Joan Maragall 2 viles 1 poeta

PRIMERA PART

TARDOR

Ah!... l’octubre... primeres fredorades.L’aire fa olor d’hivern, eixut, coent;comença com un gran ressecamenti les grogors de sol en les fatxades.Comença el desmaiar en els passeigsla fulla, i en el cel, buit d’orenetes,les fredes transparències dels oreigsi els cap-tards del color de les violetes.Al vesprejar les tardes més escassess’agita repoblada la ciutat,i va escampant-se per carrers i placesfum olorós del fruit d’hivern torrat.

Joan Maragall (recitada per Teresa d’Arenys)

ARA SEMBLEU FLORS DEL MAR...

Ara sembleu flors del mar,veles que sortiu enforaa l’hora que el sol es poni el mar té un color de rosa.


EL PI D’ESTRAC

V Allà en les llunyanies de la mars’aixecava la lluna solitària.Un himne sense mots, acompassat,li cantaven les ones de la platja.El cel, tot llis i tot descolorit,s’escoltava el cantar de les onades;i la terra, enfosquint-se a poc a poc,sense veu, sense vent i sense gales,semblava submergir-se en el no-res,davant del cel i el mar il.luminant-seal bes de la lluna, a cada instant més clar,i a la remor creixent de les onades.


LES MUNTANYES A l’hora que el sol se pon,bevent al raig de la font,he assaborit els secretsde la terra misteriosa. Part de dins de la canalhe vist l’aigua virginalvenir del fosc naixementa regalar-me la boca, i m’entrava pit endins...

I amb els seus clars regalimspenetrava-m’hi ensemsuna saviesa dolça. Quan m’he adreçat i he mirat,la muntanya, el bosc i el pratme semblaven altrament:tot semblava una altra cosa. Al damunt del bell morircomençava a resplendirpels celatges carminencsel blanc quart de lluna nova. Tot semblava un món en flori l’ànima n’era jo. Jo l’ànima flairosa de la pradaque es delia en florir i ser dallada. Jo l’ànima pacífica del ramatesquellejant pel bac mig amagat. Jo l’ànima del bosc que fa remorcom el mar, que és tan lluny en l’horitzó. I l’ànima del saule jo era encaraque dóna a tota font son ombra clara. Jo de la timba l’ànima profondaon la boira s’aixeca i es deixonda.

I l’ànima inquieta del torrentque crida en la cascada resplendent. Jo era l’ànima blava de l’estanyque aguaita el viatger amb ull estrany. Jo l’ànima del vent que tot ho moui la humil de la flor quan se desclou. Jo era l’altitud de la carena... Els núvols m’estimaven llargament,i al llarg amor de l’ennuvolamentcongriava’s mon ànima serena. Sentia la delícia de les fontsnàixer en mon si, regal de les congestes;i en l’ampla quietud dels horitzonshi sentia el repòs de les tempestes. I quan el cel s’obria al meu entorni reia el sol en ma verdosa plana,les gents, al lluny, restaven tot el jorncontemplant ma bellesa sobirana. Però jo, tota plena de l’anhelagitador del mar i les muntanyes,fortament m’adreçava per dur al celtot lo de mos costats i mes entranyes.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

A l’hora que el sol se pon,bevent al raig de la font,he assaborit els secretsde la terra misteriosa.

Joan Maragall (recitada per Jordi Cornudella)

FI D’ANY El sol se pon emboirati tot lo món vermelleja:en la boira que fumejamor purpúria la ciutat.Darrere d’un vel dauratla muntanya es transfigura:sembla apariència pura,sembla tota fantasia;aixís, en la llunyaniaesfumant-se capvespral,de real tota idealva tornant la vida mia.


LA CASCADA DE LUTOUR ¿Veus endins la selva obscura

una tofa de blancurabellugant-se entre els avets?Ella és que va atansant-se,ella és que ve posant-sesos penjolls i collarets.Mira-la com ja s’avança.¿No la veus que ve, que dansatota nua, tota blanca,tota sola entre els avets? Ja és aquí; i s’adreça al cairedel penyal i es llença al fons:la corona li va enlaire,collarets de caire en cairedesgranant-se a rodolons.I ella canta i salta i gruaper damunt la roca crua,tota blanca, tota nua,tota escuma avall al fons.Ja és al fons i estira els braçosi després obre els ulls verds.Mira al cel . . . . . . . . . . . . . . . . . .Salta, filla; canta, canta.Tu no saps, ni sabràs mai,com t’assembles, ¡oh, cascada!,a una flor ben esclatada,a una nit molt estelada,a una dona molt amadai al meu cor en son esplai.


