1 LA PREGÀRIA CRISTIANA, AVUI Tema 1. Pregar? Com? Pregària amb els creients budistes Oh Sense Límits, oh Sense Figura, oh Sense Nom, oh Tu que ets més enllà de tot el que existeix. Oh Tu no ets ni això ni allò, oh Tu que no ets la Nul·litat Inexistent. Oh Tu, que dius “bo” a tot el que pronuncia “jo”. Oh Tu que ets la negació de la set d’existir, la negació del dolor, del desig i de la por, de l’ignorància i de l’afecció, de les preocupacions, dels raonaments i dels mals, dels errors i de les seves justificacions. (silenci) (tots junts) Déu meu! Déu meu! Davant de Tu és més respectuós callar que parlar: Déu meu! Sigues beneit pel lotus que apareix sobre les aigües primordials de la Saviesa: Guatam, Buda, que vol ser anomenat “el Finalment Complert”. Mentre tots les flors desapareixen i la rosa i el gessamí no escampen el seu perfum contra el vent, “el Finalment Complert”, “el Benaurat” difon fins a nosaltres el seu perfum contra el vent dels segles. El que de tu ha passat a ell ja no es fixa més. Torna permanent tot el qui, com ell, et reconeix anul·lant el propi “jo”, i la teva Nul·litat sorgeix per trobar-vos, Plenitud, Serenitat, Joia, Pau, Amor, Dedicació als més ignorants, Alliberament. En la teva lluminosa claredat refès els pelegrins que, aixecat el sol, portant vestits roses i grocs, veneren el seu nom, i nosaltres també recoberts amb altres vestits i adoradors d’altres Noms. Oh Tu per qui ningú és “jo” o “altre”. Oh Sense Límits, oh Sense Figura, oh Sense Nom! 1.O Qüestions per entrar en tema: - Les pregàries que vaig aprendre en la meva infància (a casa, a la parròquia, al col·legi) - En quines circumstàncies i en quins llocs m’és més fàcil pregar - Historieta de l’ocell que cantava cada dia a la sortida del sol... i es pensava que gràcies al seu cant, el sol naixia, fins el dia que es va adormir... - Una primera definició: “la pregària és el llenguatge de la fe, la respiració de l’ànima creient, la resposta de la persona conscient de la realitat de Déu” 1.1 Objeccions que se solen posar a la pregària: - La pregària és una projecció de la pròpia psicologia, és parlar amb un mateix. - “No tinc temps”, “no trobo mai el moment” - “Vaig molt cansat i no trobo l’ambient adequat” - “Pregar és complex, no sé pregar” - Potser és inútil (“no serveix de res”. “no és eficaç, perquè Déu no respon” - Més val comprometre’s que pregar! 1.2.1 “Déu ja ho sap tot, i no cal que li diguem res” - Sí, és cert, però Déu té la seva pedagogia amb nosaltres i vol que li preguem per prendre consciència dels nostres límits, de la nostra pobresa. - Acceptem i superem els nostres límits quan ens fonamentem en el seu amor, quan ens sentim dependents d’Ell per amor: cosa que fa la pregària. - Déu ens anima a confiar en Ell, per afrontar la descoberta de les nostres limitacions amb la certesa que ens guia al secret de l’amor 1.2.2 “Déu no canvia mai”

2 - Déu manté els seus plans (designis); no ha de rectificar, perquè no pot errar; sempre encerta. La pregària no intenta canviar la seva voluntat: nosaltres som les seves criatures! Nosaltres necessitem, intentem, conèixer els seus designis per tal de posar-hi d’acord la nostra vida. Volem posar d’acord amb la seva voluntat els nostres anhels. “Faci’s la vostra voluntat, aquí en la terra com es fa en el cel” - La pregària és el mitjà que tenim per conèixer els seus plans d’amor sobre nosaltres i sobre el món. - Des de sempre, Déu, en les seves intencions, ha preparat un lloc a la nostra pregària i Ell mai se’n penedeix, mai es tira enrere. “Abans que m’invoquin, ja els respondré, i encara pregaran que ja els hauré escoltat”. (Isaïes 65,24) - La pregària és la unió de dos desitjos: el nostre amb el de Déu: adequació al de Déu, subordinació al seu projecte. 1.3 Com cal pregar: dues regles bàsiques. Des d’una actitud sincera, des de la pròpia realitat personal, espontàniament, perquè la pregària és una trobada personal, una conversa, un “estar amb” Déu. Amb naturalitat i sense ficció, amb autenticitat, traient-nos totes les caretes, tots els maquillatges. En la pregària sempre cal donar prioritat a les actituds més que no pas preocupar-nos de les fòrmules. Contínuament hem de demanar que l’Esperit que hi ha dins nostre ens ensenyi a pregar. “L'Esperit ve a ajudar la nostra feblesa: nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. I el qui coneix els cors sap quin és el voler de l'Esperit: l'Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol”. (Rm 8, 26-27) 1.3.1 Primera regla: pregar com a pobres, que és el que realment som, necessitats de tot, perquè tot ho hem rebut, i ens sentim tan necessitats! La nostra fragilitat humana, del tot real, quan és reconeguda, és la primera necessària actitud per la pregària. Déu intervé quan només ens resta abandonar-nos en Aquell que és l’únic que ens pot socórrer. Estiguem-ne segurs! Déu no pot de cap manera ser insensible i quedar impassible davant de qui se li manifesta amb sincera actitud de pobre. El qui es reconeix i accepta que és pobre, accepta dependre d’un altre. No ens alegrem de ser pobres, de tenir tantes mancances. Ens alegrem perquè aquesta profunda necessitat és el camí necessari per a posar-nos a les mans del qui ho pot tot. “Feliços els pobres en l’esperit: d'ells és el Regne del cel!” Amb aquesta actitud, fonamental en la pregària, el Senyor pot començar a regnar en la nostra vida. Evangeli de sant Lluc 18, 9-14: “A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: -Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo." Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: "Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador." Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”. Sant Joan de la Creu: “Y la razón por la cual es mejor, para quien ama, presentar su necesidad al amigo que pedirle que la remedie, es por tres cosas: la primera porque el Señor sabe mejor que nosotros mismos lo que nos conviene; la segunda, porque el amigo se mueve más a compasión a la vista de la necesidad del ser amado i se conmueve más con su resignación; y la tercera , porque el alma está más a cubierto de su amor propio y de su deseo enseñando qué es lo que le falta, que solicitando lo que cree ser su necesidad”

3 Catecisme de l’Església Catòlica 2566. L'home és cercador de Déu. Per la creació, Déu crida tot ésser del no-res a l'existència. «Coronat de glòria i de prestigi» (Sl 8,6), l'home és, després dels àngels, capaç de reconèixer «que n'és de gloriós el nom del Senyor per tota la terra» (Sl 8,2). Fins i tot després d'haver perdut, pel pecat, la semblança amb Déu, l'home segueix essent a la imatge del seu Creador. Conserva el desig d'Aquell que el crida a l'existència. Totes les religions donen testimoni d'aquesta recerca essencial dels homes.

2567. Déu pren la iniciativa de cridar l'home. Encara que l'home oblidi el seu Creador o s'amagui lluny del seu rostre, encara que corri darrera els ídols o acusi la divinitat d'haver-lo abandonat, el Déu viu i veritable crida incansablement cada persona a la trobada misteriosa de la pregària. Aquest pas d'amor del Déu fidel és sempre el primer en la pregària, i el pas de l'home és sempre una resposta. A mesura que Déu es revela i revela l'home a si mateix, la pregària apareix com una crida recíproca, un drama d'aliança. A través de les paraules i dels actes, aquest drama compromet el cor. Es manifesta a través de tota la història de la salvació. 1.3.2 Segona regla: pregar sense cansar-nos mai, perquè no ens és fàcil descobrir la voluntat de Déu sobre nosaltres, sobre els altres i sobre el món; tenim els nostres dubtes; perquè quan l’hem trobada, no ens és sempre fàcil complir-la: tenim les nostres resistències, els nostres egoismes i amor propi. La perseverança és prova de la fidelitat i de la confiança. No té res d’estrany que els nostres pensaments i els pensaments de Déu no coincideixin, i que els nostres sigui lluny, molt lluny dels d’Ell. Fer que els nostres criteris estiguin d’acord amb els de Déu demana temps, esforç, conversió, constància. Qui realment sent una necessitat, no es cansa de demanar a qui li pot solucionar la mancança. Pobresa en l’esperit i perseverança en la pregària són inseparables. Evangeli de sant Lluc 11, 5-13 “I els digué encara: -Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: "Amic, deixa'm tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per a donar-li", segur que no li respondrà de dins estant: "No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls." Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita. I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. Quin pare d'entre vosaltres, si el seu fill li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen”. Evangeli de sant Lluc 18, 1-8 “Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: -En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia: -Fes-me justícia contra l'home amb qui tinc un plet. Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: "Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m'amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més." I el Senyor va afegir: -Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?” P.Chevignard: “La pregària és quelcom que radica en el més pregon de nosaltres mateixos, en el nostre cor, des del qual sempre podem parlar amb Déu, encara que les nostres mans estiguin

4 ocupades y la nostra sensibilitat deprimida i el nostre cap ple d’inquietuds... sempre, sempre el cor podrà parlar amb Déu de les coses que fan més profunda la vida i l’amor. Per contra, quan el cor està massa ocupat per alguna cosa que no sigui Déu, la pregària emmudeix, i es fon. Perquè és al nostre cor a qui Déu escolta” Es comprèn, doncs, que pregar contínuament, sense cansar-nos no vol dir està en tot moment recitant fórmules, sinó tenir el cor inclinat cap a Déu per l’amor que li tenim, com a fills seus que som, sentint-nos estimats per Ell, com un convenciment (no pensament) que no ens abandona mai. Pregària final (tots junts) Quan havien estat lliurades aquestes explicacions, va aparèixer l’ull de la Llei en el Venerable, lliure d’ombres i de màcules: “Tot el que existeix està sotmès a la Llei del principi i sotmès a la Llei del que fineix. Quan la Roda de la Llei es va posar en moviment per obra del Beneït, les divinitats terrestres van fer sentir aquest crit: “A Benarès, en el jardí de les Gaseles, la Roda de la Llei s’ha posat en moviment, ningú d’aquest món pot invertir la seva direcció”. En el moment que va ressonar aquest crit, deu mil mons van tremolar, sacsejats i agitats, i a l’univers va aparèixer un intensa i sublim lluminositat, més forta que el resplendor dels deus. (silenci) Al llarg d’innombrables existències, hem renovat inútilment el karma que ens manté lligats a la terra. Llum Dolça, guia’ns tu perquè no perdem la saviesa del cor! Pregària del salm de diumenge que ve, aprenent la resposta cantada. Tema 2. Unes notes sobre la pregària a l’Antic Testament.

Introducció als salms.

5 Pregària amb els creients hindús En aquest dia que porta el senyal de la lluna, consagrat a la Feminitat, a l’aigua substància de vida i mirall multiforme del cel, la nostra pregària està unida als nostres germans i germanes de l’India. Des de fa mil·lennis són devots de l’Essència Absoluta, amagada en el cor de les coses, més petit que el germen de llavor de mill, Ser un mateix en un mateix, cercant la plenitud del propi jo en Déu. Adoradors de la Presència de Déu en el cor de totes les criatures, fins les més estranyes i les més monstruoses. (silenci) (tots junts) Oh, Senyor, fes que siguem semblants als qui tenen un màxim respecte per totes les manifestacions de la vida, als qui tenen el coneixement interior i la força ascètica, la concentració mental. Et donem gràcies per haver-nos enviat, a través del poble indi, homes que recorden al nostre temps culpable i en perill: la no violència, l’amor a tots els anhels religiosos, la saviesa que va més enllà de la ciència, l’amor pels últims de la societat, l’alliberament suprem de la Veritat. 2.O Qüestions per entrar en tema: - La pregària del salm de cada Eucaristia, et resulta fàcil de comprendre i d’interioritzar? Et sembla que ajuda a pregar o és un text difícil? Ajuda la resposta cantada? T’ajuda a posar en relació la lectura de l’Antic Testament amb la vida? - Quan preguem amb els salms (Vespres dels dissabtes d’Advent, Quaresma i Pasqua) t’ajuden a pregar o són textos difícils de comprendre? - Et sembla normal que un creient (encara que no sigui cristià) pregui a Déu, al mateix Déu en el qual nosaltres creiem? Coneixes algun creient no cristià, per exemple musulmà, que prega? Com ho fa? 2.1.1 La religió d’Israel, una religió personal. “Entre les religions antigues, la d’Israel es caracteritza pel seu personalisme: el Déu d’Israel és algú personal, i tracta el seus fidels com a persones. No és una religió màgica, com aquelles en les quals la pregària es redueix a una recitació mecànica de certes paraules que produeixen automàticament el seu efecte bo (per obtenir la pluja o qualsevol altre benefici) o dolent (un malefici contra una persona odiada, com la màgia begra o el vudú). D’altra banda, la religió dels israelites tampoc no és un simple moralisme, és a dir, un sistema de normes sobre el que està bé i el que n ho està, però que valdria exactament igual si Déu no existís. La religió d’Israel és més poderosa que qualsevol màgia, i moralment més exigent que qualsevol ètica, però la seva essència és la relació de persona a persona que s’estableix entre Déu i el seu poble, i amb cada un dels seus membres a un nivell personalíssim. L’expressió d’aquesta relació interpersonal és, de part de Déu, la seva Paraula; de part dels seus fidels, la pregària”. (Hilari Raguer) 2.1.2 Israel, un poble que sabia pregar. Déu va prendre la iniciativa d’establir una relació d’amor amb uns homes i, a través d’ells, amb tota la humanitat. Israel n’és conscient, i per això compareix davant Déu en actitud de lloança, de súplica i d’acció de gràcies. Partint de la fe, la pregària d’Israel fa memòria agraïda de les amoroses i meravelloses intervencions divines. La pregària jueva és el moment paradoxal en el qual l’home efímer s’adreça a l’eternitat. És el col·loqui a través del qual es fa sentir etern: durant els instants que la pregària dura, tots dos es troben en un terreny comú. Inimaginable prodigi: l’ésser que compta l’existència per mil·lennis i el que la compta per dies coincideixen en el temps que dura un ofici, que té lloc en unes hores, o en una hora. Aquest temps privilegiat de la pregària, entesa com a memorial de les gestes del Senyor, converteix el qui prega en contemporani de l’esdeveniment salvífic passat i de la redempció futura. Jesús va néixer en un poble que sabia pregar, que tenia el sentit de la transcendència de Déu, que no es confon ni amb el cel ni amb la terra, sinó que els va crear. És l’Altre, i per això me li puc adreçar jo. Amb raó Paul Claudel anomenava els salmistes “tutejadors de Déu” (Hilari Raguer)

6 2.2 Els homes de Déu de l’Antiga Aliança preguen: 2.2.1 - Abraham (el qui cerca i troba) intercedint a favor de la ciutat de Sodoma (Gen 18, 16-33) Aquells homes es van aixecar i van dirigir la mirada cap a Sodoma. Abraham els acompanyava per acomiadar-los. El Senyor es deia: «Per què haig d'amagar a Abraham el que faré? Abraham s'ha de convertir en un poble gran i poderós, tant, que tots el pobles de la terra es valdran del seu nom per a beneir-se. Jo m'he fet meu Abraham perquè mani als seus fills i als seus descendents que no s'apartin dels meus camins i siguin rectes i justos; així jo compliré a favor d'ell tot el que li he promès.» Llavors el Senyor digué a Abraham: -El clam que puja contra Sodoma i Gomorra és molt fort. És greu, el seu pecat. Hi baixaré i veuré si les seves obres corresponen al clam que m'arriba. Sigui el que sigui, ho sabré. Els dos homes que acompanyaven el Senyor se'n van anar cap a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant d'ell. Llavors Abraham s'acostà i digué: -¿De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que a la ciutat hi ha cinquanta justos. ¿De debò que els faràs desaparèixer? ¿No perdonaràs aquest lloc per amor d'aquells cinquanta? Mai de la vida no faràs una cosa així! ¿Exterminaràs el just amb el culpable? ¿Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! ¿El qui judica tota la terra, no farà justícia? El Senyor va respondre: -Si trobava dintre de Sodoma cinquanta justos, per amor d'ells perdonaria tota la ciutat. Abraham va insistir: -Goso parlar al Senyor, jo que sóc només pols i cendra. 28 Suposem que, per a arribar a cinquanta justos, en faltessin cinc. ¿Per aquests cinc, destruiries tota la ciutat? El Senyor li va dir: -No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos. Abraham va tornar a parlar: -Suposem que només n'hi hagués quaranta. El Senyor va respondre: -No ho faria, per consideració a aquests quaranta. Abraham va continuar: -Que el meu Senyor no s'enfadi si insisteixo. Suposem que només n'hi hagués trenta. El Senyor respongué: -No ho faria si n'hi trobava trenta. Abraham va insistir: -Goso parlar encara al meu Senyor. Suposem que només n'hi hagués vint. El Senyor va respondre: -No la destruiria, per consideració a aquests vint. Abraham insistí novament: -Que el meu Senyor no s'enfadi si insisteixo per darrera vegada. Suposem que només n'hi hagués deu. El Senyor li respongué: -No la destruiria, per consideració a aquests deu. Quan acabà de parlar amb Abraham, el Senyor se n'anà, i Abraham se'n tornà al lloc on vivia. 2.2.2 - Moisès (l’alliberador i mitjancer) després del pas del Mar Roig (Ex 15, 1-20) Llavors Moisès, amb els israelites, va entonar aquest càntic en honor del Senyor: Canto al Senyor per la seva gran victòria; ha tirat al mar cavalls i cavallers. Del Senyor em ve la força i el triomf, és ell qui m'ha salvat. És el meu Déu, i jo l'he de lloar, el Déu del meu pare, i jo l'he d'enaltir. El Senyor és un gran guerrer, el seu nom és «el Senyor». Els carros del faraó i el seu exèrcit, els ha llançat al mar. Els millors combatents s'han enfonsat al Mar Roig. Els han cobert les onades, han baixat al fons com una pedra. La teva dreta, Senyor, és forta i gloriosa. La teva dreta, Senyor, ha desfet l'enemic. La teva grandesa ha derrocat els adversaris. La teva ira s'arbora i els consumeix com la palla. Al bufec del teu alè s'han apilat les aigües, s'han alçat les onades com un dic, s'ha endurit l'aigua al mig del mar. L'enemic es deia: «Els perseguiré i els agafaré, m'atiparé de repartir botí, em trauré l'espasa i tots seran meus!» Però bufa el teu alè, i el mar els cobreix; s'enfonsen com plom dins les aigües poderoses. Qui és com tu entre els déus, Senyor? Qui és com tu, magnífic entre els sants? Fas proeses temibles, obres meravelles. Has aixecat la mà, i la terra ha engolit els enemics. Guies amb amor el poble que has redimit; el teu poder el condueix al teu lloc sagrat. Els pobles tremolen només de sentir-ho; el pànic s'apodera dels habitants de Filistea. Estan esglaiats els cabdills d'Edom, els caps de Moab s'han estremit; s'han espantat tots els habitants de Canaan. Han caigut damunt d'ells el pànic i el terror; la força del teu braç els ha deixat muts com la pedra, mentre el teu poble travessava, Senyor, mentre travessava el poble que t'has fet teu. Fes-lo entrar a la muntanya; implanta'l, Senyor, a la teva heretat, al lloc que has preparat per a residir-hi, al santuari que han bastit les teves mans.

