Llibre de l'alumne-Els dialectes catalans

Avaluació inicial:

Els dialectes catalans.

- Què és un dialecte?

- Quina diferència o quina relació hi pot haver entre llengua i dialecte?

- I de la llengua estàndard, què en saps? Redacta el que creus que és i com es forma.

- En català, hi ha sis dialectes. Anota els que coneguis i les característiques que en sàpigues.

DIALECTES CARACTERÍSTIQUES

Dossier dels dialectes catalans.

1


Institut Lluís Companys,

Ripollet, curs 2013-14.

Nom i cognoms: .....................................................

4t d’ESO, grup: ............


2

Què és un dialecte?

Un dialecte és la varietat d’una llengua que es parla en una zona geogràfica determinada.

Els dialectes són diferents tons d’una mateixa llengua: la llengua es desenvolupa en cada lloc a la seva

manera, segons les circumstàncies històriques, físiques i socials que delimiten cada territori. Totes aquestes

pluralitats són les que conformen una llengua i li donen unitat. Per tant, cap dialecte és més important que

un altre: simplement són diferents.

Ara bé, amb la voluntat de donar a la llengua una unitat, per comunicar-nos de forma fàcil i així

apropar al màxim nombre de gent, es crea un registre que llimi les diferències dialectals: la llengua

estàndard. La llengua estàndard és la llengua culta, una convenció fruit de planificacions d’acadèmics

lingüistes, que s’oposa a la llengua popular: la parla dialectal, la que recull l’essència de cada zona.


3

Dos grans blocs:

Els diferents dialectes de la llengua catalana s’agrupen en dos grans blocs: l’oriental i l’occidental.

Els dialectes del bloc oriental són: el central –propi de les comarques de Girona, Barcelona i la

ciutat de Tarragona-, el balear –propi de les Illes Balears-, el rossellonès –propi de la Catalunya

Nord- i l’alguerès –propi de la ciutat sarda de l’Alguer, a Itàlia-.

Els dialectes del bloc occidental són: el nord-occidental –propi de la comarca de Lleida i de les

Terres de l’Ebre- i el valencià –propi del País Valencià-.

Aquests blocs es diferencien, principalment, per la pronuncia de les vocals a/e i o/u en posició àtona. En el

bloc oriental, la a i la e en la vocal àtona es fan neutres, es pronuncien [Ə], i les vocals o i u es pronuncien

[u]. En canvi, en el bloc occidental aquestes vocals es mantenen ben diferenciades: quan s’escriu a es

pronuncia [a], quan es diu e es pronuncia [e], si s’escriu o es pronuncia [o], o si es diu u es pronuncia [u]1.

1 Com es pot veure en el mapa, aquestes particularitats es mantenen en totes les variants dialectals a excepció de l’illa de Mallorca.

En aquest cas, quan la a i la e es troben en posició àtona es pronuncien [a].


4

Anem-ho a veure!

1) A continuació es projectaran dos anuncis publicitaris:

- Omple els buits amb els sons vocàlics àtons que creguis escoltar ([a], [Ə], [e], [o], [u]).

- Digues en quin bloc situaries cada anunci:

- Has notat alguna particularitat que t’hagi cridat l’atenció?

Bojan i oli:

[A]quet és [e]l meu pobl[e]. És [a]quí on vaig aprendr[e] a jugar a futbol. No va ser fàcil, gens fàcil.

R[e]gat[e]jav[a] a c[__]ntraris ben dif[__]rents, la pilot[__] no [__]ntrav[__] mai, els d[__]fens[__]s er[__]n

uns animals... i si un partit es p[__]sav[__] cara amunt, s’hi p[__]sav[__]. En realitat, sempr[e] he tingut sort:

la mev[a] terr[a] n[o]més m’ha d[o]nat cos[e]s bon[e]s.

Amb tr[Ə]ball, [Ə]quest[Ə] terr[Ə] n[u]més dón[Ə] bons fruits (central).

Aquet és el meu poble. És aquí on vaig aprendre a jugar a futbol. No va ser fàcil, gens fàcil. Regatejava a contraris

ben diferents, la pilota no entrava mai, els defenses eren uns animals... i si un partit es posava cara amunt, s’hi

posava. En realitat sempre he tingut sort, la meva terra només m’ha donat coses bones. Amb treball, aquesta terra

només dóna bons fruits.

La Grossa:

La l[u]t[Ə]ri[Ə] n[Ə]ci[u]nal d[Ə] C[Ə]t[Ə]luny[Ə] pr[Ə]sent[Ə] la p[Ə]rson[Ə] més d[Ə]sitjad[Ə] d[Ə]l

p[Ə]ís: una p[__]rson[__] amb un gran cor –T’[__]STIM[__]-, d[__]stin[__] tots [__]ls b[__]n[__]ficis a

pr[__]gram[__]s p[__]r la infànci[__] a C[__]t[__]luny[__], p[__]tser no és una sup[Ə]rm[u]del, però és

multimili[u]nària. És la gross[Ə] d[Ə] Cap d’any. Un nou s[u]rteig amb un premi d[Ə] més d[Ə] 100.000

eur[u]s per bitllet. Nou s[u]rteig Grossa d[Ə] Cap d’any. La gross[Ə] d[Ə] C[Ə]t[Ə]luny[Ə].

La loteria nacional de Catalunya presenta la persona més desitjada del país: una persona amb un gran cor –t’estimo,

destina tots els beneficis a programes per la infància a Catalunya, potser no és una supermodel, però és

multimilionària. És la Grossa de Cap d’any. Un nou sorteig amb un premi de més de 100.000 euros per bitllet. Nou

sorteig Grossa de Cap d’any. La grossa de Catalunya.

Completa la graella amb allò vist fins ara:

BLOC OCCIDENTAL BLOC ORIENTAL

Dialectes

Vocals

àtones


5

Els dialectes:

L’expansió del català i la seva riquesa dialectal s’entén a mesura que es van reconquerint les terres del

Mediterrani. Per això, la procedència dels emigrants és la base del que serà el nou dialecte. No obstant

això, la llengua és una cosa viva, canvia amb el temps i evoluciona a mesura que s’usa, atès que tot el que té

al voltant la construeix.

