Què volem dir quan parlem de fe cristiana,...

28
Butlletí quadrimestral de la J uny 2011 - No. 45 - Any 15 Comunitat de Jesús www.comunitatdejesus.net La pregària és la primera obra de la Comunitat Què volem dir quan parlem de fe cristiana, avui? Famille Spirituelle Charles de Foucauld Assemblea a Sassovivo Pasqua 2011

Transcript of Què volem dir quan parlem de fe cristiana,...

JUNY 2011 • Més a prop • 1

Butlletí quadrimestral de la J uny 2011 - No. 45 - Any 15 Comunitat de Jesús www.comunitatdejesus.net

La pregària és la primera obra de la Comunitat

Què volem dir quan parlem de fe cristiana, avui?

Famille Spirituelle Charles de Foucauld Assemblea a Sassovivo

Pasqua 2011

JUNY 2011 • Més a prop • 2

Butlletí Informatiu de la

Comunitat de Jesús

Nún. 45

juny 2011

Any 15

Butlletí quadrimestral

Edita : COMUNITAT DE JESÚS

C/ Joan Blanques, 10

08012- BARCELONA

Tel. 932134110

e-mail : [email protected]

web : www.comunitatdejesus.net

Dipòsit legal :

T-1538/97

DES DEL GRUP DE SERVEI 3

VIDA DE COMUNITAT 4

PASQUA 2011 6

Benvinguts a Tarrés Josep Calvet

La millor Setmana Santa Joan

Meditación en la vigilia de Jueves Santo Javier Sahuquillo

Pascua en Perín Ferrán Sanchís

Agradecimiento por la Pascua de Perín Quique González

A FONS 10

Què volem dir quan parlem de fe cristiana, avui? Jose I. González Faus

LA PREGÀRIA ES LA PRIMERA OBRA DE LA COMUNITAT DE JESÚS 18

El carisma de Pere Vilaplana

Desde Jaca Chera de Jaca

Un dia de desert a Tarrés Marlene

Al”quartet” de pregària Roser i Joan

Orar en familia ¿por qué? Ferrán y Empar

Trobades a Sant Maties Conxita Recás

La pregària de la Llar de Betània Alfons Pinilla

Fent el Camí de Sant Jaume Joan Torrents

FAMILLE SPIRITUELLE CHARLES DE FOUCAULD 26 Assemblea a Sassovivo, 28 d’abril a 4 de maig de 2011 Josep Calvet

SIGFRID 28

Sigfrid Oriol Casals

JUNY 2011 • Més a prop • 3 Els membres de la Familia Foucauld a la tomba de Carlo Carretto a Spello

Des del Grup de Servei Bones vacances?

Repassant diaris d’aquests darrers dies llegeixo un editorial de La Vanguardia del divendres 20 de maig. No vull deixar

passar aquesta ocasió sense copiar-ne una part.

Sota el títol “Solidaritat amb la pobresa” diu el següent:

“El nombre de persones en pobresa extrema ateses per la Creu Roja ha augmentat un 30%. Aquest és un indicador

més proper, amb cares i noms concrets de les víctimes de la crisi econòmica que pateix Espanya, i que complementa

les altres dades estadístiques que reflecteixen la gravetat de la situació: més del 20% de la població activa a l’atur, un

milió i mig de llars sense cap membre que treballi i increment constant dels desnonaments per manca de pagament de

l’hipoteca. Altres organitzacions que fan ajuda social, com és el cas de Caritas, experimenten la mateixa realitat que

Creu Roja: la pobresa creix i noves persones entren cada dia en risc d’exclusió social, en una dinàmica dramàtica a la

qual per ara no es veu el final.”

Certament jo no sóc qui per a judicar consciències i actituds i molt menys per a dubtar-ne de la bona fe de tots i

cadascun dels cristians. Ja sabeu allò de veure la palla en l’ull aliè i no ser-ne conscients de la biga que cega la nostra

visió. Tanmateix això no m’ha d’impedir d’afirmar que, des de l’exemple de Jesús en l’Evangeli, ens cal fer molt més:

des de la Caritat; que és almoina i molt més, que és altruisme i molt més, que supera per tots els costats la filantropia,

que implica “sentir” ,“veure” i “respondre” a les veus, l’imatge i les paraules dels qui,enmig del soroll eixordador i de

l’inflació de missatges audiovisuals, demanen auxili.

Ve l’estiu. Venen les vacances, les nostres vacances, les tan necessàries vacances Ens les hem guanyades. Malgrat el

que diu la senyora Merkel hem treballat dur, però... Hem fet quelcom més? Hem obert els ulls? Hem destapat les

nostres oïdes? Hem ofert les nostres mans? Què fem amb els que ens sobra? Som només bones persones? Ens esforcem

a ser, més que amics, germans? Germans de qui? Dels qui no interpel·len ni posen en qüestió la nostra manera de viu-

re? ¿Quina resposta, teva meva, nostra, donem des de l’Evangeli i el Crist Amic amb el qual tan sovint ens omplim la

boca?

Amics, germans, sota la nostra tovallola de platja hi ha una pedra que no ens deixarà prendre el sol tranquil·lament.

Ens limitarem a canviar de lloc la tovallola?

Amics, germans. Ens llevem amb les places del nostre país plenes de gent emprenyada, molta carregada de raó; ens

inquieta, i amb molta raó, l’entrada del populisme i la xenofòbia a moltes Cases de la Vila; no es veu un horitzó

econòmic que ajudi a millorar la vida dels qui ho han perdut tot o que il·lusioni als qui encara no han pogut guanyar

res... Ens limitarem a canviar de lloc la tovallola? Amb la benedicció del Senyor que tot ho pot ( i ens crida per a que

l’ajudem ) Bon estiu i bones vacances a tots.

Josep Calvet

Primer Servidor

JUNY 2011 • Més a prop • 4

Vida de Comunitat 5 febrer Germans de Comunitat de la Llar de Be-

tània participen al sopar de la fam a la parròquia de

Sant Joan de Reus organitzat per Mans Unides

5 i 6 febrer La família Maria –Vallés fa estada a

Tarrés

12 i 14 febrer El grup de matrimonis de la Mare

de Déu, del que es membre Lourdes Gavarrón fan

una trobada a Tarrés.

12 febrer Pregaria i Trobada mensual de la Fami-

lia Espiritual Carles de Foucauld a Joan Blanques

17 febrer Manel Nicolàs i un grup de joves de

Valls estan a la Pallissa del Cirerer de Tarrés

19 febrer Recés a Sant Cugat del Vallès amb xer-

rades sobre: “Què volem dir quan parlem de fe

cristiana, avui?” del P. Jose Ignacio González

Faus s.j.

24 febrer Acte en homenatge de Mn. Josep Rius a

la Facultat de Teologia de Barcelona, amb assistèn-

cia de Josep Calvet i altres germans de comunitat.

26 febrer Eucaristia amb el P. Antoni Andrés a

Joan Blanques

26 febrer Trobada familiar de Cal Gili de Tarrés a

la Pallissa del Cirerer

Tarrés Durant tot el mes de febrer continuen enda-

vant les obres a Tarrés. Es porta a terme l’acollida

dels membres de l’Associació Familia Carlos de

Foucauld a España a Tarrés

4 al 6 març Assemblea anual dels responsables i

delegats dels grups de la “Familia Carlos de Fou-

cauld en España” a Tarrés

Responsables assistents:

Rosaura Rodrigo Hermanitas de Jesús

Paula Meire Hermanitas de Nazaret

Carmina Fernández Fraternidad Carlos de Fou-

cauld Centro Sur

Matilde Martínez Hermanitas del Sagrado Cora-

zón

Ramón Dúbrez Hermanos de Jesús

Montserrat Miranda Fraternidad Carlos de Fou-

cauld Catalunya-Balears

Paquita Cobo Fraternidad Secular

Juan Francisco Hermanos del Evangelio

Aurelio Sanz Fraternidad Sacerdotal

Josep Calvet Comunitat de Jesús

Assistents del grups de treball:

Josep Valls Economia

Juan Spanhove Grupo de Difusión

Jose Mejias, Marisa i Ray Equipo preparació As-

semblea 2012

Cinta i Anna Fraternitat d’Emaús

Petit frère Yann-Marie Invitat

Grup d’intendència i acollida:

Alfons, Jaume, Montse, Raquel i Fina 12 Març Pregària i trobada de la familia espiritual

de Carles de Foucauld, a la fraternitat de les ger-

manetes de Natzaret.

11 a 13 març Estada a Tarrés de la família de Al-

bert Maria i Lourdes

Diumenge de Rams al Monestir de Sant Maties de Barcelona

Trobada a Vic del 7 de maig

Pregària de l’Assemblea de Comunitat del 14 de maig a Tarrés

JUNY 2011 • Més a prop • 5

16 març Reunió de voluntaris amb el Patronat del Centre Pont i Gol de Reus, amb assistència del germans de comunitat

que hi col·laboren

18 a 20 març Estada de desert a les ermites i Cal Hostal de Marlene, Alfons i Joan F.

19 març Un grup de germans van a Tarrés per preparar el retorn de mobles a les cases del Cups del Perdiuet després de

la seva rehabilitació

26 i 27 març Recés a Tarrés, per treballar les xerrades del P. Gonzalez Faus, amb una reflexió preparada per Joan i Te-

resa, permetent fer reflexió per grups i de forma individual

1 abril Celebració de la eucaristia a la Llar de Betània de Reus presidida per Mn. Pere Dalmau, bon amic d’alguns de

nosaltres que va acompanyar fa anys al grup de matrimonis de La Selva del Camp amb Josep i Mariona. La vintena d’as-

sistents van compartir el sopar posterior.

2 abril Estada a Tarrés de germans per preparar el trasllat de mobles a les cases del Cups del Perdiuet. Desert a Ca l’Ho-

stal de Alfons, Joan Forns i Joan F.

3 abril Mort la germana Agustina Sainz del Monestir de les clarisses de Fortià

5 abril Mort a Tiana la Pilar, mare de Mercè germaneta de Jesús. L’enterrament es al dia següent

8 a19 abril Estada a l'ermita de la Santa Creu de Mateu Gratacòs

9 abril Trobada de famílies d'un grup de fills de germans de la Comunitat: Alberto Larraz, Laura Prats, Oriol Constantí,

Anna Closa i Joan Torrents a la Pallissa del Cirerer de Tarrés

9 abril Estada a Tarrés de germans per preparar el trasllat de mobles a les cases del Cups del Perdiuet que s’acaben de

rehabilitar.

9 abril Trobada i pregària de membres dels grups de la Família Carles de Foucauld a Joan Blanques de Barcelona

9 abril Germans de comunitat de Reus participen al sopar solidari a la parròquia de Sant Bernat Calvó de Reus

10 abril Germans de Comunitat de Reus participen al FORUM CRISTIÀ DE REUS 2011, 5a edició, amb ponències de

Juan José Tamayo sobre el tema: “Ser cristià en una societat laica”.

17 abril Estada a Tarrés de germans per preparar el trasllat de mobles a les cases del Cups del Perdiuet que s’acaben de

rehabilitar. Participen a la missa i benedicció de rams a l’església del poble

17 abril Germans de comunitat de Barcelona participen a la missa i benedicció de rams al monestir de les jerònimes de

Bellesguard de Barcelona

21 a 24 abril Celebració de la Setmana Santa i Pasqua a Tarrés compartint les celebracions amb la gent del poble i

amics. Presideixen les celebracions litúrgiques el P. Antoni Andrés i Antonio Ramos. El rector del poble Mn. Evarist

comparteix el dinar del dissabte amb germans de comunitat i celebra la missa del diumenge de Pasqua

21 a 24 abril Els amics del grup de Murcia celebren la Setmana Santa i Pasqua a la parròquia de Perín amb Aurelio

Sanz. Hi participen Ferrán i Empar de La Canyada.

28 abril a 4 maig Josep Calvet participa a Sassovivo(Italia), a l’Assemblea internacional de la “Famille spirituel Charles

de Foucauld” de cada dos anys

4 maig Arriben el grup de novícies de les Germanetes de l'Evangile: Clarisse, Ellianne, Lourdes, Vanna i Voahangy,

acompanyades per la Germaneta Paola que les dirigirá en l'estada de 40 dies (fins 14 de juny) que faran a Tarrés a les

cases dels Cups i les ermites abans de la seva professió religiosa. La Germaneta Armelle també les acompanyarà durant

una setmana

6 a 8 maig Estada de recés de set parelles amb els fills, membres del grup Viure a Ca l'Hostal

6 a 8 maig Estada a Ca l’Hostal de Tarrés del grup de Barcelona de l’Anna M. Comas

6 maig Temps de pregària i adoració a la capella de la Llar de Betània de Reus (dins les trobades setmanals de la Llar),

en record de Pere Vilaplana en el 28è aniversari de la seva mort

7 maig Trobada comunitària a Vic. Al matí visita al Monestir de les carmelites de Vic i al centre històric de Vic. Dinar a

Tavèrnoles. Xerrada de Mn. Joan Casas i diàleg per compartir. Eucaristia a l’església parroquial del poble presidida per

Mn. Joan Casas, en el 28 aniversari de la mort de Pere Vilaplana (11 de maig de 1983). Berenar amb coca a la casa de

Marco i Lia

14 maig Assemblea de la Comunitat de Jesús a Tarrés. Pregària de vespres amb un record del Pere en el seu 28è aniver-

sari de la seva mort

15 maig Estada a Tarrés de Francesc i Josepa compartint la festa de Sant Isidre amb la gent del poble

17 maig Mort a Tarragona Montserrat Cendrós, mare de Josep Valls. L’enterrament es va fer el 19 a la parròquia de

Santa Clara de Tarragona. Preguem per ells i la seva família

21 maig Trobada de voluntaris i alumnes del Centre Pont i Gol de Reus a Tarrés amb germans de Comunitat que

col.laboren al centre

28 de maig Trobada dels membres de la Familia de Carles de Foucauld de Catalunya a la Casa de la Sagrada Familia de

Vallvidrera. Activitat: “Seguint les petjades de Carles de Foucauld” Pregària, temps d’esbarjo, dinar, sobretaula i reunió

per compartir

JUNY 2011 • Més a prop • 6

Estimat poble de Tarrés,

Estimats germans de la Comunitat de Jesús,

Estimats tots els qui compartiu amb nosaltres aquest

dies.

