Joan Maragall. Poemes

joan maragall poemes

Primera edició, març de 2011© d’aquesta edició, Llibres a Mida S.L. Pau Claris, 97 4t 1a Tel. 93 304 38 64 08009 Barcelona [email protected] www.llibresamida.com

© Direcció d’art i disseny gràfic: Josep Maria Vallbona

ISBN: 000-00-000000-0-0Dipòsit legal: B. 0000-2011

joan maragall poemes

Presentació

EL POEMA DE LA ROSA ALS LLAVIS 5

Presentació LA POESIA, EL LLENGUATGE DE L’ÀNIMA

Quantes vegades llegint una poesia no hem exclamat: és justament el que voldria dir, però a mi no em surt així… El poeta tanca els ulls, després d’haver mirat intensament, i deixa fluir els sentiments. És com si l’ànima li dictés les paraules. Paraules que vessen humanitat, que transmeten sentiments, que ens fan somiar desperts… que ens remouen les emocions més profundes.

I parlar de poesia catalana és parlar de Joan Salvat-Papasseit. El poeta fill de fogoner, treballador del moll, aprenent d’adroguer, d’escultor… i que acabà essent un geni de les lletres. Rebel, trencador, sincer, compromès, honest, podríem anar afegint adjectius per emmarcar la seva obra que, de segur, no admet cap marc perquè els desborda amb la seva humanitat.

En només trenta anys de vida va saber plasmar moltes de les contradiccions i hipocresies de l’època i ens ha deixat un llegat ric en matisos i que traspua una vida intensa i arriscada. Guiat per l’instint, autodidacte i permeable als corrents de pensament trencador i alternatiu a l’statu quo d’aquell moment.

Salvat-Papasseit és també el poeta de l’amor. El llibre que tens a les mans, El poema de la rosa als llavis, ha estat catalogat com un dels millors llibres de poesia amorosa europea. Exalta l’amor en el seu estil planer i ens recorda la influència bíblica d’aquell «Càntic dels càntics» que lloa l’amor i les complicitats de la parella. Una joia amorosa per llegir i rellegir, propera, sensual, vitalista. El poeta en tota la seva esplendor. Que difícil cantar l’amor i no caure en els vells tòpics. Que bonic saber veure en cada paraula el roig encès d’una rosa que es

va obrint fins a mostrar-nos tota la seva esplendor, tal com és, bella, natural, lliure, plena…

I en aquesta publicació inèdita, l’editor, el bon amic Oriol Carol, ha volgut lligar el poder de la paraula feta poesia, amb la força de la imatge i de la llum, com si cada mot fos un troç de natura, cada frase una explosió de vitalitat. Una combinació perfecta per fer brollar, encara més, tota la sensualitat d’un poema d’amor i tota l’expressivitat de la poesia de Salvat-Papasseit.

El llibre i la rosa, el pensament i la natura, la llum i el color, es donen la mà en aquesta obra d’art. Deixem-nos penetrar per la seva màgia.

Jaume Bosch i PugèsAlcalde de Sant Boi de Llobregat

Elogi de la paraula

“Senyors:

Quina glòria pera mi haver arribat a seure en aquest lloc i ésser el primer d’alçar la veu en l’anyada! I doncs, ¿tant m’estimeu que vos fes goig pera presidir tota la companyia? Jo vull correspon-dre al vostre amor i dignitat que ell tot sol me concedia, parlant-vos del nostre amor comú a la raó d’ésser d’aquesta casa: fent-vos l’Elogi de la Paraula.

Diu Raimon Llull: “Tot quant hom pot sentir ab los cinch senys corporals, tot es meravella; mas car hom les coses so-vent sent corporalment, per això no s’en meravella. Açò mateix se sdevé de totes les coses spirituals que hom pot mem-brar e entendre.”

Doncs jo crec que la paraula és la cosa més meravellosa d’aquest món, perquè en ella s’abracen i’s confonen tota la me-ravella corporal i tota la meravella espi-ritual de la nostra naturalesa.

Sembla que la terra esmerci totes les se-ves forces en arribar a produir l’home com a més alt sentit de sí mateixa; i que l’home esmerci tota la força del seu és-ser en produir la paraula.

Mireu l’home silenciós encara, i vos semblarà un ésser animal més o menys perfecte que d’altres. Però poc a poc ses faccions van animant-se, un co-mençament d’expressió il·lumina’ls seus ulls d’una llum espiritual, sos llavis se mouen, vibra l’aire amb una varietat subtil, i aquesta vibració material, ma-terialment percebuda pel sentit, porta en son si aquesta cosa immaterial des-vetlladora de l’esperit: ¡la idea!

¡Com! ¿Sentireu la remor del vent i el soroll de l’aigua i l’eixordament del tro, deixant en vostre esperit una gran va-guetat de sentiment, i n’hi haurà prou amb què un nin menut que’s fa sentir només de molt aprop diga suaument “Mare”, pera que ¡oh meravella! tot el món espiritual vibri vivament en el fons de les vostres entranyes? Un sub-til moviment de l’aire vos fa present la immensa varietat del món i alça en vo-saltres el fort pressentiment de l’infinit desconegut.

¡Oh! quina cosa més sagrada! Diu Sant Joan: “En el principi era la paraula, i la paraula estava en Déu i la paraula era Déu”, i diu que per ella foren fetes totes les coses; i que la paraula’s féu carn i ha-bità en nosaltres. ¡Quin abim de llum, Déu meu!

¡Amb quin sant temor, doncs, no hau-ríem de parlar! Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món, hau-ríem de parlar com encantats, com en-lluernats. Perquè no hi ha mot, per ínfi-ma cosa que’ns representi, que no hagi nascut en una llum d’inspiració, que no reflecti quelcom de la llum infinita que infantà el món. ¿Com podem parlar fredament i en tanta abundància? Per això’ns escoltem els uns als altres comu-nament amb tanta indiferència: perquè la habitud del massa parlar i del massa sentir ens enterboleix el sentiment de la santitat de la paraula. Hauríem de par-lar molt menys i sols per un fort anhel d’expressió: quan l’esperit s’estremeix de plenitud i les paraules brollen, com les flors en la primavera: una a una, i no pas en totes les branques, sinó com a sort d’una branca. Quan una branca ja no pot més de la primavera que té a dintre, entre les fulles abundantes bro-lla una flor com expressió meravellosa. ¿No veieu en la quietud de les plantes l’admiració d’haver florit? Així nosal-tres quan brolla en nostres llavis la pa-raula veritable.

ELOGI DE LA PARAULA 7

¿No heu sentit mai els enamorats com parlen? Semblen uns encantats que no saben lo que’s diuen. Fan un parlar tot trencat entre la llum abundant de les mirades i la plenitud del pit bategant. I aixís les llurs paraules són com flors. Perquè, abans l’amor no parla, ¡quin bull de vida en totes les branques del sentit! ¡quin voler dir els ulls...i quan s’encreuen ardentes les mirades, quin silenci! ¿No vos haveu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietud plena de vida, que sembla una adora-ció de tota la terra? Doncs així adoren les ànimes dels enamorats en el brill si-lenciós de les mirades. I en brolla per fi una música animada, ¡oh meravella! una paraula. ¿Quina? Qualsevulla; però com que porta tota l’ànima del terrible silenci que l’ha infantada, siga quina siga, proveu de sotjar-ne’l sentit; de-bades: no arribareu mai al fons, i vos espantareu de l’infinit que porta en les entranyes.

Aixís parlen també’ls poetes. Són els enamorats de tot lo del món, i també miren i s’estremeixen molt abans de parlar. Tot ho miren encantats i després se posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre: llavores diuen algu-na paraula creadora i, semblants a Déu en el primer dia del Gènesi, del caos ne surt la llum.

I aixís la paraula del poeta surt amb ritme de so i de llum, amb el ritme únic de la bellesa creadora: aquest és l’encís diví del vers, veritable llenguatge de l’home.

Diu Emerson: “No ha creat Déu les co-ses belles, sinó que la bellesa és la crea-dora de l’Univers”. I aixís sembla que Déu crea en la paraula inspiradora del poeta.

Mes, oblidats sovint de la divinitat del món, i per aparents necessitats de lo contingent, menyspreuem el poeta xic o gros que hi ha en cadascú de nosal-tres, i parlem interminablement sense inspiració, sense ritme, sense llum, sen-se música, i nostres paraules s’escorren insignificants i fadigoses, com planta que’s dissipa en fulles innombrables, ig-norant la meravella de les flors que duu inexpressades en son si.

I vosaltres mateixos que sóu anomenats sobre tots poetes, ¿quan serà que entra-reu profondament en les vostres ànimes pera no sentir altra cosa que’l ritme diví d’elles al vibrar en l’amor de les coses de la terra? ¿quan serà que menyspreuareu tot altre ritme i no parlareu sinó en pa-raules vives? Llavors sereu escoltats en l’encantament del sentit, i les vostres paraules misterioses crearan la vida ve-ritable, i sereu uns màgics prodigiosos.[...]

Aprengueu a parlar del poble: no del poble vanitós que vos feu al voltant amb les vostres paraules vanes, sinó del que’s fa en la senzillesa de la vida, davant de Déu tot sol. Aprengueu dels pastors i dels mariners.

¡Quant contemplar uns i altres en silen-ci la majestat del món allí on l’esperit batega amb ritme lliure i gran! ¡Quan-ta immensitat han reflectit en els ulls, quanta bellesa de cels blaus i de prats verds i de mars mudant sovint de color com el rostre d’una verge, i de llunes i sols, i de boires grises i de pluges tèrbo-les! ¡Quant vent han sentit llurs orelles i quantes rítmiques onades, i els trons que s’acosten i s’allunyen, i el bruelar dels bous i crits misteriosos en l’espai! ¡Quanta flaire d’aigua salada i her-ba fresca, i com llurs sentits han sigut amorosament tocats per totes les coses pures! Llurs faccions n’estan com en-cantades i parlen rarament; però quan parlen, llurs paraules són plenes de sen-tit.

