FERNANDO GARRIDO Agitació i escriptura política. …...Fernando Garrido Tortosa produí el...

• Col·lecció Cooperativistes Catalans — 32 •

FERNANDO GARRIDO TORTOSA

Agitació i escriptura política. La pulsió cooperativista

PERE GABRIEL

2019

Fernando Garrido.indd 3 15/11/19 08:21

Primera edició: desembre del 2019

Imatge de la portada: Co-op the people business, 1894. Gravat de finals del segle XX que representa l’escalada cap a l’emancipació de les treballadores fins a assolir la cooperació i el socialisme

Imatge de la contraportada: Fernando Garrido, 1869. Foto extreta d’una orla amb altres diputats

© del text: Pere Gabriel© d’aquesta edició: Fundació Roca i Galès i Cossetània Edicions

Editen:

Fundació Roca i GalèsC. Aragó, 281, 1r 1a • 08009 Barcelona

Tel. 932 154 870 • Fax 934 873 [email protected] • www.rocagales.org

9 Grup EditorialCossetània Edicions

C. de la Violeta, 6 • 43800 VallsTel. 977 602 591

[email protected] • www.cossetania.com

Disseny i composició: 3 x Tres

Impressió: Estugraf

ISBN: 978-84-9034-904-5

DL T 1404-2019

Director de la col·lecció:

Antoni Gavaldà, Fundació Roca i Galès i Universitat Rovira i Virgili

Consell Assessor:

Joaquim Albareda, Universitat Pompeu FabraJosep Casanovas, Universitat de VicÀngel Duarte, Universitat de Girona

Montserrat Duch, Universitat Rovira i VirgiliPere Gabriel, Universitat Autònoma de Barcelona

Andreu Mayayo, Universitat de BarcelonaIvan Miró, Fundació Roca i Galès

Xavier Palos, Fundació Roca i GalèsJosep Santesmases, historiador

Enric Vicedo, Universitat de Lleida

La Fundació Roca i Galès compta amb el suport de l’Institut Ramon Muntaner


5

ÍNDEX

1. Família i vida personal ................................................................................ 7

2. El romanticisme revolucionari i el liberalisme progressista i socialista .......................................................................... 11Fourierisme i primera pràctica periodística ................................................ 11La conspiració política i insurreccional. El Partit Demòcrata ................... 12Incursions artístiques i literàries .................................................................. 15Sempre la política. El Bienni Progressista de 1854-1856 i la

fatalitat revolucionària: Sixto Cámara i la conspiració del 1859 .......... 19Balanç i significat dels primers contactes de Fernando Garrido

amb Catalunya, 1851-1860 ...................................................................... 25

3. La substantivitat de la democràcia, la república i el socialisme. Textos anteriors al 1860 ......................................................................... 29Liberalisme i democràcia. La república federal ......................................... 30El socialisme .................................................................................................. 35

4. Exilis i estranyaments: la forja d’un escriptor social i historiador d’èxit popular. El Sexenni Democràtic, 1868-1874 ....... 39Entre l’exili i Barcelona. L’obra a la casa editorial

de Salvador Manero ................................................................................. 40Després de la Setembrina del 1868: el tombant obrerista.

Fernando Garrido, diputat a Corts ......................................................... 45


6

Índex

5. Més enllà de les relacions polítiques amb Catalunya: Fernando Garrido i el cooperativisme català .................................... 55Una obra cabdal: Historia de las asociaciones obreras

en Europa (1864) ...................................................................................... 58Associacionisme obrer i cooperativisme a Catalunya: Antoni

Gusart i Vila (1833-1905) i Josep Roca i Galès (1828-1891) ................. 63Com s’escriu un manual: La cooperación (1879 i 1882) ............................... 69

6. Una retirada pausada. Ruptures i tendències dins el republicanisme federal ....................................................................... 75

7. Mort i oblit. Necrologies i record cooperativista de Garrido ...... 81

Bibliografia ..................................................................................................... 85

Apèndixs documentals ................................................................................... 87Carta de Giuseppe Mazzini a Fernando Garrido arran de la

publicació dels primers quaderns de la Historia de las clases trabajadoras el 1870 ............................................................................... 89

La influencia de Fernando Garrido .......................................................... 91