Viurem i celebrarem aquests dies tan especials per a

tots els cristians, fixant-nos en Tomàs. Una figura, pot-

ser intuïda important, però presentada com una mica al

marge dels grans personatges del relat evangèlic. To-

màs, el deixeble incrèdul... Humanament incrèdul;

com nosaltres, barreja de dubte i delerosos del suport

de la Fe a prova d’incerteses. Tomàs, arrauxat però

sincerament penedit del seu dubte. Tomàs, al qual

Jesús no renya la seva feblesa humana. Tomàs convi-

dat a tocar les ferides de la Passió. Tomàs, també con-

vidat a compartir, com tots els deixebles, el destí de

Jesús: Por, dolor i joia, anorreament i victòria. Triomf

de la Vida.

Per això hem escollit com a lema d’aquests dies

“Crec... en la Vida” Un “Crec...” seguit de punts sus-

pensius que ens suggereixen que “Creure” no és gratu-

ït i que cal refermar-ho amb els actes. D’aquesta ma-

nera la Vida es converteix en suma de generositats; no

de dolors, esforços i sacrificis estèrils. Vida generosa,

sobretot, encarnada en un Món que ens reclama a cada

cantonada i on Jesús, en tots aquests homes i dones

sofrents, ens convida a veure, tocar i guarir les seves

ferides.

Tenim molt bons exemples d’homes i dones que des

de la seva humanitat han respost a Jesús perquè “Han

cregut... en la Vida”. Vosaltres veïns, tots nosaltres

plegats, guardem el record de familiars, amics, veïns

generosos, que en temps durs ens han acompanyat des

de la seva Fe senzilla però fidel. Nosaltres germans de

la Comunitat que ens vinculem especialment a uns

inspiradors que també deurien tenir el seu Tomàs ama-

gat: El Germà Carles, el Pare Peyriguère, Sor Maria

Montserrat, el Pare Estanislau, el nostre fundador, Pe-

re... tan humà. Tots ells ens són mestres i companys de

camí. Van “Creure... en la Vida” i hi van donar respos-

ta. Com fa pocs dies em deia una amiga i germana:

“Cal ser fidels en la recerca” .

Gràcies per la vostra presència. Santa Pasqua a tots.

Josep Calvet

Benvinguts a Tarrés

Pasqua 2011 La millor Setmana Santa

Fa uns anys tenia una petita empresa i pensava que

sempre tot aniria be. A part, tenia el gran projecte de la

meva vida. Al forma part d’una comunitat de missioners

combonians, volia anar a missions i compartir part de la

meva vida amb persones llunyanes del tercer mon. Per

coses de la vida, la empresa va fer fallida i econòmica-

ment vaig quedar sense res.

Pararel.lament vaig viure la llarga malaltia de la meva

mare, que fa més de dos anys em va deixar. Deu no

abandona mai a ningú, i enmig de la tristesa d’aquells

moments Jesús en va obrir una altre porta. Una persona

de la Comunitat va vindre al tanatori a donar-me el pe-

sem enviat per un amic comú. Des d’aleshores i poc a

poc he fet una bona amistat amb les membres de la

Comunitat, des del més menut fins al més gran.

Com altres vegades, vaig rebre l’invitació per passar

aquesta Setmana Santa a Tarrés. Malgrat estar cansat i

tenir ganes de quedar-me a casa, al final vaig decidir

anar-hi. Sense saber el perquè, crec que a estat una de

les millors setmanes santes de la meva vida. La senzille-

sa, l’afecte, la disponibilitat de tots en fer-me sentir amb

familia m’ha captivar. Vaig estar a Ca l’Hostal amb per-

sones que pràcticament no coneixia però que, des del

primer instant vàrem fer pinya. Això em va fer pensar

molt. També els actes propis de la Setmana Santa em

varen ajudar a retrobar-me molt amb Jesus.

Per tot, us puc ven assegurar que aquets dies he tingut

una gran pau interior i moltes ganes de estar a la capella

del Ca l’Hostal, parlant amb Jesús i acompanyant-lo

amb la sofrença de la seva passió i mort. Per mi Jesús es

el germà que no em falla mai, per molt que jo falli, que

plora amb mi en les dificultats i riu amb mi en els mo-

ments bons i dels meus acudits.

Per un altre costat, he estat bones estones meditant a la

meva habitació, perdo “a l’habitació de les migdiades

de tothom”. Vaig tornar a casa amb molta pau interior,

la meva fe reforçada i sis-centes fotografies fetes de tots

els actes, millor no podia anar! Passats ja uns dies a ca-

sa, penso que aquesta Setmana Santa a representat refer-

mar el rumb de la meva vida. Vull intentar treballar

simplement per viure com a persona i dedicar tots el

temps possible a Deu i als demés. La meva salut em

marca una mica per poder anar a missions. Però com en

va dir la nostre presidenta de missions de España: “Joan

primer cuidat, i si no potser, aquí tenim molta feina a

fer”. Per tot això, puc ven dir que Jesús m’ha enviat la

Comunitat per ajudar-me a emprendre una nota etapa de

la meva vida. Gracies Comunitat de Jesus!

Joan

JUNY 2011 • Més a prop • 7

¿Ya está? ¿Se ha acabado todo? ¿Después de la oración terminará el camino? ¿Y

nosotros? Yo soy el camino, la verdad y la vida dice mientras se aleja. ¿Estaría yo

tan tranquilo? Nunca nos ha dejado de repetir que resucitará pero ahora que ha llega-

do el momento... ¿será verdad? ¿Volverá a la vida? Si vienen a por él... ¿Si vienen a

por él nos cogerán a nosotros? ¿Moriremos nosotros también? Está lejos... los demás

duermen... si me voy nadie se dará cuenta, no hay casi luz. Me voy. No, quieto

Tomás. Lo mejor es irse, nos cogerán a nosotros también. Tengo sueño. No es in-

cómodo este árbol. Tengo que orar pero... debería irme. Yo soy el camino, la verdad

y la vida, yo soy el camino, la verdad y la vida, yo soy el camino... (sopor)

Yo soy el camino, la verdad y la vida, dijo. Yo soy el camino, la verdad y la vida,

repitió. Yo soy el camino, la verdad y la vida... Lo dijo en Canaán, en Jerusalén, en

Belén, en tu casa, nos lo dijo aquí. ¿Por qué habéis dejado entrar a este hombre?

¿Acaso sabéis quién es? Pedro... Pedro, ¿por qué crees que este hombre es el maes-

tro? ¿Santiago? ¿Por qué lo creéis los demás? ¿tanto miedo tenéis? ¿tanto le echáis

de menos que tenemos que sustituirlo por una falsa réplica de sí mismo? ¡Miradlo!

¿No veis que es más alto que el maestro? Tal vez sea más bajo, y ese rostro, ¿acaso

creéis que sus facciones se parecen a las de él? Jesús tenía el rostro más afilado, y la

piel más negra. Este hombre parece un filisteo. ¿Dónde están las marcas que el sol le

dejaba de ir siempre de un lado para otro? ¿Dónde? ¡Estáis ciegos! Este hombre

podría ser cualquiera. ¡Cualquiera! Y vosotros lo habéis traído aquí, a este lugar...

este lugar que guarda tantos recuerdos. Tú presencia hiede, aquí, tu presencia man-

cha su nombre, tu presencia lacera nuestro recuerdo, tu... ¿Os habéis dado cuenta?

¿también os ocurre? Por un momento pensé que era él. ¿Sois capaces de recordar su

rostro? (silencio) ¿lo sois? (silencio) Yo no... no puedo... quiero, pero... no lo sé, no

lo recuerdo, lo he olvidado, sí lo he olvidado, yo que le creí en casa de Lázaro, que

puse toda mi fe en él, y ahora lo he olvidado, he olvidado su cara, su sonrisa, sus

ojos, su pelo, su voz... su voz... todas las noches trato de recordar su voz en mi cabe-

za, su voz en mi corazón pero sólo me queda el eco, el eco... ¿y vosotros ahora traéis

un falso mesías? ¿traeis a este hombre que ni tan siquiera se parece, ¿no veis que es

más alto que el maestro?, tal vez más bajo, y ese rostro, ¿acaso sus facciones se pa-

recen a las de él? Y yo... quiero acariciar su rostro de nuevo, quiero recordar sus ges-

tos, su risa, su enfado, pero no puedo... Sólo anidan en mi las sensaciones que pro-

vocaba su mirada, sólo permanece el coraje olvidado de sus sanaciones, sólo me res-

ta un vago recuerdo de la conversión. Y tú Juan ¿le recuerdas? ¿Podríais describirlo?

No, no hables Esteban, no, creo que no soportaría ninguna palabra más de vuestra

traición hacia alguien que he amado tanto, que hemos amado tanto. ¡Por todo lo que

creemos ese hombre nos lo ha dado todo, nos ha dado su vida y él. Él ha yacido en

la cruz, tres días, tres días y dónde estábamos nosotros? ¿Dónde? Y ahora traéis a

este hombre que simplemente es un sucedáneo, es la sombra de la grandeza, ni si-

quiera su cabello es del mismo color…

Nos traes la paz... ¿nos traes la paz dices? La única paz que nos traes es la paz ro-

mana. Habéis metido a un gentil en esta santa casa, aquí donde tantas otras veces

compartimos el pan, no sentamos a su mesa, y nos habló del perdón del padre y aho-

ra traéis un romano? Sois tan cobardes que ni siquiera os dais cuenta del alcance de

vuestro pecado, porque este hombre nos venderá a todos, este hombre es un romano,

es un traidor, ni siquiera es capaz de entender, de sentir, de percibir, de acariciar el

cariño con el que el maestro nos hablaba. ¿La paz? Escupo en tu paz y escupo en

vosotros que os habéis vendido al mejor postor. ¿tanto miedo tenéis de perder vues-

tras vidas que os conformáis con la paz? ¿Con el perdón romano? ¿Qué es la paz si

podemos tener el reino de los cielos? ¿Cómo? (silencio) yo... quieres que toque...

(Tomás acerca la mano al costado del extraño lentamente. Silencio) Mi Señor, mi

Dios. Javier Sahuquillo

Meditación en la vigilia de Jueves Santo

JUNY 2011 • Més a prop • 8

Jesús, home veritable, té set

Jesús clavat a la creu, estimats germans i germanes, va pronunciar

set frases. Tradicionalment han estat anomenades «les set parau-

les». La penúltima paraula que Jesús pronuncià poc abans d’expirar,

fou aquesta: «Tinc set».

«Tinc set.» Aquesta paraula de Jesús –més aviat, un crit– humana-

ment parlant, és el crit normal d’un home crucificat, que sent la bo-

ca resseca a causa de la pols de camí cap al Calvari, de la pèrdua de

sang, de la calor del migdia, de les llargues hores sense beure aigua,

de la respiració agònica.

Espiritualment, des de la condició humana de Jesús, és el crit as-

cendent, cap a Déu, de tota la humanitat que necessita Déu. El crit

d’aquells que, per la fe, ens adrecem a Aquell que ho és tot per a

nosaltres; d’aquells que el busquen i no acaben de trobar-lo. És el

clam, a vegades sense paraules, d’aquells que no el coneixen o el

rebutgen i, des del dolor d’una vida buida i sense sentit, necessiten,

potser sense saber-ho, l’escalf, la protecció i la salvació del Pare.

«Tinc set.» És també el crit, que reclama justícia a Déu; de la

humanitat que sofreix: dels pobres i marginats, dels malalts, de tota

persona que pateix qualsevol mena de mal. Un crit que s’uneix al

crit dels immolats que, com llegim al llibre de l’Apocalipsi, criden:

«Senyor, quan de temps trigaràs a fer justícia?» (Ap. 6,10).

Jesús, Déu veritable, té set

«Tinc set.» Crit pronunciat per Jesús com a Déu veritable, és el crit

descendent de la divinitat que necessita les seves criatures. El crit

desesperat de Déu que reclama una resposta d’amor a tots aquells

que giren l’esquena al seu Creador, que rebutgen el seu amor i la

seva salvació; a tots aquells que, units a Jesús pel baptisme, ens

apartem, pel nostre pecat, de la vida plena i la felicitat que ens ofe-

reix.

Aquest crit de Déu ens hauria de commoure. Déu que demana, com

un captaire, l’amor dels seus fills! Avui aquest crit ens ha de moure

a una conversió sincera. A pensar que nosaltres podem calmar la set

d’amor de Déu. Que podem retornar a ell, reconèixer el nostre pe-

cat, com el fill pròdig, perquè ell pugui abraçar-nos novament.

P. Antoni Andrés

Tarrés, Divendres Sant

Homilia de Divendres Sant a

Llevábamos un tiempo sin juntarnos, para

orar, para vivir, para divertirnos; para con-

vencernos de que, como Nicodemo podemos

"nacer de nuevo". Llevamos tiempo intentan-

do labrar un camino en el que quepa más gen-

te, para que seamos más los dispuestos a

compartir la vida, luchar y denunciar aquellas

cosas que no hacen bien a las mujeres y a los

hombres de nuestro tiempo. ¿Qué nos ha uni-

do? Ni nosotros lo tenemos claro. Lo que sí

es cierto es que este año, debido a la imposi-

bilidad de viajar a Tarrés, decidimos acercar-

nos a Perín para vernos, encontrarnos una vez

más, escucharnos y estar cerca de los miem-

bros de la Fraternidad de Jesús de Murcia.

Ante la necesidad de empaparnos unos de

otros, ante la urgencia de andar el camino que

un día marcó el Señor Jesús, queríamos dar

más, apostar más, comunicar lo vivido, ya

que estamos convencidos de que "lo que no

se da se pierde". Nuestro sueño viene siendo

desde siempre el de ser una comunidad cris-

tiana que como tal, además de formarse sea

capaz de salir fuera de sí para dar todo lo po-

sible a nuestro mundo. Es por ello, por lo que

decidimos este año celebrar la Semana Santa

y la Pascua con los amigos de Murcia, propo-

niéndonos dos cosas fundamentales.

