Dolors Monserdà de Macià - cossetania.com · parlava, feia tots los esforços possibles per a...

Dolors Monserdà de Macià

la FaMÍlia asParÓ

Novel·la de costums del nostre temps

edició a cura de M. carme Mas

La família Asparó.indd 3 03/12/16 15:54

Primera edició: desembre del 2016

© de la imatge de la coberta: Pere espanyol Bosch

© del pròleg: M. carme Mas

© d’aquesta edició: cossetània edicions

edita: 9 Grup editorial

cossetània edicionsC. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 602 591 • Fax 977 614 [email protected] • www.cossetania.com

composició i muntatge: imatge-9, sl

impressió: romanyà-Valls, sa

ISBN: 978-84-9034-558-0

DL T 1618-2016

editat amb la col·laboració de:


5

Pròleg, per M. Carme Mas ................................................................. 7

criteris d’edició ............................................................................... 49

La família Asparó

als meus néts .............................................................................. 53

Un casament a la Mercè .............................................................. 55

Qui era la viuda asparó .............................................................. 65

Dues cartes ................................................................................. 77

Vells i joves ................................................................................. 83

Gent a la moda ........................................................................... 91

la disfressa de la cèlia ................................................................ 97

lo ball de casa en Mauri ........................................................... 109

Àvia i néta ................................................................................ 123

Projectes ................................................................................... 133

oasis ........................................................................................ 139

los determinis de donya Filomena............................................ 155

Posta de sol i resplendor d’aubada ............................................. 165

Un any després ......................................................................... 181

ÍNDex


6 Índex

la Ferrera ................................................................................. 191

conseqüències .......................................................................... 203

oncle i nebot ........................................................................... 213

lo món a divuit anys ................................................................ 221

Gènit i figura ............................................................................ 233

la feta d’en Balcells .................................................................. 241

Vanitas vanitatum… ................................................................ 249


7

PrÒleG1

Dolors Monserdà i Vidal va viure i escriure entre la segona meitat del xix i el primer quart del xx, temps de notables transformacions eco-nòmiques, socials i culturals a Catalunya. Va néixer a Barcelona el 10 de juliol de 1845, i va morir a Sarrià el 31 de març de 1919. Nascuda el mateix any que Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i la mallorquina Manuela de los Herreros sorà, va haver de lluitar per fer-se un espai en el món literari del moment. Ella mateixa ho relatava així el 1909:

Fa apenes trenta anys que a Barcelona, sens dubte la ciutat de major vida intel·lectual de catalunya, la dona literata hi era vista amb marca-da prevenció. Tant és així que jo, durant llarg temps, segons amb qui parlava, feia tots los esforços possibles per a amagar les meves aficions, arribant a consultar al confés, si verament cometia una falta en donar al públic les meves produccions. tan contrari era l’ambient que em ro-dejava, que, vius i morts, he agraït fondament al meu volgut espòs i als meus bondadosos sogres, que em permetessin lo conreu de la literatura, que sense la seva aprovació no hauria exercit mai.2

1 Prenc com a fonts per a l’elaboració d’aquest pròleg treballs meus anteriors, el més extens dels quals, Dolors Monserdà, La voluntat d’escriure, tarragona, col·lecció Atenea, núm. 2, Arola Editors, 2006. Agraeixo a Magí Sunyer suggeriments i orien-tacions.

2 Dolors Monserdà, Estudi feminista.Orientacions per a la dòna catalana, per […] (1a ed.), Barcelona, lluís Gili llibrer-editor, 1909, pp. 15-16. en aquesta citació i en


8 M. Carme Mas

autora prolífica i polifacètica va conrear tots el gèneres escrivint poemes, obres de teatre, articles d’opinió, cròniques d’esdeveniments culturals, articles de viatges, assaig i, ja en la seva maduresa, novel·la. Les seves publicacions es van iniciar el 1862 i van acabar el 1920, amb l’edició de la seva novel·la pòstuma, Buscant un ànima. Des de la seva condició de dona, en la segona meitat del xix, no era fàcil escriure ni perseverar en la tasca literària. en paraules de teresa Pàmies:

Dolors Monserdà es prengué llibertats que li negaven, la petita llibertat d’opinar, d’observar l’entorn, de comentar-lo com a dona sense esperar que els homes que decidien li ho concedissin; sense dominar l’ofici d’escriure, amb el risc que els crítics del seu temps li perdonessin la vida.3

A l’escriptora li calia una justificació, per a ella mateixa, per als de casa seva i per al públic. Des de la seva mentalitat, escriure pel plaer d’escriure era una vel·leïtat que no li seria entesa ni permesa. Monserdà volia escriure obertament, amb el reconeixement de tots, sense amagar el seu nom ni la seva condició de dona, com d’altres optaren per fer. li calia un pretext per consolidar el seu context com a escriptora. Conven-çuda, es proposà d’escriure amb la voluntat d’imposar-se una condició: les seves produccions havien de servir per a alguna cosa, havien de con-tenir un missatge —emparat en les seves creences— de valors ètics, morals i socials. aquest fou el tribut que pagà per la permissivitat, per la llibertat d’escriure, massa car, potser, un filtre tan estricte que va fer que en la seva obra predominés l’ètica per sobre de l’estètica, amb tot el que podia comportar de desvinculació, conscient o no, a les tendèn-cies del moment i d’immersió en un sistema endogàmic de creació. en paraules de l’autora:

totes les següents, adequo l’ortografia a les normes actuals, a excepció del títols de les obres o de les publicacions periòdiques.

3 teresa Pàmies, «Dolors Monserdà novel·lista», Memorials ICD 1993-1996. Bar-celona, institut català de la Dona, Generalitat de catalunya, Dona i societat, testi-monis 5, 1997, p. 113.


9Pròleg

Los escriptors sols compleixen degudament amb sa tasca, quan al mateix temps que a la bellesa artística atenen al fondo moral de ses obres i a la verdadera il·lustració del poble.4

aquesta norma, que podríem anomenar deontològica, se l’aplicà a ella mateixa amb tot rigor i va conformar les limitacions narratives de Monserdà, en el mateix sentit que Sergi Beser va notar dins l’obra d’oller tot referint-se a

[…] aquells condicionaments, d’arrel històrica o personal, que actuen sobre un autor coartant les possibilitats creatives de la seva obra artísti-ca. es tracta, doncs, de restriccions que, sorgides del jo de l’autor o de la seva circumstància històrico-cultural, impedeixen l’ascens qualitatiu de l’obra literària; l’autèntic creador lluita per superar-les.5

Potser la qüestió era que Monserdà no se’n sentia, d’artista, o no se’n volia sentir. aquestes limitacions o, fins i tot, autolimitacions van ser ben evidents per Caterina Albert, tal com ho expressava en la carta adre-çada a Pilar Puig —néta de Monserdà i filla de Puig i Cadafalch— amb motiu de l’aparició de la novel·la pòstuma de l’autora:

[…] jo, admiradora cordialíssima de lo que arribà a fer una venera-ble amiga, he sentit sempre una recança pregona, acoradora, de lo que deixà de fer, podent fer-ho, de lo que, inconegut, deixà morir amb ella. I per aqueix sacrifi ci —que no per semi-inconscient havia d’ésser-li menys dolorós— jo me l’estimava més encara i encara m’és més respec-table la seva memòria.6

D’alguna manera, el seu lema resumia els camps d’acció del seu mo-del de dona —Llar, Art, Pàtria, Déu—, la família, com a entorn més immediat en què la dona havia d’exercir un paper fonamental en

4 Dolors Monserdà, «Las bruixas del segle xix», La Renaixensa (Barcelona), any xii, núm. 978 (13 agost 1882), p. 5744.

5 sergi Beser, «les limitacions narratives de Narcís oller», a Actes del Iv Col·lo qui de Llengua i Literatura, Barcelona, Publicacions de l’abadia de Montserrat, 1977, p. 336.

