Q U A D E R N .

Acte d’aprovació de les bases de la Mancomunitat entre les quatre diputacions, el 17 d’octubre de 1911. La constitució de la institució hauria d’esperar el vistiplau del Govern espanyol. / f. ballell-afb

DIJOUS, 3 D’ABRIL DEL 2014. NÚMERO 1.521

R esulta normal que la Mancomuni-tat de Catalunya (1914-1924) s’iden-tifiqui sovint amb Enric Prat de la

Riba i Josep Puig i Cadafalch, els seus dospresidents, tots dos de la Lliga Regionalis-ta. Especialment Prat, es van dotar d’unaimatge molt superior al poder real delcàrrec que ocupaven, i van voler visualit-zar que per primer cop en200 anys el terri-tori de Catalunya era una unitat adminis-trativa, tot i que fos subordinada.

Tanmateix, la Mancomunitat va seruna institució d’organització força com-

plexa, que havia demantenir l’equilibri en-tre els polítics provinents de les quatre di-putacions que l’havien fundada, i que amés estava immersa en una Catalunya queera força plural políticament, ambun com-plex sistema electoral format per petits dis-trictes on la personalitat dels candidats hitenia un pes considerable. A més, l’Assem-blea de la Mancomunitat renovava els di-putats per meitats cada dos anys, i algunsdels escollits també canviaven d’adscripcióorgànica d’una legislatura a l’altra.

Tot plegat, una dinàmica força fluida,en la qual la Lliga va ser la minoria majo-

ritària a partir de 1917, però no entre 1914i 1917, on la primera força eren els republi-cans catalanistes. A més, hi havia mino-ries rellevants de monàrquics liberals iconservadors, així com tradicionalistes igrupuscles de reformistes i republicans ra-dicals. Tots van participar en algunamesu-ra en els sis executius que van actuar en-tre 1914 i 1923, amb aliances que van anarfluctuant en funció de la tensa conjunturasocial que vivia el país, travessat per fetsde tant impacte com la vaga de La Cana-denca, l’escalada del pistolerisme entreobrers i patronal o el ressò que tenien el

final de la Gran Guerra i la Revolució Rus-sa, tot plegat en una societat que canviavaa gran velocitat i es feia més moderna icosmopolita.

Malgrat les lògiques tensions socialsdel moment, les fluctuacions electorals iles diferències ideològiques, certament laMancomunitat va fer una aposta excep-cional per intentar vincular els tècnics iexpertsmés ben preparats —algunsmoltsjoves— per a una missió que considera-ven transcendent. No en va, es tractavade la primera experiència de poder localcatalà. Passa a la pàgina 2

LLIBRES

David Castillo retrata laciutat més tenebrosa a‘Barcelona no existeix’

CONCERTS

Minimúsica, ofertaper als més petits queno avorrirà els grans

Mancomunitat, el govern dels millorsL’entitat arrencà la Catalunya moderna amb els dirigents més preparats, sense mirar el color polític

Pàgina 4 Pàgina 7

Carles Santacana

2 . R E P O R T A T G E QUADERN Dijous, 3 d’abril del 2014

E l cartell, al·lucinant, convo-ca a un concurs de raçabovina. “I en van fer tam-

bé per millorar la cavallar i l’avi-ar…”, diu entusiasta Albert Bal-cells (Barcelona, 1940), con si en-cara hi hagués alguna cosa queel sorprengués de la força de laMancomunitat, ell que l’ha estu-diat del dret i del revés (La Man-comunitat de Catalunya i l’autono-mia; Puig i Cadafalch, presidentde Catalunya, i la seva època…) icom torna a demostrar ara al seudarrer llibre: Mancomunitat deCatalunya, 1914-1925. El primerpas vers l’autogovern, que farà lesfuncions de catàleg de l’expo-sicióPrat de la Riba i laMancomu-nitat de Catalunya, que el dia 15s’inaugura a la Diputació de Bar-celona. Fent treball de recercaals arxius d’aquesta entitat, hatrobat de tot, com l’esmentat car-tell, reforçant la creença en lamagnitud d’una petja tal que en-cara avui es deixa notar; per a béi per amal, com s’entreveu de lesseves respostes.

Pregunta. S’ha elogiat molt laingent tasca benefactora de laMancomunitat, però en el fons¿no buscava només satisfer elsinteressos de la burgesia diri-

gent, necessitada de territori ver-tebrat i mà d’obra qualificada?

Resposta. El que la Manco-munitat busca és vertebrar unanació. I aquesta no es podia cons-tituir si no es vertebrava primermaterialment. La possibilitat demancomunar-se la tenien totesles regions espanyoles, però no-més Catalunya ho va executar, iaixò s’explica gràcies a la forçade la seva identitat cultural. Ver-tebrar aquest territori passavaper una àrea metropolitana po-

tent com Barcelona, que s’enténcom a producte de tots els cata-lans i que, per tant, ha de rever-tir en tots. Pensi que a Lleida éson invertirà més la Mancomuni-tat i que Balaguer serà la prime-ra localitat que tindrà centrale-ta automàtica de telèfons. I aixòque la Diputació de Lleida eral’única de les quatre que no eracatalanista...