MATINAL Quins matins de primavera,quin hermós començar el jorn!Passeig amunt, acostant-me,ja t’obiro en el balcó.Te conec pel vestit negre,te conec pel cabell ros,per lo de mena primeta,per lo gentilment que et mousquan per mor del sol, airosa,duus estesa la mà al front,repenjant-te en la baranaper veure’m venir millor.Jo m’acosto amb mitja rialla,somrisenta tu em respons,ja t’he vist... passo, i me’n portobenestar per tot el jorn.

Joan Maragall (recitada per Marc Lluch) PRIMER DOL Crida en la nit l’infant son primer dolperquè li han amargat la font de vida.Arrenca un plor, en la nit, sense consol.-Què has fet de la dolçor del teu pit, dida?-Per què avorrís el pit, li han embrutatamb la pols del senet, tant amarganta,i, dolorosament meravellat,

el pren i el deixa, i mira, i se n’espanta.-Què has fet dida? Què has fet? Estic perdut!Ai braços que em teniu! Adéu-siau!Ai, dolça tebior del pit suau,que contra de tot mal m’eres salut!Per què ara te’m fas avorridora?Com ha estat això, dida? Com ha estat?...-I es redreça l’infant, desesperat...La dida gira el rostre com traïdora.Mes ell li pren el rostre i l’hi espia...-Dida! Dida! I para en sec el plor,i una mirada d’home que es malfiaals ulls li esfulla la primera flor.

Joan Maragall (recitada per Marc Lluch)

EXCELSIOR

Vigila, esperit, vigila; no perdis mai el teu nord; no et deixis dur a la tranquil.la aigua mansa de cap port. Gira, gira els ulls enlaire, no miris les platges roïns, dóna el front an el gran aire; sempre, sempre mar endins. Sempre amb les veles suspeses del cel al mar transparent; sempre entorn aigües esteses que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble; fuig dels horitzons mesquins; sempre al mar, al gran mar noble: sempre, sempre mar endins. Fora terres, fora platja; oblida't de tot regrés; no s'acaba el teu viatge; no s'acabarà mai més.

Joan Maragall (recitada per Marc Lluch)

ELS TRES CANTS DE LA GUERRA

ELS ADÉUS

Que senyals d’adéu han femans esteses cap al mar, vers els barcos que fugien

amb les cobertes massa carregades, cap allà on les onades lluïen retorcent-se i bramant assoleiades!

Quants adéus des d'aquell adéu primer,quan Cai, havent fet la mort,

menjà al vespre un boci a l'endiablada, el bastó al puny, cenyida la cintura, voltat de plors de nins, i la muller,

que li deia amb lament:«No vagis pas cap a Ponent!».

Mes ell, la cara adusta i ja fatal,

girada envers la posta, marxà no fent cabal

de les mans que es movien en l'aireen va, sense resposta.

Joan Maragall (recitada per Pius Morera)

L'ODA INFINITA Tinc una oda començada que no puc acabar mai;dia i nit me l'ha dictadatot quant canta en la ventada,tot quant brilla per l'espai. Va entonar-la ma infantesaentre ensomnis d'amor pur;decaiguda i mig malmesa, joventut me l'ha represa amb compàs molt més segur. De seguida, amb veu mes forta, m'han sigut dictats nous cants;pro, cada any que el temps s'emporta, veig una altra esparsa morta i perduts els consonants. Ja no sé corn començava

ni se com acabarà, perquè tinc la pensa esclava d'una forca que s'esbrava dictant-me-la sens parar. I aixís sempre, a la ventura, sens saber si lliga o no, va enllacant la mà inseguracrits de goig, planys d'amargura, himnes d'alta adoració. Sols desitjo, per ma glòria, que, si algú aquesta oda sap, al moment en que jo mòria, me la diga de memòria mot per mot, de cap a cap. Me la diga a cau d'orella esbrinant-me, fil per fil, de la ignota meravella que a la vida ens aparella el teixit ferm i subtil. I sabre si en lo que penses, ― oh poeta extasiat! ―hi ha un ressò de les cadences de 1'aucell d'ales immenses que nia en l'eternitat.


LA DONA HERMOSA La presència de la Dona hermosate fa humil i devot contemplatiu. En la presència de la Dona hermosa hi ha quelcom d'un repòs definitiu. La partida de la Dona hermosate deixa il·luminat hermosament.En la partida de la Dona hermosahi ha una estela de Hum que es va perdent. El record de la Dona hermosa te fa trist i enyorat somniador. En el record de la Dona hermosa hi ha una forta i suau meditació. L'oblit de la Dona hermosa és mort, resurrecció i deslliurament. En I'oblit de la Dona hermosa hi ha I'etern recomençament.


