El PP amenaça de recuperar l’antic PHNEl 20N portarà un canvi de govern aMadrid, i amb ell és possible que es recu-peren vells projectes, entre els quals, eltransvassament de l’Ebre.

>> Països Catalans 7

Diada a la CatalunyaNordEl dissabte 5 de novembre, la tradicionalmanifestació en commemoració de la signa-tura del Tractat dels Pirineus, recorrerà elscarrers de Perpinyà.

>> Països Catalans 5

Carta a vosaltresEn Roger Ignasi Jorro i Costa, “Txutxi”,el pres polític català a Irlanda del Nord ensadreça una carta a L’ACCENT i els seus lec-tors on ens emplaça a continuar amb la llui-ta i es mostra agraït pel suport rebut.

>> Internacional 11

SUM

ARI

MIQUEL RODRÍGUEZ PÀG. 2 // EUDALD CALVO I LUARD SILVESTRE PÀG. 2 // FRANCESC BLANCO PÀG.3 // PEPA MURTRA PÀG.16

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

213DEL 3 AL 16 DE NOVEMBRE DE 2011Periòdic popular dels Països Catalans

Joan Gener i Anna Asbert, membres del Casal Popular l’Esquerda

de Granollers Granollers ha acollit el Cicle de Cants i Autors organitzat pel CasalPopular l’Esquerda. En aquest número de L’ACCENT, en parlem ambalguns dels organitzadors.

La llei es modifica peraccelerar elsdesonaments L’Estat espanyol va engegar el pas-sat 31 d’octubre una nova llei queagilitzarà les mesures processalsper a un desnonament. Amb aques-ta nova llei es redueix a la meitatel temps que abans es trigava enfer un desnonament. A partir d’a-ra el llogater (la persona que hade pagar el lloguer) podrà ajornarel pagament del seu pis com a moltdeu dies.

>>Països Catalans 6

Les universitats públiques han patit, elsdarrers mesos, importants retallades delpressupost que reben. I en els pressupos-tos del 2012 les retallades s’aprofundiranencara més. La disminució del pressupost

està comportant la reducció de plantilles,el tancament d’alguns estudis i un dete-riorament dels serveis, principalment ladocència. Paral·lelament, els mateixos res-ponsables polítics que promouen les reta-

llades apareixen vinculats a fundacionsprivades dedicades a la docència i recer-ca que reben milions d’euros de subven-cions públiques.

>>En Profunditat 8 i 9

ENTREVISTA

Els Mossos s’estan epecialitzant en desnonaments

L’ACCENT 213DEL 3 AL 16 DE NOVEMBRE DE 201102 OPINIÓ

La trampa i l’oportunitatMIQUEL RODRÍGUEZ BARCELONA

No deixa de sorprendre el canvi del'actitud pública que, en relació al'esquerra abertzale, han tingutdeterminats sectors en els darrerstemps. L'aposta decidida d'aquestmoviment per un canvi estratègic,la capacitat de impulsar una uni-tat independentista i d'esquerres il'augment del suport popular demos-trat en les darreres eleccions muni-cipals després d'anys de treballil·legal, són segurament els princi-pals elements que expliquen aquestcanvi.

És igual si es tracta de córrer afotografiar-se amb els seus repre-sentants quan visiten el país o d'a-nunciar acords polítics de cara a lesCorts espanyoles: cada escenifica-ció va encaminada a presentar-secom el principal aliat de l'esquerraabertzale, el seu equivalent políticals Països Catalans.

Des de la perspectiva de l'esque-rra abertzale, però, em sembla queles coses es veuen d'una altra mane-ra. Tant des del punt de vista d'onvénen (encara són un movimentil·legal), com des del de cap a on van(un escenari de resolució del con-flicte), l'esquerra abertzale té avuiinterès en fotografiar-se amb totsels partits polítics i, si pot, en pre-sentar acords públics amb ells. Desd'aquesta perspectiva, doncs, el fetque es fotografiï amb SI o amb ERCno és una qüestió de referenciali-tat, sinó una qüestió d'oportunitati d'interès polític.

Però més enllà d'això, mirar dejustificar la pròpia estratègia homo-logant-la a la de l'esquerra abertza-le a partir d'aparèixer junts públi-cament és fer trampa. I encara ésmés trampa – i això ho compartei-xen ERC i SI amb altres sectors del'independentisme – mirar de jus-tificar les pròpies apostes polítiquesdient que “els bascos estan fent exac-tament el mateix que nosaltres”.

Senyores i senyors de l'indepen-dentisme correcte que, encara fano tant de temps, amonestava imirava amb mals ulls aquells quitímidament (tampoc no es podiafer d'una altra manera) assenyala-ven l'esquerra abertzale com unexemple a seguir: si l'esquerra abert-zale és on és, si l'esquerra abertza-le pot fer avui una aposta genero-sa per la unitat en el camí de laindependència, en el camí de latransformació social, és per quèdurant més de 50 anys, i a travésde l'estratègia armada que ara hadecidit abandonar per motius d'o-portunitat política, ha estat cons-truint organització popular de baseen tots els àmbits de la societat ambun objectiu ben clar: una EuskalHerria independent i socialista.

Encara ara, quan l'objectiu ésassolir majories institucionals perpoder tirar endavant el seu projec-te, segueixen sent la mobilització il'organització els elements verte-bradors irrenunciables del seu pro-jecte polític.

Des d'aquesta modesta columna,els seguiré desitjant el millor.

PUNT DE MIRA

Diu un refrany que prové d’Alzira que“és més noble equivocar-se alguna vol-ta que desconfiar sempre”. És molt difí-cil trobar refranys de significat igualal Principat, però n'hi ha un que pelconsell que dóna podem dir que assen-yala en la mateixa direcció, diu així:“qui vulgui peix, que es mulli el cul”.En definitiva, que a la vida hi ha copsen què hom s'ha d'arriscar i prendredecisions.

La història de l'esquerra indepen-dentista està plena de moments en elsquals hem hagut de prendre decisionsmolt importants pel seu posterior des-envolupament. En bona mesura, la situa-ció actual és fruit dels pòsits que hananat deixant les generacions de mili-tants que han passat abans nostre.

Entrant al tema que ens ocupa, enun moment determinat es va prendrela decisió de fer una aposta ferma perles Candidatures d'Unitat Popular. Aques-tes candidatures van començar a ferforat a les institucions municipals coma eines trencadores i amb una ideolo-gia clara que podem resumir de mane-ra simplista amb tres conceptes: inde-pendència, socialisme, Països Catalans.L'estratègia de tot plegat la podem resu-mir en que la CUP vol esdevenir unaalternativa a la resta de partits alhoraque treballa des del carrer amb sindi-cats i moviments socials.

L'article d'Aquil·les Rubio narrasobre la demagògica idea abastamentcomentada que versa que la CUP repe-tirà el mateix camí que ja han fet altres,com ERC o el PSUC i que acabarem coma partit d'esquerres i independentista,però renunciant a la totalitat de la nació,a un discurs rupturista o a una visiómarxista de tot plegat. És una criticademagògica de mal gust estar qüestio-nant permanentment als teus com-panys de militància sobre la presa deconsciència dels nostres ideals. CitaAquil·les Rubio els cants de sirena de

diversos individus (Colom, Junqueras,Laporta) i encara en podríem afegirmolts d'altres. És cert que el 92 ens vafer molt mal, però el que més mal ensha fet és deixar que ERC, Compromís...capitalitzin la nostra feina feta durantmolts anys evitant ser una alternativareal per amplis sectors de la societat.

Una de les estratègies discursivesper barrejar pomes i peres consisteixen posar al mateix sac objectius ideo-lògics amb qüestions estratègiques otàctiques. El company Aquil·les ho sapsobradament. Malgrat això, no dubtaen barrejar-ho. Barrejar la lluita de clas-ses i la unitat territorial (conceptes ide-ològics) amb el consens dels agents (qües-tió tàctico-estratègica) és barrejar cosesamb mala intenció.

El camí fàcil, el camí de les renún-cies, sempre hi serà. Hi serà pels mili-tants de la CUP i també per la resta demilitància del moviment, no ho obli-dem. Carregar contra la CUP perquè hapres la decisió ferma i valenta de pre-sentar-se a les eleccions i donar la carano és lícit.

Si no plantegem ja definitivamentl’articulació de la CUP com a organit-zació de masses, que englobi i canalit-

zi les diferents lluites amb una inci-dència real pel conjunt de la societatcontinuarem sent això, grans militantsde pedra picada, lluitadores i lluitadorsincansables, marxistes sense retret,militants honestos, que per falta d’u-na estratègia valenta no haurem fetrealitat aquesta alternativa popular irevolucionaria pels Països Catalans.

L’esquerra independentista al prin-cipat ha passat anys fent feina que, comja hem dit, han capitalitzat altres. Araaixò ha canviat, la CUP és la nostra alter-nativa i mai més ben dit, necessària,que ha trencat aquesta dinàmica i hapermès canalitzar i visualitzar a amplissectors de la societat la feina feta durantanys.

La CUP alhora, existeix on hi ha unaaposta clara perquè així sigui. Al PaísValencià no obstant, com en d’altresterritoris dels Països Catalans falta alnostre entendre, fer aquest pas neces-sari, fruit però d’un previ consens idebat del conjunt de la militància.Podent així, aconseguir superar elsactuals límits als quals podem arribaramb les organitzacions que tenim.

Animem al company Aquil·les i amolts d’altres que segurament pensen

com ell, a enfortir la CUP com a refe-rent de masses i com a espai unitari queés, de l’esquerra independentista, aixícom l’eina que ens pot permetre supe-rar la poca visibilitat actual del nostremoviment i aconseguir esdevenir unaalternativa necessària arreu del país.

Per acabar, volem fer referència auna frase del document de l'esquerraabertzale Clarificant la fase política il'estratègia on a l’apartat sobre "Les elec-cions i les institucions" és desmuntenalguns dels temors més clàssics, que esreprodueixen a l'article del companyAquil·les.

"Hace unos años, creíamos que laparticipación de la Izquierda Abertza-le en ciertos marcos e instituciones legi-timaría y reforzaría el marco jurídico-político. Hoy sin embargo, cuando que-remos llevar adelante una transiciónpolítica fundamentada en la construc-ción nacional es la misma presencia dela Izquierda Abertzale en las institu-ciones la que agita a la sociedad".

*Eudald Calvo i Luard Silvestre són militants de Maulets

i regidors de la CUP a Argentona i Vilassarde Mar, respectivament.

Preferim equivocar-nos construint la unitat popular que no

pas desconfiar sempre

COL·LABORACIÓ EUDALD CALVO I LUARD SILVESTRE*

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacio-nal dels Països Catalans. Redacció València: C. Maldonado, 46 baixos, 46001València Redacció Barcelona: C. Tordera 34 baixos,08012 Barcelona Adreça electrònica: laccent.cat@gmail.com Subscripcions: 616 07 33 28 Distribu-ció: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell deRedacció. Coordinació general: Laia Altarriba, AndreuGinés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom,Pep Giner, Andrés González. Opinió:Joan Teran (coord.).Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional:Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: JosepMaria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colo-mer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almu-dena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafaei Escobar.Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés.Coordinació gràfica:Oriol Clavera. Distribució: XavierGispert. Han col·laborat en aquest número: PepaMurtra, Miquel Rodríguez, Eudald Calvo, Luard Sil-vestre, Daniel Morén,. Marc Pastor

Número 213 Tirada: 4.000 exemplars Númerode dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitatdels articles d’opinió recau exclusivament en elsseus autors.

“No se quantes vegades va caldre bom-bardejar Barcelona .(...) Crec que aques-ta vegada es resoldrà sense necessitatde bombardejar Barcelona". Aquestesparaules, i algunes altres, de GregorioPeces-Barba, pare de la Constitució i“enorme fill de puta” en paraules deJoan Tardà (“perdoneu, però algú hohavia de dir”), van provocar que algunsadvocats catalans abandonessin un Con-grés de l'Advocacia a Cadis i tota unasèrie de reaccions posteriors. Els polí-tics catalans han fet l'indignat davantles mateixes gracietes que riuen en elsseus “dinars de treball” a Madrid. Enels mitjans catalans s'han publicat tottipus de respostes en la mateixa línia.La més encertada la de Pilar Rahola,sense que serveixi de precedent. Peròtambé ha rebut el suport d'alguns i lacomprensió d'uns altres, dins i fora delsPaïsos Catalans.

En el capítol del botiflerisme desta-ca, com no, Francesc de Carreras. A LaVanguardia del 29 de novembre s'adre-ça al seu “estimat Gregorio Peces-Bar-ba” en aquests termes: “Potser no hovas calcular, estaves a Cadis, ciutat libe-ral, et va contagiar l'ambient”. I aixícompleta el quadre del liberalismemodern, que sembla que consisteix enrobar els treballadors i bombardejar els

catalans. Per justificar l'esmentat roba-tori normalment es donen complexís-sims cercles discursius que conformenun gran circumloqui anomenat(neo)liberalisme. Per a justificar elsbombardeigs, en canvi, l'estratègia deCarreras consisteix, simplement a ...no esmentar-los. Ni una sola paraulasobre la qüestió en tot el seu article.Avui el liberalisme consisteix a menys-prear olímpicament la realitat, que haquedat a mans de fanàtics i totalitaris,com un servidor i el periòdic que teniua les mans. I, com és sabut, a un bonliberal català no li importa que bom-bardegin la seva ciutat si ho fan elsespanyols, encara que sigui amb el suportde l'aviació de la Itàlia feixista, perexemple.

De Carreras centra la qüestió enaquesta altra declaració: “què hauriapassat si ens quedem amb els portugue-sos i deixem que se'n vagin els cata-lans?: igual ens hagués anat millor".S'excusarà en el fet que els advocatscomençaven a desfilar en aquest punti abans que esmentés els bombardeigs.I amb aquesta omissió es permet de con-cloure: “no has dit res inconvenient,has fet una broma de manera explíci-ta, ni tan sols seria insultant encaraque parlessis de debò”. I és que, de tant

fanàtics, no tenim sentit de l'humor.Com escrivia Pilar Rahola el mateix diaal mateix diari si un polític català o unbasc diguessin que “ja no necessitemmatar espanyols per obtenir la inde-pendència” tots ells, com a bons libe-rals, s'ho prendrien amb molt d'humor.I jo afegeixo que si un dirigent alemanyrelativitzés els problemes dins la UEper què “segurament ara no caldrà arra-sar París per imposar la nostra línia”els francesos, que són molt liberals, s'hoprendrien amb molt d'humor.

Els autoanomenats liberals acostu-men a oposar a la nació “identitària”un concepte de la nació com a lliureassociació de ciutadans. I aquí està elpunt car Peces-Barba estableix el seudiscurs des de un “nosaltres” (“ ens que-dem amb els portuguesos i deixem quese'n vagin els catalans”) que no inclouels catalans. D'això es dedueix que elscatalans no formem part de la “ lliureassociació de ciutadans”, és dir, que obé no ens hem associat mai lliurementa Espanya, cosa que és certa però deCarreras no pensa i Peces-Barba tam-poc, o que l'esmentat “nosaltres” es refe-reix a una cosa diferent del conjunt delsciutadans, és dir la nació espanyola ensentit identitari. I aleshores diuen libe-ralisme quan volen dir espanyolisme.

A De Carreras li agrada que el bombardegin

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA PAPER DE VIDRE

Una carta oberta en resposta a l’article d’Aquil·les Rubio, “Intel·ligència, optimisme i voluntat”

La lluita armada és una eina ques'ha usat en processos d'alliberamentnacional, social i de gènere de dife-rents pobles i durant un temps vaser un instrument útil per al poblebasc, però ara mateix han canviatles condicions objectives i subjecti-ves i ja no és útil, o no ho és tant.Han aconseguit crear una força polí-tica i social prou potent com perprescindir de la lluita armada. Aixího mostrava Iñaki Iriondo: “La deci-sió comunicada per ETA suposa lacontinuació adaptada a la conjun-tura històrica actual de més de cin-quanta anys de lluita de l'indepen-dentisme d'esquerres. Com va que-dar fixat en la seua V Assemblea:«Cada avanç o reculada del procésrevolucionari en el seu conjunt exi-geix unes formes organitzatives i delluita específiques». Eixa va ser lamàxima amb la qual va començar agestar-se el procés que va concloureen la resolució Zutik Euskal Herria!.I el debat de profund calat que vahaver-hi al si de l'esquerra abertza-le va determinar que d'ara endavantles formes de lluita seran pacífiquesi democràtiques, lluita ideològica,lluita institucional i lluita de mas-ses”.1

Però, com arriba l'esquerra abert-zale a ser una força política i socialpotent? Com arriba a tenir 313.231vots a les eleccions municipals de2011 al sud del País Basc, ser la sego-na força més votada a la ComunitatAutònoma Basca i a la tercera a Nava-rra? L'esquerra abertzale ha estatl'expressió de lluita institucional ide masses del Moviment d'Allibera-ment Nacional Basc (MANB) i ETAha estat l'expressió de la lluita arma-da. Dues cares d'una mateixa mone-da, si més no des de 1973.

