(1)

JORNADA JORNADA DIA DIATEMPS TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Els 3J tornem a carregar-nos les motxilles i ens dirigim novament a un dels grans camins que porten a Santiago on llu aquella estrella tan apreciada -el pop a feira- i on ens orienta el logo de la vieira, emprat generalment de forma inversa (més endavant ho explicaré), com a mínim així ho veiem alguns.Cada J va a l'aeroport com més li convé; allà és el punt de trobada. JP i JA queden a Sants (08:30) per prendre el tren. JL té una dona sacrificada que el porta a l'aeroport abans d'anar a treballar.Ha caigut un J del grup -érem 4, abans-, fet que provo-carà desequilibris impensats: JL sempre al davant en lloc d'anar amb el grup al darrere, etc.La primera sorpresa del dia és només pujar al tren. JP descobreix un descosit a la motxilla de JA, que és nova, d'estrena. Això pot ser un drama al llarg del camí. Per sort la motxilla i el descosit aguanten el tracte afable i delicat dels dos aeroports i surt intacta a Sevilla (12:55). El vol també ha estat perfecte, sense cap contratemps.Un cop recollides les motxi-lles cal anar a buscar el bus cap a Sevilla. Senzill, és a la porta. Res com els aeroports petits per anar bé i depressa! Allà ens trobem guiris de tota mena i origen, p.e.: japonesos. Ran del problema de la mot-xilla preguntem al conductor si hi ha Decathlon a Sevilla. Tranquils, n'hi ha dos. Un a Camas, poble que em sona de quan resseguia el track de la VP (Via de la Plata) al Google Earth. Però l'home té feina a cobrar bitllets i no està per nosaltres. Un cop a Sevilla (a la darrera parada) el primer i més im-portant és dinar i segellar la credencial a l'inici de la VP: a la Torre del Oro. No costa arribar-hi. Un cop allà dema-nem que ens segellin la credencial. Les dues senyores que controlen l'accés a la Torre -amb cara de fer anys que hi són- no en tenen ni idea. Han de contactar amb el seu cap i demanar si és possible; demanar permís. Afortunadament no cal la intervenció del President de la Junta, i el cap era a lloc. En cosa de minuts arriba l'OK. Segell i al carrer. Ja sentim aquella sensació tan agradable del neguit inicial del viatge. A aquella hora Sevilla -el centre, un cop superada l'av. Kansas City- està esplèndida. On dinem? Passada la plaça de toros, dei-xem la direcció a Santiago; ens fiquem pels carrers interiors. Preguntem a una jove quiosquera. Anar a l'esquerra, després a

la dreta, dos restaurants que qualifica de bons per l'olor -hechan un olorcito!- que ella percep en passar-hi. Quina gana que passa la noia! És un bar de picoteo: "el Picade-ro": Cerveses, bacallà, ibèrics,... sense entusiasme. Sortim d’allà preguntant pel Decathlon. Algú ens ho ex-plica. Queda clar: els primers km de la VP els farem per via alternativa, la Via Decathlon. Passant pel Decathlon de Camas, que diuen és ran de l’autovia. Creuem el pont del Cristo de la Expiación -el Cachorro -imaginació no fal-ta- però s’ens acaba la vorera. Cal baixar un corriol i se-guir un sender. De cop som al descampat sota els ponts de l’autovia. Camins polsosos i herba molt alta i seca als

voltants. Ambient marginal i de trapitcheo. Pos-siblement més sorpresos ells que nosaltres. Entre clots, pols i furgonetes d’aspecte desba-llestades, passem. No sabem com anar a parar a l’altre cantó de l’autovia. A la fí un bujero a l’esquerra ens dóna pas a una zona urbana destartalada en reforma: vo-reres i carrers nous. Tanques reixades que im-pedeixen el pas per obres. I l’encargao de torn. Dónde van? Por aquí no se pué passá. Hem d’anar recte -200 m- i ens vol fer donar una

volta de 500-; regategem. Indomable; no hi ha manera.Proposo de cedir. Un tros més enllà ens colem per una obertura i creuem fins un altre forat. Ni ell no nosaltres. Arribem al Decathlon.JL diu que no me la canviaran. Proposa una juguesca: un whiski. Accepto. Vaig molt segur. Atenció a client. Explico a la noia el què passa, i que sóc client, que tinc targeta Decathlon, etc. Mostro el DNI i busquen a l’ordinador. A la fi ho escriuen bé i em troben. Fa més d’un més de la compra -de fet un i mig-. Em fan un val per l’import pa-gat. Entro, busco, trio una motxilla ultralleugera -que ja

vaig estar a punt de comprar en lloc de la trencada- i a pagar la diferència. I al ves-pre prendré whiski per celebrar la Copa del Rei del Barça. Faig el canvi de materials entre motxilles. Preguntem a la nova noia d’atenció al client per la VP: ni idea. Tiro de mapa. Busquem la carretera que passa allà aprop i la seguim.

13.05.09 Barcelona - Sevilla

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

SEVILLA

CamasDecathlon

ItalicaSantiponce

1(10 km) 13.05.09

Sevilla -Santiponce

pels altres...i sense proposar-nos-HO. Ja tenim la Copa. la Primera.Sorpresa: abans de sopar cervesa i cargolins d’aperitiu, boníssims! Sopar: amanida comuna, plat combinat d’ous, llom o pollastre, patates o pebrots, i més cervesa. I ca-fès,...CARACOLES. Sembla ser que els caragols són menja habitual i important per allà, especialment a la zona anda-lusa. Busqueu informació a Internet: Las cabrillas llegan ahora. Los cabrones y las cabronas ya estaban. De hecho se quedan todo el año, no están sujetos a temporadas. És com allò de si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol... (F. Pi de la Serra).Per allà anomenen caracoles als cargolins o cargolines que per aquí es cullen habitualment sobre el fonoll i altres herbes (blanquinosos i ratllats). En canvi anomenen ca-brillas als cargols més grossos (bovers, vinyals i similars majoritàriament). Al món hi ha molts tipus de caragol de terra: el genant africà, el borgonya (europeu, especial-ment francès, que no es troba a la penínsual), el bover (el més típic i apreciat per aquí), el vinyal o jueu, les cargoli-nes. Hi ha moltes espècies i possiblement la coincidència Catalunya-Andalusia no exsiteix. Comer caracoles y cabrillas en Sevilla es todo un rito. Estudios realizados demuestran que cuando la primave-ra está cuajada completamente, entre mediados de Abril (cuando termina el periodo de hibernación del caracol) y más allá de Julio, en Sevilla se consumen por termino me-dio la mayor cantidad de estos gasterópodos en decenas de bares y barrios de Sevilla y su provincia. Algunas em-presas de importación y exportación de cara-coles sitúan el consumo diario de caracoles en Sevilla en unas 20 to-neladas diarias. Condi-mentados de diferentes formas y con diferentes recetas, muchas de ellas guardadas celosamente en secreto, la clave es ofrecer un producto que se distinga por su sa-bor y por la claridad de su caldo, algo difí’edcil de conse-guir. Hablando de caracoles todos parecen coincidir que la clave está en obtener el tono justo del pique y en el origen del gasterópodo. Y si hablamos de cabri-llas, como las de Lebrija ninguna, y la salsa que la acompañe debe ser lo suficientemente discreta para no dilapidar el sabor de la misma.

