Masó: Arquitectura pública durant la Mancomunitat [llibre]

1951917 Remodelació del Palau dels Agullana Remodeling of the Agullana PalaceGirona

1 VegeuHistòria de la Diputació de Girona(Girona:Diputació,1989),17.

2 Ib.,235.

3 VegeulescartesrecollidesiextractadesaJoanGanau,“Lareformainterioril’inicidelaconservaciódelcentrehistòricaGirona(1850-1920)”,Estudi General,núm.13(1993):259-83.Elsoriginalsesconservenal’InstitutMunicipald’HistòriadeBarcelona,DocumentacióJeroniMartorell.

4 ActesdelaDiputaciódeGirona,12desembre1916,ArxiudelaDiputaciódeGirona.

5 Vegeu“CertificadodeempadronamientodeGau-dencioMasóEspejo,hacendado”,alcarrerEscolaPianúm.2,pis1r,deGirona,expeditperJuliándeChia,secretaridel’AjuntamentdeGirona,7març1871,ArxiudelaFundacióRafaelMasó,núm.reg.20.

6 JoanRocaPinetvapronunciarunaconferènciacomarepresentantdelacomissió,amésdelaquevaferJeroniMartorell,alSalódeDescansdel’Ajuntament,el8degenerde1917.VegeuDiario de Gerona,10gener1917.

7 ActesdelaDiputaciódeGirona,12desembre1916,ArxiudelaDiputaciódeGirona.

8 Ib.

9 Diario de Gerona,12gener1917.

10 JoaquimFolchiTorres,“ElPalaudelaDiputaciódeGirona”,Diario de Gerona,10gener1917.L’articles’haviapublicatoriginalmenteldia9ala“Pàginaartística”deLa Veu de Catalunya,il·lustratambtresfotografiesdel’edificiiacompanyatperunaltretext,

“ElPalaudelaDiputació:nostrecriteri”,sensesignarperòatribuïbleaRafaelMasó,ques’haviapublicatencastellàalDiario de Geronaeldia6.

11 Diario de Gerona,13gener1917.

12 CartadeRafaelMasóaJeroniMartorell,Girona,16febrer1917,aGanau,279.

13 VegeuPelaiNegrePastell,“LaCasaAgullanaielcas-telldeCabrera”,Revista de Girona,núm.102(1983):1-3.

14 VegeuMartídeRiquer,Quinze generacions d’una família catalana(Barcelona:Planeta,1979),citatperNegre,2.

15 Ib.,3.

16 ActesdelaDiputaciódeGirona,9gener1917,ArxiudelaDiputaciódeGirona.

17 CartadeMasóaMartorell,Girona,1gener1917,aGanau,276.

18 VegeuGanau,259-73.

1 SeeHistòria de la Diputació de Girona(Girona:Diputació,1989),17.

2 Ibid.,235.

3 SeetheletterscollectedandexcerptedinJoanGanau,“Lareformainterioril’inicidelaconservaciódelcen-trehistòricaGirona(1850-1920),”Estudi General,n.13(1993):259-83.TheoriginalsarepreservedintheInsti-tutMunicipald’HistòriadeBarcelona,DocumentationJeroniMartorell.

4 MinutesoftheDiputaciódeGirona,12December1916,ArxiudelaDiputaciódeGirona.

5 See“CertificadodeempadronamientodeGaudencioMasóEspejo,hacendado,”onEscolaPiaStreetn.2,2ndfloor,Girona,expeditedbyJuliándeChia,secretaryoftheAjuntamentdeGirona,7March1871,ArxiudelaFundacióRafaelMasó,reg.no.20.

6 JoanRocaPinetgaveaspeechasrepresentativeofthecommission,inadditiontothatgivenbyJeroniMar-torell,intheSalódeDescansdel’Ajuntament,8January1917.SeeDiario de Gerona,10January1917.

7 MinutesoftheDiputaciódeGirona,12December1916,ArxiudelaDiputaciódeGirona.

8 Ibid.

9 Diario de Gerona,12January1917.

10 JoaquimFolchiTorres,“ElPalaudelaDiputaciódeGiro-na,”Diario de Gerona,10January1917.Thearticlewasoriginallypublishedon9Januaryonthe“Pàginaartísti-ca”ofLa Veu de Catalunya,illustratedwiththreepho-tographsofthebuildingandaccompaniedbyanothertext,“ElPalaudelaDiputació:nostrecriteri,”unsignedbutattributabletoRafaelMasó,previouslypublishedinCastilianinDiario de Geronaon6January.

11 Diario de Gerona,13January1917.

12 LetterfromRafaelMasótoJeroniMartorell,Girona,16February1917,inGanau,279.

13 SeePelaiNegrePastell,“LaCasaAgullanaielcastelldeCabrera,”Revista de Girona,no.102(1983):1-3.

14 SeeMartídeRiquer,Quinze generacions d’una família catalana(Barcelona:Planeta,1979),citedbyNegre,2.

15 Ibid.,3.

16 MinutesoftheDiputaciódeGirona,9January1917,Arx-iudelaDiputaciódeGirona.

17 LetterfromMasótoMartorell,Girona,1January1917,inGanau,276.

18 SeeGanau,259-73.

MasóArquitectura pública durant la MancomunitatPublic Architecture During the Mancomunitat

Edició de Editedby Jordi FalgàsAmb textos de Withtextsby Gemma Domènech, Jordi Falgàs, Rosa M. Gil, Joaquim M. Puigvert

Edició de Edited by Jordi FalgàsAmb textos de With texts by Gemma Domènech, Jordi Falgàs, Rosa M. Gil, Joaquim M. Puigvert


6 MasóArquitectura pública durant la MancomunitatPublic Architecture During the Mancomunitat

Aquest llibre s’ha publicat amb motiu de l’exposició Masó: arquitectura pública durant la Mancomunitat, a la Casa Masó, Fundació Rafael Masó, del 9 de maig de 2014 al 31 de gener de 2015.This book was published on the occasion of the exhibition Masó: Public Architecture During the Mancomunitat, at the Casa Masó, Fundació Rafael Masó, from May 9, 2014 to January 31, 2015.

Coberta Front coverDetall de la fig. 31, pàg. 77Detail of fig. 31, p. 77.

Coberta posterior Back coverDetalls de la fig. 31, pàg. 159; fig. 9, pàg. 211; i fig. 13, pàg. 240.Details of fig. 31, p. 159; fig. 9, p. 211; and fig. 13, p. 240.

© Edició EditionFundació Rafael MasóÚrsula LlibresPrimera edició, Girona, abril de 2014First edition, Girona, April 2014

Edició de Edited byJordi Falgàs

Textos TextsGemma DomènechJordi FalgàsRosa M. GilJoaquim M. Puigvert

Totes les obres reproduïdes en aquest llibre són de Rafael Masó Valentí, excepte quan s’indica el contrari.All works reproduced in this book are by Rafael Masó Valentí, except when otherwise indicated.

Procedència de les imatgesImages provided byAjuntament de JuiàArxiu Comarcal de la GarrotxaArxiu Municipal de Canet de MarArxiu Municipal de Girona, Ajuntament de GironaCaixafòrum GironaCentre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de GironaCol·legi d’Arquitectes de Catalunya - Demarcació de Girona (AHCOAC-G)Lluís CuspineraFundació Rafael MasóInstitut Cartogràfic i Geològic de CatalunyaMuseu d’Història de Girona, Ajuntament de GironaServei de Patrimoni Arquitectònic Local, Diputació de Barcelona

Fotografia i tractament digitalPhotography and digital treatmentJordi Puig

Disseny DesignJoan Colomer

Maquetació LayoutVador Minobis

Correcció ProofreadingEva Vàzquez

Traducció a l’anglès English translationPat Lunn

Impressió Printed byVanguard Gràfic

ISBN 978-84-9411-013-9DLGI 451-2014

Agraïments AcknowledgmentsNarcís-Jordi Aragó i MasóAlberto BiargeXavier CarmaniuM. Antònia CarrascoLluís CuspineraHelena GrauDavid IglesiasRaquel LacuestaVanessa MassipJosep NavarraSílvia PlanasMontse PumaretaCarles SàizSandra SantiagoCarme SeguraIolanda SerranoJoan TarrúsÀlex Viñas

Aquesta edició ha estat possible gràcies a la generosa col·laboració i el patrocini de l’Ajuntament de Girona, la Diputació de Girona i l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.This edition has been made possible thanks to the generous collaboration and patronage of the Ajuntament de Girona, the Diputació de Girona, and the Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

Fundació Rafael Masó[email protected]

Úrsula [email protected]

Aquest llibre no podrà ser reproduït totalment ni parcialment per cap mena de procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, sense l’autorització escrita del titular del copyright. Tots els drets reservats a tots els països.This book may not be totally or partially reproduced by any method, including reprography and computerised treatment without the written authorisation of the copyright holder. All rights reserved in all countries.

