Aprendre a llegir amb els peus

OIX – VALL D’HORTMOIER – TALAIXÀ CASA NOSTRA – 3r ESO 22 de desembre 2014

 Fotografia del Ferran des d’Oix, punt de trobada i inici i final de l’excursió.

INVITACIÓ AL VIATGE   Aquests xicots de la nina de l’ull vibràtil de curiositat i de malícia que, trobant-se al llindar de la porta de la vida, se senten posseïts del noble impuls de l’ambició personal i ‒suposo- de l’encara més noble impuls d’ésser útils i de servir, que em pregunten: “Què hem de fer? Tindria l’amabilitat de donar-nos una orientació i dir-nos en què podríem ocupar els nostres lleures?”, jo els aconsellaria un viatge a peu. Simplement: un viatge a peu. La invitació pot semblar, aparentment, extemporània. Tothom aspira a viatjar en avió. L’avió és un artefacte meravellós, típic de l’època de la ignorància progressiva que vivim. Viatjar en avió vol dir, literalment, no veure res. Hom hi viatja centenars, milers de quilòmetres, sense veure res concret. ¿Hi pot haver res més característic del temps que vivim, tan perillós i incert, emanació directa d’uns milers de cretins que viatgen sense veure res? Sí senyor. Aconsellaria un viatge a peu per una qualsevol de les nostres comarques (...) Això els permetria aturar-se a les masies, parlar amb la gent que l’atzar fes trobadissa, veure el meravellós paisatge que cada any construeixen els pagesos (...). En definitiva, no crec que, en aquests viatges, s’hi perdés res. En tot cas, s’hi guanyaria el temps. En el nostre país sempre és possible de trobar, de descobrir, coses d’una fascinadora bellesa (...). “Però, en aquests pobles ‒em diran els joves-, hi ha res a fer? Hi ha alguna cosa a aprendre?” (...). Jo proposo simplement caminar i mirar, i de seguida dialogar. A través del diàleg amb la gent s’arribaria a veure, a tocar, a pressentir moltes formes de la nostra manera d’ésser més real i autèntica. La màxima qüestió està a crear una generació que no caigui en els immensos errors passats: vull dir una generació que no sigui forastera, que conegui profundament el país. Dir que això no té interès em sembla una niciesa. Afirmar que això es pot trobar en els llibres és una impressionant estupidesa. Sí. Conèixer el país tal com és té un enorme interès A aquests joves, doncs, que se m’acosten demanant-me: “Què podríem fer?”, els repeteixo el que els deia al principi: Procureu conèixer el país i us coneixereu.

PLA, Josep. El pagès i el seu món

DESCRIPCIÓ DE L’ITINERARI L'itinerari que anem a començar ens portarà, seguint camins singulars i gairebé oblidats, per alguns dels paratges més bells i feréstecs de l’Alta Garrotxa. Començarem a caminar des de l’església d’Oix . Carrer amunt, trencarem a la dreta i seguidament a l’esquerra per deixar l’empedrat i agafar la pista que, passant per sota del castell d’Oix, ens conduirà fins la Vall d’Ormoier . És aquest un dels indrets més emblemàtics de l'Alta Garrotxa. Regada per la riera de Beget, que hi arriba a través dels engorjats de la Malafrau i l'Escaladuix, i en surt pel Grau d'Escales. Els antics conreus, convertits en pastures, s'estenen a banda i banda de la riera, amb un seguit de masies escampades. Les parets de la serralada formada per Comanegra, puig de les Bruixes i puig de Sant Marc, davallen esglaonadament cap al fons de la vall, solcades per les profundes valls laterals de Monars, el Toll, la Fou i el Vaquer. Travessem la r iera de Beget pels pilars de l'antiga palanca del Samsó o de la Plantada, tantes vegades refeta com enduta per les riuades. A l'altre marge, un caminoi puja en un parell de revolts fins a les pastures, deixant a la dreta els camins del molí del Vilar, que creua el torrent de Talaixà per un petit pontet, i el del grau d'Escales. A continuació anirem al Samsó . Passarem per darrere les seves embardissades ruïnes i pujarem a trobar la pista del Vaquer, en un cairet caracteritzat per una monumental aulina. Seguirem la pista en ferma pujada durant un centenar de metres i, per la dreta agafarem novament l'antic camí de Talaixà, molt xorrancat però ben senyalitzat. El camí s'enfila per una castanyeda, ben traçat però sovint substituït per dreceres. Pels voltants creixen algunes aulines sureres, poc freqüents a la comarca. Ja a les envistes de el Vaquer , tornarem a prendre la pista, que dibuixa una llarga ziga-zaga per les seves velles feixes. Deixarem la casa, restaurada fa uns vint anys, a la dreta i pujarem per un corriol a trobar el camí vell, molt ample i empedrat. El seguirem cap amunt, per entre les aulines. El camí continua enfilant-se, sovint amb dos traçats paral·lels. Anirem planejant cap al fons de la torrentera i, seguidament, encararem cap al coll de Talaixà, on arribarem en pocs minuts. Talaixà és un poblet pertanyent a l'antic terme d'Oix, estratègicament emplaçat en una collada a cavall entre les valls d'Ormoier i de Sant Aniol. La primera casa que trobarem, construïda a 749 metres d'altitud, és la Canova ,

hostal fins abans de la Guerra Civil i desmantellada per les forces marroquines de guarnició. Unes passes més enllà trobarem la Casil la , antiga estada dels carrabiners, i cal Ferrer. L'edifici més característic del poble és l'església de Sant Martí, lleugerament enlairada sobre la resta i visible des de lluny. Documentada l'any 872 com a cel·la del monestir de Sant Aniol, l'espaiosa construcció que ha arribat fins als nostres dies és obra dels segles XVII o XVIII. Conserva una pica baptismal d'immersió romànica dels segles XI o XII. L'estat actual de l'església és llastimós, caiguda part de la torre del campanar i enfonsada la volta. Nombrosos i esvelts xiprers recorden la vida a Talaixà i continuen acollint els que per allí passen.  

 Sant Martí de Talaixà

                                                                                       

   

(...) Els noms de les muntanyes i dels rius, de les masies i de les velles esglésies m’havien suggerit sempre un món dominat i turmentat per l’estructura geogràfica: sentir a dir Oix, Bestracà, Hortmoier, Gitarriu, o Entreperes, per exemple, no pot sinó ajudar a envoltar l’Alta Garrotxa d’un aire de misteri.

Però hi havia també noms que per un prestigi gairebé llegendari o pel record preciosament guardat d’algunes altres excursions, sempre havia considerat entre els indrets excepcionalment bells del nostre país: la vall de Sant Aniol d’Aguja, la vall del Bac, Beget i Rocabruna, la Mare de Déu del Mont, el puig de Bassegoda o el coll de la Boixeda.

Però en aquells cinc dies vaig adonar-me que el misteri d’uns noms i el prestigi d’un paisatge no corresponien només a un país que volia conèixer i que calia estimar. En veritat, en aquestes terres altes hi ha una altra cosa d’excepcional: la força d’uns homes capaços de mantenir ben drets els senyals de la vida, del treball i de les formes de cultura dels seus antecessors. L’Alta Garrotxa no és només una contrada a protegir pel valor biogeogràfic i paisatgístic; és, sobretot, una parcel·la meravellosament intacta de mil anys de civilització catalana. Max Cahner