La culturaJordi Busquet

L'edició d'aquesta obra ha comptat amb el suport del Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya i la col laboració del Departament d'Universitats, Recerca iSocietat de la Informació.

Coordinació editorial: Lluís LópezEdició: Jordi Pérez ColoméDirecció editorial: Lluís Pastor

Disseny del llibre i de la coberta: Natàlia SerranoLa UOC genera aquest llibre amb tecnologia XML/XSL.

Primera edició en llengua catalana: desembre 2006© Jordi Busquet, del text© Editorial UOC, d'aquesta edicióAv. Tibidabo, 47, 08035 Barcelonawww.editorialuoc.comImpressió: ReinbookISBN: 84-9788-527-9Dipòsit Legal:B.55.568-06

Cap part d'aquesta publicació, inclòs el disseny general i la coberta, pot ser copiada,reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap forma, ni per cap mitjà, sigui aquest electrònic,químic, mecànic, òptic, gravació, fotocòpia o qualsevol altre, sense la prèvia autorització escritadels titulars del copyright.

2

Què vull saber

Lectora, lector, aquest llibre li interessarà sivostè vol saber:

· Per què la cultura és tan important· Què volem dir quan parlem de cultura· Quines en són les concepcions clàssiques· Quina vigència té la cultura popular· Quina trascendència té la cultura mediàtica.· Com la revolució d'internet incideix en la cultura

3

4

Índex de continguts

Què vull saber 3

De banal a significativa 7

LA CULTURA 8

Cinc nocions 8Una matèria complexa 12

LA CONCEPCIÓ HUMANISTA 17

Sis característiques 19La cultura oficial i la contracultura 25

LA CONCEPCIÓ ANTROPOLÒGICA 28

Les pràctiques quotidianes 29Sis característiques 30Identitat i diversitat cultural 35

UN ESTIL DE VIDA 41

El consum ostentós 44Gustos i formes de vida 47

LA CULTURA POPULAR 50

La gran ignorada 52Una definició en set punts 56

5

La democratització cultural 58

LA CULTURA MEDIÀTICA 63

Els trets característics 66El redescobriment dels públics 70

LA CIBERCULTURA 75

Les xarxes de comunicació 76L'origen del ciberespai 79Les tres dimensions bàsiques 80Els confins 82

CLOENDA 86

Bibliografia 88

6

De banal a significativa

La cultura ha assolit una importància cabdal enles societats avançades. De ser un fenomen gairebéignorat o tractat com un aspecte marginal i de cairesecundari, ha passat a ser considerat un delsaspectes més significatius i destacats de la societatactual.

La cultura havia estat la ventafocs en el camp deles ciències socials. La major part d'autors havienprivilegiat els aspectes econòmics i polítics iignoraven sistemàticament la importància de lacultura. Darrerament les coses han canviat: s'haproduït un "gir culturalista" i ha nascut una novasensibilitat que posa en relleu la importància delsaspectes culturals en la societat contemporània. Nonomés hi ha un interès renovat en el camp de laHistòria, l'Antropologia o la Sociologia pels aspectesculturals, sinó que alguns autors consideren lacultura com una dimensió fonamental del mónactual.

7

LA CULTURA

Cinc nocions

La paraula "cultura" té un origen llunyà i unallarga història. Si ens remuntem a l'origenetimològic, "cultura" prové del mot llatí colo (decolere) i significava el conreu de la terra. Mésendavant –i en un sentit metafòric– va passar asignificar el cultiu de la ment i de l'esperit. Des d'unbon principi, doncs, el mot "cultura" estavaemparentat amb la paraula "educació" i anava lligat auna concepció normativa i idealista de la condicióhumana que va tenir en el renaixement italià una deles majors fites històriques.

La cultura apareix en la societat actual com unarealitat rica, complexa i contradictòria. En el seudiccionari de termes, Keywords, del 1976, RaymondWilliams considera la cultura com una paraula claude les ciències socials a la segona meitat del segleXX. Podem trobar definicions per a tots els gustos.Obrim el foc amb la definició clàssica formulada el1871 per l'antropòleg britànic E. Tylor l'any 1871 aPrimitive Culture: "La cultura o civilització és, en unsentit etnogràfic ampli, una totalitat complexa que

8

inclou els coneixements, les ciències, l'art, la moral iqualsevol altres habituds i capacitats de l'home coma membre d'una societat."

Es pot encetar aquesta reflexió sobre la culturaa partir de la descripció de cinc nocions moltproperes i que, de fet, formen part del mateix campsemàntic: art, educació, civisme, ideologia i religió.L'educació

Entre la "cultura" i l'"educació" hi ha un lligammolt estret. Els pensadors il lustrats concebien lacultura com un tret característic i distintiu del'espècie humana i consideraven l'educació com unelement essencial en el procés de formació iaprenentatge personal. Des d'aquesta perspectiva, lacultura la conformen els coneixements i les pautesde conducta que han estat socialment apresos,sobretot en l'àmbit familiar i en l'escola, i que tenenuna importància cabdal, ja que fan possiblel'adaptació dels homes al seu medi, que és alhoranatural i artificial. L'educació és la suma dels sabersacumulats i de les habilitats apreses, transmeses perla humanitat en el curs de la història. Cap societatno pot subsistir sense una forma –més o menysrudimentària– d'educació, gràcies a la qual estransmeten a les joves generacions els valors, elsconeixements i el sentit d'una existència comuna.

9

El civisme

Es pot usar la paraula "cultura" com a sinònimde "civisme". El civisme fa referència a lasociabilitat, l'educació, la cordialitat, el bon gust i lesbones maneres. Es tracta d'un ideal i elcomportament cívic és la base de la bonaconvivència que es considera pròpi dels "poblescivilitzats". Comportar-se cívicament exigeixvoluntat i esforç i els ciutadans s'han decomprometre a respectar unes regles tàcites deconvivència. El civisme es fonamenta generalmenten unes normes de capteniment no escrites i enbons costums que, si no es renoven contínuament,poden ser fàcilment ignorats en la vida quotidiana.

La família, l'escola i els mitjans de comunicaciótenen un paper fonamental a l'hora de difondre lesvirtuts del civisme. Ara bé, aquestes convencions nosempre són clares i és essencial establir-nemecanismes d'elaboració consensuada.L'art

El terme "cultura" fa referència a l'obra i a lapràctica intel lectual, i especialment a l'activitatartística. La concepció humanista tendeix aidentificar la cultura amb l'art. En altres paraules, ales obres, els textos i les pràctiques que tenen com afunció primordial la creació i l'expressió designificats. Pensem, per exemple, en les creacions

10

artístiques en el camp de la poesia, la novel la, elballet, l'òpera, les arts plàstiques i el cinema. Totplegat connecta amb una noció molt estesa (i desentit comú) que identifica art i cultura.

Tradicionalment s'ha considerat artística totaaquella obra humana, que, més enllà de la sevautilitat pràctica o la seva significació concreta, ésvalorada primordialment per la seva qualitat isignificació estètiques.

En el món actual però la realitat de l'art nos'esgota en el valor estètic. L'art també és un vehicled'expressió i en aquest sentit (es vulgui o no) estàvinculat a la filosofia, la religió o la política.Reconeixem a l'art la capacitat de crear una esfera derealitat pròpia.La religió

"Cultura" i "religió" són termes afins. Calassenyalar la importància que ha tingut (i té) lareligiositat en totes les societats. Les cerimòniesreligioses són representacions comunes queexpressen realitats col lectives i que són bàsiques peral funcionament de tota societat. Es pot definir lareligió –en sentit etimològic– com el conjunt deformes i elements sagrats i litúrgics que uneixen o"relliguen" els membres d'una col lectivitatdeterminada. La religió, doncs, és un sistema decreences i pràctiques comunes a una col lectivitatdeterminada (comunitat o església) i constitueix una

11

cosmovisió: un sistema d'idees que permeten fer unarepresentació global de l'univers. En les societatsavançades perviuen una sèrie de símbols,cerimonials i rituals que –segons alguns autors–conformen la "religió civil".La ideologia

Podem parlar de "cultura" com a sinònimd'ideologia. Els éssers humans necessitem viure enun món que sigui més o menys intel ligible i en elqual trobem sentit a la seva existència. Els éssershumans necessitem fer-nos una imatge o una nociócoherent del món social i còsmic del qual formempart. Necessitem disposar d'una mena de mapasignificatiu que ens permeti situar-nos icomprendre'ns a nosaltres mateixos en el món.

La ideologia es pot considerar com un sistemade representacions –conceptes, imatges i mites– queposseeix un rigor i una lògica pròpia, i que adoptaun important paper històric en el desenvolupamentd'una societat concreta. Una ideologia implica unadeterminada "concepció del món". Així, lesideologies són sistemes de creences, normes i valorssobre el món. En aquest sentit, no és tan importantque aquestes creences siguin "veritables", sinó quesiguin plausibles.

Una matèria complexa

D'entrada hem proposat cinc nocions properes

12

i afins al fenomen de la cultura. Es tracta d'unadiversitat de termes que posen de manifest lariquesa i la complexitat extraordinària que presentala mateixa idea de cultura. Ara veurem els principalsreptes o esculls que comporta l'estudi de la cultura,que posen de manifest la seva diversitatd'accepcions i complexitat. No és fàcil parlar decultura, atès que en parlar-ne topem amb problemesde polisèmia i d'indeterminació semàntica.

La paraula "cultura" és un mot polisèmic. Undels problemes que planteja l'estudi de la realitatcultural és l'ambigüitat en l'ús del concepte i la faltade rigor i precisió a l'hora de fer-lo servir. Mentreque en el món de la literatura l'ambigüitat i lapolivalència poden ser un valor preuat, en lesciències socials és imprescindible l'ús d'un llenguatgeprecís. Sovint l'ambigüitat és fruit de la superposicióo la confusió provocada per l'ús de les accepcionsantropològiques (molt àmplies) i les humanistes(molt restrictives) del terme. També hem de sercauts i evitar la confusió que sovint es produeixentre una concepció normativa i una concepciódescriptiva de cultura.

Des de la perspectiva del sentit comú, es fa unadefinició excessivament laxa i imprecisa que diu que"cultura ho és tot", cosa que comporta un greuproblema de banalització. La paraula cultura quedabé a tot arreu i fa quedar bé. Es fa un ús i abúsnotable del terme: es parla, fins i tot, de "la cultura

13

de l'aigua", "la cultura de la pau" i de "la cultura delpa amb tomàquet".

Paradoxalment, però, la paraula cultura té unesconnotacions molt positives. Quan es parla decultura es tendeix a parlar de Cultura amb majúsculaquan ens referim a l'òpera, la pintura o la poesia– ies desestimen, en canvi, bona part demanifestacions culturals que tenen una gran difusió idesperten molt d'interès en la nostra societat. Hi hauna mitificació del fet cultural que dificultaòbviament el seu estudi. No és fàcil tractar l'art i lacultura com a objectes d'estudi, atès que sovint sóntractats com una mena d'objecte de culte (no podemoblidar que les paraules "culte" i "cultura"comparteixen la mateixa arrel etimològica).

Molt lligat a això, hi ha el perill de caure en unaactitud esnob. L'esnobisme, que és molt present enla nostra vida cultural, comporta una mirada altiva idistant que dificulta o impedeix fer un apropamentsociològic seré i rigorós a la realitat cultural. Nopodem oblidar la importància dels gustos i lespreferències culturals en els mecanismes de distinciói reconeixement social. És bo recordar que una deles regles d'or de la Sociologia és que el joc de posaretiquetes ens diu sempre molt més de l'etiquetadorque no pas d'allò etiquetat. Els gustos –també en elcamp de la ciència– poden ser un poderósinstrument de distinció social o professional.

Finalment, hi ha un problema de complexitat

14

que va lligat al caràcter relacional de la cultura. Hi hauna gran diversitat de manifestacions o de nivellsculturals –com són l'alta cultura, la cultura popular ola cultura mediàtica– que estan fortamentinterrelacionats. La cultura popular, per exemple,sempre és definida en relació –o en contraposició– ad'altres categories conceptuals com l'alta cultura o lacultura mediàtica. Part de la dificultat de definir lesdiverses nocions de cultura prové, precisament,d'aquest fet. És per tot plegat que RaymondWilliams, tot i destacar que la cultura és una paraulaclau del segle XX, considera que aquest terme és undels més complicats i envitricollats de la llenguaanglesa. No hi ha cap raó per pensar que les cosessiguin diferents en català.

Després d'aquest capítol introductori s'exposenel que són –al meu entendre– les dues principalsaproximacions a l'apassionant tema de la cultura: (II)la concepció humanista i (III) la concepcióantropològica. Molt vinculada a la concepcióantropològica s'exposa la noció de (IV) cultura comestil de vida. Seguidament, es volen exposar lesprincipals teories sobre la cultura i, alhora,aprofundir en el coneixement del que són elsprincipals fenòmens culturals característics del mónactual: (V) la cultura popular, (VI) la culturamediàtica i (VII) la cibercultura. En definitiva,l'objectiu principal d'aquest text és el de desferalguns malentesos i intentar aclarir el significat i el

15

paper de la cultura en la societat contemporània.