7 El Senyor és rei per sempre més! Quan els cavalls del faraó, amb els seus carros i els seus guerrers, van entrar al mar, el Senyor va fer tornar les aigües damunt d'ells. En canvi, els israelites havien caminat enmig del mar per terra eixuta. Aleshores la profetessa Maria, germana d'Aaron, va prendre el tamborí, i totes les dones van seguir-la, dansant i tocant tamborins. Maria entonava la tornada: Canteu al Senyor per la seva gran victòria; ha tirat al mar cavalls i cavallers. 2.2.3 - Anna (la dona fecunda, mare de Samuel), agraïment i lloança per la fecunditat (1 Samuel 1,9-15.2,1-11) En acabar l'àpat a Siló, Anna es va dirigir al santuari del Senyor. El sacerdot Elí s'estava assegut en un tamboret a l'entrada del santuari. Ella, plena d'amarguesa i plorant desconsoladament, pregà al Senyor i li va fer una prometença: -Senyor de l'univers, si et dignes mirar la meva aflicció i et recordes de la teva serventa, si no t'oblides de la teva serventa i em dónes un fill, te l'oferiré, Senyor, per tota la vida, i, com a senyal, no li tallaran mai els cabells. Mentre ella anava insistint en la seva pregària al Senyor, Elí es fixava en la seva boca. Anna parlava interiorment; movia els llavis, però no se li sentia la veu. Elí, doncs, va pensar que anava beguda, i li digué: -¿En tens per a molt, d'estar aquí borratxa? Vés a dormir el vi que portes! Anna va respondre: -No, senyor meu. Sóc una dona atribolada. No he begut vi ni cap altra beguda alcohòlica. Tan sols obria el cor al Senyor. No prenguis la teva serventa per una qualsevol. M'expressava així perquè estic molt trista i abatuda. Elí va dir: -Vés-te'n en pau i que el Déu d'Israel et concedeixi allò que li has demanat. Ella respongué: -Senyor meu, que tingui sempre el teu favor! Anna se'n va anar, va menjar i ja no semblava la mateixa d'abans. (...) Després Anna va pregar així: -Celebro de tot cor el Senyor, alço el meu front gràcies a ell; ara em ric dels enemics. Sóc feliç perquè ell m'ha salvat. Ningú no és sant com el Senyor, no hi ha roca semblant al nostre Déu: ningú no és Déu fora d'ell. No digueu tantes paraules arrogants, que no us surtin de la boca aquestes insolències; el Senyor és el Déu que tot ho sap, i sospesa totes les vostres accions. L'arc dels valents s'esmicola, mentre els covards s'armen de valor. S'han de guanyar el pa els qui anaven tips, mentre el mengen sense esforç els famolencs. La dona estèril infanta set fills, mentre queda sola la qui era fecunda. És el Senyor qui dóna mort o vida, qui fa baixar al país dels morts o en treu fora. És el Senyor qui dóna pobresa o riquesa, qui abaixa o enalteix. Aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra, per asseure'l entre els poderosos i donar-li possessió d'un soli gloriós. El Senyor sosté els fonaments de la terra, damunt d'ells ha assentat el món. Ell guarda els passos dels seus fidels, però els malvats cauran a les tenebres: ningú no triomfa per la pròpia força. El Senyor desconcerta els enemics, l'Altíssim, des del cel, els fa sentir el tro. El Senyor judica el món d'un cap a l'altre, dóna la victòria al seu rei, alça el front del seu ungit. 2.2.4 - Salomó (el rei administrador de la creació) (Saviesa 9, 1-12): Déu dels pares i Senyor misericordiós, que has fet l'univers amb la teva paraula. Amb la teva saviesa has format l'home perquè sotmeti les criatures que han vingut a l'existència, perquè governi el món de manera santa i justa i administri la justícia amb rectitud. Dóna'm la Saviesa que seu amb tu en el teu tron. No em tinguis per indigne de ser comptat entre els teus fills. Perquè jo sóc el teu servent, fill de la teva serventa, home feble i de curta durada, poc intel·ligent per a exercir la justícia i aplicar les lleis; ja que, per molt madur que sigui un home, el tindran per no res si li manca la Saviesa que ve de tu. Tu m'has escollit per a rei del teu poble, per a jutge dels teus fills i de les teves filles. Tu m'has ordenat que t'edifiqui un temple a la teva muntanya santa, un altar a la ciutat on has posat el teu tabernacle, fet segons el model del tabernacle sant que havies preparat des d'un principi. Amb tu hi ha la Saviesa, que coneix les teves obres i era present quan creaves el món: ella sap què et complau i què és conforme als teus manaments. Envia-la des de les altures santes del cel, fes-la baixar del teu tron gloriós, perquè treballi fent-me costat i jo conegui allò que et plau. Ella, que ho sap tot i ho comprèn tot, em guiarà assenyadament en les meves empreses i em guardarà amb la seva

8 presència gloriosa. Així seran agradables les meves obres, governaré amb justícia el teu poble i seré digne d'ocupar el tron del meu pare. (També pregària de David per l’elecció de Déu: 2 Samuel 7, 18-29) 2.2.5 - Tobies (el dia del seu casament)(Tobies 8, 4-9): Quan els pares de Sara hagueren sortit i tancat la porta de l'habitació, Tobies es va alçar del llit i digué a Sara: -Aixeca't, germana meva. Preguem a nostre Senyor i supliquem-li que faci davallar damunt nostre el seu amor i la seva protecció. Sara es va aixecar i tots dos es posaren a pregar suplicant la protecció de Déu. Tobies va començar així la seva súplica: -Sigues beneït, Déu dels nostres pares, que el teu nom sigui beneït per totes les generacions: que et beneeixin per segles i segles el cel i tot el que has creat. Tu vas fer Adam i li vas donar Eva, la seva muller, perquè l'ajudés i el sostingués. D'ells dos va sortir el llinatge humà. Tu vas dir: "No és bo que l'home estigui sol, fem-li una ajuda que se li assembli." Si jo prenc ara aquesta germana meva, no és per un desig luxuriós, sinó per un amor sincer. Vulgues apiadar-te de nosaltres dos, fes que arribem plegats a la vellesa. Llavors van afegir tots dos alhora: -Amén, amén. I van dormir tota aquella nit. 2.2.6 - Ezequies, (la vida en mans de Déu) (Isaïes 39, 10-20): Càntic del rei de Judà, Ezequies, després d'haver-se guarit de la seva malaltia: Jo pensava: "A la meitat de la vida me n'he d'anar; m'envien a les portes del país dels morts, privat dels anys que em quedaven." Pensava: "No veuré més el Senyor a la terra dels vivents,no contemplaré ningú més d'aquest món fugisser." Em desfan l'habitatge i se l'emporten com una tenda de pastors. He cabdellat, com un teixidor, la meva vida, i ell em talla l'ordit: en un sol dia, Senyor, faràs que m'acabi. Veig que, abans de demà, ell trencarà com un lleó tots els meus ossos: en un sol dia, Senyor, faràs que m'acabi. Xerrotejant com l'oreneta, parrupant com els coloms, es consumeixen els meus ulls mirant al cel. Senyor, estic atrapat, sigues el meu fiador! Però, per què li dic això, si ell ja ha parlat i és cosa feta? Tot i l'amargor de la meva ànima, continuaré caminant els anys que em falten. Senyor, els homes viuen gràcies a les teves paraules. Per això em mantinc amb vida: tu em guareixes i em fas viure. Ara la meva amargor s'ha tornat salut. Tu, que estimes la meva vida, l'has salvada de la fossa de la mort, perquè has llançat darrere teu tots els meus pecats. La mort no et donaria gràcies, no et lloaria la terra dels morts;els qui baixen a la tomba ja no esperen en la teva fidelitat. Els vius són els qui et donen gràcies, com jo faig avui. Els pares fan conèixer als seus fills la teva fidelitat. Tu, Senyor, m'has salvat, i nosaltres farem ressonar les arpes tots els dies de la nostra vidaal temple del Senyor. 2.3 Breu introducció als Salms. 2.3.1 Aquesta col·lecció de 150 poemes, a la Bíblia hebrea són anomenats “tehil.lim” que vol dir lloances, encara que predominen les súpliques. Com que en la traducció grega dels LXX en va dir “psalmoi” per això a les nostres llengües l’anomenem “salms” (això ho fa Lc 24,44 i Fets 1,20) En la numeració a vegades trobarem un número seguit d’un altre entre parèntesis. El primer número correspon a la numeració hebrea i la que segueix entre () és la númeració grega i llatina, que és la oficial i litúrgica de l’Església. El llibre dels salms quedà fixat tal com el tenim ara al s.III aC. Se solen distribuir en cinc parts per correspondre als cinc llibres de la Llei de Moisès o Pentateuc, cada una de les quals acaba amb una doxologia (41,14; 72,19; 89,52; 106,48; i tot el 150) 2.3.2 Estils literaris (segons el P.Hilari Raguer): - Salms festius: . cants de lloança a Déu sense introducció (8, 19, 89, 104) . cants de lloança introduïts per una invitació (33, 92, 113, 117 etc.)

9 . cants de victòria (68) . manifestació gloriosa del Senyor (18, 144, 68 etc.) . aclamació al Senyor, rei del món (24, 29, 47, 93, 96 etc.) . cants de la ciutat de Déu (46, 48, 76, 87) - Entrada al temple, congratulació, protecció divina, felicitat prop del Senyor: . diàleg d’entrada al temple (15, 24) . congratulació (benaurances) dels sacerdot als fidels (1, 112, 127, 128) . oracles que prometen la protecció divina (91, 121) . felicitat i seguretat prop del Senyor (4, 16, 23, 27, 31 etc.) - Condició divina del Messies: . El Messies, Fill de Déu, regnarà per sempre i salvarà els desvalguts (2, 20, 21, 45, 72, etc.) - Cants de dol i d’acció de gràcies: . Súpliques personals (3, 6, 13, 22, 41, 59, etc) . Súpliques d’un acusat innocent (5, 7, 17, 26) . Súpliques del poble (44, 60, 79, 80, etc) . Confessió de les culpes del poble (106) . Oració de penediment (51) . Cants d’acció de gràcies (30, 32, 40, 116, 118, etc.) - Fidelitat a l’aliança, meditació, exhortació: . Cants que recorden les vicissituds de la història de la història de l’Alianç (78, 105)

. Salms alfabètics sobre la sort del just i de l’injust (9-10,25,34,111-112, 119) . Reclamació per la violació de l’Aliança (50, 81) . Cants d’amenaça profètica (2, 14, 58, 75, 82, 94)

- Peces singulars: . Benedicció sacerdotal. Lletanies (67, 115) 2.3.3 Catecisme de l’Església Catòlica

2585. Des de David fins a la vinguda del Messies, els llibres sagrats contenen textos de pregària que donen testimoni de l'aprofundiment de la pregària, per a si mateix i per als altres. Els salms van ser reunits a poc a poc en un recull de cinc llibres: els Salms (o «Lloances»), obra mestra de la pregària en l'Antic Testament. 2586. Els Salms nodreixen i expressen la pregària del Poble de Déu com a assemblea, en les grans festes a Jerusalem i cada sàbat a les sinagogues. Aquesta pregària és inseparablement personal i comunitària; afecta els qui preguen i tots els homes; s'eleva de la Terra santa i de les comunitats de la Diàspora, però abraça tota la creació; recorda els esdeveniments salvadors del passat i s'estén fins a la consumació de la història; fa memòria de les promeses de Déu ja realitzades i espera el Messies que les acomplirà definitivament. Resats i acomplerts en el Crist, els Salms continuen sent essencials en la pregària de la seva Església 2589. Uns trets constants recorren els salms: la simplicitat i l'espontaneïtat de la pregària, el desig de Déu mateix a través de tot i amb tot el que és bo en la seva creació, la situació incòmoda del creient que, en el seu amor preferent pel Senyor, està exposat a una multitud d'enemics i de temptacions, i la certesa del seu amor i el lliurament a la seva voluntat en l'espera d'allò que farà el Déu fidel. La pregària dels salms és conduïda sempre per la lloança i per això el títol d'aquest recull escau a allò que ens ofereix: «les Lloances». Aplegat per al culte de l'assemblea, fa sentir la crida a la pregària i en canta la resposta: «Hallelu-Ya/» (Al·leluia), «Lloeu el Senyor!».

10 2.3.4 Consells per pregar amb els salms com a cristians: . Anar-se familiaritzant-se amb el seu llenguatge, recitant-los com si tu mateix fossis l’autor. . Recordar que els salms són la història de la salvació feta pregària: allò que els altres llibres de la Bíblia conten, els salms ho canten. . Amb paciència, anar-los situant, estudiant, analitzant; reconstruir la “situació de vida” des del qual prega cada salm; analitzar cada detall: versets, paraules, etc. . “Cristificar” els salms, posant-los en boca de Jesús, que fet els sabia i els recitava segons les els costums israelites (A la creu, clama el “Déu meu, Déu meu perquè m’has abandonat” (22) . “Sentir amb l’Església” que els prega cada dia, en diverses “hores” de l’ofici per boca i cor de tantes persones (7,30 del matí per Ràdio Estel des de Montserrat) (La llegenda de Pei-Woh) 2.4 Pregària en grup Pregària del salm de diumenge que ve, aprenent la resposta cantada Pregària hindú Tu ets la via, meta inaccessible, l’únic Senyor. En tu les lleis moren com a rius en el mar. Tu ets el sosteniment i el pa de tot el que existeix; fam d’amor insaciable, set que no s’apaga. Els temps són per tu vestits sense costura; els espais, calçats dels peus. Tu estàs en l’agonia de l’home, en el crit de l’animal ferit; en l’alta cima de la muntanya, en l’àliga que s’abat sobre la plana. Tu, cant de la criatura sota el cor de la mare i el crit victoriós de l’infant que neix. Tu, la melodia en els llavis de l’amant i la llum joiosa en els ulls de l’amada. Tu ets en les espirals canores dels ocells, en el fil tremolós de l’herba, en el pas ferm del fort. En el llindar de la mort tu ets la vida; l’alleujament en les tortures del mal. Tu, la mà que dóna confiança al ansiós, i el retret discret a l’orgullós. Tu, la melodia de la flauta, el to de la corda, la vibració del timpà sonor. Tu, la castedat de l’aigua, i la llum del sol i dels estels. Tu, el so que s’apaivaga en el silenci i la santedat dels llibres sants. Tu, l’esplendor de la bellesa i la corona del que és verdader. Tu la solidesa del Real, el Bé que extingeix el mal, la santedat que va més enllà del Bé. (silenci) El Suprem Senyor ens protegeixi a tots nosaltres. El Suprem Senyor difongui els fruits del coneixement sobre nosaltres. Que puguem trobar la força per adquirir el coneixement! L’aprofundiment que ens condueixi a la veritat! Que cap de nosaltres tingui mai sentiments hostils vers els altres! Tema 3. Pregar en el nom de Jesús Pregària amb els creients musulmans En aquest dia dedicat a l’astre de color roig i de l’energia del ferro, que és Mart, fem la nostra pregària en comunió amb els musulmans, soldats de Déu, devots de la grandesa divina fins al vessament de la sang, testimonis fins a la mort de què no hi altre Déu fora d’Alà. (Tots)

11 Senyor, infoneu-nos la fermesa d’aquests creients capaços de confessar la fe davant del món, sense tenir por ni del menyspreu ni de l’escarni. Ensenyeu-nos que la guerra santa, com diu el Profeta la vigília d’una contesa, és la que es fa dins d’un mateix, sense odi, sense vessament de sang. Sigueu lloat matí i tarda amb les invocacions des dels minarets. Sigueu lloat per l’ardidesa que ha fet cantar els més grans místics de l’Islam. Sigueu lloat pels monjos sufí que es mouen en la dansa, no per la joia de la dansa, sinó per donar-vos glòria. Ell us proclamen en veu alta “Senyor”, però en veu baixa us anomenen “l’Estimat”. Amb els creients musulmans diem: la nostra confiança sigui sempre posada en el Senyor dels homes, en el Rei dels homes, en el Déu dels homes. Que ens alliberi de les seduccions de Satanàs, ens defensi de les insidies demoníaques i de les forces tenebroses! 3.O Qüestions per entrar en tema: - Notem la diferència entre pregar com a creients i pregar com a cristians? - Durant la nostra vida, hem anat fent un progrés en la pregària? En quin sentit? Què o qui ens ha ensenyat a pregar? - Què en pensem d’aquesta frase de Santa Teresa de l’infant Jesús: “Per mi, la pregària és un impuls del cor, és una simple mirada dirigida al cel, és un crit de reconeixement i d'amor tant en la prova com en l'alegria. 3.1 Jesús és un orant: Després del baptisme al Jordà a mans de Joan (Lc 3,21) A la fi d’un dia ple d’activitat guaridora a Cafarnaúm (Mc 1,35) Abans de l’elecció dels dotze apòstols (Lc 6,12) Després de la multiplicació dels pans i peixos (Mc 6,46; Mt 14,23) Abans de la confessió de fe de Pere a Cesarea (Lc 9,18) Abans de la transfiguració a la muntanya (Lc 9,29) Abans d’ensenyar el Pare nostre (Lc 11,1) Abans de la resurrecció de l’amic Llàtzer (Jn 11,41-42) Abans de les negacions de Pere (Lc 22,31)

Catecisme de l’Església Catòlica

2601. «Un dia, en un cert indret, Jesús pregava. Quan va acabar, un dels deixebles li va demanar: Senyor, ensenyeu-nos a pregar» (Lc 11,1). ¿No és inicialment en contemplar el seu Mestre que prega, que el deixeble del Crist desitja pregar? Aleshores en pot aprendre del Mestre de la pregària. Contemplant i escoltant el Fill, els fills aprenen a pregar el Pare.

2602. Jesús es retira sovint a un lloc apartat, en la solitud, a la muntanya, preferentment de nit, per pregar. Porta els homes en la seva pregària, ja que també assumeix la humanitat en la seva Encarnació, i els ofereix al Pare tot oferint-se Ell mateix. Ell, el Verb, que ha «assumit la carn», comparteix en la seva pregària humana tot el que viuen «els seus germans» (He 2,12); es compadeix de les seves febleses per deslliurar-los-en. Per això el Pare l'ha enviat. Les seves paraules i les seves obres apareixen aleshores com la manifestació visible de la seva pregària «en el secret» 3.2 Les pregàries de Jesús

El Pare nostre (Lc 11,1-4; Mt 6, 9-13) (el treballarem en els temes 6, 7 i 8) Acció de gràcies al Pare perquè es revela als senzills (Lc 10,21): “En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho”.

Abans de la resurrecció de l’amic Llàtzer, germà de Marta i Maria (Jn 11, 41-42): “Llavors van treure la llosa. Jesús alçà els ulls i digué: Pare, et dono gràcies perquè m'has escoltat. 42 Ja sé que sempre m'escoltes, però ho dic per la gent que m'envolta, perquè creguin que tu m'has enviat”.