8 ELOGI DE LA PARAULA

Recordo un jorn pel nostre Pirineu, a ple migdia, que avançàvem perduts per les altes soledats: en el desert de pedra onejanta havíem marrat tot camí, i de-bades interrogàvem amb ull inquiet la muda immensitat de les muntanyes immòbils. Sols el vent hi cantava amb interminable crit. De sobte, en el crit del vent sentírem un esquelleig invi-sible; i nostres ulls astorats, poc fets a aquelles grandeses, tardaren molt en obirar una eugassada que en un clot de rara verdor peixia. Esperançats ens hi encaminàrem fins a trobar el pastor ajaçat al costat de l’olla fumejanta que’l vailet, de genolls en terra, atentament vigilava. Demanàrem camí, i l’home, que era com de pedra, girà’ls ulls en son rostre extàtic, alçà lentament el braç signant una vaga drecera, i mogué’ls llavis. En l’atronadora maror del vent que engolia tota veu, suraven sols dues paraules que’l pastor repetia tossuda-ment: “Aquella canal...”, i signava enllà vagament cap amunt de les muntanyes. “Aquella canal...”: ¡que eren belles les dues paraules entre’l vent gravement dites! ¡Que plenes de sentit, de poesia! La canal era’l camí, la canal per on s’escorren les aigües de les neus foses. I era, no qualsevulla, sinó “aquella” ca-nal; aquella que ell coneixia ben bé en-tre les altres per fesomia certa i pròpia: era alguna cosa aquella canal, tenia una ànima; era “aquella canal...” Veieu? Pera mi això és parlar.

Recordo una nit, a l’altra banda del Pi-rineu, en “aquelles mountines que tan hautes sount”, que sortí de la fosca una nena que captava amb veu de fada. Vaig demanar-li que me digués quelcom en la seva llengua pròpia i ella, tota admi-rada, signà’l cel estrellat, i féu només així: “Lis esteles...” i me sembla que també això era parlar.

Recordo, més recent, un cap al tard en una punta de la costa cantàbrica on els ponents són bells. La gent hi venia a veure pondre’s el sol en el mar. Venien enraonant, però en essent allà tothom callava davant del mar que mudava de colors. Vingueren dos homes de mar, silenciosos, i’s plantaren davant de la costa immensa; i per bona estona l’un al costat de l’altre callaren. Després l’un, sense moure’s ni girar-se al company, li digué: “Mira”. I tothom que ho sentí mirà endavant, veient cadascú una me-ravella pròpria. També allò era parlar: i lo que no és així, paraules buides.

“Aquella canal”... “Lis esteles”... “Mira”... Paraules que duen un cant a les entran-yes, perquè neixen en la palpitació rít-mica de l’Univers. Sols el poble inno-cent pot dir-les, i’ls poetes redir-les amb innocència més intensa i major cant, amb llum més reveladora, perquè’l poe-ta és l’home més innocent i més savi de la terra.

I quan els poetes sàpiguen ensenyar-nos-el, aquest llenguatge sublim, i fer-nos oblidar tot altre, després d’haver-lo oblidat ells mateixos, llavors vindrà’l regne llur, i tots parlarem encantats per la música creadora. Tots parlarem mig cantant amb veu sortida de la te-rra de cadascú, menyspreuant l’artifici de les llengües convencionals i cadas-cú s’entendrà només amb qui s’hagi d’entendre; però quan parli del fons de l’ànima amb amor, se farà entendre de tots aquells que en encantament d’amor l’escoltin: perquè en amor succeeix això, que mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot, i no hi ha altre llenguatge universal que aquest.

Perquè, ¿què vol dir llenguatge uni-versal sinó expressió i comunicació de l’ànima universal? I si l’ànima universal és la bellesa amorosa que traspua per tota la Creació i en cada terra parla per boca dels homes que la terra mateix s’ha fet en el seu amorós esforç, l’única expressió universal serà, doncs, aquella tant variada com la varietat mateixa de les terres i llurs gents.”

ELOGI DE LA PARAULA 9

Oda infinita

Tinc una oda començadaque no puc acabar mai:dia i nit me l’ha dictadatot quant canta en la ventada,tot quant brilla per l’espai.

Va entonar-la ma infantesaentre ensomnis d’amor pur;decaiguda i mig malmesa,joventut me l’ha represaamb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més fortam’han sigut dictats nous cants;pro cada any que el temps s’emportaveig una altra esparsa mortai perduts els consonants.

Ja no sé com començavani sé com acabarà,perquè tinc la pensa esclavad’una força que s’esbravadictant-me-la sens parar.

I aixís sempre a la ventura,sens saber si lliga o no,va enllaçant la mà inseguracrits de goig, planys d’amargura,himnes d’alta adoració.

Sols desitjo per ma glòriaque, si algú aquesta oda sap,al moment en què jo mòria,me la digui de memòriamot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d’orella,esbrinant-me, fil per fil,de la ignota meravellaque a la vida ens aparellael teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses—oh poeta extasiat!—hi ha un ressò de les cadencesde l’ocell d’ales immensesque nia en l’eternitat.

ODA INFINITA 11

Donant les joies

De joies vull cobrir ta cabellera,el teu coll i el teu pit, braços i mans,en memòria de totes les caríciesque vagi fent-te i t’hagi fet abans.

Com a pluja els joiells damunt tos membres,també com pluja els besos meus d’amor:dessota cada bes vull que s’encenguicom un astre una nova resplendor.

Un joiell cada bes, que resplendeixi,nit serena, lo noble del teu cos:pro després el gran jorn, després el dia:l’esposa sens joiells, tota a l’espòs.

DONANT LES JOIES 13

Conjugal

La flor de l’abraçada ja ha granati ets com el cep que duu la dolça carga:tota tu t’has estès i reposatcom ple de pàmpols el sarment s’allarga.

Com en una visió misteriosata mirada sovint fixa s’extàsia:la teva mitja rialla és majestuosai en la boca et floreix plena de gràcia.

En el teu si fecond, ¿què pot haver-hique et llença una llum viva pel semblant?…Els dies són comptats del gran misteri.¡Oh dona, do’m el fill que estimo tant!

CONJUGAL 15

Paternal

PATERNAL 17

Furient va esclatant l’odi per la terra, regalen sang les colltorçades testes, i cal anar a les festes amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal — la gent trèmula es gira: la crudeltat que avança, — la por que s’enretira

se va partint el món… Mirant al fill que mama, — a la mare que sospira,

el pare arruga el front.

Pro l’infant innocent, que deixa, satisfet, la buidada mamella,

se mira an ell, — se mira an ella, i riu bàrbarament.

La vaca cega

LA VACA CEGA 19

Topant de cap en una i altra soca, avançant d’esma pel camí de l’aigua, se’n ve la vaca tota sola. És cega. D’un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar -li un ull, i en l’altre se liha posat un tel. La vaca és cega.Ve a abeurar-se a la font com ans solia,mes no amb el ferm posat d’altres vegades ni amb ses companyes, no: ve tota sola. Ses companyes pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l’esquellot, mentres pasturen l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria. Topa de morro en l’esmolada pica i recula afrontada… Però torna i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set… Després aixeca al cel, enorme, l’embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines, i se’n torna orfe de llum sota del sol que crema, vacil∙lant pels camins inoblidables, brandant lànguidament la llarga cua.

Nit d’abril

NIT D’ABRIL 21

Nit d’abril de lluna plena,nit lluminosa i serena,alegra com migdiada

temperada...Oh! l’alegria d’una nit serena!

La cançó neix tota solai se’n vola

cap al cel i a les estrelles…La cançó neix a breus tirs,

a sospirs,i se’n vola tota sola

cap al celamb anhel.

¿Qui dirà lo que és el celd’una nit d’abril serena?

És un velque llumena.

Un vel blau tot penetratd’una immensa suavitat.

¡Ai celestia de l’abril,que serena m’has entraten el sentit obert de bat a bat!

Corpus

CORPUS 23

i

Toquen les trompetes, — vénen els soldatsavançant en amples — rengles virolats.Alta la bandera — lluu sobre l’estol;altes lluen totes — les armes al sol.

Travessen la ciutat al mig del diaen una revolada d’alegria.

Tots van a la una, — rítmica s’en vala feixuga marxa — i el fort alenar.Llencen les trompetes — alts crits triomfants,i al voltant s’emporten — un estol d’infants.

ii

Els gegants, els gegantsara ballen, ara ballen;els gegants, els gegantsara ballen com abans.

Llur alta mirada immovilullprèn a tota la gentque se’ls mira i els rodejasense fer cap pensament:se’ls mira perquè són gransi duen vestits llampantsi ballen cada moment…Els gegants, els gegantssón joves eternament.

En llur dansa encarcaradahi ha riallera majestat;fluviol i tamborinoescau bé an el llur posat;raigs de ginesta olorosano els arriben ni a mig cos;l’arruixada tremolosade papers de tots colorscau demunt llurs testes realsque en resten glorioses i irisades.

Pro ells passen alts i serens,balançant-se tot fent viaentre florida alegria…I els aires ne resten plens.

La geganta i el gegantara ballen, ara ballen,la geganta i el gegantara ballen i sempre ballaran.

iii

ve la custòdia

De lluny, de lluny avancen — les testes tonsuradesi els filets de veus blanques — que regalimen salms…Al sol de juny l’or pal·lid — tremola en les casullesi cremen grog els ciris — en mans dels capellans.

Les misses de tot l’any — se’n van totes plegadesenfora, i la tenebra — esperant-les se consum:se’n van murmuradores, — se’n van enlluernadesper les obertes vies — i els aires plens de llum.

¡Ai, processó, i que et tornes — blanca i esgrogueïdallençant les lleus fumeres — d’encens blau per l’espai!¿Què duus, que ja pressento — el segament de cames,l’esllanguiment de testes, — i aquell suprem desmai?

iv

unes flors que s’esfullen

¿Què hi ha en aquestes flors silenciosesque s’esfullen tant?Cauen les fulles d’una a una,sense queixa, sense plant:immòbils, fredes, dolcíssimes,

se van esfullant.Ni un alè d’aire les toca,

ni un tremolor:s’esfullen sense raó,

sense remor.¿Sense raó? ¿Què tenen eixes fulles?Els calzes, ¡van tornant més miserables!

Oberts, buits, admirats,desconsolats.

Les tiges són colltortes,i al voltant del gerro hi ha les fulles mortes.¿Què hi ha en aquestes flors? Se’n van sense dir res,

sense els estremiments de l’agonia,sense perdre el color encès.

Am tota cortesia,i poc a poc, s’esfullant,se’n van, se’n van,sense queixa, sense plant,no volent destorbar cap alegria.