6 carta de caterina albert a Pilar Puig, datada a l’escala, el 20 de febrer de 1921. casa Museu Víctor català, l’escala.


10 M. Carme Mas

l’educació dels fills i la transmissió de valors; la cultura, a la qual la dona tenia el dret —i l’obligació— d’accedir, formació que havia d’anar més enllà de la música i el brodat; la pàtria, en el sentit de contribuir a la societat, especialment —segons l’exemple de la seva vida— en l’àmbit de l’acció social; i la religió, conformadora de valors i actituds davant la vida, puntal bàsic i irrenunciable en tots els seus plantejaments.

la dona fou subjecte i objecte dels seus escrits. en l’assaig publicat el 1909, Estudi feminista. Orientacions pera la dòna catalana, va plas-mar el seu pensament i reflexions sobre el paper social de la dona, tot plantejant, d’entrada, la motivació de la seva tasca com a escriptora:

[…] treballar pel millorament de la dona, per la defensa dels seus drets, per a protestar de les vexacions i de les injustícies de què se la fa objecte; i, en fi pel perfeccionament de la seva missió a la família i a la societat. escriure per la dona i que els meus escrits poguessen ser-li d’alguna utilitat moral i material, veus aquí els meus ideals literaris.7

en aquesta obra hi va tractar qüestions com la situació de la dona a Catalunya, tot contextualitzant la seva ideologia en la societat del moment, l’educació de la dona i, també, de la dona soltera —figura rei-vindicada en la seva primera novel·la, La Montserrat— i la relació de la dona amb la religió i amb la política, àmbits de vida, acció i participació de la dona tractats des d’un punt de vista de feminisme conservador i de la doctrina social de l’església.8 L’autora conclou amb l’expressió d’aquestes expectatives:

Desitjosa de que els fruits verament transcendentals que es poden obtindre de les noves idees, los frueixen a la meva pàtria les seves dones, vos dic: Llegiu amb detenció aquestes planes que vos ofereixo; no eru-dites, no perfectes, no complertes, però sinceres dins de l’experiència que les necessitats actuals i l’esperit modern m’ha posat davant dels ulls: mediteu-les… deixeu parlar al cor… ¡i obreu!9

7 Dolors Monserdà, Estudi feminista, p. 4.8 es va derivar de l’encíclica Rerum Novarum de lleó xiii, del maig de 1891, en

què es tractava la qüestió de les classes treballadores.9 Dolors Monserdà, op. cit., pp. 106-107.


11Pròleg

No era fàcil que les dones es fessin un lloc en el món de la intel·lec-tualitat —en el dels pensadors de la Renaixença—, tal com puntua-lit za Cristina Dupláa, que situa l’anàlisi a dos nivells, el que de forma explícita queda recollit en els textos dels autors d’assaigs ideològics i el que implícitament queda immers en el discurs literari, tot conside-rant que:

Malauradament, les dones no participen en l’elaboració d’ideolo-gies, per tant, poques vegades són subjecte literari; però és indubtable que en són receptor i objecte en el món fictici. De vegades, el paper de receptor és actiu i pot arribar a participar en la pròpia producció del discurs/missatge, però tampoc aquí les dones —llevat de notables excepcions— han pogut correspondre i respondre a les exigències d’un emissor masculí.10

Dolors Monserdà va ésser, en el seu temps, una d’aquestes «notables excepcions» que va irrompre en el món literari i cultural del seu temps tot intentant, amb plena consciència, d’incidir-hi com a emissora i pro-ductora de missatges ideològics i literaris —l’ordre, en aquest cas, és important—, sense oblidar, en cap moment, la seva condició de dona i la condició de les dones com a receptores passives dels missatges. Des d’aquest enfocament s’entén la trajectòria personal i literària de Dolors Monserdà.

caterina albert, en una carta datada a l’escala el 6 de juny de 1909, li reconeixia el mestratge amb aquestes paraules:

Ah! Vostès sí que en duien de força, vostès sí que sabien sentir i lluitar per lo que sentien! Sense vostès Catalu nya no fóra pas lo que és, certament, i, sobretot, no fórem pas cap de nosaltres, los rebrolls man-drosos d’una soca vigorosa, que no hem pas sabut heretar, amb la saba que ens donàreu, la fortalesa originària.

Una vegada més la felicito i me’n felicito d’aquesta fortalesa que desafia a la decrepitud, que reverdeix sempre com una joventut eterna.

10 Cristina Dupláa, «Les dones i el pensament conservador català contemporani», a Mary Nash (ed.), Més enllà del silenci: les dones a la història de Catalunya, Barcelona, Generalitat de catalunya, comissió interdepartamental de Promoció de la Dona, 1988, p. 173.


12 M. Carme Mas

Davant d’ella jo me torço amb devota reverèn cia i humilment beso la mà que amb gest tan bell i seriós nos ha mostrat lo camí a seguir.11

Trajectòria literària

la seva trajectòria literària va ser voluntariosa i decidida. en una entrevista, a les acaballes de la seva vida, el 1917, Monserdà explicava com el seu entorn familiar va marcar, i d’alguna manera condicionar, la seva trajectòria literària:

—¡Mi vocación literaria!… Apenas podría precisar el momento en que la sentí por vez primera. Pero, verá usted: mi padre tenía uno de los principales talleres de encuadernación que había en Barcelona, y como le gustaba leer y era, por consiguiente, instruido, iban a su tienda a charlar con el los primates [sic]12 de la literatura en aquella época: ru-bió i ors, coll i Vehí, el padre Mir, etc. ello es que yo, oyendo hablar siempre de libros y teniéndolos constantemente a mi disposición, me aficioné de tal modo a la lectura que leía de todo, poesía, derecho, filo-sofía, ¡qué se yo!.. ¡Y era una mocosilla! 13

Efectivament, en el taller del seu pare, Josep Monserdà, relligador d’ofici, ubicat al carrer de la Palla, s’hi reunien com a tertulians habitu-als homes de lletres i militants lliberals. en paraules de Feliu elias:

[…] aquell obrador era un volcà. era justament dintre el cau del relli-gador absort i silenciós on, fins a cert punt, congriaven algunes de les revolucions que espeternegaven a santa Madrona, a sarrià o al barri de la ribera, i que per torna tombaven un govern, cremaven fàbriques i convents o destronaven reis i reines. Perquè, a desgrat de no fer política de cap mena ni d’entendre-hi res, a desgrat de la seva immersió en la feina de relligar llibres, a despit de l’olímpic menyspreu que sentia per

11 sofia esteban, M. carme Mas, «caterina albert-Dolors Monserdà: deu anys de relació epistolar», a Actes de les Primeres Jornades d’Estudi sobre la vida i l’Obra de Caterina Albert i Paradís «víctor Català». Barcelona, Publicacions de l’abadia de Montserrat, 1992, pp. 182-183.

12 literalment diu «primates». Podem interpretar que hauria de dir «primados».13 Carlos Jordana, «Los vencedores VI. Dolores Monserdá de Maciá», El Diluvio

(Barcelona), any xli, núm. 39 (8 febrer 1917), p. 9.


