaris a cercar en l'aigua el motor que fes possible la producció industri-

al. La casa gironina Planas i Companyia esdevingué, amb les seves turbines

hidroelèctriques, una peça clau que va possibilitar l'expansió de les colònies

industrials pel Llobregat, el Cardener i el Ter. Entre les més importants convé

esmentar la colònia de l'Ametlla de Merola (Puig-reig, 1871), la Rosal (Berga,

1858), la Güell (Santa Coloma de Cervelló, 1891), la Sedó (Esparreguera, 1846)

o la de Borgonyà (1895), regentada per la companyia Nuevas Hilaturas del Ter

per a passar a ser, des de 1903, Filatures Fabra i Coats.

Els anys noranta, el cotó i la llana encara aportaven més de les dues terceres

parts del producte industrial català. El pes del tèxtil, però, no va impedir una

diversificació mínima del teixit productiu, si bé l'absència de recursos naturals

va obligar a cedir a la indústria basca el sector clau de la segona onada indus-

trialitzadora: la siderúrgia. Això no obstant, i a l'empara del dinamisme urbà i

de l'expansió de la xarxa de transports i comunicacions, la producció catalana

va avançar en el terreny de les construccions metal·lúrgiques. La Maquinista

Terrestre i Marítima es va encarregar d'aportar els materials per als mercats de

Sant Antoni (1879) i del Born (1888) i, des de 1884, començarà a produir lo-

comotores.

Altres sectors industrials que van experimentar una embranzida forta van

ser el del paper, el taper i l'agroalimentari. Pel que fa a l'electricitat i la tele-

fonia, el 1894 l'empresa alemanya AEG va crear la Companyia Barcelonesa

d'Electricitat, mentre que el 1897 es fundava l'Electroquímica de Flix. Al cap

de tres anys es fundava la Societat General de Telèfons de Barcelona i, al cap

de poc, un grup de financers i industrials catalans promovia la Companyia


Peninsular de Telèfons. No ens podem oblidar, tampoc, d'algunes de les com-

panyies principals de serveis de creació nova, com és el cas de la companyia

naviliera Transatlàntica (1881), deguda a una iniciativa d'Antonio López, Pe-

dro Sotolongo i Josep Carreras.

Entre 1900 i 1930 es produirà un procés progressiu de diversificació industrial.

Durant aquest període, a més, tots els sectors econòmics augmentaran la pro-

ducció i la productivitat, si bé que el que destacarà més és l'industrial. Al llarg

de més de trenta anys el nombre de treballadors del sector secundari quasi

es va triplicar (223.000 el 1887, 624.000 el 1930) i la seva proporció respec-

te al total de la població activa va arribar a ser del 50% el 1930. Per tant, po-

dem parlar sense embuts d'una societat industrial moderna. De fet, el nivell

d'industrialització de Catalunya era, el 1930, unes cinc vegades superior al de

la resta d'Espanya.

La�població�obrera�a�Catalunya�(1877-1936)

1877 240.000

1887 280.000

1900 290.000

1905 300.000

1920 500.000/525.000

1927 520.000

1930 580.000

1936 (580.000)

Font: Josep Termes. De la Revolució de Setembre a la fide la Guerra Civil (pàg. 250). Barcelona: Edicions 62.

Població�activa�catalana�(1900-1930)

Anys Primari Secundari Terciari

1900 52,90 27,50 19,85

1910 36,30 37,85 22,50

1920 33,25 41,50 24,45

1930 26,65 50,75 22,10

Font: Manel Risques (dir.). Història de la Catalunya contemporània(pàg. 207). Barcelona: Pòrtic.

L'explicació d'aquesta evolució la podem trobar en quatre factors nous: con-

centració de població a les zones urbanes i industrials, fonts noves d'energia,

tecnologies noves i diversificació industrial, sense oblidar el retorn a una polí-

tica proteccionista, iniciada el 1891.


Les tecnologies noves van entrar a Catalunya d'una manera lenta. Això es deu

en bona part al fet que la indústria catalana va ser sempre de dimensions pe-

tites o mitjanes i, per tant, no podrà fer grans inversions; a més, estava molt

concentrada en el ram tèxtil (llana i cotó), sobretot en començar el segle XX.

Al llarg dels primers anys del segle nou, però, la producció industrial es diver-

sificarà. Així, es desenvoluparan les indústries químiques (Cros), siderúrgiques

i metal·lúrgiques (Altos Hornos de Cataluña), ciment (Asland), calçat, paper

i arts gràfiques.

Distribució�sectorial�de�la�indústria�a�Catalunya�(1914�i�1925)

Font: Jordi Casassas (dir.). Història, política, societat i cultura dels Països Catalans (pàg. 127). Barcelona:Enciclopèdia Catalana.

El sector elèctric es convertirà en un dels grans canvis d'aquest període. En-

torn dels anys deu van aparèixer els grans projectes de producció i distribució

d'electricitat a Catalunya: Energia Elèctrica de Catalunya, Ebro Irrigation and

Power –La Canadenca– i Catalana de Gas i Electricitat. El gran triomfador va

ser el nord-americà Frank S. Pearson, el qual, amb el seu hòlding Barcelona

Traction, va aconseguir controlar gairebé la producció i el consum. Les seves

construccions d'embassaments i de centrals hidroelèctriques al Pirineu es van

convertir en un dels projectes més importants del seu temps.

Potència�hidroelèctrica�a�Catalunya�en�MW�(1913-1935)

Potència hidroelèctrica en MW

Any Potència�instal·lada�a�Catalunya�(total) Potència�instal·lada�per�La�Canadenca

1913 7,5 7,5 (100%)

1915 70,7 70,7 (100%)

1920 186,4 144,9 (77,7%)

1925 207,3 159,1 (76,7%)

1930 238,1 181,1 (76,1%)

1935 294,7 237,7 (80,6%)

Font: Pere Gabriel (dir.). Història de la cultura catalana (vol. 6, pàg. 233). Barcelona: Edicions 62.


La generalització de l'energia elèctrica va tenir com a conseqüències

l'abaratiment dels costos i no tanta dependència energètica de Catalunya de

l'exterior. I, a més, va canviar la manera i el ritme de treballar, les servituds

enormes del vapor, la construcció de fàbriques i la mecanització de moltes ac-

tivitats.

2.1.4. Les finances

En començar la Restauració i en el decurs dels anys immediatament posteriors,

l'esforç dut a terme per l'empresariat català va quedar molt limitat pels proble-

mes del sistema financer autòcton. Només cal recordar que el 1874 el Banc

de Barcelona havia perdut el dret d'emissió de bitllets, monopoli que passa-

va a partir d'aquells moments a mans del Banco de España, que va aprofitar

l'avinentesa per a inaugurar diverses sucursals a Catalunya. El 1876, i per tal de

cooperar amb l'Estat en les despeses que s'havien originat arran de la revolta

cubana, un grup de financers i industrials catalans van decidir fundar el Banc

Hispano-Colonial. En el decurs dels anys següents, i en bona part gràcies al

cicle econòmic expansiu, van proliferar les iniciatives bancàries més diverses.

El fenomen, que va ser conegut amb el nom de la Febre d'Or, es prolonga fins

a la fallida de les borses de París i de Lió (1882) i va donar lloc a la creació

de tretze bancs, el 1881, i més de quinze, el 1882. Malauradament, aquesta

especulació bancària va atreure l'estalvi, però en detriment de les necessitats

de la indústria.

En aquest context, mentre el potencial econòmic de Catalunya anava enda-

vant, la seva capacitat financera decreixia i la banca catalana entrava en una

crisi greu. Una dada ens mostra ben gràficament la magnitud de la crisi: si

a finals del segle XIX Barcelona era el centre financer espanyol principal i els

bancs catalans dominaven amb una primacia absoluta, al cap de trenta anys

aquesta xarxa bancària pròpia havia desaparegut pràcticament. Des del punt

de vista financer, l'economia catalana depenia dels bancs madrilenys i bascos.

La Primera Guerra Mundial va ajudar a complicar del tot la placidesa bancària

catalana i, sobretot, va portar una arriscada dèria especulativa. La producció i

les exportacions als països contendents van provocar la creació de bancs nous

(Comercial de Tarragona, Urquijo Català, el de Palafrugell, el de Granollers,

Penedès, Tortosa), entitats d'àmbit local o comarcal, amb capital petit, que

encara van afeblir més la xarxa bancària catalana, atès que no va ser creat cap

banc gran i potent.

Per acabar d'agreujar una mica més la crisi bancària, la recessió econòmica de

1920 va ser al darrere del tancament d'alguns bancs catalans, com el de Terrassa

o el de Barcelona, un dels més antics (1844) i importants de Catalunya. I encara

seguirien el de Reus i el de Tortosa. La crisi bancària catalana va ser aprofitada

per banca estrangera per a implantar-se a Catalunya.


Una altra data significativa des del punt de vista de la història bancària catala-

na és el 1931, moment en el qual va fer suspensió de pagaments el Banc de Ca-

talunya. Aquesta fallida era el punt culminant de la caiguda del sector finan-

cer català. A partir d'ara, un sector bancari espanyol més agressiu i amb ànsies

expansives clares va poder accentuar la implantació a Catalunya; alguns dels

bancs que s'instal·len en aquell moment a Catalunya són el Banc de Bilbao, el

Central, el Biscaia i l'Espanyol de Crèdit. L'economia catalana manifestarà, ara

sense embuts, la dependència financera d'entitats bancàries de fora del país.

A banda de la banca, un altre sector important en l'estalvi popular, si bé amb

poca incidència financera i industrial, va ser el de les caixes d'estalvi. Tres

d'importants destaquen a Catalunya: Caja de Pensiones para la Vejez y de

Ahorros (1904), Montepío Barcelonés i Nuestra Señora de la Esperanza. El 1930

les caixes d'estalvi catalanes acumulaven el 34,4% del total espanyol, mentre

que els bancs que actuaven a Catalunya gestionaven el 19,5% del total. Aques-

tes xifres no es corresponien en absolut amb el pes de la indústria catalana ni

tampoc amb les seves necessitats creditícies, i reflectien la desaparició a Cata-

lunya d'un esperit capitalista financer que sí que havia existit al final del segle

XIX i en començar el segle XX.

2.1.5. La conflictivitat social: dels inicis de la Restauració a la

fundació de la CNT

L'adveniment de la Restauració borbònica va significar, des del punt de vista

de la història social, el desmantellament de les organitzacions obreres. Aquest

fet, però, no va poder evitar que la qüestió social es convertís en un dels temes

centrals del debat sociopolític del darrer quart de segle. I no solament això,

sinó que la "qüestió social" va agafar un protagonisme més gran amb el pas

del temps. Hi va ajudar, lògicament, la nova onada industrialitzadora, que va

contribuir notablement a estendre els conflictes socials més enllà dels límits

de Barcelona. Tot i això, la població obrera industrial es movia encara en unes

xifres modestes, ja que no englobava més del 15% de la població total i com-

prenia un màxim de gairebé 300.000 individus. D'aquests, prop del 72% es

concentrava a la província de Barcelona.

Quines eren les condicions de vida, i de treball, d'aquesta incipient població

obrera industrial catalana? A les acaballes del segle XIX, i durant el primer terç

del segle XX també, la població obrera feia front a les necessitats bàsiques mit-

jançant l'adopció d'estratègies salarials de caràcter familiar, atès que calia la

contribució salarial de tots els membres de la família per a subsistir. Això no

obstant, el subconsum i la pobresa eren unes experiències ben conegudes per

les classes treballadores en la Catalunya de la Restauració, sense oblidar les

llargues i esgotadores jornades de treball. Per posar només un exemple, podem

recordar que l'any 1890, a la conca del Llobregat, es va pactar una jornada set-

manal de setanta hores que en substituïa una de setanta-sis. Aquestes mesures

i d'altres per l'estil, però, no sempre eren aplicades, atès que l'empresariat ten-

dia a oblidar-se d'allò que havia concedit en un moment de pressió vaguística


o de confrontació social màxima. De la mateixa manera, generalment tampoc

no s'aplicaven les escasses ordenances que, amb anterioritat a la legislació de

1900, hi havia relatives al treball femení i infantil.