P. Si Madrid hagués estat ca-paç de construir un estat mo-dern, hauria existit mai la Man-comunitat?

R. És impossible contestaravui aquesta pregunta. Però notota explicació és material. L’Es-tat modern francès havia acabatamb la llengua occitana. Al segleXIX, l’Estat espanyol ja haviaaconseguit la diglòssia, pròleg ala desaparició del català com allengua materna per a molts.Això es capgira. Miri: la Manco-munitat és important no tantper la seva obra, que ho és, imolt, com pel fet de superar l’es-quarterament de Catalunya im-posat el 1833, per donar unavisió global de tot Catalunya, perajudar a desenvolupar moltís-sim una consciència nacional ca-talana. S’ha valorat més la Gene-ralitat republicana que laManco-munitat, i és injust. I tot és per-què no va tenir l’Estatut. Aquellava durar, descomptant suspen-sions, poc més de dos anys i mig;la Mancomunitat, gairebé 10.Pensi que a les 16 escoles quecreà hi anaven més alumnes quea les cinc facultats que tenia laUniversitat de Barcelona. I moltdel que es va crear encara avuiperdura: l’Escola del Treball…

P. I això que pressupostà-riament estava molt limitada,com per exemple en transferèn-cies. Com s’explica que amb tanpoc es fes tant?

R. És fruit d’un plantejamentgairebé filosòfic: millor comen-çar modestament, però co-mençar; plantar l’arbre i jacreixerà. L’equip de Prat de laRiba el que fa és dibuixar les ne-cessitats, creen sobre el paper, isí, és clar, triguen a funcionarper problemes pressupostaris iretards en les competències quevénen des de Madrid, però lesgrans línies ja estan dibuixades.És justament el contrari d’avui,que no es fa res ni es belluga ressi no hi ha abans el pressupost.

P. La dictadura de Primo deRivera, el primer que diu és quela Mancomunitat era un desas-tre financer i un malbaratamentinfinit que estava a les portes dela suspensió de pagaments…

R. Sí, va ser una de les líniesde desprestigi que va encetar ladictadura… La Mancomunitat esva veure obligada a emetre deutepúblic, però estava molt més bengestionat que l’Estat mateix. En-tre 1920 i 1924, les amortitzaci-

ons del deute significaven el 14%del seu pressupost; a l’Estat es-panyol eren el 22%. LaMancomu-nitat arrossegava un doble ròs-sec: en tots els concursos d’obrapública, avalava els ajuntamentsdels pobles, que endarrerien elpagament, com també feia l’Es-tat. A més a més, hi havia lainflació provocada per la Prime-ra Guerra Mundial, que dispara-va els costos…. No era un desas-tre, però només va faltar l’estron-cament del crèdit cap al 1923 da-vant el dubte raonable que lainstitució desapareixeria amb ladictadura. Els inversors ho sa-bien: no es va poder emetre mésdeute públic i es va estroncar elcrèdit. Sí, la Mancomunitat vacaure de la bicicleta, però perquèli van donar una empenta.

P. Tot plegat, amb molts pocsmitjans humans, també.

R. Sí, sense sistemes informà-tics com avui, és clar, i nomésamb els funcionaris de la Dipu-tació de Barcelona, que ambprou feines ocupaven el que avuiés la sala d’actes de baix del Pa-lau de la Generalitat. Ara els fun-cionaris de la Diputació ocupenl’edifici del Rellotge de l’Escola In-dustrial, tot l’edifici de Can Serrai la meitat de la Maternitat. LaMancomunitat va treballar ambuna sobrietat espartana.

P. I amb la sensació que, a di-ferència de la imatge d’avui, esfeia més feina que ideologia…

R. Més feina que partidisme,diria. Tothom tenia la qüestió na-cionalmolt clara per sobre de gai-rebé tot. Amés, laMancomunitates va recolzar moltíssim en la so-cietat civil anterior a ella, no la vasuplir, va reforçar el procés nacio-nal i cultural que ja hi havia, finsa l’extrem que a vegades no sa-bies gairebé qui feia què, com enel cas de la seva tasca amb elcatalà i l’Associació Protectorade l’Ensenyança Catalana. LaMancomunitat va saber crear unclima, i sense l’ús, com avui, delsgrans mitjans de comunicació.Van fer-ho des de la base, ambuna llista de conferències queproposaven per donar als pobletsd’arreu. De la llista, que he estu-diat, només n’hi havia tres sobrela Mancomunitat, la resta erende temes tècnics o socials que in-teressaven la gent: venir al teupoble a parlar-te de les malaltiesde la vinya i en català era d’una

eficàcia de propaganda políticaenorme. Apropar-se a la poblacióera inseparable de fer carreteres,de la idea de fer una Catalunyamoderna i de la voluntat d’auto-govern. Tota anava lligat.