Deixem-les estar, anem’s-en, i ans de gairetrobarem en el gerro les òrfenes verdorsi un sospir olorós suspès en l’aire.………………………………………i el camp tot estrellat de noves flors.

Excèlsior


Vigila, esperit, vigila, no perdis mai el teu nord, no et deixis dur a la tranquil∙la aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire, no miris les platges roïns, dóna el front an el gran aire, sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses, del cel al mar transparent, sempre entorn aigües esteses que es moguin eternament.

Fuig-ne, de la terra immoble, fuig dels horitzons mesquins: sempre al mar, al gran mar noble; sempre, sempre mar endins.

Fora terra, fora platja, oblidat de tot regrés: no s’acaba el teu viatge, no s’acabarà mai més.

EXCÈLSIOR 25

El mal caçador

EL MAL CAÇADOR 27

La missa matinalla diuen allà daltaixis que es fa de dia.

La missa de l’estiuel capella la diuamb les portes obertes.

S’oeix de tots costatsquan enflaira els serratsel ginestar de Corpus.

El caçador es deleix.De fora estant l’oeixamb un genoll a terra.

Al bell punt d’alçar Déu,li bota allà al bell peula llebre endiastrada.

S’esventa el gos lladrant,la llebre fuig botant,i el caçador al darrera.

“Corres i correràs.Mai més t’aturaràs”.Aquesta és la sentència.

“Doncs, corro i correré.Mai mes m’aturaré.Alegre és la sentencia”.

S’allunyen amb el vent,perdent-se en un momentels crits, la fressa, el rastre…

Passen dies i nits…Pela marges refloritsha tornat Corpus Christi.

La missa matinalta diuen alia dalt,les portes són obertes.

En un vent de visiópassa el mal caçadorentre lladrucs i fressa.

Se gira i veu l’altar,I a peu el capella,i en alt veu l’Hòstia Càndida.

Passa i es perd al lluny…La boirina de Junycenyeix I’horitzó immobil.

Roden les estacionsrevénen els plançons:cada any, cada any ve Corpus.

Cada any torna a passar;cada any torna a mirar,cada any, la missa augusta.

Cada any els capellanstenen més cabells blancsi aixequen més els braços.

Cada any l’Hòstia es va alçant,el temple es va aixafanti l’Hòstia puja, puja…

Passen més anys i més,el capella no hi es:l’Hòstia va sola en l’aire.

Amunt… amunt… amunt…La volta perd el junt,la llum del cel s’hi filtra.

L’Hòstia s’hi va acostant…El temple es va esquerdant…El caçador no para.

Ve un any, la volta caui s’obre el gran cel blaudamunt de l’Hòstia blanca,

que s’alça lentament…Al ser l’estiu vinentfloreix el temple en runes.

Se’n va pujant al cel…El caçador, amb anhel.cada any, cada any la mira.

L’Hòstia per’na al zenit,Té l’espai infinit,i ell, per caça, encisat,té el temps, l’eternitat.

Joan Garí

EL POEMA DE LA ROSA ALS LLAVIS 29JOAN GARÍ 29

i

A la montanya miracleuna llegenda ha florit:la llegenda del diablei de Fra Joan Garí.Fra Joan fa penitenciaenfilat a dalt d’un cim.Li duien una donzellaque tenia ls mals esprits.

Montserrat, montanya santa,la montanya de cent cims.

ii

Fra Joan dintre la covaestava fent oració:Riquilda se li presentavestida de temptació.Fra Joan clou les parpelles,més la veu contra-claror.

Montserrat és ple de boira:Riquilda és un raig de sol.

iii

Després del pecat tant granell resta boca-terrosa.Riquilda és timbes avall,Montserrat és nèt de boira.Fra Garí veu els abimsi les cames li tremolen.Si prova de redreçâ-scau de mans una altra volta.Joan Garí ja no és un sant,Joan Garí ja no és un home,que és una fera dels campsque per Montserrat pastora.

iv

Al cap d’anys de terrejarsent una veu d’ignocencia:«Aixeca-t, Joan Garí:la teva sort és complerta:ja pots alçâ ls ulls al cel,que ja ls tens prou plens de terra.»

Joan Garí s’alça de manscom un ós quan se redreça.

El comte Arnau

i

Els timbals de l’orgia ofenen l’airede l’hora matinal, que encara guardales quietuds de l’aire de la nit.I surt dalt de cavall el comte Arnau, que porta la capa blanca i va a veure a l’abadessa del convent de Sant Joan. Els pastors, per les muntanyes,tots de lluny guaiten com passa;els pagesos tots tremolen…«¡És el comte Arnau!».

ii

Adalaisa, l’abadessa, l’espera mig desmaiada. Ell travessa la capella amb la barba escabellada de l’orgia de la nit.Passa, i la deixa tota profanada…I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.

Adalaisa mig riu i està contenta;té la cara carnosa i molt afable,i un xic de sotabarba arrodonida, i un clot a cada galta.

iii

«Treu-te la capa», li demana ella.«Treu-te la capa, que et veuré més gran».«Treu-te tu el manto, que et veuré més bella».«No, que só l’abadessa de Sant Joan».

Canta una alosa de la part de fora,per la finestra entra el sol brillant,el cel és blau i resplendenta l’hora:el comte i l’abadessa es van mirant.

«Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:sense toca et voldria i sense vel».«De genolls jo et voldria en la capella:tan gloriós, faries goig al cel».

«Pro a mi el cel no em fa goig més que si el mirodes de la terra sobre meu obert:me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,buit i silenciós com un desert.

El cel és el repòs de la mirada,i és el repòs del braç i el pensament;

EL COMTE ARNAU 31

per ’xò, ajegut a terra, el cel m’agradai m’adormo mirant-lo fixament».

«Altre cel és per mi la tenebrosacapella on un altar brilla tot sol:el cos humiliat sobre una llosa,l’ànima deslliurada aixeca el vol.

I de la terra i d’aquest món s’oblida,sospirant per la mort que ha de venir».«En tos llavis gruixuts, de mort al dir,¡com hi oneja suaument la vida!».

«Mes, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,vindran els cucs i se’n faran pastura.Vull amagrir els meus llavis i el meu cosper fer-me tornar l’ànima més pura».


«Adalaisa, tu que ets tan vividorai que els ulls els tens plens de voluntat,i aquesta àvida boca prenedora,i en els teus aires tanta majestat,

¿com és que ara malparles de la vida,per la que estàs tan fortament armada?No t’escau la mirada esmortuïdasota l’arc de la cella ben poblada.

Escaurà bé a tes pàl·lides germanes,tristos cossos per sempre immaternals:per elles són les fantasies vanesde vagues resplendors celestials.

Però tu, performada criatura,delícia de la terra, ¡torna al món!¡Romp el cordó que injuria ta cintura!¡Arrenca’t, Adalaisa, els vels del front!».

I avança Arnau hermosament; pro es giraairosa ella an el Sant Cristo nu,i signant-lo an el comte, li diu: «¡Mira:aquest encara és més hermós que tú!».


32 EL COMTE ARNAU

com reflectant el pas serè d’un somni,fins que mig riu molt dolçament. Li volauna estona el somrís entorn dels llavis.

«¡Quins llavis amorosos, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Un gran sospir travessa el dormir d’ellacom onada del mar, i s’aquieta.

«¡Quin pit sospirador tens, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta’s,la pren amb un braçat i se l’emporta.

Quan surten a camp ras se fa de dia.

vi

Totes les veus de la terraaclamen al comte Arnauperquè de la fosca provaha sortit tan triomfant.

«Fill de la terra, — fill de la terra, comte l’Arnau,ara demana, — ara demana: ¿què no podràs?».

«Viure, viure, viure sempreno voldria morir mai;ser com roure que s’arrelai obre la copa en l’espai».

«Els roures viuen i viuen,pro també compten els anys».

«Doncs, vull ser la roca immòbilentre sols i temporals».

«La roca viu sense viure,que res la penetra mai».

«Doncs, la mar somovedoraque a tot s’obre i dóna pas».

«La mar s’està tota sola,i tu vas acompanyat».

«Doncs, ser l’aire quan l’inflamala llum del sol immortal».

«Pro l’aire ni el sol no estimenni senten l’eternitat».

iv

Totes les veus de la terra criden contra el comte Arnau perquè, volent a Adalaisa, sens ella se n’ha tornat.

«Fill de la terra, — fill de la terra, comte l’Arnau: per una imatge t’has deturat, per un cadavre, ¡tu que en fas tants!».«Com el Sant Cristo — no n’he fet cap».«¿Què té el Sant Cristo? ¿Què té el Sant Cristo, comte l’Arnau?És fusta morta: — no pot brotar».«¡Ai, sí, que brota! — ¡Ai, sí, que brota! ¡Valga’m Déu val!¡Quina mirada — ella li ha dat!».«¡Quina mirada, — quina mirada, comte l’Arnau,quina mirada — deu haver estat!».

Ell vol esclafir la rialla,fa un gran crit i arrenca el plor.Al rugit del plor que arrencaclamorós el comte Arnau,totes les veus de la terrase dispersen udolant.

v

¡Nit!... Tota l’hermosura d’Adalaisajeu adormida als peus del Cristo nu.Arnau segueix pacient un camí negreper dins de les muntanyes silencioses.Per damunt de la volta hi passa un riuuna estona… Després se perd i calla…L’Arnau de sota terra surt al porxo.

Va cercant Adalaisa entre les celdesi la veu que adormia sa hermosuratota ajeguda als peus del Cristo nu,sense vels, sense toca, sense manto,sens gesto ni defensa… Allí, adormida.

Té una gran cabellera molt frondosa.

«¡Quins cabells més sedosos, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Ella dorm, ella dorm, i a poc a pocse li amoroseix tota la cara

viii

El comte Arnau no es lleva,tampoc no se’n va al llit,que corre i corre sempre,i sempre amb més delit.

No segueix nord ni via,que va d’ençà i enllà.Arreu on passa, mira:no es cansa de mirar.

No hi ha res que el deturi,que corre com el vent:si algun destorb l’afronta,l’abat d’un cop, rient.