En primer lugar tener una experiencia de co-

munidad. Después de los días pasados juntos

pudimos experimentar, aunque sólo fuese dos

días, lo que significaba compartirlo todo: des-

de la oración de la mañana hasta la prepara-

ción de la comida y las celebraciones litúrgi-

cas en la parroquia de Perín. La experiencia

de celebrar la Pascua con ellos nos resultó

muy enriquecedora, más que por lo que apor-

tamos, por lo que recibimos de ellos. En se-

gundo lugar poder profundizar por medio de

la reflexión de nuevo en el significado de la

pasión y resurrección de Jesús. Para ello de-

dicamos unos buenos espacios para compartir

y reflexionar en común. También se dedicó

un espacio lúdico donde hicimos una marcha,

posibilitando la distensión y el poder compar-

tir experiencias y vivencias personales que

nos ayudan a conocernos más. El resultado de

la experiencia ha sido importante, por lo que

damos las gracias por esta experiencia a los

amigos de Murcia por su acogida y trabajo de

preparación de la convivencia.

Ferrán Sanchís

Pascua en Perín

JUNY 2011 • Més a prop • 9

Agradecimiento por la Pascua en Perín

Estimado Marce, gracias de corazón por tu consideración. Es para mi muy empático tu mensaje y al igual que otros

descansan en "nosotros" la preparación y coordinación de la liturgia y los actos de oración, cantos... yo tam-

bién siento comprensión en estas palabras tuyas.

Ya conocemos la expresión del salmista "Al ir, iba llorando llevando la semilla; al volver, vuelve cantando, llevando

las gavillas"... (Sal 125) es para todos un gran gozo poner un pequeño grano de arena para construir la fraternidad.

Entre todos en esta Pascua hemos colaborado con nuestros pequeños esfuerzos para que el Espíritu de Vida y Luz de

Jesucristo resucitado se haga presente entre nosotros. Y la cosecha es enormemente mayor que la siembra!!!!

Gracias desde aquí a José Miguel Tajadura que desinteresadamente trabajó junto con Antonio Marco, Chusa y Mar-

ce en la limpieza y habilitación de la casa abadía de Perín días antes.

Gracias a Diego Dueñas y a Lucia por la pasión con la que preparasteis el tema de la resurrección la tarde del sábado

santo.

Gracias a los jóvenes, adolescentes y pequeños por vuestra participación y excelente actitud que llena de gozo a

vuestros padres de poder vivir la fe en comunidad.

Gracias a Manolo Florenciano y Carmen porque nos habéis abierto de tal forma vuestras vidas que es como si os

conociéramos de siempre.

Gracias a Antonio Marco por su entrega, buen humor y fe en nuestro proyecto, por ser portador de "luz" (puso ca-

si todas las bombillas de la casa, la tarde del viernes santo). Nos unimos a Ursula y a María que compartieron la pas-

cua en Tarrés junto a los padres de Ursula

Gracias Marce por estar en la sombra, como María, pendiente de lo que hace falta y trabajar en silencio y con humil-

dad. Gracias a la familia Pérez Florenciano porque es alma de esta fraternidad, gracias Chus por "tus kilóme-

tros" llenos de amor por nosotros.

Gracias Pedro y Mamen por vuestro generoso gesto de ir y venir todos los días para compartir las celebraciones.

Gracias Paqui y Manolo por estar siempre presentes y aportar tanto. Gracias por vuestro esfuerzo generoso de venir

desde Almería.

Gracias a Fernando y Amparo y Clara que nos hicieron presentes el espíritu de amistad y fraternidad de la Comuni-

tat de Jesús.

Gracias a las responsables de la intendencia que como siempre nos recuerdan que "entre las cacerolas anda el Se-

ñor". Gracias mi querida Mari Cruz y gracias a mis hijos que son sustento y alegría de mi corazón: Enrique, Pablo y

Clara.

Gracias a Manolo y Diego por el extraordinario tesón de poner música a nuestra liturgia

Gracias a nuestro humilde pastor Aurelio, todo corazón abierto de par en par, en donde hemos podi-

do hospedarnos que nos sentimos como en propia casa. Gracias a toda la comunidad parroquial de Perín que nos

sigue acogiendo con sencillez y hospitalidad.

Y gracias a todos los que queriendo no pudisteis acompañarnos, sabemos que lo importante es seguir confiados en-

que Jesús se nos manifiesta en el Camino de la fe vivida en fraternidad.

Y perdón porque seguro que me dejo a alguien, no es esta mi intención. Un fuerte abrazo lleno de la luz de la Resu-

rrección, Aleluya, Aleluya, en esta Luz y Amor de Cristo Resucitado está bañada para siempre Nati a la que nos re-

cuerdas y a la que

siempre querremos

enormemente. Ella ya

ha llegado a la Pleni-

tud de Vida que no-

sotros anhelamos y la

que deseamos y

haciendo crecer en

nuestras vidas, en

nuestras familias y en

nuestro mundo cada

día.

Quique González

El Camí de la Creu de Divendres Sant a Tarrés

JUNY 2011 • Més a prop • 10

A fons

Los dos puntos que voy a intentar exponeros, están tomados del testamento de Pere Vilaplana. Dos cosas

que llaman la atención. Dice: “Una recomendación quiero dejaros, vivid intensamente la comunidad con

fuerza y decisión” y “La vida del cristiano es comunidad” A tal extremo lo dice con contundencia, que antes

habla de vosotros con la expresión: mi comunidad, mi familia. A esto vamos a dedicar la reflexión de esta

mañana. Y por la tarde, a otro párrafo del testamento: “Somos una comunidad activa contemplativa.” La

fusión de estas dos cosas ya se insinuará en esta mañana, porque por lo que voy a decir de la comunidad,

también hace falta la contemplación y tenerla presente. Ahora podemos pensar un poco sobre el tema de la

comunidad y la frase “La vida del cristiano es comunidad”

Remontándonos mucho, nos podríamos remontar al Dios cristiano que es la Trinidad. La vida del cristiano

es comunidad porque el Dios cristiano es comunidad. Y a los que estamos metidos en la teología hay algo

que llama la atención, en estos momentos de la post modernidad, de la crisis de la verdad y el relativismo,

en la que muchos temas teóricos de la teología parece que pierden interés, resulta que hay un tema de la

teología que hoy sigue interesando, incluso a los post modernos que ya no se interesan por nada de la ver-

dad, que es el tema de la Trinidad. En estos momentos se está pensando mucho en la Trinidad. Creo que es-

to es un reflejo de nuestra necesidad, de nuestra ilusión y de nuestra imposibilidad, que es lo que nos hace

pensar y buscar el ser comunidad.

Sin hacer muchas elucubraciones, Dios es comunidad frente a la acusación típica de los musulmanes de que

somos monoteístas y adoramos a tres dioses. Pues no, adoramos a un único Dios. Lo que decimos es que es

más uno cuanto más comunidad es. Y esto podemos no entenderlo porque lo de la comunidad siempre lo

hemos separado. Pero el misterio de Dios es éste: un Dios que no es la soledad absoluta ni el poder absoluto,

ni el individuo absoluto, sino que es la donación de sí mismo. Es un Dios al que podemos llamar Padre, que

tiene un “tu” al que llamamos Hijo. Y en este “tu” y ese “yo” surge un “nosotros” que es el Espíritu. Y todas

estas cosas que en nuestro lenguaje limitado y finito son palabras, accidentes o cosas distintas, el “yo” el

“tu” y el “nosotros”, en Dios tienen la máxima capacidad de ser y los podemos llamar personas, al yo de

Dios, al tu de Dios y al nosotros de Dios.

Aquí se insinúa entonces, y esto es muy importante, el verdadero

monoteísmo que hoy es acusado de ser fuente de intolerancia y to-

talitarismo. Pues no, el monoteísmo cristiano no puede ser fuente

de imposición y absolutismo porque es fuente de donación de sí

mismo. Y es más uno, en cuanto más se ha dado. Por esto se puede

contestar a la objeción de los musulmanes de que somos politeístas.

No, no somos politeístas, pero nuestro Dios no tiene el poder de

fundamentar lo que hoy se acusa a tantos monoteístas, un poder ab-

soluto, una imposición, un nadie igual a mí, etc. No es este el mo-

mento de explicarlo pero lo insinúo, que ya en las luchas primeras

de la iglesia primitiva en torno a la Trinidad, que van cuajando en

los concilios y los credos (que poco entendemos porque son de otro

lenguaje), ya estaba latente este problema. Curiosamente, los empe-

radores eran los enemigos de la Trinidad. Y fue el pueblo, a veces

contra muchos obispos, quien intuyó que igual a Dios son las per-

sonas del Padre y del Hijo. Y por esto, igual al emperador son las

personas.

Recés a Sant Cugat del Vallès de19 de febrer de 2011 Transcripció de la xerrada primera: “Què volem dir quan parlem de fe cristiana, avui?” del P. Jose Ignacio González Faus s.j.

JUNY 2011 • Més a prop • 11

El segundo punto sería que nosotros somos imágenes de Dios. Y si somos imágenes de Dios, somos imá-

genes de la comunidad. Y como la ilusión de toda imagen es igualarse al modelo, la ilusión inconsciente y

el dinamismo o inconsciente de todo nuestro ser humano es constituir una comunidad como la de Dios.

Esto es imposible porque somos limitados. Pero además, porque estamos constreñidos por una historia de

pecado. Diríamos con la comparación al acto sexual, que somos criaturas, somos limitados, que la fusión

no llega a ser todo lo plena que uno quisiera. Pero además de esto, como estamos en una historia de peca-

do, el acto sexual es a veces un acto de dominio, de violación o lo que sea. Pero esto trasciende el ejemplo

que pongo y la gran aspiración humana es ser comunidad. Y la gran imposibilidad humana es no llegar a

ser la comunidad que quisiéramos. Esto domina hoy, no solo el campo de la relación personal, del yo, tu y

nosotros, de la familia, sino otros muchos campos de la historia humana. Lo vemos en la comunidad políti-

ca, en la comunidad mundial, con esto de la globalización y la alianza de civilizaciones. Hay aquí una in-

tuición, de que somos comunidad o será la guerra de todos contra todos. Y siendo comunidad se realiza

más nuestra humanidad.

Y esto se debe realizar también privilegiadamente, en aquel grupo que confiesa precisamente que Dios es

comunidad. Y los que creemos en este Dios, o sea los cristianos, estamos más llamados a ser comunidad,

como decía Pere Vilaplana: “la vida del cristiano es comunidad”. A pesar de todos los problemas que po-

damos tener y que tenemos con la Iglesia, sobre todo con la Iglesia institución, que está muy por debajo de

lo que el mundo necesitaría a mi humilde ver, no existe un cristianismo solo e individual: “yo me hago mi

fe”, yo rompo con todo”. Si confesamos que creemos y que existe un Dios comunidad, solo lo podemos

confesar comunitariamente. Y no es que la Iglesia sea objeto de fe, la Iglesia no es objeto de fe, el acto de

fe es un acto intrínsecamente eclesial y intrínsecamente comunitario.

A partir de aquí en que hemos hablado de Dios, de la fe y la aspiración humana, voy a dar unos cuantos

puntos que desarrollen lo que he iniciado y que pongan de relieve en que nuestra vida cristiana ha de ser

una vida de construcción de comunidad. Pensando que somos limitados, en círculos concéntricos que no

serán todos igualmente intensos pero que siempre intentan ser comunidad. Algunas de las cosas que ahora

diré, las encontrareis en un futuro cuaderno de “Cristianismo y justicia” que se va a llamar:

“Contemplativos en la relación”. Esta sería la gran tarea de la existencia de la fe cristiana. El título lo tomé

de una frase que se dice de mi padre San Ignacio. Cuando murió, uno de los suyos había dicho que era un

contemplativo en la acción. En aquellos tiempos que la contemplación parecía que era retirarte al desierto

esto suponía un paso adelante.

Pero el otro paso adelante que creo que podemos dar es comprender que el elemento fundamental y el más

difícil de la acción humana es precisamente la relación. Por lo tanto, lo que tenemos que intentar es ser

contemplativos en la relación, no simplemente en la acción, porque la acción a veces no cuesta tanto. Hay

una anécdota muy gráfica de San Juan de la Cruz, que se cuenta ocurrió una vez o dos. En la última etapa

de su vida en Sevilla que lo pasó difícil, cuando fue a Segovia retirado haciendo un poco de albañil, un día

le comento a un hermano: “Cuánto más agradable es tratar con las piedras que no le maltratan a uno.”

Nuestra dificultad no es ser contemplativos en la acción sino cuando se traslada al elemento relacional.

JUNY 2011 • Més a prop • 12

Para tratar esto, comencemos con asomarnos a Jesús y al nuevo testamento. Hay un detalle que hoy todos

los que hablan de Jesús, creyentes o no creyentes lo destacan como innegable. Jesús propiamente no habló

nunca de Dios, habló del reinado de Dios. No dio ninguna clase de teología ni nos dijo como era Dios. Nos

enseñó a llamar a Dios padre o madre, aquí el género no cuenta sino el origen y la fuente de vida. Y como

consecuencia del atrevimiento de esta llamada, pedirle que su Reino llegue. Y su Reino es una situación

humana de comunidad. A nosotros la palabra “reino” no nos gusta, pero hay que buscarlo en la tradición y

lenguaje de Jesús, porque lo que estaba claro para los judíos que acuñaron esta expresión, es que Dios reina

con el poder del amor. No reina sobre nosotros desde el poder político y el poder económico, como las mul-

tinacionales y los bancos desde fuera, o con el poder de mi egoísmo y protagonismo desde dentro, aquí Dios

no reina.

En el salmo 145 se nos dice: “Alaba alma mía al Señor, alabaré al Señor mientras exista…” Continua di-

ciendo que hace justicia a los oprimidos y da pan a los hambrientos, libera a los cautivos, abre los ojos al

ciego, endereza a los que están cayendo, ama a los que practican la justicia, acoge al huérfano y la viuda y

trastoca el camino de los malvados. Al final de todas las enumeraciones sobre Dios concluye: “el Señor re-

ina”. Por tanto, ¿qué es el reinado de Dios? Pues es pan para los hambrientos, libertad a los oprimidos, aten-

ción al enfermo, enderezar al que se cae… Todo esto son un tipo de relaciones comunitarias. Por tanto, el

Reino de Dios no es el reino del papa, la vertical y la jerarquía, sino el reino en la dimensión horizontal de la

fraternidad, de la familia humana, y de la comunión humana. Toda esta horizontalidad se apoya y se des-

pliega precisamente de la verticalidad de Dios.

