D La Guerra de Successió a Manresa i el...

Revista cultural de la Catalunya central

Tardor 2011

Núm. 107

8 €

D O S S I E R

La Guerra de Successió a Manresa i el Bages

Centre d’Estudis del Bages

Les seves activitats es diversifiquen en nombroses línies de treball o d’actuació:

• Conferències• Cursets• Estudis i informes• Congressos, seminaris i jornades• Col·laboracions amb d’altres

entitats i institucions per fer projectes en comú

• Premis• Publicacions • Revista cultural Dovella,

de caràcter trimestral

Una entitat cultural que agrupa nombrosos estudiosos, de formaciódiversa, que té per objectiu el foment i la promoció de treballs, de caràcterglobal o sectorial, relacionats amb la comarca de Bages des de qualsevol àmbit possible, posant un especial èmfasi en la seva divulgació, ja sigui per mitjans orals,escrits o àudio-visuals, incidint alhoraen la recuperació del patrimoni i de lamemòria històrica amb la intenció dedinamitzar la cultura bagenca.

Què fa?Què és?

Via Sant Ignasi, 4008241 ManresaTels. 938 73 65 25 - 938 74 11 55

SumariSumari

Editorial

Dossier

Imatges

3

5

6

7

35

41

45

48

11

18

24

33

Guerra

Estat de la recerca històrica a l’entorn de la Guerra de Successió a Manresa i el Bages

La Guerra de Successió a Manresa i el Bages.Una jornada d’estudi per a la promoció de la recerca històrica

Actituds filoborbòniques a la Catalunya central: la conspiració del tinent coronel Joan de MiquelAdrià Cases

La Guerra de Successió a la vila i al castell de Cardona. Recerca i llacunes documentals en els fons comunalsAndreu Galera i Ainhoa Pancorbo

La Guerra de Successió a la vila i al castell de Cardona: la recerca cartogràficaMeritxell Gisbert

La indústria metal·lúrgica manresana als segles XVII i XVIII: pedrenyalers, armers, encepadors,canoners i daguersJaume Plans

La batalla de Talamanca (13/14d’agost de 1714)Francesc Serra i Gustau Erill

La crema de Manresa del 13d’agost de 1713Francesc Serra

Castellbell i el Vilar a l’entorn dels anys 1714 i 1719 Joan Valls

Santpedor durant la Guerra de SuccessióMireia Vila

Imatges inèdites de coses desaparegudes:L’antiga resclosa del Cardener

Tardor 2011 - Núm. 107Any XXXI - IIa. època

Editen:

Redacció, Administració i Subscripcions:Via de Sant Ignasi, 40 - Apartat 37708241 Manresa - Tel. 93 873 65 25

Coordinació:Antoni Daura

Consell de redacció:Josep Alert, Ignasi Cuadros, Albert Fàbrega, Jofre Padullés, Jordi Piñero, Jaume Plans,Ramon Serra, Jordi Suades, Marc Torras i Lluís Virós.

Publicitat:Publicitat Clarena - Urgell, 3808241 Manresa - Tel. 93 872 43 86

Distribució:Nordest - Alemanya, 1917600 Figueres - Tel. 972 67 23 54

Disseny i producció gràfica:Farell - 08295 Sant Vicenç de Castellet Tel. 93 833 33 25

D.L: B-1531-1981ISSN: 0214-2430

Imprès en paper ecològic.

DOVELLA és una publicació membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal.

NOTA: La publicació dels articles no suposa necessàriament laidentificació amb les opinions expressades per llurs autors. LaRedacció tampoc no es fa responsable del redactat de la publicitato les informacions, que ens arriben de la mateixa manera com lesveieu impreses.

Amb el suport de:

Imatge de la coberta: Castell de Talamanca

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 2

L’OrquídiaTOTA CLASSE DE TEIXITS

VESTIM LA SEVA LLAR:• Roba per a la llar• Nòrdics-jocs de llit• Mides especials

INSTAL·LACIÓ DE COR TINATGES:• Estors• Paquetos• Panell japonès• Enrotllables screen• Enrotllables vegetals• Venecianes• Plisades• Tot tipus de cortines convencionals

Sant Joan Bta. de la Salle, 1208241 MANRESA

Tel. 93 872 52 22Fax 93 872 18 74

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 3

ls xocs armats han estat, lamentablement, una constant al llarg de la història de la huma-nitat. Si bé a les darreres dècades s’ha aconseguit un certa sensibilitat i rebuig social –al-menys a Occident– davant la sang que s’hi vessa, la realitat és que seguim immersos en ladialèctica de l’enfrontament bèl·lic per desencallar conflictes. No cal anar gaire lluny en el

temps i l’espai: recordem a Europa mateix la guerra dels Balcans, fa ara una vintena d’anys i, a l’al-tra banda de la mar Mediterrània, la guerra civil de Líbia, que tot just ara es comença a desactivar.I, més aprop, hem patit durant gairebé mig segle la guerra de baixa intensitat –però igualment dra-màtica– del grup basc ETA, utilitzant mètodes de guerrilla urbana i d’atemptats selectius contra lesforces policials i la població en general. Tot i que aquest tipus de violència se l’ha anomenat “terro-rista” perquè no hi participen tropes regulars i el camp de batalla és indefinit, la veritat és que qual-sevol guerra és realment terrorífica per a qui la pateix, en major o menor grau. Sortosament semblaque en aquest darrer cas la lluita armada s’ha acabat i es recondueix políticament mitjançant mèto-des democràtics.

Hem fet aquest preàmbul perquè en aquest número de Dovella presentem, de manera monogràfica,un dossier dedicat a la Guerra de Successió (1705-1714) que assolà la nostra terra i tots els altrespaïsos catalans. Un conflicte de caire internacional, nascut arran del plet successori a la mort de Car-les II, monarca, entre d’altres, dels diversos regnes d’Espanya que enfrontà dos pretendents: el bor-bó Felip d’Anjou, nét del rei de França LluísXIV i l’Arxiduc Carles d’Àustria, fill de l’emperador Leo-pold i nét de la infanta Maria, filla de Felip III de Castella. La designació de Felip es va formalitzarde seguida i fou ben acceptada per Castella i bona part de l’alta noblesa catalana que l’acceptà coma Felip IV de la corona d’Aragó. De tota manera, diverses grans potències europees del moment, li-derades per Gran Bretanya i Holanda, s’hi oposaren i començà la guerra. L’enfrontament anava mésenllà del mandat d’una o altra dinastia. Estaven realment en joc dos models polítics: un de centra-litzador i uniformista i un de respectuós amb les llibertats, el lliure comerç i els privilegis secularsdels diversos regnes hispànics. No és estrany, doncs, que la burgesia catalana apostés pel bàndol aus-tracista. Hi havia també el record de les pretensions castellanes que foren la causa de la Guerra delsSegadors, al segle anterior, que no presagiava res de bo.

Els enfrontaments es van anar succeint, amb situacions que demostren que hi havia voluntats con-traposades a Catalunya mateix. En qualsevol cas, el resultat final fou desfavorable als interessos ca-talans i vam perdre de seguida la nostra legislació i les institucions governamentals. El país es va anarrefent econòmicament durant tot el segle XVIII, però, supeditats a les lleis castellanes, se’ns va apli-car una política repressiva i d’aleshores ençà s’inicià un genocidi cultural que, en molts aspectes, en-cara dura. És bo, doncs, conèixer què va passar aleshores a casa nostra i veure els tràgics episodis–com l’incendi de la ciutat de Manresa– que van viure els nostres avantpassats. És per això que desd’aquí volem contribuir a la divulgació dels treballs que estan realitzant els nostres historiadors. Es-perem que tot plegat serà del vostre interès i ens servirà per entendre millor el present.

E d i t o r i a l

Guerra

E

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 4

Estat de la recerca històrica a l’entorn

de la Guerra de Successió a Manresa i el Bages

D O S S I E R

La Guerra de Successió a Manresa i el BagesUna jornada d’estudi per a la promoció de la recerca històrica

Són desconegudes les repercussions de la Guerra de Successió a Manresa i la seva comarca, tot i que Manresa va seruna de les principals ciutats catalanes més castigades, després de Barcelona, com ho testifica el paorós incendiprovocat per les tropes de Felip Vè l’any 1713 que va destruir la Casa de la Ciutat, entre molts altres edificis.

Tampoc és conegut el grau d’implicació de les elits econòmiques manresanes en el projecte austracista, sensible al’ampliació internacional dels mercats, quan la ciutat arribarà a ser el primer centre seder de tot Espanya durant el segleXVIII. Manresa també va presentar una tradició jurídico-constitucional envejable. Sense anar més lluny, cal esmentar lanissaga dels Amigant, que aplegà una família dedicada als afers jurídics des de la guerra dels segadors, i que portarà aun dels seus membres a ocupar el càrrec d’advocat fiscal de la Reial Cort, i oïdor de la Reial Audiència. D’obligada citaés el cas de Lluís de Peguera, autor de la famosa Pràctica y estilo de celebrar Cortes en Cataluña (1631), ampliadaposteriorment per Antoni de Capmany (1821) durant la seva estada al Cadis constitucional com a demostració de lamodernitat política dels catalans.

Pel que fa a la resta de la comarca, el Bages va viure la Guerra de Successió fins els darrers moments. De fet, va ser unafortalesa bagenca, la de Cardona, la darrera en capitular sota el poder borbònic, una setmana més tard que Barcelona, el18 de setembre de 1714. El control de Cardona per la resistència catalana va allargar la guerra al Bages i a la Catalunyacentral. Seguint l’exemple de Manresa, la comarca va ser durament reprimida pels borbònics, com és el cas dels dosincendis de la vila de Sallent dels anys 1713 i 1714. La comarca va viure també la darrera victòria de l’exèrcit catalàcontra els borbònics (Talamanca, 13/14-8-1714) i va ser el bressol d’importants personatges claus en aquest conflicte,com el moianès Rafel Casanova i Comes, conseller en cap de Barcelona durant la conquesta borbònica de la ciutat, l’11de setembre de 1714.

És, doncs, molt gran l’amplitud d’aspectes que encara cal estudiar d’aquest període atesa la transcendència històricad’aquells fets. En el marc de la commemoració del 300 aniversari de la guerra de Successió a Manresa (2011-2014),institucions, entitats i investigadors compartim l’interès en ampliar el coneixement que tenim d’aquest període i fer-neun àmplia difusió.

El passat mes de desembre de 2010 es va crear una comissió promoguda per l’Ajuntament de Manresa amb l’objectiude preparar diferents accions de recerca i de difusió a fer en els propers anys per a la commemoració dels fets de laGuerra de Successió. Les primeres accions s’han realitzat el 2011 i la previsió és acabar el 2014. La comissió inicialestà formada pels historiadors, especialistes en el període, Adrià Cases, Llorenç Ferrer, Francesc Serra i Lluís FerranToledano, pels representants d’entitats Jaume Plans, del Centre d’Estudis del Bages, i Jordi Rodó, dels Amics de la Seu,i per Marc Torras, director de l’Arxiu Comarcal del Bages, Francesc Vilà, director del Museu Comarcal de Manresa, iMercè Argemí, tècnica de patrimoni de l’Ajuntament de Manresa.

La primera acció proposada per la comissió va ser una jornada d’estudi que es va fer el dissabte 2 de juliol de 2011 alMuseu Comarcal de Manresa adreçada als investigadors que poguessin aportar recerques, acabades o en curs, sobre laGuerra de Successió a Manresa i a la comarca del Bages en diferents aspectes: història, història de l’art, geografia, etc.

Amb la jornada es pretenia crear un marc de trobada i de debat entre especialistes i oberta al públic en general per feraflorar i posar en comú les recerques ja realitzades i, alhora, per crear un punt de partida per a noves recerques queabastin aquells aspectes poc o gens coneguts.

En aquest número monogràfic de la revista trobareu les principals aportacions que es van fer en aquella jornada. Altresarticles, per qüestió d’espai, els trobareu en una propera Dovella. Com veureu, els àmbits d’estudi són ben diversos i lesaportacions permeten obtenir una visió àmplia dels diferents àmbits i nivells d’afectació política i social a la comarca.També podreu observar, però, com ja es va fer notar al debat generat a la jornada d’estudi, que encara hi ha moltarecerca a fer. Valgui, aquest, com un primer pas.

La comissió organitzadora dels actes de commemoració de la Guerra de Successió a Manresa

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 6

Aproximadament ara farà una tren-tena d’anys dues autores van posarsobre la taula un debat interessant alvoltant de la presència de posiciona-ments borbònics entre els estamentscatalans d’inicis del segle XVIII.1

Quelcom que contrastava amb el dis-curs interpretatiu principal, ja que si-tuava Catalunya –i bona part de la Co-rona d’Aragó- dins l’òrbita de l’aus-triacisme. Pocs autors han seguitaquest interessant filó i, tret d’escas -ses aportacions,2 els actius borbònicscatalans d’aquest període encara res-ten lluny de ser coneguts completa-ment. Almenys, si ho comparem ambel seu “contrincant” austriacista.

Des del nostre punt de vista,aquesta temàtica encara presenta uncert marge de millora de manera quemés enllà del tipus de pensament iprojecte polític que defensaven elspartidaris de la casa Borbó –quelcomque sí ha estat més acotat-, seria in-teressant aprofundir en el coneixe-ment de personatges i territoris quevan decantar-se per la dinastia d’ori-gen francès. En altres paraules, in-tentar apropar-nos a la complexa xar-xa de relacions interpersonals (clien-telars) que estaven darrera d’aquestposicionament.

En aquestes breus pàgines propo-sem obrir una hipòtesi de treballfruit de les investigacions que hemestat realitzant a l’Archivo HistóricoNacional de Madrid. L’objectiu que

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 7

D o s s i e r

Actituds filoborbòniques a la Catalunya central:la conspiració del tinent coronel Joan de Miquel

Adrià Cases

ACS, Lligall 90, document 162. Carta de Joan de Miquel als cònsols de la ciutat de Solsonademanant que Esteve Coma i Tomàs Llorens entreguin els diners als cònsols de la ciutat. Escrita des de Sant Cugat del Vallès el 22 d’abril de 1706.

perseguim és discutir si a la Catalu-nya central va existir-hi una presèn-cia borbònica “soterrada” que tal comveurem, al 1709, intentà armar elpaís per forçar l’entrada de l’exèrcitfrancès per l’Alt Berguedà. Que la zo-na central del Principat era una àreaeminentment austriacista no hi hacap mena de dubte. Poblacions comManresa, Solsona, Cardona i Vic ensón bons exemples. A Berga la situa-ció és més confusa i tot i que la do-minació austriacista també va acabarimposant-se, s’ha de remarcar un po-sicionament pro-borbònic de la màdel marquès de Gironella3, Josep deMarimon i Anton de Manegat.Aquests personatges, en diverses oca-sions, van mobilitzar homes –ja fos-sin sometents o miquelets– per llui-tar en favor de Felip V. Com a exem-ple ben il·lustratiu és molt recoma-nable donar un cop d’ull al pamfletque va publicar la ciutat l’any 1714.La intencionalitat per guanyar-se lacomplicitat del bàndol victoriós restaben evident,4 quelcom que deuriasucceir atès que la ciutat va rebre elprivilegi de poder utilitzar armes,prerrogativa absolutament prohibida ala resta de Catalunya.5 De fet, ja l’a-ny 1707, diversos personatges delBerguedà partidaris del Borbó i en-capçalats per Josep Viladomar vanexi liar-se al Rosselló. Des d’aquestaàrea, molts d’aquests prohoms vanactuar amb determinació amb l’ob-jectiu d’aixecar el país en favor delduc d’Anjou.6

El cas que presentem a continua-ció, però, neix de les files austriacis-tes, del metge i tinent coronel solso-ní Joan de Miquel. Segons un inte-ressant article de la revista d’històriade la ciència i la medicina Gimbernat,aquest personatge va ser un fervent“militant” austriacista. Les fonts del’època el consideren un personatgeclau per a l’aixecament de tota la Ca-talunya central en favor de l’arxiducd’Àustria.7 Ell mateix va estar presentdurant els fets de Vic de primers dejuliol de 1705; o al setembre del ma-teix any, tot demanant l’obediènciade Cardona.8 L’article que hem refe-rit demostra l’activitat intensa d’a-quest metge-militar durant els pri-mers anys de confrontació (1705-

1706). Fins i tot tenia la confiançadel rei-arxiduc per capitanejar les tro-pes de l’interior del país que haviende reprimir qualsevol actitud contes-tatària vers la nova monarquia aus-triacista. 9

El 10 de gener de 1709, però, elsesdeveniments van canviar radical-ment i Joan de Miquel va reunir-se ensecret a Puigcerdà amb els borbònicsJoan de Josa i Anton de Manegat.10

En aquesta trobada, Joan de Miquelva proposar als dos dirigents de laCerdanya una doble entrada de l’e-xèrcit francoespanyol. Per una banda,ell pretenia que el gran contingent si-tuat a la Franja d’Aragó s’introduís

amb força per Cervera en direcció aCardona. Paral·lelament, aconsellavaque l’exèrcit francès del duc de Noai-lles entrés per Bagà amb la intencióde dirigir-se cap a Berga. Al mateixtemps, Joan de Miquel afirmava queestava mantenint 200 homes armatsque podien acompanyar l’exèrcit pe-rò va una mica més enllà quan tam-bé indicà que, una vegada el contin-gent s’hagués establert a l’àrea deSolsona, Berga, Manresa, Pla de Ba-ges i Lluçanès, ell mateix seria capaçde mobilitzar gent “parcial” que do-nés suport a aquesta incursió militar.En aquesta trobada, el metge solsonítambé va demanar ajuda econòmica

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 8

ACS, Lligall 90, document 163. Carta de Joan de Miquel als cònsols de la ciutat de Solsonademanant la mobilització dels sometents. Escrita el 29 d’abril de 1706.

per poder mantenir els homes mobi-litzats. Quelcom que va aconseguir jaque Anton de Manegat va facilitar-li400 doblons. Aquesta “conspiració”va arribar en mans del propi Felip V,que acceptà mantenir el contacteamb el dit personatge així com ga-rantir-li certes despeses. 11

El cas, però, és que tot i aquestpropòsit del metge-militar, l’operacióno es va concretar mai al llarg de to-ta la guerra de Successió i les forcesde Noailles no van introduir-se perl’àrea de Bagà. Segurament, la difi-cultat del terreny havia de ser una tra-va important a l’hora de dur a termeuna operació d’aquest estil. Peraquest motiu, les forces del generalfrancès sovint incorrien Catalunya perla zona empordanesa.

Joan de Miquel –no sabem de qui-na manera– va ser empresonat per lesautoritats austriacistes. Imaginemque la seva idea deuria ser descober-ta ja que gràcies a les cartes de Joande Josa sabem que va arribar a esca-polir-se del captiveri. Un cop fugat–pel que sembla amb el seu germà–va passar al Rosselló, “donde le ha te-nido consigo estimandole mucho y va-liendosse de él, para cosas del RealServicio el Duque de Noailles […]”.13

El secretari de Felip V –Grimaldo–fent un breu informe del personatge,advertia que “era un medico catha-lan, que en ocasion del sittio prime-ro de Barcelona, levantò toda lamonttaña contra Su Magestad y quede alli a algun tiempo, o quizas no ha-llandosse recompensado de los en-emigos, o lo mas cierto cayendo en suerror, mudò de conducta, y en prue-ba de ello, teniendole ya ellos por dis-idente, le pusieron preso […]”. 14

Des del Rosselló el metge solsoníva marxar a Baiona i, un cop al sudoest de França, va intentar establir re-lació amb la Cort borbònica de Ma-drid. Ell mateix envià cartes al rei Fe-lip V i al comte d’Aguilar. En la cor-respondència Joan de Miquel semblamostrar-se penedit dels seus actes idemanava ajuda econòmica atesa laseva delicada situació: “todos mis tra-bajos, y perdidas los tengo señor, pormuchos respetos, por bien emplea-dos, contentísimo solo de verme res-tituido vassallo de mi legitimo Rey

[…]”. 15 De la documentació treballa-da sembla advertir-se que Madrid nova fer cas a les seves demandes. I,més, si tenim en compte que a lesacaballes de la guerra tornem a tro-bar el metge-militar solsoní en l’òrbi-ta austriacista, lluitant novament alcostat de l’Arxiduc. Tal com relatal’article que anteriorment hem referit(Gimbernat), Joan de Miquel va mo-rir el 4 d’agost de 1711, quan les tro-pes borbòniques van entrar a Solso-na i els vilatans van oferir resistència.Pel que sembla, el metge va morir du-rant l’intercanvi de foc que van pro-tagonitzar ambdues faccions. 16

Més enllà de la personalitat d’a-quest interessant metge, segons lesfonts, home de caràcter dur, així comagosarat, o de la motivació que el vaportar a canviar de bàndol, a nosaltresens interessa destacar que durant laseva “conspiració” per intentar acos-tar l’exèrcit francès al pas de l’AltBerguedà, ell mateix manifestà quearreu de la Catalunya central (Solso-na, Berga, Manresa, Pla de Bages i

Lluçanès) existia gent partidària a laincursió francoespanyola. Òbviament,no sabem la força real d’aquesta pre-sència poblacional, ni sabrem ambcertesa la credibilitat del judici deJoan de Miquel. Des del nostre puntde vista, però, aquesta observació ésabsolutament rellevant atès que obranous horitzons arreu d’aquesta àreadel Principat. De tots és sabut el po-sicionament de la ciutat de Berga, es-pecialment durant els anys inicials.Ara bé, el metge assenyala que elspartidaris del duc d’Anjou també estrobaven en àrees que a priori s’hanconsiderat eminentment austriacis-tes.

Som plenament conscients que elparticularisme d’aquest cas pot por-tar-nos a extreure unes primeres con-clusions errònies. Si tenim en comp-te, però, l’herència i els estudis quehan abordat les actituds borbòniquesa inicis del segle XVIII –tal com hemreferit a l’inici de l’article–, podríemadvertir que el posicionament borbò-nic a Catalunya (o almenys a la Cata-

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 9

ACS, Lligall 90, document 169. Carta de Joan de Miquel als cònsols de la ciutat de Solsonademanant que es cobrin 500 lliures als arrendadors de les baronies de Joan de Josa per destinar-lesa repassar les muralles. Escrita el 6 d’abril de 1706.

lunya central) va ser més transversaldel que podem considerar. D’altrabanda, hem de pensar que Joan deMiquel, a partir de l’any 1706, va ca-pitanejar les forces que perseguienels adversaris del rei-arxiduc a l’inte-rior del país. Probablement, el fet d’e-xercir aquesta tasca, va possibilitar-lo a introduir-se i conèixer personali-tats que en menor o major mesura s’i-dentificaven amb el Borbó.

Fent un canvi de personatge, peròsempre seguint aquest teló de fons,Josep d’Alòs –jutge de confiscacionsde l’exèrcit francoespanyol a Catalu-nya– deixava entreveure a Grimaldoles possibilitats que podria represen-tar entrar per la banda de Cardonaamb l’exèrcit: “Si Dios me diesse lafelicidad de ganar el Castillo de Car-dona, hay mucha gente prevenida pa-ra poner en obediencia de su Mag. lamayor parte del veguerio de Manresaasta las montañas que dominan a Vi-que; y los de la comarca de Berga semuestran finissimos, haviendo muc-hos tomado las armas contra los vo-luntarios […]”. 17

Abans de cloure aquest treball vo-lem reiterar que no pretenem reinter-pretar el posicionament austriacistamajoritari que manifestà Catalunyadurant la guerra de Successió espa-nyola. Aquest episodi breument des-crit, però, més enllà de les possibili-

tats de treball que pot oferir-nos, jaens permet fer notar el que diversosautors han manifestat a mesura ques’endinsen en l’estudi del període1700-1715: la dificultat del momenthistòric és tant profunda que hemd’evitar la mirada unidireccional icentrar-nos en definir amb exactitudla realitat polièdrica de la societat ca-talana d’inicis del segle XVIII. Sem-bla que la Catalunya central es pre-senta com un bon laboratori.