“L'enfrontament armat [entreETA i l'Estat espanyol] en aquests 52anys ha produït més de 1.300 vícti-mes mortals. Es calcula que en atemp-tats d'aquesta organització han mortvora 850 persones, mentre que eneixe període la repressió estatal lli-gada al conflicte ha acabat amb 474vides segons les dades recopiladesrecentment per Euskal Memòria”,2

amb aquestes pinzellades resumiaRamon Sola el balanç del conflictearmat. Per tant, com es pot veureamb claredat, l'estratègia d'ETA haestat atacar directament l'enemicper afeblir-lo i fer més fàcil l'asso-liment dels seus objectius. Ara bé, amés de la confrontació directa, l'es-tratègia ha sigut i és una mica méscomplexa.

L'organització revolucionària esplantejà des del principi que allòfonamental era l'organització de laclasse obrera basca i per això calia(seguint el paradigma marxista) mos-trar les contradiccions del sistema.És a dir, mostrar com els interessosde la classe treballadora basca sónincompatibles amb els interessos dela burgesia espanyola: “[...] si bé éscert que fou la intensa mobilitzaciópopular desfermada contra les con-demnes de mort [les del Procés deBurgos a l'any 1970] la qual va evi-tar l'execució d'aquestes, i que aque-lla acció popular superà amb escreixla capacitat organitzativa existent

[d'ETA], era també cert que nomésla imposició per part del règim fran-quista d'eixes condemnes possibili-tà que es desfermaren a tot el PaísBasc i a nivell internacional la mésgran onada de protestes antifran-quistes coneguda fins al moment. Ieixes penes de mort no s'imposarenper repartir fulls volants a les por-tes de les fàbriques, sinó per prac-ticar la lluita armada [...]”,3 aquestés un exemple de com l'acció arma-da contra l'Estat ajudava no sols aafeblir-lo sinó també a crear cons-ciència i solidaritat al si de les clas-ses populars del País Basc.

Entre l'Estat i ETA (i també la res-ta del MANB) hi ha hagut sempre unarelació dialèctica marcada pels inte-ressos contraposats que abans s'hanesmentat. Atenent a açò, quan l'Es-tat s'ha vist amenaçat ha respost ambviolència, sovint violència que ha cai-gut no només sobre les militants d'E-TA, sinó sobre la població abertzaleen general: “A l'agost de 1968, imme-diatament després de l'assassinat deTxabi Etxebarrieta per la GuàrdiaCivil, és executat el torturador Meli-tón Manzanas, jefe de la Brigada Polí-tico-social de Guipúscoa. Després d'a-questa acció el govern feixista pro-clama l'estat d'excepció a Guipúscoa,per estendre-ho més tard a la restadel sud del País Basc. Es produeixendetencions massives —en només unmes fins a 600 persones— una sag-nant repressió contra qualsevol conatd'acció al carrer i un control asfi-xiant de la vida quotidiana de la pobla-ció basca”.4 Aquest episodi que for-ma ja part de la història recorda a laràtzia que va fer l'Estat contra jovesabertzales l'octubre de 2010 acusant-los de pertànyer a SEGI (i per tant aETA). Aleshores intentà forçar untrencament al si de l'esquerra abert-zale davant l'amenaça que, amb eldocument Zutik Euskal Herria! onadvocava per usar sols vies pacífiquesper resoldre el conflicte, aplegaramés forces polítiques i socials al seuvoltant. O abans, el 2003, quan vail·legalitzar Batasuna —que repre-sentava a centenars de milers de bas-cos i basques— davant l'amenaça quepoguera fer una coalició sobiranistaamb el PNB, assolir una majoria elec-toral i convocar un referèndum d'au-todeterminació. També es podriaesmentar la Doctrina Parot, el cas18/98, el cas Bateragune, Egunkaria...

Malgrat això, un tercer objectiud'ETA ha estat evitar o alleugerir l'e-fecte de la repressió de l'Estat espan-yol contra el moviment popularabertzale concentrant-la en els mem-bres de l'organització armada. Aixího explica Argala, un dels dirigentsmés destacats d'ETA: “La lluita arma-da [...] en constituir-se en el pitjorenemic del règim espanyol, conver-tia la resta de formes de lluita enenemics secundaris i més fàcils d'ad-metre per al franquisme”.5 Els atacsque duu a terme l'Estat espanyol con-tra un poble que lluita pel seu alli-berament (tancament de diaris, ràt-zies, il·legalització d'organitzacionspolítiques, etc.) és un fenomen quegestionat d'una manera políticacorrecta genera la solidaritat i lacohesió del poble en qüestió. Això

és així perquè fa veure la vertaderanaturalesa de l'Estat capitalista opres-sor i alhora crea consciència nacio-nal i de classe en el poble que llui-ta.

El moviment popular de l'esque-rra abertzale ha treballat aquestavessant i alhora ha treballat en lacreació de discurs, en l'aplicació depolítiques des de les institucionslocals, en l'establiment de contac-tes entre els moviments socials perbastir la unitat popular... en defi-nitiva, com ha dit en diverses oca-sions Arnaldo Otegi: “Activar la socie-tat”. Aquesta pràctica de creació dexarxes en la societat basca i la tàc-tica d'aliances ha fet que altresopcions polítiques progressistes isobiranistes que sempre havien estatmolt crítiques amb la lluita arma-da (Eusko Alkartasuna, Alternatibao Aralar) s'hagen acostat per crearun moviment independentista i d'es-querres potent. Aquest fenomen noes pot separar de l'evolució del con-flicte basc i de la lluita de la socie-tat basca per aconseguir la seua lli-bertat des de diverses perspectives,que en un moment donat poden sercompatibles. Altre exemple és elcol·lectiu juvenil GaztEHerria quetreballa per l'assoliment de la inde-pendència del País Basc on hi ha perexemple Gazte Abertzaleak (joven-tuts d'EA) i Ikasle Abertzaleak (sin-dicat estudiantil de l'esquerra abert-zale). I un tercer, l'aliança estratè-gica dels sindicats bascos LAB, ELA,STEE-EILAS, EHNE i Hiru.

Tanmateix, la majoria de la socie-tat basca i un percentatge significa-tiu de l'esquerra abertzale està can-sat, esgotat pel conflicte, per larepressió, pel patiment. Però aixòno vol dir que cadascú recollirà elsestris i marxarà cap a casa deixantla nació morint-se davant l'Estatespanyol i capitalista. Simplementha fet reflexionar sobre la idoneï-tat dels models de lluita i s'ha arri-bat a la conclusió que la repressiógeneralitzada de l'Estat (juntamenta la feina d'activació i consciencia-ció de les classes populars basques)ha provocat un avanç significatiuen l'acumulació de forces i ha fetque el projecte independentista isocialista tinga ara més suports quemai. Així doncs, ara s'aposta per unmodel de lluita menys dolorós quel'acció armada: la mobilització demasses, la participació institucio-nal i la lluita ideològica i políticaque és on l'Estat espanyol i la seuaburgesia és més feble.

*Cesc Blanco és militant de la Coordinadora Obrera Sindical

1 “Cambio de campo” publicat aGara el 21-10-2011.2 “Un nuevo tiempo para EuskalHerria” publicat a Gara el 21-10-2011.3 Asensio, P. i Casanova, I.; Arga-la; pàg. 91-92; 19994 Asensio, P. i Casanova, I.; Arga-la; pàg. 74; 19995 Beñaran Ordeñana, J. M. ; Arga-la, Autobiografía

L’ACCENT 213 OPINIÓ 03

La derrota de l’esquerra

L’esquerra a l’Estat espanyol fa anys que no alça el cap. Segura-

ment ens hauríem de remuntar molts anys enrere per trobar-ne l’ex-

plicació, però el fet és que aquest 20 de novembre, enmig de la major

crisi econòmica que es recorda en dècades, els resultats electorals a

què aspira aquesta esquerra (la de a l’esquerra del PSOE) són ridí-

culs. Però no només els resultats electorals són símptoma de l’estat

de letargia en què es troba, la incapacitat mobilitzadora davant les

reformes laborals, davant les retallades o, fins i tot, davant les agres-

sions imperialistes i la vulneració de drets humans ací i arreu del

món, són mostra inequívoca que aquesta esquerra no carbura bé.

El recent anunci del cessament de l’activitat armada per part de

l’organització basca ETA és una bona ocasió per analitzar el proble-

ma de l’esquerra a l’Estat, i, potser, per trobar-ne algunes respostes.

Una primera reflexió es pot fer a partir de les reaccions polítiques

a l’anunci, que de manera quasi unànime han fet èmfasi en la impor-

tància de recordar les víctimes del conflicte. No cal remarcar que es

refereixen exclusivament a les víctimes del costat d’Espanya, però

encara així, com és possible que l’esquerra no haja sigut capaç de

diferenciar entre les víctimes d’ETA durant la dictadura feixista i

les posteriors a la instauració de la democràcia? Ha oblidat l’esque-

rra de l’Estat com va brindar el dia que mataren Carrero Blanco? És

que potser se sentiren desolats quan morien alguns del torturadors

més coneguts del règim? Sembla, doncs, que l’esquerra ha assumit

com a pròpies totes aquestes víctimes, cosa que és encara més greu

si tenim en compte que les seues víctimes reals, les que patiren la

violència del feixisme, encara no han estat reconegudes per l’Estat,

no ja per la societat en conjunt. El resultat és que l’esquerra de l’Es-

tat se suma ara a l’exigència que ETA demane perdó a les víctimes i

ho fa de la mà d’aquells que encara no ho han fet –ni ho faran mai-

amb les seues víctimes.

Les incongruències, però, es remunten a molt abans d’aquest

anunci. L’esquerra fa anys que ha sigut incapaç d’articular un dis-

curs propi respecte al País Basc. Al marge de si s’estava a favor o no

de l’estratègia de l’esquerra abertzale, no era difícil d’entendre que

entrar en el joc de la simple condemna a la violència era senzilla-

ment donar carta blanca a l’espanyolisme més intransigent: i és així

com s’ha aprovat la Llei de Partits, s’ha tancat mitjans d’informa-

ció, s’ha torturat desenes de ciutadans i s’ha vulnerat els drets de

molts milers més. I l’esquerra de l’Estat ha estat incapaç de sentir-

se al·ludida!

Tota esquerra ha de ser conscient que la seua pròpia existència

és fruit d’un conflicte d’interessos –la clàssica lluita de classes o les

lluites d’alliberament nacional, resumidament–, i que en aquest

conflicte, la legalitat, l’ordre i la pau sempre estan de l’altre costat.

No hi ha reivindicació de l’esquerra que no implique un grau de vio-

lència: quan es demana igualtat és per treure alguna cosa a algú que

la considera pròpia, quan és demana justícia és per treure drets a

algú que els considera legítims, quan és demana llibertat és per treu-

re-la a algú que la considera irrenunciable. El pitjor que pot fer l’es-

querra, doncs, és tapar-se els ulls i assumir el discurs d’aquells que

li són antagònics. I això és precisament el que ha fet l’esquerra de

l’Estat en relació al conflicte basc.

Des d’aquest punt de vista, allò que es presenta com una victòria

de la democràcia espanyola –la fi del conflicte armat al País Basc–

no és més que una altra gran derrota de l’esquerra, incapaç com ha

sigut de defensar unes aspiracions justes i legítimes dels bascos.

Però és cert que no tota l’esquerra ha estat derrotada. Hi ha un

territori on l’esquerra transformadora és una opció política amb un

gran suport social que, segurament, es traduirà el 20-N en uns grans

resultats electorals: és, precisament, el País Basc, on l’esquerra abert-

zale enceta una nova etapa plena d’esperances gràcies a que en el

seu moment fou l’única de les esquerres antifranquistes que no va

caure en el parany de la Transició.

E D I T O R I A L

Continuar amb una solaFRANCESC BLANCO* COL·LABORACIÓ

DEL 3 AL 16 DE NOVEMBRE DE 2011

XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

La història de la política a les IllesBalears ha donat lloc a molts tipusde pactes diferents en contextos (isota pretextos) molt diversos, peròl'acord al qual acaben d'arribar elPSM-EN i Solidaritat per la Inde-pendència (SI) ha superat totes lesexpectatives possibles. Tant els unscom els altres han obviat els seusprincipis més bàsics per signar unacol·laboració que només es concre-ta en objectius de partit, els mésrellevants dels quals són, de formaexplícita, l'assoliment d'un diputata Madrid, i de forma implícita, l'a-rraconament d'ERC a les Illes.

SI demanarà el vot per la coali-ció PSM-Iniciativa Verds-Entesa enles pròximes eleccions espanyolesa través d'un pacte que ha estatsegellat a Palma aquest 26 de novem-bre pel secretari general dels pri-mers, Uriel Bertran, i pel seu homò-leg del PSM-EN, Biel Barceló. Elslíders d'ambdues formacions hancomparegut en roda de premsa perdonar fe de l'entesa, que tambécompromet el PSM-EN a donarsuport a l'entrada de SI dins l'A-liança Lliure Europea com a mem-bre de ple dret.

El document, que ha estat bate-jat com un "acord de col·laboració",no recull en cap moment l'objec-tiu polític de la independència ode l'estat propi. Un fet que no hau-ria de suposar cap contradicció sino fos perquè mesos enrere aquestsdos conceptes van esdevenir les

bases per a fundar la nova opciópolítica al Principat. De fet, lla-vors l'objectiu de SI era combatreels efectes de tots els partits que,com el PSM-EN, utilitzen la retò-rica nacionalista sense apostar deforma clara i decidida per la inde-pendència.

A Mallorca, però, el que més hasorprès de l'acord és l'aposta delPSM-EN per fer pinya amb un par-tit molt minoritari que des del pri-mer dia ha estat marcat per un dis-curs liberal i per l'estratègia delfront nacional. De fet, mentre els

de Biel Barceló es defineixen coml'opció progressista de les illes, enels quatre punts de l'acord signatamb SI no s'inclou cap idea enaquest sentit.

Així, tant els principis nacionalsde SI, com l'aposta progressista delPSM-EN, han quedat en un no-resen l'acord de col·laboració entre elsdos partits. Són, però, contradic-cions salvables en la conjunturaelectoral present. Entre altres coses,perquè SI no té cap pes real a lesIlles i no ha demanat representa-ció dins la coalició. Però llavors, què

ha impulsat els dos partits a sege-llar aquest pacte de rebaixes?

ERC i el votL'únic objectiu que sembla estar per-seguint el PSM-EN és marcar un per-fil més nacionalista davant d'ERCIlles per esgarrapar alguns vots mésa les Balears, aprofitant-se del dis-curs independentista de SI, però sen-se necessitat de definir-se com a tal.Mentrestant, SI també s'aprofita del'acord, perquè amplia la seva prò-pia guerra particular contra els repu-blicans (venjant-se a les Illes dels

conflictes amb ERC al Principat) iutilitza el partit de Biel Barceló coma plataforma per ser present a lesportades de la premsa local de l'ar-xipèlag.

Malgrat que molt probablementhagi estat el PSM qui hagi vedat laparaula independència del docu-ment de col·laboració (per no ofen-dre part de les seves bases mili-tants i de votants), també és certque l'acord ha forçat el partit deBalears a recuperar el concepte dePaïsos Catalans més enllà de la sevadocumentació interna.

Tanmateix, i malgrat el seu per-fil més "nacional", sembla que SItampoc no té intenció de fer mas-sa promoció del seu flirteig amb elPSM-EN fora de l'àmbit de Balears,ja que aquest no només ha suposatsignar un document on l'estat pro-pi i la independència són absents,sinó que també entra en contradic-ció amb la seva estratègia electo-ral fora de les Illes. Tres dies des-prés de signar-se l'acord a favor delvot a la coalició liderada pel PSMa Balears, el 29 d'octubre, el Con-sell Nacional de SI aprovava donarllibertat de vot al Principat de Cata-lunya.

En el tancament d'aquesta edi-ció, doncs, hi ha dues incògnitessobre la taula. A sud, quina serà laconsigna de SI al País Valencià; i aMallorca, si la candidatura lidera-da pel PSM està cometent errorsmolt semblants als del fracàs elec-toral (i polític) d'Unitat per les Illesl'any 2008.

L’ACCENT 213DEL 3 AL 16 DE NOVEMBRE DE 201104 PAÏSOS CATALANS

L’acord entre el PSM i Solidaritat ha estat segellat pels màxims dirigents d’ambdós partits

Acord contra natura per un escó balear al Congrés espanyol Solidaritat Catalana i PSM-EN signen un pacte de col·laboració deixant de banda les bases dels seus principis polítics

Enquesta CEO: més independentistesABEL CALDERA BERGA

L'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinióde la Generalitat del Principat, feta públi-ca el passat 25 d'octubre, destacava queel 45% dels ciutadans de la CAC votarienSí a un referèndum d'independència.Aquestes són algunes de les dades mésrellevants per al moviment independen-tista que aporta l'enquesta.