7

1. FAMÍLIA I VIDA PERSONAL

No se sap gaire cosa de la seva família i tampoc de la seva vida més personal i íntima. Va néixer a Cartagena el 6 de gener de 1821, a la casa número 17 del carrer de la Muralla del Mar. Totes les dades acumulades indiquen que la seva família era liberal i il·lustrada. Una referència canònica del 1869, que comptà segurament amb el beneplàcit del mateix Fernando Garrido, afirmava:

[…] hijo de una familia ilustrada y ardientemente liberal, había recibido en el hogar doméstico las primeras nociones, y aspirado los sentimientos que ha conservado toda su vida, y que le preparaban admirablemente para abrazar las doctrinas de un partido, cuya aurora empezaba apenas a lucir en nuestra patria: como ha sucedido a otros republicanos españoles una madre, buena, cariñosa e instruida formó la inteligencia y el corazón de Garrido.1

En qualsevol cas, no sabem ni la procedència de la seva família materna, ni l’ofici o els negocis del pare, per més que, segons algunes fonts, era un militar de la Marina. El pare degué morir el 1839 i llavors, amb la resta de la família, es traslladà a Cadis; tenia, segons repeteixen les biografies de l’època, 18 anys. Per tant, fou a Cartagena on va transcórrer la seva infantesa i va estudiar; tam-bé allí devia començar la seva afició per la pintura, el dibuix, la litografia i el gravat. En aquest àmbit, tanmateix, el seu primer mestre, que recordà sovint,

1 Cf. Los diputados pintados por sus hechos. Madrid, 1869, tom I, p. 226.


8

Pere Gabriel

fou Luis Sevil (o Sevill, com alguns escriuen),2 i les classes les rebé a Cadis, no pas a Cartagena.

Se’n sap molt poca cosa més. Sols que tingué una primera esposa, morta el 1873, i almenys dos fills (si seguim notes disperses de premsa). Un d’ells era Isidoro Garrido Alhaja, que durant uns anys s’encarregà de servir obres seves des de Madrid;3 l’altre, Fernando Garrido, potser el més petit, nasqué el 1865 i morí a Barcelona al novembre del 1885: “Ha fallecido en Barcelona, a la tem-prana edad de 20 años, el Sr. D. Fernando Garrido, hijo del ilustre y malogrado repúblico del mismo nombre. // Su muerte ha sido muy sentida por las grandes simpatías de que gozaba, debidas a su superior ilustración y recomendables cir-cunstancias que le adornaban.”4 Un familiar també proper, potser un altre fill, degué ser Manuel Garrido, de Còrdova (que contribuí a la col·lecta per alçar-li un mausoleu al desembre del 1883 a Còrdova). La primera dona sembla que mantingué un domicili barceloní, almenys a finals dels anys seixanta i principis dels setanta. Morí a Barcelona a finals de febrer del 1873, al cap de pocs dies de proclamar-se la Primera República, segons afirmà un periòdic de Madrid:5 “Ha fallecido en Barcelona, donde residía hace muchos años, la esposa del diputado federal D. Fernando Garrido. Acompañamos a su familia en su justo dolor.”6 Hem d’afegir que Fernando Garrido degué tornar-se a casar, ja que en els condols per la seva mort, el 1883, es parlava de la seva vídua i fills.7

Fernando Garrido morí a Còrdova “la noche del 31 de mayo”, segons explicà el seu amic més fidel i cap del partit a la capital cordovesa, Francisco Leiva,8 en una casa del carrer de la Concepción, on havia estat acollit unes setmanes abans, després de deixar la seva residència madrilenya. L’acte de la sepultura es

2 Luis Sevil López (Sevilla, 1817 – Jerez de la Frontera, 1893) fou un pintor, de família vinatera, fill de pare alemany i mare sevillana, fonamentalment retratista, ajustat als codis de la pintura romàntica, que exercí la docència, primer a Cadis, on es traslladà el 1839, i a partir del 1859 i fins a la seva mort a Jerez. Les biografies usuals de Fernando Garrido, que l’esmenten, no l’acostumen a situar ni identificar correctament. La millor biografia que he localitzat sobre Sevil és la que s’inclou a El retrato romántico. Exposición homenaje al pintor Luis Sevil, Ayuntamiento de Jerez, 1995. És la principal font usada en l’article del Diccionario Biográfico Español que publica a Madrid la Real Academia de la Historia.