P. Sorprèn que a laMancomu-nitat hi hagués gent de tots elscolors polítics. Com va aconse-guir desmarcar-se del debat pura-ment ideològic?

R. Perquè la seva proposta eratan bàsica i evident que qui s’hioposava sabia que quedava elimi-nat políticament,perdia tota credibi-litat. Un políticparadigmàtic d’es-querra catalanacom Pere Coromi-nes sap que unaMancomunitat pos-sibilista afavoreix ifa créixer la LligaRegionalista, el par-tit de Prat de la Ri-ba, però sap que laseva tesi d’esperarel marc de la Repú-blica espanyola noes donarà, que en-cara són quatregats i que no totssón amics de Cata-lunya; no té alterna-tiva possible, els pe-sa més ser catala-nistes…

P.També és certque la Lliga, si béva ser hegemònica,no era majorità-ria…

R. La Lliga potreclutar alts funcio-naris d’altres par-tits per a la Manco-munitat perquè l’es-querra catalana lla-vors està en descomposició, i noli suposa cap perill per a la sevahegemonia; també la necessita-ven per no haver de tenir nomésel suport delsmonàrquics i altresgrups de la dreta liberal abansque es fessin anti-Lliga i anticata-lanistes. En qualsevol cas, l’estra-tègia és coherent en el marc de laidea que cohesionar Catalunya imodernitzar-la, europeïtzar-la,estava per sobre de les ideologiesdels partits polítics.

P. Com casa la modernitatque destil·la Prat de la Riba ambel seu conservadorisme polític?

R. Prat de la Riba és més de

dretes de jove que de gran; el na-cionalisme el portà a buscar ma-jories amb forces menys conser-vadores. El catalanisme el va fermés demòcrata.

P. En els seus estudis reivindi-ca Josep Puig i Cadafalch com apresident oblidat de laMancomu-nitat, però va donar suport al copd’Estat i mantingué lligams ambPrimo de Rivera...

R. És una burrada saltar dePrat de la Riba a Macià quan esparla de presidents de Catalunya;

Prat ho va ser tres anys i Puig iCadafalch, gairebé set... Sí, conce-dí una adhesió condicional de laMancomunitat al directori mili-tar... Va ser un il·lús: pensar queun dictador donaria a Catalunyael que no li havia donat un Estatde dret... Però la seva relliscadas’ha de contextualitzar. Es trobaen un carreró sense sortida: si norebia més traspassos i no podiaemetre deute públic, la Manco-munitat es paralitzava i perdia lapopularitat i la força. D’altra ban-da, la crisi que patia la Lliga ambl’escissió d’Acció Catalana erauna constatació que la via possibi-

lista, en intentar pactar amb Ma-drid, havia fracassat. El que pas-sa després no l’exonera, peròPuig i Cadafalch va haver d’exi-liar-se un temps a París i va serdels tres únics dirigents de la Lli-ga que no va donar suport a Fran-co:mai s’apuntà a la línia col·labo-racionista de Cambó i Ventosa iClavell.

P. És sorprenent que la Man-comunitat pogués fer la seva tas-ca en plena convulsió social delpistolerisme. Com ho resistí?

R. Buscant una equidistànciainviable, amb accions desfavora-bles als sindicats, com quan deci-deixen assegurar el proveïmentde mercats després de la vaga deLa Canadenca o participant en larecollida d’escombraries. O eme-tent un missatge contrari al lock-out empresarial. Tampoc es va do-nar suport al governador militarMartínez Anido, ni a la temibleLey de Fugas, ni a la brutal re-pressió a la CNT... La Mancomu-nitat no tenia competències en ar-bitratge laboral, ni en ordrepúblic; s’ho va haver de mirar totforça passivament. El resultat ésque la institució es va devaluar ila Lliga es va dretanitzar, tibadaalhora pels carlistes i la UniónMonárquica Nacional...

P. La institució va tenir maitemptacions separatistes?

R. El projecte de la Mancomu-nitat no era separatista per de-finició; tampoc els dos presidentseren independentistes: la sevaopció era la via gradual, la de lamateixa Mancomunitat.

P. Què es podia haver recupe-rat de la institució el 1977, o aramateix, que no s’hagi fet?

R. L’exemple moral: la clare-dat i la tenacitat per portar unprojecte nacional que no ofegavaels diferents partits polítics sinóque els transcendia.

P. Si es compara la Mancomu-nitat amb la Generalitat moder-na, sembla que hi ha una Catalu-nya seriosa que construeix i éseficaç i una que fa volar colomsmés que una altra cosa...