13Pròleg

tota mena d’ideologies polítiques o socials, a desgrat del medi conven-tual, l’obrador del vell Josep Monserdà havia esdevingut un ver club, un club lliberal.14

l’ànima d’aquestes tertúlies era la seva muller Beatriu Vidal,15 autodi-dacta, lectora incansable i col·laboradora en les tasques d’administració, una dona que va ésser molt important en la vida de Dolors Monserdà i font d’inspiració per a les seves novel·les, com citaré més endavant.

la decisió d’escriure va marcar la seva vida. Per la seva condició de dona no ho tenia gens fàcil, com ja he comentat. Potser per això va co-mençar en el gènere en què les dones hi eren tolerades, la poesia.16 Així conversava amb Jordana sobre els seus inicis:

—¿Entonces empezó usted a escribir?—Sí, señor. Hice versos y más versos, todos en castellano. Por cierto que habiéndose leído en la tertulia de mi padre una composición mía, uno de aquellos bonísimos y doctos señores la hizo publicar.17

Molt probablement devia ésser Josep Anselm Clavé, que dirigia Eco de Euterpe, revista on consten publicats poemes de Monserdà d’ençà el 1862, un dels quals dedicat al mateix Clavé.18 De fet, quan Dolors Monserdà va començar a escriure, les escriptores catalanes conreaven, especialment, poesia. Com a mostra, la selecció que ella mateixa va fer el 1879 per al número especial de La Llumanera de Nova York, «dedicat a les dones catalanes i redactat exclusivament per elles».19

14 Feliu elias, Enric Monserdà, la seva vida i la seva obra, Barcelona 1927, p. 10. 15 a la seva mort, Dolors Monserdà li va dedicar un poema: «amor de mare (De-

dicada á la que’m doná’l ser, á la que formá mon cor, á la que ab l’alt exemple de sa vida de maternals sacrificis me la ha inspirada)», La Renaixensa (Barcelona), any xix (1889), pp. 6-8.

16 Aquest era el cas de les seves predecessores immediates i d’algunes coetànies: M. Jo-sepa Massanés, Victòria Penya d’amer… i, en llengua castellana: cecilia Böhl de Faber, carolina coronado, angela Grassi.

17 Carlos Jordana, op. cit., p. 9. 18 Dolors Monserdà, «Al distinguido poeta y compositor Sr. D. José Anselmo

clavé», Eco de Euterpe (Barcelona), any iv, núm. 176 (5 octubre 1862), pp. 166-167.19 La Llumanera de Nova York (Nova York), vol. 4, núm. 49 (1 maig 1879). Hi es-

menta, amb preferència, Maria Josepa Massanés (1811-1887); Victòria Penya d’Amer;


14 M. Carme Mas

Monserdà es va casar el 18 de març de 1865 amb l’argenter Eusebi Macià i Pujol, que seguia l’ofici familiar al taller del carrer de l’argen-teria. Va tenir quatre fills, un noi i tres noies. Només van sobreviure angelina i Dolors —familiarment lola.

les seves inquietuds la portaren a provar fortuna com a autora tea tral. al romea s’estrenaren dues obres seves: Sembrad i cogeréis, el 1874, i Teresa o un jorn de prova, el 1876. Tanmateix, l’experiència fou ben fugaç. Només al cap dels anys, el 1913, reprendria la inspiració teatral amb una nova obra de teatre, Amor mana —no representada—, el text de la qual el van publicar els seus hereus el 1930, amb la segona edició de la novel·la La Quitèria. la seva néta Pilar Puig opinava que va deixar d’escriure teatre «senzillament perquè a l’època no quadrava amb la seva manera de ser».20 Però darrere l’abandonament sembla que hi planava la disconformitat del marit —com la mateixa autora va es-criure i tot seguit censurà amb una ratlla en una nota manuscrita del seu currículum.21 aquesta afirmació sembla que entra en contradicció amb el testimoni de Pilar Puig, que recordava del seu avi eusebi Macià que li agradava el teatre i l’òpera. Per tant, no era un refús al teatre sinó a la dona autora de textos teatrals. Això explicaria que, agradant-los el teatre a tots dos, l’autora no assistís a l’estrena de Teresa o un jorn de prova, com tampoc ho havia fet a la de l’anterior obra de teatre. Així es comenta:

el público reunido anoche en el teatro romea aplaudió la nueva obra y llamó con insistencia a la señora Monserdá, después de los actos

«Maria de Bell-lloch», pesudònim de l’escriptora Pilar Maspons i Labrós (1841-1907), la qual, a més de la poesia, es dedicà a recollir un gran nombre de llegendes catalanes; «Agna de Valldaura» (1854-1930), pseudònim de Joaquima Santamaria i Ventura; Agnès Armengol de Badia (1852-1934); les mallorquines Manuela de los Herreros de Bonet (1845-1911) i Margarida Caimari de Bauló (1839-1921).

20 Qüestionari 1 adjunt a la carta de Pilar Puig a roser Matheu, datada a argen-tona el 26 d’agost de 1950. inèdit. llegat roser Matheu. Biblioteca de catalunya.

21 Dolors Monserdà, [Notes manuscrites]. Inèdit. Arxiu familiar Riera Cunill.


15Pròleg

primero y segundo, habiendo manifestado el señor Fontova que la cita-da señora no se encontraba en el teatro.22

abandonat el món de la faràndula, Monserdà continuava fent po-emes. Bufaven aires de Jocs Florals, una autèntica plataforma política i literària de la Renaixença. Recordem, per exemple, el 1877, l’any en què Àngel Guimerà guanyà els tres premis ordinaris i Jacint Verdaguer guanyà amb L’Atlàntida el premi extraordinari. Aquell mateix any, la mort de la seva filla encarnació va colpir fortament l’autora i, com si es tractés d’una vàlvula d’escapament, encetà un llarg període de parti-cipació en certàmens literaris, una via per fer-se un lloc en el complex univers de la literatura del seu temps. Ella mateixa ho explicava en una carta a Josefina Pujol de Collado, tramesa possiblement amb motiu de l’article que sobre Monserdà havia de publicar El Álbum de la Mujer,23 article en què s’al·ludeix a la carta i fins i tot se’n cita un fragment. Tot i que no es conserva l’original, em sembla interessant de transcriure el paràgraf següent, copiat per roser Matheu, pel que pot aportar com a testimoni de l’autora:

[…] Lo que, relativamente a mi vida literaria no sabe más que mi fami-lia que lo ha presenciado y tengo gusto en decir a V. por estar en con-traposición con mi carácter completamente pasivo es que he sido mujer de lucha. Hablo a V. sinceramente, el número de poesías premiadas no significa para mi la cifra de mis triunfos literarios sino triunfo de una fuerza de voluntad que a mí misma me parece increíble. La muerte de la menor de mis hijas me lanzó con febril excitación a las tareas literarias en 1877. La moda de los Certámenes, entonces en un período álgido en cataluña, me halagó, vi un camino para abrirme paso independien-temente y por uno de estos extraños fenómenos del corazón humano cada descalabro sufrido en dichas lides me enardecía para entrar con más firme vigor en la pelea; lo que a otros les hubiera sido motivo de desaliento a mí me servía de estímulo pudiendo asegurar que el sitio

22 «Barcelona», Diario de Barcelona (Barcelo na), núm. 56 (25 febrer 1876), pp. 2281-2282.

23 Josefa Pujol de Collado, «Retratos a la pluma. Dolores Moncerdá de Maciá», El Ál bum de la Mujer (Mèxic), any vii, núm. 11 (17 març 1889), p. 82.