16

LA CONCEPCIÓ HUMANISTALa cultura no es (...) la existencia de lo que se suele llamar #bienes culturales#,sino nuestra presencia, ante ellos, nuestra posibilidad de ser alguien ante laherencia recibida y, sobre todo, nuestra posibilidad de hacer algo con ella.

Emilio Lledó, Imágenes y palabras. 1998.

S'ha tendit durant força temps a assimilar la"cultura" (stricto sensu) amb l'"alta cultura". Desd'aquest punt de vista, la cultura remet a lasensibilitat, als valors espirituals d'una època i a laseva expressió en productes i obres de cairecientífic, literari i artístic. Raymond Williamsassenyala l'estreta vinculació entre aquestes duesconcepcions que es relacionen amb una visió moltexigent que és pròpia dels artistes, intel lectuals iacadèmics que treballen en el "camp cultural".

Aquesta concepció connecta amb la visió deescriptor britànic del segle XIX Matthew Arnold,que a l'obra Culture and Anarchy (publicada el 1869)va considerar la cultura com "el millor del que s'hapensat i s'ha dit en el món". Així, s'equipara lacultura amb les activitats més nobles i distingides dela condició humana i a les obres més importants ques'ha fet en literatura, pintura, música i els altres

17

àmbits de creació artística consagrats.En aquest sentit es proposa fer un ús

extraordinàriament delimitat del terme "cultura",molt vinculat ara al món de la creació i del gaudidels béns simbòlics. La cultura es considera lamàxima expressió del talent humà: la perfecció,l'excel lència i la creativitat. Alhora es pensa que lacultura i l'educació tenen un paper essencial en el"procés de civilització". La cultura, doncs, té unagran transcendència en la millora de la dignitatespiritual i en la salut moral dels homes i les donesd'una època concreta.

Les aportacions d'Arnold van ser molt influents,però és el poeta i crític literari angloamericà T. S.Eliot, qui, l'any 1948, a Notes toward the Definition ofCulture vincula l'existència d'aquests nivells decultura amb una concepció aristocràtica de lasocietat i defensa una jerarquització social i culturalestricta. Creu que, en una societat ideal, totes lesclasses socials compartiran la mateixa cultura, peròel grau de participació serà força diferent. Lesclasses socials més elevades no tindran més culturaque les inferiors, sinó que senzillament assoliran unacultura més conscient i una especialització culturalmés elevada. La tasca de l'elit, segons Eliot, serà"produir un desenvolupament més alt de la culturaen la seva complexitat orgànica".

18

Sis característiques

Seguidament, i de forma concisa, apuntem lesprincipals característiques de la concepcióhumanista, a partir de la tipologia elaborada pelsociòleg valencià Antonio Ariño (1997)a l'obraSociologia de la cultura.La cultura és selectiva

Les activitats culturals comporten el cultiu deles qualitats més nobles i de caire espiritual de lacondició humana. Així, només algunes activitats–com llegir o escoltar música– són dignes imereixen ser reconegudes com a culturals. Aixòcomporta que la major part de les accions empresesper les persones durant la vida ordinària,relacionades amb el treball o l'acompliment de lesobligacions quotidianes, queden excloses de ladefinició.La cultura és normativa o canònica

La "cultura humanista" té el seu fonament en latradició i es caracteritza per un elevat graud'exigència a l'hora de jutjar les qualitats de lacreació cultural. Hi ha una tendència a idealitzar elsproductes de la tradició cultural, potser perquè delpassat ens arriben les obres selectes, les que hanresistit el pas del temps. Però això no ens ha de fer

19

perdre de vista que la major part de les obres són ihan estat mediocres, i és que el talent i la genialitatsón sempre un fet extraordinari (és a dir, escàs). Delpassat només recordem obres excepcionals.

Només el temps permet que una obra pugui serreconeguda, valorada i admesa dins la tradició.Aquesta concepció selectiva va molt lligada a unaconcepció normativa de la cultura. La tradicióhumanista posa l'accent, sobretot, en la qualitatartística i en l'excel lència. La reflexió sobre el cànonliterari posa de manifest la preocupació perl'excel lència.

20

Un cànon contra la posmodernitatA El cànon occidental (1995), Harold Bloom defensaapassionadament la necessitat del cànon. Bloom ésprofessor d'humanitats a la Universitat de Yale i estàconsiderat un dels crítics literaris nord-americans mésreputats. Segons aquest autor, canònica és aquella obraliterària destinada a perdurar i que mereix una lectura irelectura constant. L'obra de Bloom va en contra de laindiferència o del relativisme cultural que professen elspartidaris de la postmodernitat. Els autors postmodernscreuen que les fronteres que separen l'alta cultura i la culturapopular han quedat desdibuixades, i destaquen el caràcterplural i fragmentari de la producció cultural actual.Consideren que vivim un temps presidit pel caos i laconfusió, una època de mestissatge en què imperen elsvalors mercantils i l'èxit fàcil, i en la qual esdevé impossibleestablir criteris definitius de veritat, de bondat o de bellesa.Harold Bloom es revela en contra de la sensació de caos idesconcert característic de la postmodernitat. La conegudaobra El cànon occidental és intempestiva i davant dels excessosque ha comportat la postmodernitat, reclama un retorn al'ordre. L'autor s'erigeix en una mena d'autoritat solitàriaque polemitza amb el que qualifica com a "escola delressentiment". Bloom contradiu els corrents feministes,afroamericans, marxistes, neohistoricistes, que hanproliferat arreu i que són hegemònics en moltsdepartaments universitaris d'estudis culturals. Bloomdefensa, per damunt de tot, el valor artístic de les obresd'art i es mostra escèptic respecte al potencial polític del'art.

21

La cultura és carismàtica

Les manifestacions culturals expressen lesqualitats extraordinàries de l'artista considerat comun creador genial. Podem definir el carisma (elduende, que deia el poeta García Lorca) com unacapacitat excepcional, gairebé sobrehumana, que elsdeixebles o admiradors d'un autor atribueixen a lapersonalitat de l'artista. Es tracta de l'atribució d'undo o d'una qualitat transcendental que es faextensible, també, a les obres d'art que són productedel seu treball. El carisma és de caràcter fràgil iprovisional, ja que va lligat a la personalitat i a lavitalitat del creador. La concepció carismàtica posal'accent en el talent i la inspiració (més que no pasen el treball i en l'esforç), com si l'obra d'art fos unaemanació directa de la personalitat de l'artista. Nocal dir que la genialitat és una qualitat excepcional ique la major part dels creadors són i han estatmediocres.La cultura és producte de l'educació

La cultura és el fruit d'un procés iniciàtic ques'assoleix a través d'un llarg i complex procéseducatiu. Per això podem relacionar el significatoriginari de la paraula "cultura" –derivat de "cultiu"("agricultura")– amb el cultiu de la ment i de lasensibilitat. Els processos d'aprenentatge culturalpoden ser relativament durs i sovint estan presidits

22

per una actitud d'esforç i d'autoexigència. Calassenyalar l'estreta connexió que hi ha entre cultura ieducació, i remarcar la gran importància delsprocessos educatius, que tenen lloc, de maneraprimordial, en l'àmbit familiar i a l'escola.La cultura és jerarquitzadora

Són les "persones cultes" les que estan en millordisposició de reconèixer els valors i de gaudir de lesqualitats de les obres més importants de la tradiciócultural. La formació personal és possible gràcies aun lent i sofisticat procés educatiu que permet a les"persones cultes" gaudir de les millors creacions dela tradició. Aquest bagatge cultural –el "capitalcultural"– pot servir per legitimar i reforçar lasituació social de privilegi de determinades elitssocials.

La sensibilitat i el gust s'eduquen (no són unproducte de la naturalesa). És gràcies a l'educacióque algú pot assolir un alt grau de sensibilitat, unrefinament en el gust i una ampliació del nivell deconeixements. Les persones ignorants, incultes i pocsensibles, no disposen de la preparació adequada pergaudir d'aquestes formes culturals. Per aquestespersones, l'alta cultura és un afer estrany, llunyà iespecialment difícil. Aquesta "dificultat" reforça,encara més, el caràcter minoritari i exclusiu quesovint presenta el públic que té accés a l'alta cultura.En determinats països, com ara França i la Gran

23

Bretanya, l'alta cultura gaudeix d'una sòlida tradició iun gran prestigi social: ha esdevingut un model i unreferent universal per a amplis sectors de lasocietat.La cultura és fràgil i vulnerable

La tradició cultural és com un tresor heretat. Estracta d'un llegat que cal conservar. L'alta cultura espot perdre o es pot veure terriblement afeblida,deformada i degradada en mans de persones pocsensibles i sense escrúpols. La cultura també es potveure amenaçada per la reproducció tecnològica, elmercadeig de l'art i la banalització que comportasovint la divulgació cultural.

Allò que proporciona una gran riquesa i prestigia la cultura humanista és l'existència d'un repertoribasat en una rica tradició i en uns patrons de qualitatque són el producte d'un llarg i complex procéshistòric de reflexió i depuració. Aquest repertoriinclou grans obres en el terreny de la poesia, lanovel la, la filosofia, l'escultura, la pintura, lescomposicions i execucions musicals, les obres irepresentacions teatrals, l'arquitectura i l'artesania.

La concepció humanista de cultura gaudeixd'una herència molt valuosa i incorpora un muntd'obres importants que podem considerar essencialsen la nostra tradició. La tradició humanista tambéposa l'accent en el cultiu de la ment i de l'esperit.Com s'ha dit, l'educació té una importància decisiva

24

en el procés de formació cultural.Des d'una sensibilitat humanista, cal que la

cultura sigui preservada mitjançant l'acciócoordinada d'una sèrie d'institucions especialitzades:museus, biblioteques, sales de concert. Lògicamentl'escola i les institucions educatives tenen unaimportància cabdal en la difusió i la transmissiód'aquesta tradició a través de les generacions.

Dins la tradició humanista –que hem acabatd'exposar– conviuen una extraordinària diversitat desensibilitats. És per aquest motiu que és difícil (i,segurament, molt agosarat) fer-ne una síntesi.Naturalment, seria enganyós o il lusori pensar quesom davant una tradició completament coherent iharmònica. La realitat és que es tracta d'una tradiciómolt rica i fèrtil presidida –no podia ser d'altraforma– per debats i controvèrsies. Algunes versionscanòniques dins de l'humanisme han suscitat elnaixement de moviment heterodoxes que hanqüestionat d'arrel els principis bàsics de certhumanisme. Com veurem en el proper apartat, latradició humanista ha estat contestada, per exemple,per les avantguardes estètiques de principis del segleXX i per la Contracultura de la segona meitatd'aquest segle XX.

La cultura oficial i la contracultura

L'art s'ha mitificat extraordinàriament dins de la

25

tradició cultural de l'humanisme. Tanmateix, lesformes culturals i artístiques també han generatrebuig o resistències. La controvèrsia i les disputess'han produït en el mateix camp artístic i hangenerat una tensió (més o menys permanent) entreels partidaris de l'ortodòxia i els que plantegenposicions herètiques. L'evolució i transformaciócultural és, en bona part, producte d'aquesta tensióconstant.

La importància dels moviments herètics oheterodoxos –que han tingut una importànciaextraordinària en l'àmbit religiós– es fa palesa, d'unamanera molt clara, en el camp de l'art. Lesavantguardes artístiques de principis del segle XXvan provocar una ruptura radical amb la tradicióheretada. Aquests moviments estètics van propiciaruna ruptura radical amb els convencionalismes del'art acadèmic i del classicisme. Gran part d'aquestsmoviments rebutgen també l'estètica burgesa il'esteticisme, allò que tradicionalment s'ha anomenat"bon gust", entès com a conjunt de valors de lesclasses privilegiades reforçats pel sistema educatiu ianomenada "alta cultura". També comportarà unmenyspreu dels gustos populars i del fenomenkitsch.

La crítica feta per les minories avantguardistesva tenir un efecte de xoc i sovint va ser motiud'escàndol i controvèrsia. Els movimentsd'avantguarda –malgrat que sovint han fracassat en

26

els seus propòsits– han propiciat que amb el tempses produeixi un canvi profund en la sensibilitatcultural i l'estètica contemporània.

El terme "contracultura" és relativament recent,però en totes les èpoques de la història s'han produïtmoviments heterodoxos de resposta i de rebuigcontra les creences, els valors i les normes imposatsper la cultura oficial. Així, la paraula "contracultura"va associada als moviments de revolta del maig del68, però els corrents de caire subversiu han estatuna constant al llarg de la història.