Més endavant preguntem i ens confirmen la bona direc-ció. Sota un sol de justícia i per una carretera penosa que travessa longitudinalment Camas i segueix per una zona industrial de segon ordre, amb trams de vorera i trams sense, ens plantem en una horeta a Santiponce. Som de-finitivament sobre la VP. Després de molt buscar, l’oficina de turisme: tancada (ni cartellet d’horari ni res; una paret blanca amb la “i”). Pre-guntem per un lloc per dormir a un pagès (per lo del trac-tor). Al bar X. De l’X al bar Pedro. Pedro ens envia a una Sra. que, amb l’ajuda d’un Sr. que és mot atent i l’ajuda una mica -sense males interpretacions-, ens ofereix una habitació doble i una senzilla -amb llit gran- al mòdic preu de 20€ per cap!... i encara ha de fer els llits. Com que no sembla haver-hi res més, és el millor possible. Tornarem més tard a dutxar-nos i instalar-nos. La senyora pateix del fetge, viu sola, el veí li dóna un cop de mà -com a mínim a negociar el preu!- ... està molt fotudeta ... però ja ens ha fotut a nosaltres. Cervesa. Dutxa. La vida ens planteja escollir alternatives: el bar o Itàlica . Un aquí, dos allà. ITÀLICA: La caminada fins l’accés es fa llarga. Cal res-seguir una tanca interminable per una vorera estreta on els xiprers del carrer han crescut sota la imprevisió de l’urbanista tapant la vorera.El teatre, que hem trobat a l’arribar, és tancat. Anem cap a les ruïnes de la ciutat.Entrada gratuïta. Caixera salerosa. Primer contacte amb el bon caràcter del país. Un cop a dins tot resulta molt agradable, tot i la calor. Verds, ombres, sol, endreçat, gent, però poca,... Hi ha una zona baixa, propera a l’en-trada, on es troba l’amfiteatre: molt més ben conservat que el de Mèrida. A llevant hi ha una plana elevada amb tota la ciutat...per excavar en gran part. Té coses desta-pades, maques, interessants: termes, cases senyorials,... Molts mosaics. El conjunt val la pena i és agradable i in-teressant. A la part més alta el monument a Trajà (Marc Ulpi Trajà, emperador). Al cim de la dreta el cementiri modern: ells sempre donat la nota. Dediquem entre una i dues hores a la visita. val la pena. I tranquil•lament retor-nem al bar en fer-se fosc.Vespre de futbol: final de la Copa del Rei: Barça-At. Bil-bao. Calia trobar un lloc per veure’l i que no fos un cau anti català/culé. Hi ha dues teles, una per nosaltres i una

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Santiponce

Guillena

Castilblanco de los Arroyos

2 (30 km) 14.05.09

Sortim de Santiponce just en trencar l'alba. Passada Ità-lica i la benzinera seguim ran de carretera cap al un nus. Comença a caure gotes. I més gotes. El cel és fosc i ame-naçador. Traiem capelines. Un cop posades plega i ja no faran falta més en tots els dies. Passat el darrer trèvol, a la fi un camí. Deixem els eucaliptus darrere -se'n troben per tot arreu, sembla mentida-. El camí és recte, lineal, exactament 7,3 km. Això si, ondulat, fins i tot amb un bas-sal al mig que cal evitar donant una volta per un corriol. Sota els núvols, a l'horitzó es veu la sortida del sol. Poc a poc el cel es va fent més amable, els núvols s'escampem un xic i l'autovia del costat deixa de fer-nos companyia. La temperatura és agradable, l'enyorarem. A la fi s'acaba l'etern camí i fem una ziga-zaga, passen ran d'un camp d'esparregueres, un torrent pudent i un caminot ens porta a Guillena. Desert. Ningú fins al centre. Placeta. Una altra, església, cantonada i bar: El Sardina. El primer. Què carai, a es-morzar. Tot i que l'amo no sembla de massa bon caràcter, l'entrepà de pernil és esplèndid -sobre tot el pernil, clar- i una bona cervesa/Coca-cola i cafetonet, tallat i carajillo de Ballantines. Tots contents. El sostre és cobert de per-nils d'ibèric extremenys penjats. Les parets plenes de de propaganda de romerias a tota mena de sants i verges. Al nostre costat els señoritos prenen cafè.Seguim camí. Als afores estan construint un alberg -ja era hora-. El poble, com tots, mostra aires del boom im-mobiliari, clar que això no és res. Passem un petit em-bassament i una zona de casetes disperses, un polígon industrial menut i entrem en zona rural. Seguirem un camí envoltat majoritàriament d'oliverars, tot molt pautat i científic. També algun fruiterar -pruneres?-. I un descans al cim.Poc després entrem en un bosc esclarissat (Dehesa es un prado arbolado de propiedad comunal (generalmente del municipio), destinado al mantenimiento del ganado y del que se pueden obtener otros productos forestales como caza, setas, leña, etcétera). Per aquí el bestiar és boví...però no se'n veuen. Aquest tram és molt maco i agradable, tot i que la calor comença a picar (i això tan sols és el principi). El camí, a trams un corriol, va per un terreny irregular, aspre, voltat generalment de tancats metàl·lics -això serà així durant dies-. No he descobert perquè a tot arreu llau-ren una franja de 6-10 m a la part interior dels tancats. Pressuposo que és més per raons cinegètiques que altre