En català, com passa en castellà amb l’espanyol i l’hispanoamericà, tenim dos estàndards: el valencià i el

català central. Aquestes normatives, totes dues acceptades per la comunitat catalanoparlant, són a les que

s’han d’adaptar aquells que parlen o escriuen públicament en català. El català estàndard, però, té en

compte altres dialectes, pel que hi ha uns models normatius per al nord-occidental o el balear. El domini de

la llengua culta significa un cert estat de maduració intel·lectual, però s’ha d’anar en compte a no eliminar

els diferents dialectes, els símbols de la riquesa lingüística i la diversitat cultural d’una mateixa comunitat.

S. XIII

S. XIV

S. XIII

S. XII


6

Escoltem els dialectes!

2) A continuació, es projectaran un seguit de cançons per tal que reconeguis els diferents dialectes i en

diferenciïs els principals trets. En acabar cada cançó, omple les graelles dialectals amb les

conclusions que haguem extret.

a) Dialecte nord-occidental: Lo riu és vida, Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries.

Hem sigut una terra que ha fet feliç a qui se l'ha estimada.

Hem tingut una gent que sempre l'ha viscut apassionadament

i una mala notícia va recórrer el Delta com una ventada:

podríem perdre l'aigua i mos tocaria viure un mal moment.

Mos van amoïnar posant a prova tota la nostra paciència,

mos van amoïnar sense importar-los si teníem la raó

i la nostra raó se va donar la mà en la raó de la ciència:

Va nàixer una cultura per acostumar-mos a viure millor.

Tota la gent de l'Ebre està ben unida

per una veu que crida "lo riu és vida"...

S’ha dit que el dialecte nord-occidental és el més pròxim al català escrit pel que fa al vocalisme. No obstant

això, en el text s’assenyalen dues particularitats d’aquest dialecte que no són normatives. Digues a quins

elements gramaticals fan referència i com s’escriuen normativament.

- ‘mos’ i ‘se’ fan referència als ................................................., i en català estàndard s’escriuen

....................... i .................... respectivament.

- ‘lo’ fa referència a ................................................, i en català estàndard s’escriu ................................. .

Un aspecte que distingeix el nord-occidental del valencià és la preposició amb. En valencià, aquesta

preposició ha desaparegut i s’ha substituït per ‘en’ (‘estic en Toni’ per estic amb el Toni). No obstant, en

aquesta cançó del dialecte nord-occidental trobem un ‘en’ que fa la funció de amb: “i la nostra raó se va

donar la mà en la raó de la ciència”. Intenta dir el perquè.

Omple la graella del dialecte nord-occidental amb les nocions que s’acaben de considerar. Afegeix-hi

les particularitats que vam veure el darrer dia.


7

b) Valencià: El desesperat, Ovidi.

... I em troben tan groc

que em diuen el grec.

Mon pare em diu foll

en comptes de fill.

I tinc tanta fam

que em menjaré el fem.

Tot això, jo crec

que ho apanya un crac!

No m'espere més,

agafe un trabuc

i em foto a fer el ruc

per allà on puc.

Trec, trac, truc.

Central: El desesperat, Inadaptats.

... I em troben tan groc

que em diuen el grec.

Mon pare em diu foll

en comptes de fill.

I tinc tanta fam

que em menjaré el fem.

Tot això, jo crec

que ho apanya un crac!

No m'espero més,

agafo un trabuc

i em foto a fer el ruc

per allà on puc.

Trec, trac, truc

La cançó d’Inadaptats és una versió en català central del cantautor Ovidi, feta originalment en

valencià. Com hem pogut veure abans, la distinció de les vocals entre un bloc i un altre és força

clara, però la cançó no perd ni el sentit ni la intel·ligibilitat. Amb aquests textos i els ítems de les

graelles que tens al final del dossier, estableix un altre tret diferencial i definidor de cada un d’aquests

dialectes. A banda del que es diu a l’exercici de sota, localitza també un aspecte compartit alhora pel

central i el valencià i que els distingeix del dialecte nord-occidental.

-El tret diferencial és............................................................................. . Mentre que en català central

es fa.................................. (pronunciat [.........]), en valencià es fa................................... (i es

pronuncia [..........]).

-El tret compartit és.................................................................. . Mentre que en català central i en

valencià es fa..........................................., en català nord-occidental es fa........................ .

Tot i que normalment en valencià trobem la forma plena dels pronoms (me, te, se...), en aquesta

cançó trobem la forma buida (‘i em troben’, ‘que em diuen’, ‘que em menjaré’, ‘i em foto’). Podries

reescriure en forma plena aquests pronoms marcats en negreta i explicar el perquè s’han fet buits?

Ara, amb el que s’ha vist tant en els exercicis com en els comentaris a classe, omple les graelles

en relació a cada dialecte.


8

c) Dialecte balear: Aquesta pluja, Antònia Font.

Aquesta pluja que ho banya tot

treu de ses coses s’olor del món.

Aquesta pluja no té un hivern,

només té un dia un poc xerec.

Tothom té defectes,

jo encara t’enyor.

Ningú no és perfecte,

ja no te faré pus cançons.

I avui som dimecres,

també som dijous...

Aquesta peça està cantada en el dialecte mallorquí, comprès dins el balear. Com s’ha vist en la pàgina

2, a diferència de les altres variants orientals, el mallorquí no fa la vocal àtona en [u], sinó que es

manté [o]. A part d’això, aquesta cançó té els trets típics del dialecte balear. Sabries dir quins són?

Per fer-ho, només cal que et fixis en els articles, en el pronom feble de la 2a persona i en la 1a

persona del present d’indicatiu.

Els articles es fan:

El pronom feble davant del verb de la 2a persona és:

La 1a persona del present d’indicatiu es fa:

El balear, així com l’alguerès, és un dialecte que per les particularitats geogràfiques –l’aïllament per

mar- ha mantingut un lèxic més arcaic i dialectal. Saps què és un arcaisme? En el text hi ha un

arcaisme de l’adverbi ‘més’, localitza’l. I un dialectalisme? Localitza en el text també un

dialectalisme de ‘malaltís’ o ‘dolent’.

Arcaisme de ‘més’:

Dialectalisme de ‘malaltís’ o ‘dolent’:

Amb els resultats de l’exercici, omple la graella del dialecte mallorquí, que es troba a la part

final del dossier.


9

d) Dialecte rossellonès: Bona nit cargol, de Joan-Pau Giné.