INTERMEDI MUSICAL

VALSOS POÈTICS (SELECCIÓ) Melodiós (núm. 1)

Tempo de Vals lent (núm. 3)

Allegretto (núm. 5)

Quasi ad libitum (núm. 6)

Melodiós (núm. 9)

Enric Granados (1867-1916) A càrrec de Jordi Lluch

SEGONA PART

OPÒSIT

A Miquel Desclot, pel seu Petrarca Entre els ocells potser un ocell hi hauriaque, com el diagnòstic al malaltllevant-li la incertesa li fa el malmés sofridor, per què -t'explicaria- l'estiu et glaçà el cor, l'hivern la sangt'arroentà, les nits duren de dia...Potser, també et diria qui colliaa punta d'alba el rou que ara en estanc recipient estotja... Ocells sabeu?quan en l'eclipsi de Sol tots calleusembla que us absenteu per no tornar; que ja no ens hagi de despertar mésel vers més dolç i més pervers de facentúries: "Si no Amor, què és...?"

Teresa d’Arenys 3 maig 2006. Hores SONET DOTZÈ

Cruel és despertar, cruel és néixer,el començ és cruel com la fi... Mira

si no el nounat que, desvalgut, retiraa l'ancià. L'un pren la llum; la deixa l'altre. Tots dos estan, per la mateixallei del mudar, en un revolt que giracap a l'incert. Entre sanglots respira el qui arribant tot just n'aprèn, i bleixa qui n'ha de desaprendre per marxar.Així, diria, en cada instant hi hadues edats que sempre entrecreuant-se li donen un present de clarobscurequilibrat, un moviment de dansaque enclou el seu passat i el seu futur.

Teresa d’Arenys 7 maig 2006. Hores

CANT PLA És tard, amor.Dorm el teu cos abandonat:per fugir solael deixes sol al meu costat. ¿Et perds endinsde mines fosques i retortes?¿Surts a cels clarsdesprés d’obrir secretes portes?

Prova d’anaral lloc on érem quan encarateníem llunyel dol, la por, l’angoixa avara: prop de la font,remota al cap de tanta vida,l’ombra que somhi té l’arrel entossudida. Que t’acompanyinrecords de saba en tornar al cos.Després, partim-nosla set antiga i el repòs.

Jordi Cornudella CORRANDA Tan menuda Me’n recordodels ulls i la pell frunzidaEls seus néts li deien SuetaJo també Quin nom tenia Era l’àvia dels nebotsdels masovers de la fincaUns quants dies cada estius’estaven a la masia Si se’n naven a fer un volt

algun cop me’ls hi afegiaPel camí collíem màstecsi llecsons i cosconies Me’n recordo de la SuetaQuin nom és Avui em cridaMe’n vaig a collir paraulesTorno carregat d’ortigues La masia és un xaleti el camí no té sortidani vores on creixin màstecsi lletsons i cosconilles

Jordi Cornudella

SOLEÁ DEL FAR I LA BARCA El far a la carena.La barca mar endins.Bonança, nit serenai un raig com un esquinç. Crida el far: «Ai, les ones!¿On se’t volen endur?Torna! ¿Que no t’adonesque si brillo és per tu?». La barqueta s’oblida.A bres d’aigua, no sentque el far tossut la crida

mentre ella es va perdent. I canta: «Així sóc viva:a mercè de l’oneig,sola i a la deriva.Varada no m’hi veig». El far, tot insistència.L’últim raig—un esquitx—diu: «Per la teva absènciabrillarà el meu desig».

Jordi Cornudella COBLES Les coses i nosaltres.Les coses en nosaltres: res més simple.Tantes paraulesi no sabem com dir-les. La màscara a la carai els ulls rere la màscara de sempre.Tot són miradesi no sabem què fer-ne. El desig, la recança.Vaivé de les recances i els desitjos.Vinga viradesi no sabem ni dir-nos.

I no sabem callar.No aprenem a callar ni del silenci.Parlar i parlarsense acabar de veure’ns-hi. Un dia rere l’altre:ens diem cada dia i cada nit.Tantes paraulesi encara estem per dir.

Jordi Cornudella

CONTRA LA CÒRPORA... Contra la còrpora pugno el batec. El púgil, al quadrilàter, colpejo contra les cordes corcades del cor. Contorbat, m’incorporo i escometo el contrincant que, a cap cot, m’acordona,puny a puny, quadrúpede a cada assalt. Contra la còrpora encunyo el batec.