Sumari Contents

PreàmbulPrefaceCarles Puigdemont i Casamajó Joan Giraut i Cot

IntroduccióIntroductionJordi Falgàs

Construint la Catalunya ciutat dels noucentistes: l’obra pública de la MancomunitatBuilding the noucentistes’ Catalonia-city: the Public Works of the MancomunitatJoaquim M. Puigvert

Seu central de Correus i Telègrafs. GironaHeadquarters of the Post and Telegraph Service. GironaRosa M. Gil Tort

Escola General d’Arts i Oficis. GironaGeneral School of Arts and Crafts. GironaJordi Falgàs

Casal Autonomista Català. GironaCatalan Autonomist Center. GironaJordi Falgàs

Oficina del Servei de Telèfons de la Mancomunitat de Catalunya. GironaOffice of the Telephone Service of the Mancomunitat of Catalonia. GironaGemma Domènech Casadevall

Clínica d’Observació i Hospital per a Tractament de Malalties Nervioses de la Mancomunitat de Catalunya. Santa Coloma de GramenetObservation Clinic and Hospital for the Treatment of Nervous Illnesses of the Mancomunitat de Catalunya. Santa Coloma de GramenetRosa M. Gil Tort

Remodelació del Palau dels Agullana. GironaRemodeling of the Agullana Palace. GironaRosa M. Gil Tort

Cementiris de Girona, Juià i FlaçàCemeteries in Girona, Juià and FlaçàJordi Falgàs

Cooperativa La Canetense. Canet de MarLa Canetense Cooperative. Canet de MarGemma Domènech Casadevall

Làpida commemorativa de Guillem Colteller per a l’Ajuntament de Girona. GironaCommemorative Stone for Guillem Colteller for the Girona City Hall. GironaJordi Falgàs

911

13

19

53

83

107

119

131

171

197

231

249

9

Carles Puigdemont i CasamajóAlcalde de Girona i president de la Fundació Rafael MasóMayor of Girona and president of the Fundació Rafael Masó

The Fundació Rafael Masó has cho-sen to celebrate the centennial of the Mancomunitat of Catalonia with this

book and the exposition that accompanies it. Rafael Masó was an architect profoundly committed to his city and his country, and for that reason the period 1914-1923 was one of great intensity and hope for him. During this time he not only worked on pub-lic projects commissioned by the local and national governments, he was also a mem-ber of the Girona city council.

In this way, the Fundació carries out its charge to study and disseminate the archi-tecture of Rafael Masó, both his well-known works as well as little-studied or unpub-lished pieces and documents. For having made it possible, I wish to express my grat-itude to the other institutions that have collaborated on the project, especially the Diputació de Girona, the Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, and the Giro-na chapter of the Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

The publication coincides as well with the opening of a new exhibition space on the ground floor of the Casa Masó, which provides improved conditions and access for the activities that will be held there pe-riodically. Two years after opening, the Casa Masó continues to grow at the service of the city of Girona and of all of our visitors.

La Fundació Rafael Masó ha volgut sumar-se a la commemoració del centenari de la Mancomunitat de

Catalunya amb aquest llibre i l’exposició que l’acompanya. Rafael Masó va ser un arquitecte profundament compromès amb la seva ciutat i amb el seu país, i per això va viure amb intensitat i esperança el període de 1914 a 1923, durant el qual no només va treballar en projectes d’obra pública encarregats per les administraci-ons locals i nacionals, sinó que també va participar directament en la vida política com a regidor de l’Ajuntament de Girona.

Així doncs, la Fundació continua la seva tasca d’estudi i difusió de l’arquitectu-ra de Rafael Masó, fent atenció tant a les obres més conegudes com també donant a conèixer treballs i documents fins ara poc estudiats o inèdits. Per haver-ho fet possi-ble, vull expressar el meu agraïment a les altres institucions que han col·laborat en el projecte, especialment la Diputació de Girona, l’Institut Català de Recerca en Pa-trimoni Cultural i la demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

En aquesta ocasió, a més, la publicació coincideix amb la inauguració de la nova sala d’exposicions temporals a la planta baixa de la Casa Masó, fet que ha permès millorar les condicions i l’accés a les ac-tivitats que s’hi presentaran periòdica-ment. Dos anys després de la seva inaugu-ració, la Casa Masó continua creixent al servei de la ciutat de Girona i de tothom que ens visita.

Preàmbul Preface

Lliga Regionalista, Les Mancomunitats: antecedents, la Mancomunitat catalana, Lley de mancomunitats. Barcelona: Lliga Regionalista, 1912. Fundació Rafael Masó.

“Procés del projecte de llei de les Mancomunitats”. Portada d’El Poble Català, 24 d’octubre de 1913. Fundació Rafael Masó. “Procés del projecte de llei de les Mancomunitats”. Front cover of El Poble Català, October 24, 1913. Fundació Rafael Masó.

Preàmbul Preface 11

Joan Giraut i CotPresident de la Diputació de GironaPresident of the Diputació de Girona

This book and the exposition that ac-company it afford a unique opportunity offered by the Fundació Rafael Masó to

learn about the years in which the architect showed, through his work, his firm commit-ment to his country. In fact, Masó put into practice his ideas of modernization and national progress at the same time that he participated in municipal politics in Girona. Because of this dedication to his ideals he spent a week in prison, and found himself barred from participating in public projects by the dictatorship of Primo de Rivera.

The Diputació de Girona wishes to sup-port the Fundació, once again, in its effort to make known the work of this key figure of Noucentisme. Part of his public work in the period between 1914 and 1923 was linked to the Diputació, which justifies to an even greater extent, if that is possible, the partic-ipation in this project of the institution over which I preside.

The book and the exposition show once again that Rafael Masó is one of the great architects of our nation, and a key figure in the history and culture of Girona. We wish to thank the Fundació for making known his life and work, as well as, in this case, the support received from other institutions, including the Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, the Ajuntament de Gi-rona, and the Girona chapter of the Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. There is, howev-er, still more of Masó to be discovered. We are committed to continuing to collaborate in the effort to shed light on him.

Aquest llibre i l’exposició que l’acom-panya són una oportunitat única que ens brinda la Fundació Rafa-

el Masó per acostar-nos als anys en què l’arquitecte va mostrar, per mitjà de la seva obra, el ferm compromís amb el seu país. De fet, Masó va portar a la pràctica les seves idees de modernització i progrés nacional durant el temps que va partici-par també en política municipal a Girona. Fruit d’aquesta entrega pels seus ideals va passar una setmana a la presó, i va veure com la dictadura de Primo de Rivera l’in-habilitava per fer obres públiques.

La Diputació de Girona ha volgut fer costat a la Fundació, un cop més, en l’es-forç de divulgació de l’obra d’aquesta figu-ra clau del Noucentisme. No en va, part de l’obra pública del període comprès entre 1914 i 1923 estava vinculada a la Diputa-ció, cosa que encara justifica més, si cal, la implicació, en aquest projecte, de la insti-tució que presideixo.

El llibre i l’exposició certifiquen nova-ment que Rafael Masó és un dels grans arquitectes de la nostra nació i una figura clau en la història i la cultura gironines. Agraïm l’esforç de la Fundació a divulgar la seva figura i obra, així com, en aquest cas, el suport que ha rebut d’altres institu-cions, com ara l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, l’Ajuntament de Girona i la demarcació de Girona del Col-legi d’Arquitectes de Catalunya. Encara, però, ens resta molt Masó per descobrir. El nostre compromís és continuar col·labo-rant per fer-lo sortir a la llum.

12 Masó Arquitectura pública durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

13Introducció Introduction

The Mancomunitat of Catalonia was constituted on April 6, 1914, under the presidency of Enric Prat de la Riba. De-

spite its short life, for ten years the Manco-munitat allowed Catalonia to recover a por-tion of the self-government that it had lost two hundred years before. The nation-build-ing impulse represented by that milestone coincided completely with the cultural and aesthetic ideas of Noucentisme.

As a result, both Prat de la Riba and his successor, the architect Josep Puig i Cad-afalch, strongly supported the creation of public infrastructure and services. Many painters, sculptors, artisans and architects who identified with Noucentisme had the opportunity to participate in the construc-tion of public projects, either directly com-missioned by the Mancomunitat, or by the provincial and city governments: hospitals, schools, libraries, cemeteries, museums, parks and gardens, and telegraph and post office buildings. The effervescence of the public sector was paralleled by the rise of associa-tions and cooperatives, which also undertook the construction of their own buildings.

Rafael Masó, who fervently identified with Noucentisme, received numerous com-missions and entered various competitions for public works during these years. At the same time, he also participated in the polit-ical process as a member of the Girona city council, first during the brief term of Albert de Quintana (1920-1921) and then during that of Francesc Coll Turbau (1921-1923). Unfortunately, this period ended fateful-ly for Masó, as it did for the Mancomuni-tat, with the coup d’état of Primo de Rive-ra, and his political commitment earned him a week in prison and a ban on engaging in

El 6 d’abril de 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, sota la presidència d’Enric Prat de la

Riba. Malgrat la curta vida de la institu-ció, durant deu anys la Mancomunitat va fer possible que Catalunya recuperés una porció de l’autogovern que havia perdut dos-cents anys abans. La voluntat de cons-trucció nacional que representava aquella fita coincidia plenament amb l’ideari cul-tural i estètic del Noucentisme.