NOTES

1. Eva SERRA, Senyors, Bandolers, Mi-quelets i Botiflers: estudis d’història deCatalunya (segles XVI al XVIII). Empú-ires, Barcelona, 1984; Núria SALES, Elsbotiflers, 1705-1714. Rafael Dalmau,Barcelona, 1981.

2. Joaquim ALBAREDA i SALVADÓ, «Elsexiliats catalans de finals del segle XVIIi principis del segle XVIII en els Comtats:Barretines, Botiflers, Carrasclets». Co-lloque «Les Exils Catalans en France».Centre d’Études Catalanes de Paris IV-Sorbonne et Universitat de Girona, Paris,2000; Política, religió i vida quotidianaen temps de guerra: 1705-1714: el Die-tari del Convent de Santa Caterina i lesMemòries d’Honorat de Pallejà. Eumo-IUHJVV, Vic-Barcelona, 2001. Rosa Ma-ria ALABRÚS IGLESIAS, Felip V i l’opi-nió dels catalans. Pagès, Lleida, 2001.

3. Francesc d’Agulló i Pinós.4. Arxiu Comarcal del Bergueda (ACBR).

Llibres Notables, sig.: C.1.1.1.6, «Ma-nifestacion de muchos y relevantes ser-

vicios con que la real villa de Berga haservido a la sacra, catolica y Real Ma-gestad, de su legitimo rey y señor d. Fe-lipe Quinto».

5. ACBR, Llibres Notables, sig.: C.1.1.1.3,Privilegi d’ús d’armes.

6. Archivo Histórico Nacional (AHN), lligall320-2; ALBAREDA SALVADÓ, «Els exi -liats catalans….

7. Lluís GUERRERO, Joan PUJOL i EnricBARTRINA, «Joan Miquel (1669-1713),un metge austriacista solsoní», Gimber-nat: revista catalana d’història de la me-dicina i de la ciència, vol. 47, Barcelo-na, 2007, pp. 85-94.

8. GUERRERO, PUJOL, BARTRINA, «JoanMiquel (1669-1713)…, pp. 89-90.

9. GUERRERO, PUJOL, BARTRINA, «JoanMiquel (1669-1713)…, p. 91.

10. Joan de Josa i Agulló era cosí del mar-quès de Gironella i coronel de cavalleriade l’exèrcit borbònic. D’altra banda –toti que no ho sabem amb certesa– Antonde Manegat va ser probablement gover-nador borbònic de la vila de Puigcerdà.Segons la correspondència treballada al’AHN (Fons Estat) aquest personatge vacomptar sovint amb la complicitat delduc de Noailles.

11. AHN, Estat, lligall 369.12. AHN, Estat, lligall 365.13. AHN, Estat, lligall 383.14. AHN, Estat, lligall 383.15. AHN, Estat, lligall 383.16. GUERRERO, PUJOL, BARTRINA, «Joan

Miquel (1669-1713)…, pp. 91-92.17. AHN, Estat, lligall 411-1.

Adrià CasesHistoriador

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 10

ADS, Arxiu Parroquial de Solsona. Llibre d’òbits núm. 5, de 1713 a 1762. Partida de defunció del Dr. Joan Miquel.

En el marc de la jornada d’estudique es va celebrar a Manresa el dis-sabte dia 2 de juliol, vam voler donara conèixer des de l’Arxiu Històric Mu-nicipal de Cardona les possibilitats derecerca a l’entorn de la documentaciócomunal que es conserva en els nos-tres fons, així com les diferents líniesde recerca i divulgació endegades desde l’arxiu a l’entorn del conflicte, lesquals es complementen amb les por-tades a terme per d’altres investiga-dors com ara el Dr. Francesc Serra enl’àmbit del setge de Cardona i l’evo-lució de la guerra a la Catalunya cen-tral o la Carme Muntaner, Emile d’Or-geix o la Meritxell Gisbert, en l’àmbitde la cartografia històrica sobre elcastell i la fortalesa de Cardona. Totun seguit de referències que tenenuna referència comuna en la webwww.cardona1714.cat impulsada perl’Ajuntament de Cardona amb el su-port del Museu d’Història de Catalu-nya.

1. Recerca i llacunesdocumentals en els fonscomunals

L’estudi d’aquest període crucialde la nostra història topa, des de laperspectiva de Cardona, amb una di-ficultat difícil de resoldre per l’inves-tigador. Ens referim a les llacunes do-cumentals que els fons locals mani-

festen com a conseqüència de lesdestruccions dutes a terme a la tar-dor de 1711 per les tropes el duc deVendôme que assetjaren el castell deCardona amb la posterior ocupació dela vila entre els mesos de novembre idesembre.1 Endemés de les possiblespurgues selectives dutes a terme a lafi de la guerra amb l’objectiu de ferdesaparèixer els senyals d’adhesió a

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 11

D o s s i e r

La Guerra de Successió a la vila i al castell de CardonaRecerca i llacunes documentals en els fons comunals:urbanisme, socioeconomia, adhesions ideològiques de l’oligarquia vilatana i conseqüències del conflicte sobre la població civil

Andreu Galera Pedrosa - Ainhoa Pancorbo Picó

Gravat d’època amb la recreació del setge del castell de Cardona a la tardor de 1711, treball de F.Mota, inclòs a l’obra d’A. de Bofarull, Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña, Barcelona,1876-1878 (Arxiu Històric Municipal de Cardona).

la causa contrària i eliminar així lesproves testimonials que comprome-tessin davant el nou ordre polític.Sense oblidar-nos de les ordres cur-sades per les autoritat borbòniquesper a destruir els documents de l’è-poca del govern de l’arxiduc. Enaquest sentit, no és casual que vo-lums amb un gran valor testimonial,com ara els llibres de deliberacionsdel Consell dels anys del conflicte,hagin desaparegut. Significativament,la sèrie moderna comença l’any1718.2 Circumstància que també po-dem observar en els arxius de lacol·legiata de Sant Vicenç del castelli de la parròquia de Sant Miquel dela vila, on els volums d’aquests anysamb referències explícites als fets vis-cuts han estat esporgats.3

És evident que aquestes llacunesdificulten sobremanera la tasca de re-construir els fets que envoltaren l’i-nici i desenvolupament del conflicteen l’àmbit de Cardona. Malgrat tot,ens queda una doble via de recerca.La primera són els registres de la Cla-varia comunal, una font que en el seumoment ja van ser objecte d’una lec-tura amb l’objectiu de censurar elspossibles testimonis compromete-dors. Per això mateix, el nom de Car-les d’Àustria, com a l’arxiduc primeri com a rei després, apareix sempreesmenat i ratllat. El censor, però, nova considerar que aquelles notes ha-

guessin de ser eliminades, possible-ment en consideració a la seva bre-vetat. 4 I la segona és la documenta-ció de l’època aplegada en els fonsnotarials de Cardona, conservats enl’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Sense oblidar-nos d’altres fontscoe tànies com ara la crònica inèditasobre el setge escrita pel pare guar-dià del convent de Sant Dídac de l’or-dre franciscana, fra Joan Guanter,

que l’any 1914 restava a mans deLeonci Soler i March i que en l’ac-tualitat resta desapareguda (esperemque algun dia torni a aflorar a la llumper ser publicada).5 O com ara el die-tari de guerra del mariscal Guido vonStarhemberg, traduït i editat per J.Riba i Gabarró.6 O la Relación de l’a-lliberament del castell de Cardona aldesembre de 1711 adreçada a la rei-na pel mateix mariscal von Starhem-

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 12

Registre de la Clavaria de l’any 1705, on podem observar el nom de l’arxiduc Carles d’Àustriaesmenat pel censor (Arxiu Històric Municipal de Cardona).

Plànol on es defineixen els tipusde protecció de les parcel·les delnucli antic, inclòs en el PlaEspecial de Protecció del ConjuntHistòric de la Vila de Cardona.Aquest instrument és la baselegal sobre la qual s’han pogutelaborar gran nombre d’estudishistòrics i arqueològics.

berg, que es conserva impresa entrela documentació donada pel prof. Jo-sep Fontana a la biblioteca de la Uni-versitat Pompeu Fabra i que conei-xem gràcies al Dr. Francesc Serra.

2. Les línies de recercaendegades

2.1 Urbanisme i guerraUna primera línia de recerca ha es-

tat l’urbanisme de la vila de Cardonaa l’alba del set-cents i els efectes dela guerra sobre la mateixa en el marcde la transformació del castell en for-talesa militar. A tall d’exemple nomésesmentar l’enderroc de l’antiga casaAltarriba (aleshores propietat del ca-pità d’Infanteria Ermenter Tarroja),situada als peus de la costa del cas-tell, a unes seixanta passes de la por-ta de la fortalesa, la qual va ser valo-rada, el 18 de novembre de 1711, pelmestre de cases Josep Ribera pelpreu de 1.700 lliures, i l’aprofitamentde les fustes de la seva teulada, aixícom d’altres peces per ser pujadesfins al castell per fer casamates, co-brir cisternes, etc.7

Aquesta perspectiva d’anàlisi queparteix d’un estudi molt més amplique inclou tot el període medieval ique té com a punt de partença elmarc jurídic i normatiu establert pelPla Especial de la vila de Cardona de-clarat Bé d’Interès Cultural en la Ca-tegoria de Conjunt Històric DOG 7 defebrer de 1992.

El catàleg d’edificis, elements i es-pais declarats d’interès historico-ar-quitectònic estableix un procedimentlegal i administratiu que contempla larecerca històrica i arqueològica delsmateixos amb l’objectiu de fer aflorarel ric patrimoni històric, arquitectònici artístic que s’amaga en el centre his-tòric de la vila. I entre els quals s’in-clouen les cases i espais que van viu-re i habitar les famílies protagonistesd’aquest període cabdal de la nostrahistòria com ara els Olzina, els Franchi molts d’altres.

Per al seu estudi comptem ambdocuments d’una vàlua excepcionalcom són els registres aixecats entre1716 i 1720 arran la implantació delReial Cadastre amb la descripció de-

tallada de cadascuna de les cases dela vila, amb la seva ubicació, titulars,si l’habitaven aquests darrers o llo-gaters, estructura per plantes i usos,les seves confrontacions i el seu va-lor. Sense oblidar la mateixa docu-mentació notarial.

A més de la documentació esmen-tada, estudiada ja per a l’elaboraciódel catàleg d’edificis, aquesta línia derecerca es va complementant i no-drint dels estudis que s’elaboren ensol·licitar llicències d’obres en el nu-cli històric. Les parcel·les que han deser objecte d’obres són també objec-te d’estudi individualitzat, fet quepermet dur-ne a terme una avaluacióhistòrica, arquitectònica, arqueològi-ca i artística i, conèixer-ne l’evolucióal llarg de la història i, per tant, en elperíode estudiat. Aquesta línia per-metrà, a partir de les parcel·les estu-diades, anar elaborant l’evolució his-tòrico constructiva per barris i, final-ment estudiar, amb un bon nombred’exemples, l’afectació del conflicteen les parcel·les, a partir de recons-truccions, remuntes, afegitons i re-paracions.

2.2 Estructura socioeconòmica a l’alba del 1700

Una segona línia de recerca ha es-tat l’estudi del canemàs social i eco-nòmic de la vila en aquest període i

la composició dels òrgans de governde la vila com ara el consell comunali el Consolat. Els primers resultats va-ren veure la llum l’any 2005 dins lacomunicació «Cardona i l’adhesió a lacausa austriacista (1700-1705)»,presentada en el marc del congrésL’aposta catalana a la Guerra de Suc-cessió 1705-1707 celebrat del 3 al5 de novembre de 2005 al Museud’Història de Catalunya (i publicadesl’any 2007, ISBN: 978-84-393-75903-7, p. 467-488).

2.3 Adhesions ideològiques de l’oligarquia vilatana

La tercera línia de recerca ha es-tat l’oligarquia vilatana i la seva com-posició, amb especial atenció als seuslligams econòmics, estamentaris i fa-miliars. Per atendre després les sevesadhesions ideològiques a favor de lescauses austriacista i borbònica enfunció dels seus respectius interessosi lligams amb l’administració de lacasa ducal de Medinaceli-Cardona.Dades que també varem avançar en lacomunicació «Cardona i l’adhesió a lacausa austriacista (1700-1705)».

2.4 Les Salines i els efectes de la guerra

La quarta línia de recerca ha estatl’afectació de la guerra sobre les Sa-lines i les seves rendes. Així, per ex-

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 13

La documentació escrita permet situar cronològicament el petit cimbori de la casa Combelles,situada al carrer Major de Cardona, en el període estudiat.

emple, una de les primeres actua-cions dels partidaris de l’arxiduc Car-les d’Àustria al setembre de 1705 foureclamar al tresorer del ducat els di-ners de la sal per un valor de més de1.000 lliures, les quals s’havien dedestinar a pagar els sometents aixe-cats a la Catalunya central a favor deCarles III. I l’endemà mateix de quela vila de Cardona i el seu consells’adherissin a la causa austriacista,se’ns diu que es va permetre I’accésdels veïns i forans a les Salines peral seu saqueig, fins al punt de deva-luar-se el preu del quintar de sal dels120 sous d’abans a només 13. Dadesque també vàrem avançar en la co-municació «Cardona i l’adhesió a lacausa austriacista (1700-1705)».

Una de les primeres actuacions delnou rei va ser segrestar el ducat deCardona i les seves rendes, en espe-cial les de la sal. Recordem que el lla-vors duc de Cardona, Luis Franciscode la Cerda Folc de Cardona i Aragó(1660-†1711), es va mantenir fidel aFelip V. L’administració del salí va re-caure en persones de la seva con-fiança, que van dirigir l’arrencada ivenda de la sal en el decurs del con-flicte. Una activitat que es va mante-nir sense grans daltabaixos fins a latardor-hivern de 1711, quan el setgedel castell de Cardona. Aleshores lessalines i els seus pavellons van ser as-saltats i cremats, amb la pèrdua delseu arxiu documental. Malgrat que el1712 va suposar una recuperació par-cial de l’activitat, els dos anys se -güents l’arrencada i venda del mine-ral va cessar del tot.8

2.5 La fortalesa i el setgeLa cinquena línia de recerca ha es-

tat la transformació del castell de Car-dona i la seva col·legiata de Sant Vi-cenç en una fortalesa abaluartadapermanent amb una caserna o guar-nició militar sota el comandamentd’un governador d’ençà la segonameitat del segle XVII i la Pau dels Pi-rineus (1659). I en especial lesob res fetes d’ençà l’inici del conflic-te i abans del setge sofert a la tardorde 1711. A tall d’exemple, entre elgener i l’octubre d’aquest darrer any,el Tresorer del ducat, Josep Rubies,va lliurar més de 18.000 lliures a tra-

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 14

La investigació arqueològica va permetre estudiar la construcció original del pati de la casa Olzina i situar-ne algunes parts en el període estudiat.

Genealogia de la família Olzina, il·lustre nissaga local de notaris i metges, queva ser partidària de la causa austriacista, segle XVIII (Arxiu Històric Municipal de Cardona).

vés de la persona d’Antoni Malet pera pagar les obres de la fortalesa i elssoldats que treballaven en aquestesper ordre del general de batalla Fre-deric Schober. 9

Igualment, el Consell i Comú de lavila van destinar, entre 1705 i 1711,més de 38.000 lliures a les obres delcastell i d’altres serveis de la guarni-ció. Tot això, quan els ingressos or-dinaris de la hisenda comunal abansde la guerra amb prou feines supera-ven les 2.000 lliures.10

Sense oblidar l’aportació feta pelclergat de la vila a instàncies del rei,que l’any 1709 escrivia des de Barce-lona «lo indispensable que se hazecontinuar la fortifización de ese casti-llo por lo mucho que conviene termi-narla con la mayor vrevedad para afian-zar con ella la conservación de toda laMontaña e que tanto se interessa estePrincipado, y hallandose al presentemi Real Herario exausto e medios pa-ra acudir a tan importante fin».11 Raóper la qual sol·licitava al rector i co-munitat de preveres de Sant Miquel deCardona una aportació de 3.000 lliu-res, que se sumaven a les altres 600lliurades per l’abat i capítol de Ca-nonges de Sant Vicenç del castell.

I més enllà del cost de la guerra,tenim la realitat de la fortalesa i elsseus defensors. Per això mateix,comptem amb l’inventari aixecat ambdata del 15 de març de 1712 pel no-tari Miquel Mitjans, fet en presènciad’Antoni Thomasa, «tenedor de bas-timentos y mayordomo de la Artilleriade la Plaza y castillo de Cardona», ien compliment de les ordres donadespel marquès de Rialp, ministre o se-cretari d’Estat de l’arxiduc Carlesd’Àustria, i Francesc Sans de Miqueli de Monrodon, coronel del Regimentde la Diputació i aleshores governadormilitar del castell. Segons la relaciófeta aleshores, la fortalesa comptavaamb només 15 canons i 4.787 balesde diferents calibres, endemés de 4morters, entre diversos estris de guer -ra. Així mateix, en els magatzems dela Torre i del l’església de Sant Vi cençvan trobar 299 quintars de pólvora enbrut dins els seus respectius barrils(equivalents a uns 12.438 quilo-grams). En el magatzem ubicat sotal’escala principal del castell, dins la

cambra coneguda com de Els Entre-sols, van trobar el següent: 45 barrilsde focs d’artifici; 2.700 granades demà buides; 20 caixes amb 480 degranades armades; 50 olles de foc;178 quintars de bales de fusell enbrut; 15 quintars de bales de mos-quet en brut amb les seves caixes; 14quintars de bales d’arcabús en brutamb les seves caixes; 1,25 quintarsde bales d’espingarda; 219 marrassosde ferro; 2 carranquines; 2 molins demà; 1 petard; 6 pell de brea; 4 quin-tars de pega; 10 cavalls de Frisia; 50flascons de mosquet; 50 flasconsd’arcabús; 100 flasconets «de oja deayre»; 22 piques; 2 politges de bron-ze; 60 baionetes; 1.500 claus d’es-planada; 153 pales de ferro de servei;62,5 quintars de metxa en 50 far-dells; 2 petos i 2 espaldars de ferro;4.000 pedres de foc per a fusell; 20fagines embreades; 17 einers delsminadors; 1 corriola de bronze; 13granades buides, de 24 lliures de dià-metre; 3 granades buides, de 53 lliu-res de diàmetre; 10 bombes buides,de 80 lliures de diàmetre; i 13 bom-bes buides, de 110 lliures de diàme-tre. I, en darrer terme, en el cor del’església, es van trobar el següent:145 fusells de servei (als quals caliasumar els altres 568 enviats als mes-tres armers de Manresa per ser re-dreçats i revisats per tornar al servei);85 eines entre pics, sapes i altres quenecessiten ser adreçades; 2 barrinesde ferro per les barrinades de servei;2 agulles de ferro per dites barrina-des de servei; i 2 culleres de ferro perdites barrinades de servei.12

2.6 Conseqüències del conflictesobre la població civil

La sisena línia de recerca ha estataplegar el màxim de testimonis sobreels efectes del conflicte sobre la po-blació civil. Testimonis com ara l’a-portat per Miguel Bertrán, Pedro Ba-llonga i Salvador Gras, tots tres habi-tants de Cardona, que manifestavencom «en el referido año Mil Sete-cientos y Onze la expresada villa deCardona quedo en parte derruhida yen parte muy maltratada a causa delreferido sitio, de forma que el núme-ro de las casas derruhidas era de unassesenta y las demás de la villa muymaltratadas por haver quemado puer -tas, ventanas, muebles y botas de po-ner vino. Y saqueadas de sus frutos yropas por el abandono que los vecinosde dicha villa hizieron de sus propiascasas por librarse de la muerte».13

O com ara el ja esmentat rector deBergús, Pere Ventallola, que ens ex-plica com l’església de Sant Joan vaser violentada i la seva rectoria as-saltada amb la seva crema i robatoride béns per part dels 3.000 soldatsacampats en els plans de Bergús ique integraven la reraguarda de l’e-xèrcit assetjador.14 Semblant sort vancórrer les divuit cases del terme par-roquial amb saquejos, incendis imorts violentes. Sense oblidar-se deles vinyes, alzines i altres arbres, quevan ser tallats pels soldats amb l’ob-jectiu de proveir-se de fusta per es-calfar-se en ple mes de novembre. Totvalia per a unes tropes que van se guirfil per randa el guió d’exèrcit invasori repressor.

En paraules d’Antoni Joan Palà (n.1655-†1715), pagès, amo i propie-

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 15

Gravat amb els treballadors deles Salines que arrencaven lasal, segle XVIII (Arxiu HistòricMunicipal de Cardona).

tari de la casa, mas i heretat de Palade Coma de l’esmentada parròquia,«en lo any 1700 morí Carlos segon,rey de Espanya, sens sucsesió, al qualcostà grandíssima guerra entra Falipquint y Carlos tercer, vuy enparador.Que fou la grandísima desditxa per loPrincipat de Catalunya eixas guerrasper las morts que.s feren, cremas decasas y sacos ab grandísimas cruel-tats». Mesos abans, amb data del 29de juny, havia celebrat com si no resel bateig a les fonts baptismals deBergús de Pere, el primer nét del seufill i hereu Miquel. Res feia presagiarla tragèdia que s’havia d’esdevenir alnovembre: la casa va ser assaltada,cremada i sotmesa al pillatge amb totel que hi havia al seu interior com araels vaixells del celler amb unes 300càrregues de vi (uns 36.480 litres).La família va haver de cercar refugi ala casa dels avis materns, el Soler deGramoneda, i només van poder tornarel cap de casa i el seu hereu al generde 1712, un cop trencat el setge.15

I en els termes circumveïns de Car-dona i Bergús. Amb data del 5 demarç de 1712, els cònsols i jurats delterme veí d’Ardèvol manifestaven«que de present no se troba sembraten so degut temps en lo dit terme deArdevol de sis parts, una del blat quesembrar si acostumava. Y que desprésde haverlo enemich alçat lo siti de lafortalesa de Cardona se ha sembrat yse va sembrant dit terme, part de blaty la major part de mestalls y llegums,quedant molta partida per a sembrarper falta de llavor y se esta ab pocaesperança de cullita, per sembrar fo-ra de son degut temps. Y que en loany proppassat mil set cents y onzenose culli en dit terme gens de vi percausa que lo enemich posa camp endit terme y priva dita cullita de vi. Yque en dit terme de Ardevol se trobansetze casas enterament cremadas perlo enemich, y part de altres y moltapartida de ellas porxos y estadas».16

2.7 Guerra, propaganda i moralLa setena línia de recerca ha estat

identificar aquells elements objected’una utilitat propagandística i ideo-lògica que havia de servir per donarmoral als defensors de la plaça i cas-tell de Cardona. En els mesos poste-

riors al setge de 1711, els efectes dela guerra eren ben evidents. A tall d’e-xemple, els danys ocasionats als ca-nonges de Sant Vicenç i els seus edi-ficis dels recinte conventual del cas-tell van ser valorats en més de 6.000lliures i més 204 quarteres de blat.17

Va ser aleshores que Cardona vaser escenari de dos fets que s’hand’analitzar des de la perspectiva pro-pagandística i ideològica. La primerafou la veneració la relíquia de la San-ta Espina de la corona de Jesús, unade les relíquies més importants de lacol·lecció de despulles sagrades quees guardaven a l’església del castell.S’esqueia el dimecres 27 de gener, iva ser aleshores que «por varios de-

votos se dió la voz de milagro de laSanta Espina». Tot seguit, es va cri-dar a l’abat i al canonges, així comd’altres persones d’influència de la vi-la, que es van congregar a la capellaon es venerava la relíquia per cons-tatar que «aquella Santa Espina su-daba sangre». Raó per la qual el no-tari Miquel Mitjans va aixecar acte delsuccés.18

I la segons fou la localització de lacreu processional dels Sants Màrtirsi patrons de la vila, Sant Celdoni iSant Ermenter, la qual es considera-va perduda a mans de l’enemic.Aquesta peça excepcional de l’orfe-breria gòtica havia estat amagadaabans del setge per evitar el seu sa-queig. Doncs bé, la creu era recupe-rada entre les tombes del cementiriparroquial on se l’havia amagada,quan ja tothom la donava per perdu-da.19

2.8 El lliurament de la fortalesa de Cardona

La vuitena línia de recerca ha es-tat recopilar tots aquells testimonisescrits relatius al lliurament de la for-talesa de Cardona a mans dels exèr-cits borbònics i les vicissituds quel’envoltaren, amb la derrota final dela causa catalana. A tall d’exemple ci-tar les paraules publicades a la Ga-ceta de Madrid amb data del 9 d’oc-tubre de 1714:

«Aviendose acercado à Cardona elMariscal de Campo Conde Montemarcon el Destacamento de Tropas quellevaba à su cargo, se rindiò aquellaGuarnición à las Armas, y obedienciadel Rey, mediante el indulto que sèconcediò à los que la componian; conque el referido Mariscal de Campo to-mò possession de la villa, y del Cas-tillo el dia 19 de Septiembre: con loqual queda reducido à su legitimoDueño todo aquel Principado, pueshasta algunos Miqueletes, y Volunta-rios, que esparcidos en el Pais roba-van, y hazian otros desordenes, vanrindiendo sus armas, y retirandose àsus casas los naturales del Pais».