En primer lloc, el que cal tenir pre-sent és que, respecte al referèndumd'independència, l'enquesta assen-yala una opinió política en un plateòric. És a dir, recull el gruix de per-sones que veurien plausible votar Síen un possible referèndum d'inde-pendència i amb el sobreentès d'unescenari de relativa calma. Si bé unaenquesta sobre la independència potcopsar molt bé l'estat d'opinió actualsobre les relacions entre nació cata-lana i estat espanyol, és un instru-ment pràcticament inservible per apreveure comportaments en futurs

escenaris, ja que un procés d'inde-pendència es duria a terme amb ungrau de conflictivitat i confrontacióamb l'estat amb una enorme influèn-cia (positiva o negativa) envers elcomportament polític de la pobla-ció.

En segon lloc, l'enquesta apor-ta una dada que ha estat obviadaper molts mitjans: mentre que el45% de la ciutadania estaria dis-

posada a votar Sí en un escenaride referèndum d'independència,només un 28,2% aposta política-ment a priori per un estat inde-pendent, mentre que encara un30% aposta per la federació ambl'estat espanyol.

El baròmetre insisteix en obviarels partits amb representació exclu-sivament municipal, però aquestsaconsegueixen treure el cap. Així,

davant la resposta sobre la iden-tificació amb algun partit polític,el 3% dels enquestats es sent iden-tificat principalment amb partitspolítics diferents dels que tenenpresència al parlament autonò-mic. Cal tenir en compte que ambCiutadans i amb SI només s'hi iden-tifica un 0,7 respectivament. Que-da, però, la incògnita de quina frac-ció d'aquest 3% s'identifica amb laCUP.

La identitat d'esquerres delsvotants explícitament indepen-dentistes també és manifesta. ERCi SI tenen el gruix dels votantsescorats cap a l'esquerra, especial-ment ERC, que pràcticament empa-ta amb ICV-EUiA com a partit ambl'electorat més esquerranós del Par-lament. D'altra banda, el gruix delsvotants de centre i de centre-dre-ta és una fracció molt minsa tanta ERC (7%) com a SI (14,6%).

L'enquesta també assenyala perenèsima vegada un element que la

majoria d'opinòlegs catalanistesobvia: els votants de ICV mante-nen actituds i opinions envers elcatalanisme quasi iguals que l'e-lectorat de CiU -però ICV, al con-trari que CiU, és sistemàticamentobviada en el concepte de “movi-ment sobiranista” . L'anticomu-nisme i la dependència del pujo-lisme continuen ben presents ensectors importants del catalanis-me oficial.

Una de les lectures més acura-des i ponderades que es pot fer del'enquesta és probablement que la“desafecció”envers l'estat està esde-venint un element estructural deles actituds polítiques a la CAC,però al moviment independentis-ta li queda molt camí per recórrer:la construcció de l'hegemonia, con-dició sine qua non per a un pro-cés independentista, necessita demolts altres ítems que a l'enques-ta o són inexistents o són margi-nals.

L’ACCENT 213 DEL 3 AL 16 DE NOVEMBRE DE 2011 PAïSOS CATALANS 05

“Perpinyà va passar de ser la segona ciutat deCatalunya a ser una vila d’un racó del món”Rescatem una entrevista a la historiadoraEva Serra i Puig (Barcelona, 1942). Li la vanfer per la diada de 2009 on es commemo-raven els 350 anys de separació dels PaïsosCatalans i els 350 anys de resistència. L'en-trevista va ser publicada a la pàgina webde la Comissió 350 anys (350anys.cat) queva nàixer aquell mateix any per tal de “com-memorar els 350 anys del Tractat dels Piri-neus [...] divulgar el Tractat i les seues con-seqüències”. A la Comissió hi ha organitza-cions com ara l'organització juvenil de l'Es-querra independentista Maulets, l'associacióde cultura popular catalana Aire nou deBao, el Col·lectiu de Professors de Catalàper a Adults o el sindicat de l'Esquerra inde-pendentista COS.

Qui va firmar l'anomenada Pau delsPirineus i en quin context?El context és el del final de la guerraanomenada dels Trenta Anys, guerraeuropea general, i en concret la gue-rra dinàstica i de poder entre les monar-quies absolutes de França de Lluís XIVi la monarquia hispànica dels Habs-burg de Felip IV.

El tractat va ser negociat per Luisde Haro per part de Felip IV i Huguesde Lionne per part de Lluís XIV durantforça temps i signat a París el 5 de junyde 1659 entre Antonio de Pimentel i elcardenal Mazzarino. Ara bé, l'aprova-ció Reial va tenir lloc a l'Illa dels Fai-sans (Baix Bidasoa) entre Felip IV iLluís XIV setmanes abans del casamentde Lluís XIV amb la filla de Felip IV,Maria Teresa d'Àustria, casament queformava part d'una de les clàusulesdel tractat. El tractat contempla tantla geografia pirinenca com els territo-ris del Rin i dels Alps. El cas català que-da en mig d'una gran quantitat de pro-blemes diplomàtics que impliquen prín-ceps i pobles. Però els prínceps, comel de Condé, en surten més ben paratsque els pobles.

Quines van ser a l'època, les conse-qüències sobre la població ?

Les institucions catalanes no van serconsultades, i tot i que s'ensumavenun mal final i volgueren estar al diade les negociacions, en cap cas van serconsultades i van assabentar-se'n quantot estava dat i beneït. Les protestesno van servir de res. La població vapensar que no era cosa feta perquè alcap de set anys la guerra va tornar imantingué l'esperança de la reunifi-cació fins a la Pau de Nimega de 1678.Això s'explica perquè Lluís XIV mésd'un cop va oferir bescanviar les terresnordcatalanes (és a dir les vegueriesdel Rosselló, Conflent i de part de laCerdanya això que sovint se'n diuenels Comtats) pels Països Baixos espan-yols o pel Francomtat, però la monar-quia espanyola no ho va acceptar. Aques-ta possibilitat de bescanvi va donarales a la resistència tant l'antifiscaldels Angelets com sobretot les conspi-racions de 1674, a causa de les quals idesprés de Nimega s'inicien les obresde la fortalesa de Montlluís (1679-1681)

que és la garantia de control de la pobla-ció per mantenir la divisió. Tot i així,aquesta fou molt difícil per raons eco-nòmiques, patrimonials i familiars.Sense parlar de les eclesiàstiques, perexemple la Cerdanya formà part delbisbat d'Urgell fins el 1791.

S'hauria pogut evitar aquesta partició?Bé, ja he dit que fins a la Pau de Nime-ga de 1678 hi hauria hagut possibili-tats diplomàtiques per a la reunifica-ció. Pel que fa a la resistència, tot i sermolt dura, (pensem en els miqueletsi en concret en el resistència Josep dela Trinxeria), per ella mateixa no erapossible forçar la reunificació; calia laforça militar o la voluntat diplomàti-ca que els catalans no posseíem.

En quina mesura el Tractat dels Piri-neus va canviar la història?Va canviar totalment la història de laCatalunya del Nord, que segurament

de país manufacturer va passar a serexclusivament agrari. Perpinyà va pas-sar de ser la segona ciutat de Catalun-ya a ser una vila d'un racó del món.La religió es va convertir en el signed'identitat més enllà de la religió prò-piament dita, mentre altres caracte-rístiques importants catalanes, commolts drets polítics, van desaparèixer.Un espai tant petit no podia funcio-nar sense nous lligams econòmico-cul-turals que van tendir a desplaçar-secap al Nord. No és gens estrany que elpintor Rigau esdevingués Rigaud nordenllà. Les classes benestants van ten-dir a afrancesar-se amb una certa rapi-desa, una o dues generacions. El poblepla es mantingué molt temps catalàen termes complets i lingüístics.

Avui en dia, podem parlar encara deconseqüències del Tractat?I tant. Només cal veure que, mentre espot viatjar per l'Europa comunitàriasense que la policia et digui res, és enca-

ra corrent i normal, vagis en Talgo, enautocar o en cotxe particular, que lapolicia et demani la identificació. Ésmés, Espanya va construir un ample devia de trens diferent del d'Europa, laqual cosa suposava i suposa un reforça-ment d'aquesta frontera que divideixun mateix poble. Caldria pensar a fonssobre l'origen diferent de l'ample de viaespanyol. D'altra banda, no hi ha capservei públic que faciliti un trasllat quo-tidià ràpid i eficient per fer el trajecteBarcelona-Perpinyà o Girona-Perpin-yà. Fer aquest trajecte a vegades esde-vé tota una aventura.

REDACCIÓ VALÈNCIA

Un any més, i ja en són 52, es va cele-brar l'històric Aplec del Puig el darrerdiumenge d'octubre. El dia 30 es vancongregar centenars de personestant en l'acte del PSAN com en el deCompromís. El partit independen-tista ocupà, com ha fet històrica-ment, la part de dalt de la Muntan-yeta de la Patà i la coalició valen-cianista va restar a l'esplanada delMonestir d'El Puig (Horta nord).

Per a la coalició Compromís l'a-plec fou un acte de campanya elec-toral en tota regla i així ho consi-deren: “Este Darrer Diumenge d’Oc-tubre ha estat un aplec dels méselectorals que se’n recorden”. Hiva ser present tota la plana majorde l'organització, Joan Ribó, Mòni-ca Oltra, Juan Ponce, Mireia Mollà,Fran Ferri i Enric Morera; tambéel conegut expresident d'Escola

Valenciana Diego Gómez. El cap dellista de Compromís-Equo per laprovíncia de València a les elec-cions estatals, Joan Baldoví, va asse-gurar que si arriba a tenir repre-sentació al Congrés dels Diputats“serà la veu del País Valencià a

Madrid i que impulsarà mesuresper a la regeneració democràtica”.Pel seu cantó, Oltra, va ser l’enca-rregada de lliurar el premi Aplec2011 de la Coalició a la PlataformaSalvem el Cabanyal, per la seuadefensa del barri de València.

Un representant de la mateixaorganització, Francesc Aledon deSalvem el Cabanyal, va parlar tam-bé a l'acte organitzat pel PSAN. Ambel lema “Junts per la independèn-cia” l'històric partit independentis-ta també va donar veu en el seus par-laments a Toni Valero, representantdel Parc Alcosa; Anna Oliver, coor-dinadora de Solidaritat per la Inde-pendència (SI) al País Valencià; ToniStrubell, diputat al Parlament deCatalunya i president de SI; i JosepGuia, del PSAN. Guia va defensaramb força la independència com aúnica eixida per al País Valencià iva demanar als diputats i regidorsde Compromís i d’Esquerra Unidaque es facen “independentistes, jaque s’ha vist i comprovat que no hiha res a fer en l’autonomia”. En aca-bar van actuar Pau Alabajos i Rodo-nors Invictes, que homenatgenVicent Andrés Estellés.

La CatalunyaNord surt alcarrer en contradel Tractat delsPirineus MARC MIRAS CORBERA DEL LLOBREGAT

Perpinyà acollirà el proper dia 5de novembre la tradicional mani-festació en motiu de la diada de laCatalunya Nord. Aquest serà l’ac-te central del programa de com-memoració de la signatura del Trac-tat dels Pirineus, que també incloula presentació del llibre A cremallengua i l’entrega de premis Sega-rra i Trinxeria.

La manifestació prevista a les16.00h a la plaça Catalunya de Per-pinyà, transcorrerà pels carrersde la població fins arribar a Cas-tellet, on a les 18.00h es procedi-rà a fer parlament final. Desprésd’això, a les 19.00h, es procedirà al’inici de la marxa de Torxes perla població i arribades les 20.00hes donarà el tret de sortida músi-ca nocturna. Atversaris, Rauxa iles 100 G de Têtes seran els grupsencarregats d’amenitzar el finalde la jornada.

Premis Segarra i TrinxeriaEl Casal de Perpinyà acollirà el dia7 un sopar popular que té l’objec-tiu de servir de punt de trobadaentre aquells que treballen per larecuperació nacional de la Cata-lunya Nord. En el marc d’aquestacte es lliurarà el premi Josep dela Trinxeria i el premi Francesc deSegarra, per votació dels presents.

A CremallenguaTot i que les el dia fort serà el dia5, durant la darrera setmana d’oc-tubre es va presentar a diversespoblacions nord catalanes el lli-bre, escrit pel periodista i perpin-yanenc Joan-Lluís Lluís, A Crema-llengua, també en el marc de ladiada. Es tracta d’un elogi a ladiversitat lingüística fet a travésde les seves cròniques on l’autormostra el valor de la riquesa de lesllengües del món.

El Tractat dels Pirineus és un altre dels episodis negres que commemorem els catalans

L’Aplec del Puig enceta la campanya electoral

Toni Strubell estigué present a l’acte de la Patà

L’ACCENT 213DEL 3 AL 16 DE NOVEMBRE DE 201106 PAïSOS CATALANS

FRANCESC BLANCO SAGUNT

Mohamed va passar la nit tancat asa casa patint la tensió i els nervisdel seu imminent desnonament. El24 d'octubre era el dia fixat perquèla comitiva judicial, la Policia Nacio-nal espanyola i la representació deCaixa Catalunya l'obligaren a eixirdel seu pis per no pagar la hipoteca.Fàtima, Mohamed i tres criaturesxicotetes són una família veïna delbarri El Baladre a Sagunt (Camp deMorvedre) i s'han quedat sense undret social bàsic: un habitatge.

El dilluns 24 a trenc d'alba, alvoltant de les sis de la matinada, vaarribar el primer furgó de la poli-cia a la plaça de davant de la casa.Mohamed era al seu pis amb mem-bres de la Plataforma d'Afectadesper les Hipoteques (PAH) de la comar-ca i alguns periodistes. Les mem-bres de la PAH feia temps que seguienel cas de desnonament i van passarla nit amb la família per tractar d'e-vitar-ho. Mentrestant a fora vancomençar a arribar persones vincu-lades a partits polítics del munici-pi contraris al desnonament, nom-broses persones de l'assemblea localdel 15M i part del veïnat.

Pel seu cantó, cap a les set del matíun contingent de deu furgons de lapolicia es van col·locar tenint curade tapar qualsevol accés a l'habitat-

ge i pujant per les escales per prepa-rar l'arribada de la comitiva judicial.“Baladre despierta, la pasma está enla puerta”, així cridaven la trentenade persones que es van quedar foradel cordó policíac, però que intenta-ven despertar al veïnat perquè s'u-nira a la protesta.

Però no van aconseguir aturar eldesnonament. Cap a les nou del matíquasi un centenar de membres de la

Policia Nacional Espanyola vancomençar a equipar-se per entrar alpis i evitar qualsevol acte de protes-ta —cascos, porres i armilles antiba-les. I rere un colp fortíssim a la por-ta de la casa amb un ariet van entrarla comitiva judicial, la representa-ció de Caixa Catalunya i un seguit depolicies que van identificar el Moha-med, les activistes de la PAH i elsperiodistes.

Amb el so de l'a-riet rebentant laporta es rebenta-ven també granpart dels somnisd'aquesta famíliaque va arribar alsPaïsos Catalans fa15 anys. En un pri-mer moment esvan instal·lar a Bar-celona on Moha-med va treballar demanobre i Fàtimaes feia càrrec de lescriatures acabadesde nàixer. Quan ellva perdre la faena,es van dirigir aSagunt on ell tor-nà a treballar depaleta i es van com-prar una casa. Arahavia perdut amb-dues coses, l'ocu-

pació i el pis. Però per sort encaratenia suport al seu voltant.

Mentre la policia identificava iobligava a eixir de l'habitatge atothom, fora els centenars de per-sones que ja s'havien concentrat cri-daven contra les forces de seguretati a favor de la família desnonada.Alguns membres de l'assemblea de15M local intentaren passar el cor-dó policíac, però la policia va carre-

gar amb les porres per evitar-ho.Alhora que les forces de seguretatmostraven el seu cantó més violenti cruel un amic de la família desno-nada, Allal Chantoufi, acollia a aques-ta mentre siga possible. Però no hopodrà fer durant molt de temps:Chantoufi té previst el seu desnona-ment pel 10 de febrer.

LLUÍS CUSSO VALÈNCIA

L’Estat espanyol va engegar el pas-sat 31 d’octubre una nova llei queagilitzarà les mesures processalsper a un desnonament. Amb aques-ta nova llei es redueix a la meitatel temps que abans es trigava enfer un desnonament. A partir d’a-ra el llogater (la persona que hade pagar el lloguer) podrà ajornarel pagament del seu pis com a moltdeu dies o bé l’haurà d’abandonar.