Marc Lluch QUAN MIRO LA RADIOGRAFIA... Quan miro la radiografia, veig el crani ja descervellat, les fosses nasals per on respiro,

les mandíbules amb què trituro, les dents despreses de les genives,les trenta-tres vèrtebres, l’autòpsia. Quan miro la radiografia, contemplo l’esquelet dins del fèretre, els ulls que, del tot oberts, col·loco a les òrbites buides del crani.

Marc Lluch

COM LA CORDA... Com la corda a l'entorn del coll,d'una estrebada en busco el nusi l'espetec de la corretja, per la gorja, interromput, l'ofec palpitant de les vèrtebressota el gemec arrapadís,sota els músculs garratibats,mentre els peus, enarcats, oscil·len.

Marc Lluch MONOLOGO, MUT, AL CAPÇAL DEL LLIT Monologo, mut, al capçal del llit contra el cadàver que ja t’encarcara, contra l’esquelet que la carn t’exhuma

i ressuscito, impúdic, de les mans,el tacte que descarno de la pell, la carícia que hi duc enterrada. Monologo, mut, al capçal del llitcontra el crani que se t’incrusta al rostre.

Marc Lluch

UNA CASA SENZILLAMENT MOBLADA Un fogar, una taula,cadires, un bany,un llit, la verdaulavolant pel tirany;un tinent amb airebrutal a l’escaire,la dona promíscuadamunt del peany. Alta i ben plantada,bells cabells castanys,brusa descordadaper mostrar als estranysmolsuts pectoralsde frecs autumnals;fines venes blavesen nius d’aliganys. Molt s’encoleria, no contra raó;

dut per l’alegriadesembeinà i no li complagué el sabreni el gust de senabredels carnosos llavisabassegador. S’ennegrí l’estançapels niguls de pasi la seva dansa;ella arrufà el nasi encengué les galtes,nívies i malaltes,i l’actitud del rostrees fa plexiglàs. Una forma cínicade parlar i, no obstant,do de la domínicai de l’home sant;els límpids enagosabaixats i els pagosseduïen l’homecontra el dit zelant. El gust de maduixadel dit gros del peui el gruix de la cuixaexcita l’arreu;vol a la vaginala dolça metzina

del membre creixentque rebleix el feu. Una blanca gropai una rossa crinque animen la tropacom un got de gin;l’orquestra tocavadins de l’alcassabai els mostrava l’arnade fi popelín. Les fotografiesen un negre i blancantic de les tiesamb un cop de sang;sobre d’elles, duesboles d’aire nuescom un llangardaixi la capsa amb fang.

Pius Morera

LES DUES PORTES DE LA CASA D’AMBRE

La casa només té dues portes i la principal era tancadai no esperava pas l’assassí ni tampoc la minyona

estupendaque ballava claqué i també tangos en els dies marcats a

l’agendaper oblidar el trànsit de les coses i l’equívoc de

l’afusellada. Sempre recorda el joiós amic que s’endugué la brutal

ventadaque a voltes omplena els carrerons i infla la cúpula de la

hisendai s’estremeix com un llangardaix que transita per l’àvida

sendaque fagocita les riallades, desassossega la marinada. Arribà amb la destral afilada i amb la galleda de sang i

versosper a exterminar els primogènits i predicar l’hora dels

conversos;la més negra vetlla vigilà les fronteres, els pous i els

trencalls. L’altra era oberta de bat a bat i entrà a les fosques sens

fer sorolli em trobà en el jaç equivocat i amb el zenit cobert de

rostoll;

m’esbrancà i m’abandonà a les caixes de l’horitzó demorts i brancalls.

Pius Morera

UNA SUPERPRODUCCIÓ DE LA METRO

Els blens encesos baixen per l’escala que han dibuixat els homes de carn

i ossos i desentenebreixen boscos i fossars, presons i apetits foscos

que han perdut les espurnes de fogó i els nocturns rudes, rítmics i toscos

i que han clenxat el món amb pinta breu després de recremar-lo a l’arn.

La seva llum es veu des de molt lluny i ix a poc a poc

com un cadarn;quan el sol ja despunta s’esvaeix i cauen a la ratera els

lloscos,que topen amb els pals indicadors i amb els amagatalls

entrefoscosi dobleguen l’esquena i els genolls i de tothom es treuen

escarn. Resulta còmic l’enrenou i ploro per mi mateix i també

per l’altreque, tot macat, davant l’espill es mira la profundíssima

llomadura,caragola un renec refistolat i es diu que no havia pas altre

a fer que resignar-se, Déu li’n do! Ho diré ben seriosament:

us clavaré el coltell fins on s’agafa, després d’un bona afiladura;

palpeu la bola i cedireu als mots i alarmats exclamareu amén.

Pius Morera

Joan Maragall 2 viles 1 poeta

Documents

Transcript of Joan Maragall 2 viles 1 poeta