L’Eucaristia dins del Sopar Pasqual (Mt 11, 25-26)

12 La pregària de Jesús en el comiat (Jn 17): “Després d'haver dit tot això, Jesús va alçar els ulls al cel i digué: -Pare, ha arribat l'hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui, ja que li has concedit poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li has confiat. I la vida eterna és que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist. Jo t'he glorificat a la terra, duent a terme l'obra que m'havies encomanat; ara glorifica'm tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís. He fet conèixer el teu nom als qui tu has pres del món i m'has donat; eren teus i tu me'ls has donat, i ells han guardat la teva paraula. Ara saben que tot el que m'has donat ho he rebut de tu, perquè jo els he confiat les paraules que tu m'has confiat. Ells les han acollides i han reconegut realment que jo he sortit de tu, i han cregut que tu m'has enviat. Jo prego per ells; no prego pel món, sinó pels qui tu m'has donat, perquè són teus. Tot allò que és meu és teu, i allò que és teu és meu. En ells s'ha manifestat la meva glòria. Jo no em quedo més al món. Però ells s'hi queden, mentre que jo vinc a tu. Pare sant, guarda'ls en el teu nom, el nom que m'has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres. Mentre era amb ells, jo els guardava en el teu nom, el que tu m'has donat. He vetllat per ells i no se n'ha perdut ni un de sol, fora del qui s'havia de perdre, perquè es complís el que diu l'Escriptura. Però ara vinc a tu, i mentre encara sóc al món dic tot això, perquè ells tinguin també la meva joia, una joia completa. Jo els he confiat la teva paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula. Tal com tu m'has enviat al món, jo també els hi he enviat. Jo em consagro a mi mateix per ells, perquè ells també siguin consagrats en la veritat. No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m'has enviat. Jo els he donat la glòria que tu m'has donat, perquè siguin u com nosaltres som u. Que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconeixerà que tu m'has enviat i que els has estimat a ells com m'has estimat a mi. Pare, vull que els qui m'has confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòria que m'has donat perquè m'estimaves des d'abans de crear el món. Pare bo, el món no t'ha conegut, però jo t'he conegut, i ells han reconegut que tu m'has enviat. Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l'amor amb què m'has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui”.

Pregària a hort de Getsemaní la nit abans de la passió i mort (Mc 14, 32): “Van arribar en un terreny anomenat Getsemaní, i Jesús digué als deixebles: Seieu aquí mentre jo prego. Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà a sentir esglai i abatiment, i els digué: Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu. S'avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s'allunyés d'ell aquella hora. Deia: Abba, Pare, tot t'és possible; aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols”.

Pregària pels seus botxins (Lc 23, 34): “Jesús deia: Pare, perdona'ls, que no saben el que fan”.

Pregària de lliurament total (Mc 13, 34): “Arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda. I a les tres de la tarda, Jesús va cridar amb tota la força: -Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? -que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat? (salm 22)”

Pregària en el darrer sospir (Lc 23, 46): “Jesús va cridar amb tota la força: Pare, confio el meu alè a les teves mans. I havent dit això, va expirar”.

Catecisme de l’Església Catòlica 2603. Del Crist, durant el seu ministeri, els evangelistes n'han recordat dues pregàries més explícites. Ara bé, cadascuna comença per l'acció de gràcies. En la primera, Jesús confessa el Pare, el reconeix i el beneeix perquè ha amagat els misteris del Regne als qui es creuen doctes i l'ha revelat als «més petits» (els pobres de les benaurances). El seu estremiment «Sí, Pare!» expressa el fons del seu cor, la seva adhesió al «beneplàcit» del Pare, com un ressò del «Faci’s» de la seva Mare en el moment que el va concebre i com a preludi d'allò que dirà al Pare en l'agonia. Tota la pregària de Jesús és en aquesta adhesió amorosa del seu cor d'home al «misteri de la voluntat» del Pare (Ef 1,9).

2604. La segona pregària és narrada per sant Joan5 abans de la resurrecció de Llàtzer. L'acció de gràcies precedeix l'esdeveniment: «Pare, us dono gràcies perquè m'heu escoltat», cosa que implica que

13 el Pare escolta sempre la seva petició; i Jesús afegeix tot seguit: «Prou sabia bé que sempre m'escolteu», cosa que implica que, per la seva banda, Jesús demana constantment. Així, conduïda per l'acció de gràcies, la pregària de Jesús ens revela com hem de demanar: abans que el do sigui donat, Jesús s'adhereix a Aquell que dóna i es dóna en els seus dons. El Donant és més valuós que el do atorgat, és Ell el «Tresor», i el cor del seu Fill és en Ell; el do és donat «per escreix» 3.3 Pregar en el nom de Jesús és pregar moguts pel seu Esperit “I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré”. (Jn 14, 13-14) “Us ho ben asseguro: tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. Fins ara no heu demanat res en nom meu; demaneu i rebreu, i la vostra joia serà completa”.(Jn 16, 23-24) No només anomenant-lo, sinó pregant segons el seu estil, fent nostres els seus desigs i les seves intencions, deixant que ens inspiri el seu sant Esperit. La nostra pregària no és la projecció del nostre interior, en un continu monòleg més o menys trist i estèril amb nosaltres mateixos, en una recerca d’idees més o menys interessants. La nostra pregària ha de ser una mirada profunda en la nostra ànima per a descobrir quins són els desitjos de Crist i així poder pregar “en el nom de” . Pregar cristianament és pregar identificant-nos amb Crist, tant com ens digui possible, en els pensaments, en els sentiments, en les actituds, en les obres. “Tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d'obra, feu-ho en nom de Jesús, el Senyor, donant gràcies per mitjà d'ell a Déu Pare “ (Col 3,17)

Si intentem de pregar així, podem dir que Crist repeteix les nostres pregàries davant el Pare, les nostres pobres paraules humanes, transformant-les i fent-se-les seves, en un sentit profund. Llavors sí que podem dir que la pregària és cristiana, un do que Ell ens fa, el de poder-nos unir a la seva pregària, per la comunió amb Ell. En aquest sentit, la pregària litúrgica és la més important i la de qualitat cristiana més alta perquè la fem junts al Pare, per Crist i en l’Esperit sant. (conclusió de les pregària: “Us ho demanen, Pare, per nostre Senyor Jesucrist, el vostre Fill, que en Vós viu i regna, en la unitat l’Esperit sant, Déu”)

“Igualment, l'Esperit ve a ajudar la nostra feblesa: nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. I el qui coneix els cors sap quin és el voler de l'Esperit: l'Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol”. (Rm 8, 26-27) “Per això us faig saber que ningú que parli mogut per l'Esperit de Déu no diu: «Maleït sigui Jesús», i que tampoc ningú no pot dir: «Jesús és el Senyor» si no el mou l'Esperit Sant” (1 Cor 12, 3)

Una bona manera de revisar si la nostra pregària és o no prou cristiana és confrontar-la amb la pregària que el Senyor ens va ensenyar, com a model de totes les altres, amb el Pare nostre. 3.4 Pregar cristianament és pregar des de la confiança en Déu Pare i des del reconeixement de la pròpia feblesa. “El tret més original i joiós de la pregària cristiana prové de Jesús mateix , que ens ha ensenyat a invocar Déu com a Pare, amb la confiança de fills i filles, ja que realment ho som: “Quan pregueu, digueu: Pare”. Seria un error desfigurar aquesta pregària o substituir-la amb elements estranys, tot afeblint el nostre encontre joiós amb el Pare del cel. La pregària del cristià és un diàleg amb un Déu personal que està atent als desigs del cors humà i n’escolta l’oració. Una meditació que desemboqués només en un estat de quietud o en una “immersió en l’abisme de la divinitat”, no seria encara un encontre cristià amb Déu, el nostre Pare. Fins i tot reconeixent tot el seu valor guaridor, no hem d confondre tampoc la calma i la distensió que generen certs exercicis fisicopsíquics, amb la comunicació cristiana amb Déu. D’altra banda, el “buit mental” que s’aconsegueix per mitjà de certes tècniques no té en ell mateix un valor religiós cristià, si no condueix la persona cap al misteri personal d’un Déu Pare. La pregària és cristiana si és l’acolliment del Déu de Jesús, i no pas un contacte amb la divinitat en general. Però el Déu de Jesús és el “Déu dels pobres”, el defensor dels desvalguts, el que s’ha encarnat en ell per “buscar i salvar allò que s’havia perdut”. No qualsevol contemplació és cristiana. No qualsevol

14 recerca de Déu és fidel a Crist, sinó aquella en què es busca el Déu dels darrers. En la pregària cristiana, s’hi beneeix Déu perquè revela el seu Regne als petits, s’hi busca la voluntat de Déu sobre el Regne, s’hi donen gràcies pel seu creixement, s’hi demana perdó per la seva absència. Al centre d’aquesta pregària hi ha sempre el Déu dels pobres. En el seu interior, hi ressona sempre la crida de Crist a trobar-lo entre ells”. (Bisbes de Navarra i Euskadi) “Tu ets un pobre que ho ha de demanar tot a Déu” (Joan M Vianney, rector d’Ars) 3.4 Jesús ensenya a pregar Catecisme de l’Església Catòlica 2607. Quan Jesús prega, ja ens ensenya a pregar. El camí teologal de la nostra pregària és la seva pregària al Pare. Però l'Evangeli ens dóna un ensenyament explícit de Jesús sobre la pregària. Com un pedagog, ens pren allà on som i, progressivament, ens condueix al Pare. Quan parla a les multituds que el segueixen, Jesús parteix del que ja coneixen de la pregària segons l'Antiga Aliança i els descobreix la novetat del Regne que ve. Després els revela en paràboles aquesta novetat. Finalment, als seus deixebles que hauran de ser pedagogs de la pregària en l'Església, els parlarà obertament del Pare i de l'Esperit Sant. 2610. Igual que Jesús prega el Pare i dóna gràcies abans de rebre'n els dons, ens ensenya aquesta audàcia filial: «Tot el que demaneu en la pregària, creieu que ja ho heu rebut» (Mc 11,24). Fins a aquest punt és gran la força de la pregària, «tot és possible a aquell qui creu» (Mc 9,23), amb una fe «que no vacil·la» (Mt 21,22). Jesús tant com s'entristeix per la «falta de fe» dels que té a la vora (Mc 6,6) i la «poca fe» dels deixebles (Mt 8,26), s'admira davant la «gran fe» del centurió romà (Mt 8,10) i de la cananea (Mt 15,28). 2611. La pregària de fe no consisteix només a dir «Senyor, Senyor», sinó a portar el cor a complir la voluntat del Pare (Mt 7,21). Jesús crida els seus deixebles a incorporar a la pregària7 aquest afany de cooperar al designi diví. 3.6 Primera síntesi: Si anem amb Jesús, Ell ens ensenya a pregar com Ell, amb la confiança i l’audàcia de fills de Déu, amb al compromís de complir la voluntat del Pare.

Youcat 469 Què és la pregària? Pregar significa adreçar el cor a Déu; quan una persona prega, instaura amb ell una relació viva. La pregària és la gran porta que mena a la fe; qui prega ja no viu de si mateix, per ell mateix i amb les pròpies forces, sinó que sap que existeix un Déu a qui pot parlar. Un home que prega té més confiança en si mateix i en Déu; busca ja ara la unió amb el qui un dia trobarà cara a cara; el compromís de la pregària quotidiana és part integrant de la vida cristiana; i tanmateix un no aprèn pas a pregar com si assimilés una tècnica, i, per més paradoxal que pugui semblar, la pregària és un do que s’obté pregant. 470 Per què preguem? Preguem perquè ho desitgem plenament, i perquè Déu ens ha creat a nosaltres els homes de cara a ell; «el nostre cor no descansa fins que no reposa en vós» (Agustí); preguem també perquè en sentim necessitat, com va dir la Mare Teresa de Calcuta: «Com que no puc fiar-me de mi mateixa, em confio a ell vint-i-quatre hores al dia.» Sovint oblidem Déu, allunyant-nos d’ell i fugint de la seva presència; encara que evitem de pensar en Déu, encara que el reneguem, ell és sempre present per a nosaltres; ell ens busca a nosaltres abans que nosaltres el busquem a ell, ens desitja i ens crida. Parlant amb la pròpia consciència descobrim d’improvís que estem parlant amb Déu. Si ens sentim sols i no tenim ningú amb qui comunicar-nos, precisament llavors descobrim que podem sempre dialogar amb Déu. O bé ens trobem en perill i descobrim que el nostre crit d’ajut troba resposta per part seva; pregar és humà tant com respirar, menjar i estimar. La pregària ens permet de resistir a les temptacions i ens fa forts en la feblesa; ens allibera de l’angoixa, redobla les nostres forces i augmenta la nostra energia; la pregària ens fa feliços. Testimonis de pregària:

15 Pregar no significa escoltar les pròpies paraules, sinó observar el silenci i esperar fins que el qui prega no senti la veu de Déu. SØREN KIERKEGAARD

De sobte vaig tenir la percepció que el silenci havia esdevingut una presència; en el cor d’aquest silenci hi havia el qui és ell mateix silenci, pau i tranquil·litat. GEORGES BERNANOS

La pregària, a parer meu, no és més que un col·loqui amb un amic amb qui parlem sovint i de gust, perquè ell ens estima. TERESA D’ÀVILA

La pregària per a mi és un salt del cor, una simple mirada cap al cel, una exclamació d’agraïment en la prova i en la joia. TERESA DE LISIEUX

El desig de pregar és ja pregària. GEORGES BERNANOS

Fes el que puguis i prega pel que no puguis, i Déu et concedirà la capacitat de fer-ho. AGUSTÍ

Potser resem el major nombre de pregàries quan parlem poquíssim, i el menor nombre de pregàries quan parlem moltíssim. AGUSTÍ Pregar significa pensar en Jesús amb amor; la pregària és l’atenció de l’ànima que es concentra sobre Jesús, i com més hom l’estima, més bé prega. CARLES DE FOUCAULD De la pregària formen part aquests dos aspectes: la certesa de ser escoltats i la renúncia incondicional a ser escoltats d’acord amb els propis plans. KARL RAHNER 3.7 Pregària en grup Pregària del salm de diumenge que ve, aprenent la resposta cantada Pregària musulmana Oh creients, no seguiu els camins de Satanàs: porta els seus esclaus pel camí de la iniquitat i de la infàmia. La misericòrdia de Déu vetlla per la innocència de les seves criatures, salva dels pecats els elegits. Déu ho sap tot i escolta. Déu és la llum del cel i de la terra. Il·lumina com una làmpada de cristall, la seva claror és com el d’un estel. La seva llum ve del arbre beneit, l’olivera que no pertany ni a l’orient ni a l’occident. El seu oli s’encén just s’apropa a la flama, produeix rajos sempre nous. Llum que aclareix el camí dels elegits, formula les paràboles que instrueixen l’home, el seu ensenyament no té límits. Déu us ha concedit d’exaltar el seu Nom en els temples, d’evocar la seva presència, de lloar-lo matí i nit. Intercanviem la salutació de la pau; quan entreu en una casa, invoqueu la benedicció del cel, Déu us mostra el seu ensenyament perquè pugueu comprendre. Déu és el Senyor del cel i de la terra, ell coneix el vostre ésser, un dia compareixereu davant d’Ell, us mostrarà les vostres accions; el seu coneixement no té límits. Tema 4. Formes de pregària en la Tradició de l’Església Pregària de comunió amb el poble d’Israel (Introducció) En el dia dissabte, sant pels israelites i pels seus pares des de l’inici de la seva història, preguem amb ells. Preguem perquè el Senyor recordi la seva promesa a Abraham i a la seva descendència durant tots els segles; perquè el poble d’Israel sigui el portador del seu destí únic i en visqui. Aquest és un

16 necessari ferment en el món, fins que la vinguda del Messies sigui evident per tothom, per mitjà de la redempció de tots els homes i de la renovació de totes les coses. (Tots) Oh Etern, feu que el vostre poble pugui reconstruir la Torre de Sió, en el vostre honor i com a signe de la vostra eterna presència sobre la terra. Oh Etern, feu que el vostre poble i nosaltres que venim d’altres pobles, mai oblideu la vostra Paraula, la que està escrita en els Llibres sants i la que està viva en la història. Ajudeu-nos a no prostituir-nos als nombrosos ídols de la terra, al diner, al poder, a la mentida. Ajudeu-nos a reconèixer-vos com a Déu verdader, el Déu vigila perquè la vida no sigui profanada. El coneixement de Vós, Déu verdader i etern, empleni la terra, igual com el fons del mar està cobert per les aigües. I guieu-nos a nosaltres, servents i fills vostres, pels camins de la vostra justícia, de la vostra misericòrdia i de la vostra pau. Amén. 4.0 Qüestions per entrar en el tema: - T’ha impressionat la pregària d’alguna persona, d’algun grup, d’alguna comunitat, una vetlla de cants..? - En alguna determinada circumstancia, pelegrinatge, Lourdes, Terra Santa, Montserrat, Taizé, etc) - En quins moments personals et sents més predisposat a la pregària? A quin tipus de pregària? 4.1 Cinc formes de pregària: “La preocupació que ens ha mogut a redactar aquesta Carta Pastoral sobre la pregària ha estat la d’animar-vos a viure la fe de manera renovada precisament en aquests temps de crisi religiosa. Tots sabem que la fe es pot afeblir i fins i tot apagar de moltes maneres, però només es revifa tornant a l’encontre sincer amb Déu. Per això, no és possible desvetllar i enfortir la fe sense reanimar la nostra pregària. (...) Estem convençuts que la revitalització de les nostres Esglésies i comunitats cristianes depèn, en bona part, de la revitalització de la pregària (...) La nostra atenció s’adreça preferentment cap a aquells qui, afeblida la seva fe, han anat descurant i abandonant la pregària; és el moment de recuperar-la d’una manera renovada. També volem arribar a aquells que continuen pregant però d’un manera rutinària i gairebé mecànica; sempre és possible una trobada més viva i sincera amb Déu.” (Carta dels bisbes de Navarra i Euskadi “La pregària cristiana, avui”) Youcat 482 Quina era la importància de la pregària per als primers cristians? Els primers cristians pregaven intensament; l’Església primitiva era moguda per l’Esperit Sant, davallat sobre els deixebles. A ell l’Església era deutora de la seva ràpida difusió: «Eren perseverants en l’ensenyament dels apòstols i en la comunió, en la fracció del pa i en les pregàries» (Ac 2,42). 483 Com s’anomenen les cinc formes de pregària? Les cinc formes de pregària són: benedicció, adoració, pregària de petició, pregària d’intercessió, pregària d’acció de gràcies i pregària de lloança. En els salms trobem les cinc formes de pregària. És molt útil descobrir-ho i deixar que les paraules que recitem ens eduquin en les diverses actituds en la pregària del cor, segons el moment que vivim. 4.1.1 La benedicció Youcat 484 Què és la pregària de benedicció? La pregària de benedicció és la que invoca sobre nosaltres la benedicció de Déu. La seva bondat, la seva proximitat, la seva misericòrdia són una benedicció. «Que el Senyor et beneeixi» és la més breu pregària de benedicció. Cada cristià ha d’invocar la benedicció de Déu, sobre ell mateix i sobre altres persones; els pares poden fer al front dels seus fills el senyal de la creu com a benedicció. A més, el prevere, en virtut del seu ofici, pot impartir la benedicció en nom de Jesús i per encàrrec de l’Església; la seva pregària de