Santiponce - Castilblanco de los Arroyos

cosa, però pot molt ben ser per prevenció d’incendis. Qui sap. Trobem la companyia dels primers bòvids. A la fi arribem prop d’una carretera, que ens caldrà resseguir una bona estona generalment per un corriolet entre herbes altes, a banda d’un tram de carretera vella voltada de gines-tes i flors variades. En un camí que dóna a la carretera s’atura un paio en un Mercedes. Ens pregunta si anem a Castilblanco de los Arroyos -que sí- i ens informa de que disposa de llits a bon preu i que hi ha un restaurant a la carretera...no confondre amb l’altre del costat. A la tarda el veurem per allà. El sol comença a picar, aquell picar de migdia, i la set amenaça. Trobem la urbanització, antesala del poble. Avancem a un alemany que va molt lent. Texans, camisa clara, sabatots,... L’uniforme de cada dia, com veurem. Seguint els senyals arribem a l’entrada del poble. Pel car-rer de dalt fins l’Hospedería de la Plata. Entrem. Cervesa i tramussos. Veiem el primer cas -típic d’aquests pobles-: un inseparable. Es tracta d’un tipus d’agapornis -per aquí són verds, sen-se taronges ni vermells-, que és molt amorós i fidel, més que la majoria dels exemplars de l’espècie, segons diuen. L’animal manté un vincle especial i molt intens amb algu-na persona. En el nostre cas té molt mal gust -vist des del punt de vista humà- ja que manté una intensa relació amb un paio que, assegut a la barra prenent una cer-vesa, no fa cara de tenir massa pretendentes més. Dret sobre l’espatlla l’inseparable fica, furga i remena amb el bec cabell, cap i coll i per dintre de la camisa. Talment un esplugabous. A la tarda coneixerem la filla del bar que

també en té un, ben segur que molt més afortunat. Anem a l’alberg. És mig ple i acabarà ple del tot. Molts ale-manys. Un noi que surt de la presó, algun ciclista,... Dutxa i dinar al restaurant recomanat: El Algabeño. Cocido, pringá, amanida, calamars, gazpatxo i venado, veure, pa i postres. 6 €. Més les múltiples cerve-ses, carajillos,... L’alberg no és vigilat. A la nit tanquen la por-ta per dintre i donen la clau a algú. Al matí ningú té la clau i s’acaba forçant la porta. Una mica d’organització aniria bé. Clar que cobrant la voluntat...! Tarda de calor, poble desert fins al vespre. Això acaba de començar.

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Un cop esbotzada la porta -la reixa- i ja amb alguns ca-minants ben lluny, que hi ha gent molt matinera, sortim que quasi és fosc. Tenim per davant 15 km de carre-tera. Per sort és molt tranquil•la, passen pocs vehicles i és ondulada i amb revolts dolços. Amb la fresque-ta matinal bastant agradable. Algun cavall pasturant ens comtempla estranyat. Surt el sol. Tanques ran de carretera, difícil desviar-se... ni per necessitat. Però no impossible. Sobre les 9 del matí parem a l'entrada dúna finca discreta: El Tinajar. Arriba un cotxe i entra per la porta principal, amb clau. Més tard en surt un pel camí del costat, que té la porta oberta de bat a bat. Ben esmorzats i sense cafès ni cerveses -sort que vam encarregar un bocata de pernil!- seguim carrete-ra. Unes portalades més avall arribem a l'entrada del parc de la Sierra Norte de Sevilla. S'acaba la carretera i comença una pista esplèndida sobre un terreny simi-lar, però ara envoltat de dehesa.Ens aturem a l'entrada, juntament amb els altres cami-nants. Es beu, es xerra, es... Fins i tot l'alemanya troba una alzina protectora. Comença a fer calor per com-pensar el millor ambient. Reprenem el camí; baixada, casa del parc, fons de la vall. Riera, planejar i pujada. I amunt. Comencem a trobar coneguts, coneguts de po-ques hores, que esdevindran companys i amics amb el pas dels dies: Manu, Carles,... Cal arribar al cim de la carena i tornar a baixar un xic. A la fi una sortida: s'ha de creuar una tanca de bestiar i prendre un camí menor, irregular, poc cuidat. Les tifes de vaca que ens envolten són un avís: aquí hi ha bestiar. JP es mantindrà tossut en l'amplada descomunal entre ba-nya i banya de l'exemplar que en algun punt del camí es troba, sigui aquí o en un altre lloc. Els altres no les hem vist. Serà motiu de broma durant dies. La veritat és que, a la majoria de camins, sol haver-hi un filat entre l'animal i nosaltres i el seu aspecte és manso, per més que els toros -els mascles- imposin. I les vaques també. Pocs km més enllà arriben al peu del Calvario. Dessegui-da es decobreix el per què. La pujada és curta, 200 o 300 m, però el desnivell i el pendent notabilissims. El consol? que sempre s'avancen ciclistes en aquests casos. Al cim del coll un mirador, i la baixada similar, amb pedregar afe-git. Al peu, Almadén de la Plata.Arribar al poble no vol dir pas ser a lloc. Ni rastre de l'al-berg. Seguim les fletxes fins que sortim del poble davant de la plaça de toros. No pot ser. Enrere. Darrere d'uns

palets de totxanes, que un paleta afable ha deixat davant d'un poste d'electricitat, veiem les fltxes i la informació que busquem. Cal pujar mig poble més, per un carrer am-ple, blanc i llarg, d'arbres minúsculs... L'alberg és municipal. El millor de tots, deixant de banda els de la Junta (que ja en parlarem). L'encarregada és la Manuela, que ara vindrà. Arriba i posa ordre, cobra i dóna instruccions. Dutxa. Bugada. Buscar bar, cal una cerve-sa. Fa una calor tremenda i un sol implacable. Tot el po-ble es prepara per la romeria del dia següent. La majoria d'establiments tanquen o són a punt de fer-ho. Per poder dinar, l'opinió popular és unànime: casa Concha. És l'únic bar restaurant que serà fidel als clients i ens donarà dinar i sopar. I ombra. Gazpatxo, remenat de xampinyons, peix a l'andalusa, porc,...vi blanc de la casa, taronjada, aigua. A estones, uns més que altres, hi passarem la tarda fins l'hora de sopar. Tertúlia amb Manu i Carles. Un personatge curiós al bar, i del poble: un senyor llegint una edició bilingües del poeta Yeats mentre fa companyia a una taça de cafè buida. Al vespre ha canviat a un poeta sudamericà (i de taça). La bomba s'expandeix, la notícia causa estralls. Al cap de poc temps el rumor prèn connotacions dramàtiques: els alemanys -i guiris en general- ho han captat i s'estan informant. La romeria en té la culpa. A Monesterio no hi ha places lliures per dormir demà: tantes romeries han ocupat espais que correspondrien a caminants i/o pele-grins: albergs, hostals, etc. Ni un llit. Solució: saltar-se una etapa, anar al següent poble. Al vespre tothom té més o menys idea del que cal fer però ningú sap que farà finalment. O si: improvisar. El poble, com altres, és ple de carromatos preparats per a la romeria, una mena de carretes adaptades generalment per ser arrossegades per un turisme o un tractor. N'hi ha