Com a conseqüència, tant Prat de la Riba com el seu successor, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, van donar un enorme impuls a la creació de serveis i infraes-tructures públics. Molts pintors, escultors, artesans i arquitectes que s’identificaven amb el Noucentisme van tenir l’oportuni-tat de participar en la construcció d’equi-paments públics, bé per encàrrec directe de la Mancomunitat, bé de les diputacions i ajuntaments: hospitals, escoles, bibliote-ques, cementiris, museus, parcs i jardins, i oficines de correus i telègrafs. L’efervescèn-cia del sector públic també es va fer patent en l’auge de l’associacionisme i el coope-rativisme, que igualment va promoure la construcció d’edificis propis.

Fermament identificat amb el Noucen-tisme, durant aquests anys Rafael Masó va rebre nombrosos encàrrecs i va partici-par en diferents concursos d’obra pública. Al mateix temps, també va participar en el procés polític com a regidor de l’Ajunta-ment de Girona, primer en el breu mandat d’Albert de Quintana (1920-1921) i després en el de Francesc Coll Turbau (1921-1923). Malauradament, igual que la mateixa Mancomunitat, per a Masó el període va tenir un final fatídic amb el cop d’estat de

Rafael Masó, amb barba, fotografiat amb l’alcalde Francesc Coll Turbau (a la seva dreta) i la resta de regidors de l’Ajuntament de Girona, 1920. Fundació Rafael Masó. Rafael Masó, with beard, photographed with the mayor Francesc Coll Turbau (to his right) and the other members of the city council of Girona, 1920. Fundació Rafael Masó.

Introducció Introduction

Masó Arquitectura pública durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat14

Cartes de Josep Puig i Cadafalch a Rafael Masó, 27 de ju-liol de 1916 i 14 de setembre de 1916. AHCOAC-G, núm. reg. 281 i 282. Les cartes de Josep Puig i Cadafalch fan referència a la petició de Rafael Masó perquè vingués a Girona a fer-hi una conferència sobre la Mancomunitat de Catalunya, coincidint amb la campanya per a les eleccions legislatives, en les quals Santiago Masó era el candidat de la Lliga Regionalista pel districte de Girona.

Letters of Josep Puig i Cadafalch to Rafael Masó, July 27, 1916 and September 14, 1916. AHCOAC-G, reg. no. 281 and 282. The letters of Josep Puig i Cadafalch refer to Rafael Masó’s request that he come to Girona to deliver a speech about the Mancomunitat of Catalonia, to coincide with the legislative electoral campaign, in which Santiago Masó was the candidate of the Lliga Regionalista for the district of Girona.


Primo de Rivera, i el seu compromís polític li va comportar una setmana de presó i la inhabilitació per fer obres públiques fins al final de la dictadura.

Aquest llibre i l’exposició que l’acompa-nya són un estudi dels projectes d’obra pú-blica de Masó durant els anys de la Manco-munitat amb la voluntat de donar a conèixer aspectes fins ara desconeguts i nombrosos documents, dibuixos, plànols i imatges inè-dits en el context artístic, social i polític de l’època. Masó, evidentment, va fer arquitec-tura pública en altres etapes de la seva vida, però la que va projectar o dur a terme durant els anys de la Mancomunitat ens sembla d’una rellevància especial, ja que és una ar-quitectura directament relacionada amb la voluntat de Masó de dotar el país d’un nou llenguatge estètic al servei de les idees de modernització i progrés nacional formula-des pel Noucentisme que la Mancomunitat va voler fer realitat. El germen d’aquesta idea ja va ser plantejat per Joan Tarrús i Nar-cís Comadira en la seva monografia sobre Masó, en un capítol que porta per títol “La possibilitat d’una arquitectura pública”, i per Narcís-Jordi Aragó Masó en l’exposició Rafa-el Masó: ciutadà de Girona, a partir dels quals hem basat la nostra recerca actual.1

Alguns projectes van ser resultat d’en-càrrecs directes de la Mancomunitat, com ara l’Oficina de Telèfons a Girona i la Clí-nica de Salut Mental de Santa Coloma de Gramenet; d’altres estaven més vinculats a la Diputació de Girona o a alguns ajun-taments, com ara l’Escola d’Arts i Oficis, el projecte de restauració del Palau Agullana i els diferents cementiris que va construir. El projecte per a la seu central de Correus a Gi-rona era destinat a un concurs convocat per un organisme de l’Estat, i, finalment, tam-bé hem cregut oportú incloure-hi edificis lligats a entitats privades, com ara el Casal Autonomista de Girona i la Cooperativa de

public projects until the end of the dictator-ship. This book and the exhibition that ac-company it are an investigation of Masó’s public works projects during the years of the Mancomunitat, in an effort to make available heretofore unknown details and numerous unpublished documents, drawings, plans and images from the artis-tic, social and political context of the period. Masó, of course, produced public architec-ture at other times in his life, but what he planned or produced during the years of the Mancomunitat seems to us to be especial-ly relevant, because it is directly related to Masó’s desire to provide the nation with a new esthetic language at the service of the noucentista ideas of modernization and pro-gress that the Mancomunitat attempted to realize. The germ of this idea was planted by Joan Tarrús and Narcís Comadira in their monograph on Masó, in a chapter entitled

“The Possibility of a Public Architecture”, and by Narcís-Jordi Aragó Masó in the exposition Rafael Masó: ciutadà de Girona (Citizen of Girona), on which we have based the pres-ent research.1

Some of Masó’s projects were directly commissioned by the Mancomunitat, such as the Office of the Telephone Service in Gi-rona and the Mental Health Clinic in Santa Coloma de Gramenet; others came from the province of Girona or certain city gov-ernments, such as the School of Arts and Crafts, the restoration of the Palau Agulla-na, and various cemeteries. The project for the main post office in Girona was designed for a government-sponsored competition. In addition, we have decided to include cer-tain private buildings, such as the Casal Au-tonomista of Girona and the Cooperativa of Canet de Mar, because Masó undertook these projects in the spirit of going beyond the private nature of the commission to the acquisition of a true public function. We


Canet de Mar, ja que Masó va afrontar-los amb la voluntat d’anar més enllà del caràc-ter privat de l’encàrrec i preveia que adqui-rissin una veritable funció pública. No hi hem inclòs, en canvi, projectes de menor rellevància històrica o menys destacats pel que fa al llenguatge arquitectònic, com ara la reforma de l’edifici que va acollir el cafè i la sala de ball de l’Orfeó Joventut de Sarrià de Ter (1921) i la reforma dels accessos al pont vell de la Bisbal d’Empordà (1921).

No s’ha d’oblidar que també va ser du-rant aquesta dècada, entre 1913 i 1923, que Masó va dur a terme les seves obres més significatives en l’àmbit privat, sobretot cases unifamiliars com ara la Masramon d’Olot, la reforma de can Cendra d’Anglès, la casa Casas de Sant Feliu de Guíxols, i les cases Ensesa, Teixidor i Gispert Saüch de Girona. Els condicionants i les característi-ques d’aquests encàrrecs, òbviament, eren d’una naturalesa diferent als de l’obra pú-blica, però són treballs que cal tenir pre-sents, ja que es van desenvolupar de ma-nera simultània a la taula de l’arquitecte. En tots els casos, però sobretot aquells que s’inserien en els nous eixamples de Girona i Olot, Masó va demostrar ser molt cons-cient de la funció que la seva arquitectu-ra havia de tenir en la projecció pública d’una determinada classe social i del pa-per d’aquesta en la construcció d’un tipus concret de ciutat moderna. Queda apunta-da, doncs, la nostra voluntat d’estudiar en un futur pròxim l’arquitectura domèstica de Masó durant aquest període.

Jordi FalgàsDirector de la Fundació Rafael MasóDirector of the Fundació Rafael Masó

1 Vegeu Joan Tarrús i Narcís Comadira, Rafael Masó: arquitecte noucentista (Girona: COAC, 2007), 99-104, i Narcís-Jordi Aragó et al., Rafael Masó: ciutadà de Girona (Girona: Ajuntament, 2006).

1 See Joan Tarrús and Narcís Comadira, Rafael Masó: arquitecte noucentista (Girona: COAC, 2007), 99-104, and Narcís-Jordi Aragó et al., Rafael Masó: ciutadà de Girona (Girona: Ajuntament, 2006).

have not included, however, projects that are less important historically or less out-standing in terms of architectonic language, such as the remodeling of the building that housed the café and ballroom of the Orfeó Joventut of Sarrià de Ter (1921) and of the access ramps to the old bridge of la Bisbal d’Empordà (1921).

