Diversitat en embrions de peix zebra

Cinc embrions de peix zebra trac­tats amb Kaede, una proteï­na fluorescent fotoconvertible.

Quan es troba exposada a la llum ultra­violada, aquest tipus de proteïna canvia irreversiblement del color verd al color vermell. Tots els embrions de peix zebra de la imatge van ser en algun moment de color verd a causa d’aquesta proteïna. Tot i així, dos d’ells es van transformar en vermell mitjançant una curta exposi­ció a la llum ultraviolada.

Oïda interna d’un embrió de pollastre

Secció de 20 μm (vint mil·lèsimes de mil·límetre) de la oïda inter­na d’un pollastre en el setè dia

de desen volupament. L’oïda interna és l’òrgan sensorial responsable de l’equilibri i de la percepció del so, i la imatge mostra les cèl·lules ciliades (ver­melles) i les fibres nervioses que les connecten amb el cervell (verdes). Les cèl·lules ciliades són despolaritzades pel so i alliberen neurotransmissors a les fibres, les quals propaguen els impul­sos al sistema nerviós central. El nucli de les cèl·lules està tenyit de blau.

Analitzant les criptes del còlon

Tall transversal de còlon on s’ob­serven criptes intestinals tenyi­des amb hematoxilina i eosi­

na. En aquest cas es volia detectar la presència de la proteïna IKK activada (en marró). En la imatge es pot veure que les cèl·lules d’una cripta intestinal sana són majoritàriament negatives per aquest marcatge i les úniques cèl·lules de color marró són limfòcits que ocu­pen els espais entre les criptes. Quan es tracta de mostres de tumors de còlon es detecten nivells molt elevats d’IKK ac­tivada a les cèl·lules de la cripta.

IntroduccióEl PRBB agrupa set centres acadèmics amb experts científics en l’àmbit de la biomedicina, des de la perspectiva mole­cular fins a la poblacional. Globalment, l’activitat científica dels més de 100 grups de recerca dels centres s’agrupa en sis àrees científiques: Informàtica biomè­dica i biologia de sistemes; Regulació gènica i epigenètica; Biologia cel·lular i del desenvolupament; Farmacologia i patofisiologia clínica; Genètica humana i biologia de l’evolució; i Epidemiologia i salut pública. Aquesta publicació ofereix una selec­ció d’articles publicats a la secció «Cièn­cia al descobert» del diari El·lipse, la publicació mensual del PRBB. Amb un llenguatge senzill, diversos conceptes de la recerca biomèdica són explicats i il·lustrats. Convidem als lectors a des­cobrir la comunicació entre cèl·lules, la regulació de gens i el desenvolupament de nous fàrmacs, entre d’altres.

Epigenètica Comunicació cel·lular Bioinformàtica EpidemiologiaDesenvolupament embrionari Neurotransmissors Genètica humana Assaigs clínicsCàncer Microxips Biologia de sistemes Publicacions

CIÈNCIA AL DESCOBERTLa recerca del PRBB a l’abast de tothom

Contingut

Epigenètica, més enllà dels gens

En grec, «epi» significa «damunt». Per això s’anomena epigenètica a l’estudi de tot allò que està «da­

munt» de la informació genètica, una «capa» d’informació addicional que controla la regulació dels gens però que no és codificada per la seqüència d’ADN. Un dels fenòmens més coneguts de l’epigenètica és la metilació de l’ADN. L’ADN està format per combinacions de 4 nucleòtids: adenina (A), timina (T), guanina (G) i citosina (C). Aquest últim nucleòtid pot ser modificat afe­gint­hi un grup metil (CH3). Això és el que s’anomena «metilació», i té com a conseqüència un canvi en l’expressió del gen que ha estat modificat, que ge­neralment queda inhibida.

Un altre tipus de canvi epigenètic és la modificació de les histones, unes proteïnes associades a l’ADN i que junt amb aquest conformen la croma­tina. Les histones, com l’ADN, poden ser metilades, però també acetilades, afegint­hi un grup acetil (CH3CO), o fosforilades amb un grup fosfat (PO4). Qualssevol d’aquestes modificacions canvia l’estructura de les histones i, per tant, de la cromatina que compacta fins a 10.000 vegades a l’ADN. La combinació d’aquestes modifi­cacions epigenètiques juga un paper important en l’imprinting (o empremta genètica), que és una marca que fa que un mateix gen s’expressi o no segons si prové del gàmeta femení o del masculí.