de mides diferents, des d'un carretó del tipus de portar un cavall, fins caravanes grans com una xurreria. Sopar: mateix lloc, matiex menú, Sort que era variat:: espaguetis, sopa, seitons, carn, cafè, natillas, whiski,...

Castilblanco de los Arroyos

Almadén de la Plata

3 (30 km) 15.05.09 Castilblanco A. - Almadén de la Plata

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Almadén de la Plata

Monesterio

San Isidoro

El Real de la Jara

Sis del matí. Diana. Potser el dia que som més matiners en sortir: impossible passar per un bar a fer un cafè. I amb el sarau que hi ha... En el silenci de la nit, a les 6 del matí, ha començat a sonar un timbal i un flabiol. El noi, que deu acomplir amb la més estricta tradició, ha hagut que matinar, per fer llevar als altres que el deuen rebre amb gran alegria ! Impassible, ell va fent. Sortim. Poble aval fins a la plaça de toros. Creuem un notable hort fotovoltaic (de lluny en veure'l, ahir, pensa-va que eren hivernacles). Arriba un punt on quasi ens perdem, però no. Entrem en la dehesa, la més genuïna. Magnífica. Mentre passem veiem els porcs ibèrics -són uns animals, he!- que jauen sota d'una alzina. Traves-sem tanques i més tanques, porcs a totes bandes, en alguns llocs cabres, algun gos, i algun guarda endormis-cat. Llarg camí ample i ondulat, alguna rampa curta i in-fernal, algun corriol suau. Al final de tot, quan ja pregues per arribar a algun lloc i la gana apreta, s'arriba a la pla-na, pista ample i còmoda, vaques a cada banda, algun toro cepat. El poble no arriba mai.A la fi, darrere d'un revolt, el Real de la Jara. Petit, arraulit al sol, tranquil. Primer bar -los Claveles-, parada i fonda. Ja hi ha en Manu i en Carles. Tots mengem el mateix, entrepà de truita de patates amb un pa rar però bo. Manu i Carles diuen que segueixen tot i les amenaces de falta de lloc, a veure què passa. Nosaltres consultem el tema del taxi -que el dia abans semblava impossible- i ens el prometen per d'aquí a poc. Mitja hora. Arriba i sortim cap a ... No en té ni punyetera idea. On no el porti el Tom Tom no sap anar-hi. Ens guiem per la cartografia i mapes de la Junta. Després descobrirem amb horror que no servei-xen més que per embolicar-la! Va a buscar l'autovia -gra-tuïta-, fem una pila de km i sortim. Comencem a ficar-nos per les carreteres petites, un poble -Calera de León-, preguntem, ens il•lustren (malament) i ens fiquem per la carreterilla que no toca. Finalment desco-brim... que no anem bé. Agafen una altra carretera i trobem un riuet que deu ser.. .Sí. A la fi un lloc que quadra amb el mapa. Pa-guem i adéu. Comença una marxa fatigosa a ple sol: són les dotze del migdia. Queden 6 km fins a Fuente de Cantos per una carretera de trànsit notable -és dissabte de romeria-, sense cuneta ni cap mena de protecció per al caminant en tot el tram. I és una ruta re-

comanada pel la Junta. En parlaré més endavant. Per la carretera baixa de tot, fins carros amb senyores amb faralaes i demés, i un genet digne i solemne. Poc abans del poble, en plena pujada, un xalet aïllat, amb molta vegetació al voltant i semi desert per fora on oneja una senyera blaugrana: mira, tenim companyia. En arribar al poble un senyal de la Junta: l'alberg és cap allà. Dos-cents metres i el trobem. És el primer de la Jun-ta que trobem. Descobrirem que són magnífics, diria, fins i tot, que desaprofitats. El noi (diguem-li Antonio) ens diu que la noia... i quan aquesta arriba (2') ens atén amable-ment i amb cert humor (sarcasme) meritori. Ens queixem de que ens facin passar per la carretera en aquell es-tat, que la Junta es passa, que quan faran un camí,... Creo que cuando hayan puesto el punte hasta Mallorca... Bona. Ens donem per enterats.Ritual de sempre: dutxes, bugada, posar-se guapo (dei-xem-ho en net) i a esperar el moment per anar a dinar. L'únic restaurant possible és a la carretera de Mèrida: a dos km... de sol. L'Antonio s'ofereix: ell va a dinar a casa de la seva mare -cosa dels dissabtes- i ens pot portar. Gràcies, som-hi. ens deixa a la porta del restaurant. Restaurant de carretera. Menestra, salpicón de marisc, peix, llengua de vaca i tot el demés. Antonio ens ha dit que si a les quatre, quan torni, som a la carretera ens torna a l'alberg. Perfecte. Ens recull. Alberg i migdiada. Intent de passejada pel poble durant la tarda. Calor. De-sert. Voltem els tres pel centre desert, contemplant l'es-glésia coronada per més de mitja dotzena de nius de ci-gonya. Res a destacar. Quatre fotos. Una cigonya que projecta els seus detritus fora del niu. És descoberta, observem la maniobra i esquivem el risc. Una iaia ens vigila des de darrere d'una finestra. Després de diverses voltes trobem un bar. Dos seguim voltant, ara més lluny. Ja tornarem. JL s'instal•la en el bar obert. L'únic. Més tard hi anem. Local antic, desangelat. Serveixen quatre coses i prou, com al racionamiento. Decoració original: quadres amb les races de porc ibèric, les de gallines espanyoles, les de vaques ibèriques i un quadret-orla d'un senyor ano-menat Francisco Franco. Com era d'esperar no vam fer cap comentari, no anéssim a provocar una nova batussa. Mentre, va aparèixer un individu amb aspecte de señorito i de militar al que tots feien la gara-gara i del que hi havia dues fotos amb el nom i tot -que no recordo- penjades a la paret, amb les gallines i els porcs. Cames ajudeu-me. A l'alberg falta gent.