Aquesta modificació legal de laanomenada Normativa d’Enjudi-ciament Civil (NEC) fa que si pas-sats aquests deu dies, el llogaterno ha presentat cap al·legació, unsecretari judicial pot establir direc-tament la data per fer efectiu eldesnonament, amb la sol•licitudprèvia del mateix propietari.

Amb la normativa anterior,abans de fer fora el llogater, el pro-pietari havia d’anar a judici per-què se li reconegués el dret de recu-perar el seu habitatge, cosa quefeia que el llogater tingués més

temps per poder buscar algunasolució al seu problema.

Aquesta modificació de la NECacaba de completar la anomenadaLlei de Mesures de Foment i Agi-lització Processal del Lloguer i laEficiència Energètica dels Edifi-cis, la llei coneguda com a Llei deldesnonament exprés, aprovadal’any 2009. Aquesta llei reduïa dedos a un mes el temps que havia

de transcórrer fins que el propie-tari exigia per requeriment, elpagament del deute.

La resposta no s’ha fet esperari del Observatori de Drets Econò-mics, Socials i Culturals, ja hantret un comunicat on d’entre altrescoses diuen: “[...] crida l'atencióla incapacitat del legislador perintervenir en un mercat com el del'habitatge, cada dia és més des-

igual i insegur, permetent l'acu-mulació de milions d'habitatgesbuits en mans de grans propieta-ris, immobiliàries i entitats finan-ceres sense cap penalització, a lavegada que centenars de milers defamílies són desnonades sense dreta la tutela judicial efectiva i sen-se que l'administració disposi d'unparc públic d'habitatge en règimde lloguer social realment assequi-ble on reallotjar les famílies afec-tades. Segons dades del 2011, cadadia es realitzen 178 desnonamentsa l'estat espanyol.

La Llei del desnonament exprési la nova norma d'agilització delsdesnonaments suposen un despro-pòsit que, a més, vulnera les obli-gacions de l'estat espanyol en matè-ria de drets humans. Així, el Comi-tè de Drets Socials de Nacions Uni-des ha manifestat l'obligació delspoders públics que les polítiqueseconòmiques i d'habitatge priorit-zin la satisfacció del dret a l'habi-tatge de les persones en major situa-ció de vulnerabilitat. [...]”

Canvi en la llei per accelerar encaramés els temps de desnonaments

El desnonament es va produir amb un fort dispositiu policial

Les mobilitzacions no estan tenint efecte sobre la legislació

La Justícia, la Policia i el banc destrossen la vida d’una família treballadora de Sagunt

Avortat l’alliberamentd’un espai aLleidaREDACCIÓ BARCELONA

Dotacions dels Mossos d'Esquadrai de la Guàrdia Urbana van avor-tar el dissabte 29 d'octubre al matíun intent d'alliberar un espai des-ocupat a la ciutat de Lleida per aconvertir-lo en un Casal Popularde Joves. L'assemblea impulsorad'aquest projecte pretenia cons-truir un espai de trobada per a joves,associacions i moviments popularsde la ciutat.

L'actuació policial finalitzà ambuna vintena d'identificacions, algu-nes de les quals foren citades a per-sonar-se el dia següent a comissa-ria. Des de l'Assemblea de Joves deLleida s'ha denunciat l'enèsim epi-sodi repressiu de la Guàrdia Urba-na i Mossos a la ciutat i s'ha ani-mat al jovent lleidatà a participardel projecte. Un projecte que, segonsl'assemblea impulsora, continuaviu i amb voluntat de tirar enda-vant.

Ataquen la seu de TerrassaResponREDACCIÓ BARCELONA

Individus no identificats van ata-car la matinada del 3 de novembreel local de l'associació terrassencaTerrassa Respon. Segons diversesinformacions, dos individus vanarribar en cotxe prop del local i vanllençar un còctel molotov a travésd'una finestra. El foc i el fum del'artefacte van afectar les habita-cions del local. L'entitat atribueixl'atac a grups feixistes i afirmenque no és el primer que reben, peròsí el més greu fins ara.

Terrassa Respon és un col·lec-tiu que dinamitza diversos projec-tes socials des d'una òptica antica-pitalista i que durant un tempspublicà un periòdic mensual decomunicació popular de temàticalocal.

BREUS

REDACCIÓ VALÈNCIA

Mig centenar de persones es vanaplegar al Centre social municipalde Vila-real (La Plana) per assistirel 17 d'octubre a la presentació deFIARE a la comarca. “L’objectiu deFIARE es crear una cooperativa decrèdit d’àmbit estatal que funcionisota criteris de banca ètica nascudades de la ciutadania i del tercer sec-tor i que utilitzi l’activitat bancà-ria per a transformar la societat,invertint només en projectes socials,mediambientals, culturals, huma-nitaris i de cooperació internacio-nal”, així es defineixen. La presen-tació anà a càrrec d'un membre del'associació cultural El col•lectiu Bet-xí (La Plana), una altra persona d'AC-SUD – Las Segovias PV i una terce-ra de l'associació Tots units de Cas-telló.

La presentació formava part d'u-na campanya que va engegar l'orga-nització d'estalvi Coop57 per reco-llir capital social per la futura cre-ació d'una cooperativa de crèdit quetreballe per una economia social isolidària. Al País Valencià s'està enca-rregant de la campanya l'AssociacióFiare Xarxa Valenciana: “La seuatasca és de sensibilització i difusió,a més de ser receptora de les apor-tacions de capital de les entitats oparticulars interessats a ser sòciesd'una banca ètica, ciutadana i coo-perativa”.

Segons van explicar les ponentsde la presentació, “Xarxa Valencia-na està composada per tot d'organit-zacions socials que van adonar-seque estaven demanant finançamentsa unes entitats, els bancs, que qua-si sempre treballaven un projectesque atacaven els seus objectius: nego-cis d'armament, d'especulació immo-biliària...”. Així doncs, entitats comara l'Associació de veïnes i veïns deNatzaret, ATTAC-PV, Associació Valen-ciana d'Empreses d'Inserció, Plata-forma d'Entitats de VoluntariatSocial... van crear un fons de crèdit

on cadascuna col·laborava econòmi-cament i d'on totes podien rebreajuts. Ara es vol ampliar a d'altresorganitzacions i a particulars perarribar a tenir un capital social de10 milions d'euros i així obtenir elpermís per operar com a cooperati-va de crèdit estatal, ara ho fa empa-rada per la Banca Etica Popolare d'I-tàlia.

Projecte en expansióEl projecte FIARE va nàixer el 2003al País Basc amb l'objectiu de cre-ar una banca ètica que només inver-

tira en iniciativesrelacionades ambla “cooperació aldesenvolupa-ment, la inserciósocial de personesen situació o riscd'exclusió social,la sostenibilitatmediambiental,el cooperativis-me...”. En defini-tiva, que transfor-maren la societatposant els resul-tats positius pera la societatdavant dels bene-ficis econòmicsparticulars.

Malgrat que elprojecte té unmarcat caràcter

estatal també s'ha estès als PaïsosCatalans i a hores d'ara té una orga-nització al Principat, està engegantamb bon ritme una altra al PaísValencià i també ho està fent con-tactes a les Illes i les Pitiüses. Comes va recalcar a la presentació deVila-real, l'últim esglaó és consti-tuir una gran banca ètica a nivelleuropeu. Tot i que encara resta moltlluny.

MÉS INFO:FIAREXARXAVALENCIANA.WORDPRESS.COM

L’ACCENT 213 DEL 3 AL 16 DE NOVEMBRE DE 2011 PAÏSOS CATALANS 07

Més de 200sancions amanifestantsANDREU MERINO BARCELONA

La Candidatura d’Unitat popular(CUP) i Alerta Solidària van convo-car el dissabte 29 una roda de prem-sa a l’Hospital del Mar de Barcelonaper denunciar les més de 220 san-cions administratives rebudes permanifestants presents en dos actesreivindicatius a la capital del Prin-cipat. El primer era una manifesta-ció en contra de l’Expedient de Regu-lació d’Ocupació (ERO) de l’Hospitalde Sant Pau. La marxa en contra del’ERO no va arribar a fer-se ja queefectius policials van retenir els mani-festants al metro. El segon acte pelqual l’aparell judicial ha emès san-cions administratives es la contra-manifestació organitzada per diver-sos col·lectius socials, des dels indig-nats fins a l’esquerra independen-tista, per evitar la celebració d’unmíting del partit xenòfob Platafor-ma per Catalunya (PxC), que va serautoritzada a convocar els seus votantsal bell mig de la Plaça de Sant Jau-me. Finalment un fort dispositiujudicial va evitar l’entrada dels mani-festants antifeixistes a la plaça del’Ajuntament de Barcelona.

Les dues manifestacions tenenun punt en comú: no van ser comu-nicades a la Conselleria d’Interior.Tot i així, el número 1 de la CUP aBarcelona Xavi Monge afirma que lamateixa administració no ha prio-ritzat, a l’hora de sancionar, el fetde sol·licitar el permís per manifes-tar-se. “Al plec de càrrecs que for-men les sancions no apareix per enllocque la manifestació on participaval’acusat no estigués autoritzada”.Segons Monge, la qüestió de fons noés l’autorització, sinó la causa quemotivava les dues protestes.

Les sancions en qüestió responena l’acusació de desordre públic i sónconsiderades petites faltes adminis-tratives i representen una multa de200. Les sancions han estat formu-lades per la Conselleria d’Interiorcom a sanció, cosa que permet a laJustícia acabar embargant directa-ment del compte corrent dels san-cionats.

En la roda de premsa de passatdissabte, Xavi Pellicer, portaveu d’A-lerta Solidària, va denunciar una“discrecionalitat contra l’esquerratransformadora i d’alliberamentnacional”. A més, Pellicer conside-ra que les sancions provenen d’unprocés irregular, ja que consideraque les acusacions no es basen enproves motivades. Monge i Pellicerconsideren que les sancions respo-nen a la voluntat de la Conselleriad’Interior d’amenaçar a tots aquellsque es plantegin sortir al carrer amanifestar-se. CUP i Alerta Solidà-ria han fet una crida a incrementarel nombre de manifestacions en con-tra de les retallades socials i nacio-nals, ja que segons Monge, “No podemquedar-nos a casa, perquè aleshoresno hi haurà ningú que els contradi-gui. Hem de sortir al carrer i desbor-dar-los”.

PEP GINER AMPOSTA

Als mítings preelectorals del PP així hoprometen. Per exemple han estat força cla-rificadores les declaracions del seu vice-secretari de comunicació, Esteban Gonzá-lez Pons, o les declaracions del presidentde la Generalitat Valenciana (GV), Alber-to Fabra. Tots dos aposten clarament peltransvasament del riu Ebre. Mentrestant,a les Terres de l'Ebre, la Plataforma en Defen-sa de l'Ebre (PDE), després d'una assem-blea multitudinària, afirma que torna lalluita.

El portaveu popular ha estat moltclar explicant la posició del seu par-tit: “volem recuperar el PHN i ferun nou consens sobre l'aigua queatenga les necessitats de tots els terri-toris”. D'altra banda, Andrés Ayala,portaveu de la Comissió de Fomenti Infraestructures del PP i membrede la Comissió Permanent del Con-grés dels Diputats, ha deixat ben clarque el PP té la intenció de recupe-

rar el transvasament de l'Ebre siguanya les eleccions del 20-N. I aixího manifestà durant una taula rodo-na sobre “Infraestructures i Trans-ports” celebrada a l' Il•lustre Col•legiOficial de Geòlegs (ICOG). En aquestmarc Ayala parlà de la gravetat d'ha-ver paralitzat el transvasament del'Ebre. A més, Alberto Fabra, presi-dent de la GV, afirmà recentmentque no renunciarà mai a exigir “elque els valencians necessiten per aser iguals que altres comunitats. Lanostra comunitat necessita la soli-daritat per part de la resta (...).”

Acord institucional del'Ajuntament de TortosaA tota aquesta declaració de princi-pis del PP, cal sumar-li l'acord prespel ple de la Diputació de Castellóque, el passat setembre, aprovà unamoció dels populars per reivindicarel transvasament de l'Ebre cap a lademarcació castellonenca, amb elsvots favorables dels mateixos dre-

tans i dels regionalistes del BlocNacionalista Valencià (BNV). Lamoció fou aprovada després que elTribunal Suprem ordenés al Consellde Ministres respondre a la sol•lici-tud de transvasament feta per l'ensprovincial el 2005 i que es va deses-timar per silenci administratiu.Argumenten que l'aportació que fael riu Bergantes a la conca de l'Ebrei la posada en marxa del canal Sega-rra-Garrigues són dos motius per aexigir un 15% de l'excedent d'aiguaque “es llença a la mar”. Davant d'a-questa petició, el ple de l'Ajunta-ment de Tortosa va aprovar, per una-nimitat (CiU, PSC, ERC, ICV, PP iPxC), una declaració institucionalde rebuig a l'esmentada petició.

La PDE anuncia mobilitzacionsDavant de l'ambigüitat de tots

partits polítics ebrencs, ManoloTomàs, portaveu de la PDE afirma: “Aquí ningú sembla que estigainteressat en manifestar la seuaopinió, no sé si per ordre dels seus

partits, o bé per incapacitat perso-nal”. I és que les Terres de l'Ebre espreveu un curs molt dur i el porta-veu de l'entitat ecologista anunciaque: “defensem l'Ebre perquè pen-sem en una perspectiva de desen-volupament futur (...). Al final onmarxa l'aigua marxa l'activitat ipel que fa a les compensacions vana parar a la butxaca de quatre”. I,a més, afig: “ha arribat el momentde reorganitzar-nos perquè tornala lluita” I és que com ja hem rei-terat des de l'Accent altres vegades,el PHN no ha estat derogat sinó ques'han eliminat els articles que feienreferència a la “gran canonada” quehavia de portar l'aigua fins el PaísValencià. De fet, utilitzant altresestratègies, ja s'està transvasantl'aigua de l'Ebre. Així ho demos-tren, per exemple, el Canal Xerta-Sénia (transvasament cap al PaísValencià) i el canal Segarra- Garri-gues (transvasament cap a les comar-ques barcelonines). I tot això sen-se aprovar el pla de conca ni el cabalmínim ambiental per a preservarel riu i el seu Delta.

El Partit Popular vol recuperar l’antic PHN

Fiare vol establir una xarxa de cooperació al País Valencià

Des de La Plana es comença a treballar per una banca “ètica, ciutadana i cooperativa”

DEL 3 AL 16 DE NOVEMBRE DE 201108 EN PROFUNDITAT

REDACCIÓ BARCELONA

Les universitats públi-ques han patit, elsdarrers mesos, impor-tants retallades delpressupost que reben. Ien els pressupostos del

2012 les retallades s’apro-fundiran encara més. La

disminució del pressupostestà comportant la reducció

de plantilles, el tancamentd’alguns estudis i un deterio-

rament dels serveis, principal-ment la docència. Paral•lelament,els mateixos responsables políticsque promouen les retallades aparei-xen vinculats a fundacions priva-des dedicades a la docència i recer-ca que reben milions d’euros de sub-vencions públiques.

Per fer front a aquestes retalla-des i a la privatització de les uni-versitats, la PUDUP (Plataforma Uni-tària en Defensa de la UniversitatPública), que agrupa estudiants itreballadors, en una Assemblea Gene-ral d’Universitats el passat 8 d'oc-tubre, va fer una crida a perquè el17 de novembre es faci vaga generalcontra les retallades a les universi-tats. La convocatòria se circumscriual Principat de Catalunya, però elSEPC l'ha estesa per als estudiantsa tots els Països Catalans.

Així que el proper 17 de novem-bre, Personal d’Administració i Ser-veis (PAS), Personal Docent i Inves-tigador (PDI) i els estudiants prota-gonitzaran la primera vaga generalde les universitats catalanes promo-guda de manera assembleària. I ésque assemblees convocades en diver-ses universitats són les que l'hanimpulsada i l'estan promovent. Pelque fa als sindicats d'estudiants itreballadors, de moment donensuport a la convocatòria la CGT, el

SEPC, l'AEstudiant

Retalladedel PrincLa Generaca les retacera que lrat i defed’universble i que més compmercat.