I quina importància tenen aquests fenòmens? Per una banda, ajuden a explicar les diferències entre bessons idèntics, persones que comparteixen la mateixa seqüència d’ADN però que poden tenir diferents variants epigenè­tiques. Però, a més, la «capa» epigenèti­ca de la informació resulta crucial per al desenvolupament, el creixement i l’en­velliment de totes les persones. Els canvis epigenètics també estan involucrats amb el càncer. En els dar­rers anys s’ha vist que les pertorbacions de l’estructura de la cromatina i altres fenòmens epigenètics poden causar una expressió de gens inadequada que doni lloc a un creixement cel·lular ma­ligne.

Imatge de Christoph Bock (Max Planck Institute for Informatics).

Llicència Creative Commons

Convertint un ou en un home

Tocar la novena simfonia de Beetho­ven, pintar un Picasso, o senzilla­ment, gaudir d’ambdós. Tot co­

mença a l’ou. El moviment exacte dels dits, la visió tridimensional, l’oïda pre­cisa o els circuits del cervell relacionats amb el plaer, tots existeixen gràcies al programa genètic que ha convertit l’o­òcit microscòpic que érem inicialment en l’ésser humà complex que som avui dia. El desenvolupament embrionari estu­dia la complicada sèrie de processos que tenen lloc des del moment de la fecun­dació de l’oòcit per l’espermatozoide, formant un zigot, fins al naixement d’un organisme. En el període embrionari es

determinen els eixos (on és el davant i el darrera, la dreta i l’esquerra, amunt i avall), es decideix quina cèl·lula donarà lloc a una neurona i quina a una cèl·lula hepàtica. El zigot és inicialment una úni­ca cèl·lula que es va dividint exponen­cialment, de 2 a 4, de 4 a 16, de 16 a 256. A mida que es van dividint, les cèl·lules

també van decidint de quins òrgans for­maran part, a través dels processos de diferenciació cel·lular. Però si totes les cèl·lules provenen unes de les altres i tenen per tant la mateixa in­formació genètica, el mateix ADN, com poden acabar sent una cèl·lula muscular una i sanguínia l’altra? El destí final de

cada cèl·lula dependrà sobretot de la se­va interacció amb les altres cèl·lules i de la precisa activació de diferents gens en el temps i l’espai (l’expressió diferencial). Gràcies a la comunicació intercel·lular els milions de cèl·lules de l’organisme es coordinaran com un tot. És essencial entendre el desenvolu­pament embrionari, ja que els proble­mes en aquesta fase solen tenir greus conseqüències. L’espina bífida, una malformació congènita en la qual un o més arcs vertebrals posteriors no es fu­sionen correctament de manera que la medul·la espinal queda sense protecció òssia, és només un dels molts exemples.

www.prbb.org

Llenguatge molecular: com es comuniquen les cèl·lules

Comunicar­se o morir, aquesta és la llei per a les cèl·lules. Necessiten co­nèixer el que succeeix al seu entorn

per tal de reaccionar adequadament en cada moment. Per això tenen uns meca­nismes de senyalització molt complexes. Sol començar amb un receptor situat a la membrana de la cèl·lula, que la recobreix i la separa de l’exterior. El receptor detecta un senyal de l’entorn i, en conseqüència, activa una proteïna, que activarà una al­tra proteïna, i així consecutivament. Això s’anomena una «cascada de senyalització».