It should be remembered that it was also during this decade, between 1913 and 1923, that Masó completed his most significant work in the private sphere, especially sin-gle family houses such as the Masramon in Olot, the remodeling of Can Cendra in An-glès, the Casas house in Sant Feliu de Guíx-ols, and the Ensesa, Teixidor and Gispert Saüch houses in Girona. The constraints and characteristics of these commissions were, obviously, different from those of his pub-lic work, but they should be taken into con-sideration, because they were on the archi-tect’s drawing board at the same time. In all of these cases, but especially in those that were to be built in the new neighborhoods of Girona and Olot, Masó showed himself to be perfectly aware of the function that his architecture was to play in the public face of a certain social class and the role of this class in the construction of a specific type of modern city. We leave for the near future, then, our intention to study Masó’s domes-tic architecture during this period.

Construint la Catalunya ciutatdels noucentistes: l’obra pública dela MancomunitatBuilding the noucentistes’ Catalonia-city: the Public Works of the Mancomunitat

Joaquim M. Puigvert

We want our cities to be provided with all of the services of education, of urban police and of rural progress proportional to their importance until, thanks to their own efforts and those of higher institutions, there is not a single city in Catalonia without a police force, a school, a library, telephones and highways.

But in order for this to happen there must be great cultural and educational institutions to create the light that is guide us on our way, and a whole web of secondary, technical, professional and arts-based institutions in the regional capitals that constitute the backbone of Catalan life. We need grand public works of all kinds: the forces of nature must be utilized, conserved and regularized.

This is our ideal, and when an ideal is not a list, an academic questionnaire, but rather feeling or will, and popular enthusiasm, believe, distinguished deputies, that however high the ideal, reality is within reach.1

These words form part of the inaugu-ral address delivered by Enric Prat de la Riba on April 6, 1914 before the depu-

ties who had just elected him president of the brand-new Mancomunitat of Catalonia. They are a good example of the importance given by the new institution to public works as an organizing force of what the noucen-

Volem que els nostres municipis puguin dotar-se de tots els serveis d’instrucció, de policia urbana i d’aprofitament rural propor-cionats a la seva importància fins a arribar, entre l’esforç propi i els dels organismes superiors, a fer que no hi hagi un sol ajunta-ment de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera.

Però per a això calen grans institucions culturals i educacionals que creïn la llum que ha de guiar-nos per camins propis i tota una xarxa d’institucions secundàries, tèc-niques, professionals i d’humanitats en les poblacions capitals de comarca que vénen a vertebrar la vida catalana. Calen grans obres públiques de tota mena: cal utilització, con-servació i regularització de totes les forces naturals.

Aquest és el nostre ideal, i quan un ideal no és pas una llista, un qüestionari acadèmic, sinó un sentiment o una voluntat, i un en-tusiasme popular, creieu, senyors diputats, que, per alta que sigui la idealitat, la realitat és ja ben a la vora.1

Aquests mots formen part del mis-satge inaugural d’Enric Prat de la Riba pronunciat el 6 d’abril de

1914 davant els diputats que l’acabaven d’escollir president de la flamant Manco-

Fig. 1 Excepte quan s’indica el contrari, les fotografies i els dibuixos que il·lustren aquest article pertanyen als tres volums publicats per la Mancomunitat de Catalunya de L’obra realitzada, anys 1914-1923 (Barcelona, 1923), Biblioteca de la Fundació Rafael Masó. Foto de Jordi Puig.

Except when otherwise indicated, the photographs and drawings that illustrate this article come from the three volumes published by the Mancomunitat of Catalonia of L’obra realitzada, anys 1914-1923 (Barcelona, 1923), Library of the Fundació Rafael Masó. Photo by Jordi Puig.

19

20

tistes dreamed of: Catalonia-city. Nine years later, in 1923, the Mancomunitat itself pub-lished the three volumes of L’obra realitzada (Work Completed), which brought together all of the projects completed or proposed, appropriately and brilliantly illustrated (fig. 1). It is possible that until then no public institution in Catalonia had bothered to put together a work like that, in which the Cat-alan text (written in accord with the recent norms of Fabra) and the images, whether photographic or cartographic, were at the service—in a way that can be called mod-ern—of the systematic propagation of the work undertaken by the four provinces of the Mancomunitat (some of which was more planned than realized). Beyond the trove of data that historians have found in these volumes, which serve as a precious source of information for the study of the period of the Mancomunitat, what remains to be studied is their function as an institu-tional communicative strategy, to the ex-tent that the volumes succeed in efficiently projecting the Mancomunitat’s own image of itself. To project this image, the Manco-munitat had more than the three volumes of L’obra realitzada; it had a carefully-craft-ed policy of producing publications to dis-seminate the experience of self-government not only internationally but locally as well, as with the booklet L’actuació de la Man-comunitat de Catalunya (The Performance of the Mancomunitat of Catalonia) by Joan Vallès i Pujals.2 Along the same lines of dis-seminating the task of the Mancomunitat throughout the country, the Crònica Oficial. Mancomunitat de Catalunya began publica-tion in 1920, with the goal of being read, by subscription, in all of 1,087 municipalities of Catalonia.

All of this advertising in the service of mancommunal and regionalist power would sometimes, as Enric Ucelay-Da Cal once pointed out, demonstrate not so much that

munitat de Catalunya. I són un molt bon exemple de la importància que la nova institució donava a l’obra pública com a instrument de vertebració de la somiada Catalunya ciutat dels noucentistes. Al cap de nou anys, el 1923, la mateixa Manco-munitat editava en tres volums el llibre L’obra realitzada, on es recollien totes les actuacions resoltes o projectades, con-venientment i brillantment il·lustrades (fig. 1). Possiblement fins aleshores a Ca-talunya cap institució pública no s’havia preocupat de compondre una obra d’aque-lles característiques, on el text en llengua catalana (seguint les novíssimes normes fabrianes) i la imatge, ja fos fotogràfica o bé cartogràfica, es posaven al servei, de manera diguem-ne molt moderna, de la propagació, de manera molt sistemàtica, de les accions (algunes més projectes que realitats) desenvolupades per les quatre diputacions provincials mancomunades. Més enllà de la mina de dades que els historiadors han trobat en aquests tres volums com a font preciosa per estudiar l’etapa de la Mancomunitat, encara està pendent el seu estudi com a estratègia comunicativa institucional, en la mesura que aquests volums han projectat de ma-nera molt eficaç la imatge que la Manco-munitat volia transmetre d’ella mateixa. Per difondre aquesta imatge, no només va disposar dels tres volums de L’obra realit-zada, sinó amb una política global de pu-blicacions molt ben dissenyada, de la qual són destacables, d’una banda, la voluntat de donar a conèixer internacionalment l’experiència d’autogovern, i de l’altra, la de difondre-la també localment, com evi-dencia, per exemple, el llibret de Joan Va-llès i Pujals L’actuació de la Mancomunitat de Catalunya.2 En la mateixa direcció de propagar la tasca de la Mancomunitat ar-reu del país, hi tindria un paper molt relle-vant la Crònica Oficial. Mancomunitat de

Masó Arquitectura pública durant la Mancomunitat Public Architecture During the Mancomunitat

21Construint la Catalunya ciutat dels noucentistes: l’obra pública de la MancomunitatBuilding the noucentistes’ Catalonia-city: the Public Works of the Mancomunitat

this power was real, as that it was more of-ten apparent.3 In addition to this insistent and effective propaganda campaign, the Mancomunitat would develop a discourse of historical legitimation, presenting itself as an intermediate step between the past that began with the suppression of the Cat-alan institutions in 1714, and a new future of self-government and autonomy that, in the words of Prat de la Riba, had to be “tri-umphal for Catalonia and of close brother-hood with the other Hispanic peoples.” 4 The mancommunal institution in Europe was presented in the same way and with similar arguments:

The long campaign undertaken by the Catalans to re-establish, in modern form, the ancient liberties of Catalonia is initially realized, in 1913, in economic form. […] In this sense the Mancomunitat, in its origins, is an institution administrative in character. But the Catalanizing spirit that inspires it has given it a noble character of patriotic restoration; it is for this reason that the Catalans regard it as the first step towards true autonomy and as the consecration of the unity of Catalan territory.5

It is clear that we cannot here analyze in depth the Mancomunitat’s strategies of communication and propaganda, of which the publications cited are a good example, nor the work of “a particularly active and in-novative team of promoters and specialists in ’public relations’.” 6 Nevertheless, it is es-sential to extract the facts from the inter-pretations that accompany them, which are of great interest for the reconstruction of the political and cultural ideas that inspired them.

It is useful to take a look at the “prelim-inary remarks” of the first volume of L’obra realitzada, which turn out to be a declara-tion of principles. The principal objective of the publication was that of making known

Catalunya, que s’editaria a partir de 1920, amb el propòsit que estigués present, via subscripció, als 1.087 municipis de Cata-lunya.