Bona nit cargol

Sall del teu bressol

Vés a fer mil torns

Que és gros el món

I siguis de retorn

Cargol

Quan el sol recomenci el seu vol

Bona nit cargol

Sall del teu bressol

Tindràs les esteles

Per navegar

I trobaràs companys

Cargol

Com el la si do re mi fa sol [...]

Bona nit cargol

Lluny del teu bressol

Hi ha una musica

Sense fi

El teu cos vol el món

Cargol

Per ballar cal posar el peu pel sòl...


10

Un dels aspectes més característics del rossellonès és el vocalisme. D’una banda, no es distingeix la lletra

‘e’ quan és oberta o tancada, sempre es pronuncia [e], excepte quan és àtona que esdevé neutra [Ə]. De

l’altra, quan la ‘o’ és oberta [ɔ], esdevé [o], i quan la ‘o’ és tancada [o] esdevé [u], independentment de si

són àtones o tòniques. Transcriu algun exemple de cada un d’aquests darrers casos.

[ɔ]>[o]:

[o]>[u]:

Hi ha una paraula que hauria d’estar accentuada i no ho està. Anota quina és i digues el perquè. No et

compliquis, és pura lògica!

El rossellonès és un dialecte que, en estar dins territori francès des del Tractat dels Pirineus (s. XVII), ha

assimilat alguns trets francesos i occitans i ha mantingut també alguns arcaismes. La paraula torn seria un

arcaisme, del llatí tornu>tomb, volta. Localitza un occitanisme del text i digues quina és la variant en

estàndard.

Un cop vistes aquestes característiques del septentrional, anota-les a la graella corresponent! N’hi

pots afegir més?

e) Dialecte alguerès: La falsa igrésia, de Claudia Crabuzza i Claudio Gabriel Sanna.

[Un para de família,

proba i desviat

la fam de la laghingia

l'havia desasparat.

Vivia a una caseta

abandonara de qui-sap-qui,

avisa2 la muller

i li diu: “Fem així,

des(em)barassa lu de baix

i deixa sol l'almali,

pe cosa l'empraré:

com a cunfessionali.

2 En la cançó original hi trobem ‘aquirra’, un dialectalisme alguerès d’avisar o cridar.


11

I pe me fe un altá

deixa-me la mesa,

pecó3 d'aqueixa casa

io na vull fe una igrésia!

Una olla pe campana,

no hi ha res de dire,

hi és també la piqueta

pe l'aigua beneira.

Lo bastó de rentá en terra,

té la forma en creu,

veuràs que aqueix debaix

diventa4 casa de Déu!]

Aquesta és una cançó popular algueresa de to satíric. A dalt, hi tens la transcripció fonètica, tal com es

pronuncien els mots; intenta fer-ne l’adaptació al català estàndard (al costat de la transcripció). A banda de

les notes al peu del text, et poden ajudar les següents pistes:

El vocalisme àton no té la [Ə]: [e] i [a] sempre esdevenen [a] quan són àtones, ‘para’ per pare.

Hi ha confusió entre ‘l’ i ‘r’. D’una banda, la ‘r’ seguida de consonant esdevé ‘l’: ‘gelmana’ en lloc

de germana. De l’altra, quan la ‘l’ es troba entre vocals, o agrupada amb oclusives (p, t , c; b, d, g)

esdevé ‘r’, com ‘igrésia’ en lloc d’església. A més, també la ‘d’ entre vocals es torna ‘r’: ‘monera’

per moneda, o ‘vira’ per vida.

L’alguerès, com el balear, té un gran nombre de metàtesis, un procés que consisteix en la inversió de

dues síl·labes: ‘pardí’ per padrí, ‘àliga’ per àguila, o ‘frol’ per flor.

T’has fixat en com es fan tant l’article masculí determinat com els pronoms febles personals?

L’article es fa:

Els pronoms febles personals es fan:

Hi has trobat alguna altra particularitat? Anota en la part corresponent a l’alguerès els trets

dialectals que hem trobat al llarg d’aquesta activitat.

3 Arcaisme provinent de la forma aglutinada ‘per ço’: per això; és la mateixa forma que l’anterior ‘pe cosa’. En alguerès, no

s’acostumen a pronunciar les ‘r’ finals. 4 Italianisme del verb ‘diventare’: esdevenir.


12

L’Atles interactiu de l’Entonació del Català, http://prosodia.upf.edu/atlesentonacio/.

3) En llengua catalana hi ha tot de materials en suport de paper o digital que estudien els dialectes, des

dels aspectes més generals als més particulars, des dels grans blocs dialectals a la parla de cada

poble en concret. Una d’aquestes darreres eines és l’Atles interactiu de l’Entonació del Català, que

reuneix gravacions de moltes poblacions del territori de parla catalana. A partir de l’Atles, respon

les preguntes que hi ha a continuació i anota les conclusions que anem trobant a la graella dialectal

corresponent:

“Me recordi haver anat allí quan hi era... devia ser petit, eh?”

Aquesta és una oració en rossellonès. En relació a la graella, digues-ne dues particularitats que encara no

haguem dit.

“A lo millor no li agrada!”

Digues de quin dialecte és aquesta frase i justifica-ho. Digues també què ha passat al final dels mots

‘millor’ i ‘agrada’. ‘A lo millor’ és una estructura castellana, escriu com ho diries en català estàndard.

“Estic a la gasolinera. Què faig? Giro cap a la dreta, al jardí major?”

Aquesta oració és del dialecte nord-occidental. En aquesta frase hi ha una de les particularitats bàsiques del

dialecte i una de les principals diferències amb el valencià: t’has fixat com es fa la 1a persona del present

del verb girar? Tot i que s’ha dit que el nord-occidental és pròxim a l’escriptura, t’has adonat que passa a

‘estic’? Podries dir alguna altra cosa que t’hagi cridat l’atenció?

-La terminació de la 1a persona dels verbs regulars es fa ..................., i es pronuncia [ ].

-Quan la ...... és inicial i va davant –m, –n, o –s, s’obre a [ ].

-

“A véns amb mi que te convid calqui cosa?”

Digues de quin dialecte és aquesta pregunta i escriure-la en estàndard. Quines particularitats hi trobem que

no hem vist abans?

http://prosodia.upf.edu/atlesentonacio/


13

“Què vols venir a prendre algo?”

Aquesta oració està dita en el dialecte .......................... . D’una banda, transcriu-la escrivint les vocals

subratllades com les sents. De l’altra, hi ha un element castellanitzant, exemple de la influència que hi té en

aquest dialecte. Digues quin és, intenta dir a què és degut i escriu-lo en estàndard.