Serà en la Barcelona finisecular (a la Rosa de Foc, tal com era coneguda inter-

nacionalment) on la classe obrera es farà visible d'una manera més amenaça-

dora, com conclou Joaquin Romero Maura (1989). Barcelona era una ciutat

obrera i llibertària, i ho serà, sobretot, després de l'agregació dels Afores, on es

concentrava una població important de treballadors fabrils. La població obre-

ra barcelonina rebrà les influències de l'obrerisme socialista d'inspiració mar-

xista, del sindicalisme d'inspiració republicana i del sindicalisme llibertari que

es movia entre l'agitació sindical i l'activitat terrorista.

La "qüestió social" i el conjunt de reivindicacions obreres exigien del Govern

una resposta no únicament repressiva, atès que la problemàtica social nova no

es podia emprendre, només, amb mesures de repressió. Així ho va entendre

el govern liberal que el 1883 va crear la Comissió de Reformes Socials, que

naixia amb l'objectiu, no reeixit, de reconciliar la classe obrera amb l'Estat.

La Comissió tampoc no va generar massa entusiasme ni entre els empresaris

catalans, hostils a la intervenció dels poders públics en l'ordenació de la vida

laboral, ni entre uns treballadors que desconfiaven de la seva eficàcia. Aquesta

desconfiança es va traspassar, a partir de 1902, al nou Institut de Reformes

Socials, que responia a uns objectius semblants als de la Comissió.

Les formes d'expressió del malestar popular van ser diverses i van canviar al

llarg d'aquesta etapa, en bona part per la política repressiva del Govern, que

va obligar el moviment obrer a anar adaptant les seves tàctiques de lluita i les

maneres d'obtenir algunes de les reivindicacions, depenent de la conjuntura

política que hi havia a cada moment.

En començar la dècada dels vuitanta, eren sobretot les societats de resistència

les encarregades de dirigir els conflictes laborals, destinats sobretot a evitar el

deteriorament de les condicions de treball. Amb l'arribada dels anys noranta

començarà un cicle nou d'agitacions obreres, fruit de la coincidència de diver-

sos factors: l'arribada dels conservadors al poder després d'un període llarg de

governs liberals, la influència del moviment socialista internacional i la crisi

de treball deguda a la recessió de la indústria tèxtil. Amb l'arribada de l'l de

maig, jornada de reivindicació obrera, les societats llibertàries del pla de Bar-

celona van prendre un protagonisme renovat i la vaga general es convertirà

en l'eina de lluita obrera entre 1890 i 1892. A partir de 1893, però, el desencís

provocat pels pocs guanys obtinguts desinflarà el moviment vaguístic.

A partir d'aquest moment, la propaganda pel fet i el terrorisme agafen el relleu

com a modalitats de més contingut programàtic de l'obrerisme revoluciona-

ri. S'encetarà així una onada d'atemptats que tindrà les manifestacions princi-

pals el setembre de 1893, quan Paulí Pallàs atempta contra Martínez Campos,

capità general de Catalunya, o el novembre d'aquell mateix any, amb el llança-


ment de dues bombes al Teatre del Liceu que van ocasionar vint-i-dos morts,

o el juny de 1896, amb l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer de

Canvis Nous de Barcelona, que provoca dotze morts. La duresa de les accions

terroristes trobarà una resposta no menys radical en la repressió governamen-

tal que s'escenifica, el desembre de 1896, en el procés de Montjuïc. L'agost de

1897 el cap del Govern, Cánovas del Castillo, considerat responsable de la re-

pressió i de les tortures que s'havien produït a Montjuïc contra els anarquistes,

moria en un atemptat a mans de l'àcrata italià Michelle Angiolillo.

El cicle acció-repressió havia arribat així al punt culminant, i feia entrar en crisi

l'anarquisme organitzat que d'ençà aquesta persecució governamental viurà

una etapa difícil, plena d'entrebancs i caracteritzada per una desorganització

i clandestinitat de la qual no en sortirà fins al cap d'uns anys. La crisi del

moviment anarquista serà coberta, en part, per la recuperació del moviment

societari i la revaloració del recurs vaguístic com a forma de lluita obrera en

el trànsit entre els dos segles.

En començar el segle XX, les condicions de vida i de treball de la classe obrera

continuaven essent pèssimes. La jornada laboral era superior a les deu hores

i les condicions d'habitatge i de treball eren molt dures. La llei que prohibeix

treballar més d'onze hores diàries serà aprovada el 1902, i la que establia el

descans dominical, el 1904. D'altra banda, a les fàbriques no hi havia cap con-

dició higiènica ni sanitària i sí freqüents accidents de treball; a casa, habitaci-

ons sense aigua, sense llum i amb moltes persones amuntegades. Els obrers

vivien en barris a part, en carrers sense llum ni paviment. Tot plegat feia que

les malalties fossin freqüents (l'epidèmia de tifus de 1914 va causar més de dos

mil morts a Barcelona) i l'índex de mortalitat infantil, molt elevat. Entorn de

1900, un 17% dels nens nascuts vius morien abans de complir l'any. També els

avortaments o els nascuts morts eren habituals. En aquestes condicions, no és

estrany que l'esperança mitjana de vida el 1900 fos de 41 anys (a Espanya de

35 anys) i el 1930, de 47 (a Espanya de 41).

També els percentatges d'analfabetisme eren un indicador preocupant, atès

que posaven de manifest l'endarreriment secular de la societat espanyola i, en

especial, de les classes més populars. A principi de segle aquest percentatge

oscil·lava entorn del 55% entre la classe obrera i era molt superior en les dones.

Amb tot, disminuirà de manera gradual al llarg de les tres primeres dècades

del segle.


Analfabetisme�a�Catalunya�(1887)


El canvi de segle no havia de fer canviar una tendència que ja s'observava du-

rant els últims anys del segle anterior: el desencís, per no parlar obertament

de divorci, que bona part de la massa obrera manifestava envers les grans pla-

taformes polítiques. I en començar el segle XX això volia dir, sobretot, que el

gruix del proletariat català no havia assumit com a seva una d'aquestes pla-

taformes, Solidaritat Catalana. Durant la primera dècada del segle XX es po-

sarà de manifest que l'estratègia de resistència i de lluita obrera passava per la

fundació, a Barcelona, d'una altra "Solidaritat", en aquest cas Solidaritat Obre-

ra (1907), federació que aplegava anarquistes, socialistes, sindicalistes i obrers

d'altres tendències. Aquesta plataforma societària pretenia recuperar la força

del moviment obrer i mantenir activa la lluita reivindicativa revolucionària.

Solidaritat Obrera pretenia reagrupar les organitzacions obreres que havien

quedat força delmades després de la vaga de 1902. Durant una setmana, el

febrer de 1902, Barcelona va quedar paralitzada per aquesta multitudinària

vaga general que s'havia iniciat en el sector metal·lúrgic. Com era de preveure,

la lluita obrera de 1902 va topar amb la intransigència de la patronal, va acabar


fracassant i va ser seguida d'una repressió forta. Com a conseqüència de tot

plegat, el moviment obrer català va sortir de l'experiència força decebut i molt

desfet.

Les conseqüències que va tenir aquesta desfeta es van poder observar en molts

àmbits. La derrota i el desengany van abocar molts obrers al lerrouxisme, es va

retardar la creació de sindicats obrers vertaders, la UGT –que no havia donat

suport a la vaga– va perdre quasi tota la influència a Catalunya i va sorgir una

fractura profunda entre empresaris i treballadors. El món del treball va veure

com el moviment societari s'anava fragmentat en sindicats d'ofici apolítics,

amb poca força per a dirigir una lluita pel millorament laboral o sindical. A

partir de 1902, doncs, es pot constatar una certa paràlisi seguida d'un movi-

ment lent de recuperació.

La primera manifestació d'una certa capacitat d'iniciativa i de recuperació va

ser, precisament, Solidaritat Obrera, que tenia la voluntat d'aplegar diverses

societats o sindicats obrers d'ofici partidaris d'un sindicalisme apolític i de la

lluita sindical directa. La filosofia que guiava aquesta plataforma obrera era el

pragmatisme, que havia de permetre la unitat d'acció entre totes les tendències

obreres.

Va néixer de primer com una plataforma obrera d'àmbit únicament barceloní,

si bé després va eixamplar-se per tot Catalunya i arreu d'Espanya. El 1908 va

celebrar el seu primer congrés i al cap de dos anys es va convertir en la Con-

federació General del Treball i el 1911, en Confederació Nacional del Treball

(CNT).

2.2. Els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-1923)

2.2.1. El creixement de la CNT i el pistolerisme dels anys vint

Espanya havia aconseguit mantenir-se neutral durant la Primera Guerra Mun-

dial, però això no vol dir que quedés totalment al marge de les conseqüènci-

es del conflicte, les quals agreujaran els problemes interns espanyols. Aquests

problemes van esclatar entre 1917 i 1919, ajudats pel context de guerra euro-

pea, que va potenciar algunes d'aquestes qüestions. Sobretot, és clar, va influir

en el marc econòmic del qual van derivar els aspectes socials i polítics.

Pel que fa a la balança comercial, les importacions quasi van desaparèixer i,

sense competència, es va poder ocupar el mercat interior, però també l'exterior,

ja que les demandes van augmentar molt. Els preus van pujar força, a causa

d'una inflació que va pesar molt sobre l'economia de la major part de la po-

blació. Entre 1914 i 1917 el cost de la vida va créixer un 78%.


Exportació�de�mercaderies�(1913-1925)


Acabada la guerra, la situació es va revertir: baixen les exportacions, la pesseta

queda sobrevalorada i les indústries catalanes entren en crisi per poc compe-

titives i per no saber-se adequar a la conjuntura nova. Coincidint amb la fi de

la guerra hi va haver un augment dels salaris, insuficient, però, per a cobrir el

cost de la vida d'una família obrera. Per això havien de treballar les dones i els

nens, amb uns salaris sensiblement inferiors als dels homes.

Les conseqüències econòmiques de la guerra, juntament amb el triomf de la

revolució a Rússia el 1917, van contribuir a enfortir el moviment obrer, com

es posarà de manifest durant la vaga de 1917. El dia 19 de juliol s'iniciarà la

vaga a València, a la Companyia Ferroviària del Nord, i a l'agost es convertirà

en vaga general. Convocada pels dos grans sindicats, la CNT i la UGT, va tenir

una resposta relativa arreu de l'Estat. A Catalunya va durar cinc dies i va causar

trenta-set morts i desenes de ferits, a part de nombroses detencions. La vaga

va ser reprimida durament per l'Exèrcit.

L'objectiu d'aquesta protesta obrera havia estat tant polític com laboral, ja que

entre les reivindicacions hi figurava la constitució d'un govern provisional i la

celebració d'eleccions per a escollir unes Corts constituents. Aquestes exigèn-

cies eren molt semblants a les de l'Assemblea de Parlamentaris, la solidaritat

de la qual s'havia cercat de manera més que evident.

Si fem un balanç final de la vaga, la podem considerar com una experiència

frustrada, si bé la protesta obrera va servir per a posar en evidència el divorci

entre la classe obrera i els dirigents polítics. També va posar de manifest l'opció

clara de classe que prendrà la Lliga Regionalista, que s'estima més posar-se en

mans del Govern abans que posar-se al costat dels vaguistes, per por de no


alimentar una onada revolucionària. La vaga també va tenir implicacions en

àmbit sindical, atès que va separar la CNT i la UGT, que en el futur seguiran

estratègies diferents.