16 M. Carme Mas

más o menos preferente que gozo en la literatura catalana se lo debo después de Dios a mi fuerza de voluntad.24

Va ésser una època de creació impetuosa. escrivia molt i podem ima-ginar que, sovint, amb pressa. calia enllestir els poemes per enviar-los a un o altre certamen i el temps era escàs per aturar-se a madurar les seves composicions. i, a més, havia de tenir a punt els articles que li dema-naven o que enviava per publicar, assistir als actes a què la convidaven, agrair els homenatges, rebre visites, respondre cartes…; una època, en definitiva, d’intensa projecció social.

En els Jocs Florals de Barcelona, van ser premiats alguns dels seus poemes i van suposar la consolidació definitiva de la producció poètica catalana, com ella mateixa explicava:

—Sin decir nada a nadie envié una poesía a los Juegos Florales. Era la época de más lucha, de más esplendor de esta fiesta catalana. Pues bien: ¿puede usted creer que dejara de impresionarme honda y agradable-mente el leer que había obtenido el premio «Pro Patria»? Soy sincera: aquello fue el último y el más decisivo de los empujones hacia las tareas literarias. Ya no supe escribir más que en catalán […].25

No diu exactament a quina composició es refereix. La primera que li premien, «la comtessa Mahalta», obté el segon accèssit a l’englantina d’or en els Jocs Florals de Barcelona de 1878. Aquest guardó no el va aconseguir fins al 1882 amb el poema «Otger». Altres composicions premiades foren: «Espines» (1882), «Set d’or» (1883), «Episodi d’his-tòria del Rosselló» (1889), «Cada cosa pel seu temps» i «La benedicció de l’auba» (1891), «Mares» i «La diada de Santa Creu» (1895), «La ca-putxa catalana» (1897), «Urbemania» i «Lo prec de l’òrfena» (1901),

24 la transcripció es conserva entre els papers de roser Matheu. No porta data ni tampoc no he pogut localitzar el document original. Probablement va ser escrita el 1889. Llegat Roser Matheu (BC).

25 Carlos Jordana, op. cit., pp. 9-10.


17Pròleg

«Lo nostre pa» (1903). La major part dels seus poemes es van aplegar en els reculls: Poesies catalanes26 i Poesies.27

Paral·lelament, Monserdà va ser molt prolífica com a articulista en premsa diària i revistes, una font de coneixença del seu entorn més immediat que forní, de ben segur, material per a les seves produccions novel·lístiques. convé destacar la seva tasca com a col·laboradora d’al-gunes publicacions femenines entre les quals: Modas y Labors (1880), El Figurín Artístico (1882), La Ilustración de la Mujer (1883), Or y Gra-na. Setmanari autonomista per a las donas. Propulsor d’una lliga patriò-tica de dames (1906), La Mujer que vive de su Trabajo (1906), Feminal (1907) i Acción Femenina Católica (1911). a més, és notable la seva participació en altres publicacions com La Renaixensa o La veu de Cata-lunya, L’Esperit Català, Ofrena, La Gramalla i D’Ací d’Allà.

Va ésser directora del suplement dedicat a la moda que setmanal-ment publicava el Diari Català amb el títol de Modas y Labors. Dolors Monserdà ha estat considerada la primera dona que va tenir un paper rellevant dins el periodisme català.28 Valentí Almirall fundà el 1879 el primer diari modern que es va escriure totalment en català, amb in-novacions com les informacions científiques i meteorològiques o el ja esmentat suplement de modes. almirall va confiar en Monserdà per dirigir aquestes planes de moda, que van portar, des del primer número, un segell de qualitat i rigor tècnic en la matèria, atès que Monserdà es va envoltar d’un equip de col·laboradores expertes que rebien puntuals informacions de moda des de la corresponsalia de París. Monserdà era conscient que no es tractava, només, d’unes planes de moda femenina. la tasca del suplement, com la del diari, era, essencialment, contribuir a la normalització lingüística del país. Així ho manifesta en la presentació

26 Dolors Monserdà, Poesies Catalanes. Barcelona, Imprempta de La Renaixensa, 1888, 248 pp.

27 Dolors Monserdà, Poesies. Barcelona, Ilustració Catalana, 1911; 234 pp.28 No fou l’única, certament. D’altres, de més joves, es dedicaren a la tasca d’es-

criure en publicacions periòdiques, com ara carme Karr de lasarte, Maria Domènech de canyellas, agnès armengol de Badia, Palmira Ventós —«Felip Palma»—, la com-tessa de Castellà o la mateixa Caterina Albert.


18 M. Carme Mas

del primer número.29 Josep M. Casasús reconeix, amb aquests mots, la tasca periodística de l’autora:

El tret rellevant de l’experiència de Dolors Monserdà és que ho féu per a tota mena de periòdics, anticipant-se al primer esplet de notables dones en el periodisme català, encetat amb la segona república i es-troncat al final de la darrera guerra civil.30

entre els articles publicats per Dolors Monserdà a la premsa periò-dica cal destacar-ne alguns de temàtica social, política i econòmica, per la rellevància i el ressò que van tenir en el seu moment. entre els pu-blicats a La Renaixensa: «La producció de la dona» (1879), «La veri-tat sobre l’exposició universal de Barcelona» (1888), «Les senyores i el lliurecanvi»(1881), «Les víctimes del treball» (1882), «Lo restabliment del divorci a França» (1884), «Los catalans i l’aprovació de l’article 15» (1889), «La qüestió obrera» (1891), «La calamitat de lo barato» (1895). entre els de La veu de Catalunya, destaquen: «Una orientació sobre el problema dels captaires» (1906), «Els rellogats» (1918), «Els precursors» (1918).

Dolors Monserdà va voler aplegar una selecció d’articles i conferèn-cies publicats en opuscles o en la premsa periòdica. es tracta de Tasques socials (1916), un recull en què, com el seu mateix nom indica, pretenia d’incloure els textos que reflectien les seves preocupacions socials, molt particularment en relació amb la problemàtica de les dones, unes inqui-etuds que en la seva vida personal havia materialitzat en la creació del Patronat per a les obreres de l’agulla,31 fundat l’any 1910.

29 Dolors Monserdà, «a nostras lectoras», Modas y Labors, [Barcelona] (15 febrer 1880), núm. 1, p. 1.

30 Josep M. Casasús, «La primera secció de modes en català, inici de la carrera periodística de la pionera Dolors Monserdà de Macià», Cultura (Barcelona), núm. 37 (setembre 1992), p. 63.

31 Per ampliar informacions: M. carme Mas i Morillas, Dolors Monserdà, La vo-luntat d’escriure, pp. 236-239.


19Pròleg

La novel·la com a repte

com a escriptora li calia fer un pas més i afrontar el repte d’una obra de construcció més laboriosa, d’un gènere on s’ho jugava tot, la novel·la.

en aquell moment, a catalunya alenava, encara, el realisme, corrent que sorgeix a França en oposició al romanticisme, en el qual, «[…] ex-clòs el fantàs tic, l’al·legòric i el simbòlic, el món del mite i del somni, la realitat amb la qual pretén encarar-se la novel·la realista —com ja plan-tejà Balzac al pròleg-manifest de La Comédie Humaine (1842)— és la societat contemporània, perquè és l’única que el novel·lista creu poder conèixer i representar amb exactitud».32

A Catalunya, tret del grup Yxart-Sardà-Oller, no hi va haver ni un grup coherent, ni un projecte global de novel·la realista. els estudis so-bre història de la literatura catalana emmarquen dins aquest moviment autors amb propostes tan diverses com Narcís Oller, Josep Pin i Soler, Marià Vayreda, Josep Berga i Boix, Carles Bosch de la Trinxeria i Dolors Monserdà.