En cèl·lules eucariotes, com les cèl­lules humanes, els components d’aques­tes cascades solen ser les cinases i fosfa­tases –un tipus de proteïnes que afegei­xen o treuen un grup químic a d’altres proteïnes, modificant així la seva activi­tat. La cascada de senyalització acaba al nucli, la part de la cèl·lula on hi ha l’ADN, i acabarà activant o reprimint uns gens específics. L’acció d’aquests gens dictarà la resposta al senyal inicial. Entre els senyals que disparen una re­acció a la cèl·lula hi ha diversos tipus d’es­

très extern, com la manca d’aliments o un shock tèrmic. El senyal d’estrès també pot ser intern, com és el cas de l’estrès oxida­tiu: l’ús de l’oxigen durant la respiració crea molècules reactives que poden fer malbé altres biomolècules, entre elles l’ADN. Les cèl·lules també necessiten parlar les unes amb les altres per poder com­portar­se com un tot dins l’organisme. Aquesta comunicació intercel·lular (entre cèl·lules) pot ser a través de contacte físic o a través de molècules alliberades per una cèl·lula i captades per una altra.

Càncer: un problema de frens i acceleradors

El càncer causa prop del 13% del total de morts a nivell mundial —uns 7,6 milions de persones a tot el món

només l’any 2007 (l’equivalent a tota la població de Catalunya). Sovint es diu que no és una sola malaltia, sinó moltes, ja que

no només hi ha uns 100 tipus diferents de càncer, segons quin teixit afecten, sinó que també hi ha moltes causes que el poden provocar. Hi ha dos tipus de gens implicats en el càncer. S’anomenen «oncogens»

© W

ellc

ome

Imag

es

aquells gens que, quan s’expressen més del compte, poden causar càncer. En condicions normals aquests fan d’«acceleradors», fan que la cèl·lula avanci en el seu cicle i es divideixi —però quan estan hiperactivats, la cèl·lula es reprodueix sense control. Els gens supressors de tumors, per altra banda, són els «frens» de la cèl·lula, aquells gens que en condicions normals regulen el cicle de divisió cel·lular, arreglen les anomalies de l’ADN i, si la cèl·lula té algun problema irreparable, fan que es mori per apoptosi o mort cel·lular programada. Quan aquests gens estan mutats, però, la cèl·lula és incapaç de suïcidar­se pel bé de l’organisme, i continua dividint­se. BRCA1 i BRCA2 són dos exemples de supressors de tumors implicats en el càncer de mama que en condicions normals participen en la reparació de l’ADN. Si aquests gens estan mutats, no poden fer la seva funció correctament, i a l e s h o re s l ’A D N a c u mu l a m é s i més mutacions, que poden dur a un

creixement incontrolat de la cèl·lula i a un càncer. Per això, tenir una mutació en un d’aquests gens, implica un major risc de desenvolupar la malaltia. El càncer de mama és un tumor amb una component hereditària, però molts d’altres no ho són, sinó que són deguts només a l’acumulació de mutacions durant la vida. En tots dos casos, però, per tal que un càncer arribi a formar­se, cal que hi hagi diversos gens mutats dins d’una mateixa cèl·lula. Això és així perquè la cèl·lula té sistemes de control paral·lels per tal que si un falla l’altre pugui man­tenir l’ordre. Per tal que un càncer es formi cal que tots els sistemes de control estiguin alterats alhora. A primera vista sembla que això sigui poc probable. Però no és tan estrany tenint en compte que les nostres cèl·lules acumulen mutacions a un ritme de fins a 700 mutacions per any —la majoria de les quals, però, no tenen efectes perjudicials. Aquestes mutacions poden estar causades bé per l’ambient bé per simples errors de la maquinària cel·lular quan duplica l’ADN.

El genoma en un microxip

En el món de la genòmica, els «mi­croarrays» en són els reis. Són portaobjectes de vidre, d’uns 5

cm de llarg per 2 cm d’ample, en els quals s’hi poden col·locar fins a 1 mi­lió d’ínfimes gotes, una al costat de l’al­tra. Cadascuna d’aquestes gotes, que s’adhe reixen químicament al vidre, forma un punt que conté generalment una única sonda, un tros d’ADN cor­responent a un fragment del genoma. Així, es pot tenir una gran col·lecció de gens, fins i tot el genoma sencer, tot plegat representat en pocs portaobjec­tes. Aquest sistema permet dur a terme anàlisis en desenes de milers de gens alhora, mentre que normalment s’hau­rien de fer gen a gen. El més habitual d’aquests estudis és el de l’expressió gènica. Es diu que els gens «s’expressen» quan s’activen per tal de convertir­se en proteïnes, que finalment faran la funció especificada pel gen. En aquesta conversió hi ha uns interme­diaris, els ARN missatgers (ARNm). Ca­da gen produeix un o varis ARNm i són els que els científics detecten per saber si un gen s’està expressant. Amb aquesta finalitat es treuen els ARNm de les cèl­lules, es marquen amb unes molècules fluorescents i es posen damunt del mi­croarray, on cada ARNm reconeixerà la seva sonda –un punt del microarray– i s’hi unirà específicament. Així es pot ob­