2.9 La resistència armada posterior a la fi del conflicte

La novena i darrera línia de recer-ca ha estat incidir en la resistència al

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 16

Gravat que possiblement representi al guardamajor de les Salines Marc Xipell, segle XVIII

(Arxiu Històric Municipal de Cardona).

nou ordre borbònic, amb la figurad’Eudalt Farners, àlies l’hereu Far-ners, al capdavant. Fill i hereu de lacasa Farners, situada en l’extrem norddel terme de Cardona, a tocar de Sor-ba, és possible que participés de ladefensa de Cardona dins les milíciesirregulars com a miquelet. En els anyssegüents a 1714, ens apareix com undels caps visibles de «las copiosasquadrillas de gente armada, y facine-rosa, que sin respeto à la tropa, y àlos ministros del resguardo, se intro-ducian de noche à robar considera-bles porciones de sal de las Salinasde Cardona». La sal robada era por-tada fins les muntanyes de Navès, vo-ra el camí ral d’Urgell, on era venudaals traginers andorrans per ser con-duïda de contraban el regne de Fran-ça. Amb el diners obtinguts, aquestsmiquelets van perllongar la seva re-sistència a Felip V per l’espai d’unadècada llarga. Entre les accions mésagosarades, cal ressenyar l’atac dut aterme la nit del 7 de juliol de 1719contra el castell, «con tanto excesso,descaro, y ossadia, que llego el casode reducir à fuzilasos la guarnición deesta Plaza en el recinto de sus mura-llas, y hasta desafiarla, que salierafuera». L’hereu Fornells va morir atrets una nit de febrer de 1725, enl’indret del Toll del Cots, a tocar delcamí de la costa de la Sal, en sertraït per espies al servei de Marc Xi-pell, guarda major de les Salines, id’Antonio Arduino, governador delcastell, tot just quan es disposava abaixar al salí amb la seva gent. En eldecurs d’aquells anys, s’arribarien acapturar a més de 450 persones.20

NOTES

1. Només ens cal recordar el testimoniaportat per mossèn Pere Ventallola(†1714), prevere i rector de la parròquiade Sant Joan de Bergús, dins el termede Cardona, a la consueta parroquial queredactà vers el 1713, on manifestavacom «els llivres, consuetes i escripturesantigues de la parròquia, que moltas necremaren quant los sacrilegos soldatsquant tanian lo siti a Cardona, lo any1711, a la fi del any, que cremaren y ro-baren tot lo que trobaren en esta iglèsiade Bergús». Val a dir que la redacció d’a-questa nova consueta venia obligada perla pèrdua de la documentació de l’arxiuparroquial. Arxiu Històric Municipal deCardona, XXI.1.16.

2. Arxiu Històric Municipal de Cardona,I.1.1.

3. A. CASTELLANO I TRESSERRA - A. M. JUBE-RO, «La catalogació dels arxius de la par-ròquia de Sant Miquel i de la canònicade Sant Vicenç», La capella del Santís-sim de l’església de Sant Miquel, (col.Monografies, 2)(Cardona), Barcelona,1992, p.49-52.

4. Arxiu Històric Municipal de Cardona,I.3.3.1.

5. L. SOLER I MARCH, «Discurs del Presidentdel Jurat», Jocs Floralsde Cardona cele-brats per a commemorar el segón cen-tenari de la seva heroica defensa i capi-tulació gloriosa en la Guerra de Succes-sió 1714-1914, Barcelona, Tip. La Aca-dèmica, 1914, , p. 10-12.

6. J. RIBA I GABARRÓ, «L’alliberament deCardona, l’any 1711, segons el diari deguerra del mariscal comte de Starhem-berg», XXXIX Assemblea Intercomarcald’Estudiosos (Cardona 22 i 23 d’octubrede 1994), I, Cardona, Patronat Munici-pal de Museus, 1997 p. 51-66

7. Arxiu Històric Municipal de Cardona,XXI.1, 8, J.M.ª THOMASA I FRANCH, Reco-pilación de noticias sueltas historicas re-ferentes á la villa de Cardona, su termi-no y lugares y pueblos comarcanos, Car-dona, 1868, p. 24.

8. Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Car-dona, Ca-0086, s.f.

9. Arxiu Històric Municipal de Cardona,XXI.1, 8, J.M.ª THOMASA I FRANCH, Reco-pilación de noticias sueltas historicas re-ferentes á la villa de Cardona, su termi-no y lugares y pueblos comarcanos, Car-dona, 1868, p. 21-23.

10. Arxiu Històric Municipal de Cardona,I.3.3.1.

11. Arxiu Històric Municipal de Cardona,XXI.2, J. RIBA Mamotreto Cardonense,Cardona, s.d.

12. Arxiu Històric Municipal de Cardona,XXI.1, 8, J.M.ª THOMASA I FRANCH, Reco-pilación de noticias sueltas historicas re-ferentes á la villa de Cardona, su termi-no y lugares y pueblos comarcanos, Car-dona, 1868, p. 26-30. Vegeu A. GALERA

I PEDROSA, «Després de la batalla. El parcd’artilleria del castell de Cardona, se-gons un inventari de 1712», dins DiadaNacional de Catalunya. Cardona, 10, 11i 18 de setembre de 2008.

13. Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Car-dona, Ca-0086, s.f.

14. Arxiu Històric Municipal de Cardona,XXI.1, 16.

15. Arxiu Familiar i Patrimonial del mas Pa-là de Coma, Llibre de notas de la as-cendència del llinatge de esta casa Pa-là de Coma.

16. Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Car-dona, Ca- 0668, fol. 40-41 r/v.

17. Arxiu Històric Municipal de Cardona,XXI.1, 8, J. M.ª THOMASA I FRANCH, Re-copilación de noticias sueltas historicasreferentes á la villa de Cardona, su ter-mino y lugares y pueblos comarcanos,Cardona, 1868, p. 24-25.

18. Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Car-dona, Ca-0674. Vegeu A. GALERA I PE-DROSA, «I la Santa Espina va suar sang!»,dins 11 de setembre de 2009. DiadaNacional de Catalunya, Cardona, 10, 11i 18 de setembre de 2009.

19. M. BARNIOL I J. DURAN-PORTA, eds. Bellai solemne. La creu gòtica dels SantsMàrtirs i la Cardona del seu temps, Ajun-tament de Cardona (ISBN: 978-84-606-5068-3), 2010, 168 p.

20. ANÒNIM, Legal escudo del honor que re-tribuye la justicia a Marcos Xipell, guar-da mayor de las Reales Salinas de Car-dona, y visitador del Real Derecho de Bo-lla del Principado de Cataluña, por los li-mites de una cabal justificación en re-jeccion de las mal concebidas opinionesque contra la verdad sueleproducir laacusacion calumniosa, Barcelona, Imp.Jayme Surià, 1734, 63 p. Vegeu A. GA-LERA I PEDROSA, «1714-1725: l’hereuFarners i la resistència contra el nou or-dre de Felip V», dins Festa Nacional deCatalunya, Cardona, 10, 11 i 18 de se-tembre de 2006.

Andreu Galera Pedrosa Director de l’Arxiu Històric Municipal de Cardona

Ainhoa Pancorbo PicóArqueòloga municipal

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 17

Teula amb la data de 1719 marcada amb el dit. Va ser localitzada al casal de Graells,actual seu de l’Arxiu Històric Municipal de Cardona, i testimonia la progressiva recuperacióde la vila després de la defallida del setembre de 1714, amb la reforma i recuperació deles cases afectades pel conflicte bèl·lic.

Cardona ha estat assetjada al llarg de la història per di-versos conflictes bèl·lics degut a la seva posició estratè-gica a la Catalunya central. Per aquest motiu, s’ha con-vertit en un punt clau per al desenvolupament i control mi-litar d’aquests conflictes. El major testimoni d’aquests fetsés el seu imponent castell situat damunt d’un turó de 550metres d’altitud. L’antic rol militar d’aquesta fortalesa, lessalines, i el fet que Cardona és un dels principals assen-taments humans de la comarca ha induït a què aquestapetita vila contingui una rica i variada cartografia històri-ca. Una part d’aquest llegat cartogràfic comprèn l’èpocade la Guerra de Successió i és possible consultar-ho endues obres empeses per l’anterior legislatura de l’Ajunta-ment de Cardona. Una d’elles va serpublicada l’any 20071, mentre quel’altra l’any 20102. A continuaciós’explicaran els tipus de plànols queconté cada obra i les seves caracte-rístiques (llegenda, escala, colors em-prats, arxiu on es troba, etc.). Abansperò, s’ha de destacar que els títols decada plànol i la data de quan es vantraçar s’han escrit en funció de lesnormes cartogràfiques, és a dir: encursiva, negreta i transcrit idèntica-ment si apareix al plànol o entre clau-dàtors i en negreta si l’arxiu on es tro-ba li ha atorgat un títol al no tenir-ne.

A la primera obra, La Guerra deSuccessió. El Setge de Cardona1711, es presenten aquells plànolsdels atacs al castell durant el Setgedel 1711, o de l‘estructura de la for-talesa i del seu entorn (plànols gene-rals) en l’època en qüestió. Agrupatssota aquests dos temes, se’n presen-ten alguns:

Plànols generals

En aquest plànol (v.figura 1) és possible entendre la po-sició estratègica del Castell de Cardona, gràcies a la tèc-nica emprada per a la representació del relleu i per l’es-cala utilitzada la qual fa que sigui possible veure’n els ele-ments que l’envolten (riu, poble, altres turons, etc.). Amés, també és possible apreciar l’estructura que tenia elcastell el novembre del 1711, facilitant la comparació ambplànols d’altres èpoques. Cal destacar que, a més, dispo-sa d’una llegenda per permetre al lector situar-se en ca-da punt del plànol, i d’una escala per tal de poder donaruna idea de les dimensions dels elements.

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 18

D o s s i e r

La Guerra de Successió a la vila i al castell de Cardona: la recercacartogràficaMeritxell Gisbert i Traveria

Figura 1: Plan de la ville et château de Cardonne. 1711Arxiu: Service Historique de la Défense (Vincennes-París)

Plànols dels atacs

Aquest plànol (v.figura 2), traçat per Jean-Baptiste Jo-blot, té l’objectiu de mostrar com van ser els atacs al Cas-tell de Cardona per part de l’exèrcit dels aliats el 5 de de-sembre del 1711. Aquesta deducció ha estat possible perdos fets: la identificació de les trinxeres (color groc) si-tuades en diferents punts del nucli de població (color ro-sat), i les línies de tir des d’aquestes bateries cap a di-verses parts del castell. Pel que fa als aspectes cartogrà-

fics, com és el cas de l’escala i la llegenda, no hi són pre-sents en aquest plànol, fet que provoca que no es pu guinconèixer les dimensions dels elements ni què representenexactament. Tanmateix, es pot prescindir de la llegenda,ja que la forma dels objectes aporta al lector el que estanrepresentant.

Aquest nou plànol (v.figura 3) té el mateix objectiu i au-tor que l’anterior. En aquest cas, però, no se sap amb ex-actitud el dia dels atacs, però sí que es coneix que estàcomprès entre el 17 de novembre i l’1 de desembre del1711. A diferència de la resta de plànols presentats,aquest és una vista (tres dimensions) que permet al lec-tor entendre d’una manera molt més precisa, i a simplevista, com és el relleu, on es troba el Castell de Cardona

i la seva zona immediata. A més, aquest tipus de repre-sentació també permet adonar-se’n de la estratègia utilit-zada per l’enemic al veure on estan situades les diferentstrinxeres (a la plana o als turons) i el que ataquen (líniesde tir). En aquest plànol tampoc hi ha visible una llegen-da i una escala, però les referències escrites i el tipus derepresentació fan que la llegenda sigui innecessària altrecop.

Aquest plànol es pot entendre com una continuació dela figura número 2, i és que Jean-Baptiste Joblot, preténmostrar els tirs dels aliats cap al castell i les línies d’a-vançament cap al turó que es volien dur a terme un diadel mes de desembre (color negre). Perquè servís de pre-cedent i per preparar millor estratègicament aquests nousatacs, al plànol també s’hi van representar els que s’ha-vien dut a terme de la nit del 16 al 17 i de la del 17 al18 (colot rosat). D’aquesta manera, s’anirien afectant di-ferents parts del Castell de Cardona. En aquest cas, el plà-nol consta de tots els elements cartogràfics, una escalagràfica i una llegenda que explica aquells elements mésinteressants a remarcar per entendre el plànol.

Tots aquests plànols i els altres que es presenten enaquest el llibre, La Guerra de Successió. El Setge de Car-dona 1711, han estat cercats en diferents arxius espa nyolsi europeus com són: Biblioteca Nacional (Madrid), CentroGeográfico del Ejército (Madrid), Instituto de Historia Mi-litar (Madrid), Institut Cartogràfic de Catalunya (Barcelo-na), Österreichisches Staatsarchiv (Viena), Service Histo-rique de la Défense (Vincennes-París), Bibliothèque Na-tionale (París) i British Library (Londres).

Pel que fa a la segona obra, Cartografia de Cardona. Dela Guerra de Successió a la Guerra del Francès: 1717-1858, es presenten els plànols referents a uns anys des-prés de la Guerra de Successió. L’objectiu d’aquests, pe-rò, és mostrar com s’havien de dur a terme d’una banda,les reconstruccions dels elements malmesos durant el set-ge (baluards, muralles, etc.), i per l’altra la construcció denous elements per cobrir les necessitats sorgides (am-

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 19

Figura 2: Plan d’une partie de la Ville et du Château de Cardonne avec ses attaques. 1711Arxiu: Service Historique de la Défense (Vincennes-París)

Figura 3: Vüe et Aspect de la Ville et Château de Cardonne en Catalogneavec partie de les environs. 1711 Arxiu: Service Historique de la Défense (Vincennes-París)

Figura 4: Project pour la continuation de l’attaque du château de Cardonne. 1711Arxiu: Service Historique de la Défense (Vincennes-París)

pliacions de l’hospital, magatzems, etc.). Alguns dels plà-nols en qüestió són els referents a:

La construcció del magatzem de pólvora

Tot l’armament durant i abans de la Guerra de Suc-cessió es té constància, amb l’inventari d’armament del1712, que es guardava a la Torre del Castell i a la Col·le-giata de Sant Vicenç de Cardona. Per això, després del Set-ge es va veure la necessitat de guardar-lo tot en un ma-teix punt adaptat per aquesta funció. Així, entre el 1717i el 1718 es troben alguns plànols (v.figura 5, 6 i 7) enels quals es tracen diversos tipus de plans i perfils per almagatzem de pólvora projectat. Aquest últim aspecte éspossible conèixe’l, perquè sempre i quan s’utilitza el co-lor groc en aquesta època (s.XVIII), és per indicar que elselements en qüestió eren una proposta. En canvi, si apa-reixen de color rosat és que ja existien. Així queda clar queen aquests tres plànols, el magatzem es proposa al costatd’un element que ja existeix, la Col·legiata de Sant Vi cenç

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 20

Figura 5: [Proyecto de un almacén de pólvora]. [1718]Arxiu: Archivo General de Simancas (Simancas-Valladolid)

Figura 6: [Proyecto de unalmacén de pólvora]. [1718]Arxiu: Archivo General de Simancas (Simancas-Valladolid)

Figura 7: Plano y perfil del almazen para la pólvora propuesto conel soterraneo ensima, el todo a prueba de bomba, para el castillode Cardona a la derecha de la iglesia . [1718]Arxiu: Archivo General de Simancas (Simancas-Valladolid)

Figura 8:Plan, Porfil et Elevation du magazin à Poudre du Château de Cardone dans l’état ou il se trouve à present. 1722Arxiu: Archivo General de Simancas (Simancas-Valladolid)

de Cardona. Gràcies a aquesta característica s’ha pogut de-duïr que el 1722 el magatzem en qüestió ja existia deguta què apareix de color rosat en un plànol (v.figura 8), ona més, ja es mostra l’estructura externa a través de la tra-ça de l’elevació. Pel que fa als aspectes cartogràfics, comés el cas de l’escala i la llegenda, només hi són tots dospresents al plànol número 7, en canvi en tots els altres,només n’apareix un, l’escala gràfica. Tanmateix, es potprescindir de la llegenda, ja que ja es coneix que és ca-dascun dels elements pel color utilitzat.

L’estat del Castell de Cardona

Pocs anys després de la Guerra de Successió, aproxi-madament el 1721, s’han trobat un conjunt de plànols quemostren el perfil o la planta del Castell de Cardona. D’a-questa manera, ha estat possible conèixer quin era l’estatde la fortalesa després del setge i comparar-ne l’estruc-tura. Per això, gràcies al plànol número 9 és possible apre-ciar a primer cop d’ull el mal estat de les muralles i ba-luards, o amb el número 10 veure’n quina era l’estructu-ra interna i comparar-la amb plànols d’altres èpoques. Pelque fa als aspectes cartogràfics, com és el cas de l’esca-la i la llegenda, només hi són tots dos presents al plànolnúmero 9, en canvi al 10 no n’apareix cap, però tot i ai-xí, es pot prescindir de la llegenda, ja que es poden re-conèixer per la forma els diferents elements traçats.

Les reformes de baluards i muralles

Els elements que van quedar més afectats durant laGuer ra de Successió van ser, com s’ha pogut veure en l’a-partat anterior, les muralles i els baluards que protegienel castell. És per això que en els anys posteriors al Setgees troba una àmplia cartografia referent a les reformes d’a-quests elements. En tots els plànols d’aquestes caracte-

rístiques s’utilitza el color groc perpintar allò que no existeix i que pertant està projectat en el moment quees traça el plànol. A continuació espresenten uns quants plànols (v.figu-ra 11 i 12) referents a les reformes debaluards i muralles (1721-1733). Enaquests casos, els plànols consten detots els elements cartogràfics, una es-cala gràfica i una llegenda que expli-

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 21

Figura 9: Plan du donjon du Chateau de Cardone. [1721]Arxiu: Centro Geográfico del Ejercito. Archivo Cartográfico y de Estudios Geográficos (Madrid)

Figura 11: [Plano del bastión de San Ambrosio del castillo de Cardona].[1721]Arxiu: Archivo General de Simancas (Simancas-Valladolid)

Figura 12: Planos, perfiles y elevaciones del baluarte de San Ambrosioen el castillo de Cardona, en donde está señalado el baluarte existente, y como conviene hacer su restablecimiento. 1721Arxiu: Archivo General de Simancas (Simancas-Valladolid)

Figura 10: Coupe et profil du Chateau de Cardone suivant la ligne zz, marque sur le plan. [1721]Arxiu: Centro Geográfico del Ejercito. Archivo Cartográfico y de Estudios Geográficos (Madrid)

ca aquells elements més interessants a remarcar per en-tendre el plànol.

Molts dels plànols d’aquesta temàtica, sobretot els del’any 1733, són perfils que s’han realitzat en funció de lalínia marcada a l’element a reconstruïr en un plànol ge-neral del Castell de Cardona (v.figura 13). El resultat estraçava en un altre plànol a una escala molt més detalla-da (v.plànol 14). Pel que fa als elements cartogràfics, alprimer dels plànols sempre, tant l’escala com la llegenda,hi són presents, en canvi als creats a partir de les líniesde perfil, no n’apareix cap.

Ampliacions

Per acabar de mostrar la cartografia que es traça coma conseqüència de la Guerra de Successió, només quedaafegir aquella que faria referència a la construcció de nous

edificis a la zona del domini del castell. Abans de mos-trar els plànols en qüestió, és interessant saber que, el ma-gatzem de pólvora també s’inclouria en aquests apartatsd’ampliacions del castell, però com que hi ha una exten-sa cartografia sobre el tema s’ha decidit posar en un al-tre punt.

Els plànols englobats en aquest apartat són els referentsa l’ampliació de les casernes (1718) i de l’hospital (1721i 1738). En el primer cas (v.imatge 15), es pot apreciarcom la nova contrucció està pintada de color groc tal i compassava amb altres plànols presentats anteriorment. Amés, per tal de conèixer més exactament l’estructura in-terna i externa d’aquest nou element es va pintar la plan-ta i el perfil. En aquest cas, el plànol consta de tots elselements cartogràfics, una escala gràfica i una llegendaque explica aquells elements més interessants a remarcarper entendre el plànol.

Els altres plànols d’ampliacions fan referència a l’hos-

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 22

Figura 13: Plano del Castillo de Cardona. 1733Arxiu: Centro Geográfico del Ejercito. Archivo Cartográfico y de Estudios Geográficos

Figura 14: Perfil cortado enfrente del lado menor del Almazen de Pólvora Sobre la línea 1 y 2. 1733Arxiu: Centro Geográfico del Ejercito. Archivo Cartográfico y de Estudios Geográficos

Figura 15: Plano de los curteles del castillo de Cardona con los que se proponen aumentar. [1718]Arxiu: Archivo General de Simancas (Simancas-Valladolid)

pital que hi havia a la plaça de Cardona. Després de laGuerra de Successió, aquesta infraestructura es devia veu-re col·lapsada per l’augment, suposat, de malalties i fe-rits. Per tant, pocs anys després d’aquest Setge i per evi-tar noves saturacions en aquest servei, es va procedir apresentar un projecte d’ampliació de l’hospital el 1721(v.figura 16) i un altre pocs anys després, el 1738 (v.fi-gura 17). Novament en aquests plànols es torna a utilit-zar el color groc per representar allò a ampliar i que en-cara no existia en el moment de traçar el plànol, i a tra-çar la planta i el perfil per conèixer més concretament l’es-tructura interna i externa del que ja existia i del que esvolia ampliar. Cal destacar que, a més, també es traça l’e-levació d’una cara de l’edifici. En aquest cas, el plànolconsta de tots els elements cartogràfics, una escala grà-

fica i una llegenda que explica aquells elements més in-teressants a remarcar per entendre el plànol.