Pel que fa a la CNT, convé recordar que a partir del final de la guerra mundial

experimentarà un fort creixement. El 1915 tenia uns 15.000 afiliats a Catalu-

nya, el 1918 ja eren uns 74.000 i al final de 1919 la xifra era d'uns 427.000.

L'increment va ser tan extraordinari que la CNT es va convertir en la central

sindical hegemònica a Catalunya.

Pel juny de 1918 la CNT va celebrar el congrés de Sants (Barcelona), en què

es va decidir la creació del sindicat únic de branca o indústria, en substitució

dels sindicats d'ofici. Això volia dir que tots els obrers d'una fàbrica haurien

de pertànyer al mateix sindicat, encara que fossin d'oficis diferents; l'objectiu

que es perseguia era concentrar les forces per a exercir més pressió a l'hora

de negociar. En el congrés també es va decidir que els problemes laborals els

havien de resoldre els treballadors i els patrons, sense la intervenció dels partits

polítics. El secretari general nou de la CNT seria a partir d'aleshores Salvador

Seguí (el Noi del Sucre).

El primer desafiament al qual va haver de fer front la CNT "nova" va ser la vaga

de la Barcelona Traction, més coneguda com La Canadenca, que subministrava

la major part d'energia elèctrica a Catalunya. La protesta (5 de febrer - 17 de

març de 1919), va tenir una durada i unes proporcions mai vistes fins aleshores.

La vaga va ser una prova de força entre la CNT i la patronal, que va acabar

implicant el Govern, l'Exèrcit i la Lliga Regionalista.

Les�vagues�a�Catalunya�(1910-1923)

Any Dies de vaga

1910 1.165.850

1911 122.500

1912 178.400

1913 1.109.400

1914 469.910

1915 191.125

1916 2.092.920

1917 2.341.380

1918 1.197.085

1919 6.350.000

1920 6.866.090



Any Dies de vaga

1921 141.950

1922 192.650

1923 1.216.480


La protesta va començar a causa de l'acomiadament d'uns obrers d'aquesta em-

presa, i aviat es va acabar estenent a altres sectors, fins a deixar pràcticament

paralitzades la major part d'activitats a Barcelona i a altres indrets de Catalu-

nya. La vaga va causar una commoció ciutadana fonda. L'Exèrcit va comissar

la fàbrica i va militaritzar els treballadors, però altres serveis s'anaven afegint

a la vaga. Al cap d'un mes i mig va arribar l'acord: hi hauria alliberament dels

empresonats, augment de salaris i concessió de la jornada de vuit hores.

La victòria dels vaguistes va irritar la burgesia i el capità general de Catalunya,

Joaquim Milans del Bosch, els quals van tensar la situació per tal de frenar la

puixança sindical. Incomplint els pactes, no van ser alliberats tots els detin-

guts, i això va desfermar la segona vaga general, que es va perllongar entre

el 24 de març i l'inici de l'estat d'excepció decretat per Milans del Bosch. No-

vament es va paralitzar la vida a Barcelona, però ara amb les actituds molt

més radicalitzades. Milers d'obrers van ser empresonats, es va reorganitzar el

sometent i l'exèrcit va ocupar la ciutat. La Federació Patronal de Barcelona,

que s'acabava de crear, es va mostrar intransigent i va amenaçar amb el locaut.

És també en aquest moment quan apareix el Sindicat Lliure, com una mena de

policia paral·lela per a facilitar la repressió. Era una vertadera lluita de classes

al carrer, plantejada al límit de les possibilitats dels obrers. Per tant, aquests

últims a poc a poc van optar per reintegrar-se als seus llocs de treball.

La conflictivitat social tensa de l'any 1919, amb una CNT forta i una reacció de

la patronal igualment ferma, va desembocar, el 1920-1922, en un terrorisme

obert per totes dues parts, al qual calia sumar una repressió brutal per part de

les forces policials. És l'etapa del pistolerisme, que s'anunciava des de la fi de

la guerra, i que recentment ha estat estudiada per Albert Bacells (2009).

Cal recordar que, acabat el conflicte, i com a conseqüència del descens fort

de les demandes provinents de l'exterior, la patronal catalana va decidir-se pel

locaut com a mesura per a desvertebrar el sindicalisme i també per a acomiadar

obrers i reduir la producció. Des del novembre de 1919 fins al gener de 1920 es

van tancar fàbriques i tallers per decisió de la patronal, la qual deixava sense

feina prop de 150.000 obrers. L'enfrontament entre el món del treball i la

patronal restava dramàticament obert.

A Catalunya el bloc conservador (polítics, militars, patronal i, fins i tot,

l'Església) va saber sumar esforços i va esdevenir molt compacte. Per contra,

aquesta entesa no va existir entre els sindicats obrers, ja que la UGT i la CNT


no es van posar d'acord en la tàctica que s'havia de seguir i, inevitablement, es

va produir el trencament del pacte de col·laboració entre l'una i l'altra. I fins i

tot dins de la CNT hi havia diferències entre un sector més moderat, encapça-

lat per Seguí, i un de més radical, partidari d'utilitzar els mateixos mètodes

terroristes que el Sindicat Lliure.

Si repassem alguns dels indicadors d'aquest període ens adonarem del grau

de violència a què es va arribar: entre 1917 i 1923 es comptabilitzen més de

800 atemptats, uns 475 contra obrers, 208 contra empresaris i la resta contra

policies. El nombre de morts va ser, com a mínim, de 246, dels quals quasi

200 van ser obrers. Alguns dels assassinats van colpir especialment la societat

catalana, com ara el de Francesc Layret (1920) o Salvador Seguí (1923). L'any

1920 va ser el més sagnant de tots, amb prop de 300 atemptats a tot Catalunya,

52 morts i 72 vagues que van afectar uns 65.000 treballadors.

La�violència�social�a�Barcelona�(1916-1923)

Nombre d'assassinats

Any Patrons Gerents,�directorsi�encarregats

Agentsde�l'autoritat

Obrers Total

1916 – 1 – 1 2

1917 2 – – 3 5

1918 4 3 – 6 13

1919 – 3 5 7 15

1920 8 4 1 26 39

1921-1923 9 13 2 128 152

Total 23 24 8 171 226

Font: Josep Termes. De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (pàg. 305). Barcelona: Edicions 62.

També en l'àmbit rural existirà un sindicalisme reivindicatiu dels interessos

dels treballadors del camp: el 1922 es crearà la Unió de Rabassaires, sindicat

agrari que serà fundat per sectors republicans d'esquerra, entre els quals trobem

Lluís Companys, esdevingut un dels màxims fundadors de la Unió, si bé el

gran inspirador havia estat Layret.

2.3. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1931)

2.3.1. El món del treball durant la Dictadura

Durant l'etapa dictatorial es produirà un fet que a simple vista pot semblar

contradictori: tot i el creixement de la població obrera, això no es traduirà en

una agitació social més gran, sinó tot al contrari. El moment difícil per què

passava el sindicat majoritari, la CNT, i l'energia repressora que el dictador va

utilitzar contra el moviment obrer van impedir qualsevol moviment ampli de


protesta. Alguns dels aspectes que van caracteritzar millor la política laboral

de Primo de Rivera van ser posar fi a la llibertat sindical, restablir l'ordre pú-

blic a Barcelona, manifestar una certa tolerància amb els sectors obrers més

dòcils (no va perseguir la UGT ni el PSOE) i aplicar una legislació encaminada

a integrar els treballadors en el sistema. Tot això es va traduir en un seguit de

mesures en aparença contradictòries, com ara la creació dels comitès paritaris,

en què eren representats patrons i obrers, per tal de resoldre els conflictes mit-

jançant el diàleg, però també en la clausura de la CNT, l'empara al Sindicat

Lliure, el tancament del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la

Indústria i la persecució dels comunistes. Malgrat aquesta política repressiva,

Primo de Rivera no va poder impedir la fundació clandestina de la Federació

Anarquista Ibèrica a València el 1927.

Una de les polítiques que va utilitzar la Dictadura per a crear llocs de treball i

donar una imatge de certa prosperitat econòmica va ser dissenyar un pla ampli

d'obres públiques que, pel que fa a Catalunya i juntament amb els plans de la

Mancomunitat, va deixar prefigurada la xarxa de carreteres actuals, alhora que

va electrificar molts trams de tramvies i va construir centrals elèctriques. La

contrapartida d'aquesta política ambiciosa d'obres públiques va ser el fort en-

deutament de l'Estat. D'altra banda, i fruit de la política estatalista i centralista

de les autoritats dictatorials, l'Estat va passar a controlar la xarxa telefònica que

havia construït la Mancomunitat, i la va integrar a la Compañía Telefónica

Nacional de España, que es crearà el 1924.

La política econòmica de la Dictadura es va caracteritzar pel nacionalisme

econòmic, per les tendències monopolístiques esmentades (Telefònica, CAMP-

SA), per la creació d'empreses estatals, per l'increment del deute públic i per

una cotització de la pesseta poc realista –per massa alta–, que va provocar un

dèficit en la balança de pagaments.

És cert que la Dictadura va aconseguir la pau social i va posar fi a la guerra del

Marroc, però durant aquests anys els sous reals van baixar. Per tant, les classes

treballadores no en van treure cap profit. Tampoc no hi va haver unanimitat

entre els industrials, ja que si bé el proteccionisme els afavoria, l'alta cotització

de la pesseta facilitava les importacions, que entraven en competència amb

els productes de l'interior.

La Dictadura s'acabava, des del punt de vista econòmic, amb l'Exposició Inter-

nacional de 1929, esdeveniment que va tenir una importància molt notable

per a Barcelona, per a Catalunya i també per a Espanya. La seva llarga prepa-

ració, que va significar la urbanització de la muntanya de Montjuïc, va activar

les diverses indústries que hi van intervenir, sobretot la de la construcció, la

metal·lúrgica i les elèctriques, i va donar feina a uns 40.000 treballadors. I és

que no solament es van construir els pavellons corresponents, sinó que es van


urbanitzar i refer sectors importants de Barcelona, es va construir el metro i

es va dotar la ciutat d'equipaments nous i de zones lúdiques, com el Poble

Espanyol.

Des d'un punt de vista arquitectònic, va ser una mostra de les diverses tendèn-

cies dominants a Catalunya (Puig i Cadafalch, Domènech i Muntaner, amb

relació a l'arquitectura; Carles Buïgas, per a les fonts; o Jean-Claude Forestier i

Nicolau M. Rubió i Tudurí, per a l'enjardinament), però també va significar la

introducció dels corrents nous dominants a Europa.


3. Cultura

3.1. L'eclosió del nacionalisme cultural i del modernisme

(1875-1906)

3.1.1. Una cultura que mira cap a Europa

La vida cultural catalana del darrer terç del segle XIX es va veure molt afectada

pel conservadorisme i les restriccions que li imposava el règim de la Restaura-

ció. Tanmateix, ni d'aquesta manera es va poder impedir la penetració a Ca-

talunya de corrents estètics i de pensament, procedents la majoria del centre

d'Europa. La popularització del positivisme i de l'evolucionisme darwinista es-

devenen un bon exemple d'aquesta influència europea a Catalunya, com ens

ha recordat el professor Santiago Riera (2003).

El camí d'aquesta modernització cultural, però, va ser tortuós i va haver de fer

front a moltes resistències, per part d'unes institucions de cultura molt contro-

lades per un règim polític gens permeable a les influències de l'exterior, com

era el de la Restauració. En aquest sentit, les polèmiques agres sobre el posi-

tivisme permeten visualitzar l'enfrontament que es va produir entre el món

catòlic, monàrquic i tradicionalista, d'una banda, i el republicà, democràtic i

laic, de l'altra. I si parlem de positivisme ens hem de referir, per força, a l'Ateneu

Barcelonès i al seu president aleshores, Manuel Duran i Bas, que el 1877 va

suspendre les conferències sobre positivisme de Pere Estasen i Joaquim Maria

Bartrina que s'havien de fer en aquesta institució. Per tal de fer front al control

conservador sobre l'Ateneu, els elements liberals van decidir crear temporal-

ment l'Ateneu Lliure de Barcelona. Els impulsors de la iniciativa van ser Va-

lentí Almirall, Conrad Roure i Manuel de Lasarte. En començar la dècada dels

vuitanta, però, l'Ateneu Barcelonès havia recuperat l'empenta cultural i havia

obert les portes novament a tota mena de debats.