3 La referència a Isidoro Garrido com a fill de Fernando Garrido es troba a Acció Cooperatista, n. 579, Barcelona, 8 juny 1934, p. 1: “A la memòria de Ferran Garrido”. Amb alguna precisió més (per exemple, amb l’esment del segon cognom), cf. Álvarez Lázaro, Pedro (2012): La masonería, escuela de formación del ciudadano. Madrid, UP Comillas, p. 344.

4 La Crónica Meridional. Almeria, 17 novembre 1885, p. 2.5 La América. Madrid, 28 febrer 1873 —potser un error, degué ser al març—, p. 2.6 Sense el condol que inclou la frase aquí reproduïda, també en donà notícia El Gobierno, 18 març

1873, p. 3. A Barcelona, la notícia la recollí La Independencia, 17 març 1873, p. 3: “Ayer falleció en esta capital donde residía, la esposa del conocido republicano y diputado de la Asamblea nacional, ciudadano Fernando Garrido. Esta tarde conducirán su cadáver a la última morada.”

7 Una crònica de l’època (reproduïda a El Impuesto Único, Zamora, 1 gener 1921, en la commemoració del centenari del seu naixement) esmenta la “viuda y sus hijos”.

8 Cf. Diario de Córdoba, 22 juny 1883, p. 3: “Remitido”.


9

Fernando Garrido Tortosa

produí el diumenge dia 3 de juny de 1883. En la crònica que he pogut manejar, no puc identificar cap familiar directe del difunt. Els noms que s’esmenten són: Francisco de Leiva, Victoriano Rivera, Rafael Romero Barros, Manuel Ruiz Herrero i Laureano Tapia, que presidiren. Les cintes del taüt les duien Wilfre-do de la Puente, César Maraver, Antonio Rowse, Ricardo Solier, Pedro Gómez Espinal i Darío Soler. La corona fúnebre fou la que li dedicà el Casino Federal.

Un document que ens permet conèixer la relació dels íntims de Garrido els darrers anys de la seva vida fou el que signà a Còrdova el 18 de maig de 1883, en què manifestava la seva voluntat de tenir un enterrament civil i que hom llegís i donés publicitat al mateix i a les seves creences no religioses (ell es considerava “fora de totes i cadascunes de les religions positives”). Totes les atribucions per a la cerimònia les atorgava a “mi antiguo amigo” Francisco de Leiva y Muñoz. Els signants que actuaren de testimonis foren, al costat del mateix Fernando Garrido, Francisco de Leiva, Laureano de Tapia, Rafael Castellano, Manuel Garrido, Julián Usano, Darío Soler, Isidoro Soler, Antonio Castellano, Conrado Pagés i Isidoro Garrido.

Al marge del cas especial de Rafael Romero y Barros (que no fou un dels signants de la voluntat testamentària del maig del 1883 però que era una figura coneguda i influent a Còrdova), cal destacar la trajectòria del cordovès Francisco de Leiva y Muñoz (1826-1888).9 Entre altres feines, exercí de practicant i cirurgià, i també fou periodista i escriptor. Implicat de ben jove en les agitacions demòcra-tes, passà uns anys a Madrid, on publicà la revista La Salud Pública (1865-1866). Més endavant, establert de nou a Còrdova, com sempre amb una residència inestable i accidentada, fou un dels principals dirigents del Partit Demòcrata que encapçalà els republicans exaltats i fou un dels primers fundadors del Partit Demòcrata Republicà Federal a finals del 1868. Havia estat un dels herois de la batalla d’Alcolea, membre de la Junta Revolucionaria de setembre i regidor en el primer ajuntament que en seguí, molt enfrontat a la dreta que dominava el consistori. Publicà diverses obres, entre les quals La batalla de Alcolea o memorias íntimas, políticas y militares de la Revolución Española de 1868. Al costat del catedrà-tic i veterinari Manuel Ruiz Herrero, fou el principal líder del republicanisme federal a la província i a la capital.