La contracultura es pot manifestar de maneresdiferents en cada societat; especialment però enmoments convulsos en què s'anuncien canvisprofunds. La contracultura proposa un discurs decrítica del poder i de tota forma d'opressió. En elmoment que s'accepta una proposta que prové de lacontracultura, aquesta entra a formar part de lacultura compartida (allò que el sociòleg nordamericàPeter Berger anomena "un món donat perdescomptat") i perd, en bona part, els seu caràctersubversiu.

27

LA CONCEPCIÓ ANTROPOLÒGICAL'home està biològicament predestinat a construir un món amb altres i aconviure-hi. Aquest món esdevé per a ell una realitat omnipresent iindefugible. Els límits d'aquest món els imposa la naturalesa; però un copconstruït, el món social s'hi torna i també ell marca límits a la naturalesa. Enaquesta dialèctica entre la natura i el món socialment construït, el mateixorganisme humà queda transformat. En aquesta mateixa dialèctica, l'home crearealitat: i, en crear realitat, es crea ell mateix.

P. Berger i T. Luckmann, 1988, 251.

La concepció de cultura que gaudeix de méstradició és, com acabem de veure, la humanista.Tanmateix, cap al final del segle XIX, la naixentantropologia va atorgar un nou significat al conceptede "cultura", entesa ara com el conjuntd'expressions i realitzacions de la vida de l'home ensocietat. Al concepte restringit "d'alta cultura" o decultura humanista, que recull un dels grans eixos designificació del concepte original (que la vinculavamolt a l'art i a la vida espiritual), hi afegim ara unaaltra definició que contempla i ampliaextraordinàriament la significació anterior.

Des d'aquesta òptica, es pot parlar de culturacom el conjunt de les manifestacions i produccions

28

específiques d'una col lectivitat i en el terrenyintel lectual, moral, folklòric i, fins i tot, material.

Assistim al pas d'una concepció eminentmentnormativa de la cultura a una de descriptiva i ambfinalitats científiques o pseudocientífiques.Comporta també el pas d'una concepció elitista ivalorativa de la cultura a una altra més oberta, jaque, malgrat les diferències culturals entre els poblesi les relacions de dominació o de dependènciaexistents, considera que tots els grups humans tenenla seva cultura.

L'antropologia neix al segle XIX com unadisciplina de coneixement científic, molt lligada a lespotencies colonials preocupades per "explorar icomprendre" millor les societats colonitzades.L'origen de l'antropologia assenyala una fita en lahistòria d'Occident, que contempla les altressocietats colonitzades com a objectes dignesd'estudi. Per tant, es tracta d'una disciplina deconeixement que constata l'existència de diferentscultures i que inicialment es dedica a classificar-les.

Les pràctiques quotidianes

Dins del procés d'hominització –mitjançant elqual l'espècie humana s'ha desenvolupant al llarg dela història– és molt difícil separar o discernir elsaspectes biològics dels aspectes culturals. Expressatamb una fórmula paradoxal: la cultura és una cosapròpia de la naturalesa humana. Som bàsicament

29

éssers culturals, però també som part de la naturasobre la qual exercim la nostra activitat.

El centre d'atenció de l'antropologia són lespràctiques humanes en general –no només les queassoleixen una dimensió espiritual o les que sónqualificades com a nobles. L'antropologia analitzales pràctiques culturals ordinàries de la "gentnormal" com a membres de la societat (mentre quel'alta cultura focalitza l'interès en l'estudi de lespràctiques "espirituals" de les "classes altes"). Lacultura és la forma de vida d'una societat. Es tractad'una accepció que ha tingut una enormetranscendència en les ciències socials i més enllàd'aquestes.

Dins la tradició antropològica conviuenconcepcions força diferents de cultura. Hi ha quis'ha entretingut a col leccionar-les fins a assolir unaxifra de prop de tres-centes definicions diferents.No és el lloc ni el moment d'exposar totes aquestesdefinicions, ni d'entrar en disquisicions. En tenimprou de fer una definició sintètica que vol ser més omenys fidel als corrents més representatius del'antropologia.

Sis característiquesLa cultura suggereix una dialèctica entre el que és artificial i el que és natural,entre el que nosaltres fem al món i el que el món ens fa a nosaltres. Lanaturalesa produeix la cultura, que, alhora, transforma la naturalesa, temarecurrent en les comèdies tardanes de Shakespeare, en les quals la cultura esrepresenta com l'instrument d'una constant recreació de la naturalesa.

30

Eagleton, The Idea of Culture, 2000.

Vegem, tot seguit, les característiques de laconcepció antropològica de cultura.La cultura és constitutiva

Tots els éssers humans, per naturalesa,necessiten formar-se i completar-se culturalment.L'ésser humà és un animal polític (zoon politicon) jaque fora d'un entorn social i cultural no podriadesenvolupar les seves potencialitats. El fet culturalés fonamental, ja que hom no posseeix els mitjansbiològics necessaris que procuren estabilitat a la vidahumana. El fet de formar part d'un món culturaldeterminat és el que pot donar ordre, estabilitat isentit a la vida. Es tracta d'una concepció universal iinclusiva, ja que tots els homes i dones estanconstituïts culturalment com a éssers humans.L'home és un ésser biològic

Malgrat el caràcter cultural de la condicióhumana, no podem oblidar-ne la condició biològica.L'ésser humà ha de satisfer una sèrie de"necessitats" i d'imperatius que venen determinatsper seva naturalesa. L'home i la dona estanbiològicament predestinats a viure en un món social.Aquest món esdevé per a ell una realitatomnipresent i indefugible. Els límits d'aquest mónels imposa la naturalesa; però un cop construït, el

31

món social s'hi torna i també ell marca límits a lanaturalesa. En aquesta dialèctica entre la natura i elmón socialment construït, el mateix organismehumà queda transformat. L'ésser humà continuadesenvolupant-se biològicament un cop ha establertuna determinada relació amb el medi.La cultura té un caràcter històric

L'ordre cultural sorgeix com un producte del'activitat humana. Els homes i les dones fem lahistòria, però la fem en unes circumstàncies noescollides, directament trobades, donades iheretades del passat. La cultura és el fruit de lahistòria i s'ha d'entendre com un producte del canvipermanent. Això pot apreciar-se clarament en el casde llengua, que és una realitat viva que evoluciona ies transforma al llarg del temps.La cultura té una dimensió objectiva

La cultura presenta una dimensió objectiva ques'expressa en formes institucionalitzades i també enla producció de determinades formes simbòliquescom, per exemple, el llenguatge. Les institucionsprocuren mecanismes i maneres de fer mitjançantles quals les persones segueixen unes pautes deconducta modelades socialment.

Les formes culturals i les pautes decomportament són compartides per una comunitatde vida més o menys homogènia. Sovint no els

32

donem molta importància atès que les donem perdescomptades.La cultura té una dimensió subjectiva

La cultura presenta una dimensió subjectiva ques'adquireix mitjançant el procés de socialització. Ésmitjançant l'educació que podem aprendre iinterioritzar els valors, les creences i les formes decomportament vigents en la comunitat.

La socialització és un procés d'aprenentatgecrucial en la vida de les persones mitjançant el quall'ésser humà interioritza durant tota la vida, iespecialment durant la infantesa, unes maneres depensar, de sentir i d'actuar que són pròpies de laseva "comunitat de vida". No cal dir quel'aprenentatge del llenguatge té una importànciacabdal dins d'aquest procés.La cultura és un sistema de símbols

No es pot entendre la cultura sense destacar laimportància que té la simbologia per la vida social.A principis del segle XX, Max Weber –principalfigura de la sociologia alemanya– destaca el caràctersignificatiu de la vida social. En una línia moltsemblant, l'antropòleg Clifford Geertz veu la culturacom la xarxa de significats en què es veu envoltadala humanitat. Les construccions simbòliques tenenun caràcter arbitrari i convencional. Es tractad'informació que es pot transmetre –per via oral o

33

escrita– de generació en generació.En definitiva, la cultura és un marc de

referència complex fet de models de tradicions,creences, valors, normes, símbols i significatscompartits pels membres que conviuen dins unacomunitat. El grau de participació i d'implicació perpart dels individus pot ser força diferent de maneraque les formes culturals no són estrictamenthomogènies.

Les creences culturals es refereixen a allò que lagent accepta sense qüestionar-s'ho. En tota societathi ha uns referents comuns entre els individus queconfiguren el que podem anomenar "el món donatper descomptat", que és percebut pels individuscom a "natural", independent d'ells i inqüestionable.Aquests referents compartits són els que fanpossible la comunicació entre individus diferents ifaciliten la relació entre les persones. És, doncs, unmecanisme molt eficaç com a font de legitimació del'ordre social. Aquest coneixement, però, no té resde natural. Aquestes certeses són fruit deconvencions socials sovint precàries. Les normesculturals estableixen les expectatives decomportament en situacions determinades.

Finalment, els valors culturals es refereixen aallò que socialment es considera prioritari: el queestà bé o malament, el que és desitjable oindesitjable. És mitjançant l'educació que es podenaprendre i interioritzar aquests valors, creences i

34

formes de comportament, alhora que aquestesformes i reglamentacions es poden transmetre entregeneracions.

Identitat i diversitat cultural

Les societats no són illes. Tota societat estaen contacte amb d'altres societats i, per tant, totacultura és susceptible de ser influïda per d'altresformes culturals. Seguidament veurem lescaracterístiques més significatives de tota culturaque esta en contacte amb d'altres realitats culturals.

Tota cultura és particular. Malgrat el caràcternecessari i universal del fet cultural, cada cultura éshistòricament particular i ha de ser investigadaempíricament tenint en compte els valors normatiusde cada societat. Tota cultura es defineix enreferència a un grup social que viu en unescircumstàncies temporals i espacials concretes. Hiha cultures desterritorialitzades com ara els gitanoso els immigrants.

La cultura és plural. Hi ha tantes cultures comgrups humans. La diversitat és tant un resultat del'ontologia (la manera de ser) com de lafenomenologia (en la qual tot grup humà s'adapta ales condicions ambientals i socials que li ha tocatviure).

Existeixen els "universals culturals". Undels enigmes essencials als quals ha pretès donarresposta l'antropologia és comprendre la diversitat

35

de les cultures dins de la universalitat de la culturahumana. Malgrat les diferències, també hi ha unasèrie de trets comuns, compartits per totes lessocietats, anomenats "universals culturals".

La cultura és relativa. Malgrat que els homestendeixen a pensar que la seva cultura és superior(etnocentrisme), l'antropologia contemporàniaafirma la dignitat equivalent de totes les cultures.L'antropologia, un cop superada la faseevolucionista, aplica el relativisme cultural com unprincipi metodològic en els seus estudis.

Les formes culturals són essencialmenthíbrides. Malgrat que molts estudis tendeixen acercar una coherència i una harmonia de les formesculturals, es pot dir que no hi ha formes culturalsquímicament pures, atès que gairebé totes lessocietats estan en contacte amb altres. Elmestissatge –com assenyala l'escriptor d'origenpalestí Edward Said– és consubstancial a totes lescultures: "Totes les cultures estan involucrades entresi; no hi ha cap cultura pura, ni única; totes sónhíbrides, heterogènies i extraordinàriamentdiverses".

Aquestes són les característiques essencialsd'una concepció integradora de la cultura. Desd'aquesta perspectiva antropològica, la majoria delsaspectes rellevants d'una societat s'insereixen en ladefinició de cultura, i l'anàlisi d'una cultura esconverteix pràcticament en l'anàlisi d'un sistema o

36

d'una formació social concreta.

De l'etnocentrisme a la interculturalitatRefusant la humanitat als qui apareixen com els més salvatges o bàrbars delsseus representants, no fa sinó manllevar-los una de llurs actituds típiques. Elbàrbar és, primer que res, un home que creu en la barbàrie.

Claude Lévi-Strauss Raça i història, 1969 (1952),

Cada societat té la seva idiosincràsia i tendeix aconsiderar la seva cultura com la millor. Des del'antropologia s'ha denunciat una tendència freqüenten tots els pobles, inclosos els pobles "civilitzats", aconsiderar les altres formes culturals com ainfracultura o a negar-los la dignitat. En negar ladignitat de la cultura també es menysprea la dignitatdels individus que en participen.

En un treball clàssic, Raça i història (1952),l'eminent antropòleg francès Claude Lévi-Straussafirma que en els homes i les dones de totes lescultures i totes les èpoques hi ha una actitud moltarrelada i persistent, basada en fonamentspsicològics molt sòlids, que consisteix a repudiar lesformes culturals, morals, religioses, socials,estètiques, que estan allunyades de les pròpies. Lesdiverses formes de negació de l'altre sovint vanlligades a les relacions de dependència i dedominació entre diversos grups humans.

Les formes culturals estranyes tendeixen a ser

37

qualificades de salvatges: "Això no és cosa nostra","Això no hauria de permetre's", etcètera, i d'altresreaccions grolleres que tradueixen aquestaesgarrifança o repulsió davant la presència demaneres de viure, de creure o de pensar que sónestranyes a la pròpia. La forma de vida de cadascúapareix com la norma i, per tant, no és una "cultura"qualsevol, sinó el patró mitjançant el qual escontemplen les altres formes de vida, amb tota laseva singularitat. No cal dir que aquesta és unaactitud etnocèntrica, basada en un punt de vistaingenu, però profundament arrelada a la major partde les cultures.