A la dècada següent, la dels noranta, l'entitat va viure l'eclosió del catalanis-

me modern. En el curs 1895-1896, enmig d'una intensa campanya favorable

a l'ús públic del català, la Junta de l'Ateneu va passar a mans de destacats ca-

talanistes: Àngel Guimerà (president), Joan Maragall (secretari) i Jaume Massó

i Torrents (vicesecretari). El discurs inaugural de Guimerà, fet per primer cop

en català i que va constituir una defensa combativa de la llengua, va provocar,

entre altres respostes, el fet que Duran i Bas es donés de baixa de l'entitat.

Tot i el seu paper central en l'àmbit cultural, l'Ateneu de finals dels anys setanta

i vuitanta era només un dels escenaris, si bé el més important, de l'esforç de

popularització dels corrents culturals nous. No ens podem oblidar de la xarxa


associativa i cultural present arreu del país, i en especial d'aquelles institucions

nascudes a mitjan segle a llocs com Reus (Centre de Lectura) o Figueres (Casino

Menestral).

Pel que fa a Barcelona, l'any 1876 s'havia editat en castellà El origen del hombre,

de Charles Darwin. A més, al Diari Català d'Almirall es van publicar, des de

1879, alguns capítols del Journal de Darwin, que van ajudar a convertir la pu-

blicació en un espai nou per a propagar les idees culturals més avançades del

moment. Quan al cap de dos anys el diari almirallià hagi de tancar, el periòdic

catalanista L'Avens (a partir de 1891, L'Avenç) prendrà el relleu en la tasca de

popularització de les idees noves arribades d'Europa.

A partir de 1889 els debats sobre el positivisme i les línies noves de pensament

científic van fer un salt endavant. Aquell any Odón de Buen es feia càrrec de la

càtedra d'Història Natural a la Universitat de Barcelona. La presència a les aules

d'aquest científic, ferm partidari del darwinisme, va polaritzar encara més les

tensions entre els estudiants catòlics i els liberals. De fet, cap a 1895 De Buen

va esdevenir la personificació del conflicte que va enfrontar les autoritats ecle-

siàstiques i acadèmiques, d'una banda, i els elements esquerrans que sortiren

en defensa de la llibertat de càtedra, de l'altra.

L'impacte del positivisme es farà notar també en la recuperació de l'activitat

científica catalana. L'entroncament entre la motivació renaixentista de desco-

berta del país i l'esperit positivista va contribuir al desenvolupament de les

ciències naturals, mentre que les problemàtiques mèdiques noves associades al

fet urbà van impulsar els estudis mèdics. Van ser, precisament, les deficiències

de les pràctiques mèdiques en l'àmbit universitari el motor de les iniciatives

que van culminar el 1878 amb la creació de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques,

que tenia alguns impulsors il·lustres, com Joan Giné i Partagàs, Lluís Suñé i

Molist o Bartomeu Robert.

En el combat contra les epidèmies urbanes destaca la figura del doctor Jaume

Ferran i Clua, que va maldar per aconseguir la creació del Laboratori Microbi-

ològic Municipal de Barcelona (1887) i va propugnar les vacunacions contra

el còlera, el tifus, la diftèria i la tuberculosi.

En el terreny dels estudis físics, s'ha de recordar la figura de Josep Comas i Solà.

L'impuls que va rebre aquest camp de la recerca va possibilitar la inauguració

a Barcelona de l'Observatori Fabra (1904).

3.1.2. El món cultural catòlic

La resposta catòlica als reptes culturals finiseculars no va ser únicament repres-

siva, sinó que els catòlics catalans van saber elaborar un sistema de símbols

i valors que van acabar tenint una gran transcendència social. Personalitats


com el bisbe Urquinaona, el canonge Jaume Collell, el mossèn Cinto Verda-

guer o els bisbes Morgades i Torras i Bages es troben al darrere d'algunes de les

iniciatives culturals que es van emprendre en aquest sentit.

D'entrada cal recordar la publicació, des de 1878, de La Veu del Montserrat,

com ens recorda un dels seus estudiosos, Maties Ramisa (1985). Des de les

seves pàgines el canonge Collell es va plantejar la continuïtat de les propostes

inicials de la Renaixença tot i inserir-les en un programa de reivindicació de

la personalitat catalana. El periòdic vigatà va esdevenir un dels altaveus que

va impulsar les festes del mil·lenari i de la coronació de la Mare de Déu de

Montserrat. La primera tenia lloc el 25 d'abril de 1880. Al cap d'un any tenia

lloc la coronació de la Verge. El Montserrat modern es convertia així en un

signe d'identitat del catalanisme polític naixent.

Una altra fita cultural important promoguda pel món catòlic va ser la restau-

ració del monestir de Santa Maria de Ripoll, campanya que es va prolongar

entre 1886 i 1893. El promotor del projecte va ser el bisbe de Vic, Josep Morga-

des. Recuperar Ripoll, bressol de Catalunya, significava reconstruir un edifici,

però també un món, destruït pels avalots populars i les desamortitzacions del

temps de la revolució liberal.

Si ara posem l'accent en el món literari, cal recordar que l'any 1885 Verdaguer

publicava la seva obra més emblemàtica, Canigó. Amb L'Atlàntida (1877-1878)

significava l'arribada a la maduresa de la producció verdagueriana i un replan-

tejament de la tradició poètica romàntica. D'altra banda, l'any 1892 Torras i

Bages donava a la impremta La tradició catalana, un text bàsic de la cultura

catòlica i catalanista.

Pel que fa a la creació artística, hem de fer esment de la fundació, el 1893, del

Cercle Artístic de Sant Lluc. L'objectiu del Cercle era implantar en el món de

l'art una concepció cristiana i jeràrquica del món que servís de contrapunt al

desordre que afectava la Catalunya finisecular.

En aquells mateixos anys, entre 1884 i 1893, es construïa l'absis de la Sagrada

Família a Barcelona, obra d'Antoni Gaudí. Catedral nova de Barcelona i, alho-

ra, la seu dels pobres, dels menestrals i dels treballadors, la Sagrada Família

esdevindrà un punt de referència des del punt de vista arquitectònic i, també,

en l'esforç de recristianització de la ciutat.

3.1.3. De la Renaixença al nacionalisme cultural: el modernisme

A partir de 1888, any de l'Exposició Universal de Barcelona, els partidaris de

la renovació cultural tenien una tribuna nova: La Vanguardia. A més de les

problemàtiques polítiques, econòmiques o socials, el diari oferia informació

sobre el món de les arts, les lletres, la ciència, els espectacles i la moda. Les

crítiques de Josep Yxart, Joan Sardà o Ramon D. Perés, les cròniques parisen-

ques de Santiago Rusiñol o Miquel Utrillo, les propostes estètiques de Raimon


Casellas, les provocacions de Pompeu Gener o les col·laboracions literàries de

Narcís Oller, entre d'altres, van convertir el diari dels Godó en el portaveu dels

qui manifestaven una voluntat cultural modernitzadora i cosmopolita.

Un dels col·laboradors més prestigiosos de La Vanguardia era Narcís Oller, es-

devingut un nom de referència en les lletres catalanes de l'època. La seva obra

narrativa, d'un realisme molt creïble, es consolidava durant aquells anys, grà-

cies a algunes de les seves novel·les més importants: L'escanyapobres (1884) i,

sobretot, La febre d'or (1890-1892). Un altre literat s'imposava en aquells ma-

teixos moments com la figura principal del teatre català: el dramaturg Àngel

Guimerà, amb obres com Mar i cel (1888) i Terra baixa (1897). Guimerà tren-

carà així el monopoli exercit per Frederic Soler (Pitarra) com a autor més re-

presentat arreu de Catalunya.

Totes aquestes novetats van acabar afectant les estructures institucionals del

jocfloralisme, com es posarà de manifest amb la doble convocatòria de la festa

dels Jocs Florals de 1888, que evidenciaven així la incapacitat manifesta de

reformar-se i adaptar-se als temps nous. Immediatament després, entre 1889 i

1893, i des de les planes de L'Avenç, es codificarà el modernisme, amb un se-

guit de crítiques a les limitacions de la Renaixença, una aposta decidida per la

renovació de les formes literàries i una aspiració imparable d'obertura i de con-

nexió cultural amb Europa, en paraules d'un dels seus estudiosos principals,

Joan-Lluís Marfany (1900). Les pàgines de la revista L'Avenç es van convertir,

gràcies a Jaume Brossa, Alexandre Cortada i d'altres, en la punta de llança

del moviment modernista. Brossa, Cortada i els altres modernistes més signi-

ficats apostaven sense embuts per l'obertura a Europa amb la confiança que

l'impacte de les idees noves afavoriria la regeneració d'un cos, el de la perso-

nalitat nacional de Catalunya, afectat per la decadència provocada per segles

de dependència i passivitat.

Al costat de les tribunes periodístiques i de l'obra pictòrica (cal destacar dos

noms propis: Santiago Rusiñol i Ramon Casas), teatral o assagística, els mo-

dernistes es van fer presents a la vida ciutadana amb un seguit de festes orga-

nitzades a Sitges per Rusiñol, a partir de 1893. Més tard, el 1897, amb la inau-

guració de la cerveseria Els Quatre Gats s'escenificava la implantació definitiva

del modernisme a Barcelona.

Un modernisme que, en el tombant de segle, tenia la pretensió d'arribar a un

mercat cultural en creixement, que ja prefigurava d'alguna manera l'aparició

de la societat de masses que havia de venir al cap de pocs anys. Al ma-

teix temps, alguns dels joves modernistes havien entrat en contacte amb

l'anarquisme. Un anarquisme que, gràcies als certàmens literaris i a revistes de

caràcter sociològic com Ciència Social (1895-1896), havia assolit un cert pres-

tigi intel·lectual.


La reorganització del modernisme, en el tombant de segle, va estar presidida

per un cert abandó del seu apostolat social i per una creixent sintonia amb el

catalanisme; en aquest sentit, el 1898 sortia a la llum la revista Catalònia, amb

una intencionalitat catalanista evident. Aquell mateix 1898, Maragall aprofi-

tava l'empenta regeneracionista associada a la crisi colonial per a escriure L'oda

a Espanya.

La vertebració d'aquest nacionalisme cultural nou oferia a la intel·lectualitat

catalana una bona eina per a aconseguir alguns dels seus objectius. Un

d'aquests objectius era facilitar la creació d'un mercat que abastava des del car-

tellisme fins a l'aparició de revistes i editorials que seguien els models europeus

més moderns. També hem de fer esment d'un altre àmbit important, el del

cant: per iniciativa de Lluís Millet i Amadeu Vives, el 1891 es fundava l'Orfeó

Català. Al llarg dels anys noranta s'institucionalitzaran bona part dels himnes

del nacionalisme cultural nou: Els segadors, L'emigrant i El cant de la senyera,

himne de l'Orfeó, amb lletra de Maragall i música de Millet.

Un altre dels fonaments sobre el qual s'havia d'edificar la cultura catalana era

la descoberta del país. L'excursionisme, entès com una activitat científica més

que no pas encara com una pràctica esportiva associada al temps de lleure,

prenia embranzida. El 1876 es creava l'Associació Catalanista d'Excursions Ci-

entífiques. Al cap de dos anys una escissió donava lloc a l'Associació Catalana

d'Excursions. L'any 1890 les dues entitats es fusionaven, sota la presidència

de l'historiador Antoni Rubió i Lluch, per a formar el Centre Excursionista de

Catalunya.