Ho veurem amb algun detall en les pàgines que segueixen, però, com és co-negut, l’actuació social i política forçà Fernando Garrido a mantenir residències múltiples i accidentades. Hem esmentat el pas de Cartagena a Cadis el 1839. El 1845 anà a Madrid, on romangué fins al 1851, quan, arran de la primera detenció d’importància al Saladero, va passar a París i aviat a Londres, en el que constituí el seu primer exili. No tornà a Madrid fins que la Revolució de juliol

9 Cf., en especial, Casas Sánchez, José Luis: “Francisco Leiva Muñoz. Político audaz y escritor público”, El Pregonero, n. 85, desembre 1990, p. 11, Còrdova.


10

Pere Gabriel

del 1854 li ho va permetre. A París i Londres reforçà sobretot els contactes amb el món polític revolucionari —tan important— dels exiliats europeus del 1848, amb l’italià Giuseppe Mazzini com a gran referent.

No fou sols una joventut accidentada. Garrido, dins el mateix Bienni Pro-gressista i més endavant, ja en la maduresa, s’hagué d’amagar sovint i no pogué evitar denúncies i persecucions. Després de la caiguda d’Espartero, es veié forçat a refugiar-se a Cadis, però la seva implicació en el moviment revolucionari dirigit per Sixto Cámara, que fracassà i acabà, tràgicament, amb la mort del mateix Cámara, provocà un nou exili. Aquest seria, ara, força continuat, des de finals del 1860 fins al setembre del 1868, a les portes de la Revolució, quan s’acostà a la frontera espanyola tot esperant l’ocasió i el permís per tornar a Espanya. Al llarg d’aquells vuit o nou anys, no feu sinó voltar per Europa (França, Itàlia i Anglaterra), per més que la seva residència potser més regular fou la londinenca. En els anys del Sexenni, tampoc aconseguí una residència estable i més plàcida. Durant força mesos, en campanya de propaganda i d’agitació revolucionària, va recórrer Barcelona i altres ciutats catalanes, però també Saragossa i sobre-tot Andalusia. La seva residència, potser més central, a Madrid, no li impedia els viatges a Cadis i Sevilla i recurrents visites a Barcelona i altres poblacions catalanes. Deixant de banda la seva estada a Filipines com a delegat d’Hisenda de la Primera República, es veié forçat a una nova fugida entre 1874 i 1877, en els primers temps de la Restauració borbònica. Segons uns comptes dels seus companys de partit, al llarg de la seva vida Fernando Garrido havia patit divuit processos, havia estat sis cops a la presó —un durant més de catorze mesos— i, a més, s’havia vist obligat a passar divuit anys exiliat o desterrat.

El primer perfil que resulta de tot plegat és el d’un revolucionari i agitador del vuit-cents, abocat a la conspiració i la propaganda però, alhora, amb una excepcional productivitat i dedicació a l’escriptura, producte si més no de les necessitats econòmiques de subsistència. Sembla que comptava amb una veu forta i contundent i uns grans dots oratoris.

Malgrat tot, no hauríem de confondre’ns. Fernando Garrido en cap moment havia volgut recórrer un camí de violència popular i molt menys havia intentat cap capgirament abrupte de l’ordre social. Com força republicans del moment, fins i tot els de l’esquerra i els més preocupats per trobar camins de reforma i de construcció d’una societat liberal i moderna més justa, com és el seu cas, el que volien era fixar un règim polític liberal i democràtic, amb la confiança que aquest i el progrés neutralitzarien els conflictes entre les diverses classes i grups socials i permetrien l’emancipació pausada de l’obrer.


11

Inicialment, Fernando Garrido no deixa de ser un jove representatiu de l’onada romàntica i revolucionària sorgida dels ambients de lletra de l’època. En gran mesura, els seus actors eren fills de professionals, alts i mitjans funcionaris, militars i comerciants, també alguns artesans i homes de taller (menestrals i professionals, en diríem a Catalunya), que als anys trenta i quaranta del segle XIX, entusiastes, s’abocaren a la redempció i el compromís social. El seu marc de referència cultural i polític no podia ser sinó, d’entrada, el liberalisme, exaltat i radical, en la mesura que cada cop era més evident la lectura dretana i de pacte amb les forces i els interessos de l’Antic Règim que en feien les elits i els sectors dels poderosos. En segon lloc, però no menys important, hi havia una total i acrítica acceptació de la idea majestàtica del progrés i la fe en la ciència i la il·lustració. En aquella onada, era indestriable la pràctica de la premsa i l’escriptura literària, sempre entrelligada amb l’assaig i la redacció ideològica, la mobilització sectària i la conspiració, així com la voluntat d’inserció i presència política rellevant. Alhora, com a clau de volta de tot plegat, l’obsessió per la propaganda i la instrucció dels sectors populars.