4 tram A (16 km) 16.05.09 Almadén de la Plata - el Real de la Jara

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Arroyo de Bodión

35

50

45

40

55

60

Fuente de Cantos

la competència als privats); resumint, una oferta quasi inútil, de ben poc servei. Una inversió pública, al meu pa-rer, molt mal feta. La mateixa despesa ben feta al poble hauria millorat el servei. Clar, que llavors els lloguers de llits privats al poble (Villafranca de los Barros) haurien perillat... Els Albergues Turísticos realment estan molt bé -els dos que hem viscut- i són unes instal·lacions modèliques. Amb tot, si podrien fer algunes millores. Per començar si s'aprofités més l'espai per a més llits i serveis es millora-ria la rendibilitat. Tenen una capacitat que -no se per què- sol ser molt petita, uns 20 llits en bastants casos. Tampoc ofereixen més serveis que el dormir i un petit esmorzar a primera hora. El de Fuente de Cantos tenia un espai reservat per a restaurant, però dubto que hagi funcionat mai. Les habitacions solen tenir un parell de lliteres -quatre places- amb els llits fets, amb llençols o, fins i tit, fundes nòrdiques. Armari, calefacció, endolls. Serveis suficients i complets. Grans sales d'estar, patis, etc., tot bastant a l'engròs. En el de Fuente de Cantos quedava molt clar que hi havia molts espais perduts, no usats, desapro-fitats. Altres potser estiguin més apuradets, com el de Zafra. Ja veurem què passa en els que ens trobem més amunt. En tot cas, és millor l'oferta pública d'allotjament en alberg que la privada, pel que hem vis fins ara . I l'oferta privada que no és en format d'alberg tampoc és massa bona. El preu bé (qualitat/preu): 10 €, 12 € amb l'esmorzar (cafè amb llet, dues torrades amb mantega i/o melmelada, ge-neralment del super més proper).

4 tram B (5 km) 16.05.09

Ens han posat un caminant a l'habitació: ja som quatre. És en Joaquín, un basc que acaba de fer 50 km, set ex-tres gràcies a la Junta: s'ha equivocat per culpa de la se-nyalització i ha hagut de tornar enrere 7 km. Està que treu xispes. Clar que tots sabem que els bascos són forts i exagerats, i que si es queixa i maleeix la Junta és per quedar bé, per ser més humà, no pas per falta de forces. Per poder sopar cal fer la caminada, travessar tot el poble i arribant-nos al restaurant de la carretera. Refem el camí. Tornem a passar i a creuar el centre. Arribem finalment a la carretera; dreta i, ara, avall. Com és habitual hi ha el mateix menú. Escollim algo més lleuger que per dinar. A la taula del costat sopen uns ibèrics -Joaquín i tres més- i en una altra els cinc o sis centre europeus.El camber és amable i aguanta les bromes de JL. És madridista, però ara té una lleu esperança en un supo-sat horitzó; com altres, acaben de veure la llum: vuelve Florentino. Jo confio que segundas partes nunca fueron buenas, però sóc molt mal profeta.L'Antonio, de dia, atén el Centro de Interpretación de Zur-barán. De fet és com no dir res, perquè la informació que s'hi dóna és mínima. És una vella esglèsia buida on hi ha quatre plafons comptats on s'expliquen coses de Zur-barán, del Fuente de Cantos en la seva època,... Però quasi res de res. Obre matí i tarda. I desprès, a les 8 -com a mínim aquell dia- es queda a dormir a l'alberg, fent de vigilant o encarregat, i a les 6:30 de matí obre una sala i serveix els esmorzars.Els albergs de la Junta, anomenats oficialment alber-gues turísticos, són els paradors del món dels albergs. S'han fet gràcies a un programa amb suport europeu. Solen ocupar antics convents -visca Mendizábal!-, cas-tells, edificis antics (com ara una almazara). També hi ha al programa un vell quarter de la Guàrdia Civil on hi tenen un cen-tre d'interpretació de la Via de la Plata (Monesterio). Els albergs, generalment, es tro-ben situats als pobles, però tam-bé n'hem vist un a fora, a uns 6 km del poble més proper (Villa-franca de los Barros), sense res, cap servei: ni bar, ni restaurant, ni botiga (suposo que per una aplicació estúpida d'allò de que els establiments públics no facin

El Real de la Jara - Fuente de Cantos

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

La sortida de Fuente de Cantos, amb algo més de llum que altres dies (5-10'), es fa difícil fins que trobem els senyals. Llavors comença una pista ondulada i còmoda, a aquella hora amb una fresca molt agradable. Camps i conreus sobre un horitzò planer amb lleus ondulacions, algun cavall, el toro d'Osborne a la carena sobre la carre-tera nacional llunyana i uns núvols protectors que aguan-taran unes hores, però que a migdia en deixaran a mercè del sol abrasador.

Passada la primera hora s'arriba a Calzadilla de Barros. Descans. El poble és adormit: la mona i la ressaca. Els únics desperts -a banda d'unes noies que arribaven ara en cotxe- són els porcs de la granja dels afores. Seguim per un camí prou bo i agradable, un curtíssim tram de carretera vella i un nou camí que ens comença a desviar cap al nord. Descans. Pel camí llarg i amb pendent molt suau seguim pujant. Comença a apretar el sol, la calor. 15 km sense cap poble es fan llargs. A cada moment sembla que ja s'ha de veure el poble. I no arriba. Final-ment la via del tren i un cartell d'una amiga del peregrino que ofereix llit; quin caire he de donar al cartellet? Pen-sem bé, que als pobles tot se sap. I a més, la gent escriu sense pensar què diu.

Puebla de Sancho Pérez és un poble desert el diumenge al matí, amb quatre persones en tot el poble, tots els lo-cals públics -bars, botigues...- tancats. Espero a la plaça Major buida, davant de l'església tancada. Apareix un

home que pregunta per un peregrí... el Jo-aquín!, Doncs el tenim al davant i no l'hem avançat. Doncs ell ve de Zafra i no l'ha pas vist. De sobte apareix darrere nostre: s'ha-via desviat cap a l'alberg del poble. Ens ex-plica que zafra és a 2 o 3 km i per on hem d'anar. Marxen.

