BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR

Preu 1.- € ANY XXIX - Nº 317– AGOST- SETEMBRE 2008

2007

AGENDA CULTURAL PROGRAMA PER AL MES DE SETEMBRE

El dia 1 s’obre la inscripció per a tots els TALLER S, DIBUIX I PINTURA PER A INFANTS I ADULTS, TALLER DE TEATRE PE R A INFANTS, PUNTES AL COIXÍ I LABORS, I MOLTES COSES M ÉS..

DIJOUS 11 Ofrena floral “Diada Nacional de Catalunya” DISSABTE 13 a les 8 del matí

Excursió núm. 251 “Coneguem Catalunya” al GIRONÈS Inscripcions el dilluns 1 de setembre

DIUMENGE 14 a les 9 del vespre al Centre Cultural de Bellvitge

Representació de l’obra “EL FLORIDO PENSIL” a càrrec del grup Margarida Xirgu de l’Ateneu

DISSABTE 20 a les 10 del matí Visita al “PALAU GÜELL”, obra de GAUDÍ Inscripcions a secretaria fins al 12 de setembre EN PREPARACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE DIUMENGE 5 a les 7 del vespre al CENTRE CULTURAL BARRADAS Concert de Cant Coral, a càrrec de la CORAL HEURA DISSABTE 11 a les 7 del vespre al CENTRE CULTURAL BARRADAS

Lectura de fragments d’OBRES DE TEATRE CLÀSSIQUES CATALANES, a càrrec del grup Margarida Xirgu de l’Ateneu

DISSABTE 18 a les 8 del matí Excursió núm. 252 “Coneguem Catalunya” a LA GARROTXA Inscripcions el dilluns 6 d’octubre CONFERÈNCIA. A CONCRETAR DATA, TEMA I CONFERENCIANT

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Visiteu la nostra pàgina Web http://www.ateneuLH.cat

Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

AGOST-SETEMBRE

Després d’un mes de vacances, l’Ateneu

torna a obrir les seves portes i el butlletí Xipreret reinicia la seva missió d’informar de les activitats que porta a terme la nostra entitat, així com d’oferir les seves pàgines als socis que hi vulguin col·laborar tractant temes de caràcter general.

Revinguts, doncs, a la normalitat, us fem saber que el mes d’octubre vinent, l’Ateneu tornarà a posar en marxa els acostumats tallers de: teatre, pintura d’adults, dibuix infantil i puntes de coixí, així com les excursions mensuals que recorren el país. Esperem que ens acompanyeu amb el mateix afany de les darreres edicions. Oportunament, us informarem dels terminis per inscriure’s a cadascuna de les esmentades activitats.

Pel que fa a l’àmbit nacional català, ara que ens trobem amb un nou Onze de Setembre, no sembla que les qüestions econòmiques, culturals i d’identitat, vagin com era d'esperar. Els problemes pels quals passa el nou model de finançament, les dificultats en què es troba l’ús de la llengua catalana i la indiferència que hi ha hagut entorn el 800è aniversari del naixement del rei Jaume I, són mostres que no ajuden a ser gaire optimistes.

PORTADA

LES ACTIVITATS DE L’ATENEU CONFERÈNCIES I XERRADES

Seguint el curs de les portades del Xipreret iniciat enguany,

parlant de les activitats de l’Ateneu, ara ha arribat el torn de les conferències i xerrades.

Se m’ha fet difícil parlar d’una conferència en concret, ja que totes han tingut prou interès i els conferenciants un alt nivell.

Així que, trencant una mica la línia establerta, m’he permès recordar alguns temes exposats.

Entre d’altres, hem gaudit d’unes lliçons del senyor Joan Bordas referent a jardineria i plantes sostenibles, com estalviar aigua en el seu cultiu, un tema necessari de tractar ja que som conscients que l’aigua és un bé cada dia més escàs i s’han de buscar solucions.

Ha sigut prou interessant la visió del senyor Villatoro fent esment dels canvis en la manera de fer cultura, de consumir cultura, de qui ens ofereix cultura, i que en aquest canvi la societat civil ha perdut protagonisme. Per aquest motiu, ens animà, als ateneus i entitats, a ser una societat activa i compromesa.

La senyora Matilde Marcé ens ha parlat de la història de l’Ateneu, un tema que ens toca molt de prop, i sobre el qual ella ha fet recerca. També, en una altra ocasió, ens ha parlat de la nostra llengua i cultura, feble davant de tantes pressions externes, com la immigració, internes, la sistemàtica incomprensió del fet català. I com sempre ens esperonà a ser-hi fidels.

Molt diferent va ser la conferència-col·loqui que ens oferí la doctora Matilde Navarro, membre del programa de detecció precoç del càncer de còlon i recte del qual tractava la conferència. El col·loqui va ser molt participatiu, potser perquè és

2

un tema punyent i dolorós, ja que molts de nosaltres hem tingut algun familiar o amic amb aquesta malaltia. Un tema punyent però també esperançador si tenim present les advertències de control i prevenció que ens indicava la doctora Navarro.

Com es pot veure hem tingut un ampli ventall de diversos temes que ens han pogut enriquir o, si més no, tenir una idea més clara al respecte.

Text CARME JORBA Fotos RECULL DE L’ATENEU

3

CONVERSES Respon : Wiwardo-Belisario M’Bande Naluanga (Willy) Nat: Bata (Guinea Equatorial) Edat: 59 anys Estat : Casat Fills: Tres filles Professió: Funcionari

Quin és el teu país d’origen? Per què vas marxar-n e?

Sóc de Guinea, ex-colònia espanyola. Vaig marxar-ne el 24 de setembre de 1965, als 17 anys, per poder ampliar estudis. Volia estudiar per a Tècnic Agrònom i vaig escollir Espanya, perquè en coneixia la llengua. La meva arribada aquí va ser a l’aeroport de Madrid, ciutat en la qual vaig estar-me dues setmanes. A continuació, em vaig dirigir a Segovia on vaig restar durant dos anys. Finalment, vaig tornar a Madrid i m’hi vaig quedar 7 anys, fins al 1974 exactament. En quina ciutat guineana vas néixer?

Vaig néixer a Bata que és una ciutat gran de Guinea, que es troba situada a la costa i on el nivell de vida és força acceptable. El problema és que l’any 1965 encara no tenia Universitat, ara sí, i es feia molt difícil continuar estudiant-hi, una vegada finalitzat el batxillerat. Va ser allà on vaig aprendre l’espanyol, que és una de les llengües oficials del país, juntament amb cinc més.