servar el microarray i veure quins punts són fluorescents: representen els gens que s’estan expressant. D’aquesta manera els científics po­den saber quins gens s’expressen en una condició determinada i a quins nivells (segons la intensitat de la fluorescència), i també es poden comparar dues condi­cions, marcant els ARNm amb colors diferents. Per exemple, es pot comparar l’expressió gènica d’una persona sana i d’una malalta, o en la mateixa persona abans i després de prendre un medica­ment i així veure quins gens s’expressen en una condició i no en l’altra. Tot això dóna pistes sobre quins gens poden es­tar implicats en la malaltia, o quin efecte té la medicació.

Neurotransmissors, els missatgers químics interns

Per què, quan estem enamorats, ens sentim excitats o tenim un compor­tament un pèl obsessiu amb l’altra

persona? La resposta pot ser una combi­nació dels neurotransmissors dopamina, serotonina i noradrenalina. I és que, al cap i a la fi, els animals fun­cionem gràcies a una xarxa de cèl·lules nervioses, les neurones, connectades entre elles. Les neurones del sistema ner­viós perifèric capten els estímuls externs —un so, una imatge— i els transmeten cap a les neurones del sistema nerviós central, a la medul·la espinal i al cervell. Des d’aquí s’integra tota la informació i es canalitza una resposta a través d’un cir­cuit neuronal de tornada. Els neurotransmissors són les molècu­les que transmeten la informació d’una

neurona a una altra, i n’hi ha de diferents tipus. Els neurotransmissors clàssics són sintetitzats directament als extrems de les neurones presinàptiques (les que emeten el senyal), on s’acumulen en vesícules fins que són alliberats a l’espai entre les dues neurones, anomenat «espai sinàp­tic». D’aquí són captats per la cèl·lula postsinàptica (la que rep el senyal). Altres tipus de neurotransmissors són els neu­ropèptids i alguns gasos, com l’òxid nítric. Un exemple de neurotransmissor clàs­sic és la dopamina, substància relaciona­da amb els sentiments de plaer, les fun­cions motores i les emocions. Una de les conseqüències de la manca de dopamina al cervell és el Parkinson. L’adrenalina és segregada en situacions d’estrès i provo­ca l’excitació en òrgans perifèrics, amb un

augment del ritme cardíac i la freqüència de respiració. En el sistema nerviós cen­tral, és la noradrenalina l’encarregada de posar al cervell en alerta, a més de controlar els patrons de la son o afavorir l’atenció. Els dèficits funcionals de nora­drenalina al cervell s’han relacionat amb la depressió, mentre que els excessos de funció ho han estat amb els atacs de pà­nic. La serotonina és un altre neurotrans­missor clàssic que s’ha associat amb les al·lucinacions o els desequilibris mentals com l’esquizofrènia o l’autisme infantil. Encara hi ha moltes incògnites sobre els neurotransmissors. Es podrien mo­dular els nivells de neurotransmissors en tractaments crònics sense que apa­reguessin pèrdues de potència o efectes indesitjables? Sap la dopamina que s’ha

d’alliberar només quan ens enamorem de debò? Milers de científics d’arreu del món, incloent­hi alguns al PRBB, estan intentant esbrinar aquests misteris estu­diant aquestes diminutes molècules, mis­satgeres dels nostres pensaments, senti­ments i accions.

L’ADN posa al descobert el teu origen geogràfic

Què és la biologia de sistemes?