NOTES

1. BONET, Antonio; MONTANER, M. Carme; D’OREGEIX, Émilie(2007). La Guerra de Successió. El setge de Cardona de 1711.Cardona: Ajuntament de Cardona.

2. GISBERT, Meritxell (2010). Cartografia de Cardona. De la Guer-ra de Successió a la Guerra del Francès: 1717-1858. Cardona:Ajuntament de Cardona.

Meritxell Gisbert TraveriaLlicenciada en Geografia

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 23

Figura 17: Planos y perfiles del Hospital de Cardona Con el Proyecto de lo que se debe executar para darle Mayor extensión. 1738Arxiu: Archivo General de Simancas (Simancas-Valladolid)

Figura 16: Planos y perfiles del antiguo y nuebo ospital projectado en esta plasa de Cardona. 1721Arxiu: Archivo General de Simancas (Simancas-Valladolid)

A la memòria de l’amic Ramon Pujol,

entusiasta de les armes antigues

Introducció

Fins ara, la historiografia manre-sana no ha donat notícies remarca-bles al voltant de la producció arma-mentística que realitzaven els pe-drenyalers, armers, encepadors, ca-noners i daguers de la ciutat als se-gles XVII i XVIII. Segurament aixòs’ha produït perquè no s’han conser-vat gaires documents al respecte –nohi ha cap llibre del Gremi–, com tam-poc elements materials a l’abast. Lapresent comunicació pretén, per pri-mera vegada, treure a la llum dadesinèdites sobre el paper d’aquesta eco-nomia bagenca. Una economia ambuna llarga tradició local com, perexemple, ho demostra l’encàrrec reialfet l’any 1630 de 5 “caixes” (enceps)de pistola a un encepador manresàper un regal a la regna d’Hongria, Ma-ria d’Àustria (PLANS, 2010).

Des del segle XVI ja hi ha constàn-cia de molins polvorers a la ciutat deManresa, una activitat lligada a les ar-mes de foc. Magí Canyelles esmentaen el segle XVII l’existència a Manre-sa d’una gran quantitat d’oficials ca-nonaires i encepadors agremiats que,a més, generaven un important movi-ment econòmic. Ara bé, quanta gent

es dedicava a la facturació d’armesen aquesta època? van crear algunacompanyia? n’ha quedat algun testi-moni material d’aquesta activitat?aquestes i altres qüestions s’intenta-ran respondre bàsicament a partir delbuidatge d’unes sèries de fons nota-rials i altres fons documentals.

La Guerra de Successió, però,marcarà un abans i un després de laproducció d’armes, perquè el con-flicte bèl·lic comportarà: d’una ban-da un intent d’implantar la concen-tració i el control de la producció lo-cal –per edicte reial– en algunes ciu-tats de Catalunya, d’entre set una deles escollides serà Manresa; d’altrabanda, la recollida d’armes i prohibi-ció de la seva tinença i ús, en un in-tent d’evitar que el poble s’armés enla seva contra.

En definitiva, amb aquesta comu-nicació es vol donar a conèixer algunsaspectes d’una activitat força relle-vant a algunes ciutats com Ripoll,Solsona o Igualada, entre altres, peròpoc o gens coneguda a casa nos-tra –Manresa–; i ens recorda oficis de-sapareguts d’una llarga tradició a Ca-talunya.

Antecedents

El llibre verd de Manresa recullcom l’any 1417 Alfons IV manava alveguer i batlle de Manresa i als seus

oficials, sota pena de 1.000 florinsd’or, no deixessin portar armes ofen-sives als forasters per dins de la ciu-tat. Cosa que també es feia extensi-va als dies de mercat tant dins la ciu-tat com pels camins que hi portaven1.

A les cases particulars s’hi guar-daven algunes armes, això es pot se-guir a partir d’alguns inventaris comaquest de l’any 1397, dels béns delmanresà Asbert de Valls, que tenia unalberg al carrer d’en Valls: “una es-pasa darmes guarnida de negra, it unescudet antich, it uns regnes, it unamaça de cavaller, it un mors sotil deferre de mul, it un pnat it un tronchblanch de ballesta, it un ferre dauratab so pitral esmaltats ab divisa dori-fant, it una ballesta ab ligades co-berta de vert ab sa cuberta de cuyr,it altra ballesta ab ligades sens cordatota blancha ab sa cuberta de cuyr, italtra ballesta guarnida genovesca ab

D o s s i e r

La indústria metal·lúrgica manresanaals segles XVII i XVIII: pedrenyalers,armers, encepadors, canoners i daguers

Jaume Plans

Arcabuç amb l’escut de Montserrat o de Monistrol conservat al Museu de la Real Armeria de Madrid.

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 24

cuberta de pergamy ab sa cuberta decuyr it altra ballesta genovesca absemblant cuberta, it altra ballesta abligades cuberta per lapqua de vurellab sa cuberta de cuyr, it altra balles-ta ab ligades tota blanca ab cobertade cuyr”2.

Al fons del Museu de la Real Ar-meria de Madrid consta un arcabuçbagenc amb la data gravada de 1546i l’escut de Montserrat o de Monistrol.La clau és de roda i la fusta de pe-rer3. No se sap exactament on es varealitzar si bé podria tractar-se de lafarga de Monistrol de Montserrat queapareix documentada més tard alXVII. En aquest últim indret, se sapdel cert que en el segle XVIII s’hi fa-bricaven claus d’escopetes.

Un inventari detallat del monestirde Sant Benet de Bages del 1561 de-talla que hi ha: “dos padrenyals abson flasquo, dos arcabussos grossosab dos flasquos dolents, una ballestaab gaffes boscats y sostretes”. Potseraquestes armes eren utilitzades pelbatlle o per les persones encarregadesde cobrar censos del cenobi benedic-tí.

El document següent recull un per-mís per la realització de 5 “caixes”(enceps) de pistola a un encepadormanresà per un regal a la reinad’Hon gria, Maria d’Àustria. Aquestareferència demostra la notable valo-ració que es feia del producte arma-mentístic local: “Pedro Nadal armerde sa magestad concedeix licencia aJosep Malet encepador de Manresade que puga fer sinch caxas de pis-tolas guarnidas unas de llauto y altresde ferro les quals volan per lo efecteque en dita licentia se conte la quales del tenor seguent se da licentia a

Pedro Nadal armero de su magestadpara hazer sinco pistolas que la se-ñora reyna de Ungria envia al rey nroseñor su hermano y que las pueda ha-zer dorar en esta ciuda y hacer sus ca-jas de madera”4.

El cert és que era habitual que enles cases hi hagués alguna arma coma defensa pròpia i per actuar davantles crides del sometent per agafarmalfactors. Per exemple al 1635 elbatlle de Granera fa inventariar les ar-mes que tenen la gent del terme:“Joan Majasa. balle una espasa y unarcabus, Felip Girbau una espasa y unpadrenyal de tres pams, Jaume Rocauna gispa de tres pams, Joan Capeuna espasa, Joan Majasa una espasa,Joan Oliver una sispa de tres pams,Fransesc Jancobi un padrennal detres pams, Jaume Cusela una sispa detres pams, Joan Trens una sispa decotra pams, Joan Codina una sispa decotra pams, Marti Trens un padren-nal, Joan Girbau una espasa, FrancesCalvo una espasa y una sispa de trespams, Joan Camrobi una sispa de trespams, Josep Sela una escopeta de sispams, Pau Carne una sispa de sispams, Joan Torra una escopeta de sispams, Andreu Puigdomenec una sis-pa de sis pams,Pera Otset una espa-sa, Pera Sala una padennal de trespams, Baltasar Masafret una sispa detres pams,Micel Vigas un padrennalde tres pams, Jaume Pineda una sis-pa de tres pams”5. En la relació an-terior de Granera apareixen els nomsde diferents armes: espasa, arcabuç,pedrenyal, xispa i escopeta, amb unanotable presència de les armes defoc.

Per les referències anotades mésamunt es pot copsar com les armes

tenien un caràcter individual ja fossinarmes de foc o blanques i eren portà-tils, poden ser emprades fàcilment itransportades per una sola persona.També cal esmentar el treball que re-queria la seva facturació. Un treballque s’anirà diversificant amb lapresència de diferents professionals:

– Mestre Pedrenyaler (Llavero): rea-litzava les claus de l’arma en lesseves diferents versions, sobretotles de miquelet o espanyola.

– Mestre Canoner (Cañonero): dedi-cat exclusivament a la fabricacióde canons, utilitzant per això dossistemes diferents, com són la fu-neria i la barrina o doblat de plan-xes de ferro.

– Mestre Encepador (Cajero): espe-cialitzat en el treball de la fustaper fer la caixa i el seu embelli-ment.

– Mestre Armer (armero): recull elproducte dels treballs anteriors irealitza l’arma definitiva.

– Mestre daguer (daguero): dedicat ala confecció d’espases, dagues, sa-bres i ganivets.

Tots aquests oficis requerien unaprenentatge continuat que s’encar -regava de realitzar un mestre oficialmitjançant contractes anomenats“afirmaments”. Vegem-ne en quècon sistien aquests aprenentatges.

Aprenentatge

L’aprenentatge dels oficis relacio-nats amb el treball del ferro era idèn-tic pel que fa a la durada –d’entre 3,5a 5 anys– a qualsevol altre ofici del’època, com també l’aprenent feia vi-da a casa del mestre. L’edat d’a-quests aprenents era d’entre els 14 iels 25 anys. Un cop realitzat la partpràctica durant aquests anys es pro-cedia a examinar l’aprenent per partdels administradors de la Confraria deSant Aloi i Sant Bartomeu. Si passa-va la prova pagava una quota –al vol-tant de les 8 lliures– que li permetienobrir un negoci i exercir el seu oficicom a mestre a la ciutat.

Alguns exemples d’afirmaments:l’any 1563 Joan Tolanta de 14 anys

Marques d’armersmanresans conservades en armes de foc.

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 25

de Barrilles del comtat de Foix entrad’aprenent a casa d’Antoni Bassa da-guer de Manresa6. Al 1644 BaptistaVilar natural de Tona s’afirma ambRafael Calafell pedrenyaler de Man-resa per aprendre l’ofici de pedre -nyaler7. Al 1677 Miquel Verges ma -nyerius –pedrenyaler– reconeix deurea Joan Aruch daguer, Daniel Dulachs,Josep Velles pedrenyalers i JaumeBiadiu ferrer, tots de Manresa, admi-nistradors de la confraria de Sant Aloii Bartomeu de la Seu, la quantitat de8 lliures per l’examen de pedrenya-ler8. Aquest darrer document confir-ma que l’ofici pertanyent al gremid’armers estaria sota l’aixopluc de laconfraria de Sant Eloi fundada al se-gle XIV (SARRET, 1921), si bé nos’ha conservat cap llibre de la insti-tució que ens hauria permès veureamb detall quanta gent es va exami-nar en el decurs dels anys.

L’any 1698 Ignasi Jaume Santan-dreu de Manresa es posa en mans deJacint Manera encepador de Manresaper aprendre l’ofici d’encepador pertemps de 5 anys9. Més tard, al 1700Joan Fabregas entra com aprenent acasa de Bernat Calafell pedrenyalerde Manresa per temps de 4 anys i peraprendre l’ofici de pedrenyaler10. Cincanys més tard, el manresà Magí Ca-sajoana de 13 anys s’afirma ambFrancesc Solà pedrenyaler de la ma-teixa ciutat per temps de 4,5 anys peraprendre el seu ofici11.

En un altre afirmament del 1710es detalla: “Francesc Gomis ciutadàManresa fill de Ignasi Gomis clavaterde Manresa i Maria conjuges difuntsprometo a Josep Prat padrenyaler deManresa viure en sa casa per apren-dre ofici de pedrenyaler per temps de3 anys 6 mesos prot ser bo portar be.Pactes si fugire o men anire de casavostra dins dit temps vos pagare ladespesa del primer any a raho de unsou y sis diners per dia, it si estaredesganat y vos ne gareu la despesaper un die vos ne refrare dos y sinome fareu la despesa per un die vos nerefare altres, it finits dits tres anys imitx me hajau de donar uns balons desetse unas mitjas de stam y unas sa-batas de cordova”12. O, aquest altreafirmament de l’any 1711: “Afirma-ment fet per Josep Mir jove pedre -

nyaler de Barcelona habitant a Man-resa per temps de tres anys en casade Felix Dulachs menor dies pedre -nyaler de Manresa per aprendre oficide pedrenyaler pactes que tot lotemps estara malalt en casa de ditDulachs susentant lo be y decent-ment dit Dulachs en estar bo dit Mirper cada dia que haura fet vagas nehaja de estar dos dies per un ab quedit Dulachs no li puga donar ni pegarningun cop que lo puga danyar y aca-bats dits tres anys no tinga obligaciodit Dulachs de ferli cosa”13.

Armes de foc portàtils

Magí Canyelles afirmava que l’any1679 existien a les obagues del Car-dener tres molins de pólvora “losquals ab lo degut consentiment de laciutat se son fabricats per certs par-ticulars de la dita ciutat: los qualsobran molta polvora y de bona quali-tat, de la qual mercaderia provehei-xen a moltas ciutats, vilas y llochs deCathalunya, com també diferents ro-das y instruments de barrinar canonsper las armas de foch, que trobantseen la dita ciutat tants oficials cano-nayres y ensapadors es necessari ha-verhi diferents puestos pera fabricaraquells, quals oficials son de moltautilitat en la present ciutat per la grancontinuació que hi ha de fer armes,que ademes que guanyen molts realssempre acarrean comers y augmentdels emoluments ab la bona despe-dicio que los tals oficials tenen a llur

mercaderia y treballarla be”(CANYE-LLES, 1866: 186). Es podria dir quela pólvora anava lligada a la fabrica-ció d’armes de foc. No és estrany queManresa, amb una llarga tradició pol-vorera durant segles, també tinguésnotorietat en la fabricació d’armes defoc.

Els inventaris dels pedrenyalerssón una bona font d’informació perconèixer l’utillatge que feien servir enla fabricació d’armes de foc. Així enun inventari del 1640 dels bens queforen de Rafael Calafell pedrenyalerde Manresa es detalla en l’interior dela casa del finat: “una enclusa de pa-dranyaler, unas manxas, un martell yun mall, dos banchs ab dos caragolsde padranyer, duas dotzenas de lli-mas y una de dolsas, una sort de fe-rrots, una xispa de tres palms y un pa-dranal de tres palms y una xispa dequatre palms, un archabus vell”14. Enun segon inventari del 1637 del pe-drenyaler manresà Antoni Tubau s’hidescriu que té a casa seva: “manxas,duas anclusas, dos caragols y dosbanchs, sinc bancs de sala, un bancde posar llimas, un torn ab sos guar -niments, sinch martells de ferro, unescarpe, un tallant, set llenes dolsas,un bruydor, tres dotsenas de llimes delo art de padrenyaler, tres trapants,dues manetes, una carragolera, altrecara golera, dos antanchs, unes mor-dases, dos martells de banc, un mo-linet de rodas i una maneta”15.

Les armes es comercialitzaven, enaquest sentit s’han recollit algunesnotícies al respecte: l’any 1607 Pau

Dibuix d’un parell de pistoles per Dragons. Clau amb la marca Dulachs i canó amb la marca Camps,tots manresans. Font: Ricard Martí.

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 26

Carrera de Sant Pons de Sallent re-coneix deure a Gaspar Febres pagèsde Manresa 6 lliures i son per preutormenti manualis sive pedrenyalamb la seva clau16. Al 1665 RafaelCalafell padrenyaler de Manresa re-coneix deure a Gabriel Cortadellestraginer de la vila de Calaf 23 panyscastellans de xispa bons i rebedorsper preu d’una mula de pel negre detres anys amb albarda i brida17. Va-lentí Prat de Santa Maria de Rocafortreconeix deure l’any 1676 a JosepVallès, pedrenyaler de Manresa, 8lliures per preu i valor d’una escope-ta llarga per dit confesant venuda18.Al 1710 Onofre Valls pedrenyaler deManresa firmava àpoca a favor deJoan Corominas blanquer de Manre-sa de 26 lliures i són pel preu de 26panys d’escopeta per ell venut19. Pertant, el pany es pagava a 1 lliura.

També tenim la venda, l’any 1712,de dos cargols per fabricar canons:“Raimundo Castanyer i Josep Cas-tanyer canoners de Ripoll venem aJoan Enric tornerio de Manresa per-petuament dos cargols de fabricar ca-nons de pes un quintar un y lo altretres arrobas per preu de 33 lliures”20.

Armes blanques

La fabricació de les espases, da-gues, sabres i ganivets estava lligadaa l’ofici de daguer. Pel nombre totalde mestres oficials –5 al segle XVII i12 fins a mitjans del XVIII– semblaque la producció hauria d’anar lliga-

da a la demanda local o, comarcal.No sabem si intervingueren en la pro-ducció d’armes durant el conflictebèl·lic de la Guerra de Successió comsucceeix amb la resta d’armers. Que-da clar que, sobre els daguers, de mo-ment s’ha trobat molt poca docu-mentació, tant sols algun contracted’aprenentatge i algun inventari quedetalla els utensilis que feien servir.Per exemple, l’any 1640 es fa inven-tari dels bens d’Antoni Taverner da-guer de Manresa. Aquest últim teniauna casa al carrer Urgell de Manresaon segurament desenvolupava el seuofici: “en la entrada de la casa: unaenclusa de ferro ab son sac, unasmanxas de cuyro las quals serveixenper la forn usadas, nou dotzenas demalles de beynas, dos bancs ab doscaragols de ferro usat, altre caragol deferro usat, mitj quintar de ferro usat,un fornal de pedra ab la xispa de pe-dra y un rallado de ferro, una axada,duas magallas y unas arpias de ferro,una serra de ferro de serrar los ma-nechs de dagas, dos malls de ferrousats, dos martells de ferro usats, tresestanallas de ferro usadas, una bigor -ra de ferro usada, un tornet de fustaab pua de ferro, dos bancs de sala unde foradar los marcs y lo alter de fus-ta de pi, quatra dotsenas de dagasacabadas y deu dotsenas de ganivets,dos bugaders, lo arquet de foradar losscarachs, duas rayxas de ferro, qua-tra llimas duas per llimar ferro y duasper llimar tanyas, tres fullas despasassensa beynas ab sas guardas”21.

La Guerra de Successió

Dins un context bèl·lic les armesesdevenen un factor determinant.D’aquí la importància de la seva pro-ducció i de mestres armers que faci-litessin la seva facturació, manipula-ció i reparació si era necessari. Enaquest sentit la Guerra de Successióesdevé un punt àlgid abans, durant idesprés del conflicte.

Durant el setge de Cardona del’any 1712 es feia necessari la repa-ració dels fusells que eren al castellde la vila i que havien quedat inser-vibles pel seu ús. Així es va requerirels serveis de Jacint Busquets en-cepador i Onofre Valls armer tots dela ciutat de Manresa, els quals re-coneixien que havien cobrat deJoseph de Rúbies, tresorer del Ducatde Cardona, la quantitat de 33 lliuresi 12 sous per: “bon compta del preuy valor del treball y obra an de fer perservey y orde de dita Real Magestat áells donat per boca del molt Ilustre ynoble Sr. Don Ignasi Sans y deMiquel Jutje de la Regia cort, de en-separ y remendar los fusils quequedaren en la plassa y castell de di-ta Vila de Cardona en lo prop passatsiti totalment espallats y inaptes aluso militar”. Se’ls pagava 18 sous enmoneda barcelonesa per cada fu -sell22. Hi ha un segon pagament en-tre les mateixes parts de 130 lliuresi 10 sous que són “per haver adobaty posat apunt de pelea cent quaran-ta y sinch fusils dolents a raho de di-vuyt sous per quiscun los quals fusilsAnton Thomasa thenedor de basti-ments y majordom de la artilleria delCastell de Cardona los havia entregatdels almasens del matex per orde delSr. Don Ignasi Sans y de Miquel”. Al’abril del mateix any es pagaven 230lliures i 4 sous per adobar 258 fusellsdolents a raó de 18 sous cadascun. Alsetembre del mateix any es pagaven240 lliures i 14 sous per posar a punt713 fusells a raó de 18 sous perfusell. També un darrer pagament de245 lliures i 8 sous per adobar 310fusells al mateix preu i amb lesmateixes parts actuants.

Enmig de la progressió borbònica,els armers catalans i els seus gremisvan continuar aportant armes, les

Total de mestres oficials documentats a Manresa

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 27

quals un cop finalitzat el conflicte se-rien objecte d’apropiació pels seus in-teressos. Per un costat s’exercia unadura repressió prohibint la tinença iús d’armes i per l’altre aquesta acti-vitat no fou desmantellada sinó trans-formada ràpidament per produir ar-mes pels exèrcits borbònics. Amb aixòbuscaven garantir l’aprovisionamentper mantenir l’imperi i sostenir pe-riòdiques guerres amb altres nacionsd’Europa (MARTÍ, 2004).

Inicialment Felip V manava unedicte el novembre de 1715 obligantals armers catalans a concentrar-seen una sèrie de localitats, fins un to-tal de 14. Al desembre de 1715 esmodifica aquest edicte: “La realmente de s. Magd es que no sean tan-tos (los lugares de concentracion) co-mo dispone el edicto sino que se re-duscan a quatro o sinco parages queno sean de la frontera y tengan guar-nición”. S’establiren 7 poblacions,entre les quals Manresa, encara quees reconegués que era plaça oberta,sense castell i no tingués guarniciómilitar. Aquest edicte podria ser lacausa d’augmentar considerablementel nombre d’armers a Manresa a par-tir d’aquests anys.

L’any 1715 el superintendent ge-neral de l’exèrcit del Principat de Ca-talunya convocava als armers de Bar-celona, Manresa i Ripoll, entre altresindrets, perquè malgrat la prohibició,es comprometessin a la producció defusells per l’exèrcit treballant de for-ma continuada i exclusiva. El concertel firmen 66 ripollesos, 31 mestresbarcelonesos i 26 manresans. La pro-ducció de fusells tenia de ser d’entre1.000 a 1.500 unitats mensuals.

Al 1716 la Real Audiència de Ca-talunya recomanava al Capità Gene-ral el concert a Josep Burnio comapoderat dels armers manresans. Unany després al mateix Burnio se liconcedeix un nou assentament de500 fusells amb baioneta. També fi-gura com a fiador en la reparació de6.000 fusells nous portats de Cadis.Més tard, al 1719, l’encepador man-resà Joan Quintana es comprometia aarreglar 1.356 “pistolas de charpa”dels magatzems de Cardona.

Al 1717 els armers manresans,juntament amb altres ciutats catala-

nes d’armers, treballaven en la con-fecció mensual de 500 fusells ambbaioneta. Aquest edicte es repeteixels anys 1720, 1721 i 1724.

Com es pot veure al costat d’as-sentaments per la producció d’armesde foc portàtils també n’hi ha perarreglar-les i comandes que deurienanar a parar a oficials de l’exèrcit, dejustícia, alcaldes, consellers, noblesi botiflers.

De la producció material que ensha arribat fins als nostres dies caldestacar-ne la producció del manresàJacint Jaumandreu, el qual va treba-llar a Madrid i també a Barcelona.També la nissaga dels armers manre-sans Dulachs –més llarga–, Tresserasi Quintana deuria ser més que nota-ble pel nombre d’armes que s’hanconservat, alguns exemples: – Fèlix Dulachs (pedrenyaler) 1723-

1755: consta la marca en una pis-tola conservada al Museu de la Tor-re de Londres amb la data 1739 iel nom de Manresa i també en unapistola que es conservava al MuseuMilitar de Montjuïc.