Tota aquesta tasca publicitària al ser-vei del poder mancomunal i regionalista serviria a voltes, tal com en el seu mo-ment va destacar Enric Ucelay-Da Cal, no tant per mostrar aquest poder de mane-ra real, sinó més aviat aparent.3 A més d’aquesta insistent i eficaç campanya de propaganda, la Mancomunitat elaboraria un discurs de legitimació històrica pre-sentant-se com a pas intermedi entre el passat obert amb la supressió de les ins-titucions catalanes el 1714 i un nou futur d’autogovern i autonomia que, en parau-les de Prat de la Riba, havia de resultat

“triomfal per a Catalunya i d’estreta ger-manor amb els altres pobles hispànics”.4 En la mateixa direcció i amb similar ar-gumentari, es presentava la institució mancomunal a Europa:

La longue campagne entreprise par les Cata-lans pour le rétablissement, sous des formes modernes, des anciennes libertés de la Cata-logne aboutit, en 1913, à une première réali-sation dans l’ordre économique. […] C’est ainsi que la Mancomunitat, à son origine, est une institution de caractère administratif. Mais l’esprit catalanisant qui l’inspire lui a donné un noble caractère de restauration patrioti-que; c’est pour quoi les Catalans la regardent comme le premier échelon vers l’autonomie intégrale et comme la consécration de l’unité de la terre catalane.5

És evident que ara no podem analitzar a fons les polítiques de comunicació i pro-paganda desplegades per la Mancomuni-tat, de les quals les publicacions citades són un bon exemple, ni tampoc la tasca desplegada “per un equip particularment innovador i actiu de promocionadors i especialistes en public relations”.6 No obs-


“a period in the annals of the new history of our people, which is reclaiming itself.” 7 Af-ter that, it is affirmed that, despite the cen-tralism of the State and the limitations that flow “from the agonizing death rattle of the legal framework of the artificial and bureau-cratic provinces,” the Mancomunitat had

“undertaken a vast, positive, nobly ambitious labor,” because of the fact that “it has been infused with the rich and fecund sap of the national patriotism in full flower in the glo-rious old land of Catalonia.” 8 These phrases make clear how a project begun de facto in the last decade of the nineteenth century culminated in Noucentisme, with the mod-ernista generation that strove, in the words of Joan-Lluís Marfany, to transform Catalan culture “from a traditional and regional cul-ture into a modern and national culture.” 9

This old project, however, after the Soli-daritat movement and the traumatic expe-rience of the Setmana Tràgica (Tragic Week), would take on a much more conservative coloration under the leadership of the Re-gionalist League, a party that, it should be recalled, was beginning to take over the Cat-alanist movement, and that had the support of many politicians, intellectuals, artists, architects (such as Josep Puig i Cadafalch and Rafael Masó) and other professionals, whether they were card-carrying members or merely sympathizers. Masó’s political con-victions would lead him to be a city coun-cilor in Girona for the League from 1920 to 1923, carrying out a program of sanitation and urban reform as a member of the Pro-motion Commission (Planning and Works).10 Many members of the League, like Masó, were also linked to Catholicism; it is no won-der that they considered Bishop Torras i Bag-es to be their principal mentor and lodestar, especially under the auspices of the Artistic Circle of Saint Luke and the Spiritual League of the Virgin of Montserrat.11

Not all of those who participated in the

tant això, es fa del tot necessari destriar les dades que contenen amb les interpre-tacions que les acompanyen, que tenen un gran interès per reconstruir l’ideari polític i cultural que les animava.

Paga la pena que ens capbussem un xic en l’“advertiment preliminar” del volum primer de L’obra realitzada, que esdevé tota una declaració de principis. L’objec-tiu principal de la publicació no era altre que el de donar a conèixer, es diu, “un període dels annals de la nova història del nostre poble, que es recobra a si ma-teix”.7 Tot seguit, s’afirma com, malgrat el centralisme de l’Estat i les limitacions derivades “de l’estretor anguniosa del marc legal de les províncies artificials i burocràtiques”, la Mancomunitat havia

“empès una labor vasta, positiva, noble-ment ambiciosa”, pel fet que “li ha estat empeltada la saba rica i fecunda del pa-triotisme nacional en plena florida a la vella terra gloriosa de Catalunya”.8 Amb aquestes frases es compendia com en el Noucentisme va culminar un projecte que s’havia iniciat de facto en la darrera dècada del segle xix, amb aquella genera-ció modernista que va maldar, en parau-les manllevades de Joan-Lluís Marfany, per transformar la cultura catalana “de cultura tradicionalista i regional en cul-tura moderna i nacional”.9

Aquest vell projecte, però, un cop supe-rat el moviment de la Solidaritat i l’experi-ència traumàtica de la Setmana Tràgica, prendria una coloració molt més conser-vadora en ser liderat per la Lliga Regiona-lista, partit, recordem-ho, que ja comença-va a ser hegemònic dins el catalanisme i que rebia el suport de no pas pocs polítics, intel·lectuals, artistes, arquitectes (com ara Josep Puig i Cadafalch o Rafael Masó) i altres professionals, independentment de si n’eren militants amb carnet o mers simpatitzants. En el cas de Masó, el seu

23

project of the Mancomunitat were associat-ed with the League and the Catholic base of Catalanism, however. This is acknowledged to a certain extent in the introductory re-marks: “In this work, it must be said, all of the parties have cooperated, united by the ideal of the increase and the liberty of Cat-alonia, which is the flag that among us flies above all flags, which is the goal to which all roads trod by Catalans lead.” 12 Were things, we might ask, really like that? Or is a nation-alist discourse merely a justification? The answers to these questions are not clear or simple. Behind the Mancomunitat there was, to be sure, political maneuvering, as demonstrated by the fact that, in addition to the four provinces, the principal minority parties of the country (dynastic and repub-lican) were represented in the Permanent Council. The League, it should be remem-bered, never attained an absolute majority. As Albert Balcells observed, “the mancom-munal consensus did not paralyze electoral competition among the parties.” 13 But it is worth noting that around the institutions of the Mancomunitat there was another kind of consensus, the result of the active participation in its projects of professionals and technicians from the left wing of Cat-alanism (which Josep Pla baptized with the revealing name of “socialist noucentistes”). As the Mancomunitat expanded its social programs, their participation would be even more significant.14

Despite the mental and ideological reser-vations that the members of these contin-gents might have had initially, they shared many of the mancommunal projects, or the idea of Catalonia-city itself, as instruments of social and cultural reform and improve-ment. And it is worth remembering that the professional training to which many of them had access under the wing of the mancommunal institutions was so solid and prestigious that it could well have contrib-

compromís polític el portaria a ser regidor de la ciutat de Girona per la Lliga durant el període 1920-1923, desplegant un pro-grama de sanejament i reforma urbana com a regidor de la Comissió de Foment (Urbanisme i Obres).10 Molts d’ells, però, restaven vinculats al catolicisme, no en-debades havien trobat en el bisbe Torras i Bages el seu principal mentor i referent, de manera especial a redós del Cercle Ar-tístic de Sant Lluc i de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, com seria també el cas de Rafael Masó.11

No tots els agents que van participar en el projecte de la Mancomunitat pro-cedien, però, de l’entorn de la Lliga i del catalanisme de base catòlica, tal com es reconeix en certa manera en els mateixos mots preliminars: “En aquesta obra, és de justícia dir-ho, hi han cooperat tots els partits, units per l’ideal d’engrandiment i llibertat de Catalunya, que és la bande-ra que entre nosaltres voleia sobre tota bandera, que és la meta on duen totes les rutes seguides pels catalans.”12 Va ser, ens podem preguntar, realment així? O és un discurs nacionalista merament justifica-tiu? Les respostes a aquestes qüestions no són ni unívoques ni simples, en la mesu-ra que darrere de la Mancomunitat, cer-tament, es van travar uns certs consen-sos polítics, tal com ho palesa el fet que en el seu Consell Permanent, a més de les quatre províncies, hi tenien represen-tació les principals minories polítiques del país (membres dels partits dinàstics i republicans), ja que la Lliga, recordem-ho, mai no va tenir una majoria absoluta. Amb tot, tal com reconeix Albert Balcells, “el consens mancomunal no paralitzà la competició electoral dels partits.”13 Però, val la pena remarcar-ho, a l’entorn de les institucions de la Mancomunitat va exis-tir un altre tipus de consens derivat de la participació activa en els seus projectes

Construint la Catalunya ciutat dels noucentistes: l’obra pública de la MancomunitatBuilding the noucentistes’ Catalonia-city: the Public Works of the Mancomunitat


uted to neutralizing, silencing or minimiz-ing the differences among them.15 As Mar-fany once said graphically, the price that many of them would pay for that was to have to “bury their differences” and sim-ply submit to the discipline of the party.16 Two good examples of close collaborators on mancommunal projects who did not come from either the League or the Catho-lic camps were the influential and omnipres-ent Eugeni d’Ors (until his defenestration in 1919) and the engineer Rafael de Campalans (1887-1933).17 If Ors was the prototypical in-tellectual from the humanities contingent who would take charge of the cultural pol-icies of the Mancomunitat, Campalans (with his socialist links) is a good example of a young industrial engineer who found in the Mancomunitat a means of professional ad-vancement, whether as a specialist respon-sible for the organization of public works of the Mancomunitat, as director of the Trade School, professor of the Graduate School of Architecture, of the Institute of Electricity and Applied Mechanics and of the School of Library Science, or as secretary general of Technical and Professional Instruction.