4

Quina va ser la principal diferència que vas notar en arribar a Espanya, respecte al teu país d’origen?

El clima. Era molt diferent. Allà teníem un clima tropical, que és tota una altra cosa. Però vaig adaptar-me sense gaires problemes. Com va ser que vinguessis cap a Catalunya?

A Madrid m’hi trobava sol, anava perdut d’un costat a l’altre. I com que a Barcelona hi tenia un germà més gran, vaig decidir venir cap aquí. Què va ser el que et va agradar més de Barcelona qu an vas arribar-hi?

El mar. Aquella olor de mar que sentia tothora, que em feia recordar la meva ciutat d’origen: Bata. A més, vivíem en un bon lloc, a la cruïlla Mallorca amb passeig de Sant Joan, on l’ambient ciutadà era molt agradable. Quina va ser la primera feina en la qual vas trebal lar? Quines altres feines has tingut?

Al poc temps d’arribar a Catalunya, vaig trobar feina a la construcció. Feia d’ajudant d’encofrador. A l’empresa, vaig ser molt ben acceptat i no vaig tenir cap tipus de problema. Vaig estar-hi un any. A continuació, vaig anar a parar al sector de la publicitat, on treballava en un despatx, però també m‘encarregava de distribuir propaganda. Van seguir moltes altres feines, com per exemple de cambrer. Quan vas venir a viure a l’Hospitalet?

L’any 1977. Volia instal·lar-me pel meu compte i vaig venir a viure al barri de Pubilla Casas. L’any següent ja em casava amb una noia guineana que coneixia d’abans de marxar del meu país, amb la qual hem tingut tres filles. Més tard hem viscut també al barri de Bellvitge i al de Santa Eulàlia, fins que, des de l’any 1999, estem instal·lats al barri Centre. A tots els barris de l’Hospitalet que he conegut m’hi he trobat molt a gust. Sabem que treballes a l’Ajuntament de l’Hospitalet. Quan vas entrar-hi?

Vaig entrar a treballar a l’Ajuntament de l’Hospitalet l’any 1983. La meva feina consistia a detectar les necessitats de petites obres viàries

5

que hi havia als barris de la ciutat i a planificar-ne la seva reparació o millora. Al mateix temps, vigilava que les esmentades reformes s’executessin adequadament. Tanmateix, era un treball no continuat, ja que sols em durava sis mesos i m’havia d’apuntar a l’atur. No va ser fins al 1993, quan vaig superar les proves que es van convocar per obtenir una plaça d’ajudant d’obres i serveis, que vaig entrar fix a l’Ajuntament, com a funcionari. Des de fa temps representes el paper de rei Baltasa r en la cavalcada del 5 de gener, de cada any, de la nostra ciutat. Recordes quan vas començar?

Sí, vaig començar a fer de rei l’any 1982, quan tenia 34 anys, abans d’entrar a treballar a l’Ajuntament. Ho he anat fent des de llavors, menys cinc anys que ho vaig deixar. Però al final vaig tornar-hi. La veritat és que m’agrada molt fer de rei. M’agrada molt veure els ulls dels nens plens d’il·lusió. A més, és una tradició que també es celebra al meu país d’origen, Guinea. Tant m’agrada, que fins i tot, com vosaltres molt bé sabeu, els cinc anys que no vaig participar amb l’Ajuntament, ho vaig fer amb l’Ateneu, visitant els casals d’avis. En tinc un gran record. Era diferent, però no per això menys estimulant, ja que quan jo arribi a avi, m’agradarà que em visitin els Reis Recordes alguna anècdota especial, després de tants anys fent de rei?

La veritat, és que hi ha hagut de tot. A part del temps: ho hem fet amb pluja, fred, vent, ... Però recordo un any, en què una de les meves filles venia a la carrossa amb mi i llençava caramels a la gent que assistia a la cavalcada. Un noi que seguia la carrossa començà de cop a tirar caramels a la cara de la meva filla, la qual arribà un moment que, cansada d’aguantar, baixà d’un salt i li donà un cop de puny, fent-li sang al nas. El noi no va reaccionar, quedà atordit. Veiem que t’expresses força bé en català. T’ha cost at molt aprendre’l?

L’he après d’oïda, tot i que també he fet cursos de català. L’entenc perfectament, però parlar-lo és una altra cosa. Em fa una certa vergonya perquè el parlo molt malament. Ara, les meves tres filles el parlen perfecte!

6

Per cert, has tingut mai algun problema per qüestio ns del color de la pell des que estàs entre nosaltres?

No, mai no he tingut cap problema de convivència, al contrari, m’hi he trobat sempre molt bé a Catalunya, però sí que em posava problemes la policia anterior als mossos, que sense cap tipus d’explicació m’aturava pel carrer i em demanava la documentació amb males maneres. Una vegada em van tenir detingut a la comissaria de l’Hospitalet Centre durant 12 hores, perquè em vaig negar que m’escorcollessin al mig del carrer. A causa d’això, vaig haver d’anar a judici en el qual em van absoldre. Per últim, quines són les teves aficions?

Caminar, llegir i escoltar música, tota classe de música. Inclòs les sardanes que, quan en fan, i puc, vaig a escoltar i veure a la plaça de l’Ajuntament. D’altra banda, actualment estic estudiant Ciències Polítiques per la UNED, la qual cosa fa que les meves lectures girin a l’entorn de la història, la política i l’economia.

Aquest mes ho

hem fet al revés, en lloc de presentar-vos la persona entrevistada al començament, ho fem al final per mostrar-vos una fotografia del “Willy”, com a rei Baltasar de l’Ateneu.

7

ATENEU

VISITA AL MUSEU DE MOLINS DE REI

El dissabte 5 de juliol a les 10 del matí, un grup de socis i amics de l’entitat vam agafar el “tren de Dalt”, (que és com els hospitalencs de tota la vida anomenem la Renfe), i anàrem cap a Molins de Rei, on a les 11 teníem programada una visita guiada al seu museu.

La vila neix el 1188, quan Alfons II de Aragó i comte de Barcelona confia la construcció d’uns molins a un tal Joan, dit dels Molins. El 1430 passa a ser baronia i, més endavant, entre el 1763-1767, aconsegueix ser un lloc d’important estratègia amb la construcció del pont de Carles III. També el 1819 el canal de la Infanta, i la inauguració del ferrocarril el 1854, van suposar un pas endavant per al municipi.