– Jacint Jaumandreu (encepador)1731-1766: consta el seu nom enuna pistola amb la clau a la modade Madrid d’una col·lecció parti-cular, en una segona pistola sub-hastada amb el seu nom, la data

de 1731 i el nom de Manresa, enuna pistola llarga, amb la data1739, el nom de Manresa conser-vada al Museu de la Torre de Lon-dres.

– Jacint Arjalaguet (pedrenyaler)1719-1744: al pany d’una pistoladel Museu Militar de Montjuïc.

– Bernat Calafell (pedrenyaler)1711-1738: consta al pany d’unacarrabina de pedra foguera del Mu-seu de Ripoll.

– Joan Quintana (pedrenyaler) 1719-1728: al pany d’una pistola de pe-dra foguera de la col·lecció Pauil-hac.

– Joan Babtista Soler (pedrenyaler)1721-1738: al pany d’una pistolade pedra foguera de la col·leccióparticular sr. Roura de Vic.

– Josep Solà (pedrenyaler) 1715-1727 i Jacint Solà (pedrenyaler)1718-1722: a un dels dos podriacorrespondre el pany d’una pistolade l’Antic Museu de les Arts De-coratives i el pany d’una pistola dela col·lecció Pauilhac.

– Josep Trasserres (canoner) 1730-1747: al canó d’una pistola de pe-dra foguera de la col·lecció Pauil-hac.

Parella de pistoles originària de Manresa amb clau a la “moda de Madrid”. Llargada de 41 cms.Canons de 26 cms i 19 mm. Obra del pedrenyaler Fèlix Dulachs, el canoner Antoni Mas i del’encepador Martí Jaumandreu, tots manresans. Font Ricard Martí

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 28

La companyia de Quintanai altres socis

Enmig del control armamentísticborbònic, Joan Quintana –com a prin-cipal–, Rafael Camps, Erasme Pla iMaurici Espona, encepadors de Man-resa; Fèlix Dulachs i Joan Escorsellpedrenyalers també de Manresa;Francesc Camps canoner de Solsonai Josep Navarro manyà de Barcelonafunden una companyia o societat percontractar els assentaments delsexèrcits del rei. L’assentament era elsistema utilitzat per les autoritatsborbòniques per contractar armes imunicions pels exèrcits, mitjançantun concurs o subhasta pública. Aixòcomportava ofertes i contraofertes ala baixa i a més la modificació de lesclaus. L’acte de constitució de lacompanyia de Quintana es realitzal’onze de juny de 1721. Entre elspactes s’especifica que l’esmentatQuintana sigui el principal i la restacom a avaladors, estant tant a la pèr-dua com als guanys per parts iguals.També s’hi detalla que: “ningu delssobredits per si ni per interposadapersona puga enpendrer ni concertarfeyna de monicio axi de altres as-sientos de Rey com de algun regimento altrament de 13 lliuras en amunt yen passant de dita quantita hage fer-se en nom de dita Compañia advertintempero que dit Quintana no ve com-pres ab dita limitacio si tant solamenten cas que concertas algun uniformede fusells de officials de algun regi-ment que passian de dotse fussellsque en eix cas vaja en nom de ditacompañía; es pactat que per lo treballque dits Quintana, y Rafael Campshan de tenir se li hagen de donar delsfussells que ells dos faran per ells ylos mosos treballaran en sa casa selshage de doanr per cada fussell a ra-ho de 10 sous de ensepar per quis-cun y sera cas que se donaven 10sous per fusell als altres els hagen dedonar als dits dos a raho de 11 sousab que los Quintana y Rafael Campssols pugan tenir dos fadrins quis-cun...”23.

Dos anys abans el manresà JoanQuintana, que tenia botiga al carrerdel Born de Manresa, s’havia com-promès a arreglar 1.356 “pistolas de

ANY INDIVIDU OFICI PROCEDÈNCIA

1573 RIBALTA, Pere PEDRENYALER MANRESA

1573 ROSSELL, Joan PEDRENYALER MANRESA

1573-1593 TAVERNER, Joan DAGUER MANRESA

1584 DULACHS, Joan PEDRENYALER MANRESA

1594 DULACHS, Pere PEDRENYALER MANRESA

1594 TUBAU, Joan PEDRENYALER MANRESA

1601 ENRIQUEZ, Pere Màrtir PEDRENYALER MANRESA

1601† ENRIQUEZ, Martí PEDRENYALER MANRESA

1603 ROSLIA, Pere DAGUER MANRESA

1603 ROCA, Pere DAGUER MANRESA

1609 ROCA, Ramon DAGUER MANRESA

1609 SABATER, Joan DAGUER MANRESA

1620-1632 CASENRO, Joan ENCEPADOR MANRESA

1630 MALET, Josep ENCEPADOR MANRESA

1634 ROLDOS, Andreu PEDRENYALER MANRESA

1634 CORRONS, Josep PEDRENYALER MANRESA

1637 TUBAU, Antoni PEDRENYALER MANRESA

1640† CALAFELL, Rafael PEDRENYALER MANRESA

1644-1665 CALAFELL, Rafael PEDRENYALER MANRESA

1646 DULACHS, Pere PEDRENYALER MANRESA

1676 DULACHS, Josep PEDRENYALER MANRESA

1676-1677 VALLES, Josep PEDRENYALER MANRESA

1677 ARUCH, Joan DAGUER MANRESA

1677 DULACHS, Daniel PEDRENYALER MANRESA

1677 VERGUES, Miquel PEDRENYALER MANRESA

1677 SERRALLONGA, Pere ENCEPADOR MANRESA

1692 MORERA, Jacint ENCEPADOR MANRESA

1701† CLAPERS, Joan PEDRENYALER MANRESA

1701 BORI, Jacint DAGUER MANRESA

1701 COLL, Maurici PEDRENYALER MANRESA

1701-1722† DULACHS, Felix PEDRENYALER MANRESA

1702 DULACHS, Daniel PEDRENYALER MANRESA

1704-1730† ARAGONES, Joan Babtista PEDRENYALER MANRESA

1708-1733 PRAT, Maurici PEDRENYALER MANRESA

1709-1720† CALAFELL, Jacint PEDRENYALER MANRESA

1710-1719 CALAFELL, Miquel DAGUER MANRESA

1710-1724† CANONGIA, Francesc DAGUER MANRESA

1710-1760 PRAT, Josep PEDRENYALER MANRESA

1710-1721 VALLS, Onofre PEDRENYALER MANRESA

1711† GALI, Bernat DAGUER MANRESA

1711† SOLER, Joan PEDRENYALER MANRESA

1711 SURROCA, Josep ENCEPADOR MANRESA

1711 FABREGAS, Ignasi PEDRENYALER MANRESA

1711 MIR, Josep PEDRENYALER MANRESA

1711-1715 ALMESQUER, Joan PEDRENYALER MANRESA

1711-1738 CALAFELL, Bernat PEDRENYALER MANRESA

1711-1727 TUBAU, Josep PEDRENYALER MANRESA

1711 TUBAU, Josep PEDRENYALER MANRESA

1711† VALLES, Josep PEDRENYALER MANRESA

1711 ESQUERRA, Bernat ENCEPADOR MANRESA

1712 BURNIO, Josep PEDRENYALER MANRESA

1712 TORREBLANCA, Josep PEDRENYALER MANRESA

1712-1755 CASAS, Marià PEDRENYALER MANRESA

1712-1722 BLAU, Francesc PEDRENYALER MANRESA

1713 MARIOL, Jacint DAGUER MANRESA

1713 CENTANER, Francisco ENCEPADOR MANRESA

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 29

charpa” dels magatzems de Cardona.Constituïda la societat el mateix anyQuintana i companyia aconsegueixenun assentament pel qual devien pro-porcionar 1.500 armes de foc men-suals. L’any 1722 Quintana, Navarroi companyia s’enfronten amb el re-queriment d’un Reial Ordre pel qualtenen de realitzar les claus a la “fran-cesa”, com la mostra remesa de laCort, feta pel mestre Barcina. Aques-ta clau estava destinada als fusellsd’infanteria i de Guàrdies espanyoles.La producció tenia de ser 12.000 fu-sells per la infanteria. Ho van accep-tar, tot i el major cost que això com-portava i al cap de dos anys conduiràa la fallida de la companyia i a la pre-só d’alguns dels seus fiadors. Sem-bla, doncs, que els assentamentscomportaven notables problemes de-guts a contraofertes amb continuesrebaixes de preus que no cobrien lesdespeses, modificació de les claus,etc. (MARTÍ: 2004, 29).

De fet els problemes de la compa-nyia Quintana no s’acaben aquí. Al1723 hi ha un acte notarial sobrel’enfrontament de Joan Quintana ambl’armer Maurici Espona avalador de lacompanyia sobre un dels assenta-ments contractats24. El conflicte s’a-guditza amb la declaració de la restad’avaladors Erasme Pla, Joan Escor-sell i Fèlix Dulachs, aquests últims esqueixen de l’exclusió que han patitper demanar fer les claus a la “fran-cesa” que deixava sense efecte, se-gons Quintana, l’assentament: “muyIlre señor Erasmo Pla, Juan Escorcelly Felix Dulachs todos armeros de laciudad de Manresa dizen que ha-viendo sido en el asiento de armasque hizo Juan Quintana armero en elaño 1721 sus compañeros los ha ex-cluidos de el sin mas motivo que elde haver pedio a su Magestad la lla-ve a la francesa y por esto dize que-dó nullo ep pr assiento y dado quesubsistiene este rezon de Quintanalos dichos tienen un auto del not Ig-nacio Casas a 11 junio de dicho añoen que se obliga a dicho Quintana ano haver assiento alguno de armas sinque ellos entren en iguales partes ypor tanto suplican sirve dar orden porporder convencer a la parte de JuanQuintana de tanto del asesor de Vsa


1713-1751 SAGRISTA, Llorenç PEDRENYALER MANRESA

1714-1749 GALI, Bernat DAGUER MANRESA

1714-1717 SERVINYA, Anton PEDRENYALER MANRESA

1715 CALAFELL, Maurici PEDRENYALER MANRESA

1715 DULACHS, Josep PEDRENYALER MANRESA

1715-1727 SOLA, Josep PEDRENYALER MANRESA

1715-1744 SEGUI, Francesc PEDRENYALER MANRESA

1716 RATERA, Francesc PEDRENYALER MANRESA

1716-1729 JOANDO, Joan PEDRENYALER MANRESA

1717† VILOMARA, Anton PEDRENYALER MANRESA

1717-1729 CANONGIA, Maurici DAGUER MANRESA

1718-1721 SERVINYA, Bernat PEDRENYALER MANRESA

1718-1753 CALAFELL, Jacint PEDRENYALER MANRESA

1718-1722 SOLA, Jacint PEDRENYALER MANRESA

1719-1728 QUINTANA, Joan ARMER MANRESA

1719-1739 CASAS, Maurici PEDRENYALER MANRESA

1719-1765 PUJADES, Josep ARMER MANRESA

1719-1744 ARJALAGUET, Jacint PEDRENYALER MANRESA

1719-1724 VALLS, Joan PEDRENYALER MANRESA

1721-1744 BORI, Jacint DAGUER MANRESA

1720 GALI, Francesc DAGUER MANRESA

1720 CAMPS, Ignasi PEDRENYALER MANRESA

1721-1733 CAMPS, Jaume PEDRENYALER MANRESA

1721-1764† ESCORSELL, Joan PEDRENYALER MANRESA

1721† ESQUIÑOL, Antoni DAGUER MANRESA

1721† SALA, Josep PEDRENYALER MANRESA

1721-1724 VALLS, Jaume PEDRENYALER MANRESA

1721-1738 SOLER Joan Babtista PEDRENYALER MANRESA

1721-1744 VERGES, Miquel PEDRENYALER MANRESA

1722-1754† GOMIS, Miquel PEDRENYALER MANRESA

1722 VALL, Pau DAGUER MANRESA

1722 ESCORSELL, Bernat PEDRENYALER MANRESA

1722-1749 ESPONA, Maurici ARMER MANRESA

1722-1725 CALAFELL, Bernat ARMER MANRESA

1722-1729 CAMPS, Rafael ARMER MANRESA

1722-1733 CAMPS, Tomàs PEDRENYALER MANRESA

1723 SANTANC, Francesc ARMER MANRESA

1723-1753 SOCARRATS, Gregori ARMER MANRESA

1723-1762† JAUMANDREU, Martí PEDRENYALER MANRESA

1723-1755 DULACHS, Fèlix PEDRENYALER MANRESA

1723 PLA, Erasmo ARMER MANRESA

1724-1727 VENDRELL, Joan PEDRENYALER MANRESA

1724 PLA, Francesc ARMER MANRESA

1725-1764 MOLINS, Jaume PEDRENYALER MANRESA

1727† DOMENECH, Rafel CANONER MANRESA

1727-1759† DOMENECH, Rafel CANONER MANRESA

1727† VERDAGUER, Eudald CANONER MANRESA

1728-1761 TARDA, Francesc PEDRENYALER MANRESA

1728† SOLER, Anton Joan PEDRENYALER MANRESA

1728 ARAGONES, Joan Babtista PEDRENYALER MANRESA

1728-1754 ESQUERRA, Bernat ENCEPADOR MANRESA

1729-1747 SAGRISTA, Maurici DAGUER MANRESA

1730-1747 TRASSERRAS, Josep CANONER MANRESA

1733 BUSQUETS, Jacint PEDRENYALER MANRESA

1734 MAS, Antoni CANONER MANRESA

1734 SOLA, Francesc PEDRENYALER MANRESA

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 30

por que siendo las partes presenteshaga justicia”25.

També existien problemes per al’abastament de matèries primes icontrols de fabricació d’armes que re-querien permisos. Sabem que JoanQuintana va tenir de demanar permísal Capità General pe poder passard’Olot a la farga de Serrallonga en elcomtat del Rosselló per comprar fer -ro, perquè l’oficial de la frontera noli permetia fer-ho.

Sembla, però, que les diferèncieses deurien arreglar amb la resta de so-

cis de la companyia perquè al 1724entreguen fusells a Barcelona: “JoanQuintana, Rafel Camps, Arasmo Plamaestros armeros, Felix Dulachs,Joan Escursell maestros de llaves (pe-drenyalers), hacen la relacion que di-chos maestros despues de haver en-tregado en las atarasanas reales deBarcelona los mil fusiles primerosdesde que tienen a su cargo la real fa-brica de armas han echo caxas de losfusiles siguentes a saber dicho Quin-tana hizo 400, Arasmo Pla hizo vein-te, Felix Dulachs hizo 18, Juan Es-

corsell 15 fusiles”26. Ricard Martí(2004) afirma que l’any 1724 Quin-tana perd la concessió de l’assenta-ment al no poder complir amb la co-manda.

Malgrat les dificultats Quintana i lacompanyia deurien continuar ambl’activitat de fabricar i arreglar armesperquè l’any 1725 el mateix Quinta-na i Rafael Camps, també encepadormanresà, confessen deure 199 lliuresper la compra de ferro que entren deles fargues de França27. L’activitat nos’atura, aquest mateix any, Quintanapaga al traginer Jacint Busquets 28lliures pel transport de fusells, panysi canons de la feina de munició28. Al1728 la companyia de Quintana en-trega a les drassanes de Barcelona120 panys propis de Francisco Pere-ra i Companyia29. A partir d’aquí lesreferències desapareixen i no se sapels anys que va estar activa la com-panyia o si, finalment, va fer fallida.

“No se dan armas a Manresa portener cuartel de tropas y por la cor-tedad de sus vecinos tampoco se re-parten en los lugares de Salellas, Vi-ladordis, Olzinelles, Vilatorrada, Cas-tellar, Vall dels Horts, Guardiola,Grevalosa, Sant Pere Serrahima, Mo-nistrol de Rajadell, Vallformosa, yVallhonesta”


1737 VILA, Geroni CANONER MANRESA

1738 SANTANER, Francesc ENCEPADOR MANRESA

1738† SANTANER, Gabriel CANONER MANRESA

1739† CASAS, Josep ENCEPADOR MANRESA

1740-1758 CENTANER, Francisco ENCEPADOR MANRESA

1739-1766 JAUMANDREU, Jacint ENCEPADOR MANRESA

1745-1767 CASAS, Salvador ARMER MANRESA

1747-1764† ALMASQUER, Jacint ENCEPADOR MANRESA

1748 TUBAU, Jacint PEDRENYALER MANRESA

1749-1757 SOCARRATS, Gregori ENCEPADOR MANRESA

1750 ARANYO, Gaietà ENCEPADOR MANRESA

1752-1753 ALMAGUER, Jacint ARMER MANRESA

1753 JAUMANDREU, Jacint ARMER MANRESA

1755 ANJELAGUET, Jacint PEDRENYALER MANRESA

1756 ESCORSELL, Francisco PEDRENYALER MANRESA

1758 CENTENER, Gabriel CANONER MANRESA

1764 CLAPERS, Joan PEDRENYALER MANRESA

1764 ESPONA, Josep ENCEPADOR MANRESA

1764 ESPONA, Maurici ENCEPADOR MANRESA

POBLACIÓ Nº ARMES

TALAMANCA 8

RAJADELL 8

AVINYÓ 10

SANT MATEU DE BAGES 6

BALSARENY 20

SANT VICENÇ DE CASTELLET 4

SALLENT 20

ARTÉS 20

HORTA 4

CASTELLNOU 4

SANTPEDOR 4

MURA 10

CASTELLADRAL, VALLDEPERES I ORRIOLS 8

GUARDIOLA 6

CASTELLAR 6

SANT ISCLE DE BAGES 3

JUNCADELLA 3

CORNET 4

CASTELLGALÍ 6

CALLÚS 4

CALDERS 25

MONISTROL DE MONTSERRAT 20

ROCAFORT 3

SANT FRUITÓS DE BAGES 10

NAVARCLES 10

SANT MARTÍ DE TORROELLA 4

MAIANS 3

L’ESTANY 25

MARGANELL 3

CASTELLFOLLIT DEL BOIX 4

AGUILAR 4

CASTELLBELL I EL VILAR 8

Total d’armes que novament es poden repartir entre els batlles i regidors del corregiment de Manresa 25/3/1720

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 31

Conclusió

La manufactura d’armes a Manre-sa va estar centrada bàsicament en laproducció d’armes de ferro i de focportàtils. A partir d’un cert moment elprocés d’elaboració va anar a càrrecde mestres d’ofici com ara: pedre nyalers i daguers. Més tard, augmen-tarà l’especialització amb l’apariciód’encepadors i de canoners, aquestsúltims no n’apareix cap fins el primerterç del XVIII. No és estrany, doncs,que de vegades, en les armes hi cons-tin inscrit el nom de dos o tres indi-vidus diferents.

Abans, durant i després de laGuerra de Successió les armes van sernecessàries per mantenir els exèrcits.D’aquí la necessitat de controlar-ne laproducció mitjançant els assenta-ments. Així va néixer la companyiamanresana de Quintana i altres socis,dedicada a subministrar i arreglar ar-mes als exèrcits borbònics.

En definitiva, a Manresa s’han po-gut localitzar una concentració signi-ficativa de persones dedicades a lafabricació d’armes –més d’un cente-nar–, que no arriba al volum que vantenir altres indrets com Ripoll, peròforça significativa i que seguramentanava a proveir un mercat forani. Da-vant l’intent de controlar el mercatcatalà d’armes, potser va trobar unasortida en l’exportació cap a Amèrica

o altres països d’Europa. Això expli-caria perquè les marques dels armersmanresans Dulachs, Tresserras i Jau-mandreu es localitzen en altres paï-sos europeus i, en canvi, són poc fre-qüents a Catalunya.

NOTES

1. TORRAS, Marc. El llibre verd de Manre-sa 1218-1902, ed. Fundació Noguera,Barcelona, 1996 pàgs. 405-406 i 425-426.

2. AHPM. TR-279. 1359-1419. 30 agost1397.

3. Catálogo Histórico-descriptivo de la Re-al Armeria de Madrid, Madrid, 1848,pàg. 299-300.

4. Notari Joan Baptista Plandesans. Ma-nual 1612-1641 AHPM 4561. 5 març1630.

5. Notari Benet Font. Manual 1686. AHPM4612. 8 juny 1635.

6. Notari Antic Sala. Manual 1563. AHPM.11-8-1563.

7. Notari Joan Serra. Manual 1644. AHPM-4667.

8. Notari Felix Dalmau. Manual 1677.AHPM-4724. 14 setembre 1677.

9. Notari Ignasi Vilades. Borradors 1698AHPM-1309. 24 juny de 1698.

10. Notari Bernat Servitja. Borradors 1700.AHPM. 11 gener 1700.

11. Notari Ignasi Vendranes. Borradors1705. AHPM. 7 juny 1705.

12. Notari Felix Soler. Manuals 1709-1710.AHPM-4893. 2 març 1710.

13. Notari Ignasi Montfart. Borradors 1704-1711. AHPM m-1358. 14 juny 1711.

14. Notari Benet Font. Inventari 1645-1693. AHPM 4628. 26 novembre1640.

15. Notari Bernat Servitja. Inventaris 1637-1643. AHPM-4660. 20 novembre1637.

16. Notari Salvador Malagarriga. Liber apri-siarum 1607-1622. AHPM 4475. 30abril 1607.

17. Notari Benet Font Manual 1665. AHPM4595. 24 octubre 1665.

18. Notari Benet Font. Manual 1676.AHPM-4606. 14 juny 1676.

19. Notari Felix Soler. Manuals 1709-1710.AHPM-4893. 26 gener 1710.

20. Notari Ignasi Monfart. 1712-1715.AHPM m-1359. 10 gener 1712.

21. Notari Bernat Servitja. Inventaris 1637-1643. AHPM-4660. 4 febrer 1640.

22. ACA, Notarials, Cardona, 86. 16-2-1712.

23. Notari Ignasi Casas. Borradors AHPM m-1402. 11 juny 1721.

24. Notari Maurici Bohigues. Manuals 1721-1727. AHPM 4882. 26 març 1723.

25. Notari Maurici Bohigues. Manuals 1721-1727. AHPM 4882. 15 juliol 1723.

26. Notari Ignasi Casas. Borradors 1724-1725 AHPM m-1404. 2 agost 1724.

27. Notari Ignasi Casas. Borradors 1724-1725 AHPM m-1404. 13 juny 1725.

28. Notari Ignasi Casas. Borradors 1724-1725 AHPM m-1404. 1 novembre1725.

29. Notari Ignasi Casas. Borradors 1728AHPM m-1406. 15 febrer 1728.

BIBLIOGRAFÍA

Catálogo de la Real Armería, ed. Aguado,Madrid, 1849.

Catálogo de la Real Armeria de Madrid,ed. Maxtor, Madrid, 2008.

GRAELLS i PUIG, Eudaldo, Les Armes deFoc de Ripoll, ed. Maideu, Ripoll,1974.

MARTÍ, Ricard. Cataluña armería de losborbones, ed. Salvatella, Barcelona,2004

MARTÍ. Ricard; SALA, Xavier; CALVÓ,Juan Luis. Pistoles, trabucs, pedre -nyals: la producció d’armes portàtils defoc a Catalunya de 1462 a 1869,1995.

SAGRERA AZPILLAGA, Javier. Apuntes dela Armería Española, siglos XVI a XIX,2001.

SOLER, Isidro. Compendio histórico de losarcabuzeros de Madrid, 1795.

SOLER DEL CAMPO, Álvaro. Catálogo dearcabucería madrileña (1687-1833).Real Armería de Madrid, ed. Patrimo-nio Nacional - Palacio Real de Madrid,Madrid, 2006.