There were many other engineers in-volved with the Mancomunitat, many of them closer to the League, such as Esteve Terradas (1883-1950), director of works for Railroads of the Mancomunitat, responsible for the expansion of the telephone network, and founder and director, after 1919, of the Institute of Electricity and Applied Mechan-ics. Terradas was a prototypical technical and scientific professional who adapted with great ease to different political situa-tions, as is demonstrated by the fact that, shortly after the Mancommunitat, he col-laborated actively with the new National Telephone Company of Spain, founded in 1924, during the dictatorship of Primo de Rivera.18 If engineers were the profession-als who were to plan and execute many of

de professionals i tècnics que provenien del catalanisme republicà més d’esquer-res (que Josep Pla batejaria amb el nom gràfic de “noucentistes socialistes”), el qual va tenir més transcendència en la mesura que eixamplaria els seus suports socials.14

Malgrat les reserves mentals i ideolò-giques que podien tenir aquests sectors inicialment, compartien molts dels pro-jectes mancomunals o la mateixa idea de la Catalunya ciutat com a vies de re-forma i millora social i cultural. I hom no pot oblidar que a redós de les institu-cions mancomunals molts d’ells van ob-tenir una via de professionalització prou sòlida i prestigiosa que podia contribuir decididament a neutralitzar, silenciar o disminuir les diferències ideològiques i polítiques que existissin entre ells.15 Tal com en el seu moment va dir gràfi-cament Marfany, el preu que pagarien molts d’ells per això seria el d’haver de

“callar-se les discrepàncies” i sotmetre’s, ras i curt, a la disciplina de partit.16 Dos bon exemples de col·laboradors estrets amb els projectes mancomunals que no provenien del camp de la Lliga ni del ca-tolicisme serien l’influent i omnipresent Eugeni d’Ors (fins a la seva defenestra-ció de 1919) i l’enginyer Rafael de Cam-palans (1887-1933).17 Si Ors va ser el pro-totipus d’intel·lectual procedent del sec-tor de les humanitats que seria el màxim responsable de les polítiques culturals de la Mancomunitat, Campalans (vinculat al socialisme) és un bon exemple de com un jove enginyer industrial va trobar en la Mancomunitat una important plata-forma de promoció professional, ja fos com a tècnic responsable d’organització de les obres públiques de la Mancomuni-tat, com a director de l’Escola de Treball, professor de l’Escola Superior d’Agricul-tura, de l’Institut d’Electricitat i Mecàni-

25

the public works of the Mancomunitat and, in so doing, realize the dream of the Catalo-nia-city, it is no accident, as Norbert Bilbeny pointed out in his analysis of Ors’s 1906 sketch “The Engineer”, that the paradigm of the noucentista man should be an engineer, a man of talent and ingenuity, a creator of reality, “the professional of regulated arbi-trariness.” 19

The analysis which is to follow of the prin-cipal public works undertaken by the Man-comunitat should not lead us to forget the extremely convulsive context of the period during and after the First World War. During this time, social polarization would escalate considerably, and the price of subsistence goods increase. The phenomenon of gang-sterism and the open confrontation be-tween management and certain segments of the labor movement, on the one hand, and the political and intellectual divisions among defenders of the Allies, of Germany and of “neutrality”, on the other, were part of the social and political landscape of the Mancomunitat.20 It is well to remember this.

The highway systemThe Mancomunitat dedicated considerable energy to the improvement of the road-ways, both provincial highways and local roads; some 30 % of its budget would be expended on this. Its principal goal was to put an end to the isolation of the 518 mu-nicipalities (46.6 % of the total) whose cap-ital was more than half a kilometer from a listed road. This number would decrease, to the point that, in 1935, the number of isolat-ed municipalities had been reduced to 141.21

Beyond the investment made in improve-ments to the highway system, what is im-portant is the qualitative conceptual leap in mancommunal policy with respect to road-way communication. Until that time, much more attention had been paid to roads around the provincial capitals and judicial

ca Aplicada i de l’Escola de Bibliotecàries, o com a secretari general d’Ensenyament Tècnic i Professional.

A l’entorn de la Mancomunitat hi van participar no pas pocs altres enginyers, molt d’ells més propers a la Lliga, com seria el cas d’Esteve Terradas (1883-1950), director d’obres dels Ferrocarrils de la Mancomunitat, responsable del desple-gament de la xarxa telefònica i fundador i director, d’ençà del 1919, de l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades. Terra-das va ser un prototipus de professional tècnic i científic que es va adaptar amb gran facilitat a diverses situacions políti-ques, com mostra el fet que poc després de la Mancomunitat col·laborés activa-ment amb la flamant Compañía Telefóni-ca Nacional de España, fundada el 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera.18 Si els enginyers eren els professionals que havien de projectar i executar moltes de les obres públiques de la Mancomunitat i, amb ella, anar construint el somni de la Catalunya ciutat, no és cap casualitat que, tal com en el seu moment va afirmar Norbert Bilbeny tot analitzant la glosa d’Ors de 1906 “L’Enginyer”, el paradigma d’home noucentista fos l’enginyer, com a home de talent i enginy, creador de reali-tat, o com “el professional de l’arbitrarie-tat regulada”.19

Analitzar les principals obres públi-ques impulsades per la Mancomunitat com farem tot seguit no ens hauria de fer oblidar, tanmateix, el context extrema-dament convuls del període de la Primera Guerra Mundial i els anys posteriors, en el qual augmentaria considerablement la polarització social i s’incrementaria el preu de les subsistències. El fenomen del pistolerisme i l’enfrontament obert entre la patronal i determinats sectors obrers, d’una banda, i la divisió del món polític i intel·lectual entre aliadòfils, germanò-

Construint la Catalunya ciutat dels noucentistes: l’obra pública de la MancomunitatBuilding the noucentistes’ Catalonia-city: the Public Works of the Mancomunitat

531915Seu central de Correus i TelègrafsAvantprojecte de 1915. No es va construir

Headquarters of the Post and Telegraph ServicePreliminary project from 1915. Not built

Girona

551915 Seu central de Correus i Telègrafs Headquarters of the Post and Telegraph ServiceGirona

Rosa M. Gil Tort

Rafael Masó’s participation in the com-petition of preliminary projects for the construction of a new post office

in the city of Girona presents an opportunity to see how the architect approached a pro-posal for a building that was to be the public face of government administration. The na-ture of the commission and the purpose of the building, its situation in the urban con-text, and even the composition of the jury in charge of the competition, determined the philosophy behind the project and its out-come. Finally, the arguments made by the architect to defend his choices comprise a lesson in urban construction, with a repre-sentative public building linked to commu-nication technology and at the same time part of the urban fabric adjoining the old city. Masó’s project was not chosen by the jury and the building was designed by other architects, but the history of the competi-tion and the options in play provide interest-ing information about Masó’s architecture and the urban history of modern Girona.

The precedents of the postal service in Girona are to be found in the old city, spe-cifically at the bottom of Força Street, on the Placeta del Correu Vell (Old Post Of-fice Square). Its location was no doubt relat-ed to the fact that Força Street had played the role of highroad centuries before, and the Areny Portal had provided entry through the city walls, resulting in a small plaza at the en-trance to the fortified city, where carriages could stop and wait for passengers.

At the beginning of the twentieth cen-tury, the Post Office was inadequate for a provincial capital. It had been necessary to house the telegraph service in another place, and there was an urgent need to find

La participació de Rafael Masó en el concurs d’avantprojectes per a la construcció d’un nou edifici de Cor-

reus a la ciutat de Girona presenta l’opor-tunitat de veure com l’arquitecte va afron-tar una proposta d’edifici públic que havia de personificar l’administració de Estat. La tipologia de l’encàrrec i el programa de l’edifici, la seva situació en el context urbà i fins i tot la mateixa composició del jurat que havia de dirimir el concurs van con-dicionar en gran manera la filosofia del projecte i el seu desenllaç. Finalment, els arguments expressats per l’arquitecte per defensar les opcions preses representen una bona lliçó d’intervenció en el context urbà, amb un edifici públic de caràcter representatiu, lligat a les tecnologies de la comunicació i al mateix temps inserit en la trama urbana immediata a la ciutat històrica. El projecte de Masó no va ser es-collit pel jurat i l’edifici construït és d’uns altres arquitectes, però de la història del concurs i de les opcions aleshores en joc es desprenen interessants dades sobre l’ar-quitectura de Masó i la història urbana de la Girona moderna.

Els precedents dels serveis de correus a Girona cal cercar-los en la ciutat antiga, concretament a la part baixa del carrer de la Força, precisament a la placeta del Cor-reu Vell. La seva ubicació sens dubte l’hem de relacionar amb la funció de camí ral que el mateix carrer de la Força tenia en segles anteriors, i amb la condició de por-ta de la muralla, el portal de l’Areny, que havia tingut aquell espai i que havia ori-ginat la configuració de la petita plaça a l’entrada de la ciutat fortificada, lloc d’es-pera i parada de carruatges.


space for the offices of the state telephone service. The building had to be modern in character and better adapted to the needs of those services. At the same time, the wall was being torn down, and the city was be-ginning the process of recovering the space occupied by the bastions, which was the last step in the dismanteling of the defensive in-frastructure to allow for needed urban ex-pansion.