Però centrem-nos en el museu, si no no m’hi cabrà tot.

El Museu Municipal de Molins de Rei és l’exemple de museu que tots els pobles (i aquí incloc també el nostre) haurien de tenir, ja que reflecteix la història, la cultura i l’artesania de la vila.

Els antecedents del museu els trobem l’any 1924, quan el Grup d’Amics Studi va començar un recull de restes arquitectòniques, però el museu no va ser creat fins al 1953 a iniciativa d’Enric Madorell (1897-1990), director de la indústria tèxtil Samaranch SA., quan el senyor Francesc Samaranch li va fer donació d’uns teixits coptes dels segles III-IV. El fons, ampli i divers és el resultat d’aportacions voluntàries de persones i entitats de la vila, i de la tasca continuada de recerca de peces, restes arqueològiques procedents d’excavacions de Molins de Rei i les rodalies. Abasta diferents etapes de la prehistòria i la història antiga, amb restes de l’època paleolítica, neolítica, de l’edat del ferro, la cultura ibèrica i la dominació romana.

S’hi guarden elements arquitectònics i escultòrics d’edificis locals ja desapareguts (arcades, finestres, portals gòtics, reixes de forja, etc.)

8

entre les quals sobresurten les recuperades del Palau de Recasens i del Castell Ciuró.

Conté estris d’oficis artesanals i menestrals (barber, fuster, corder, baster, espardenyer), de la forja, de la pagesia i de la indústria tèxtil local. Hi vam veure la recreació d’un celler i d’una cuina tradicional, on no mancava cap detall.

S’exhibeixen alguns elements singulars, com les restes dels pilons de fusta que servien de base a l’estructura del desaparegut pont de Carles III, i tota la memòria de la seva construcció, i restes de la barcassa que s’utilitzava per travessar el riu Llobregat abans de fer el pont, i els pilons de pedra que serviren per restablir el peatge de l’antiga carretera, ja documentats el 1863.

Hi ha destinada una sala a la col·lecció de l’obra del pintor Miquel Carbonell (1854-1896), i una col·lecció de més de 1.500 exlibris i 15 col·leccions de cromos de finals del segle XIX i principis del XX.

L’actriu Margarida Xirgu, de la qual porta el nom el grup de teatre de l’Ateneu, va néixer a Molins de Rei, i també hi té un raconet destinat al seu record.

Us recordo que el dissabte 20 de setembre tenim previst visitar el Palau Güell, obra de Gaudí, teniu temps d’apuntar-vos fins al dia 12.

Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

9

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” núm. 250 a SANT BENET DE BAGES Sortida a les 8 del matí del 12 de juliol de 2008

Aquesta excursió va ser una mica diferent ja que, d’una banda era la número 250 i, de l’altra, vam anar a visitar, per primera vegada, el monestir de Sant Benet de Bages.

Hi vam arribar abans de les 11, havent esmorzat abans a l’àrea de Manresa. Com que teníem programada la visita per a les 11, vam anar xino-xano fins a l’entrada del monestir, tot passant per davant de La Fàbrica, un edifici modern, on es troben diversos serveis, i del de la Fundació Alícia, que és un centre d’investigació científica i gastronòmica, liderat per Ferran Adrià, que també es pot visitar.

A l’hora convinguda, el nostre guia, Adrià Torres, un jove entusiasta i molt bon comunicador, ens va fer entrar a l’església del monestir fundat al segle X pel comte Sal·la i la seva esposa Ricarda, i que depenia aleshores directament de Roma. El bisbe de Vic va consagrar la primera església el 972 en presència del comte de Barcelona Borrell II. El 1125 els musulmans van atacar i assolar bona part del monestir i van cremar

l’església, fet que va propiciar la seva reconstrucció a les acaballes del segle XII, principi del XIII, finançada pels nobles de la zona que van sol·licitar ser enterrats al monestir. Vam poder veure alguns dels vasos al claustre molt ben conservat, amb sis jocs d’arcades dobles a cada costat. Als 64 capitells, només un és del segle X, hi predominen els temes vegetals i animals, probablement una reproducció de la

flora i la fauna de l’entorn del monestir. Tornem, però, a l’església que consta d’una sola nau, molt gran per

10

l’època, d’estil romànic, tot i que els arcs de la nau anuncien ja el gòtic, amb una cripta sota l’altar major. Després de l’última restauració, podem veure les pedres nues dels murs, que el monjos de Montserrat, que s’hi van instal·lar el 1593, quan el monestir passà a dependre del de Montserrat, després d’un incendi, els havien enguixat i pintat amb motius barrocs, alguns dels quals s’han conservat.

En aquest punt de les explicacions de l’Adrià (i moltes més), va arribar un moment màgic: asseguts en tres rengles de cadires, cara a la paret, amb l’església a les fosques i amb una música de fons, ens van passar un vídeo que explicava la història més antiga del monestir i, tot seguit, vam poder assistir a la consagració de l’església oficiada pel bisbe a l’altar major, mentre a les parets apareixien pintures romàniques i tota l’escena estava envoltada com d’una boira.

El monestir va viure una etapa d’esplendor durant els segles XIV i XV, en què es van construir noves dependències com, la infermeria, el celler i altres.

La visita al celler, molt gran, ens va aportar una altra sorpresa, asseguts formant mitja circumferència, vam seguir el vídeo que ens projectaven a terra, en què es reproduïa escenes del temps de Pere III i del predomini de Catalunya a la Mediterrània.

Hem deixat, però, el monestir sota la dependència de Montserrat que durarà 243 anys. Hi muntaren una escola d’arts que es va tancar cap al 1671 i el monestir es convertí en una residència per als monjos més vells de Montserrat.

El 1835 la Llei de desamortització de Mendizábal obligava els ordes religiosos a abandonar les seves possessions. Fou el final de la vida monàstica a Sant Benet, l’abandó total del monestir que fou saquejat.

El 1907, Elisa Carbó, la mare del pintor Ramon Casas, comprà el monestir per 25.000 pessetes, per restaurar-lo i arreglar-lo per a residència de la família. A la mort de la seva mare, Ramon Casas va encarregàr la reconstrucció del monestir al seu amic Josep Puig i Cadafalch.