Jaume Plans i MaestraLlicenciat en Humanitats, UOC

Pistola catalana que actualment està al museu Metropolitan de Nova York i que va pertànyer a lacol·lecció Estruch. El canó porta la marca Torrents (Ripoll) i en l’interior de la plantilla la marcaJaumandreu - Barcelona. Datada entre 1790-1807. Font: Ricard Martí.

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 32

D o s s i e r

La batalla de Talamanca(13/14 d’agost de 1714)

Francesc Serra i Sellarés - Gustau Erill i Pinyot

Vista del castell i poble de TalamancaPlaca commemorativa de la batalla de Talamanca (2011)

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 33

Des de principis de febrer de1714, Antoni Desvalls i de Vergós,Marquès del Poal, amb els seus regi-ments, sometents i voluntaris, es mo-via amb força freqüència per la Cata-lunya central. Des de feia pocs mesospresidia la Junta de Guerra i era el co-mandant general de l’exèrcit catalàde l’interior, és a dir, dirigia l’exèrcitque resistia a l’exterior de la ciutat deBarcelona durant els darrers mesosde la guerra. El refugi principal delseu exèrcit era el castell de Cardona,

que juntament amb la ciutat de Bar-celona, eren els dos punts que resis-tien a l’ocupació borbònica. Des deCardona, el Marquès del Poal orga-nitzava les campanyes militars quetenien lloc a l’interior del territori.Des d’allà, juntament amb els dife-rents coronels de fusellers i altres ofi-cials, portaren a terme l’estratègia defomentar la insurgència contra les au-toritats borbòniques a la Catalunya in-terior, creant d’aquesta manera unfront de diversió que obligués l’estat

major borbònic a retirar tropes de l’o-fensiva contra Barcelona, que estavaassetjada, per destinar-les a perseguirl’exèrcit de la resistència que actua-va pel territori.

Des del febrer de 1714, el Mar-quès del Poal es mogué amb el seuexèrcit pel Bages i el Moianès. Desd’aquesta zona es dedicà a anar agru-pant forces amb la intenció d’atacarel cordó del setge de Barcelona. A pri-mers d’agost es dirigí al castell de Ta-lamanca, molt probablement amb

Plànol de la batalla de Talamanca(13/14 d'agost de 1714)

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 34

l’objectiu d’intentar l’atac tant espe-rat. S’emportà una part important delseu exèrcit, així com també el desta-cament de Granaders del castell deCardona. En total, uns 2.500 com-batents preparats per enfrontar-se alsexèrcits borbònics.

El dia 13 d’agost, mentre el Mar-quès del Poal es trobava amb el seuexèrcit al castell de Talamanca, espresentà un nombrós exèrcit borbò-nic, a les ordres del mariscal de campConde de Montemar amb més de3.500 efectius, d’entre els quals uns1.500 eren dragons de cavalleria. Elsborbònics instal·laren el seu quartera la casa de Mussarra i van fer baixarper les abruptes carenes la seva in-fanteria en direcció a la riera ambl’objectiu d’atacar l’exèrcit català. Alspeus de la riera de Talamanca, els re-giments de fusellers de muntanya delMarquès del Poal s’enfrontaren a lainfanteria i als dragons borbònics, is’inicià una dura batalla que s’allargà

fins l’endemà, quan els catalansaconseguiren vèncer els borbònics iperseguir-los fins a Sant Llorenç Sa-vall. Lluitaren amb l’exèrcit català elsregiments de fusellers de muntanyadels coronels Ermengol Amill, Fran-cesc Busquets i Mitjans, Joan Vilar iFerrer, Segimon Torras i MartiriàMas segur, juntament amb el desta-cament de magraners del castell deCardona i els regiments de cavalleriade Sant Jaume i de Pere Bricfeus. Perla part borbònica, participaren en labatalla els regiments dels brigadiersJosé Vallejo i Diego González, quelluitaven a les ordres del Conde deMontemar. El resultat de la batalla vaser d’unes 680 baixes, entre ferits imorts. Aquesta va ser la darrera ba-talla guanyada per l’exèrcit catalàcontra les tropes borbòniques, que esva desenvolupar en un abrupte ter-reny delimitat pel castell i el poble deTalamanca, al sud, i per la casa deMussarra, ubicada en el terme de Mo-

nistrol de Calders, al nord. La victò-ria de Talamanca va ser considerable,i només la manca de munició va im-pedir al Marquès del Poal aconseguirun èxit més gran. L’exèrcit català varetrobar a Talamanca una esperançaper poder atacar el setge de Barcelo-na i entrar els socors a la ciutat, co-sa que no arribà a succeir.

BIBLIOGRAFIA

SERRA, Francesc; ERILL, Gustau: La darre-ra victòria de l’exèrcit català. La bata-lla de Talamanca (1714), Farell Edi-tors, Sant Vicenç de Castellet, 2009.

Francesc Serra i SellarésHistoriador

Gustau Erill i PinyotHistoriador

Després del Tractat d’Utrecht (11d’abril del 1713), en el qual les tro-pes aliades es retiraven del conflictesuccessori a Catalunya i reconeixienFelip V com a rei, la invasió borbòni-ca de Catalunya va avançar ràpida-ment. Començà l’evacuació dels exèr -cits imperials (alemanys, austríacs,britànics, holandesos, italians i por-tuguesos), i restaren només defensantla Catalunya austriacista soldats re-glats, fusellers i sometents catalans,ajudats per alguns combatents es -trangers que es quedaren per conti-nuar defensant la causa dels cata-lans. Creient-se imminent la derrotatotal dels catalans, foren molts els po-bles i viles de Catalunya que accep-taren la submissió a Felip V. Aprofi-tant l’evacuació de les tropes impe-rials, el Duque de Pópuli, que haviaestat nomenat capità general i co-mandant general dels exèrcits borbò-nics, preparava l’ofensiva final contraCatalunya amb un exèrcit francoes-panyol de 43 batallons d’infanteria i52 esquadrons de cavalleria, ques’havien de concentrar a les fronteresd’Aragó i de València abans de co-mençar l’atac final.1 Aquest exèrcitdel Duque de Pópuli estava integratper uns 25.000 soldats espanyols iuns 7.000 soldats francesos.

El dia 25 de juliol del 1713, diade Sant Jaume, l’exèrcit borbònic delDuque de Pópuli va arribar a Barce-lona i començaren a preparar el set-ge de la ciutat, que s’allargaria tret-ze mesos, fins a la derrota final de

l’11 de setembre del 1714. Els dies5 i 6 de juliol, en la Junta de Braços,les autoritats catalanes van optar perla resistència. Davant de l’encercla-ment borbònic a Barcelona, les auto-ritats catalanes van intentar d’impul-sar la revolta a tot el territori. Entreel 9 d’agost i el 5 d’octubre del 1713es va produir l’expedició del DiputatMilitar. Antoni de Berenguer i Novell,diputat militar, i el general Rafel Ne-bot s’embarcaren al port de Barcelo-na amb forces de cavalleria i infan-teria i desembarcaren a Arenys de

Mar. Des de Barcelona s’havien re-clutat per a aquesta expedició uns400 soldats de cavalleria i entre 200i 300 fusellers, als quals s’afegirenmés tard els regiments d’ErmengolAmill i de Manuel Moliner i Rau, aMaçanes, i el del Marquès del Poal,a Terrassa. L’expedició travessà el Va-llès Oriental, s’apropà a Vic senseèxit, travessà el Ripollès, la Cerdanya,l’Alt Urgell i el Pallars, i s’aturà a Car-dona, on algunes tropes es quedarenper lluitar a l’interior de Catalunya so-ta les ordres del Marquès del Poal.

D o s s i e r

La crema de Manresa del 13 d’agost de 1713Francesc Serra i Sellarés

Reproducció de la zona afectada (en gris fosc i vorejat) per l'incendi borbònic de 1713, sobre la base cartogràfica actual

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 35

Notícia d'una casa ensorrada a conseqüència del gran incendi borbònic del 13 d'agost de 1713, extreta del manual notarial AHPM. 4863, de l'Arxiu Comarcal del Bages.

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 36

L’expedició continuà cap a Manresa,travessà el Vallès i un contingent demés de 700 combatents aconseguíretornar a Barcelona. Sembla ser queles forces d’aquesta expedició arriba-ren a sumar uns 2.000 combatents,que foren perseguits i controlats deprop pels 3.500 infants i 1.500 ge-nets de cavalleria que estaven a lesordres del general borbònic FelicianoBracamonte. L’expedició del DiputatMilitar va acabar en fracàs. En apro-par-se a Barcelona, assetjada per ter-ra per les tropes borbòniques, el Di-putat Militar va trair els seus soldatsi féu embarcar amb ell tots els co-mandaments militars. Va deixar el seuexèrcit de soldats i voluntaris aban-donat. A causa d’això, el Diputat Mi-litar i el general Nebot van ser arres-tats, i aquest darrer va ser enviat aGènova.2

Paral·lelament a l’expedició del Di-putat Militar, els borbònics van apli-car a Catalunya la tàctica de la terracremada, és a dir, es dedicaren a ca-lar foc i reprimir durament els poblesi viles amb focus de revolta antibor-bònica. Alguns dels pobles i ciutatsque patiren aquesta repressió van ser,entre d’altres, les poblacions delMasnou, Vilassar, Arbúcies, Viladrau,Olot, Girona, Sant Joan de les Aba-desses, Camprodon, Ripoll, Vic, Cas-tellterçol, Solsona, Agramunt, Ter-rassa, Sallent i Manresa3. Aquest dar-rer cas, el de Manresa, va ser el méssignificatiu de tots. La ciutat, que eljuliol de 1713 a través del seus sín-dics havia jurat fidelitat al Duque de

Pópuli que es trobava a Igualada, unasetmana més tard va donar suport ala causa de la Diputació de Catalu-nya, que lluitava per la resistència an-tiborbònica, en el moment de pre-sentar-se a la ciutat el coronel aus-triacista Josep de Peguera i de Cortitamb 60 cavalls demanant la mobilit-zació manresana a favor de la resis-tència. La ciutat va formar la seva co-ronela i en sortiren uns 400 comba-tents capitanejats per Joan Sobre-bals. Assabentat el Duque de Pópulide la rebel·lió manresana contra l’o-bediència borbònica, va enviar el dia3 d’agost un gran exèrcit format per4.000 soldats borbònics a les ordesdel tinent general José de Armendá-riz i del general de batalla José Ca -rrillo de Albornoz, Conde de Monte-mar, per tal de repressaliar la ciutatde Manresa. Aquest va ser el motiuque va empènyer el Duc de Pòpuli aordenar al general Armendáriz la cre-ma de la ciutat de Manresa.4

La principal memòria dels fets ensla dóna Francesc de Castellví i Oban-do, el cronista austriacista coetanidels fets, que més ens permet conèi-xer sobre els esdeveniments de laGuer ra de Successió a Catalunya. Se-gons la crònica de Castellví, que po-dem llegir en el tercer volum de lesNarraciones Históricas desde el año1700 al 1725, arribat Armendáriz auna hora de distància de Manresa, laciutat va enviar els seus síndics a do-nar l’obediència, però aquests van seragafats com a presos. En un primermoment, Armendáriz no va voler cre-

mar la ciutat, considerant que elsseus habitants ja serien prou casti-gats havent d’hostatjar 4.000 soldatsa les seves llars i havent de pagar unasuma de 2.500 doblons d’or. Això noobstant, el Duque de Pópuli envià tresvegades ordres d’incendiar la ciutat.Davant d’això, Armendáriz va ordenarcremar les cases de les famílies aus-triacistes i d’aquells que havien mar-xat de la ciutat amb la crida de la Di-putació i, perquè l’incendi no es des-controlés, va ordenar als veïns que re-tiressin la pólvora de les seves cases.Va posar guàrdies per tota la ciutat.Armendáriz es va instal·lar fora de laciutat amb la resta de les tropes.Sembla ser que van començar cre-mant les cases indicades, però les fla-mes van créixer i es van escampar. Laforça del vent va fer cremar també al-gunes cases distants i algunes por-cions de pólvora que els habitants te-nien guardades a casa o senzillamentse n’havien oblidat de feia temps. Elfoc va créixer amb tanta força que elssoldats, atemorits dels crits dels ciu-tadans i dels perills que consideravenpropers, van desmuntar les guàrdies.Els habitants es van apartar del perilldel foc, però abans d’aconseguir-hoen quedaren alguns de sepultats en-tre les runes. Armendáriz va ordenara les tropes que intentessin apagarles flames i posar ordre a la situaciótan descontrolada. Fins i tot, tal comes pot comprovar en els llibres decomptabilitat de l’Hospital de SantAndreu, com dos soldats participantsen la crema de Manresa, van quedar

ferits per l’explosió de la pólvora quehi havia a l’interior d’algunes cases,motiu pel qual van haver de ser ren-tats amb aiguardent i embenats ambpaper d’estraça a l’hospital.5 En total,sembla ser que es van cremar 522 ca-ses, la meitat de la ciutat. L’incendiva prendre tanta força que el cos detropes que es trobava format a la pla-ça es va veure obligat a sortir de laciutat. L’incendi va deixar ensorradala Plaça Major, el carrer de Sant Mi-quel, el carrer de Sobrerroca, el ravalde Sant Andreu, el carrer de SantaLlúcia i l’església del Carme, i el ma-teix dia va enviar el comandant alcamp 40 dels principals habitants, vafer fortificar els convents del Carme,Sant Domènec i l’església parroquiali va deixar-hi una guarnició, i Jaumede Llissach, natural de Manresa, quealeshores n’era el veguer, va formarquatre companyies de fusellers al ser-vei del rei Felip. El mateix dia va serincendiat també el nucli de Salelles.Els habitants van mantenir els soldatsdurant 14 dies i l’hospitalitat va te-nir per agraïment l’incendi de la ciu-tat. Els manresans que s’havien reti-rat abans de la crema amb la crida dela Diputació, units amb sometents deles rodalies, a les nits s’amagavendins de la mateixa ciutat entre les ru-nes de les cases i atacaven a la guar -nició borbònica.6

Més contemporània dels fets quela crònica de Castellví és la de la Ga-zeta de Barcelona, el diari austriacis-ta imprès a Barcelona, que en la se-va edició del dia 25 d’agost de 1713,una setmana més tard de l’incendi,ens informa que “el Enemigo antesde abandonar la Ciudad de Manresael dia 13 explicó su furioso encono,quemando la mayor parte de las ca-sas, es a saber las de la Plaça Ma yor,calles de San Miguel, de Sobrerroca,el Arrabal de San Andrès, y la calle deSanta Lucia; y estando ardiendo lascasas executaron los Enemigos lasmas atroces barbaridades, hasta de-gollar niños inocentes, con tan atrozestrago, que deve servir de cabal de -sengaño, a los que simuladamentehan predicado su enganyosa piedad;quemaron tambien al passar el Lugarde Salellas.”7 Continua dient que eldia 17 d’agost va tornar a Barcelona

el destacament del tinent general Jo-sé de Armendáriz “aviendo dexado enaquella Ciudad un cabal desenganyode su furiosa ingratitud, y rabia, pa-gando con un atroz castigo el hospe-dage de 13 días, en los quales pro-curaron todos los habitantes, suavizarlo duro de su rigor con abundantes re-galos, y rendidos obsequios, y sin otromotivo, que el de averles lisonjeadoel paladar, quemaron mas de 800 ca-sas, en ellas muchos interesses, al-gunas mugeres, sin que la voracidadde el fuego perdonasse a sus propiossoldados se quemaron dos en una ca-sa, y huviera sucedido lo proprio a uncapitán, y dos sacerdotes sino se hu-viessen arrojado de un balcón, ni lomás sagrado se libró de el incendio,pues quemaron la Capilla de nuestraSenyora de Monserrate, y la Iglesia de

nuestra Senyora del Carmen, quiencreerá de unos Católicos, que man-den, y executen tales sacrilegios deorden de el Duque de Populi lo exe -cutó el Conde de Montemar, Coman-dante de los Incendiarios, con talesinsultos, y atroces atropellamientos,que por no escandalizar los oidos dela piedad Christiana, se calla la indi-vidual relacion, de quanto allí execu-taron.”La Gazeta, que quantifica l’a-bast de l’incendi a més de 800 cases,n’assenyala com a executor el Condede Montemar, que al cap d’un any ex-acte va ser derrotat per la resistènciacatalana a la batalla de Talamanca, ipoc temps després, el 18 de setem-bre de 1714, va aconseguir la capi-tulació del castell de Cardona demans del seu governador, l’austria-cista Manuel Desvalls i de Vergós. El

Cases cremades en la relació dels immobles pertanyents als habitants de Manresa l'any 1720(Carpeta 116 del Reial Cadastre de l'Arxiu Comarcal del Bages)

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 37

Conde de Montemar va tenir una des-tacadíssima trajectòria militar acaba-da la Guerra de Successió.8 La notí-cia continua explicant que en aban-donar la ciutat de Manresa, el desta-cament de José de Armendáriz i delConde de Montemar se’n va emportarcom a presos a una cinquantena depersones, i entre aquestes, “algunoseclesiásticos, atados todos con inhu-manidad”. S’alertava que poguessinfer el mateix els soldats borbònicsquan abandonessin la ciutat de Ma-taró, ja que feia alguns dies que l’ha-vien ocupada militarment. És inte-ressant la reflexió que fa el setmana-ri austriacista després d’explicar lanotícia de la crema de Manresa. Estracta d’un text completament polític,que crida a la resistència i defensanacional davant d’un exèrcit invasorque pretén l’extermini i la fi de la na-ció catalana. Les paraules que fa ser-vir són prou inequívoques: “pués lasideas de el Enemigo contra Cathalu-ña son tan crueles, que no parando enquitar las Leyes, y Privilegios, ni enquemar Lugares, ahorcar Paysanos, ytalar el Pais, desea extinguir, y aca-bar enteramente la Nacion, y si dexaalgunos, será para transferirlos adonde lloren su ruina, dexando des-truidas todas las Masias, o Casas decampo, y reducido el Principado a pe-queños, y unidos Lugares, y baxo unapesada sujecion; y en la comprehen-sion de esta verdad solicita Barcelo-na a toda costa, precaver de esta in-audita crueldad, hasta consumir to-dos sus intereses, y derramar la ulti-ma gota de sangre.”9 La crònica de laGazeta de Barcelona és un testimoniclar de la barbàrie borbònica, de la re-pressió contra els catalans, i a més,reflecteix força bé la problemàticaque suposava l’ocupació borbònica deCatalunya.

Per altra banda, la Gazeta de Ma-drid, el diari borbònic de la “capitaldel Reyno”, ens informa en la sevaedició del 22 d’agost de 1713, que“el Destacamento que fue a Manresa,a cargo del Teniente General Don Jo-seph Armendariz, encontró quasi des-poblado el Lugar, donde arrasó lasmurallas, y se arruinaron, y saquearonalgunas casas de los mas obstinadosrebeldes, castigandose a otros que se

encontraron, y confiscando a benefi-cio del Rey los bienes de los ausen-tes, y presentes culpados.”10 Com apublicació del bàndol agressor, la Ga-zeta de Madrid no s’esmerça tant endonar detalls de la repressió sobre elsmanresans i els catalans en general,però queda molt clara la gran des-trucció de la ciutat que va cometre elseu exèrcit i el càstig a aquells man-resans favorables al rei Carles o a lacausa catalana.

Per altra part, l’historiador i arxiverde la ciutat de Manresa, Joaquim Sar-ret i Arbós, explica en la seva Histò-ria de Manresa, que “a Manresa vin-gueren els moderns vàndals el dia 13d’agost (1713) cremant més de 300cases, entre elles la Casa de la Ciu-tat; i fent presoners alguns ciutadansde posició, emportant-se’ls al campde Barcelona”.11 Sarret i Arbós citaun manuscrit del mas Casajoana deRocafort, que diu literalment “Recor-dansa als 13 de agost fonc cremadala ciutat de Manresa casi la meitat, lacremaren tropas castellanas any1713.” Explica també que en el lli-bre d’òbits de l’arxiu parroquial cons-taven dues dones trobades cremadesen les seves pròpies cases, una talBòria Santoña i una Clara Llucià, par-tides de defunció a les quals no te-nim accés avui en dia per haver des-aparegut aquest llibre durant la Guer -ra Civil. Sarret i Arbós diu també quea conseqüència de l’incendi de la Pla-ça Major de l’any 1713, els mercatshavien passat a la Plana de l’Om. Unadeliberació de l’Ajuntament del dia27 de setembre de 1730, deia que:“en atenció a que la plassa major dela present ciutat està ja edificada yque avans de la crema de la ciutat enl’any 1713 se hi venian totas las ver-duras y fruytas y atenent tambe a losuplicat per lo Sr. Comandant Militarsobre ser de utilitat lo dit, per la con-veniencia de las tropas que estan deguarnicio en comprar las ditas verdu-ras y fruitas prop del quartel; se ha or-denat fer un prego manant que des-de avuy en avant se vengan totas lasfruitas y verduras en la plassa majorbax pena de una lliura als infractorsexceptuant als que la pugan vendreral peu de la porta de sa casa mentressian de cullita propia.” El regidor de-

gà Jaume de Llissach declarava “quelos motius que hi hague per a trasla-dar la venta de ortalisas y fruitas enla plassa del Olm foren lo haver cre-mat en l’any 1713 la casa de la ciu-tat y la plassa la qual queda desola-da y esser consegüent seguir lo resoltaleshores per faltar molts vehins a laciutat.”12

L’anàlisi de la declaració d’immo-bles de la gent de Manresa feta ambmotiu de l’impost del cadastre de laciutat de l’any 172013, ens permetveure com set anys després de l’in-cendi encara hi havia moltes casescremades a la ciutat de Manresa.Concretament, se’ns documentenaleshores a la ciutat de Manresa 39cases cremades o derruïdes i 43 ca-salots, entenent que la major part d’a-quests es refereixen també a casesafectades per l’incendi, doncs la pre-sència de casalots s’incrementa for-ça en les zones més afectades perl’incendi. Aquestes quantitats sónmolt probablement inferiors a la rea -litat, doncs la declaració d’immoblesno és completa, ja que ens manquenels habitants de la Plaça Major i delcarrer de Sobrerroca, dos dels llocsmés afectats per l’incendi. Les úni-ques informacions que tenim d’a-quests llocs són d’habitants que l’a-ny 1720 vivien en un altre carrer ique declaraven posseir cases crema-des o casalots a la Plaça Major o alcarrer de Sobrerroca. Així doncs, setanys després de l’incendi podem tro-bar cases declarades com a cremadesen els següents carrers: Raval de SantAndreu (9), carrer de la Codinella (6),carrer de Santa Llúcia (5), carrer deSant Miquel (5), carrer del Born (3),carrer de Sobrerroca (2), carrer delCarme (2), Davallada de la Plaça (1),carrer de Galceran Andreu (1), carrerde la Mel (1), carrer del Pedregar (1),carrer d’en Fontanet (1) i carrer deMontserrat (1). Pel que fa als edificisque figuraven com a casalots, s’ubi -caven en els següents carrers: Ravalde Sant Andreu (5), carrer de So-brerroca (4), carrer de Santa Llúcia(3), carrer de Sant Miquel (3), Plaçad’en Creus (3), Raval de Valldaura(3), carrer de Talamanca (3), carrerde les Barreres (2), carrer de na Ca-naleta (actual carrer de la Canal) (2),

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 38

Casa cremada en la relació delsimmobles pertanyents als habitantsde Manresa l'any 1720 (Carpeta116 del Reial Cadastre de l'ArxiuComarcal del Bages)

Davallada de la Plaça (1), carrer deVilanova (2), carrer d’en Rigolfes (ac-tual carrer Amigant) (2), carrer de Vi-lanova (2), carrer d’Urgell (2), carrerde les Escodines (1), Portal de les Pi-ques (1), carrer de n’Arbonés (1), car-rer de na Bastardes (1), Portal deLleida (1), carrer d’en Botí (1), car-rer de Serarols (1) i Plaça Major (1).Aquestes dades, set anys posteriors al’incendi, quan moltes de les casescremades segur que ja s’havien refet,les podem complementar amb les queens surten de l’anàlisi dels protocolsnotarials dels anys 1714-1719, enels quals podem veure diverses ven-des de cases derruïdes o cremades,moltes d’elles tipificades com a do-mus combustam sive casalot per cau-sa belli, és a dir, cases cremades ocasalots a causa de la guerra. Tambées poden veure diferents creacions decensals i signatures d’àpoques perpoder reparar aquestes cases. Moltsd’aquests documents recorden la da-ta de l’incendi, el 13 d’agost de1713. Com a exemple podem veurela venda que va fer Pere Màrtir Coll,manyà de Manresa, el 22 de desem-bre de 1714 a Grau Rongés, fuster deManresa, de “tota aquella casa o ca-salot dirruit sens sostras portas ni tau-ladas per causa de la Crema succeí enla present Ciutat en lo agost de1713.” Aquesta casa s’ubicava alcarrer de Galceran Andreu.14 Una al-tra venda era la que feia MagdalenaPla, vídua de Francesc Pla, aromaterde Manresa, el 8 d’octubre de 1716,d’una “domus combusta sive casalot,et infrascripti casalis, sive partis do-mus etiam Combusta die 13 mensisAugusti 1713”, és a dir, d’una casacremada o casalot i d’un casal o partde casa cremada el 13 d’agost de1713, situades a la Plaça Major de

Manresa. La venda es fa a condicióque el comprador pugui reedificar elsdos casalots i fer-ne dels dos una ma-teixa casa, “comforme ja ho eran an-tes de la Crema, que per causa de laguerra succedí en la present Ciutat enlo mes de Agost del any 1713.”15

Consultant els protocols notarials tro-bem cases cremades als carrers de lesBarreres, el raval de Sant Andreu, laDavallada de la Plaça, la Plaça del’Om, la Plaça Major, el carrer de Gal-ceran Andreu i el carrer de Serarols,entre d’altres.