Jesús habló de esto y no dio ninguna clase. Si hizo alguna alusión un poco más larga. Dijo que seáis hijos de

vuestro padre, que hace llover sobre buenos y malos, aterrizando inmediatamente en alguna de las formas de

igualdad humana. Desde aquí se puede entender muy bien una frase que repiten los evangelios dos o tres

veces en el capítulo 15 de San Lucas, de que en el cielo hay más alegría por uno que se recupera que por

noventa y nueve justos que no necesitan ayuda. Más alegría por uno, la idea de totalidad en la comunidad,

una experiencia de totalidad típica de la experiencia de Jesús que se refleja en otros momentos. No tienen

necesidad de médico los que están sanos sino los que están enfermos. La idea de integrar a todos se refleja

también en las tres parábolas que se llaman de la misericordia, donde Jesús tiene la audacia de comparar lo

que nosotros somos para Dios a lo que para nosotros es el dinero. En este sentido, el que tiene dinero, nunca

tiene bastante. Un señor que tiene cien empresas y un día le ha quebrado una, no dice que suerte tengo que

me quedan noventa y nueve, sino como recuperar la perdida. La experiencia humana es no querer perder

nunca nada. Luego continúa con la parábola del hijo prodigo. “Tu hermano estaba perdido y lo hemos recu-

perado”, y esto es motivo de fiesta.

En otro contexto, en San Marcos, leemos una frase que nos es muy conocida, aquella pregunta que se le

hace a Jesús por el único mandamiento, el gran mandamiento, el primer mandamiento. Y Jesús da la vuelta

a la respuesta y dice: No hay un único mandamiento sino dos que son uno donde se resume la ley y los pro-

fetas. Hay varios pasajes en los evangelios donde aparece una respuesta o enseñanza de este tipo. Y aunque

es probable que no todo sea palabra de Jesús, la crítica de hoy por lo menos reduce a un fragmento que es la

palabra auténtica de Jesús, la del evangelio de Marcos. No se puede separar unas obligaciones para con

Dios, que sean las más importantes, de otras obligaciones horizontales. Es la misma cosa. Y unas sin las

otras están mancas. Curiosamente Jesús tiene también una clara sensibilidad para la naturaleza, se fija en los

lirios del campo, las aves del cielo, todo mu bonito; pero no se queda aquí. La experiencia de la belleza le

llevará a una cierta confianza pero no agota aquí su religiosidad. Del mismo modo tiene cierto paralelismo

con lo que cuenta San Agustín cuando comienza su conversión y va teniendo experiencias preciosas de be-

lleza en las estrellas y les pregunta: ¿sois vosotras Dios?. Y le dicen no, busca más allá. La naturaleza puede

ser una sugerencia de Dios pero el lugar de encuentro con Dios no es la naturaleza sino la historia, el campo

de la relación humana.

JUNY 2011 • Més a prop • 13

Saliéndonos ahora del evangelio, voy a citar alguna cosa más del nuevo testamento y de la iglesia primiti-

va donde se refleja esto mismo. Y lo hago para que se vea claramente, porque a veces tenemos unas gafas

muy empañadas y desenfocadas que no nos deja ver lo más central de la fe. Esto es intrínsecamente y lo

más central del cristianismo. En la primera carta de San Juan, después de la experiencia de Jesús hay dos

textos fundamentales. Nos dice que aquel que ama al hermano ha conocido a Dios, y el que dice que ama a

Dios, que no sabemos como es, que no le vemos, pero luego no ama a su hermano, es un embustero, mien-

te conscientemente o se engaña. Su dios es un dios falso y está mintiendo. Y esto se dice después que en el

capítulo anterior ha dicho que el que tiene bienes de la tierra y ve a su hermano que pasa hambre y no le

atiende, en él no está el amor. No sólo preguntarle al otro como está sino intentar comunicarle la vida,

atender a su hermano, compartir su necesidad, teniendo presentes los gestos eucarísticos de lo que significa

el pan, compartir la alegría que significa la copa y vivir el amor al hermano.

Es un poco más complicado pero hay un texto muy bonito en el capítulo 3 de la carta a los Efesios que

habla de la inteligencia del amor de Cristo. ¿Cuál es la inteligencia del amor de Cristo? Lo ha venido di-

ciendo en toda la parte anterior de la carta. Todos los hombres y mujeres estamos hermanados en Cristo,

recapitulados en El. Y que por tanto, no hay barreras entre los seres humanos. En aquel momento histórico,

la gran barrera increíble ahora para nosotros, que era una muralla entre los humanos, era la separación en-

tre judíos y paganos. Los elegidos, los llamados por Dios por una parte. Y por otra los infieles, cosa que

nos puede acercar hoy, si hemos tenido contacto con alguna persona concreta musulmana. Para el mu-

sulmán todavía hay división entre fieles y todos los demás que son infieles, algo que lo llevan muy adentro

y que no saben cómo digerirlo. En la película que recomiendo mucho “De Dioses y hombres” veréis como

un musulmán había salvado la vida al prior y por esto fue matado aquel. Esto fue un motivo para que el

prior no se fuera del lugar. En el Islam más ortodoxo podemos comprender hoy que lo más terrible son las

divisiones entre los hombres, como era la de judíos y gentiles en su tiempo.

La carta a los Efesios es esto, en Cristo hemos sido cristificados, afiliados todos y hemos sido hechos todos

hijos de Dios. Porque como enseñaba la Iglesia primera, que luego olvidó bastante la Iglesia siguiente y

recuperó el Vaticano II con un texto de un padre de la Iglesia, Tertuliano: “por la encarnación Dios se ha

unido de alguna manera con todos los hombres”. La encarnación no es una lotería que le tocó a Jesús. La

encarnación es como la matriz donde la semilla de Dios entra en la raza humana y sale trasfigurada, na-

ciendo de aquí la comunidad de los hijos de Dios. Esta es la imagen que dan los padres de la Iglesia para

explicar la encarnación.

Otro ejemplo de la Iglesia primera es una anéc-

dota que se cuenta del apóstol Juan y que no sa-

bemos si es histórico o no, porque entonces la

historia se escribía como se escribía. Pero lo que

nos interesa de estos pasajes, no es si exactamen-

te pasó así, sino que los hombres que tejieron

aquella anécdota, lo vivían porque lo habían reci-

bido a lo largo de toda su vida creyente. Del

apóstol Juan se cuenta que cuanto ya era centena-

rio y era el único apóstol que quedaba, la gente le

preguntaba sobre Jesús. Juan siempre decía lo

mismo: “amaos los unos a los otros”. Le decían

que siempre les repetía lo mismo y él respondía

que en esto está todo. Los detalles anecdóticos

que a veces nos interesan son secundarios al lado

de lo que es lo central: amaos los unos a los

otros.

JUNY 2011 • Més a prop • 14 Xerrada de J. I. González Faus al recés de 19 de febrer a Sant Cugat

Hay que decir que el Dios que se rebela en Jesús realiza una revolución muy importante en la idea religio-

sa de Dios. Esto lo hemos perdido y es una de las cosas que el cristianismo más tiene que recuperar. Lo

hemos perdido de forma muy comprensible. Una de las grandes epopeyas del cristianismo fue inculturarse,

meterse en la cultura griega para poderla evangelizar, dándose una cierta identificación fácil y precipitada

quizás, que se nota en los primeros autores cristianos. Se ha identificado al único Dios con el dios de la

filosofía o de una determinada filosofía, por así decirlo, el Dios que es ser infinito, lo que se llama la onto-

teología, la teología del ser. Y esto se ha podido vivir con relativa comodidad cuando nuestra cultura era

aún una cultura griega. Pero a partir de los últimos siglos con el nacimiento de la modernidad, ni siquiera

los europeos somos ya griegos. Y entonces, cuando el cristianismo se incultura y aquella cultura va des-

apareciendo, se cae en la cuenta de una serie de precios que hubo que pagar por aquella inculturación que

entonces no se percibían, y se empiezan a percibir cuando esta cultura ha muerto. Y entonces se dice que

esto no es tan cristiano.

El Dios de Aristóteles, por más que sea el único Dios no es el Dios cristiano. Hay un ejemplo que se ha

contado muchas veces. Aristóteles concibe de tal manera la percepción de Dios, total y absoluta que no

puede tener amigos, porque el que tiene amigos es pobre, necesita al amigo, no tiene toda la perfección en

él, es un necesitado. Y esto no cabe en la idea de Dios que es la perfección absoluta. Pues bien, esto es lo

curioso y misterioso del Dios cristiano, que Dios es amor y se ha sometido a nosotros y ha querido tener

amigos, necesitarnos y esperar nuestra respuesta. Tenemos necesidad de recuperar el auténtico Dios cristia-

no, que no es el Dios de la naturaleza ni de la metafísica. Hoy se hace urgente. Hoy se hace referencia a la

muerte de Dios y en Europa lo estamos viendo, con aquella afirmación de Nietzsche: “Dios ha muerto” y

Dios interesa cada vez menos. Y sin embargo, muchos expertos en el Dios cristiano van poniendo cada vez

más en relieve que el Dios que ha muerto, es el de la filosofía griega. Y esta muerte de Dios puede ser una

oportunidad y una ventana abierta para el Dios cristiano. Porque lo que no ha muerto, a pesar de la muerte

de Dios, son algunas preguntas, algunos clamores que están dentro de nosotros, como el caso que ahora

nos ocupa, el clamor por la comunidad y la necesidad de la comunidad.

No nos debemos asustar de la muerte de Dios, porque quizás aquí, lo que se podría verificar, si lo llevamos

a cabo bien, es que el cristianismo se desoccidentalice, pierda este vestido griego que se había puesto y

quede en su desnudez para poderse ofrecer mucho más auténticamente a las inquietudes y preguntas del

hombre de hoy. Y esto no debería asustarnos. También tiene esto gran importancia en el tema del diálogo

de las religiones. La palabra diálogo no me gusta porque suena a que cuatro sabios se reúnen i dialogan

entre ellos. Más que el diálogo es la convivencia, la colaboración y la comunidad. Y luego ya dialogare-

mos de lo que sea.

JUNY 2011 • Més a prop • 15

A veces por evitar comprensiblemente elementos absolutos que están en nuestra propia fe, todas las reli-

giones coincidimos en un punto y esto es lo que importa, coincidimos en Dios. Y aquí se pueden hacer

grandes simplificaciones. Yo prefiero decir que coincidimos en la pretensión de buscar a Dios, y aquí si

podemos decir que nos encontramos todos. Pero coincidir en Dios es más dudoso. No sé si conocéis unos

versos de Casaldàliga, que le pregunta a su interlocutor mirando a los indios: “el Dios de éstos es el nues-

tro”. Hay muchas imágenes de Dios. No hay en toda la historia de la humanidad una palabra más emplea-

da, más desfigurada, más maltratada que la palabra Dios. En Dios cabe todo. Hay un Dios que deriva el

trono a los poderosos y enaltece a los humildes. Y hay un Dios que sostiene a los dictadores en sus tronos

“por la gracia de Dios” y que da la comunión a Pinochet. En la palabra Dios cabe todo. Y por esto quiero

poner un freno de mano, no nos reunimos con Dios, nos reunimos en la búsqueda de Dios, eso sí. Sería

mucho mejor decir, nos reunimos en una visión del hombre desde Dios y en reconocer los derechos huma-

nos, aquí deberíamos coincidir todas las religiones.

¿Qué es lo que está pasando ahora en Egipto y con el Islam? De repente, este Islam que no quiero criticar,

porque habría reaccionado como reaccionó la Iglesia en el siglo XIX, cuando nació la expresión de los de-

rechos humanos y Gregorio XVI dijo que solo había que hablar de los derechos de Dios. Este papa olvida-

ba que Dios había hecho suyos los derechos del hombre. Y los derechos de Dios son los derechos huma-

nos. Y como reza un título muy bonito de Jon Sobrino: “lo divino de luchar por los derechos humanos”.

Luchar por los derechos humanos es divino. Aquí sí que podemos unirnos.

Y finalmente donde esta reconversión de la idea de Dios se hace más patente y quizás donde comenzó a

formularse más expresamente, es ante el momento del dolor y del sufrimiento del ser humano. El pastor

protestante Dietrich Bonhoeffer escribió las cartas “Resistencia y sumisión” estando en la cárcel por luchar

por el reinado de Dios, por combatir a Hitler y sufriendo lo que se podía sufrir en una prisión de Hitler. En

una de estas cartas escritas a su amigo formula claramente: “El Dios que se revela en Jesucristo pone del

revés todas las ideas religiosas sobre Dios”. La pone del revés porque Jesucristo se revela en un Dios, co-

mo dice la carta a los Filipenses, se vacía de su imagen divina, renuncia a su omnipotencia para venir a no-

sotros como un Dios débil, un Dios que nos enriquece con su pobreza, que lucha junto a la nuestra y no

con su riqueza. Un Dios que no nos aplasta con la majestad de su poder, sino que se presenta actuando co-

mo un hombre de tantos, como un hombre cualquiera. Que no por esto dejará de ser poderoso, pero que

con nosotros se relaciona solo con el poder del amor. Esto confirma la necesidad de poner al revés esta

idea nuestra de Dios.

Finalmente, quizás conozcáis un gran profeta del siglo pasado, un testigo que nos ha dejado Dios. Es una

muchacha judía que murió en Auswitch a los 29 años, Edith Hilesum y dejó un diario que recomiendo.

Podría ser el diario de una niña pija de hoy. En sus páginas habla de si se acuesta con su psiquiatra, de los

problemas que tiene con sus padres, de su bulimia por comer demasiado, se mira al espejo, no quiere ser

judía por sus convicciones socialistas de izquierdas. Gracias al siquiatra, un buscador de Dios, y a la perse-

cución que se da cada vez más en Holanda contra los judíos, va teniendo un descubrimiento y acercamien-

to a Dios y una fuerte experiencia mística. Hasta el extremo que, ella que había dicho que no se sentía jud-

ía, cuando le ofrecen la posibilidad de escaparse, dice que no, que se queda para compartir la suerte de su

pueblo, siendo deportada a Auswitch donde muere. En su diario aparece una expresión que hoy sorprende,

porque todavía tenemos la idea del Dios todopoderoso, del cual hay huellas en la biblia, en que podía en-

viar diez plagas a los egipcios. Muchas veces dice: tengo que ayudar a Dios. ¿Cómo vamos nosotros a ayu-

dar a Dios? Dios me sale al encuentro en todo aquel hombre que sufre. Tuve hambre y me disteis de co-

mer…. Pues esto es ayudar a Dios, dar de comer y dar de beber.