11

Després de visitar l’ampla galeria, amb les bigues blaves i els

arrimadors de rajola, vam descansar una estona en unes saletes. Vam començar la visita de la residència de la família amb la guia, la Laura Amat, molt amable i competent. Ho vam fer d’una manera força original, compartint un dia en la vida de Ramon Casas, l’estiu de 1924. Passàrem per les diferents estances, el menjador, el despatx, el saló, les habitacions, la sala de bany, etc., acompanyats per la veu de diferents personatges, el mestre d’obres, la majordoma, etc., que ens anaven explicant la vida de la família en vídeos repartits per les estances, mentre desfilaven fotografies i pel·lícules de la família, sobre de taules, marcs de retrats, miralls, etc., una presentació molt original. La decoració modernista, la presència d’uns 2.700 objectes de tota mena, de quadres del pintor, entre els quals els dels seus pares, peces diverses del retaule barroc de l’església, mobles de diferents procedències, etc. fan de la residència un lloc excepcional.

Cansats però satisfets, vam agafar l’autocar cap al restaurant, Can Flautes, on ens esperava un bon dinar de celebració, al qual no podia faltar el pastís d’aniversari, adornat amb el logo de l’Ateneu que el pastisser havia trobat a Internet. Feia goig de debò a més de ser boníssim. Finalment Miquel Patón i la Glòria, la seva dona, van repartir un regalet de record a tots els assistents i jo vaig fer un petit “sermó”!

Malgrat que una senyora va caure en baixar de l’autocar davant del restaurant, per sort no es va fer gaire mal, vam arribar sans i estalvis a l’Hospitalet a les 7 del vespre. Si el temps es va mantenir més o menys bo durant tot el dia, a l’arribada, queien quatre gotes i se sentia remor de trons que anunciaven el gran xàfec que va caure tot seguit.

Text MATILDE MARCÉ

Fotos MIQUEL PATON

12

LA FESTA D’ESTIU DE LA FAC

El 6 de juliol va tenir lloc la Festa d’Estiu que la Federació d’Ateneus de Catalunya organitza cada any a la qual van assistir tres

membres de la Junta, la Matilde Marcé, el Miquel Patón i el Fèlix Puig. Si la festa de l’any passat es va desenvolupar en un ambient rural ja que va tenir lloc a la Vall de Llémena, amb una passejada a través de camps i bosquets, un aperitiu a l’ombra dels arbres i el dinar sota una gran carpa, aquest any fou molt diferent, ja que es va celebrar a Sitges. Després de la rebuda de les més de 120 persones que venien d’arreu de Catalunya a la seu de la Societat Recreativa El Retiro, l’entitat que acollia la Festa, els participants, dividits en dos grups, van iniciar la visita del Sitges modernista. Tot i que alguns ja coneixien la vila, les explicacions de la guia durant el recorregut de la ruta foren molt interessants. Mentre admiràvem algunes cases d’indianos (avui convertides en hotels o restaurants per poder-les mantenir), queien quatre gotes que, al cap de poc temps, es convertiren en un xàfec impressionant, per sort de curta durada, però que ens va obligar a aixoplugar-nos, tret de quatre o cinc senyores que, previsores, portaven paraigua. Vam poder acabar la ruta amb sol: l’ajuntament que ocupa el solar de l’antic castell de Sitges, l’església dedicada als patrons de la vila, santa Tecla i sant Bartomeu i situada en un petit promontori i, des de la Punta, vam gaudir de la coneguda vista panoràmica de la blanca

13

Suburb. Al Racó de la calma vam admirar les façanes del Museu de Maricel, creat a l’edifici de l’antic hospital, per Charles Deering, un nord-americà, amic del pintor Ramon Casas, que va viure a Sitges del 1910 al 1921, i el Cau Ferrat, creat per Santiago Rusiñol.

No sé si era per la pluja, per l’hora o potser perquè encara no ha arribat el gruix dels turistes, no hi havia gaire gent pels carrers que, malgrat els nombrosos bars, restaurants i botigues, encara recordaven una mica el Sitges d’abans.

Finalment, després d’haver vist les restes de les muralles que

encerclaven Sitges, vam entrar al Palau de Maricel, on, en una sala amb el plafó enteixinat (que no és però l’original), després que el president de la FAC, Pere-Joan Pujol i Macau, agraís a les entitats la seva participació, es van presentar les conclusions dels Debats Temàtics de la primera fase del 5è Congrés d’Ateneus.

Tot seguit els participants vam pujar a la terrassa del Palau de Maricel, on ens van oferir un aperitiu, preludi del dinar que va tenir lloc a la seu de El Retiro, entitat fundada el 1870, tot i que actualment ocupa un edifici modern, molt gran (feia una certa enveja veure les estances tan espaioses que tenen). Els nostres veïns de taula eren els uns de Vilafranca i les altres eren tres noies joves, de la Múnia, per tant tots de l’Alt Penedès, amb els quals vam intercanviar algunes experiències.

La Festa va acabar, com sempre, amb el “Joc de la FAC” en el qual jugàvem amb les nostres veïnes de la Múnia, i també com sempre no vam guanyar cap dels premis, però, com dèiem en la crònica de l’any passat, això no ens va treure l’alegria i el bon humor compartits amb tanta gent que treballa per la cultura arreu del país.

ATENEU

14

COL�LABORACIONS DIES DE PLATJA

Són les nou del matí d’un dia de primers d’agost. El senyor Riufí ja

es troba a la platja clavant dins la sorra el para-sol. Un cop convençut que cap ventada se l’emportarà, obre i col·loca les dues gandules de plàstic que té plegades a terra i estén dues amples tovalloles en la posició acostumada de cada dia. Quan queda satisfet amb la delimitació del “seu territori”, situat a mig metre de l’aigua, es dirigeix cap a la llibreria a comprar els diaris.

Quan torna, ja veu al marit de la Clotilde instal·lant els estris de platja que porta al costat dels seus. (Però que fa aquest carallot? Per què es posa tan a ran? Amb els metres de sorra lliure que queden i ha d’anar a posar-se tan a la vora! Però que no veu que a migdia ens asfixiarem tan junts?).

Mentre s’acosta rumia què li ha de dir, perquè, és clar!, cada dia han d’estar una estona fent visita. (Que si quina calor que fa!!, que si tot està caríssim!!, que si sé d’un restaurant, etc, etc. I a més, com es diu aquest home?? Josep?, Joan?, Bonifaci?... La veritat és que no fa cara de cap nom especial. Sempre que l’esmentem amb la Rosa ens hi referim com el marit de la Clotilde).