Anem a la carretera. Hi ha un bar: bar Pa-rada. Cervesa, mig entrepà i descans. Cal continuar fins Zafra. Seguim les instruccions de l'amic de Joaquín. Arribem a l'estació per entre mig de les vies i entrem a la petita ciu-tat. Cal seguir un llarg passeig colonial, ziga-zaga pel centre i, finalment algú ens crida -Joaquin i l'amic!-, que passàvem de llarg de l'alberg ! Del mateix tipus que l'anterior, és

de la Junta, però amb l'edifici un xic més vell. Habitació de tres lliteres i amb bany a l'habitació. Llits amb nòrdic,... Sala d'estar/pati, sala de TV, i situat al mateix centre, o quasi, de Zafra. Les habitacions tenen noms a tots els albergs de la Junta. Aquí es diuen: Cluny, Temple, Esti-litas,... Dutxes i al carrer a comprar el diari i a buscar on dinar.

Problemes per trobar un diari. És tard. No sabem quants llocs hi ha per comprar-ne. A altres pobles semblava im-possible. Acabo comprant un País incomplet a preu de sencer. Més tard, a la plaça, hi veiem un altre quiosc on potser... Massa tard. Preguntem pels restaurants. A la plaza Grande restaurant, a la plaza Chica tapeo,...Aca-bem a un hotel amb un restaurant fi. És diumenge. JP no té gana. Rusa i revoltillo de patates amb bacallà (uau!); Entrecot de retinta (molt bo) i xai. Vi negre reserva del país; bo. Postres de la casa. Cafès i tal.

Decans a l'alberg, cerveses a la plaça propera. Tanquen el bar a mitja tarda. L'obren més tard, per l'hora de sopar. Ens hi quedem. Amanida compartida i un segon per a cada un: xai guisat, seitons i bacalao dorado: horrorós, m'he d'informar de què és, però el bacallà no era enlloc; com una mena de fideuà sossa rescalfada. La consulta bàsica a internet em porta a algo prou diferent del que em van donar. Un altre cop haurem de tenir més sort. I demanar-ho en algun lloc...competent.

Demà dilluns; entrem en la normalitat no festiva del país, a veure si tot és ja més normal. I tant!

Fuente de Cantos

Calzadilla de los Barros

Puebla de Sancho Pérez

Zafra

5 (25 km)Fuente de Can-tos - Zafra

17.05.09

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Sortim de Zafra just a trenc d'alba. Acabem d'esmorzar les torrades de rigor -aquí de pa de pagès i la melmelada i mantega comunal Continente que l'hostalera -trempada i eficient- ens ha proporcionat. El cafè de mitjó, com a l'al-tre. L'esmorzar és el punt feble dels Albergs de la Junta, clar que per 2 €!

A la sortida habitatges de P.O. i la torre de san Francisco que sobreviu, suposo, a la Gerra Civil. En tot cas té un assentament prehistòric important als seus peus, cosa que sembla bastant més interessant i que domina la in-formació a Internet. Cal pujar una lleu carena. Als peu los Santos de Maymona on hi ha un alberg de la Junta que no veurem. El poble es desperta, és dilluns. Els pagesos van al camp, els al-tres a treballar. Alternarem camins i caminots, trams majoritàriament macos i agradables, tot i la horitzontalitat general. Predominen oliveres i fruiters: ametllers, vinyes, presseguers,... Peri-òdicament apareix un pou -tots iguals- al marge del camí.

Els turons llunyans ens serveixen de referèn-cia, passen del NO a l'O i més endavant al SO. De sobte devem canviar de municipi. El camí i l'entorn canvien. Conreus i tanques envolten un camí més descuidat. Més endavant passa a ser semblant a abans, amb domini absolut de les oliveres. Pintades convidant a la protesta: volen posar una refineria a la zona. Més endavant una cruï-lla amb mostrari de senyals: l'accés a l'alberg de l'Almazara, de la Junta. ÉS aquell que queda perdut en el no res. Hi pararan les alemanyes que veurem comprar al poble i retrocedir 6 km! per tornar a fer-los l'endemà.

Seguim. Es nota que ens acostem a la civilitza-ció -poseu-hi to negatiu- , gir, creuar tren i pas sota un llarg pont per la cuneta d'una carretera transitada. Creuar-la pel dret i seguir per l'altre cantó. Tomb tonto de 300 m per un problema de propietats: cal donar la volta a villa Isabelita. Una pista ample i més tard una altra menor ens porten, donant una volta, fins a Villafranca de los Barros. Sorprenent: hi ha vida al poble, és

dilluns. Per segellar cal anar a l'oficina de turisme, a l'ajuntament, on ens reenvien a la Policia Local-Tráfico (just enfront, a 5 metres) per posar el segell i dir-nos on podem demanar allotjament: Hostal Perín. Tot anant-hi ens creuem amb la mestressa que coneixerem vint mi-nuts més tard.

L'hostal és davant de la plaça on hi ha l'església de la Coronada, evidentment una verge local. El lloc està bé: 18 € c/u. Habitació triple amb bany propi. Internet, galeri-eta, sala d'estar, terrat. No passaria la inspecció pertinent amb l'endoll ran del bidet, etc. però és el millor possible. Altres -Manu i Carles- han d'anar a ca la Cubana, senyo-ra víctima de la revolució castrista, que millora els seus ingressos llogant habitacions il•legals amb l'ajunt i suport de la policia local. El client és el client. Millor això que dormir al carrer.

Dutxa. Cap a la plaza -Bar Jero- on hi ha vidilla i cervesa, molta cervesa. Calor i sol terribles. Comença l'onada de calor. Busquem les ombres. Va apareixent la gent. Les alemanyes, que compraran i dinaran aqui per retornar a l'alberg, Manu, Carles,... Dinarem al mateix lloc: davant del desconeixement el mínim esforç. Llenties, menestra, arròs cubana, truita (peix),... bàsicament poc bo (per no dir dolent). 7,5 € el menú. Vi dolent.