L'etnocentrisme no és una actitud exclusivad'Occident. En realitat, forma part d'una tendènciade tots els homes i les dones a pensar que vivim enl'únic món possible; el millor dels móns possibles,potser. Ni en un cas ni en l'altre, no es vol admetreel fet de la diversitat cultural; es prefereix fer fora,expulsar de la "cultura" totes aquelles "formes iestils de vida salvatges" que no es conformen a lanorma dels models culturals propis. Lévi-Straussconclou les seves reflexions amb un fragmentlapidari: "Refusant la humanitat als qui apareixencom els més salvatges o bàrbars dels seusrepresentants, no fa sinó manllevar-los una de llursactituds típiques. El bàrbar és, primer que res, unhome que creu en la barbàrie". L'antropòleg francèses refereix a la relació entre cultures i suggereix una

38

aproximació antropològica relativista, que serveix, simés no, per comprendre i admetre la dignitat detotes les cultures humanes, sense negar lesdiferències. Es tracta d'una crida al respecte i a latolerància entre els individus de diverses cultures.

Malgrat que l'antropologia neix lligada alcolonialisme i amb una vocació classificatòria,l'antropologia actual afirma la dignitat equivalent detotes les cultures. Les cultures, doncs, no sóncomparables: són incommensurables. El relativismecultural és un principi metodològic que permetestudiar les formes culturals des de la distància i delrespecte envers unes formes culturals que s'han decomprendre com a unitats totalitzadores.

Les cultures només són comprensibles a partirdels seus criteris interns. Això significa que l'únicamanera de comprendre correctament les cultures ésinterpretar-ne les manifestacions d'acord amb elsseus criteris culturals, cosa que no implical'eliminació del nostre judici crític, però sí la sevasuspensió inicial fins que no haguem entès lacomplexitat simbòlica de moltes pràctiquesculturals. Es tracta d'intentar moderar unetnocentrisme que es present en totes les societatshumanes i que fa interpretar les pràctiques culturalsalienes mitjançant els criteris de la cultura d'aquellque interpreta.

Cal assenyalar que les societats actuals no sónculturalment homogènies. Dins una mateixa societat

39

poden coexistir grups culturalment i ètnicamentdiversos que conviuen i rivalitzen. Això fa que ladiversitat i la complexitat siguin en el cor de la vidasocial. Per estudiar les relacions entre cultures hi hadues perspectives diferents: la multiculturalitat i lainterculturalitat.

La multiculturalitat es considera una situació defet en la qual col·lectius de persones de culturesdiferenciades coexistiesen en un mateix territoriestatal o regional. En la multiculturalitat el territoriés l'element que diferencia el que és propi del que ésaliè. Per la interculturalitat les cultures no estanirremediablement lligades a una identitat territorial.Es consideren els fenòmens de desterritorialitzacióde la cultura que s'han accentuat amb el procés de"globalització cultural". El multiculturalisme tendeixa remarcar les diferències que hi ha entre lescultures, ja que es basa en la comparació d'allò aliè apartir d'allò propi. La interculturalitat també defineixuna situació de fet, però analitzada des d'un punt devista diferent. Des de la perspectiva de lainterculturalitat, interessa conèixer les relacions i elscontactes entre diverses cultures. El que interessa nosón les diferents cultures en si mateixes, sinó elscontactes que s'estableixen entre elles, els espaisrelacionals, els llocs fronterers, les hibridacions i elsmestissatges.

40

UN ESTIL DE VIDAPart de l'encant atribuït a la sabata de xarol, a la roba blanca immaculada, albarret de copa brillant i al bastó –que realcen en tan gran mesura la dignitatnatural d'un cavaller– deriva del fet que suggereix que l'usuari, vestit així,difícilment pot ajudar a fer cap tasca útil. Els vestits elegants serveixen a laseva finalitat d'elegància no només pel fet de ser cars, sinó també perquèconstitueixen el símbol de l'oci.

Thorstein Veblen, The Theory of the Leisure Class, 1899.

Molt lligada a la concepció antropològica es potconsiderar la cultura com una manera global deviure i d'encarar la vida, com una manera de ser enel món. La noció de cultura com "estil de vida" ésuna concepció vinculada a les pràctiquesquotidianes, als gustos i als hàbits dels membres delsgrups o de les classes socials. La idea d'estil de vidaés molt important en la nostra societat per tractarfenòmens com els de la moda o les cultures juvenils.L'estil de vida contempla el desenvolupament de lespràctiques en el temps de lleure, els costums i elshàbits culturals en un sentit ampli: per exemple,podem fer esment de la decoració de la casa, de lesactivitats que es fan durant les vacances, de lamanera de vestir.

41

La cultura com a estil o forma de vida comportauna versió estetitzada de la societat entesa com untot més o menys harmònic. Es tracta d'un terme queactualment gaudeix d'un ús ampli i variat, tant en elcamp de la sociologia com, principalment, en lainvestigació sobre l'estratificació social o en lainvestigació de mercats, on s'ha utilitzat en elsestudis sobre consum. Malgrat això, no sempre ésfàcil aconseguir un consens a l'hora de definir-ne elsignificat.

El concepte "estil de vida" va ser elaborat perautors clàssics de la sociologia com Gabriel Tarde iGeorge Simmel, però va ser Max Weber qui, enl'àmbit de les ciències socials, en va donar unadefinició més acurada. Weber parla dels "estils devida" quan, en un diàleg tàcit amb Marx, afrontal'existència de les classes socials en les societatscapitalistes. Des d'una perspectiva marxista, lapropietat, la riquesa i l'ocupació són els principalscriteris convencionals per a la definició de la posicióde classe. La classe es pot definir com un grupd'individus que comparteixen un rol professional iunes mateixes condicions de treball.

Weber va admetre aquest punt de vista, però,també va subratllar la importància que tenen opoden tenir els factors culturals (extraeconòmics iextralaborals) en la definició de la classe, ja que lesclasses socials són grups humans amb uns tretsd'identitat comuns, cosa que pot influir fortament

42

en el seu "estil de vida" particular. Segons l'autoralemany, la descripció de l'estratificació social escomplica per l'existència dels "grups d'estatus". Espot fer una distinció estricta entre classe i grupsd'estatus: "Per tant, podem dir –a risc desimplificar– que les classes s'estratifiquen d'acordamb llurs relacions amb la producció i l'adquisicióde béns; mentre que els grups d'estatuss'estratifiquen segons els principis del consum debéns, tal com ve representat per estils de vidaparticulars (Weber, 1921).

Es tracta d'una cultura viva, vinculada als gustosi a les formes de vida dels grups o de les classessocials. Els gustos, les formes de capteniment o elnivell de consum de béns materials poden esdevenirun bon indicador per ubicar les persones en el seugrup social. L'estil de vida està molt condicionat perles activitats que es fan en el temps de lleure i esreflecteix, per exemple, en el tipus i estructura de ladespesa familiar. Aquesta noció inclou totesaquestes manifestacions i la manera particular derealitzar-les. Per exemple, la roba, el pentinat i lesactivitats de lleure dels joves tenen una gran carregasimbòlica. Els joves donen una gran importància alselements estètics i formals. La irrupció de lesanomenades "cultures juvenils" s'expressa a travésde determinades modes i pautes de consum.

La cultura com a estil de vida equival a "lesmaneres de fer". La "manera" no es refereix només

43

a la mera aparença o a l'aspecte exterior de lesaccions o dels comportaments, sinó al registresencer, minuciós i complet, de les sevescaracterístiques. Els partidaris d'aquest enfocamentprojecten una visió totalitzadora de la cultura. Lacultura és contemplada com una manera global deviure i d'encarar la vida, i una manera d'ésser en elmón: el literal "culture is a whole way of life" deRaymond Williams.

El consum ostentós

D'una societat centrada en el treball i laproducció hem passat a una societat on el consumtambé té una importància cabdal. Thorstein Veblenfou el primer economista que, més enllà de l'anàlisieconòmica convencional, va parlar del "consumostentós" relacionat amb l'afany de presumpció i dedistinció social. A Theory of the Leisure Class (1899),Veblen va considerar que la classe superior està encondicions d'imposar les formes de comportamentque la caracteritzen, els seus gustos i, en definitiva,tot allò que constitueix l'estil de vida com un modelde referència han de seguir o a respectar que la restade les classes socials. Segons Veblen, qualsevoldespesa que contribueixi de manera efectiva a labona fama de l'individu generalment s'ha de fer encoses cares i supèrflues.

44

El luxeEl consum d'objectes de luxe, que no tenen cap utilitataparent, ha esdevingut socialment honorable, signe deproesa i penyora de dignitat humana. El consum arriba a serhonorable per si mateix, especialment quan es refereix a lescoses més cares i desitjades. És en la mesura que els bénssón costosos que consumir-ne es considera un fet "noble";inversament, la impossibilitat de disposar-ne pot esdevenirun signe d'inferioritat i de demèrit. Com diu ThorsteinVeblen, un vestit barat és el que fa un "home barat". A laseva època, Veblen era perfectament conscient que, perassolir un alt nivell de distinció, no n'hi havia prou de ferostentació de la riquesa material. També era molt importantl'educació, la sensibilitat, les formes de comportament i, endefinitiva, les bones maneres. El refinament dels gustos iaquest cultiu de la sensibilitat estètica, que acompanyen elcaptivament, requereixen temps i dedicació i, al mateixtemps, no són accessibles a les persones que han de destinarbona part del seu esforç al treball.

Els gustos, el capteniment i les formes decomportament han estat un vehicle important decomunicació social. Mitjançant el consum dedeterminats béns de luxe les classes altes podenreafirmar la seva situació social. L'exhibició de lariquesa és una actitud característica del "nou ric",que necessita afirmar-se (i compensar el seu origensocial humil) mostrant-la com si es tractés d'untrofeu.

No és difícil adonar-se de les raons queexpliquen el comportament típic del "nou ric". Com

45

va saber copsar magistralment l'historiador alemanyWerner Sombart (1913) a Der Bourgeois, un fenomenque es repeteix en el nostre cicle cultural és el de lagent originària del poble que s'enriqueix ràpidamenti gasta la seva riquesa per adquirir objectes de luxe:"Les raons i fonaments d'aquest comportament nosón difícils d'explicar: d'una banda, la condició del'home natural i rústec no li permet de gaudir d'altresplaers que no siguin de caire material; d'altra banda,el desig ardent de conquerir un lloc de prestigi alcostat de les classes distingides".

Les formes més cridaneres d'ostentació social,particularment en el cas dels nou rics, tenen a veureamb un procés més o menys artificiós de creació orecreació de la identitat en el qual es fan destacaruns atributs considerats positius. Aquesta situació esprodueix sobretot quan hi ha (o es creu que hi ha)un desequilibri entre la posició social que algú ocupai el respecte i la consideració social que aquest algúmereix, si més no, en determinats àmbits.

El nou ric és objecte fàcil de burla o d'escarnisocial. Es veu menyspreat i ridiculitzat per part delssectors populars que, sovint, tenen un sentimentambivalent de desdeny i d'enveja envers els homesd'èxit. El menyspreu existeix també entre elsmateixos burgesos i, sobretot, entre els membres dela burgesia tradicional, la qual normalment adoptaformes de comportament més austeres i mésdiscretes.

46

Aquesta actitud de rebuig estètic sovint amagauna forta rivalitat envers els nou rics que tenen unaactitud social més agressiva i més "amenaçadora".En contraposició al nou ric, les famílies de laburgesia tradicional (més segures de si mateixes)tendeixen a adoptar una actitud més discreta i alhorarefinada, ja que, al llarg de generacions, les sevesformes de capteniment han experimentat un procésd'elaboració i depuració formal. Lluny de lesurgències econòmiques, aquests sectors de laburgesia es distingeixen per la seva elegància i"naturalitat".

Gustos i formes de vida

El gust és un vell objecte d'estudi de l'eminentsociòleg francès Pierre Bourdieu. Els gustos estroben en el cor de l'estil de vida d'un grupparticular. Bourdieu considera que els gustos i lesformes de comportament extern, que són al centred'un determinat estil de vida, poden actuar com unbon indicador per ubicar les persones en el seu grupsocial o la classe social de procedència.

A La distinction –que ens procura un magníficretrat històric de les formes de distinció cultural aFrança– Bourdieu considera que la personadistingida és la que segueix de manera escrupolosa ide forma digna les formes i els models arquetípicsde conducta vigents en el seu grup de pertinença.Ara bé, les manifestacions culturals i les afirmacions

47

del gust no són, generalment, el producte d'unaelecció conscient i estratègica de l'individu. Elcomportament cultural és el producte de l'habitusque és una disposició "desinteressada" que impregnai dóna una coherència formal a totes les formes decomportament, i orienta les decisions queorganitzen la vida de les persones.