- Bon dia, què tal! Com estem? Creus que hi haurà meduses avui? Perquè amb aquesta calor...

El marit de la Clotilde, que estava encara ajupit col·locant les tovalloles dóna un bon dia fluixet, es gira preocupat cap a l’aigua del mar i guaita si hi ha alguna taca sospitosa per sobre d’aquell magnífic mirall blau, net i transparent. (No dissimulis!, que ja veig com pateixes, je, je, je, ... A veure si et piquen i estàs alguns dies de baixa, així jo podria llegir els diaris tranquil. Però no, millor que no, que després haurem d’aguantar la història de la teva aventura el que queda de vacances, l’any que ve i l’altre, i l’altre, ...).

Mentre els dos homes van xerrant, en banyador i amb els peus en remull, la platja es va omplint. Vora les deu arriba la Clotilde. (Encara sort!!, ara em podré banyar d’una punyetera vegada).

- Bon dia, què tal. Com estem? Mua, mua. (Renoi!, no sé quin perfum es posa aquesta dona, però cada vegada que se m’acosta em deixa mig marejat).

15

El senyor Riufí acalorat i cansat per la llarga estona de xerrera, aprofita l’oportunitat de l’arribada de la Clotilde i que el matrimoni s’ha d’explicar les seves coses per capbussar-se. (Valga’m Déu, quina meravella, quina sensació de benestar. Si no fos per aquests moments no em veurien el pèl a la platja).

Quan surt de l’aigua, s’eixuga la cara i s’asseu en una de les gandules cara al sol, però just en aquell moment arriba la Rosa. (Mira que ets oportuna. Ara que m’hi posava bé). Es diuen les quatre paraules de rigor i mentre la seva dona deixa la bossa que portava, ja la reclamen la Clotide i companyia per fer tertúlia. (Que no et passi res!).

Fa una estona que el senyor Riufí està assegut a la gandula llegint la premsa, quan de cop sent que un grapat de sorra li cau sobre les cames. En el temps d’apartar el diari per mirar d’on ve, dues palades més, consecutives, li aterren sobre el pit i la cara.

- Mecagoencony! Nen!, a veure si tires la sorra cap a un altre costat. (O la tires sobre el teu pare, a veure què diu).

El nen, d’uns set anys, que està fent un clot ran de mar, se’l mira amb cara de sorpresa, com volent dir: però què diu aquest? El senyor Riufí, emprenyat, deixa el diari, es treu les ulleres fosques i es dirigeix cap a l’aigua per netejar-se la sorra. (Aquest mocós m’ha deixat ben brut. Com hi torni li pessigo l’orella). Al sortir, s’adona que les tovalloles han quedat també empastifades i que el marrec ha desaparegut. (Ara em toca espolsar-les. És que aquí només hi ha feina, tu!).

No fa ni dos minuts que està ajagut bocaterrosa sobre la tovallola, deixant que el sol l’eixugui i li acariciï la pell, quan sent la Rosa que el crida del costat mateix. Es gira, es mig incorpora i veu que està acompanyat per la Clotilde i el seu marit. (Malament! Que deu passar ara?)

- Que dèiem per anar a sopar un dia d’aquests tots quatre, per canviar d’ambient ja que només ens veiem a la platja. (Només? Que no n’hi ha prou?)

- Ah!, molt bé, em sembla molt bé. Sí, sí, una gran idea. (No sé de qui deu haver estat, però n’hi ha per escanyar-lo).

El marit de la Clotilde afegeix que podrien dir-ho a en Rossend i la seva dona, que estan unes quantes tovalloles més enllà i a la Roser i el seu marit, i... (Sí home..., perquè no ho diem a tota la platja? Com més siguem més riurem).

És ja migdia, l’hora de fer l’última capbussada, ja que a dos quarts d’una ell i la Rosa pleguen veles. Es disposa a entrar a l’aigua, però s’atura. (Ostres!, gairebé sembla el metro a les hores punta això. A veure si trobo un forat). Es llança just al costat d’una dona grassa que

16

fa girar els braços com un helicòpter. Quan treu el cap de sota el mar, sent una veu femenina que diu:

- Animal! No veu que m’ha esquitxat tota! (Però que diu aquesta? No s’està banyant precisament per mullar-se? Hi ha gent que no hi ha qui els entengui).

L’endemà, el dia s’ha aixecat xafogós, hi ha com boirina. A les nou tocades, quan el senyor Riufí acaba de muntar la seva parada a la platja, es nota suat, xop de calor i humitat, per la qual cosa decideix banyar-se. Fa unes quantes braçades mar endins i, de cop, sent una forta picor a l’espatlla. S’atura, mira vora seu i veu una ombra blanca, quasi transparent, allà mateix. (Ja m’han picat! El que em faltava!). Des d’on està, veu al marit de la Clotide que estén les tovalloles tot tranquil. (Punyeta!, què li haig de dir jo ara?)

PERE JUHÈ

17

PER UN 11 DE SETEMBRE REIVINDICATIU

Quan aquest Xipreret us arribi, potser l’11 de Setembre ja haurà passat. No puc saber per endavant com haurà anat la celebració d’aquesta diada, i dic celebració tot i que el nom que li convé em sembla que és commemoració, sobretot aquest any, perquè ja em direu què hem de celebrar, una festa lúdica amb tots els daltabaixos que hem patit i que patim?

Deixant de banda els que aprofiten el dia per anar a la platja o a la muntanya, tant se val, potser perquè fins i tot no saben de què va o no els importa un fet cabdal de la història del nostre país, a tota la resta, a molts, se’ls ha fet entendre que les reivindicacions ja eren fora de lloc, que l’11 de Setembre era un dia de festa, en què es portaven flors al monument de Rafel Casanova, a la nostra ciutat en una cerimònia buida de sentit. Però, com que de tot això, ja n’he parlat més d’una vegada, ho deixarem de banda i exposaré alguns dels fets ocorreguts durant els darrers temps que, al meu entendre, ens porten a una Diada reivindicativa.

No sé si els catalans estem simplement decebuts, i per tant conformistes o “emprenyats” i per tant, en teoria, bel·ligerants, en el bon sentit de la paraula. I em temo que, en general, som més aviat conformistes. Jo no sé ben bé què ens ha provocat aquesta situació, gent més entesa ha explicat les causes que ens hi han portat. El que sí que sé és que no anem pel bon camí!