JUNY 2011 • Més a prop • 16

Pero además de todo lo que llevamos dicho, podemos constatar hasta qué punto está metida hasta el fondo

de nosotros la pretensión de la comunidad, porque ser hombres es ser comunidad. Ayudar a Dios es ayudar

a lo mejor de mí mismo, ayudar al Espíritu Santo presente en mi, que puede quedar ahogado por otros mu-

chos espíritus que hay en mí, pero que es lo más profundo y sincero que hay en mí. He presenciado en al-

gunos casos la primera sorpresa ante algunos que dicen ayudar a Dios, al revés de la idea religiosa de Dios

que nos hemos formado.

Hay que retomar la segunda cosa que he dicho, de que la comunidad es lo más difícil para nosotros los

humanos. Y por consiguiente, una cosa es predicar esto ahora aquí y otra cosa es vivirlo luego. Yo no co-

nozco comunidades, ni la mía, donde no haya roces y a veces peleas serias. Esto forma parte de la vida. He

oído tantas historias. Puede haber en una comunidad elementos distorsionadores, pero siempre hay que ir

viendo como desde nuestra pequeñez construimos comunidad. Y esto pedirá vivir, “a Dios rogando y con

el mazo dando”. Contemplemos, meditemos y pongamos en juego una serie de recursos humanos y sicoló-

gicos para ver como construimos mejor comunidad. En el cuaderno de “Cristianismo y justicia” que antes

he dicho, se examinan los diferentes tipos de comunidades y de gentes con las que podemos encontrarnos.

Por supuesto, hay un tipo de relación comunitaria que es enormemente gratificante y no hay una cosa más

bonita que mirar un pueblo reunido. Pero cuidado, aquí está Dios como una llamada a hacerse presente en

toda relación comunitaria.

En Jesús, curiosamente, el amor familiar es un amor que rompe la familia, la rompe en el sentido de que la

abre. A veces nuestros obispos dicen que no, que lo que más valora la juventud hoy es la familia. La valora

porque muchas veces está en la intemperie de la globalización y de la crisis económica. Se valora la fami-

lia como un refugio, para estar protegidos. En el evangelio, todo lo que se dice de la familia es para abrirla

y éste es el gran sentido de la familia. ¿Quiénes son mi padre y mis hermanos? Los que cumplen la volun-

tad de mi Padre. Por tanto, las relaciones gratificantes hay que agradecerlas mucho pero están hechas como

llamada a que este amor se abra y se haga más universal. Habrá relaciones de una cierta incompatibilidad

lógica. Esto se da sin mala voluntad de unos y otros. Y entonces viene el haberlas pensado, visto, haberse

llegado a convencer de que aunque me pueden herir, no hay aquí un afán de herirme. Nuestras sicologías

son diferentes y puede pasar a veces entre el varón y la mujer. Y entonces puede haber actitudes del otro

que no respondan a mis expectativas y esto puede molestar. Así como esperaba más de lo que me ha dado

y por ello, sentirme maltratado. Hay incompatibilidades que hay que saber gestionar.

A veces hay momentos en nuestras relaciones en que podemos tener experiencia no solo equivocada sino

experiencia de un mal trato o humillación y con razón. Entonces surge en nosotros el deseo de reivindicar

aquello y demostrar la razón que yo tengo. Es bueno preguntarse, ¿será bueno que lo demuestre siempre?

Porque siempre que pasan estas cosas uno quiere la verdad o mejor, su verdad. A lo mejor puede ser bueno

para construir comunidad el callarse. Quizás algún día se aclarará. No hay una necesidad de dejar siempre

en claro la verdad, cuando la verdad que quiero dejar en claro está a favor mío. Habrá que ver en cada ca-

so, pero no nos precipitemos en decir que hay que responder. Siempre es bueno preguntarse para conservar

una relación y para crear comunidad, qué es lo mejor que hay, escondido quizás, de este otro o de esta otra,

cuando todas las personas están recapituladas en Cristo y todos los seres humanos tenemos algo de bueno.

A lo mejor no seré yo el llamado a sacar lo bueno, pero quizás sí el buscar donde está lo bueno y ayudar a

construir en la medida que pueda. El saber que en todo ser humano pueda haber un tesoro escondido es

importante para crear comunidad de una manera lo más cercana posible al cristianismo. Es lo mismo que

preguntarle a cada interlocutor, ¿cómo le trataría Dios a éste?

JUNY 2011 • Més a prop • 17

Vale la pena reconocer nuestros afanes de justicia que tantas veces enmascara nuestra pobreza. El hambre

de justicia puede a veces enmascarar una sed de venganza. Hay una frase que me gusta decir cuando tra-

tas con gente que están en una situación de conflicto. El problema no es si tienes razón, que puede que la

tengas en algunos casos. La pregunta cristiana es, ¿cómo tengo que usar la razón que tengo? Esto es muy

distinto de decir que tengo la razón. Y ¿qué hago con esta razón que tengo? Esto se ve en superiores que

tenían razón y han maltratado a súbditos con acciones que no eran la manera correcta de utilizar. Se ve

también al revés en súbditos que han maltratado a autoridades, quizás con razón pero habría que pregun-

tarles si esta era la manera de maltratarlos.

Finalmente queda el grupo de personas, que quiero resaltar por su importancia en ser los dos protagonis-

tas del evangelio, que son los pobres y los enfermos. Los evangelios tienen claramente estos dos protago-

nistas que salen constantemente, aquellos que la insuficiencia de la vida crea una necesidad de la que no

se pueden defender, como es la enfermedad y la injusticia de la vida. Es lo que está pasando con la actual

crisis económica, donde pobres, empobrecidos y oprimidos son víctimas de la insuficiencia de nuestra

naturaleza y de la insuficiencia de nuestro sistema de relaciones, que no es relación personal sino en la

estructura, leyes, usos, normas económicas, etc. Por supuesto que yo no pondré cambiar todos los siste-

mas y relaciones, pero aquí hace falta recordar aquello de los dos centavos de la viuda pobre del evange-

lio. ¿Qué puedo hacer yo para construir o destruir este tipo de relaciones? Ya ha pasado la época que de-

jamos de ser modernos con aquel afán de ver la tierra salvada. No pretender la meta sino pretender lo po-

sible mío, que son las dos monedas de aquella viuda de la que Jesús dice que ha dado todo lo que tenía.

Lo cual no quiere decir dejar lo posible mío. Es posible que en aquello que he llamado lo posible mío,

haya campos abiertos para una acción que no sea simplemente asistencial para dejar aquí las dos mone-

das, sino campos abiertos para una acción de cambio estructural.

Debemos saber que los cambios históricos siempre van mucho más despacio que los ritmos de las perso-

nas. Y que por consiguiente, como pasó a Moisés, si alguna vez se produce un cambio histórico que yo

quiero, no lo voy a ver y esto hay que aceptarlo. Lo importante desde el punto de vista de Jesús, como

dice el evangelio de mañana, es “ser buenos del todo como vuestro Padre celestial”, cosa imposible para

nosotros pero prescrita por Jesús. Lo importante no es si estamos ya en la meta sino ver si vamos cami-

nando en la dirección de la meta o en dirección contraria. Si estoy en el quilómetro uno o en el diez o en

el ciento, Dios me juzgará, no importa la distancia.

Resumiendo la charla, he empezado diciendo que Dios es comuni-

dad y nosotros los humanos estamos llamados a ser comunidad, la

comunidad como tarea de un vivir cristianos que implica vivir el

evangelio. Y luego he señalado que vivir la comunidad no es dis-

minuir la propia individualidad, la propia personalidad sino reali-

zarla. Todo crecimiento del auténtico yo, de una auténtica persona-

lidad se realiza dentro de la comunidad. Y en esto fue maestro el

personalismo de Mounier. Su personalismo es muy comunitario

porque persona y comunidad, que a nosotros nos puede parecer

que crecen en relación inversa, en realidad crecen en relación si-

multánea.

JUNY 2011 • Més a prop • 18

Al llarg del curs 2005-2006 la Comunitat de Jesús va portar a terme un treball de reflexió per actualitzar i renovar el

carisma de Pere Vilaplana, fundador de la Comunitat. Acompanyats per Mn. Armand Puig vàrem desenvolupar en

cinc grans apartats les línies de força del carisma de la Comunitat, per tal de actualitzar-lo després de quasi quaranta

anys del naixement de la Comunitat de Jesús. Recordem que la Comunitat naixia el 29 de setembre de l’any 1968 en

el que podríem anomenar “l’acte fundacional”, amb el compromís del Pere i dels primers germans davant el P. Esta-

nislau M. Llopart a l’ermita de la Santa Creu de Montserrat.

L’any següent de portar a terme aquest treball de reflexió també vàrem celebrar els vint-i-cinc anys de la mort del

Pere. La seva mort prematura als cinquanta anys ens va deixar orfes, tot posant de manifest que la seva tasca en

aquest mon ja s’havia acomplert. En l’estampa record d’aquests 25è aniversari recordàvem que acollim el seu caris-

ma amb veneració: “L’amic, el conseller, el germà gran, havent servit a la Comunitat de Jesús sota l’impuls de l’-

Esperit, el Pare del cel es complagué en la seva curta vida i l’11 de maig de 1983 se l’endugué perquè –sense arri-

bar a la vellesa– «havia arribat a la maduresa pròpia d’una llarga vida», deixant-nos el do del seu carisma. Els seus

germans i germanes hem acollit el seu carisma amb veneració, l’hem fet part de la nostra vida i volem que sempre

reposi en els nostres cors per ser-ne els seus fidels seguidors.”

En motiu d’aquest aniversari, l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol va enviar un missatge a la Comunitat on recor-

dava el desig del Pere de que sempre gaudíssim de la Paraula de Déu: “Inspirant-se en els escrits i en la vida del beat

Charles de Foucauld, Pere Vilaplana us ha deixat pautes perquè de veritat sigueu una comunitat de Jesús. Pel que

he pogut llegir, en Pere volia que es descobrís i gaudís, en família, de la Paraula de Déu. Desitjava que la vostra

comunitat fos de veritat una família amb forts lligams segons l'Esperit i regats pels seus fruits, que són, entre d'al-

tres, l'estimació, l'amabilitat, la preocupació pels altres... El seguiment de Jesús ens porta a tenir els mateixos senti-

ments i procurar donar-los als qui tenim al costat nostre.”

Amb aquest desig de mantenir la fidelitat al carisma del Pere, vàrem fer aquella reflexió que ens fa créixer i avançar

com a persones i com a comunitat. El primer punt d’aquesta reflexió es centrava en com viure la Paraula de Déu en

tota la nostra vida, seguint l’exemple que el Pere ens va donar. Aquets exemple del nostre fundador, Armand Puig el

va intuir des del primer moment que va descobrir el perfil humà i espiritual del Pere, tal com ens deia en les paraules

de cloenda del curs de reflexió sobre el carisma, el dia 11 de juny de 2006 a Tarrés: “Mireu, jo realment al Pere no el

vaig conèixer. Ara he trobat una foto d’ell. No és una persona que tingui un aspecte físic més o menys atraient, no.

Però quan em vaig quedar colpit, és quan em vàreu convidar i vaig trobar-me amb un text seu al davant, que no l'ha-

via vist mai abans. I vaig veure que hi havia una manera de llegir la Bíblia, de llegir els textos, de llegir l'Evangeli

que portava a dintre alguna cosa profunda, original i molt eclesial. El discurs d'en Pere era profundament eclesial i

vaig dir: “aquí hi ha una riquesa enorme”.

En aquets Més a prop, recollim uns quans testimonis de germans de Comunitat sobre la pregària, aquesta relació ínti-

ma amb Jesús que ens fa viure com a contemplatius enmig del mon i esser ferment d’esperança enmig del mon, tal

com manifestava el primer punt de la reflexió sobre el carisma del Pere. “La pregària és la primera obra de la Comu-

nitat, n’és l’aliment fonamental”, dèiem en el document de cloenda del curs de reflexió. Es ben cert que amb la pre-

gària, Jesús treballa secretament el cor de l’home i li fa sentir el íntimament seu immens amor. També la pregària es

la força i el sosteniment de la Comunitat. Per la pregària, la Comunitat dona fruit i agafa forces per avançar cap enda-

vant.

Mentre hi hagi la pregària, “la Comunitat té futur”. Així ens ho deia el P. Abad emèrit de Montserrat Cassià M. Just,

que ens va voler acompanyar-nos, com en tantes altres vegades, el dia 11 de juny de 2006 en la cloenda del curs del

carisma: “Ell vol que busquem, Ell treballa i està treballant junt amb nosaltres. I amb un amor immens. I Ell sap les

necessitats de cadascú i amb què compta. I jo penso que la Comunitat de Jesús té futur. Però hem de posar-hi lo mi-

llor de nosaltres per aquesta comunitat que ens l'estimem i també és estimada de Déu, la comunitat i cada una de les

persones que la formen.”

La pregària és la primera obra de la Comunitat El carisma de Pere Vilaplana

JUNY 2011 • Més a prop • 19

Abans dels testimonis, transcrivim el pri-

mer punt de la reflexió de cloenda del curs,

com a record de la reflexió comunitària feta

ara fa cinc anys:

1.-LA COMUNITAT:

UNA VIDA SEGONS L’EVANGELI

a.- L’experiència de Jesús ha marcat la

vida de Comunitat: Jesús és fonament d’allò

que vivim i som. Ell ens ha acompanyat en-

mig de la feblesa i és llum que guia els pos-

tres passos.

b.- Jesús ens uneix com a vincle incontes-

table. La intensitat els temps i les persones

troben el seu punt d’unió a l’Evangeli del

Senyor ressuscitat. Crist, ahir, avui i sempre.

c.- Viure l’Evangeli és un objectiu que s’-

estén a la vida de cadascú i a la vida de la

Comunitat en el seu conjunt. Volem trans-

parentar l’amor del Senyor perquè s’encarni

arreu de la terra. La Comunitat de Jesús es

una comunitat de laics que pretén viure i

comunicar l’evangeli en l’amor i en l’amist-

at fraterna.

d.- La pregària és la primera obra de la

Comunitat, n’és l’aliment fonamental. Ens

comprometem a fer de la Paraula i de l’Euc-

aristia un pa que mengem amb agraïment

personalment i comunitàriament. La pregà-

ria setmanal i el recés mensual de cada llar i

els recessos generals i la celebració de la

Pasqua anuals són moments centrals de la

nostra vida fraterna. També ho és l’Euc-

aristia de cada diumenge.