Posant en comú les dades que ensofereixen les diferents cròniques delmoment, amb la declaració d’immo-bles del cadastre de 1720 i amb elsprotocols dels anys 1714-1719, po-dem arribar a reconstruir el mapa del’incendi borbònic de Manresa del 13d’agost de l’any 1713. Aquest incen-di va calcinar la major part de les ca-ses dels següents carrers: el Raval deSant Andreu, el carrer de Santa Llú-cia, el carrer de la Codinella, el car-rer de Sant Miquel, el carrer de So-brerroca, el carrer d’en Serarols, laPlaça Major, el carrer de Galceran An-dreu, la Davallada de la Plaça, el car-rer d’en Rigolfes, el carrer del Carme,el carrer del Pedregar, el carrer d’enBotí i el carrer de Na Canaleta, quealeshores devien representar prop de360 cases, si tenim en compte quel’any 1.679 aquests carrers sumaven330 cases. A aquests carrers moltafectats per l’incendi caldria afegir-hitambé els carrers de Vallfonollosa,d’en Fontanet, de Na Bastardes, laPlaça d’en Creus, el Portal de les Pi-ques, el carrer de n’Arbonés, així comtambé, en menor proporció, els car-rers del Born, de les Barreres, de laMel, de Montserrat, i probablementtambé els de Talamanca, Vilanova,

Urgell i el raval de Valldaura. Un ve-ritable incendi que va afectar pro-fundament la part més vella de la ciu-tat de Manresa i altres immobles, pro-bablement més seleccionats, d’altreszones de la ciutat. Tenint en compteaquest abast de la gran crema deManresa, tal com apareix documentatl’incendi a l’època, podríem donar perbo el recompte que ens ofereix el cro-nista Francesc de Castellví, segons elqual haurien quedat cremades unes522 cases, que representarien propde la meitat de la ciutat, tenint encompte que la relació que publicaMagí Canyelles l’any 1.679 atribueixa Manresa 1160 cases distribuïdesen 43 carrers.16 Es tracta, sens dub-te, d’un dels pitjors incendis provo-cats pels exèrcits invasors sobre Ca-talunya al llarg de la història. Un in-cendi que fa pensar en una clara vo-luntat del Duque de Pópuli d’exem-plificar la repressió, a fi d’afavorir perla via del terror la submissió pacíficadels pobles de la Catalunya central 17.El Duque de Pópuli, principal induc-tor d’aquest terrorisme militar sobrela població civil, justificava aquestesactuacions de terra cremada i de re-pressió total com a únic mitjà permantenir sotmesa una terra conside-rada insegura i propensa a la revolta,com era Catalunya.

La majoria dels afectats que vanperdre la seva casa en aquest incen-di eren gent de les classes populars ipoc compromesos en la vida políticai social d’aleshores. Hi trobem moltspagesos, traginers, blanquers, velers,paraires, espardenyers, mestres decases, fusters, passamaners, perxers,assaonadors, ferrers, pedrenyalers,encepadors, teixidors de lli, adro -guers, argenters i algun notari. La se-va vinculació en el conflicte era de

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 39

caràcter secundari, és a dir, algunspodrien haver estat favorables al reiCarles i haver servit als seus some-tents, però sense una posició relle-vant. Pocs dels afectats per la cremapodem considerar que haguessin es-tat seleccionats. En destaquen clara-ment dos casos: el cas del Dr. CarlesPerera, conseller en cap de Manresai capità del sometent, i el de la víduaRegàs, Maria Culla, pubilla del masde la Culla, muller del difunt JosepRegàs, ciutadà honrat de Barcelona,i àvia del noble Tomàs de Valencià ide Regàs, capità de la tercera com-panyia del cinquè batalló de la coro-nela de Barcelona.18

D’entre els edificis singulars afec-tats per l’incendi destaquen l’esglésiadel Carme, fortificant-se’n posterior-ment el convent; la capella de NostraSenyora de Montserrat, ubicada alcarrer de n’Arbonés; i la Cúria o Pa-lau del Veguer, situada a la Plaça Ma-jor, en el lloc que ocupa actualmentl’Ajuntament de Manresa. Juntamentamb l’edifici es va cremar també elseu arxiu, on “estavan recondits yguar dats y acostumavan recondirse yguardarse los processos axi es Civilscom Criminals y Sumaris que se fe -yan per los Veguers”.19 Aleshores,Francesc Escorsell era el veguer deManresa.

Després de l’incendi de la ciutat iamb la meitat de les cases cremades,els manresans van haver de compar-tir vivenda. Moltes de les cases quees van lliurar de l’incendi van haverd’acollir dues i tres famílies en la ma-teixa vivenda. Una carta dels conse-llers de la ciutat de Manresa adreça-da al capità general de Catalunya,Marqués de Castel-Rodrigo, el 2 desetembre de 1715, un any desprésd’acabar-se la guerra, ens permet co-nèixer les dificultats que passavenaleshores els manresans. La carta diu“no es para explicarla la penosa in-comodidad con que viven dos años hanuestros vezinos; porque haviendosereduzido a muy corto el numero de lascasas desta Ciudad despues de unaruina la mas lamentable, fue precisoque en muchas de las que se mantu-vieron en pie se complicaran dos ytres familias llevando a mas desto lacontinua sobrecarga del alojamiento

en cuya complicacion sin duda tomópie una maligna constelacion de en-fermedades que padecemos.”20 Lacarta pretenia deslliurar la ciutat deManresa de l’allotjament del Regi-miento de Lisboa Viejo, tal com els hihavia ordenat el comandant de laguar nició borbònica, Don DomingoRecco. Els consellers al·legaven“quan acabada se halla esta Ciudadassi en comun como en particular yque por mas se desvele nuestro cuy-dado no es possible hallar forma pa-ra sostener carga tan desmedida a nu-estras fuerças”. Suplicaven al capitàgeneral “tenga a bien tomar las con-venientes disposiciones a fin de queno deva dar esta Ciudad un aloja-miento impracticable y mas quandoal contorno de ella se hallan las villasde Sanpador y Artès en donde mascommodamente se podra repartir tan-ta carga”, és a dir, suggerien tambéque el Regimiento de Lisboa Viejo fosallotjat a Santpedor i Artés. A horesd’ara, no sabem si aquesta peticiódels consellers de la ciutat va pros-perar, però sí que sabem per la do-cumentació que s’ha conservat, queels pobres manresans d’aleshores vanhaver d’allotjar els regiments de laBasilicata (napolitans), de Sicília id’Osuna, entre d’altres. Això no obs-tant, la qualitat de vida dels malau-rats manresans d’aleshores aniria mi-llorant lentament, degut a la fortifi-cació del convent del Carme. La gu-arnició borbònica va establir-hi la se-va caserna, cosa que va permetre ales famílies manresanes desalliberar-se del sosteniment de la tropa a lespròpies llars, un gran avenç per evi-tar els molts conflictes que la tropaocasionava a les famílies que elsallotjaven.

NOTES

1. TORRAS I RIBÉ, Josep M. Felip V contraCatalunya. Barcelona: Rafel Dalmau,2005, pàg. 25.

2. HERNÁNDEZ, F. Xavier; RIART, Francesc.Els exèrcits de Catalunya (1713-1714).Uniformes, equipaments i organitzció.Barcelona: Rafael Dalmau, 2007, pàgs.27-28.

3. TORRAS I RIBÉ, Josep M. Felip V contraCatalunya. Barcelona: Rafel Dalmau,2005. Pàgs. 70-71.

4. CASTELLVÍ, Francesc de: Narraciones his-tóricas (vol. III). Madrid: FundaciónFrancisco Elías de Tejada, 1999. Pàg.668.

5. ACBG, Fons de l’hospital de Sant An-dreu, HSA-30. Llibre del gasto ordinari(eixides), 1703-1722.

6. CASTELLVÍ, Francesc de: Narraciones his-tóricas (vol. III). Madrid: FundaciónFrancisco Elías de Tejada, 1999. Pàgs.669-670.

7. Notícia del setmanari la Gazeta de Bar-celona, publicada el dia 25 d’agost de1713.

8. CERRO NARGÁNEZ, Rafael. “José Carrillode Albornoz y Montiel, conde de Mon-temar: un militar andaluz enre Cataluñae Italia (1694-1725)”. Dins Pedralbes,Revista d’història moderna, núm. 18(vol. II). Barcelona: Universitat de Bar-celona, 1998. Pàgs. 531-538.

9. Notícia del setmanari la Gazeta de Bar-celona, publicada el dia 25 d’agost de1713.

10. Notícia del setmanari la Gaceta de Ma-drid, publicada el dia 22 d’agost de1713.

11. SARRET I ARBÓS, Joaquim. Història deManresa. Manresa, Caixa d’Estalvis deManresa, 1984 (2a ed.), pàg. 383.

12. SARRET I ARBÓS, Joaquim. Història deManresa. Manresa, Caixa d’Estalvis deManresa, 1984 (2a ed.), pàg. 389.

13. ACBG, Fons del Reial Cadastre, carpeta116. Relació dels immobles pertanyentsals habitants de Manresa l’any 1720.

14. ACBG, Protocols notarials de Manresa,AHPM. m-1333. Manual del notari Jo-sep Sala dels anys 1713-1715. Contédiversos protocols de vendes de casescremades i de creacions de censals i sig-natures d’àpoques per reparar-les.

15. ACBG, Protocols notarials de Manresa,AHPM. 4863. Manual del notari JosepSala dels anys 1715-1717. Conté di-versos protocols de vendes de cases cre-mades i de creacions de censals i sig-natures d’àpoques per reparar-les.

16. CANYELLES, Magí. Descripció de la gran-desa y antiquitats de la ciutat de Man-resa: sigle XVII (edició de Leonci Soler iMarch). Manresa: Imp. Anton Esparbé,1896. Pàgs. 135-136.

17. TORRAS I RIBÉ, Josep M. Felip V contraCatalunya. Barcelona: Rafel Dalmau,2005. Pàg. 71.

18. MARTÍ I FRAGA, Eduard. La classe dirigentcatalana. Barcelona: Fundació Noguera,2009. Pàg. 563.

19. ACBG, Arxiu Municipal, lligall 58. Notí-cia de la crema de l’arxiu de la Cúria delVeguer l’any 1713.

20. ACBG, Arxiu Municipal, lligall 58. Cartadels consellers de la ciutat de Manresaadreçada al capità general Marqués deCastel Rodrigo demanant no haver d’a-llotjar dins de la ciutat al Regimiento deLisboa Viejo, amb data del 2 de setem-bre de 1715.

Francesc Serra i SellarésHistoriador

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 40

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 41

En aquest treball sobre el períodecomprès entre els anys 1714, l’anyde la pèrdua de les llibertats catala-nes, i 1719, l’any del darrer intent dela seva recuperació, que és un mésdels capítols que conformen la histò-ria de Castellbell i el Vilar, volemapropar-nos a un millor coneixementsobre les conseqüències que va tenirl’anomenada Guerra de Successió enels habitants del sud de la comarcadel Bages.

Disposem de poca documentaciósobre aquest període, de manera queens caldrà prendre les informacionsque ens proporcionen alguns docu-ments que fan referència al marque-sat de Castellbell i a les repercussionsque van tenir en el conjunt de la so-cietat catalana els decrets de segresti d’expropiació dels béns i, en termesgenerals, de les heretats dels habi-tants que van romandre fidels dins laciutat de Barcelona durant el setgedels anys 1713 i 1714.

1714

Com és ben conegut, el mes de ge-ner de 1714 algunes comarques s’ai-xecaren contra els ocupants borbò-nics i, mentre Antoni Desvalls i Ver-gós abandonava Cardona per em-prendre una lluita que havia de durarmés de vuit mesos, el seu germà Ma-nuel restà de governador a la plaça,enviant armes i municions als nuclisde resistència més pròxims. Antoni

D o s s i e r

Castellbell i el Vilar a l’entorn dels anys 1714 i 1719Joan Valls i Pueyo

Castellbell va ser un dels darrers baluards de les llibertats catalanes –juntament ambCardona, Sant Martí Sarroca i Bagà-, ja que depsrés de l’11 de setembre, encara vamantenir la lluita una setmana més, fins el 18 de setembre de 1714, dia de lacapitulació de Cardona i de la fi definitiva de la resistència. Autor: Camparola

Desvalls es va desprendre d’un petitdestacament que arribà a Castellví deRosanes i, després d’enllaçar amb di-ferents grups de patriotes, s’emparàde la vella fortalesa de Castellbell i elVilar, que seria sostinguda fins a la fide les hostilitats. Recordem, tanma-teix, que els germans Manuel i Anto-ni eren fills d’Antoni Desvalls i Cas-tellbell i d’Agnès Vergós i Bellafilla.

El monistrolenc Xacó Janer era elcapità dels dotze voluntaris de Mo-nistrol de Montserrat que, juntamentamb els de Castellbell i el Vilar i al-tres pobles veïns, tots bons tiradors,van enfrontar-se amb les tropes bor-bòniques que els enviaren des deManresa, les quals, passant per lamasia castellvilarenca dels Abadals,arribaren a Monistrol de Montserraton foren aturats sense poder passar elpont pels tiradors voluntaris, espe-cialment pel Po Boxeda. Un membrede la masia del Gall de Castellbell iel Vilar fou empresonat a Manresa.

El 8 de juny de 1714, es van con-centrar a Martorell fins a 600 homesde l’exèrcit borbònic, els quals vanvoler atacar la guarnició d’Esparre-guera. Previnguts Desvalls i Armen-gol, van sortir d’Olesa de Montserrati trobant-se amb l’enemic a la voradel riu Llobregat van atacar-los ma-tant 49 soldats filipistes. Tot seguit,dues companyies de granaders es vanrefugiar a la casa de Magarola, situa-da al terme d’Esparreguera, fent-seforts fins que els catalans van atacar-los deixant 17 morts dins la casa i alcamp, van cremar les portes de la ca-sa i van fer presoners 59 soldats, 2capitans, 2 tinents, 2 alferes, 8 ser-gents i 2 cadets, els quals van serconduits al castell de Castellbell i elVilar. Al cap de poc temps va arribarMontemar a les envistes d’Esparre-guera amb dos mil homes i els cata-lans van haver de refugiar-se a Mo-nistrol de Montserrat.

A la seva campanya comarcal, elmarquès del Poal es trobava a Tala-manca el 10 de juliol i anava a Cas-tellbell i el Vilar el 21 de juliol de1714, dos indrets bagencs que per-tanyien a la jurisdicció del marquesatde Castellbell. Els dies 13 i 14 d’a-gost fou la batalla de Talamanca, fetque succeí en un moment en què el

masover del castell era el senyor Mel-cior Sellarés, el fill hereu del qual, Jo-sep Sellarés i la seva esposa Rosaeren els pares de Joan, Elisabet iFrancesc, als quals, amb el pas delsanys s’afegiràn nou germans més. El15 d’agost el marquès del Poal era aMura, per anar tot seguit a Montser-rat.

Encara que desconeixem les datesexactes dels seus moviments, podemafirmar que els comandaments de l’e-xèrcit borbònic que feien continusatacs contra les forces de Desvallss’allotjaven en una masia de Sant Fe-liu de Codines: “En cuya casa de di -cho Enrique Deu se hospedavan losgenerales, o cabezas de partidas, odestacamentos, quando salian delcampo para perseguir los enemigos, yaquietar el Principado de Cataluña,como fueron el conde de Montemar,Bracamonte y otros cabezas de des-tacamentos”. La casa de Sant Feliude Codines que esmenta la cita ante-rior era la masia del senyor Enric Deu,la germana del qual, Maria Rosa Deu,estava casada amb Bartomeu Canya-dó i Tàpies, un pagès de Badalonaque va morir a Barcelona el 8 de ge-ner de 1714, durant el setge. La ma-re del Bartomeu, Francesca Tàpies,era la darrera membre dels Tàpies ba-dalonins, la nissaga dels quals fouoriginada per un cabaler de la masiade les Tàpies de Castellbell i el Vilar,que al segle XVI va anar a exercir elseu ofici de barber a Badalona.

Antoni Desvalls passà per Castell-bell i el Vilar el 30 d’agost de 1714i el 4 de setembre atacà la ciutat deManresa. Desvalls es trobava el 8 aSúria i el dia 11 de setembre l’exèr-cit borbònic entrava a la capital ca-talana, encapçalat entre molts d’al-tres comandaments pels germansFrancesc i Ramon Junyent i Vergós,fills de Francesc Junyent i Marimon,un personatge a qui li fou conceditl’any 1716 el marquesat de Castell-meià, únic títol concedit per Felip Va un català després de l’inici de laGuerra de Successió. Els Junyent, cu-nyats del marquès de Castellbell, quevan romandre refugiats una bona tem-porada a Vacarisses, sempre parlarenamb orgull de la seva participació al’assalt de la ciutat de Barcelona. L’a-

juda prestada al bàndol borbònic vafer que el seu castell de Castellmeià,situat al terme Torrefeta, a la comar-ca de la Segarra, fos atacat, volentprendre els assaltants la seva mare,que hagué de refugiar-se a Montser-rat, on li van saquejar la cel·la, men-tre els seus dos criats van ser con -duits presos al castell de Castellbelli el Vilar. Recordem, tanmateix, queels germans Junyent eren cosins delsgermans Desvalls.

El 14 de setembre els habitantsde Barcelona tornaven al treballobrint les portes de les seves boti guesi el dia 18 Manuel Desvalls i Monte-mar signaven l’anomenada capitula-ció de Cardona, que també afectavala guarnició de la fortalesa de Cas-tellbell i el Vilar: “Que las guarnicio-nes de los castillos de Sarroca y deCastellbell y de las baronias de Bagá,gozen de la misma capitulacion quela guarnicion y como queda expres-sado en el capítulo 17”. Els germansAntoni i Manuel Desvalls van marxartot seguit a Mataró per embarcar-secap a Gènova, mentre que el rei es-panyol declarava nul·la l’abans cita-da capitulació.

Pocs dies després de l’entradadels filipistes a Barcelona, el marquèsde Castellbell, refugiat a Vacarisses ia Abrera, retornà a la ciutat, per poctemps, ja que va morir el 22 de maigde 1715 a la seva residència de laplaça de Santa Anna, a l’actual cru-ïlla del carrer de la Canuda amb elPortal de l’Àngel. El cos de JosepAmat i Planella fou soterrat al mo-nestir de Sant Francesc de Barcelo-na i la tradició castellvilarenca diuque els seus ossos van anar a parar aun ben treballat sarcòfag, amb dosescuts dels Castellbell esculpits, si-tuat al costat de la porta d’entrada del’església de Sant Vicenç de Castell-bell, que es va conservar fins a l’any1936, quan fou destruït pels mili-cians manresans, tal com ens ho vaexplicar un testimoni, el senyor JoanTorras, darrer masover del castell.

L’esmentat Josep Amat, que s’ha-via ordenat prevere poc temps des-prés de la mort de la seva esposa Ma-rianna Junyent i Vergós, deixava elsfills sota la tutoria del seu germàFrancesc Amat i Planella-Grevalosa,

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 42

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 43

baró de Sant Miquel de Castellar, tí-tol que fa referència al lloc de Caste-llar, del terme d’Aguilar de Segarra, idel seu cunyat Francesc Junyent iVergós, que aleshores exercia el càr-rec d’administrador de la ciutat deBarcelona, i com a tal va ser un delsencarregats de “quitar las insigniasde la Diputacion, y otros que la go-vernavan”. Aquests tutors van fer in-ventariar les principals propietats delmarquès de Castellbell, és a dir lescases de Barcelona, els castells deCastellbell, de Vacarisses, de Tala-manca i de Voltrera que, amb les du-es cases de Santa Maria de Vilalba,es troba al terme d’Abrera, i la casadelmera que els marquesos posseïenal carrer Manresa de Monistrol deMontserrat.

L’any 1716 fou acabada de re-construir la casa de Barcelona, altemps que el marquès Josep Amat iJunyent, que aleshores tenia catorzeanys, estudiava al col·legi de Corde-lles, de la Rambla barcelonina. Percert, el nom d’aquest famós col·legibarceloní fa referència al cognom delseu fundador, Jaume Cordelles, queredactà els estatuts l’any 1572 i era

de la nissaga dels Cordelles de Mo-nistrol de Montserrat, els quals tenimdocumentats des de l’any 1282, ambGuillem de Cordelles. El 24 de no-vembre de 1718, Josep Amat, el mar-quès de Castellbell, va ser nomenatcapità d’una companyia del primerbatalló del Regiment de Barcelonaque comandava el seu oncle RamonJunyent i Vergós. El seu germà Ma-nuel Amat, oriünd de Vacarisses i fu-tur virrei del Perú, fou nomenat sub-tinent del mateix regiment.