Una dona europea, un home ioru­ba, un nen japonès. Quins esde­veniments històrics i demogrà­

fics expliquen les diferències genètiques entre les poblacions humanes? Dos dels marcadors genètics més utilitzats per estudiar les migracions humanes són el cromosoma Y i l’ADN mitocondrial (ADNmt), un tipus d’ADN que es troba dins uns orgànuls cel·lulars anomenats mitocòndries. En aquests dos tipus d’ADN no té lloc la recombinació ge­nètica, un fenomen on les seqüències d’ADN provinents de la mare i del pare es barregen. El cromosoma Y es trans­met intacte del pare, i l’ADNmt prové sempre de la mare. El fet que siguin mo­noparentals fa que sigui molt més fàcil seguir la seva ascendència. Gràcies a aquests marcadors tenim coneixement de les grans migracions humanes, com la colonització de les

La biologia de sistemes implica un canvi substancial en l’enfocament de la recerca en ciències de la vi­

da: els científics intenten ara compren­dre un procés biològic en el seu con­junt (el «sistema»), i no només la funció d’un gen o una proteïna individual. Avui dia sabem que la funció d’un gen depèn de la seva interacció amb la resta dels components de la cèl·lula. Per exemple, l’ull canvia de color amb les mutacions o al·lels d’un gen únic, però en realitat la síntesi del pigment de l’ull és el resultat d’una cascada de múltiples gens. D’aquestes complexes interaccions cel·lulars en sorgeixen noves funcions que mai s’havien pre­vist. La biologia de sistemes depèn tam­bé del desenvolupament de noves tecnologies. Els científics tracten de registrar simultàniament tots els esde­

Amèriques i de les illes del Pacífic o la sortida d’Àfrica ara fa uns 60.000 anys, primer cap a Àsia i Austràlia i després cap a Europa i el continent americà. També sabem que d’ADNmt és més homogeni a nivell global que no pas el cromosoma Y. Això implica que, contràriament al que sovint s’assumeix, són les dones les qui han migrat més, probablement en mol­tes migracions petites degudes a la pa­trilocalitat (el fet que les dones anessin a viure a la regió d’on era el seu marit). I per què és interessant estudiar les migracions? A banda de l’interès pu­rament històric, és important conèixer l’estructura de les poblacions actuals per a estudis d’epidemiologia genèti­ca. Per exemple, per determinar si una variant genètica comú en una població està associada a una malaltia cal saber si aquesta població és homogènia o no.

veniments relacionats amb un procés biològic específic. Això condueix a la generació de dades a gran escala en aspectes molt diversos de la biologia, un enfocament que es coneix com el «món de les òmiques». La participació de diferents científics (biòlegs, metges, enginyers, matemàtics, informàtics) es fa necessària i duu a la creació d’equips interdisciplinaris i a una nova filosofia de treball. La gran quantitat de dades quanti­tatives de què disposem ha obert una nova possibilitat en la biologia que no imaginàvem fa una dècada: si tenim prou informació sobre un sistema i, amb l’ajuda d’ordinadors, obtenim les equacions que expliquen el seu com­portament, la biologia podrà conver­tir­se en una ciència exacta i predictiva, com ho són la física o la química.

Què pot fer la bioinformàtica per tu?

Quina és l’aportació de la bioin­formàtica en el camp de la biolo­gia molecular? Com en totes les

àrees de la ciència, l’aportació bàsica dels ordinadors és clara: velocitat de processament i precisió matemàtica. Una tasca conceptualment tan senzilla com ali near dues seqüències d’aminoà­cids seria molt tediosa (i impensable de dur a terme a gran escala) sense recórrer als ordinadors. Més important encara, aquesta velocitat de processament s’ha convertit en un aliat essencial de l’inves­tigador davant la inabastable acumula­ció de dades biològiques. Amb ordinadors especialment pro­gramats podem creuar dades obtin­gudes independentment i fer emergir noves relacions entre entitats biològi­ques. Contínuament es desenvolupen nous programes per triar, integrar i vi­sualitzar dades, ajudant així a trobar ràpidament gens relacionats segons la seva seqüència, funció o expressió o a resumir els resultats d’anàlisis clíniques. Aquests programes ens ajuden a establir noves hipòtesis i fer avançar la recerca. I aquesta tasca és crítica ja que, d’altra manera, molta informació de gran valor quedaria soterrada sota la muntanya de resultats que s’afegeixen a diari a les ba­ses de dades. Finalment, la bioinformàtica pot mo­delar in silico (dins l’ordinador) aspec­tes complexos dels sistemes biològics a