17 benedicció és eficaç de manera particular per efecte de la seva ordenació sacerdotal i del poder de l’Església universal. Catecisme 2626. La benedicció expressa el moviment de fons de la pregària cristiana: és una trobada de Déu i l'home; en ella es criden i s'uneixen el do de Déu i l'acolliment de l'home. La pregària de benedicció és la resposta de l'home als dons de Déu: com que Déu beneeix, el cor de l'home en resposta pot beneir Aquell que és la font de tota benedicció. “Que el Senyor et beneeixi i et guardi. Que el Senyor faci resplendir per a tu el seu rostre i et beneeixi. Que el Senyor es giri cap a tu i et concedeixi la pau”. (Nm 6,24-26) Amb la benedicció de Déu tot és oportú. (Proverbi alemany) 4.1.2 L’adoració Youcat 485 Per què hem d’adorar Déu? Qualsevol home capaç d’entendre que és creatura de Déu reconeixerà i adorarà amb humilitat el propi creador. Ara bé, l’adoració cristiana no veu solament la grandesa, l’omnipotència i la santedat de Déu. El cristià s’agenolla també davant l’amor diví, que en Jesucrist s’ha fet home. Qui adora veritablement Déu s’agenolla davant d’ell o es prostra a terra; en aquests gestos s’expressa l’autèntica realitat de la relació entre l’home i Déu: nosaltres som petits i Déu és gran; al mateix temps l’home no és mai tan gran com quan s’agenolla davant de Déu en acte de lliure donació. El no creient que busca Déu i comença a pregar pot d’aquesta manera trobar el camí cap a Déu. Catecisme 2628. L'adoració és la primera actitud de l'home que es reconeix criatura davant el seu Creador. Exalta la grandesa del Senyor que ens ha fet1 i l'Omnipotència del Salvador que ens allibera del mal. És la prosternació de l'esperit davant el «Rei de glòria» (Sl 24,9-10) i el silenci respectuós davant el Déu «cada vegada més gran». L'adoració del Déu tres vegades sant i sobiranament amable confon d'humilitat i dóna seguretat a les nostres súpliques. 4.1.3 La petició Youcat 486 Per què hem de pregar a Déu? Déu, que ens coneix a fons, sap bé de què tenim necessitat. Tanmateix, ell desitja que nosaltres preguem, que ens adrecem a ell en les necessitats de la vida, que dirigim a ell els nostres crits, el nostre plany, les nostres invocacions i que fins i tot combatem amb ell en la pregària. Certament, Déu no té necessitat de les nostres pregàries per a venir a ajudar-nos; que nosaltres preguem, depèn de la nostra voluntat; qui no prega i no vol pregar es tanca en si mateix. Solament el qui prega s’obre i s’adreça a aquell qui és la causa de tot bé; qui prega torna a la casa de Déu. D’aquesta manera la pregària posa l’home en una correcta relació envers Déu, el qual respecta la nostra llibertat. Catecisme 2631. La petició del perdó és el primer moviment de la pregària de petició (cf. el publicà: «Tingueu pietat de mi, que sóc pecador», Lc 18,13). És la condició prèvia d'una pregària justa i pura. La humilitat confiada ens restableix a la llum de la comunió amb el Pare i el seu Fill Jesucrist, i dels uns amb els altres: aleshores, «qualsevol cosa que li demanem, la rebrem d'Ell» (I Jn 3,22). La petició del perdó és la condició prèvia de la litúrgia eucarística, també la de la pregària personal. Catecisme 2632. La petició cristiana se centra en el desig i la recerca del Regne que ve, d'acord amb l'ensenyament de Jesús. Hi ha una jerarquia en les peticions: primer, el Regne; després, el que és necessari per a acollir-lo i per a cooperar a la seva vinguda. Aquesta cooperació a la missió del Crist i de l'Esperit Sant, que ara és la de l'Església, és l'objecte de la pregària de la comunitat apostòlica. La pregària de Pau, l'apòstol per excel·lència, ens revela com la divina preocupació de totes les Esglésies ha d'animar la pregària cristiana. Per la pregària, tot batejat treballa per la Vinguda del Regne 4.1.4 La intercessió

18 Youcat 487 Per què hem de pregar a Déu per altres persones? Com Abraham va intercedir amb la seva pregària a favor dels habitants de Sodoma, com Jesús pregava pels seus deixebles, com la comunitat cristiana primitiva prestava atenció no solament al propi bé, sinó també al dels altres (cf. Fl 2,4), de la mateixa manera els cristians preguen per tothom: per les persones a qui estimen, per les que són llunyanes i fins i tot pels enemics. Com més bé aprenem a pregar, més profundament ens sentim part d’una família espiritual per mitjà de la qual la força de la pregària esdevé eficaç; tot preocupant-me de les persones que estimo, em situa al centre de la família humana, puc rebre força de la pregària d’altres i invocar per a ells l’ajut diví. “Crist Jesús va morir, més encara, va ressuscitar, seu a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres! Qui ens separarà de l’amor de Crist?” (Rm 8,34-35) “Pregar per algú significa enviar a algú un àngel”. (MARTÍ LUTER) 4.1.5 L’acció de gràcies You 488 Per què hem de donar gràcies a Déu? Tot el que nosaltres som i tot el que tenim prové de Déu. Pau diu: «Què posseeixes tu que no ho hagis rebut?» (1Co 4,7). L’agraïment envers Déu, de qui prové tot bé, ens fa també feliços. La més gran pregària d’acció de gràcies és l’→EUCARISTIA de Jesús (en grec, precisament, eukharistia significa ‘acció de gràcies’), amb la qual ell pren pa i vi per oferir a Déu tota la creació transformada. Cada acció de gràcies dels cristians s’uneix a l’acció de gràcies de Jesús. Per obra seva som veritablement transformats i redimits; per això podem estar-li agraïts des del fons del cor i expressar aquesta gratitud a Déu de moltes maneres. 4.1.6 La lloança 489 Què significa lloar Déu? Déu no té necessitat dels nostres aplaudiments; som nosaltres qui tenim necessitat d’expressar-li la nostra joia i l’alegria del nostre cor. Lloem Déu per la seva presència i la seva bondat, i amb això, ja ara, ens unim a la lloança eterna que els àngels i els sants canten a Déu en el cel. Catecisme 2639. La lloança és la forma de pregària que reconeix més immediatament que Déu és Déu. El canta per Ell mateix, li dóna glòria, més enllà del que fa, perquè ELL ÉS. Participa en la benaurança dels cors purs que l'estimen en la fe abans de veure'l en la glòria. Per ella, l'Esperit s'uneix al nostre esperit a fi de donar testimoniatge que som fills de Déu, dóna testimoniatge al Fill unigènit en qui hem estat adoptats i per qui glorifiquem el Pare. La lloança integra les altres formes de pregària i les porta cap a Aquell que n'és la font i el terme: «L'únic Déu, el Pare, de qui tot ve i per a qui som fets» (1 Co 8,6). “... i els nostres cants, que res no afegeixen a la vostra grandesa, a nosaltres ens fan progressar cap a la salvació...” (Prefaci comú IV) 4.1.7 Diverses maneres de pregar Youcat 500 Existeixen maneres diverses de pregar? Sí, existeix la pregària vocal (elevant el cor fins a Déu i expressant aquesta elevació amb paraules), la meditació (Amb la meditació un cristià busca el silenci necessari per a experimentar la proximitat de Déu i la pau que es prova a la seva presència) i la pregària contemplativa (La pregària contemplativa és amor, silenci, escolta i disponibilitat envers Déu); tots aquests tipus de pregària pressuposen el recolliment del cor. 4.1.8 Els gestos del cos durant la pregària Què expressen els cristians amb els seus gestos durant la pregària? Amb el llenguatge del cos els cristians porten la seva pregària davant de Déu; durant la pregària ajunten les mans o les obren (actitud orant); s’agenollen davant el Santíssim; escolten l’Evangeli drets i mediten asseguts.

19 Estant drets davant de Déu expressem la nostra veneració (per exemple, ens posem drets quan arriba una persona important), però també la nostra vigilància i la nostra promptitud (estem a punt de posar-nos en camí en qualsevol moment). A més, desplegant les mans en actitud orant, el fidel assumeix la gestualitat de qui dóna lloança. Asseient-se davant de Déu, el cristià escolta la pròpia veu interior, rumia en el propi cor la Paraula de Déu (cf. Lc 2,51) i hi reflexiona. Agenollant-se, l’home es fa petit davant la grandesa de Déu i es reconeix necessitós de la seva gràcia. Amb la prostració l’home adora Déu. Ajuntant les mans ens recollim de la distracció i ens lliguem a Déu; les mans juntes són també una antiga actitud orant 4.2 Fonts de la pregària: 4.2.1 La vida real: el que em passa, el que visc, el que em preocupa... ho parlo amb l’Amic, li ho presento a Ell, que està al meu costat, des del silenci. Els signes dels temps que capta la meva mirada i la meva escolta amb la fe. Catecisme 2660. Pregar en els esdeveniments de cada dia i de cada instant és un dels secrets del Regne revelats als «més petits», als servents del Crist, als pobres de les benaurances. És just i bo pregar perquè la vinguda del Regne de justícia i de pau influeixi en el camí de la història, però també és important fonyar amb la pregària la pasta de les humils situacions quotidianes. Totes les formes de pregària poden ser el llevat amb el qual el Senyor compara el Regne. “Pregar significa escoltar més que no pas parlar; contemplar significa més ser mirat que no pas mirar” (Carlo Carretto) La pregària del creient brolla de la vida. El seu contingut és l’existència mateixa viscuda dia a dia. No cal fer grans elucubracions per adreçar-se a Déu. N’hi ha prou que ens presentem davant d’ell amb el nostre ésser, amb el que ens passa, preocupacions i alegries, relacions humanes i responsabilitats. En la pregària, partim del que vivim realment i ho posem a les mans de Déu Característica de la pregària és precisament la de passar del jo al tu, de l’autoreferencialitat a l’obertura cap als altres. Qui prega de debò pot experimentar directament que Déu li parla, i que sovint parla de manera diferent de com nosaltres voldríem i esperaríem. 4.2.2 La Sagrada Escriptura: Catecisme 2653. L'Església «exhorta amb força i d'una manera especial tots els cristians a adquirir mitjançant una lectura freqüent de les divines Escriptures 'la ciència eminent de Jesucrist'. Però la pregària ha d'acompanyar la lectura de la Sagrada Escriptura perquè s'estableixi un diàleg entre Déu i l'home, ja que és a Ell a qui ens adrecem quan preguem, és a Ell a qui escoltem quan llegim els orades divins» 2654. Els Pares espirituals, parafrasejant Mt 7,7, resumeixen així les disposicions del cor alimentat per la Paraula de Déu en la pregària: «Cerqueu llegint i trobareu meditant; truqueu pregant i trobareu obert contemplant.» 4.2.3 La litúrgia de l'Església Catecisme 2655. La missió del Crist i de l'Esperit Sant que, en la litúrgia sacramental de l'Església, anuncia, actualitza i comunica el misteri de la salvació, continua en el cor que prega. Els Pares espirituals comparen de vegades el cor amb un altar. La pregària interioritza i assimila la litúrgia durant i després de la seva celebració. Fins i tot quan és viscuda «en el secret» (Mt 6,6), la pregària és sempre pregària de l'Església, comunió amb la Santa Trinitat.

20 4.2.4 Hi ha llocs de l’església i imatges venerades que ens inspiren especialment. El Santíssim Sagrament, el sant Crist a la Creu, les imatges de la Mare de Déu. Youcat 499. Des dels primers temps els cristians preguen almenys al matí, a l’hora dels àpats i al vespre; i qui no prega regularment acaba que no prega mai. Qui estima una altra persona sense oferir-li mai un senyal del propi amor no l’estima de debò. El mateix passa amb Déu: qui el busca de debò li testimoniarà amb senyals com desitja la seva proximitat i la seva amistat. Al matí som cridats a llevar-nos i oferir la jornada a Déu, demanar la seva benedicció i la seva proximitat en totes les trobades que es fan i en totes les necessitats; cal donar-li gràcies, especialment a l’hora dels àpats; a la fi del dia cal posar-ho tot a les seves mans i demanar perdó per a un mateix i per als altres. Serà un bon dia, i aquests senyals de vitalitat espiritual arribaran a Déu. 510. És sempre possible pregar, i fins i tot és una necessitat existencial; pregària i vida són inseparables entre elles. Déu no es conforma amb un parell de paraules al matí i al vespre; tota la nostra vida ha d’esdevenir una pregària, i les nostres pregàries han d’esdevenir la nostra vida. Cada història de vida cristiana és també un història de pregària, una única, llarga temptativa d’una més profunda unió amb Déu. Com que molts cristians tenen el viu desig d’estar sempre prop de Déu amb el cor, aquests practiquen l’anomenada «pregària de Jesús», en ús des de temps immemorial, sobretot en les Esglésies orientals. Aquesta pregària consisteix a mirar de repetir durant la jornada una simple fórmula (la seva forma més coneguda és: «Crist Jesús, Fill de Déu, Senyor, tingueu pietat de nosaltres pecadors») de manera que es converteixi en una pregària constant. 4.3. Pregària en grup Pregària del salm de diumenge que ve, aprenent la resposta cantada Pregària hebrea: Sigues beneit, Etern Déu, Rei de l’Univers, que has donat al gall la inteligència d’anunciar la separació del dia i la nit. Sigues beneit, Etern Déu, que il·lumines els ignorants i dones la vista als cecs, que alliberes de l’esclavatge i dones llibertat als presoners, que exaltes els humils i redreces els oprimits, que refàs els qui els manca el necessari, que ets provident a les nostres necessitats i has donat una gran força de resistència al nostre poble, que has coronat Israel d’esplendor i l’has alliberat de la idolatria, que has creats els homes lliures, has alliberats els nostres ulls de son i les nostres parpelles de la pesantor. Déu nostre, Déu del nostres pares, beneeix-nos amb la triple benedicció escrita en la Llei: que Déu et beneeixi i t’empari que Déu giri cap a tu la seva mirada lluminosa que Déu et guardi i et doni la pau. Amén

21 Tema 5 Models de pregària. Dificultats en la pregària Pregària de comunió amb els germans ortodoxes i protestants, amb les Esglésies i Confessions cristianes. (introducció) El divendres és el dia dedicat a la penitència i a la meditació de la Mort i de la Creu de Crist. Preguem germans perquè desapareguin les nostres divisions, que segueixen crucificant el Senyor. (tots) Traguem de nosaltres els prejudicis orgullosos que ens separen i que trossegen el seu sant Cos; els rancors que reobren les seves ferides; les disputes doctrinals que el coronen d’espines, el claven a la creu i l’ofeguen; les nostres pretensions de prioritats i independència que li fereixen el cor i el dessagnen. Com és possible que adorant un sol Senyor, en detestem els uns als altres? Com és possible que coneixent les seves paraules “Els meus seran reconeguts per l’amor que es tenen els uns als altres”, ens ignorem? Abandonem els nostres recels i animadversions abans de presentar l’ofrena! Que la profunditat i riquesa de l’Església d’Orient, que la força i la grandesa de l’Església Catòlica, que la sinceritat i llibertat de les Esglésies Reformades construeixi una ofrena comuna i un nou cant. Que tots formem un únic ramat de l’únic Bon Pastor! 5.0 Qüestions per entrar en el tema: Faig una breu memòria de com m’ha anat el dia, el que he viscut, les persones amb qui m’he relacionat, les experiències ordinàries viscudes, etc li ho explico al Senyor. (silenci per escriure-ho...) Segons el que li he explicat al Senyor, li faig una pregària (pot ser d’acció de gràcies, o de penediment, o de petició) (silenci per escriure-la) 5.1 Models i guies de pregària. De fet tots els sants i santes, també els que nosaltres hem conegut, són models de pregària. Alguns d’ells han estat inspiradors d’espiritualitats de vida evangèlica, de forta atracció i seguiment (sant Benet, sant Ignasi, sant Francesc d’Asis, santa Teresa d’Àvila, santa Teresa de l’infant Jesús, beat Charles de Foucauld, etc.) Els testimonis cristians que ens han influït (pares, preveres, catequistes, religioses, laics i laiques compromesos, etc.) tots ells i elles han estat exemple d’orants. No trobarem cap testimoni destacat de compromís pel Regne i per l’Evangeli que no sigui també un gran exemple de pregària. Catecisme de l’Església Catòlica 2683. Els testimonis que ens han precedit en el Regne, especialment els que l'Església reconeix com a «sants», participen en la tradició viva de la pregària, pel model de la seva vida, per la transmissió dels seus escrits i per la seva pregària avui. Contemplen Déu, el lloen i no paren d'ocupar-se d'aquells que han deixat a la terra. Entrant «al goig» del seu Senyor, han estat «posats sobre molt.» La seva intercessió és el seu més alt servei del designi de Déu. Podem i hem de demanar-los, que intercedeixin per nosaltres i pel món sencer.

22 2684. En la comunió dels sants s'han desenvolupat al llarg de la història de les Esglésies diverses espiritualitats. El carisma personal d'un testimoni de l'amor de Déu als homes s'ha pogut transmetre, com «l'esperit» d'Elies a Eliseu i a Joan Baptista, perquè hi hagi deixebles que participin en aquest esperit. Una espiritualitat també es troba en la confluència d'altres corrents, litúrgics i teològics, i dóna testimoni de la inculturació de la fe en un àmbit humà i en la seva història. Les espiritualitats cristianes participen de la tradició viva de la pregària i són guies indispensables per als fidels. Reflecteixen, en una rica diversitat, la pura i única llum de l'Esperit Sant. 5.1.1 La primera mestra de pregària i la més poderosa intercessora, la primera de tots els sants i santes, és la mare de Jesús, santa Maria, que ens ha deixat el seu Magnificat:

-La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles: el seu nom és sant, i l'amor que té als qui creuen en ell s'estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre. Repassem el text, entenguem les paraules i acollim els conceptes: fem nostra aquesta pregària, memoritzem-la, fem-la habitual. És una bona pregària per recitar sovint, a la fi de cada dia: és lloança i acció de gràcies pels favors rebuts; és renovació de la nostra confiança en el Déu poderós i amorós. En la Litúrgia de les Hores es recita o canta a la pregària de Vespres, al capvespre de cada dia.