“I ara quina altra excusa li posarà, en lloc des doblers?” “Al·lots, voleu callar, per favor?”

Aquestes oracions són en balear, hi ha un dialectalisme de diners i un altre de noi, localitza’ls i anota’ls.

Què més hi trobes de particular?

- Dialectalisme de diners: Dialectalisme de noi:

-

Bibliografia bàsica dialectal:

Per a tots els dialectes: http://www.xtec.cat/~aribas4/llengua/dialectologia/ (xtec +dialectes al google).

Per al bloc oriental: Maria del Mar Massanell i Joan Veny:

http://www.exabyteinformatica.com/uoc/Dialectologia_catalana/Dialectologia_catalana_%28Intro%29.pdf

(massanell + bloc oriental + uoc al google).

Per al bloc occidental: Maria del Mar Massanell i Joan Veny:

http://www.exabyteinformatica.com/uoc/Dialectologia_catalana/Dialectologia_catalana_%28Modul_3%29.pdf

(massanell + bloc occidental + uoc al google).

http://www.xtec.cat/~aribas4/llengua/dialectologia/

http://www.exabyteinformatica.com/uoc/Dialectologia_catalana/Dialectologia_catalana_%28Intro%29.pdf

http://www.exabyteinformatica.com/uoc/Dialectologia_catalana/Dialectologia_catalana_%28Modul_3%29.pdf


14

Pautes per a la realització dels guions dels productes culturals a representar per a cada dialecte:

La Rondalla:

Entrevista: (Duració de 45” a 1’)

Abans de la representació del producte cultural, el periodista haurà de fer una pregunta en relació a la zona

dialectal5. S’haurà de triar una localitat del domini dialectal i se n’hauran de dir els habitants (del poble i

del domini), el nombre de parlants de català (si són molts, pocs o alguns; també de la localitat i del

domini), així com la situació social de la llengua (si es parla al carrer i si té una visibilitat pública, si es

publiquen coses en aquesta llengua o si l’empra el govern). En l’entrevista s’haurà de tenir una cura

especial en la llengua. L’entrevistador haurà de parlar en un registre més formal, adaptant l’escrit a l’oral.

L’entrevistat, però, haurà de parlar en un llenguatge col·loquial: la parla haurà de tenir una aparença

espontània, cosa que també s’haurà de treballar, així com els aspectes dialectals necessaris. L’entrevista ha

de ser curta, però n’haureu de tenir en compte les seves unitats:

Presentació: mostra la zona dialectal, la identitat dels entrevistats i el motiu de l’entrevista.

Ex: -Bon dia, avui ens trobem a Tremp. Aquí, d’una banda, coneixerem el català nord-occidental i, de

l’altra, el Jordi, la Fàtima i l’Alberto ens explicaran la llegenda de Els minairons.

Diàleg: preguntes i respostes, sobre la situació sociolingüística i sobre el producte cultural.

Ex: -Hola Fàtima! Quanta gent hi viviu, aquí a Tremp?

-Doncs... unes 6000 persones.

-I em podries dir quina és la situació del català? És a dir, la gent parla en català al carrer? I l’ajuntament,

s’hi comunica? Hi ha publicacions o es fan actes en català? En definitiva, creus que el català és una llengua viva?

-Sí... Aquí tothom parla en català. Fins i tot, quan vénen nouvinguts és la primera llengua que aprenen!

-Això vol dir que és la llengua més freqüent. I què ens presentareu com a característic de la zona?

-Havíem pensat en explicar-vos la llegenda de Els minairons, una història molt antiga i que aquí tots

coneixem!

Comentari final, de l’entrevistador o de l’entrevistadora.

Ex: -Moltes gràcies, Fàtima, i endavant.

Pauta de la rondalla: (Duració de 2’ a 2,30”)

Que és una rondalla?

La rondalla és un relat o una narració breu en prosa, de tradició oral i de caràcter anònim, que conta fets

imaginaris desenvolupats amb uns personatges i un argument determinats, en un espai indeterminat. Té una

finalitat moralitzadora.

Característiques de les rondalles.

- Estructura narrativa fixa:

Situació inicial: Presentació d'alguns dels participants de la narració i de les seves circumstàncies.

Conflicte: qualsevol fet o acció que modifica la situació inicial.

5 Baseu-vos en la pàgina següent: http://www.demolinguistica.cat/arxiu/demoling/swf/poblacio.html

http://www.demolinguistica.cat/arxiu/demoling/swf/poblacio.html


15

Acció: Reacció d'algun dels participants per intentar resoldre el conflicte. És la seqüència o la part

més important de la narració.

Resolució: El resultat de les accions precedents.

Situació final: Tornada a una situació estable diferent de la inicial.

- Tipus de personatges que solen aparèixer:

L'heroi, el donant –s'encarrega de transmetre l'objecte màgic a l'heroi, ajuda el protagonista-, la princesa –

qui exigirà la realització de les tasques més difícils- i el fals heroi.

- Fórmules que els narradors utilitzen per obrir el relat i tancar-lo:

"Hi havia una vegada...", "Vet aquí que una vegada...".

"I conte contat, conte acabat", "I vet aquí un gat, vet aquí un gos, que aquest conte ja s’ha fos".

- Altres característiques lingüístiques de les rondalles: (registre col·loquial)

Frases curtes i de sintaxi simple.

Vocabulari bàsic de fàcil comprensió.

Fórmules repetitives al llarg de l'explicació.

Expressions que s'afegeixen a la narració per mantenir l'atenció de la mainada.

Ús d'onomatopeies i embarbussaments.

Ex. de rondalla:

Vull contar la història del sabater xu6 Francisco. Xu Francisco era un sabater que teniva sempre un muntó de treball,

però no perquè era més capaç d'un altro, sinó perquè ell a la pobra gent adobava les botes a buf. A buf vol diure que

aquell anava i li diva: -Fetes me les has les botes? -Sí. -Però moneda en aqueix moment no ne tenc; si me les dónes,

te pag a penes que treball, a penes que acull la fruita -si era gent de campanya-, a penes que venc un animal -si era

pastor. I ell dava, pobre home, per cosa sabiva que les botes feven necessitaven i les habiva de dar-les.