Fragment del text de reflexió - cloenda

del curs 2005-2006 sobre el carisma de

Pere Vilaplana

Desde Jaca

Hoy es jueves y como siempre acabo de cenar con prisas. A veces

miro el cielo por si nieva. Me cuesta salir de casa y coger el coche

por la noche, pero no dejo que la pereza me invada. Subo por una

carretera estrecha y a esas horas poco transitada. Llego a la casa

y me acoge la alegría del saludo.

Es jueves, son las 21 h, hay que dejar el estudio que nos tiene

atrapados, preparar la cena y rápidamente cenar para acoger a

los amigos que llegan. Tras una jornada intensa de trabajo, a ve-

ces con viaje incluido, el cansancio y las ganas de cerrar el día

están presentes, pero el timbre de la puerta cambia el estado de

ánimo y el encuentro con los recién llegados transforma la atmós-

fera de la casa.

Los jueves nos juntamos, desde hace muchos años, tres o cuatro

personas para orar en comunidad. Alrededor de la mesa primero

hablamos de lo nuestro: nuestros hijos y familiares, nuestros traba-

jos y ocupaciones, de nuestros próximos y de los más alejados;

expresamos también nuestras opiniones sobre aquello que vivimos

y reflexionamos cada día. Es un rato para compartir lo nuestro. Y

sin preámbulos nos sumergimos en la paz de nuestra oración: lec-

tura del Evangelio, silencio y meditación, comentarios, oracio-

nes…

No me resulta fácil parar, disponerme a escuchar el silencio y

revivir sus palabras a través del Evangelio. Intento abrir mi inter-

ior a ellas en medio del sueño y el cansancio. Entre el silencio y

los comentarios compartidos voy experimentando su presencia en

mí.

Abandonarme en sus manos para que me modele a pesar de mi

resistencia, del miedo que me paraliza, de la duda que me asal-

ta… ¡Cuesta tanto cambiar! Pero miro más allá de mí. No estoy

solo. Me acompaña Jesús; me esperan mis hermanos.

Al comunicar el eco que el evangelio produce en cada uno de no-

sotros se construye una mayor resonancia del mismo. Así cobra

sentido nuestra sencilla plegaria comunitaria. También pedimos y

también damos gracias. Nos acordamos de los nuestros y pedimos

por los que tienen necesidad. Nos sentimos iglesia universal con el

Padrenuestro y la oración de abandono del hermano Carlos. Nues-

tra oración acaba. Nuestro ratito de compartir también.

De vuelta a casa noto la diferencia. Sé que algo ha cambiado.

Todas las partículas de mi ser han vuelto a orientarse hacia el

único polo. Estoy contento. “Padre me pongo en tus manos…”

Al cerrar la puerta aún se respira el ambiente generado y surge

de nuevo el mismo comentario: ¡Qué riqueza!... Hasta el próximo

jueves, si Dios quiere.

Mayo de 2011

Chera de Jaca

JUNY 2011 • Més a prop • 20

Cuaresma... Antes de llegar a este día de querer estar explícitamente en la presencia del Señor, me encontré muy mal.

La causa: la confrontación constante con el problema de mi sordera en las reuniones de cada día.

“Silenciosament, discretament,

com Jesús a Natzaret, en la fosca com Ell,

passar per la terra sense fer-se notar,

com un viatger en la nit,

pobrament, suaument, fent el bé com Ell.”

(Carlos de Foucauld)

Redescubriendo el reto de este “leitmotif”, dialogando con la jefa en el trabajo, me lleva a la decisión de ejercer mi

trabajo más que nunca en un tú a tú; en la “escucha personalizada”, que no me da problemas.

En estos momentos vivo la necesidad de renovarme en la confianza con el Señor; de pedir Su Espíritu, Su paz, la

gracia de la fe… La necesidad de renovar mi compromiso en la vida de cada día, la necesidad de la escucha… como El

habla a mi corazón….

En Tarrés, con Joan y Alfons voy al cementerio. Un cielo tan azul… paz y unidad con nuestros seres queridos… con el

Señor. La tranquilidad de Tarrés, la hospitalidad de Ca l’Hostal…Jesús está aquí, en esta capilla de Ca l’Hostal.

Dejarme envolver por este Espíritu de Jesús-Amor.

Aquí dejo pasar la película de mi vida de los últimos meses.

Las personas a quién estoy entregada en la vida de cada día. Los enfermos, las familias, la gente que trabaja en el

hospital, la problemática de cada día…Y últimamente la fatiga de la entrega y el problema de la sordera en las reunio-

nes.

Aquí, en la capilla de Ca l’Hostal… Todo lo pongo en Sus manos. Contemplando al pequeño niño, su fragilidad y

ternura, el icono de la hospitalidad, la Santísima Trinidad.

Aquí, en esta tranquilidad está presente Jesús, el Señor de mi vida.

Aquí pido que, por Su gracia, me libere el corazón. No por la fuerza de un razonamiento y una voluntad que me hizo

apretar los dientes los últimos meses, sino por la fuerza de su Espíritu.

Pido: “déjame ser en Ti, envuelto en Tu presencia, en el Amor. Déjame ser lo que he de ser, una buena persona que

hace presente tu Amor en la vida de cada día, en el mundo del sufrimiento del hospital”

San Agustín dice. “Nos has hecho, Señor, para ti, y nuestro corazón está inquieto hasta que descanse en ti.”

Contemplo aquí la imagen de los discípulos de Emaús… ¡quédate conmigo Señor, porque vivo la noche de la fe en mi

corazón. “Yo le miro, El mira…”

Mi corazón está buscando aquí la unidad en el Amor.

Anhelo de vivir con fe, esta seguridad: que Jesús va conmigo… que en estos momentos, más intensamente estoy, por

la fe, en la unidad de la Santísima Trinidad.

La Unidad en el Amor. “Nada te turbe, nada te espante, quién a Dios tiene, nada le falta…”

Poder disfrutar y vivir esta realidad con paz y contenta. Con la fuerza espiritual que contagia y ayuda a la persona que

me está confiada, mañana en el hospital, en el servicio de paliativos, con los abuelos.

“Confiar y adorar…”

De repente pienso: “la vida es bella…” Y en mi interior, con cariño, el Señor me res-

ponde: “Marlene de poca fe, ¿por qué has dudado?”

Anhelo ya, encontrarme de nuevo con Carmen, una paciente con altzeimer, a quién

ayudaba ayer por la mañana a comer su papilla. Me dice mirándome: “¡Cómo te

quiero!” Es como Jesús me habla.

¡Qué bien me hace estar aquí, en la capilla de Ca l’Hostal, contemplando, meditan-

do…

1C.6,7 “El que se une al Señor, forma con El un solo Espíritu.”

Gal.2,20 “Ya no vivo yo, es Cristo quien vive en mi…”

Creo, gracias a este día de desierto en Tarrés, que me he acercado más al objetivo de

hoy: ser un solo Espíritu con Jesús, para poder “ser” con la gente que me ha sido

confiada en la vida de cada día, como laica comprometida. “Ser” buena gente para

transmitir Su Amor… ¡Mi felicidad! ¡Gracias Señor, gracias Tarrés!

Marlene

Un dia de desierto en Tarrés, 19-3-2011

JUNY 2011 • Més a prop • 21

Orar en familia, ¿porqué?

Una de las frases más conocidas en todo

el mundo es: “La familia que reza unida

permanece unida”. Pero ¿cómo podremos

rezar unidos en el torbellino diario, en

medio de los enfados y el cansancio de la

vida familiar? La carencia de oración

personal y familiar no sólo provoca una

pérdida de imagen de Dios y una imagen

dibujada del Padre, sino también una

pérdida de la propia imagen.

En la oración la familia percibe el des-

acuerdo de la propia vida con la unidad

que debe de existir con Dios. La familia

busca en la oración el querer realizar el

plan de Dios. En la oración la familia se

constituye en ofrenda de todos los por-

menores de la vida, en definitiva, la fami-

lia es la consecuencia de una actitud

humana y divina, de una visión y viven-

cia de la fe.

En nuestra casa desde hace muchos años,

hay un rinconcito en una habitación dedi-

cado a la oración. Este rincón siempre

está presente en la vida doméstica. Y en

las grandes celebraciones procuramos

abrir la puerta y encender la vela que

acompaña al icono de la imagen de Dios

para hacer más real la presencia de Dios

en la casa. Hemos rezado muchas veces

en familia, sobre todo cuando nuestros

hijos eran más pequeños. Ahora es más

difícil ya que por estudios o por trabajo

no están en casa. Siempre que lo hace-

mos, se crea un clima de amor y fraterni-

dad entre todos.

La primera condición para la oración en

familia es que los padres queramos de

verdad que se rece en familia, ordenando

las tareas del día para que se encuentre el

momento para rezar. Debemos tener pre-

sente que la mejor forma de mejorar

nuestra oración en común es mejorar la

vida familiar. Podemos preguntarnos: ¿es

necesario orar en familia? Jesucristo nos

enseñó que "cuando hay dos o tres con-

gregados en mi nombre, allí estoy yo en

medio de ellos" (Mt 17,19). Alabar a

Dios, darle gracias y pedirle sus dones es

parte esencial de la vida de una familia

cristiana.

La Canyada de Biar, mayo de 2011

Ferran i Empar

La feina de cada dia representa un esforç constant per donar resposta als

reptes professionals i “guanyar-se el pa amb la suor del front”. La vida

diària comporta moments d’èxits junt amb els petits o grans fracassos que

ens fan tocar de peus a terra i acceptar les nostres limitacions humanes.

La vida de família també té els seus ritmes i moments dels que sempre hi

ha coses a aprendre i assumir. Les relacions d’amistat, els petits serveis

gratuïts als altres, la pertinença a l’església parroquial o diocesana, la vi-

da de la Comunitat... ha ocupat el nostre espai familiar, ha aportat alegri-

es i sofriments que han acompanyat el nostre camí de creixement amb un

equilibri vital no sempre del tot equilibrat.

De tant en tant, les “mediacions extraordinàries” (com tan bé va assenya-

lar el P. Joan Carles Elvira en la xerrada del recés de Montserrat), ens

aporten sorpreses i reptes que cal assumir i superar. Tantes situacions de

la nostra vida i actituds de les persones properes que no comprenem ni

acceptem, des de la nostra mirada esquifida i parcial. Tantes vegades vol-

dríem que tot es realitzés segons les nostres “bones intencions” i tenir-ho

tot “controlat”. Les il.lusions del primer temps es van convertint, amb el

pas del temps, en realitats doloroses o gratificants, pèrdues i guanys en la

vida ordinària que cal saber acceptar i estimar. Què es el que dóna soste-

niment humà i espiritual a tot el viscut un dia darrera l’altre de la nostra

vida? Què es el que fa brollar un desig renovat per sortir de les nostres

limitacions humanes que tantes vegades ens ofeguen?

Cada dia abans d’anar a dormir, en el silenci i recolliment de la nit, ens

asseiem al petit racó de pregària de casa. La lectura de l’evangeli diària,

una estona de silenci, el repàs de les coses viscudes al llarg del dia, un

record per les persones i situacions que durant el dia ens han estat pre-

sents, la pregària d’abandó de Carles de Foucauld... Vet aquí el fil con-

ductor de tota la nostra vida de parella viscuda a la Comunitat de Jesús,

sentint la presència del Déu Amor que tot ho embolcalla. Més enllà dels

èxits i dels fracassos, de l’eficàcia o pèrdues de temps que comporta la

nostra vida ordinària, resta la pau interior i la bondat del cor que ho abra-

ça tot.

L’endemà continua la lluita en la vida de cada dia, amb el cansament o

renovada embranzida, un nou desengany o el reconfort d’una paraula

amable, la malfiança generalitzada del món d’avui o el suport de l’amic...

I quan menys t’ho esperes, quan les forces s’afebleixen per avançar, quan

la sotragada és més forta, surt sense saber d’on l’empenta per continuar

una i altra vegada, estimant i fent el bé en tot el que vivim al nostre vol-

tant. Una altra vegada es fan realitat les paraules del testament espiritual

de Pere Vilaplana:“...l’amor omple tota la vida d’una persona gràcies al

buidament del jo personal, omplint-lo dels germans, que és l’únic present

agradable a Déu.”

La força misteriosa de la pregària, que ens porta més enllà de falses

il.lusions i de la recerca de la vanaglòria humana, fa brollar sempre uns

sentiments renovats de fer bé des del darrer lloc, d’agrair els dons rebuts

cada dia i de viure el Regne enmig nostre, com els servents inútils que

ens diu l’evangeli. La força misteriosa de la pregària ens fa viure amb

passió tot el que vivim, cercant “l’ànima” en tot el que fem, preparant

acuradament l’acollida de l’altre com un enviat de Déu, sentint la intensi-

tat del petit detall com el més important de la nostra vida, “vivint l’avui

com si fos el darrer dia de la nostra vida”, com deia Carles de Foucauld.

Roser i Joan

Al “quartet” de pregària

JUNY 2011 • Més a prop • 22

Trobades a Sant Maties

Quan vaig conèixer la Comunitat de Jesús ja fa més de trenta-cinc anys, una de les primeres experiències que viví-

em els qui ens hi apropàvem, era integrar-nos en el que dèiem “colles”, petits grups de persones que ens reuníem

periòdicament entorn al comentari d’un Evangeli per fer una estona de pregària i compartir les nostres vides i inqui-

etuds. Això estava inspirat en el que havíem llegit sobre la vida dels primers cristians que es reunien per pregar i

compartir. En un d’aquets grups vaig coincidir durant un temps amb una germana de Comunitat, la Trini que ales-

hores estava acabant la carrera de biologia i tenia un prometedor futur a la Facultat de Biologia de la Universitat de

Bellaterra.