“Maria, abans de tot, ha de ser per a nosaltres model de pregària cristiana. Ella ens pot ensenyar a buscar i acceptar en la pregària la voluntat de Déu fins i tot quan no entenem res del que està passant: Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules. Ella ens pot iniciar a descobrir en la nostra vida motius per a la lloança a Déu: La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que en salva. D’ella aprenem també a queixar-nos al Senyor en moments de foscor i recerca: Fill meu, ¿perquè t’has portat així amb nosaltres. Maria ens ensenya a pregar intercedint pels necessitats: No tenen vi... Feu tot el que ell us digui. Ella és model de meditació i interiorització del misteri cristià: Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. També recorrem a Maria per trobar-nos amb Déu. Pròpiament, la nostra pregària només pot adreçar-se directament a Déu o a Jesucrist. Però l’Encarnació de Déu en Jesús realitzada en Maria confereix a la nostra relació amb ella un caràcter propi. Maria, la Mare de Jesús, és també Mare dels qui som germans de Crist. Per això, encara que la nostra pregària s’adreça només a Déu i encara que Jesucrist és el nostre únic Mitjancer, associem en la nostra pregària Maria, l’elegida pel Pare per a ser Mare del seu Fill. Podem invocar-la realment com a Mare, Auxiliadora, Socors. Ella sense fer minvar gens la mediació del seu Fill, sinó rebent-ho tot del Pare per mitjà d’ell, pot intercedir maternalment per nosaltres” (Carta dels bisbes de Navarra i Euskadi, pàg 51) 5.1.2 Dues altres pregàries evangèliques incorporades a la Litúrgia de les Hores de l’Església són el Càntic de Zacaries en el naixement del seu fill Joan, que es recita o canta, cada dia a la pregària de Laudes al matí: Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel: ha visitat el seu poble i l'ha redimit; fa que s'aixequi un salvador poderós a la casa de David, el seu servent, com havia anunciat de temps antic per boca dels seus sants profetes. Així ens salva, alliberant-nos dels enemics, de les mans dels qui ens volen mal, mogut pel seu amor als nostres pares i pel record de l'aliança santa que jurà al nostre pare Abraham, prometent de concedir-nos que, sense por, lliures dels enemics, li donem culte, amb santedat i justícia, tota la vida. I a tu, infant, et diran profeta de l'Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats. Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel,

23 per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau.

I la pregària de l’ancià Simeó en la presentació de l’infant Jesús al temple, que es recita cada nit en la pregària de Completes: Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble. 5.2 Dificultats en la pregària “No hem d’oblidar que pregar és dir sí a Déu. No és fàcil. La dificultat per dir aquest sí a Déu no es dissimula ni dilueix darrere d’expressions de confiança. Aquest assentiment a Déu exigeix, abans de tot, trobar-se en la pregària amb Déu mateix, amb el Déu vivent. Tota pregària veritable comença amb un sóc aquí, Senyor. Els mestres de la vida espiritual en deien posar-se en presència de Déu. Es tracta de canviar de nivell, deixar el món de la utilitat i dels interessos per tal d’obrir-se a la presència d’aquest Misteri que anomenem Déu. Són moltes les actituds que poden obstaculitzar-nos l’encontre, però cap tant com l’actitud possessiva i el fet d’estar centrats en nosaltres mateixos. (...) Per tal d’entrar en relació amb ell, la persona ha d’adoptar una postura de disponibilitat i despreniment. Sovint la pregària està plena de les nostres peticions, necessitats i interessos que no permeten que Déu entri en la nostra existència. (...) La pregària exigeix netedat de cor, sinceritat i transparència. Cap relació veritable no es pot establir entre un jo fals i Déu. Per endinsar-nos en la pregària ens hem de treure les màscares. ¿No que no anirem pas disfressats a l’encontre amb Déu? Davant d’ell no ens cal amagar les nostres ferides o el nostre desordre. Tampoc no tenim per què disculpar-nos dels nostres pecats ni justificar la nostra mediocritat. (...) Aquesta sinceritat exigeix cercar Déu més enllà de mètodes, llibres, oracions i fórmules. Exigeix, a més, cercar Déu abans que la nostra pau i consol. No buscar coses, sinó buscar-lo a ell. És també aquesta sinceritat que ens pot conduir a dir interiorment un sí a Déu. Un sí petit, humil, potser minúscul, que aparentment no canvia encara gens la nostra vida, però que ens endinsa pel camí de la docilitat a Déu: Fes-me conèixer el camí que he de seguir, que a tu elevo la meva ànima. (Carta dels bisbes de Navarra i Euskadi, pàg 30-31) La pregària és la primera manifestació de l’actitud religiosa, la resposta que suscita en la persona la presència del Misteri. Preguem tal com creiem. Creiem tal com preguem. Totes les dificultats que es troben en la pregària tenen una única causa: la de pregar com si Déu no fos present (Santa Teresa d’Àvila) 5.2.1 Falta de fe Catecisme 2732. La temptació més corrent, la més amagada, és la nostra falta de fe. No s'expressa tant per una incredulitat declarada com per unes preferències de fet. Quan comencem a pregar, mil feines o preocupacions, considerades urgents, se'ns presenten prioritàries; una altra vegada, és el moment de la veritat del cor i del seu amor de preferència. De vegades ens adrecem al Senyor com a últim recurs: però, hi creiem de debò? De vegades prenem el Senyor per aliat, però el cor encara segueix en la presumpció. En tots els casos, la nostra falta de fe revela que encara no hem arribat a la disposició del cor humil: «Sense mi, no podeu fer res» (Jn 15,5). 5.2.2 Demana massa esforç Youcat 505 Per què la pregària a vegades és una batalla? Els mestres espirituals de tots els temps han descrit el creixement en la fe i en l’amor a Déu com una veritable batalla en la qual hi ha en joc la vida i que es desenrotlla en el camp de batalla de la interioritat humana. La pregària és l’arma del cristià: podem deixar-nos vèncer per l’amor exagerat de nosaltres mateixos i perdre’ns darrere coses de cap valor, o bé podem assolir Déu. Qui vol pregar, sovint abans ha de vèncer la pròpia desgana. La que avui anomenem «apatia», els pares del desert la coneixien amb el nom d’accídia; el fet de no sentir desig de Déu és un gran problema de la vida espiritual; tampoc l’esperit del nostre temps no reconeix cap sentit en la pregària, i

24 tenir l’agenda sempre plena no li deixa cap espai. La batalla és també contra el temptador, que se les enginya totes per impedir a l’home de donar-se a Déu; si Déu no volgués fer-se trobar en la pregària, la batalla seria irremeiablement perduda. 5.2.3 Sembla inútil Youcat 507 Per què a vegades s’experimenta que la pregària no és útil? La pregària no ens procura el que a nosaltres ens agradaria, sinó solament la proximitat amb Déu; i precisament en un aparent silenci Déu ens invita a fer encara un pas endavant en la donació sense reserves, en la fe incondicional, en l’esperança que no coneix fi. Qui prega ha de deixar a Déu tota la llibertat de dir-nos el que ell desitja, de complir el que el demana i de donar-se com ell vol. Sovint diem: «He pregat però no he estat escoltat»: potser la nostra pregària no és prou intensa, com un dia el Rector d’Ars va demanar a un company que es queixava del propi fracàs: «Has pregat i has sospirat... has també dejunat i vetllat?» Pot donar-se el cas igualment que les nostres peticions a Déu no siguin justes. Per això Teresa d’Àvila va dir un dia: «No demanis a Déu càrregues lleugeres; demana-li una esquena forta!» 5.2.4 Aridesa interior Youcat 508 Per què a vegades, durant la pregària, no se sent res o s’experimenta fins i tot una

mena d’aversió contra la pregària? La distracció durant la pregària, la sensació de buit i d’aridesa interior o fins i tot l’aversió contra la pregària són experiències que fa qualsevol que pregui; perseverar amb fidelitat és en aquests casos ja una pregària. És sabut que santa Teresa de Lisieux no va aconseguir durant un llar període de temps sentir la més mínima empremta de l’amor de Déu; poc abans de la mort, durant la nit la germana Céline anà a trobar-la i la trobà amb les mans plegades. «Què fas? Hauries de mirar de dormir», li digué Céline. «No puc, sofreixo massa. Però prego», fou la resposta de Teresa. «I què li dius, a Jesús?». «Jo no li dic res, l’estimo.» Cada home té una pregària que pertany a ell sol, de la mateixa manera que té una ànima que pertany a ell sol. Per això, quan un home troba dificultat a descobrir la pròpia ànima, troba també difícil descobrir la seva pregària. ELIE WIESEL (*1928, escritor romanès-americà, sobreviscut a l’Holocaust) 5.2.5 No serà una fugida? Youcat 509 La pregària no és per ventura una fuga enfront de la realitat? Qui prega no fuig pas enfront de la realitat, sinó que més aviat obre els ulls sobre tota la realitat i rep de Déu omnipotent la força de resistir enfront d’aquesta. La pregària és com el distribuïdor de benzina del qual es rep energia per a llargs viatges i per a desafiaments extrems; pregar no fa fugir de la realitat, sinó que ajuda a penetrar-hi més a fons; no roba temps, sinó que redobla el que encara resta i l’emplena de significat. 5.3 Pregària en grup Salm de diumenge que ve, amb la resposta cantada. Fragments del Magnificat, del Benedictus i Nunc dimitis (cadascú escull les frases amb les que més s’identifica) Vine, oh sant Nom del Crist, superior a qualsevol altre nom; vine, força de l’Altíssim, compassió perfecta; vine, misericòrdia infinita; vine, plenitud del que és humà; vine, sigues el nostre Amic, el nostre Company de camí. Vine, oh Esperit sant , purifica el nostre cor, senyalat amb el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit sant.

25 Tema 6. Introducció al Pare nostre: Pare nostre que esteu en el cel. Pregària de les Divuit benediccions (Schamone esre) que tot jueu pietós havia de recitar tres vegades cada dia, que segurament fou l’aliment espiritual de Jesús, que durant la seva vida la va recitar innombrables vegades, i encara avui preguem els hebreus religiosos. Beneit siguis, Etern, Déu nostre i dels nostres pares. Déu gran, animós i terrible, Déu altíssim, que compenses amb les teves gràcies i ho posseeixes tot, i et recordes de les gràcies dels pares, tu aportaràs amb amor en el teu nom un redemptor als ulls dels teus fills. Beneit siguis, Etern, Rei que ajuda, allibera i defensa, defensor d’Abraham. Tu serveixes sempre, Senyor; revifes els morts i ets gran en l’alliberament. Tu fomentes la vida amb misericòrdia i ressuscites els morts amb gran pietat; tu sostens els caiguts i guareixes els malalts i deslligues els encadenats i guardes fidelitat als qui dormen a la pols (...) Beneit siguis, Etern, Déu Sant! Tu gratifiques l’home amb el coneixement i ensenyes al mortal la comprensió, que la teva gràcia ens doni el coneixement i la comprensió, el discerniment. Beneit siguis, Etern que gratifiques amb el coneixement. Fes-nos tornar a la Torà, i apropa’ns al teu servei, Rei nostre, i fes-nos girar el rostre cap endavant amb un íntegre penediment. Beneit siguis, Etern, que tant perdones. Mira la nostra misèria, defensa la nostra causa i allibera’ns aviat, en favor del teu nom, ja que Tu ets un redemptor poderós. Beneit siguis Redemptor d’Israel, cura’ns i ens curarem; allibera’ns i ens alliberarem, doncs, Tu ets la nostra lloança. Fes que la completa curació arrenqui totes les nostres nafres, perquè Tu ets l’Etern, Rei sanador, fidel i compassiu. Beneeix sobre nosaltres, Etern Déu nostre, aquest any, els productes de tota m ena, i posa la teva benedicció sobre la faç de la terra, sadolla amb la teva bondat i beneeix els nostres anys com a anys bons. Beneïu-nos, Etern, beneïdor dels anys. 6.0 Qüestions per entrar en el tema: - Quan tenim costum de pregar personalment amb el Pare nostre (atenció a una recitació rutinària) - Quan el diem en grup (quin efecte ens fa sentir les veus dels qui ens acompanyen) (recitació amb persones de la família, o amb algú estimat) (records de l’ensenyament per part dels nostres pares) - Quan el recitem/cantem a l’Eucaristia (gest d’obrir les mans) (utilitat de la introducció del prevere) 6.1 El text Mateu 6, 5-13 Lluc 11,1-4 El que diem I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i de pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que es amagat, t’ho recompensarà. Quan pregueu, no parleu per parlar, com ho fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu,doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu. Vosaltres, pregueu així: Pare nostre del cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia; Perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen; No permetis que caiguem en la temptació i allibera’ns del mal

Una vegada, Jesús, pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué: “Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles”. Ell els digué: “Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna’ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació

Pare nostre que esteu en el cel, sigui santificat el vostre sant nom, vingui a nosaltres els vostre Regne, faci’s la vostra voluntat, així en la terra com es fa en el cel. El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor, el dia d’avui. I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors. I no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació. Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

26

- El Parenostre és la síntesi de l’evangeli, conté els grans temes, és “el compendi de l’evangeli” (Tertulià). - És el text evangèlic amb més comentaris (interessant la “Explicació del Parenostre” de Martí Luter, abadia de Montserrat, amb introducció de Lluís Duch) - Nosaltres l’hem après des de la nostra primera infància sense potser entendre’l massa ni cap explicació aprofundida. De fet no és “una” pregària, sinó “la” pregària del Senyor. Qualsevol altra pregària per a ser cristiana se li ha d’acomodar. 6.2 PARE-ABBÀ És la primera paraula que pronunciem invocant Déu, la que un petit infant après junt amb la d’imma (mama). No és una expressió que se’ns ha ocorregut: ens l’ha ensenyada el mateix Jesús (ell el coneix, l’ha vist, i ens l’ha revelat). No ha trobat paraula humana millor per parlar-nos de Déu, treta del seu vocabulari familiar, d’entre les primeres paraules que va balbucejar, dictades per Josep i Maria. Paraula interioritzada i amarada de l’experiència familiar de ser estimat com a fill per aquestes dues persones, amb un amor fidel, tendra, proper, constant, sacrificat. “Els cristians no ens adrecem a la divinitat, ni al summe Bé, ni al gran Ordenador. En dir Pare, no ens adrecem a Algú abstracte i desconegut; ho diem al Déu de Jesucrist, el que Ell coneix i ens revela.” Segons Jesús, Déu no és com un pare, ni només ens estima a la manera d’un pare-mare. És pare! Això vol dir que abans de tot és amor que ens dóna vida. Nosaltres som fills “adoptats” (paraula jurídica de Pau: Rm 8,13.23; Ga 4,5; Ef 1,5), per Ell que ens ha creat i ens sosté, semblants a Ell, amb cor d’infant estimat, humil i confiat. Li devem amor abans que adoració. Aquesta “adopció” ens distingeix de Jesús, “Fill unigènit de Déu, nascut del Pare abans de tots els segles, Déu nat de Déu, Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare” (Credo) De fet, Jesús distingeix entre “el meu Pare” (18 vegades en Mt, 4 en Lc, 25 en Jn) i “el vostre Pare” (13 vegades en Mt, 2 en Mc, 3 en Lc, 3 en Jn) sense fondre mai les dues expressions en un comú “Pare nostre”. “Mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: ser anomenats fills de Déu. I ho som! Però el món no ens reconeix, perquè no l’ha reconegut a ell. Estimats, ara som fills de Déu, però encara no s’ha

27 manifestat allò que serem. Sabem que, quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és”.(1Jn 3,1-2) En l’AT Déu és anomenat “pare” d’Israel, el seu fill, 10 vegades. Als evangelis, 170 vegades! i en sentit propi, no figurat. Aquesta expressió no “masculinitza” Déu, si bé se li aplica d’acord amb la cultura patriarcal del temps. “Sió deia: «El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi.» El Senyor li respon: «¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d’estimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna l’oblidés, jo mai no t’oblidaria”.(Is 49,15) “Com un fill que la seva mare consola, jo també us consolaré” (Is 66,13) Romans 8, 15-17 Tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: « Abbà, Pare!» Així l’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que, sofrint amb ell, serem també glorificats amb ell. Gàlates 4, 1-7 Us ho diré d’una altra manera: mentre l’hereu és menor d’edat, no es diferencia gens d’un esclau, per bé que és amo de tot. Està sotmès a tutors i administradors fins al temps fixat pel seu pare. 3Així també nosaltres: mentre érem menors d’edat, érem esclaus dels poders que dominen aquest món. Però quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, perquè rescatés els qui vivíem sota la Llei i rebéssim la condició de fills. I sabem que som fills perquè Déu ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que crida: « Abbà, Pare!» Per tant, ja no sou esclaus, sinó fills, i si sou fills, també sou hereus, per obra de Déu. Catecisme de l’Església Catòlica 2779. Abans de fer nostre aquest primer impuls de la Pregària del Senyor no és sobrer de purificar humilment el nostre cor de certes falses imatges d' «aquest món». La humilitat ens fa reconèixer que «ningú no coneix el Pare si no és el Fill i aquell a qui el Fill el vol revelar», és a dir, «els més petits» (Mt 11,25-27). La purificació del cor es refereix a les imatges paternes o maternes, sortides de la nostra història personal i cultural i que influeixen en la nostra relació amb Déu. Déu, el nostre Pare, transcendeix les categories del món creat. Transposar a Ell, o contra Ell, les nostres idees en aquest terreny seria fabricar ídols, per adorar o per abatre. Pregar el Pare és entrar en el seu misteri, tal com Ell és, i tal com el Fill ens l'ha revelat:

L'expressió Déu Pare no havia estat revelada mai a ningú. Quan el mateix Moisès va preguntar a Déu qui era, va sentir un altre nom. A nosaltres, aquest nom ens ha estat revelat en el Fill, ja que aquest nom implica el nom nou de Pare (Tertulià).

“En boca de Jesús, aquest nom suposa una novetat real, que expressa un intimitat, una familiaritat i un respecte, tot alhora. És una paraula totalitzant que abraça la vida sencera de Jesús, sense deixar-ne res fora.” (M.Estradé) Grans atacs a la religió en els nostres dies s’han centrat en la idea de de que Déu és simplement la suplència de la “por a la llibertat” (Nietzsche) o del “desig de protecció” (Freud). Aquest es preguntava si la religió no seria “una neurosi infantil col·lectiva i Déu una projecció compensadora del sentiment de desempar infantil?” De fet pot donar-se una forma malaltissa de viure la fe en Déu com a evasió del sofriment d’aquest món i com a recerca insaciable de consol. Però és evident que és possible ser fill sense renegar el pare i sense dimitir de ser home. Si arribem a comprendre que Déu ens ha fets seus sense robar-nos la grandesa, la dignitat i la responsabilitat de ser nostres, es fondrà tot complex d’alienació i podrem dir a imitació i a instàncies de Jesucist: Abbà, Pare! Catecisme de l’Església Catòlica 2780. Podem invocar Déu com a «Pare» perquè ens és revelat pel seu Fill fet home i perquè el seu Esperit ens el fa conèixer. En allò que l'home no pot concebre, ni els poders angèlics entreveure, i és la relació personal del Fill envers el Pare, l'Esperit del Fill ens hi fa participar, a nosaltres que creiem que Jesús és el Crist i que hem nascut de Déu.