Però ell se salvava: teniva calqui sou per cosa quan ne moriva calqui u a l'hospital anava a vetllar-lo i per

aqueixa nitada que passava a costat d'aqueix mort li daven una certa monera. Calqui volta li dieven: -Xu Franci,

vostè no té por? -No, jo no tenc por: lo mort és mort i qui mal me fa? Succeïva, però, que ell a l'hospital tota la nitada

llonga no la passava sense fer res: se portava un banc petit i el treball del sabater. Una nit ell era pistant7 la pell i els

amics s'eren posats d'acord amb un sardo que ha dit: "Esta nit a dintre del baül me pos jo i quan xu Francisco se posa

a treballar, jo moc una mà, moc un peu i vull veure si n'ix fugint desesperat". Xu Francisco pistava aqueixa pell amb

el martell i cada tant mirava lo mort, i veient que moieva una mà li ha dit: -Posa aquella mà a posto, i està-te fermo,

per cosa tu sés mort, eh! Aquell abaixava la mà i feva pinta d'ésser mort. Xu Francisco dava dos cops a la pell i

tornava a mirar lo mort, i el mort moieva el peu. -Posa a posto aquell peu, per cosa tu s’és mort i el mort no se mou,

eh! -ha dit xu Francisco. Aquell posava a posto el peu.

Així que un altro poc a dintre del baül feva veure que se moieva. I xu Francisco: -I tu s’és mort: no te pots

moure! Lego s'és arrecordat que aquell mort era sardo i que l'alguerès no el compreneva. Ha aguardat que se tornessi

a moure, i a penes que s'és tornat a moure és anat amb el martell i li ha dit. -Tu s’és mortu: “istadi mortu, istadi

mortu, istadi mortu!”. I li ha dat quatre cops al cap i alhora aquell és mort de davero.

6 Significa en, en Franciscu.

7 Donar cops de martell a la pell per donar-li forma.


16

La Llegenda:



que s’ha elegit8. S’haurà de triar una localitat del domini dialectal i se n’hauran de dir els habitants (del

poble i del domini), el nombre de parlants de català (si n’hi ha molts, pocs o prou parlants; també de la

localitat i del domini), així com la situació social de la llengua (si es parla al carrer i si té una visibilitat

pública, si es publiquen coses en aquesta llengua o l’empra el govern). Allò amb què s’haurà de tenir una

cura especial és la llengua. L’entrevistador haurà de parlar en un registre més formal, adaptant l’escrit a

l’oral. L’entrevistat, però, haurà de parlar en un llenguatge col·loquial: la parla haurà de tenir una aparença

espontània, cosa que també s’haurà de treballar –es poden cuidar les repeticions, algun tic lingüístic... així

com els aspectes dialectals necessaris-. L’entrevista ha de ser curta, però n’haureu de tenir en compte les

seves unitats:












coneixem!



Pauta de la llegenda: (Duració de 2’ a 2,30”)

Què és una llegenda?

La llegenda és una narració popular fictícia però amb un fons real, que té per objectiu relatar orígens de

noms o de llocs i expressar els desitjos, els temors o el comportament d’una comunitat, amb una finalitat

moralitzant. La llegenda es relaciona amb una persona o un grup humà, un lloc o un territori.

Característiques:

- Barreja d’elements vertaders amb fets fabulosos però versemblants.

- Narrador extern i omniscient que genera als receptors una sensació de confiança, reforçant la

versemblança de la història que s’explica.

- Té una funció didàctica i moralitzadora. El protagonista encarna i simbolitza una sèrie de valors

importants per a la comunitat en què es crea i es transmeten.




17

- La llegenda sol presentar una concreció espacial però no de temps, tot i que hi ha nombroses

excepcions, com les que relaten algun fet destacat que es vol destacar.

- La llegenda té un llenguatge col·loquial, ja que és una creació tradicional i col·lectiva, popular. El

narrador i el relat que s’explica formen part de la mateixa realitat que el receptor.

Ex. de llegendes:

“A l'estany de Banyoles hi vivia una draga, descomunal: amb ales de ratpenat i una cresta amb pues des de l'espinada

fins a la punta de la cua. Tenia una fam adient al seu aspecte, és a dir, monstruosa: es cruspia remats sencers i

malmetia les collites de la comarca. Van arribar a un pacte: cada dia li portarien una criatura, un dia nen, l'altre nena.

El propi Carlemany en persona, matadracs professional, ho va provar però va ser debades; el drac va fer saltar en

bocins la seva espasa Joiosa. Va ser Sant Mer, venerable ermità del desert, qui, vestit de sac i amb un gaiato i una

estola, es va atansar al cau del drac, li va llençar l'estola al damunt i, al punt, la bèstia es va amansir, seguint al sant

onsevulla que aquest anés. Van morir tots dos a l'hora, molt de temps després.”

“Els Minairons, anomenats també manairons, menairons, diablorins i femilians, són una mena de follets que habiten

la zona dels Pirineus. Diuen els que els han vist que són com un eixam de mosques però molt més petits. Hom els

guarda tancats en un canut de posar agulles, on n'hi caben a milers. Quan el seu posseïdor destapa el canut, els

minairons pregunten: "Què farem?, Què direm?" Si es dubta i no se'ls mana una feina, se'ls dóna conversa o se'ls

mana tornar al canut abans de que repeteixin la frase tres vegades, maten l'amo. Per molt dura que sigui la tasca,

l'enllesteixen en un obrir i tancar d'ulls. Diuen que, les cases dels Pirineus que han prosperat més, han estat aquelles

que en un moment o altre han posseït el canut dels minairons.”


18

La Cançó popular:



que s’ha elegit9. S’haurà de triar una localitat del domini dialectal i se n’hauran de dir els habitants (del








seves unitats:












coneixem!



Pauta de la cançó popular: (Duració de 2’ a 2,30”)

Què és la cançó popular:

La cançó popular és la composició poètica creada o adoptada pel poble i transmesa oralment de generació

en generació. Malgrat els canvis al llarg dels segles, totes segueixen uns mateixos models, cosa que les

converteix en tradicionals. La lletra i la música de les cançons populars són senzilles, ja que havien de ser

enteses i memoritzades fàcilment pels qui les escoltaven. Per això les repeticions i els paral·lelismes són

recursos típics de la poesia popular.

Característiques:

- La cançó popular sol estar formada per dues seccions: l’estrofa, que pot anar precedida d’una

introducció, i la tornada. Totes les estrofes tenen la mateixa melodia, però les lletres canvien; en

canvi, la tornada té algun vers melòdic destacat que s’intercala entre les estrofes.