Doncs bé, trenta anys després se’m va proposar integrar-me en un petit grup que es formava per intentar reviure

l’esperit d’aquelles antigues “colles” i que es reuniria periòdicament al Monestir de Sant Maties de Bellesguard, de

les monges jerònimes de Barcelona, ja que un dels membres del grup seria l’actual priora del monestir, Sor Trinitat.

Sí, la priora d’aquest monestir de monges de clausura és la Trini, l’antiga companya de colla i anterior membre la

Comunitat de Jesús que abans he esmentat. Ni ella ni jo haguéssim imaginat a les primeres colles, les opcions per-

sonals que posteriorment cada una hem pres a les nostres vides i que ens han portat fins al moment actual.

Aquesta segona experiència de petit grup dura ja sis o set anys. Algunes persones que varen començar-ho l’han

hagut de deixar per circumstàncies personals que fèiem molt difícil poder assistir-hi, però s’hi han incorporar d’alt-

res i, podem dir que la majoria ens mantenim des del començament. Un cop al mes aproximadament, entorn les nou

del vespre ens adrecem al monestir. Cal anar en cotxe doncs està retirat i fins ara té difícil accés. Normalment a

aquestes hores em sento molt cansada i no tinc ganes de sortir de casa (si hagués d’anar al cine o a sopar fora pro-

bablement diria que no, ja que a l’endemà he de matinar bastant). Però anar a Sant Maties no em fa mandra, vaig

contenta i amb il·lusió. Igual deu passar amb la resta del grup ja que, malgrat que algunes companyes venem de

fora de Barcelona, quedar d’acord i dir que sí a la convocatòria resulta molt fàcil, pràcticament sempre hi ha ple.

Quan arribem, la nostra mare priora ens està esperant i ens sentim molt ben rebuts. D’una manera espontània, en

una de les primeres reunions algú va portar uns entrepans, a aquestes hores alguns no havien pogut sopar i havia

gana. Això ha quedat institucionalitzat i en cada trobada algú és l’encarregat de portar el que diem ”pica pica” . És

una bona manera de crear caliu, començar a compartir i passar desprès a la lectura i comentari de l’Evangeli o un

altre lectura que algun membre del grup porta preparat. A aquests efectes, Trini és un membre més del grup, ella

també prepara l’Evangeli o el “pica pica” quan li toca.

Que puc dir que crec que ens ha aportat fins ara aquesta experiència? Personalment es uns moments de “petites

aturades” al meu ritme de vida habitual, amb moments de reflexió i retrobament amb l’evangeli, que d’altre forma

no haurien existit, i que encara que sigui en petites coses, crec que en donem forces per afrontar d’una manera mí-

nimament diferent el nostre dia a dia. D’altre banda ha estat importantíssima la dimensió humana, al compartir d’-

una manera més íntima entre persones amb situacions i vocacions diferents, amb opinions distintes i amb un gran

respecte i estimació. He de dir que la sensació que tinc es que poc a poc ha anat sorgint o augmentant la amistat i

l’estimació que ens tenim tots, sempre amb un gran respecte. Ningú se sent obligat a parlar o explicar res. En

aquest sentit es nota que ham passat els anys respecte a aquelles primeres colles, “quan érem molts joves” i no hem

de fer necessariament un repàs amb detalls, de la nostra vida personal en la qual estan implicades altres persones.

Sí que es veritat, que a mesura que ha anat passant el temps, ens coneixem millor, amb pocs detalls intuint millor

el moment que pot està vivint l’amic i ha augmentat la confiança per poder compartir. Al llarg de tants anys, com

és normal, ha hagut experiències en la vida personal especialment fortes per alguns, i que a tots ens han servit per

sentir-nos més units, en definitiva per estimar-nos més. No sé quan temps seguirem en el grup. Sempre hem tingut

clar que això no ha de ser una rutina ni una trobada de grup simplement com a distracció. Això ens ho recorda sem-

pre la Trini quan a finals de curs decidim si volem continuar l’any següent. No s’ha de mesurar la riquesa del grup

pels anys d’existència com a tal grup, ni individualment pels anys que formem part cadascú.

Finalment voldria agrair a tots els meus germans del grup “Sant Maties” per tot allò que em donen. I especialment

a la” nostra mare priora Trini”, una més del grup, pel seu acolliment, la seva senzillesa, el seu testimoni de Fe, con-

fiança en Deu i en la força de la Pregària, que li fa superar tot allò que ha d’afrontar dia a dia.

Conxita Recas

JUNY 2011 • Més a prop • 23

La pregària de la Llar de Betània

Espero que l'Esperit Sant tregui d'aquestes línies alguna cosa per als lectors i l’escriptor.

Ens trobem cada divendres a la Llar de Betània de la Comunitat de Jesús a Reus entre altres coses per fer pregària.

Partim de l'esquema de vespres que ens ofereix l'Església. Sense fer necessàriament els mateixos salms, llegim la ver-

sió que va fer el P. Estanislau M. Llopart l’any 1973 per a adaptar-los als nostres temps, a la nostra Església, a la nos-

tra Comunitat. Els cants els fem segons la nostra sensibilitat i les pregàries dels fidels són espontànies.

Referent al fons cal dir vàries coses. Per un costat hom es veu revivint el que feien els primers cristians, en que es

reunien en cases particulars per a fer pregària. No ho fem com ells, que es trobaven a diari. Nosaltres tenim masses

coses, excessius horaris de feina, compromisos, responsabilitats i temps d’esbarjo. Penso que no som prou pobres per

a voler trobar-nos a diari, però sabem que Ell estima fins allà on arribem. A vegades ens mirem i podem pensar que

som quatre pobres arreplegats (al menys jo) que ens trobem allí per pregar. Què fem quan ens trobem per pregar?

D'entrada fem una “Lloança a Déu”, que és el nom del llibre de salms que us comentava. Sovint també fem una acció

de gràcies i un agraïment, tan sols sigui per tot el que ens dóna quan estem allí pregant. Jo voldria que fos la part que

va escollir Maria de Betània, tal com ens diu l’evangeli. Una mica fem com ella, oi? Quan ens seiem a la capella de la

Llar, escoltem l'Evangeli i escoltem a l'Esperit que ens mou per dintre del nostre cor i ens parla per la veu dels altres

que estan a la capella.

I sempre rebem una petita o gran pau al cor. Sols per això, més o menys conscientment del que rebem, ja podem do-

nar gràcies. A la vegada agraïm tants petits dubtes o conflictes que se’ns van aclarint i solucionant en la nostra vida...

Si jo i tots els demés siguèssim capaços de veure i viure quantes coses més que ens podien haver sortit malament i no

ha sigut pas així! La mirada enamorada d'un fill petit vers a la seva mare, no arribaria a expressar millor l'agraïment

que la pregària genera dins nostre cap a Ell.

Com us deia, en aquets espai de pregària llegim l'Evangeli. És una herència de l'estimat Pere Vilaplana. O senzilla-

ment una costum de sempre. Però el cas és que, no ens cansem de llegir-lo i rellegir-lo. Gràcies també a Déu per això!

Què tenien en comú els primers deixebles de Jesús? Que escoltaven al Mestre, oi?. Vet aquí quelcom que crea i recrea

la Comunitat dels cristians: escoltar junts la Paraula.

En la nostra pregària també demanem. Sovint tenim presents els aniversaris de celebracions de germans i situacions

de precarietat pròpies o d'altres.

Reconèixer-nos del grup de Jesús també porta a fer nostre i resar junts el Parenostre. Això també crea i recrea els

amics de Jesús, la Comunitat de Jesús.

Sí, Jesús va dir: “Aneu i anuncieu la Bona Notícia...”, després d'haver fet d'ells un grup de germans estimats que se

sabien salvats. El Missatge, gràcies a Déu, ja està escrit per l'Església i és fàcil de trobar i llegir. El que no és tan fàcil

de trobar i veure és grup de germans que s’estimen i se saben salvats. El que no és fàcil de trobar és l'avançament aquí

a la terra, de la nostra vida al Més Enllà, feta de felicitat, amor i d’un agraïment tan gran, que ens fa arribar fins a...

l'Adoració.

Els quatre, fins i tot vint-i-quatre pobres arreplegats (al menys jo), que ens trobem per a fer aquesta pregària a la cape-

lla de la Llar de Betània, no volem fer un “grup estufa”. Voldríem fer un lloc a on es pugui portar a algú dient-li, tal

com feia Jesús: “vine i veuràs”. Per això voldríem en primer lloc, estimar-nos. Perquè abans de tot, els qui ens cone-

guin puguin dir: “mireu com s'estimen” de debò, aquests que es troben cada setmana per pregar.

“Ells seran la meva glòria”, deia Jesús. La nostra pregària a Ell també és important per això, perquè es vegi el nom a

través del qual donem fruits per a la seva glòria.

Finalment acabem amb la pregària d'abandó de Carles de Foucauld.

Per tot així, que crec que no és gens estrany dir, que la Comunitat de Jesús escolta la seva Paraula, es posa en mans

del Pare i invoca l'Esperit.

Alfons Pinilla

JUNY 2011 • Més a prop • 24

Fent el camí de Sant Jaume

Es ben veritat que a l’actualitat, i en molts ambients, es parla molt de la religió, de l’espiritualitat i fins i tot del misti-

cisme. Es també veritat que cada un d’aquests conceptes pot anar sol, sense ser dependent dels altres. Però també és

veritat que molt sovint i sobre tot en la nostra cultura, els apliquem molt relacionats entre ells. Des de un punt de vista

acadèmic no sabria esbrinar i dir una paraula sobre aquesta identitat, relació o subordinació. Tot i que he sentit parlar

molt i llegit força sobre la qüestió per part dels “entesos”. De tot això se’n pot fer qüestió “filosòfica” o “teològica”,

per gent entesa i “sabia”; però també ens ho podem mirar des de la vessant vivencial i de la pròpia experiència perso-

nal, en l’intenta de viure amb intensitat, responsabilitat, obertura a l’altre, solidaritat, fe o creences personals.

Sense rebutjar aquest nivell “profund” de la reflexió, ara m’agradaria poder ser capaç d’escriure unes paraules que

podessin arribar senzillament als qui llegeixin aquesta petita col·laboració al Més a prop. Feta des de la senzillesa de

l’experiència pròpia al fer el camí de Sant Jaume. Sense cap autoritat, ja que hi ha moltes persones que han fet el camí

de Sant Jaume moltes vegades, en condicions molt diverses i que en poden parlar molt més que jo, he de dir que en

tinc dos d’experiències. Una acompanyat per tres parelles amigues, i l’altre diversificat entre dues parelles, la parella

pròpia i al final en solitud.

Cada una d’aquestes experiències ha estat inoblidable i riquíssima. De veritat que no és pot valorar una més que altre:

cada una ha aportat un bagatge inestimable. Però realment hi ha hagut, des del punt de vista que voldria enfocar

aquestes ratlles, aspectes molt comuns en les tres experiències. Estic parlant de l’espiritualitat que es viu i es troba

fent el camí de Sant Jaume. Aquesta espiritualitat, o més ben dit, aquest sentiment i vivència de fer un camí espiritual,

es palpa i s’incorpora sense que un hagi de fer res: senzillament deixar-se portar pel ritme propi que el mateix camí va

imposant. L’experiència és colpidora. Quantes vegades la pregària és fa difícil, avorrida, sense sentit i contingut?

Doncs be, en les circumstàncies que estic parlant, un te la certesa que en cada moment està pregant i connectat al ma-

teix Esperit: tant es val si estàs parlant amb el company de camí, com si tot i estar molt acompanyat no parles amb

l’altre, com si el fas sol i et passes hores i hores sense veure ni parlar amb ningú. Les circumstàncies canvien però el

sentiment d’una pregària continua porta a una comunió amb la natura, amb les persones que es porten al cor i amb

totes aquelles altres que tens la certesa, que encara que ara no coneixes, han de ser els teus preferits i objecte del teu

amor preferencial.

Es pot argumentar que aquesta visió es parcial o partidista. Es pot dir: tot això t’ho mires i ho analitzes des de la prò-

pia vivència d’una fe personal real o desitjada. No tothom s’ho planteja així. És una objecció seriosa i a tenir en

compte. Jo mateix me l’he feta més d’una vegada. La resposta em ve donada pel fet de tenir una percepció diferent del

contingut del que volem dir quant parlem d’espiritualitat. Des de una percepció tradicional cristiana, sovint al parlar

d’espiritualitat fem de la persona dues realitats, l’espiritual i la humana. No cal dir que una és la bona i l’altre la que

ens fa anar “arrossegats” pel món.

Quant he parlat del sentiment i vivència de fer un camí espiritual, no ho dic des de aquesta percepció, sinó en un sen-

tit molt més ampli, en el que l’espiritual és un “tot” que tot ho envolta, amb una única unitat: la persona. En el que la

totalitat de la persona s’hi sent arrabassada, creant-se un clima especial. Un cristià ho plasmarà d’una manera en la

seva actuació externa, però un no cristià hi trobarà també el seu lloc i la manera de plasmar-ho. Potser per això el ca-

mí de Sant Jaume te tant de predicament i s’hi senten a gust persones tant diverses. Això mateix és una de les riqueses

del camí: un veritable lloc de trobament sense barreres ideològiques ni dogmàtiques que es dona entre les persones.

L’espiritualitat esdevé llavors punt d’unió en lloc d’obstacle entre les persones.

El cor s’eixampla no solsament per un efecte d’autosatisfacció i bonança interior en la que Ell i jo ens trobem o que

jo em trobo amb Ell. Sinó també, i bàsicament, perquè a través d’aquesta relació faig present la Seva obertura cap a la

meva obertura i m’obre a l’estimació i la realitat de l’altre. I aquest altre, val a dir-ho, preferentment és el més pobre,

més necessitat, més rebutjat: el mateix Jesús.

Aquesta realitat te la seva pròpia projecció pràctica en les nostres comunitats: el que avui necessitem no és solsament

les reformes i les crides a la comunió. Necessitem experimentar en les nostres comunitats un nou recomençament per

tal de centrant-nos en el Jesús del Evangeli. Ell ha de ser el centre de les comunitats i qui ens porti a la comunió. Serà

Ell qui ens renovarà.