Per ’xò va deixant rastrede plors i de renecs;pro els seus grans crits de «¡juli!»ofeguen clams i precs.

ix

Aquella nit els ulls de l’Adalaisase van omplir d’una pietat tan granque el comte Arnau s’hi va encisar una estona,oblidat dels seus passos. Aviatva sentir no tocar de peus en terra.¡Quin esglai! Va llençar un gran crit d’esglai.Totes les veus de la terra — s’hi van arremolinar; pro de seguidal’infant pesà en el ventre d’Adalaisai els va tornar a la terra. I digué Arnau: «¡Com s’ha espessit ta figura!La boca et surt enfora àvida i dura: demana per l’infant. S’ha deformat ta cinturai el teu esguard al cel és menys brillant.Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…Doncs, en la terra et deixo… I, ara, adéu».«Arnau, si jo era teva, ¿no eres meu?».«Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos».

x

A punta de dematí, les monges del monestir,que dies ha l’havien soterrada,varen trobar a la morta fora el sot, que tomava la rosada.

«Doncs: ser home sobrehome,ser la terra palpitant».

«Seràs roure, seràs penya,seràs mar esvalotat,seràs aire que s’inflama,seràs astre rutilant,seràs home sobrehome,perquè en tens la voluntat.Correràs per monts i planes,per la terra, que és tan gran,muntat en cavall de flamesque no se’t cansarà mai.El teu pas farà basardacom el pas del temporal.

Totes les veus de la terracridaran al teu voltant.Te diran ànima en penacom si fossis condemnat».

vii

«Tota la nit l’he cridadai encara no ha obert els ulls.No els obris ara, Adalaisa,que el migdia no és per tu.El migdia no és per tu,de cara al cel en mos braços.¡Nit i dia i tot per mi,que miro al dret dels meus passos!Tu desclouràs les parpellesquan el cel s’haurà enfosquit».. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .Al punt de la mitja nitAdalaisa obre els ulls a les estrelles.«Arnau, ¿que em puges al cel?».«El nostre cel és la terra».«¿On anem, Arnau?». «Pel món».«Pro jo miraré al cel sempre».«Jo el miraré en els teus ullscada nit quan te despertis».«Jo amb mos ulls t’alçaré al cel».«La carga del teu cos m’aferma a terra».«Mos ulls faran lleu mon cos».«Tota tu ets d’eterna dura».«Els meus ulls són cel en flor».«¡I el teu cos fruita madura!».

EL COMTE ARNAU 33

L’estimada de Don Jaume

i

Don Jaume té una estimadaque ben jove el va emprendar.L’estimada de Don Jaume,una terra sobre el mar.Només de sentir parlar-neja en va quedar enamorat.Diu als barons que l’ajudin,que la vol anar a cercar.Mentre els barons treuen comptesDon Jaume va a mirar al mar.De tant mirar-hi i mirar-hien surt un estol de naus,en surt un estol de velesque tot el mar n’era blanc.Don Jaume somriu i hi entra;l’estol mar endins se’n va.

ii

A l’hora que el sol va a pondre’sMallorca veu l’aimadorque ve dret damunt la barca,els ulls encesos d’amor.L’illa es torna tota rojai el cap del rei nimbat d’or.Ell, quan posa el peu en terra,ja se’n sent conquistador.En terra posa la plantai en el cel l’esguard piadós.La terra la vol pel cel,el rei Jaume d’Aragó.Per ’xò és alt de més alçadaque no tots els seus barons,i per ’xò els ulls li blavegen,i per ’xò té el cap tan ros.

iii

Tota la nit ha vetllat,i quan veu l’alba esclaridaalça l’espasa realbo i cridant: «¡Santa Maria!».Tots els cavallers s’aixequen,mes els raca l’embestida.«¡Vergonya, barons, vergonya!»,clama el rei en santa ira;i com fera celestialentra al combat i els hi atia.

Fou llavors que els sarraïns,amb ullada estamordida,van veure a l’host catalanacom mai ningú més l’ha vista,i al blanc cavaller Sant Jordilluitar en nostra companyia.

iv

«Mallorca, dó’m menjar i beure,que em seran dolços tos fruits.Ara que t’he fet ben meva,bé puc gaudir-me de tu.¡Que n’és de bona la terra!¡Com li escau el cel damunt!Com més terra, més cel sobre;com més cel, més quietud».Així a soles se parlavaaquell vespre el rei august,i entre els morts de la batallas’adormia amb son segur.

v

Sempre més hi ha pensaten Mallorca cristiana:ni els grans amors de València,ni els de Múrcia, ni cap altre,li han fet perdre la memòriade la dolça illa daurada.«Tinc un regne sobre el marcom no el té cap rei d’Espanya»,murmura sovint el rei,mig rient i ple d’ufana.I quan han passat molts anysi és un vell de barba blanca,encara li riu als ullsla conquesta jovençana;i quan, camí de Poblet,dins de València finava,va girà’s de cara al marcercant l’amorosa platja,i va morir mig rient,pensant que se n’hi anava.

L’ESTIMADA DE DON JAUME 35

La fi d’en Serrallonga

LA FI D’EN SERRALLONGA 37

«Pare, absoleu-me: só cansat de viure».«T’escomet a bona hora el cansament.La teva via s’ha acabat i ets lliured’anar-te’n al repòs eternalment.Mes, abans d’adormir-te i reposar-te,cal que et recordis dels teus grans pecats:tots aquells que jo puga perdonar-te,també de Déu seran-te perdonats».«El primer pecat meu és l’orgull, pare:jo só aquell que he tingut un rei al cos;mai he pogut sofrir que algú em manara,fer la llei a tot Déu era el meu goig.Per ’xò he tingut tant odi al rei d’Espanyai li he fet la guerra jo tot sol.Ell la terra ens ha omplert de gent estranyai manar-nos-ho tot és lo que vol.Doncs, jo li he dit: “¡No em plau!”. I, ¡via fora!,he anat pel món com m’ha vingut a plaer,he fet lo que he volgut, lliure a tothora,i no he obeït llei, ni rei, ni re.I, ¡tant se val!, ¡és una bella cosafer tremolar a tothom i estar segur!Cap respecte en ma via m’ha fet nosa,mai he abaixat la testa per ningú…».«Mes, ara…». «Mes, ara, que ja sé que compareixoen presència de Déu omnipotent…».«¿Te’n penedeixes?». «Sí, me’n penedeixo».«Doncs, sia’t perdonat». «Amén, amén…».

«¿Quin altre pecat tens?». «La ira, pare.Quan m’encenc no tinc fre ni aturador,me giro contra el món, Déu i sa Mare,i tot voldria dur-ho a destrucció.Pare, he estat crudel: moltes vegadesm’he delitat vegent rajar la sang;he vist alçar-se a mi mans ajuntadesi segar-se genolls caient al fang.I jo me n’he rigut, perquè em plavia,i, podent perdonar, no he perdonat…¡És una cosa dolça i fa alegriaveure un ‘nemic als peus ben manillat!¡I fer mal! ¡I fer mal! Allò era viure:destruir sols per gust i per voler,sentir plorar a tothom i poder riure…Ser com rei de dolor… ¡És bell, a fe!».«¡Fill meu! Fill meu! Això és massa malesa;això és un mal esprit que tens al cos:¡encara en parles amb la vista encesa en focd’infern!…». «¡No, no!… Ja ve el repòs.Doncs, ara que ja sé que compareixoen presència de Déu omnipotent…».«¿Te’n penedeixes?». «Sí, me’n penedeixo».«Doncs, sia’t perdonat». «Amén, amén...També he tingut enveja i mala bavaper corrompre la glòria dels demés:allí on jo he conegut que no arribava,no he volgut que cap altre hi arribés.

38 LA FI D’EN SERRALLONGA

D’aquell que em feia ombra o bé respecte,m’he gaudit fent-ne córrer males veus,i, tot fingint-li acatament i afecte,li anava segant l’herba sota els peus.De lo que no he entès n’he dit mentida,dels fets més grans que els meus n’he dit rampells,he volgut sols un pes, sols una mida:la meva; els que en passaven, ¡pobres d’ells!Rebaixar, rebaixar, fins que es confongatothom en un mesquí i humil estol,i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,sent més que tots i governant tot sol».«Mes, ara…». «Mes, ara, que ja sé que compareixoen presència de Déu omnipotent…».«¿Te’n penedeixes?». «Sí, me’n penedeixo».«Doncs, sia’t perdonat». «Amén, amén…He estat avar: mai he tingut de sobra,sempre he anat per més al camí ral;per molt que posseís, sentia’m pobrei amb la por d’anar a raure a l’hospital.¡Ai! La cobdícia no em deixava viure,era roí pels altres i per mi:per un parell de bous, per una lliura,hauria fet deu hores de camí.Veure’m diner apilat m’aconsolava,mes fruir no podia’n altramentque pensant a quants altres els mancavaallò que era per mi un bon passament.

“Això és ben meu”, pensava; “això no falla:els altres, si misèria o fam vingués,¡que es pengin!”. I, llavores, ni una mallahauria dat a un pobre que passés».«Mes, ara…». «Mes, ara, que ja sé que compareixoen presència de Déu omnipotent…».«¿Te’n penedeixes?». «Sí, me’n penedeixo».«Doncs, sia’t perdonat». «Amén, amén…La peresa, la gola i la luxúriaben cert que foren mos pecats més xics;pro algun cop m’ha plagut deixar la fúriadels combats, lluny d’amics i d’enemics.Me n’anava a fer cap a la masiaoblidada en el fons d’alguna vall,i m’entaulava en bona companyia,menyspreant tota lluita i tot treball.Llavores jo me’n reia de la guerrai dels meus que es batien, ¡capsigranys!,i tant se me’n donava que la terrala manessin els propis o els estranys.Ben menjat, ben begut, plavia’m jeurea bona ombra per fer la migdiada,cantant cançons d’amor que fan distreure,o escoltant els aucells en la brancada.Si llavores passava alguna mossarevinguda de cos, jo la cridava,ella venia a mi, la deshonrava,i encara se’n tenia per ditxosa».