R. Ens falta potser perspecti-va. Avui pesa més el que no s’haaconseguit que el que sí, que ésun estat d’opinió molt semblant,curiosament, al del 1923. LaMan-comunitat i la seva força corres-pon a l’estat de consciència na-cional del moment. Ara potser laciutadania ha desenvolupat unnivell d’exigència més gran. Aca-bi com acabi el procés sobiranis-ta, Catalunya no desapareixerà;tampoc és realista ni és conve-nient plantejar-se les coses deltipus: “Independència o res” o “Oara o mai”. La història convida ala serenitat.

P. Catalunya és avui més fillade 1714 o de 1914?

R. El 1714 és la demostracióque no es vol renunciar a l’auto-govern ni per la força de les ar-mes. El 1914 és l’inici del redreça-ment, tot és més possibilista; cla-rament som més fills d’aquestasegona.

P. Llavors, per què se celebramés enguany el 1714, doncs?

R. No ho sé; el centenari de laMancomunitat hauria d’havertingut més relleu, amb una granexposició itinerant, i una efemèri-de així la Generalitat no l’hauriad’haver deixat a mans de laDiputació de Barcelona... Potserés perquè la Mancomunitat témés a veure amb el model a se-guir que s’ha tingut fins ara queel que es projecta cap al futur.

“Prat de la Riba és mésde dretes de jove quede vell; el catalanisme elva fer més demòcrata”

ALBERT BALCELLS Historiador

“La Mancomunitat va fermés feina que partidisme”

Ve de la pàgina 1Els polítics de la Mancomunitatproclamaven als quatre vents latranscendència que tenia per aCatalunya l’existència d’una ad-ministració catalana. I conse-qüents amb aquesta significa-ció, van voler incorporar a lainstitució els experts més benpreparats, independentment dela seva filiació política, un exem-ple que no ha estat seguit poste-riorment.

Deu exemples d’aquesta plu-ralitat ideològica podrien serels següents:

EPere Coromines (1870). El vellrepublicà detingut pel procésdeMontjuïc, líder de la Unió Fe-deral Nacionalista Republicana(UFNR), va abandonar la políti-ca partidària després del fracàsdel pacte amb els radicals i esva incorporar a l’Escola d’AltsEstudis Comercials de laManco-munitat, on exercí de catedràticde Moneda, Banca i Borsa.

EClaudi Ametlla (1883).Mestre iperiodista republicà que haviamilitat a laUnióFederalNaciona-lista Republicana, compaginavala direcció de la revista republica-na Iberia amb el càrrec de secre-tari de l’Escola Superior d’Agri-cultura de la Mancomunitat.

EAntoni Rovira i Virgili(1882). Historiador, periodista ipolític republicà, militant en elrepublicanisme federal, portàuna intensa activitat assagística iperiodística que compaginà ambl’organització del Servei de Prem-sa de la Mancomunitat.

ERafael Campalans (1887). En-ginyer i líder socialista quemilità al PSOE i el 1923 fundà laUnió Socialista de Catalunya. Vaorganitzar el servei d’obres públi-

ques, esdevingué director de l’Es-cola del Treball i, posteriorment,secretari d’ensenyament tècnic iprofessional, dins del famós Con-sell de Pedagogia.

ECebrià de Montoliu (1873), in-troductor del pensament urba-nístic anglosaxó basat en el refor-misme socialista. Va treballar alMuseu Social i a la Ciutat Jardí;tot i això, la radicalització socialdel 1917—amb l’ascens conserva-dor— el va marginar i va marxaraltre cop als Estats Units.

EEmiliMira (1896). Introductorde la psiquiatria a Catalunya ifundador de la Unió Socialistade Catalunya, el 1919 aquestamena de nen prodigi va esdeve-nir director del laboratori de psi-cologia de l’Institut d’OrientacióProfessional. Un anymés tard jaformava part del comitè directiudel Congrés Internacional de Fi-siologia celebrat a París.

EEladi Homs (1886). Desprésd’una estada de tres anys als Es-tats Units va tornar a Catalunya iva ser l’introductor del mètodeMontessori a les escoles. Va dis-senyar la política pedagògica dela Mancomunitat, que va crearun potent Consell de Pedagogia.De perfil catalanista, Homs n’eraconseller tècnic, juntament ambFrancesc d’A. Galí.

EEsteve Terradas (1883). Mate-màtic, físic i enginyer format aBerlín, va ser professor a l’Esco-la del Treball, va dirigir l’Institutd’Electricitat i Mecànica Aplica-des creat per la Mancomunitat,la Secció de Telèfons, i posterior-ment també la Secció de Fer-rocarrils. Va promoure la visitad’Albert Einstein a Barcelona el1923. Després de viure a l’Argen-tina, va tornar a Espanya el 1941i va arribar a dirigir Telefónica.

ECarles Pi i Sunyer (1888). En-ginyer i economista, més enda-vant es va dedicar a la política;director de l’Escola Municipald’Arts de Barcelona, amb només28 anys va esdevenir director del’Escola Superior d’Agriculturade la Mancomunitat (1916), càr-rec que va ocupar fins al 1924.