Quan Monserdà va publicar La Montserrat, el 1893, la majoria d’aquests autors, a excepció de Vayreda i Berga i Boix, ja havien pu-blicat bona part de les seves novel·les. Pensem, per exemple, en La Pa-pallona (1882), L’Escanyapobres (1884), vilaniu (1885) i La Febre d’Or (1890-1893), del seu amic Oller; La família dels Garrigas (1887), Jaume (1888) i Niobe (1889), de l’irònic Pin i Soler; L’hereu Noradell (1889), Montalba (1891) —L’hereu Subirà es publica el mateix 1893—, de Bosch de la Trinxeria.

escriure novel·la era un repte i Monserdà n’era conscient, més en-cara perquè pretenia utilitzar la novel·la com a vehicle ideològic. Volia arribar a un públic ampli, un públic femení, de dones que compartien problemàtiques i a qui volia transmetre uns missatges molt concrets. aquest era el seu compromís literari i social.

32 Antònia Tayadella, «La novel·la realista», a Joaquim Molas (dir.), Història de la literatura catalana, vol. 7, Ariel, Barcelona, 1986, pp. 505-506.


20 M. Carme Mas

en aquest sentit podem citar la valoració que de la primera generació de novel·listes en fa anne charlon. tot referint-se a les que destaquen pel seu feminisme —Monserdà, Karr, Domènech—, escriu:

tingueren consciència de viure un moment clau, de disposar, gràcies als seus orígens socials i al medi en el qual vivien, de possibilitats excep-cionals, i del seu propi valor, i feren tot el possible perquè les idees que elles consideraven es fessin reals.33

la preocupació estètica, en conseqüència, va esdevenir secundària, tal com assenyala Alan Yates,34 en referir-s’hi tot considerant que es ca-racteritza per l’evasió davant els problemes que es planteja la novel·la al tombant de segle. La mateixa autora ho referma:

Relativament a l’estil, ai, pobre de mi! Aquest mal sí que no té re-mei. Ni he fet estudis de llenguatge, ni amb les ocupacions de família que feliçment me volten i en les que Déu faça que hi tanqui els ulls, no en podré pas fer mai. Me resigno, si us plau per força, a que sia lo segell de lo poc o molt que jo puga escriure. Vaja, com lo altre, que no en sé més!35

Tot i això, hem de dir que, conscientment o no, en la novel·lística de Monserdà conviuen elements de la novel·la costumista, de la novel·la romàntica i, en major grau, de la novel·la de tesi i de la novel·la realista, elements i recursos literaris que es posen al servei dels seus propòsits. l’antropòleg nord-americà McDonogh aporta la seva interpretació so-bre la novel·lística i els contes de Dolors Monserdà:

el universo de Monserdà, con sus hombres y sus mujeres, es simbóli-co aprovechando su sensibilidad y experiencia como mujer dentro de la sociedad, así como su habilidad creadora y sus objetivos de autora. Constituye a la vez, una exposición ideológica ligada a la imaginación

33 anne charlon, La condició de la dona en la narrativa femenina catalana, Barce-lona, edicions 62, 1990, p. 20.

34 Alan Yates, Una generació sense novel·la?, edicions 62, llibres a l’abast, núm. 122, Barcelona, 1975, pp. 29 i 51.

35 Carta de Dolors Monserdà a Narcís Oller, Barcelona, 12 d’agost de 1893. N.O. —I— 939. Arxiu Històric de la Ciutat.


21Pròleg

sociológica de su tiempo y clase. El conflicto de clase, sexo y concien-cia transforma su testimonio en una faceta más, en la complejidad de imágenes y de luchas por la dominación ideológica en Barcelona a prin-cipios del siglo xx.36

Monserdà situa els seus personatges en un temps i un espai coneguts, els seus, els de la societat barcelonina de la segona meitat del xix i inicis del xx i ens forneix d’un valuós testimoni dels usos socioculturals de la burgesia barcelonina. les protagonistes són, especialment, les do-nes, burgeses, menestrals o obreres que viuen problemàtiques relacio-nades amb el seu entorn social i conflictes derivats de la seva condició de dones. els escenaris són, essencialment, barcelonins: la ciutat vella, l’Eixample, els barris més suburbials… i els espais on es desplacen els barcelonins: les torres, a sarrià, els balneraris d’estiueig —larrua/cal-detes—, els nous espais cap on es desplacen les fàbriques —sant Martí de Provençals…

les novel·les de Dolors Monserdà no conformen una comèdia humana barcelonina. Els seus personatges, a excepció de Montserrat Gil, protagonista de La Montserrat —que reapareix a La família Asparó i a l’obra de teatre Amor mana—, no tenen continuïtat d’una novel·la a l’altra. Al llarg de les seves novel·les apareixen un seguit de personatges femenins que hauran de resoldre la seva vida com a dones des de diver-ses situacions socials i personals. L’autora, amb la força de la lletra im-presa, conscient de la fascinació que exercien les novel·les en les dones del seu temps —especialment les que pertanyien a la burgesia, és clar—, intenta desvetllar actituds i oferir models d’actuació i de pensament, coherent amb la seva pròpia ideologia.

Els seus personatges femenins es basteixen al voltant de dos models de dona, de dos arquetipus en constant oposició, sense terme mitjà, sense gaires matisos. Monserdà no vol confondre el seu públic. D’una banda, descriu personatges que viuen i pensen d’acord amb el model

36 Gary Wray McDonogh, «ciudades de mujeres: literatura, poder y situación en Barcelona a principios del siglo xx», Estudios Geográficos, csic (Madrid), any xlix, núm. 191 (abril-juny 1988), pp. 189-190.


22 M. Carme Mas

tradicional de dona que conforma la societat, inconscient, superficial, amb cultura «d’adorno», preocupada i ocupada en el seu aspecte ex-tern, la dona educada per a ser en funció del marit, que mira la vida a través dels models de la novel·la romàntica, la dona que no comprèn la realitat, que és incapaç d’afrontar les dificultats, que acaba tenint una existència buida, amb tota mena de desenganys i desgràcies, exponents del qual en són clarita, de La Montserrat, rosita Balcells, de La família Asparó i Florentina, de La fabricanta. De l’altra, Monserdà proposa un model de dona independent, intel·ligent, amb una sòlida formació cultural en lletres, ciències i arts, dones capaces d’administrar béns i negocis, amb decisió sobre la seva vida i les seves actuacions, dones equilibrades i amb una vida plena de sentit, model que encarna en per-sonatges com Montserrat Gil, de La Montserrat, antonieta coromines de La fabricanta, Filomena roca de La família Asparó o donya asun-ción de La Quitèria. alguns d’aquests personatges evolucionen d’un model a l’altre, com és el cas de Maria Glòria, personatge que dóna nom a la novel·la publicada el 1917.