28 2781. Quan preguem el Pare estem en comunió amb Ell i amb el seu Fill, Jesucrist. Aleshores el coneixem i el reconeixem en un embadaliment sempre nou. La primera paraula de la Pregària del Senyor és una benedicció d'adoració, abans de ser una imploració. La glòria de Déu és que el reconeguem com a «Pare», Déu veritable. Li donem gràcies perquè ens ha revelat el seu nom, perquè ens ha concedit de creure-hi i perquè estem habitats per la seva Presència. De fet Jesús va viure la paternitat de Déu com un home madur i lliure, amb la confiança dels infants i amb la decisió dels adults. En Jesús, la unió amb Déu Pare no és una dependència alienadora; no el disminueix, sinó que el multiplica, l’engrandeix, i l’obre, amb la donació de la vida, als seus germans. 6.3 NOSTRE Déu és Pare meu perquè abans és nostre, de tots, no al revés. Sóc fill de Déu perquè entro a la comunitat, a la seva família de la qual Ell és el Pare. L’amor a Déu i l’amor als altres no es poden separar. En algunes llengües el “nostre” va davant de “Pare”. Aquest concepte amplia i engrandeix el concepte de paternitat Déu no està monopolitzat per ningú. La seva paternitat és oferta a tothom, sense cap excepció: no hi ha cap obstacle que la pugui aturar. Déu també és pare d’aquells que no el coneixen, o no l’estimen, o el rebutgen. Igual com un home és pare, una dona és mare no per l’amor amb el que ell o ella són estimats, sinó per l’amor amb el que ells estimen. “En la pregària del Senyor diem tots junts: «Pare nostre»; així ho diu l’emperador, així ho diu el captaire, així ho diu el servent i així ho diu l’amo. Són tots germans perquè tenen tots un únic Pare”. SANT AGUSTÍ Catecisme de l’Església Catòlica 2790. Gramaticalment, «nostre» qualifica una realitat comuna a diversos. Només hi ha un sol Déu i és reconegut Pare per aquells qui, per la fe en el seu Fill unigènit, han renascut d'Ell per l'aigua i per l'Esperiri. L'Església és aquesta nova comunió de Déu i dels homes: unida al Fill unigènit esdevingut «el gran d'una multitud de germans» (Rm 8,29), està en comunió amb un únic i mateix Pare, en un únic i mateix Esperit Sant. Quan prega el «nostre» Pare, cada batejat prega en aquesta comunió: «La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima» (Ac 4,32). 2791. Per això, malgrat les divisions dels cristians, la pregària al «nostre» Pare continua essent el bé comú i una crida urgent per a tots els batejats. En comunió per la fe en el Crist i pel baptisme, han de participar en la pregària de Jesús per la unitat dels seus deixebles. 2792. Finalment, si resem de veritat el Parenostre, sortim de l'individualisme, ja que l'amor que acollim ens n'allibera. El «nostre» del començament de la Pregària del Senyor, com el «nosaltres» de les quatre últimes peticions, no és exclusiu de ningú. Per dir-lo de veritat les nostres divisions i oposicions han de ser superades. 6.4 QUE ESTEU EN EL CEL Seria millor dir, “del cel”, o “celestial” perquè especifiquen la seva identitat, de quin pare es tracta Aquesta és una expressió que significa transcendència, sense perdre la proximitat. Déu no és distant, sinó profund. És un Déu personal, però distint de nosaltres, i alhora pregon. Déu és prop nostre, però no manipulable. Déu no està en un lloc. El cel és una metàfora per dir que Déu és gran , ample, obert, estable, fecund, immutable, alt, immens, el Senyor de tot. És així: paternal i llunyà, interior a nosaltres i invisible, tenint cura de nosaltres i donant el seu afecte en tot moment i obligant-nos a cercar-lo, el pare estimat i alhora aquell que mai acabarem de trobar. “On aniria lluny del teu esperit? On fugiria lluny de la teva mirada? Si pujava dalt al cel, hi ets present, si m’ajeia als inferns, també t’hi trobo.

29 ¿Provaré de prendre les ales de l’aurora? ¿Aniré a viure a l’altre extrem del mar? També allà la teva mà em guiaria, també allà em sostindries. (Salm 139, 7-10) Catecisme de l’Església Catòlica 2794. Aquesta expressió bíblica no significa un lloc («l'espai»), sinó una manera de ser; no l'allunyament de Déu, sinó la seva majestat. El nostre Pare no és «en un altre lloc», és «més enllà de tot» el que podem concebre de la seva Santedat. Perquè és tres vegades Sant, és molt prop del cor humil i contrit. YouCat 518 El Pare està en el cel; però on és aquest cel? El cel és allà on és també Déu; la paraula «cel» no indica un lloc, sinó que indica la presència de Déu, que no està lligada al temps ni a l’espai. No hem de buscar el cel al damunt dels núvols. El cel comença quan ens adrecem a Déu en la seva glòria i al nostre proïsme necessitós; quan tastem la joia de l’amor; quan ens convertim i ens reconciliem amb Déu. «Déu no és allà on és el cel, sinó que on és Déu, allà és també el cel» (Gerhard Ebeling). “El paradís a la terra existeix onsevulla els homes siguin plens d’amor envers Déu, envers els seus germans i envers ells mateixos”.(HILDEGARDA DE BINGEN) 6.5 Pregària en grup El salm de diumenge que ve amb la resposta cantada. Glosa del Parenostre del Miquel Estradé: (1) Pare nostre del cel! Que us sapiguem dir pare amb pietat i amb enteresa, ni revoltats ni arraulits; fills, no criatures. / Que us sentim com a font de vida, exigència de ser, creador de llibertat, eliminador de pors./ Que no us atribuïm cap actitud que toleraríem a un pare de la terra. Que no us coneguem amb cap altre nom que aquell amb què el Fill ens ensenyà d’anomenar-vos: Pare! Continuem la pregària israelita de les Divuit Benediccions: Que no hi hagi esperança pels calumniadors; que tota maldat es perdi en un instant, que tots els teus enemics siguin suprimits: desarrela i trenca i destrueix, aviat i en els nostres dies, poder del mal. Beneït siguis, Etern, que malmets els enemics i sotmets els malvats. Que les teves pietats davallin sobre els justos i sobre els ancians de la casa d’Israel, el teu poble i sobre els seus escribes i sobre els prosèlits d’equitat i sobre tots nosaltres. Etern Déu nostre i dels nostres pares que varen posar la seva confiança des de sempre en el teu nom i en la veritat, posa en ells per sempre la teva part, a fi que no siguem avergonyits, ja que vàrem tenir confiança en tu. Beneit siguis, etern, suport i confiança dels justos. Escolta la nostra veu, Etern, tu que escoltes les pregàries i les súpliques; i no ens facis tornar amb les mans buides davant la teva faç, Rei nostre, que escoltes amb pietat les pregàries del teu poble, Israel. Beneit siguis, Etern, Déu nostre i dels nostres pares, des de sempre i per tota l’eternitat, que ets creador de la nostra vida i escut del nostre alliberament, per totes les generacions. Gràcies et donem, escamparem la teva lloança al llarg de la nostra vida, posada en les teves mans; i per les nostres ànimes en tu dipositades; i pels teus miracles que cada dia són amb nosaltres; i per les teves gestes i els teus beneficis, que tu fas en tot temps, al matí, a la tarda i a la nit.

30 Tema 7. Pare nostre...

Pregària de Charles de Foucauld (1858-1916) Pare, em poso en les Vostres mans, feu de mi el que us plagui. Per tot el que fareu de mi, us en dono gràcies. Estic disposat a tot, ho accepto tot, mentre es faci la Vostra voluntat en mi i en totes les criatures. Poso la meva ànima en les Vostres mans, us la dono, Déu meu, amb tot l'amor del meu cor, perquè us estimo. És una exigència del meu amor el donar-me, posar-me sense mesura en les Vostres mans, amb infinita confiança, perquè Vós sou el meu Pare. 7.1 Sigui santificat el vostre nom (santifiqueu –glorifiqueu- el vostre nom); 7.1.1 Vocabulari: Nom = identitat de Déu, el que Jesús ens ha revelat d’Ell (Noms de Déu a l’AT: “Yahvé”, el que és per ell mateix, sense dependre de ningú; “Adonai”, Senyor; “El-Elohim”, de les muntanyes, està per damunt amb el seu poder; “Shaddai”, omnipotent. (A l’Alcorà, 99 noms de Déu i el nom 100 és el “Desconegut”. Santificat = reconegut per tothom com el que és. 7.1.2 El NOM no es tracta de no usar-lo malament, evitant la ofensa i la blasfèmia, sinó dignament, amb respecte i temor, que no és por, sinó reverència. Quan Moisès entra en comunicació amb Déu li demana el nom (Ex 3,3-14: “Quan aniré a trobar els israelites i els diré: ‘El Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres’, si ells em pregunten: ‘Quin és el seu nom?’ què els he de respondre? Llavors Déu digué a Moisès: ‘Jo sóc el qui sóc’. I afegí ‘Jo sóc’ m’envia a vosaltres’”) Jesús, que és el Fill, ens ha revelat la identitat de Déu, perquè Ell el coneix i l’ha vist. Vàrem ser batejats en el nom de la Trinitat, units a, no només anomenant-la. 7.1.3 La SANTEDAT no és només el valor moral d’una persona –si bé la inclou-, sinó ser just, perfecte, bo, pur. Aquesta paraula expressa que Déu és separat, transcendent, realitat única, que és per Ell mateix, totalment Altre. “Santificar”, per part nostra, no és afegir res al que és, que ja ho és tot; sinó reconèixer-ho, fer-ho conèixer, manifestar-ho perquè tothom ho sàpiga i ho accepti. És una expressió similar a “glorificar el seu nom” que vol dir honorar el seu nom, proclamar que és sant, adorant-lo. Aquesta petició es podria expressar així: “Feu que tothom us reconegui com a únic Pare, i com a misteri impenetrable, us adori” i que ho sigui ja! Nosaltres també som “sants”, consagrats per la fe rebuda en el Baptisme, en el qual rebérem la vida de fills de Déu, cosa que comporta unes exigències en el comportament i en les actituds. 7.1.4 YouCat, 519 Què significa: «sigui santificat el vostre nom»? Santificar el nom de Déu significa posar-lo a ell primer que qualsevol altra cosa. En la Sagrada Escriptura el «nom» fa referència a la veritable essència d’una persona; santificar el nom de Déu significa reconèixer la seva realitat, lloar-lo, tenir-li respecte, retre-li honor i viure segons els seus preceptes. Catecisme de l’Església Catòlica, 2807. El terme «santificar» s'ha d'entendre aquí no en primer lloc en el seu sentit causatiu (només Déu santifica, fa sant) sinó sobretot en un sentit valoratiu: reconèixer com a sant, tractar d'una manera santa. D'aquesta manera en l'adoració, aquesta invocació és sovint entesa com una lloança i una acció de gràcies3. Però aquesta petició ens és ensenyada per Jesús com un optatiu: una petició, un desig i una espera en els quals Déu i l'home s'han compromès. Des de la primera petició al nostre Pare, estem submergits en el misteri íntim de la seva Divinitat i en el drama de la salvació de la nostra humanitat. Demanar-li que el seu nom sigui santificat ens implica en «el designi benèvol que Ell va formar per endavant» perquè «siguem sants i immaculats en la seva Presència, en l'amor».

31 7.2 Vingui el vostre Regne (feu arribar el vostre Regne);

7.2.1 Vocabulari: Regne, és el projecte salvador de Déu sobre el món, sobre la humanitat, sobre les criatures, sobre cadascú. Jesús el predicà (se cita 150 vegades al NT) en les seves paràboles i el començà a realitzar en els miracles i en el do del perdó, a nosaltres ens correspon construir-lo en la història humana, i el Senyor el completarà a la fi dels temps. 7.2.2 Déu és el Rei i el Senyor: que ho reconeguem, que li deixem fer, que l’acollim, que col·laborem amb Ell amb el testimoniatge i el compromís de la nostra vida. Que sigui així fins que el seu projecte es compleixi del tot i per sempre. Que afavorim tan com puguem aquesta sobirania de Déu. Volem ser servidors d’aquest projecte de Déu de la transformació del món, de la construcció del cel nou i la terra nova que tots desitgem: que Déu sigui “tot en tots”, que sigui reconegut i estimat com a Pare, que es compleixi la seva Paraula (coneguda, escoltada i acollida). Aquest projecte de Déu es complirà, perquè Déu és Déu, ho pot tot i ho vol. Encara no ha arribat la plenitud, però estem en camí, “ja però encara no”. El Regne és Crist, i està aquí, amb la força del seu Esperit, present i actiu, imparable. Més miralls no augmenten la llum del sol, però la reflecteixen més i millor. Jesús és la Llum del món: com més siguem els qui la reflectim, més es veurà la Llum de Crist, fins al dia que Ell ho il·luminarà tot i per sempre. El Regne ve i vindrà quan els pobres són evangelitzats. Nosaltres, tots, som aquests pobres que necessitem ser evangelitzats. Quan reconeixem la nostra pobresa radical l’Evangeli de la salvació ens pot enriquir. 7.2.3 YouCat 520 Què significa: «vingui a nosaltres el vostre regne»? Quan en la pregària diem: «vingui a nosaltres el vostre regne», demanem que Crist, com ell mateix ens ha promès, retorni i que la glòria de Déu, que ja ha començat sobre la terra, s’afermi de manera definitiva. François Fénelon diu: «Desitjar tot el que desitja Déu i desitjar-ho sempre, en totes les circumstàncies i sense limitacions, això és el regne de Déu, i és tot en la nostra interioritat.» Catecisme de l’Església Catòlica 2817. Aquesta petició és el «Marana tha» (en arameu), el crit de l'Esperit i de l'Esposa (dels primers cristians): «Veniu, Senyor Jesús» (Ap 22,20; 1 Co 16,22): Encara que aquesta pregària no ens hagués obligat a demanar la vinguda d'aquest Regne, nosaltres mateixos hauríem elevat aquest crit, afanyant-nos a anar a estrènyer les nostres esperances. Les ànimes dels màrtirs, sota l'altar, invoquen el Senyor amb grans crits: «Pins quan, Senyor, esperareu a demanar comptes de la nostra sang als habitants de la terra?» (Ap 6,10). Efectivament, han d'obtenir justícia a la fi dels temps. Apresseu, doncs, Senyor, la vinguda del vostre regne! 2818. En la pregària del Senyor es tracta principalment de la vinguda final del Regne de Déu pel retorn del Crist. Però aquest desig no distreu l'Església de la seva missió en aquest món, més aviat la hi compromet. Ja que des de la Pentecosta, la vinguda del Regne és l'obra de l'Esperit del Senyor «que continua la seva obra en el món i completa tota santificació». 2819. «El Regne de Déu és justícia, pau i alegria en l'Esperit Sant» (Rm 14,17). Els darrers temps en què estem són els de l'efusió de l'Esperit Sant. Des d'aleshores hi ha entaulat un combat decisiu entre «la carn» i l'Esperit:

Només un cor pur pot dir amb seguretat: «Vingui el vostre Regne.» S'ha d'haver estat a l'escola de Pau per dir: «Que el pecat, doncs, no regni en el vostre cos mortal» (Rm 6,12). Aquell qui es manté pur en les seves accions, els seus pensaments i les seves paraules, pot dir a Déu: «Vingui el vostre Regne!»

2820. En un discerniment segons l'Esperit, els cristians han de distingir entre el creixement del Regne de Déu i el progrés de la cultura i de la societat en què estan compromesos. Aquesta distinció no és una separació. La vocació de l'home a la vida eterna no suprimeix sinó que reforça el seu deure de

32 posar en pràctica les energies i els mitjans rebuts del Creador per servir en aquest món la justícia i la pau. 7.3 Faci’s la vostra voluntat, així en la terra com es fa en el cel (realitzeu el vostre voler). 7.3.1 Vocabulari: Voluntat, el que Déu vol en bé nostre, en la nostra realitat i en la realitat transcendent. La voluntat de Déu és del tot bona per a nosaltres, perquè el reconeixem com a Pare i Creador, per tan sap millor que nosaltres el que ens convé, i no pot voler altra cosa sinó el nostre bé. No hem d’intentar que Déu faci el que a mi m’interessa perquè ens podríem perdre, sinó que ens hem d’esforçar per assimilar confiadament el que Déu ens dóna. En això es prova la nostra fe i alhora la pacient bondat de Déu, que es troben. 7.3.2 El voler de Déu no és un destí, una fatalitat que s’abat implacablement sobre nosaltres. No ens demana una obediència absurda i inhumana, i menys encara una obediència a tiranies humanes imposades en el seu nom. Ben al contrari, en la voluntat de Déu tot és amor, vida, joia a favor nostre: “La voluntat del qui m’ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d’allò que ell m’ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia” (Jn 6, 39) “Viviu sempre contents, pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist” (1 Tes 5, 16-18) La Voluntat del nostre Pare és «que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (1 Tm 2,3-4). En l’AT la voluntat de Déu fou expressada en l’Aliança amb Israel, en la qual Déu es comprometé a favor de la llibertat del seu Poble «Vénen dies, ho dic jo, el Senyor, que pactaré una aliança nova amb el casal d’Israel i amb el casal de Judà. No serà com l’aliança que vaig pactar amb els seus pares, quan els vaig agafar per la mà per fer-los sortir del país d’Egipte; aquella aliança, ells la van trencar, tot i que jo havia complert els meus compromisos com a senyor. Sóc jo, el Senyor, qui ho diu. L’aliança que jo pactaré amb el casal d’Israel després d’aquells dies serà aquesta: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. Ho dic jo, el Senyor. Ja no caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre dient: “Coneixeu qui és el Senyor”, perquè des del més petit fins al més gran, tots em coneixeran. Perdonaré la seva culpa, no em recordaré més del seu pecat. Ho dic jo, el Senyor.(Jer 31, 31-34) La voluntat de Déu la tenim inscrita en el cor mogut pel seu Esperit. És el discerniment de l’amor actiu. No a la peresa ni a la por, a vegades disfressades de pietat aparent i d’obediència formal. Déu ens ha donat la llibertat per a ser responsables i fidels, no per a ser perfectes, sinó sants guiats pel seu Esperit. Déu respecta els nostres errors humans, i ens dóna la capacitat de corregir-nos amb la força i la llum del seu perdó. Déu duu a terme el seu pla d’amor sobre el món, i ho fa a través nostre, més enllà de nosaltres mateixos, però sempre a favor nostre, que som els seus fills. 7.3.3 YouCat 521Què significa: «faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel»? Quan preguem perquè el voler de Déu s’afermi universalment, demanem que sobre la terra i en el nostre cor es realitzi el que ja es realitza al cel. Mentre ens basem en els nostres plans, en la nostra voluntat i en les nostres representacions mentals, la terra no pot esdevenir com el cel. Qui vol una cosa i qui una altra. Però trobem la nostra felicitat només quan tots junts volem el que Déu vol; per això pregar significa fer espai sobre la terra, a poc a poc, al voler de Déu. Catecisme de l’Església Catòlica, 2825. Jesús, «tot i ser Fill, va aprendre pels seus propis sofriments l'obediència» (He 5,8). Amb més raó, nosaltres, criatures i pecadors, fets en Ell fills adoptius. Demanem al nostre Pare que uneixi la nostra voluntat a la del seu Fill per complir la seva voluntat, el seu designi de salvació per a la vida del món. Nosaltres en som radicalment impotents, però units a

33 Jesús i amb el poder del seu Esperit Sant, li podem lliurar la nostra voluntat i decidir d'escollir allò que el seu Fill sempre ha escollit: fer el que agrada al Pare. 7.3.4 Les tres peticions van directament dirigides a Déu, Pare del cel, i estan entrellaçades. La primera part de la pregària del Senyor es podria expressar amb aquestes paraules Duent a terme el vostre voler establirem el vostre Regne, i aleshores el vostre nom serà santificat, en la terra com ja es fa en el cel. que demanen una actitud nostra única: acolliment de Déu, docilitat a Déu, confessió de Déu. 7.4 Pregària en grup

El salm de diumenge que ve amb la resposta cantada.