1719

No havien passat tres anys de lacaiguda de la capital catalana quanEspanya tornava a provocar una novaguerra europea, i Barcelona fou laciutat escollida com a lloc d’apare-llament i partença de les expedicionsmilitars contra Sardenya i Sicília. LaVall d’Aran fou ocupada per l’exèrcitdel mariscal Bonàs, al temps que elsfrancesos pretenien ensarronar elpaís proclamant la restauració de lesinstitucions i les llibertats catalanes.La nova cojuntura internacional creà

les condicions favorables al revifa-ment de la lluita antiborbònica a Ca-talunya i entre el 1717 i el 1719, unsquants milers d’homes s’alçaren enarmes. A l’estiu d’aquell darrer anyextensos terriroris de la Vall d’Aran,l’Alt Urgell, el Pallars, la Noguera id’altres comarques foren envaïts perescamots de miquelets catalans pro-cedents del Rosselló, comandats, en-tre molts altres, per Francesc Bernic.El 5 de gener de 1719 una vintena demiquelets van atacar a Adraén, al ter-me de la Vansa i Fòrnols, a l’Alt Ur-gell, un comboi que transportava fa-rina i civada, enduent-se vint-i-sismuls. El 8 de gener van atacar-ne unaltre al costat de la palanca de Tui-xent, prenent als borbònics tres at-zembles carregades amb provisions iferint un oficial de l’escorta.

El 4 de juliol “dos quadrillas de se-diciosos, con el pretexto de fusilerosde Franzia, comandados la una porJayme Juan Barzelo, alias Carrasquet,y la otra por su hermano, armados congran comitiva”, van atacar la vila deGerri de la Sal, apoderant-se de lessalines, al temps que mataven BernatVidal, ferien Pau Riera i s’enduien

A partir de l’any 1714, el castell de Castellbell vaconvertir-se en plaça forta al’empara d’Antoni Desvalls,habilitat com a puntd’avituallament per les tropescatalanes i de presó peraquells militars filipistescapturats en les lluitesarmades dels encontorns deMontserrat. Autor: Martínez

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 44

presoner Isidre Santamaria, tots ellsguardes del pallol de la sal. L’admi-nistrador de les salines, Joan Baptis-ta Motes, va cuitar a demanar ajudaa Antoni Berenguer, comandant detres companyies de milicians, que te-nia la seva seu a la Pobla de Segur,el qual no va poder deixar-li cap sol-dat, donat que els tenia tots ocupatsen la defensa dels fortins de “Colle-gats Congost de Erinyà” i d’altres queestaven sota el comandament deFrancesc Canal. Finalment l’adminis-trador de la sal de Gerri va aconseguirl’ajut de Francesc Xavier Mas y Ale-xos Duat, capitans d’una seixantenad’homes de les companyies de mili-cians de Rialp i de Sort, respectiva-ment, tot i que aquests soldats vannegar-se a anar a Gerri de la Sal: “lossoldados reusaron executar semejan-te empresa por ser mas los sedicio-sos”. No havent rebut ajuda, tampoc,de Luis de Córdoba, comandant del“campo volante que se hallava en Or-ganyà”, la vila de Gerri de la Sal varomandre en mans dels miquelets deFrança fins el dia 6 de gener de1720.

El 19 de juliol de 1719 Pere Ca-sellas, capità de fusellers del batallóde Francesc Estruch, es trobava ambset homes per la zona de la Rabassa,a la comarca de la Segarra, quan vanveure passar els miquelets que havienentrat a Santa Coloma de Queralt en-duent-se un oficial i vuit soldats bor-bònics i setze cavalls. Entre aquellsmiquelets de França hi havia els ano-menats Llansolot, el Claveguera i l’Es-guerrat de Vicfred.

Els escamots de Francesc Bernic,de Carrasclet i d’altres guerrillers ca-talans cobraren tant d’increment quearribaren a tenir dominada bona partdel país i presentaren batalla a lestropes regulars del coronel Ramon Ju-nyent i Vergós. Un escamot de cinc-cents miquelets de França comandatsper Bernic van anar des de la Garrot-xa fins al Bages i, esquivant Manre-sa, van llançar-se els primers diesd’agost contra la guarnició de Sallenti després de prendre’ls els cavalls,anaren aigües avall del Llobregat pertal de fortificar-se al castell de Cas-tellbell i el Vilar. La seva intenció eraficar-se a la vella fortalesa, situada

estratègicament i de posició poc ac-cessible, per fer-ne el centre establed’una àrea d’incursions. El propòsitpot fer creure que Bernic era dels quis’havien alçat contra l’ocupació ene -miga pel gener de 1714 a la zona delBaix Llobregat i que després s’havienmantingut, a les ordres dels germansDesvalls i fins al setembre de l’any es-mentat, amb base permanent a Cas-tellbell. El mes d’agost de 1719 pe-rò Bernic no arribà a ocupar el cas-tell perquè, com diuen els cronistes,ho hauria aconseguit si no l’haguésvolat abans el seu propi senyor, JosepAmat i Junyent. Cal matisar aquestanotícia, doncs el que van fer els ho-mes del destacament del marquès deCastellbell va ser col·locar la dinami-ta suficient com per malbaratar la cis-terna del castell, fent que el masoveri la seva família romanguessin senseaigua durant força temps. Aquesta vaser la gesta tan lloada posteriormentpel capità general de Catalunya, resde voladura del castell. Francesc Ber-nic no trigaria a ser capturat pels bor-bònics a la zona de la Llacuna i tan-cat a la presó a Barcelona.

Els miquelets que voltaven per laSerra de l’Obac i per Sant Llorenç delMunt, van apresar Jaume Torrella,batlle de Matadepera, i el van extor-quir després de mantenir-lo pres. Ai-xí ho explicà el mateix Torrella quanva demanar posteriorment unes exen -cions fiscals: “por averle extorquidolos facinerosos que discurrian por elPrincipado del año 1719, 35 doblo-nes, aviendosele llevado atado por losbosques y despoblados”. El dia 31d’agost un grup de miquelets de Fran-ça va fer presoners tres oficials fili-pistes i s’endugueren els medica-ments i les sabates que un comboitransportava cap a Saragossa i Na-varra, al seu pas per la Riera Seca,entre Piera i Vallbona d’Anoia.

El marquès de Castellbell i el seusgermans Antoni i Manuel eren, comhem dit, oficials del Regiment de Bar-celona, comandat pel seu oncle Ra-mon Junyent, i van actuar a Martorellentre el 20 d’agost i el 26 d’octubrede 1719, un cop van foragitar els mi-quelets que prèviament s’havien apo-derat de la vila. En aquells momentsel grup de comandament disposava

de quatre cavalls, el del coronel Ju-nyent, el cavall de Josep Muragul,que li deien Carrasclet per haver-hopres als miquelets, l’altre cavall era elde Josep Ros, secretari del coronel, iel cavall dels germans Amat.

El mes d’octubre de 1719 Carras-clet i la seva gent es van fer forts a lazona de la muntanya de Montserrat,la qual fou encerclada per l’exèrcitborbònic el dia 12, i van enfrontar-seen dues ocasions per la banda deCollbató amb les tropes del Regimentde Barcelona del coronel Ramon Ju-nyent. Carrasclet i els seus homes, fi-nalment, van aconseguir fugir pel ca-mí del Forn de Vidre, de Sant Pau dela Guàrdia, i per can Massana, totmarxant pels cingles de Castellfollitdel Boix.

Al costat de l’ermita de la Trinitat,situada al pendent a sota de la forta-lesa de Cardona, els membres d’uncomboi que havia descarregat muni-cions i altres pertrets de guerra al cas-tell van ser atacats a les dotze de lanit del 24 d’octubre pels miqueletsde França, enduent-se set bèsties decàrrega i una galera. Els sediciosos,com els anomenaven els borbònics,entre els que hi havia Pau Valldeo-riola i Francesc Monmany, veïns deSeva, van endur-se molts caps debestiar, el 9 de novembre, de la casadels Cortals, de la masia Moragues deSant Hilari Sacalm. L’11 de novem-bre els miquelets van endur-se dostraginers i vuit atzembles d’un com-boi que van atacar al camí ral de Gi-rona, al lloc conegut com a Hostal-nou, entre Sant Celoni i Hostalric.

El dia 21 de desembre de 1719,els miquelets van atacar un comboique duia sabates i llensols, matant unsoldat de l’escorta, en el camí que hiha entre Esparreguera i Collbató.Aleshores, van endur-se el carro deltraginer Pere Canut, veí de l’Hospita-let de Llobregat, i un cop van des-carregar-ne el seu contingut a la vo-ra de Monistrol de Montserrat, vandeixar marxar el traginer que a laposta de sol arribava a Martorell, onva denunciar els fets.

Joan Valls i PueyoHistoriador

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 45

La guerra en ladocumentació municipal

Durant la Guerra de Successió aSantpedor no s’hi desenvolupà capepisodi bèl·lic significatiu ni tampocno va tenir un paper rellevant a favorde cap dels dos bàndols. En canvi,com a vila reial que era, gaudia d’u-na organització municipal caracterís-tica heretada dels privilegis medie-vals, juntament amb el dret d’enviarun diputat a corts. Potser tot això amés a més de l’atzar, és el que ha fetque avui a l’Arxiu Històric Municipalde Santpedor disposem de sèries gai -rebé ininterrompudes del Llibre Ra-cional (llibre de comptes municipal)i del Llibre d’Acords del Consell Mu-nicipal, que van des del segle XV a fi-nals del segle XVIII.

Per al període 1705-1714, però,els acords municipals foren destruïtsgairebé del tot i pràcticament nomésens hem pogut basar ens en els Lli-bres Racionals. A través d’aquests lli-bres podem observar de manera moltfidedigna les principals contribucionsde Santpedor a la guerra, que són bà-sicament de tres tipus: lleva de so-metents, allotjaments i bagatges.

Podríem dir que ens permeten es-tablir unes pautes generals, gairebé unmodel, per il·lustrar què va suposar laguerra per moltes poblacions catalanesallunyades dels punts de conflicte,l’esforç de la rereguarda. A continua-ció fem una breu síntesi del tipus d’in-formació que ens poden proporcionar.

Lleves de sometents

En el racional podem veure que elsometent o milícia vilatana es reclutaper sorteig, “a rodolins”, tot i que enalgun cas es documenta el recluta-

ment de voluntaris pagats per la vila.El nombre de mobilitzats és varia-

ble. És habitual anar fent lleves d’uns10 homes cadascuna. Primer fer-neuna i successivament anar-ne aixe-cant més en funció de les necessitats.

D o s s i e r

Santpedor durant la Guerra de SuccessióMireia Vila

Llibre Racional, 1440-1462. Exemplar més antic de la sèrie de LlibresRacionals conservats a l'Arxiu Històric Municipal de Santpedor.

En total no passaven de dues o tres,quatre ja era força excepcional.

Generalment els sometents rebienal dia 4 sous, un pa i una meitadellade vi. Quan no se’ls podia fer arribarel pa i el vi (perquè la tropa es trobavalluny o assetjada), se’ls pagava 3so us en concepte de manutenció. Elcapità o “cabo” del sometent rebia 6sous i sempre era un conseller muni-cipal, per ordre d’importància del càr-rec. A part hi havia els pagadors, queacostumaven a ser també consellersque durant el temps en què el some-tents estaven fora, anaven i veniendel camp de batalla per portar-los lapaga.

En el període que va de 1705 a1714, Santpedor mobilitza un totald’unes 17 partides diferents de so-metents, coincidint amb els princi-pals esdeveniments bèl·lics. Es podendividir en tres períodes.

– 1705-1706: Període de molta ac-tivitat, amb cinc aixecaments di-ferents de sometent, molt seguitsi sovint simultanis.Entre juliol i agost de 1705, el so-metent de Santpedor intervinguéen la batalla del Congost al serveide les tropes borbòniques del com-te de Centelles.La resta de sometents d’aquest pe-ríode són al servei del bàndol aus-triacista: presa de Barcelona (oc-tubre-novembre de 1705), Girona-Empordà (febrer de 1706, proba-blement per fer front a una ofensi-va del duc de Nouialles); muntanyade Sant Jeroni de la Murtra i Bar-celona. Aquests dos darrers forenmobilitzats de manera simultànial’abril-maig de 1706 per combatrel’ofensiva borbònica sobre Barce-lona. Van ser uns dies de moltamobilització: només a Barcelona hiva haver assetjats 24 santpedo-rencs i a Sant Jeroni n’hi lluitarenuns 10 més.

– 1707-1713: No hi ha tanta activi-tat en aquest sentit i els esforçosse centren sobretot en allotjar tro-pes. Les lleves són totes a favor delbàndol austriacista i es dirigeixena les principals zones en conflicte:el setge de Lleida de novembre de

1707, el de Girona de l’hivern1710-1711...Però els més nombrosos són elsque es van enviar als plans de laSegarra. En aquesta època, elsaliats es centren en l’ofensiva capa Madrid i Catalunya queda a lamercè de l’enemic, que aprofitaper intentar capturar places estra-tègiques com Calaf o Igualada. Peraixò, Santpedor mobilitzarà 28 so-metents per anar a Aguilar de Se-garra el juliol de 1710 i 44 peranar a Calaf el març de 1711.Finalment, per a cloure aquest pe-ríode, hem de parlar d’una o di-verses partides més que es van al-çar entre setembre i desembre de1711 en el context de la batalla dePrats de Rei i l’intent de setge deCardona.

– 1713-1714. Es distingeixen unesset lleves diferents que reflectei-xen l’actitud ambigua de Santpe-dor.El juliol de 1713 es recluten vo-luntaris a petició del coronel cata-là Josep de Peguera i Cortit, i el 9d’agost de 1713, en qüestió d’ho-res es mobilitzen 60 homes per ferfront a l’atac a Manresa de les tro-pes castellanes que acabarà ambla crema de la ciutat.A finals de 1713, però, s’alcen dossometents per ordre de les novesautoritats borbòniques, que s’al-ternaran amb dos més a principisde 1714 que col·laboraran amb larevolta catalana dirigida pel mar-quès de Poal. Finalment, ja vers elsetembre de 1714 s’apleguen 50homes a les ordres del coronel bor-bònic Josep Pou, el temut “Pou deJafre”, un dels principals caps dela lluita contraguerrillera.

Allotjaments

Les obligacions de la vila enversels exèrcits contendents es feien re-caure de forma equitativa entre elsveïns, que estaven obligats no nomésa donar aixopluc, sinó també a fer paper alimentar els soldats, aportar pa-lla i civada pels cavalls, etc. Nomésels consellers de torn estaven ex-

empts de tals obligacions.A partir de 1710 s’institueix l’a-

nomenat “tall del ral de plata”, que,a partir de la riquesa patrimonial, ta-xa el número de dies que ha de con-tribuir als allotjaments cada família,a raó d’un ral de plata per dia.

Els allotjaments comencen a re-gistrar-se entre 1710 i 1713, quan,amb la zona de contacte entre amdósexèrcits contendents situada a la Se-garra i l’Urgell, la Catalunya Centralesdevé lloc de pas de les tropes alia-des. En aquest període, la documen-tació de Santpedor esdevé una ex-cel·lentíssima font per a conèixer elsmoviments de tropes, seguramentperquè la vila es trobava en una cruï -lla de camins reials (Berga i Cardona).Hi trobem de pas efectius de tota me-na de regiments aliats: del regimentde cavalleria d’Antoni Clariana, deld’infanteria de Miquel Subies, deld’Aragó, Grisons, comte de Taff i di-versos de portuguesos.

Observem com l’afluència de tro-pes s’intensifica a partir de 1711 isobretot durant el 1712, en què no hiha cap mes en què no es documen-tin. Devia ser tal la càrrega acumula-da, que el novembre de 1712 diver-sos vilatans s’amagaren per no haverd’acompanyar de bagatges uns sol-dats portuguesos. Aquell mateix dia,el Consell de la vila decideix demanara la tresoreria reial un alleugerimentde les seves obligacions.

Bagatges

Durant el conflicte, el Comú enco-mana a diversos traginers santpedo-rencs el transport i abastiment delssometents i tropes allotjades. Aquestsmateixos particulars són els que s’en-carreguen de fornir les places fortesi magatzems (Calaf, Cardona, Ber-ga…) de queviures i armes, que so-vint també són costejades per la vilaa més del transport. Són significati-us també els viatges que es fan pertraslladar ferits de guerra, així compresoners i desertors de l’exèrcit bor-bònic, sobretot en el període setem-bre-desembre de 1711 en què tenenlloc les batalles de Prats de Rei i Car-dona.

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 46

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 47

Economia de guerra

– Què suposen tots aquests esforçosper les arques municipals? Doncs evidentment un desborda-

ment de la despesa. L’any 1704,abans de l’inici de les hostilitats, unany considerat normal, el Llibre Ra-cional registra una despesa total de1.451 lliures. El 1705 es manté, pe-rò de 1706 a 1710 augmenta i es si-tua al voltant de les 2.000 lliures. El1713, ja són 4.930 lliures i el perío-de fineix el 1714 amb un màxim de7.805 lliures.

Les pòlisses sense ratllar (deutescontrets a particulars que s’ajornenper l’any següent), que al principi sóntan sols testimonials, cada any sónmés elevades. Això es deu al fet quequan algun dels dos bàndols demanasubministraments o serveis al Comúde la Vila, aquest els pren de parti-culars. Tot i que les respectives tre-soreries reials es comprometien sem-pre a compensar econòmicament ladespesa, de notícies d’aquestes com-pensacions o recibos en tenim benpoques i tot s’acaba carregant a lesarques municipals, d’aquí el retard enels pagaments.

– Com s’ho feia el Comú de la vilaper a fer front a les despeses?En primer lloc, augmentant el seu

principal ingrés: els arrendaments.L’arrendament dels diferents establi-ments municipals (forn de pa, car-nisseria, pesca...) i el d’alguns im-postos que establerts a cobradors par-ticulars (vintè del blat, vintè de la ve-rema i les olives), es duplica i fins itot en alguns casos es triplica al llargdel període.

A banda d’aquestes, s’estableixentaxacions extraordinàries (“talls”).Hem registrat alguns “talls de some-tent” de 8 sous per habitant que ser-vien per pagar les lleves; i també im-postos proporcionals a la riquesa fa-miliar com els “talls de terratinents”i els “talls del ral de plata”.

També es manlleven quantitats a

diferents particulars i institucions.Fins a 1711 l’augment de la despe-sa es fa front bàsicament amb la ven-da, empenyorament o establiment enemfiteusi d’alguns béns municipals.A partir de 1712, però, els censalscomencen a tenir una presència sig-nificativa. El 1713, se’n contreuenpel valor de 2.169 lliures, i el 1714ja són 4.752 lliures les que s’hanmanllevat. La llarguíssima llista decreditors és prou explícita de la gra-vetat de la situació.

Algunes notes sobrel’obediència de Santpedoren el període 1713-1714

A partir de mitjan 1713, tenim lafortuna de disposar d’alguns esbor -ranys saltejats del Llibre d’Acords delConsell Municipal, els únics ques’han conservat. Es registren situa-cions tan paradoxals com ara que enuna mateixa sessió del consell, des-prés d’haver-se acordat donar obe-diència i fins i tot auxili a un bàndol,a continuació es resol també anar afer el mateix amb l’altre pel fet de tro-bar-se llurs respectives tropes a la vo-ra de Santpedor.

Una actitud que resulta compren-sible tenint en compte que Santpedorno és una vila gaire avantatjada desdel punt de vista defensiu i que a par-tir de la destrucció de Manresa planadamunt els pobles de la rodalia el te-mor a córrer un sort semblant. És peraixò que l’agost de 1713, mentreSantpedor està pagant voluntaris a lesordres del coronel Josep de Peguera,rep i acata ordres d’Arméndariz decombatre les partides de voluntarisque es puguin presentar a la vila. Po-ques setmanes més tard, el diputatmilitar Antoni de Berenguer es trobaa Sallent i veient que porta amb ell“crescudes tropes”, el consell deci-deix donar-li obediència, però per pora represàlies, decideix amagar elsseus llibres d’acords. És potser ales-hores quan foren destruïts.

L’any 1714 la tònica es molt sem-blant. Santpedor no deixa de compli-mentar les autoritats borbòniquestant amb presents com executant lesseves ordres d’aportar subministra-ments, bagatges o lleves de some-tents.

Paral·lelament, però, també es fanpresents i es col·labora amb el mar-quès de Poal arreu on es troba (se liregala tabac estant a Fals, el maig de1714) i amb el seu germà ManuelDesvalls, governador de Cardona. Defet, a partir del maig de 1714, les no-tes del llibre racional esdevenen unautèntic compendi de la geografia dela revolta catalana encapçalada pelmarquès de Poal.

Segurament a causa d’aquesta am-bivalència, alguns consellers santpe-dorencs foren empresonats pels aus-triacistes a Cardona. No sabem quantde temps van estar-hi, però entremarç i abril de 1714 es paguen un to-tal de 350 dobles pel seu rescat.

En general, però, la vila encarasimpatitza amb el bàndol de l’Arxi-duc, a qui es reconeix com a rei, nopas a Felip V, que es refereix com l’e-nemic. Tanmateix, aquesta simpatiaté uns límits, i les notes de 1714 re-flecteixen esgotament i sobretot mol-ta cautela. S’ha de quedar bé amb elsqui manen i per això el Comú desti-narà molts recursos propis a evitarque les unitats catalanes confisquinels béns que té a la vila Jaume Llis-sach, el veguer pro-borbònic de Man-resa originari de Santpedor.

I és que el temor a la destruccióesdevé ja finalment angoixant per alssantpedorencs. El gener de 1714, enel marc de la revolta anti-fiscal, Sant-pedor reforça de nou les muralles i faun vot d’obediència a Santa Anna. Lapatrona protegirà la vila de la devas-tació, però les conseqüències de laguerra seran igualment demolidoresen un altre àmbit: la vida de les per-sones i els seus límits de resistència.

Mireia VilaHistoriadora

T A R D O R 2 0 1 1 - D O V E L L A - 48

Encara que el temps ho fa desaparèixer tot, de vegades espot guardar algun record de coses que existiren, però queja no hi són. D’algunes d’aquesta classe, de les desapa-regudes i que convé que no quedin oblidades, per tenir uninterès, diguem-ne general, s’ha tingut la sort de conser-var-ne una imatge gràfica, que convé publicar perquè sidesapareix, en quedin, almenys, les seves derivades, lesque hagin estat publicades. Per això en aquest número ien altres successius de Dovella s’inseriran fotografies decoses d’interès artístic o arqueològic que, malauradament,ja no existeixen o que ja no es poden veure.La que ara es publica és la de l’antiga resclosa, paret delrec dels molins i senyals del primer pont de Manresa.La fotografia va ser feta l’any 1983, des de dalt del PontVell, mirant cap aigües amunt del Cardener, abans, és clar,de la construcció de l’actual obra de ferro i ciment quederiva les aigües cap al centre de la llera. A la part de dalts’hi veu la resclosa antiga, feta amb troncs clavats a la ro-

ca, que sostenien les posts que aguantaven la terra i pe-druscall que arrossegaven les riuades i que derivaven l’ai-gua del riu cap al rec que la duia als molins, rec que esveu a la banda dreta i inferior de la fotografia. Tant la resclosa com el rec que s’hi observen devien serles necessàries renovacions de les dues obres medievals,que calgué refer en el transcurs dels segles. Al mig de lafoto, al lloc on el riu és més estret, encaixonat entre lesroques que es destaquen de la resta (assenyalat amb flet-xes posades al marge del gravat), hi ha uns clots on erenclavats els troncs que aguantaven la palanca de fusta. Unaconstrucció lleugera, que devia ser el precedent del pri-mer pont de pedra de Manresa, datable, aquest, cap al se-gle X. Aquests clots per a la palanca encara es poden veu-re, ja que no han esta tapats per cap construcció poste-rior.

X.S.

I m a t g e s

Imatges inèdites de coses desaparegudes

L’antiga resclosa del Cardener

Últimes revistes publicades

Núm. 103 Núm. 104

Núm. 105 Núm. 106

DOVELLARevista cultural de la Catalunya central

D La Guerra de Successió a Manresa i el...

Documents

Transcript of D La Guerra de Successió a Manresa i el...