19

- Les cançons populars són de tradició i de transmissió oral, per això estan fetes en un llenguatge

col·loquial, solen tenir uns versos de 4, 7, o 8 síl·labes i amb rimes per facilitar-ne la memorització.

- La cançó projecta l’estat de l’ànima, pel que es transmeten les alegries i els temors d’una comunitat,

així com els desitjos col·lectius i les seves necessitats. Per tant, aquestes composicions acostumen a

ser de to humorístic, sarcàstic, o tràgic, en què es canta a les vicissituds de la vida, des de el camp i

el treball a l’opressió dels senyors, passant per l’amor. Els principals gèneres de la cançó popular

són el romanç i la balada, que tracten sobre vides d’herois i històries amoroses; els goigs, de

temàtica religiosa; o les nadales i les corrandes de caràcter festiu.

Ex. de cançons:

Montanyes de Canigó:

Montanyes de Canigó,

fresques sou i regalades,

sobre tot ara a l'estiu,

que les aigues són gelades

Sis mesos m'hi som estat

sens veure persona nada,

sinó lo rossinyolet,

que en eixint del niu cantava.

Lo rossinyolet s'és mort,

l'enyorança m'hi ha agafada

si ne som caigut malalt

d'una crudel mala gana.

Ningú no'm coneix el mal,

ningú coneix lo que'm mata,

sinó una nina que hi ha

que l'amor me'n té robada.

El comte Arnau:

— Tota sola feu la vetlla, — muller lleial?

Tota sola feu la vetlla, — viudeta igual?

— No la faig jo tota sola, — comte l'Arnau,

no la faig jo tota sola, — valga-m Déu, val!

— Qui teniu per companyia, — muller lleial?

Qui teniu per companyia, — viudeta igual?

— Déu i la Verge Maria, — comte l'Arnau,

Déu i la Verge Maria, — valga-m Déu, val!

— Aont ne teniu les filles, — muller lleial?

Aont ne teniu les filles, — viudeta igual!

— A la cambra són que broden, — comte l'Arnau,

a la cambra són que broden — seda i estam.

— Me les deixaríeu veure, — muller lleial?

Me les deixaríeu veure, — viudeta igual?

— Massa les espantaríeu, — comte l'Arnau,

massa les espantaríeu, — valga-m Déu, val!

— Aont teniu les criades, — muller lleial?

Aont teniu les criades, — viudeta igual?

— A la cuina són que renten, — comte l'Arnau,

a la cuina són que renten, — valga-m Déu, val!

— Per ont heu entrat vós ara, — comte l'Arnau?

Per ont heu entrat vós ara, — valga-m Déu, val?

— Per la finestra enreixada, — muller lleial,

per la finestra enreixada, — viudeta igual.

— Què es lo que us ix per la boca, — comte l'Arnau?

Què es lo que us ix per la boca, — valga-m Déu, val?

— Males paraules que he dites, — muller lleial,

males paraules que he dites, — viudeta igual.

— Què es això que us ix pels ulls, — comte l'Arnau?

Què es això que us ix pels ulls, — valga-m Déu, val?

—Males mirades que he dades, — muller lleial,

males mirades que he dades, — viudeta igual.

—I què us ix per les orelles, — comte l'Arnau?

I què us ix per les orelles, — valga-m Déu, val?

—Són flames de foc que'm cremen, — muller lleial,

són flames de foc que'm cremen, — viudeta igual.

—Què es això que us surt pels peus, — comte

l'Arnau?

Què es això que us surt pels peus, — valga-m Déu,

val?

— Els mals passos que donava, — muller lleial,

els mals passos que donava, — viudeta igual.

— Què es això que hi ha a l'entrada, — comte

l'Arnau?

Què es això que hi ha a l'entrada, — valga-m Déu,

val?

— Es el cavall que m'espera, — muller lleial,

es el cavall que m'espera, — viudeta igual.

— Baixeu-li grana i civada, — comte l'Arnau,

baixeu-li grana i civada, — valga-m Déu, val!

— No menja gra ni civada, — muller lleial,

sinó ànimes condemnades, — viudeta igual.

— Ont vos han donat posada, — comte l'Arnau?

Ont vos han donat posada, — valga-m Déu, val?

— A l'infern me l'han donada, — muller lleial,

a l'infern me l'han donada, — viudeta igual.

— Per què allí vos l'han donada, — comte l'Arnau?

Per què allí vos l'han donada, — valga-m Déu, val?

— Per pagar mal les soldades, — muller lleial,

per pagar mal les soldades, — viudeta igual.

Quina hora és que'l gall ja canta, — muller lleial?


20

Quina hora es que'l gall ja canta, — viudeta igual?

— Les dotze hores són tocades, — comte l'Arnau,

les dotze hores són tocades, — valga-m Déu, val!

Ara, per la despedida, — muller lleial,

ara, per la despedida, — dem-nos les mans.

— Massa me les cremaríeu, — comte l'Arnau,

massa me les cremaríeu, — valga-m Déu, val!


21

El Refrany:



que s’ha elegit10

. S’haurà de triar una localitat del domini dialectal i se n’hauran de dir els habitants (del








seves unitats:












coneixem!



Pauta del refrany: (Duració de 2’ a 2,30”)

Què és un refrany?

«El refrany és la reflexió profunda i condensada d'una veritat dictada per la raó i l'experiència, pertot admesa i

acceptada (...). La forma compendiada amb la qual és fàcil de dir veritats en termes vulgars, difícilment

explicables en forma planera. (...) El refranyer ha estat qualificat de Filosofia Vulgar, de Tractat de Saviesa

Condensada, de Saviesa Popular i Evangelis Petits», Joan Amades.

Cada llengua és l’expressió d’una cultura i, per tant, d’un sistema de valors i creences propis de la

comunitat que parla aquesta llengua. Els refranys permeten expressar veritats atemporals relacionades amb

la cultura i amb els usuaris d’una llengua. Un refrany és una exposició d'una idea, sovint amb una certa

rima, de la qual se'n desprèn una conclusió, ensenyament o norma de conducta. Els refranys constitueixen

un tractat de la vida quotidiana. Val a dir que, a més de dir el refrany, en aquesta activitat s’haurà

10

Baseu-vos en la pàgina següent: http://www.demolinguistica.cat/arxiu/demoling/swf/poblacio.html

http://ca.wikipedia.org/wiki/Refrany



22

d’explicar el seu significat en el mateix dialecte, hi haurà d’haver una interacció entre els participants: un el

diu, un altre l’explica... se’n poden dir i explicar dos de relacionats.