Fourierisme i primera pràctica periodística

Òbviament, les escoles i tendències, dins el liberalisme romàntic i exaltat, eren moltes i distintes.10 Ara bé, una d’elles, especialment potent i de futur, era la que s’acostuma a qualificar de socialista, com ja en aquell moment els seus protagonistes

10 No consignarem a nota aquí, i tampoc en la resta dels capítols, la bibliografia més general i política existent. Sí que s’inclouen en l’apartat final, “Bibliografia”, les referències més rellevants que han tingut en compte el paper i les actuacions de Fernando Garrido.

2. EL ROMANTICISME REVOLUCIONARI I EL LIBERALISME PROGRESSISTA I SOCIALISTA


12

Pere Gabriel

no s’estaven de fer. És aquí on cal situar Fernando Garrido. A Cadis, aquell noi entrà en contacte amb un nucli abocat a la difusió de l’obra de Charles Fourier (1772-1837), que capitanejava l’oficial de la Marina ja retirat Joaquín Abreu y Orta (1782-1851) i aplegà a partir del 1834, entre d’altres, Pedro Alonso Huarte, Faustino Alonso i Manuel Sagrario de Beloy. El contacte del jove Garrido amb els fourieristes coincidí amb el trienni esparterista de 1841-1843, quan semblaren obrir-se les portes a un règim progressista a Madrid encapçalat pel general Bal-domero Espartero, que havia guanyat els carlins. Garrido formà part així d’una segona generació fourierista, al costat de Pedro Bohorquez (1820-1900), Ramón de Cala (1827-1902), Rafael Guillén (1827-1869) i Fermín Salvochea (1842-1907), tots ells, com el mateix Garrido, cridats a tenir notori protagonisme dins el repu-blicanisme (i, en el cas de Salvochea, també anarquista). El 1841 Garrido publicà alguns primers textos a la revista La Estrella i col·laborà a La Caricatura i El Infierno i el 1843 aparegué el seu primer llibre: Lo que es el mundo o memorias de un escéptico: leyenda contemporánea, dedicada a la más virtuosa de las mujeres. S’iniciava així, als vint-i-tres anys, la seva carrera com a escriptor, com a escriptor públic, hom deia, és a dir, dedicat a l’escriptura impresa adreçada a la difusió popular.

De tota manera, la seva intervenció dins aquells primerencs nuclis socialistes no començà a ser rellevant fins al 1845-1851, quan es traslladà a Madrid. Fou allí on s’inicià com a agitador i militant, publicista i periodista polític. Alhora, en una tasca que sempre ha passat desapercebuda, es guanyà la vida com a pintor i dibuixant. S’apressà a crear un òrgan de premsa propi: La Atracción. Periódico de los Intereses de los Gobiernos y de los Pueblos. Era una revista desenal que duia com a lema “Progreso social sin revoluciones, derecho al trabajo, libre examen, elección”. Es publicà uns tres mesos, entre el març i el maig del 1847. No es pot dir que l’empresa fos un èxit. Fernando Garrido n’era, alhora, el director i el repartidor, i, segons havia de recordar posteriorment, sols aconseguí aple-gar una dotzena de subscriptors (el preu fixat era de 4 rals al mes, i 10 si s’hi subscrivien tres mesos). Ara bé, la provatura li permeté entrar en contacte, com veurem, amb alguna altra instància socialista madrilenya. La Atracción pot ser qualificada, certament, de fourierista, ja que els primers números comptaren amb la col·laboració dels gaditans Pedro L. Huarte i Faustino Alonso, mentre que el mateix Fernando Garrido difonia directament l’obra i la figura de Fourier. Fins i tot el mateix Garrido signà diversos sonets dedicats a Fourier. Per la resta, hi abundaven les traduccions de textos francesos, per exemple de Lamennais.