La voluniversitdenciat eGeneralitany, que 688,7 milise situa lll’any 2010torn un 2les univerde la Genafectat latats, amben les tretat de Barcnoma de Politècnicgovern hasar a les uprevistes Universidiversos incomplimels anys 2segons divversitats,que algun

AndreDepartamxement, dversitats,que cal fel’ensenyates retallsón conjusolidaran

MARIA GARCIA*

Ens trobem en un context de crisi eco-nòmica que ha suposat una deterio-rament dels serveis públics, les reta-llades i les noves reformes en l’àmbiteducatiu en són un clar exemple. Uncop més, l’educació ha estat el como-dí del govern per duu a terme unapolítica privatitzadora que ha gene-rat un malestar entre els seus usua-ris i treballadors. A tot això, cal sumar-hi l’ intencionalitat mercantilitzado-ra que ens presenta l’Estratègia 2015,per tant, la culminació de l’aplicacióde l’Espai Europeu d’EnsenyamentSuperior. Aquesta estratègia respona les necessitats de les empreses i delsalts càrrecs polítics però no a les neces-sitats dels estudiants i treballadorsper construir una universitat plural,totalment horitzontal i accessible aqualsevol ciutadà que vol formar-se.L’Estratègia 2015 suposa una entradaal món universitari dels grans empre-saris catalans i/o espanyols i cedeixles estructures decisòries de la uni-

versitat a polítics que dictaran comhan de ser els futurs rectors, limitantmolt l’entrada a les persones que nocompleixen el perfil establert peraquests i així tota una suma d’aspec-tes que promouenun model d’uni-versitat vertical irestringit.

En vistes delmodel que ensvolen imposar, lesestudiants hemdecidit reprendreamb força la llui-ta per un ensen-yament públic itreballem dia adia per difondreel discurs i sumartotes les forcespossibles. Ésimportant remar-car que treballemcolze a colze amb les assemblees detreballadors de la universitat per conèi-xer com estan assumint les retallades

en el seu sector i com volen encami-nar les mobilitzacions. Podem com-provar doncs, que les ganes de procla-mar les consignes contràries a totesaquestes reformes és quelcom palpa-

ble i que el pro-per 17 de novem-bre sortirem alcarrer per ferfront a aquestaofensiva al modeld’universitatspúbliques. No éstant sols un dis-curs negatiu sinóque també treba-llem la universi-tat que volem i ésper això queabans de la jor-nada de vaga, tre-ballem i treballa-rem quins aspec-tes coixegen i

necessites ésser reforçats. Ara bé, totesaquestes alternatives que tenim sobrela taula no responen en cap moments

als interessos partidistes dels que ensdirigeixen sinó que consten d’unarecollida d’inquietuds dels usuaris del’educació i a partir d’aquí, s’elaborala universitat que totes volem i no laque interessa a uns pocs.

La propera mobilització no s’atu-ra aquí, ans el contrari, és el tret desortida d’un moviment que vol pro-tagonitzar la lluita vers el model edu-catiu que necessita qualsevol estat pertirar endavant. Entenem doncs quesom la base de qualsevol sistema i queper tant, tenim la responsabilitat derespondre als seus atacs que tenencom a finalitat, construir una uni-versitat restringida a certa gent adi-nerada, amb dots empresarials i onla diversitat econòmica, cultural isocial no hi té cabuda. Encoratgem atota la comunitat educativa a sumar-se a totes les reivindicacions i a tre-ballar per l’ensenyament públic i dequalitat.

*Maria Garcia és la portaveu nacional SEPC

SEPC

Construïm la universitat pública, aturem l’estratègia 2015

“Encoratgem a totala comunitat educa-

tiva a sumar-se atotes les reivindica-

cions i a treballar perl’ensenyament

públic i de qualitat”

Les unvaga c

09EN PROFUNDITATL’ACCENT 213

AEP, l'AJEC i Sindicato detes.

es a les universitats cipatalitat de Catalunya justifi-

allades per la situació finan-la crisi econòmica ha gene-ensa que l’actual sistemasitat pública és insosteni-cal reformar-lo per fer-lo

patible amb l’economia de

luntat de transformar lestats públiques ja s’ha evi-en els pressupostos de latat principatina d’aquestels destinen un total de

ions d’euros. Aquesta xifraluny dels 864,6 milions de

0 i suposa una reducció d’en-20% en el finançament dersitats públiques procedentneralitat. La reducció haa totalitat de les universi-b una incidència especiales més grans, la Universi-celona, la Universitat Autò-Barcelona i la Universitatca de Catalunya. A més, ela continuat sense traspas-universitats les quantitatsen el Pla de Millora de lestats, que pugen també amilions d’euros. Aquestment ja es va produir en009 i 2010 i hauria incidit,versos rectorats de les uni-, en els importants dèficitsnes d’elles arrosseguen.eu Mas-Colell, titular delment d’Economia i Conei-del qual depenen les uni-, ha insistit reiteradamenter una àmplia reforma a

ament superior i que aques-lades del finançament nounturals, sinó que es con-en el futur. De fet, les infor-

macions de què disposem apuntenque els pressupostos de l’any 2012seran encara més baixos que elsactuals, entorn un 5% com a mínim.Davant d’això, els rectorats de lesuniversitats, agrupats en l’Associa-ció Catalana d’Universitats Públi-ques (ACUP) no han volgut protago-nitzar cap oposició real a les reta-llades i han acabat aplicant el queels dictava la Generalitat.

Treballadors i estudiants, víctimesde les retalladesLa informació de l’aplicació de les reta-llades, però, és confusa. La Generali-tat i les gerències i equips de governde les universitats difonen només par-cialment algunes de les actuacions mésimmediates tot assegurant que ni lesplantilles, ni la qualitat de la docèn-cia ni el caràcter públic de les univer-sitats estan amenaçats. Durant els pri-mers mesos de l’any 2011 sovint lesmajories de CCOO i UGT en els comi-tès d’empresa i juntes de personal hanjugat també la carta d’evitar l’alarmis-me, amagant informació al conjuntde treballadors i als estudiants.

A les diferents universitats, les reta-llades del pressupost del 2011 s’han dis-tribuït en tres capítols: inversions, des-peses corrents i personal. A més, s’hanutilitzat els ingressos procedents dematrícules per a compensar la caigu-da de finançament. Així, el govern vaaprovar el mes de juny un incrementdel 7,6% de les taxes universitàries,més de 4 punts per sobre de l’IPC. Aquestaugment, a més, creix exponencial-ment en les segones i terceres convo-catòries, fet que grava especialment lagent que treballa i estudia simultània-ment i que sovint han de repetir unexamen o una assignatura per la difi-cultat de compaginar feina i estudis.

Els efectes de les retallades sobreels i les treballadores també es fannotar. Les diferents universitats han

rebaixat la despesa en salaris, descensque se suma a la disminució en el 5%del salari des del juny de 2010 patei-xen tots els treballadors/es públiquesi promoguda pel govern del PSOE. Algu-nes universitats han optat per cobrirjubilacions, com la UB. Aquestes mesu-res s’han combinat amb un descens dela categoria d’alguns contractes labo-rals, tant de PAS com de professorat.En algunes universitats, com en laUPC, la UPF i, en menor mesura, laUB, s’ha modificat el sistema de còm-put de la jornada laboral dels profes-sors associats, de tal manera que aquestcurs imparteixen el doble de classesper les mateixes remuneracions, quegeneralment no superen els 750 eurosal mes i, molt sovint, no arriben ni als500. També s’han produït alguns aco-miadaments i, sobretot, s’han deixatde renovar contractes temporals enplaces de reforç i d’interins en el per-sonal d’administració i serveis i el pro-fessorat. Només a la UAB a prop de 120professors associats no se’ls ha reno-vat el contracte aquest curs 2011-2012.A la UPC han estat 190 els professorsassociats no renovats, i a més de 500se’ls ha baixat la dedicació o lacategoria.

Les retallades en perso-nal que la Generalitat i lesuniversitats preparenpel proper curs seran,encara, molt mésdures. Es calculaque entorn 2.000professors/esassociadesperdran laseva feinauniversità-ria. Igual-ment esvolensuprimirels llocs detreball de

diverses desenes d’investigadors pos-doctorals i de personal investigadoren formació mentre no es garanteixenla continuïtat de programes d’estabi-lització de professorat contractat que,de fet, ja aquest 2011 han quedat con-gelats. La situació del Personal d’Ad-ministració i Serveis no és més espe-rançadora. A més de la no renovacióde contractes temporals, que ja s’haproduït en molts casos en liquidar-sedeterminats serveis (com per exem-ple les biblioteques de caps de setma-na a la UB), en algunes universitatscomencen a sonar notícies de presen-tacions d’ERO’s. De fet, de cara a l’any2014 la Generalitat i els rectorats pre-veuen haver retallat en un 15%les plantilles de treballa-dors/es de les univer-sitats.

I per si totaixò fospoc, enmol-

tes facultats s’està incrementant lamassificació a les aules per cobrir eldèficit de professorat, amb grups quehan passat d’un màxim de 80 a 120alumnes.

És per combatre totes aquestes reta-llades que les universitats catalanesviuran una vaga general el proper 17de novem-bre.

El 17 de novembre hi ha convocada vaga general d’universitats catalanes. La convocatòria els treballadors l'han feta per les universitats del Principat i els estudiants l'han estesa a tots els centressuperiors dels Països Catalans

iversitats van a lacontra les retallades

Què ens hi juguemel #17N?ERMENGOL GASSIOT*

El 17 de novembre hauria de ser una dataimportant no només en la defensa d’un ser-vei públic com són les universitats, sinó tam-bé en el moviment sindical del Principat. Lavaga general d’universitats del 17-N agrupadiversos sectors: estudiants, personal d’ad-ministració i serveis i personal docent i inves-tigador. En aquest sentit, trenca el sectoria-lisme que fa anys ens està imposant el sin-dicalisme majoritari de CCOO i UGT. Poderfer una vaga d’aquestes característiques ésuna fita important que ens ha de fer avan-çar en el reforçament d’identitats col•lecti-ves de classe. Però no és l’única. Des de laperspectiva del professorat precari de lesuniversitats, que n’hi ha i molt, és una opor-tunitat per a refermar-se com a subjecte polí-tic en el procés de defensa de les universi-tats com un espai públic. Una part moltimportant de les retallades afecta directa-ment el nostre lloc de treball i potser somun dels col•lectius que ara mateix estemempenyent més la mobilització. Ja era hora.

Amb tot, per a mi el més rellevant de lavaga ha estat el d’on ve, el com l’hem ges-tat. La vaga del 17-N va començar a sonar, jafa vàries setmanes, en assemblees de treba-lladors. Va ser també en assemblees on haanat prenent forma. I en la coordinació d’as-semblees s’ha concretat la convocatòria. Ésuna vaga que neix de l’arrel del què, fa moltsanys, s’anomenava la democràcia obrera enoposició del parlamentarisme burgès. Segu-rament per aquesta raó aquesta vaga és tantincòmode pel sindicalisme que neda tant agust en la dinàmica de comitès d’empresa ide negociacions a porta tancada amb lesgerències. Transformar aquest model sindi-cal és, també, un altre objectiu d’aquestavaga i el 17-N pot ser una passa més en aquestcamí que hem de recórrer el conjunt de laclasse treballadora.

*Membre de la secció sindical de la CGT-UAB

MARC FONT BARCELONA

Palestina és membre de ple dret dela UNESCO, l’organització de lesNacions Unides per a l’Educació,la Ciència i la Cultura. La UNES-CO, que té la seu a París, va apro-var l’admissió de Palestina per 107vots a favor, 14 en contra (entre elsque hi ha els d’Israel, els EstatsUnits, Alemanya i Canadà) i 52 abs-tencions. Mentre que els dirigentspalestins no han amagat la sevasatisfacció per la decisió, que supo-sa un pas endavant en el seu objec-tiu d’aconseguir que el país siguireconegut internacionalment, elsgoverns d’Israel i els Estats Unitss’han indignat i, de nou, han pas-sat a l’acció.

El passat 23 de setembre, el pre-sident de l’Autoritat Palestina, Mah-mud Abbas, va concórrer davantl’Assemblea General de les NacionsUnides per demanar el reconeixe-ment total de l’Estat palestí. Cons-cients que per assolir aquesta fitacal el vist-i-plau del Consell de Segu-retat de l’ONU i que els Estats Unitshan subratllat manta vegades queusaran el seu dret de veto per impe-dir-ho, els jerarques palestins optenper mirar d’obtenir l’ingrés almàxim nombre de fòrums i orga-nitzacions internacionals,paral·lelament al probable reconei-xement com a estat observador del’ONU (el mateix estatus que té elVaticà).

Tenint en compte que al voltantde 130 estats han manifestat quedonen suport al reconeixementd’un Estat palestí, que la UNESCOl’admeti com a membre no deixade ser absolutament lògic. Ara bé,ni Washington ni Tel Aviv ho accep-ten. Els uns potser veuen com laseva capacitat d’influència al mónno deixa de disminuir –ja no sóncapaços de decantar les votacionscap a on ells desitgen-, mentre queels altres tenen la sensació que l’e-quilibri de poders està canviant ino toleren deixar de ser els únicsque poden portar a terme accionsunilaterals en el conflicte més anticdel Pròxim Orient.

Immediatament després de l’a-nunci, els Estats Units van anun-ciar que aturaven la transferènciade 60 milions de dòlars a l’organit-zació. Israel, com era d’esperar,també ha actuat de la mateixamanera i ha parat la col·laboracióamb la UNESCO que, de cop i vol-ta, ha vist com els seus recursos esredueixen d’un 25% (els Estats Units

són qui més hi aporten, el 22% delpressupost total). I és que la legis-lació nord-americana estableix laprohibició de finançar agències del’ONU que reconeguin Palestinaplenament mentre no existeixi unacord de pau amb Israel.

La legislació (són dues lleis) datadels anys noranta i sembla clar queWashington es nega a acceptar que

la realitat sobre el terreny no és lamateixa actualment i que els pales-tins veuen l’opció d’aconseguir elreconeixement internacional coml’únic camí per trobar alguna solu-ció al conflicte i acabar amb la polí-

tica de fets consumats hebrea (puntsde control, mur de l’apartheid,expansió dels assentaments en terri-tori palestí...). Tant els nord-ame-ricans com els hebreus han mani-festat que l’ingrés a la UNESCO dePalestina no ajudarà a reactivar elparalitzat procés de pau.

Sense transferència d'impos-tos i més assentamentsL’actuació israeliana ha anat mésenllà de la nord-americana. A ban-da d’aturar les aportacions a l’a-gència de l’ONU, l’executiu queencapçala el falcó Benjamin Netan-yahu ha decidit congelar la trans-ferència d’impostos a l’AutoritatPalestina (ANP). Arran dels acordsd’Oslo de 1993, Israel recull un seguitd’impostos als palestins que, men-sualment, ha de transferir a l’ANPi que suposen un percentatge moltsignificatiu del pressupost de l’ad-ministració palestina, que té la seua Ramal·lah. Periòdicament, però,decideix aturar l’enviament delsimpostos (que, insisteixo, són pagatspels palestins, per tant són els seuspropis diners) per pressionar l’ANP.

Si amb això no n’hi hagués prou,també s’ha anunciat la construc-ció de 2.000 nous habitatges enassentaments jueus en territoripalestí, que es repartiran entreJerusalem Est (1.650) i Maale Adu-mim i Efrat, dues colònies de Cis-jordània. Tots aquests assentaments

són il·legals segons la legislacióinternacional, però Netanyahu hajustificat la decisió assegurant quesón nuclis que acabaran formantpart de l’Estat d’Israel després dequalsevol hipotètic acord de pau.La mesura, però, dificulta encaramés l’existència d’un Estat pales-tí sobirà i viable a Cisjordània iGaza i impossibilita enormement

l’establiment de Jerusalem Est coma capital d’aquest estat.

Ara bé, com sempre passa quanIsrael anuncia una ampliació delsassentaments, la condemna no pas-sa mai de les declaracions. Aquí nohi ha amenaces. Aquí no trobemretallades de cap tipus. Els EstatsUnits (o la Unió Europea) ni es plan-

tegen aturar els fons que envien aIsrael ni el comerç que mantenenamb l’Estat hebreu. Com sempre,l’actuació canvia radicalment enfunció de qui la protagonitza.

Però les coses estan canviant.Bona part del món reconeix Pales-tina i, a poc a poc, això es tradui-rà en la seva admissió en fòrums,agències i organitzacions interna-cionals (entre les que hi haurà, pre-visiblement, la Cort Penal Inter-nacional –fet que permetrà perse-guir els colons jueus, entre d’al-tres-). Els Estats Units estanquedant cada cop més aïllats en laseva defensa incondicional d’Is-rael, només acompanyats per algunmembres d’una UE que, un cop més,es mostra dividida i sense saber aquè juga. I em sembla evident queningú pot acceptar l’argument queformar part de la UNESCO –que esdedica a la consolidació de la pau,l’eradicació de la pobresa, el des-envolupament sostenible i el dià-leg intercultural mitjançant l’edu-cació, les ciències, la cultura, lacomunicació i la informació- és ungest que va en contra de la pau. Encanvi, construir milers d’habitat-ges en un territori ocupat, que noés teu, sí que hi va.