JUNY 2011 • Més a prop • 25

Per acabar, dir que aquesta vivència espiritual és un dels grans dons a que la persona pot accedir. Hi ha d’haver una

voluntat i un desig que es correspongui als valors que cada u vulgui per la seva vida. Però una vegada acceptat el

repte i fixada clarament l’escala de valors que cadascú s’ha marcat per la seva vida, la vivència espiritual porta la

plenitud per la persona, fent que s’acosti molt al que acostumem a dir: “ser feliç”. No pretenc en cap moment fer

publicitat del camí de Sant Jaume com el mitjà per assolir aquesta espiritualitat. Només dir que aquest és un de tants

mitjans per fer-ho. I que val la pena d’intentar-ho. No podria deixar de recomanar-ho.

Extracte del diari d’un dia qualsevol, fent l’etapa de Belorado a Agés Al mirar el cel pel matí em quedo preocupat pel temps que es presenta. Intento po-

sar a la motxilla el sac de brossa gros (malament, com després m’ha dit el Jordi T.)

per preservar-la de la pluja, i començo el camí pensant d’anar a Villafranca de Oca

a tretze quilòmetres. Programo tres etapes per arribar a Burgos en lloc de les dues

que proposa el llibre. Arribo amb molta facilitat a Villafranca i re-esmorço junta-

ment amb la Barbara i el James que he retrobat.

Al llibre diu que a San Juan de Ortega hi ha molt pocs serveis, i més en aquest

temps amb tants pocs caminants. Per això truco a Agés a veure si està obert el al-

berg de San Rafael. De fet, això representa fer vint-i-vuit quilòmetres en lloc dels

tretze programats. Per arribar primer a San Juan de Ortega s’ha de fer el coll de la

Oca de 1.200 m. d’altitud i el temps segueix amenaçant pluja i fent molt de vent molt

fred. M’animo, ja que el James i la Barbara em diuen que també arribaran a Agés

sabent que l’alberg està obert. Amb esforç i el xirimiri que ja no para, arribo a San

Juan de Ortega, un lloc preciós i amb molt més serveis del que deia el llibre....

Al arribar a Agés el xirimiri ja és pluja intensa... Els americans no apareixen, segur

que la pluja els ha fet decidir de quedar-se a San Juan de Ortega... Estic sol al al-

berg. Estic escrivint aquesta crònica mentre s’està rentant la roba (ja li convenia!).

Si para de ploure, més tard sortiré a veure el poble...

He tingut la trucada de la Maria Teresa quant estava en ple esforç pujant el coll i

m’he quedat sense cobertura. Hi ha trucades del Calvet i del Jordi T. El Calvet està

fent un discerniment personal davant l’oferta d’una pre-jubilació. Em parla de

qüestions comunitàries.... Incorporo a la “motxilla” del cor totes aquestes coses.

Aquí, tot i que la motxilla de l’esquena també està molt plena i amb molt de pes, tot

sembla més lleuger...

Amb el Jordi T. hem parlat una bona estona de com em va i com m’organitzo. Em

diu que està content i jo estic content de que em truqui i s’interessi de com em van

les coses, tant les materials, com la soledat del camí... Soledat, molta, tota. Però en

cap moment m’he sentit sol. Sempre acompanyat de tothom i d’Ell. Sense grans dis-

quisicions, ni idees, sols el moment present, l’esforç, la comunió i la pregària de

Jesús. Em queden dos etapes abans de tornar a casa. Em sembla que sentiré nostàl-

gia del camí, del esforç físic, del silenci, del camí espiritual... No podré sortir se-

gueix plovent molt...

És admirable, he sopat sol amb l’hostalera, l’Ana Maria, potser de seixanta anys?

M’ha donat xerrameca. Hem tingut una conversa increïble sobre la part espiritual,

sense parlar de cap religió concreta, les experiències de gent que fa el camí, la seva

realitat personal (és de Huelva i la seva pròpia experiència personal del camí l’ha

portat a dedicar-se totalment a l’acollida dels qui els fan) i l’emoció del fet que avui

a València se li ha mort un tiet de pocs anys més que ella. Tota una experiència i

filosofia de la vida que molt be podria identificar-se amb el cristianisme, malgrat no

es consideri catòlica. De fet, parla de Jesús amb respecte i emoció, només li sobra

la institució de la que parla sense crítica ni falta de respecte. Com fa pensar tot ai-

xò!

Hem quedo sol a tot l’alberg. Estic dalt les engolfes sentint com està plovent... em

dona la sensació que estic a les engolfes de Cal Magre, més arreglat i més nou però

amb matalassos també apilats per dormir al terra si fa falta... Un altre regal al final

d’aquest dia! Tindré demà el regal de que faci més bon temps per caminar?

Joan Torrents

JUNY 2011 • Més a prop • 26

REUNIÓ DE RESPONSABLES O REPRESENTANTS DE LES COMUNITATS I GRUPS DE L’ASSOCIACIÓ

INTERNACIONAL DE LA FAMÍLIA ESPIRITUAL CHARLES DE FOUCAULD.

Dels dies 28 d’abril al 4 de maig es va fer a l’abadia de Santa Croce in Sassovivo (Foligno, Itàlia) la reunió bianual

de responsables o representants del grups i comunitats de l’Associació Família Espiritual Charles de Foucauld.

Van estar representats disset grups i comunitats dels vint que formen part de l’associació Internacional.

També hi van participar: mons. Claude Rault, bisbe del Sahara, mons. Maurice Bouvier, postulador, Andrea Mando-

nico, conferenciant, Pierre Sourisseau, ajudant de mons. Bouvier en la postulació de la causa de beatificació del ger-

mà Carles i Gian-Carlo Sibila, fundador dels Piccoli Fratelli de Jesus Caritas. Com a moderadora la sra. Jeanine Li-

vet-Depasse de Bèlgica i com a secretària Marianne Bonzelet de la Fraternitat Secular d’Alemanya. Participants

arribats de llocs del Món molt diversos i allunyats: Vietnam, República Centreafricana, Uruguay, República Domi-

nicana, Haití, Canadà, França, Itàlia, Bèlgica, Alemanya i Espanya. Llengua vehicular el francès però amb notable

presència de gent de parla italiana i castellana.

Sassovivo és una antiga abadia benedictina (S. XII – XV ) situada als Apenins a 500 metres d’alçada,enmig de bos-

cos i camps d’oliveres, Està a tocar de la vila de Foligno, diòcesi a la qual pertany. Molt a prop d’ Assis i més a

prop encara d’Spello. És la regió d’Umbria, terra de Sant Francesc; és també terra especialment estimada pels Ger-

manets de l’Evangeli: a Spello hi tenen fraternitat; hi va viure el germanet Carlo Carretto i hi està enterrat al costat

d’un altre germanet conegut per nosaltres, germanet Ermete que després de viure molts anys a Beni Abbes va passar

els seus darrers dies a Spello. Són a tocar l’un de l’altre sota dues senzilles lloses de pedra de color rosat, on hi ha

gravats els seus noms i la creu i el cor dibuixats pel germà Carles. És aquest petit cementiri un lloc de silenci, obert

en una gran balconada als camps d’Umbria.

La reunió es desenvolupà en un ambient de gran joia i fraternitat; contents de retrobar-nos o de conèixer-nos i aco-

llits extraordinàriament bé pels Piccoli Fratelli de Jesus Caritas que viuen a Sassovivo. En la logística i la cuina van

estar ajudats per amics de la parròquia. ¡Què bé que vem menjar!

El tema central de la reunió d’enguany, decidit a la reunió del 2009 a Wavreumont Bèlgica) ha estat :

“Evangelitzar a la manera de Carles de Foucauld”.

Per treballar aquest tema vem tenir la col·laboració magnífica d’Andrea Mandonico, sacerdot italià de les Missions

Africanes . Andrea el desenvolupà en tres conferències que vaig poguer seguir molt bé, doncs ens les va donar im-

preses i les va anar llegint afegint molt poca cosa que no estigués en el text.

Els títols de les conferències són:“Fou (Germà Carles) una Eucaristia i un Evangeli vivent!”,” Fem com ell...”,

“Això és...el que hem aprés de Jesús”.

Aquestes conferències van anar precedides d’una de Pierre Sourisseau comentant .la carta de Carles de Foucauld a

Rene Bazin del 29 de juliol de 1916. Carta en la qual el germà Carles parla de l’evangelització dels musulmans de

l’imperi colonial francès. Sembla ser que hi ha dubtes sobre l’autenticitat d’aquesta carta, àmpliament difosa, i del

seu autèntic significat.

Les tres conferències d’Andrea Mandonico, sustentades en escrits del germà Carles són d’una riquesa de contingut

que m’és impossible transcriure aquí. Caldria traduir-les i poder-les llegir. Donen per a un seguit de recessos. Tan-

mateix copiaré algunes frases que vaig apuntar en aquell moment:

El seu contingut mostra molt bé l’estil evangelitzador de Carles de Foucauld ,fermament basat en el model de la

família de Natzareth i posat en pràctica per la pregària, la Creu, la bondat i l’amistat.

- (Vivre,Etre avec... deien en francès) Viure amb, viure com, viure entre... compartir la vida en totes les seves

facetes.

- Fer el bé en la mesura del que un és.

- Hi destaquen en la manera d’evangelitzar del germà Carles: la pregària i la Creu. Només cal això, no fan falta mit-

jans extraordinaris i cita la frase del germà Carles: “El primer que cal fer per a ser útil a les ànimes és treballar

amb totes les nostres forces i contínuament per la nostra conversió personal”. Heus aquí la raó per la qual Ch. de

F. demana que a cada fraternitat hi hagi un ambient de pregària “als peus del Sant Sagrament “

- De la Creu diu Andrea: que tota la vida de Ch. De Foucauld és un martiri vivent, immolació interior, quotidiana;

un ressò de la mort de Crist i dels primers màrtirs.

- Andrea també ens parlà de l’apostolat de la bondat i de l’amistat en Ch. de Foucauld. Pel germà Carles l’apostolat

de la bondat i del bon exemple és la sola manera de fer conèixer Jesús i el seu Evangeli a gent plena de prejudicis

envers els cristians. (Vegeu que n’és d’actual aquesta afirmació)

Famille Spirituelle Charles de Foucauld Sassovivo, del 28 d’abril al 4 de maig de 2011

JUNY 2011 • Més a prop • 27

Membres de la Famille spirituelle Charles de Foucauld a Sassovivo

- Sempre imitar Jesús. Per això la lectura i relectura constant de l’Evangeli.

- La bondat que no és només fer bones accions sinó, sobretot, un estil de vida,de missió, reveladora del Crist que

habita en nosaltres.”Es fa el bé no en la mesura del que es diu i del que es fa, sinó en la mesura de la gràcia que

acompanya els nostres actes , en la mesura en la qual Jesús viu en nosaltres, en la mesura en la qual els nostres

actes són els actes de Jesús actuant en nosaltres i per nosaltres”. - ... i amistat. Viure tot això proper als veïns, als amics, propers i llunyans. Per això té tanta importància la corres-

pondència en Ch. De F.

A banda d’aquestes conferències seguides de treball en petits grups i de posada en comú, es van tractar altres te-

mes referents a la Família Espiritual:

- Elecció de l’equip que prepararà la reunió de l’any 2013. Els escollits van ser: Hervé dels Germanets de Jesús,

Giuliano dels Germanets de l’Evangeli i Magda Smet de les Germanetes de Natzareth. Marianne Bonzelet

hi formarà part en qualitat de secretària.

- Entre Tarrés, Alemanya (prop de Colònia) i Viviers es va escollir Viviers com a lloc de la propera trobada. Re-

cordem que Viviers és la ciutat i diòcesi en la qual es va ordenar sacerdot Ch. De F. i que hi ha en marxa un pro-

jecte de centre d’estudis i documentació foucaldians.

- D’entre diversos es va escollir per a tema de la propera reunió: La lectura i la meditació de l’Evangeli i la Pa-

raula de Déu per Charles de Foucauld... I pels nostres grups?

Mons. Bouvier, postulador de la causa de beatificació ens va parlar de la causa de canonització i ens va dir que les

normes de Roma per aquest procés exigien que el postulador residís a Roma. Ens va proposar un sacerdot francès

que hi resideix i està prou preparat. Es va acceptar de presentar-lo com a postulador a mons. Claude Rault, bisbe

del Sàhara. Mons Bouvier seguirà com a vice postulador però per raons de continuïtat , mons Bouvier ja és ancià, i

tot i que té el cap molt clar la seva salut és delicada, Andrea Mandonico també serà vice postulador.

També es va parlar de temes referits al web site de la Famíla Espiritual: cost, gestors, etc.

No ho he escrit abans però el dia començava amb la pregària i acabava amb les vespres. A mig dia l’Eucaristia

celebrada a la cripta del monestir, cripta precedida d’una mena d’avantsala presidida per un bust del Germà Carles.

Dissabte al vespre vem tenir la projecció de la pel·lícula “Des hommes et des dieuxs” introduïda per una explica-

ció dels fets i del context a càrrec de mons. Claude Rault bisbe del Sàhara.

Diumenge per la tarda ens vem desplaçar a Spello on, amb un guia, vem visitar l’esglèsia del poble que conté una

capella (La capella Baglioni pintada pel “Pintoricchio”) amb frescos renaixentistes esplèndidament restaurats i de-

dicats a l’Anunciació, el Naixement i Jesús entre el doctors. Després vem visitar la fraternitat dels Germanets de

l’Evangeli on hi ha una habitació amb panells amb moltes fotos i textos que mostren la biografia d’en Carlo Car-

retto i vem fer uns moments de pregària davant la seva tomba i la gel germanet Ermete. En aquesta fraternitat ara

no hi viuen els germanets, viuen a la

muntanya prop d’Spello. Allí vem

compartir l’Eucaristia i un picnic per

sopar.

I ja només em resta dir-vos que em

va impressionar lo molt amarats que

estaven els participants a la reunió, de

la figura, els escrits i l’espiritualitat

del Germà Carles. També el caliu i

l’estimació amb que em van acollir

(El 2009 no hi vaig poder assistir per

estar hospitalitzat). I res més. Si algú

de vosaltres ha rebut més informaci-

ons dels representants dels vostres

grups...

Josep Calvet

JUNY 2011 • Més a prop • 28