La conspiració política i insurreccional. El Partit Demòcrata

El més significatiu fou que Garrido, a diferència de les actuacions anteriors dels fourieristes, no s’acontentà amb la simple explanació de l’obra de Fourier, sinó que es llançà des d’un bon començament a la militància i l’agitació políti-


13


ca. Sens dubte, la gran espoleta fou l’esclat i la generalització a Europa de les revolucions del 1848, al febrer-març. Llavors, Garrido i Federico Carlos Beltrán (que morí el 1872) feren aparèixer La Organización del Trabajo, que aconseguí publicar disset números, fins al maig, que el govern Narváez la suprimí. S’hi retia, ja amb el títol, un clar homenatge a Louis Blanc (que havia publicat la seva obra, homònima, a París el 1840) i la difusió del socialisme francès del moment s’amplià a les referències a Saint Simon i a Proudhon. Alhora, el jove Garrido intervenia en tota l’agitació que dugué a les insurreccions del 26 de març i el 7 de maig de 1848 a Madrid, les quals, d’altra banda, i malgrat la glorificació posterior, foren desarticulades amb relativa facilitat pel govern moderat. Cal tenir en compte, a més, l’existència d’algunes societats secretes —o en tot cas il·legals— que animava l’esquerra del partit progressista, per exemple la Tertulia del 18 de Junio o l’Academia del Porvenir. Pel que sembla, Garrido s’implicà en una autodenominada Velada de Artistas y Artesanos, amb una composició més popular i menys senyora que no pas les dues anteriors.

En realitat, s’estava gestant la formació d’un nou grup, o almenys l’articulació d’una nova tendència, a l’esquerra del partit progressista. Es tractava d’afirmar de manera clara i extensa l’opció democràtica, al marge del que es considerava pusil·lanimitat i acostament progressista a les forces conservadores i als reac-cionaris. En aquest context, alguns volien, a més, una definició socialista, que implicava un determinat programa de reformes socials i la clau de volta del sufragi universal. És el que Fernando Garrido, al costat de Sixto Cámara, José Ordax Avecilla, Francisco Javier Moya, Félix de Bona i Federico Carlos Beltrán, entre d’altres, definien com “una sociedad propagandista de los principios democrático-sociales que formaban el dogma de la filosofía del siglo XIX”.

Tot plegat s’accelerà i es concretà el 1849. Garrido substituí la revista pro-hibida al maig del 1848 per un nou setmanari, El Eco de la Juventud, i el més important, aviat es fusionà amb El Amigo del Pueblo, que dirigia i animava a Ma-drid el mallorquí Antoni Ignasi Cervera, i amb La Reforma Económica, l’òrgan de Sixto Cámara. La nova revista prengué el nom de La Asociación i fou posada sota la direcció, almenys formal, de José Ordax Avecilla (1813-1856), que, en-tre altres virtuts, tenia l’avantatge de ser un prestigiós advocat en exercici, per més que la direcció efectiva sembla que anava a càrrec de Fernando Garrido. La nova publicació superà aviat els mil subscriptors. Com ja era usual, no fou sols una aposta teòrica. Hom creà, paral·lelament, una estructura secreta, que apostava per la mobilització i la conspiració revolucionàries. Amb alguns dels promotors i diversos grups d’obrers que assistien a les classes de l’Escuela de Trabajadores (també coneguda com Escuela del Pueblo), impulsada per A.I. Cervera, hom constituí la societat secreta Los Hijos del Pueblo. Es tractava d’una suborganització del nou Partit Demòcrata, que el 1850 comptava amb prop de mil dos-cents afiliats. Tenia branques a províncies i un potent nucli a Madrid (i mantenia contactes amb societats i grups similars de l’estranger). L’encapçalava


14

Pere Gabriel

un Directori de cinc membres auxiliat per un Gran Consell de catorze. Tenia tres seccions: Organització, Associació i Jove Espanya. La secció d’Organització posseïa armes i una estructura piramidal amb decurias, centurias i miliares. Al cap-davant hi havia Fernando Garrido, amb altres agitadors com l’andalús Francisco Díaz Quintero (1819-1878), Antonio Ferreras i Manuel Aguilar.11