La noció d'habitus sorgeix en el context d'unateoria general de la pràctica i esdevé un concepteclau per comprendre les reflexions de Bourdieusobre la cultura. Bourdieu desafia la concepcióhumanista que esdevé massa restrictiva. Des de laperspectiva de l'autor francès, "cultura", en sentitampli, comprèn tot allò que es fa relacionat amb undeterminat habitus de classe i que engloba formes iestils de vida. L'habitus és com una segona naturalesad'origen cultural que orienta les eleccions quetothom fa relatives al menjar, al vestit, al mobiliari,als espectacles de què gaudeix. Alhora l'habitusimpregna la manera de moure's, la manera de parlari el gest. Així doncs, el fenomen de la distinció no esrefereix solament al camp de les belles arts i al delsgustos estètics de caire més refinat, sinó que s'esténen un sentit ampli i impregna les formes de consumi els estils de vida de les diverses classes socials.

L'habitus constitueix un conjunt de disposicionsque inclinen els agents a obrar i reaccionar d'unamanera determinada. Així, l'habitus (el gust) esrefereix alhora a certa capacitat de discerniment i a

48

una determinada manera de fer les coses amb unagràcia especial. Es pot definir l'habitus, a la manerade Bourdieu, com "el sistema de disposicionsadquirides (marca incorporada de la biografiasocial), que és alhora principi generador depràctiques objectivament classificables i sistema declassificació d'aquestes pràctiques".

Les disposicions que constitueixen l'habitus sóninculcades, estructurades, durables, generatives itransposables. Amb aquest concepte, Bourdieu volconnectar les estructures socials objectives amb elsindividus socials concrets com a subjectes iprotagonistes. Aquestes disposicions generenpràctiques que són regulars, però que no han de serpas, necessàriament, el producte d'accionsconscients o governades per una "regla".

L'habitus és el conjunt d'esquemes de percepció,d'apreciació i d'acció inculcats pel mitjà social en unmoment i en un lloc determinats; és a dir, és unconjunt de disposicions socialment adquiridesmitjançant l'aprenentatge. És una manera de serinterioritzada segons la posició que cadascú ocupadins l'espai social i que acaba organitzant tant lapercepció com la generació de les pràctiquesculturals.

49

LA CULTURA POPULARLa cultura popular, ja d'ençà dels primers esforços dels folkloristas pertrobar-hi les diverses essències i fonaments dels esperits nacionals, estaria enperill d'extinció i això invita a diverses actituds conservacionistes que no sónincompatibles: la compilatòria, la museística, la de potenciar-ne l'estudi, la dereivindicar-ne la protecció i la reestimulació per assegurar-ne el manteniment.

Marín i Tresserras, Cultura de masses i postmodernitat, 1994.

La "cultura popular" és al centre de moltescontrovèrsies sobre el conjunt de la culturacontemporània. A Europa es tendeix a definir lacultura popular en contraposició a l'anomenada"cultura de masses", que comprèn la major part deles formes de producció i consum culturals de caireindustrial. Dins de la cultura popular podemdestacar les celebracions religioses i les festes que enalguns casos tenen una vigència extraordinària enmolts pobles i ciutats. Les manifestacions esportives–que formen part clarament d'una nova culturapopular mediatizada– també han adquirit unaespecial rellevància en les societats avançades.

Paradoxalment, mentre a Estats Units esrelaciona la cultura popular amb el món del cinema,la ràdio i la televisió, als països europeus, en canvi,es vincula amb el folklore i la tradició: les festes i

50

celebracions, la música en viu, les dansestradicionals, les rondalles. Per exemple, els estudisde caire folklòric (o, millor dit, folkloristes) se centrenen l'anomenada "literatura popular", especialmentels contes, els costums, les supersticions, les festes,les llegendes i les dites populars.

La idea que la cultura popular és una cultura demasses d'origen nord-americà té un fort arrelamentdins de la tradició dels estudis culturals. Els estudisculturals, que han proliferat sobretot als païsosanglosaxons, se centren prioritariament els usos delsmitjans de comunicació convencionals i les formesde recepció cultural i apropiació social de la cultura.Per exemple, John Fiske (1987), sociòleg britànicexpert en mitjans de comunicació, argumenta que lacultura popular "és allò que fa la gent dels productesprovinents de la indústria cultural". La cultura demasses seria, en canvi, el repertori de productesculturals que s'ofereix al gran públic.

51

Dues culturesAl llarg de la història es constata l'existència de duescultures: d'una cultura de les elits ("cultura culta")diferenciada d'una cultura del poble o cultura popular. Lacultura popular ha evolucionat al llarg del temps i s'hatransformat tant des del punt de vista de les formes comdels continguts i dels mitjans d'expressió. Segons Batjin, lacultura popular va ser creada pel poble no il lustrat a l'èpocamedieval i de forma "autònoma" (fora de la cort, a l'exteriordels murs dels monestirs i universitats), sense la tutela de leselits il lustrades.El romanticisme va contribuir a fer néixer la consciència delvalor i la dignitat de la cultura popular enfront de la culturaculta, però també va contribuir a la difusió de la nocióidealitzada d'aquesta cultura. Mentre que la tradicióil lustrada mantenia una actitud elitista i tendia a negar lespossibilitats culturals del poble, la concepció romàntica vareconèixer per primera vegada el valor cultural de tot allòque ve del poble. Fruit de la tradició romàntica es creà unamena de relat mític que considera que la cultura popularsorgeix del poble com a expressió autèntica de les sevesformes de vida i de les inquietuds d'un grup, i, per tant,arrela en el cor de la vida dels grups socials i de la tradició.

La gran ignoradaDefinida exclusivament en relació amb el gust dominant, és a dir,negativament, en termes de handicaps, de limitacions, d'exclusió, de privacions(...), la cultura popular necessàriament apareix, des d'aquesta òptica, com unconjunt indiferenciat d'absència mancada de referències pròpies.

J. C. Passeron i C. Grignon, Le savant et le populaire, 1989.

52

Tot i que la cultura popular ha tingut un paperimportant en la creació de l'Estat-nació, ha estat lagran ignorada en els debats i les reflexions que s'hanfet sobre la realitat cultural de la segona meitat delsegle XX. Aquest oblit no és pas casual. Les raonssón diverses. És motivat, en part, pel fet que algunesformes o manifestacions de la cultura popular hanperdut vigència a molts països que es troben en fasede modernitat avançada. D'altra banda, l'emergènciadels mitjans de comunicació social i de les indústriesculturals ha eclipsat i col locat en un segon plaalgunes manifestacions típiques de la culturapopular.

Però això no és tot, també trobem la incapacitatde reconèixer la realitat o la visibilitat dedeterminades expressions culturals. La visibilitat dela cultura popular la dóna, en tot cas, la presènciad'aquestes formes culturals en els mitjans decomunicació social o en el ciberespai. D'altra bandahi ha una greu incapacitat per reconèixer el valorque té el nostre llegat cultural i per recuperar latradició.

L'origen d'aquesta incapacitat també provéd'una concepció idealitzada i tradicionalista de lacultura popular, que impedeix copsar lesmanifestacions actuals d'aquesta cultura. La críticad'aquesta noció de cultura segueix el mateix ordrede les paraules que conformen la "cultura popular

53

tradicional".Una 'cultureta'

En moltes ocasions es defineix la culturapopular en contraposició a l'alta cultura. Hi ha elperill, doncs, de caure en una concepció negativa dela cultura popular. Les obres i les pràctiquesculturals que no assoleixen els estàndards mínims dequalitat requerits per ser qualificades d'"alta cultura"sovint s'inclouen en la "cultura popular". En aquestcas, la cultura popular seria una mena de calaix desastre i una cultura en minúscules i de segona classe:una "cultureta". Es tracta d'una categoria teòricaresidual que fa referència a una realitat culturalmenor. El defecte, doncs, de moltes definicions decultura popular és la tendència a negar la dignitat deles formes culturals d'origen popular.Un poble divers i contradictori

El subjecte de la cultura popular és el poble. Noobstant això, no és fàcil precisar què comprèn lanoció de "poble". La cultura popular, ¿és unacultura comuna de tothom? ¿És una cultura dels ricsi dels pobres? ¿O només es refereix als sectors méshumils de la població? Des d'una perspectivahistòrica es constata un protagonisme creixent de laciutadania en la vida cultural.

Tanmateix, des d'un punt de vista sociològic, ésevident que la noció de poble és un concepte

54

abstracte i genèric que inclou o engloba diversossectors de la població. En tot cas, en fer servir lanoció de "cultura popular" hem de ser conscients del'existència d'una realitat cultural plural icontradictòria, ja que el poble és també divers icontradictori.Una cultura viva

En intentar ubicar la cultura popular en eltemps i en l'espai, es tendeix sempre a mirar cap alpassat. Es titlla la cultura popular de "tradicional" ise'n cerquen els orígens en formes de vida arcaica.Però, l'anomenada "cultura popular" és una realitatplenament vigent, en ple procés de transformació,que adopta múltiples fórmules i que té la sevarepercussió en els mitjans de comunicacióconvencionals i fa acte de presència també en elciberespai. En realitat, la cultura popular no tél'exclusiva de la tradicionalitat. Totes les societatscreen les seves tradicions, que són un elementinherent a totes les formes culturals. També lacultura mediàtica i la cibercultura generen els seusrituals i commemoracions. El cinema, per exemple,ha fet més de cent anys d'història i ens ha deixat unllegat d'obres important.

La cultura popular, doncs, és plenament vigenten la societat contemporània. No es tracta d'unacultura morta. Ara bé, no podem demanar que esmantingui com una realitat autònoma, pura i

55

incontaminada, i que conservi intactes les sevesformes tradicionals. És una realitat cultural que estransforma i evoluciona en consonància ambl'esperit del nostre temps i està en contacte amb lesaltres formes d'expressió culturals.

Una definició en set punts

Vegem ara una definició actualitzada de "culturapopular" dividida en set punts:

Primer, es pot parlar de la cultura popular comd'una cultura protagonitzada, d'alguna manera, pel"poble". En parlar de poble, però, hem de ser cautesi defugir una concepció mistificadora.

Segon, en les festes i celebracions d'accés lliure"tothom" està cridat a participar-hi, ja sigui comactor o com a espectador. El fet que no tothom hiparticipi no resta caràcter públic a les celebracions.

Tercer, és una cultura que connecta amb lesformes de vida de la gent i que serveix, en moltesocasions, per solemnitzar els moments àlgids d'unavida en comú. El calendari festiu, per exemple, valligat a les celebracions populars vinculadestradicionalment als cicles de la natura. Però, nosempre té aquest caràcter solemne. També pot seruna cultura de l'entreteniment i de l'espectacle que téper objecte l'evasió de la vida quotidiana.

Quart, la cultura popular es basa, generalment,en la memòria de la gent i en la transmissió oral enl'entorn familiar o dins la comunitat. No podem

56

oblidar, però, que en la societat actual normalmenttenim memòria escrita (i també audiovisual) de latradició cultural. Malgrat el caràcter tradicional demoltes de les seves manifestacions, la culturapopular també connecta sovint amb "l'esperit deltemps" actual i està subjecta al canvi i a la innovació.La cultura popular també es reinventa i evolucionaal llarg del temps.

Cinquè, sovint es contraposa la cultura popular il'alta cultura com si fossin dues realitats diferents iincompatibles. No hi ha raons per pensar que lacultura popular no pugui ser una "cultura culta"com s'esdevé òbviament amb l'alta cultura, ja quetambé hi ha mecanismes de reconeixement i deconsagració dels seus creadors i artistes.

Sisè, bona part dels actes i celebracions es duena terme, normalment, en un espai públic obert itenen un caràcter presencial. És importantassenyalar que els mitjans de comunicació tenen unprotagonisme important i configuren, en part,l'esfera pública en les societats avançades, raó per laqual la cultura popular és sovint una culturamediàtica o mediatitzada.

I setè, en l'organització d'aquestes festes icelebracions participen diversos grups de ciutadans.La iniciativa prové generalment de pròpia ciutadaniao de diverses institucions (públiques o privades),però en l'actualitat hi ha una sèrie d'empreses oinstitucions especialitzades que es dediquen a

57

l'organització i promoció de les celebracionspopulars.