* Podeu llegir les cròniques de Marc Fontal seu blog: http://periodistaitinerant.

blogspot.com/

L’ACCENT 213DEL 3 AL 16 DE NOVEMBRE DE 201110 INTERNACIONAL

Delegats a la UNESCO celebren l'acceptació de Palestina com a membre de ple dret de l'organisme internacional

Front comú dels Estats Units i Israelcontra la UNESCO

Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos,08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

Us prego que fins a nova ordre carregueu al comptecorrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà L’Accent en concepte de subscripció. SIGNATURA

SEMESTRAL (30 E.)TRIMESTRAL (15 E.)

POBLACIÓNOM DEL TITULAR

TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ

TELF. & ADREÇA ELECTR.

CODI POSTAL i POBLACIÓADREÇA

DOMICILIACIÓ BANCÀRIANOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓSer subscripor de L’ACCENT et per-met rebre a casa cada quinze diesla publicació i col·laborar amb elprojecte d’informació popular icompromes amb la realitat dels Paï-sos Catalans

ENTITAT OFICINA CONTROL NÚMERO DE COMPTEANUAL (60 E.)

(Individual)

“Com a resposta,Israel ha congelat latransferència a l’Au-

toritat Palestina(ANP) dels impostosque cada mes recap-

ta dels palestins”

“La UNESCO ha apro-vat l’admissió dePalestina per 107vots a favor, 14 en

contra (entre els quehi ha els d’Israel, els

Estats Units, Ale-manya i Canadà) i 52

abstencions”

L’ACCENT 213 DEL 3 AL 16 DE NOVEMBRE DE 2011 INTERNACIONAL 11

ROGER IGNASI JORRO I COSTA*

Apreciats companys i companyes,aquest estiu algunes de vosaltres lle-gíeu la notícia que un català haviaestat condemnat a quatre anys depresó a Belfast (Irlanda). Si bé alprincipi regnava certa confusió sobreel que havia succeït, crec que les crò-niques publicades per L'ACCENT hantransmès una visió acurada de totplegat, una òptica que els mitjansoficials havien omès. Duc un anypres a Irlanda per haver participata la resistència veïnal a les desfila-des de l'Ordre d'Orange a Ardoyne,barri del nord de Belfast. Com usimagineu, hi ha hagut molts mésrepresaliats, un total de 40 l'any pas-sat. Enguany, al caliu de noves pro-testes, ja hi ha hagut 30 detencions

més. Molts, malauradament, hanacabat aquí dins amb mi.

Voldria aprofitar l'espai que m'o-fereixen les companyes de L'ACCENTper agrair el suport que he rebut demolts de vosaltres, en forma de car-tes, missatges de suport o visites ala presó.

M'agradaria recordar que el meucas no és ni únic ni especial; arreude la nació m'arriba que hi ha des-enes de persones que estan sent oseran processades per prendre parten diverses lluites socials. El seudelicte, com el meu, és sumar-se ales mobilitzacions o protestes perallò que considerem just, amb espe-cial incidència els drets socials onacionals. A totes elles vull fer arri-bar el meu reconeixement i ànims.

A la resta us desitjo coratge, car

sé que s'apropen escenaris encaramés inhòspits pels i les catalanes,especialment en el terreny econò-mic. Jo no he perdut ni una unça d'a-quest coratge i m'agradaria que vosal-tres tampoc ho féssiu.

Fins i tot quan aquell altiu jutgeanglès va arrencar-me per 48 mesosdels meus, vaig romandre tranquil.Sé que els que bregueu dins el país,així com els que ho fem de formasolidària a fora, tenim la raó i sommajoria.

Percebo que som una força posi-tiva, d'inclusió massiva: diem sí al'autodeterminació, als pobles lliu-res de ones i homes d'orígens diver-sos, a l'economia horitzontal al ser-vei del poble. Diem, també, sí alsbarris populars, com Ardoyne, ambfeina, futur i lliures de provocacions.

Per alguns, però, aquesta ètica ele-vada contravé l'ordenament jurídic.Us emplaço doncs a seguir construintel país passa a passa. Desitjo queseguiu treballant com tan bé ho femels i les catalanes: fent tasca de for-migueta cada dia, sabent alhora, comdiu en Lluís Llach, tensar l'arc quanconvé.

Des d'aquesta cel·la humida i fre-da he llegit com omplíeu els carrersde fermesa. He après com l'aire frescde les CUP desfeia el pany i forrellatde cada cop més cases de la vila. Heescoltat per un telèfon intervingutcom fèieu vaga. M'he emocionat quanem contàveu a la sala de visites quearribava la Patum a Berga o comen-çava Sant Joan a Menorca. Que con-tinua tenaç la resistència dels i lesgermanes valencianes. M'ha fet més

mal escoltar com amigues i conegutsquedaven a l'atur que la pell delscanells encetada per les manilles.Per això, confio que perseverareu enaquesta ètica de treball col·lectiu,amb la dignitat com a full de ruta.Que no perdeu de vista l'horitzó queens espera. Com diuen els i les com-panyes irlandeses aquí dins, el nos-tre dia arribarà. Jo hi afegeixo: femnosaltres que arribi. Fem que el nos-tre dia neixi avui mateix. Fem quela nostra canalla torni a somriure.

Una salutació franternal,

*Roger Ignasi Jorro i Costa, “Txutxi”,està actualment pres a Magilligan Gaol,

al Nord d'Irlanda. Carta escrita l’estiu de 2011

EMIR SADER*

La dreta llatinoamericana passa pel pit-jor moment de la seva història. Es trac-ta d'una situació que va en paral·lelamb l'expansió –inaudita fins ara– d'u-na majoria de governs progressistes ala regió i amb l'aïllament dels EstatsUnits al continent.

El moment de major força de la dre-ta va coincidir amb l'auge dels règimsneoliberals, perquè els corrents de dife-rents orígens que se li havien oposattambé van adoptar el receptari de l'F-MI i el Banc Mundial, confluint en unconsens continental –inèdit fins ales-hores– al voltant de les polítiques pre-dominants en el camp de la dreta a esca-la internacional. El fet que la dreta dis-posés de partits conservadors i tambédel PRI i el PAN a Mèxic, del Partit Socia-lista i el Partit Demòcrata Cristià a Xile,del Copei (socialcristià) i d'Acció Demo-cràtica a Veneçuela o del peronisme al'Argentina –per posar alguns exem-ples– va mostrar la capacitat hegemò-nica del seu projecte, que no havia tin-gut abans.

Va ser un període relativament breuperò significatiu. Va permetre la coop-tació d'expressions fins aleshores situa-des en el camp progressista –naciona-listes, socialdemòcrates– i la presenta-ció d'una proposta d'espectre continen-tal per les polítiques i les àrees de lliurecomerç expressades al TLCAN i a l'AL-CA que articulaven els Estats Units ambel conjunt del continent. A més, rein-seria Amèrica Llatina en el model mun-dial dominant –a través de la dreta–reagrupant forces de diferents orígensen el camp polític i ideològic.

N'hi va haver prou que s'exhaurísaquest model hegemònic a la nostraregió perquè el castell de cartes s'enso-rrés i comportés una immensa crisi d'i-dentitat entre els partits que havien

participat al bloc neoliberal, inclososels tradicionals de la dreta i els que s'hivan sumar d'altres tendències.

Després d'una dècada de governsprogressistes en un gran nombre de paï-sos del continent –Veneçuela, Brasil,Argentina, Uruguai, Bolívia, Equador,Paraguai, Nicaragua, El Salvador, Perú–,el panorama ha canviat radicalment.

Les forces que van posar en pràcti-ca polítiques neoliberals han pagat unpreu pel caràcter antisocial d'aquestestesis i del seu esgotament precoç. Menem,Fujimori, Fernando Henrique Cardoso,Carlos Andrés Pérez i Carlos Salinas deGortari van sortir de les presidènciesrepudiats i derrotats políticament, i esvan tornar símbols d'exmandataris anti-populars (Menem, Fujimori i Pérez vanarribar a anar a la presó; Salinas vafugir per escapar d'aquest destí). Lesseves organitzacions i forces aliadeshan pagat car el preu de l'aventura: elperonisme va haver de ser rescatat pelsKirchner amb accions radicalment opo-sades a les de Menem; Acció Democrà-tica i Copei pràcticament van desapa-rèixer com a partits a Veneçuela; el PRI

va ser derrotat, perdent per primeravegada en 70 anys la presidència, i des-prés de dos mandats continus amb polí-tiques neoliberals, hauria de succeir elmateix amb el PAN; Fujimori no va acon-seguir triar successor ni construir unaforça política pròpia; el Partit de laSocial Democràcia Brasilera va resul-tar derrotat en les tres eleccions presi-dencials següents als dos mandats delseu líder, Fernando Henrique Cardoso.

Davant de governs que van posar enpràctica polítiques per posar remei itrencar amb el neoliberalisme, les for-ces que havien encarnat aquest modelvan quedar descol·locades. L'espectrepolític ha estat àmpliament ocupat percoalicions en països com l'Argentina,el Brasil, l'Uruguai, amb polítiques ialiances de centreesquerra, cosa que noha deixat espai a les forces neoliberals.Aquestes s'han enfrontat al dilema deseguir defensant les opcions que havienfracassat o intentar argumentar queels seus governs van preparar les con-dicions per al protagonisme de les polí-tiques socials dels qui els van succeir,tesi molt discutible.

A Veneçuela, Bolívia o Equador lestransformacions radicals que els nousgoverns han impulsat han aconseguitgran suport popular, cosa que ha aïllati derrotat les forces que van ocupar ante-riorment el govern. Com a resultat, ladreta o la neodreta han estat derrota-des successivament al llarg de tota aques-ta dècada, des de l'inicial triomf d'Hu-go Chávez. Els presidents postneolibe-ralisme han estat reescollits i, en elscasos d'Argentina, Uruguai i Brasil, hanestat escollits els seus successors, men-tre l'oposició, desorientada, o s'ha divi-dit –com a l'Argentina i Veneçuela– ono ha aconseguit prou suport.

Alhora, el projecte nord-americanade l'ALCA va ser derrotat a comença-ments de la dècada, quan des de la pre-sidència del projecte, encapçalada pelsEstats Units i Brasil, aquest segon paísel va combatre recolzant-se en les gransmobilitzacions populars de la dècadaanterior i en el sentiment, que es vaconvertir en majoritari, en favor delsprocessos d'integració regional oposatsals tractats de lliure comerç amb lapotència del nord.

Els Estats Units han mantingut Mèxici Colòmbia com aliats privilegiats, a mésdels governs centreamericans. Tot i això,recentment han perdut els suports deNicaragua i El Salvador, a més del Perúi del canvi gradual de posició de Colòm-bia. Tot i la victòria de la dreta a Xile,aquesta està neutralitzada per la pèr-dua de popularitat del president Sebas-tián Piñera.

Mentrestant, s'ha constituït la Una-sur (Unió de Nacions Sud-americanes),el Consell Sud-americà de Defensa i elBanc del Sud, cosa que consolida l'he-gemonia dels plans d'integració regio-nals –i amb aliances amb el sud delmón– i aïlla els tractats de lliure comerçamb Estats Units. La crisi confirma elsavantatges d'aquesta inclinació políti-ca i les aliances amb la Xina, enlloc deles aliances amb l'economia dels EUA,actualment estancada.

Davant les derrotes i l'aïllament, ladreta busca un nou perfil. Els passatsfracassos a l'Uruguai, el Brasil, Perú iEl Salvador –als quals s'han d'afegir elsgairebé segurs d'Argentina, Nicaraguai Veneçuela– fan que es prolongui aques-ta situació a la segona dècada del segleXXI. Correspon als governs progressis-tes valer-se d'aquests revessos per apro-fundir els projectes d'esquerra, tenintconsciència que la dreta conserva elsseus òrgans de comunicació de massesi les estructures que li són pròpies –capi-tal financer, empreses d'agronegocis,mitjans privats, que exemplifiquen ladictadura dels diners, de la terra i dela paraula–, que segueix tenint moltpoder, i que els seus pilars són blancsprincipals per a canvis profunds que esrequereixen en la lluita per la supera-ció del neoliberalisme i la construccióde societats democràtiques, igualità-ries i humanistes.

* Article publicat a La Jornada

La crisi de la dreta llatinoamericana

CARTA ESCRITA PEL ROGER IGNASI, EMPRESONAT AL NORD D'IRLANDA, ADREÇADA ALS LECTORS I LECTORES DE L'ACCENT

Piñeira és un dels pocs clars aliats que li queden als EUA a Amèrica Llatina

Carta a vosaltres

MIQUEL RODRIGUEZ BARCELONA

Si mai alguna reforma ha estatacompanyada d'un bombardeig depropaganda aclaparador, amb unatotal manca de debat real i míni-mament honest, ha estat la de lespensions. Mitjans de comunicació,des de les editorials fins a les tantideològiques i poc científiques pàgi-nes d'economia, passant pels llo-ros tertulians que es limiten a repe-tir el que saben que agrada als seuspatrons, tots han difós a tort i adret l'argumentari bàsic de l'enve-lliment de la població i la inevita-bilitat de la retallada d'aquest drethistòric assolit pels treballadorsdels països occidentals.

Poques veus crítiques han arri-bat al públic. No ens expliquen comens ho farem per treballar fins als67 anys si amb prou feines es podenmantenir avui en dia les feines mésenllà dels 50 anys; ni una parauladel fet que el sistema de la segure-tat social avui té superàvit i no éscert que hi hagi cap risc de col·lap-se; ni una paraula del fet que lareforma el que suposarà no serànomés un allargament dels anys atreballar, sinó també un enduri-ment de les condicions mínimesper a rebre la prestació, i una rebai-xa efectiva de les prestacions d'en-tre un 20% i un 30% per a tothom,que afectarà especialment els sec-

tors més empobrits o amb dificul-tats per a tenir feines indefinides;ni una paraula sobre el fet que lespensions actuals ja són molt insu-ficients, com demostra el fet sag-nant que avui dia als Països Cata-lans més de la meitat dels pensio-

nistes viuen per sota el llindar deal pobresa; ni una paraula sobreles moltes alternatives possiblesque permetrien garantir per a moltsanys unes pensions no ja com lesactuals, sinó més dignes, cosa quenaturalment passaria per deixarde privilegiar fiscalment els mésrics, com fins ara; ni una paraulade les polítiques fiscals que afavo-reixen les pensions privades amb

desgravacions, mentre se'ns diuque no hi ha diners per al sistemapúblic; ni una paraula de la casua-litat que sigui justament ara, quanel sector financer s'ha enganxat nonomés el dits, sinó totes les ver-gonyes amb l'ensorrament del mer-cat immobiliari, que aparegui aques-ta provindencial ajuda de l'estatals bancs en forma d'amenaça a lespensions públiques i d' impuls delsplans privats que donaran una granalegria i suculents beneficis alsseus accionistes.

Perquè són els bancs, l'hegemò-nic sector financer, qui ha guan-yat fins ara la batalla en aquestacrisi, malgrat ser-ne el responsa-ble principal, malgrat ensorrar l'e-conomia global amb les seves pràc-tiques pròpies de l'estafa pirami-dal, ha acabat sotmetent el poderpolític i li ha fet emprendre unafugida endavant amb polítiquesultraliberals encara més agressi-ves, impedint que s'emprengues-sin mesures de control de les sevesactivitats fraudulentes, així comvedant polítiques de despesa públi-ca per al foment de les infraestruc-tures, d'enfortiment de l'economiaproductiva, d'augment de l'ocupa-ció. Després d'assegurar-se la immu-nitat, han impedit polítiques debenestar social que aturessin el copque han rebut les classes populars.El proper objectiu és el definitiu

desmantellament de l'anomenatestat del benestar, començant pelssistemes de pensions. Després vin-dran l'ensenyament i la sanitat.Així, el creixement econòmic esgarantirà mitjançant l'apropiaciódels comuns, del robatori d'allò que

és propietat o dret de tots per lliu-rar-ho a mans privades, i ara ja nohi haurà un futur en el qual la granmajoria pugui pensar que la sevasituació millorarà. Les classes domi-nants donen per acabat el pactesocial que als països occidentalssuposava admetre que els i les tre-balladores havien de rebre una partdels beneficis del creixement, mit-jançant uns drets i prestacions uni-

versals. Si seguim per aquest camí,si no som capaços de revertir aques-ta deriva, els nostres fills viuranpitjor, més endeutats, amb feinesmés mal pagades, amb menys dretssocials.

Però el futur no està escritenlloc, coneixem les seves inten-cions, però també sabem que depen-drà de l'oposició que es trobin, dela lluita que siguem capaços de dura terme, de la força amb què res-ponguem, que podran imposar enmenor o major mesura els seusobjectius. Si no els permetem come-tre impunement el robatori de lespensions, no podran obtenir ambtanta facilitat la resta dels seusbotins. Les mobilitzacions d'aquestgener, al marge dels dos sindicatsmajoritaris de l'Estat espanyol queestan pactant la retallada, són unprimer pas esperançador, i mar-quen el camí a seguir d'ara enda-vant, per a la construcció d'un espaicomú de lluita als Països Catalansen defensa dels drets bàsics dels iles treballadores i de la gran majo-ria de la població catalana.