EEduard Fontserè (1870). Me-teoròleg i astrònom, eramolt ac-tiu en totes les iniciatives cultu-rals catalanistes. Catedràtic de

la Universitatde Barcelona iconsiderat el pa-re de lameteoro-logia catalana,va ser el crea-dor i el directordel Servei Me-teorològic deCatalunya el1921, institucióregida conjunta-ment per laMancomunitat il’Institut d’Estu-dis Catalans.

Filiacions di-verses, talent,voluntat demodernització iexpertesa tècni-ca van ser algu-nes de les clausde la feina d’a-quests i altres al-ts funcionarisde la Mancomu-nitat. Estavencridats a una

tasca que volien transcendent,encara que la llei de mancomu-nitats deia que només haviende fer funcions administrativesper tal de complir “los finestaxativamente consignados”. Sa-bien que no hi eren per confor-mar-se a fer això, perquè el ma-teix Prat els havia dit que calia“fer-nos dignes de la successiógloriosa d’aquells passats quetenien en llurs mans, com desd’ara tenim nosaltres en les nos-tres, la representació unitàriade Catalunya”.

Cartell de la Mancomunitat d’un concurs de bestiar.

Una mostra de tres de les gransrealitzacions de la Mancomunitat:la formació del professorat i laintroducció a les escoles demètodes moderns —com elMontessori (a dalt)—, laprotecció del patrimoni artístic(dreta) i la creació de la cabdalEscola Industrial, al vestíbul de laqual posa l’historiador AlbertBalcells (a sota). / carles ribas

Carles Geli

E l cartell, al·lucinant, convo-ca a un concurs de raçabovina. “I en van fer tam-

bé per millorar la cavallar i l’avi-ar…”, diu entusiasta Albert Bal-cells (Barcelona, 1940), con si en-cara hi hagués alguna cosa queel sorprengués de la força de laMancomunitat, ell que l’ha estu-diat del dret i del revés (La Man-comunitat de Catalunya i l’autono-mia; Puig i Cadafalch, presidentde Catalunya, i la seva època…) icom torna a demostrar ara al seudarrer llibre: Mancomunitat deCatalunya, 1914-1925. El primerpas vers l’autogovern, que farà lesfuncions de catàleg de l’expo-sicióPrat de la Riba i laMancomu-nitat de Catalunya, que el dia 15s’inaugura a la Diputació de Bar-celona. Fent treball de recercaals arxius d’aquesta entitat, hatrobat de tot, com l’esmentat car-tell, reforçant la creença en lamagnitud d’una petja tal que en-cara avui es deixa notar; per a béi per amal, com s’entreveu de lesseves respostes.

Pregunta. S’ha elogiat molt laingent tasca benefactora de laMancomunitat, però en el fons¿no buscava només satisfer elsinteressos de la burgesia diri-

gent, necessitada de territori ver-tebrat i mà d’obra qualificada?

Resposta. El que la Manco-munitat busca és vertebrar unanació. I aquesta no es podia cons-tituir si no es vertebrava primermaterialment. La possibilitat demancomunar-se la tenien totesles regions espanyoles, però no-més Catalunya ho va executar, iaixò s’explica gràcies a la forçade la seva identitat cultural. Ver-tebrar aquest territori passavaper una àrea metropolitana po-

tent com Barcelona, que s’enténcom a producte de tots els cata-lans i que, per tant, ha de rever-tir en tots. Pensi que a Lleida éson invertirà més la Mancomuni-tat i que Balaguer serà la prime-ra localitat que tindrà centrale-ta automàtica de telèfons. I aixòque la Diputació de Lleida eral’única de les quatre que no eracatalanista...

P. Si Madrid hagués estat ca-paç de construir un estat mo-dern, hauria existit mai la Man-comunitat?

R. És impossible contestaravui aquesta pregunta. Però notota explicació és material. L’Es-tat modern francès havia acabatamb la llengua occitana. Al segleXIX, l’Estat espanyol ja haviaaconseguit la diglòssia, pròleg ala desaparició del català com allengua materna per a molts.Això es capgira. Miri: la Manco-munitat és important no tantper la seva obra, que ho és, imolt, com pel fet de superar l’es-quarterament de Catalunya im-posat el 1833, per donar unavisió global de tot Catalunya, perajudar a desenvolupar moltís-sim una consciència nacional ca-talana. S’ha valorat més la Gene-ralitat republicana que laManco-munitat, i és injust. I tot és per-què no va tenir l’Estatut. Aquellava durar, descomptant suspen-sions, poc més de dos anys i mig;la Mancomunitat, gairebé 10.Pensi que a les 16 escoles quecreà hi anaven més alumnes quea les cinc facultats que tenia laUniversitat de Barcelona. I moltdel que es va crear encara avuiperdura: l’Escola del Treball…

P. I això que pressupostà-riament estava molt limitada,com per exemple en transferèn-cies. Com s’explica que amb tanpoc es fes tant?