Característiques:

Els refranys son anònims. Surten de la tradició oral, són frases curtes que es recorden amb facilitat i, en

general, tenen ritme i rima. El refrany, amb una brevetat i una concisió sorprenents, expressa pensaments,

idees i conceptes sublims amb una florida combinació de rimes i de ritmes inimitable, fixa d'una manera

codificada una pauta de vida, una creença, o una dada de l'experiència. Els parlants de la llengua observen

una sèrie de fenòmens de caràcter físic o moral que es van repetint, amb les mateixes conseqüències. La

comunitat accepta la relació entre aquells fenòmens i s’afegeix a la manera d’explicar el fenomen o

l’experiència el llenguatge metafòric, la rima i la mètrica.

El refrany està format per dos elements: la premissa, on es planteja el tema, i el complement, que resol ─i

de vegades contradiu─ la proposició plantejada per la premissa. Tenint en compte que els refranys actuen

com a petits contenidors de l’experiència col·lectiva, la seva finalitat és transmetre’ns un consell o una

advertència sobre un fet concret. Per tant, relacionen aquest fet “A” amb la seva conseqüència “B”,

advertint-nos del que suposa que “A” s’acompleixi. Hi ha una relació de causa i efecte entre “A” i “B. Les

característiques essencials dels refranys són la rima, el ritme, la cadència i la sonoritat. Els refranys són

l’exemple més clar de síntesi lingüística, en què el mínim de mots donen un màxim d’informació. Aquestes

petites fórmules tenen una vigència absoluta que tenen en la vida quotidiana de cada dia, quants cops no

recorrem a aquella frase feta o aquell refrany per exemplificar una situació concreta! En definitiva, el

refrany esdevé una icona, ja que ens porta a un concepte concret mitjançant un símbol, que funciona des de

la literalitat i la figuralitat: per comprendre’n el significat hem de comprendre el sentit literal i, a partir

d’aquí, el sentit figurat.

Ex. de refrany:

A Sallagosa, amb gran tabola, ballen folls la farandola.

Per explicar el refrany heu de dir: 1) la localitat d’on és i el dialecte a què pertany, 2) explicar a què fan referència les

paraules del refrany, 3) algun dialectalisme o tret dialectal important, 4) el ritme intern, la rima, 5) explicar el

significat del refrany. És força important que us fixeu en l’exemple de sota, el podeu prendre com a model:

Dita de la localitat de la Catalunya Nord de Sallagosa. Tabola fa referència a l’acció de divertir-se d’una forma

alegre i sorollosa, i la farandola és una dansa de la zona de ritme viu. La farandola, paraula relacionada amb el

mot faràndula, no està accentuada per la manca d’esdrúixoles en rossellonès, i això propicia la rima amb tabola. La

rima és consonant –ola [-ula]. El refrany mostra l’esperit alegre i festiu dels habitants d’aquesta localitat, d’on és

pròpia també la dansa que es descriu.

EN EL VOSTRE CAS, HAUREU DE FER 2 REFRANYS AMB EL SEU COMENTARI

PERTINENT.


23

La Recepta:



que s’ha elegit11









seves unitats:












coneixem!



Recepta culinària: (Duració de 2’ a 2,30”)

Què és una recepta?

Les receptes són textos que ensenyen com preparar, pas per pas, un producte culinari. En aquest cas, se

n’haurà de cercar una de típica d’algun indret de l’àmbit dialectal que s’ha elegit.

Característiques:

La recepta està formada per 4 parts: el títol del producte, els ingredients amb les quantitats, la preparació i

els passos a seguir per realitzar-la i, finalment, s’hi poden afegir altres informacions, com la temperatura a

què s’ha de coure o el temps que s’ha de tenir al forn, per exemple. Una recepta de cuina és un text

instructiu, en què s’han d’emprar els temps verbals necessaris, com l’imperatiu o les perifrasis d’obligació.

El text ha de ser objectiu –es donen unes instruccions a seguir per dur a terme un producte, sense gaires

consideracions personals-, s’han de donar les ordres de forma clara i sintètica, seguint un ordre lògic i

11




24

emprant un lèxic precís. Abans dels ingredients i els passos a seguir, hi pot haver una introducció on es

parli dels aliments o de la història del plat en si, una justificació de la mateixa recepta. L’ordre de les

accions i de la manipulació dels ingredients és importantíssim, per donar més claredat es poden emprar

connectors d’ordre, on la puntuació i el lèxic precís són importantíssims. Un text instructiu ha de ser clar,

esquemàtic i concís, pel que és fonamental que estigui ordenat. S’hi acostumen a adjuntar fotografies o

dibuixos per fer-la més atractiva i real.

FRICANDÓ DE VEDELLA PER A 4 PERSONES:

La vedella dels Pirineus Catalans és l’única carn reconeguda a nivell europeu per la seva excepcional i diferenciada

qualitat. És considerada una de les millors carns existents al mercat europeu. Aquesta carn és un aliment complet i

essencial per a una dieta sana i equilibrada. Aquesta carn és molt utilitzada en el receptari català i en tota la dieta

Mediterrània.

Ingredients:

400 g de vedella

2 cebes

1 tomàquet

Aigua

1 cullerada sopera de farina.

Oli d’oliva

Sal

Moixernons i camagrocs (posats en remull 24 hores abans).

Preparació:

Per començar, salpebreu la carn, poseu l’oli en una paella i fregiu-la. Traieu-la i reserveu-la. Amb el mateix oli,

fregiu la ceba i deixeu-la coure a foc lent fins que estigui daurada. A continuació, afegiu-hi el tomàquet prèviament

tallat a daus; rectifiqueu de sal. Poseu-hi una cullerada de farina blanca i un cop el tomàquet estigui cuit, cobriu la

paella amb aigua. Deixeu coure aquest sofregit durant vint minuts a partir de l’ebullició. Tot seguit, passeu-ho tot per

un colador xinès dins la cassola on prèviament hi haureu posat la carn fregida. Coleu els moixernons i camagrocs que

teníeu en remull i tireu-los a la cassola. Per acabar, deixeu-ho bullir durant una hora a foc lent fent “ xup-xup”.