partir de components més senzills. Això s’aconsegueix entrenant l’ordinador amb dades reals i verificant el seu progrés, fins que les prediccions assoleixen un nivell de credibilitat acceptable. Un exemple clàssic és la predicció de l’estructura tri­dimensional d’una proteïna a partir de la seva seqüència. La utilitat de les pre­diccions bioinformàtiques és clara quan una comprovació experimental és massa complexa (o massa cara) de dur a terme. Un cop establerta la interrelació entre biologia experimental i la bioinformà­tica, el desenvolupament de noves me­todologies experimentals és un estímul per al desenvolupament de nous siste­mes bioinformàtics. Paral·lelament, les hipòtesis construïdes a partir d’anàlisis bioinformàtiques incentiven el desenvo­lupament de noves metodologies experi­mentals. Tant és així que la sinèrgia entre tots dos camps de recerca es farà notar encara més durant els propers anys.

© C

RG

/ S

ílvia

Car

bone

ll i A

nna

Car

rera

s

Selecció d’articles publicats entre 2007 i 2013 a la secció «Ciència al descobert» de l’El·lipse.

Podeu consultar totes les edicions a la web www.prbb.org

Editora: Maruxa Martínez-Campos

Textos: Maruxa Martínez-Campos (PRBB), Daniel Aguilar (IMIM), Eva Yus (CRG)

Fotos portada:©Biocat/Raimon Solà, ©CRG/Jesús Pujol-Martí, ©IMIM/Vanessa Fernández-

Majada i Lluís Espinosa, ©UPF/Andrés Kamaid

Publicat pel departament de comunicació del PRBB.

Adreça:Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB)

c/ Dr. Aiguader, 88 • 08003 BarcelonaE-mail: comunicacio@prbb.org

Web: www.prbb.org

Maquetació i impressió:CEGE (www.cege.es)

Imprès en paper reciclat

© PRBB 2013

Els epidemiòlegs estudien la salut de les poblacions

L’epidemiologia estudia la dis­tribució de les malalties en una població determinada, així com

els factors biològics, ambientals o d’al­tres tipus que les poden causar. Podem distingir diverses àrees dins l’epide­miologia en funció del tipus d’exposi­ció analitzat —com ara els factors am­bientals (l’aigua o els contaminants de l’aire), la radiació o la nutrició— o els tipus de malalties estudiades –com el càncer, les malalties respiratòries, o els

mostra utilitzada pot no ser representa­tiva de la població real. Això pot passar quan la mostra està formada per volun­taris, en lloc d’una selecció aleatòria de la població. Un altre seria el «biaix de memòria», atès que els afectats tenen més tendència a recordar una possible exposició que no pas els no afectats. Fi­nalment, el «factor de confusió» és una de les qüestions més difícils d’abordar. Es dóna quan existeixen diversos fac­tors que poden estar associats amb la

problemes del sistema reproductiu tals com la qualitat de l’esperma o la salut del fetus. Els epidemiòlegs utilitzen diversos dissenys, com ara assaigs de control aleatori, de cohorts o estudis de se­guiment, estudis de casos i controls, estudis transversals o estudis de sèries temporals. Tots aquests models tenen els seus avantatges, per bé que no estan exempts de possibles biaixos. Un d’ells és el «biaix de la selecció», en el qual la

condició d’estudi (per exemple, el ta­bac i la dieta), i es fa difícil separar quin d’ells és el veritable factor causal. Malgrat les seves limitacions, els es­tudis epidemiològics són molt pode­rosos: de fet, la majoria del que sabem sobre els efectes del tabac es basa en l’epidemiologia. Tot i així, és important recordar que els estudis individuals do­nen dades sobre l’associació i no pas la causalitat, i que calen molts estudis per crear un cos d’evidències.