Malgrat el pes, cert, dels socialistes i dels republicans en aquella primera etapa de configuració del nou Partit Demòcrata, no hem de pensar que fos exclusiu ni total. Com es veurà sobretot entre 1854 i 1856 i més endavant, el partit sempre havia de bascular entre dues ànimes i estratègies. Alguns dels seus dirigents definien com a objectius centrals del moviment la reforma social i la construcció d’una societat en algun sentit socialista, s’abocaven a la pràctica conspirativa i insurreccional popular i no s’estaven de proclamar-se republi-cans. D’altres, més propers i atents als mecanismes de la vida i les actuacions parlamentàries i governamentals del moment, no pretenien sinó, simplement, generar una esquerranització estrictament política (i no pas també social) del partit progressista, tot cercant camins pragmàtics i possibilistes, evolutius, en deien. D’alguna manera aquesta polarització ja s’havia pogut constatar a l’entorn de 1840-1843, en els anys del trienni esparterista, en el moment de les primeres formulacions republicanes i fins socialistes, tant a Madrid com a Barcelona. Així, en el primer cas, calia comptar amb El Regenerador (1841) de José Ordax Avecilla, amb posicions ambigües envers el republicanisme, enfront de la contundència política i també social d’El Huracán (1840-1842), animat per l’advocat burgalès Patricio Olavarría12 i amb la col·laboració regular d’Ayguals de Izco (que acostumava a signar Guindilla). Pel seu costat, a Barcelona, la dicotomia caldria establir-la entre el que representava El Popular de Pere Felip Monlau i El Republicano d’Abdó Terradas i Francesc Coello.

A l’entorn de 1848-1849, Fernando Garrido es trobava certament immers en l’ambient socialista madrileny —que es nodria en el seu cas dels lligams amb el fourierisme gadità—, però encara no havia entrat de ple dins les altres realitats protosocialistes de la capital, ni tampoc de Barcelona. Per exemple, no mantenia, pel que sabem, cap contacte estret amb el que representava Wenceslao Ayguals de Izco, ni amb la gent que provenia d’El Huracán o El Penisular, i tampoc amb els nuclis republicans i cabetians figuerencs i barcelonins.

11 Cf. Eiras Roel (1961): Op. cit., p. 176-179, que es basa en el document “Noticia histórica sobre la Sociedad Secreta Democrática Los Hijos del Pueblo”, redactat al juny del 1850. Podem precisar-ne els noms perquè, juntament amb Garrido i amb altres, signaren una protesta des de la presó el 5 de febrer de 1851 perquè se’ls retenia sense ni interrogatoris ni judici. Cf., en especial, El Observador. Madrid, 13 febrer 1851, p. 2.

12 Olavarría ja havia llançat un primer diari republicà, La Revolución, al maig del 1840, que el Govern prohibí. El Huracán el substituí, amb un primer número que aparegué el 10 de juny de 1840. Posteri-orment, el 1841, El Peninsular (1842), que passà a dirigir un diputat demòcrata gallec, Manuel García Uzal, continuà la tasca d’El Huracán.


15


Incursions artístiques i literàries

A Madrid, Garrido —amb vint-i-cinc o vint-i-sis anys— sembla que no té clar quin pot ser el seu futur: continua així flirtejant amb la literatura i, amb major professionalitat, intenta obrir-se camí com a pintor i fins i tot crític d’art. Tot plegat, en qualsevol cas, sense abandonar la pràctica i les incursions en el periodisme més cruament polític.

Mentre anava acumulant la publicació d’una sèrie de fullets, les denúncies, les retirades i els segrests d’exemplars, els judicis i les multes, tenim força indicis i referències de la seva implicació en el món de l’art a Madrid. A l’octubre del 1848, va intervenir en l’exposició que l’Academia de San Fernando de Madrid organitzava cada any, oberta als artistes joves.13 Garrido hi presentà “varios

13 Cf. “Sección artística. Exposición de pinturas de 1847”, El Eco del Comercio. Madrid, 20 octubre 1847, p. 3.

Al·legoria que reflecteix la convulsa situació política a Espanya i les persecucions i detencions dels liberals en les dècades centrals del segle XIX. S’hi mostra també l’esperança d’un nou règim representat subtilment per la República. Gravat que obre el primer volum de la Historia del reinado del último Borbón de España.


FERNANDO GARRIDO Agitació i escriptura política. …...Fernando Garrido Tortosa produí el...

Documents

Transcript of FERNANDO GARRIDO Agitació i escriptura política. …...Fernando Garrido Tortosa produí el...