Un moment irrepetibleUn dels aspectes més característics de la cultura popular ésla participació i el protagonisme del públic. L'audiència"tradicional" té un caràcter presencial: està formada pelconjunt dels espectadors que assisteix als estadis esportius,als espectacles i a tota mena de representacions. L'audiènciaestà localitzada en l'espai i el temps. En aquesta mena decelebracions, la coincidència i el contacte entre "actors" i"espectadors" és molt viu i constant. Aquest tipusd'escenaris i situacions persisteixen en la societat actual.Tradicionalment, el concepte d'audiència s'identifica amb lacopresència de diverses persones en un mateix lloc almateix temps. Moltes representacions o actuacionsartístiques –per exemple els recitals de música– impliquenaquest caràcter (co)presencial. Són manifestacions de culturaviva en què els intèrprets i els espectadors comparteixen unmoment irrepetible. Per exemple, en el teatre la noció detemps i d'espai són absolutament determinants. Elscomponents de la companyia teatral convoquen el públicperquè assisteixi a un espai concret en una horadeterminada. La coincidència entre els actors i el públic éstotal i absoluta. Si algun component del públic s'absenta enel moment de la representació a la qual ha anat i hi tornal'endemà no veurà exactament el mateix espectacle.

La democratització culturalLa cultura vista desde afuera, como la ven quienes nunca contribuyeron acrearla, puede aparecer como un caudal en numerario o mercancía, el cual,

58

repartido entre muchos, entre los más, no es suficiente para enriquecer a nadie.La difusión de la cultura sería, para los que así piensan –si esto es pensar–, undespilfarro o dilapidación de la cultura, realmente lamentable. ¡Esto es tanlógico! (...)

En efecto: la cultura vista desde afuera, como si dijéramos, desde la ignoranciao, también, desde la pedantería, puede aparecer como un tesoro cuya posesióny custodia sean el privilegio de unos pocos; y el ansia de cultura que siente elpueblo, y que nosotros quisiéramos contribuir a aumentar en el pueblo,aparecería como la amenaza a un sagrado depósito (...) Para nosotros, lacultura no proviene de energía que se degrada al propagarse, ni es caudal quese aminore al repartirse; su defensa, obra será de actividad generosa que llevaimplícita las dos más hondas paradojas de la ética: sólo se pierde lo que seguarda, sólo se gana lo que se da.

Antonio Machado, Cultura y sociedad, 1970.

La democratització cultural és un dels principalsobjectius de la política cultural que es va endegar aEuropa sobretot després de la Segona GuerraMundial. Les polítiques culturals tenen com afinalitat una expansió i una promoció cultural mésàmplies, com també una voluntat explícita d'aproparla cultura a tots els ciutadans.

La democràcia cultural pressuposa l'accésgeneral a l'educació, ja que l'educació formal (al'escola i a la família) és la base i el fonament d'unabona disposició vers la cultura. D'altra banda, ésnecessari un augment del poder adquisitiu i unincrement significatiu del temps de "lleure". Tambél'extensió de les indústries culturals i de la cultura demasses han afavorit l'apropament de la cultura a la

59

ciutadania. Per això les polítiques democratitzadoresvan indestriablement lligades a l'Estat del benestar.En el moment actual també depèn del coneixementefectiu de les tecnologies de la comunicació i lainformació, particularment de l'accés universal al'ordinador personal i a la xarxa d'Internet (quepermeti evitar l'anomenada bretxa digital).

L'accés a la cultura i la participació cultural delsindividus és reconegut per les Nacions Unides comun dret essencial de l'ésser humà, equiparable alsaltres drets econòmics i polítics. Els partidaris de lespolítiques de democratització cultural considerenl'educació universal i l'accés del poble al món de lacultura com un gran bé, com un signe inequívoc del"procés de civilització". Amb l'accés del poble al'educació i a la cultura es demana, implícitament, elreconeixement i l'equiparació de la dignitat de totsels individus.

Els avenços econòmics i socials, juntament ambl'accés general al lleure, han de ser complementatsamb una oferta cultural diversa i de qualitat, que elsdoni la possibilitat d'adquirir més coneixements,il lustració o saviesa, que els permeti accedir a unestadi qualitativament superior de civilització o demillora individual i col lectiva, i que els apropi a allòque fins no fa gaire era concebut com el privilegid'una minoria selecta.

60

Camí de la utopia

La democràcia cultural és el principal objectiud'una política que intenta reconèixer en l'àmbitcultural la igualtat de drets que es reclama en l'esferapolítica i social. Des d'aquesta òptica, es pressuposaun bon nivell de competència i de coneixements perpart de la ciutadania.

Certament aquest nivell de coneixements i desensibilitat cultural sempre es pot millorar i mai ésdel tot satisfactori, atès que la formació culturalnomés s'assoleix després d'un llarg procés educatiuque mai és pot completar.

Democratització no significa, en aquest cas,garantir l'existència d'una àmplia oferta cultural –debaix nivell– accessible a tothom, sinó fomentar lacreació, la distribució i la participació culturald'amplis sectors de la població i de grups que tenenuna identitat cultural pròpia. No es tracta, però, dela difusió d'una cultura "vulgar", sinó de ladivulgació d'una cultura de qualitat. No es tracta deprivilegiar un determinat tipus d'oferta cultural(exclusivament d'alta cultura), sinó de promoure unaoferta autònoma, diversificada i valuosa. Així escontemplen totes les manifestacions culturalspresents en la nostra societat, tant les expressionsmés refinades, que es poden considerar uninstrument de formació i creixement personal, comles manifestacions adreçades al lleure mitjançant

61

l'evasió o l'entreteniment.En definitiva, es tracta d'afavorir les condicions

que facin possible l'accés dels ciutadans a la culturai, també, de la cultura als ciutadans. Això significacrear els mecanismes mitjançant els quals elsciutadans tinguin accés a la creació cultural i, alhora,que les produccions culturals –de l'alta cultura, de lacultura popular i de la cultura mediàtica– siguinobertes i accessibles a tothom.

L'eficàcia de les polítiques democratitzadores,però, és relativa, ja que pressuposa una societatigualitària i, sobretot, una societat que garanteixil'accés general al coneixement i a la formació.

62

LA CULTURA MEDIÀTICALes enormes mutacions que la impremta, és a dir, la reproductibilitat tècnicade l'escriptura, ha suscitat en la literatura són ben conegudes. Peròconstitueixen tan sols un cas, per bé que sens dubte especialment important,del fenomen que aquí considerem a escala de la història mundial.

Walter Benjamin, L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica, 1937.

Malgrat que es tendeixi a situar l'origen de lamal anomenada "cultura de masses" a Estats Unitsal principi del segle XX, potser és més rigoróssituar-lo –com afirma el destacat sociòleg britànicJohn B. Thompson– en la invenció de la impremta aEuropa i la posterior invenció i desenvolupament dela premsa, la fotografia, el cinema, la ràdio, latelevisió i l'ordinador personal. Aquests canvis vanlligats al procés modernitzador i a una sèried'innovacions que han trasbalsat el món de lacultura i han fet que el vincle entre cultura icomunicació sigui cada vegada més indestriable.

La cultura mediàtica és el resultat lògic de laintroducció històrica dels mitjans tecnològics deproducció i de difusió cultural, i de les noves formesd'organització social del treball en la producció idifusió dels béns simbòlics.

63

La visió de Walter BenjaminLes genials intuïcions de Walter Benjamin recollides a l'Obrad'art a l'era de la reproductibilitat tècnica (1937) constitueixen unbon punt de partida per reflexionar sobre les noves formesde comunicació i la cultura. Les tècniques de reproducciócultural possibiliten una creació destinada a un consummassiu; els béns culturals són reproduccions o còpies d'unoriginal, tot i que a vegades, com succeeix en el cas delcinema, no es pot parlar pròpiament d'una còpia original.Benjamin analitza la transcendència de la revolucióindustrial en el camp del consum cultural. Explica com lestecnologies de la comunicació contribueixen a transformarradicalment la funció social de l'art i la cultura. Els nousmitjans tècnics de difusió i reproducció impliquen eltrencament de les antigues coordenades espai-temps queconfiguraven uns àmbits de consum plenament separatsdels àmbits de la vida quotidiana. En definitiva, aixòsignifica la superació dels àmbits exclusius i exclusivistesque tradicionalment eren el lloc on es realitzaven aquests"consums".

La cultura mediàtica implica unes granspossibilitats tecnològiques, però, des del punt devista dels continguts, no trenca amb les culturesliteràries anteriors. Com assenyala el sociòleg ipensador francès Edgar Morin (1966): "Elscontinguts de la cultura impresa del segle XIXconflueixen en la cultura de masses del segle XX" i,podem afegir avui, en la cibercultura del segle XXI.Les novel les de fulletó del segle XIX van donar pasa les radionovel les de la primera meitat del segle

64

XX i les telesèries de les darreres dècades del segleXX.

Es pot dir que la "cultura mediàtica" haesdevingut la veritable cultura popular de la nostraèpoca. És probablement la primera "culturainterclassista" que ha existit, atès que no es tracta dela cultura d'una classe o d'un grup social específic,sinó que és una cultura que en principi s'adreça atothom. La cultura mediàtica defineix un àmbit decomunió i de consens entre individus de diversacategoria i procedència social. Tanmateix, la culturade masses no comporta només un vast públic comú,sinó que implica el desenvolupament de moltescapes diverses de públic, que –segons l'edat, el sexe,la classe, el nivell cultural– tenen gustos i interessosdiversos que la indústria cultural també vol"colonitzar".

La cultura mediàtica ha esdevingut la formacaracterística de consum cultural a les societatsavançades. No és, però, l'única cultura existent. Lacultura de masses se superposa, i rivalitza, amb lescultures de caire tradicional, com la cultura popular,les cultures nacionals o la cultura humanista.

Com ja van apuntar els autors de l'escola deFrankfurt, més enllà de la seva transcendènciaeconòmica, la cultura mediàtica ha tingut unanotable repercussió en el conjunt de la cultura: en lamanera de produir-la i de distribuir-la, i ha facilitatnoves formes d'accés i de participació ciutadana. Els

65

productes mediàtics tenen, en darrer terme, unaespecificitat pròpia que intentarem escatirseguidament.

Els trets característics

Els productes típics de la cultura mediàticatenen, tal com exposa John B. Thompson, unescaracterístiques determinades.

La cultura mediàtica implica l'ús de certs mitjanstecnològics de producció i difusió culturals. Aquestsmitjans tècnics permeten (generalment) un cert graude fixació de les formes simbòliques sobre undeterminat suport material. És a dir, permetensubjectar o registrar les formes simbòliques en unmitjà material amb diversos graus de durabilitat. Elgrau de fixació d'un missatge en un determinatsuport depèn dels mitjans específics emprats (unmissatge gravat a la pedra, per exemple, serà moltmés durador que un escrit en un paper).

D'altra banda, la cultura mediàtica implical'existència d'empreses i d'organitzacions de caireinstitucional que usen generalment un suport o mitjàtecnològic per produir formes simbòliques itransmetre-les a un públic més o menys general. Elssistemes industrials de producció a gran escalapermeten una producció massiva de béns destinadaa ser consumida per un públic "massiu". La culturamediàtica és també el resultat lògic de la introduccióde les noves formes d'organització social del treball

66

en la producció i difusió dels béns simbòlics.A més, els mitjans tècnics permeten –com va

observar Walter Benjamin– un grau alt de"reproductibilitat" dels productes culturals. Lareproducció significa la capacitat que tenen unssuports tecnològics de crear múltiples còpies d'unaobra cultural a partir d'un disseny previ o d'una obraoriginal. Amb alguns tipus de mitjans tècnics, com elgravat en pedra, el grau de repetició és, òbviament,molt dificultós.

El desenvolupament dels sistemes d'escriptura iels mitjans tècnics com el pergamí i el paper van ferpossible un increment significatiu de lareproductibilitat de les formes simbòliques i va ferque es poguessin enmagatzemar i perduressin en eltemps. La invenció de la impremta va suposar unpas decisiu en fer possible la repetició de missatgesescrits en una escala i a una velocitat extraordinàries.Posteriorment, el desenvolupament de la litografia,la fotografia, el gramòfon i les gravadores de casetsva permetre fixar una sèrie de continguts en unssuports que en feia possible la reproducció.

No cal dir, en iniciar-se el segle XX, que lestecnologies de comunicació mitjançant nous suports(cable, satèl lit) i les noves formes de codificaciódigital han comportat un increment extraordinari deles possibilitats d'enregistrament i dereproductibilitat culturals.

La reproductibilitat de les formes simbòliques

67

constitueix un requisit que fa possible l'explotaciócomercial dels béns simbòlics a gran escala. Lesformes simbòliques es poden convertir en béns deconsum: és a dir, són convertides en bénssusceptibles de ser venuts i comprats en un mercat.Això succeeix, especialment, quan es tracta de lareproducció de béns tangibles. L'existència de bénsintangibles –o de productes típics de la cibercultura–fa que siguin molt més difícils i sofisticats elssistemes de comercialització i les formes depagament d'aquests béns i serveis.

Des d'una perspectiva històrica, les principalsinnovacions en la indústria mediàtica van moltlligades, generalment, a l'increment de la capacitatreproductiva amb propòsits comercials. En tot cas,la viabilitat empresarial de les institucionsmediàtiques depèn del fet que puguin exercir uncontrol efectiu sobre la reproductibilitat d'unproducte. Per això es considera que la protecció delcopyright, o els drets de reproducció, llicència idistribució del treball intel lectual tenen unaimportància crucial.