*Miquel Rodríguez és militant d'Endavant-OSAN. Aquest article

va ser publicat al web d'aquesta organització independentis-

ta el 25 de gener de 2011.

L’ACCENT 21312 ECONOMIA DEL 3 AL 16 DE NOVEMBRE DE 2011

La veritat de les pensions: la banca guanya

“Són els bancs, l'hegemònic sector

financer, qui haguanyat fins ara labatalla en aquesta

crisi”

La reforma de les pensions va generar moltes mobilitzacions de rebuig, com aquesta a Lleida

“Els nostres fills viuran pitjor, mésendeutats, amb feines més malpagades, ambmenys drets

socials”

L’ACCENT 213 ESPORTS 13

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barce-lona // Assemblea de Joves de Cardedeu // AteneuCorberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ate-

neu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // AteneuPopular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barra-queta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular QuicoSabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia,15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Giro-na //L'Estapera C. de baix, 14, baixos, Terrassa // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casald'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

DEL 3 AL 16 DE NOVEMBRE DE 2011

RAFA ESCOBAR MANISES

No ha segut fins a la jornada onze(la primera no es va disputar a cau-sa de la vaga de futbolistes) que elLlevant UE ha perdut el seu pri-mer partit a la lliga de futbol espan-yola. L’Osasuna d’Irunya va ser elclub que va derrotar al conjunt gra-nota el passat 30 de novembre aca-bant amb dues jornades de lideratcompartit i dues més de liderat ensolitari.

La gesta del club valencià és sor-prenent si tenim en compte les ten-dències econòmiques que es venenobservant al futbol espanyol durantla darrera dècada. Cada cop més lapolarització s’evidencia d’una for-ma més palpable. Per una bandales dues grans multinacionals delfutbol, el FC Barcelona i el ReialMadrid, les úniques entitats queresisteixen bé la crisi econòmica ique són capaces de generar unaingent quantitat de recursos queles converteixen en les úniquesdues institucions rendibles en unsector econòmic que comença apagar el preu d’anys de malbara-tament.

Per altra banda estan la restade clubs, els quals, un cop punxa-da la bombolla especulativa, hanvist com els seus ingressos televi-sius han descendit abruptament,de manera que en la majoria delscasos no han pogut mantenir unesplantilles inflades salarialment.Aquest procés ha desembocat enuna multiplicació exponencial delsclubs que els darrers anys hanentrat en una situació legal de con-curs de creditors. De fet, més dela meitat dels clubs que integrenla Lliga de Futbol Professional estroben en aquesta situació.

Tot i que aquestes tendèncieseconòmiques ja eren paleses anysenrere, la bombolla especulativade la construcció permeté el crei-xement d’alguns clubs que es veie-ren suposadament beneficiats perl’urbanisme salvatge i els benefi-cis que aquest els generava a nivellde requalificacions urbanístiques,venda de terrenys, facilitat de crè-dit, drets televisius inflats, etc. Elsfenòmens del Super Depor, l’EuroSevilla, el Vila-Real o el València,no es podrien entendre fora d’a-quest context.

Un cop la punxada la bombolladels drets televisius inflats i la tele-

visió de pagament, molts clubscomençaren a tindre problemes perquadrar la seua comptabilitat, pro-

blemes que s’agreujaren amb l’ad-veniment d’una crisi, la del 2008,que en el sector de la construcciója s’albirava anys abans i que pro-vocà entre altres coses la restric-ció del crèdit i la pujada dels inte-ressos d’aquest

En aquest context, únicament

les dues grans multinacionals delfutbol espanyol (cadascuna ambuna obediència simbòlica diferentque en part respon a un reparti-ment de les cotes de mercat) hanpogut resistir la crisi aprofundinten una penetració dels mercats asià-tics que únicament elles es podienpermetre.

Pel que fa als drets televisiuss’han incrementat en el cas de Bar-ça i Madrid, les dues úniques empre-ses rendibles, i han disminuït enla majoria dels casos per a la restad’equips.

Aquesta situació de polaritzacióexagerada i creixent marcà l’inicide les darreres competicions lli-gueres, en què les dues multinacio-nals del futbol es disputaven el títolmolt per davant de la resta de clubs.Tot feia presagiar que l’inici de latemporada 2011 i 2012 s’anava a regirper aquests paràmetres i, possible-ment, així serà, però durant lesdeu primeres jornades, un equipmolt humil de la ciutat de Valèn-cia, el Llevant UE ha mantingut unpols amb Barça i Madrid que hacausat l’admiració dels seguidors

del futbol d’arreu del planeta. ElLlevant s’ha mantingut líder imba-tut entre les jornades sis i nou i ha

derrotat en el seu estadi al tot pode-rós Reial Madrid, el qual va oferirtot un espectacle de mal perdre al’estadi Ciutat de València.

La trajectòria del Llevant és enca-ra més sorprenent si tenim en comp-te que es tracta d’un club que l’any2008 va estar a punt de desaparèi-

xer i que en l’actualitat es trobaeixint d’un procés concursal quelimita enormement qualsevol des-pesa extra. Tot açò es tradueix enel pressupost més baix de la cate-goria i per tant la confecció d’unaplantilla a cost zero farcida de vete-rans i jugadors rebutjats per altresequips de primera i segona divisió.

La distància que separa al Lle-vant UE de les dues multinacio-nals del futbol espanyol és sideral,com a exemple podem dir que sala-rialment tota la seua plantilla, com-posta de vint-i-cinc futbolistes, téun cost menor que el salari quecobra el jugador franquícia de cadas-cun d’aquests gegants, bé s’anome-ne Leo Messi o Cristiano Ronaldo.

Pel que fa als drets televisius ladistància no és menor, els poc mésde deu milions d’euros anuals querep l’equip granota front als mésde cent cinquanta que cobren Bar-ça i Madrid.

I és que el futbol, com tots elsaspectes de la nostra vida es regeixper les lleis del mercat, la rendi-bilitat i el benefici, valors que ten-deixen a la polarització i en últi-ma instància el monopoli. Els fortscreixen i es mengen als petits, ésla lògica del neoliberalisme, peròno cal oblidar que els primers neces-siten dels segons, no es pot lloarfins a perdre l’esma les jugades delscracks Messi i Ronaldo sense unLlevant, un Racing, un Sporting oun Mallorca als que golejar. El pro-blema és que aquesta polaritzacióaccelerada posa en perill la super-vivència de molts d’aquests clubsi per tant de la mateixa estructu-ra de les competicions tal com estanconcebudes.

Per tots aquests motius aquestinici de lliga ha resultat extraor-dinari, però el partit front a l’Osa-suna ha tornat a posar les coses alseu lloc, ens ha fet despertar delmiratge, una de les multinacionalsa la capçalera, l’altra xafant-li elstalons i, amb el Llevant, el somnidels més humils, esvaït. Els mit-jans de comunicació comencennovament a fregar-se les mans, uncop liquidat el simpàtic Llevant,l’enfrontament a dos està servit.Amb aquest panorama, seremalguns, els qui malgrat ser aficio-nats al futbol, tornarem a miraramb desinterès la següent jornadade lliga, un cop el conjunt d’Orriolsha segut desbancat del liderat.

Durant deu jornades ha plantat cara en la classificació als dos grans del futbol

L’estadi del Llevant s’ha acostumat a les victòries del seu equip en Primera

El Llevant UE: un episodi romàntic enuna lliga cada cop més polaritzada

“Durant les deu pri-meres jornades, un

equip molt humil dela ciutat de València,

el Llevant UE, hamantingut un pols

amb Barça i Madrid”

“La trajectòria del Lle-vant és encara més sor-

prenent si tenim encompte que es tracta

d’un club que l’any2008 va estar a punt de

desaparèixer”

L’ACCENT 213DEL 3 AL 16 DE NOVEMBRE DE 201114 CULTURA

Daniel Morén Alegret BARCELONA

El passat 24 d'octubre es va celebrarun concert molt especial al Palaude la Música en què la CompanyiaElèctrica Dharma (CED) va fer unsentit homenatge a qui va ser el

seu guitarrista i compositor fins la seva trà-gica mort el 1986. Ja des de l'adolescènciaamb el grup Els Llums, els germans Josep,Joan i Esteve Fortuny van fundar els fona-ments d'una companyia elèctrica que haabastit d'energia a tota l'escena musical delsPaïsos Catalans fins i tot en els pitjors temps,quan la “Movida Madrileña” i el Punk vanescombrar tot el que s'havia construït amb laOna Laietana durant els anys 70s. La sevallum encara fins ara ens ha seguit il·lumi-nant amb més de vint discos publicats.

La Dharma va començar investigant músi-ques que van descobrir en una societat cata-lana que tot just estava sortint d'una dicta-dura (com el jazz-rock o el flamenc) i amb eltemps van saber fusionar-les amb les melo-dies de la música popular que havien escol-tat des de petits, renovant-les i fent-les mésactuals. Però no va estar totalment constituï-da la CED fins que Carles Vidal va entrar atocar el baix i Jordi Soley els teclats (qui vaabandonar al final dels 70 la banda i va sersubstituït més tard per Lluís Fortuny). El seuprimer disc, Diumenge, va ser editat per l'e-picentre contracultural del moment, elZeleste del carrer de l'Argenteria, l'any 1974.

Aquesta primera gènesi de música urbanade la CED, paradoxalment va ser creada auna masia de Girona, en plena muntanya,

vivint en una comuna hippie, que més tardes va traslladar a Canet, amb el grup teatralEls Comediants, amb qui van fer junts con-certs i cercaviles per tots els pobles delMaresme. Aquesta abstracció urbana delsseus inicis és potser semblant a la que els calara, després de 37 anys de vida als escenaris imil i una “muntanyes russes”. Potser haestat per això que després d'aquest darrerconcert han decidit que necessiten replante-jar-s'ho tot perquè la pròpia inèrcia no minvi

els seus horitzons. És en aquest context que es planteja La

Nit Col·lectiva!, que va reunir amb la Dhar-ma a músics de les noves generacions delpop-rock en català tant diversos com sónObrint Pas, Mesclat, Rosa Luxemburg, ElPetit de Cal Eril, Inspira, Raydibaum o RogerMas. Els mestres de cerimònies, la pròpiaCED, van fer-nos viatjar per tota la seva his-tòria alternant el seu repertori més clàssicamb peces inèdites de l'Esteve i versions dels

músics convidats, tot plegatamanit amb una posada enescena senzilla però moltadient, plena de cercavilesper la platea que dinamitza-ven els canvis a l'escenari.Una taula que recordava a laportada del seu tercer disc,Tramuntana (1977), i al vol-tant de la qual van fer unrepàs per clàssics del reper-tori més popular català, comsi d'un mantra mediterranies tractés, ens va tornar ademostrar que si hi ha ungrup que pot representarl'essència mediterrània éssens dubte la CED. Hi vahaver moments molt emo-tius com la versió del “Siencara fossis aquí” interpre-tada per Raydibaun, grup del'actual guitarrista de laDharma, el Pep Rius, qui vadonar les gràcies als seus

companys per compartir ambell el “pati de jocs” (l'escenari) durant elsdarrers anys, l'himne que dóna títol al discCatalluna (1983) i que ha esdevingut des de faanys el moment dels concerts en què recor-den especialment a l'Esteve (i a la que darre-rament han incorporat una part inèdita queesperem quedi recollida en algun properdisc) o el fi de festa amb “La cosa estànegra”, on tots els convidats van sortir ambla Dharma a l'escenari amb timbals i pande-retes.

Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

La història d'en Josep Subirats ésrellevant perquè té la singularitatde representar, malgrat els detallsque la fan única, bona part delsinfants que, en iniciar-se la Repú-

blica, començaven a ser adults. Nascut el1914, el seu interès pel dibuix el dugué aestudiar a la Llotja. Acabats els estudis, s'in-corporà a l'Associació de Cartellistes deCatalunya i, uns dies abans de l'aixecamentfeixista, inaugurà la seva primera exposicióal Centre Republicà de Barcelona. Com suc-ceí en els diferents oficis, també els dibui-xants s'organitzaren per fer front a aquelleshores convulses. Al Sindicat de DibuixantsProfessionals hi retrobarà un antic companyde classe i un dels cartellistes que, amb eltemps, s'ha fet més popular: en Carles Font-serè. D'entre els cartells que elaboraràdurant el període destaquen Camperol! Larevolució necessita el teu esforç i Per lamillor defensa. Acolliu els refugiats aMadrid. Però a banda de fer cartells des de

la reraguarda, també prestà serveis al

front, a Aragó, que no abandonà fins que elgener del 1939, en perdre Tarragona, marxa-ren cap a la frontera. En un primermoment, l'instal·laren en un camp provisio-nal a Prats de Molló però després el traslla-daren al de Barcarès, on s'hi amuntegaven,plens de sorra, 60.000 persones. I més tardencara, al d'Argelers i al de Mart de Perpin-yà.

Gràcies al seu ofici, aconsegueix unabona posició dins del camp que li permetràaconseguir aquarel·les i guaixos per retrataraquella realitat polsosa. Els seus paisatgesdesolats, on no s'hi veu ni una ànima, s'al-ternen amb retrats de personatges quevaguen sense rumb, com ara la del torero icomerciant José Gallardo Escudero, un mili-tant de la CNT que va participar a les Patru-lles de Control, amb el qual Subirats “explo-ra i intenta comprendre [...] la duplicitatd'una psicologia individual enfrontada a lesprojeccions d'una psicologia col·lectiva”.Alhora, les seves visites a l'exterior delscamps per fer retrats li permeten guanyar-se diners per marxar. I ho fa direcció cap al'Espanya franquista, iniciant altre cop un

periple pel camp de concentració de Reus iper diferents batallons disciplinaris: Lleida,Darnius, Caldes de Malavella i Barcelona.

Finalment, el 1942 pogué tornar a casa.Abandonà la seva faceta artística i començàa treballar de dissenyador per a empreses,donant forma, a través de la imatge, a “lavoluntat de reconstrucció dels país impulsa-

da per les empreses quedepenien del règim”. Elsdibuixos d'obrers enrevolta contra el feixis-me i per la llibertat erensubstituïts per treballa-dors obedients a la feina.Ara bé, en Subiratsseguia dibuixant pel seucompte, en especial, elsnous barris construïts defusta i llauna que aco-llien els més miserables.A petició d'en BartomeuXifré Morros, el 1951 sor-tí de l'obscuritat perexposar a la Galeria Egeade Barcelona. Però tant

la crítica com el públic mostraren el seurebuig cap a uns dibuixos que retratavenuna realitat que no volien veure perquè, encerta mesura, no eren res més que nouscamps de concentració que, en no tenir sor-tida, ni tan sols necessitaven carcellers i fil-ferrades d'espines. Després d'aquesta fracàs,en Josep Subirats es reclogué a casa.

Homenatge a Esteve Fortuny i a la Dharma a un Palau

intergeneracional

Retrat a mà d’una derrotaUna selecció de dibuixos d’en Josep Subirats són exposats al vestíbul del Museu d’Història de Catalunya fins el 20 de novembre

diversos: tebeo, historieta, con-te, novel·la gràfica, manga,etc), la producció en llenguacatalana ha lluitat sempre con-tra tota classe de resistències.Les més obvies van ser les prò-pies de la repressió feixista deFranco però, hi ha també altresde caire econòmic i social, ifins i tot de més subtils, coml'autocensura.

Sobre tot això, per cert, es faun breu repàs històric al textintroductori. En aquest, percert, es lamenta l'autor delmaltractament que el catalàestà rebent per part de l'admi-nistració valenciana i com s'haanat ofegant a la ciutat deValència el que havia estat unimportant centre de producciópròpia. Certament, hem d'a-grair aquesta visió de conjunt aJordi Riera, el qual és capaç desaltar per sobre d'algunsintents que, per autolimitarse auna o altra comunitat autòno-

ma, havien quedat coixos. Totplegat, la història de la historieta en catalàestà farcida de voluntarisme (alguns endirien patriotisme ben entès), de tímidsuport institucional i d'editors valents com el

L’ACCENT 213 DEL 3 AL 16 DE NOVEMBRE DE 2011 CULTURA 15

Marc Pastor i Sanz VALÈNCIA

De monumental podria qualificar-se la feina que ha enllestit JordiRiera en aquest llibre. La sevaintenció és la de recollir la pro-ducció de còmic en català arreu

dels Països Catalans des de 1939 fins avuimateix, en els seus diversos formats. Aixòinclou tota mena de monogràfics, revistes,tires de premsa, webcòmics, fanzines, llibresteòrics, articles de premsa, Salons, museus,catàlegs d'exposicions, etc. que han estatfruit d'investigació i catalogació. El resultatés un índex que serveix per prendre perspec-tiva, per descobrir fites editorials, moltes deles quals són ben recents, i potser també perreflexionar sobre allò que s'ha fet bé i allòque s'ha fet malament.