LA FI D’EN SERRALLONGA 39

«¿I goses riure?». «Era cosa bona…».«Mes no ho és pas a l’hora de la mort».«Bon menjar, bon oblit i jeure amb dona:mai havia trobat millor aconhort».«Mes, ara…». «Mes, ara, que ja sé que compareixoen presència de Déu omnipotent…».«¿Te’n penedeixes?». «Sí, me’n penedeixo».«Doncs, sia’t perdonat». «Amén, amén…».«I el tracte amb na Joana, ¿no és injúriaque clama també a Déu Nostre Senyor?¡Acusa’t!…». «Pare, no: no fou luxúria,sinó una veritable estimació.¡És cert que jo en ses carns moltes vegadeshi he enterrat tant de força i de voler!Mes eren llaç d’amor ses abraçadesi coronat de seny son front serè.La Joana m’ha estat reina i esclava;molts cops ella pensava per tots dos,quan jo estava dormint, ella vetllava;ella m’ha fet valent i poderós.M’ha ajudat amb l’esguard, amb la paraula;si ha calgut, amb la força del seu braç;cada migdia m’ha llescat pa a taulai cada vespre m’ha alegrat el jaç.En paga, jo li he estat amant sol·lícit…¿D’això també me n’haig de penedir?».

«¡Fou un amor desordenat i il·lícit!».«Doncs,… tant se val… ¡me’n penedeixo, sí!».

«¿Tens algun pecat més dins teu?». «No, pare».«De tots els que m’has dit i els que has comès,¿contrit demanes perdó a Déu?». «Sí, pare».«¿I et sap greu de tot cor d’haver-lo ofès?».«Sí».«Doncs, en nom de Déu omnipotent,Pare, Fill i Esperit Sant, t’absolc. Amén».. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .«Moriré resant el credo;mes digueu an el botxíque no em mati fins i a tantque m’hagi sentit a dir:“Crec en la resurrecció de la carn”».

A la Mare de Déu de Montserrat


Ben de la vora — volia veure-us,¡Oh Verge negra — del blanc vestit!Dalt de l’estrado — avui pujava,i us he guaitat de fit a fitla dolça cara, — que m’ha deixat — tot enternit.

Més lluny vos miro — quan a la tardacanten els monjos — i els escolans;i eixint del temple, — fins a la porta, — me giro encarai encara us miro — més lluny que abans.A vostra casa — m’aficionoi us hi entro a veure — sempre que hi passo,com els aimants.

Surto de cara — a les vostres penyes,i en cada una — veig un ensaigde vostra imatge…— Sou graciosa, — penya entre penyes:reina us en faig.Cerco entre elles — els camins vostres — i me n’hi vaig.Els camins vostres — són plens de boira:per els esquinços — guaita el cel blau.Només hi trobo — boixos i matesque humils floreixen — dintre la pau,i aquelles bolves — que en diuen àngelsi que s’hi assemblen — per el silenci — del vol suau…

¡Com me corprenen — els cingles vostres!¡Com m’esvaeixen — vostres abims!Les aus que hi volen — són aus xiquetes;les fonts que hi neixen — són regalims.Entre la boira, — són cims de glòria — els vostres cims.

Tot jo m’encanto, — no sé el que em passa;les vostres penyes — m’han encisat…Potser us mirava — massa a la vora,Mare de Déu de Montserrat.

A LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT 41

En la mort d’un jove

EN LA MORT D’UN JOVE 43

Te’n vas anar amb aquell ponent dolcíssim…Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita.Somreies a la força dels teus musclesi glaties per guerres i corones,i tot de cop t’has esllanguit per terraamb els ulls admirats…

Ai, la Mort, ¡i que n’ets d’embellidora!Aquell teu primer vel, quan el llençaresdamunt de l’hèroe en flor, tots somriguérem sota els plors estroncats, que una serenava començar a regnar en el pit i el rostredel moribond. L’alè anava i veniasuaument emperesit, fins que esperàrem…I no tornà… Llavores esclatavenmés alts els plors al Cel… Ell ja no hi era…Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim…

Sol, solet…

Quan jo era petit vivia arraulit en un carrer negre: el mur hi era humit, pro el sol hi era alegre.

Per ‘lla a Sant Josep el bon sol, solet lliscava i lluïa pel carreró estret.

I en mon cos neulit llavors jo sentia una esgarrifança de goig i alegria.

SOL, SOLET… 45

L’aufàbrega

L’AUFÀBREGA 47

Aquesta mata olorosade la nit de Sant Joanllença flaire, silenciosa,entremig de la bravadade la nit incendiadaper tants focs que es van alçant.

Entremig dels núvols roigs,el cel blau i les estrelles;entremig dels crits de goig,remoreig de fontanelles;i entre el baf esbojarrant,una flaire es va escampantfresca, suau i candorosa:les aufàbregues la fan;són les mates olorosesde la nit de Sant Joan.

Donzelles enamoradesd’un nuvi esdevenidor,escabellen les aufàbreguesperquè facin més olor.

L’aufàbrega escabelladaés un encenser violentque, llençant la flaire enlaire,augmenta l’encantament.

¡Quina olor més fresca i fortaara que els focs ja se’n van!¡Sant Joan, obriu la portaperfumada del Llevant!

I en el matí d’aures blanes,l’aufàbrega trobaràaltres aromes germanesque la nit fan oblidar.

Després de la tempestat

DESPRÉS DE LA TEMPESTAT 49

Quan s’esqueixen els núvols sobre el cella ciutat surt rient de la tempesta,regalant d’aigua lluminosa arreu,remorejant de nou en sons de festa.

Recomença el remor en la ciutati en el rostre dels homes l’alegria:els núvols sobre el cel s’han esqueixat,la tenebrosa nit torna a ser dia.

Cadascú alça els ulls per si retrobala gran blavor del cel, ¡tan oblidada!¡Beneita sies, tempestat passada,perquè fas alçar els ulls a la llum nova!

L’ànima de les flors

L’ÀNIMA DE LES FLORS 51

Aquelles dues flors que hi ha posadesal mig del caminal,

¿qui és que les hi deu haver llençades?Qui sia, tant se val.

Aquelles dues flors no estan pas tristes,no, no: riuen al sol.

M’han encantat així que les he vistesposades a morir, mes sense dol.

«Morirem aviat, lluny de la planta»,elles deuen pensar;

«més ara nostre brill al poeta encanta,i això mai morirà».

La Dona hermosa

LA DONA HERMOSA 53

La presència de la Dona hermosate fa humil i devot contemplatiu.En la presència de la Dona hermosahi ha quelcom d’un repòs definitiu.

La partida de la Dona hermosate deixa il·luminat hermosament.En la partida de la Dona hermosahi ha una estela de llum que s va perdent.

El record de la Dona hermosate fa trist i anyorat somniador.En el record de la Dona hermosahi ha una forta i suau meditació.

L’oblit de la Dona hermosaés mort, resurrecció i deslliurament.En l’oblit de la Dona hermosahi ha l’etern recomençament.

L’esposa parla

L’ESPOSA PARLA 55

«Quan te parlo i l’esguard se t’esgarriai escoltes i em mig rius, però no em sents; quan, fugint de prop meu, se’n va fent viael teu esprit al bell atzar dels vents,

jo veig la nau del pensament que et porta navegar al lluny de l’horitzó marí.L’empenta de l’amor també és prou fortaper dur-me al teu costat fins an allí.

Navego al teu costat com encantada,empesa per l’amor que se m’enduu.La via no conec ni l’encontrada:sols sé que sóc l’esposa enamorada,que avanço a vora teu i vaig amb tu».

el poeta«Mes tu ets la guiadora, tu la forta,perquè en mig de la calma o la marorsaps que la nau del pensament que em porta sempre retorna al port del teu amor».

La sardana

EL POEMA DE LA ROSA ALS LLAVIS 57LA SARDANA 57

i

La sardana és la dansa més bellade totes les danses que es fan i es desfan;és la mòbil magnífica anellaque, amb pausa i amb mida, va lenta oscil·lant.Ja es decanta a l’esquerra i vacil·la;ja volta altra volta a la dreta dubtant,i se’n torna i retorna intranquil·lacom mal orientada l’agulla d’imant.Fixa’s un punt i es detura com ella…Del contrapunt arrencant-se novella, de nou va voltant:la sardana és la dansa més bellade totes les danses que es fan i es desfan.

ii

Els fadrins, com guerrers que fan via,ardits la puntegen; les verges no tant;mes, devots d’una santa harmonia,tots van els compassos i els passos comptant.Sacerdots els diríeu d’un culteque en mística dansa se’n vénen i van,emportats per el símbol ocultede l’ampla rodona que els va agermanant.Si el contrapunt el bell ritme li estrella,para’s, suspesa de tal meravella… El ritme tornant,la sardana és la dansa més bellade totes les danses que es fan i es desfan

iii

El botó d’eixa roda, ¿quin eraque amb tal simetria l’anava centrant?¿Quina mà venjativa i severabuidava la nina d’aquest ull gegant?Potser un temps, al bell mig, s’hi apilavenles garbes polsoses del blat rossejant,i els suats segadors festejavenla pròdiga Ceres saltant i ballant…Del contrapunt la vagant cantarellasembla estrafeta passada d’aucella que canta volant:la sardana és la dansa més bellade totes les danses que es fan i es desfan.

iv

No és la dansa lasciva, la innoble,els uns parells d’altres desaparellant;és la dansa sencera d’un pobleque estima i avança donant-se les mans.La garlanda suaument se deslligadesfent-se, s’eixampla, esvaint-se al voltant;cada mà, tot deixant a l’amiga,li sembla prometre que ja hi tornaran.¡Ja hi tornaran de parella en parella!¡Tota ma pàtria cabrà en eixa anella, i els pobles diran:la sardana és la dansa més bellade totes les danses que es fan i es desfan!

El cant de la Senyera


Al damunt dels nostres cantsaixequem una Senyeraque els farà més triomfants.

¡Au, companys, enarborem-laen senyal de germandat!¡Au, germans, al vent desfem-laen senyal de llibertat!¡Que voleï! ¡Contemplem-laen sa dolça majestat!

¡Oh bandera catalana!,nostre cor t’és ben fidel:volaràs com au galanapel damunt del nostre anhel;per mirar-te sobiranaalçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,et durem, i tu ens duràs:voleiant al grat de l’aireel camí assenyalaràs.Dóna veu al teu cantaire,llum als ulls i força al braç.