Assaigs clínics: el llarg camí del desenvolupament de nous fàrmacs

Avui en dia hi ha varis milers de medicaments al mercat. En aquests moments es triga, de

mitjana, uns 12 anys per desenvolupar i aprovar un fàrmac, amb un cost mitjà de més de 1.000 milions d’euros. La dar­rera part d’aquest llarg procés és la seva ava luació experimental en humans: els assaigs clínics, que es divideixen en tres fases. Durant la fase I s’estudien, en vo­luntaris sans, els efectes farmacològics i tòxics del producte i com aquest es distri­bueix, es metabolitza i s’elimina del cos. És a dir, els seus efectes farmacocinètics i farmacodinàmics. La fase II es realitza amb un nombre limitat de pacients i té com a objectiu conèixer l’eficàcia del fàr­mac i establir la relació dosi­resposta en una malaltia o símptoma. Finalment, la

el que existeix al Parc de Salut Mar. El comitè comprova l’interès científic i mè­dic de l’estudi, la relació risc/benefici i la conformitat amb les bones pràcti­ques metodològiques. Els participants han de ser informats de la finalitat i els riscs i beneficis de la recerca a la qual se sotmeten, i signar un consentiment de forma lliure, tot i que poden abandonar l’assaig en qualsevol moment. A més cal que cada protocol sigui després autorit­zat per l’Agència Espanyola de Medica­ments i Productes Sanitaris. Finalment, si tot va bé, el medicament serà aprovat a nivell nacional per l’esmentada agèn­cia o bé per l’Agència Europea de Medi­caments (EMEA), si el registre és a nivell europeu.

fase III es fa en un nombre més ampli de pa cients, varis milers, i confirma l’eficàcia i la seguretat del fàrmac amb una avalua­ció dels possibles efectes indesitjats. Per tal d’obtenir resultats rigorosos i objectius, els assaigs compten amb un grup de control per demostrar si el nou medicament és millor que un placebo o un medicament de referència. A més els assaigs són en general «doblement cecs», és a dir, ni l’investigador ni el pa­cient saben si aquest està rebent el nou fàrmac, el control o el placebo. Els assaigs clínics són molt regulats i controlats. Abans de fer qualsevol as­saig clínic, el seu protocol i la informa­ció que es proporcionarà als possibles participants ha de passar per un Comitè Ètic d’Investigació Clínica (CEIC), com

Publicar un article científic

La publicació dels resultats cien­tífics és una part essencial de la recerca. Permet que investigadors

d’arreu del món estiguin al dia de les troballes en el seu camp i que la ciència pugui avançar globalment. Hi ha cente­nars de revistes científiques, amb Nature i Science al capdavant. Però publicar no és senzill. Els inves­tigadors han de posar la seva feina per escrit en un format molt específic que inclou una introducció del que se sabia fins ara del tema, els resultats, una dis­cussió sobre què podrien significar les seves troballes i una conclusió. A més, totes les revistes exigeixen una secció de materials i mètodes, on s’ha d’explicar detalladament quins experiments s’han fet, com s’han dut a terme i quins recur­

sos s’han utilitzat. Això és especialment important perquè, si un altre investiga­dor vol reproduir l’experiment, pugui fer ­ho. Amb l’actual sistema de «revisió per parells», un cop l’editor de la revista rep l’article busca dos o tres experts externs perquè en facin una revisió de manera gratuïta i anònima. Aquests experts han de comprovar que els experiments s’ha­gin fet correctament, que les conclu sions siguin encertades i realistes, i que la tro­balla representi realment un avenç en aquest camp de recerca. Els experts, en general, són també investigadors en actiu. Així doncs, els científics es contro­

len i es corregeixen a ells mateixos, els uns als altres. Òbviament, hi ha punts foscos en aquest sistema. Poden ser realment ob­jectius investigadors que són potencials competidors dels autors? El problema és que, en la recerca científica, només els investigadors que treballen en el mateix camp són capaços d’avaluar en detall un article. La part positiva és que tots els científics del món són dins el mateix sac: tots són en algun moment autors i revi­sors. Per això, tot i que aquest sistema de «revisió per parells» no és perfecte, és el millor que tenim.

Al PRBB existeix una instal·lació de l’IMIM-Hospital del Mar amb 12 llits per fer

assaigs clínics de fase I i II