At this point, the city councilman Santi-ago Masó proposed to the council in Febru-ary of 1914 to take advantage of the Royal Order according to which the city govern-ments of provincial capitals could use state property for the construction of telephone and telegraph buildings.1 This was an oppor-tunity to acquire the infrastructure that the city needed, and at the same time it would help to solve the thorny problem of the re-turn of the bastions to the city from the cen-tral government. Santiago and Rafael Masó probably had this possibility in mind, as well as what the main post office project would mean for the architect. After considering various options, the committee charged with looking for locations proposed the site of the bastions of Sant Francesc and Figue-rola. It was finally decided to offer the latter to the state, which announced the compe-tition for preliminary proposals on June 12, 1915. Demolition of the bastion had already begun in the first months of that year in or-der to make way for the new building (fig. 1).

The specific criteria for the Post Office of Girona were published in the Gaceta de Ma-drid on July 16, and were based on the ge-neric conditions for post offices in all of the provincial capitals that had been published in the Gaceta of April 25.2 All Spanish archi-tects were invited to submit preliminary projects to the organization within three months. The available site measured 909 square meters, and the building was to be of

A principis del segle xx, aquella Casa de Correus no reunia les condicions idònies per a una capital de província. El servei de telègrafs s’havia hagut d’instal·lar en un altre lloc, i urgia cercar espai per a les oficines de telèfons de l’Estat. Es requeria un edifici de caràcter modern, amb mi-llors condicions i representativitat, capaç d’englobar tots aquests serveis. Paral·lela-ment, s’estava produint l’enderroc de les muralles, i la ciutat iniciava la recupera-ció dels espais dels baluards, com a darrer episodi del desmantellament de la infra-estructura defensiva en benefici de l’ex-pansió urbana que es necessitava.

En aquesta conjuntura, el regidor San-tiago Masó va proposar al consistori, el fe-brer de 1914, acollir-se a la Real Orden per la qual els ajuntaments de les capitals de província podien oferir terrenys a l’Estat per tal que aquest hi construís cases de correus i telègrafs.1 Es tractava d’una bona ocasió per aconseguir l’equipament que la ciutat necessitava, i al mateix temps aju-daria a solucionar l’espinosa qüestió del retorn dels baluards a la ciutat per part de l’Estat. Probablement, Santiago i Ra-fael Masó ja tenien al pensament aques-ta possibilitat i, també, l’oportunitat que el projecte de la seu central de Correus representaria per a l’arquitecte. Després d’estudiar diverses opcions, la comissió encarregada de cercar solars va proposar els terrenys dels baluards de Sant Fran-cesc i de Figuerola. Finalment es va optar per oferir aquest darrer a l’Estat, el qual va convocar el concurs d’avantprojectes el 12 de juny de 1915. Durant els primers mesos d’aquell any ja s’havia procedit a l’ender-roc del baluard per poder plantejar-hi el nou edifici (fig. 1).

Les bases específiques per a la Casa de Correus de Girona van ser publicades a la Gaceta de Madrid el 16 de juliol, i reme-

57

Fig. 1 Vista a vol d’ocell de la plaça de la Independència i de l’avinguda Ramon Folch, a primer terme, al principi de la qual es pot veure el solar que es va destinar a l’edi-fici de Correus. Fotografia d’autor desconegut, c. 1915. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona, núm. reg. 064809.

Bird’s-eye view of Independence Square and of Ramon Folch Avenue, in the foreground, at the beginning of which can be seen the lot designated for the Post Office building. Photographer unknown, c. 1915. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona, reg. no. 064809.

at least 500 square meters. The total budget, including honoraria, was 293,730 pesetas. The operation would take place in an area by the river then under development, which was to provide the city with new infrastruc-ture. In 1898 the municipal architect, Martí Sureda, had designed the slaughterhouse there, and a few years later he would design the main fire station and the dairy. The crite-ria of the competition said that the project had to comply with municipal ordinances, especially with regard to the colonnaded arches which were under construction in the neighboring Independence Square.

In compliance with the deadline, Masó submitted the preliminary project on Sep-tember 12, 1915. His was one of three sub-mitted to the competition, along with those submitted by Josep M. Coll Bacardí and by

tien al plec de condicions genèriques per a cases de correus de totes les capitals de província, que s’havien publicat a la Ga-ceta del 25 d’abril.2 Es convocava tots els arquitectes espanyols que s’hi volguessin acollir perquè en el termini màxim de tres mesos fessin arribar els avantprojectes a l’organització. El solar disponible era de 909 metres quadrats, i es requeria un edi-fici d’un mínim de 500 metres quadrats. El pressupost total, honoraris inclosos, era de 293.730 pessetes. L’operació s’inseria en una zona en ple procés d’urbanització, destinada a dotar la ciutat antiga de nous equipaments, en l’entorn immediat del riu. El 1898 l’arquitecte municipal, Martí Sureda, havia redactat el projecte d’escor-xador, i pocs anys més tard s’hi projectaria la seu del cos de bombers i la central llete-



Enric Catà and Eusebi Bona. Coll Bacardí was a modernista architect born in Terrassa who, unfortunately, died of an illness in 1917. The project chosen, clearly monumental in na-ture, was the fruit of the collaboration be-tween Enric Catà (1878-1937), professor at the School of Architecture of Barcelona, and the Begur-born Eusebi Bona (1890-1972), who graduated from the School in 1915 and immediately joined the faculty. Their pro-posal was very much in line with the neo-classicism practiced there in the declining years of Modernisme (fig. 2). The key to the choice of this style was the jury, composed of the architect of the governing body of Post Offices and Telegraphs, a professor of the School of Architecture of Madrid, an ar-chitect of the Royal Academy of San Fernan-do, and two others who had been nominat-ed by the Central Society of Architects.

Compared with Masó’s proposal, the winning project is clearly at odds with the urban silhouette of old Girona, which serves as its backdrop and which had so concerned Masó. The second characteristic, derived in part from the first, is the disposition of the façade with respect to the axis formed by the central domed skylight. This disposition dominates the perspective of a good part of what is today the Gran Via Jaume I, at the cost of the context of the Cathedral and the historic part of the city. Nevertheless, Catà and Bona’s building has a dignity and monu-mentality that emphasize the official image of what was and continues to be one of the principal entrances to the city.

Masó marshalled all of his arguments in a narrative in which he analyzed the project from four points of view: functional, techni-cal, esthetic and legal (fig. 3 and 4). The func-tional, which he called “practical utilitarian,” referred to the criteria established for the competition. A reading of these criteria re-veals how much freedom was allowed the

ra. Tal com recollien les bases del concurs, el projecte havia d’adaptar-se a les orde-nances municipals, especialment pel que feia a les voltes porticades que s’havien començat a construir a la veïna plaça de la Independència.

Complint estrictament el termini, Masó va signar la memòria de l’avant-projecte el 12 de setembre de 1915. El seu va ser un dels tres treballs que es van pre-sentar al concurs, al costat dels signats per Josep M. Coll Bacardí i per Enric Catà i Eusebi Bona. Coll Bacardí era un arquitec-te modernista nascut a Terrassa que, des-graciadament, moriria de malaltia el 1917. El projecte escollit, de clara inspiració monumental, era fruit de la col·laboració d’Enric Catà (1878-1937), professor de l’Es-cola d’Arquitectura de Barcelona, i el be-gurenc Eusebi Bona (1890-1972), alumne de la promoció de 1915, que tot seguit s’in-corporaria al claustre de professors de la mateixa escola. Es tractava d’una propos-ta en la línia de recuperació de les formes clàssiques que aquell centre vivia en els anys del Modernisme epigonal (fig. 2). La composició del jurat va ser determinant a l’hora d’optar per aquesta tendència, ja que estava integrat per l’arquitecte de la Direcció General de Correus i Telègrafs, per un professor de l’Escola d’Arquitectu-ra de Madrid, per un arquitecte de la Real Academia de San Fernando i per dos més que havien estat nomenats a proposta de la Sociedad Central de Arquitectos.

Comparant el projecte guanyador amb la proposta de Masó, val la pena desta-car la dissonància del primer respecte a la silueta urbana de la Girona vella, que li serveix de teló de fons i que tant havia preocupat Masó. La segona caracterís-tica, en part derivada de l’anterior, seria la disposició de la façana respecte a l’eix marcat per la cúpula claraboia del centre.


Fig. 2 Enric Catà i Eusebi Bona, seu central de Correus i Telègrafs de Girona, 1916-1921. Fotografia d’autor desconegut, feta poc temps després de la inauguració de l’edifici. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona, núm. reg. 064936.