EL CANT DE LA SENYERA 59

Oda a Espanya

EL POEMA DE LA ROSA ALS LLAVIS 61ODA A ESPANYA 61

Escolta, Espanya, — la veu d’un fillque et parla en llengua — no castellana;parlo en la llengua — que m’ha donatla terra aspra:en ’questa llengua — pocs t’han parlat;en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntinsi dels qui per la pàtria moren;les teves glòries — i els teus records,records i glòries — només de morts:has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.¿Per què vessar la sang inútil?Dins de les venes — vida és la sang,vida pels d’ara — i pels que vindran:vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honori massa poc en el teu viure:tràgica duies — a mort els fills,te satisfeies — d’honres mortals,i eren tes festes — els funerals,¡oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replensdels fills que duies — a que morissin:somrients marxaven — cap a l’atzar;i tu cantaves — vora del marcom una folla.

¿On són els barcos? — ¿On són els fills?Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:tot ho perderes, — no tens ningú.¡Espanya, Espanya, — retorna en tu,arrenca el plor de mare!

¡Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;que el plor et torni feconda, alegre i viva;pensa en la vida que tens entorn:aixeca el front,somriu als set colors que hi ha en els núvols.

¿On ets, Espanya? — No et veig enlloc.¿No sents la meva veu atronadora?¿No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?¿Has desaprès d’entendre an els teus fills?¡Adéu, Espanya!

Dins sa cambra

Una tarda vaig entraren la cambra de l’aimiai no sé ben bé com fouque em trobí tot de seguidael cap nu, i agenollatcom aquell que s’humilia.La finestra mig badavai l’aureig entrava a dintrepetonejant de passadales florides clavellinesque omplien de dolça flaireaquella estada senzilla.El coixinet de fer puntesera a sobre una cadira;a damunt la calaixerados gerros de blava pisaeren rublerts de flors fresquescollides el mateix dia,posats davant d’una dolçaestampa de la Puríssima.Vaig obrir (Déu m’ho perdoni)un calaix i vegí a dintrela robeta de les festesben plegada i molt polida,tota enrotllada de pomesque llencen flaire tan rica;el seu llit a l’altra bandafet de lliris pareixia.Mentre encisat me’l mirava,sento que canta i refilaalegre la caderneradintre una gàbia molt xica;mes sos refilets joiosos,¡que és estrany!, jo els entenia:«Foraster, prou que et conec:la boqueta que a mon bec

per donà’m pinyons s’arrima,sempre em conta que t’estima;foraster, prou que et conec».Després els clavells parlaren:«Fadrinet, si tu sabieslo que ens diu cada vegadaquan ens rega ta estimada,fadrinet, ¡com t’hi fondries!».Del coixinet de fer puntestots els boixets responien:«Bé n’hi fem de balladetesentre els dits de ta estimadamentres canta cançonetes;de les seves cançonetesels sospirs són la tornada».La coixina del seu llitmurmurava amb veu molt fonda:«Quan s’adorm en sent de nit,i al matí quan se deixonda,els seus llavis més d’un tombtremolegen dient un nom».Fins la imatge de la Vergerespongué fent un mig riure:«Deu ser el nom on se deturamentres fa sa oració pura».«Ella ve» — deia tot d’unael clavell que més sortia.Llavores tota la cambrava estremir-se de delícia,i mentres la cadernerarefila que més refila,els meus llavis s’ajuntaveni un petó enlaire es perdia.¡Tros de cel, niu d’ignocència,ton record omple ma vida!

DINS SA CAMBRA 63

Jugant

JUGANT 65

«Campaneta la ning-ning,¿qui la troba?, no la tinc».«¿Quina és la prenda amagada?».«Una ànima enamorada».Va acudir un eixam de noieseixerides, alegroies,com les mosques a la mel.«¿On és, per cel o per terra?».Jo, els ulls mirant amb fal·lerad’una, la més encisera,vaig dir mig rient: «Per cel».

Diumenge

DIUMENGE 67

Qui no tinga en sa finestra dos testos de flors germans, un aucell dins d’una gàbia i un cor ben enamorat, no sap lo que és benaurança ni podrà saber-ho mai.I a fe us dic que és bella cosa el diumenge, al desvetlla’s, veure en les flors la rosada, sentir l’aucell refilari, per gaudir-lo amb l’aimia, un jorn de festa al davant: amb l’aimia que ens espera abocada al finestral amb el vestit dels diumenges,que és aquell de colors clars.

A un amic

A l’ombra fresca d’eixa vella alzina,seguts en terra damunt l’herba espessa,aquí voldria jo a prop meu trobar-te, amic de l’ànima.

Aquí, oblidant les mundanals misèriesque el cor rovellen i abans d’hora tornenblanca la testa, del present alegre sols parlaríem;

de si aquells núvols que en la serra s’alceni apilotats per el cel blau travessen,duen la pluja de la terra amiga o calor i fora;

de les cepades de raïms negrososque amb joia mira el bon pagès, i comptaels jorns que manquen fins que al trepitjar-los sos peus emporprin;

del ca fidel allà ajegut prop nostre,del vent que inquieta rondinaires canyes...Després, pel viarany venir veuríem gentil donzella

ple l’ample càntir d’aigua regalada,i al demanar-li que ens en deixés beure,ella, enrogides les molsudes galtes: «Beveu», diria.

A UN AMIC 69

Pirinenca

Dins la cambra, xica, xica,en la nit dormo tot sol;part de fora, negra, negra,la muntanya em vetlla el son.La muntanya, alta, alta,que se’m menja tot el cel,se m’arrima dreta, immòbil,sentinella mut i ferm.Els meus somnis volen, volencap als plans i vora el mar,on els meus amors m’esperensota el cel assoleiat.Jo somric an els meus somnisadormit en la nit, sol…Part de fora, negra, negra,la muntanya em vetlla el son.

PIRINENCA 71

La balada del bes

Al temps de les rondalles,al temps dels trobadors,hi havia una donzellad’ull blau i cabell ros.Son pare la teniaservada tant i tant,que encara no sabialo que era amor d’amant.Un trobador una voltas’hi acosta gentilment,li dóna un bes als llavisi fuig d’allí rabent.Igual que una au feridala dolça allí ha restat,la vista tota obertai el pit tot agitat.

Rodant pel món, un diatornava el trobador,i encara la donzellapatia el mal d’amor:«El bes aquell que em dàreuencara em fa penar;pro diu que al món tot passa,potser ja em passarà».Bo i fent-li cortesiael trobador respon:«Això és engany, donzella,no passa tot al món.Se desfaran els llavisque us feren tant de malpro el bes que ells us donaven,el bes, és immortal.Ens desfarem nosaltres,vindrà l’oblit, pro el besni vós ni jo, donzella,l’oblidarem mai més».

El mal se li augmentavaquan el vegé partir,i en va arribar molt mala,però no en va morir.

LA BALADA DEL BES 73

Soleiada

En una casa de pagès hi haviauna donzella que teniaels disset anys d’amor; i era tan bella,que la gent d’aquell voltdeien: «És una noia com un sol».Ella prou la sabiala parentela que amb el sol tenia:que cada matinadaper la finestra a sol ixent badadal’astre de foc i ambreli entrava de ple a ple dintre la cambra,i ella nua, amb delícia,s’abandonava a la fulgent carícia.De tant donar-se a aquestes dolces manyesva ficar-se-li el sol a les entranyes,i ben prompte sentiauna ardència dins d’ella que es movia.«Adéu, la casa meva i els que hi són:jo prenyada de llum me’n vaig pel món».De tots abandonada,va començar a rodar per l’encontrada.Estava alegre com l’aucell que vola,cantava tota sola,cantava: «Só l’albadaque duc el sol a dins i en só rosada.Els cabells me rossegen,els ulls me guspiregen,els llavis me robiegen,

en les galtes i el front tinc el colori al pit la gran cremor:tota jo só claror contra claror».La gent que la sentias’aturava admirada i la seguia:la seguia pel pla i per la muntanyaper sentir-li cantar la cançó estranyaque l’anava embellint de mica en mica.Quan ella va sentir-se prou bonica,va dir: «M’ha arribat l’hora»,va parar de cantar, i allà a la voraentrava a una barraca que hi havia.La gent que a l’entorn erasols veia un resplendor i sols sentiael gemec poderós de la partera.De sobte, les clivellesdel tancat van lluir igual que estrelles.De seguit s’aixecà gran foguerada,tota la gent fugia esparverada,i en la gran soletat només restavaun nin igual que el sol, que caminavai deia tot pujant amunt la serra:«Jo vinc per acostar el cel a la terra...».

SOLEIADA 75

Les roses franques

He vist unes roses — d’un vermell pujat,d’un vermell negrós, — d’un vermell morat.Penjaven gronxant-se — del mur d’un jardí:ningú les pot heure, — no es poden collir.Són les roses lliures — de la servitud:són les roses franques, — no paguen tribut.Ni de baix s’abasten — ni de dalt estant:el gipó ni el gerro — no se’n gaudiran.Brillar al sol veuran-les — des de lluny la gent,donaran la flaire — al bon grat del vent;mes cap mà atrevida — les apomaràni alenada humana — les mustigarà.No com les flors altres, — són de qui les vol:són lliures, són pures, — són del vent i el sol.Passaran la vida — gronxant-se i rient,i abrusades se les emportarà el vent.

LES ROSES FRANQUES 77

La diada de Sant Jordi

La diada de Sant Jordiés diada assenyalada:per les flors que hi ha al mercati l’olor que en fan els aires,i les veus que van pel vent:«Sant Jordi mata l’aranya».L’aranya que ell va matartenia molt mala bava,teranyinava les florsi se’n xuclava la flaire,i el mes d’abril era tristi els nens i nenes ploraven.. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .Quan el Sant hagué passattot jardí se retornava;per ’xò cada any per Sant Jordiés diada assenyalada:per les flors que hi ha al mercati l’olor que en fan els aires.

LA DIADA DE SANT JORDI 79

Vistes al mar


i

Vora la mar eternament inquietafloreix immòbil la pomera blanca,i el presseguer vermell, que riu i brillaprop la mar inquieta aquietadora.

ii

Degué ser un dia així que el bon Jesúscaminà sobre el mar: el cel i l’aiguaserien, com avui, llisos i blaus…I la Visió anà ràpida a l’encontredels encantats deixebles en la barca.

iii

El cel ben serè torna el mar més blau, d’un blau que enamora al migdia clar: entre els pins me’l miro… Dues coses hi ha que el mirar-les juntes me fa el cor més gran: la verdor dels pins, la blavor del mar.

iv

El vent se desfermai tot el mar canta.