Finalment, arreu de les comarques catalanes, i a l'empara de l'associacionisme

catalanista, florien els certàmens literaris i els jocs florals locals i comarcals.

Tanmateix, en aquella fi de segle les corrides de braus, les representacions del

género chico o el flamenc concentraven més públic popular que les refinades

vetllades literàries catalanistes. De fet, amb la Restauració van viure un mo-

ment particularment dolç les revistes populars i satíriques en català vinculades

a l'editor Innocenci López: La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa,

que van menar un combat en defensa de la democratització de la cultura.

3.2. Noucentisme i primeres avantguardes (1906-1923)

3.2.1. Del modernisme al noucentisme

Tradicionalment es considera que el període noucentista per excel·lència és el

comprès entre els anys 1906 i 1923. El 1906 perquè és ara quan el pontífex

màxim del moviment, Eugeni d'Ors, defineix el noucentisme, n'estableix uns

principis i en nomena els primers components. I el 1923, òbviament, per la

frenada que comporta la Dictadura de Primo de Rivera.


L'origen del noucentisme

Es va triar el terme noucentisme perquè el segle nou, el nou-cents, es veia com a signe deprogrés i, alhora, per una voluntat d'oposició als modernistes, els vuitcentistes, als qualses veia ancorats en el passat.

El noucentisme, doncs, naixia amb una voluntat de trencament i amb un desig clar: crearuns referents culturals propis. D'entrada el moviment nou va promoure canvis impor-tants en el món literari, artístic, educatiu, del lleure i en el de la cultura en general. A més,aquests canvis coincidiran amb la institucionalització d'un cert poder polític a Catalunyai amb la voluntat de modernització d'una societat cada vegada més urbana i massificada.

A diferència del modernisme, més individualista, el noucentisme volia tenir

projecció social i ser el motor d'una transformació de la societat. D'altra banda,

si el modernisme va mirar cap al nord d'Europa, els noucentistes s'inspiraran

en el mediterranisme i en la seva tradició classicista. Al servei de Prat de la

Riba i de la Lliga, els noucentistes intentaran crear una consciència ciutadana

per a mobilitzar el país darrere d'un ideal burgès, liberal, modernitzador, con-

servador i europeu.

En aquesta tasca confluiran intel·lectuals i polítics que sabran utilitzar el poc

poder polític que tindran. Els instruments polítics dels quals disposaran per

a posar en marxa el seu pla seran la Diputació de Barcelona i la Mancomuni-

tat. Així es podran posar les bases d'una reforma sociocultural ambiciosa, que

comprendrà la llengua i la normalització ortogràfica, l'alta cultura (Institut

d'Estudis Catalans –1907–, Estudis Universitaris Catalans) i l'educació popular

(ensenyaments tècnics i professionals, biblioteques populars).

Com veurem més endavant, les influències noucentistes es deixaran sentir en

la literatura, les arts plàstiques, l'urbanisme, la jardineria, la premsa, la vida

quotidiana i fins i tot en els projectes polítics i cívics, com posa de manifest

el treball de Vinyet Panyella (1996).

3.2.2. L'obra de la Mancomunitat

La proposta cultural de la Mancomunitat comprenia un triple aspecte: la re-

cuperació i normalització de la llengua, com a element vertebrador de la iden-

titat i de la cultura catalana; dotar d'eficàcia les institucions formant un fun-

cionariat i una població activa preparada i ben formada; i la modernització

pedagògica en tots els àmbits.

Inicialment, normalització lingüística volia dir implantar unes normes ortogrà-

fiques, configurar una certa homogeneïtat ortogràfica i lèxica i acceptar la nor-

mativa nova. Més endavant voldrà dir ocupar espais nous, esdevenir habitual

a molts àmbits d'on estava relegada, conquerir mercats i ser capaç de produir

obres de qualitat en les múltiples branques de la cultura.

Aquesta tasca va ser feta sobretot per Pompeu Fabra, qui el 1913 va publicar les

Normes ortogràfiques, el 1918 la Gramàtica oficial i el 1932 el Diccionari general de

la llengua catalana. No ens podem oblidar, però, de la tasca cabdal de l'Institut


d'Estudis Catalans i la seva Secció Filològica. A part hi havia també esforços

privats paral·lels, com l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, o el

mossèn mallorquí Antoni M. Alcover i el seu Diccionari català-valencià-balear.

En el terreny de la preparació administrativa, cal esmentar l'Escola de

Funcionaris d'Administració Local o l'Escola de Bibliotecàries i, en el de

l'ensenyament professional, tècnic i social, l'Escola del Treball, l'Escola Superi-

or d'Agricultura, la d'Alts Estudis Comercials o la potenciació de la Universitat

Industrial.

Creació�de�centres�d'ensenyament�tècnic�(1910-1923)

Quadre cronològic de la creació de centres d'ensenyament tècnic

Any Centre

1910 Laboratori d'Estudis Superiors de Química

1913 Escola d'AdoberiaEscola de Blanqueig, Tintoreria, Estampació i AcabatsEscola Elemental del Treball

1914 Laboratori Provincial d'Higiene

1916 Escola de Directors d'Indústries QuímiquesExtensió d'Ensenyament Tècnic (Escola per Correspondència)

1917 Institut d'Electricitat Aplicada i Escola de Directors d'Indústries Elèctriques

1919 Escola de Directors d'Indústries Mecàniques i Conversió de l'Institutd'Electricitat Aplicada en Institut d'Electricitat i Mecànica Aplicades.Secció Preparatòria

1923 Laboratori General d'Assaigs i Condicionament

Font: Pere Gabriel (dir.). Història de la cultura catalana (vol. 7, pàg. 224). Barcelona: Edicions 62.

L'obra educativa de la Mancomunitat va intentar arribar a tots els àmbits. An-

helava una renovació pedagògica en profunditat, amb la introducció del mè-

tode Montessori a l'escola elemental per a augmentar el nivell cultural del país;

va estimular els ensenyants perquè perfeccionessin els mètodes didàctics, va

voler capacitar els aprenents amb les escoles tècniques i va intentar incidir en

la universitat per a crear els quadres dirigents futurs del país.

En l'àmbit de les institucions culturals, a banda de l'Institut d'Estudis Cata-

lans, cal fer esment de la Biblioteca de Catalunya, concebuda com a centre de

consulta per a un públic erudit, també de la xarxa de biblioteques populars

escampades arreu de Catalunya i de la conservació i inventari de monuments

i la creació de museus.

Aquesta ambiciosa política responia a un pla d'acció cultural per a tot Cata-

lunya, i obert a les influències europees, com permet constatar el fet que es

va promoure la recerca en tots els àmbits, que es van concedir beques per a


estudis a l'estranger, o que es van convidar aquí científics de renom universal.

L'objectiu últim era posar fi al desinterès educatiu i a l'analfabetisme genera-

litzat, i suplir així les mancances greus que hi havia en aquests aspectes.

En la preocupació per la modernització pedagògica i per l'escola pública, també

cal destacar l'interès de l'Ajuntament de Barcelona, posat de manifest en el

pressupost extraordinari de cultura de 1908, que pretenia crear unes escoles

pedagògicament avançades i modèliques. O també en la creació de la Comissió

de Cultura (1916), presidida per Manuel Ainaud, dedicada a la construcció de

grups escolars i preocupada pel desenvolupament d'una escola moderna.

3.2.3. La cultura popular

Amb l'entrada al segle XX i amb el protagonisme creixent de les capes populars,

la qüestió de l'educació va adquirir una importància social, política, econòmi-

ca i religiosa de primer ordre. Només cal recordar que el dret al vot s'anava es-

tenent i que la preparació bàsica de l'obrer era imprescindible per a una partici-

pació política conscient i per a un rendiment més gran en les seves tasques la-

borals. A banda, és clar, que les organitzacions obreres consideraven l'educació

necessària per a la promoció personal i per a l'emancipació completa de l'obrer.

El problema de l'educació popular era greu, com evidencia el 48% d'analfabets

que hi havia a Catalunya el 1915. Aquesta xifra posa de manifest el desinterès

de l'Estat envers l'educació primària.

És en aquest context en què cal situar la xarxa de l'Escola Moderna (1901) de

Francesc Ferrer i Guàrdia amb un ensenyament racionalista, laic, mixt i pro-

per a l'anarquisme. O, també, les escoles mercantils del CADCI, o els esforços

de Francesc Layret, fundador de l'Associació Escolar Republicana, de l'Ateneu

Enciclopèdic Popular i de l'Extensió Universitària (1902).

Atès que tot l'ensenyament oficial es feia en castellà, si es volien escoles cata-

lanes s'havien de crear també de manera específica. Amb aquesta finalitat serà

fundada, el 1899, l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana o, en un

altre context, l'Escola Blanquerna (1924).

És amb aquest afany de culturalitzar la població obrera que s'aprofitarà la rica

tradició associativa catalana i la seva xarxa d'ateneus i entitats diverses. La

majoria amb una ideologia republicana, catalana, laica i progressista, i amb

finalitats educatives però també socials, esportives, patriòtiques, d'esbarjo o

cooperativistes. Aquests esforços associatius van des de l'Ateneu Sindicalista

de Barcelona, de tendència anarquista, a la Federació de Joves Cristians de

Catalunya, passant per l'Ateneu Obrer de Barcelona, pel CADCI o per l'Ateneu

Enciclopèdic Popular, la majoria amb classes nocturnes per a obrers.


Els estudis de Manuel Lladonosa (1988) han demostrat que el Centre Autono-

mista de Dependents del Comerç i de la Indústria no va ser un ateneu popular,

ni va néixer amb una finalitat estrictament educativa, sinó que volia ser un

sindicat defensor dels empleats de comerç. Pretenia, segons el manifest funda-

cional, "el millorament moral i material" de la seva classe social, sense oblidar

"la instrucció i cultura". Fundat el 1903, va perdurar fins a 1939, i segons les

èpoques va aconseguir milers d'afiliats. Va convertir-se en un fòrum important

de debat polític, i en va destacar el catalanisme radical.

L'Ateneu Enciclopèdic Popular, per la seva banda, va funcionar durant els ma-

teixos anys que el CADCI. En opinió de Pere Solà (1978), entre els ateneus

populars va ser el que va tenir una projecció social més important. Apolític i

d'una catalanitat moderada, es va preocupar per l'educació integral de la classe

obrera. Oferirà classes de primària, de batxillerat i fins i tot uns estudis univer-

sitaris per a obrers, reconeguts per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Són dos exemples d'entitats barcelonines, però aquest fenomen no es pot con-

siderar limitat a Barcelona, sinó que es va estendre per tot Catalunya. L'Ateneu

Igualadí de la Classe Obrera i l'Ateneu Tarragoní poden ser posats com a exem-

ple de la vitalitat d'aquest associacionisme popular arreu de Catalunya.

3.2.4. El món del llibre i la premsa

L'intent de recuperar la llengua i la cultura catalanes, per a crear un mercat

consumidor, era difícil, perquè no existia l'hàbit de llegir i encara menys de

fer-ho en català. Els dèficits en escolarització i en l'ensenyament en llengua

catalana feien molt difícil l'existència d'un nombre elevat de lectors. També,

però, feia poc atractiva la literatura catalana i l'escassa oferta que hi havia, el

fet que fos d'una qualitat limitada i que estigués centrada sobretot en la poesia.

Totes aquestes limitacions feien necessari el mecenatge privat i un cert pro-

teccionisme polític per a mantenir i afavorir l'expansió del món cultural.

Calien infraestructures (editorials, llibreries, distribuïdores), gèneres atractius

(novel·la, teatre), i també era necessari interessar a la joventut, introduir el

català en el camp científic i arribar molt més a les comarques.