R. És fruit d’un plantejamentgairebé filosòfic: millor comen-çar modestament, però co-mençar; plantar l’arbre i jacreixerà. L’equip de Prat de laRiba el que fa és dibuixar les ne-cessitats, creen sobre el paper, isí, és clar, triguen a funcionarper problemes pressupostaris iretards en les competències quevénen des de Madrid, però lesgrans línies ja estan dibuixades.És justament el contrari d’avui,que no es fa res ni es belluga ressi no hi ha abans el pressupost.

P. La dictadura de Primo deRivera, el primer que diu és quela Mancomunitat era un desas-tre financer i un malbaratamentinfinit que estava a les portes dela suspensió de pagaments…

R. Sí, va ser una de les líniesde desprestigi que va encetar ladictadura… La Mancomunitat esva veure obligada a emetre deutepúblic, però estava molt més bengestionat que l’Estat mateix. En-tre 1920 i 1924, les amortitzaci-

ons del deute significaven el 14%del seu pressupost; a l’Estat es-panyol eren el 22%. LaMancomu-nitat arrossegava un doble ròs-sec: en tots els concursos d’obrapública, avalava els ajuntamentsdels pobles, que endarrerien elpagament, com també feia l’Es-tat. A més a més, hi havia lainflació provocada per la Prime-ra Guerra Mundial, que dispara-va els costos…. No era un desas-tre, però només va faltar l’estron-cament del crèdit cap al 1923 da-vant el dubte raonable que lainstitució desapareixeria amb ladictadura. Els inversors ho sa-bien: no es va poder emetre mésdeute públic i es va estroncar elcrèdit. Sí, la Mancomunitat vacaure de la bicicleta, però perquèli van donar una empenta.

P. Tot plegat, amb molts pocsmitjans humans, també.

R. Sí, sense sistemes informà-tics com avui, és clar, i nomésamb els funcionaris de la Dipu-tació de Barcelona, que ambprou feines ocupaven el que avuiés la sala d’actes de baix del Pa-lau de la Generalitat. Ara els fun-cionaris de la Diputació ocupenl’edifici del Rellotge de l’Escola In-dustrial, tot l’edifici de Can Serrai la meitat de la Maternitat. LaMancomunitat va treballar ambuna sobrietat espartana.

P. I amb la sensació que, a di-ferència de la imatge d’avui, esfeia més feina que ideologia…

R. Més feina que partidisme,diria. Tothom tenia la qüestió na-cionalmolt clara per sobre de gai-rebé tot. Amés, laMancomunitates va recolzar moltíssim en la so-cietat civil anterior a ella, no la vasuplir, va reforçar el procés nacio-nal i cultural que ja hi havia, finsa l’extrem que a vegades no sa-bies gairebé qui feia què, com enel cas de la seva tasca amb elcatalà i l’Associació Protectorade l’Ensenyança Catalana. LaMancomunitat va saber crear unclima, i sense l’ús, com avui, delsgrans mitjans de comunicació.Van fer-ho des de la base, ambuna llista de conferències queproposaven per donar als pobletsd’arreu. De la llista, que he estu-diat, només n’hi havia tres sobrela Mancomunitat, la resta erende temes tècnics o socials que in-teressaven la gent: venir al teupoble a parlar-te de les malaltiesde la vinya i en català era d’una

eficàcia de propaganda políticaenorme. Apropar-se a la poblacióera inseparable de fer carreteres,de la idea de fer una Catalunyamoderna i de la voluntat d’auto-govern. Tota anava lligat.

P. Sorprèn que a laMancomu-nitat hi hagués gent de tots elscolors polítics. Com va aconse-guir desmarcar-se del debat pura-ment ideològic?

R. Perquè la seva proposta eratan bàsica i evident que qui s’hioposava sabia que quedava elimi-nat políticament,perdia tota credibi-litat. Un políticparadigmàtic d’es-querra catalanacom Pere Coromi-nes sap que unaMancomunitat pos-sibilista afavoreix ifa créixer la LligaRegionalista, el par-tit de Prat de la Ri-ba, però sap que laseva tesi d’esperarel marc de la Repú-blica espanyola noes donarà, que en-cara són quatregats i que no totssón amics de Cata-lunya; no té alterna-tiva possible, els pe-sa més ser catala-nistes…

P.També és certque la Lliga, si béva ser hegemònica,no era majorità-ria…

R. La Lliga potreclutar alts funcio-naris d’altres par-tits per a la Manco-munitat perquè l’es-querra catalana lla-vors està en descomposició, i noli suposa cap perill per a la sevahegemonia; també la necessita-ven per no haver de tenir nomésel suport delsmonàrquics i altresgrups de la dreta liberal abansque es fessin anti-Lliga i anticata-lanistes. En qualsevol cas, l’estra-tègia és coherent en el marc de laidea que cohesionar Catalunya imodernitzar-la, europeïtzar-la,estava per sobre de les ideologiesdels partits polítics.