Glosa del Pare nostre del Miquel Estradé: (2) Feu-vos reconèixer com a Pare per tothom / a través de la vida / dels qui ens diem fills en el Fill/ Obriu els nostres cors / a la vostra realitat única / de Pare entranyable. / Feu-nos expressar en tot moment / com a fills / Que aquesta consciència de fills / sigui el punt de referència / constant i únic / de tota la nostra vida./ Que tothom glorifiqui, al cel i a la terra / el nom sant, únic, en què el Fill, únic i sant / us ha revelat als homes / Pare! (3) Feu que els homes acceptem / la vostra acció sobre nosaltres; / que acceptem amb admiració que, perquè ens heu estimat / us heu posat incondicionalment al nostre servei / al servei de la nostra realitat més fonda. / Que la vostra reialesa sigui acollida / sense por d’imposicions absurdes o fastiguejadores. / Que la vostra manera de ser rei / ens faci descobrir els nostres instints de regnar / perversos i desfigurats; / que acceptem de regnar amb vós / de l’única manera com vós regneu, / en el servei per amor. / Que tothom us descobreixi Rei / a través del nostre testimoniatge. / Si vós ens heu estimat / fins a fer del vostre regnat un servei de paternitat, / que nosaltres sapiguem servir-nos / els uns als altres com a germans, / i proclamar així que el vostre Regnat ja és enmig nostre. (4) Realitzeu en nosaltres el vostre pla d’amor, el vostre voler de salvació. / Atorgueu-nos el discerniment necessari / per a saber triar, entre tantes coses com ens atreuen, / allò que és més d’acord amb el bé que ens voleu. / Que no ens deixem enlluernar per promeses falses de salvació/ que calgui treballar. / Que cap mena d’egoisme / no ens tanqui al vostre pla d’amor./ Que la comoditat no ens aturi / en la construcció d’allò que voleu. / Que la instal·lació no ens faci asseure / en espera de salvacions màgiques. / Que acceptem el risc de les decisions / pensades, aconsellades, pregades. / Que mai no pretenguem d’imposar / com a voluntat vostra / allò que no és sinó tossuderia, o il·lusió nostra. Que no caiguem en la hipocresia / de carregar sobre ningú feixos / que no ajudem a portar. / Que no afegim mai jous / de prescripcions humanes / al vostre jou suau. / Que no acceptem ni proposem càrregues que no vinguin de la vostra realitat de Pare! Himne a Crist de la carta als cristians de Colosses (1,11-20): “Amb alegria doneu gràcies al Pare, que us ha fet dignes de tenir part en l’heretat del poble sant, en el Regne de la llum. Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al Regne del seu Fill estimat, en qui tenim la redempció, el perdó dels nostres pecats. Ell és la imatge del Déu invisible engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat per ell totes les coses, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons i sobiranies, potències i autoritats. Tot ha estat creat per ell i destinat a ell. Ell existeix abans de tot, i tot es manté unit gràcies a ell. Ell és també el cap del cos, que és

l’Església. Ell és l’origen, el primogènit dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell tota la plenitud. Déu volgué reconciliar-ho tot per ell i destinar-ho a ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist”.

34 Tema 8. Pare nostre...

Pregària de Carles Cardó (1882-1958) És just i digne, verament, Senyor, / Pare del bell i font de saviesa,/ regraciar-te per la gran bellesa / que has escampat per la Creació. Per la claror de l’alba, que extasia/ l’aire en la rosa ressorgent del dia / perquè els colors del món són verd i blau/ calma fervent dels ulls que preludia / la visió celeste de la pau. Per la gota que penja a punt de caure / de la fulla rodona com un cor, / i l’aire trèmul, i a l’ocell, i a l’aura,/ presa en la calma de la posa d’or, / porta el missatge de la llum que mor. Pel cel pregon, gemat d’estrelles pures / que envien a la terra els somnis bells; / pel rossinyol que diu a les altures / l’íntim respons de les afraus obscures, / el musical silenci dels ocells. (...) Pel fris dentat de la carena arbrada / on els pins són més verds i el cel més blau, / bes incorpori, música encelada,/ que encén d’ales de llum la serralada / i el flam de l’esperit torna suau. (...) Perquè en has dat de veure l’espectacle / d’un infant que enraona amb l’Infinit, / perquè de cada bri fas un miracle / i tot el món desborda d’esperit. I sobretot perquè la Omnipotència / desant als cels llunyans per fer-te hom, / has abatut el mur de la Imminència / i ens has tret la terror de la Presència / i ens has donat de dir-nos el teu Nom. (...) I amb els àngels, robins de saviesa, cantem alhora l’himne jubilant: Sant, Sant, Sant / Déu de la terra i del gran cel brillant, / tot l’Univers és ple de ta bellesa.

Entrem a la segona part de la pregària del Senyor, en la qual la mirada de l’orant es dirigeix cap a nosaltres, vers les coses necessàries per la vida terrenal, pel camí de la fidelitat diària. En quatre peticions, des de la consciència de necessitat i des de la confiança en el Déu que és Pare Provident. Sense perdre el plural, perquè demanem per tots. 8.1 El nostre pa de cada dia doneu-nos-el, Senyor, el dia d’avui. 8.1.1 Des dels inicis, a alguns dels sants Pares antics els semblà massa terrenal, massa material aquesta petició, i tendien a una interpretació espiritual, entenent que en aquesta petició demanem l’aliment espiritual, el que ens dóna la vida eterna. Segons les paraules de Jesús: “L’home no viu només de pa, viu de tota Paraula que surt de la boca de Déu” (Mt 4, 4) El gran sant Agustí proposà una interpretació més ampla, i que és la que s’ha imposat: el nostre pa de cada dia és el pa del cos, de l’eucaristia, de la paraula de Déu. Tot necessari, sense el qual la nostra subsistència no estaria assegurada. El Senyor, doncs, ens fa demanar, com a fills, humilment, els béns que ens calen per a viure, avui i cada dia. Després, la petició la traspassem a l’eucaristia i a la Paraula que també ens calen per a viure la fe. La petició neix de la dependència i expressa confiança, d’acord amb l’ensenyament de Jesús: “Per això us dic: No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? ¿Qui de vosaltres, per més que s’hi esforci, pot allargar d’un sol instant la seva vida? I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen els lliris del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d’ells. I si l’herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe? Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Tot això, els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell té per just, i tot això us ho donarà de més a més. No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja es preocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.” (Mt 6, 25-33) 8.1.2 La terra, obra de Déu, dóna aliment suficient per tothom. La nostra intel·ligència i les nostres capacitats la poden fer fructificar i extreure’n els bens materials, per a assegurar que tothom disposi del necessari per viure dignament. El que ho impedeix no és l’escassetat dels fruits de la terra, ni la insuficiència de recursos que la natura ofereix. La fam i la pobresa no són una fatalitat. Són conseqüència del malbaratament de bens per part d’uns quants, de l’acaparament per part d’una

35 minoria depredadora, dels sistemes econòmics i polítics injustos que afavoreixen descaradament el diner, i d’una solidaritat mundial sempre insuficient. La terra només té un Amo, que és Pare de tots, i ens l’ha confiada perquè tothom pugui viure amb suficiència i dignitat. La propietat dels bens productius i dels recursos necessaris pertany a tothom, i és moralment injust que pertanyi només a alguns, i ho és igualment el sistema polític i econòmic que ho sustenta, amb les lleis dictades i imposades pels mateixos que se’n beneficien. Podríem traduir aquesta petició del Parenostre d’aquesta manera: “Doneu-nos avui el coratge de guanyar-nos el nostre pa de cada dia, perquè tothom pugui viure dignament.” Ni peresa ni avarícia. No a la mandra que ens degenera. No al luxe i a l’abús que són un escàndol. Sí al treball responsable i a la solidaritat. Sí a l’austeritat de vida i a la promoció i autonomia de totes les persones. Hi ha fam de simple pa, però hi ha també fam d’amor, de bondat i d’atenció recíproca —i aquesta és la gran pobresa de la qual els homes d’avui sofreixen tant. (Mare Teresa de Calcuta) La plena donació de si significa acceptar amb un somriure el que ell dóna i el que ell pren... donar el que cada vegada és demanat —fins quan es tracta del teu bon nom o de la teva salut—, això és la donació de si, i solament llavors ets lliure. (Mara Teresa de Calcuta) 8.1.3 Catecisme de l’Església Catòlica 2830. «El nostre pa.» El Pare, que ens dóna la vida, no pot deixar de donar-nos l'aliment necessari a la vida, tots els béns «convenients», materials i espirituals. En el sermó de la Muntanya, Jesús insisteix en aquesta confiança filial que coopera amb la Providència del nostre Pares. No ens incita a cap passivitat, sinó que ens vol alliberar de tota inquietud persistent i de tota preocupació. Així és l'abandó filial dels fills de Déu:

“Als qui busquen el Regne i la justícia de Déu els promet que els ho donarà tot per escreix. Efectivament, tot pertany a Déu: a qui posseeix Déu, no li falta res, si ell mateix no falta a Déu” (St Cebrià).

2831. Però la presència dels qui passen fam perquè no tenen pa revela una altra profunditat d'aquesta petició. El drama de la fam en el món crida els cristians que preguen de veritat a una responsabilitat efectiva cap als seus germans, tant en els comportaments personals com en la solidaritat amb la família humana. Aquesta petició de la Pregària del Senyor no es pot aïllar de les paràboles del pobre Llàtzer (Lc 16, 19-31) i del Judici final (Mt 25, 31-46)

2834. «Prega i treballa. Ora et labora» (Regla de sant Benet, 20) «Pregueu com si tot depengués de Déu i treballeu com si tot depengués de vosaltres.» (Atribuït a sant Ignasi de Loyola) Després de fer la nostra feina, l'aliment segueix essent un do del nostre Pare; és bo demanar-l'hi donant-li gràcies. És el sentit de la benedicció de la taula en una família cristiana. 8.2 Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors. 8.2.1 Semblaria que amb la primera part d’aquesta frase n’hi hauria prou. Seria una nova petició a Déu d’una necessitat que sentim, quan som conscients dels nostres pecats. I fins lligaria millor amb l’anterior i les dues següents. Però Jesús hi ha afegit “així com...” i el que segueix! Deutes (text en llatí), culpes (text en català), ofenses (st Mateu, text en castellà), pecats (st Lluc)... què li devem a Déu? Tot és gràcia de Déu, do seu. La vida, el temps, l’ànima, el sol, que ens hagi estimat tan, el do del seu Fill, l’Església, tantes persones i coses! La nostra resposta és migrada... li som infidels: el pecat és real, i necessita el perdó de Déu. Ell el té a punt i amb abundor i per tothom. Es tendeix a donar una sèrie d’explicacions psicològiques per substituir el concepte de pecat que alguns troben envellit i retrògrad. El mal que fem passaria a ser un error propi de la condició humana i el pecat una obsessió que hauria de ser tractada per la psiquiatria o eliminada per la frivolitat. Tenim sempre preparades les excuses per no acceptar el mal que fem i el bé que deixem de fer. Cosa que ens va separant de Déu i dels germans. Sort en tenim del perdó de Déu que ens re-uneix i ens reconcilia, de l’abraçada de la seva misericòrdia que ens dóna la pau i ens refà interiorment.

36 Catecisme de l’Església Catòlica 2839. Per una confiança audaciosa, hem començat a resar al nostre Pare. Suplicant-li que el seu nom sigui santificat, li hem demanat ser cada vegada més santificats. Però, tot i anar revestits amb la túnica baptismal, no deixem de pecar, de desviar-nos de Déu. Ara, en aquesta nova petició, tornem a Ell, com el fill pròdig, i ens reconeixem pecadors, davant Ell, com el publicà. La nostra petició comença per una «confessió» en què confessem alhora la nostra misèria i la seva Misericòrdia. La nostra esperança és ferma, ja que, en el seu Fill, «tenim la redempció, la remissió dels nostres pecats» (Col 1,14; Ef 1,7). El signe eficaç i indubtable del seu perdó el trobem en els sagraments de la seva Església. 8.2.2 La segona part d’aquesta petició potser és la frase més desconcertant del Parenostre, aquella que no hauríem de pronunciar sense tremolar: pobres de nosaltres si Déu ens perdonés només quan nosaltres perdonem! Estaríem perduts. No és que ell perdoni perquè nosaltres perdonem; tampoc que ell perdoni tal com nosaltres ho fem. Nosaltres no som un model per Ell. Ell és el nostre model en tot, també en el perdó. Déu ha volgut unir el seu perdó al nostre, en una comunitat de perdonadors, de la qual en quedi exclòs qui no es decideixi a perdonar els altres.

“Ens eduques perquè pensem en la teva bondat quan jutgem i esperem en la teva misericòrdia a l’hora de ser jutjats” (Saviesa 12, 22)

Paràbola del servent, gran deutor i sense compassió: “Aleshores Pere preguntà a Jesús: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set. Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li’n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, el senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré tot. Llavors, compadit d’ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute. Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L’agafà i l’escanyava dient: Paga’m el que em deus. El company se li va llançar als peus i li suplicava: Tingues paciència amb mi i ja t’ho pagaré. Però ell s’hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. El senyor va fer cridar aquell home i li digué: Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu? I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà”. (Mt 18, 21-35) A molts “perdonar” els sembla una covardia, una debilitat, una dimissió. Però realment s’ha de tenir molt de coratge i una gran fortalesa interior per perdonar sincerament. Estimar més enllà del que sembla raonable, donar més del que reps, és l’únic que salva el món. Com ens alliberarem d’aquest món en el que abunden els odis familiars, les rancúnies, la gelosia, l’insult, la traveta, la corrupció, les revenges... si no és amb el perdó. Només el perdó veritable anul·la l’esperit dominador i violent que sovint ens domina. Una persona no és gran perquè perdona, sinó que perdona perquè és gran. Per això qui per-dona del tot només és Déu, perquè nomes Ell re-fà, re-crea, re-stableix del tot. Aquí rau l’admirable de la frase del parenostre en la que diem que Déu perdona, si nosaltres perdonem. És com un joc de paraules: al nostre gest maldestre, Déu hi respon amb un do total i autèntic. Ens posem a disposició de demanar perdó perdonant nosaltres; però nosaltres perdonem, perquè Déu ens ha perdonat. Catecisme de l’Església Catòlica 2843. Així prenen vida les paraules del Senyor sobre el perdó, aquest amor que estima fins a l'extrem de l'amor. La paràbola del servent despietat, que corona l'ensenyament del Senyor sobre la comunió eclesial, s'acaba amb aquestes paraules: «Així us tractarà el meu Pare celestial, si cada un de vosaltres no perdona el seu germà en el fons del cor.» És, efectivament, «al fons del cor» on tot es lliga i es deslliga. No està en el nostre poder no sentir més l'ofensa i oblidar-la; però el cor que s'ofereix a l'Esperit Sant transforma la ferida en compassió i purifica la memòria transformant l'ofensa en intercessió.

37 8.3 No permeteu que nosaltres caiguem a la temptació. Aquesta petició té una fàcil comprensió: demanem que ens doni força per a no deixar-nos induir a alguna cosa dolenta. Ens fa pensar el text de Pau: “Les proves que heu hagut de suportar no eren sobrehumanes; Déu és fidel i no permetrà que siguem temptats per damunt de les vostres forces. I, juntament amb la prova, us donarà el mitjà de sortir-ne i poder-la suportar” (1 Cor 10, 13). Estem segurs que Déu no ens abandonarà en les proves i temptacions de la vida, en allò que ens inclina al pecat, al que ens tanca en el nostre jo, al que ens allunya de l’evangeli i de Jesús. “Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L’esperit de l’home és prompte, però la seva carn és feble” (Mc 14,38) Fins i tot Jesús va ser temptat, i també demanà l’ajut de Déu per a superar la temptació (Mt 4, 1-11 i paral·lels) (Abraham, Moisès, Job també foren temptats, la seva fidelitat fou posada a prova) “Qui no és temptat no és provat, i qui no és provat no progressa”. (Sant AGUSTÍ) Catecisme de l’Església Catòlica 2847. L'Esperit Sant ens fa discernir entre la prova, necessària per al creixement de l'home interior cap a una «virtut provada» (Rm 5,3-5), i la temptació, que condueix al pecat i a la mort. També hem de discernir entre «ser temptat» i «consentir» a la temptació. Finalment, el discerniment desemmascara la mentida de la temptació: aparentment, el seu objecte és «bo, seductor de veure, desitjable» (Gn 3,6), quan, en realitat, el seu fruit és la mort.

Déu no vol imposar el bé, vol éssers lliures (...). La temptació serveix per a alguna cosa. Tots, tret de Déu, ignoren el que la nostra ànima ha rebut de Déu, fins i tot nosaltres. Però la temptació ho manifesta, per ensenyar-nos a conèixer-nos i, per tant, descobrir-nos la nostra misèria i obligar-nos a donar gràcies pels béns que la temptació ens ha manifestat (Orígenes).

2849. Però, un combat i una victòria com aquests només són possibles en la pregària. Per la seva pregària, Jesús és vencedor del Temptador, des del començament i en l'últim combat de la seva agonia. El Crist ens uneix al seu combat i a la seva agonia en aquesta petició al nostre Pare. La vigilància del cor és recordada amb insistència en comunió amb la seva. La vigilància és «guàrdia del cor» i Jesús demana al Pare que «ens guardi en el seu nom» (Jn 17,11). L'Esperit Sant intenta despertar-nos constantment a aquesta vigilància. Aquesta petició pren tot el seu sentit dramàtic en relació amb la temptació final del nostre combat a la terra; demana la perseverança final. «Vinc com un lladre: feliç el qui vetlla!» (Ap 16,15) 8.4 Ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Youcat 526 Què s’entén per: «deslliureu-nos de qualsevol mal»? Per «mal», en el Parenostre, no s’entén una força espiritual o una energia negativa, sinó el mal en persona, que l’Escriptura coneix amb el nom de temptador, de pare de la mentida, de Satanàs o de diable. Ningú no podrà negar que el mal en el món té una posició de domini, que estem envoltats de temptacions diabòliques i que molts fets esdevinguts en la història tenen un origen diabòlic. Només la Sagrada Escriptura anomena aquestes coses amb el seu nom: «La nostra batalla, en efecte, no és contra la carn i la sang, sinó contra els principats i les potestats, contra els dominadors d’aquest món tenebrós» (Ef 6,12). La petició del Parenostre d’alliberar-nos del mal exposa a l’esguard de Déu tota la misèria d’aquest món i li implora que ens alliberi de qualsevol mal. Catecisme de l’Església Catòlica 2850. L'última petició al nostre Pare també es troba en la pregària de Jesús: «No prego que els tragueu del món, sinó que els preserveu del Maligne» ( Jn 17,15). Ens afecta, a cadascú personalment, però sempre som «nosaltres» els qui preguem, en comunió amb tota l'Església i per l'alliberament de tota la família humana. La Pregària del Senyor ens obre sense parar a les dimensions de l'economia de la salvació. La nostra interdependència en el drama del pecat i de la mort es transforma en solidaritat dins del Cos del Crist, en «comunió dels sants» 2851. En aquesta petició, el Mal no és una abstracció, sinó que designa una persona, Satanàs, el Maligne, l'àngel que s'oposa a Déu. El «diable» (diabolos) és aquell qui «es posa de través» en el designi de Déu i de la seva «obra de salvació» feta realitat en el Crist.