Òbviament, no es va poder fer tot, però el creixement entre els anys 1910 i

1930 va ser considerable, fins al punt que es van començar a posar les bases

d'un mercat cultural català. Barcelona ja era el centre editorial més important

en castellà i tenia una tradició cultural important, embranzida que es va poder

aprofitar per promoure les publicacions en llengua catalana.

Editorials privades com Gustau Gili, Muntanyola o Salvat van començar a

publicar llibres en català. Després va venir l'aparició de la Societat Catalana

d'Edicions i l'Editorial Catalana, les quals són signe d'uns mòbils civicocultu-

rals, però també de la viabilitat comercial d'uns llibres que en alguns casos

assoliran una difusió més que considerable. En la dècada dels vint apareixen


les grans editores del llibre en català, com la Llibreria Catalònia o l'Editorial

Barcino. A més, no podem oblidar el paper editor de la Mancomunitat i el de

les seccions de l'Institut d'Estudis Catalans, generadores d'una producció edi-

torial notable i qualitativament alta.

Es començarà a difondre l'obra d'autors catalans (Joan Maragall, Àngel Gui-

merà, Santiago Rusiñol, Ignasi Iglesias, Josep Carner, Carles Riba) i apareixeran

traduccions d'autors europeus al català. Tot plegat comporta la constatació del

creixement del costum de llegir en català. En canvi no tirarà endavant el llibre

científic en català.

Sí que tindrà èxit, però, la novel·la curta, que donarà lloc a col·leccions molt

populars, sovint vinculades a publicacions periòdiques. S'ha de fer una menció

especial del fenomen Josep Maria Folch i Torres, un dels autors més prolífics

i més divulgats del seu temps.

Una fita important en aquest procés de consolidació de la literatura catalana va

ser la que va tenir lloc l'any 1918, quan el món editorial va aplegar-se entorn de

la Cámara Oficial del Libro de Barcelona per tal de defensar els seus interessos.

Una de les seves iniciatives més remarcables va tenir lloc el 1926 a Barcelona,

i va ser la instauració del Dia del Llibre, celebrat en un principi el 7 d'octubre

i traslladat posteriorment al 23 d'abril.

Pel que fa a la premsa, el cert és que no tenia signes tan optimistes en compa-

ració del món del llibre, si bé presentava alguns símptomes de canvi. El 1918

es publicaven a Barcelona divuit diaris i únicament dos (La Veu de Catalunya

i El Poble Català, si bé el 1922 s'hi afegiria La Publicitat) eren íntegrament en

català. Conjuntament tenien un tiratge aproximat de 16.000 a 18.000 exem-

plars, que enfront de 325.000 exemplars en total signifiquen menys del 5%.

A la resta de comarques catalanes la realitat era diferent. Entre 1913 i 1920 es va

duplicar el nombre de periòdics en català: es passava de 70 capçaleres el 1913 a

143 el 1920. És clar que els tiratges eren reduïts; tanmateix, no deixa de ser un

signe de catalanització i d'implantació progressiva de la premsa catalana com

a mitjà de comunicació social i també un signe de la tendència a augmentar

l'oferta de diaris catalans tant en la llengua com en els continguts. Pel que fa

a les publicacions no diàries, cal destacar-ne la temàtica variada i, sobretot,

la qualitat. Des de l'emblemàtic D'Ací i d'Allà (1918-1936) fins a La Revista

(1915-1936), hi ha una bona varietat de títols amb un nivell literari i gràfic

alt, homologable a l'europeu, sense oblidar les revistes humorístiques de llarga

tradició a Catalunya.

3.2.5. L'avantguardisme

El panorama cultural noucentista començarà a presentar uns certs símptomes

de crisi entrats els anys vint, conjuntura que afavorirà l'aparició de moviments

avantguardistes i contestataris a la segona meitat de la dècada. Tot i que, per


mitjà d'unes minories, Catalunya tornava a contactar amb Europa. Gràcies

al fet que la Primera Guerra Mundial va afavorir l'emigració cap al sud de

França i cap a Barcelona d'alguns artistes residents a París, o potser també per-

què al cap d'uns anys alguns catalans van fer estada a la capital de França,

l'avantguardisme va oferir mostres de creativitat a Catalunya, com palesa a

bastament Pere Gabriel (1995, volum VIII).

Noms com Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Pablo Picasso, Salvador Dalí, Joan

Miró o Juli González són indicadors del ressò que aquest corrent va tenir a

Catalunya. Tots ells van enfrontar-se amb la societat burgesa i el seu món cul-

tural. En el Manifest groc (1928), de Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Mun-

tanyà, se censurava la por de tota innovació, la falta de decisió, la incapaci-

tat dels crítics d'entendre l'art nou i vell, i també es denunciava institucions i

personatges de la societat catalana, alhora que es criticava la utilització parcial

d'idees com el nacionalisme. Els signants del Manifest i tots els sectors que hi

havia al darrere enaltien com a signes de futur l'internacionalisme i molts dels

avenços (trens, cotxes, avions) que aquesta societat havia fet possible. Era una

crítica sense embuts de la cultura catalana noucentista i una proposta a favor

d'una modernitat sense fronteres.

En el terreny de les publicacions, la primera amb propòsits i influència futuris-

ta va ser Un enemic del poble amb el subtítol Fulla de subversió espiritual (1917-

1919), de Joan Salvat-Papasseit; després la seguiran L'Amic de les Arts (1926-

1929), Hèlix (1929-1930) i Art (1933-1934). Totes ocupen un lloc destacat en

la premsa d'avantguarda del moment.

3.2.6. Grups socials nous i formes d'oci noves

Durant les primeres dècades del segle XX es van produir unes transformacions

profundes que van afectar la vida quotidiana de la gent. Les formes de vida

tradicionals es van trasbalsar, i això es va reflectir en els espectacles, els costums

i la manera de vestir o d'ocupar el lleure en la societat nova de masses.

Un dels grups socials que apareix ara amb força, tant des del punt de vista

laboral com públic, són les dones. Fins aleshores també havien treballat fora

de casa, però era un col·lectiu ignorat. La seva imatge estava lligada a la ma-

ternitat i a tenir cura de la llar. Al marge d'això, només era identificada com a

treballadora del servei domèstic. Ens referim, òbviament, a les classes socials

baixes, encara que també en els nivells més elevats la dona estava relegada a

posicions secundàries.

Aquesta situació havia començat a canviar a finals del segle XIX, quan la dona

començarà a incorporar-se progressivament al treball de les fàbriques. No va

ser una incorporació fàcil, atès que es va veure sotmesa a tota mena de discri-

minacions (salaris més baixos que els homes per fer la mateixa feina, permís

del marit per a treballar), i molt sovint era postergada a tasques de baixa qua-

lificació. Així, durant els primers anys del segle XX la dona portarà a terme


una lluita constant per la igualtat jurídica, per un treball digne, per a accedir

al dret al vot i a l'educació. Malgrat aquesta lluita, les desigualtats perduraran

fins a la Segona República.

Tanmateix, al llarg d'aquest període la dona millorarà la seva condició, gràcies

a la pressió com a grup i a algunes individualitats en diversos àmbits: Caterina

Albert (Víctor Català) en literatura, Francesca Bonnemaison en la promoció

cultural femenina amb l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona,

Teresa Claramunt, militant feminista i anarquista, o la pedagoga Rosa Sensat.

A poc a poc la dona ocuparà professions noves (administrativa, infermera,

ensenyament, hostaleria) i aconseguirà l'accés a l'educació en igualtat (escoles

mixtes). Afortunadament, aquests avenços apareixen com a irreversibles.

L'altre sector que es fa visible socialment és la joventut, que també guanyarà

protagonisme, sia a la universitat amb els moviments estudiantils o amb la

pràctica de l'associacionisme amb finalitats molt variades: esportives, políti-

ques, religioses o de lleure. Les més abundants van ser les entitats juvenils de

caràcter polític, després les vinculades a l'Església catòlica i, finalment, les es-

portives.

Al començament del segle XX, en el terreny del lleure, l'esport i l'excursionisme

van ser dues de les activitats amb més creixement: deixaven de ser activitats

elitistes i passaven a ser practicades per un nombre important de persones.

Al costat de la pràctica, però, va aparèixer també l'espectacle, sobretot entorn

del futbol, i es va popularitzar tant la pràctica com la contemplació del joc.

La temporada 1928-1929 va ser la primera del campionat de lliga (guanyada

pel FC Barcelona). Els esports que es van difondre més, a part del futbol, van

ser el ciclisme, la boxa i l'atletisme. L'aparició d'una allau de títols de premsa

dedicada a l'esport va ajudar molt a fer que es propaguessin.

Pel que fa a l'excursionisme, ja hem vist que a Catalunya va tenir sempre un

caràcter d'esbarjo i d'exercici, però també un aire cultural i científic. Aquesta

ambivalència va ser un tret característic molt marcat els anys deu i vint, tant

a Barcelona com en altres ciutats de Catalunya. Vinculats a aquestes activitats

cal esmentar grups com l'escoltisme o els Minyons de Muntanya, promoguts

per personalitats com el mossèn Antoni Batlle o Josep Maria Batista i Roca.

Altres activitats de lleure considerades més cultes, que vénen d'abans però que

ara presenten trets nous, són el teatre, la música i, sobretot, la ràdio i el cinema.

El teatre, que no va tenir gaire simpaties dels noucentistes, va anar arraconant

els drames romàntics i els sainets i va començar a oferir obres més adequades

al moment. Existien dos àmbits amb dos tipus d'espectadors: un al Paral·lel,

amb el teatre satíric, vodevil, sarsuela, majoritàriament tot en català i adreçat

a un públic popular força ampli; i l'altre, el de la comèdia burgesa, educada,


representada al Romea i al Novedades i d'autors catalans. L'Escola Catalana

d'Art Dramàtic de la Mancomunitat va ser un intent de professionalitzar el

sector.

En el terreny musical, cal recordar que aquesta va ser la gran època de l'Orfeó

Català, que va poder inaugurar el Palau de la Música Catalana (1908) de Lluís

Domènech i Montaner. Apareixeran grans orquestres, com la Simfònica de

Barcelona (1910), o l'Associació Obrera de Concerts (1926), creada per Pau Ca-

sals amb la finalitat d'apropar la música als sectors treballadors. Cal destacar

també l'interès per la recerca i recopilació de la cançó popular tradicional, tas-

ca inacabada que donarà lloc a l'anomenada Obra del cançoner popular, i també

l'aparició i divulgació lenta del disc de gramòfon, que canviarà els hàbits mu-

sicals.

En l'àmbit radiofònic, Catalunya va ser pionera dins de l'Estat espanyol i a

Europa en la instal·lació d'una emissora de ràdio. El novembre de 1924 va

començar a emetre Ràdio Barcelona, la primera d'Espanya, i al cap de poc altres

ciutats de Catalunya ja tenien la seva pròpia emissora.

També el cinema va ser rebut amb entusiasme, encara que no tant per una

minoria d'intel·lectuals i eclesiàstics. Entre 1910 i 1920 Barcelona va ser un

centre d'exhibició, distribució i producció de primer ordre, fins a convertir-se

en la primera ciutat de l'Estat. El 1914 hi havia a Barcelona més de la meitat

de les productores de tot Espanya, i es trobava entre les primeres d'Europa pel

que fa als locals de projecció.

Noms com Fructuós Gelabert, Segon de Chomon i Ricard Baños figuren com

a personalitats destacades en el primer cinema català i espanyol. La incidència

social del cinema va ser gran entre els sectors populars i les classes mitjanes,

que van ignorar la prevenció amb què el van rebre els noucentistes, que mai

no el van considerar un element seriós de cultura. Sí que va ser ben rebut,

en canvi, pels avantguardistes. Cap als anys vint ja havia aparegut el cinema-

espectacle, que atreia una bona quantitat de públic i que es va estendre per

diverses ciutats catalanes.