i, si les protagonistes vénen marcades per uns determinats models, també els protagonistes volen exemplificar les actituds de superioritat i poder que sobre les dones exerceixen els seus marits. Notem, per exem-ple, la prepotència de Joaquim Bach sobre la seva muller, donya Fran-cisqueta, que no pot ni expressar una opinió pròpia en La Montserrat; la gelosia de Pere-Joan Grau, que aparta l’Antonieta de la fàbrica quan comença a rutllar en La fabricanta; els maltractraments que rep donya asunción per part del seu marit en La Quitèria; les infidelitats conjugals de què és objecte teresa Villadó, mare de Montserrat Gil en La Mont-serrat; els que no cerquen en la seva muller altra cosa que una maniquí que llueixi i els faci quedar bé, allò que valora en Pablito Balcells de la seva muller, rosita, en La família Asparó. irònicament, un dels pocs personatges masculins exemplars, Miquel Asparó, el marit de Filomena i pare de rosita, mor en el tercer capítol de La família Asparó. en pa-raules d’albert Balcells:

Dolors Monserdà rebutja els dos models masculins de la dona com a mare i com a prostituta i proposa el de la dona al treball, i aquí rau l’originalitat de l’escriptora. És a les novel·les amb personatge femení


23Pròleg

positiu on el missatge feminista de Monserdà apareix més clar i con-tundent […].37

En la seva primera novel·la, publicada el 1893, La Montserrat, tracta de reivindicar el paper social de la dona fora dels dos estats tradicionals: la família o la religió. la dona soltera, doncs, té dret a viure una vida independent i a no veure’s lligada a unes opcions no desitjades. aques-ta idea serà materialitzada en el personatge de Montserrat Gil. D’al-tra banda, desenvoluparà una temàtica d’abast més col·lectiu: l’afany d’enriquiment, «la febre d’or», que, encarnat en Joaquim Bach —de mantegaire a borsista—, palesa els límits destructius que pot originar.

set anys més tard es va publicar la segona, La família Asparó, en què narra la història de dues famílies barcelonines, els asparó i els Balcells, que emparenten amb el casament de rosita asparó i Pablito Balcells. Hi aprofundiré més endavant.

en La fabricanta, la tercera novel·la, publicada el 1904, narra l’as-cens social de la menestralia, que exemplifica en l’esforç d’una dona, l’antonieta corominas, inspirada en un personatge real, eulàlia es-cuder i Fàbregas (1808-1868), casada amb el veler Ramon Vilumara (1799-1869). Segons explica Josep M. Vilumara i Lamarca, les històries de La fabricanta van ser contades per la néta, ramona Vilumara, a Do-lors Monserdà a la seva casa de cabrils:

l’estiu de 1902 va convidar a passar-hi una llarga temporada a la seva íntima amiga Dolors Monserdà. en les llargues i animades converses, sumaven realitats i imaginació sobre els escuder i els Vilumara. com des de la casa hi ha una vista impressionant de la costa de Vilassar, a la novel·la al marit de la fabricanta el fa fill de veler.38

el 1906 va publicar La Quitèria, un any després de la publicació de Solitud, de Víctor català, amb qui va mantenir una bona amistat, en un intent, al meu entendre, d’escriure un drama rural. És una novel·la en

37 albert Balcells, vuit feministes catalanes entre 1889 i 1976, Barcelona, rafael Dalmau Editor, 2015, p. 78.

38 Josep Maria Vilumara i Lamarca, «Pròleg» a Dolors Monserdà, La fabricanta. Col. Clàssiques Catalanes, 6. Barcelona, Horsori Editorial, 2008, p. x.


24 M. Carme Mas

què s’enfronten dos mons, el simbòlic i el real. Quitèria, una noia aban-donada per injustícia del destí, objecte de la margina ció i el maltracta-ment que per aquest fet rep de la persona que se’n farà càrrec d’ella, la Madrona, malgrat el títol de la novel·la, esdevé personatge secundari davant la força catalitza dora d’un altre personatge femení, donya Asun-ción, l’autèntic eix de la novel·la al voltant del qual el drama personal de la Quitèria esdevé simple anècdota literària.

Dos anys més tard va publicar un recull de narrativa curta, Del món,39 que consta d’una dotzena de contes, com una mena de roda del temps, botó de mostra per entrar en el microcosmos de personatges monserdi-ans, amb diversitat de situacions i de desenllaços. Les protagonistes són dones, amb inquietuds, angoixes, vides felices o desgraciades i actituds i opcions diverses en la resolució dels conflictes a què s’enfronten. atesa l’estructura de narració curta, l’autora no es pot permetre divagacions i les accions són concentrades, com esquelets de novel·la, amb alguns finals oberts, textos no exempts d’ironia i una forta càrrega de denúncia que l’autora referma tot afirmant que es tracta de casos reals.

Monserdà va tornar a la novel·la amb Maria Glòria, publicada més tardanament, el 1917, en la qual narra la història d’una noia sola, sense formació ni fortuna, que va a parar a casa de la seva dida, amb les dues filles d’aquesta, que viuen en condicions infrahumanes i es dediquen a cosir a domicili fins a perdre-hi els ulls. l’obra social que Dolors Mon-serdà havia endegat amb gran tenacitat el 1910, el Patronat per a les obreres de l’agulla, hi és ben present.

encara a títol pòstum, el 1920, es va publicar Buscant una ànima, la novel·la que tracta dels infortunis d’eugènia Balcells i els seus amors amb Francesc.40 De totes, és potser la menys atractiva per al lector. tot i que ja era del tot enllestida i amb esmenes de mà de l’autora, no sabem

39 Dolors Monserdà, Del món [1a ed.], 2 vols. Barcelona, Biblioteca Popular de «L’Avenç», núm. 88-89, 1908, 228 pp. [Conté: «Nit de lluna», «Vulgaritats», «La mira-da», «Un bon acomodo», «Per lluir», «Don Baltasar», «Guapes i lletges», «els vestits de la Conchita», «Tothom se diverteix», «Vella!», «Les estrenes de Nadal», «Sense timó!».]

40 Entre els seus manuscrits hi ha un primer plantejament de la novel·la datat el 14 d’agost de 1917, possiblement quan va començar la redacció, tot just acabada de pu-


25Pròleg

si, per a la publicació, Monserdà hagués o no remodelat algun capítol. el cert és que, vist el manuscrit, s’hi aprecien algunes correccions que no són de l’autora.

en totes les novel·les i en els contes, el narrador se situa com a do-minador absolut de l’acció i dels personatges. es tracta d’un narrador omniscient en tot moment que es permet, en ocasions, comentaris re-ferents a les actuacions dels personatges de la novel·la, implicant, en aquesta omnisciència, el mateix lector.

en relació amb l’estil, els seus referents estètics més directes són el ro-manticisme, d’una banda, i el realisme, d’una altra. Del primer hereta, a nivell formal, un llenguatge més retòric ple d’imatges, comparacions, exclamacions, antítesis, punts suspensius… Del segon, un acostament a la realitat, que es caracteritza per un llenguatge més viu i expressiu, amb col·loquialismes i formes pròpies del llenguatge popular. com ella mateixa explicava:

—Yo no he escrito jamás por pura afición literaria. Es preciso que algo me hiera: una lacería humana, un dolor agudo, un estado especial del alma colectiva que me impresiona y deseo fijar. todas mis novelas, La Mont serrat, La Quitèria, La familia Asparó, La fabricanta, etcétera, son tomadas del natural; conozco o conocí —¡han pasado tantos años!— los personajes todos de mis obras. la vida y el deseo de mejorarla es lo que ha movido siempre mi pluma […].41

La família asparó

la seva ploma anava fent camí, lentament però amb decisió. Mon-serdà va enllestir la seva segona novel·la l’octubre de 1899 i es va publi-car uns mesos després. La família Asparó. Novela de costums del nostre temps va sortir a la venda el 2 de febrer de 1900, tal com comenta l’au-tora en el seu dietari:

blicar Maria Glòria. la novel·la, amb dedicatòria a la seva néta Pilar, va estar enllestida l’octubre de 2018. Arxiu familiar Riera Cunill.