P. Com casa la modernitatque destil·la Prat de la Riba ambel seu conservadorisme polític?

R. Prat de la Riba és més de

dretes de jove que de gran; el na-cionalisme el portà a buscar ma-jories amb forces menys conser-vadores. El catalanisme el va fermés demòcrata.

P. En els seus estudis reivindi-ca Josep Puig i Cadafalch com apresident oblidat de laMancomu-nitat, però va donar suport al copd’Estat i mantingué lligams ambPrimo de Rivera...

R. És una burrada saltar dePrat de la Riba a Macià quan esparla de presidents de Catalunya;

Prat ho va ser tres anys i Puig iCadafalch, gairebé set... Sí, conce-dí una adhesió condicional de laMancomunitat al directori mili-tar... Va ser un il·lús: pensar queun dictador donaria a Catalunyael que no li havia donat un Estatde dret... Però la seva relliscadas’ha de contextualitzar. Es trobaen un carreró sense sortida: si norebia més traspassos i no podiaemetre deute públic, la Manco-munitat es paralitzava i perdia lapopularitat i la força. D’altra ban-da, la crisi que patia la Lliga ambl’escissió d’Acció Catalana erauna constatació que la via possibi-

lista, en intentar pactar amb Ma-drid, havia fracassat. El que pas-sa després no l’exonera, peròPuig i Cadafalch va haver d’exi-liar-se un temps a París i va serdels tres únics dirigents de la Lli-ga que no va donar suport a Fran-co:mai s’apuntà a la línia col·labo-racionista de Cambó i Ventosa iClavell.

P. És sorprenent que la Man-comunitat pogués fer la seva tas-ca en plena convulsió social delpistolerisme. Com ho resistí?

R. Buscant una equidistànciainviable, amb accions desfavora-bles als sindicats, com quan deci-deixen assegurar el proveïmentde mercats després de la vaga deLa Canadenca o participant en larecollida d’escombraries. O eme-tent un missatge contrari al lock-out empresarial. Tampoc es va do-nar suport al governador militarMartínez Anido, ni a la temibleLey de Fugas, ni a la brutal re-pressió a la CNT... La Mancomu-nitat no tenia competències en ar-bitratge laboral, ni en ordrepúblic; s’ho va haver de mirar totforça passivament. El resultat ésque la institució es va devaluar ila Lliga es va dretanitzar, tibadaalhora pels carlistes i la UniónMonárquica Nacional...

P. La institució va tenir maitemptacions separatistes?

R. El projecte de la Mancomu-nitat no era separatista per de-finició; tampoc els dos presidentseren independentistes: la sevaopció era la via gradual, la de lamateixa Mancomunitat.

P. Què es podia haver recupe-rat de la institució el 1977, o aramateix, que no s’hagi fet?

R. L’exemple moral: la clare-dat i la tenacitat per portar unprojecte nacional que no ofegavaels diferents partits polítics sinóque els transcendia.

P. Si es compara la Mancomu-nitat amb la Generalitat moder-na, sembla que hi ha una Catalu-nya seriosa que construeix i éseficaç i una que fa volar colomsmés que una altra cosa...

R. Ens falta potser perspecti-va. Avui pesa més el que no s’haaconseguit que el que sí, que ésun estat d’opinió molt semblant,curiosament, al del 1923. LaMan-comunitat i la seva força corres-pon a l’estat de consciència na-cional del moment. Ara potser laciutadania ha desenvolupat unnivell d’exigència més gran. Aca-bi com acabi el procés sobiranis-ta, Catalunya no desapareixerà;tampoc és realista ni és conve-nient plantejar-se les coses deltipus: “Independència o res” o “Oara o mai”. La història convida ala serenitat.

P. Catalunya és avui més fillade 1714 o de 1914?

R. El 1714 és la demostracióque no es vol renunciar a l’auto-govern ni per la força de les ar-mes. El 1914 és l’inici del redreça-ment, tot és més possibilista; cla-rament som més fills d’aquestasegona.

P. Llavors, per què se celebramés enguany el 1714, doncs?

R. No ho sé; el centenari de laMancomunitat hauria d’havertingut més relleu, amb una granexposició itinerant, i una efemèri-de així la Generalitat no l’hauriad’haver deixat a mans de laDiputació de Barcelona... Potserés perquè la Mancomunitat témés a veure amb el model a se-guir que s’ha tingut fins ara queel que es projecta cap al futur.

“Prat de la Riba és mésde dretes de jove quede vell; el catalanisme elva fer més demòcrata”

ALBERT BALCELLS Historiador

“La Mancomunitat va fermés feina que partidisme”

Ve de la pàgina 1Els polítics de la Mancomunitatproclamaven als quatre vents latranscendència que tenia per aCatalunya l’existència d’una ad-ministració catalana. I conse-qüents amb aquesta significa-ció, van voler incorporar a lainstitució els experts més benpreparats, independentment dela seva filiació política, un exem-ple que no ha estat seguit poste-riorment.