Massa gent, procedent de la immigració dels anys seixanta-setanta, però també molts de soca-rel catalana no saben o han oblidat què és Catalunya. Pel camí han abandonat l’orgull, sí l’orgull, de ser catalans, habitants d’un país petit amb un gran història, un país que ha sabut vèncer les dificultats, les traves, que ha trobat al llarg dels segles, un país que ha mantingut una llengua mil·lenària, malgrat la imposició de les llengües veïnes, el francès i l’espanyol i, que ha donat escriptors universals, un país que ha crescut amb l’esforç i la feina constant de cada dia, un país que ara pateix un assetjament en molts fronts.

No parlaré de l’apagada de l’any passat, ni de les avaries de Rodalies de RENFE (que l’arribada del TGV o AVE ha fet oblidar a

18

molta gent), de l’aeroport del Prat, etc. i ni tan sols de l’espoli que pateix Catalunya, del finançament, etc. parlaré tan sols una mica del Manifiesto por la lengua común. Podria malparlar dels seus signants, de Tele-5, de la Cope i de tots els que li han donat suport perquè pateixen pel castellà, una llengua parlada per 400 o 450 milions de persones, amenaçat pel català amb un potencial de 10 milions de parlants. Ridícul, oi? Però preocupant perquè, avalat per intel·lectuals i mitjans de comunicació, influenciarà l’opinió de milions de persones si més no a la resta de l’Estat.

També podria parlar de la tercera hora de castellà a les aules, que, en el fons, no crec que sigui tan greu, més ho és que als patis els alumnes juguin en castellà, perquè és quan inicien les seves futures relacions personals. De les parelles mixtes, en què s’imposa gairebé sempre el castellà. De la pèrdua del sentiment nacional a Catalunya Ràdio i a TV3, o, com diu Joan Ferran, de la crosta nacionalista, amb la desaparició, ara, d’Antoni Bassas, i d’altres abans, o les celebracions, en primera plana, dels èxits d’Alonso, etc.com si no hi haguessin notícies més importants. De com és gairebé impossible que el cambrer de torn t’entengui quan vols prendre una tassa de cafè o un refresc... i de com massa sovint acabem claudicant i ens passem al castellà. Deixem-ho perquè els exemples es multiplicarien.

Quan feia les classes de català a adults, majoritàriament castellanoparlants, tenia una idea molt clara: més important que ensenyar la llengua era, primer, fer conèixer i, per tant, fer estimar el país perquè l’aprenentatge de la llengua vindria després de forma natural. No tothom pensava el mateix, és clar, i els programes lingüístics van ocupar sovint l’espai que dedicava al coneixement de Catalunya, que per a mi era primordial, molt més que el fet d’aprovar un examen per, només, poder trobar feina.

Aquesta pedagogia per arribar a sentir-se integrat en el país, em sembla que no es fa o no es fa prou bé tampoc a les nostres escoles i col·legis, sobretot de l’àrea metropolitana on molts mestres, cada vegada més, fan les classes en castellà. Si hi afegim uns mitjans de comunicació bàsicament en castellà, que també és omnipresent en el lleure infantil i juvenil, la nova immigració sovint de parla castellana, el bilingüisme que ens han venut com a bo i que porta a la desaparició del català, perquè només el practiquen els catalanoparlants, etc., pintem un quadre bastant negre.

19

Però, davant d’aquest panorama, quina és la nostra actitud

personal? Ja sé que em repetiré, però és que no veig cap altre camí perquè hi ha coses que, per desgràcia, encara són vigents: la llengua no és simplement una eina de comunicació, sinó que està arrelada en la persona i en la comunitat en què viu, és una manera específica de pensar i veure el món. Mantenir-la viva és el nostre deure, si defallim perquè els altres són més, perquè ens entenem més de pressa o, més greu encara, perquè considerem el castellà una llengua de més prestigi, la nostra, més d’hora o més tard, morirà sense remei. Una llengua no se salva per decret, no es mata, mor perquè l’abandonen els seus parlants. Pensem-hi, encara hi som a temps, no hem de tirar el barret al foc, tenim un entorn poc propici, és cert, no tenim un estat propi, ni una sola llengua oficial com és el cas dels cantons suïssos, però si estimem de debò la nostra llengua i el nostre país, si ens en sentim orgullosos, ens en sortirem!

Josep Carner, el 1919, deia que la mutilació més trista que pot patir un home és la renuncia al seu idioma natural.

Aquest 11 de Setembre potser no cal anar a posar flors al monument de Rafel Casanova en un gest merament rutinari, o, en tot cas, hem de ser conscients que aquells coixins amb les quatre barres podrien, un dia, no representar res més que el símbol d’un país que va ésser i va perdre la identitat perquè els seus fills el van abandonar. Si no volem que això passi, és l’hora de posar fil a l’agulla: parlem català sempre a casa nostra, donem suport a la cultura catalana, demostrem la nostra fe en el futur, inculquem als nostres nens i joves l‘amor a Catalunya, si volem guanyar la batalla.

MATILDE MARCÉ

20

AMIC FRANCISCO (En record de l’amic Francesc Bultà)

Diuen de la gent que “pels seus fets els coneixeran”. En el teu recordatori hi podem veure un fragment de un dels

teus poemes preferits, La mort de l’escolà de Mn. Cinto Verdaguer

Amb això ja ens podem fer una idea clara de la teva sensibilitat.

Si hem de parlar de tu i dels teus fets, podrem dir que, a banda de bon espòs, bon pare i bon avi, home treballador i sobretot responsable, hi ha un altre fet que ens mostra qui i com eres.

La gran quantitat d’amics, de gent que t’apreciava i estimava, són una mostra palpable que eres una “bona persona”. De segur que, de tots els que et coneixíem, gairebé ningú pot tenir un mal record teu. La gent del bàsquet del Centre Catòlic, de l’Ateneu, del Casino del Centre, del gimnàs a on em consta que vas fer un molt bon amic, els teus companys i superiors de treball, que be t’ho van demostrar en la festa de la teva jubilació , i tots aquells amb qui tenies amistat al barri del Centre. Qui no t’estimava?

Has estat un home de pau, de diàleg, mai et mancava una paraula amable per a tothom, i també algun acudit. Però, això sí, sempre amb els punts sobre les is i la veritat pel davant, dient el què pensaves, amb educació i respecte. Virtuts totes de la gent honesta.