Enric Catà and Eusebi Bona, Headquarters of the Postal and Telegraph Service, Girona, 1916-1921. Photo by un-known photographer, taken shortly after the inauguration of the building. Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Ajuntament de Girona, reg. no. 064936.

architects, and what conditions were im-posed from Madrid. The program required that the ground floor be reserved for service to the public, and all posting and receiving of mail (fig. 5-7); the second floor, for offic-es and installations (fig. 8-10); the third, for four rooms (two for the heads of Post and of Telegraphs, and two more for their assis-tants (fig. 11-13), and above that he put a covered attic (fig. 14). There was also to be a “journalists’ room” on the ground floor, and a library on the second. Masó foresaw a public use for the library, and said in the narrative: “In an attractive, private and in-dependent place we have located what can, in time, be an interesting Library of the Post and Telegraph Corps […] capable of transfor-mation into a public library, at the will of the competent Authority.” 3

Aquesta disposició aconsegueix dominar la perspectiva de bona part del que avui és la gran via Jaume I, a costa d’oblidar el context de la Catedral i el barri vell. No obstant això, el projecte de Catà i Bona revesteix una dignitat i monumentalitat que emfasitzen la imatge oficial del que era i continua essent una de les principals entrades a la ciutat.

Masó va desplegar tots els seus argu-ments en una memòria en què analitzava el projecte des de quatre angles: el funci-onal, el tècnic, l’estètic i el legal (fig. 3 i 4). En el funcional, que ell anomenava “pràc-tic utilitari”, referia el programa fixat en les bases. La lectura d’aquests requisits ens serveix per calibrar el grau de lliber-tat amb què actuaven els arquitectes i quines condicions els eren imposades des

61

de Madrid. El programa preveia que la planta baixa anés destinada a l’atenció al públic i a tots els serveis de recepció i en-trega del correu (fig. 5-7); la primera, a les oficines, els despatxos i les instal·lacions dels serveis (fig. 8-10); la segona, a quatre habitatges (dos per als caps de Correus i de Telègrafs, i dos més per als ordenances de cadascun dels dos serveis (fig. 11-13), i al damunt hi prescrivia unes golfes sota coberta (fig. 14). S’hi preveia també una

“sala de periodistes”, a la planta baixa, i a la primera, una biblioteca del servei. Masó la va projectar amb vocació de bibli-oteca pública, i afirmava en la memòria:

“En sitio vistoso, retirado e independiente hemos colocado lo que, con el tiempo, pue-de ser interesante Biblioteca del Cuerpo de Correos y Telégrafos […] en situación de poderse transformar en pública, a la sola voluntad de la Autoridad competente.”3

En l’aspecte constructiu, el plec de con-dicions no dictava cap més instrucció que la de tenir present que es tractava d’un edifici governamental i públic, cosa que havia d’influir, fins a cert punt, en l’elecció dels materials i en el caràcter del conjunt:

“Queda a buen juicio de los autores el adop-tar para los edificios el sistema de cons-trucción, estilo y disposición que mejor estimen, pudiendo emplear los elementos de composición que prefieran, en comple-ta libertad artística, pero bien entendido que no deben sacrificarse al aspecto mo-numental de la edificación las condiciones de acertada edificación y buen Servicio.”4 Això explicaria el fet que a la façana tant Masó com Catà i Bona optessin per la uti-lització de l’obra vista combinada amb la pedra. Aquesta associació de materi-als era molt freqüent en les obres d’Enric Catà d’aquells anys, per exemple a les des-til·leries Regàs (1907) i Gerunda (1911), al barri del Pont Major de Girona. En el cas de

With respect to construction, the crite-ria provided no instruction except to keep in mind that that the building was public and governmental, which would to a cer-tain degree influence the choice of mate-rials and the character of the whole: “The authors may use their best judgment as to the system of construction, style and dispo-sition of the buildings, making use of those elements of composition that they prefer, with complete artistic freedom, but with the understanding that they are not to sac-rifice to the monumental aspect of the edi-fication the conditions of careful construc-tion and good Service.” 4 This would explain the fact that both Masó and Catà and Bona chose exposed brick combined with stone. This combination of materials was quite frequent in the work of Enric Catà in those years, for example in the Regàs (1907) and Gerunda (1911) distilleries in the Pont Major neighborhood of Girona. In the case of Masó, however, it was the first time he chose to use this combination, which he would not use again until 1918, for the ground floor storerooms of Casa Teixidor (1918) and the wall surrounding Casa Ensesa (1931-32). Masó combined tiles with rounded pieces of stone, especially on pillars and openings. In the narrative, he justified the profuse use of stone on the exterior for its nobility and durability, and of exposed brick, for adding character. In his projects up to that point, most of them domestic, he had chosen plas-tered walls and tile, a material that he val-ued for its warmth, beauty and durability. In the narrative he also argued for the use of tile, especially on the eaves, the roof and the inside of the vault, for which he speci-fied white or light tile: “We also use tile at the base of our cupola, for no other material would harmonize so well with the roof and with the metallic copper covering which we propose for said cupola.” He also planned

Fig. 3 Portada de la carpeta que conté la memòria de Rafael Masó per al “Concurso de anteproyectos de edificio destinado al servicio de Correos y Telégrafos de Gerona”, 1915. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-43. Cover of the file containing Rafael Masó’s narrative for the “Competition of preliminary projects for the building to house the Postal and Telegraph service of Girona,” 1915. AHCOAC-G, reg. no. 9528-43.

Fig. 4 Última pàgina de la memòria. Last page of the narrative.



Fig. 5 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: plan-ta baixa i esbossos, 1915. Tinta sobre paper de calc, 44 × 64 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-11.Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Ground Floor and Drawings, 1915. Ink on tracing paper, 44 × 64 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-11.

Fig. 6 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta baixa, 1915. Tinta i aquarel-la sobre paper, 33,5 × 65 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-25.Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Ground Floor, 1915. Ink and watercolor on paper, 33.5 × 65 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-25.

Fig. 7 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta baixa, 1915. Tinta i aquarel·la sobre paper tela, 34 × 66 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-26.Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Ground Floor, 1915. Ink and watercolor on canvas paper, 34 × 66 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-26.


Fig. 8 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: plan-ta del primer pis, 1915. Tinta sobre paper de calc, 44 × 63,5 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-12.Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Second Floor, 1915. Ink on tracing paper, 44 × 63.5 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-12.

Fig. 9 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta del primer pis, 1915. Tinta i aquarel·la sobre paper tela, 34 × 65 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-29.Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Second Floor, 1915. Ink and watercolor on canvas paper, 34 × 65 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-29.

Fig. 10 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta del primer pis, 1915. Tinta i aqua-rel·la sobre paper tela, 34 × 66 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-28.Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Second Floor, 1915. Ink and watercolor on canvas paper, 34 × 66 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-28.


Fig. 11 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta del segon pis, 1915. Llapis, tinta i aqua-rel·la sobre paper de calc. 44 × 56 cm. AHCOAC-G, núm. reg, 9528-16.Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Third Floor, 1915. Pencil, ink and watercolor on tracing paper, 44 × 56 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-16.

Fig. 12 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta del segon pis, 1915. Tinta i aquarel·la so-bre paper tela, 33,5 × 65 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-33.Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: plan of Third Floor, 1915. Ink and watercolor on canvas paper, 33.5 × 65 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-33.

Fig. 13 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta del segon pis, 1915. Tinta i aquarel·la so-bre paper tela, 34 × 66 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-31.Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Third Floor, 1915. Ink and watercolor on canvas paper, 34 × 66 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-31.


Fig. 14 Seu central de Correus i Telègrafs de Girona: planta del tercer pis (golfes i magatzems), 1915. Tinta i aquarel·la sobre paper tela. 34 × 65,5 cm. AHCOAC-G, núm. reg. 9528-34.Headquarters of the Post and Telegraph Service of Girona: Plan of Fourth Floor (Attic and Storerooms), 1915. Ink and watercolor on canvas paper. 34 × 65.5 cm. AHCOAC-G, reg. no. 9528-34.


eren vigents i a punt per ser aplicades, per això en determinats ambients cultes de la ciutat i en la mentalitat d’arquitectes com ara Masó va sorgir una nova consciència sobre el patrimoni arquitectònic que con-nectava amb el pensament d’urbanistes europeus com ara Camillo Sitte i Corne-lius Gurlitt. A la declaració de monument de la Casa Agullana el 1918, van seguir la del Palau de Caramany (que Masó havia rehabilitat el 1912-1913) i la de la Fontana d’Or, sobre la qual també pesava l’ame-naça de mutilació. Designant-los monu-ments, aquests casals quedaven protegits i alhora treien sentit als plans de reforma, que cada dia eren més qüestionats. La voluntat de Masó de conservar la Girona antiga en sintonia amb el pensament més progressista del moment es va fer encara més evident a partir de 1922, quan ell mateix, com a regidor de Foment, i Ricard Giralt Casadesús, com a arquitecte muni-cipal, van refer la política de tractament dels barris històrics amb remodelacions com la que va afectar la zona de la pu-jada de Sant Feliu i també el projecte de passeig arqueològic, que es va començar a forjar aquells anys.

ISBN 978-84-9411-013-9

Masó: Arquitectura pública durant la Mancomunitat [llibre]

Documents

Transcript of Masó: Arquitectura pública durant la Mancomunitat [llibre]