Deu exemples d’aquesta plu-ralitat ideològica podrien serels següents:

EPere Coromines (1870). El vellrepublicà detingut pel procésdeMontjuïc, líder de la Unió Fe-deral Nacionalista Republicana(UFNR), va abandonar la políti-ca partidària després del fracàsdel pacte amb els radicals i esva incorporar a l’Escola d’AltsEstudis Comercials de laManco-munitat, on exercí de catedràticde Moneda, Banca i Borsa.

EClaudi Ametlla (1883).Mestre iperiodista republicà que haviamilitat a laUnióFederalNaciona-lista Republicana, compaginavala direcció de la revista republica-na Iberia amb el càrrec de secre-tari de l’Escola Superior d’Agri-cultura de la Mancomunitat.

EAntoni Rovira i Virgili(1882). Historiador, periodista ipolític republicà, militant en elrepublicanisme federal, portàuna intensa activitat assagística iperiodística que compaginà ambl’organització del Servei de Prem-sa de la Mancomunitat.

ERafael Campalans (1887). En-ginyer i líder socialista quemilità al PSOE i el 1923 fundà laUnió Socialista de Catalunya. Vaorganitzar el servei d’obres públi-

ques, esdevingué director de l’Es-cola del Treball i, posteriorment,secretari d’ensenyament tècnic iprofessional, dins del famós Con-sell de Pedagogia.

ECebrià de Montoliu (1873), in-troductor del pensament urba-nístic anglosaxó basat en el refor-misme socialista. Va treballar alMuseu Social i a la Ciutat Jardí;tot i això, la radicalització socialdel 1917—amb l’ascens conserva-dor— el va marginar i va marxaraltre cop als Estats Units.

EEmiliMira (1896). Introductorde la psiquiatria a Catalunya ifundador de la Unió Socialistade Catalunya, el 1919 aquestamena de nen prodigi va esdeve-nir director del laboratori de psi-cologia de l’Institut d’OrientacióProfessional. Un anymés tard jaformava part del comitè directiudel Congrés Internacional de Fi-siologia celebrat a París.

EEladi Homs (1886). Desprésd’una estada de tres anys als Es-tats Units va tornar a Catalunya iva ser l’introductor del mètodeMontessori a les escoles. Va dis-senyar la política pedagògica dela Mancomunitat, que va crearun potent Consell de Pedagogia.De perfil catalanista, Homs n’eraconseller tècnic, juntament ambFrancesc d’A. Galí.

EEsteve Terradas (1883). Mate-màtic, físic i enginyer format aBerlín, va ser professor a l’Esco-la del Treball, va dirigir l’Institutd’Electricitat i Mecànica Aplica-des creat per la Mancomunitat,la Secció de Telèfons, i posterior-ment també la Secció de Fer-rocarrils. Va promoure la visitad’Albert Einstein a Barcelona el1923. Després de viure a l’Argen-tina, va tornar a Espanya el 1941i va arribar a dirigir Telefónica.

ECarles Pi i Sunyer (1888). En-ginyer i economista, més enda-vant es va dedicar a la política;director de l’Escola Municipald’Arts de Barcelona, amb només28 anys va esdevenir director del’Escola Superior d’Agriculturade la Mancomunitat (1916), càr-rec que va ocupar fins al 1924.

EEduard Fontserè (1870). Me-teoròleg i astrònom, eramolt ac-tiu en totes les iniciatives cultu-rals catalanistes. Catedràtic de

la Universitatde Barcelona iconsiderat el pa-re de lameteoro-logia catalana,va ser el crea-dor i el directordel Servei Me-teorològic deCatalunya el1921, institucióregida conjunta-ment per laMancomunitat il’Institut d’Estu-dis Catalans.

Filiacions di-verses, talent,voluntat demodernització iexpertesa tècni-ca van ser algu-nes de les clausde la feina d’a-quests i altres al-ts funcionarisde la Mancomu-nitat. Estavencridats a una

tasca que volien transcendent,encara que la llei de mancomu-nitats deia que només haviende fer funcions administrativesper tal de complir “los finestaxativamente consignados”. Sa-bien que no hi eren per confor-mar-se a fer això, perquè el ma-teix Prat els havia dit que calia“fer-nos dignes de la successiógloriosa d’aquells passats quetenien en llurs mans, com desd’ara tenim nosaltres en les nos-tres, la representació unitàriade Catalunya”.

Cartell de la Mancomunitat d’un concurs de bestiar.

Una mostra de tres de les gransrealitzacions de la Mancomunitat:la formació del professorat i laintroducció a les escoles demètodes moderns —com elMontessori (a dalt)—, laprotecció del patrimoni artístic(dreta) i la creació de la cabdalEscola Industrial, al vestíbul de laqual posa l’historiador AlbertBalcells (a sota). / carles ribas

Carles Geli

QUADERN Dijous, 3 d’abril del 2014 R E P O R T A T G E . 3