3.3. La persecució de la cultura catalana durant la Dictadura de

Primo de Rivera (1923-1930)

3.3.1. La persecució de la cultura catalana

Com ha demostrat a bastament Josep Maria Roig Rosich (1992), una de les

actuacions més visibles de la Dictadura a Catalunya va ser la repressió de qual-

sevol signe de catalanitat i de tota manifestació cultural i lingüística pròpia,

amb el pretext de perseguir el separatisme.


La llengua catalana va ser un dels objectius preferents de prohibició en qual-

sevol de les múltiples expressions que tenia. Es van publicar un seguit de de-

crets, reials ordres i circulars que prohibien la llengua catalana a les escoles

públiques i privades, i imposaven multes i desterraments als mestres que la

utilitzessin o l'ensenyessin. Dins d'aquesta línia d'actuació va ser clausurada

l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.

L'ús del català que feien alguns sectors de l'Església en les prèdiques i en

l'ensenyament del catecisme també va ser un focus de conflicte. La figura del

cardenal Francesc Vidal i Barraquer, que s'oposava a les intromissions dels ho-

mes de la Dictadura, ressalta la política intransigent i poc hàbil del Directori

respecte a Catalunya, encara que no pot fer oblidar que també hi va haver un

sector del clergat català favorable a la Dictadura.

Un altre conflicte greu va ser el que va enfrontar les autoritats dictatorials amb

el Col·legi d'Advocats de Barcelona, arran de l'ús del català a la Guia Judicial.

Després de dos anys de pugna, la junta del Col·legi va ser destituïda i desterrada

fora de Catalunya.

Aquestes actuacions es van repetir contra moltes entitats i associacions cata-

lanes acusades de separatisme. Algunes van ser mediatitzades mitjançant la

imposició d'homes fidels al Directori en la seva junta directiva (Ateneu Bar-

celonès, orfeons), d'altres van ser clausurades (Ateneu Enciclopèdic Popular,

CADCI, casals i centres catalanistes, Orfeó Català, FC Barcelona) i totes van

passar per moltes dificultats davant d'un intent clar de desfer el moviment as-

sociatiu català. Les que van poder resistir van haver de superar intromissions

administratives constants: canviar al castellà la seva denominació, portar en

aquesta llengua els llibres d'actes i tota la documentació o canviar els estatuts,

l'emblema o escut si hi apareixien les quatre barres.

Al carrer es van haver de traduir al castellà els rètols públics, la publicitat, els

programes de festes i fins i tot els noms d'alguns pobles i carrers de Catalu-

nya. Es van prohibir els Jocs Florals i les conferències o homenatges a persones

sospitoses de catalanisme. Tot dins d'una arbitrarietat indiscriminada que va

afectar també la bandera catalana, alguns aplecs de sardanes o altres manifes-

tacions quotidianes o de caràcter folklòric.

Durant aquest període es va aplicar la censura de premsa, tant a Espanya com

també, i molt, a Catalunya. En aquest cas no aplicada només a la llengua, sinó

als continguts. Mitjançant la censura es van intentar ofegar moltes publicaci-

ons locals o comarcals, es van tancar temporalment molts diaris i es van em-

presonar o multar molts periodistes, en un intent de fer emmudir tota infor-

mació no simpatitzant amb el Directori.


3.3.2. L'oposició del món cultural en la persecució dictatorial

A partir dels fets de Prats de Molló (1926), la lluita armada a Catalunya anirà

desapareixent i serà substituïda per una tasca de discrepància cívica i cultural

protagonitzada pels intel·lectuals i per una bona part de la societat civil. És

així com sorgirà amb força en l'àmbit cultural tot un moviment de reacció a la

repressió dictatorial. La defensa de la llengua i la cultura va substituir la tasca

política i es va constituir en un front mobilitzador i en un element de cohesió

a l'interior de Catalunya. És per aquesta raó que s'observa un increment en

les publicacions de llibres, en la premsa o en el teatre. Creixement que en

alguns casos respon també a un mecenatge privat (sobretot de Rafael Patxot o

de Francesc Cambó) que va suplir la falta de subvencions institucionals.

Durant la Dictadura neixen editorials com Barcino, Llibreria Catalònia, La Mi-

rada, Diana o Proa, totes amb diverses col·leccions de llibres i amb uns tiratges

creixents. També proliferaran les publicacions periòdiques, des de diaris fins

a revistes dedicades a les temàtiques més diverses. En el món de la premsa

destaquen les prestigioses La Nau i El Matí, diaris als quals caldrà sumar tots

aquells que van aparèixer a moltes comarques catalanes. En el camp de les

revistes, cal esmentar com a capçaleres de referència la Revista de Catalunya, La

Paraula Cristiana, Criterion, Ciència, La Nova Revista, L'Opinió i Mirador, entre

altres de dedicades a literatura, humor o esports.

També cal remarcar l'acostament que es va produir entre els intel·lectuals cas-

tellans i els catalans, en un gest de solidaritat dels primers envers els segons,

en protesta per la persecució de la cultura catalana. Podem esmentar sobretot

tres moments: el Manifiesto de los escritores castellanos en defensa de la lengua

catalana (1924), l'Exposició del Llibre Català a Madrid (1927) i la visita que els

intel·lectuals castellans van fer a Catalunya el 1930.

Tota aquesta empenta va ser possible, malgrat les dificultats, per una certa

tolerància dictatorial i perquè es van saber aprofitar les poques escletxes de

llibertat que el règim no va saber o no va voler impedir.


Glossari

anarquisme m Doctrina política i social que preconitza la llibertat total de la persona i ladesaparició de l'estat i de la propietat privada. Pierre Joseph Proudhon i Mikhail Bakunin sónels teòrics de l'anarquisme més importants del segle XIX. Bakunin va aconseguir una difusióàmplia a Catalunya.

anticlericalisme m Doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les persones ide les institucions eclesiàstiques com a objectiu principal. L'anticlericalisme es va manifestarsobretot a partir de començaments del segle XIX.

caciquisme m Sistema polític mitjançant el qual una democràcia parlamentària és falseja-da per la manipulació electoral exercida per persones influents (cacics), que serveixen d'enllaçentre l'oligarquia que té el poder i els habitants de les seves localitats. A Espanya la corrupciói la falsificació de les eleccions van arribar a dominar la vida política durant la Restauració.

Cambó, Francesc (1876-1947) m Advocat i polític. Va ser un dels promotors principalsde la fundació de la Lliga Regionalista i un dels dirigents catalanistes més importants. Desde les files de la Lliga, Cambó va apostar per un catalanisme moderat que possibilités laintervenció en la política estatal. Després del parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera,va reprendre la carrera política fins al començament de la Guerra Civil, el 1936. Va destinarpart de la seva immensa fortuna a promocionar i defensar la cultura catalana.

Cánovas del Castillo, Antonio (1828-1897) m Polític i escriptor. A partir de 1873 vadirigir la campanya per a restaurar la monarquia borbònica (Alfons XII). Fundador del PartitConservador, és l'artífex principal del sistema polític de la Restauració i la seva obra legislati-va reflecteix concessions liberals, una política centralista i disposicions conservadores, jun-tament amb l'ambigüitat o el silenci sobre algunes qüestions fonamentals (dret de sufragi oreglamentació dels drets polítics).

catalanisme m Moviment de reivindicació nacional que propugna el reconeixement polí-tic i cultural de Catalunya. S'expressa de manera polifacètica en corrents culturals diversosi en doctrines polítiques socialment plurals que aspiren a diferents graus d'autogovern. Vasorgir amb força a mitjan segle XIX, emparat per l'ús popular de la llengua i pels movimentspopulars anticentralistes, i estimulat per la Renaixença i per la industrialització catalana.Abans de l'aparició del catalanisme conservador (Lliga Regionalista, 1901), les classes popu-lars catalanes ja havien posat les bases del despertar nacional de Catalunya.

clientelisme m Pràctica política o social basada a afavorir determinades persones o grups,amb protecció econòmica i social o privilegis, com a compensació pel seu suport polític oelectoral.

Confederació Nacional del Treball f Central sindical anarcosindicalista d'àmbit espa-nyol, constituïda a Barcelona el setembre de 1911. Es va convertir en el sindicat obrer espa-nyol més important, amb una incidència fonamental a Catalunya.

fil·loxera f Malaltia de la vinya causada per la fil·loxera (insecte que parasita en massa elcep, del qual succiona la saba fins que en provoca la mort). Originària de l'Amèrica del Nord,la fil·loxera va ser portada a Europa accidentalment i va esdevenir una plaga devastadora deles vinyes europees, entre les quals, les catalanes.

Lliga Regionalista f Partit polític fundat a Barcelona l'abril de 1901, per la fusió de la UnióRegionalista amb el Centre Nacional Català, amb l'objectiu de presentar-se conjuntament ales eleccions legislatives d'aquell any, en les quals va obtenir un èxit rotund. En el seus estatutss'afirmava el propòsit de lluitar per l'autonomia de Catalunya dins de l'Estat espanyol. Ésconsiderat el primer partit polític modern i catalanista de la història de Catalunya i va ocuparun lloc central en la política catalana durant bona part del primer terç del segle XX.

Mancomunitat de Catalunya f Entitat política constituïda l'abril de 1914 per la unióde les quatre diputacions provincials catalanes. El seu primer president i promotor princi-pal va ser Enric Prat de la Riba. Malgrat disposar d'uns pressupostos molt limitats i malgratel traspàs lent d'algunes competències per part de l'Estat, va portar a terme una importantpolítica d'obres públiques, beneficència, instrucció pública i tècnica i cultura. Va interveniractivament en la lluita autonomista catalana començada el 1918, anys abans de ser dissolta,el 1925, per ordre del general Primo de Rivera.

Maura, Antoni (1853-1925) m Polític. Figura clau del Partit Conservador, des de lapresidència del Govern, que va ocupar en diferents períodes durant la Restauració, va intentarportar a terme una política regeneracionista des de dins del sistema, mitjançant polítiquesreformistes i realistes. El seu intent de renovació del sistema polític de la Restauració ("larevolució des de dalt") va acabar fracassant per ingerències de la monarquia i de la resta dela classe política restauracionista. Malgrat haver acceptat la possibilitat de la presa del poder


per part dels militars l'estiu de 1923, va condemnar la Dictadura de Primo de Rivera i es vamostrar partidari d'una reforma constitucional.

modernisme m Moviment cultural produït a Occident a finals del segle XIX i a comença-ments del XX. En l'àmbit de l'art acostuma a designar únicament els corrents de l'art occiden-tal coneguts en altres països com art nouveau, modern style, jugendstil, stile liberty, sezessionstil,style 1900 o style nouille. A Catalunya aquest important corrent artístic es va desenvoluparaproximadament entre 1888 i 1911.

Noucentisme m Moviment político-cultural hegemònic a Catalunya durant el primer terçdel segle XX, quan va assolir definir el substrat cultural sobre el qual s'havia de fonamentar elcatalanisme polític i la seva tasca institucional. El sentit orgànic de Catalunya, les referènciesclàssico-mediterrànies, la definició alhora tradicional i modernitzadora del catalanisme i lautilització integradora de l'acció institucional són les característiques que defineixen el mo-viment. La consagració del terme noucentisme i la definició principal van ser obra d'Eugenid'Ors.

oligarquia f Règim polític en el qual el poder està en mans d'un grup reduït de persones,d'una família, d'una classe o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític. / Grup de personespoderoses que dominen una part dels interessos d'un país.

Partit Conservador m Partit polític espanyol que, juntament amb el Partit Liberal, vaconstituir la pedra angular del sistema bipartidista característic de la Restauració. El seu fun-dador (1869) i cap indiscutible va ser, en una primera etapa, Antonio Cánovas del Castillo, i,més endavant, Antoni Maura. El partit va governar ininterrompudament entre 1875 i 1881.La Dictadura de Primo de Rivera en va precipitar la descomposició.