38 El parenostre ha començat amb la paraula més tendra i es clou amb la més inquietant, perquè la paraula final tan es pot traduir per “mal” com per “maligne”. Les narracions evangèliques, i tot el Nou Testament, està plenes de referències al mal personificat, i li dóna molts noms personals per explicar la seva acció: temptador, adversari, acusador dels fidels, calumniador, aquell per qui regna el pecat en el món, el que per la seva gelosia entra al món la mort, homicida, mentider i pare de la mentida, el qui usa contra els homes insídies i estratagemes, etc. Amb tot, no cal pas tenir por: el Senyor l’ha vençut (Jn 16, 33), perquè el príncep d’aquest món no té cap dret sobre ell (Jn 14, 30); les nombroses expulsions en són un signe (Mt 12, 28-29). Al Nou Testament hi trobem dues paraules que personifiquen el mal: diable i dimoni. La primera més aviat es refereix a algú personal que ens incita al mal moral, al pecat; la segona més aviat es refereix a forces de la natura que ens dominen, que ens perjudiquen. Tenim els nostres dubtes sobre l’existència del malvat personal. Però no podem dubtar de l’amenaça del mal i de tota la lluita contra aquest per part de Jesús, amb un compromís de vida que el portà a la mort. I nosaltres hem de fer semblantment, perquè el mal existeix, dins i fora de nosaltres, en el cor i en la societat! Amb aquesta petició demanem de ser guardats del mal que el Maligne obra en el món i de no ser instruments d’aquest mal, de no ser escàndol, parany o ensopec per als germans. D’aquesta negror demanem al Pare que ens alliberi, perquè és esclavitud. Diem “Pare! És la veu de la llibertat!” El fill pròdig era lliure mentre era a casa del seu pare, i es va fer esclau quan va fugir-ne en recerca de la llibertat. Aquell que és fill és lliure, aquell que renuncia a la filiació s’esclavitza. Aquell que és pare, allibera. El fruit d’aquest alliberament és el cel, el goig de sentir-se estimat incondicionalment pel pare, és a dir la llibertat! 8.5 Pregària en grup

El salm de diumenge que ve, amb la resposta cantada.

Glosa del Pare nostre del Miquel Estradé:

(5) El nostre pa de cada dia / doneu-nos-el avui. / El nostre de cada dia, avui./ Que no devorem mai el pa dels altres/ de cap de les maneres./ Que no ens tornem acaparadors / per por de penúries. /Que comprenguem que el pa que vull ens sobre / no és nostre./ Doneu-nos imaginació, creativitat, generositat per treballar pel pa de tothom. /Que no cedim mai a la peresa,/ un cop nosaltres estiguem satisfets./ Que sapiguem que no és de pa sol que viu l’home./ Que ho sapiguem compartir tot/ com agermans, perquè tothom us vegi i us pugui sentir com a Pare! (6) Voldríem saber perdonar com vós perdoneu / per poder demanar-vos perdó. / Doneu-nos un cor vigilant/ per evitar els esculls del perdó:/que mai no sigui un favor que humilia/ ni un gest que ens exalça/ que no ens hi fem veure, que no l’utilitzem ni li posem condicions./ Que sigui sempre fruit de l’amor, l’altra cara de l’amor/ Deutors en l’amor, ho serem sempre;/ que mai no ens tornem creditors./ Ensenyeu-nos de personar com ens heu ensenyat d’estimar./ Setanta vegades set, dit amb humor, és la mesura d’un perdó sense mesura./ Tant de bo que arribéssim a no perdonar, sinó a ser perdó. Aleshores fórem germans!/ Com vós sou perdó i amor, perquè sou Pare! (7) No permeteu que caiguem en la temptació/ de fer-nos com déus: que no oblidem mai que tot el que som/ depèn radicalment de vós/ i està al servei dels germans./ Que no s’instal·li en el nostre esperit el corc del comerç/ ni que sigui amb l’excusa del negoci de la salvació./ Que no consentim a la pretensió de guanyar-nos el cel/ ni tan sols d’anar-ho, ans acceptem joiosos que ens hi porteu! / Que mai no surti dels nostres llavis la frase fatal: no hi ha res a fer!/ Fóra una de les negacions més radicals de la vostra realitat de Pare! (8) Guardeu-nos del mal i de fer-ne./ Preserveu-nos del mal de la impaciència/ del zel fora mida, de la duresa tan oposada ala força./ Que no pretenguem d vèncer el mal amb el mal,/ ans treballem per vèncer-lo amb l’abundància de bé./ Que sapiguem veure el mal allà on realment és:/ en qualsevol actitud que ens apartés de la nostra realitat de germans de tots els homes i fills vostres, oh Pare! Fil 2, 1-11. Himne a Crist

39 Tema 9. La parròquia, comunitat cristiana que prega i ensenya a pregar. Pregària de Maria, mare de Jesús i mare de l’Església Es pot afirmar que aquesta pregària és la més important després de la pregària del Senyor. Fins seria interessant descobrir les afinitats i les connexions entre una i altra... La meva ànima magnifica el Senyor, / el meu esperit celebra Déu que em salva, / perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; / des d’ara totes les generacions em diran benaurada, / perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; / el seu nom és sant, / i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: / dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, / i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, / com havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham / i a la seva descendència per sempre (Lc 1,46-55) La parròquia és una comunitat unida i reunida per fe en Jesucrist. Per això una acció fonamental que expressa, i alhora visibilitza, aquesta fe és la pregària: és una comunitat que prega (són coneguts els seus espais i temps de pregària) i ensenya a pregar els seus membres (en trobada fraternal i en la vida ordinària) Sent la necessitat d’estar amb el seu Senyor en qui creu, d’escoltar-lo, de mirar-lo a Ell, d’aprendre a mirar-ho tot amb la seva mirada. I en aquests temps i espais de pregària construeix la fraternitat dels seus membres i rep l’estil i la força pel servei de la caritat i per la missió evangelitzadora, enmig del món. És conscient que tot ho fa i tot ho diu en la presència de Crist, de qui tot ho aprèn: la pregària és el moment privilegiat d’aquest aprenentatge. Així ho ha fet des de l’inici “Després els apòstols se’n tornaren a Jerusalem des de la muntanya anomenada de les Oliveres, que és a prop de la ciutat, a la distància que és permès de recórrer en dissabte. Van entrar-hi i van pujar a la sala de la casa on es reunien. Eren Pere, Joan, Jaume, Andreu, Felip, Tomàs, Bartomeu, Mateu, Jaume, fill d’Alfeu, Simó el Zelós, i Judes, fill de Jaume. Tots ells eren constants i unànimes en la pregària, juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús, i amb els germans d’ell” (Fets 1, 12-14) (El llibre dels Fets dels Apòstols parla sovint de la pregària de la comunitat (1,24; 2,42.46; 4,24-31; 6,6; 8,15; 12,5.12; 13,3; 14,23) i també esmenta la pregària de persones concretes, com ara Esteve (7,59-60), Pau (9,11; 16,25; 20,36; 21,5; 28,8), Pere (3,1; 9,40; 10,9; 11,5), Corneli (10,2.4.30-31). Notem que la pregària està viva en la comunitat en les situacions de persecució i de dificultat, també va unida a la imposició de les mans per donar la missió als qui la comunitat enviava a evangelitzar.

“Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries” (Fets 2,42) 9.1 La celebració litúrgica és el gran moment de la pregària de la comunitat. “La litúrgia és el cim als qual tendeix l’actuació de l’Església i alhora la font d’on brolla tota la seva força. Els treballs apostòlics, en efecte, s’encaminen a obtenir que tots els qui per la fe i el baptisme han esdevingut fills de Déu, es reuneixin, lloïn Déu al mig de l’Església, participin en el Sacrifici (Eucaristia) i mengin del sopar del Senyor. (...) De la Litúrgia i sobretot de l’Eucaristia, com a font, ens arriba la gràcia i s’obté amb el màxim d’eficàcia aquella santificació dels homes en Crist i glorificació de Déu a la qual, com a fi, s’encaminen totes les altres obres de l’Església” (Constitució sobre la sagrada Litúrgia, 10) Catecisme de l’Església Catòlica 1073. “La litúrgia és també participació en la pregària del Crist, adreçada al Pare en l'Esperit Sant. Tota pregària cristiana hi troba la seva font i el seu terme. Per la litúrgia, l'home interior és arrelat i fonamentat en «el gran amor amb què el Pare ens va estimar» (Ef 2, 4) en el seu Fill predilecte. La mateixa «meravella de Déu» és viscuda i interioritzada per tota pregària, «en tot moment, en l'Esperit» (Ef 6, 18).

40 9.1.1 L’Eucaristia, particularment la celebrada -des de sempre- en el dia del Senyor, Pasqua setmanal, és el gran moment en el qual l’assemblea dels creients prega al Pare, per Crist el Senyor, en unió de l’Esperit sant. Res pot substituir aquesta trobada. Cap altre acte de la comunitat té la seva qualitat de contingut, la seva intensitat de presència, la seva riquesa de dons. Tal com el Senyor ens ho va manar, celebrem l’Eucaristia com a memorial seu, amb les paraules i gestos que Ell va emprar en la celebració pasqual, la nit abans de la seva passió i mort. En la celebració de l’Eucaristia es van emprant diverses formes de pregària: penediment, lloança, petició, intercessió, acció de gràcies, benedicció, etc; també els silencis intensos de contingut. La gran pregària central és eucarística, preparada i seguida d’altres textos de pregària de l’Església, alguns d’ells cantats (Glòria, salm, Prefaci i Sant, aclamacions, Anyell de Déu) Subratllem la pregària dels fidels o universal en la qual intercedim prop de Déu a favor de totes les necessitats i contingències humanes, obrint la mirada a tot el món. Al llarg de tots els diumenges, la celebració del misteri de Crist pren forma en l’Any Litúrgic com a memòria, presència, i espera del Senyor. Per això el Concili ha declarat que “la santa mare Església considera que li pertoca de celebrar amb un record sagrat, en dies determinats dintre del curs de l’any, l’obra salvadora del seu Espòs diví (...) Des de l’Encarnació i el Nadal fins a l’Ascensió, la Pentecosta i l’espera de la benaurada esperança i de la vinguda del Senyor. Commemorant així els misteris de la redempció, obre als fidels les riqueses de les accions salvífiques i dels mèrits del seu Senyor, fins al punt que d’alguna manera les fa en tot temps, perquè s’hi posin en contacte i s’omplin de la gràcia de la salvació” (Constitució sobre la sagrada Litúrgia, 102) 9.1.2 En les celebracions de tots els sagraments, accions de Jesucrist a favor nostre, no hi falten les pregàries, unes preparen la donació del signe sagramental i demanant la seva eficàcia, altres donen gràcies, quan el do ha estat concedit. També la mateixa fórmula sagramental és una pregària demanant la força del l’Esperit de Jesús que dóna la fe, la confirma, alimenta, perdona, enforteix, ordena, segella. 9.1.3 “La pregària amb paraules de l’Escriptura és, tradicionalment, la més excel·lent: responem a Déu amb les seves mateixes paraules. Per això els salms són, des dels inicis, la pregària preferida de l’Església, juntament amb el parenostre. L’Església prega d’aquesta manera sobretot en la Litúrgia de les Hores. El Concili recomana vivament que progressi la pràctica de la pregària comuna de l’Església amb la Litúrgia de les Hores, sobretot Laudes i Vespres, a les catedrals, a les parròquies, a les esglésies, a les reunions de cristians i àdhuc en la pregària familiar” (Concili Provincial Tarraconense, 50) Els primers cristians, que són israelites de religió, segueixen els costum de les tres pregàries diàries seguint el salm 55, 18: “Al vespre, al matí, al migdia, li confio el meu dolor”, en connexió amb els sacrificis del temple de Jerusalem i les pregàries que allí es recitaven en aquestes hores. Així ho continuaren fent durant segles, sobretot al matí i al vespre, a la sortida i a la posta del sol. Més tard els cenobites del desert organitzaren una pregària col·lectiva en tres moments en la jornada, com un triple retorn a Déu enmig de les ocupacions: Tèrcia –a les nou-, Sexta –a les dotze-, Nona –a les tres. Al segle VI sant Benet explica en la seva Regla que no es tracta d’un ofici públic pròpiament dit, sinó d’una pausa durant les ocupacions del dia, per tenir l’ànima sempre orientada a Déu. Posteriorment s’hi afegiren dues altres pregàries monàstiques: la Prima, per preparar el treball quan eren assignats els càrrecs diaris, i les Completes, per preparar el repòs nocturn. Així, per la Pregària de la Litúrgia de les Hores, a totes les hores de tot el dia, seguint tots els fusos horaris, hi ha alguna comunitat que lloa Déu, en una pregària, que com un culte espiritual, que s’eleva al Senyor en tot moment, en nom de tots els humans, escampats per tots els racons del món. Catecisme de l’Església Catòlica 1177. “Els himnes i les lletanies de la Pregària de les Hores insereixen la pregària dels salms en el temps de l'Església, bo i expressant el simbolisme del moment del dia, del temps litúrgic o de la festa que se celebra. A més, la lectura de la Paraula de Déu a cada Hora (amb els responsoris o els troparis que la segueixen), i, a certes Hores, les lectures dels Pares i

41 mestres espirituals, revelen amb més profunditat el sentit del misteri celebrat, ajuden a la intel·ligència dels salms i preparen a l'oració silenciosa. La lectio divina, en què la Paraula de Déu és llegida i meditada perquè esdevingui pregària, arrela d'aquesta manera en la celebració litúrgica” “A l’Església allò que l’empeny més és la pregària, perquè el seu objectiu principal és posar els homes en comunió amb Déu” (Pau VI) A la parròquia, fem Vespres els dissabtes d’Advent, Quaresma i Pasqua, abans de l’Eucaristia. També les Vespres a la tarda del dia de Corpus, davant del Santíssim en la custòdia. La capella on, en el sagrari i senyalat per una llàntia encesa, es guarda el Pa consagrat, és un lloc molt adient per la pregària personal, silenciosa, asserenadora. Les pregàries escrites que contínuament s’escriuen, els llantions que s’hi van dipositant, les icones que decoren l’espai... ho faciliten. Cada dijous, des de les 10,30 del matí, a la parròquia de sant Antoni, es fa l’Exposició del Santíssim Sagrament, per facilitar la pregària personal en un temps llarg i sense presses. 9.2 Espais i moments de pregària que la comunitat ens ofereix: 9.2.1 Lectio divina o Estudi d’Evangeli (cada dimecres, a 2/4 de 8 del vespre, en una hora de reflexió serena deixant que la Paraula ens vagi afaiçonant com a Mestre espiritual de la nostra vida) El Concili Vaticà II declara que “l’Església ha venerat sempre les divines Escriptures com ha venerat també el cos mateix del Senyor. Per això, especialment en la sagrada litúrgia, no deixa mai de prendre el pa de vida de la taula, de nodrir-se’n i de distribuir-lo als fidels, tan el pa de la paraula de Déu com el cos de Crist” “Tots han d’acostar-se de grat al text sagrat, ja sigui per mitjà de la litúrgia, que és impregnada de paraules divines, ja sigui a través d’una piadosa lectura, acompanyada d’una pregària, capaç d’establir el diàleg entre l’home i Déu, i ser així veritablement una lectio divina, els elements fonamentals de la qual són: la lectura, la meditació, la pregària, la contemplació i l’acció”. Amb altres paraules aquest és l’itinerari a seguir en l’Estudi d’Evangeli: en el fragment de la Paraula que llegeixo, què diu el text, què em diu el Senyor en aquesta Paraula avui, assaboreixo el missatge que m’ha comunicat, li responc amb la meva pregària confiada, retorno a la Paraula deixant que penetri interiorment, em comprometo a viure d’acord amb ella. 9.2.2 Moments de pregària: Pregària mensual en grup (un dissabte, al mes, a les 7, davant del Santíssim Sagrament): seguint la pauta de l’any litúrgic i de les festes importants, potenciant la reflexió a partir de lectura de textos adients, amb cants d’estil Taizé, ambientant el lloc. Res del sant Rosari, cada dia a la tarda. Novena de Pregària a la Mare de Déu de la Candela, amb predicació cada dia i celebració de l’Eucaristia. Via Crucis, els dissabtes a la tarda del temps de Quaresma dins de l’església , i el diumenge de Rams a la tarda al carrer. Triduum a la Mare de Déu de Montserrat, fent la Visita Espiritual, tres dies abans de la seva festa, al Carme, Pregària interparroquial al cementiri, la tarda del dia de Tots Sants. Vetlla de Pregària a la Mare de Déu, la vigília de la festa de la Candela. Hora santa de pregària davant el Monument, la nit del Dijous sant. Un acte adient (Set Paraules, Vetlla d’adoració de la Creu) el Divendres sant a la tarda. 9.2.3 La comunitat ensenya a pregar en la vida: Iniciar a la pregària és un dels objectius bàsics de la Catequesi: ensenyar a pregar (en totes les sessions de Catequesi, en els textos i materials, aprenentatge i comprensió de les principals pregàries, visita al Santíssim i a les imatges de la Creu i de santa Maria, el catequista com a testimoni necessari d’orant, insistència en la família cristiana com a escola de pregària, etc)

42 A la parròquia es poden trobar dues tauletes amb diversos fulls de pregàries de temàtiques molt diverses: una a la capella del Santíssim i l’altra a l’entrada de la capella de la Candela (amb pregàries a la Mare de Déu). A la capella del Santíssim s’ofereix una cartellera per poder escriure pregàries: s’omple cada mes. L’església oberta i l’ordre, la neteja, la decoració floral, les imatges il·luminades... conviden a la pregària personal. La pregària està incorporada a tots els serveis: en les seves reunions, en les seves activitats, en la preparació als sagraments, en la visita als malalts i impedits pregant amb ells, en la formació dels qui actuen en els serveis, etc. Els pelegrinatges a Santuaris inviten a la pregària (Montserrat, Lourdes, ermites) Amb les indicacions, els models, les reflexions i els materials que la parròquia ens ofereix hem d’organitzar la pregària personal, si pot ser diària, que encara que sigui breu, ha de ser intensa i confiada. Tan de bo que, si pot ser, sigui matrimonial i familiar. És molt important preparar la Missa del diumenge: la lectura prèvia de la Paraula de Déu (tres lectures i el salm) i ser conscient del sentit del temps litúrgic, dins del qual celebrem cada diumenge. 9.3 Pregària en grup

El salm de diumenge que ve, amb la resposta cantada Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt al cel. Ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, a lloança i glòria de la gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats. La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha omplert de tota saviesa i intel·ligència. Ens ha fet conèixer el misteri del seu designi, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: recapitular en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. En Crist hem rebut la nostra part en l’herència; ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva glòria, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. En ell, vosaltres vau escoltar la paraula de la veritat, l’evangeli que us salva. En ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà com a possessió seva, a lloança de la seva glòria. (Ef 1, 3-14) Portar tots els fulls dels 9 temes per a fer un repàs i intentar fer una síntesi del que aquest curs hem après.Per l’ensenyament que hem rebut en podem fer una pregària...