T’emocionaves amb les coses més senzilles, recordo que un dia després d’un acte al carrer Xipreret em vas dir: “Avui m’has fet saltar les llàgrimes”. I jo et vull dir, avui ets tu el quí ens les fas saltar a tots nosaltres, i per això estem aquí per fer-te aquest senzill acte de comiat.

De ben segur, ara, ja deus ser allí on van a parar totes les persones bones, però aquí sempre estaràs en el nostre record. Per això et diem Adéu bon amic i a reveure.

FÈLIX PUIG I CARLES FARRÉS

21

POESIA Desenes de miratges, cercles i més cercles, aigua que gira vertiginosa, sempre engolida. Al mig, la força d’una mirada que juga amb la dolçor de la pell i busca l’arrel fonda de l’aigua. El que tinc és un llapis a la mà un paper estès davant meu, el desig d’escriure noms plens de tendresa El color és el blau: blau fosc de la tarda, atzur del mar a migdia, blau -blau cel del cel- i el blau cendrós de l’oblit. Jo no ho voldria i busco el roig de la sang pell endins.

MONTSERRAT ABELLÓ Dins del llibre “L’arrel de l’aigua”

22

OPINIÓ

UNS TANT I ALTRES TAN POC Potser algú de vosaltres em dirà que, últimament, en els meus escrits, he

caigut en una mena de permanent reivindicació social i econòmica i que, per tant, tot plegat em fa tornar una mica pesat en abordar tantes vegades aquest tema. Però és que no ho puc evitar. Crec que als pobres, a la gent de la classe treballadora, ens hauria d’emprenyar, i molt, veure com els poderosos, els que sempre s’ho han quedat tot per a ells, se salten una vegada i una altra unes normes que a la resta ens han estat imposades i que si no les complim, sempre ens acaben castigant o sancionant. I en tot això hi incloc les trampes, els trucs i les manipulacions que fan servir per enredar-nos.

Aquí en va un exemple: L’any passat, abans que tot el tema econòmic s’espatllés, quan ens deien que tot anava tan bé, vaja, en plena eufòria, va sortir a la premsa unes declaracions del governador del Banc d’Espanya dient que, malgrat el bon moment econòmic, no era convenient entrar en un procés d’apujades de sous (i suposo que tampoc de les pensions) ja que això podria provocar un increment de l’IPC (Índex de preus al consum) Per tant, mentre “els de sempre” s’estaven “forrant” i gaudint dels beneficis que comportava la bonança econòmica, al pobres no els quedava més que “fotre’s” i aguantar-se amb el que ja tenien, no fos cas que gastessin massa i s’apugessin els preus. Com sempre.

Un quant temps més tard, poc abans d’aquest estiu, quan la crisi ja era realment manifesta, i reconeguda fins i tot pel govern, amb la majoria d’empreses constructores tremolant (i més d’una enfonsant-se) i amb les perspectives de creixement reduïdes al mínim, va aparèixer el director general de Banc Central Europeu dient que aquest no era el moment idoni per demanar augments dels salaris (i suposo que tampoc de les pensions) ja que en la conjuntura actual podria provocar un increment de l’IPC.

Analitzem-ho. Si quan les coses van bé, segons una de les màximes autoritats econòmiques de l’estat, els pobres i els treballadors no podem gaudir-ne perquè podem provocar una pujada de l’IPC (que malgrat tot es va acabar produint) i, si quan les coses no van tan bé, tampoc podem reclamar la nostra part del pastís, la pregunta és la següent: Quan ens toca? Quan apareixerà algun dia el governador, o el director general de torn, per dir “ara és el moment”?

Potser és que no ens ha de tocar mai. O potser només ens toca quan, ja emprenyats, arriba el moment en què aconseguim que a aquells que ho controlen tot els acabin tremolant les cames de por. Lamentablement quan s’arriba a aquestes situacions, les desgràcies vénen per una altra banda, i el que es guanya per un cantó, s’acaba perdent per un altre. O sigui, que a carregar-se de paciència i a aguantar.

23

Afortunadament, mai es perd l’esperança i, recentment, un ministre del

govern, ben conegut de nosaltres, ha manifestat obertament que potser no cal que es parli tant de renunciar a reivindicacions socials com les reivindicacions salarials i de les pensions i més que altres renunciïn a part dels grans beneficis. Esperem que l’escoltin.

Canviant d’història, però no de tema, dir-vos que en la majoria de llibres que he llegit o de pel·lícules que he vist, referent a altres èpoques, sobretot aquelles del segle XIX o principis del XX, i sempre des d’un punt de vista econòmic, quan una persona s’arruïnava, pel fet que fos, ho perdia absolutament tot, fins que no acabés de pagar tots els seus deutes. Qui no recorda el viudo Rius? O la Febre de l’or? On aquell que havia estat un prohom de la ciutat, per culpa d’unes males inversions o d’un mal moment, acabava vivint en un petit pis de l’Eixample, passant a formar part d’aquest grup majoritari anomenat “els pobres”.

Avui dia sembla que, per als poderosos, com sempre, això ja no cal que sigui així.

Des de no fa pas gaire, més d’una empresa constructora ha fet fallida, ja no tan sols per la crisi, sinó també per voler-se menjar algun peix més gran del que es podia empassar. I mentre les coses anaven be i l’empresa generava uns beneficis descomunals, ells, orgullosos, com a accionistes, paraven la ma per endur-se els diners de la part que manifestaven que els corresponia. I així va ser durant força temps.

Ara que les coses s’han tornat magres, l’empresa ha fet fallida, s’ha obert un expedient de suspensió de pagaments i es crea una comissió de creditors, per veure com ho poden fer per recuperar els diners que els deuen, ara tothom se’n desentén i presenten l’empresa com quelcom impersonal i com si ells no hi tinguessin res a veure.

On són aquells que durant tots aquest anys s’han estat omplint les butxaques? On s’amaguen? Han respost amb les seves fortunes per retornar el que es deu als creditors? Si eren bons per parar la ma quan tot anava bé, també haurien de ser-ho ara a l’hora de respondre dels deutes.

Jo no li vull cap mal a ningú. Tant de bo les coses haguessin seguit anant bé i no sentíssim a parlar de crisi. Però m’emprenya veure com s’exclamen molts d’aquells que durant força anys han estat guanyant diners a cabassos. On han ficat els diners? Comprant equips de futbol? En projectes megalòmans? M’és igual, però encara no he sentit a cap d’ells dir “estic arruïnat”. No l’he vist perdre els seus cotxes, el luxe que els envolta i que acabin vivint, com el de “La febre de l’or” en un petit pis de l’Eixample. Ara això ja no es porta. Potser el pis el tenen a Suïssa. No així aquells que treballaven per a ells i ara són a l’atur.