Mar brava, mar verda, mar escumejanta!L’onada s’adreça,venint s’ageganta,avença i s’acostacallada que espanta.L’escuma enlluerna,el sol l’abrillanta,l’onada l’esberlai cau ressonanta.

¡Mar brava, mar verda, mar escumejanta!

v

Una a una, com verges a la dansa,entren lliscant les barques en el mar;s’obre la vela com una ala al sol,i per camins que només ells veuen

s’allunyen mar endintre…¡Oh cel blau! ¡Oh mar blau, platja deserta,groga de sol! De prop el mar te canta,mentres tu esperes el retorn magnífic,a sol ponent, de la primera barca,que sortirà el mar tota olorosa.

VISTES AL MAR 81

Les muntanyes

LES MUNTANYES 83

A l’hora que el sol se pon,bevent al raig de la font,he assaborit els secretsde la terra misteriosa.

Part de dins de la canalhe vist l’aigua virginalvenir del fosc naixementa regalar-me la boca,

i m’entrava pit endins…I amb els seus clars regalimspenetrava-m’hi ensemsuna saviesa dolça.

Quan m’he adreçat i he mirat,la muntanya, el bosc i el pratme semblaven altrament:tot semblava una altra cosa.

Al damunt del bell morircomençava a resplendirpels celatges carminencsel blanc quart de lluna nova.

Tot semblava un món en flori l’ànima n’era jo.

Jo l’ànima flairosa de la pradaque es delia en florir i ser dallada.

Jo l’ànima pacífica del ramatesquellejant pel bac mig amagat.

Jo l’ànima del bosc que fa remorcom el mar, que és tan lluny en l’horitzó.

I l’ànima del saule jo era encaraque dóna a tota font son ombra clara.Jo de la timba l’ànima profondaon la boira s’aixeca i es deixonda.

I l’ànima inquieta del torrentque crida en la cascada resplendent.

Jo era l’ànima blava de l’estanyque aguaita el viatger amb ull estrany.

Jo l’ànima del vent que tot ho moui la humil de la flor quan se desclou.

Jo era l’altitud de la carena…

Els núvols m’estimaven llargament,i al llarg amor de l’ennuvolamentcongriava’s mon ànima serena.

Sentia la delícia de les fontsnàixer en mon si, regal de les congestes;i en l’ampla quietud dels horitzonshi sentia el repòs de les tempestes.

I quan el cel s’obria al meu entorni reia el sol en ma verdosa plana,les gents, al lluny, restaven tot el jorncontemplant ma bellesa sobirana.

Però jo, tota plena de l’anhelagitador del mar i les muntanyes,fortament m’adreçava per dur al celtot lo de mos costats i mes entranyes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

A l’hora que el sol se pon,bevent al raig de la font,he assaborit els secretsde la terra misteriosa.

GLOSA 85

En la gran serenor del cel d’hivernhe mirat les muntanyes com brillaveni se m’ha aparegut el trobadorque enllà del temps cantava:

«Aquelles muntanyes — que tan altes són, me priven de veure — mos amors on són».

Aixís feia sonar els vents d’Oloróel trobador de cara a les muntanyes,enyorant a la flor del Pirineuque enllà dels monts llençava sa fragància. Ella se deia Agnès i era princesade la cort i el reialme de Navarra,i era tan de mena graciosaque entorn tothom li feia mitja rialla;alta i serena com un gran infant,i tenia la cara acolorada.Aixís la vegé un dia el trobadoren la cort dels seu pare, que dansava,i aixís se li acostava per parlar,plena encara del ritme de la dansa:«M’han dit que éreu trobador»,feia amb veu acaricianta,«i a mi em plauen les cançons».I amb els ulls n’hi demanava.Ell, sens esma de dir un mot,la mirava, la miravafins que ella no pogué mési li somrigué a la cara.Ara ell veia aquell somrísbrillar a dalt de les muntanyes,i per ’xò cantava aixís,com si tornés la paraula:

«Aquelles muntanyes — que tan altes són, me priven de veure — mos amors on són».

«¡Quanta terra de tu a mi!¡Quanta neu entre nosaltres!Mes la veu jo llenço als cims:¡trameteu-li, neus més altes!».

«Si sabia de veure-la — i de l’encontrar, passaria l’aigüeta — sens por de’m negar».

86 GLOSA

«Si tots dos fóssem infants,jugaríem a esposalles:

jo seria el rei d’aquí,reina tu de l’altra banda.Jo t’aniria a cercar,tindríem un gran reialme,el reialme pirinenccoronat de neus molt blanques,planes verdes a l’entorni un mar blau a cada banda.Els vassalls foren pastors,mariners i gent de plana,rei i poble i cort tot ual volt de les teves gràcies.Hi anirien acudintcadascú amb la seva tasca:els pastors amb els ramatsdavallant de les muntanyes;els mariners amb els remsi l’olor d’aigua salada;els pagesos amb els bousde la rella ressonanta;tots assedegats d’amor:nosaltres seríem l’aigua.Aquell art noble del canten paraules ben trobadesjo ensenyaria als fadrins,tu a les donzelles la dansa,i se’n tornarien totsamb la cara enriallada:a la mar els mariners,els pastors a les muntanyes,els pagesos als conreusi tu i jo l’un an el altre.I el reialme pirinencfóra la flor dels reialmes…¡Ai visió, no fossis lluny!¡Ai Agnès, bé ets enyorada!¡Ai neus, que blanques que sou!¡Ai muntanyes, que sou altes!».

«Aquelles muntanyes — que s’abaixarani les amoretes — que pareixeran».

GLOSA 87

Jo no sé com, pro un vent de profeciacorre sobre eixos monts d’ací i d’allà;¡jo no sé quan, pro vindrà un diaque el Pirineu regnarà!Vosaltres els del mar cap a Baiona,vosaltres els de Pau i d’Argelès,vosaltres de Tolosa i de Narbonai los del bell parlar provençalès;i tu, Aragó més alt, i tu, Navarra;¡oh! catalans que a l’altre mar sou junts,alceu els ulls al mur que ara ens separa:s’acosta el dia que serem tot uns…

«Aquelles muntanyes — que s’abaixarani les amoretes — que pareixeran».

Pareixerà l’Amor — damunt la cordillera,sos raigs resplendiran en la blavor, i la que fou barreraserà el trono reial de la unió.Nostra parla suau, que s’acoloraals mil reflects de nostres valls semblants,d’uns amb altres és prou entenedora:tots ens obrim els braços — quan ens diem germans.

Tots davallem de la mateixa alçada,tots bevem l’aigua de les mateixes neus,nostres cançons tenen igual tonada,i nostres crits desperten — idèntics tornaveus.De mar a mar només hi ha uns Pirineus.Jo hi tinc l’amor i és ell el qui m’inspira…Donzelles i fadrins ja m’entendran:¡un jorn cremà el Pirene — en fabulosa pira,i si ara un cor aimant — és la nova guspira,d’un nou incendi els cims s’abrandaran!

«Aquelles muntanyes — que tan altes són,me priven de veure — mos amors on són».

Del Montseny

DEL MONTSENY 89

Aquell encantament de cap al tard (allà en els plans més alts, al peu dels cims augustes del colô esmortuït de l’hora baixa) me reprèn i em rodona la tristesa feconda. ¡Ai altes soledats, que en sou de dolces amb els herbatges verds on canta l’esquellot de la ramada, i el bosc silenciós i la masia lassa!… Després ja hi anirem a la masia;mes ara els cims davant descolorint -se, i al costat l’amic febrós que en la gran quietud de l’hora baixa me parla amb la veu velada per una febre divina. Passa una àliga al cel que sembla que amb son vol l’espai s’eixampla, i tot resta més buit i més quiet quan s’ha perdut enllà. La fosca avança. A davant i al peu dels cims hi ha una casa abandonada; entra la fosca per la porta oberta i sols troba el silenci arrupit pels racons de les estades,

i al bell mig del corral, i al peu de les escales, fins en la llar del foc, ¡Déu meu!, allí el silenci. ¡En la llar, on he vist tantes vegades enfeinada ajupir- se amb gran humilitat, mes no sens gràcia, la bona dona, que el marit la mira fent saltar en els genolls el nen d’ulls grossos, encantats en el foc que els il∙lumina, mentres el calderó ronca en les flames! ¡En la llar la tenebra i el silenci! ¡Déu meu! Anem, anem a la masia; encara hi serem a temps pel retorn de les ramades que belen ambcent bels: les esquenes ondulen, i per sobre regna el vailet que ens dirà el nom de totes, adornant cada nom amb forta rialla. ¡Aquella veu grave i sonora del nin de les muntanyes! Anem a la masia; encar serem a temps que la donzella canti a la porta al darrer raig del dia que fa vermell son llavi…

La fageda d’en Jordà

LA FAGEDA D’EN JORDÀ 91

Saps on és la fageda d’en Jordà?Si vas pels vols d’Olot, amunt del pla,trobaràs un indret verd i profondcom mai cap més n’hagis trobat al món:un verd com d’aigua endins, profond i clar;el verd de la fageda d’en Jordà.El caminant, quan entra en aquest lloc,comença a caminar-hi a poc a poc;compta els seus passos en la gran quietud:s’atura, i no sent res, i està perdut.Li agafa un dolç oblit de tot lo mónen el silenci d’aquell lloc profond,i no pensa en sortir, o hi pensa en va:és pres de la fageda d’en Jordà,presoner del silenci i la verdor.Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Havent sentit BeethovenPer Miecio Horszowski infant

HAVENT SENTIT BEETHOVEN 93

Has tornat a ensenyar-me la puresa.Del tot jo no l’havia desapresa(¡no del tot, criatura, no del tot!);però ara, als meus anys, la saviesade tornar a esser nin, amb la riquesade tot lo món a dintre, jo l’he entesaper tes mans, criatura, per ton cor.

Amb aquella ignocència que el tenien,tes mans de nin, ¡el cor d’aquell gegant!El gros aucell, en mans de xic infant,debatia ses ales poderoses:somreies retenint-lo entre tes mans…Ha volat; i, abaixant el front commoses,totes les dones s’han tornat formosesi tot els homes s’han tornat germans.

En una casa nova

EN UNA CASA NOVA 95

Alçant aquestes parets heu pres entre sos caireslo que era abans de tots: l’espai, l’ambient, la llum; mai més lliure un aucell travessarà aquests airesni una llar errabonda hi aixecarà el seu fum.