Han aparegut Carles i Manu. En dos dies van fer 82 km. Avui venen de los Santos de Maimona, on han gaudit de la marxa inevitable de la romeria: com tenir una festa ma-jor al costat i no participar-hi. Anem a sopar al lloc on ells han dinat. Per 1 €més, meravellós: revuelto de menestra, fritura de peix i cuajada, i els altes altres coses. I en un bon entorn.

Comprem queviures per esmorza (supermer-cats el Árbol), demà no hi ha on aturar-se.

Zafra

Los Santos de Maymona

Albergue Alque-ria ALBA PLATA

Villafranca de los Barros

6 (20 km)Zafra - Villa-franca de los Barros

18.05.09

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Ens fem l'esmorzar a l'Hostal Perín amb el que varem comprar: magdalenes i llet que algú s'escalfa al microo-nes de l'habitació. Sortim. Negra nit. Poc a poc arribem al camí.

Trams de pista, trams de camí. En general bo, planer i voltat de vinyes. Currua de tractors cap al tros. Serà el dia més monòton de tots, el de major calor i el de final més dolent: Torremejía i el terrible alberg Rojo-Plata. Pel camí ens anem atrapant els uns als altres. Avancem els suïs-sos, Manu i Carles, i algun altre. Decideixo que m'aturaré al final d'una llarga recta, en la única ombra que es veu en km. JP s'inquieta abans, truca a JL: JA pararà. Efectiva-ment, m'aturo. Arriba l'un; més tard l'altre. Esmorzar. Són les 9 tocades. Van passant els avançats fa poc. Seguim camí. Ens distanciem, cadascú al seu ritme. Comença a picar la calor. A l'alçada d'Almendralejo -que queda a l'es-querra, a un km- ens avancen tres senyores en la seva marxa anti colesterol: això és ritme. Clar que com a única càrrega porten algun michelin i para de comptar. Desa-pareixeran en algun dels molts camins que retornen a Al-mendralejo. Seguim al sol. Vinyes, cereals, vinyes i més vinyes. A les 11:00 parada sota la poca ombra d'una olive-ra. Calculem que queden 6 km, una horeta. A l'horitzó es veuen uns turons : Torremejía ha de ser a la falda, just al davant. Finalment, arrupit sota el pes del sol, Torremejia és una ratlla blanca al fons que es va acostant lentament. Creuem la via per un pas inferior i un corriol fins al camí que acaba en un carrer lleig i trist. Truca Manu i ens expli-ca on és l'alberg. Cal seguir recte fins poc abans de sortir del poble.

Torremejía té un alberg de la Junta tancat, en obres. Aca-ben d'obrir-ne un de privat en un carrer desèrtic, ran del camí. Els pelegrins fan cua a la vorera del davant, on hi ha certa ombreta. Truquem al mòbil del propietari: que tenen feina, que vindran a les... Mitja hora d'espera o poc més. Som nou esperant: Suïssos, francesos, alemanyes, bascos, catalans,...

L'alberg privat de Torremejía -ROJO-PLATA és el seu nom comercial- és horrorós. N'he fet una crítica cruelís-sima a algun lloc d'Internet. Té els pitjors defectes dels albergs públics i dels privats junts. Sembla mentida que el deixin obrir en les condicions que ho fa. Quin control exerceix la Junta d'Extremadura? És essencialment i so-

Villafranca de los Barros

(Almendralejo)

Torremejía

lament un DORMITORI, un lloc on apilotonar-se per dor-mir. Impossible fer-hi res més: una dutxa i un WC per homes i un per dones, un safareig impracticable, un pati mínim; sense cuina ni menjador (una saleta amb sofà i tv per 4 persones), dormitori sense espai per res, i aprofi-tadíssim; tot ple de cartells amb unes traduccions -caste-llà, anglès, francès, alemany- horroroses on es prohibeix fer de tot. I moltes portes simplement tancades. Té mes prohibicions que un manual de sexe de qualsevol sec-ta judeo-cristiana. Preu: com els bons i boníssims: 10 €. Per la poca conversa mantinguda sembla que han estat -alguns- a Catalunya, i una filla viu a Manlleu. Els devien explicar allò dels catalans ...i s'ho han cregut.

Torremejía és un poble d'aspecte desèrtic, amb menys i pitjors serveis que altres, en tot cas més allunyats de l'al-berg que en molts altres casos. Fa un dia de condicions quasi extremes: en plena onada de calor. Fins a les 20:00 no es pot anar pel carrer. Per poder comprar o menjar o beure cal anar al DIA, a la carretera nacional, sota aquell sol terrible. La gent no sortirà al carrer fins les 7 o les 8. Les botigues obren a les 6. Dinem a un restaurant de la carretera: tota la colla junts, per un cop (amb excepcions, falten algunes alemanes): Alain (Bayona, França), parella suïssa, una alemanya, Carles, Manu i nosaltres. El men-jar no és esplèndid. El vi pitjor. Al vespre ens diuen que no fan sopar. Ningú es queixa. A darrera hora volta per l'alberg de la JE amb Carles.

Tarda entre la llitera i el bar (Hotel milennium). Hi sopa-rem els tres un plat combinat. Passem la tarda allà tan-cats. TV: toros, la Feria de San Isidro. És el que hi ha.

7 (28 km) 19.05.09Villafranca B. - (Almendralejo) - Torremejía

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Torremejía Com cada dia sortim quan encara és fosc. Costa trobar les marques del camí, però la llum ve ràpidament. Tenim la carretera a prop Camins regulars i alguns corriols. So-lament carretera vella en un petit tram, sense cotxes. Al-gun punt dubtós i de risc d’error en canvis de camí. Però ens en sortim perfectament.

Gaudim d’una de les sortides de sol més belles de la set-mana. Poc abans d’arribar a Mèrida parem a fer un petit refrigeri. Ja esmorzarem a Mèrida.

Arribem a Mèrida a les 9:30. Quaranta-cinc minuts més tard som a RENFE negociant el canvi de data del retorn: volem tornar un dia abans. Quan s’aclareixen paguem i ens fan nous bitllets. Busquem un hotelet barat i proper a l’estació. Deixem les motxilles, dutxa i sortim a coneixer la ciutat. Primer esmorzar al Tapas Rom: Torrada cata-lana (volen dir amb pa amb tomàquet) d’ibèrics, torrada amb formatge del Casar, morcilla, birres,...