Sovint el clixé quant al còmic diu que enla nostra llengua s'ha editat ben poca quan-titat i de dubtosa qualitat o interès real pelpúblic més enllà del títols que tots tenim enment. En canvi quan repassem aquest catà-leg, ens n'adonem que això no ha estat benbé així. Al contrari! I més si tenim en comp-te la notable revifalla dels últims anys queha suposat l'apertura a tot tipus gèneres,formats i públic. Des dels clàssics Tintin iAstèrix fins Bola de Drac o Naruto, passantper Watchmen, Barri Llunyà o L'hivern deldibuixant, aquest llibre prova que n'hi ha

per triar i remenar. En aquest sentit, resultasimptomàtic com, malgrat la tradició artísti-ca i industrial que el còmic en sentit ampleha tingut a casa nostra (sota els noms més

d'aquest llibre, Joan Navarro. També ho estàd'iniciatives de difusió com aquest llibre o elpropi www.comicat.cat, bloc de referènciasobre còmic en la nostra llengua al qual par-ticipa Jordi Riera dins la seva coneguda acti-vitat d'amant i estudiós d'aquest mitjà d'ex-pressió.

Fos com fos, aquest catàleg del còmic encatalà és un llibre de referència d'eminentvoluntat pràctica. Als lectors en general, ensservirà per saber què hem tingut i tenimencara a la nostra disposició, què podemesperar i què hem d'exigir als editors. Éstambé una eina molt útil per a la investiga-ció, per a tots aquells que vulguen analitzarla realitat del còmic en la nostra llengua oper a aquells que escriuen llibres o articlessobre el mateix als mitjans de comunicació.Així mateix, estic segur que serà molt ben-vingut a les biblioteques i a les escoles delnostre país com una impagable eina de cata-logació i recomanació.

Amb l'aigua fins el collPetros MàrkarisTusquets Editors, 2011

L'escriptor grec Petros Màrkarisha estat el vencedor del VII Pre-mi Pepe Carvalho, un guardóque, des del 2006 premia, des deBarcelona, la que es considerada

la millor novel·la negra de l'any. L'esce-nari on es desenvolupa l'acció és Atenes,una ciutat que, de la mà de Kostas Jari-tos, el detectiu protagonista de la produc-ció negra de Màrkaris, hem vist anar-setransformant. Ara, immersa en una de lescrisis econòmiques més profundes sobreles seves espatlles i una resposta socialcontundent que prova de defensar-se del'atac del capital, Kostas Jaritos rep l'en-càrrec d'investigar l'autor d'una sèried'espectaculars assassinats de banquers,que són decapitats amb una espasa i mar-cats amb la lletra D.

Els segadors. De cançó eròtica a himne nacional Jaume Ayats AbeyàL'Avenç, 2011

El vigatà Jaume Ayats ens presenta untreball que, per la seva temàtica, peltractament que d'ella se n'ha fet iper la promoció que l'envolta, tindràbona acollida. Després d'anys de fei-

na en la foscor i de nombrosos treballs d'entreels quals destaquem Córrer la sardana: balls,joves i conflictes o Cantar a la fàbrica, cantar alcoro, sembla que amb aquesta història d'Elssegadors aconseguirà trencar la barrera quesepara el gran públic lector dels estudis socials.Un moment que coincideix, a més, amb lapublicació d'una nova edició del Cançonerpopular d'Aureli Capmany, que s'edita en ver-sió facsímil i amb un estudi del mateix Ayatssobre la figura del folklorista català.

OdisseaHomer (Traducció de J.F. Mira)Proa, 2011

Joan Francesc Mira ja ha completatla traducció de la tercera pota dela cadira de la literatura europea.O aquest, si més no, és el seuparer. Després de publicar unaselecció dels Evangelis i de traduir

la Divina Comedia de Dant -un treball jarealitzar prèviament i excel·lent per enJosep Maria de Segarra-, només li restaval'Odissea. El gran poema homèric, tambétraduït anteriorment al català en aquestaocasió per en Carles Riba, narra les aven-tures d'Odisseu o Ulisses, des que abando-na la conquerida Troia fins que torna acasa seva: Ítaca.

Ombres en la nitFerran TorrentColumna, 2011

La darrera novel·la d'en FerranTorrent té el seu origen en la relectu-ra del L'home a la recerca de sentit(1905-1997) d'en Viktor Frankl, el testi-moni d'un psicòleg jueu que va passar

pels camps de concentració i que va arribar aperdonar als nazis. El relat li feu despertar lavoluntat d'escriure “una novel·la sobre l'odi, lavenjança, el terror…”. I no va trobar millorescenari que el dels temps justament posteriorsa la fi de la Segona Guerra Mundial. En unaprimera part, el lector seguirà les peripèciesd'un escamot del Nakam que es mou per Euro-pa central executant nazis. En la segona, laciutat de València i el gitano Santiagó Cortés,militant antifeixista i sobrevivent del camp deconcentració de Dachau, prenen el timó de lahistòria.

Lectures recomanades

La ressenya de la quinzena El còmic en català. Catàleg d’àlbums i publicacions (1939-2011)

L’eina necessària contra els clixés del còmic en català

Fitxa tècnica

El còmic en català. Catàleg d'àlbumsi publicacions (1939-2011)

Autor: Jordi Riera PujalEditor: Ed. Glénat.cat Pàgines: 160, color

L’ACCENT 213DEL 3 AL 16 DE NOVEMBRE DE 201116 CONTRAPORTADA

El que els fa por ésla democràciaPEPA MURTRA SANT BOI DE LLOBREGAT

Poc després de que el govern grec hagianunciat la convocatòria d'un referèn-dum a Grècia per validar el pla de res-cat de la Unió Europea, la por ja és pro-tagonista de la mare de totes les cam-panyes.

Tal com l'ha volgut plantejar el pre-sident del govern grec Papandreu, la dis-juntiva principal consisteix en complirel pla de rescat dissenyat per l'oligar-quia europea o sortir de la Unió Euro-pea. Segons enquestes recents, un 60%de la població grega veu malament lasolució plantejada per Brusel·les, men-tre que un 70% aposta per seguir dins lazona euro. “Ha arribat l'hora de que elpoble grec decideixi el gran sí o el granno” ha dit Papandreu, que amb un síaconseguiria legitimar-se davant delpoble grec, davant el seu propi partit iel més important per ell: davant delsmercats i Brusel·les.

Però no és l'únic que aposta per la por.“El desafiament de Papandreu enfonsales Borses de tota Europa”, titula El Mun-do, mentre La Vanguardia diu: “El refe-rèndum a Grècia reviscola els pitjorstemors sobre el futur de l'euro”. En elcamp polític, l'agència Fitch (sens dub-te un dels partits polítics més determi-nants en tot l'afer) avisa que “el referèn-dum de Grècia podria precipitar la sevasortida de l'Euro”, tot advertint sobre lesconseqüències del no. En el terreny del'anècdota, Rubalcaba afirma que “és unamala decisió”, demostrant la seva opi-nió sobre la utilitat dels programes elec-torals. En síntesi, la reacció política deles diferents institucions europees, i lalectura que n'han fet els mitjans, demos-tra com la democràcia és un incordi pelsmercats i els seus titelles i portaveus

Fa molt de temps que sentim a dirque després de Grècia ve Itàlia, i que des-prés de Itàlia ve l'Estat espanyol. Que totaixò pot representar el final de l'euro.Fa temps que la propaganda del sistemaens ha acostumat a presentar Europacom a sinònim de benestar. Se suposa,com a ciutadans (de la perifèria) del pri-mer món que som, que el nostre enve-jable nivell de vida depèn del que deci-deixin els nostres benefactors a Europa,els principals inspiradors dels quals sónl'Agència Fitch i personatges com els queapareixen a Margin Call.

Però ja fa massa temps que per ferfront a aquestes amenaces al nostre nivellde vida ens imposen reformes laboralsque comporten cada vegada més preca-rietat laboral, que aproven retallades enels serveis públics que posen en perill elsnostres drets a l'educació i a la salut oque regalen diners als bancs i redueixenimpostos als que més tenen mentre quihem de pagar la factura de la crisi somqui menys tenim. Potser per això, des deja fa un temps cada vegada som més aque-lles que no ens els creiem. Que veiemamb esperança com arreu es multipli-quen les lluites, les vagues i la revolta encontra de les injustícies provocades perallò que alguns anomenen mercats quanen realitat volen dir capitalisme.

A mi m'agradaria el poble grec diguino. Seria una bona garrotada contra ladictadura dels mercats, i una esperan-çadora victòria de la democràcia real. Iaixò és el que els fa por.

LA REMATADA

LLUÍS CUSSO VALÈNCIA

Qui organitzeu aquest cicle? J.G: El Cicle de Cants i Autors (CCA) ésuna iniciativa del Casal Popular l'Es-querda de Granollers. Enguany, hemestat celebrant els 5 anys d'existència.Com a Casal de l'Esquerra Independen-tista volem socialitzar el discurs delmoviment i treballar per la culturafeta des de i per al poble. Evidentment,som un col·lectiu sense ànim de lucrei treballem mitjançant l'assemblearis-me voluntari.

Com va sorgir aquesta idea?J.G: A partir dels objectius que tenimcom assemblea i veient que a Grano-llers no hi havia cap cita anual de músi-ca en directe tret dels cicles i festivalsde Jazz i el Festival Musik'n'Viu vampensar en crear un cicle. La músicad'autor esdevé una de les millors einesartístiques per generar espais de cul-tura popular i alternativa.

Alhora, als Països Catalans, aques-ta opció musical ha estat cabdal perexplicar les injustícies i acompanyara les persones en èpoques passades. Desde l'inici de la democràcia sembla ques'ha volgut marginar o obviar aquellsqui han fet música d'autor, tot i així,sempre hi ha hagut propostes i actual-ment s'està vivint un moment de rege-neració.

Com trieu els cantautors que venen?A.A: Fem una recerca constant durantl'any. Sempre hem defensat que tenimuna mirada eclèctica de la música d'au-tor en llengua catalana feta als PaïsosCatalans. Concretament, partim de laidea que cada concert sigui diferenten quant a estils musicals combinantartistes més coneguts amb aquells quecomencen a rodar. Prioritzem els petitsformats per mostrar l'essència de lespropostes, mirem de tenir el màximde paritat de gènere i tenir present elconjunt dels Països Catalans.

Quins espais utilitzeu?J.G: A l'edició d'enguany hem tornat ala Casa de Cultura Sant Francesc i alCasal. Són els espais que ens han agra-dat més perquè són els que ens perme-ten crear un ambient acollidor i popu-lar i, alhora, l'artista i el públic podenconnectar de manera més directa.

Centrant-nos en aquest últim cicle,com ha anat?J.G: Enguany estem molts contents dela programació i del cicle. Hem orga-nitzat un total de sis concerts i unaxerrada amb el Col·lectiu Joan Pau Ginéde la Catalunya Nord.

Pel cicle han passat propostes bendiverses, enguany amb clara vocació

d'estar atents als nous sons de la músi-ca d'autor.

Concretament, la primera nit vamrebre a Roger Puig, que és a punt d’en-registrar el seu primer treball, i elsAssaltadors de Tàlems, una formacióde blues i rock que comença a rodar.La segona nit va ser el torn de LlampTe Frigui i Benquebufa, dues forma-cions de la Catalunya Nord que s'aixo-pluguen sota la interessant propostadel Col·lectiu Joan Pau Giné, que té perobjectiu dinamitzar la creació musi-cal en llengua catalana als Nord delpaís. Estem molt contents d'aquestagermanament amb el col·lectiu. Hemfet país i hem pogut descobrir quinssón els sons d'allà. La tercera nit vamtenir la proposta de Xavier Bonfill, unjove granollerí que no para quiet i queinvestiga amb els aparells electrònicsper oferir un pop molt personal i dequalitat. La quarta nit va ser el tornd'un dels cantautors amb més trajec-tòria, Eduard Canimas, i al cantauto-ra de Granollers, Ivette Nadal. La tra-ca final va ser per Joan Monegre, alter

ego de Carlús Jové, i el plat fort delcicle, La Cançó Necessària, una inicia-tiva que hem impulsat des del Casal ique ha demostrat que tenim un movi-ment de cançó protesta arreu dels Paï-sos Catalans que ha renovat i que sónel present i el futur d'aquesta opciómusical i cultural.

El resultat global ha estat més quesatisfactori amb molta afluència depúblic i assolint els objectius amb elsquals ens guiem alhora de proposar laprogramació.

Explique-nos millor què és “La can-çó necessària”? A.A: La Cançó Necessària ha estat unespectacle de producció pròpia, unainiciativa que hem impulsat des delCasal. Després de quatre anys pendentsde la música d'autor catalana contem-porània, hem pogut veure a molts delsnous cantautors protesta i els que nohem pogut dur estaven a l'agenda depossibles.

Volíem fer una nit especial i com aCasal de l'esquerra independentistaens semblava que el millor era eviden-ciar que tots ells, i alguns que no hanpogut venir, formen part de la nostrabanda sonora com a moviment sociali cultural. Molts d'ells són programatsa altres cicles, participen d'aniversa-ris i de correllengues, etc...en defini-tiva, recorren el territori de la mà decol·lectius com el nostre.

D'una banda, són responsables d'o-brir consciències, d'amplificar fets icampanyes dels moviments socials ide l'EI. D'altra, sovint es veuen margi-nats dels circuits oficials per l'opciómusical que decideixen dur a terme.Això últim ens sembla una injustíciaa nivell creatiu i un fet que evidenciaque les institucions i el sector empre-sarial no els interessen artistes com-promesos amb el canvi nacional i social.

Un altre cop, com ja va passar a l’è-poca franquista, torna a ser un col·lec-tiu de l'esquerra transformadora qui

els situa a tots dalt l'es-cenari. Ha estat unaproposta única endemocràcia, ja que,mai s'havia fet unacosa semblant, i alho-ra, històrica perquèva demostrar que totsells comparteixen unamanera semblantd'entendre la seva acti-vitat musical. Espe-rem que serveixi per-què es llencin a enfor-tir els seus vincles iqui sap si podrem par-lar de moviment decançó protesta que esmateralitzarà en més

concerts com el nostre. J.G: La idea de batejar la nit com a

La Cançó Necessària també recorda lesparaules de Lluís Serrahima quan vaescriure el famós text “Ens calen can-çons d'ara”. Crèiem que el text i la ideasón més vigents que mai. Només calsortir al carrer per veure el desastresocial del capitalisme globalitzadorpseudodemocràtic i l'atzucac nacionalque viuen els Països Catalans amb l'o-pressió dels estats espanyol i francés.

Quan els hi vam proposar, de segui-da van dir que sí. Estaven il·lusionatsperquè alguns d'ells ja reivindiquenaquesta renovació de la cançó protes-ta a casa nostra. Nosaltres hem tingutla humil idea d'ajuntar-los, però elsprincipals protagonistes han estat ells.

Veure la il·lusió amb que s'han presel concert ens ha omplert molt com aCasal. Ha estat un dels actes que segurque recordarem tota la vida i esperemque d'aquí a uns anys tothom que ho va poder viure també. Tenim algunasorpresa guardada que servirà per dei-xar testimoni del que va passar el 29d'Octubre a Granollers.

Només tenim paraules d'agraïment,de confirmació per la feina que fem id'empenta cap a ells. Tenim sort decomptar amb les veus i els acords dePau Alabajos, Josep Romeu, Cesk Frei-xas, Meritxell Gené, Jordi Montañez iAndreu Valor, aquest últim ens va sor-prendre amb una cançó que porta elmateix títol que l'espectacle.

“La cançó necessària” ha tingut elressò que esperàveu?J.G: Estem contents de la feina fetapel Setmanari de Comunicació LaDirecta perquè es van currar unreportatge, de vosaltres mateixosper ajudar-nos a fer ressò de la nit amb aquesta entrevista i de mitjanslocals que han seguit de prop tot elcicle i La Cançó Necessària. Però, encanvi, altres mitjans més especialit-zats no han respost igual.

Aquesta tardor s’ha celebrat el CicleCants i Autors a Granollers, organit-zat pel Casal Popular l’Esquerda. PelCicle han passat bona part dels can-tautors catalans més rellevants delmoment, però també molts dels queencara són poc coneguts. En parlemamb Joan Gener i Anna Asbert, mem-bres del Casal i organitzadors del Cicle.

Joan Gener i Anna Asbert,

membres del CasalPopular l’Esquerda

de Granollers

ENTREVISTA

“La cançó d’autor és part de la bandasonora de l’independentisme”