Ja és teu, amo, això. ¡Sia! I per molts anys l’esposahi regni coronada del riure d’un infant,i es tanqui aquesta porta deixant la pau inclosa,i s’obri com uns braços als tristos que hi vindran.

I vosaltres, fillada, teniu ja un niu ben vostre.Si aneu pel món un dia, sabreu lo que això val:recordareu el batre la pluja en aquest sostrei com és dolça l’ombra del porxo paternal.

Oda nova a Barcelona

ODA NOVA A BARCELONA 97

«¿On te’n vas, Barcelona, esperit catalàque has vençut la carena i has saltat ja la tancai te’n vas dret enfora amb tes cases disperses,lo mateix embriagada de tan gran llibertat?».

«Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,i me’n vaig… És l’amor que m’empeny cap enfora,i me’n vaig delirant amb els braços oberts».

«¡Oh, detura’t un punt! Mira el mar, Barcelona,com te faixa de blau fins al baix horitzó,els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,que se’n van plens de sol vorejant la blavor.¿I tu fuges del mar?…». «Vinc del mar i l’estimo,i he pujat aquí dalt per mirar-lo millor,i me’n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor».

«Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,de les serres que riuen al sol dolçament:per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms».

«Com més terra i més mar i més pobles obiro,a mesura d’amor el meu pit s’engrandeix,i me sento una força que abans no tenia,i sóc tota una altra que fins jo em desconec».

«Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,que ja et cal esser una altra per esser la que deus;perquè ets alta i airosa i fas molta planta,però bé et fa falta encara molt més del que tens.

98 ODA NOVA A BARCELONA

Ets covarda i crudel i grollera,Barcelona, però ets rialleraperquè tens un bell cel al damunt;vanitosa, arrauxada i traçuda:ets una menestrala pervingudaque ho fa tot per punt.

Alces molts gallarets i penons i oriflames,molts llorers, moltes palmes,banderes a l’aire i domassos al sol,i remous a grans crits tes espesses gentades,per qualsevulga cosa acorruades entorn de qualsevol.

Mes, passada l’estona i el dia i la rauxai el vent de disbauxa, de tot te desdius;i abandones la vida i la glòria i l’empresa,i despulles el gran de grandesa.I encara te’n rius.

Te presums i engavanyes alhoraamb manto de monja i amb vestit de senyorai vel de la musa i floc relluent;pro mudes de pressa, i amb gran gosadiala musa i la nimfa i la dama i la pias’arrenca el postís i la veu disfressada,i surt la marmanyera endiabladaque empaita la monja i li crema el convent…¡I després el refàs més potent!

Esclata la mort de tes vies rialleresen l’aire suau:esclata impensada, i segura i traïdoracom altra riallada escarnidora…¡Riallades de sang!El fang dels teus carrers, ¡oh Barcelona!és pastat amb sang.I tens dreta en la mar la muntanya, ¡ai!, que venjaamb son castell al cim, i amb la revenja¡mes ai, en el flanc!

ODA NOVA A BARCELONA 99

Tens aquesta Rambla que és una hermosura…i tens la dolçura dels teus arravals,on, tan prop de tes vies sonoresi al mig de les boires del fum i ses marques,camps de blat en la pau dels patriarquesmaduren lentament els fruits anyals.I allí, a quatre passes, febrosa de sobres,més ampla que l’altra, la Rambla dels pobrestremola en la fosca ses llums infernals.

Pro ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,ni els pals i filferresque t’armen a sobre la gran teranyina,ni el fumar de tes mil xemeneies,ni el flam de les teiesque mou la discòrdia i abranden l’incendi,són bastants a posar vilipendian aquest cel que tens tan dolç i blauque tot s’ho empassa i resol i canvia,i ho torna en oblit i consol i alegria:mil cops la perdesses,mil cops més tornaria a tu la pau.

A la part de Llevant, místic exemple,com una flor gegant floreix un templemeravellat d’haver nascut aquí,entremig d’una gent tan sorruda i dolenta,que se’n riu i flastoma i es baralla i s’esventacontra tot lo humà i lo diví.Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,el temple (¡tant se val!) s’alça i prosperaesperant uns fidels que han de venir.

Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:és com un mal donat, de tu s’exhala,que ets vana i coquina i traïdora i grollera,que ens fa abaixar el rostre,¡Barcelona!, ¡i amb tos pecats, nostra! ¡nostra!¡Barcelona nostra! ¡la gran encisera!».

Cant espiritual


Si el món ja és tan formós, Senyor, si es miraamb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,¿què més ens podeu dar en una altra vida?

Per ’xò estic tan gelós dels ulls,i el rostre,i el cos que m’heu donat, Senyor, i el corque s’hi mou sempre… ¡i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veureaquest cel blau damunt de les muntanyes,i el mar immens, i el sol que pertot brilla?Deu-me en aquests sentits l’eterna paui no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»,sinó al mateix que li dugué la mort,jo no l’entenc, Senyor; ¡jo, que voldriaaturar tants moments de cada diaper fé’ls eterns a dintre del meu cor!…¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort?Mes llavores, la vida, ¿què seria?¿Fóra només l’ombra del temps que passa,i la il·lusió del lluny i de l’aprop,i el compte de lo molt, i el poc i el massa,enganyador, perquè ja tot ho és tot?

¡Tant se val! Aquest món, sia com sia,tan divers, tan extens, tan temporal;aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,és ma pàtria, Senyor; ¿i no podriaesser també una pàtria celestial?Home só i és humana ma mesuraper tot quant puga creure i esperar:si ma fe i ma esperança aquí s’atura,¿me’n fareu una culpa més enllà?Més enllà veig el cel i les estrelles,i encara allí voldria esser-hi hom:si heu fet les coses a mos ulls tan belles,si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,¿per què aclucà’ls cercant un altre com?¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?Tot lo que veig se vos assembla en mi…Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.I quan vinga aquella hora de temençaen què s’acluquin aquests ulls humans,obriu-me’n, Senyor, uns altres de més gransper contemplar la vostra faç immensa.¡Sia’m la mort una major naixença!

CANT ESPIRITUAL 101

¡Ai boscos de Vallvidrera…

EN UNA CASA NOVA 103

¡Ai boscos de Vallvidrera,quines sentors m’heu donat!Tenia el mar al darrerei al davant el Montserrat,i als peus els llocs del poetaque ja és a l’eternitat.Més enllà d’altres carenesel Pirineu nevat,i aquell dolç país de Françaque deu ser a l’altre costat…¡Ai boscos de Vallvidrera,quines sentors m’heu donat!Tot baixant per la drecerahe vist un arbre rosat:ametller que presumiesun altre se t’ha avançat.«De massa matiner que eraara em veus tan despullat;les glaçades d’aquests diestotes les flors m’han llevat,pro encara en tinc unes quantes:mira’m de l’altre costat».«Ara veig que no tens culpa:ametller, que Déu te guard,que sens tu la bona novano m’ho hauria semblat».

Sant Joan de 1907

SANT JOAN DE 1907 105

Ja les podeu fer ben altesles fogueres aquest any:cal que brillin lluny i es veginaquests focs de Sant Joan.Cal que es vegin de València,de Ponent i de Llevant,i en fareu també en la serraperquè es vegin més enllà,que la terra està revoltasota el peu dels occitans,i convé que se’n recordinde l’antiga germandat.Des que fou esquarteradano s’havia pas vist mairedreçar-se alhora els trossoscada un pel seu costat.¡Miracle, gent d’Occitània!l’esprit d’Oc s’ha despertat.Tots la passarem en vetllaeixa nit de Sant Joan.Tots la passarem en vetllaal voltant dels focs més alts,perquè es parlin uns amb altrescom llengües de l’Esprit Sant.Parlaran de serra en serra,i de la més alta als plans:¡Pirineu, si resplendissestot encès de mar a marremembrant als fills en vetllales memòries del passat,les fiances del pervindre,i els misteris d’eix atzarque fa que els fills d’una mare,que els homes d’un sol parlar,tinguen els braços enlairetots alhora bracejant,i el crit d’una sola llenguas’alci dels llocs més distantsomplint els aires encesosd’un clamor de llibertat!

ABRIL 107

Altra vegada la musicai altra vegada la verdor:¡tu sempre tornes, primavera,no es cansa mai, el Criador!Darrere els verds en llunyaniallença el paó son crit estrany…Ara han passat tres aurenetes,són les primeres d’aquest any.. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .Amagat entre les branqueshe sentit un rossinyol,—dolces boires, fresca plujade l’abril—,i un colom ha alçat el vol.Fresca pluja matinerade l’abril, arbres mullats…N’he vist uns tots de rengleraque fullaven encantats.

JUNY 109

I l’última en florir és la magnòlia,blanca, opulenta, com un pit de dona.Quan ja l’estiu son ceptre d’or tremola,i a l’alè més ardent de cada diade l’imminent juliolles altres flors desmaien,heus-e-la aquí que esclatafresca i olorosa ellacom per l’abril la rosa.

ÍNDEX

Presentació 5

Elogi de la paraula 7 Oda infinita 11Donant les joies 13 Conjugal 15Paternal 17La vaca cega 19Nit d’abril 21Corpus 23Excèlsior 25El mal caçador 27Joan Garí 29El comte Arnau 31L’estimada de Don Jaume 35La fi d’en Serrallonga 37A la Mare de Dèu de Montserrat 41En la mort d’un jove 43Sol, solet… 45L’aufàbrega 47Després de la tempestat 49L’ànima de les flors 51La Dona hermosa 53L’esposa parla 55La sardana 57

El cant de la Senyera 59Oda a Espanya 61Dins sa cambra 63Jugant 65Diumenge 67A un amic 69Pirinenca 71La balada del bes 73Solejada 75Les roses franques 77La diada de Sant Jordi 79Vistes al mar 81Les muntanyes 83Glosa 85Del Montseny 89La fageda d’en Jordà 91Havent sentit Beethoven 93En una casa nova 95Oda nova a Barcelona 97Cant espiritual 101¡Ai boscos de Vallvidrera… 103Sant Joan de 1907 105Abril 107Juny 109

Aquest llibre s’ha acabat d’imprimir el dimecres 23 de març de 2011, dia de Sant Josep Oriol,

als tallers gràfics d’INDEX de Barcelona.

Joan Maragall. Poemes

Documents

Transcript of Joan Maragall. Poemes