Visitem el Museu Arqueològic Romà de Mèrida: val la pena. Hi trobem en Carles -que s’ha quedat (per anar al metge, segons Manu; per conèixer la ciutat, diu ell)- un vigilant que parla català amb el que xerrem uns moments, estudiants portuguesos, turístes japonesos,... Vaja, el normal.

Comprem un tiquet vàlid per diferents llocs del patrimoni romà de la ciutat. No tinc clar que l’amortitzéssim, amb aquell sol no es podia visitar gran cosa i moltes eren gra-tuïtes. L’anfiteatre és interessant, però en pitjor estat que el d’Itàlica. Els venedors proposen restaurants per dinar a la zona turístics. Entre ells un xicot de St. Antoni de Vila-major, que ens explica que ell i pare són catalans i la mare i la germana extremenys.

Per dinar JL agafa afecte a un restaurant concret, a la zona turística. Regular. Migas, car-xofes, callos, peix, cafès ,w., orujo,... 37 €.

Intentem fer alguna visita a les 4 de la tarda. El sol és ter-

rible. Poc a poc donem una volta per la ciutat, de recurs en recurs. Passem pels aqüeductes, l’alberg (Molino de Pan Caliente), la basílica de Sta. Eulàlia, etc. Fem com-pres de compromís i al bar a refrescar-se!

20:00. El termòmetre de la farmàcia del centre marca 31 graus. Res. Passejant ens arribem a la pl. d’Espanya. Volteta. Passem per la seu de la Presidència de la Junta d’Extremadura (tancada). Tenim sort i uns nois ens dei-xen la taula per passar ells a la de dues noies massisses que hi ha al costat. Sopem i fem sobretaula. La darrera nit, relax, xerrameca, confidències,... De tornada a l’hotel -00:30- 24,5 graus.

A l’endemà a les 7:30 dutxes i cap a l’estació a esmorzar. El tren surt (ja, ja, ja...) a les 7:56. Comencem amb un quart de retard. Tot el viatge amb retard, per a arribar a BCN a les 9 de vespre, pràcticament a l’hora. JL baixarà a St. Vicenç de Calders per agafar rodalies. el altres a Sants. Fi del viatge.

8 (16 km)Torremejía - Mèrida

20.05.09

MÈRIDA

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Carles. Aquest barceloní, com tants altres caminants, ja és veterà dels Caminos. La seva bonhomia i els seu bagatge cultural fan que elli els que l'envolten gaudeixin de l'entorn arquitectònic i general d'una terra que pot basar en el des-coneixement general exterior els seus valors i atractius de descoberta.

Manu. Basc polifacètic: cuiner i gastrònom, caminaire per-manent, coneixedor de tos els camins a Santiago, sossegat (no és del mismo Bilbao) i molt amable, no hi ha activitat que no conegui i/o no practiqui. Possiblement pocs companys

de Camino pugui ser tant discrets i tant útils en la major part de les circumstàncies. (pot ser jo que tingui el dia pilota?).

He parlat de la calor que feia. Per mostra un botó: tant sols cal veure com es produeix, per efecte de la calor, la su-

blimació -pas directe de sòlid a gas (sense liquació intermè-dia)- de l'escultura de Trajà a Itàlica. Un consell/petició a la Junta (la que sigui): quan posaran arbres al llarg del camí de la VP perquè els cami-nants es puguin refugiar? perquè si ara passa això, de juny a setembre la cosa pot ser terrible.

Aquí al costat presento algunes mostres de la senyalització de la VIA DE LA PLATA EN EXTREMADURA, la VP falsa, la que crea confusió entre els caminants. Com es pot veure és grandiloqüent, exagerada, fora de lloc i poc útil (per no dir inútil). Ja ho he dit

al text, cal sumar, no desviar, ni restar ni distreure. Mentre els albergs són molt bons i positius, aquesta senyalització i aquesta proposta és nefasta i innecessària, en especial quan hi ha altres mancances molt més necessàries. Con-tràriament, la senyalització d'albergs -singular i mínima- és suficient i adequada.

Els paisatges de la Via de la Plata són diferents als d'al-tres camins que (ara) porten a Santiago. la VP travessa terres tant o més dures, molt més meridionals, més càli-des que la majoria dels altres camins. No ha d'estranyar, per tant, que les condicions siguin més difícils. Una altra cosa és que les administracions de la zona juguin papers diferents d'altres llocs i la seva contribució sigui poc bene-ficiosa en alguns aspectes. Sabem que els albergs de la

Junta són molt bons i milloren l'oferta. Amb temps pot millorar el conjunt.

Les terres de de la VP, situades al sud en bona part, són diferents de les del nord (Galícia, Astúries, Castella,...), i tenen condicions i tradicions diferents. Per descomptat que la seva entrada en el món del senderisme i el turisme és recent, lenta i difícil. Possiblement els calgui una etapa d'aprenentatge, però l'orientació presa, amb les pertinents excepcions, és encertada i positiva. Queda a la VP un llarg recorregut per posar-se a l'abast del públic majoritari que, ara, és a punt de saturar el camí francès i comença a ne-cessitar nous reptes, noves ofertes. Cal que la VP sigui ca-paç, tot i la crisi, de donar el salt i assolir el nivell mínim per a llençar-se.

Caracoles. Veureu en els textos una àmplia referència a aquest tema. Tot i no ser una menja a l'abast del gust de tots els públics, és un dels diferenciadors bàsics de la gas-tronomia i un dels valors que, a la curta, formarà part de les banderes de la VP.

El porc ibèric i les especialitats derivades, així com els al-tres productes gastronòmics equivalents -boví i equí au-tòcton, els vins,...- són la gran eina de la VP per esdevenir una proposta diferencial en positiu. Al cap i a la fi, l'essència dels camins ja no és el sacrifici, el pelegrinatge i la pietat (agradi o no). Mentre que l'alberg és essencial com a forma de contacte humà i convivència, la gastronomia és l'altre

pota bàsica, en aquest cas per la banda alta.

El patrimoni d'aquests territoris és, ben segur, la tercera de les bases per a garantir el seu atractiu i la seva pervivència. Els valors qualitatius, quantitatius i diferencials que l'art i les restes romanes donen a la Via eviten que els "Caminos" esdevinguin un cuntínuum massa homogeni i un aborri-ment cultural tot i l'interès permanent que el romànic i altres elements donen als camins transversals. Extremadura ha de saber aprofitar aquests valors -possiblement encara es pot fer millor- i contribuir en positiu a la VP.