Els dirigents de les indústries culturals volenabastar un mercat el més ampli possible per tal demaximitzar els beneficis, per això sembla inevitablela tendència a cercar una audiència molt àmplia,sobretot en un sector econòmic poc automatitzat iamb costos salarials alts.

En la mesura que el control de la reproducció

68

esdevé més important que el control sobre el mateixprocés de producció, les nocions d'originalitat iautenticitat esdevenen poc adients i serangradualment substituïdes per la idea d'exclusivitat.Per això, per exemple en el cas del llibre,converteixen en producte de col leccionista tant elsproductes únics (el manuscrit original), com elsexemplars ben conservats de la primera edició,sobretot si està esgotada. De manera similar, lespel lícules i les gravacions musicals són sempreproduïdes en còpies múltiples, i totes les còpiestenen en principi un mateix estatus (mentreconservin la mateixa qualitat), encara que hi ha uncert fetitxisme per les edicions pirates.

Per últim, la noció de "treball original oautèntic" té implicacions de gran abast en el mercatde béns simbòlics. Una còpia no tindrà mai elmateix valor que l'obra original. Les còpies no sóniguals a l'original, precisament perquè són rèpliques;i per això tenen lògicament una cotització més baixaen el mercat.

El fet que un treball original sigui una peçaúnica –no sigui una simple reproducció– és cabdal; ien la mesura que la reproducció de les formessimbòliques esdevingui més permissiva, el caràcterno reproductiu del treball original serà cada vegadamés un factor determinant a l'hora de fixar el valorde mercat dels béns simbòlics.

69

El redescobriment dels públicsL'objectivitat dels textos, fixats i enquadrats en el moment de llur redacció,necessita la subjectivitat d'uns lectors que, en l'acte de llegir, els atorguen unanova vida, un contingut de sentit que no hauria estat sospitat ni en el temps dellur redacció ni en les successives lectures que se n'han fet.

Lluís Duch, "Lectura i societat", 2000.

En parlar de la cultura mediàtica sovint esposen en relleu únicament els processos tècnics deproducció i difusió culturals però cal destacar,també, els processos d'apropiació i recepció quetenen una importància cabdal des de la perspectivade la comunicació de masses. Dins l'àmbit de lacomunicació mediàtica diversos autors destaquen elprotagonisme de l'audiència en els processos derecepció cultural.

Des d'aquesta òptica, les audiències no sónsimples consumidors passius, sinó que sónproductors actius de sentit, atès que descodifiquenels textos mediàtics en funció d'unes circumstànciessocials i culturals molt particulars. Així, per exemple,un mateix programa de televisió pot tenir unaincidència molt desigual en poder ser "llegit" o"interpretat" de maneres força diferents segons lescaracterístiques i la disposició del públic.

70

InterpretacionsCom afirma el famós intel·lectual italià i expert ensemiòtica,Umberto Eco, el text és polisèmic i, per tant,obert a diferents lectures o interpretacions. El significatl'atorguen els receptors en l'acte de la recepció. Segons LluísDuch, l'objectivitat dels textos, fixats i enquadrats en elmoment de la seva redacció, necessita la subjectivitat d'unslectors que, en l'acte de llegir, els atorguen una nova vida,un contingut de sentit que no hauria estat sospitat ni en eltemps de llur redacció ni en les successives lectures que sen'han fet. La premissa d'aquest punt de vista és que lainterpretació és un procés actiu i creatiu. Així, la recepciódels productes culturals en general (i dels productesmediàtics en particular) s'entén bàsicament com un procéshermenèutic que assoleix una profunda significaciósimbòlica.

Els trets característics que defineixen els nouspúblics de la comunicació mediàtica són forçadiferents als del públic presencial.

Primer, els béns culturals són béns públics que–en principi– són accessibles a tothom i que podenser consumits per moltes persones al mateix temps.Per exemple, la televisió oberta de caire generalistapot ser observada de forma "gratuïta" per múltiplesindividus que podrien estar dispersos en contextosdistints. Això ha canviat radicalment en l'"era de laneotelevisió".

Segon, al costat d'aquests béns públics i gratuïtshi ha una sèrie de productes d'accés restringit. Ens

71

referim al naixement dels canals temàtics i de lesnoves fórmules de televisió de pagament. Enaquests casos, la cultura mediàtica es converteix enuna mena de "cultura de peatge" que pot provocarel naixement de noves fractures culturals.

Tercer, el trencament estructurat entre laproducció de formes simbòliques i la seva recepció.En tots els tipus de comunicació mediàtica, elcontext de producció està generalment separat delcontext de recepció. Els béns simbòlics esprodueixen en un context i es transmeten adestinataris localitzats en contextos llunyans idiversos. La consolidació dels mitjans decomunicació, especialment dels audiovisuals, vacomportar la ruptura del "model teatral" i vapermetre la transformació radical dels públics, itambé va fer possible la generació de nous espais departicipació i de consum culturals. La comunicaciómediàtica és pública, però generalment esconsumeix en l'àmbit privat de la llar. Lareproductibilitat tècnica permet que la llaresdevingui el principal àmbit de recepció i deconsum cultural (encara que no l'únic).

Quart, la majoria de les vegades es crea undistanciament entre producció i consum, i, també,una separació dels consumidors en el moment degaudir-la. La distància espacial i temporal ha estat undel trets distintius de la "comunicació mediàtica" dela segona meitat del segle XX.

72

Cinquè, en la comunicació mediàtica té lloc unaseparació especial entre els "comunicadors" i elpúblic (i una separació entre els mateixosespectadors). En el camp de la ràdio i la televisió, elsprofessionals no tenen un contacte directe amb elpúblic. Aquesta característica de la comunicació demasses té implicacions importants per als processosde producció i recepció culturals.

Sisè, el flux de missatges circula,prioritàriament, en una sola direcció. El context deproducció no és un context de recepció, ni elscontextos de recepció són contextos de producció.En relació amb la producció, significa que elpersonal implicat en la producció i transmissió delsmissatges mediàtics està, generalment, mancat de lesformes de resposta directes i contínuescaracterístiques de les interaccions cara a cara o deles relacions típiques que es produeixen en unauditori. D'aquí que els processos de producció itransmissió es caracteritzin per una forma distintivad'indeterminació, ja que aquests processos s'esdevenenen absència de les pistes que ofereixen els receptors.Des del punt de vista de la recepció cultural, aixòsuposa que els receptors estan en desigualtat decondicions. El públic mediàtic té relativament pocacapacitat per determinar els temes i els continguts dela comunicació. Això no significa que siguisimplement testimoni "passiu" d'un espectacle sobreel qual no té cap control, o en té molt poc.

73

Setè, d'altra banda, els receptors dels missatgesmediàtics són lliures. Els receptors d'un missatge enpoden fer més o menys allò que volen, i elproductor no és allà per explicar o corregir lespossibles males interpretacions. El sistema derecepció fa referència, precisament, a la manera comels individus, inserits en un sistema social,s'apropien dels continguts dels mitjans.

I vuitè, estenen la disponibilitat dels bénssimbòlics en el espai i el temps. La "cultura demasses" generalment no té una vinculació territorialmolt estricte, de manera que sovint els seuscontinguts configuren els referents d'una "culturaglobal".

74

LA CIBERCULTURAPer desancoratge entenem el deslligar les relacions socials dels seus contextoslocals d'interacció i reestructurar-les en intervals espaciotemporals indefinits.

Giddens, Consequence of Modernity, 1990

La nostra vida és influïda –cada vegada més–per fenòmens produïts en contextos socialsallunyats dels nostres entorns socials immediats, enels quals es desenvolupa la major part de la nostraexistència. La globalització comporta l'expansió il'aprofundiment de les relacions socials i lesinstitucions a través de l'espai i el temps, de maneraque, per un costat, les activitats quotidianes resultencada cop més influïdes pels fets i esdevenimentsoriginats a l'altra banda del món i, per l'altre, lespràctiques i decisions de grups i comunitats localspoden causar importants repercussions globals.

És possible que algunes accions originades en elnostre entorn immediat tinguin repercussions moltmés enllà de les nostres fronteres. Allò que ésdistant també és pròxim, per bé que això puguisemblar paradoxal. Els teòrics del caos, quedescriuen com una papallona que bat les ales sobreel Brasil pot afectar el temps que faci a Chicago, han

75

identificat un procés que expressa molt bé aquestaparadoxa de la globalització que està transformantactualment els afers mundials.

La globalització constitueix avui un dels factorsmés destacables de la nova societat mundial i és undels reptes més importants que les ciències socials esplantegen. La globalització ha comportat unaacceleració de les relacions socials a tot el planeta iuna intensificació dels intercanvis, i, alhora, hamodificat sensiblement les formes de vida. Es potentendre la globalització com una sèrie complexa deprocessos que es produeixen simultàniament en elsàmbits econòmic, polític, tecnològic, cultural iecològic.

Al costat d'una lectura optimista de lesimplicacions de les innovacions tecnològiques hi hapostures tecnòfobes, que veuen en aquestes einesuna amenaça, un factor pertorbador i un element dedesordre. No és el moment de polemitzar ni dejutjar això. Només intentarem comprendre i explicarel que apareix actualment com una "cultura viva",que és, simultàniament, artefacte cultural i generadorde cultura. Del que es tracta aquí, per tant, ésd'entendre el significat múltiple del que algunsautors anomenen la "cibercultura".

Les xarxes de comunicació

La paraula "xarxa" ha esdevingut clau en unmón globalitzat. No només és una nova forma

76

d'organitzar les telecomunicacions, les relacionseconòmiques, sinó que comença a ser, també, unmodel que condiciona la nostra mirada sobre elmón. Les xarxes de la comunicació configuren, entemps real, les formes d'organització del planeta.Tant és així que el mateix terme "xarxa" haesdevingut una paraula clau per comprendre lasocietat del segle XXI. A L'era de la informació,Manuel Castells (2003) ens parla, precisament, d'una"societat xarxa" en expansió que assoleix unesdimensions planetàries.

Segons aquest eminent sociòleg espanyol,l'existència d'una xarxa fa possible l'emergènciad'una cultura virtual global i contribueixdecisivament a trencar les barreres quehistòricament han tancat les cultures en determinatsespais estancs, la qual cosa facilita l'intercanvi, lahibridació o, fins i tot, la colonització cultural. Elsmitjans tecnològics de creació i de difusió culturalalliberen la recepció cultural de la seva servitud a untemps i un espai concrets, de l'ara i aquí, iafavoreixen un procés de (des)ancoratge cultural.Dit amb unes altres paraules, els nous mitjanstècnics de difusió i reproducció impliquen eltrencament de les antigues coordenades espai-tempsque configuraven uns àmbits específics departicipació cultural separats de les altres esferes dela vida social.

Ens estem allunyant de l'era de la

77

"reproductibilitat tècnica" (que va vaticinar WalterBenjamin) i ens apropem a l'època de la "simulacióelectrònica". La tecnologia fa possible el gaudi decanals de televisió i de ràdio en qualsevol territori, itrenca allò que Benjamin anomenava el modelteatral. Per exemple, persones físicament moltdistants de Catalunya poden escoltar l'emissió endirecte d'un canal de ràdio emès en català utilitzantun ordinador connectat a internet. També moltespersones immigrants que viuen a Catalunya podensentir-se molt vinculades a les seves culturesd'origen a través de la televisió per satèl lit oInternet.

L'experiència sensible que proposen iimplementen els new media suposa, així, unmoviment d'eliminació de les distàncies i lesfronteres convencionals. Es pot dir, doncs, que lestecnologies de la informació i la comunicacióafavoreixen un procés històric de "desancoratgecultural", iniciat ja fa molts anys i descrit com unprocés que consisteix a: "'desvincular' les relacionssocials dels seus contextos locals d'interacció ireestructurar-les en intervals espaciotemporalsindefinits" en paraules del sociòleg AnthonyGiddens. El ciberespai és el lloc per excel lència ones produeixen aquestes noves relacions iintercanvis.

78

L'origen del ciberespai

L'any 1984 l'escriptor William Gibson, en lanovel la Neuromante, va vaticinar l'aparició d'unarealitat virtual, "el ciberespai", les propietatstopològiques i mètriques del qual estaven cridades arevolucionar no només el món de la comunicació ila interacció entre les persones sinó també la formad'estar en el món, de percebre la realitat, és a dir, aredefinir allò que és real. La ciència ficció ha estatcapaç d'imaginar i anticipar alguns aspectesd'aquesta nova realitat, però en determinadesocasions "la realitat ha superat la ficció".