41 Carlos Jordana, op. cit., p. 9.


26 M. Carme Mas

avui diada de la Verge s’ha publicat la meva segona novel·la, que vaig posar al començar-la baix la protecció del vostre Sagrat Cor; digneu-vos beneir-la, si és aquesta la vostra voluntat.42

Monserdà va voler reflectir en la novel·la la història de quatre ge-neracions pertanyents a dues famílies que s’enllacen amb el casament de rosita asparó i Pablito Balcells. contrasta, en l’obra, la influència educativa, de signe divers, de la rosita, a mans de la seva tia isabel, i de la cèlia, a mans de la seva àvia Filomena, la frivolitat versus el seny, exemple dels dos models de dona monserdians. El tema que li interessa tractar, a banda de deixar constància d’una manera de viure, és la trans-cendència que té la transmissió d’uns valors o d’uns altres en l’educació de la dona. No endebades dedica l’obra als seus néts, a qui els diu:

Si Déu vos deixa viure, fills dels meus fills, i en lo vinent sigle, amb la regeneració política de la nostra estimada catalunya, logreu assolir sa complerta regeneració moral, i des de ses noves evolucions la curiositat o l’estudi vos instiguen per a sapiguer-ne quelcom de la nostra vida íntima actual, vos ofereixo aquestes pàgines, que, amb tot i els seus defectes, són reflexo de la vida que jo he viscut, particularment des de trenta anys ençà; d’ells n’he extret los quadros i personatges de la pre-sent novel·la; a tots los he conegut; a tots los he sentit parlar; amb molts m’hi ha unit ferma amistat […].43

42 Fragments del dietari de Dolors Monserdà Primer llibre de divendres transcrits en la carta que M. dels Àngels Macià dirigeix a Roser Matheu datada el 20 de febrer de 1952, conservada a la Biblioteca de catalunya (llegat roser Matheu), en què escriu: «la hi envio alguns fragments de les notes Intimes Religioses escrites a la bona de Déu sense prepara ció ni correcció i sense cap pensament ni desig de publica ció segons ella mateixa escriu. Amb el seu talent i bon criteri, amb aquestes ratlles que li envio se farà càrrec del que són. si té gust en quedar-se-les com a record, pot fer-ho.»

El dietari començava el 31 de maig de 1894 i acabava el 18 de maig de 1905. Només es conserven els fragments transcrits perquè l’original va ser destruït. en canvi, el Segon llibre del divendres, amb anotacions des del 2 de juny de 1905 fins al 20 de desembre de 1918 —tres mesos abans de la seva mort—, es conserva íntegre a l’arxiu familiar riera cunill.

43 Dolors Monserdà, La familia Asparó. Novel[·l]a de costums del nostre temps [1a ed.], Barcelo na, Imprempta de La Renaixensa, 1900, p. 6.


27Pròleg

Aquesta mateixa intencionalitat és la que li reconeix Moliné i Brasés en la crònica que en fa a La Renaixensa:

És una evocació de la vida barcelonina que batega encara en lo record dels nostres conciutadans que sense arribar a vells tenen prou edat per poder contar moltes coses als més joves i, sobretot, la suficient expe-riència per haver madurat ses impressions i educat son propi criteri.44

el crític de La vanguardia omar i Barrera destaca també aquest re-flex de personatges i situacions contemporanis, coneguts, quotidians, tot comentant:

De novel·la de costums del nostre temps ha calificado la señora Moncerdá a La familia Asparó. ¿Lo es? Indudablemente, puesto que al igual que oller en su Febre d’or, el P. coloma en Pequeñeces y Pereda en Pedro Sánchez no hace otra cosa que estudiar y dibujar hechos que pueden observarse todos los días y personajes que se ven frecuentando paseos y tertulias. lo es en cuanto de estos hechos y de tales personajes, con-temporáneos nuestros, se exponen aspectos e ideas que nos son cono-cidos, aunque al conocerlos no hayamos sabido notar las fealdades o imperfecciones que los caracterizan o los méritos y virtudes que los integran.45

la novel·la consta de 20 capítols, sense continuïtat temporal li-neal. en el primer capítol, «Un casament a la Mercè», en la dècada dels anys 70 del segle xix, l’autora va introduint els personatges, molt especialment, a través de diferents veus, a banda del narrador. són les dones que pacientment esperen veure els nuvis, amb major o menor grau de coneixença amb la família, les que posen a l’abast del lector les primeres impressions sobre els asparó i els Balcells. alguna cosa tèrbola s’insinua del passat de Pablito Balcells, en boca de Francisqueta, persona afí a la família Balcells, quan diu:

44 e[rnest] Moliné i Brasés, «la familia asparó. Novela catalana de Dª Dolors Moncerdá de Maciá», La Renaixensa (Barcelona), any xxx, núm. 8072 (8 febrer 1900), p. 877.

45 claudio omar i Barrera, «la Família asparó. Novela de costums del nostre temps», La vanguardia (Barcelona), any xx, núm. 6030 (14 febrer 1900), p. 4.


28 M. Carme Mas

[…] vostè no sap lo que jo sé… Déu vulgui que aquesta noieta, que inter nos no és gran cosa, tingui prou manya per aguantar-lo!… Perquè jo li asseguro que el tal Pablito, és un alet que ja, ja! Si jo hagués volgut parlar… no foren pas ara al camaril…46

Del fet insinuat no trobem altre esment a la novel·la fins als capítols 13, 14 i 15 i 16, en què es concentra el nus de l’obra. De fet, en el capítol 2, «Qui era la viuda asparó», es fa un salt enrere en el temps i recula fins a l’època en què Filomena roca i el seu germà Martí que-den orfes ben joves, amb 16 i 14 anys respectivament, i les dificultats de la seva mare vídua, amb una minsa pensió per tirar endavant. en aquest capítol es comença a dibuixar la figura cabdal de la novel·la, el personatge de Filomena roca, molt probablement inspirat en Beatriu Vidal, la mare de Dolors Monserdà, que havia quedat vídua als trenta-sis anys, amb tres fills al seu càrrec: Dolors, enric i lluïsa. D’ella en diu Feliu elias:

[…] era una vera dona de lletres… una dona d’acció, d’iniciatives, d’empenta; un esperit organitzador i emprenedor, àdhuc batallador.47

aquestes qualitats la convertiren en l’ànima de la casa i del taller, i seria recordada pel seu fill enric, el pintor, com «la deessa rectora i dic-tadora de tots els seus pensaments i accions…».48

El pare de Dolors, Josep Monserdà, va morir el març de 1862, quan ella tenia 17 anys. aquest fet va comportar el tancament del taller i la necessitat de la mare de treballar amb l’ajut de la seva filla gran. com en el cas de la mare de Filomena, per a Beatriu Vidal va començar una època difícil. Va liquidar el negoci, va traslladar el domicili familiar i es va posar a treballar fent feines de cosir. Així ho explica Feliu Elias:

En enviudar prematurament, en l’any 1862, i en trobar-se conse-güentment sense béns i amb dificultats econòmiques, no pensa pas a torçar aquelles tendres vocacions ni a fer-les productives en qualsevol ofici més remunerador, sinó que es féu a bocins i es tregué el pa de la

46 Dolors Monserdà, La familia Asparó, pp.14-15.47 Feliu elias, op. cit., p. 12.48 Ibídem, p. 13.


29Pròleg

boca per tal que els seus petits artistes, particularment el noi, poguessin continuar descabdellant llur dèria improductiva. […] la senyora Bea-triu, secundada per la seva filla Dolors, ha de subvenir, multiplicant-se en petites feines mal pagades de cosidora, a les necessitats de la casa. la feina aleshores és aclaparadora: les nits senceres les consumeix la bona dona a la tasca.49

Per aquella època enric Monserdà estudiava a l’escola de Belles arts i el 1863 es matriculà d’estudis d’art a Llotja. L’esforç de la mare i la ger-mana li van permetre la continuïtat dels seus estudis, com en la novel·la permeten la continuïtat dels estudis d’advocat de Martí roca.