CARLES FARRÉS

24

HO SABÍEU? BREU HISTÒRIA DE LA CERVESA

Aquest mes d’agost fa calor, cosa bastant normal a l’estiu, per tant he pensat parlar-vos de quelcom refrescant i que gairebé agrada a tothom: la cervesa, però primer farem una petita introducció amb la planta que serveix per elaborar-la, l’ordi.

Una petita quantitat de la collita d’aquest cereal, el seu nom científic és “hordeum vulgare” , es fa servir per alimentar alguns animals, però la major part s’utilitza en el procés de maltatge i en l’obtenció de mostos per elaborar cervesa, encara que també serveix per destil·lar en la fabricació de whisky i ginebra. El seu cultiu es remunta a l’antic Egipte i va tenir gran importància en el desenvolupament de la població.

Els grecs i els romans també tenien coneixement d’aquesta planta i els segons la feien servir de base en l’alimentació dels seus gladiadors.

A Anglaterra, i potser a d’altres països, fins al segle XVI, els pobres només podien comprar el pa d’ordi, ja que el de blat era reservat a la classe alta. Això va durar fins que, al blat i a la civada, se’ls va dedicar més cultiu, i el pa es va deixar de fer amb ordi.

L’ordi no necessita terres tan fèrtils com el blat per a ser cultivat, es desenvolupa perfectament en terrenys ben drenats, en climes temperats i és una collita de primavera. Espanya ocupa el cinquè lloc en la producció mundial d’aquest cereal.

Entorn al descobriment de la cervesa hi ha una pila de llegendes. La història ens diu que fou inventada 4.000 anys abans de Crist (com qui diu, quatre dies), però hi ha diverses versions. Unes atribueixen l’invent al caprici d’Osiris, altres el situen a la Mesopotàmia i una altra versió que es va produir simultàniament a molts llocs, tant del Mediterrani com de la resta d’Europa.

Les restes arqueològiques més antigues de la seva producció es van descobrir en el jaciment de la vall d’Ambrona a Sòria.

Considerada una beguda sagrada, el seu consum es va estendre ràpidament. A l’edat mitjana fins i tot els monjos (que sempre han estat

25

famosos per elaborar bons licors), es convertiren en experts en la fabricació de la cervesa, millorant-ne aspecte, sabor i aroma.

Les primeres grans factories cerveseres són dels segles XIV al XVI, però l’època daurada va arribar a finals del segle XVIII, amb la

incorporació de la màquina de vapor a la indústria i el descobriment de la nova fórmula de producció en fred, i va culminar amb els descobriments de Pasteur, a finals del segle XIX, relatius al procés de fermentació.

Però no només han evolucionat els sistemes d’elaboració, sinó també els seus consumidors, ara són més selectius. Tasten, comparen i trien la marca que més els agrada, Per sort n’hi ha moltes i molt variades.

La cervesa té també grans valors nutricionals, amb un alt contingut de vitamines, sals minerals, proteïnes, fibres i carbohidrats. Fins i tot s’han fet estudis que diuen que va bé per al “colesterol”, ja que incrementa el “colesterol bo”, millora la coagulació de la sang i afavoreix la digestió, no té greixos i té menys calories (una ampolla o llauna normal) que un refresc, un got de vi o un suc de pinya.

No oblidem tanmateix que conté un cert grau d’alcohol, que pot variar entre els 5º de la normal i els 7 o 8º de les més especials, i això pot comportar un greu perill d’embriaguesa, si se’n beu més del compte.

26

Per sort ara hi ha les “0.0º”, algunes de les quals tenen el mateix

gust que les normals i també tenen menys calories. He descobert una utilitat de la cervesa que no sabia, ni hauria

imaginat. Recordeu que Cleopatra es banyava, deien, amb llet de burra per mantenir-se fresca i bella, doncs sembla ser que a la cervesa també se li donava aquesta utilitat de producte de bellesa.

Diuen que els egipcis (en general, eh?, no diu egipcis i egípcies), s’aplicaven escuma de cervesa per mantenir, o conservar, la frescor de la pell. I al segle XVI les coquetes princeses prussianes desenvolupaven el pit i també tenien cura de la seva pell amb cervesa.

Actualment, (i això tampoc ho sabia), els fabricants de xampú la inclouen en els seus productes per les seves propietats suavitzants.

No m’agrada fer propaganda de marques, però n’he trobat una que pot ser interessant per si això ho llegeix un “gourmet” de la cervesa.

L’elabora la bodega Maset del Lleó, ubicada al cor de l’Alt Penedès, va néixer el 1777, quan les terres pertanyien a l’abadia de Montserrat, i la família pagava un tribut per treballar-les. Evidentment que actualment les coses ja no són així, però el que segueix igual és l’elaboració, de forma artesanal, seguint els cànons de la tradició cervesera dels monjos cistercencs. El seu cos i sabor és degut a l’elaboració amb doble malta, que segueix el procés de fermentació a la mateixa ampolla, cosa que permet veure clarament el llevat. Suposo que la seva producció deu ser

limitada i el seu preu una mica elevat, porta el nom, natural-ment, de la bodega, i segura-ment que només es deu poder adquirir en botigues molt especialitzades.

Bé, ja no sé que més podria explicar-vos d’aquesta refrescant beguda, només que

aneu en compte si en beveu unes quantes, torneu a casa caminant o amb taxi, deixant el cotxe aparcat.

Espero que la majoria haureu passat un bon estiu.

ANTÒNIA CALDÉS

27

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL : B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058

“XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Miquel Patón, Fèlix Puig.

JA TENIM LOTERIA

75.848 La pots comprar a la secretaria de l’Ateneu i a les botigues col·laboradores

I si tu no en tens i ens toca? ...

Amb la col·laboració de:

Amb la col·laboració de:

Passatge de la Rectoria, núm. 1

Presentant aquest Xipreret, us farem un descopmte del 10%

Fins a final d’octubre VINE, T’HI ESPEREM!

PROPERA INAUGURACIÓ

“EL RACÓ DE LA MARIETA”

• ESMORZARS • DINARS • BERENARS

CUINA DE MERCAT