L'extensió de l'ús de l'ordinador personal il'expansió d'internet han permès el naixement denoves formes de participació social i cultural. Estracta dun àmbit artificial i incipient, definit pelpensador basc Javier Echeverría com "el tercerentorn" (E3), que és un marc espacio-temporal queha transformat sensiblement l'estructura i lespropietats de l'entorn sensorial de les societatsavançades. Aquest nou context se superposa alsentorns precedents, de caire envolvent (E1 i E2, quecontinuen tenint una importància decisiva en la vidasocial). L'estructura del tercer entorn –que es vaconsolidar amb la connexió de les diferents xarxestelemàtiques, però que s'inicià molt abans ambtecnologies com el telèfon, la ràdio o la televisió– hasuposat la superació sensorial dels límits "naturals"

79

en proposar una nova concepció de l'espai i deltemps.

El ciberespai comporta l'emergència d'un nouespai que facilita la realització d'intercanvis de totamena. En aquest tercer entorn s'han produït, finsara, relacions vinculades a l'oci, la informació i lapublicitat, però de forma incipient s'estan creantrelacions econòmiques, polítiques, religioses,laborals, amoroses, etc.

En el ciberespai, els individus s'agrupen perinteressos comuns o afinitats temàtiques, i esconcentren a l'entorn de fòrums o grups dediscussió. Aquest nou espai social, el ciberespai,emergeix amb el naixement de la xarxa d'Internet icomporta l'aparició d'un nou context per a la creaciócultural i la interacció humana.

Les tres dimensions bàsiques

Un mètode eficaç per mirar de solcar icomprendre aquest nou espai social és observar lacibercultura des de tres vessants o dimensionsdiferents però alhora complementàries, tal coml'autor britànic David Bell (2001), expert en estudisculturals, assenyala: les dimensions tecnològica,simbòlica i social.

La dimensió tecnològica es refereix als mitjansmaterials que fan possible les connexions.L'entramat tecnològic que conforma el ciberespai ésdescrit per David Bell –en termes de maquinari

80

hardware)– com una xarxa global d'ordinadorsconnectats a través d'una infraestructura detelecomunicacions que faciliten la interacció remotaentre individus. La xarxa fa possible la distribuciód'una sèrie de continguts a audiències molt àmplies idisperses arreu del territori. La distribució es potrealitzar a través de diferents canals (com el cable, elsatèl lit, la xarxa, els discos o la transmissió sensefils). Al mateix temps cal assenyalar l'existènciad'una sèrie de terminals o "finestres". És a dir, elsaparells receptors a través dels quals el consumidorrep els continguts i realitza la interacció. La tipologiad'aquestes terminals és igualment variada: latelevisió, la ràdio, l'ordinador, el videojoc, l'assistentpersonal (PDA) i, per descomptat, el telèfonmòbil.

La dimensió simbòlica se centra en elscontinguts. Inclou l'elaboració digital de dades,gràfics, sons, imatges i textos. El contingut ésimportant per la seva dimensió lingüística i cultural.També és essencial per descriure la nova cultura quepresenta un caire divers i múltiple.

Finalment, hi ha la dimensió social, quecomprèn les experiències socioculturals que espresenten als individus fruit de la interacció ambaquests objectes materials i simbòlics. En elciberespai les accions i experiències socials nodemanen la presència física dels actors sinó que esprodueixen mitjançant representacions

81

tecnològiques. L'experiència immediata de l'ara iaquí (pròpia del model teatral), dóna pas aexperiències distals en el marc d'una estructurareticular en la qual els individus es comuniquenentre si mitjançant l'ús d'interfícies audiovisuals i lespropietats interactives dels mitjans telemàtics.

Els individus participen activament no nomésen la construcció d'obres i textos sinó també desentit, de relats que fan del ciberespai un espai en elqual cohabiten múltiples discursos.

En definitiva, la cibercultura comporta unaconcepció radicalment nova de la creació, la difusiói el consum cultural. En els darrers temps hemassistit a l'emergència d'obres construïdes entorn a laidea de l'hipertext, la interconnexió i l'associació,que constitueixen la metàfora d'una nova manera de(re)construir i representar el món.

Els confins

Els termes "cibercultura" o "ciberespai" –algunsautors no troben diferències significatives entre l'uni l'altre– són força confusos. El prefix ciber, ve delgrec antic i es refereix a Kyber, el significat del qualestà associat a la idea de pilotar. D'altra banda, laparaula "cibernètica", activitat científica que estudiala comunicació i el govern de les màquines, elsanimals i les organitzacions (i permet, per exemple,la creació d'autòmats) prové, al seu torn, del motgrec kybernetes, que significa "timoner". La

82

cibernètica va associada a la idea de conducció igovernabilitat, d'una presa de control sobre undeterminat territori.

L'etimologia del terme ciber subratlla el pes queles pràctiques de les persones i l'espai tenen en lacibercultura. Sembla, però, que l'etimologia enaquest cas no ens aclareix gaire l'entrellat del terme.Paradoxalment, el ciberespai ha esdevingut un móncaòtic que creix de forma descontrolada, en el qualfan acte de presència continguts molt diferents. Estracta d'un món exuberant i laberíntic, on és difícil, ahores d'ara, establir límits i trobar punts dereferència per orientar-se.

¿Quins són els límits o els confins delciberespai? ¿Què entenem, doncs, per"cibercultura"? La cibercultura, ¿la conformen totesles manifestacions artístiques o expressives–innovadores o tradicionals– que són vehiculadesmitjançant les xarxes telemàtiques?, o ¿estàconformada pel consum de productes d'oci a lacarta, proposats pels conglomerats empresarialstransnacionals a través de la xarxa?, o ¿tracta de lesmanifestacions culturals diverses fruit de laparticipació de ciutadans a títol individual?, ofinalment, ¿està integrada pels rituals furtius i deresistència en forma d'accions de sabotatge contraels grans corporacions mediàtics?

No és fàcil respondre aquestes qüestions.Podem convenir que la cibercultura, probablement,

83

és la suma de tot plegat. Es tracta d'un entorn en elqual conviuen i rivalitzen múltiples continguts.Manuel Castells sosté que el tret més important del'entorn multimèdia és que "comprèn dins els seusdominis la major part de les expressions culturals entota la seva diversitat". Inclou tan les expressionsmés refinades de l'alta cultura com les múltiplesmanifestacions de la cultura popular: "Totaexpressió cultural, de la pitjor a la millor, de la méselitista a la més popular, fa acte de presència enaquest univers digital, que connecta en un supertexthistòric i gegantí les manifestacions passades,presents i futures de la ment comunicativa (...) fa dela virtualitat la nostra realitat".

Així, doncs, ens trobem davant d'un espai socialestructurat al voltant d'un nou procés decomunicació que ens permet variar i ampliarsubstancialment el model clàssic del procéscomunicatiu (que s'ha mantingut des d'Aristòtil al'època clàssica fins a Stuart Hall), estructurat en dospols, segons el qual l'emissor difon un text a travésd'un mitjà a un receptor o a diversos. El model decomunicació propi del ciberespai inclou una varietatde receptors i les múltiples interaccions que esprodueixen entre ells.

Al seu torn, els continguts culturals presents enel ciberespai esdevenen un lloc simbòlic de reunióper als membres de les anomenades "comunitatsimaginades". Així, podem descriure la forma en què

84

els productes culturals proposats per les indústriesde l'oci i l'entreteniment són apropiats i redefinitspels membres d'aquestes "comunitats" (enteses comles experiències compartides per separat quepermeten als individus imaginar la resta delsmembres d'una comunitat més àmplia).

En definitiva, el ciberespai comporta la creaciód'un espai en el qual es poden resituar les activitatspròpies del món tecnològic, polític, econòmic, sociali cultural. Però també suposa el naixement d'un nousistema de comunicació descentralitzat, que implicala possibilitat que els usuaris puguin interactuarentre ells i no només amb la informació que reben.

85

CLOENDA

En iniciar aquesta obra hem exposat de formasintètica les dues principals concepcions sobre lacultura: la concepció humanista i la concepcióantropològica. En aquest sentit, aprofundim en lanoció de cultura com "estil de vida" (molt vinculadaa una mirada antropològica sobre els consumsculturals).

Hem explicat també les principals formesculturals contemporànies: l'alta cultura (lligada a lavisió humanista de la cultura), la cultura popular, lacultura mediàtica i la cibercultura. Per raons declaredat expositiva s'han presentat totes aquestesformes culturals com si fossin realitats independentsi separades. Però això és il·lusori atès que aquestesmanifestacions culturals estan interrelacionades: escomuniquen i es reforcen mútuament. Els mitjansde comunicació social, per exemple, vehiculenproductes originaris de l'alta cultura o de la culturapopular i contribueixen a la seva difusió idivulgació.

En fer un balanç històric, observem que lairrupció dels mitjans de comunicació ha fet méscomplexa la realitat social en crear nous espais o

86

nous àmbits de participació. També l'emergència delciberespai ha contribuït a un notable increment deles possibilitats de participació social i cultural. Totplegat no ha suposat la destrucció dels espaistradicionals d'accés a la cultura (les sales de teatre,els salons de ball, els auditoris de música, les sales deconcert, etc.). Els nous escenaris se sumen os'afegeixen als escenaris que ja existien. Hem passatde la cultura popular a la cultura mediàtica, de lacultura mediàtica a la cibercultura, però sense quehagin desaparegut les formes més tradicionals.

La revolució tecnològica, que ha trasbalsat elmón de la producció i difusió culturals, ha permèsalliberar la cultura de la seva servitud en un temps iun espai concrets, fent possible el naixement denous espais i de nous públics. També ha contribuït aque la cultura, en totes les seves formes, perdi bonapart del component classista que l'ha marcat en elpassat.

87

Bibliografia

· Ariño, A. (1997). Sociología de la cultura. (Laconstitución simbólica de la sociedad). Barcelona: Ariel.

· Bajtin, M. M. (1989) (1974). La cultura popular en laEdad Media y en el Renacimiento. El contexto de FrançoisRebelais. Madrid: Alianza.

· Bell, D. (2001). An Introduction to Cybercultures.London; New York: Routledge.

· Benjamin, W. (1983) (1937). L'obra d'art a l'època dela seva reproductibilitat tècnica. Barcelona: Edicions 62.

· Berger, P. L.; Luckmann, T. (1988) (1966). Laconstrucció social de la realitat. Un tractat de sociologia delconeixement. Barcelona: Herder.

· Bourdieu, P. (1979). La distinction, critique sociale dujugement. Paris: Minuit.

· Burke, P. (1991). La cultura popular en la EuropaModerna. Madrid: Alianza.

· Busquet, J. (2005), Els escenaris de la cultura. Lesformes simbòliques i els públics culturals a l'era digital.Barcelona: Trípodos.

· Castells, M. (2003). L'era de la informació (economia,

88

societat i cultura). 3 vols. Barcelona: Editorial UOC.· Cuche, D. (2000) (1996). La noción de cultura en las

ciencias sociales. Buenos Aires: Nueva Visión.· Eagleton, T. (2001) (2000). La idea de cultura. Una

mirada política sobre los conflictos. Barcelona: Paidós.· Echeverría, J. (1999). Los señores del aire. Telépolis y el

tercer entorno. Barcelona: Destino.· Eco, U. (1991). Els límits de la interpretació..

Barcelona: Destino,· Fiske, J. (1987). Television Culture. London:

Routledge.· Geertz, C. (1973). The Interpretation of Cultures. New

York: Basic Books.· Giddens, A. (2000). Un mundo desbocado. Los efectos de

la globalización en nuestras vidas. Madrid: Taurus.· Giddens, A. (1999) (1990). Consecuencias de la

modernidad. Madrid: Alianza.· Giner, S.; Flaquer, L.; Busquet, J.; Bultà, N.

(1996). La cultura catalana: el sagrat i el profà.Barcelona: Edicions 62.

· Lévi–Strauss, C.(2002) (1951). "Raça i història". A:Frade, C. (ed.). Globalització i diversitat cultural.Barcelona: Pòrtic, p. 65–98.

· Malinowski, B. (1981) (1944). Una teoría científica dela cultura. Barcelona: Edhasa (títol original: A

89

Scientific Theory of the Culture).· Martín–Barbero, J. (1987). De los medios a las

mediaciones (comunicación, cultura y hegemonía).Barcelona: Gustavo Gili.

· Morin, E. (1966) (1962). L'esprit du temps. Essai sur laculture de masse. Paris: Bernard Grasset).

· Rodrigo, M. (2000). Identitats i comunicacióintercultural. València: Edicions 3 i 4.

· Said, E. W.(1997). An Introductory Guide to CulturalTheory and Popular Culture. Hemel Hempstead:Harvester Wheatsheaf.

· Thompson, J. B. (1993). Culture and imperialism..Londres: Chattoa and Windus.

· Veblen, T. (1944) (1899). Teoría de la clase ociosa.México: Fondo de Cultura Económica (versióoriginal: The Theory of the leisure class. Boston:Houghton Mifflin Company Boston, 1973).

· Weber, M. (1985). Ensayos de sociología contemporánea.Barcelona: Planeta Agostini, vol. I.

· Williams, R. (1976). Keywords. Middlesex: Pelican.

90