L’experiència viscuda aquells anys va marcar fondament Dolors Monserdà i ajuda a entendre millor la seva preocupació social —més notable en els darrers anys— per les dones que es trobaven en situacions encara més difícils que les que ella va viure, situació que reflectirà la seva novel·la, Maria Glòria. tot i que la seva condició social millorà notable-ment, la seva obra fa pensar que Dolors Monserdà mai no oblidà aquells anys difícils de la seva joventut, en què, segons s’explica, mare i filla es dedicaven incessantment a la costura amb una habilitat tal «[…] que podien brodar totes dues al mateix temps en una sola peça sense que s’hi conegués l’alternança».50

Poc més o menys fan la Filomena i la seva mare cosint guants per a casa Pantaleon. en la novel·la és la filla qui pren la iniciativa del treball per no interrompre els estudis del seu germà Martí, però el fet acaba tenint la mateixa intencionalitat. Els valors, la fortalesa, l’empenta i la força de Beatriu Vidal les hereta en la novel·la Filomena Roca, la vídua forta, senyora i majora, que té el seu precedent literari en «la viuda», un dels articles encarregats a Monserdà el 1881 per Faustina Sáez de Mel-gar51 —que en aquell moment residia a París i era directora del setma-nari Paris Charmant— per a l’obra col·lectiva escrita per dones per a les

49 Ibídem, p. 14. 50 roser Matheu, «L’obra literària i social de la senyora Monserdà (1845-1919)»,

Quatre dones catalanes, Barcelona, Fundació salvador Vives casajuana, 1972, p. 27.51 Carta de Fasutina Sáez de Melgar a Dolors Monserdà, datada a París, l’11 de

juliol de 1881. Arxiu familiar Riera Cunill.


30 M. Carme Mas

dones, Las mujeres españolas, americanas y lusitanas pintadas por sí mis-mas, a càrrec de l’editor barceloní Joan Pons. En aquest relat tracta de com afecta la viduïtat una dona, estat que Monserdà considera el «más difícil y aflictivo para su sexo». Adverteix al lector de la seriositat del seu plantejament i es lamenta de com algunes obres de teatre ri diculitzen les vídues com a «ligeras y casquivanas». Tanmateix, l’au tora constata que si bé la situació de la vídua és coincident en el sen ti ment de pèrdua, difereix molt segons la classe social a què pertany la dona, de manera que:

[…] puede asegurarse que la viuda es mártir en la pobreza, mujer fuerte de la escritura, en el tipo especial de la catalana, nombrada senyora y majora en el testamento de su marido y víctima de su pesar en la clase rica.52

Monserdà analitza els efectes de la viduïtat en tres classes socials. En el cas de la dona que pertany a una classe benestant, rural o urbana, a qui la pèrdua del marit converteix en mestressa de disposar lliurement dels béns heretats, la descriu com una dona volenterosa encara que, so-vint, amb poca formació específica per a la tasca de gestió que ha d’em-prendre, motiu pel qual cal defensar la seva formació. cal recordar que l’autora ja havia tractat el tema de la vídua que tira endavant la hisenda familiar en l’obra de teatre Teresa o un jorn de prova.53 els precedents de Filomena roca, doncs, venien de lluny.

el personatge de la Filomena roca encarna aquesta dona que en quedar-se vídua esdevé més forta. En vida del marit no va ser capaç de sostreure l’educació de la seva filla Rosita de mans de la seva sogra i, especialment, de la seva cunyada Isabel, fet que «redimeix» fent-se càrrec de l’educació de cèlia, la seva néta. És en la manera de fer i de

52 Dolors Monserdà, «la viuda», Las mujeres españolas, americanas y lusitanas pin-tadas por sí mismas, Barcelona, Establecimiento tipográfico-editorial de Juan Pons, [1882], p. 829.

53 Dolors Monserdà, «Teresa. Comedia en 2 actes y en vers de na Dolors Moncerdá de Maciá. Estrenada en lo teatre Romea la nit del 24 de Febrer de 1876» [Edició per capítols dins Lo Gay Saber (Barcelon a), 1 desembre 1880 –1 abril 1881), pp. 266-268; 8-11, 21-22, 33-34, 41-43, 52-54, 66-67, 77-78.


31Pròleg

pensar de Filomena roca on Monserdà hi projecta també la seva mane-ra de concebre la vida i el paper de la dona. Així ho va destacar en el seu moment la crònica de La veu del Montserrat:

[…] la senyora Monserdà degué buidar en el llibre ses pròpies quali-tats per fer-nos sentir mellor les d’aquella figura cabdal de sa novel·la, aquella D.ª Filomena que és un magnífic model de dona catalana; pro-vant-nos amb sa conducta i amb la gran serietat de sos actes que els hàbits exòtics i les costums cosmopolites de Barcelona no han llançat a perdre encara en la ciutat el caràcter diríem de senyora i majora, la dona de govern (dintre de la llar s’entén), consagrat per les nostres lleis i admirat ara i sempre.54

Monserdà escriuria, tres anys després d’acabar la novel·la, uns con-sells a la seva filla Dolors, familiarment lola, amb motiu del seu casa-ment amb l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que amb el temps hauria d’ésser president de la Mancomunitat de Catalunya, reflex de la seva manera de pensar i de la manera com fa pensar, també, a Filomena roca:

en tots los teus desitjos i aficions, pensa que lo primer que has de tenir en compte, és lo cuidado moral i material de la família, però si Déu no et dóna fills, crec que per la teua imaginació i manera de ser, te fora profitós ocupar lo temps desvagat en lo conreu d’alguna de les Belles arts per a les que Déu t’ha afavorit amb rellevants aptituds. Pinta o escriu o fes música: quan no és en detriment de les obligacions de la família, quan se fa com tu ho has vist fer a la Massanés, a la Vives i a la Penya,55 lo cultiu artístic de l’esperit proporciona innumerables delec-tances. Per la dona que té fills, la mellor poesia i lo mellor quadro, lo té i lo troba junt al bres dels seus fills, per la que no en té, l’art és una bella manera d’omplir les buidors i vaguetats de l’existència: mes això no és voler-te dir que donis les teues obres al públic, qüestió és aquesta que

54 H., «Secció bibliográfica. Obra nova. La familia Asparó. Novela de costums del nostre temps, per Dolors Monserdá de Maciá». Barcelona, Imprempta de La Renai-xensa, 1900, La veu del Montserrat (Vic), any xxiii, núm. 14 (7 abril 1900), p. 110.

55 Es refereix a les poetesses M. Josepa Massanés, Maria Mendoza de Vives i Vic-tòria Penya d’amer.


Dolors Monserdà de Macià - cossetania.com · parlava, feia tots los esforços possibles per a...

Documents

Transcript of Dolors Monserdà de Macià - cossetania.com · parlava, feia tots los esforços possibles per a...