Partit Liberal o Fusionista m Partit polític espanyol que, durant la Restauració, va al-ternar en el Govern del país amb el Partit Conservador. Va ser fundat el 1880 per PráxedesMateo Sagasta. Ideològicament no era massa diferent del Partit Conservador, encara que ac-centuava alguns principis de caràcter liberal i era menys autoritari en l'exercici del poder.Sagasta va ser el cap indiscutible del partit fins que es va morir, el 1903. Més endavant es vaimposar en el lideratge del partit José Canalejas. Quan es va produir la crisi greu de 1917 elseu grau de descomposició ja era molt evident.

positivisme m Corrent filosòfic que va sorgir a França i Anglaterra els anys trenta delsegle XIX. Es va difondre ràpidament a altres països europeus, i va esdevenir així un dels mo-viments ideològics més vigorosos del segle. Representat per Auguste Comte, el positivisme escaracteritza per l'empirisme (segons el qual l'única realitat i l'únic coneixement positius cor-responen als fenòmens observables) i propugna aplicar el mètode experimental a les cièncieshumanes.

Prat de la Riba, Enric (1870-1917) m Advocat i polític. Un dels teòrics més destacatsdel catalanisme conservador i defensor ferm de la seva politització. Va ser un dels fundadorsdel portaveu regionalista La Veu de Catalunya i des de l'abril de 1901 es va convertir en undels dirigents més destacats de la Lliga Regionalista. El 1906 va publicar La nacionalitat cata-lana, considerada l'obra teòrica culminant del catalanisme. Des de la presidència de la Dipu-tació de Barcelona va impulsar la creació de l'Institut d'Estudis Catalans. També va presidirla Mancomunitat de Catalunya i en va ser l'impulsor principal.

procés de Montjuïc m Denominació aplicada al procés militar que va seguir l'atemptatanarquista contra la processó del Corpus del carrer de Canvis Nous de Barcelona, el 7 de junyde 1896.

regeneracionisme m Corrent ideològic que es va desenvolupar a l'Estat espanyol a finalsdel segle XIX i a començaments del XX, precipitat pel desastre colonial de 1898, però ambun rerefons d'insatisfacció davant el sistema social, polític i econòmic de la Restauració. Pro-pugnava la supremacia tècnica i administrativa sobre la política i la necessitat d'un "cirurgiàde ferro" per a treure el país de la crisi.

regionalisme m Nom amb el qual és conegut el moviment favorable a la recuperació dela pròpia identitat cultural i política de diferents territoris de l'Estat espanyol, sorgit durantels primers anys de la Restauració borbònica. Va ser especialment significatiu a Catalunya,on implicava mantenir les tesis del provincialisme i una actitud més conservadora que ladefensada pel moviment catalanista.

Restauració f Període de la història d'Espanya que comprèn des de desembre de 1874fins a l'abril de 1931 i que correspon al regnat d'Alfons XII (1874-1885), a la regència deMaria Cristina d'Àustria (1885-1902) i al regnat d'Alfons XIII (1902-1931). Políticament, elsistema es va basar en una concepció político-administrativa jeràrquica i centralista definidaa la Constitució de 1876 i en un sistema electoral sistemàticament adulterat des del poder.


Sagasta, Práxedes Mateo (1827-1903) m Polític. El 1880 va fundar el Partit Liberal oFusionista. Després de la mort d'Alfons XII el 1885, va formar govern fins a 1890. Durantel seu mandat va fer aprovar les lleis del sufragi universal, del jurat i de bases per a formarel Codi civil.

Setmana Tràgica f Nom amb el qual es coneix la revolta popular de signe antimilitaristai anticlerical que va esclatar a Barcelona el juliol de 1909. El precipitant immediat va serl'aventura colonial marroquina, a causa de la qual el Govern de Maura va decidir enviar aÀfrica un cos expedicionari de més de 40.000 homes, la majoria dels quals eren reservistescatalans casats i amb fills.

Solidaritat Catalana f Moviment unitari del catalanisme polític impulsat per grups ipartits catalanistes el 1906, en resposta als incidents de la revista Cu-Cut ! i a la Llei de juris-diccions, amb la qual es pretenia situar el catalanisme fora de la llei. El moviment va integrarla Lliga Regionalista, el Centre Nacionalista Republicà, la Unió Catalanista, els carlins, elsfederals, els independents i una part de la Unió Republicana.

Solidaritat Obrera f Denominació aplicada el 1907 a la unió local de societats obreres deBarcelona, creada com a resposta a la formació de Solidaritat Catalana. En la seva organitzacióvan prendre part anarquistes, socialistes, sindicalistes i republicans.

torn de partits m Alternança al capdavant del Govern dels dos partits (conservador iliberal) hegemònics durant la Restauració. D'aquesta manera, el sistema bipartidista ideatper Cánovas quan va dissenyar la restauració de la monarquia estava basat en dos granspartits que es van anar tornant pacíficament en el poder, sense tenir en compte la voluntatpopular i amb l'únic objectiu de garantir l'estabilitat del sistema i els interessos de totes duesformacions polítiques.


Bibliografia

Albertí, Santiago (1972). El republicanisme català i la restauració monàrquica (1875-1923).Barcelona: Albertí Editor.

Álvarez Junco, José (1990). El Emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista. Ma-drid: Alianza Editorial.

Balcells, Albert (1993). Història del nacionalisme català. Dels orígens al nostre temps. Barce-lona: Generalitat de Catalunya.

Balcells, Albert (2009). El pistolerisme: Barcelona (1917-1923). Barcelona: Pòrtic.

Balcells, Albert (dir.) (2004). Història de Catalunya. Barcelona: L'esfera dels llibres.

Balcells, Albert; Culla, Joan B.; Mir, Conxita (1982). Les eleccions generals a Catalunyade 1901 a 1923. Barcelona: Fundació Jaume Bofill.

Balcells, Albert; Pujol, Enric; Sabater, Jordi (1996). La Mancomunitat de Catalunya il'autonomia. Barcelona: Proa.

Bengoechea, Soledad (1994). Organització patronal i conflictivitat social a Catalunya. Tradiciói corporativisme entre finals de segle i la Dictadura de Primo de Rivera. Barcelona: Publicacionsde l'Abadia de Montserrat.

Camps i Arboix, Joaquim de (1970). Història de la Solidaritat Catalana. Barcelona: Destino.

Canal, Jordi (1994). El carlisme català dins l'Espanya de la Restauració, 1875-1900. Un assaigde modernització política. Vic: Eumo.

Casassas, Jordi (dir.) (1995). "L'època dels nous moviments socials, 1900-1930". A: Història,política, societat i cultura dels Països Catalans (vol. VIII). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Colomines, Agustí (1993). El catalanisme i l'Estat. La lluita parlamentària per l'autonomia(1898-1917). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Connelly Ullman, Joan (1972). La Semana Trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicasdel anticlericalismo en España (1898-1912). Barcelona: Ariel.

Cucurull, Fèlix (1975). Panoràmica del nacionalisme català. París: Edicions Catalanes deParís.

Culla, Joan B. (1986). El republicanisme lerrouxista a Catalunya, 1901-1923. Barcelona: Cu-rial.

Duarte, Àngel (1987). El republicanisme català a la fi del segle XIX. Vic: Eumo.

Figueres, Josep Maria (1990). Valentí Almirall, forjador del catalanisme polític. Barcelona:Generalitat de Catalunya.

Gabriel, Pere (dir.) (1995). "Naturalisme, positivisme i catalanisme, 1860-1890"; "El mo-dernisme, 1890-1906"; "El noucentisme, 1906-1918"; "Primeres avantguardes, 1918-1930";"República, autogovern i guerra, 1931-1939". A: Història de la cultura catalana (vol. V-IX). Bar-celona: Edicions 62.

Galí, Alexandre (1978-1986). Història de les institucions i del moviment cultural de Catalunya,1900-1936. Barcelona: Fundació Alexandre Galí.

González Casanova, José Antonio (1974). Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938). Barcelona: Curial.

Hurtado, Víctor; Mestre, Jesús; Miserachs, Toni (1997). Atles d'història de Catalunya.Barcelona: Edicions 62.

Jardí, Enric (1998). El desastre colonial i Catalunya. Barcelona: Pòrtic.

Lladonosa, Manuel (1988). Catalanisme i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923. Bar-celona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Llorens i Vila, Jordi (1992). La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Delsorígens a la presidència del Dr. Martí i Julià. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.


Llorens i Vila, Jordi (1991). Obrerisme i catalanisme: 1875-1931. Barcelona: Barcanova.

Maluquer, Jordi (2000). Història econòmica de Catalunya. Segles XIX i XX. Barcelona: Enci-clopèdia Catalana.

Marfany, Joan-Lluís (1990). Aspectes del modernisme. Barcelona: Curial.

Masgrau, Roser (1992). Els orígens del catalanisme polític: 1870-1931. Barcelona: Barcanova.

Massot, Josep (1975). L'Església catalana al segle XX. Barcelona: Curial.

Mestre, Jesús (dir.) (1992). Diccionari d'història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62.

Mir, Conxita (1985). Lleida 1890-1936. Caciquisme polític i lluita electoral. Barcelona: Publi-cacions de l'Abadia de Montserrat.

Mir, Conxita (coord.) (1989). Actituds polítiques i control social a la Catalunya de la Restauració,1875-1923. Lleida: Pagès / Institut d'Estudis Ilerdencs.

Molas, Isidre (1972). Lliga Catalana. Un estudi d'estasiologia. Barcelona: Edicions 62.

Nadal, Jordi; Cabana, Francesc (coord.) (1988-1994). Història econòmica de la Catalunyacontemporània. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Nadal, Jordi; Maluquer, Jordi (1985). Catalunya, la fàbrica d'Espanya (1833-1936). Barce-lona: Ajuntament de Barcelona.

Panyella, Vinyet (1996). Cronologia del noucentisme. (Una eina). Barcelona: Publicacions del'Abadia de Montserrat.

Pich, Josep (2004). Federalisme i catalanisme. Valentí Almirall i Llozer (1841-1904). Vic: Eumo.

Ramisa, Maties (1985). Els orígens del catalanisme conservador i «La Veu del Montserrat»,1870-1990. Vic: Eumo.

Riera, Santiago (2003). Història de la ciència a la Catalunya moderna. Lleida / Vic: Pagès/ Eumo.

Riquer, Borja de (dir.) (1996). "La consolidació del món burgès, 1860-1900". A: Història,política, societat i cultura dels Països Catalans (vol. VII). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Riquer, Borja de (1977). Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme, 1898-1904.Barcelona: Edicions 62.

Risques, Manel (dir.) (1999). Història de la Catalunya contemporània. Barcelona: Pòrtic.

Roig Rosich, Josep Maria (1992). La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig derepressió cultural. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Romero Maura, Joaquín (1989). "La Rosa de Fuego". El obrerismo barcelonés de 1899 a 1909.Madrid: Alianza Editorial.

Rovira i Virgili, Antoni (1936). Resum d'història del catalanisme. Barcelona: Barcino.

Solà, Pere (1978). Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya, 1909-1939. Barcelona:La Magrana.

Termes, Josep (1989). "De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil". A: Pierre Vilar(dir.). Història de Catalunya (vol. VI): Barcelona: Edicions 62.

Termes, Josep (2001). Història del catalanisme fins al 1923. Barcelona: Pòrtic.

Termes, Josep; Colomines, Agustí (1992). Les Bases de Manresa de 1892 i els orígens delcatalanisme. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Varela Ortega, José (2001). Los amigos políticos. Partidos, elecciones y caciquismo en la Res-tauración (1875-1900). Madrid: Marcial Pons.

Vicens Vives, Jaume; Llorens, Montserrat (1983). Industrials i polítics (segle XIX). Bar-celona: Vicens Vives.

Restauració i dictadura de Primo de Rivera, 1876-1931

Documents

Transcript of Restauració i dictadura de Primo de Rivera, 1876-1931