Comentari:

És un plat tradicional de casa nostra, conegut arreu del país i més enllà, molt bo i molt sa. És per això que hem

decidit de retre-li un homenatge. Bon profit!


25

El Conte popular:



que s’ha elegit12









seves unitats:












coneixem!



Conte popular: (Duració de 2’ a 2,30”)

Què és el conte popular?

El conte és una narració en prosa d’extensió breu. El nostre objecte de treball són els contes populars,

aquells sortits de la tradició. Els contes populars són anònims i s’han transmès de forma oral, normalment

tenen un caràcter imaginari o fantàstic. En ser de tradició popular, hi poden haver uns mateixos contes en

diferents llocs, adaptats a la seva manera particular a cada zona, ja que tots parteixen del mateix imaginari i

tenen un contingut moral.

Característiques:

La majoria dels contes populars tenen una mateixa estructura. Es construeixen a partir d’una introducció,

un nus i un desenllaç; s’hi poden atribuir les mateixes particularitats als homes que als animals o les coses;

12




26

l’heroi té una necessitat o una mancança a superar, que serà el pretext perquè l’heroi hagi de superar unes

proves; sempre hi ha un antagonista que crea, dificulta o embolica el procés; hi acostuma a haver un

romanç; el bé venç al mal i el final és feliç. Els contes plantegen, de manera breu i concisa, un problema

existencial. Els personatges estan molt ben definits i els detalls queden suprimits. Totes les figures són

típiques en lloc de ser úniques. Pràcticament en tots els contes, tant el bé com el mal prenen cos i vida en

determinats personatges i en les seves accions, aquesta dualitat planteja un problema moral i exigeix una

lluita per a la seva resolució. Els contes representen, de forma imaginària, el procés de desenvolupament

humà, per això sovint el protagonista té un viatge iniciàtic, en què va rebent ajuda dels seus aliats a mesura

que avança l’acció, fins que creix i es val per ell mateix.

La nostra història parla de dos mossos que treballaven en

una casa d'Andorra. La nit de Sant Joan l'amo de la casa

els va demanar que encenguessin una foguera molt gran,

i s'afanyessin en mantenir-la viva tota la nit. I així ho van

fer. Els nois van passar-se tota la nit portant fusta i fent-

la cremar, mentre l'amo s'afanyava a entrar i sortir del

bosc amb tot de capsetes petites.

-Aquest any si que n'he agafat- anava dient mentre

tornava de la muntanya i mentre els mossos se'l miraven

encuriosits –encara n'agafaré alguns més– anava dient

mentre sortia un altre cop amb més caixes.

La nit de Sant Joan va passar tots se'n van anar a dormir

molt cansats. L'endemà, cap al tard, l'amo de la casa

estava molt content i de satisfet que estava, va donar als

dos mossos un dinar molt bo i els va felicitar per la seva

feina.

Els nois, encuriosits, no van poder evitar preguntar per

esbrinar què havia estat atrapant el seu senyor aquella

nit. -Què era allò que has guardat a les caixes?-

preguntaven els nois. -Vaig atrapar molts menairons!

Una gran ajuda en moments difícils, ja ho veureu!-

responia l'amo.

Els dos nois no hi van donar més importància fins que, a

finals de l'estiu, els va tocar segar tota l'herba dels camps

de l'amo. -Quanta feina! Aniríem més ràpid si tinguéssim

més mans!- va dir un –Sí, sí, i ens cansaríem menys- va

dir l'altre. I de cop van recordar les caixetes que el seu

amo havia guardat per Sant Joan. Una ajuda, els va dir

que era. -Fantàstic! Doncs agafem-la! Una ajuda és el

que necessitem!- van dir els dos alhora.

Quan l'amo dormia van entrar a la seva estança i van

agafar tantes caixetes com van poder. Les van dur fora de

casa i les duien corrent cap als camps que havien de

segar. Però, en ser de nit, no veien res. Un va ensopegar i

va caure a terra deixant caure també totes les caixes que

duia. En caure, es van obrir, i van sortir tot d'homenets

que cridaven “Què farem, què direm?”.

El noi va quedar blanc de la sorpresa i no sabia què dir –

Ah... ah... ah...- deia mentre els menairons cridaven cada

vegada més enfadats -“Què farem, què direm?” - Ah ...

Ah ... jo ...- no sabia més que dir el noi, cada vegada més

espantat. Ràpidament els menairons van perdre la

paciència i un va dir -“com que no ens dones de treballar,

treballaràs per nosaltres”- el van agafar i se'l van endur

bosc endins, entre crits d'auxili.

El seu company també es va espantar i molt, va recular

dues passes i també va ensopegar, caient a terra i també

deixant caure totes les caixes. Tal com havia passat

abans de les capses en van sortir tot de menairons dient

“Què farem, què direm?”. El noi es va espantar molt, no

volia que li passés el mateix que al seu company. “Què

farem, què direm?” van repetir menairons.

Es veia ja perdut quan va veure unes pedres, i va tenir

una idea: -“Apiloneu totes les pedres que trobeu per

aquestes valls”-, i dit i fet, els menairons van començar a

apilonar les pedres, mentre el jove mosso va veure

l'oportunitat de fugir de les valls i no tornar mai més.

I de la bona feina que van fer els menairons, és així com

les valls d'Andorra són plenes de tarters: Llocs amb

moltes pedres apilonades.

27

Pauta de seguiment de l’escenificació del producte cultural per a cada dialecte.

1- Dialecte:

Quina és la seva situació sociolingüística?

- Nombre de parlants:

- Es parla al carrer? Sí. No. L’usen les institucions públiques? Sí. No.

L’usen els mitjans de comunicació? Sí. No.

Quines particularitats dialectals s’han dit?

Vocals àtones 1a pers. pres. Pron. febles Article Lèxic Altres

2- Dialecte:







3- Dialecte:




28




4- Dialecte:







5- Dialecte:







29

6- Dialecte:







30

Avaluació final:

Els dialectes catalans.

- Què és un dialecte?

- Quina diferència o quina relació hi pot haver entre llengua i dialecte?

- I de la llengua estàndard, què en saps? Redacta el que creus que és i com es forma.

- En català, hi ha sis dialectes. Anota els que coneguis i les característiques que en sàpigues.

DIALECTES CARACTERÍSTIQUES

Llibre de l'alumne-Els dialectes catalans

Documents

Transcript of Llibre de l'alumne-Els dialectes catalans